Mostrando las entradas para la consulta trovador ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta trovador ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 5 de octubre de 2023

Geoffroi Rudel. Jaufré Rudel de Blaye, Jaufrés Rudèls de Blaia, plana lengua romana,

Geoffroi Rudel.

Geoffroi Rudel



I.

Pro ai del chan essenhadors
Entorn mi, et ensenhairitz,
Pratz e vergiers, albres e flors,
Voutas d' auzelhs, e lays e critz,
Per lo dous termini suau;
Qu' en un petit de joy m' estau,
Don nulhs deportz no m pot jauzir,
Tan cum solatz d' amor valen.

Las pimpas sian als pastors,
Et als enfans bordeitz petitz;
E mias sion tals amors,
Don ieu sia jauzens jauzitz.
Qu' ieu la sai bona tot aitau
Ves son amic en greu loguau;
Per so, suy trop sove' n marrir,
Quar non ai so qu' al cor n' aten.


Luenh es lo castelhs e la tors,
Ont elha jay e son maritz;
E si, per bos cosselladors
Cosselhan, no suy enantitz,
Qu' autre cosselhs petit m' en vau:
Aitant n' ai fin talan corau,
Al res no y a mais del murir,

S' alqun joy non ai en breumen.


Totz los vezis apel senhors
Del renh, on sos joys fos noyritz;
E crey que m sia grans honors,
Quar ieu dels plus envilanitz
Cug que sion cortes leyau.
Ves l' amor, qu' ins el cor m' enclau,
Ai bon talan e bon albir,
E say qu' ilh n' a bon escien.


Ma voluntat s' en vay lo cors,
La nueit e 'l dia esclarzitz,
Laintz per talant de son cors;
Mas tart mi ve e tart mi ditz:
“Amicx, fas elha, gilos brau
An comensat tal batestau,
Que sera greus a departir,
Tro qu' abduy en siam jauzen.”

II.

Belhs m' es l' estius e 'l temps floritz,

Quan l' auzelh chanton sotz la flor;

Mas ieu tenc l' ivern per gensor,
Quar mais de joy mi escobitz.
E quant hom ve son jauzimen,
Es ben razos e d' avinen
Qu' om sia plus coyndes e guays.
Er ai ieu joy e suy jauzitz,
E restauratz en ma valor,
E non iray jamai alhor,
Ni non querrai autruy conquistz:
Qu' eras say ben a escien,
Que selh es savis qui aten,
E selh es fols qui trop s' irays.


Lonc temps ai estat en dolor
E de tot mon afar marritz,
Qu' anc no fuy tan fort endurmitz
Que no m rissides de paor:
Mas aras vey, e pes, e sen
Que passat ai aquelh turmen;
E non hi vuelh tornar jamays.

Mout mi tenon a gran honor,
Totz selhs cuy ieu n' ey obeditz,
Quar a mon joy suy revertitz;
E laus en lieys e dieu e lhor
Qu' er an lur grat e lur prezen;
E, que qu' ieu m' en anes dizen,
Lai mi remanh, e lay m' apays.
Mas per so m' en suy escharzitz,
Ja non creyrai lauzenjador;
Qu' anc no fuy tan lunhatz d' amor
Qu' er non sia sals e gueritz;
Plus savis hom de mi mespren,
Per qu' ieu sai ben a escien
Qu' anc fin' amor hom non trays.

Mielhs mi fora jazer vestitz
Que despollatz sotz cobertor;
E puesc vos en traire auctor
La nueyt, quant ieu fuy assalhitz;
Totz temps n' aurai mon cor dolen;
Quar aissi s n' aneron rizen,
Qu' enquer en sospir en pantays.


III.

No sap chantar qui 'l so non di,

Ni vers trobar qui 'ls motz non fa,

Ni conois de rima, co s va,
Si razos non enten en si:
Pero mos chans comens aissi;
Com plus l' auziretz, mais valra. a. a.


Nuls hom no s meravilh de mi
S' ieu am so que no veirai ja;
Quar nulha res tan mal no m fa
Com so qu' anc de mos huelhs no vi;
Ni no m dis ver, ni no m menti,
Ni no sai si ja so fara. a. a.


Colp de joi me fier que m' auci
Ab poncha d' amor que m sostra
Lo cor, don la crans magrira,
S' en breu merce no 'l pren de mi;
Et anc hom tan gen no mori
Ab tan dous mal, ni non sescha. a. a.

Anc tan suau no m' adormi,
Que mos esperitz no fos la
A la belha, que mon cor a,
On miei voler fan dreg cami:
Mas quant mi reveilh lo mati
Totz mos bos sabers mi desva. a. a.

Peironet, passa riu d' Ili,
Que mos cors a lieis passara;
E si li platz alberguar m' a,
Per qu' el parlamen sera fi.
Mal me faderon mei pairi,
S' amors m' auci per lieis que m' a. a. a.

Bos es lo vers s' ieu no y falhi,
Ni tot so que y es ben esta;
E selh que de mi l' apenra
Guart si que res no mi cambi;
Que si l' auzon en Caerci,
Lo coms de Tolza l' entenra. a. a.


Bos es lo vers, e faran hi
Quasque motz que hom chantara. a. a.


IV.

Quan lo rius de la fontana
S' esclarzis, si cum far sol,
E par la flors aiglentina,
E 'l rossinholet el ram
Volt, e refranh, et aplana
Son dous chantar, e l' afina,
Dregz es qu' ieu lo mieu refranha.

Amors, de terra lonhdana,
Per vos tot lo cor mi dol;
E non puesc trobar metzina,
Tro venga 'l vostre reclam,
Ab maltrait d' amor doussana,
Dins vergier, o sotz cortina,
Ab dezirada companha.

Pus tot jorn m' en falh aizina,
No m meravilh s' ieu m' aflam;
Quar anc genser Crestiana
No fo, ni dieus non o vol,
Judea, ni Sarrazina.
Et es ben paisutz de manna
Qui de s' amor ren guazanha.

De dezir mos cors non fina
Vas selha res qu' ieu pus am,
E cre qu' el volers m' enguana
Si cobezeza la m tol.
Quar plus es ponhens d' espina
La dolors que per joy sana;
Don ja no vuelh qu' om mi planha.


Quan pensar m' en fai aizina
Adoncs la bays e l' acol;
Mas pueis torn en revolina,
Per que m n' espert e n' aflam;
Quar so que floris non grana:
Lo joy que mi n' atayna
Tot mos cujatz afaitanha.


Senes breu de parguamina,
Tramet lo vers en chantan,
En
plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana.

V.

Lanquan li jorn son lonc en mai,
M' es belhs dous chans d' auzelhs de lonh;
E quan mi sui partitz de lai,
Remembra m d' un' amor de lonh;
Vau de talan embroncx e clis,
Si que chans, ni flors d' albespis,
No m valon plus qu' yverns gelatz.

Be tenc lo senhor per verai,
Que formet est' amor de lonh;
Mas per un ben que m' en eschai,
N' ai dos mals, quar tant sui de lonh.
Ai! com fora dreitz pelegris,
Si ja mos fustz, ni mos tapis,
Fos pels sieus belhs huelhs remiratz.

Be m parra joi quan li querrai,
Per amor dieu, l' ostal de lonh;
E s' a lieys platz alberguarai
Pres de lieys, si be m sui de lonh:
Qu' aissi es lo parlamens fis,
Quan drutz lonhdas es tan vezis,
Ab bels digz et ab bels solatz.

Iratz e dolens m' en partrai,
S' ieu non vey sest' amor de lonh:
No m sai quora mais la veyrai,
Quar tan son nostras terras lonh,
E tant y a pas e camis;
E per aisso non sui devis,
Mas tot sia cum a lieys platz.

Jamais d' amor no m jauzirai,
Si no m jau d' est' amor de lonh:
Que mielhor ni gensor non sai
Ves nulha part, ni pres ni lonh;
Tant es sos pretz verais e fis,
Que lai, el reng dels Sarrazis,
Fos ieu per lieys chaitius clamatz!


Dieus que fetz tot quan ve ni vai,
E formet est' amor de lonh,
Mi don poder, pos talen n' ai,
Qu' ieu remir sest' amor de lonh
Verayamen en luec aizis,
Si que las cambras, e 'ls jardis,

Mi recemblon novels palatz.


Ver ditz qui m' apella lechai,
E deziran d' amor de lonh:
Que nulhs autres jois tan no m plai,
Cum jauzimen d' amor de lonh.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Qu' en aissi m fadet mos pairis
Qu' ieu ames, e no fos amatz.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Totz sia mauditz lo pairis
Que m fadet, qu' ieu non fos amatz.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Jaufr%C3%A9_Rudel

Jaufré Rudel de Blaye, en occitano original Jaufrés Rudèls de Blaia (ca. 1113 en Blaye - ca. 1170) fue un trovador y poeta aquitano en lengua de oc.

Llamado "el príncipe de Blaye", villa cercana a Burdeos, en el estuario del Garona, de la que fue señor, era un caballero de la corte de Leonor de Aquitania originario de Saintonge y estuvo relacionado con Alfonso Jordán de Tolosa y con Hugo Bruno VII de Lusignano. Participó en la Segunda Cruzada (1147-1149), organizada por el rey Luis VII de Francia. Según la leyenda, habría oído hablar de la princesa de Trípoli y se enamoró de oídas, pero perdidamente, de ella. En el curso de la Segunda Cruzada cayó muerto en los brazos de la princesa de Trípoli.

Escribió chansons de amor en que habla de «L'amour de loin» (amor lejano), es decir, el amor imposible y sin esperanza, celebrando quizá a la condesa Hodierna de Trípoli, una dama de buen linaje e inaccesible, o según otros a Melisenda, hija del conde Raimundo I, descendiente de los condes de Toulouse, y de Hodierna de Jerusalén, hija a su vez de Balduino du Bourg y de la princesa armenia Morfia; de ella habría oído hablar a algunos peregrinos de Antioquía. Parece que falleció realmente de amor por una dama establecida en Oriente y que, por razones materiales o psicológicas, este amor fue un amor imposible, amour de loin o, en su nativa lengua provenzal, («amor de lonh» o «amor de terra londhana»). Han subsistido seis, según otros ocho poemas de Rudel, de los cuales cuatro poseen notación melódica. Fueron editados por el medievalista Alfred Jeanroy.

La leyenda se recoge en una de las numerosas rasós o vidas de trovadores provenzales que se han transmitido, y dice así: enamorado de oídas, empezó a escribir poemas a esta musa según las reglas del amor cortés, una de las cuales era no mencionar el nombre de la dama. Como su pasión crecía y no se menguaba, se le hizo necesario hacer tan largo viaje para ir a cantarle sus sentimientos de tú a tú, pero el trayecto era largo y costoso, y Jaufré era pobre y además tenía una salud precaria. Se propuso por lo menos que ella supiera de él y confió sus escritos a los caballeros que partían a Tierra Santa y les hacía prometer que los harían llegar a las manos de Melisenda. Tardó años, pero logró ahorrar lo suficiente para embarcarse y conocer a la protagonista de sus pensamientos a la que dedicaba cada verso que escribía.

Se embarcó en Marsella en una nave templaria; pero su salud ya se había quebrantado mucho y las penurias de la travesía le dieron la puntilla; llegó gravemente enfermo a Palestina. Aun así, arribó a Trípoli y se acercó al palacio pidiendo audiencia con la condesa, pero los guardias se rieron de él y le dieron largas. Su insistencia hizo, sin embargo, que la señora supiese de su presencia y murió en sus brazos, como cuenta la "vida" (reseña biográfica) anónima:

Él enfermó estando en la nave, y fue llevado a Trípoli, a un albergue y tenido por muerto. Se lo hicieron saber a la Condesa; y ella fue a él, hasta su lecho y lo tomó entre sus brazos. Y él supo que era ella, que era la Condesa y al momento recobró el oído y la respiración, y loaba a Dios que la había mantenido con vida hasta que la hubo visto. Y así él murió entre sus brazos. Y ella lo hizo sepultar con gran honor en la casa del Temple. Y luego, en aquel mismo día, ella se hizo monja, por el gran dolor que sentía por la muerte de él.

La leyenda de Jaufré Rudel les resultó un tema irresistible a los poetas del Romanticismo. Escribieron sobre él Ludwig Uhland, Heinrich Heine, Robert Browning (Rudel to the Lady of Tripoli) y Giosuè Carducci (Jaufré Rudel). Algernon Charles Swinburne retomó este tema constantemente desde su The Triumph of Time, en The Death of Rudel y en Rudel in Paradise (también titulado The Golden House) . Inspiró la pieza teatral de Edmond Rostand La Princesse lointaine (La princesa lejana) y la ópera L'amour de loin de Kaija Saariaho, sobre libreto de Amin Maalouf. También el compositor mexicano Ricardo Castro estrenó en 1906 una ópera sobre el tema titulada "La Leyenda de Rudel",con libreto de Henry Brodi. En 1926, sir Nizamat Jung Bahadur, de Hyderabad, escribió también un poema de épica culta sobre este tema, Rudel of Blaye. Recientemente, José Guadalajara ha realizado una versión de esta leyenda bajo el personaje de Jorge de Rudelia, trasunto de Jaufré Rudel, en su novela histórica El alquimista del tiempo (2015).

Belhs m'es l'estius e·l temps floritz

De monte lapis

Lanqand li jorn son lonc en mai 

Lan quan lo temps renovelha

No sap chantar qi so non di

Pro ai del chan essenhadors

Qan lo rius de la fontana

Qand lo rossignols el foillos

Qui non sap esser chantaire


Michael Barrington, Blaye, Roland, Rudel and the Lady of Tripoli: a study in the relations of poetry to life. A.D. 731 - 1950 (Salisbury, 1953)

Nick Riddle & Marcus Sedgwick, Outremer: Jaufré Rudel and Melisande of Tripoli, a Legend of the Crusades (Cambridge, 1994) ISBN 0-9524327-06

George Wolf & Roy Rosenstein, eds., "The Poetry of Cercamon and Jaufre Rudel" (New York, 1983)

Michel Teston, De quelques poètes maudits et troubadours, 2008, edición del autor, ISBN 2950993729.

Yves Leclair, Roy Rosenstein: Chansons pour un amour lointain de Jaufre Rudel, édition bilingue occitan-français, présentation de Roy Rosenstein, préface et adaptation d'Yves Leclair (Gardonne, éditions fédérop, 2011) ISBN 978-2-85792-200-1

http://www.trobar.org/troubadours/jaufre_rudel/

https://www.youtube.com/results?search_query=%22Jaufre+Rudel&aq=f

https://web.archive.org/web/20041205190419/http://perso.club-internet.fr/mboullic/jau_rud.htm

http://www.hs-augsburg.de/~harsch/gallica/Chronologie/12siecle/Rudel/rud_intr.html

Pierre Rogiers. Peire Rotgiers.

Pierre Rogiers.

Pierre Rogiers. Peire Rotgiers.



I.

Al pareissen de las flors,
Quan l' albre s cargon de fuelh,
E 'l temps gensa ab la verdura
Per l' erba que creys e nais,
Doncx es a selhs bona amors
Qui l' an en patz, ses rancura,
Q' us vas l' autre non s' erguelha.

Bos drutz non deu creire auctors
Ni so que veiran sey huelh
De neguna forfaitura
Don sap que sa domna 'l trays;
So que dis qu' a fait alhors
Creza, sitot non lo jura,
E so qu' en vi dezacuelha.

Qu' ieu vey de totz los melhors
Qui sempr' en devenon fuelh,
Qu' en queron tan lur dreitura
Tro que lur domna s n' irays,
E 'l ris torna 'ls pueis en plors;
E 'l folhs per mal' aventura
Vai queren lo mal qu' el duelha.

Qu' amors vol tals amadors
Que sapchon sufrir erguelh
En patz e gran desmezura,
Sitot lor domna 'ls sostrays;
Paucs plagz lur en sia honors,
Quar s' il sap mal ni s rancura,
Ilh queira tost qui l' acuelha.

Per aquest sen suy ieu sors,
Et ai d' amor tan quan vuelh;
Quar s' elha m fai gran laidura,
Quant autre s planh, ieu m' apais.
Sitot s' es grans ma dolors,
Suefre tro qu' elha m melhura
Ab un plazer, qual que s vuelha.

Mais vuelh trenta dezonors
Q' un onor, si lieys mi tuelh;
Qu' ieu sui hom d' aital natura
No vuelh l' onor qu' el pro lays;
Ni ges no m laissa 'l paors
Don mos cors non s' asegura;
Qu' ades cug qu' autre la m tuelha.

De mon dan prec mos senhors,
Mas l' amor de mi dons vuelh;
E que 'l prenda de mi cura,
Que trop es grans mos esmays.
Molt mi fera gen secors
S' una vetz ab nueg escura
Mi mezes lai o s despuelha.


Peire Rotgiers, quier secors;
E si 'l mals loindans li dura,
Pauc viura, qu' ades rauguelha.

II.

Tan no plou ni venta
Qu' ieu de chan non cossire;
Freidura dolenta
No m tolh chantar ni rire:
Qu' amors me capdelh e m te

Mon cor en fin joi natural;

E m pais, e m guid, e m soste,

Qu' ieu non suy alegres per al,

Ni al res no m fai viure.

Ma domna es manenta

De so qu' ieu plus dezire;

Del donar m' es lenta
Qu' anc non fui mais jauzire:

Ben sai que pauc l' en sove;

E ges no m par joc cominal,

Qu' ilh pensa petit de me:

Et ieu trac per lieys mal mortal,

Tal qu' a penas puesc viure.

Non truep qui m guirenta,
Ni qui m' o auze dire
Q' un' autra tan genta
El mon s' eli, ni s mire;
Ni d' autra non s' esdeve,
Mas qu' om digua que res no val;
Qu' elha ditz e fai tan be,
Q' una contra lieys non sap s' al,
Tal domna fai a viure.

Si s' en fenhon trenta,
Ges per so no m n' ahire;
Cuy que s vol si s menta,
Qu' a mi s denh escondire.
Adoncx sai ieu ben e cre
Q' us non a domna tan cabal,
Quar quecx la lauza per se:
Que s' el n' avia un' aital,
Ben pogra ses lieys viure.

Greu planh mal que senta
Drutz, quant es bos sufrire;
Qu' amors es valenta
A sel que n' es jauzire;

Qu' erguelh no vol ni mante,

Ans qui lo 'lh mostr' a lieys non cal:

Que mais n' auria ab merce
En un jorn, qu' en dos ans ab mal,

Sel qu' ab erguelh vol viure.
Si uns si prezenta

Qu' ill denh lonc se assire,

Ges no m' espaventa
Qu' ab mi l' ai' a devire.

Que domna, que pretz mante,

Deu aver fin cor e leyal;
E non crezas que s mal me

Contra son bon amic coral,

Als dias qu' ai a viure.

E s' il fai parventa
Qu' el guinh ni l' huelh lor vire,
Per so no s guaimenta
Mos cors, ni m mand aucire.
Ma domna fai manta re,
Per que platz a totz per engual:
E quascus, cum li cove,
Deu aculhir dins son ostal,
S' ab gran bontat vol viure.

Peire Rogiers, per bona fe,

Tramet son vers tot per cabal
A si dons clamar merce,
Qu' aprenda 'l, avans de Nadal,

S' ab grat de lui vol viure.



III.

Per far esbaudir mos vezis
Que s fan irat, car ieu non chan,
Non mudarai deserenan,
Qu' ieu non despley
Un son novelh qu' els esbaudey,
E chant, mais per mon Tort N' avez:
Quar trop dechai
Tot quan vei sai,
Mas ab lieys creis honors e pretz;
Per qu' el sieus conortz m' es plus bos,
Que tot quan vei sai entre nos.

De mi dons ai lo guap e 'l ris,
E sui fols s' ieu plus li deman;
Ans dey aver gran joy d' aitan.
A dieu m' autrey,
Non ai doncs pro quan sol la vey:
Del vezer suy ieu bautz e letz;
Plus no m' eschai,
Que ben o sai;
Mas d' aitan n' ai ieu joy e pretz,
E m' en fauc ricautz a sazos,
A guiza de paubr' ergulhos.

Anc ieu ni autre no 'lh o dis,
Ni elha non saup mon talan;
Mas a celat l' am atretan,
Fe qu' ieu li dey,
Cum s' agues fait son drut de mey:

E no i s taing qu' ieu ja l' ameissetz.

Doncs amarai
So qu' ieu non ai;
Oc, qu' eyssamen n' ai joy e pretz,
E suy alegres e joyos,
Quan res non es cum si vers fos.

De totz drutz suy ieu lo plus fis,

Qu' a mi dons no dic re ni man,

Ni 'l quier gen fait, ni bel semblan.
On qu' ilh estey
Sos drutz suy, et ab lieys domney,
Totz cubertz e celatz e quetz.
Qu' ilh no sap lai
Lo ben que m fai,
Ni cum ai per lieys joi e pretz.
No s tanh que ja 'l sapcha enoios
Qu' ieu sui sai sos drutz a rescos.

Per s' amor viu, e si m moris,
Qu' om disses qu' ieu sui mortz aman,
Fait m' agra amors honor tan gran,
Qu' ieu sai e crey
Qu' anc a nulh drut maior non fey.

Vos jutgatz, domna, e destrenhetz;

Quar s' ieu m' esmai,
E si maltrai,
Ni muer per vos, joys m' es e pretz;

De vos m' es totz mals bes, dans pros,

Foldatz sens, tortz dregz e razos.

Ieu mai que mai,
Ma domna, ieu sai
Que vos mi donatz joy e pretz;
E vuelh mais morir a estros,
Ja 'l sapcha negus hom mas vos.

Bastart, tu vai,
E porta m lai
Mon sonet, a mon Tort N' avetz:
E di m' a 'N Aimeric lo tos
Membre 'l dont es, e sia pros.

IV.

Tant ai mon cor en joy assis,
Per que non puesc mudar non chan;
Que joys m' a noirit pauc e gran,
E ses lui non seria res.
Qu' assatz vei que tot l' als qu' om fai

Abaiss, e sordey, e dechai,
Mas so qu' amors e joys soste.

Lo segles es aissi devis
Que perdut es, quan l' avol fan;
Mas ab los pros vai pretz enan,
Et amors ten se ab los cortes:
E d' aqui son drut cuend e guai;
Per que s te jois que tost non chai,
Qu' estiers del mais hom no 'l soste.


Si 'l jois d' amor no fos tan fis,
Ja non agra durat aitan;
Mas no y a d' ira tan ni quan,
Qu' el dans n' es pros, e 'l mals n' es bes
E sojorns cui plus mal en trai;
Demandatz cum qu' ie us o dirai:
Quar apres n' aten hom merce.

Pauc pren d' amor qui no sofris
L' erguelh, e 'l mal, e 'l tort, e 'l dan;
Qu' aissi o fan selh que re n' an:
Guerra m sembla qu' amors no i es,
Tan son li mal e sai e lai;
E non ai dreg el fieu qu' ieu ai,
S' al senhor don mov mals en ve.


Amors ditz ver et escarnis,
E dona pauza ab gran afan,
E franc cor apres mal talan;
Huei fai que platz, deman que pes;
E doncx qu' en diretz qu' aissi vai,
Que costa que tot torn en jai,
Pueis apres no i a re mas be.

Membra m' aras d' un mot qu' ieu dis,
E tal non vuelh qu' om lo m deman.
- No l' auzirem doncx! - Non onguan,
No us er digz, ni sabretz quals es.
- No m' en qal, qu' atressi m viurai.
Si us vivetz o us moretz, so sai
Non costa re mi dons ni me.

Mon Tort N' avetz en Narbones
Man salutz, sitot luenh s' estai;
E sapcha qu' en breu la veyrai,
Si trop grans afars no m rete.


Lo senher, que fetz tot quant es,
Salv e guart son cors cum si s fai;
Qu' ilh mante pretz e joi verai
Quan tota autra gen si recre.

V.

Entr' ira e joy m' an si devis
Qu' ira m tolh manjar e dormir,
Jois me fai rire et esbaudir,
Mas l' ira m passa 'l bon conort,
E 'l joys reman, don sui jauzens,
Per un' amor qu' ieu am e vuelh.


Domn' ai?.. Non ai... Ja 'n suy ieu fis?

No sui, quar no m' en puesc jauzir...

Tot m' en jauzirai quan que tir?
Oc, ben leu, mas sempre n' a tort...
Tort n' a... Qu' ai dig? boca, tu mens,
E dis contra mi dons erguelh!


Bona domna, per qu' ieu m' aucis,
Ara m podetz auzir mentir;
Que re no m fai, per que m' azir,
Non re sia per pauc tot mort.
Ben sui fols, e fatz es mos sens,
Quar ja dis so per que la m tuelh.

Molt am selieys que m' a conquis,
Et elha me;
oc, s' o l' aug dir,
Creirai son dig senes plevir,
Oc ben, sol qu' ab lo fag s' acort,
E m' atenda totz mos covens,
E qu' ieu n' aia plus qu' ieu no suelh.


Per lieys ai ieu joy, joc e ris,
Mas ara 'n planh, plor e sospir,
E 'l mals que m' es greus a sufrir,
Torna m' a doble en deport.
Pauc pres lo mal qu' el bes lo vens,
Que plus m' en jau que no m' en duelh.

De luenh li sui propdas vezis,
Qu' amicx non pot nulhs hom partir
Si 'l cor si volon consentir:
Tot m' es bon quant hom m' en aport,
Mais am quan cor de lai lo vens,
Que d' autra si pres si m' acuelh.

Ja non dira hom qu' anc la vis
Que tan belha 'n pogues chauzir:
Qu' om no la ve que no se mir,
Quar sa beutatz resplan tan fort
Nuegz n' esdeve jorns clars e gens,
A qui l' esgarda de dreg huelh.

Lo vers vuelh qu' om mi dons me port,
E que 'l sia conortamens
Tro que ns esguardem de dreg huelh.

//


Tro que ns esguardem de dreg huelh.

dreg huelh de Oriol Junqueras, dret ull.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Peire_Rogier

Pierre de Rougier o Peire Rogiers (1145 - Lodève, alrededor de 1197) fue un trovador francés de la escuela lemosina y auverniana, hijo del señor de Rouziers, en Auvernia.

Sus biógrafos aluden a que fue hijo de un señor de Auvernia: «Peire Rotgiers si fo d'Alvernhe... e fo gentils hom».

Ha sido identificado como perteneciente a la familia de los señores de Rouziers,​ cerca de Mauriac, en el departamento de Cantal.

Uc de Sant-Cirq (o Uc de Saint-Circ), el trovador biógrafo de trovadores, indicó que conocía las letras y que era canónigo de Clermont. Añade que era un buen cantante que abandonó su canonicato para hacerse juglar y hacer conocidos sus cuentos.

Fue a la corte de Ermengarda de Narbona, de gran valor y de gran inteligencia, que lo acogió y lo trató con honores. Se han conservado ocho sirventès, canciones de amor en las que Peire Rogier designa a la vizcondesa de Narbonne con la palabra clave "senhal".

A causa de calumnias que comprometían la reputación de la vizcondesa, Pierre Rogiers recibió la orden de abandonar su corte y se refugió cerca de Raimbaut d'Orange hasta 1173. Tras la muerte de Raimbaud en 1173, fue a la corte de Raimundo V de Tolosa; frecuentó también las de Alfonso IX de Castilla, después de la de Alfonso II de Aragón.

Se retira con otro trovador, Guilhem Azemar de Merueis, a la abadía de los hombres de Grandmont, cerca de Lodève, donde toma el hábito en 1194 y se queda hasta su muerte.

(Guillem Azemar si fo de Gavaudan d' un castel que a nom Merueis (9). - No revisado - 
Gentils hom era, filhs d' un cavallier que non era rics ni manens: el seigner de Merueis sil fetz cavallier. Et el era ben valens hom e gen parlans, e fon bos trobaires. Et non poc mantener cavaiaria, e fetz se joglars. E fon fort onratz per tota la bona gent, per los baros e per las domnas; e fetz mantas bonas chansos. E cant ac loue temps vescut, el se rendet a l' orde de "Grandmont" e lai mori. Chabaneau, Camille)


  1.  Cheyette, Fredric L. (2001). Ermengard of Narbonne and the World of the Troubadours. Ítaca: Cornell University Press. ISBN 0-8014-3952-3.
  2. Chabaneau, Camille (1885). «Les biographies des troubadours en langue provençale» (en francés).
  3.  Bouillet, Jean-Baptiste. Nobiliaire de Auvernia, tomo V (en francés). p. 419.

Bibliografía

miércoles, 4 de octubre de 2023

Tome troisième contenant pièces amoureuses. Comte de Poitiers. Index de troubadours

Tome troisième

contenant

Les pièces amoureuses tirées des poésies de soixante troubadours, depuis 1090 jusques vers 1260.

1818.

Guillaume IX, comte, Poitiers, Aquitaine, Aquitania

Guillermo de Poitiers (Bibliothèque Nationale, MS cod. fr. 12473)


Comte de Poitiers.

I.


Farai chansoneta nueva

Ans que vent, ni gel, ni plueva;

Ma dona m' assaya e m plueva (: prueba?)

Quossi de qual guiza l' am;

E ja, per plag que m' en mueva,

No m solvera de son liam.


Qu' ans mi rent a lieys e m liure,

Qu' en sa carta m pot escriure:

E no m' en tenguatz per yure,

S' ieu ma bona dompna am;

Quar senes lieys non puesc viure,

Tant ai pres de s' amor gran fam!


Qual pro y auretz, dompna conja,

Si vostr' amor mi deslonja?

Per que us vulhatz metre monja?

E sapchatz, quar tan vos am,

Tem que la dolors me ponja,

Si no m faitz dreg dels tortz qu' ie us clam.

Que plus etz blanca qu' evori,

Per qu' ieu autra non azori;

Si'n breu non ai ajutori,

Cum ma bona dompna m' am,

Morrai pel cap sanh Gregori,

Si no m bayza 'n cambr' o sotz ram.


Qual pro y auretz, s' ieu m' enclostre

E no m retenetz per vostre? 

Tot lo joy del mon es nostre, 

Dompna, s' amduy nos amam. 

Lay al mieu amic Daurostre 

Dic e man que chan e que bram.


Per aquesta fri e tremble,

Quar de tant bon' amor l' am,

Qu' anc no cug qu' en nasques semble

En semblan del gran linh N Adam.


II.


Mout jauzens me prenc en amar

Un joy don plus mi vuelh aizir;

E pus en joy vuelh revertir,

Ben deu, si puesc, al mielhs anar;

Quar mielhs or n' am estiers cuiar

Qu' om puesca vezer ni auzir.


Ieu, so sabetz, no m dey gabar,

Ni de grans laus no m say formir;

Mas, si anc nulhs joys poc florir,

Aquest deu sobre totz granar,

E part los autres esmerar,

Si cum sol brus jorns esclarzir.


Ancmais no poc hom faissonar

Com en voler ni en dezir,

Ni en pensar ni en cossir,

Aitals joys no pot par trobar;

E qui be 'l volria lauzar,

D' un an no y poiria venir.


Totz joys li deu humiliar,

E tota ricors obezir

Mi dons, per son bel aculhir

E per son belh douset esguar;

E deu hom mais cent ans durar

Qui 'l joy de s' amor pot sazir.


Per son joy pot malautz sanar,

E per sa ira sas morir,

E savis hom enfolezir,

E belhs hom sa beutat mudar,

E 'l plus cortes vilanejar,

E 'l totz vilas encortezir.


Pus hom gensor non pot trobar,

Ni huelhs vezer, ni boca dir,

A mos ops la 'n vuelh retenir

Per lo cor dedins refrescar,

E per la carn renovellar

Que no puesca envellezir.


Si m vol mi dons s' amor donar,

Pres suy del penr' e del grazir,

E del celar e del blandir,

E de sos plazers dir e far,

E de son pretz tenir en car,

E de son laus enavantir.


Ren per autrui non l' aus mandar,

Tal paor ai qu' ades s' azir!

Ni ieu mezeys, tan tem falhir,

No l' aus m' amor fort assemblar;

Mas elha m deu mon mielhs triar,

Pus sap qu' ab lieys ai a guerir.


// Index de troubadours:

Guiraud le Roux

Rambaud d' Orange

Comtesse de Die, Dia

Pierre Rogiers, Peire Rotgiers

Bernatz de Ventadorn, Bernard de Ventadour

Geoffroi Rudel, Jaufre Rudel de Blaye, Blaia

Augier - Guilhem - Guillem - Novella - Ogier

Cabestaing, Cabestany, Guillaume, Guillem, Guilhem

Alfonse II Roi Aragon - Alfonso II

Peire Ramon Tolosa, Toloza, Pierre Raimond Toulouse

Guillaume de Beziers

Bertrand de Born

Folquet de Marseille, Fulco, Foulques

Albert, marquis de Malespine, Albertet

Gavaudan le vieux

Pons de Capdueil, Capduelh, Capduoill

Arnaud de MarueilArnaut de Mareuil. Maruelh, Marolh, Marol, Maroill, Maruoill, Meruoill

Pistoleta

Berenguer de Palasol, Palazol, Palol, Palou, Palafolls

Pierre de Barjac, Peire de Barjac

Cadenet

Sail, Salh, Saill, Scola, Escola, École, Bergerac

Rambaud, Vaqueiras, Raimbaut de Vacqueyras

Pons, Ponç de la Garda, Guardia, Saguardia

Peyrols, Peirols, Peirol

Gaucelm Faidit

Guillaume de Saint-Didier, Guillem de Sant Leidier

Guiraud, Giraud, Guiraut, Giraut, Girautz de Borneil,  Bornelh, Bornelh, Borneill, Bornell, Borneil, Borneyll

Hugues, Uc, Nuc - Brunet, Brunec, Brunenc

Peire Vidal, Pierre Vidal

Peire, Pierre; Alvernha, Alverne, Auvergne

Uc, Hugues, Saint Cyr, Circ

Clara, Claire; Anduse, Anduze, Anduza

Blacas, Blacatz

Uc de La Bacalaria, Hugues de La Bachelerie, Bachellerie

Perdigon, Perdigo.

Elias de Barjols

Raimond de Miravals, Miraval, Miravalh

Lo monge de Puicibot, Puycibot

Na Castelloza, La Dame Casteloze

Marcabrus, Marcabruns, Marcabrun (fill de Marcabrunela)

Gui d' Uisel 

Aimeric, Aimeri de Sarlat

Giraud, Guiraut de Calanson, Calanso

Giraud, Giraut, Guiraut, Salignac, Salinhac

Raimond, Raymond, Ramon, Ramon, Vidal. de Besalú

Deudes, Daude, Prades, Pradas


Guillem Magret, Guillaume Maigret

Aimeri, Aimeric, Peguilain, Peguilhan

Elias Cairels, Cairel, Cayrel

Pierre Cardinal, Peire Cardenal, Cardinal

Sordel, Sordello, Goito, Goit (italiá)

Le moine de Montaudon

Richard de Barbezieux

Blacasset

Giraud Riquier, Guirautz Riquiers 


//


Peitieus (Peitieu en grafia mistralencaPeytèu dins un tèxte ancian en occitanPoetae en peitavin-sentongésPoitiers en francés) es una comuna aguiainesa situada dins lo departament de Viena e la region de Novela Aquitània. Sa populacion èra estimada a 85 800 abitants, en 2004. Sa superfícia totala es de 42,11 km². Es situada a 340 km al sud-oèst de París.

La localitat es coneguda per la batalha de Peitieus entre los Francs menats per Carles Martèl e los Arabis.

Lo gentilici es peitevin - peitevina e pas peitavin - peitavina que significa los abitants de Peitau. (Poitou)

Poitiers, Peitieus

Toponimia:

Las atestacions ancianas son, per lhuec:

  • Peitieus - Lemonum ou Limonum (edat de Cesar); Λίμονον (edat de Ptolemèu); Lemuno (sens data); Lomounum ou Lomonum (sens data); Civitas Pictonum (sens data); Pictavi (sens data); Civitas Pictavorum (sens data); Civitas Pictava (sens data); Pictavis, Pictava urbs, Pictavensis civitas (edat de Gregòri de Tors); Pectavum, urbs Pectava (sens data); Pectavis, Pectavo (Edat Merovingiana); Apud Pictavium civitatem (sens data); Pictavia civitas au seglhe IXApud Pictavim en 1080Pictavensis ecclesia en 1092Seignoratge de Peytieus (sens data); Pictaviensis comes vers 1102Poyters, Peytiers en 1266Peiters, Peters en 1266Peitiers en 1278Poytiers en 1286Poiters en 1363Poictiers en 1366Poitiers en 1394Paytiers en 1445[4].

Peitieus a daissat lo sieu nom a tres grandas batalhas :

(Veire l'article Peitau per las autras batalhas dau Lindau dau Peitau).


http://linguistica-oc.com/wp-content/uploads/2013/07/Linguistica-occitana-6-CLO.pdf


Peytèunp.– Poitiers, dans ancien texte.
PEITIEU(rom. Peitieu, Peitieus, Peytieu, Peiteus, lat. Pictavium), n. de 1. Poitiers, capitale du Poitou; Pevthier, nom de fam. provençal.

Lou comte de Peitièu, Guillaume IX, comte de Poitiers, ancien troubadour, v. Guihèn ; Guihen de Peitièu, Guillaume de Poitiers, comte de Valentinois, époux de la comtesse de Die (12" siècle) ; Diano de Peitièu, Diane de Poitiers, duchesse de Valentinois, d’une noble famille du Dauphiné, maîtresse des rois François I" et Henri II.



Guillermo IX de Aquitania y VII de Poitiers (en occitano: Guilhem d'Aquitania o Guilhem de Peitieus; 22 de octubre de 1071-Poitiers, 10 de febrero de 1126), conocido también como Guillermo el Trovador (en francés: Guillaume le Troubadour), fue un noble francés, noveno duque de Aquitania, séptimo conde de Poitiers y primero de los trovadores en lengua provenzal del que se tiene noticia.

Nació en 1071, hijo de Guillermo VIII de Aquitania y de su tercera esposa, Audéarde de Borgoña, hija del duque Roberto I de Borgoña. Cuando falleció su padre en 1086, heredó unos dominios más extensos que los del propio rey de Francia, de quien era nominalmente vasallo. En los años 1101 y 1102, participó tardíamente en la primera cruzada tras la caída de Jerusalén. Sostuvo varias guerras contra los condes de Tolosa. Fue excomulgado en dos ocasiones, una de ellas por abandonar a su esposa legítima y arrebatarle a la fuerza la mujer a su vasallo el vizconde de Châtellerault. Entre 1120 y 1123 combatió junto a Alfonso I el Batallador, su concuñado, para intentar arrebatar a los musulmanes el reino de Valencia. La vinculación de Guillermo el Trovador y Alfonso I el Batallador es doble. De una parte, Inés de Aquitania —hermana de Guillermo el Trovador— casó con Pedro I de Aragón, el cual falleció sin descendencia masculina, heredando sus reinos su hermano Alfonso I el Batallador. De otra, porque a la muerte del Batallador, que falleció sin descendencia, heredó sus reinos su hermano Ramiro II el Monje, el cual casó con Inés de Poitou, hija de Guillermo el Trovador. De ahí que el Trovador resultara cuñado de Pedro I de Aragón y concuñado de sus hermanos, Alfonso I el Batallador y Ramiro II el Monje.

De su matrimonio con Felipa de Tolosa tuvo los siguientes hijos:

Inés de Poitou (1105-1159), esposa de Aimar de Thouars y de Ramiro II de Aragón;
Raimundo de Poitiers (c. 1115-1149), por su matrimonio con Constanza, príncipe consorte de Antioquía.

Guillermo de Poitiers es el primer poeta de nombre conocido en las literaturas románicas. Se conservan 11 poemas suyos, en que la temática amorosa es tratada a veces con gran crudeza: se autodenominaba «trichador de dòmnas», alardeaba de sus proezas sexuales y muchos de sus poemas están dedicados a su amante, Maubergeonne, a la que llama la Peligrosa. En otra composición, pide a sus caballeros que le ayuden a escoger caballo:

—nunca escoger me fue tan difícil—:
No sé si quedarme con [la dama] Agnes o con [la dama] Arsen.
Res non sai ab qual me tengua, de n'Agnes o de n'Arsen.

En otros poemas, muestra una sensibilidad enteramente diferente:

Con la dulzura de la primavera
bullen los bosques y los pájaros cantan
cada uno en su latín
según el ritmo del nuevo canto:
así conviene que cada uno se regocije
en lo que más desea.

Ab la doussor del temps novel
folhon li bosc e li auzel
chanton chascus en lor lati
segon lo vers del novel chan:
adonc esta ben qu'om s'aizi
d'aisso dont om a plus talan.

Acogió en su corte al bardo galés Blédri ap Davidor, quien introdujo en las literaturas románicas la leyenda celta de Tristán e Isolda.