Cadenet. 1166-1239

Cadenet.

I.

Longa sazo ai estat vas amor
Humils e francs, et ai fait son coman
En tot quan puec; qu' anc per negun afan
Qu' ieu en sofris, ni per nulha dolor,
De lieys amar non parti mon coratge
Vas qui m' era rendutz de bon talen,
Tro qu' ieu conoisc en lieys un fol usatge
De que m dechay, e m' a camjat mon sen.

Agut m' aura per leyal servidor,
Mas tan la vey adonar ab enjan,
Per que s' amor no m platz dezerenan,
Ni m pot far be qu' ieu en senta sabor;
Partirai m' en, qu' aissi m' es d' agradatge,
Pus qu' elha s part de bon pretz eyssamen;
E vuelh alors tener autre viatge,
On restaure so que m' a fag perden.

Be sai, si m part de lieys ni m vir alhor,
Que no l' er greus ni so tenra a dan;
E si cug ieu saber e valer tan
Qu' aissi cum suelh enansar sa lauzor,
Li sabria percassar son domnatge;
Pero lays m' en endreg mon chauzimen;
Quar assatz fai qui de mal senhoratge
Si sap partir, e lunhar bonamen.

En patz m' en part, mas quan cossir l' error,
E 'l dan qu' ai pres e 'l destric, lieys aman,
Ni quo m' agra trobat ses cor truan,
Que m feira ben e m tengra en doussor,
No m puesc mudar que non sia salvatge;
Mas conort mi, qu' auzit ai dir soven,
Qu' ades pass' om premiers per lo folhatge,
E pueys tanh be qu' om s' an reconoissen.

Ai! cum cugey fos dins d' aital color
Cum m' aparec deforas per semblan;
Et en aissi cum ilh a beutat gran,
E cum val mais guardes genser s' onor;
Et en aissi cum es de belh estatge,
Agues en si mais de retenemen;
Et en aissi cum es d' aussor paratge,
Contra son pretz temses far falhimen.

Ja non degra far beutatz son estatge,
Ni remaner en domna autramen,
Si non guardes s' onor e son paratge,
E non agues en se retenemen.

II.

Amors e com er de me!
Ja sui tornatz en l' afan
De que m' alarguetz antan
En aissi del tot lo fre,
Per vezer si ja poiria
Be ni gen viure ses vos;
Be ni gen no, mas viuria
Seguramen cum que fos,
Aissi cum vey viur' assatz,
Ses vos e ses vostr' ajuda,
De ricx e d' alezeratz
Qu' an la vergonha perduda.

De tot autre guerrier cre
Que s pot hom defendr' ab bran,
O metre l' escut denan
Savals entre lui e se,
O s' estrem' om de sa via,
O s met en un luec rescos,
O 'lh val fors' o gualhardia,
O gienhs, o defensios,
O castelhs, o fermetatz,
O amics, o bon' ajuda,
Mas selh que vos guerreiatz
Val menhs on plus s' esvertuda.

Ai! de mon cor, quar no ve
De lai on remas antan
Amors, a vos o deman,
Ma domna per qu' el rete,
Vau vezer si 'l me rendria;
A l' anar suy ieu cochos,
Mas al tornar cum seria!
Be faria d' un dan dos.
Mais me notz A DIEU SIATZ,
Que DIEUS VOS SAL no m' ajuda:
Dona, si no fos comjatz,
Bona fora la venguda.

Tres letras de l' A B C
Aprendetz, plus no us deman:
A, M, T; quar atretan
Volon dire com: AM TE.
Et ab aitan de clercia
Auriam pro ieu et vos.
Empero mais ieu volria
O e C mantas sazos,
Pueys s' ieu dizia: “diguatz,
Dona, vos faretz m' ajuda?”
Ieu crey que vos seriatz
De dir oc aperceubuda.

Bona domna, tart m' ave
Qu' ieu vos digua mon talan,
Et aquo pauc e duptan,
E per tot so no m recre;
E quar vostra companhia
Es tota d' omes gilos,
Us amicx se tanheria,
Dona, entre me e vos;
Quar ieu tem e vos duptatz,
Per que y aura ops ajuda;
E per que non comensatz,
Bona domna, es perduda.

L' anars, bona domna, m platz
Vas vos per respieg d' ajuda;
Pero quan m' en sui tornatz,
Ieu trob ma pena creguda.

Lauzengier, benastr' aiatz,
Quar m' etz de tan bon' ajuda,
Qu' ab vostre mentir m' onratz,
E vertatz non es saubuda.

III.

Ab leyal cor et ab humil talan,
Venc vas amor per mostrar mos greus mals
Qu' ieu ai sufertz grans e descominals,
Per lo dous ris e l' amoros semblan
Que m fetz mi dons al prim esguardamen,
Quan pres mon cor e mon fin pessamen,
E suy mi mes el sieu ric senhoratge.

A vos, amors, vuelh mostrar en chantan,
Quom pres mi dons, ni per que, ni per quals,
Ni on me mes sos homs fis e leyals;
A pauc de be suy pres e malanan,
On m' a tengut senes tot chauzimen,
Non sol un an, ans crezatz certamen
Seran complit set ans al prim erbatge.

Tot suavet, amors, mi venc denan
Mostran els huelhs guays semblans e cabals,
Et ab merce, quar non es hom carnals
Que ja pogues desviar mon talan,
Per lo sieu ris que m fes tan doussamen,
Que m fon avis merce n' agues breumen;
Quar m' o cugei conosc que fis folhatge.

Qu' ieu la triey, segon lo mieu semblan,
Per la melhor de las autras reyals;
Et a tengut mon cors en sos ostals,
Ab son ric pretz, sobr' els autres prezan:
Si quo 'l solelhs sobr' autr' alumnamen
Nos ren clardat, ben puesc dir eyssamen
Qu' ilh es clardatz, e rent alumenatge.

Lo dous cossir del belh cors benestan,
Agreuia mout mas dolors e mos mals
Que de plorar rendon mos huelhs venals
Per sa beutat que m' es tot jorn denan;
Que per semblan m' auci en pessamen,
Per que conosc qu' aucir m' a planamen

Si 'n breu vas me non domda son coratge.

E doncs, amors, fessetz per me aitan,
Qu' en ben voler siatz ab me enguals,
Que m destrenguatz mi dons d' aitan savals
Que 'l sapcha bo, e m' en fassa semblan;
Quar ieu l' am mais de nulha ren viven;
Et avetz mi fag alegr' e jauzen
Quan ieu de lieys aurai pres senhoratge.

A Mon Dezir, t' en vai chanson breumen,

E di 'l, si 'l play, que per son chauzimen

Li sapcha bo que ieu l' am d' agradatge.

IV.

S' anc fui belha ni prezada,
Ar sui d' aut en bas tornada;
Qu' a un vilan sui donada,
Tot per sa gran manentia;
E murria,
S' ieu fin amic non avia
Cuy disses mo marrimen,
E guaita plazen
Que mi fes son d' alba.

Ieu sui tan corteza guaita,
Que no vuelh sia desfaita
Leials amors a dreit faita;
Per qu' ieu sui guarda del dia
Si venria,
E sel qui jay ab s' amia
Prenda comjat francamen,
Baizan e tenen,
Qu' ieu crit quan vey l' alba.

Be m plai longua nuegz escura,
E 'l temps d' ivern on plus dura,
E no m' en lays per freidura
Qu' ieu leials guaita no sia
Tota via;
Per tal que segurs estia
Fins drutz quan pren jauzimen

De domna valen,
Del ser tro en l' alba.

S' ieu en un castelh guaitava,
E fals' amors y renhava,
Fals sia ieu si no celava
Lo jorn aitan quan poiria;
Car volria
Partir falsa drudaria
D' entre la corteza gen;
Guait ieu leialmen,
E crit quan vey l' alba.


Ja per guap ni per menassa,
Que mos mals maritz me fassa,
No mudarai qu' ieu no jassa
Ab mon amic tro al dia;
Quar seria
Desconoissens vilania,
Qui s partria malamen
Son amic valen
De si, tro en l' alba.

Anc no vi jauzen
Drut que 'l plagues l' alba.

Per so no m' es gen,
Ni m plai quan vey l' alba.

//

Alba:

(106,14) S'anc fui belha ni prezada

Cansós:

(106,1) Ab leial cor et ab humil talan

(106,2) A! cu⋅m dona ric coratge

(106,3) A home meilz non vai

(106,4) Az ops d'una chanso faire

(106,5) Ai, dousa flors ben olenz

(106,6) Aitals cum ieu seria

(106,7) Amors, e com er de me?

(106,8) Ans que⋅m jauzis d'amor

(106,10) Be volgra, s'esser pogues

(106,12) Camjada s'es m'aventura

(106,13) De nuilla re non es tant grans cartatz

(106,16) Meravilh me de tot fin amador

(106,17) No sai qual cosselh mi prenda

(106,18) Oimais m'auretz avinen

(106,18a) Plus que la naus qu'es en la mar prionda

(106,19) Pos jois mi met en via

(106,20) S'ieu ar endevenia

(106,21) S'ieu ueimais deserenan

(106,22) S'ieu pogues ma voluntat

(106,23) S'ie⋅us essai ad amar

(106,25) Tals renha dezavinen

Cadenet és el nom amb què és conegut un trobador que compongué la seva obra en la primera meitat del segle xiii en l'entorn de la cort de Raimon V de Tolosa. Segons Martí de Riquer, la seva vida es podria situar dins del període que va de 1166 a 1239.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cadenet_(trobador)

//

https://en.wikipedia.org/wiki/Cadenet_(troubadour)

Cadenet (c. 1160 – c. 1235) was a Provençal troubadour (trobador) who lived and wrote at the court of Raymond VI of Toulouse and eventually made a reputation in Spain. Of his twenty-five surviving songs, twenty-one (or twenty-three) are cansos, with one alba, one partimen, one pastorela, and one religious piece represented.
Two of his melodies survive.

During Cadenet's childhood Raymond V of Toulouse and Bertrand I of Forcalquier went to war over the Vaucluse. Cadenet's father was killed in battle fighting for the count of Forcalquier and the castle of Cadenet was destroyed. Cadenet was taken captive or as a hostage to the court of Toulouse, where he became known after his birthplace, a term which also mean "juniper grove" (cade is Occitan for "juniper"). He rose to prominence in the court under the patronage of several prominent families with close connections to the Cathar movement. According to his late thirteenth-century vida, . . . et el venc bos e bels et courtes e saup ben cantar e parlar, et apres a trobar coblas e sirventes. He became a devoted attendant of the count and countess of Toulouse.

His cansos celebrate love but also criticise the feudal lords for their less admirable behaviour. He was only full of praise for lauzengiers, the spies and eavesdroppers who forced lovers into ever more secrecy. He wrote one sirventes criticising Raymond Roger Trencavel for his poor manners on a visit to the court of the count of Toulouse in 1204. This sirventes is a useful source for the relationship between Toulouse and the Trencavel on the eve of the Albigensian Crusade, as it was written for a contemporary audience and dealt with personal issues. Cadenet also wrote a famous early alba, S'anc fu belha ni prezada, whose music (air) and lyrics are still preserved. The music is of the style of an oda continua hymn. In some of his writings, modern researches have thought to detect the influence of Cathar doctrine. His famous Lo ben e lo mal (The Good and the Bad) divulges a deep sense of guilt towards God and a desire to swap evil and good:

Ben volgra s'esser pogues

tot lo mal qu'ai fait desfar

eˑl be que non ai fait far

Ai! com m'en fora ben pres

siˑl bes fos mals e mals fos bes...

Tant mi sent vas Dieu mespres

qu'eu me cugei deseperar.

I would like, if it could be,

To destroy all the evil which I have made

And do all the good which I have not done

Ah! because it would be pleasing to me

If the good were evil and the evil good. . .

So guilty I feel towards God

That I believe I might despair.

Elsewhere the learned Cadenet borrowed a Classical metaphor, that of the "boat of love, ploughing through the rough weather" from Ovid, and wrote Plus que la naus q'es en la mar prionda / Non had poder de far son dreg viatge. Cadenet elsewhere employs simile and metaphor to compare a beautiful but difficult woman to a pretty flower without seed:

Car es delida

leu flors, on mieills es florida;

q'ela se fraing per nïen

qand so qe mostra desmend.

After the Crusade and the Inquisition, Cadenet took refuge in Spain (either Castile or Aragon, c. 1230), where he had an influence on the court of Alfonso X of Castile. Alfonso's cantiga Virgen, madre gloriosa adapts metric elements from Cadenet's alba. Late in life, after an unhappy falling in love with a novice nun, sources differ as to whether he entered either the Order of the Temple or the Order of the Hospital. He appears to have been serving with the Order in Palestine when he died around 1230, though other sources place him in the Hospitaller establishment at Orange in 1239.

The first modern critical edition of Cadenet's work was published by Carl Appel in German as Der Trobador Cadenet in 1920.

• Allen, D. C. "Donne and the Ship Metaphor." Modern Language Notes, Vol. 76, No. 4. (Apr., 1961), pp 308–312.
• Falvy, Zoltán. "La cour d'Alphonse le Sage et la musique européenne (in Varia)." Studia Musicologica Academiae Scientiarum Hungaricae, T. 25, Fasc. 1/4. (1983), pp 159–170.
• Graham-Leigh, Elaine. The Southern French Nobility and the Albigensian Crusade. Woodbridge: The Boydell Press, 2005. ISBN 1-84383-129-5
• Gaunt, Simon, and Kay, Sarah. "Appendix I: Major Troubadours" (pp. 279–291). The Troubadours: An Introduction. Simon Gaunt and Sarah Kay, edd. Cambridge: Cambridge University Press, 1999. ISBN 0-521-57473-0.
• Lewent, Kurt. "Old Provençal Desmentir sos pairis." Modern Language Notes, Vol. 72, No. 3. (Mar., 1957), pp 189–193.
• Shapiro, Marianne. "The Figure of the Watchman in the Provençal Erotic Alba." Modern Language Notes, Vol. 91, No. 4, French Issue. (May, 1976), pp 607–639, esp. 632–633.
• Zemp, Josef (Ed.), Les poésies du troubadour Cadenet: édition critique avec introduction, traduction, notes et glossaire. P. Lang, Bern; Las Vegas, 1978.
• http://trobadors.iec.cat/autors_obres_d.asp?autor=Cadenet
• http://www.trobar.org/troubadours/cadenet
• Pillet, Alfred, Bibliographie der Troubadours... ergänzt, weitergeführt und herausgegeben von Dr. Henry Carstens. Halle: Niemeyer, 1933 [Cadenet és el trobador PC 106]
• Favati, Guido (editor), Le biografie trovadoriche, testi provenzali dei secc. XIII e XIV, Bologna, Palmaverde, 1961, p. 330
• Martí de Riquer, Vidas y retratos de trovadores. Textos y miniaturas del siglo XIII, Barcelona, Círculo de Lectores, 1995 p. 267-269 [Reproducció de la vida, amb traducció a l'espanyol, i miniatures dels cançoners A, I i K]

Pierre Raimond de Toulouse. Peire Raimon de Tolosa

Pierre Raimond de Toulouse.

I.

Pessamen ai e cossir
D' una chanso faire,
Qu' a lieys denhes abelhir
Cuy suy fis amaire;
E s' ieu pogues avenir
En bos digz retraire.
Far pogra saber
Que ieu plus fin joy esper
Que nulhs natz de mayre.

Lo cors e 'l sen e l' albir
Ai mes, e 'l veiaire,
En lieys honrar e servir,
Quar es la belhaire
Qu' om pogues el mon chauzir,
Don no m puesc estraire,
Ni mon cor mover;
Qu' amors me fai tan temer
Lieys, qu' als non am guaire.

La fina vera valors
Plus d' autra valensa,
E 'l pretz, e 'l fresca colors
Me platz e m' agensa;
Que si me valgues amors

Tan que m' entendensa
Mi dons abelhis,
Plus ric joy que paradis
Agra a ma parvensa.

Nulh' autra no m pot secors
Far, ni dar guirensa;
Et on plus en sen dolors
Plus n' ai sovinensa;
Mas ges dire mas clamors
No l' aus per temensa;
Tan li suy aclis
Qu' on plus vas me s' afortis,
Mais l' am ses falensa.

E fora li benestan
Si m des alegransa,

Tan qu' aleuges mon afan,

Ab douss' acoindansa;

Qu' ieu li suy senes enguan,

E non ai embransa
D' als, mas quom fezes

Tot so qu' a mi dons plagues;

Pero pauc m' enansa.

Qu' ades m' en vauc meluyran

On plus n' ai pezansa
Vas lieys, e suefri mon dan
Ab bon' esperansa:
E doblera mon talan
Sil belha semblansa,
Gentil cors cortes,

Si t prezes de me merces,
O qualsque pitansa.

II.

Pus vey parer la flor e 'l glay,
E dels auzels m' agrada 'l chans,
De far chanso m' es pres talans
Ab motz plazens et ab so guay;
E pus de ben amar melhur,
Segon razo,
Trop en dey mielhs far motz ab so:
E si per ma domna es grazitz
Mos chans, ben er mielhs enantitz.

Fis e francs, ab fin cor veray,
Suy ves lieys qu' es guaya e prezans,
Bel' e plazens e benestans
Mil tans plus que dire no say,
E te son cors ferm e segur
De falhizo;
Que de nulh preyador fello,
Per cuy fis domneys es delitz,
Non es per lieys sos pretz auzitz.


E pus fin' amors la m' atray,
Per dreyt no m' en deu venir dans,
Qu' ieu li suy tan fizels amans
Que re al cor tan no m' estay;
Per que ja lauzengier tafur,
Cui dieus mal do,
Non degran neguna sazo
Tener dan, c' usquecx gaba e ditz,
Que per lui es joys desconfitz.

Dona promet, e don' estray,
E mostr' erguelh e bels semblans,
E ditz per guab e per bobans
Mayntas res ab cortes essay,
E siey fait son leyal e pur
Ses aunit do:
E son mayntas d' aital faisso
En cui pretz entiers es complitz,
E d' autras en cuy es aunitz.

Belha dona, ja no serai
Jauzens ses vos, ni benanans;
Qu' ieu suy selh que vostres comans
Tos temps a mon poder faray:
Aisso vos man per ver, e us jur
Qu' anc hom no fo
Plus leyals ves amor qu' ieu so;
E fuy per vos servir noyritz,
E suy d' autras amors fayditz.
III.

No m puesc sufrir d' una leu chanso faire,

Pus prec e man n' ai de mon Ereubut;

Qu' apres lo dan e 'l mal qu' ieu n' ai agut,

Coven qu' ab joy m' esbaudey' e m' esclaire:

Quar segon l' afan
Qu' ai sufert tan gran,
Non agra razo
Qu' ieu cantes oguan;
Mas quar fin' amors
Mi mostra e m' ensenha
Qu' els mals no m sovenha,
E torn' en mon chan,
Farai derenan
Un nou chantaret prezan.

Anc per ren al de mon maior maltraire,
De tan bon cor non dezirey salut,
Mas sol qu' a lieys cuy amors m' a rendut
Pogues ancar servir petit o guaire;
Quar tot l' autre dan
Non prezera un guan,
S' ieu moris o no;
Sol leis pogues tan
Servir, que l' honors
Ar parra que m fenha;
Per qu' ela m n' estrenha
Que non digua enan;
Mas al sieu coman
Sui e serai on qu' ieu m' an.

Las! que farai, pois non li aus retraire,
Ans quan la vey estau a lei de mut,
E per autrui no vuelh sia saubut
S' aqui mezeis sabi' estr' emperaire.
A dieu mi coman
Cum vau trebalhan;
Qu' ab la sospeisso
N' aurai atretan,
Quar tan grans ricors
Non cug que m n' avenha;
Mas vas on qu' ieu teinha,
Fis e ses enguan
L' amarai quad an,
De jorn en jorn melluyran.

Qu' el cors e 'l cor e 'l saber e 'l veiayre

E l' ardimen e 'l sen e la vertut
Ai mes en lieys, e non ai retengut
Ni pauc ni pro per negun autr' afaire;
Ni als non deman,
Ni vau deziran,
Mas que dieus me do
Vezer l' ora e l' an
Que sa grans valors
Tan vas mi s destrenha,
Qu' en mos bratz la seinha;
E qu' ieu, en baizan,
Tot al mieu talan
Remir son cors benestan.

Ai! franca res, corteza e de bon aire,
Merce m' aiatz que veus m' aissi vencut;
Qu' aissi vos ren lo basto e l' escut,
Cum selh que plus non pot lansar ni traire:
Vostr' huelh belh truan
Que tot mon cor m' an
Emblat, non sai co,
No m van confortan.
Ja castels ni tors
No us cugetz que s tenha,
Pus gran forsa 'l venha,
Si secors non an
Sylh que dins estan:
Mas a mi vai trop tarzan.

Esta chansos vuelh que tot dreg repaire
En Arago, al rey cuy dieus aiut;
Que per lui son tug bon fag mantengut,
Plus que per rey que anc nasquet de maire:
Qu' aissi s vai trian
Sos pretz, e s' espan
Sobr' autres que so,
Cum sobr' el verjan
Fai la blanca flors:
Per qu' ieu on que m venha
Ades crit sa senha,
E vau razonan
Son pretz, e non blan

Duc ni rey ni amiran.

Et ab ma chanso,
Enans qu' alhor an,
M' en vau lai de cors
On jois e pretz renha,
E vuelh que l' aprenha,
Cobletas vuilan,
E puois en chantan
De qual guiza hom la i deman.

IV.

Atressi cum la candela
Que si meteyssa destruy,
Per far clardat ad autruy,
Chant, on plus trac greu martire,
Per plazer de l' autra gen:
E quar a dreg escien,
Sai qu' ieu fatz folhatge;

Qu' a autruy don alegratge,

Et a mi pen' e turmen;

Nulla res, si mal m' en pren,

No m deu planher del dampnatge.


Quar ben conosc, per usatge,
Que lai on amors s' enten
Val foudatz en luec de sen;
Doncx, pus tant am e dezire
La gensor qu' el mon se mir,
Per mal que m dei avenir,
No s tanh que m recreya;
Quar on plus m' auci d' enveya,
Plus li dei ma mort grazir,
S' el dreg d' amor vuelh seguir;
Qu' estiers sa cort non playdeya.

Doncx, pus am so que m guerreya,

Conosc que m' er a blandir;
Ab celar et ab sufrir,
Li serai hom e servire;
E sol, si m vol retener,
Vec li m tot al sieu plazer
Fins, francs, ses bauzia:
E s' ab aital tricharia,
Puesc en sa cort remaner,
El mon non a nul saber
Per qu' ieu cambjes ma folhia.

Lo jorn que sa cortezia
Me mostret, e m fetz parer
Un pauc d' amor ab plazer,
Parec be que m volc aucire;
Qu' ins el cor m' anet sazir,
E m mes el cor lo dezir
Que m' auci d' enveia;
Et ieu, cum fols que folheia,
Fui leus ad enfolletir,
Quar cugey so, per albir,
Qu' enquers no m pens qu' esser deia.

Si per nulh' autra que seya
Me pogues mais enriquir,
Be m n' agra en cor a partir;
Mas on plus fort m' o cossire,
En tan quan lo mon perpren,
Non sai una tan valen
De negun paratge:
Per qu' ieu el sieu senhoratge
Remang tot vencudamen,
Quar non truep melhuiramen,
Per fors' o per agradatge.

Chansos, al port d' alegratge
On pretz e valors s' aten,
Al rey que sap et enten
M' iras en Arago dire
Qu' ancmais tan jauzens no fuy
Per fin' amor cum er suy:
Qu' ab rems et ab vela
Pueia ades so que no s cela;
E per so non fatz gran bruy,
Ni vuelh sacha hom de cuy
M' o dic, plus que d' un' estela.

Mas ges una pauca mela
No m pretz, quar ab vos no suy
Pero ad ops vos estuy
Que m siatz governs e vela.

V.

Enquera m vai recalivan
Lo mals d' amor qu' avi' antan;
Qu' una dolor mi sent venir
Al cor, d' un angoyssos talan,
E 'l metges que m pogra guerir
Vol me per traitura tenir,
Aissi cum l' autre metge fan.

E pogra m guerir ses afan,
Que ja non traysses pauc ni gran;
Pero sitot mi fai languir,
En re no 'lh port peior talan;
Mas si m' alongues de morir,
Ma vida for' al sieu servir,
E ma mort conosc a son dan.

E ja no m desesper per tan,
Qu' anc de re non passei son man,
Ni m vuelf per nulh autre dezir;
De so gart qu' il n' er benestan:
Qu' Ipocras, so ai auzit dir,
Ditz que metges non deu fallir
De nulh cosselh qu' om li deman.

Doncx, pus pres m' a en son coman,
Ja no m' anes plus languian,
Ni no m volgues del tot aucir;
Quar no s cug, si be m ri ni m chan,
Qu' o puesca longuamen sufrir;
Ni no s poira tos temps cubrir
La dolors qu' ins el cor s' espan.

Mas ieu atendrai merceyan,
Sirven e sufren e preyan,
Tro que denh mos precx eyssauzir:
Mas d' una ren vauc trop doptan,
Si m fai trop dieta tenir;
Si m sen lo cor afrevolir
Que paor ai l' arma s' en an.

Mas si m fezes un bel semblan
Que m' anes mon cor adoussan,
Enquer cugera revenir;
Quar s' ieu muer colpa n' aura gran;
Per so deu guardar e chauzir.
E s' en cor m' a pro a tenir,
Per dieu, no m' o anes tarzan:

Qu' el febles cors vai sospiran,
Quar conois qu' ieu mezeis m' engan,
E m vey tot dia magrezir;
Aissi m va 'l cors e 'l sens camjan,
Cum si l' arma en devia issir;
Tan fort m' anguoysson li sospir,
Qu' a pauc tro al derrier no m van.

A mon Ereubut prec e man
Qu' a la pro comtessa prezan
Fassa ma chansonet' auzir;
E si a nulh mot malestan,
No m' o deu hom a mal tenir:
Que tant ai d' ira e de cossir
Que re no sai que m vau parlan.

//

https://en.wikipedia.org/wiki/Peire_Raimon_de_Tolosa

Peire Raimon de Tolosa (or Toloza; fl. 1180–1220) was a troubadour from the merchant class of Toulouse. He is variously referred to as lo Viellz ("the Old") and lo Gros ("the Fat"), though these are thought by some to refer to two different persons. On the other hand, lo Viellz could refer to his being of an early generation of troubadours. Eighteen of Peire Ramon's poems survive, one canso with a melody.

Peire Ramon's name (as Petrus Raimundus) appears in two documents of Toulouse, dated to 1182 and 1214. According to his vida, he became a jongleur and travelled to the court of Alfonso II of Aragon, who bestowed great honour on him. The earliest datable work by Peire Ramon is a planh written on the death of Henry the Young King in 1183. According to his vida Peire passed "a long time" at the courts of Alfonso, William VIII of Montpellier, and a certain "Count Raymond", which could refer to either Raymond V of Toulouse or, more probably, Raymond VI. He also spent time in Italy (Lombardy and Piedmont), at the courts of Thomas I of Savoy, Guglielmo Malaspina, and Azzo VI of Este. Azzo's daughter Beatriz was the addressee of one of Peire's poems. Eventually Peire settled down with a wife in Pamiers and there he died.

Peire was reputed as a singer and composer of cansos. His work is characterised by themes of nature. His style was hermetic. He imitated the troubadours Cadenet and Arnaut Daniel and was in turn imitated by Bertran de Born, especially as regards his use of natural imagery.
Bertran went so far as to copy almost a whole stanza from Peire's "No m puesc sofrir d' una leu chanso faire." In "Us noels pessamens", Peire even anticipates the Tuscan poet Dante Alighieri. Peire is complaining about a mistress who first beckoned him and then broke her promise to him when he says:

Que qui non a vezat aver

gran be, plus leu pot sostener

afan que tal es rics e bos;

que l maltrag l'es plus angoyssos,

quan li soven benanansa.

Peire's sole surviving melody is florid like Cadenet's. His style employs an uncommonly high number of large intervals, including tritones. The poem with the melody is built on an innovative metaphor:

Atressi cum la candela

que si meteissa destrui

per far clartat ad autrui,

chant, on plus trac gren martire,

per plazer de l'autra gen.

https://www.gutenberg.org/ebooks/author/39241

• Anglade, Joseph. Poésies du troubadour Peire Raimon de Toulouse. 1920.
• Aubrey, Elizabeth. The Music of the Troubadours. Indiana University Press, 1996. ISBN 0-253-21389-4.
• Egan, Margarita, ed. and trans. The Vidas of the Troubadours. New York: Garland, 1984. ISBN 0-8240-9437-9.
• Gouiran, Gérard. "The Classical Period: from Raimbaut d'Aurenga to Arnaut Daniel." The Troubadours: An Introduction. Simon Gaunt and Sarah Kay, edd. Cambridge: Cambridge University Press, 1999. ISBN 0-521-57473-0.
• Kastner, L. E. "Notes on the Poems of Bertran de Born." The Modern Language Review, 31:1 (Jan., 1936), pp. 20–33.
• Lewent, Kurt. "Old Provençal Miscellany: 1. Troubadours as Precursors of Dante." The Modern Language Review, 38:2 (Apr., 1943), pp. 106–116.

Geoffroi Rudel. Jaufré Rudel de Blaye, Jaufrés Rudèls de Blaia, plana lengua romana,

Geoffroi Rudel.

I.

Pro ai del chan essenhadors
Entorn mi, et ensenhairitz,
Pratz e vergiers, albres e flors,
Voutas d' auzelhs, e lays e critz,
Per lo dous termini suau;
Qu' en un petit de joy m' estau,
Don nulhs deportz no m pot jauzir,
Tan cum solatz d' amor valen.

Las pimpas sian als pastors,
Et als enfans bordeitz petitz;
E mias sion tals amors,
Don ieu sia jauzens jauzitz.
Qu' ieu la sai bona tot aitau
Ves son amic en greu loguau;
Per so, suy trop sove' n marrir,
Quar non ai so qu' al cor n' aten.

Luenh es lo castelhs e la tors,
Ont elha jay e son maritz;
E si, per bos cosselladors
Cosselhan, no suy enantitz,
Qu' autre cosselhs petit m' en vau:
Aitant n' ai fin talan corau,
Al res no y a mais del murir,

S' alqun joy non ai en breumen.

Totz los vezis apel senhors
Del renh, on sos joys fos noyritz;
E crey que m sia grans honors,
Quar ieu dels plus envilanitz
Cug que sion cortes leyau.
Ves l' amor, qu' ins el cor m' enclau,
Ai bon talan e bon albir,
E say qu' ilh n' a bon escien.

Ma voluntat s' en vay lo cors,
La nueit e 'l dia esclarzitz,
Laintz per talant de son cors;
Mas tart mi ve e tart mi ditz:
“Amicx, fas elha, gilos brau
An comensat tal batestau,
Que sera greus a departir,
Tro qu' abduy en siam jauzen.”

II.

Belhs m' es l' estius e 'l temps floritz,

Quan l' auzelh chanton sotz la flor;

Mas ieu tenc l' ivern per gensor,
Quar mais de joy mi escobitz.
E quant hom ve son jauzimen,
Es ben razos e d' avinen
Qu' om sia plus coyndes e guays.
Er ai ieu joy e suy jauzitz,
E restauratz en ma valor,
E non iray jamai alhor,
Ni non querrai autruy conquistz:
Qu' eras say ben a escien,
Que selh es savis qui aten,
E selh es fols qui trop s' irays.

Lonc temps ai estat en dolor
E de tot mon afar marritz,
Qu' anc no fuy tan fort endurmitz
Que no m rissides de paor:
Mas aras vey, e pes, e sen
Que passat ai aquelh turmen;
E non hi vuelh tornar jamays.

Mout mi tenon a gran honor,
Totz selhs cuy ieu n' ey obeditz,
Quar a mon joy suy revertitz;
E laus en lieys e dieu e lhor
Qu' er an lur grat e lur prezen;
E, que qu' ieu m' en anes dizen,
Lai mi remanh, e lay m' apays.
Mas per so m' en suy escharzitz,
Ja non creyrai lauzenjador;
Qu' anc no fuy tan lunhatz d' amor
Qu' er non sia sals e gueritz;
Plus savis hom de mi mespren,
Per qu' ieu sai ben a escien
Qu' anc fin' amor hom non trays.

Mielhs mi fora jazer vestitz
Que despollatz sotz cobertor;
E puesc vos en traire auctor
La nueyt, quant ieu fuy assalhitz;
Totz temps n' aurai mon cor dolen;
Quar aissi s n' aneron rizen,
Qu' enquer en sospir en pantays.

III.

No sap chantar qui 'l so non di,

Ni vers trobar qui 'ls motz non fa,

Ni conois de rima, co s va,
Si razos non enten en si:
Pero mos chans comens aissi;
Com plus l' auziretz, mais valra. a. a.

Nuls hom no s meravilh de mi
S' ieu am so que no veirai ja;
Quar nulha res tan mal no m fa
Com so qu' anc de mos huelhs no vi;
Ni no m dis ver, ni no m menti,
Ni no sai si ja so fara. a. a.

Colp de joi me fier que m' auci
Ab poncha d' amor que m sostra
Lo cor, don la crans magrira,
S' en breu merce no 'l pren de mi;
Et anc hom tan gen no mori
Ab tan dous mal, ni non sescha. a. a.

Anc tan suau no m' adormi,
Que mos esperitz no fos la
A la belha, que mon cor a,
On miei voler fan dreg cami:
Mas quant mi reveilh lo mati
Totz mos bos sabers mi desva. a. a.

Peironet, passa riu d' Ili,
Que mos cors a lieis passara;
E si li platz alberguar m' a,
Per qu' el parlamen sera fi.
Mal me faderon mei pairi,
S' amors m' auci per lieis que m' a. a. a.

Bos es lo vers s' ieu no y falhi,
Ni tot so que y es ben esta;
E selh que de mi l' apenra
Guart si que res no mi cambi;
Que si l' auzon en Caerci,
Lo coms de Tolza l' entenra. a. a.

Bos es lo vers, e faran hi
Quasque motz que hom chantara. a. a.


IV.

Quan lo rius de la fontana
S' esclarzis, si cum far sol,
E par la flors aiglentina,
E 'l rossinholet el ram
Volt, e refranh, et aplana
Son dous chantar, e l' afina,
Dregz es qu' ieu lo mieu refranha.

Amors, de terra lonhdana,
Per vos tot lo cor mi dol;
E non puesc trobar metzina,
Tro venga 'l vostre reclam,
Ab maltrait d' amor doussana,
Dins vergier, o sotz cortina,
Ab dezirada companha.

Pus tot jorn m' en falh aizina,
No m meravilh s' ieu m' aflam;
Quar anc genser Crestiana
No fo, ni dieus non o vol,
Judea, ni Sarrazina.
Et es ben paisutz de manna
Qui de s' amor ren guazanha.

De dezir mos cors non fina
Vas selha res qu' ieu pus am,
E cre qu' el volers m' enguana
Si cobezeza la m tol.
Quar plus es ponhens d' espina
La dolors que per joy sana;
Don ja no vuelh qu' om mi planha.

Quan pensar m' en fai aizina
Adoncs la bays e l' acol;
Mas pueis torn en revolina,
Per que m n' espert e n' aflam;
Quar so que floris non grana:
Lo joy que mi n' atayna
Tot mos cujatz afaitanha.

Senes breu de parguamina,
Tramet lo vers en chantan,
En plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana.

V.

Lanquan li jorn son lonc en mai,
M' es belhs dous chans d' auzelhs de lonh;
E quan mi sui partitz de lai,
Remembra m d' un' amor de lonh;
Vau de talan embroncx e clis,
Si que chans, ni flors d' albespis,
No m valon plus qu' yverns gelatz.

Be tenc lo senhor per verai,
Que formet est' amor de lonh;
Mas per un ben que m' en eschai,
N' ai dos mals, quar tant sui de lonh.
Ai! com fora dreitz pelegris,
Si ja mos fustz, ni mos tapis,
Fos pels sieus belhs huelhs remiratz.

Be m parra joi quan li querrai,
Per amor dieu, l' ostal de lonh;
E s' a lieys platz alberguarai
Pres de lieys, si be m sui de lonh:
Qu' aissi es lo parlamens fis,
Quan drutz lonhdas es tan vezis,
Ab bels digz et ab bels solatz.

Iratz e dolens m' en partrai,
S' ieu non vey sest' amor de lonh:
No m sai quora mais la veyrai,
Quar tan son nostras terras lonh,
E tant y a pas e camis;
E per aisso non sui devis,
Mas tot sia cum a lieys platz.

Jamais d' amor no m jauzirai,
Si no m jau d' est' amor de lonh:
Que mielhor ni gensor non sai
Ves nulha part, ni pres ni lonh;
Tant es sos pretz verais e fis,
Que lai, el reng dels Sarrazis,
Fos ieu per lieys chaitius clamatz!

Dieus que fetz tot quan ve ni vai,
E formet est' amor de lonh,
Mi don poder, pos talen n' ai,
Qu' ieu remir sest' amor de lonh
Verayamen en luec aizis,
Si que las cambras, e 'ls jardis,

Mi recemblon novels palatz.

Ver ditz qui m' apella lechai,
E deziran d' amor de lonh:
Que nulhs autres jois tan no m plai,
Cum jauzimen d' amor de lonh.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Qu' en aissi m fadet mos pairis
Qu' ieu ames, e no fos amatz.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Totz sia mauditz lo pairis
Que m fadet, qu' ieu non fos amatz.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Jaufr%C3%A9_Rudel

Jaufré Rudel de Blaye, en occitano original Jaufrés Rudèls de Blaia (ca. 1113 en Blaye - ca. 1170) fue un trovador y poeta aquitano en lengua de oc.

Llamado "el príncipe de Blaye", villa cercana a Burdeos, en el estuario del Garona, de la que fue señor, era un caballero de la corte de Leonor de Aquitania originario de Saintonge y estuvo relacionado con Alfonso Jordán de Tolosa y con Hugo Bruno VII de Lusignano. Participó en la Segunda Cruzada (1147-1149), organizada por el rey Luis VII de Francia. Según la leyenda, habría oído hablar de la princesa de Trípoli y se enamoró de oídas, pero perdidamente, de ella. En el curso de la Segunda Cruzada cayó muerto en los brazos de la princesa de Trípoli.

Escribió chansons de amor en que habla de «L'amour de loin» (amor lejano), es decir, el amor imposible y sin esperanza, celebrando quizá a la condesa Hodierna de Trípoli, una dama de buen linaje e inaccesible, o según otros a Melisenda, hija del conde Raimundo I, descendiente de los condes de Toulouse, y de Hodierna de Jerusalén, hija a su vez de Balduino du Bourg y de la princesa armenia Morfia; de ella habría oído hablar a algunos peregrinos de Antioquía. Parece que falleció realmente de amor por una dama establecida en Oriente y que, por razones materiales o psicológicas, este amor fue un amor imposible, amour de loin o, en su nativa lengua provenzal, («amor de lonh» o «amor de terra londhana»). Han subsistido seis, según otros ocho poemas de Rudel, de los cuales cuatro poseen notación melódica. Fueron editados por el medievalista Alfred Jeanroy.

La leyenda se recoge en una de las numerosas rasós o vidas de trovadores provenzales que se han transmitido, y dice así: enamorado de oídas, empezó a escribir poemas a esta musa según las reglas del amor cortés, una de las cuales era no mencionar el nombre de la dama. Como su pasión crecía y no se menguaba, se le hizo necesario hacer tan largo viaje para ir a cantarle sus sentimientos de tú a tú, pero el trayecto era largo y costoso, y Jaufré era pobre y además tenía una salud precaria. Se propuso por lo menos que ella supiera de él y confió sus escritos a los caballeros que partían a Tierra Santa y les hacía prometer que los harían llegar a las manos de Melisenda. Tardó años, pero logró ahorrar lo suficiente para embarcarse y conocer a la protagonista de sus pensamientos a la que dedicaba cada verso que escribía.

Se embarcó en Marsella en una nave templaria; pero su salud ya se había quebrantado mucho y las penurias de la travesía le dieron la puntilla; llegó gravemente enfermo a Palestina. Aun así, arribó a Trípoli y se acercó al palacio pidiendo audiencia con la condesa, pero los guardias se rieron de él y le dieron largas. Su insistencia hizo, sin embargo, que la señora supiese de su presencia y murió en sus brazos, como cuenta la "vida" (reseña biográfica) anónima:

Él enfermó estando en la nave, y fue llevado a Trípoli, a un albergue y tenido por muerto. Se lo hicieron saber a la Condesa; y ella fue a él, hasta su lecho y lo tomó entre sus brazos. Y él supo que era ella, que era la Condesa y al momento recobró el oído y la respiración, y loaba a Dios que la había mantenido con vida hasta que la hubo visto. Y así él murió entre sus brazos. Y ella lo hizo sepultar con gran honor en la casa del Temple. Y luego, en aquel mismo día, ella se hizo monja, por el gran dolor que sentía por la muerte de él.

La leyenda de Jaufré Rudel les resultó un tema irresistible a los poetas del Romanticismo. Escribieron sobre él Ludwig Uhland, Heinrich Heine, Robert Browning (Rudel to the Lady of Tripoli) y Giosuè Carducci (Jaufré Rudel). Algernon Charles Swinburne retomó este tema constantemente desde su The Triumph of Time, en The Death of Rudel y en Rudel in Paradise (también titulado The Golden House) . Inspiró la pieza teatral de Edmond Rostand La Princesse lointaine (La princesa lejana) y la ópera L'amour de loin de Kaija Saariaho, sobre libreto de Amin Maalouf. También el compositor mexicano Ricardo Castro estrenó en 1906 una ópera sobre el tema titulada "La Leyenda de Rudel",con libreto de Henry Brodi. En 1926, sir Nizamat Jung Bahadur, de Hyderabad, escribió también un poema de épica culta sobre este tema, Rudel of Blaye. Recientemente, José Guadalajara ha realizado una versión de esta leyenda bajo el personaje de Jorge de Rudelia, trasunto de Jaufré Rudel, en su novela histórica El alquimista del tiempo (2015).

Belhs m'es l'estius e·l temps floritz

De monte lapis

Lanqand li jorn son lonc en mai 

Lan quan lo temps renovelha

No sap chantar qi so non di

Pro ai del chan essenhadors

Qan lo rius de la fontana

Qand lo rossignols el foillos

Qui non sap esser chantaire

Michael Barrington, Blaye, Roland, Rudel and the Lady of Tripoli: a study in the relations of poetry to life. A.D. 731 - 1950 (Salisbury, 1953)

Nick Riddle & Marcus Sedgwick, Outremer: Jaufré Rudel and Melisande of Tripoli, a Legend of the Crusades (Cambridge, 1994) ISBN 0-9524327-06

George Wolf & Roy Rosenstein, eds., "The Poetry of Cercamon and Jaufre Rudel" (New York, 1983)

Michel Teston, De quelques poètes maudits et troubadours, 2008, edición del autor, ISBN 2950993729.

Yves Leclair, Roy Rosenstein: Chansons pour un amour lointain de Jaufre Rudel, édition bilingue occitan-français, présentation de Roy Rosenstein, préface et adaptation d'Yves Leclair (Gardonne, éditions fédérop, 2011) ISBN 978-2-85792-200-1

http://www.trobar.org/troubadours/jaufre_rudel/

https://www.youtube.com/results?search_query=%22Jaufre+Rudel&aq=f

https://web.archive.org/web/20041205190419/http://perso.club-internet.fr/mboullic/jau_rud.htm

http://www.hs-augsburg.de/~harsch/gallica/Chronologie/12siecle/Rudel/rud_intr.html

Berenguer de Palasol. Bérenguer, Berengiers, Berenguier de Palazol, cataloigna

Berenguer de Palasol.

I.

S' ieu sabi' aver guizardo
De chanso, si la fazia,
Ades la comensaria
Cunhdeta de motz e de so;
Que perdut n' ai mon belh chantar,
Per qu' eras m' en pren espavens;
E si n' ai estat alques lens,
No m' en deu hom ochaizonar.

Qu' amada us auray en perdo
Longamen en aital guia;
A! ma belha douss' amia,
Qu' anc res no us plac no m saupes bo,

Ni anc res no saupi pensar
Qu' a vos fos pretz ni honramens,
Qu' al tost far no fos pus correns
Que si 'n degues m' arma salvar.

E ja dieus a me be non do,
S' en lieys mos cors se fadia;
La flor de la cortezia
Elha m' aura, o autra no;
Qu' a sola lieys m' estug e m guar,
E suy aissi sieus solamens,
Qu' autre solas m' es eyssamens
Cum qui m fazia sols estar.

E no farai pus lonc sermo;
Quar on pus la lauzaria,
Del laus sol qu' en remanria,
Cent domnas ne aurian pro,
Qui sabria ben devizar
Las beutatz e 'ls ensenhamens,
E la cortezia e 'l sens,
Aissi cum s' eschairi' a far.

Aissi finira ma chanso,
E no vuelh pus longa sia,
Que pus greu la 'n apenria
Mo senher, e siey companho,
Lo coms Jaufres, que dieus ampar,
Quar es adreitz e conoissens,
E fai tans de ricx faitz valens,
Lauzengiers no 'l pot encolpar.

II.

De la gensor qu' om vey, al mieu semblan,

On nueg e jorn velh e pens e cossir,
Mi vuelh lunhar, si 'l cor mi vol seguir,
Ab tal acort que mais no 'l torn denan;
Quar longamen m' a tengut deziron
Ab belh semblan, mas tan dur me respon
Qu' anc jorn no m volc precx ni demans sofrir.
Jamais miey huelh ab los sieus no s veyran,
S' a lieys no platz que m man a se venir:
Cum plus la vey plus m' auci de dezir,
Et on mais l' am, mais y fatz de mon dan;
E 'l non vezer me languis e m cofon;
E pus no m plai ren als que sia 'l mon,
Ab pauc no m lays de vezer e d' auzir.

Ai! belha domna, ab belh cors benestan,
De belh semblan e de gent aculhir,
A penas sai de vos mon mielhs chauzir,

Si us vey o no, o si m torn, o si m' an:

Non ai saber ni sen que mi aon;
Tan suy intratz en vostr' amor prion,
Qu' ieu non conosc per on m' en puesc issir.

Pero, dona, si us vis cor ni talan
Que m denhessetz l' amor qu' ie us ai grazir,
So es us mals don no volgra guerir;
Mas, pus no us plai, al ver dieu me coman;
De vos mi tuelh, e non ab cor volon,
Quar res ses vos no m pot far jauzion:
Veiatz si m puesc ab gaug de vos partir!

Quar conoissetz que no us am ab engan,
E quar vos sui plus fis qu' ieu no sai dir,
E quar ab vos m' aven viur' e murir,
Vos afranquis merces vas me d' aitan,
Dona, qu' el cor que m falh e m fug e m fon
Me sostenguatz, quar ieu no sai vas on
Mi serc secor, si vos mi faitz falhir.

Senher Bernard, no ns partrem viu del mon,
Mas la belha que m destrenh e m cofon
Tem que m fassa per mort de vos partir.

III.

Totz temeros e doptans
Cais qui s laiss' a non chaler;
Sol puesc' entr' els bos caber,
Vuelh que si' auzitz mos chans;
Pero no m n' entremetria,
Si mon voler en seguia:
Mas francamen m' en somo
Tals cui non aus dir de no.

Domna, cui sui fis amans,
Vos mi faitz viur' e voler;
E quan peza 'n mon lezer
El guais amoros semblans
Que m' a mes de joy en via,
Dic vos que no m camjaria
A la belha sospeisso,
Per nulh autr' oc vostre no.

Tant etz belha e benestans,
Era mi vengr' a plazer
Qu' en pogues un oc aver;
Qu' ades, sitot m' es afans,
N' am mais la belha fadia
Qu' el don d' autra no faria:
De vos aurai aquelh do
Que plus vuelh que d' autra no.

Franca res, conhda e prezans,
Veus mi al vostre plazer;
E si us plai mi retener,
Sui vostres, senes enjans,
E vostres, si no us plazia;
Et en vostra senhoria
Remanh e serai e so,
Ab que m retenguatz o no.

Pueis qu' anc no us vi ni davans,
No pogui dels huelhs vezer
Re que m pogues tan plazer;
Sia mos pros o mos dans,
Pus qu' ieu vos vi, belh' amia,
E quar m' en lais per feunia,
O per un pauc d' ochaizo,
Guerrey mi eys e vos no.

Domna, no sai si us plairia
Qu' ie us vis, o si us pezaria,
En tan gran doptansa so
No sai s' ie us veya o no.
IV.

Tan m' abelis jois et amors e chans,
Et alegrier, deport e cortezia
Qu' el mon non a ricor ni manentia
Don mielhs d' aisso m tengues per benanans;
Doncs, sai ieu ben que mi dons ten las claus
De totz los bes qu' ieu aten ni esper,
E ren d' aisso ses lieys non puesc aver.

Sa grans valors e sos humils semblans,
Son gen parlar e sa belha paria,
M' an fait ancse voler sa senhoria
Plus que d' autra qu' ieu vis pueis ni dabans;
E si 'l sieus cors amoros e suaus,
E sa merce no m denha retener,
Ja d' als amors no m pot far mon plazer.

Tant ai volgut sos bes e sos enans,
E dezirat lieys e sa companhia,
Que ja no cre, si lonhar m' en volia,
Que ja partir s' en pogues mos talans;
E s' ieu n' ai dic honor ni be ni laus
No m' en fas ges per messongier tener,
Qu' ab sa valor sap ben proar mon ver.

Belha domna, corteza, benestans,
Ab segur sen, ses blasm' e ses folhia,
Sitot no us vey tan soven cum volria
Mos pessamens aleuja mos afans,
E delieyt me, e m sojorn, e m repaus;
E quan no us puesc estiers dels huelhs vezer,
Vey vos ades en pessan jorn e ser.

Sabetz per que no m vir ni no m balans
De vos amar, ma belha douss' amia,
Quar ja no m cal doptar si ie us avia
Que mesclessetz falsia ni enjans;
Per qu' ieu am mais, quar sol albirar n' aus,
Que vos puscatz a mos ops eschazer,
Qu' autra baizar, embrassar ni tener.

Doncs, s' ieu ja m vey dins vostres bras enclaus,

Si qu' ambeduy nos semblem d' un voler,
Meravil me on poiria 'l joy caber.

V.

Mais ai de talan que no suelh,

Quo fezes auzir en chantan

D' amor co m ten en son coman,

Ni quo fai de mi so que 'l plai;

Qu' ara m fai chantar aitan be,

Ab lo brau temps et ab la gran freydor,

Cum si eram el belh temps de pascor.

On plus vau, mielhs am e mais vuelh,

De bon cor e de fin talan,
La belha que m compret baizan;

Qu' eras l' am tan que non puesc mai,

E no sai cossi m' esdeve
Que, quan li play que m fai be ni honor,

Ades l' am mais, no sai don mov l' amor.

E quan mi fai semblan d' erguelh,
Ges l' amor no s baissa per tan,
Ans es ver, e no m tengua dan
Que non la puesc per ren ni sai
Dezamar per neguna re;
Ni vuelh esser en luec d' emperador,
Qu' ieu per autra vires mon cor alhor.

Ja no s lassarian miey huelh
D' esguardar los sieus belhs semblan,
Neys si durava 'l jorn un an;
Tan m' es belh tot quan ditz ni fai

Que de nulh maltrach no m sove;

Que 'l sieu belh huelh e la fresca color

M' aluma 'l cor en joy et en bauzor.

Li maltrach don ieu pus mi duelh
Son quar ades no 'l sui denan;
E si la vey pro en pensan,
Qu' el cor e 'ls huelhs tenh ades lai;
Mas li dezir son sai ab me
Que m' agran mort lonc temps a de dolor,

S' aquest dous pens no fos que mi secor.
Li lauzengier son d' un escuelh
Ab aquels que van devinan
L' autrui joy, et es enuetz gran
Quar ja 'ls pros s' en meton en plai;
Et on mais val meyns y cove,
Quar aver deu de si meyns de paor
Selh qui d' autrui ditz enueg ni folhor.

VI.

Bona domna, cui ricx pretz fai valer
Sobre las plus valens, al mieu veiaire
Avetz razo per que m deiatz estraire
Lo belh solatz ni l' amoros parer,
Sinon quar vos auziey anc far saber
Qu' ie us amava mil aitans mais que me;
En aquest tort me trobaretz jasse,
Quar non es tortz que ja us pogues desfaire.

Si 'l belh semblan que m solias aver
De clar que m fo, dona, tornatz en vaire,
Quar conoissetz qu' ieu no m' en puesc estraire,
Mielhs me fora ja no us pogues vezer;
Quar ges pauzar no us puesc a non chaler:
Tals es l' envey' e 'l dezir que m' en ve
Manthas sazos que de vos me sove,
E vir mos huelh devas vostre repaire.

E si de vos dizetz que m dezesper,
Dona, no sai de qui m sia esperaire;
Si m' avetz fait d' autras amar estraire
Q' una non vey ab cui dezir jazer:
Sens totz covens vuelh ab vos remaner,
E sia en vos que m fassatz mal o be;
Pero guaratz qual mielhs vos en cove,
Que no us deman oltra grat pauc ni guaire.

De bon talan, ab cor leyal e ver,
M' autrey a vos per vostres comans faire,
Sol no m mandetz de vos amar estraire,
Quar ja, dona, non auria lezer;
E no m' en cal per messongier tener,
C' aissi mi soi enpres per bona fe,
Ja dezamar no us poiria per re,
Ni fin non vuelh, s' aman no la 'n puesc traire.

Trop mi podetz longamen mal voler,
Si m dezamatz, quar ieu vos suy amaire,
E volgues m' en mon essien estraire,
Ja de mon cor non auria poder;
E doncs, dona, pus no m' en puesc mover,
Ni m' abelhis autre joys ni m soste,
S' ab vos no truep chauzimen e merce,
Vostre belh cors n' er vas amor peccaire.

Amors n' a tort quar enveyos me te
Del vostre cors graile, gras, blanc e le,
S' enquer no m faitz mielhs que no m soletz faire.

//

https://en.wikipedia.org/wiki/Berenguier_de_Palazol

Berengiers de palazol si fo de cataloigna, del comtat de rossillon, paubres cavallier fo...

"Berenguier de Palazol was from Catalonia, from the county of Roussillon, a poor knight he was..."

Berenguier de Palazol, Palol, or Palou (fl. 1160–1209) was a Catalan troubadour from Palol in the County of Roussillon. Of his total output twelve cansos survive, and a relatively high proportion—eight—with melodies.

Palafolls: 
En el año 1002 aparece en el alodio de Palazol en un documento de los condes de Barcelona Ramón Borrell y Ermesenda de Carcasona, a favor del vizconde de Gerona Sunifredo.

Only some sketchy details of Berenguier's life can be gleaned from surviving records. According to his vida he was a poor knight, but well-trained and skilled in arms. Other evidence suggests that his family was well-off.
He appears in five documents of Roussillon between 1196 and 1209, all under the Latin name Berengarius de Palatiolo (or Palaciolo). The earliest dates of his career are determined by the fact that he was a vassal of Gausfred III of Roussillon, who died in 1164 and receives mention in several of Berenguier's works. It is quite possible that Berenguier was one of the earliest troubadours, and the poems that mention Jaufres (Gausfred) may date as early as 1150. Berenguier does not seem to have had much contact with his fellow troubadours. He may have met Pons d'Ortaffa late in life, and the latter may address him in one of his songs as Senher En Berenguier.

All of Berenguier's surviving works deal with the theme of courtly love.
One of his cansos was a model for a sirventes by his contemporary Raimbaut de Vaqueiras, who may have set it to the same tune, Berenguier's most "florid". The chief object of the love of his songs is Ermessen d'Avinyo, wife of Arnaut d'Avinyo. According to Berenguier's vida, Arnaut was a son of Maria de Peiralada, but this is probably a confusion with Maria domina de Petralata, the mother of Soremonda, the lover of Guillem de Cabestany.

Berenguier's well-preserved music is generally syllabic with a few melismatic phrase endings; conservative, generally staying within an octave; and motivically structured, having something in common with that of Bernart de Ventadorn.

//
https://ca.wikipedia.org/wiki/Berenguer_de_Palou_(trobador)

Berenguer de Palou (o Berenguer de Palol, o de Palazol) (segona meitat del s. XII) va ser un trobador català, del comtat del Rosselló. (que escribía en lengua occitana, plana romana)

Es tenen poques notícies d'aquest trobador. Segons explica la vida,[1] fou un cavaller de Palol -Palazol, tal com grafia la vida-, al Rosselló, i és difícil identificar-lo amb algun personatge de l'època a partir d'altres documents, ja que durant els segles XII i xiii abunden els catalans que porten aquests noms. Sempre segons la vida, fou un cavaller pobre, però destre, instruït i bo amb les armes. Trobà bé cançons i cantava d'Ermessenda d'Avinyó, muller d'Arnau d'Avinyó, fill de Maria de Peiralada.

Es conserven dotze composicions seves, totes de temàtica amorosa, de les quals vuit van acompanyades de notacions musicals en el cançoner R; això el converteix en un dels pocs trobadors catalans la música dels quals es conserva i un dels trobadors amb un percentatge alt de música conservada sobre el conjunt de l'obra.

Una de les seves cançons (S'ieu sabi'aver guiardo) descriu la total submissió del trobador a la seva dama. Com a curiositat es pot observar que en la darrera estrofa diu que no ha volgut allargar més la composició perquè vol que la recordin bé Gausfred III de Rosselló i els seus companys, la qual cosa ens pot indicar que no només els joglars cantaven les cançons dels trobadors, sinó que es tenia la intenció que els mateixos cortesans les recordessin i també hi donessin publicitat. La referència a Gausfred permet, a més, situar cronològicament el trobador, ja que Gausfred morí el 1164. Això el fa probablement el trobador català conegut més antic.

Algunes d'aquestes poesies s'atribueixen, segons en quin cançoner es conserven, a altres trobadors.

(47,1) Ab la fresca clardat (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,2) Aissi com hom que senher ochaizona (cançó)

(47,3) Aital dona cum ieu sai (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,4) Bona dona, cuy ricx pretz fai valer (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,5) De la gensor qu'om vey', al mieu semblan (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,6) Dona, la genser qu'om veya (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,7) Dona, si totz temps vivia (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,8) Mais ai de talan que no suelh (cançó)

(47,9) S'ieu anc per fol' entendensa (sirventès-cançó)

(47,10) S'ieu sabi' aver guiardo (cançó)

(47,11) Tant m'abelis joys et amors et chans (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,12) Totz temoros e doptans (cançó; amb música conservada al cançoner R)

//

Vegeu Riquer 1983 o 1995; o el text que apareix en la fotografia, en tinta vermella.

Una explicació sobre la numeració de la poesia trobadoresca d'acord amb el repertori de Pillet i Carstens es troba a l'article Alfred Pillet.
//

Adroher, Michel. Les troubadours roussillonnais : XIIe-XIIIe siècles (en francès). Perpinyà: Publications de l'Olivier, 2012. ISBN 978-2-908866-42-1 [Consulta: 15 octubre 2016].

Alfred Pillet / Henry Carstens, Bibliographie der Troubadours von Dr. Alfred Pillet [...] ergänzt, weitergeführt und herausgegeben von Dr. Henry Carstens. Halle: Niemeyer, 1933 [Berenguer de Palou és el número PC 47]

Costa, Ricardo da; Gaby, André; Hartmann, Ernesto; Ribeiro, Antonio Celso; Silva, Matheus Corassa da. "Um tributo à arte de ouvir. O amor cortês nas cançons de Berenguer de Palou (c. 1160-1209)". In: eHumanista/IVITRA 15 (2019), p. 396-455. ISSN 1540-5877

Guido Favati (editor), Le biografie trovadoriche, testi provenzali dei secc. XIII e XIV, Bologna, Palmaverde, 1961, pàg. 122

Margherita Beretta Spampinato, Berenguer de Palol, edizione critica, Modena, Mucchi, 1978 [és l'edició que es pot consultar en línia a Rialto

Martí de Riquer, Los trovadores. Historia literaria y textos. Barcelona: Ariel, 1983, vol. 1, pàg. 300-310 [Comentari i edició i traducció a l'espanyol de la vida i dues composicions]

Martí de Riquer / Antoni Comas, Història de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, 1964 (5a ed. 1993), vol. 1, p. 67-71

Martí de Riquer, Vidas y retratos de trovadores. Textos y miniaturas del siglo XIII, Barcelona, Círculo de Lectores, 1995 p. 286-287 [Reproducció de la vida, amb traducció a l'espanyol, i miniatures dels cançoners I i K].

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_trobadors_i_trobairitz

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_trobadors_amb_m%C3%BAsica_conservada

//

Berenguer de Palou, obispo