Mostrando las entradas para la consulta capduelh ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta capduelh ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 10 de octubre de 2023

Elias de Barjols.

Elias de Barjols.

Elias de Barjols.



I.

Belhs Guazans, s' a vos plazia
Ben fora sazos
Qu' el vostre cors belhs e bos,
Humils, de doussa paria,
Fos d' amor tan cobeitos,
Pus negus non es tan pros
Que us o digua, ni que ja sapcha tan
Que vos o aus dir, ni que vos o man.

Qu' ieu sai qu' a vos tanheria
Amics cabalos,
Tals don res a dir non fos,
Aitals cum ieu chauziria;
Farai n' un tot nou qu' er bos,
E penrai de las faissos
De quadaun de las melhors qu' auran,
Tro vos aiatz cavalier benestan.

N Aymars me don sa coyndia,
En Trencaleos
Sa gensozia, En Randos
Donar qu' es la senhoria,
El Dalfis sos belhs respos,
En Peyr cuy es
Monleos
Do m son guabar, e volrai d' En Brian
Cavallairia, e 'l sen vuelh d' En Bertran.

Bels Castellas, cortezia
Vuel aver de vos,
E volrai que m do En Neblos
Covit que plus non penria,
En Miravalh sas chansos;
En
Pos de Capduelh do nos
Sa guayesa, En Bertran la Tor man
Sa drecheza mi do, e no m soan.

Aital l' auretz ses fadia
Guai et amoros,
Belha, ben fait e joyos,
E ple de cavallairia;
Et es ben dreytz e razos
Que vos l' ametz et elh vos,
Qu' assatz seretz ambeduy d' un semblan;
Sol non crezatz fals lauzengier truan.

II.

Amors be m' avetz tengut
En vostre poder lonjamen,
Qu' anc no i puec trobar chauzimen,
Ni merces no m' a valgut
Ab vos, per que fatz fallensa,
Quar a lieys no mostre mos mals
Cui sui hom litges naturals,
Qu' ieu non l' en aus far parvensa.

Et auriatz m' ereubut,
Amors, e fag ric e manen,
Si m donavatz tan d' ardimen
Que mon fin cor esperdut
Per sobrar de benvolensa
Li mostres una vetz sivals;
Ja pueis no us quezera ren als,
Si m fessetz tanta valensa.

Qu' ieu fatz semblansa de mut
Quan vey son guai cors covinen
De la belha en cui m' enten;
Si 'l tenc mon cor escondut
Qu' ieu non l' aus dir per temensa
Cum li sui francs, fis e lials
Amicx en totz luecx, e cabals,
Que d' als non ai sovinensa.

Ges no m' es dessovengut,
Domna, vostre plazer plazen
Que m fezetz al comensamen
Don m' avetz viu deceubut;
Car comprey ma conoyssensa
E vostra beutat qu' es aitals
Cum belha rosa e belhs cristals,
Pus ab vos non truep guirensa.

Dona, si dieus vos ajut,
Pus conoissetz so que us es gen,
Conoscatz quo us am finamen,
Ni cum mi tenetz vencut,
Ni cum trac greu penedensa,
Ni cum sui vostr' amicx corals,
Ni cum anc ves vos no fui fals,
Ni cum vostr' amors m' agensa.

El
senhoriu de Proensa
Es vengutz senhers naturals
A cui no platz enjans ni mals,
Ni cobeytatz non l' agensa.

En
Blacatz, vostra valensa
Es de totas valors eguals,
E sapchatz s' ades etz aitals
Non trobaretz qui la us vensa.

III.

Car comprei vostras beutatz
E vostras plazens faissos,
Dona, e 'l semblan amoros
E 'l vostr' avinen solatz,
Quar no us aus mos talans dire,
Ni de vos no m puesc partir,
Ni d' als no son mey cossir,
Ni nulh joy tan non dezire.

Ben tart serai deziratz,
Avinens dompna, per vos,
Tant etz aut' et ieu suy jos,
Si no us vens humilitatz
Vostre cors per cui sospire,
Don ai fag maint greu sospir;
E sai que non puesc guerir,
S' umilitatz n' es a dire.

Anc no us dis ben acordatz,
Dona, tan sui temeros,
Co us am e 'n sui enveios,
Car no sui de vos privatz;
Pero be m pens e m' albire
Que vos sabetz mon albir;
Veus so que m fai esbaudir,
Qu' ieu d' al re no soi jauzire.

Ben sui jauzens et iratz,
Dona, quan sui denan vos;
Iratz sui, quar a rescos
No us aus dir mas voluntatz,
E sui jauzens quan remire
Vos qu' es la genser que s mir,
Mas mey huelh me fan falhir,
S' al dezir me fan aucire.

Ben es mortz qui a pensatz
Viu ni dezaventuros
D' aisso don es cobeitos,
Don nulhs joys non l' es donatz;
D' aital mort suy ieu sufrire
Per vos don no m tuelh ni m vir;
E, si m metetz en azir,
Tem que totz lo mons m' azire.

Bona dompna, s' a vos platz,
Merce us quier, que quan cossire
De vos qui etz ni m' albir,
Si merces no m vol venir,
Mortz sui senes contradire.

Comtessa, nulh mal cossire
Non es qu' om de vos cossir,
E tenetz cort de servir
E de solatz e de rire.

D' En
Blacatz no m tuelh ni m vire,
Ni de son pretz enantir,
Que tan non puesc de ben dir
Qu' ades mais no y truep a dire.

//

https://en.wikipedia.org/wiki/Elias_de_Barjols

Elias de Barjols (fl. 1191–1230) was a bourgeois Aquitainian troubadour who established himself in Provence and retired a monk. Eleven of his lyrics survive, but none of his music.

According to his vida Elias was the son of a merchant and came from Agenais. The name of his birthplace is peiols in the manuscripts, but such a name can not be found in Agenais nor elsewhere: the most recent edition suggests that peiols is a scribal error for Poiols, ancient name of Pujols, (Podiolo, little PodiumPujol, Pujolet, like the well known catalan dwarf) castle placed in Agenais, about 25 km from Agen. The identification of peiols as Pérols-sur-Vézère, as Stronski proposed in 1906, is untenable, because this place was not a castle and was not in Agenais, but in Limousin. According to his vida he was the greatest singer of his age (but such a statement is very frequent in the vidas') and he travelled widely from court to court as a jongleur with a fellow jongleur named Oliver. They eventually found favour with Alfonso II of Provence: a document dated to 1208 seems to confirm this. Alfonso gave them wives and land in Barjols, where Elias is witness in a document of Ramon Berenguer IV, count of Provence (Alfonso's son) in 1222.

According to his vida Elias fell in love with (i. e. celebrated) Garsenda of Sabran, the widow of Alfonso II (died 1209), and composed songs for her "as long as she lived", but none of his songs names her explicitly, whereas three of them are dedicated to Beatrice of Savoy, wife of Ramon Berenguer IV, count of Provence. The vida is therefore inaccurate in this case.

He later entered a hospital of the Fratres Pontifices founded by Beneic in Avignon, where he died.

Elias was a practitioner of the trobar leu style. Among his works are a descort, a partimen, and nine cansos; a sirventes, two cansos and another descort have a questionable attribution. Probably around 1200 Elias (but attribution is uncertain) wrote a poem describing the cavalier soissebut (or cavalher benestan: ideal, or model, knight) with his characteristics taken from his contemporaries, in imitation of a work by Bertran de Born in which the domna soissebuda (or dompna soiseubuda) is described by features of the exemplary noblewomen of Bertran's time. Elias constructs this knight for his lady from the "elegance" of Aimar, the "affability" of Giraut IV Trencaleon d'Armagnac, the "generosity" of Randon (a lord of this name died before 1219, when he is mentioned in the testament of his son-in-law; he was the nephew of the troubadour Garin lo Brun), the "good responses" of Dalfi d'Alvernha, the "wits" of Peir cui es Monleos (maybe the troubadour Peire de Gavaret), the "chivalry" of Brian, the "wisdom" of Bertran, the "courtesy" of a Bels Castellas (beautiful castellan), the "conviviality" of a certain Neblos, the "songs" (chansos) of Raimon de Miraval, the "gaiety" (guaieza) of Pons de Capdoill, and the "probity" of Bertran II de la Tor.

Another poem, Ben deu hom son bon senhor, written probably around 1225, has two tornadas referring to Beatrice of Savoy, husband (wife) of Ramon Berenguer IV of Provence, and the lord Blacatz respectively. The stanza preceding them is full of praise for the Emperor Frederick II, suzerain of Provence, who had good relations with both Raymond Berengar and Blacatz at the time.

Comtessa Beatris, gran be

aug de vos dir e retraire,

quar del mon etz la belaire,

de las autras dompnas qu'om ve.


Countess Beatrice, great good

I hear said and related of you,

for you are the most beautiful

of the ladies seen in the world.

Besides Beatrice and Blacatz, Elias wrote poems to Jaufre Reforzat de Trets and Ferdinand III of Castile-León.

http://www.rialto.unina.it/ElBarj/132.4(Barachini).htm

Egan, Margarita, ed. and trans. The Vidas of the Troubadours. New York: Garland, 1984. ISBN 0-8240-9437-9.

Gaunt, Simon, and Kay, Sarah (edd.) The Troubadours: An Introduction. Cambridge: Cambridge University Press, 1999. ISBN 0-521-57473-0.

Harvey, Ruth. "Courtly culture in medieval Occitania" (pp. 8–27). The Troubadours: An Introduction. Simon Gaunt and Sarah Kay, edd. Cambridge: Cambridge University Press, 1999. ISBN 0-521-57473-0.

Stronski, Stanislaw, ed. Le Troubadour Elias de Barjols. Toulouse: Edouard Privat, 1906.

Topsfield, L. T. "Raimon de Miraval and the Art of Courtly Love." The Modern Language Review, 51:1 (January 1956), pp. 33–41. https://www.jstor.org/stable/3718257

http://epistolae.ccnmtl.columbia.edu/letter/497.html  

"One should with one's good lord" at Epistolæ: Medieval Women's Latin Letters.

lunes, 9 de octubre de 2023

Pierre Vidal. Peire Vidal, Vidals

Pierre Vidal.

Pierre Vidal. Peire Vidal, Vidals



I.


Ab l' alen tir vas me l' aire

Qu' ieu sen venir de Proensa;

Tot quant es de lai m' agensa,

Si que, quan n' aug ben retraire,

Ieu m' o escout en rizen,

E 'n deman per un mot cen,

Tan m' es bel quan n' aug ben dire.


Qu' om no sap tan dous repaire

Cum de Rozer tro c' a Vensa

Si cum clau mars e Durensa,

Ni on tan fins joys s' esclaire;

Per qu' entre la franca gen

Ai laissat mon cor jauzen

Ab lieys que fa 'ls iratz rire.


Qu' om no pot lo jorn maltraire

Qu' aia de lieys sovinensa,

Qu' en lieys nais joys e comensa;

E qui qu' en sia lauzaire,

De be qu' en digua no i men;

Que 'l mielhers es, ses conten,

E 'l genser quel mon se mire.



E s' ieu sai ren dir ni faire,

Ilh n' aya 'l grat, que sciensa

M' a donat e conoissensa,

Per qu' ieu sui guays e chantaire,

E tot quant fauc d' avinen

Ai del sieu belh cors plazen,

Neis quan de bon cor cossire.


II.


Si col paubres que jay el ric ostal

Que noca s planh, sitot s' a gran dolor,

Tan tem que torn ad enueg al senhor,

No m' aus planher de ma dolor mortal;

Be m dei doler, quar aissi m mostr' erguelh

La res del mon qu' ieu plus dezir e vuelh;

Sivals d' aitan non l' aus clamar merce,

Tal paor ai qu' ades s' enueg de me.


Si m' aiut dieus, peccat fai criminal

Mia belha domna, quar no m socor,

Ben sap qu' en lieys ai mon cor e m' amor

Tan que non pens de nulh autre jornal;

Dieus! per que m sona tan gen ni m' acuelh,

Pus pro no m te d' aisso don plus mi duelh;

E cuia m doncs aissi lunhar de se!

Ans sufrirai so qu' ai sufert ancse.

Que sufrir tanh a senhor natural

Lo tort e 'l dreg e 'l sen e la folhor,

Quar greu pot hom de guerra aver honor

Pois qu' es faiditz ses grat de son ostal;

Be sui faiditz, si de s' amor me tuelh;

No m' en tolrai, ans l' am mais que no suelh:

Tenra m ja vil pus ab mal no m rete!

Non o deu far, quar per amor m' ave.


Aissi m' a tot ma domn' en son cabal,

Que, si m fai mal, ja no m veira peior,

Qu' el sieus plazers m' a tan doussa sabor

Que ges del mieu no m remembra ni m cal;

Non es nulhs jorns s' amors el cor no m bruelh,

Per qu' ai tal gaug, quan la vezon mei huelh,

E quan mos cors pensa del sieu gran be,

Qu' el mon non vuelh ni dezir autra re.


Sabetz per que 'l port amor tan coral?

Quar anc no vi tan belha ni gensor

Ni tan bona, per qu' ieu n' ai gran ricor

Quar sui amics de dona que tan val.

Ai! si ja vei que josta se m despuelh,

Mielhs m' estara qu' al senhor d' Issiduelh

Que mante pretz, quant autre si recre;

E non sai plus, mas aitan n' ai Jaufre.


Aissi cum selh que bada al veirial

Que il sembla belhs contra la resplandor,

Quant ieu l' esgart al cor n' ai tal doussor

Qu' ieu m' en oblid per lieys que vey aital;

Be m bat amors ab las vergas qu' ieu cuelh,

Quar una vetz en son reial capduelh

L' emblei un bais dont al cor mi sove.

Ai! cum mal viu qui so qu' ama no ve!


Als quatre reys d' Espanha esta mout mal,

Quar no volon aver patz entre lor,

Quar autramen son ill de gran valor,

Franc et adreit e cortes e leyal,

Sol que tan gen fezesson lur escuelh

Que viresson lor guerra en autre fuelh

Contra la gen que nostra lei mescre,

Tro qu' Espanha fos tota d' una fe.


Belhs Castiatz, senher, per vos mi duelh, 

Quar no us vei lai, e quar mi dons non ve 

Na Vierna cui am de bona fe.


Ieu dic lo ver aissi cum dir lo suelh: 

Qui ben comensa, e pueissas s' en recre, 

Mielhs li fora que non comenses re.


III.


Pus tornatz sui en Proensa

Et a ma dona sap bo,

Ben dei far bona chanso

Sivals per reconoissensa;

Qu' ab servir et ab honrar

Conquier hom de bon senhor

Don e ben fag et honor,

Qui be 'l sap tener en car;

Per qu' ieu m' en dei esforsar.


E quar anc no fitz fallensa,

Sui en bona sospeisso

Qu' el maltraitz mi torn en pro,

Pus lo bes tan gen comensa;

E poiran s' en conortar

En mi tug l' autr' amador,

Q' ab sobresfortz de labor

Trac de freida neu fuec clar

Et aigua doussa de mar.


Qu' estiers non agr' ieu guirensa, 

Mas quar vei que vencutz so,

Sec ma domn' aital razo

Que vol qu' om vencutz la vensa;

Qu' aissi deu apoderar

Franch' umilitatz ricor,

Mas ieu no y trob valedor

Qu' ab lieis me puesc' ajudar,

Mas precs, e merce clamar.


E pos en sa mantenensa

Aissi del tot m' abando,

Ja no m deu dire de no,

Que, ses tota retenensa,

Sui sieus per vendr' e per dar;

E totz hom fai gran folhor

Que di qu' ieu me vir alhor;

Mais am ab lieys mescabar

Qu' ab autra joy conquistar.


E sel que long' atendensa

Blasma, fai gran fallizo;

Qu' er an Artus li Breto

On avion lur plevensa,

Et ieu per lonc esperar

Ai conquis tan gran doussor,

Un bais que forsa d' amor

Mi fetz a ma domna emblar,

Mas er lo m deu autreiar.


Ses pechat fis penedensa,

Et ai quist ses tort perdo,

E fatz de nien gen do;

E trac d' ira benvolensa,

E gaug entier de plorar,

E d' amar doussa sabor;

E sui arditz per paor,

E sai perden gazainhar,

E, quan sui vencutz, sobrar.


Bels Raynier, per ma crezensa,

No us sai par ni companho,

Quar tug li valen baro

Valon per vostra valensa;

E pos dieus vos fetz ses par,

E us det mi per servidor,

Servirai vos de lauzor

E d' als quant o poirai far,

Bel Raynier, car etz ses par.


IV.


De chantar m' era laissatz

Per ira e per dolor

Qu' ai del comte mon senhor,

Mas pos vei qu' al bon rey platz,

Farai tost una chanso

Que porten en Arago

Guillems e 'n Blascols romieus,

Si 'l sos lor par bons e lieus.


E s' ieu chant com hom forsatz,

Pus mon senher n' a sabor,

Non tengatz per sordeyor

Mon chan, qu' el cor m' es viratz

De lieys don anc non aic pro,

Que m gieta de sospeisso;

E 'l partirs es mi tan grieus

Que res non o sap mas dieus.


Traitz sui et enguanatz

A lei de bon servidor,

Quar hom mi ten a folhor

So don degr' esser honratz,

E n' aten tal guazardo

Cum selh que serv a fello;

Mas s' ieu derenan sui sieus,

A meins me tenh que Juzieus.


A tal domna m sui donatz 

Qu' ieu viu de joy e d' amor 

E de pretz e de valor, 

Qu' en lieis s' afina beutatz, 

Cum l' aurs en l' arden carbo; 

E quar mos precs li sap bo 

Be m par qu' el segles es mieus, 

E qu' el reys ten de mi fieus.


De fin joi sui coronatz

Sobre tot emperador,

Quar de filha de comtor

Me sui tant enamoratz;

Don n' ai mais d' un pauc cordo

Que Na Raymbauda me do,

Qu' el reys Richartz ab Peitieus

Ni ab Tors ni ab Angieus.


E sitot lop m' apellatz,

No m' o tenh a deshonor,

Ni si m cridon li pastor,

Ni si m sui per lor cassatz;

Et am mais boscx e boisso

No fauc palaitz ni maizo,

Et ab joi li er mostrieus

Entre vent e gel e nieus.


La Loba ditz que sieus so,

Et a ben dreg e razo,

Que per ma fe mielhs sui sieus

Que no sui d' autrui ni mieus.

//

https://fr.wikipedia.org/wiki/Peire_Vidal

Peire Vidal (Fin xiie siècle - début du xiiie siècle - on perd sa trace vers 1205) est un troubadour de langue occitane originaire du Languedoc.


Fils d’une famille aisée de Toulouse, ce troubadour est à la fois un poète de l’amour et un homme public : options politiques et amours tumultueuses sont étroitement liées.


Esprit libre et indépendant, il s’instaure en conseiller des suzerains, et son franc parler lui vaut quelques revers du destin.


Son œuvre à l’esthétique travaillée et présente, émouvante, légère, nous conserve l’image d’un amoureux éternel mais à chaque fois passionné et sincère ; elle amorce aussi une nouvelle forme de l’art des troubadours.


Il est à Malte vers 1204-12051 à la cour du comte de Malte, le corsaire Enrico Pescatore2,3 qu'il célèbre dans ses poèmes4.


Grand amateur de femmes, il est, et sera toute sa vie, pourchassé par des maris jaloux, qui ont de solides raisons de l’être. Un chevalier de Saint Gilles lui fait même couper un bout de la langue pour le punir d’avoir eu l’outrecuidance de se vanter, publiquement, d’être l’amant de sa femme. Cette affaire faisant grand bruit en Provence, le troubadour toulousain part pour la Grèce. Il y épouse une très jolie fille qu’il croit être la nièce de l’empereur de Constantinople et, fort de cette conviction, il dépense une fortune à armer une flotte destinée à conquérir son « empire en attente d’héritage ». Il est ainsi, Peire Vidal ! Méprisant les avares, il dépense sans compter… l’argent de ses protecteurs. Avec sa femme, pendant leur équipée grecque, ils voient grand en tout. Pourquoi ne se donneraient-ils pas des titres impériaux ? Ils se les donnent. A son retour en France, il se brouille avec Raymond V qui lui interdit l’entrée dans Toulouse. Leur désaccord va durer pendant quelques années au cours desquelles ils vont se battre à coups de mots. Mais la profonde amitié n’est pas atteinte et les beaux jours reviennent. Lorsque Raymond V meurt en 1194, Peire Vidal, en signe de deuil, s’habille de noir, fait couper les oreilles et la crinière de ses chevaux et oblige ses serviteurs à se laisser pousser barbe et ongles. Lors d’un séjour en Provence, le turbulent troubadour vit un grand amour qui fait scandale avec la belle Vierna, vraisemblablement fille d’Arles. Tous les poèmes du « grand fol » nous content ses amours et ses voyages mouvementés. L’une de ses œuvres retrace ce qui semble bien être la plus extraordinaire de ses aventures. Il y chante ses liens avec la fille du comte de Pennautier… Amours furtives de la séduisante Orbria avec le poète qui la rejoint vêtu d’une peau de loup… Chassé et battu par les bergers trompés par son déguisement, il est porté, un jour, à demi mort chez sa belle, la « louve de Pennautier » comme elle fut surnommée.


Peire Vidal fut le premier troubadour à avoir fait l'objet d'une édition critique de ses œuvres par Karl Bartsch en 1857.


Les poésies de Peire Vidal, éditées par Joseph Anglade, Librairie Honoré Champion éditeur, (les classiques du Moyen Âge) Paris, 1913

Le Loup amoureux (poèmes de Peire Vidal) traduction de Francis Combes, Fédérop, coll. "Troubadours", Gardonne, 2014


http://www.trobar.org/troubadours/peire_vidal




Peire Vidal[1] (* um 1175 in Toulouse; † um 1210) war ein altokzitanischer Trobador.[2] Er schrieb sehr persönlich gehaltene Lieder in Formvollendung und bilderreicher Sprache.[2] 45 dieser Lieder sind überkommen, davon sogar zwölf mit Melodie.



https://de.wikipedia.org/wiki/Peire_Vidal


Peire Vidal lebte als fahrender Sänger in Frankreich, Spanien, Italien und dem Orient.[2] Außerhalb seines musikalisch-poetischen Werkes finden wir keinen zeitgenössischen Bezug zu seiner Dichter-Sänger-Persönlichkeit. Eine kurze okzitanische Biografie, die etwa fünfzig Jahre nach seinem Tode verfasst wurde, hat fiktionalen Charakter und beruht auf Episoden, die auf seinen Gedichten aufbauen.[3] Lediglich die Eröffnungszeile der Biografie ist im engeren Sinne biografisch.[3] Dort heißt es: „Si fo de Tolosa, fils d'un pelissier“.[3] „Er stammt aus Toulouse und ist der Sohn eines Kürschners.“ Die Pelz- und Lederwarenindustrie war im 12. Jahrhundert in der Nähe der Kirche Saint Pierre des Cuisines in Toulouse etabliert.[3]


Peire begann seine Karriere zusammen mit dem Troubadour Bernart Durfort um 1176 am Hofe des Grafen Raymond V. von Toulouse. Er blieb dort bis 1190, als er sich nach einem Streit mit dem Grafen auf die Suche nach anderen Gönnern machte.[4] Viele seiner frühen Gedichte waren Vierna de Porcellet gewidmet, einer Verwandten des Grafen. In einigen dieser Gedichte agieren Peire, Vierna und Raymond in einer Dreiecksbeziehung.[4]


Von Toulouse aus begab er sich an den Hof von König Alfons II. von Aragon, wo er bis zu dessen Tode im Jahr 1196 gut lebte.[5] Gelegentlich besuchte er den Hof von Alfons Sohn Peter II. von Aragon.[5] Im Streit zwischen den Herrschern von Toulouse und Aragon nahm Peire den Standpunkt von Aragon ein.[5] Er besuchte den Hof von König Alfons VIII. von Kastilien in Toledo im Jahre 1195 und danach mehrfach bis 1201.[5] Er blieb auch einige Zeit am Hof von König Alfons IX. von León, wo die galizisch-portugiesische Lyrik der okzitanischen gegenüber vorgezogen wurde.[5]


Unter Peires vielen kleineren Gönnern befanden sich William VIII von Montpellier und seine Frau, die byzantinische Prinzessin Eudokia Komnene.[5] William war sowohl ein Vasall von Peter II. als auch dessen Schwiegervater.[5] Peire besuchte den aragonesischen Hof während einiger seiner Besuche in Narbonne, aber obwohl die regierende Vizegräfin dieser Stadt, Ermengarde von Narbonne, eine bemerkenswerte Gönnerin der Troubadours war (Sie unterstützte beispielsweise Azalais de Porcairagues), gibt es keinen Hinweis darauf, dass sie Peire förderte oder dass dieser Lieder für oder auf sie schrieb.[5] Peire war auch eng mit dem Vizegrafen von Marseille Barral de Baux verbunden.[5] Wegen eines Liebeshandels mit dessen Gemahlin Azalais musste er nach Italien flüchten.[6] Vidal nahm am Dritten Kreuzzug teil und kam bis Zypern, wo er sich mit einer Griechin verheiratete.[6] Peire Vidal beendete seine Tage vermutlich am Hofe von Alfons III. von Aragon.[6]


Peire Vidal fungierte als Berater vieler großer Persönlichkeiten seiner Zeit.[7] Er selbst zeichnete sich durch eine unverwechselbare, originelle, poetische Persönlichkeit voller Einfallsreichtum und Schärfe aus.[7] Geschickt in Parodie und Karikatur nahm er oft eine prahlerisch-übertreibende Grundposition ein.[7] Diese Haltung führte er so weit, dass dies nur noch als Selbstironie ausgelegt werden kann.[7] Er rühmte sich, „der beste aller Kavaliere“ und „der unwiderstehlichste aller Liebhaber“ zu sein.[7] In seiner Liebeslyrik tritt immer sein persönlicher Charakter hervor, der nicht von allzu großem Ernst geprägt ist.[7] Sein Stil ist klar und einfach, dennoch formvollendet und immer persönlich gehalten.[7] Besonders geschätzt wird sein Lied Anc no mori, in dem er selbst seine dichterische Produktivität beschreibt: „De mots ricos no tem Peire Vidal!“ „Vor reichen Worten fürchtet Peire Vidal sich nicht!“[7]

Peire Vidal wird in Ezra Pounds Gedicht Pierre Vidal und in Ford Madox Fords Roman The Good Soldier sowie in Leopold von Sacher-Masochs Novelle Venus in Furs erwähnt.

F.A. Brockhaus (Hrsg.): Brockhaus Enzyklopädie. In vierundzwanzig Bänden. Peire Vidal. 19. Auflage (1986–1994). Band 16. F.A. Brockhaus, Mannheim 1991, ISBN 3-7653-1100-6, S. 633.

Peire Vidal. In: Meyers. 6. Auflage. Band 15, S. 541.

Veronica M. Fraser: The Songs of Peire Vidal: Translation and Commentary. Peter Lang, New York 2006, ISBN 0-8204-7922-5.

https://www.discogs.com/artist/844176

https://www.allmusic.com/artist/mn0001758782








martes, 5 de diciembre de 2023

Rambaud de Vaqueiras. Ja non cugei vezer

Rambaud de Vaqueiras


Ja non cugei vezer

Qu' amors mi destreysses 

Tan que dona m tengues 

Del tot a son poder; 

Qu' encontra lur erguelh 

For' ergulhos cum suelh; 

Mas beutatz e jovens 

E 'l gentils cors plazens 

E 'l belh dig plazentier 

De mon Belh Cavalier 

M' an fag privat estranh; 

E pus durs cors s' afranh 

Vas amors en luec car, 

Sap miels sa don' amar 

Qu' umils trop amoros,

De totas enveyos.


Ma dona m pot aver

E nulh' autra non ges;

Pero quar genser es, 

E quar mais sap valer, 

Aitals es cum ieu vuelh, 

Que re no i met ni 'n tuelh, 

Cuenda e gaya e valens 

E belh' et avinens

Et a fin pretz entier

E sen, quan l' es mestier, 

E foudatz, lai on tang, 

Que nulh be no 'lh sofrang,

Qu'ab dir et ab honrar

Se fai a totz lauzar,

Et prezar mais als pros 

Que sabon mielhs razos.


E si m vol retener, 

Aissi cum a promes, 

Mout m' es ben d' amor pres; 

Mas trop fatz lonc esper, 

Que del dezir mi duelh 

Que m mostron siey belh huelh 

E sa cara rizens; 

E si m des, lo cors gens, 

So qu' ab son cosselh quier, 

Vencut agra sobrier 

D' aventura Galvanh; 

Qu'en sa merce remanh, 

Pus mi volc autreyar

Qu' ieu la pogues preyar 

Et amar a rescos

E 'n fezes mas chansos.


Dieus la m lais conquerer, 

E vala m dregz e fes,

Qu' ieu sui del tot conques

Qu' alhors non puesc tener; 

E pus vassalhs acuelh 

Senhor dins son capduelh, 

Ni l' es obediens,

Pauc d' esfortz fa si'l vens; 

Donc, mi dons, si m conquier; 

Qu'ab fin cor vertadier 

Li sui; e s' elha m frang 

Mos covens, nuill gazanh 

Non pot el mieu dan far, 

Ans s' en fara blasmar, 

S' ieu la serv en perdos, 

Puois li es mos dans bos.


Dona, so m fai temer

No m failla 'l gaugz empres,

Que trop m' i sui aut mes, 

Per qu' ieu tem bas cazer; 

Mas no m viest ni m despuelh 

Ab negun mal escuelh, 

Mas humils e temens 

E celans e suffrens 

Vos sui ses cor leugier. 

E ditz lo reprovier

Qu' onratz bes mal refrang, 

Per qu' a vos m' acompanh; 

Qu'el mal senhor avar 

Fai sos homes baissar, 

E 'l larcs melhur' ab dos 

Se e sos companhos.


De solatz e d' aver 

Etz larga, e no us falh res, 

Pros domna, mas merces; 

E merce us vuelh querer, 

Qu'apres la flor e 'l fuelh

Nais d' albres frug qu' om cuelh,

E merces nais breumens

Apres valors e sens,

Qui franquamen l' enquier.

Et hom a fag manier 

D'un esparvier girfang

Mas ieu que m' en complang 

No i puesc merce trobar.

E Dieus cum poc formar 

Tantas belhas faissos 

Lai on merces no fos!


Mala, m pot tan plazer 

Vostres guays cors cortes 

Qu' ieu 'n pert autres mans bes;

Qu' aissi m deu eschazer,

Quar per vos mi destuelh, 

Quo fetz Gui d' Essiduelh, 

Quan li fo sovinens 

La rein' entre las dens, 

Don perdet el vergier

Lo sen; et eu so fier, 

E vuelh e plor e plang

Per vos, e pes e m lanh 

Quo us pogues conquistar; 

E degra us gazanhar 

Qu' ieu 'n pert autras per vos 

Que m' agran fag joyos.


Belha domna valens, 

Corteza e conoissens 

Non crezatz lauzengier, 

Ni gilos mal parlier 

De me, qu' ab vos remanh, 

Ni d' autra no m complanh, 

Ni puesc mais don' amar;

Mas servir et honrar 

Las vuelh totas per vos,

Qu' etz plus belh' e plus pros.


Na Beatritz valens 

E belha e plazens, 

Vos donan pretz entier

Donas e cavalier 

E qui que us acompanh; 

A totz si quo lur tanh

Sabetz ben dir e far, 

E 'lhs melhors mais honrar; 

E s' ieu dic ben de vos

Pro n' ai de companhos.

Rambaud de Vaqueiras. Raimbaut. Ja non cugei vezer

martes, 10 de octubre de 2023

Deudes, Daude, Prades, Pradas

Deudes de Prades.

Deudes, Daude, Prades, Pradas


I.


Ben ay' amors, quar anc me fes chauzir

Lieys que no m vol ni m denha ni m' acuelh;

Quar, si m volgues aissi cum ieu la vuelh,

Non agra pueys don la pogues servir;

Precx e merces, chauzimens e paors,

Chans e dompneys, sospirs, dezirs e plors

Foran perdut, si fos acostumat

Que engualmen fosson aman amat.


Us joves cors complit de gran beutat,

Guai, amoros, cortes, de bon agrat,

On es fis pretz renovelhatz e sors

M' a si conquis non puesc pensar alhors;

Qu' ieu non estauc vas autra part ni m vir

Qu' ades mon cor non tir lai e mey huelh;

E s' ieu aisso lur vet nulh temps ni tuelh,

Ja fin' amors no m' en fassa jauzir.


Gaug e plazer mi ven on plus mi duelh,

E sui pagatz tan m' es bon a sufrir,

Quar molt vuelh mays per lieys cui am languir

Qu' autra m don so don ella m fai erguelh;

Qu' ieu no vuelh ges aver quist ni trobat

Dona que trop m' aya leu joy donat;

Quar non es joys, si non l' adutz honors,

Ni es honors, si non l' adutz amors.


S' amors o vol, e m fai merces secors,

Ieu serai tost gueritz de mas dolors

E dels maltragz on ai lonc temps estat;

Mas si m destrenh razos e m fier e m bat,

Que tot quan pes me torna d' autre fuelh;

Per folh mi tenh, quar ja vuelh ni dezir

So que no s pot ni no s deu avenir,

E non per tan qu' ieu remanc tals cum suelh.


Ges de mi dons no m pot razos partir

Qu' ieu clam per dieu e per humilitat,

E si razos trai de lai sas ricors,

Ieu fauc de sai de merce mon capduelh;

E ges no pert son pretz fina lauzors,

Si chauzimens li daura son escuelh;

Qu' el dieus d' amor a ben per dreit jujat

Que dona deu son amic enriquir.


D' esser clamans mi devet e m despuelh,

Ans grazirai, si m denha neis auzir

Amors que m' es capdelhs e guitz e tors;

Em pays totz jornz de pessamen onrat,

De joy novelh me tenc be per paguat,

Quar no l' enguana en re lo miradors:

Totz temps la vuelh onrar et obezir

E car tener; qui s vuelha s' en janguelh!


Lai on son tug li valen ajustat,

T' en vai, chanso, ves Anduza de cors;

E sit vols far en bona cort grazir,

Crida soven Caslutz e Rocafuelh.


II.


Ab lo dous temps que renovelha,

Vuelh far er novelha chanso

Qu' amors novelha m' en somo

D' un novelh joy que mi capdelha;

E d' aquest joy autre joys nais,

E s' ieu non l' ai non poirai mais,

Mas ades azor e sopley

A lieys cui am de cor, e vey.


Tan mi par m' esperansa belha

Que be m val una tenezo,

E pus espers mi fai tal pro

Ben serai ricx, si ja m' apelha,

Ni m dis: “Bels dous amicx verais,

Be vuelh que per mi siatz guays,

E ja no s vir per nulh esfrey

Vostre fis cors del mieu dompney.”

Ara dic so que m plazeria,

E sai que no s pot avenir,

Que domna non ditz son dezir,

Ans cela plus so que volria

De son amic, si vol onrar;

E fai s' ades plus apreyar,

On plus la destrenh sos talans;

Mas be val dir lo belh semblans.


E qui ren sap de drudaria,

Leu pot conoisser e chauzir

Que 'l belh semblant e 'l dous sospir

No son messatge de fadia;

Mas talant a de fadeyar

Qui so que te vol demandar;

Per qu' ieu cosselh als fins amans

Qu' en prenden fasson lur demans.


Mout sai que m tenran ad ufana,

Quar ieu ai dig que fis amicx

Hi fai mout que pros e que ricx,

Si quan pot de si dons s' apana;

Mas ieu non cug ges far orguelh,

Si la re qu' ieu plus am e vuelh

Bay et abras, e vuelh saber

S' il platz qu' ieu n' aya nulh plazer.


Lai, on es proeza certana,

Ves Arle t' en vai e no t tricx,

Chanso, qu' el senhers t' er abricx

Contra la falsa gent trefana;

E 'ls dos fraires de Rocafuelh

En cui pretz e jovens s' acuelh,

Sapchas a tos ops retener,

Si vols en bona cort caber.

//

Daude de Pradas est un troubadour originaire « d'un bourg du Rouergue du nom de Prades à quatre lieues de Rodez » (« Daude de Pradas si fo de Rozergue d'un borc que a nom Pradas que es pres de la ciutad de Rodez quatre leguas... »1).

Il vécut dans les trois premiers quarts du xiiie siècle. Il est auteur d'une vingtaine de poésies lyriques et de deux poèmes didactiques, l'un, sur les quatre vertus cardinales (El Romanz) et l'autre sur la fauconnerie (Dels Auzels Cassador).


Deodatus de Pradas, comme il est appelé dans les archives de Rodez, semble avoir eu une vie exceptionnellement longue, comme Peire Cardenal3. Il est signalé dans les archives à partir de 1214 jusqu'en 12824.


Si l'on en croit sa vida, « c'était un homme très lettré, à l'intelligence innée, qui composait facilement »5, qui fut chanoine de la cathédrale de Maguelonne, mais rien n'est moins sûr. En revanche, il est mentionné comme chanoine à Sainte-Marie de Rodez en 1214, puis vicaire général en 12665. Il est protégé successivement par Guillaume IV d'Orange (mort en 1218) puis par Estève de Chalançon, évêque du Puy-en-Velay de 1220 à 12312. Sur une miniature, il est représenté vêtu d'un long surcot mais tonsuré.


Œuvres


El Romanz

Ce poème sur les quatre vertus cardinales, écrit entre 1220 et 1231 et composé de 1812 vers octosyllabiques à rimes plates, est une traduction/adaptation en occitan de la Formula vitæ honestæ de Martin de Braga, dédicacée à Estève de Chalançon7.


Des auzels cassadors

Il s'agit d'un traité de fauconnerie, activité aristocratique, en 3792 vers, inspiré du De cura accipitrum d'Adélard de Bath et sans doute de divers traités en latin du siècle précédent. Il en existe quatre manuscrits complets dont deux à la BNF et un à la bibliothèque vaticane.

Les chansons

Daude de Pradas a chanté l'amour divin, « celui qui saisit tout sans fin ni commencement »9, mais sa qualité de chanoine ne l'a pas empêché d'écrire aussi des chansons d'amour profanes. Ses cansos, au nombre d'une vingtaine, décrivent comment Amor, Merces, Joi, Desir (Amour, Joie, Mercy et Désir) déterminent l'état d'esprit de l'amoureux. Il n'existe plus la mélodie que d'une seule.

Il a composé, vers 1220, un planh à l'occasion de la mort d'Uc Brunenc, son compatriote11. Il est aussi auteur d'une tenso dans laquelle il mentionne Gui d'Ussel3. Dans Le Roman de la Rose, écrit dans le premier tiers du xiiie siècle, un de ses poèmes (Belha m'es la votz autana) est cité (v. 4652-4659), traduit en langue d'oïl, Bele m'est la voiz altane, et présenté comme « une chanson auvergnate », ce qui semble indiquer que, de son vivant, ses chansons étaient connues au-delà de la sphère occitane.

http://www.trobar.org/troubadours/daude_de_pradas/

http://www.arlima.net/ad/daude_de_pradas.html

http://www.persee.fr/web/revues/home/prescript/article/rbph_0035-0818_1950_num_28_3_2071_t1_1145_0000_3

miércoles, 4 de octubre de 2023

Tome troisième contenant pièces amoureuses. Comte de Poitiers. Index de troubadours

Tome troisième

contenant

Les pièces amoureuses tirées des poésies de soixante troubadours, depuis 1090 jusques vers 1260.

1818.

Guillaume IX, comte, Poitiers, Aquitaine, Aquitania

Guillermo de Poitiers (Bibliothèque Nationale, MS cod. fr. 12473)


Comte de Poitiers.

I.


Farai chansoneta nueva

Ans que vent, ni gel, ni plueva;

Ma dona m' assaya e m plueva (: prueba?)

Quossi de qual guiza l' am;

E ja, per plag que m' en mueva,

No m solvera de son liam.


Qu' ans mi rent a lieys e m liure,

Qu' en sa carta m pot escriure:

E no m' en tenguatz per yure,

S' ieu ma bona dompna am;

Quar senes lieys non puesc viure,

Tant ai pres de s' amor gran fam!


Qual pro y auretz, dompna conja,

Si vostr' amor mi deslonja?

Per que us vulhatz metre monja?

E sapchatz, quar tan vos am,

Tem que la dolors me ponja,

Si no m faitz dreg dels tortz qu' ie us clam.

Que plus etz blanca qu' evori,

Per qu' ieu autra non azori;

Si'n breu non ai ajutori,

Cum ma bona dompna m' am,

Morrai pel cap sanh Gregori,

Si no m bayza 'n cambr' o sotz ram.


Qual pro y auretz, s' ieu m' enclostre

E no m retenetz per vostre? 

Tot lo joy del mon es nostre, 

Dompna, s' amduy nos amam. 

Lay al mieu amic Daurostre 

Dic e man que chan e que bram.


Per aquesta fri e tremble,

Quar de tant bon' amor l' am,

Qu' anc no cug qu' en nasques semble

En semblan del gran linh N Adam.


II.


Mout jauzens me prenc en amar

Un joy don plus mi vuelh aizir;

E pus en joy vuelh revertir,

Ben deu, si puesc, al mielhs anar;

Quar mielhs or n' am estiers cuiar

Qu' om puesca vezer ni auzir.


Ieu, so sabetz, no m dey gabar,

Ni de grans laus no m say formir;

Mas, si anc nulhs joys poc florir,

Aquest deu sobre totz granar,

E part los autres esmerar,

Si cum sol brus jorns esclarzir.


Ancmais no poc hom faissonar

Com en voler ni en dezir,

Ni en pensar ni en cossir,

Aitals joys no pot par trobar;

E qui be 'l volria lauzar,

D' un an no y poiria venir.


Totz joys li deu humiliar,

E tota ricors obezir

Mi dons, per son bel aculhir

E per son belh douset esguar;

E deu hom mais cent ans durar

Qui 'l joy de s' amor pot sazir.


Per son joy pot malautz sanar,

E per sa ira sas morir,

E savis hom enfolezir,

E belhs hom sa beutat mudar,

E 'l plus cortes vilanejar,

E 'l totz vilas encortezir.


Pus hom gensor non pot trobar,

Ni huelhs vezer, ni boca dir,

A mos ops la 'n vuelh retenir

Per lo cor dedins refrescar,

E per la carn renovellar

Que no puesca envellezir.


Si m vol mi dons s' amor donar,

Pres suy del penr' e del grazir,

E del celar e del blandir,

E de sos plazers dir e far,

E de son pretz tenir en car,

E de son laus enavantir.


Ren per autrui non l' aus mandar,

Tal paor ai qu' ades s' azir!

Ni ieu mezeys, tan tem falhir,

No l' aus m' amor fort assemblar;

Mas elha m deu mon mielhs triar,

Pus sap qu' ab lieys ai a guerir.


// Index de troubadours:

Guiraud le Roux

Rambaud d' Orange

Comtesse de Die, Dia

Pierre Rogiers, Peire Rotgiers

Bernatz de Ventadorn, Bernard de Ventadour

Geoffroi Rudel, Jaufre Rudel de Blaye, Blaia

Augier - Guilhem - Guillem - Novella - Ogier

Cabestaing, Cabestany, Guillaume, Guillem, Guilhem

Alfonse II Roi Aragon - Alfonso II

Peire Ramon Tolosa, Toloza, Pierre Raimond Toulouse

Guillaume de Beziers

Bertrand de Born

Folquet de Marseille, Fulco, Foulques

Albert, marquis de Malespine, Albertet

Gavaudan le vieux

Pons de Capdueil, Capduelh, Capduoill

Arnaud de MarueilArnaut de Mareuil. Maruelh, Marolh, Marol, Maroill, Maruoill, Meruoill

Pistoleta

Berenguer de Palasol, Palazol, Palol, Palou, Palafolls

Pierre de Barjac, Peire de Barjac

Cadenet

Sail, Salh, Saill, Scola, Escola, École, Bergerac

Rambaud, Vaqueiras, Raimbaut de Vacqueyras

Pons, Ponç de la Garda, Guardia, Saguardia

Peyrols, Peirols, Peirol

Gaucelm Faidit

Guillaume de Saint-Didier, Guillem de Sant Leidier

Guiraud, Giraud, Guiraut, Giraut, Girautz de Borneil,  Bornelh, Bornelh, Borneill, Bornell, Borneil, Borneyll

Hugues, Uc, Nuc - Brunet, Brunec, Brunenc

Peire Vidal, Pierre Vidal

Peire, Pierre; Alvernha, Alverne, Auvergne

Uc, Hugues, Saint Cyr, Circ

Clara, Claire; Anduse, Anduze, Anduza

Blacas, Blacatz

Uc de La Bacalaria, Hugues de La Bachelerie, Bachellerie

Perdigon, Perdigo.

Elias de Barjols

Raimond de Miravals, Miraval, Miravalh

Lo monge de Puicibot, Puycibot

Na Castelloza, La Dame Casteloze

Marcabrus, Marcabruns, Marcabrun (fill de Marcabrunela)

Gui d' Uisel 

Aimeric, Aimeri de Sarlat

Giraud, Guiraut de Calanson, Calanso

Giraud, Giraut, Guiraut, Salignac, Salinhac

Raimond, Raymond, Ramon, Ramon, Vidal. de Besalú

Deudes, Daude, Prades, Pradas


Guillem Magret, Guillaume Maigret

Aimeri, Aimeric, Peguilain, Peguilhan

Elias Cairels, Cairel, Cayrel

Pierre Cardinal, Peire Cardenal, Cardinal

Sordel, Sordello, Goito, Goit (italiá)

Le moine de Montaudon

Richard de Barbezieux

Blacasset

Giraud Riquier, Guirautz Riquiers 


//


Peitieus (Peitieu en grafia mistralencaPeytèu dins un tèxte ancian en occitanPoetae en peitavin-sentongésPoitiers en francés) es una comuna aguiainesa situada dins lo departament de Viena e la region de Novela Aquitània. Sa populacion èra estimada a 85 800 abitants, en 2004. Sa superfícia totala es de 42,11 km². Es situada a 340 km al sud-oèst de París.

La localitat es coneguda per la batalha de Peitieus entre los Francs menats per Carles Martèl e los Arabis.

Lo gentilici es peitevin - peitevina e pas peitavin - peitavina que significa los abitants de Peitau. (Poitou)

Poitiers, Peitieus

Toponimia:

Las atestacions ancianas son, per lhuec:

  • Peitieus - Lemonum ou Limonum (edat de Cesar); Λίμονον (edat de Ptolemèu); Lemuno (sens data); Lomounum ou Lomonum (sens data); Civitas Pictonum (sens data); Pictavi (sens data); Civitas Pictavorum (sens data); Civitas Pictava (sens data); Pictavis, Pictava urbs, Pictavensis civitas (edat de Gregòri de Tors); Pectavum, urbs Pectava (sens data); Pectavis, Pectavo (Edat Merovingiana); Apud Pictavium civitatem (sens data); Pictavia civitas au seglhe IXApud Pictavim en 1080Pictavensis ecclesia en 1092Seignoratge de Peytieus (sens data); Pictaviensis comes vers 1102Poyters, Peytiers en 1266Peiters, Peters en 1266Peitiers en 1278Poytiers en 1286Poiters en 1363Poictiers en 1366Poitiers en 1394Paytiers en 1445[4].

Peitieus a daissat lo sieu nom a tres grandas batalhas :

(Veire l'article Peitau per las autras batalhas dau Lindau dau Peitau).


http://linguistica-oc.com/wp-content/uploads/2013/07/Linguistica-occitana-6-CLO.pdf


Peytèunp.– Poitiers, dans ancien texte.
PEITIEU(rom. Peitieu, Peitieus, Peytieu, Peiteus, lat. Pictavium), n. de 1. Poitiers, capitale du Poitou; Pevthier, nom de fam. provençal.

Lou comte de Peitièu, Guillaume IX, comte de Poitiers, ancien troubadour, v. Guihèn ; Guihen de Peitièu, Guillaume de Poitiers, comte de Valentinois, époux de la comtesse de Die (12" siècle) ; Diano de Peitièu, Diane de Poitiers, duchesse de Valentinois, d’une noble famille du Dauphiné, maîtresse des rois François I" et Henri II.



Guillermo IX de Aquitania y VII de Poitiers (en occitano: Guilhem d'Aquitania o Guilhem de Peitieus; 22 de octubre de 1071-Poitiers, 10 de febrero de 1126), conocido también como Guillermo el Trovador (en francés: Guillaume le Troubadour), fue un noble francés, noveno duque de Aquitania, séptimo conde de Poitiers y primero de los trovadores en lengua provenzal del que se tiene noticia.

Nació en 1071, hijo de Guillermo VIII de Aquitania y de su tercera esposa, Audéarde de Borgoña, hija del duque Roberto I de Borgoña. Cuando falleció su padre en 1086, heredó unos dominios más extensos que los del propio rey de Francia, de quien era nominalmente vasallo. En los años 1101 y 1102, participó tardíamente en la primera cruzada tras la caída de Jerusalén. Sostuvo varias guerras contra los condes de Tolosa. Fue excomulgado en dos ocasiones, una de ellas por abandonar a su esposa legítima y arrebatarle a la fuerza la mujer a su vasallo el vizconde de Châtellerault. Entre 1120 y 1123 combatió junto a Alfonso I el Batallador, su concuñado, para intentar arrebatar a los musulmanes el reino de Valencia. La vinculación de Guillermo el Trovador y Alfonso I el Batallador es doble. De una parte, Inés de Aquitania —hermana de Guillermo el Trovador— casó con Pedro I de Aragón, el cual falleció sin descendencia masculina, heredando sus reinos su hermano Alfonso I el Batallador. De otra, porque a la muerte del Batallador, que falleció sin descendencia, heredó sus reinos su hermano Ramiro II el Monje, el cual casó con Inés de Poitou, hija de Guillermo el Trovador. De ahí que el Trovador resultara cuñado de Pedro I de Aragón y concuñado de sus hermanos, Alfonso I el Batallador y Ramiro II el Monje.

De su matrimonio con Felipa de Tolosa tuvo los siguientes hijos:

Inés de Poitou (1105-1159), esposa de Aimar de Thouars y de Ramiro II de Aragón;
Raimundo de Poitiers (c. 1115-1149), por su matrimonio con Constanza, príncipe consorte de Antioquía.

Guillermo de Poitiers es el primer poeta de nombre conocido en las literaturas románicas. Se conservan 11 poemas suyos, en que la temática amorosa es tratada a veces con gran crudeza: se autodenominaba «trichador de dòmnas», alardeaba de sus proezas sexuales y muchos de sus poemas están dedicados a su amante, Maubergeonne, a la que llama la Peligrosa. En otra composición, pide a sus caballeros que le ayuden a escoger caballo:

—nunca escoger me fue tan difícil—:
No sé si quedarme con [la dama] Agnes o con [la dama] Arsen.
Res non sai ab qual me tengua, de n'Agnes o de n'Arsen.

En otros poemas, muestra una sensibilidad enteramente diferente:

Con la dulzura de la primavera
bullen los bosques y los pájaros cantan
cada uno en su latín
según el ritmo del nuevo canto:
así conviene que cada uno se regocije
en lo que más desea.

Ab la doussor del temps novel
folhon li bosc e li auzel
chanton chascus en lor lati
segon lo vers del novel chan:
adonc esta ben qu'om s'aizi
d'aisso dont om a plus talan.

Acogió en su corte al bardo galés Blédri ap Davidor, quien introdujo en las literaturas románicas la leyenda celta de Tristán e Isolda.