Mostrando entradas con la etiqueta dictat. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta dictat. Mostrar todas las entradas

jueves, 14 de octubre de 2021

LO DICTAT DE RAMON. DICTADO DE RAIMUNDO.

DICTADO DE RAIMUNDO.

Dirigíase Lulio desde París a Mallorca a fines del año 1299, cuando habiéndose detenido en Barcelona, escribió la poesía a que dio el nombre de Dictado, o sea manera de conocer a Dios en el mundo. Dedica el autor esta composición, como se lee en su final, a san Luis rey de Francia, y al rey Jaime de Aragón (II) a quien ruega que preste atención a las razones que se comprenden en este opúsculo, para disputar contra los infieles y demostrar la verdad de los misterios de nuestra fé, que promueva en su reino las discusiones dogmáticas con asistencia de los prelados, religiosos menores y predicadores y todas las personas distinguidas y de elevado entendimiento, y que a ellas sean invitados los judíos y sarracenos, a fin de convencerles de la verdad de nuestra religión y de la falsedad de sus respectivas sectas. Y pídele además le conceda facultad para congregar a los infieles por todo el reino y sus condados, castillos, villas y ciudades, con el objeto de disputar con ellos sobre la materia contenida en el Dictado.

Divide Lulio la composición en seis partes. En la primera prueba la existencia de Dios por la necesidad que hay de que este mismo Dios exista, pintando el desorden en que estuviera la naturaleza si no hubiera Dios. En la segunda da pruebas sólidas de la unidad de Dios, así como en la tercera las da de la trinidad, y habla en las tres restantes de la encarnación, de la creación del mundo, y de la resurrección de la carne.

El estilo de la composición es conciso y enérgico; encierra grandes y concluyentes argumentos en pocos versos, y reducidas cláusulas; argumentos esplanados después en otras de sus obras así en prosa como en verso, y de que Lulio indudablemente hizo uso en las polémicas que frecuentemente sostenía contra los judíos y mahometanos, así de Cataluña como de Mallorca y otros puntos.

LO DICTAT DE RAMON.

De coneixer Deu en lo mon
Comença lo dictat, RAMON.


A cells que dien que provar

Hòm no pòt la fé, ni donar

Null necessari argument,

Volem donar ensenyament

De sèt articles principals,

Los quals per raysons naturals

Provám per nous començaments (1),

Qui mostran inconvenients

Esser en Deu sens unitat,

Sens Trinitat, sens encarnat,

Sens crear, sens resucitar (2).

Encara volem demostrar

Deus esser de necessitat.

Empero est nostre dictat

Requer haver ensenyador,

Qui mostre la força major

Qui está per los consequents

Que ixen dels antecedents,

Nous començaments appellats (3).

Començem donchs a la clardats

Del Sant Spirit gloriós,

Qui complesca nostres raysós
E enlumin hòm obstinat,

Qui no pòt veser la clardat,
Sotsposant que no' s puscha far

Que nostra fe 's puscha provar.


Provém enans que Deus es,

En aprés que sols un Deus es,
Puis provarem pluralitat

Que en Deus mostra trinitat,

E que Deu ha volgut mostrar

Sa bontat volentse encarnar,

E qu' el mon nou es començat,

E com hòm será resussitat
A gloria o a turment,

Per Deu qui es omnipotent.

Are començem en axí (4)

Per provar Deu com prometí (5).


I.

Que Deus sia de necessitat.


Mays se val esser compliment (6)

Que esser e deffalliment.

Si no es esser infinit,

Ço qui mays es es mays finit.

Si ens infinit no pòt estar,

Ço qui es fenit ho fayt fár (7).

Sens infinit e eternal (8)

No es tant de bé com de mal.

Si Deus no es, no está fí,

E no y ha dia, vespre, matí (9).

Si Deus no es, privació

Es fí de generació.

Si Deus no es, infinitat

Es sola en eternitat.

Si Deus no es, no es peccat,

Ni negun bé 's remunerat.

Si Deus no es, mays val bondat (10)

Per durar que per sanctetat.

Si Deus no es fí, es obrar,

E no fí está en estar.

Si Deus no es, fals pensar val

Mays que ver esser qu' es reyal.

Si Deus no es, tot quant es ple

D' açò que no val nulla re.

Si Deus no es, tot quant es tòrt

E tot lo bé 's pèrt en la mòrt.

Si Deus no es, car éll no es

Se pèrt lo bé de tot quant es (11).

Si Deus no es, no valem res,

E per no res es tot quant es.
Si Deus no es, mays val sentir

Que raysó, mèrit, ni desir (12).
Si Deus no es, no cal bé far,

E hòm deu viure per manjar.
Si Deus no es ¿e quí ha mes

Tant béll órdre en ço que es?
Si Deus no es, donchs ¿quí ha mes,

Que sia amat mays que quant es?
Si no 's ver Deus, lo firmament (13) ,

Es fals Deus ab defalliment.
Provat es donchs e demostrat

Que Deus es de necessitat.


II.

Que sia un Deus.


Si es sol un Deu possificar

Pòt en éll infinit estar.
Si son duas infinitats,

Ço que hom enten no es vertats.
Si están dos Deus infinits,

Ço qu' es poder está finits (14).
Si son dos Deus o tres o plus,

Cascú es desus e dejus.

Si son dos Deus, eternitat

No pòt haver prioritat.

Si son dos Deus, estan mesclat

En loch finit no eternat.

Si son dos Deus, cascú requer

Haver sobre l' altre poder.

Si son dos Deus, cascú ha mon

Que fá buyr de fòrts en redon (15).

Si son molts Deus, no han ab que

Se pusquen convenir en re.

Si son molts Deus, un valgra mes,

Car pogra en tot ço que es.

Si son molts Deus, tuyt son finit,

E lur nombre es infinit.

Si son molts Deus, e mí e vos

N' amám meyns lo Deus qui ‘s de nos (16).
Si son molts, lo un e l' altre val (17),

E no n' han qui 'ls faça egal,
Si son molts Deus, cascú enten

Que no han en sí complimen.
Si son molts Deus, pòt envejar

Lo un a l' altre e pòt peccar.
Si son molts Deus, no es compliment

En un ni en tots exament.
Si son molts Deus, no es un fí,

E tot quant es, es pelegrí.

Si son molts Deus, nulla valor

Está digne de gran lausor.

Si son molts Deus, cascú tot sòl

Pòt far del altre ço qu' es vòl,

Si son molts Deus ¿e qui ha mes (18)

Qu' en finit ens no sia res?

Es donchs un Deus tan solament,

Qui de quant es, es compliment.


III.

Que Deus sia en pluralitat.


Deus es ens qui defora se,

No ha master deguna re.

Essencia d' hon res no es,

No ha valor en nulla res,

Si a unitat no tayn unir (19),

Ni a volentat tayn desir.

Sens naturant e naturar,

Nulla natura pòt estar.

Si finit finir han semblan,

Mays infinit infinir l' han.

Qui no pòt de se, be 's segueix

Que no sia de sí mateix (20).

Tot ço cové ser de Deus dit (21),

Sens que no pòt esser complit.

Qui no vòl esser molt amat,

Es contra s' amabilitat.

Negú ens pòt estar complit,

Si en complir no ha delit.

A infinit tayn infinir,

Mays que crear ni res fenir.

Mays es cell qui es e qui fá,

Qui cell qui es e res no fá.

L' enteniment ha natura,

Ab entendre e dretura.

Qui res de sí no vòl donar,

Pigre avar se fay estar.

Qui no ha propri ni comú,

No es compliment de negú.

Sens granea e magnificar,

Negú esser pòt gran estar.
Tot ens cové esser finit,

Qui no pòt dar ens infinit (22).
Negú ens es bò sens far bé,

E tot ens es mal d' hon mal vé.
Poder qui dins sí no pòt res,

No es defora sí estes (23).
En ens hon fí no ha poder,

Cové vacuytat caber.

Tot poder está passió (24)

Qui no pòt de perfecció.

Provat havem pluralitat,

Que significa Trinitat.


IV.

Que Deus sia encarnat.


Mays val un hòm deificar,

Que mil milia mons crear.

La fí qu' en crear es major

Cové amar nostre Senyor.
Poder absolut en crear,

No ha órde sens encarnar (25).

La major fí de tota gent,

Es Deus esser nostro ‘n parent.

En fí hon Deus mays no pòt dar,

Han ses dignitats repausar.

Car Deus s' es homenificat,

Es mays entés e mays amat,

Si Deus no faés home sí,

Null ens hagra en éll sa fí (26).

Per natura e per crear,

Volch Deus ab nos participar.

Infinit ha proporció,

Ab nos per encarnació.

Deus fóre ociós e avar,

Si 'l major bé no volguès dar.

De ens creat pòt Deus mays far

En sí qu' en als sens comparar.

A Deus cové atribuir

Ço perqu' hom lo pòt mays servir.

Si Deus e hom no fóssen ú,

No fóre ço qu' es mays comú.

Ab l' encarnar ha Deus mostrat

L' obra que há en trinitat.

Per ço car Deus s' es encarnat,

Es mays son judici temprat.

Si Deus no 's volgués encarnar,

Legut fóre desesperar.

No pogra Deus lo mon complir,

Si ab hom no 's volgués unir.

Ço perque Deus pòt mays amar

L' obra cové en éll estar.

Deus no pòt major fí saber,

Que cella que ama son voler.

Car Deus creá a fí lo mon (27),

De sí mateix li dá ahon.

Es donchs manifest e provat

Que Deus cové ser encarnat.

V.
Qu' el mon sia creat.

Si 'l mon no es començat,

Sola fí es eternitat.

Poder no poria eternar,

Sens infinit possificar.

No 's cové sian cominal

En eternitat bé e mal.

Aquel ha poder pus estes,

Qui pòt de res e de no res.

Cell qui crea e qui manté,

Mays fá que aquel qui sosté.

Si 'l mon no pogués començar,

No hagra natura de privar.

Tot ço cové esser causat (28)

Hon Deus pòt esser mays lausat.

En Deus cascuna dignitat

Ab l' altra ha egualtat.

Eternal revolució

Es si lo mon creat no fó.

Si ‘l mon no es creat,

Deus fá contra s' amabilitat.

Es donchs manifest e provat

Que lo mon es nou e creat.

VI.

Que sia resurrecció.


Si en hom no es resucitar,

Null hom porá Deus molt amar.

Si no es resurrecció,

Lo mon no ha perfecció.

Mays val un hom eviternar,

Que tots sens resucitar.

No fóre fí de sentiment,

Si no fós resucitament.

Aquel cové esser jutjat,

Qui fá lo bé e lo peccat.

Si hom no es resucitat,

En altre mon pèrt la meytat.

Si no es resucitament,

En est mon ha hom compliment.

En efectu, qui es pus ple

Influeix e causa mays de bé.

Hon mays de bé 's perpetuat,

Mays ne pòt Deus esser lausat.

Deus no minva null compliment (29),

Ans hi met multiplicament.

Aytant col mon está major,

Fay hom a Deu de bé lausor.

A Deu pertayn molt perdonar,

E a home mercé clamar.

Mostrat havem per gran raysó

Que sia resurrecció.

A honor del Sanct Spirit

Començá e finí son escrit,

RAMON, en vinent de Paris;

El comana a Sanct Loys,

E al noble rey d' Aragó

Jacme, en l' encarnació
De Christ M.CC.XC nòu.

Plasia ausir est nostre mòu

Lo qual havem en disputar

Contr' els infaels, e mostrar

De nostra fe la veritat;

E que y sian li prelat,

Preycadors, frares menors,

atresí li grans senyors,

Qui han enteniment levat;

E sian jueus apellat,

E sarrahins al disputar;

E adonchs mostrarém tot clar

Que nostre fe es veritat,

E qu' els infaels son errat.

E si, eu, Senyor, mostr' el ver,

Placiaus qu' en donets poder

Per vostres regnes e contats,

Castells, vilas, e ciutats,

Qu' els sarrahins faça justar, (ajustar; ajuntar)

E los jueus al disputar

Sobr' est novell nostre dictat;

E, Senyor, per gran caritat,

Humil rey d' alta corona,

Començem en Barcelona,

E sia Jesu-Christ lausat,

Car vostres gents vos han cobrat

Sa alegre e ab dever

Hon havets fayt vostre poder.

VARIANTES.

(1) Provám per nou començaments,
(2) Sens morir, sens resucitar.
(3) Nou començaments apellats.
(4) Are començarem enaxí
(8) Per lausar Deu qu' hanc no ‘n mentí.
(6) Mays fan esser e compliment
(7) Ço qu' es finit ho fá istar.
(8) L' ens infinit e eternal
(9) En mitg dia, vespre, matí.
(10) Si Deus no es, menys val bontat
(11) Se pèrt cèrt lo bé de tot quant es.
(12) Que raysó, morir, ni desir.
(13) Si Deus no es, lo firmament
(14) Ço que poden estar finits.
(15) Que fá buyr d' affers en redon.
(16) Amám meyns lo Deus qui 's de nos.
(17) Si son molts Deus, lo un e l' altre val,
(18) Si son molts, ¿e qui ha mes
(19) Si a unitat no tayn tenir,
(20) Que no vé de sí mateix.
(21) Tot ço cové esser en Deu dit,
(22) Qui no pòt de ens infinit
(23) No es defòre si ges estes.
(24) Tot poder está en passió
(25) No ha adò sens encarnar.
(26) Null còs hagra en éll sa fí.
(27) Car Deus creá a sí lo mon,
(28) Tot ço cové esser començat
(29) Deus no mirva null compliment,