Mostrando las entradas para la consulta abelhis ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta abelhis ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 6 de octubre de 2023

Pierre Raimond de Toulouse. Peire Raimon de Tolosa

Pierre Raimond de Toulouse.


I.

Pessamen ai e cossir
D' una chanso faire,
Qu' a lieys denhes abelhir
Cuy suy fis amaire;
E s' ieu pogues avenir
En bos digz retraire.
Far pogra saber
Que ieu plus fin joy esper
Que nulhs natz de mayre.

Lo cors e 'l sen e l' albir
Ai mes, e 'l veiaire,
En lieys honrar e servir,
Quar es la belhaire
Qu' om pogues el mon chauzir,
Don no m puesc estraire,
Ni mon cor mover;
Qu' amors me fai tan temer
Lieys, qu' als non am guaire.


La fina vera valors
Plus d' autra valensa,
E 'l pretz, e 'l fresca colors
Me platz e m' agensa;
Que si me valgues amors

Tan que m' entendensa
Mi dons abelhis,
Plus ric joy que paradis
Agra a ma parvensa.

Nulh' autra no m pot secors
Far, ni dar guirensa;
Et on plus en sen dolors
Plus n' ai sovinensa;
Mas ges dire mas clamors
No l' aus per temensa;
Tan li suy aclis
Qu' on plus vas me s' afortis,
Mais l' am ses falensa.

E fora li benestan
Si m des alegransa,

Tan qu' aleuges mon afan,

Ab douss' acoindansa;

Qu' ieu li suy senes enguan,

E non ai embransa
D' als, mas quom fezes

Tot so qu' a mi dons plagues;

Pero pauc m' enansa.

Qu' ades m' en vauc meluyran

On plus n' ai pezansa
Vas lieys, e suefri mon dan
Ab bon' esperansa:
E doblera mon talan
Sil belha semblansa,
Gentil cors cortes,

Si t prezes de me merces,
O qualsque pitansa.

II.


Pus vey parer la flor e 'l glay,
E dels auzels m' agrada 'l chans,
De far chanso m' es pres talans
Ab motz plazens et ab so guay;
E pus de ben amar melhur,
Segon razo,
Trop en dey mielhs far motz ab so:
E si per ma domna es grazitz
Mos chans, ben er mielhs enantitz.

Fis e francs, ab fin cor veray,
Suy ves lieys qu' es guaya e prezans,
Bel' e plazens e benestans
Mil tans plus que dire no say,
E te son cors ferm e segur
De falhizo;
Que de nulh preyador fello,
Per cuy fis domneys es delitz,
Non es per lieys sos pretz auzitz.


E pus fin' amors la m' atray,
Per dreyt no m' en deu venir dans,
Qu' ieu li suy tan fizels amans
Que re al cor tan no m' estay;
Per que ja lauzengier tafur,
Cui dieus mal do,
Non degran neguna sazo
Tener dan, c' usquecx gaba e ditz,
Que per lui es joys desconfitz.

Dona promet, e don' estray,
E mostr' erguelh e bels semblans,
E ditz per guab e per bobans
Mayntas res ab cortes essay,
E siey fait son leyal e pur
Ses aunit do:
E son mayntas d' aital faisso
En cui pretz entiers es complitz,
E d' autras en cuy es aunitz.

Belha dona, ja no serai
Jauzens ses vos, ni benanans;
Qu' ieu suy selh que vostres comans
Tos temps a mon poder faray:
Aisso vos man per ver, e us jur
Qu' anc hom no fo
Plus leyals ves amor qu' ieu so;
E fuy per vos servir noyritz,
E suy d' autras amors fayditz.
III.

No m puesc sufrir d' una leu chanso faire,

Pus prec e man n' ai de mon Ereubut;

Qu' apres lo dan e 'l mal qu' ieu n' ai agut,

Coven qu' ab joy m' esbaudey' e m' esclaire:

Quar segon l' afan
Qu' ai sufert tan gran,
Non agra razo
Qu' ieu cantes oguan;
Mas quar fin' amors
Mi mostra e m' ensenha
Qu' els mals no m sovenha,
E torn' en mon chan,
Farai derenan
Un nou chantaret prezan.


Anc per ren al de mon maior maltraire,
De tan bon cor non dezirey salut,
Mas sol qu' a lieys cuy amors m' a rendut
Pogues ancar servir petit o guaire;
Quar tot l' autre dan
Non prezera un guan,
S' ieu moris o no;
Sol leis pogues tan
Servir, que l' honors
Ar parra que m fenha;
Per qu' ela m n' estrenha
Que non digua enan;
Mas al sieu coman
Sui e serai on qu' ieu m' an.

Las! que farai, pois non li aus retraire,
Ans quan la vey estau a lei de mut,
E per autrui no vuelh sia saubut
S' aqui mezeis sabi' estr' emperaire.
A dieu mi coman
Cum vau trebalhan;
Qu' ab la sospeisso
N' aurai atretan,
Quar tan grans ricors
Non cug que m n' avenha;
Mas vas on qu' ieu teinha,
Fis e ses enguan
L' amarai quad an,
De jorn en jorn melluyran.

Qu' el cors e 'l cor e 'l saber e 'l veiayre

E l' ardimen e 'l sen e la vertut
Ai mes en lieys, e non ai retengut
Ni pauc ni pro per negun autr' afaire;
Ni als non deman,
Ni vau deziran,
Mas que dieus me do
Vezer l' ora e l' an
Que sa grans valors
Tan vas mi s destrenha,
Qu' en mos bratz la seinha;
E qu' ieu, en baizan,
Tot al mieu talan
Remir son cors benestan.

Ai! franca res, corteza e de bon aire,
Merce m' aiatz que veus m' aissi vencut;
Qu' aissi vos ren lo basto e l' escut,
Cum selh que plus non pot lansar ni traire:
Vostr' huelh belh truan
Que tot mon cor m' an
Emblat, non sai co,
No m van confortan.
Ja castels ni tors
No us cugetz que s tenha,
Pus gran forsa 'l venha,
Si secors non an
Sylh que dins estan:
Mas a mi vai trop tarzan.


Esta chansos vuelh que tot dreg repaire
En
Arago, al rey cuy dieus aiut;
Que per lui son tug bon fag mantengut,
Plus que per rey que anc nasquet de maire:
Qu' aissi s vai trian
Sos pretz, e s' espan
Sobr' autres que so,
Cum sobr' el verjan
Fai la blanca flors:
Per qu' ieu on que m venha
Ades crit sa senha,
E vau razonan
Son pretz, e non blan

Duc ni rey ni amiran.

Et ab ma chanso,
Enans qu' alhor an,
M' en vau lai de cors
On jois e pretz renha,
E vuelh que l' aprenha,
Cobletas vuilan,
E puois en chantan
De qual guiza hom la i deman.

IV.

Atressi cum la candela
Que si meteyssa destruy,
Per far clardat ad autruy,
Chant, on plus trac greu martire,
Per plazer de l' autra gen:
E quar a dreg escien,
Sai qu' ieu fatz folhatge;

Qu' a autruy don alegratge,

Et a mi pen' e turmen;

Nulla res, si mal m' en pren,

No m deu planher del dampnatge.


Quar ben conosc, per usatge,
Que lai on amors s' enten
Val foudatz en luec de sen;
Doncx, pus tant am e dezire
La gensor qu' el mon se mir,
Per mal que m dei avenir,
No s tanh que m recreya;
Quar on plus m' auci d' enveya,
Plus li dei ma mort grazir,
S' el dreg d' amor vuelh seguir;
Qu' estiers sa cort non playdeya.

Doncx, pus am so que m guerreya,

Conosc que m' er a blandir;
Ab celar et ab sufrir,
Li serai hom e servire;
E sol, si m vol retener,
Vec li m tot al sieu plazer
Fins, francs, ses bauzia:
E s' ab aital tricharia,
Puesc en sa cort remaner,
El mon non a nul saber
Per qu' ieu cambjes ma folhia.

Lo jorn que sa cortezia
Me mostret, e m fetz parer
Un pauc d' amor ab plazer,
Parec be que m volc aucire;
Qu' ins el cor m' anet sazir,
E m mes el cor lo dezir
Que m' auci d' enveia;
Et ieu, cum fols que folheia,
Fui leus ad enfolletir,
Quar cugey so, per albir,
Qu' enquers no m pens qu' esser deia.


Si per nulh' autra que seya
Me pogues mais enriquir,
Be m n' agra en cor a partir;
Mas on plus fort m' o cossire,
En tan quan lo mon perpren,
Non sai una tan valen
De negun paratge:
Per qu' ieu el sieu senhoratge
Remang tot vencudamen,
Quar non truep melhuiramen,
Per fors' o per agradatge.

Chansos, al port d' alegratge
On pretz e valors s' aten,
Al
rey que sap et enten
M' iras en
Arago dire
Qu' ancmais tan jauzens no fuy
Per fin' amor cum er suy:
Qu' ab rems et ab vela
Pueia ades so que no s cela;
E per so non fatz gran bruy,
Ni vuelh sacha hom de cuy
M' o dic, plus que d' un' estela.

Mas ges una pauca mela
No m pretz, quar ab vos no suy
Pero ad ops vos estuy
Que m siatz governs e vela.

V.

Enquera m vai recalivan
Lo mals d' amor qu' avi' antan;
Qu' una dolor mi sent venir
Al cor, d' un angoyssos talan,
E 'l metges que m pogra guerir
Vol me per traitura tenir,
Aissi cum l' autre metge fan.

E pogra m guerir ses afan,
Que ja non traysses pauc ni gran;
Pero sitot mi fai languir,
En re no 'lh port peior talan;
Mas si m' alongues de morir,
Ma vida for' al sieu servir,
E ma mort conosc a son dan.

E ja no m desesper per tan,
Qu' anc de re non passei son man,
Ni m vuelf per nulh autre dezir;
De so gart qu' il n' er benestan:
Qu' Ipocras, so ai auzit dir,
Ditz que metges non deu fallir
De nulh cosselh qu' om li deman.

Doncx, pus pres m' a en son coman,
Ja no m' anes plus languian,
Ni no m volgues del tot aucir;
Quar no s cug, si be m ri ni m chan,
Qu' o puesca longuamen sufrir;
Ni no s poira tos temps cubrir
La dolors qu' ins el cor s' espan.

Mas ieu atendrai merceyan,
Sirven e sufren e preyan,
Tro que denh mos precx eyssauzir:
Mas d' una ren vauc trop doptan,
Si m fai trop dieta tenir;
Si m sen lo cor afrevolir
Que paor ai l' arma s' en an.

Mas si m fezes un bel semblan
Que m' anes mon cor adoussan,
Enquer cugera revenir;
Quar s' ieu muer colpa n' aura gran;
Per so deu guardar e chauzir.
E s' en cor m' a pro a tenir,
Per dieu, no m' o anes tarzan:

Qu' el febles cors vai sospiran,
Quar conois qu' ieu mezeis m' engan,
E m vey tot dia magrezir;
Aissi m va 'l cors e 'l sens camjan,
Cum si l' arma en devia issir;
Tan fort m' anguoysson li sospir,
Qu' a pauc tro al derrier no m van.

A mon Ereubut prec e man
Qu' a la pro comtessa prezan
Fassa ma chansonet' auzir;
E si a nulh mot malestan,
No m' o deu hom a mal tenir:
Que tant ai d' ira e de cossir
Que re no sai que m vau parlan.

//

Pierre Raimond de Toulouse. Peire Raimon de Tolosa



Peire Raimon de Tolosa (or Toloza; fl. 1180–1220) was a troubadour from the merchant class of Toulouse. He is variously referred to as lo Viellz ("the Old") and lo Gros ("the Fat"), though these are thought by some to refer to two different persons. On the other hand, lo Viellz could refer to his being of an early generation of troubadours. Eighteen of Peire Ramon's poems survive, one canso with a melody.

Peire Ramon's name (as Petrus Raimundus) appears in two documents of Toulouse, dated to 1182 and 1214. According to his vida, he became a jongleur and travelled to the court of Alfonso II of Aragon, who bestowed great honour on him. The earliest datable work by Peire Ramon is a planh written on the death of Henry the Young King in 1183. According to his vida Peire passed "a long time" at the courts of Alfonso, William VIII of Montpellier, and a certain "Count Raymond", which could refer to either Raymond V of Toulouse or, more probably, Raymond VI. He also spent time in Italy (Lombardy and Piedmont), at the courts of Thomas I of Savoy, Guglielmo Malaspina, and Azzo VI of Este. Azzo's daughter Beatriz was the addressee of one of Peire's poems. Eventually Peire settled down with a wife in Pamiers and there he died.

Peire was reputed as a singer and composer of cansos. His work is characterised by themes of nature. His style was hermetic. He imitated the troubadours Cadenet and Arnaut Daniel and was in turn imitated by Bertran de Born, especially as regards his use of natural imagery.
Bertran went so far as to copy almost a whole stanza from Peire's "No m puesc sofrir d' una leu chanso faire." In "Us noels pessamens", Peire even anticipates the Tuscan poet Dante Alighieri. Peire is complaining about a mistress who first beckoned him and then broke her promise to him when he says:

Que qui non a vezat aver
gran be, plus leu pot sostener
afan que tal es rics e bos;
que l maltrag l'es plus angoyssos,
quan li soven benanansa.

Peire's sole surviving melody is florid like Cadenet's. His style employs an uncommonly high number of large intervals, including tritones. The poem with the melody is built on an innovative metaphor:

Atressi cum la candela
que si meteissa destrui
per far clartat ad autrui,
chant, on plus trac gren martire,
per plazer de l'autra gen.





miércoles, 4 de octubre de 2023

Guiraud le Roux.

Guiraud le Roux.


I.


A la mia fe, amors,

Gran peccat avetz de me,

Quar no m voletz dar nulh be

Entre totas mas dolors.

Cen vetz ai cor que m recreya,

E mil que ja no farai;

E quar bos afortimens

Val, e deu valer, e vens,

Ja no m dezafortirai.


Mas, segon l' afan qu' ieu tray,

Ai ieu de bos pensamens,

E, malgrat de malas gens,

Aus pensar so qu' a mi play;

E pens que ma domna deya

Per me oblidar ricors:

E sens, cui ieu ges non cre,

Mostra me que no s cove,

E qu' el pensars es folhors.


Mas mal trazen creis honors,

C' om estiers pretz non rete,

E pueys apres aizes ve,

Qu' en aissi s noyris valors;

E qui alques non desreya

Ja no fara bon essay,

Qu' en totz faitz val ardimens:

Mas l' arditz sia temens

Lai on temers valra may.


De plan ardimen morrai,

O m' aucira espavens,

Si merces no m' es guirens:

Doncx ab cal escaparai?

Non sai, mas merces i veya,

Que sens, ni gienhs, ni vigors

No m val ni m' enansa re,

Si 'l blanc cors delgat e le

No vens franqueza e doussors.


Mi son li maltrag sabors,

Mas ma domna, en dreit se,

Se capten mal vas merce,

Quar no m fai qualque secors;

Sobreiramen senhoreya,

Quar sap qu' ieu lo sufrirai;

Que quan m' agr' obs chauzimens,

Me fai erguelh non calens;

Veus tot quan de mal l' estai.


Ben fort aventura ai

Qu' om mais non l' es desplazens;

Ni es belhs aculhimens

Mas quan d' aquels qu' elha fai

A quascun que la corteya,

Segon los corteiadors:

Mas mi non enten ni ve;

Ni ieu, cum qu' elha m mal me,

No m virarai ja alhors.


Belhs Alixandres, l' enveya

Que neguna res vos fai

Es adreitz pretz covinens,

Don vostre cors es manens,

Et a totz jorns si creis may.


II.


Nulhs hom non sap que s' es grans benanansa,

S' enans non sap quals es d' amor l' afans;

E ges per so, bona domna presans,

No m tardasetz hueimais vostra honransa,

S' aver la dei, ni 'l vostres plazers es;

E si no us platz, molt val mentirs cortes;

Et ieu vuelh mais plasen mensogna auzir,

Que tal vertat de que tos temps sospir.


E s' a vos platz mos bes ni ma honransa,

Pois vostres sui, plaza vos mos enans,

Que rics honors, on plus autz es e grans,

Deu miels gardar que non prenda mermansa;

Quar pretz dechai lai on sofrainh merces;

Et ieu volgra q' uns autres o disses,

Quar vos cuidatz, per tal quar vos dezir,

Que us o digua per miels vos convertir.


Tan me fezes plazer vostr' acoindansa,

Qu' hueimais mi par que seria engans,

Si us plazia ma perda ni mos dans;

Qu' anc pueis no vi vostra desafizansa,

Pois a vos plac que per vostre m prezes,

Ni ieu non fis per qu' aver la degues;

Ans sui vostres trop miels que no us sai dir,

Sol quar m' avetz donat de que consir.


Mas quar no us vei, ai temensa e duptansa

Qu' el vostres cors covinens, benestans,

Gais e cortes, avinens, ben parlans,

So teinh' a mal, e n' estau en balansa;

Quar si destricx m' en ven, al mieu tort s' es,

Quar ai estat tan de vostre paes;

Quar plus soven deuria om venir

Lai on hom a a viure et a morir.


III.


A ley de bon servidor

Que sospira e que s complanh,

Quan benanansa 'l sofranh,

E, per cobrir sa dolor,

Fai belh semblan e belha captenensa,

E non a ges de servir recrezensa;

Per tal semblan mi cuiav' ieu cobrir,

E sui destregz plus qu' ieu eys no sai dir,

E fa m falhir ma folha conoyssensa.


Pero al cor ai doussor

Mesclat ab un joy estranh,

En que s' adoussa e s' afranh

Lo mals qu' ai per fin' amor;

Q' umils e fis vau queren mantenensa

A ma dona, en cui nays e comensa

Joys e jovens per que 'l dey obezir;

Qu' el plus aut ram de la flor la remir,

Flors es de pretz, e frugz de gran valensa.


Ai! belh cors francx ab honor,

La genser qu' el mon remanh,

Ieu muer, si cum fetz el banh

Serena, lo vielh auctor,

Que per servir sofri greu penedensa;

Tot en aissi abelhis et agensa

A fin' amor que m vol a tort aucir;

Que nueg e jorn mi nafron siei cossir,

Mas ieu m conort qu' ab merce truep guirensa.


De totas avetz la flor,

Dompna, mas merces hi tanh,

Pueys auretz so que pertanh

A bon pretz et a ricor;

Per merce us prec, dona, qu' amors vos vensa,

Que ja mos chans no us torn' a desplazensa;

Quar ie us tem tan que no us aus descobrir

Mon fin talen, don ieu cug totz morir,

E conosc ben qu' aucir m' a trop temensa.


Mon cor ai en gran folhor,

Per qu' eras en plor e 'n planh;

Quar conosc qu' en folh gazanh

M' an mes mey huelh traydor;

E selh que quier tos temps sa dechazensa

Trobar la deu, senes tota falhensa,

Si cum ieu fatz, que so que plus dezir

m' enfolhetis, e m tolh si mon albir

Qu' aver non puesc de mi eys retenensa.


IV.


Ara sabrai s' a ges de cortezia

En vos, dona, ni si temetz peccat:

Pus que merces m' a del tot oblidat,

Si m socorretz, er vos ensenhamens;

E pus en als, dompna, etz tan conoyssens, 

Conoscatz doncx que mal vos estaria, 

S' entre tos temps no trobava ab vos 

Qualque bon fag o qualque belh respos.


E quar dezir tan vostra senhoria,

Quan m' auriatz a dreg ocaizonat

So qu' anc no fo ni er ja per mon grat,

Si m deuria pueis valer chauzimens;

Pero en me non es ges l' ardimens

Que ja us clames merce, si tort avia;

Qu' ab tot lo dreg n' estauc ieu temeros

Que ja no m puesca ab vos valer razos.


E non es ges valors ni galardia,

Qui destrui so que trob apoderat,

Mas tantas vetz vos o aurai mostrat,

Per que us sembla mos castiars niens;

Pero quant es dona sobrevalens

En pren erguelh sa valors, e desvia;

E ges erguelhs totas vetz non es bos,

Et estai gen a luecx et a sazos.


Anc per ma fe, sol qu' a vos greu no sia,

Non vi nulh cors tan sem d' umilitat

Cum lo vostre, mas be sai de beutat

Ja per autra no sera faitz contens;

Enans sai be que, si eron cinc cens,

Qual que chauzis la gensor, vos penria;

E melher etz, sol que merces y fos:

Mas trop pert hom per un ayp o per dos.


Ades y fatz gran sen e gran folhia,

Quar sui vostres, e no m' en sabetz grat;

Mas ja non vuelh qu' en blasm' om ma foudat;

E volria que m fos lauzatz lo sens,

Quar de bon sen mov bos afortimens,

Et anc fols hom no s' afortic un dia,

Ni ieu no vi anc bon drut nualhos,

Per qu' ieu m' esfortz d' esser aventuros.


Vostr' om serai si ja non vos plazia,

E vostres sui, qu' amors m' a ensenhat

Que no creza fol respos ni comjat;

Que si 'ls crezes, mortz fora recrezens,

E morrai tost, si calaquom no vens;

Ieu que vos lais, o vos que siatz mia,

Tot y murrai o serai poderos:

Aquest conort mi te de mieg joyos.


Alixandres, de cor y entendia

Dieus, quan formet vostre cors amoros,

E parec be a las belhas faissos.


Bona domna, merces y tanheria,

Car si aissi pert mon senhor e vos,

Greu aurai mais esmenda d' aquest dos.


V.


Auiatz la derreira chanso

Que jamais auziretz de me,

Qu' autre pro mos chantars no m te,

Ni ma dompna no fai semblan qu' ie 'l playa;

Pero non sai si l' am o si m n' estraya,

Quar per ma fe, dompna corteza e pros,

Mortz sui si us am, e mortz si m part de vos.


Mas a plus honrad' ochaizo

Murrai, si us am per bona fe;

Sitot noqua m faitz autre be, 

Tot m' es honors so que de vos m' eschaya; 

Et ieu cossir on plus mon cor s' esmaya, 

Que qualqu' ora es hom aventuros; 

Quar ges tos temps no dur una sazos.


Sivals no l' am ges en perdo,

Quar ades mi ri quan mi ve,

Sol aquest respieg me soste

E m sana 'l cor e m reve e m' apaya:

Quar semblans es, et es vertatz veraya,

Si mos vezers li fos contrarios,

No m mostrera belh semblan ni joyos.


E ja non er ni anc no fo

Bona dona senes merce,

Et on mais n' a, plus l' en cove;

Ni anc non vi erguelh que no dechaya; 

Ieu non dic ges que ma dona erguelh aya, 

Ans tem que lieis m' aya per ergulhos, 

Quar l' aus querre so don mi tarza 'l dos.


Pus ses vos non truep guerizo,

Dona, ni non dezir mais re,

Gent m' estara, s' a vos sove 

Del vostr' ome cuy espavens esglaya. 

Mon cor an pres, dona corteza e guaya, 

Vostre belh huelh plazent et amoros: 

Pres sui ieu be, mas bel' es ma preizos.


Tan formet dieus gent sa faisso,

E tant a de beutat en se,

Per qu' ieu sai e conosc e cre

Qu' el gensers es del mon e la plus guaya; 

E quar li platz qu' ieu sa valor retraya,

Cuia m' aver ajudat a rescos:

Pero bon m' es, mais mielher volgra fos.


Senher Dalfi, tant sai vostres fags bos, 

Que tot quan faitz platz et agrad als pros.


Dona, merce, avinen, bel' e pros,

Que per vos mor En Giraudet lo Ros.

//

https://www.bartleby.com/lit-hub/critical-and-biographical-introduction-by-harriet-waters-preston-18361911-6/

https://librivox.org/the-worlds-best-poetry-volume-3-sorrow-and-consolation-part-1-by-various/

https://wordwool.com/betrayal-poems-collection/

https://www.forgottenbooks.com/en/download/MasterpiecesoftheWorldsLiteratureAncientandModern_10163792.pdf

https://locongres.org/fr/applications/dicodoc-fr/dicodoc-recherche?type=historic&dic[0]=TDF&q2=loubati%C3%A8re&start=6000

https://www.poetryexplorer.net/search.php?subject=ADULTERY

https://books.google.de/books?id=-ioHrCj6RnwC&pg=RA1-PA80&lpg=RA1-PA80&dq=%22Guiraud+le+Roux%22&source=bl&ots=tmvTPCXrjP&sig=ACfU3U2goGXqm2kvZC5PXlp6dJ3TCTfGXA&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwjkrtOoot2BAxVF0AIHHV3_CzcQ6AF6BAg4EAM




martes, 10 de octubre de 2023

Perdigon. Perdigo.

Perdigon.

Perdigo. Perdigon.

I.

Ben aio 'l mal e l' afan e 'l cossir
Qu' ieu ai sufert longamen per amor,
Quar mil aitans m' en an mais de sabor
Li ben qu' amors mi fai aras sentir,
Quar tan mi fai lo mals lo ben plazer
Que semblans m' es que, si lo mals no fos,
Ja negus bes no fora saboros;
Doncx es lo mals melhuramen del be
Per q' usquecx fai a grazir quan s' ave.

A fin' amor grazisc lo dous dezir
Que m fai estar en tan fina dousor,
Que non es mals de que m sentis dolor,
Si totz lo mons mi jutjava a murir;
Et aia m grat merces que m fetz voler
A la belha de cui fatz mas chansos,
Qu' ieu li m donei, et anc tan no m plac dos;
Quar qui m dones tot lo mon per jasse
No m plagra tant com quan li donei me.

En amador pogra miels avenir,
Tant a de pretz, de sen e de valor,
Qu' ilh s' en dera ab mout mais de ricor;
Mas als auctors ai ancse auzit dir
Qu' en ben amar em quascus d' un poder;
Et hom paubres hi fai meillurazos,
Quant es de sen, contra 'l ric cabalos,
Qu' aitan com a meyns de rictat en se,
Tan grazis mais qui l' honra ni 'l mante.

E fin' amors no manda ges chauzir
Comte ni rey, duc ni emperador,
Mas fin amic e ses cor trichador,
Franc e leyal, e que s gart de falhir;
E qui non sap aquestz ayps mantener
Paratge aunis, e si mezeis met jos,
Per qu' en amar non es valens ni bos;
Qu' en paratge non conosc ieu mais re,
Mas que mais n' a selh que mielhs se capte.

Fis Jois Honratz, pus tan vos faitz grazir,
Per amor dieu, aissi doblatz l' onor
Que m retenguatz per leyal preyador,
E no vulhatz escoutar ni auzir
Fals lauzengiers qu' en amor dechazer
Ponhon totz temps, tant son contrarios;
E vos faitz los morir totz enoios:
Si col pechat estenh hom ab merce,
Estenhetz elhs, quar per elhs no m recre.

Aitan sapchatz, s' ieu ja ren cug valer,
Mo senher Nuc del Baus, qu' es enveios
De tot quan tanh a fin pretz cabalos,
Mi fai cuiar qu' ab tal gaug mi rete,
Cum s' er' ieu pretz qu' elh ama mais que re.

De Monpeslier vai ben a Mon Plazer,
Qu' el senher es francs et humils e bos,
Et en sos faitz es d' aital guizerdos
Qu' el honra dieu, et tot bon pretz mante,
Per qu' el lo creis e l' enanssa e 'l soste.

II.

Aissi cum selh que tem qu' amors l' aucia,
E re non sap on s' esconda ni s guanda,
Met mi meteys en guarda et en comanda
De vos qu' ieu am ses gienh e ses bauzia,
Quar mielher etz del mon e la belaire;
E si amors mi fai vas vos atraire,
Si be m folhey, no cug faire folhia.

Qu' aissi m' aven, dona 'l genser que sia,
Q' us deziriers, qu' ins en mon cor s' abranda,
Mi conselha, e m ditz que us serva e us blanda,
E vol que m lais de sercar autra via
Per vos ab cui tug bon ayp an repaire;
E pus amors no vol que m vir ni m vayre,
Si m' aucizetz, no cug que be us estia.
Essenhamens e pretz e cortezia
Trobon ab vos lur ops e lur vianda,
E non devetz, s' amors no us es truanda,
Merce lunhar de vostra companhia,
Qu' ie us clam merce tot jorn cum fis amaire;
E si merces ab vos non a que faire,
Ma vida m val trop meyns que si moria.

Pero vers es que per ma leujaria
Vuelh mais puiar que drechura no manda,
Qu' ieu tenc lo pueg, e lays la plana landa,
E cas lo joy qu' a mi non tanheria,
Qu' amors me ditz, quant ieu m' en vuelh estraire,
Que manthas vetz puei' om de bas afaire,
E conquier mais que dregz no 'l cossentria.

Juli Cezar conquis la senhoria
De tot lo mon tan cum ten ni garanda,
Non ges qu' el fos senher ni reys d' Irlanda
Ni coms d' Angieus ni ducx de Normandia,
Ans fon hom bas, segon qu' auzem retraire;
Mas quar fon pros e francx e de bon aire,
Puget son pretz tan quan puiar podia.

Per que m conort enquer, s' ieu tan vivia,
Qu' aia de vos so que mon cors demanda,
Pus us sols hom ses tor e ses miranda
Conquis lo mon, e l' ac en sa baylia,
Aissi ben dey, segon lo mieu veiaire,
De vostr' amor de dreg estr' emperaire,
Cum el del mon ses dreg que no y avia.

Domna valentz, corteza e de bon aire,
No us pes, s' ieu sui ses gienh e ses cor vaire,
Quar esser deu so qu' amors vol que sia.

III.

Tot l' an mi ten amors de tal faisso
Cum esta selh qu' a 'l mal don s' adormis,
E morria dormen, tant es conquis,
En breu d' ora entro qu' hom lo rissida,
Atressi m' es tal dolor demezida
Que m don amors, que sol no sai ni sen,
E cug morir ab aquest marrimen
Tro que m' esfors de far una chanso
Que m rissida d' aquelh turmen on so.

Be m fetz amors l' usatge del lairo,
Quant encontra selhui
d' estranh pahis,
E 'l fai creire qu' alhors es sos camis,
Tro que li dis: “Belhs amicx, tu me guida.”
Et en aissi es manta gens trahida
Qu' el mena lai on pueis lo lia e 'l pren;
Et ieu puesc dir atressi veramen
Qu' ieu segui tant amor com li saup bo,
Tan mi menet tro m' ac en sa preizo.

E te m lai pres on no truep rezemso
Mas de ma mort, qu' aissi lor abelhis
Entre mi dons et amor cui sui fis;
Lor platz ma mortz e lor es abellida,
Mas ieu sui selh qui merce no lor crida,
Aissi cum selh qu' es jutgatz a turmen,
Que sap que pois no ill valria nien
Clamar merce, aia tort o razo,
Per qu' ieu m' en lais que mot non lor en so.

Pero no sai qual me fass' o qual no,
Pus per mon dan m' enguana e m trahis
Amors, vas cui estau totz temps aclis
Al sieu plazer, qu' aitals fo m' escarida;
E tengr' o tot a paraula grazida,
Si no m mostres tan brau captenemen;
Mas se aunis pel mieu dechazemen,
Be fai semblan que m' aia 'l cor fello,
Que per mon dan no m tem far mespreizo.

E fas esfortz, s' ab ira joy mi do,
Quar en aisso m conort e m' afortis
Contra 'l dezir en qu' amors m' a assis,
Aissi cum selh qu' a batalha remida,
Que sap de plan sa razos es delida,
Quant es en cort on hom dreg no 'l cossen,
Et ab tot so se combat eyssamen,
Me combat ieu en cort e no m ten pro,
Que amors m' a forsjugjat no sai quo.

Ai! Bel Esper, pros dompna issernida,
Tan gran dreiz er, si d' amor mal m' en pren,
Quar anc de vos mi parti las! dolen,
Per tal una que ja no m tenra pro,
Ans m' aucira en sa dolza
preiso.

//

https://en.wikipedia.org/wiki/Perdigon

Perdigon. Perdigo. fiddle, violín

Perdigon or Perdigo (fl. 1190–1220) was a troubadour from Lespéron in the Gévaudan. Fourteen of his works survive, including three cansos with melodies. He was respected and admired by contemporaries, judging by the widespread inclusion of his work in chansonniers and in citations by other troubadours.

Though his biography is made confounding by contradicting statements in his vida and allusions in his and others' poems, Perdigon's status as a jongleur from youth and an accomplished fiddler is well-attested in contemporary works (by him and others) and manuscript illustrations depicting him with his fiddle. Perdigon travelled widely and was patronised by Dalfi d'Alvernha, the House of Baux, Peter II of Aragon, and Barral of Marseille. His service to the latter provides an early definite date for his career, as Barral died in 1192 and Perdigon composed a canso—which survives with music—for him.

According to his vida, Perdigon was the son of a poor fisherman who excelled through his "wit and inventiveness" to honour and fame, was clothed and eventually armed, knighted, and granted land and rent by Dalfi d'Alvernha. After this period of his life, which is said to have lasted a long time, the manuscripts of his vida diverge. According to one version, death deprived him of his friends, male and female, and so he lost his position and entered a Cistercian monastery, where he died. That he entered a Cistercian monastery has never been proven, but has received some support from two of his works.

According to another version of his vida, he became a strong opponent of Catharism—a sect suppressed by the Catholic Church as heretical—and supported the Albigensian Crusade against them. He is said to have accompanied Guillem des Baux, Folquet de Marselha, and the Abbot of Cîteaux to Rome to oppose Raymond VI of Toulouse after the latter's excommunication in 1208. The author of the vida blames Perdigon for "[bringing] about and [arranging] all these deeds." The biographer further claims that Perdigon sang to the populace to encourage the Crusade and even boasted of humiliating Peter II of Aragon who opposed the Crusades and died at the Battle of Muret fighting against the Crusaders. For this reason he became despised by those in favor of Catharism, and due to the war lost all his friends who fought in it: Simon de Montfort, Guillem des Baux, and many others. In the end, the son of Dalfi d'Alvernha, abandoned him, confiscated his land, and sent him away. The biographer claims that he went to Lambert de Monteil and begged to be entered into the Cistercian monastery of "Silvabela", but the author incorrectly believes Lambert to be the son-in-law of Guillem des Baux, and the monastery Silvabela ("beautiful forest") never existed. His vidas are questionable.

Among Perdigon's surviving songs is a torneyamen with Raimbaut de Vaqueiras and Ademar de Peiteus. Unusually for the period, Perdigon, along with Aimeric de Peguilhan, through-composed his melodies.

domingo, 8 de octubre de 2023

Peyrols, Peirols, Peirol, Peiròl

Peyrols.

Peyrols, Peirols, Peirol

I.

Quora qu' amors vuelha,
Ieu chan,
Qu' autra flors ni fuelha
No y vau gardan;
Dregz es qu' ieu m' en duelha
Aman,
Pus vas me s' orguelha
Silh cui me coman:
Perdut ai,
E cobrarai;
Ges no m recre per tan,
Qu' aissi s va 'l segles camjan.

Dieus m' aiut, e m valha!
Qu'
antan
Aic d' amor ses falha,
Mas non ai
oguan,
Quar me mov baralha
Tan gran
Al cor, e m trebalha
Durmen e velhan,
Per qu' eu fai
Qu' al mielhs qu' ieu sai
La serv e la reblan:
Per so vei qu' ieu mi ay dan.
Mos cors salh e trembla
Soven,
M' amia lo m' embla
Si qu' ieu non o sen;
Qu' ilh m' aima, so m sembla,
Quomen
Lo sieus digz ressembla
Lo mieu pessamen;
Don dirai,
Que mout mi plai
Suffrir aital turmen
Don ieu tan ric joi aten.

Nulhs hom be non ama
Ni gen,
Que d' amor si clama
Sitot mal li 'n pren.
Cum plus m' enliama
Greumen,
E m' art e m' aflama,
N' ai melhor talen;
Qu' aissi m trai
Mos volers lai,
E 'l fol chaptenemen
Don m' es mantas vetz parven.

Mout bas fora meza
Valors,
Deportz e guayeza,
Si no fos amors,
Quar mante proeza
Totz jors,
E fai que corteza,
Quar pren los melhors,
No s' eschai
D' ome savai,
Que aia tan d' onors
Que d' amor senta dolors.

Era us quier, amia,
Socors,
Qu' enansas morria
Qu' en queris alhors,
Assatz trobaria
D' aussors;
Vos etz ses fadia
Caps de las melhors.
Mos cors jay
En gran esmay

Entre sospirs e plors,
Mas tot m' es jois e doussors.

Peyrols fai
Fin e verai
Lo sonet per amors,
On sos cors estai totz jors.

II.

Atressi col signes fai,

Quan dey murir, chan,

Quar sai que plus gen murrai,

Et ab meynhs d' afan;

Qu' amors m' a tengut en sos latz,

E maynhs trebalhs n' ai sufertatz;

Mas pel mal qu' aoras m' en ve

Conosc qu' ancmai non amiey re.

Dieus! e qual cosselh penrai,
S' aissi muer aman,
Ni secors no m ve de lai
On mei sospir van?
Pero non part mas voluntatz,
Sitot m' en sui desesperatz;
Pessius e cossiros mi te
La belha de cui mi sove.

Ges melhor dona no sai,
Veus per que l' am tan;
Qu' ieu jamais non l' auzarai
Dire mon talan;
Gen m' acuelh e m' a belh solatz,
E del plus sui acosselhatz,
Que s' ieu la preyava de re,
Tem que pueis si guardes de me.

Preguar, las! quan no s' eschai,
Torna a enuey gran:
Ses parlar la preguarai;
E cum? per semblan,
Et ilh entenra o s' il platz:
Qu' en aissi dobla 'l jois e 'l gratz,
Quan l' us cors ab l' autre s' ave,
E dona ses querre fai be.

Francheza ab fin cor veray

Trai amor enan,

Mas paratges la dechai,

Que 'l ric son truan;

Et a n' i d' aquels malvatz

Per qu' el setgles es sordeiatz;

E domna, que bon pretz mante,

Non am per ricor, s' als no y ve.

Chansos, vas la belha vai,
Non ges qu' ieu re 'l man,
Mas ben li potz mon esmai
Mostrar ses mon dan;
E diguas li m qu' a lieys s' es datz
Mos cors ligges et autreyatz;
Sieus sui e sieus serai jasse,
Murir puesc per ma bona fe.

Domna del mon que plus mi platz,
Jois sia ab vos on que siatz,
Qu' estiers no us aus preguar de re,
Mas sivals pessar m' o puesc be.

III.

Ben dei chantar pus amors m' o ensenha,
E m dona gienh cum sapcha bos motz faire,
Quar s' ilh no fos, ja non fora chantaire
Ni conogutz per tanta bona gen;
Mas aras sai e conosc veramen
Que totz los bes qu' anc mi fes mi vol vendre.

Que farai doncs! giquirai me d' atendre?
Non ges, mais am tot en perdo maltraire;
Qu' ieu no vuelh reis esser ni emperaire,
Sol que de lieys partis mon pessamen;
Non soi pro ricx sol qu' ieu l' am finamen?
Grans honors m' es que s' amors me destrenha.

Bona domna, qualque fals' entressenha
Me fatz, si us platz, don m' alegr' e m' esclaire,
Pus conoissetz que no m' en puesc estraire;
Ab bel semblan baissatz lo mal qu' ieu sen,
Qu' aissi m podetz traynar longamen,
E de mon cor, qu' avetz tot, un pauc rendre.

Bona domna, be o devetz entendre,
Qu' ieu vos am tan no us aus preyar de guaire,
Mas vos etz tan francha e de bon aire,
Per que n' auretz merce, mon escien;
Lo mieu fin cor gardatz e 'l bon talen,
Ja de vostra riqueza no us sovenha.

Esfortz de me non aten que m revenha,
E pot esser, mas mi non es veiaire,
Qu' ilh es tan belha e de tan ric afaire,
Pros e corteza en faich et en parven,
Per qu' ieu sai ben, si ma razon enten,
Qu' ilh non deu ges vas me tan bas dissendre.

S' ieu no sui drutz res no m' en pot defendre
Qu' a tot lo menhs no sia fis amaire,
Francs e sufrens, humils e merceyaire,
Ses trop parlar, e de bon celamen;
Per aital guiza e per aital coven
M' autrey a lieys que retener no m denha.

Lo vers a fait Peirols, e no i enten
Mot mal adrech ni ren que y descovenha.

Vai messagier, lai a Mercoill lo m ren
A 'l comtessa cui jois e pretz manteigna.

IV.

Quoras que m fezes doler
Amors, ni m dones esmai,
Era m ten jauzen e gai
Per qu' ieu chant a mon plazer,
Quar plus ric joy ai conquis
Qua mi no s tanhia;
E quan ricors s' umilia,
Humilitatz s' enriquis.

Mi dons mercey e grazis
La benanansa qu' ieu n' ai,
E ja non oblidarai
Los plazers que m fes ni m dis;

Qu' en mi non a mais poder
Lieys qu' amar solia,
Qu' en plus franca senhoria

Vuelh ses engan remaner.

Soven l' anera vezer
La plus avinen qu' ieu sai,
Si 'ls devinamens qu' om fai
No m' avengues a temer;
Pero mos cors es aclis
Vas lieys on qu' ieu sia,

Que fin' amors jonh e lia

Dos cors de lonhdan pais.

Molt m' agrada e
m' abelhis
De dos amicx, quan s' eschai
Que s' amon de cor verai,
E l' us l' autre non trais,
E sabon luec e lezer
Gardar tota via,
Qu' en lur bona companhia
Non puesca enuios caber.

Derenan me vuelh tener
Al reprovier qu' om retrai:
No s mova qui ben estai.
No farai ieu ja per ver,
Que 'l flama qu' amors noyris
M' art la nueg e 'l dia,
Per qu' ieu devenh tota via
Cum fai l' aurs el fuec plus fis.

S' era part la crotz del ris,
Don nuls hom non tornet sai,
No crezatz que m pogues lai
Retener nulhs paradis;
Tant ai assis mon voler
En ma douss' amia,
Que ses lieys ges non poiria
Negus autres joys plazer.

Chansos, hueimais potz tener
Vas mi dons ta via,
Qu' ieu sai ben qu' ella volria
Te auzir e me vezer.

Dalfis, s' auzes mon voler
Dir a ren que sia,
Tant am vostra companhia
Que vos en saubratz lo ver.

V.

Manta gens me mal razona

Quar ieu non chant plus soven,
E qui d' aisso m' ocaizona
Non sap ges quant longamen
M' a tengut en greu pessamen
Cill que mos cors empreisona,
Per qu' en pert tot jauzimen,
Tal desconort mi dona.

Pero si m fo douss' e bona
Ma domn' al comensamen,
Ara no m' acuelh ni m sona
Plus que fai a l' autra gen,
Quar conois qu' ieu l' am finamen;
E s' aital mi guazardona,
Amors fara falhimen,
S' aquest tort li perdona.

De tota joia m deslonja
Ma dona, e non l' es honors,
Qu' ab calque plazen messonja
Mi pogra far gen socors:
Ar vei que non es mas folhors
Aquesta entendensa lonja,
Dont ai fag tantas clamors
Qu' anta n' ai e vergonja.

Partirai m' en donc ieu? Non ja;
Que sos pretz e sa valors
M' o defen e m' o calonja;
Quant ieu cuit amar alhors
Per tot lo cors m' intra s' amors,
Si cum fai l' aigua en l' esponja.
Tos temps mi plaira 'l dolors,
Cum que m destrenh' e m ponja.

E vuelh be qu' amors m' asalha,
E m guerrei matin e ser;
Contra la sua batalha
No vuelh ja repaus aver:
E s' ieu non ai tot mon voler,
Tals es silh qu' aissi m trebalha,
Qu' en est mon non a plazer
Qu' el mieu maltraire valha.

Lauzenga ni devinalha
D' enuios no m cal temer;
Sol pessar de lieys no m falha,
Res no m' en pot dan tener;
Qu' el consirs don ieu m' alezer
Me pais mais qu' autra vitalha;
Per ren que n' aia en poder
Mos cors no s' anualha.
Chansos, a totz potz dir en ver
Que mon chan non agra falha,
Si m volgues d' amor valer
La belha cui dieus valha.

VI.

Quant amors trobet partit
Mon cor de son pessamen,
D' una tenson m' asalhit,
E podetz auzir comen:
“Amicx Peyrols, malamen
Vos anatz de mi lunhan,
E pus en mi ni en chan
Non er vostr' entencios,
Diguatz pueis que valretz vos?”

“Amors, tant vos ai servit,
E pietatz no us en pren,
Cum vos sabetz quan petit
N' ai aiut de jauzimen;
No us ochaizon de nien,
Sol que m fassatz derenan
Bona patz, qu' als no us deman
Que nulhs autres guazardos
No m' en pot esser tan bos.”

“Peyrols, metetz en oblit
La bona domna valen.
Qui tan gen vos aculhit
E tant amorosamen,
Tot per mon comandamen
Trop avetz leugier talan,
E non era ges semblan,
Tant guays e tant amoros
Eratz en vostras chansos.”

“Amors, mi dons, pos la vit,
Ai amada lonjamen;
Enquer l' am, tant m' abelit
E m plac al comensamen,
Mas folia no i enten:
Pero maint amic partan
De lor amigas ploran,
Que, s' En Saladis no fos,
Sai remanseran joyos.”

“Peyrols, Turc ni Arabit
Ja pel vostr' envazimen
No laisseron tor Davit.
Bon cosselh vos don e gen,
Amatz e cantatz soven;
Iretz vos, e 'l rey no van!
Veiatz las guerras que fan,
Et esguardatz dels baros
Cossi trobon ochaizos!”

“Amors, ancmais no falhit,
Mas ar falh forsadamen,
E prec dieu que m sia guit,
E que trameta breumen
Entr' els reys acordamen,
Qu' el socors vai trop tarzan,
Et auria mestier gran
Qu' el marques valens e pros
N' agues mais de companhos.”

“Peyrols, molt amic partran

De lurs amiguas ploran,

Que, si Saladis no fos,

Sai remanseran ab nos.”

“Amors, si li rey no van,
Del Dalfin vos dic aitan,
Que per guerra ni per vos
No remanra, tant es pros.”

//

https://oc.wikipedia.org/wiki/Peir%C3%B2l

Peiròl o Peiròl d'Auvèrnha foguèt un trobador auvernhat. Nasquèt cap a 1160 e defuntèt cap a 1220). Escriguèt mai que mai de cansos de fin' amor a la fin del sègle XII e al començament del sègle XIII. Trente quatre poèmas nos son demorats entre losquals, dètz set amb sas melodias.

Se sap pas grand causa de sa vida, mas la naissença de Peiròl es generalament estimada a l'entorn de 1160. Es benlèu originari del vilatge de Pérols a Prondines, Puèi de Doma, al pe del castèl de Rocafòrt Montanha). Una autra possibilitat per sa vila natala es Peiròl dins la vila modèrna de Riòm de las Montanhas. Sa patria èra doncas "en la contrada del Dalfin": dins lo comtat del Dalfin d'Alvèrnha.

Peirol èra a l'origina un paure cavalièr, descrit coma "cortés e polit" per l'autor de sa vida de la fin del sègle XIIIen. Serviguèt la cor de Dalfin d'Alvèrnha, mas èra amorós de sa sòrre Salh de Claustra, molhèr de Beraut III de Mercuèr, e escriguèt cansons per aquesta "domna" (dòna). Alara que Dalfin aviá menat sa sòrre a la cour per Peiròl e aviá ajudat Peiròl a respondre a sos gosts dins sas composicions, Dalfin finiguèt per venir gelós de l'atencion que sa sòrre acordava a Peirol e, en partida pr'amor de l'inconvenença, deguèt donar comjat a Peiròl. Son biograf indica, Peirols no se poc mantener per cavallier e venc joglars, et anet per cortz e receup dels barons e draps e deniers e cavals.

Peiròl es conegut per èsser estat un violonista e un cantaire dins una tornada d'Albertet de Sestaro. Après èsser tornat d'un pelerinatge a Jerusalèm qualque temps en 1222 o après, Peiròl es saique mòrt a Montpelhièr dins los ans 1220.

viernes, 6 de octubre de 2023

Guillaume de Cabestaing. Guilhem de Cabestany. Trovador catalán, lengua provenzal

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Guillaume de Cabestaing.


I.

Lo jorn qu' ie us vi, domna, primieramen,

Quant a vos plac que us mi laissetz vezer,

Parti mon cor tot d' autre pessamen,

E foron ferm en vos tug mey voler:
Qu' aissi m pauzetz, domna, el cor l' enveia
Ab un dous ris et ab un simpl' esguar,
Que tot quant es mi fezes oblidar.


La gran beutatz, e 'l solas avinen,
E 'l cortes dig e l' amoros parer
Que m saubetz far m' embleron si mon sen
Qu' anc pueis, domna, en mi no 'l puec aver:
A vos l' autrey cui mos fis cors merceia,
Per enantir vostre pretz et honrar,
Tan finamen c' om miels non pot amar.


E car vos am, domna, tan finamen
Que d' autr' amar no m don amors poder;
Mas aissi ai qu' ab autra cortey gen
Don cug de me la gran dolor mover:
Mas quan cossir de vos cui pretz sopleya,
Tot' autr' amor oblit e dezampar,
Ab vos remanc, e us tenc el cor plus car.

E membre vos, si us plai, del bon coven

Que mi fezetz al departir saber,
Don aic mon cor, domna, guay e jauzen:

Per bon respieit en que m mandetz tener,

Mout ai gran joy, si aitals mals me greya,

Qu' el ben aurai quan vos plaira encar,

Belha domna, qu' ieu suy en l' esperar.


E ges maltrait no mi fan espaven,
Sol que ieu pens en ma vida aver
De vos, domna, pauc o gran jauzimen:
Tug li maltrag mi son joy e plazer
Tot per aisso, quar sai qu' amors m' autreya;
Que fis amans deu gran tort perdonar,
E gen sufrir maltrait per guazanhar.


Ai! quan sera l' ora, domna, qu' ieu veya
Que per merce me vulhatz tant honrar,
Que sol amic me denhetz apelhar. (o denbets)


II.


Ancmais no m fo semblan
Qu' ieu laisses per amor
Solatz, ni per joi chan,
Ni m plores per dousor.
Be m ten en son coman
Amors, qu' en mi comensa
Mans dolz plazers, e cre
C' ad ops de leis me fe
Deus, e per sa valensa.


Que m vau soven claman
De so don faz lauzor,
E vau leis merceian
Don degra far clamor;
Be non faz per engan.
Mas cel cui amors gensa
Deu soffrir mainta re,
Car en mans luocs s' ave
Q' el mal taing q' el bes vensa.


No s deu plaigner d' afan,
Ni dire sa dolor,
Ni conoisser son dan,
Ni de be far lauzor
Amics, que va camjan
Soven sa captenensa.
Mains ne parlon dese,
E non sabon de que
Mov jois ni malsabensa.


Si m destregnetz pensan,
Que maintas vez quant or
Vos cug esser denan;
Que la fresca color,
E 'l gen cors benestan
Teng en tal sovinensa,
De re als no m sove;
D' aquest dous pes me ve
Franqueza e benvolensa.

III.

Ar vey qu' em vengut als jorns loncs
Que flors s' arenga sus els troncx,
Et aug d' auzelhs chans e refrims
Pels playssatz qu' a tengutz enbroncs
Lo fregz, mas eras pels soms sims,
Entre las flors e 'ls brondels prims,
S' alegra quascus a son for.

Per qu' eu m' esjauzisc e m demor
D' un joy d' amor que m ven al cor,
Don m' es dous deziriers taizitz;
Que plus que serps de sicomor
M' en deslong per un fals fraiditz;
E m n' es totz autres joys oblitz
Per l' amor don paucs bes aiust.

Anc pus N Adam culhic del fust
Lo pom don tug em en tabust,
Tan belha non aspiret Crist,
Cors gent format e car e just,
Blanc e lis plus q' us almatist;
Tant es belha, per qu' ieu 'n sui trist,

Quar de me no 'lh pren mais de sonh.

E jamais non serai tan lonh,
Que l' amors, que m' aflama e m ponh,
Si parta de lieys ni s' esquis:
Mas a las vetz quan si dejonh
Que s' espan defors e dedis,
Adoncx sui claus, cubertz e sis
D' amor, plus que de flor ysops.

Et am tan qu' ab menhs n' a mortz trops,
E crey qu' el jorns mi sia props,
Qu' amors m' es cara et ie 'l sui vils,
E ges aissi no m fora ops:
Qu' el fuecs que m' art es tals que Nils
No 'l tudaria, plus q' us fils
Delguatz sostendria una tor.

Mas ieu las! que suefri l' ardor
E la pena que m ven d' amor
Ab grans afans et ab destricx,
E m n' espalezis ma color;
Pero eu serai veill anticx,
E tot blancs aissi com es nicx,
Anz que de ma dona m clames.

Quar domna fai valer ades
Los desvalens e 'ls fels engres;
Que tals es pros et agradius
Que si ja domna non ames,
Vas tot lo mon fora esquius:
Qu' ieu 'n sui als pros plus humilius,
E plus orgulhos als savais.

Joglar, vai, e prec te no t tricx,
E chanta 'l vers a mos amicx,
Et a 'N Raimon, car en val mais.


Que mal m' es dolz e saborius,
E 'l pauc ben mana don mi pais.

IV.

Aissi cum selh que laissa 'l fuelh

E pren de las flors la gensor,
Ai eu chauzit en un aut bruelh
Sobre totas la belhazor:
Qu' elh eis dieus, senes falhida,
La fetz de sa eissa beutat,
E mandet qu' ab humilitat
Fos sa grans valors grazida.

Ab dous esguart siei cortes huelh
M' an fait guai e fin amador,
Et anc l' amors, per qu' ieu me muelh
Ab l' aigua del cor ma color,
No fon per mi espandida.
Mas era m fai chantar de grat
De tal on an mayns cundeyat,
Q' us no la tenc devestida.
Non dic fenchas ni laus cum suelh,
Mas ver on me son mil auctor,
Q' usquecx dezira so qu' ieu vuelh,
Qu' als plus guays es lansa d' amor
Que fer al cor ses guandida,
Ab plazer plazen d' amistat:
Mas ieu qu' ai 'l colp assaborat,
Cum plus dorm mielhs me ressida.

Chauzimen fara, si m' acuelh,
E merce, contra sa ricor;
Qu' ieu li mostr' el mal de que m duelh,

E que m' aleuge ma dolor
Qu' es dins mon cor espandida.
Amor e Cossirier m' a dat,
Que del mielhs m' a enamorat
Qu' es del Pueg tro en Lerida.

Sos rics pretz es en l' aut capduelh
De mi dons, et es la gensor
Qu' el mon se viesta ni s despuelh:
Gen la saup far nostre senhor;
Qu' aissi es pels pros chauzida
Lai on mostra sa gran beutat,
E son fin pretz tant esmerat,
Qu' a las pros n' estai guarnida.

Tant es genta e de belh escuelh,

Qu' enveia m tol d' autra s' amor;

Qu' ab ensenhamen, ses jangluelh,

L' es dada beutat ab valor,
Cortezia non oblida;
Q' us de corteza voluntat
La fai, ses ginh d' enemistat,
Guardar, o autra es brugida.

V.

Lo dous cossire
Que m don amors soven,
Domna, m fai dire
De vos mainh vers plazen:
Pessan remire
Vostre cors covinen
Qu' am e dezire
Mais qu' ieu no fas parven;
E sitot me desley,
Ges per so no us abney,
Qu' ades vas vos sopley
Ab franca benvolensa.
Domna, cui beutatz gensa,
Mainthas vetz oblit mey
Que laus vos, e mercey.
Tos temps m' azire
Amors que us mi defen,
S' ieu ja 'l cor vire
Ves autra, ni m desmen
Tolt m' avetz rire
E donat pessamen;
Pus greu martire
De mi nulhs hom no sen,
Quar vos qu' ieu plus envey
D' autra qu' el mon estey,
Desampar e mescrey,
E dezam en parvensa:
Tot quan fas per temensa
Devetz en bona fey
Penre, neis quan no us vey.

Totz jorns comensa
L' amors, tan m' abelhis
La captenensa
De vos cui suy aclis:
Be m par que m vensa

Vostr' amors, qu' ans que us vis,
Fo m' entendensa
Que us ames, e us servis;
Qu' aissi m sui, ses totz cutz,
De cor a vos rendutz,
Qu' autra joy no m' adutz:
Q' una non porta benda
Qu' ieu 'n prezes per esmenda
Jazer, ni 'n fos sos drutz,
Per las vostras salutz.

En sovinensa
Tenc la cara, e 'l dolz ris,
Vostra valensa,
E 'l belh cors blanc e lis;
S' ieu per crezensa
Estes vas dieu tan fis,
Vius ses falhensa
Intrera en paradis.
Qu' ab vos sui remazutz
Francs, ses autres aiutz,
Ab vos qu' ieu n' ai perdutz
Mains dos, qui s vuelha 'ls prenda!
Qu' a mi platz mais qu' atenda,
Ses totz covens saubutz,
Vos don m' es gaugz vengutz.

Ans que s' estenda
Sobr' el cor la dolors,
Merces dissenda
Domn' en vos et amors,
Que joy mi renda,
E m luenh sospirs e plors:
No us o defenda
Paratges ni ricors;
Qu' oblidatz m' es totz bes,
S' ab vos no m val merces.
Ai! belha doussa res,
Molt feyratz gran franqueza,
S' al prim que us aic enqueza
M' amessetz, o non ges;
Qu' eras no sai cum s' es.
Non truep contenda
Contra vostras valors;
Merces vos prenda
De mi, que us si' honors:
Ja no m' entenda
Dieus, entr' els preyadors,
S' ieu vuelh la renda
Dels quatre reys maiors,
Per qu' ab vos no m valgues
Merces e bona fes;
Quar partir no m puesc ges
De vos en cui s' es meza
M' amors, e si fos preza
En baizan, ni us plagues,
Ja no volgra m solves.

Doncx, cum seria
Qu' ieu merce no i trobes
Ab vos, amia,
La genser qu' anc nasques;
Qu' ieu nueg e dia,
De genolhs e de pes,
Sancta Maria
Prec vostr' amor mi des;
Qu' ieu fui noyritz enfans
Per far vostres comans:
E ja dieus no m' enans,
S' ieu ja m' en vuelh estraire.
Franca res de bon aire,
Suffretz qu' ie us bais los guans,
Que de l' als sui doptans.

Anc res qu' a vos plagues,
Bona domna corteza,
No m' estet tan defeza
Qu' enans no la fezes
Que d' als me sovengues.

En Raimon, la belheza
E 'l pretz qu' en mi dons es
Me ten gai e cortes.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Guillem_de_Cabestany

Guillaume de Cabestaing. Guillem de Cabestany

Guillem de Cabestany, en provenzal Guilhem de Cabestany (* finales del siglo xii- † 1212) fue un trovador catalán (que usaba la lengua provenzal, occitanoplana lengua romana, los catalanes no tuvieron otra), de la Edad Media cuya existencia está discutida. (Se discute la existencia de Guillermico, porque discutir la existencia de la lengua occitana y todos sus dialectos, "catalan comprés", ya sería de muy burros.)

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.

http://www.xtec.es/~malons22/trobadors/index.htm

Leyenda de Guillem de Cabestany según los Cancioneros:

Guilhem de Cabestany fue un caballero de la comarca del Rosellón, que limita con Cataluña (o Castilla) y con Narbona.
Fue un hombre de agradable figura, y muy famoso en armas, cortesía y servicio. Y había en su comarca una dama que se llamaba Saurimonda, esposa de Ramón de Castell Rosselló, que era muy noble y rico, malo, bravo, feroz y orgulloso. Y Guillem de Cabestany quería la señora por amor, y sobre ella cantaba y componía sus canciones. Y la dama, que era joven, gentil, alegre y bella, lo quería más que a nada en el mundo.
Y esto fue dicho a Ramón de Castell Rosselló; y él, como hombre airado y celoso, investigó el hecho y supo que era verdad, e hizo guardar la esposa. Y un día, Ramón de Castell Rosselló encontró a Guillem de Cabestany que paseaba con poca compañía, y lo mató; le hizo sacar el corazón del cuerpo y le cortó la cabeza; e hizo traer el corazón a su casa, y también la cabeza; e hizo asar el corazón con pimienta, y lo dio de comer a su esposa. Y cuando la dama lo hubo comido, Ramón de Castell Rosselló le dijo: "Sabéis qué es esto que habéis comido?" Y ella dijo: "No, sino que era una vianda muy buena y sabrosa." Y él le dijo que era el corazón de Guillem de Cabestany aquello que había comido; y, para que lo creyera, hizo traer la cabeza ante ella. Y cuando la mujer vio y sintió esto, perdió la vista y el oído. Y cuando volvió en sí dijo: "Señor, me habéis dado tan buena carne que nunca jamás comeré de otra." Y cuando él escuchó esto, corrió con su espada y quiso golpearla en la cabeza; y ella corrió hacia un balcón y se tiró, y así murió. Y por el Rosellón y por toda Cataluña corrió la nueva de que Guillem de Cabestany y la mujer habían muerto tan traidoramente y que Ramon de Castell Rosselló había dado el corazón de Guillem como comida a la mujer. Fue mucha la tristeza por todas las comarcas; y la queja llegó al rey de Aragón, que era señor de Ramon de Castell Rosselló y de Guillem de Cabestany. Y vino a Perpiñán, al Rossellón, e hizo que Ramon de Castell Rosselló se presentara delante de él; lo hizo prender y le arrebató todos sus castillos y los hizo destruir, y tomó de él todo aquello que tenía, y lo mandó a prisión. Y después mandó recoger los restos de Guillem de Cabestany y de la dama, y los hizo traer a Perpiñán y poner en un monumento ante la puerta de la iglesia; y ordenó dibujar sobre el monumento cómo habían muerto; y ordenó que por todo el condado del Rossellón, todos los caballeros y las damas celebraran el aniversario todos los años. Y Ramón de Castell Rosselló murió en la prisión del rey.

Datos Reales:

Que esta vida es falsa lo prueba el hecho de que, según consta en documentos de la época, Saurimonda, viuda de Ramón de Castell-Rosselló se volvió a casar el 1210 y que Guillem de Cabestany aparece en las Navas de Tolosa el 1212 (con Pedro II de Aragón). Además, el rey Alfonso II de Aragón, que se menciona en las versiones más largas de la vida, había muerto un año antes del casamiento de Saurimonda con Ramón de Castell-Rosselló (1197).

Lligí a Boccaccio - Lo Decamerón en chapurriau.
Micer Guiglielmo del Rosselló done a minjá a la seua dona lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno(stagno : estany - Cabestany, Cabestaing) mort per nell y amat per nella; lo que sabénu ella después, se avíe de una finestra alta y se mate, y es enterrada en lo seu amán.