Mostrando entradas con la etiqueta Pierre Vidal. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pierre Vidal. Mostrar todas las entradas

martes, 5 de diciembre de 2023

Pierre Vidal. Mas nos partim dels Catalas,

Pierre Vidal.

Pierre Vidal. Peire Vidal, Vidals


Tant an ben dig del marques

Joglar truan e garbier,

Que tuit en son vertadier, 

Qu' ieu non sai que m' en disses; 

Mais pero sua es Valensa, 

On bos pretz nais e comensa, 

E i renovella valor, 

E 'n fai dir vera lausor.


E si 'l reis aragones

No m' agues tout alegrier,

Ieu agra fin gaug entier

Ab domnas de Carcasses,

Don m'abelis e m' ajensa 

Lor faitz e lor captenensa, 

E 'lh cavalier e 'lh comtor 

E 'lh baron e 'lh vasvassor.


Per so m' a 'N Lombart conques

Pois m'apellet car messier,

Tals c'anc non vist nulh arquier 

Tan dreg ni tan prim traisses, 

Que fier al cor ses faillensa, 

Ab un cairel de plasensa, 

Fabregat el foc d' amor, 

Trempat ab dousa sabor.


E l' ueill, e 'l sil negr' espes,

E 'l nas, qu' es en loc d' arbrier, 

Veus l' arc de qu' aitals colps fier

Ab un esgart demanes;

Bon escutz no 'l fai guirensa; 

E, pois a leis platz que m vensa, 

No m' o tenh a desonor,

Si 'ls fortz venson li forsor.


Tant es sos bels cors cortes,

E 'l dig gai e plazentier, 

Qu' el mon non a cavalier

Que vezer non la volgues,

Que fag e dig e parvensa

A de Monbel e d' Argensa, 

E de Mon Rosier color,

E sa cambr' es de valor.


Mil tan es doblatz sos bes 

Qu' el comtes de l' escaquier;

E 'l sieu fis pretz vertadier

Non sofraing neguna res; 

Pois m' autreyet ses bistensa, 

M' a tengut lai en Proensa

Car sai sui e mais d' onor,

E deu so m penre meillor.


E si mos fraires saubes,

Qui m rete per soudadier, 

No 'l tengran bucias d' assier

Que vezer non la vengues;

E trobera, ses faillensa, 

Dous frug d' onrada semensa, 

E cort de valen seignor

Ab un avinen traichor.

___


Dieus en sia grazitz, 

Qu'el francs reys es garitz 

E sas e delechos!

Per qu' ieu cobre chansos

Guayas e de guays sos,

De que m' era giquitz

Corrossos e marritz;

Mas la soa salutz 

Nos a totz ereubutz, 

E tornat en joven 

Mon cor e mon talen.


Quar de bona razitz

Es bos arbres issitz,

E 'l frug es cars e bos

E dous e saboros;

Et ieu torn amoros

Vas domnas, e chauzitz,

Tan qu' enueia 'ls maritz,

De que sui plus temsutz

Que fuecs ni fers agutz;

Quar d' on me vuelh m' en pren,

Qu'us no las mi defen.


Be m tanh qu' ieu sia arditz, 

Que tals domna m' es guitz 

Qu'es la genser qu' anc fos; 

Qu'ab sas belhas faissos, 

Siei belh huelh amoros 

An mon cors envazitz, 

Per que mos esperitz 

Es ab lieys remazutz, 

D'on mi sen revengutz 

De tot lo marrimen 

Qu'ai agut lonjamen.


Jovens es mal bailitz, 

E pretz d' onor trahitz 

Per colpa dels baros, 

Quar vezem los garsos 

Manens et orgulhos,

E 'ls cortes escarnitz;

E domnas trichairitz, 

On totz bes es perdutz,

Renhan contra lurs drutz 

Trop deschauzidamen, 

Ab doble falhimen.


Ai! bels cors, gent bastitz, 

De totz bos aips complitz,

Dona, aissi m rent a vos,

Humils e volontos, 

E destreitz e cochos,

Si cum selh qu' es feritz 

D'amor al cor, que m ditz

Que m renda a vos vencutz;

Doncs, si no m faitz ajutz,

Mort auretz chauzimen,

E mi don no us er gen.


Per flac rei apostitz 

Es bos regnes delitz,

Quan planh sas messios, 

E plora 'ls autruis dos, 

E fug solatz dels pros.

E reis, pus viu aunitz,

Val mens que sebelhitz, 

Mas ieu sui car tengutz 

Dels melhors, et crezutz 

Per la corteza gen, 

Quar contr' amor no men.


Per so m sui gent garnitz 

Contra 'ls flacs acrupitz, 

Qu'ab mi n' es Aragos

E Castel' e Leos;

E 'l valens reys N Anfos

A 'ls castels establitz,

On pretz es gen servitz

Et honratz e volgutz; 

Per qu' ieu dels abatutz, 

Flacs, avars, cor de ven,

Ai pauc de pessamen. 


Qu'assi, cum es arditz 

Leos plus que cabritz

Et ors que buous cornutz

E lops que bocx barbutz,

Ai ieu mais d' ardimen

Que tuit li recrezen.

____


Lai on cobra sos dregz estatz, 

Que naicho las flors per los pratz,

E brotono bruelh e boscatge,

E son gai li auzel salvatge, 

E li albre vestit de nuo,

Ieu m' estava a Castelnuo...

Era dos temps, clars e sere, 

Ses bruma e ces ven e ses nausa,

El temps que chanta l' alausa,

Lai en pascor;

Ieu volgui vas mo senhor 

Anar, que te cort a Murel...

Parlan d' En Folcuens e d' En Gui,

Cal amet mai;

Ab tant, vecvos venir de lai

Un cavazier,

Bel e gran e fort e sobrier

E lonc e dreg e ben talhatz;

Dir vos ai a que 'l conoscatz:

Totz que 'l ve de lhui fa festa;

Qu'el peal a bloy sus en la testa,

E fon per la cara vermelhs,

Car tocat li ac lo solehs

Qu' escapatz fo del clar mati;

Et anc nulhs hom que fos aqui 

Non vi plus gay ni menhs iros; 

Los huelhs ac vars i amoros,

E 'l nas es bels e gen formatz,

E las dens foro, so sapchatz, 

Plus blancas que non es argens, 

La boca fresca e rizens;

Larc ac lo col, la gola blanca 

Plus que neus ni flors sus en branca, 

Amplas espallas e costatz,

E pels flancs fon gros e cairatz,

Lonc cors e delgatz per sentura, 

E fon larcs per la forcadura, 

Cambas e coichas de faisso;

El pe portet I sabato 

De safis, fag ab esmerauda, 

Del autre pe anet en caussa;

Et el anet vestit de flors,

Totas de diversas colors;

Mantel e blial de violas

Portet, e sobrecot de rozas, 

E caussas de vermelhas flors, 

Que negus hom non vi gensors; 

Et ac el cap una garlanda

De flor de gaug ab alamanda. 

E dirai vos del palafre

Cals fo, que non mentrai de re:

La coa ac negra e l' una anca,

E l' autra com avori blanca;

L' espalla drecha ac biza,

E la senestra tota griza;

La cli e la testa vermelha, (1: (sic) Lisez cri.)

Et ac gruegua la una aurelha;

E per l' al res el fo ferrans,

E no fon trop pauc ni trop grans.

De la cela, senes messonja,

Puesc vos dire cossi fos conja: 

Tug li arso foro de jaspe

E la sotzcela d' un diaspe, 

E 'l cuer fo d' una serpentina 

Que valc tot l' aver de Mecina. 

L' us estruop fo de calssadoine, (2: (sic) Lisez estruep. Il est à remarquer que le copiste a mis partout l' O en place de EU.)


E l' autre fo de cassidoine. 

Lo fre ni 'l peitral, ses doptansa, 

No poiria comprar lo rei de Fransa;

E que lhi valgues l' emperaire!

Car tot lo tesaur del rei Daire 

Valo doas peiras que i so,

Et anc... d' aital faisso

Non vi mais nulhs hom batejatz; 

Que l' aver de trenta ciotatz 

Val lo carboncles qu' es al fre, 

Que la nug escura, al sere, 

Viratz cum pel bel jorn d' estiu. 

Anc cavasier plus agradiu 

No vitz, plus bel ni plus auzart. 

Et anet li de l' autra part

Una dona mial tans plus bela (3: (sic) Lisez mil, de même que ci-après.)

Que glai ni flor, can renovela; 

Ni neu ab gel, can cai en branca, 

Non es de la mitat tant blanca

Cum la gola ni 'ls pes ni 'ls mas; 

E de la cara soi certas

Qu'es plus blanca e plus colrada

Que roza de mai brotonada;

Veus sa fina color.

E portet garlanda de flor

E us cabels que son lonc e saur, 

Que, per ma fe, sembleron d' aur, 

Tant foron belh e resplandens. 

Huels amoros, gais e plazens 

Ac, e non cara estrunada, 

E fon graila e grassa e dalgada

E non portet vestir de sirgua, 

Ans portet be vestir de lhirgua,

Mantel e blial e gannacha,

E fo escaficha e be facha

Que dona que hom puesca trobar, 

Car anc Dios non formet sa par

De gran beutat e de cunhtia; 

E que voletz que plus vos dia? 

Qu'el fre e 'l peitral e la cela 

Val mais que l' aver de Castela

Ab los V regemes d' Espanha!

El palafre fon de Bretanha;

E es plus vert que erba de prat, 

E fo vermelha la mitat,

E la cri e la coa saissa;

E per la cropa una faissa

Plus blanca que flor de lir, (1: (sic) Pour la rime; lisez lis.)

E valc dos tans, senes mentir,

Qu'el palafre del cavasier. 

Ab tant vecvos I escudier, 

E una donzela apres; 

E fo m veiaire que portes 

Un arc d' alborn, bel per mezura,

E tres cairels a la sentura;

La us es resplendens d' aur fi (2: (sic) Lisez lo us.)

E l' autre d' acier peitavi

Gent furbit e gent afilat,

El ters es de plum roilhat,

Ab una asta torta de boih, 

Ab que fier tot amador moih,

E amairitz cant vol trair.

De la donzela, ces mentir, 

No sai si c'es bruna ni blanca,

Qu'els cabels li van tro part l' anca,

Si que cobron tota la cela, 

Qu'om non ve arsso ni sotzcela;

Davan li van tro al artelh,

E portet I blial vermelh;

Mas ieu no sai si c'es be facha

Que, cum si agues capa o gannacha,

La cobro per tot li cabelh.

Et anc no vitz plus bel parelh

Del donzel et de la donzela.

E que cuiatz que fasia ela?

Anet chantan I chan noel,

Si qu'en tindo li boi, e li auzel

E s' en laissavo de chantar; 

E chantet gent, azaut e clar 

E dih: “Dona ses amador, (1: (sic) Lisez dis.)

E cavasier senes amor,

Deuria 'n aze cavalguar,

Per tal qu' om los pogues triar

De mest cels c' amon leialmen;

E dona c' ama per argen,

Ni sap son mercat al colgar,

Volgra l' avengues ad anar

En camia desafiblada.” (2: (sic) Lisez camisa.)

Ab tant vecvos, per meg l' estrada,

Venir la dona e 'l cavasier...

E dissi: “Senher, Dios vos sal,

E vos gart d' ira e de mal,

Vos e la dona e la companhia.”

Et el dih: “Dios vos benezia,

Peire .W., e us lais trobar

Dona que us am de cor leial,

Que tant lonc temps l' avetz sercada.”

- “Senher, et ieu ja l' ai trobada,

De cui soi ieu mial tant que mieus.” 

- “E vos podetz ben esser sieus, 

Peire .W., qu' ela non es vostra.”

- “Senher, pel bel semblan que m mostra,

Me teni de lieis per paguatz.”

- “Aichi pais hom d' amor los fatz,

Dih la dona, bels amics, fraire.”

- “Dona, e s' ieu l' am ses cor vaire,

No me pot be valer merces?” 

- “Amics, e merces, en que n' es,

Que anc no caso en son repaire?” 

- “E i fo, dona, ges non a gaire, 

Que volc qu' eu fos ses autre sieus.” 

- “A mal senhor laissa hom sos fieus, 

Amics,” so dih lo cavasiers.

“E qui no pot passar estiers,

Senher, per que los laissara?”

- “Peire .W., car servira

Cum hom forssatz, c' als non pot faire.”

- “Senher, per l' arma vostre paire,

Diguatz me don me conoissetz?

Mas tan soven me mentavetz,

Remanetz enuegh ab mi,

Car anc, per ma fe, non aigui 

Osde que tant m' abelis.” 

- “Ni anc nulh tems home no vis 

Que ta be fos per tos tems vostre.”

- “Doncs estatz ab mi, qu' eu soi vostre...”

S'a ditz la dona...

“Mas pres de fontaina e de pratz

Nos metetz, e pres de boscatge,

Car li castel nos so salvatge;

Mas nos partim dels Catalas,

Que menhs n' i trobam de vilas

Que de gens de l' encontrada.”

- “Dona, en bela albergada

Estaretz, e luenh de castel,

En I verdier, claus de rauzel, 

Estaretz sotz I bel laurier, 

On cor fontaina, sul gravier,

Fresca, freia, clara e genta.”

- “Aital fontaina m' atalenta.” 

Dih la dona...

Qu'el prat fo de noelas flors,

Et a n' i de manhtas colors,

E manhs auzels, per lo boscatge,

Que chantavo en lor lengatge 

Pel jorn clar e pel tems noel;

Et anc no i calc borc ni castel

Per gent adobar de manjar

De tot aquo qu' om poc trobar 

De domesge e de salvatge.

Ab tant vai tendre sus l' erbatge

La donzela I trap de colors

On ac auzels, bestias e flors,

Totas de fin aur emeratz; 

E 'l traps fo ricamens obratz,

Que negus hom non vi son par;

Mial cavasiers i pogro estar,

Que l' us l' autre no toquesso; 

Et es semblan que no 'l portesso 

Detz cavals ab una carreta;

Et en que us pessatz qu' ela 'l meta,

La donzela, cant es plegatz?

Ins en la borssa, so sapchatz . 

En menor loc d' una garlanda.

E 'l traps fo d' una salamanda, 

D'una serpent que naih en foc;

E, qui no fo en aquel loc,

No vi anc trap d' aquela guiza;

Et a i mantha polpra biza, 

E manhs almatras per jazer;

E, qui vo' 'n volria dir lo ver, (1: (sic) Pour vos en.)

Auria i trop que comptar;

Per que laissem lo trap estar,

E parlem mai del cavasier:

Azaut e gai e plazentier

Lo troba hom qui 'l vai vezer,

Et el fe m denan si cezer,

Can nos fom levatz de manjar, 

Que m volc dir qui es e comtar.

“Peire .W., ses contrastar,

Sapchatz qu' ieu soi lo Dio d' amor,

E la dona vestida ab flor

Es Merces senes tota falha,

E la donzela ses barralha 

Es Vergonia, so sapchatz,

E l' escudier es Leutatz,

Cel que porta l' arc del alborn;

E tenguatz lo be per adorn 

Que no s peca cant vol ferir.”

- “Senher, si vos o auzes dir,

Enqueras volgra saber mai.”

- “Et ieu, fetz cel, vos o dirai;

Demandatz totz cant vos plaira.”

- “Senher, digatz me doncs, si ja 

Me valra Merces ab lieis cui am?

Car ieu meteis culhi lo ram

Ab que m feri, si Dios me sal.

E digatz me, si no us sap mal, 

D' Amor d' on nais ni de que viu?

Que plus art que no fai caliu,

Cossi s' abranda ni c' escan?

Ni cossi s pren ab bel semblan?

Ni cossi fai velhar durmen?

Ni cossi ses parlar conten?

Ni com pot ardre en la mar?

Ni ins en foc cum pot negar?

Ni senes lhiam cossi lhia? 

Ni cum, ses nafra, nafratz sia? 

E diguatz me si nais ses paire

Ni s pot engendrar ses maire?

Ni cossi s noirih de primier?

Que plus creis que nulh aversier; 

E cant ela es creguda e auta,

En aquel tems que a lies azauta,

Fa s plus prima que fial d' iranha;

E pois, enans que de tot franha,

Fa s mager que denant non era;

E diguas me cossi c' esmera 

Que saber o vuelh, s' o us platz?

E de vostre arquier, En Leutatz,

Per cal dreg lansa son cairel, 

Ni 'l colp que fier per qu' es tan bel

Que ja 'l nafrat non vol guerir?

Enquer vuelh saber i ausir 

De Merce e de Leutatz

E de Vergonia qu' enmenatz,

Per que los gitatz d' esta terra?

Qu'en aissi cum la clau enserra

Cant es uberta la morralha, 

Es de pretz vergonia e vitalha,

Qu'om ses vergonia re non a; 

E per so portatz no' 'nh de sa (1: (sic) Pour nos en.)

Lo gra, e laissatz nos la palha.

E cel cui fin' amor asalha

Cum poira viore ses merce?

Sapchatz que ges non esta be,

Car aissi nos raubatz del tot; 

E vuelh saber mot cada mot, 

Senher, e no us deu pesar, 

Per cal forfag deu mescabar 

Dona del tot son cavasier; 

Et atressi del cavasier, 

De sa dona, per que la pert; 

Ni cals es lo forfag, per cert, 

Per que la deu desamparar;

Qu'en auzir qu' el rei navar

Avia sa dona gequida;

Manh tornei e manhta envaida

E manh assaut e manh sembel

E manhta tor e manh castel 

Eron per s' amor envait,

E fag manh do e manh covit

Cant el era per lies joios, 

Cointes e gais i amoros 

E cantaires e vesiatz;

Mas eras canta de pechatz, 

So ausi comtar, l'autr'ier, 

Ad I seus cortes escudier,

Que de Navarra va en Fransa.

Dios prec que 'lh reda sa conhtansa 

Al rei, si o pot far per razo,

E qu' ela lo forfag li perdo, 

E que jamai no 'lh sia truanda.

Ar tornem en nostra demanda, 

Car trop nos poiriam tarzar,

Senher, e vuelh vos demandar

D' En Amfos, que es rei de Castela,

On pretz e valors renoela, 

Que a fag de lui capdel e paire

Et el de mi lo seu amaire.

Siei fag son gran en larguetat,

Et anc no i fo escassetat 

En sa cort, ni anc no i poc intrar. 

Fons es de conduh e de dar

E de valor e de proessa;

E doncs mas el tant gen s' adressa,

Ni en valor a messa sa ponha,

Co 'lh tolletz Merce ni Vergonha 

Ni 'n menatz ab vos Leutat?”

- “Tot autre home tengra per fat,

Peire .W., de la demanda; 

Mas ieu, car Merces m' o comanda,

Vos en dirai la veritat, 

E, car vos o ai autreiat,

Dirai vos o cum que m' en prenda:

Vostra dona, ab longa atenda,

Pot esser que us aura merce,

Ab sol que no us camges en re... 

Ni en siatz volvens ni camjaire. 

D'amor, don vos faitz domneiaire... 

La flama e 'l fuec e 'l recaliu

Naih dins lo cor, so sapiatz,

E fai la noirir voluntatz, 

E engenra lo pessamens

Que cor mial tans que no fai vens;

E viu de gaug e d' alegrier, 

Et ab gai plazer plasentier

Ela s' abranda, e s' escan

Per fals conte d' ome truan,

Cui Dios gar de bon' aventura!

Pero l' amors creis e melhura, 

Can lo lausengier es proatz.

Enqueras aug que demandatz

D' Amor si pot naisser ses paire?

Ela oc, e ces sor e ces fraire; 

Car creih e monta per vezer,

Mas desasaut e desplazer

E lauzengier la fan baissar,

Mas cant azaut s' i pot mesclar

Ni plazer que son companho,

Fan la creicher de tal rando

Mial tans que davan non era... 

E de nostre arquier, En Leutat, 

Cossi fier del arc del alborn?

Ab lo plom fier lo fals e 'l morn;

E ja negus non vol guerir,

Qu' el cairel intra ab sospir

Per meg los huels e per l' aurelha.

Era veiatz gran meravilha

Qu'en un colp fa de dos cors us.

Pero ja no s pesse negus

Qu'en sia feritz, ni neguna

Dinnada d' amor ni dejuna, 

Si no es leials ses tot engan; 

Per qu'en pregui d' aissi enan

Que s' en gart En Peire de Moncada,

E 'N Dor de Barasc, si lh' agrada,

E prec n' En Foih e 'N Olivier;

Car tug quatre son corratier 

De donas, e no m' es azaut,

Car contrafan Ramon Guiraut

Que solia cavals revendre;

Car drutz, can vol donar ni vendre,

Sa dona 'l tenc per corratier.

E laih los que no m' an mestier, (1: (sic) Lisez lais)

Mas cascus an' a sa fe. 

E dirai vos cossi s cove

De cavasier, per cal offensa

Laih sa dona, que penedensa

No i deu trobar ni merce, 

Si autre cavalier colgua ab se 

Depois que lhui i aura colguat;

Car no pot esser restaurat

A dona, can fai falhimen;

Car en aissi cum es plus gen

A dona, can fai benestar,

Lh' es plus lag, cant fai malestar,

Que nulha autrui res qu' el mon sia;

Car dona es cap de cortesia;

E tota gen deu la ondrar,

Ab que s gar de far malestar,

C'om d' avol fag no la reprenda.”

martes, 17 de octubre de 2023

XII, Si m laissava de chantar

XII.


Si m laissava de chantar

Per trebalh ni per afar,

Ben leu diria la gens

Que no fos aitals mos sens

Ni ma gallardia

Cum esser solia;

Mas en ver vos puesc jurar

Qu' ancmais no m plac tan jovens

Ni pretz ni cavallairia

Ni domneis ni drudaria.


E s' ieu podi' acabar

So que m' a fait comensar

Mos sobresforcius talens,

Alexandres fon niens

Contra qu' ieu seria,

E s' a dieu plazia

Que m' en denhes ajudar,

Ja 'l sieus verais monimens

Lonjamen non estaria

Sotz mal serva senhoria.


Hom no s deuria tarzar

De ben dir e de mielhs far,

Tan quan vida li es prezens,

Qu' elh segles non es mas vens,

E qui mais s' i fia

Fai maior follia,

Qu' a la mort pot hom proar

Com pauc val lo remanens,

Per qu' es fols qui no s chastia

E no s part de sa falsia.


Mas tant ai de que pensar

Qu' ieu non puesc ges afinar

Totz mos honratz pensamens,

Pero bos comensamens

Mostra bona via

Qui no s' en cambia, 

Per qu' ieu ab sobresforsar 

Cug dels fellos mescrezens 

Ab dieu recobrar Suria

E Damas e Tabaria.


Per qu' ieu no vuelh cambiar

De joi ab un rei avar

Cui sobra aurs et argens,

E cuida, quar es manens,

Qu' autre dieus no sia

Mas sa manentia

Que li fai dieu renegar;

Mas quant er lo jutgamens,

Li valra pauc la feunia

Ni l' engans ni la bauzia.


Ar m' er mon chant a virar

Vas ma dona cui tenc car

Plus que mos huelhs ni mas dens; 

Ni non puesc esser jauzens,

Si lieys non avia:

Aissi m lass' e m lia,

Ab prometre ses donar,

Qu' autre gaug no m' es plazens,

Ni ges de lieys no m poiria

Partir, neis si m' aucizia.


Tant es bella per amar

E dousa per remirar

E corteza e conoissens,

Et als pros et als valens

De bella paria;

Si 'l ver en dizia,

El mon non auria par,

Mas fragz m' a mil tals covens

Que, si sol un n' atendia,

Estort e guerit m' auria.

Na Vierna, cum que sia

Ieu sui vostres tota via.


Pierre Vidal.

XI, Per pauc de chantar no me lays,

XI.


Per pauc de chantar no me lays, 

Quar vei mort jovent e valor

E pretz, que non trob on s' apays;

C' usquecx l' enpeinh e 'l gieta por,

E vei tan renhar malvestat

Qu' el segle a vencut e sobrat,

Si qu' a penas truep nulh paes

Qu' el cap non aia son luoc pres.


Quar com an vout en tal pantays

L' apostolis e 'lh fals doctor

Sancta gleiza, don dieus s' irays,

Que tan son fol e peccador

Per que l' eretge son levat;

E quar ilh comenso 'l peccat,

Greu es qui als far en pogues,

Mas ieu non vuelh esser plagues.


E mov de Fransa tot l' esglays

D' els qui solon esser melhor,

Qu' el reys non es fis ni verays

Vas pretz ni vas nostre senhor,

Qu' el sepulcre a dezamparat,

E compr' e vent e fai mercat

Atressi cum servs o borges,

Per que son aunit siei Franses.


Totz lo mons torn en tal biays

Qu' ier lo vim mal et huei peior,

Et anc pus lo guit de dieu frays,

Non auzim pueis l' emperador

Creysser de pretz ni de bernat;

Mas pero, s' ueimais laissen fat

Richart, pus en sa preison es,

Lor esquern en faran Engles.


Dels reys d' Espanha m tenh a fays,

Quar tan volon guerra mest lor,

E quar destriers ferrans e bays

Trameton als Mors per paor,

Que lor orguelh lor an doblat

Don ilh son vencut e sobrat,

E fora miels, s' a lor plagues,

Qu' entr' els fos patz e leis e fes.


Mas ja no s cug hom qu' ieu m' abays

Pels ricx, si s tornon sordeyor,

Q' us fis jois me capdelh' e m nays

Que m ten jauzent en gran doussor,

E m sojorn en fin' amistat

De lieys que plus mi ven en grat,

E si voletz saber quals es,

Demandatz la en Carcasses.


Et anc non galiet ni trays

Son amic, ni s pauzet color,

Ni 'l cal, quar selha qu' en lieys nays

Es fresca cum roz' en pascor;

Belh' es sobre tota beutat,

Et a sen ab joven mesclat,

Per que s n' agrado 'l plus cortes,

E 'n dizon laus ab honratz bes.


            Pierre Vidal.

lunes, 9 de octubre de 2023

Pierre Vidal. Peire Vidal, Vidals

Pierre Vidal.

Pierre Vidal. Peire Vidal, Vidals



I.


Ab l' alen tir vas me l' aire

Qu' ieu sen venir de Proensa;

Tot quant es de lai m' agensa,

Si que, quan n' aug ben retraire,

Ieu m' o escout en rizen,

E 'n deman per un mot cen,

Tan m' es bel quan n' aug ben dire.


Qu' om no sap tan dous repaire

Cum de Rozer tro c' a Vensa

Si cum clau mars e Durensa,

Ni on tan fins joys s' esclaire;

Per qu' entre la franca gen

Ai laissat mon cor jauzen

Ab lieys que fa 'ls iratz rire.


Qu' om no pot lo jorn maltraire

Qu' aia de lieys sovinensa,

Qu' en lieys nais joys e comensa;

E qui qu' en sia lauzaire,

De be qu' en digua no i men;

Que 'l mielhers es, ses conten,

E 'l genser quel mon se mire.



E s' ieu sai ren dir ni faire,

Ilh n' aya 'l grat, que sciensa

M' a donat e conoissensa,

Per qu' ieu sui guays e chantaire,

E tot quant fauc d' avinen

Ai del sieu belh cors plazen,

Neis quan de bon cor cossire.


II.


Si col paubres que jay el ric ostal

Que noca s planh, sitot s' a gran dolor,

Tan tem que torn ad enueg al senhor,

No m' aus planher de ma dolor mortal;

Be m dei doler, quar aissi m mostr' erguelh

La res del mon qu' ieu plus dezir e vuelh;

Sivals d' aitan non l' aus clamar merce,

Tal paor ai qu' ades s' enueg de me.


Si m' aiut dieus, peccat fai criminal

Mia belha domna, quar no m socor,

Ben sap qu' en lieys ai mon cor e m' amor

Tan que non pens de nulh autre jornal;

Dieus! per que m sona tan gen ni m' acuelh,

Pus pro no m te d' aisso don plus mi duelh;

E cuia m doncs aissi lunhar de se!

Ans sufrirai so qu' ai sufert ancse.

Que sufrir tanh a senhor natural

Lo tort e 'l dreg e 'l sen e la folhor,

Quar greu pot hom de guerra aver honor

Pois qu' es faiditz ses grat de son ostal;

Be sui faiditz, si de s' amor me tuelh;

No m' en tolrai, ans l' am mais que no suelh:

Tenra m ja vil pus ab mal no m rete!

Non o deu far, quar per amor m' ave.


Aissi m' a tot ma domn' en son cabal,

Que, si m fai mal, ja no m veira peior,

Qu' el sieus plazers m' a tan doussa sabor

Que ges del mieu no m remembra ni m cal;

Non es nulhs jorns s' amors el cor no m bruelh,

Per qu' ai tal gaug, quan la vezon mei huelh,

E quan mos cors pensa del sieu gran be,

Qu' el mon non vuelh ni dezir autra re.


Sabetz per que 'l port amor tan coral?

Quar anc no vi tan belha ni gensor

Ni tan bona, per qu' ieu n' ai gran ricor

Quar sui amics de dona que tan val.

Ai! si ja vei que josta se m despuelh,

Mielhs m' estara qu' al senhor d' Issiduelh

Que mante pretz, quant autre si recre;

E non sai plus, mas aitan n' ai Jaufre.


Aissi cum selh que bada al veirial

Que il sembla belhs contra la resplandor,

Quant ieu l' esgart al cor n' ai tal doussor

Qu' ieu m' en oblid per lieys que vey aital;

Be m bat amors ab las vergas qu' ieu cuelh,

Quar una vetz en son reial capduelh

L' emblei un bais dont al cor mi sove.

Ai! cum mal viu qui so qu' ama no ve!


Als quatre reys d' Espanha esta mout mal,

Quar no volon aver patz entre lor,

Quar autramen son ill de gran valor,

Franc et adreit e cortes e leyal,

Sol que tan gen fezesson lur escuelh

Que viresson lor guerra en autre fuelh

Contra la gen que nostra lei mescre,

Tro qu' Espanha fos tota d' una fe.


Belhs Castiatz, senher, per vos mi duelh, 

Quar no us vei lai, e quar mi dons non ve 

Na Vierna cui am de bona fe.


Ieu dic lo ver aissi cum dir lo suelh: 

Qui ben comensa, e pueissas s' en recre, 

Mielhs li fora que non comenses re.


III.


Pus tornatz sui en Proensa

Et a ma dona sap bo,

Ben dei far bona chanso

Sivals per reconoissensa;

Qu' ab servir et ab honrar

Conquier hom de bon senhor

Don e ben fag et honor,

Qui be 'l sap tener en car;

Per qu' ieu m' en dei esforsar.


E quar anc no fitz fallensa,

Sui en bona sospeisso

Qu' el maltraitz mi torn en pro,

Pus lo bes tan gen comensa;

E poiran s' en conortar

En mi tug l' autr' amador,

Q' ab sobresfortz de labor

Trac de freida neu fuec clar

Et aigua doussa de mar.


Qu' estiers non agr' ieu guirensa, 

Mas quar vei que vencutz so,

Sec ma domn' aital razo

Que vol qu' om vencutz la vensa;

Qu' aissi deu apoderar

Franch' umilitatz ricor,

Mas ieu no y trob valedor

Qu' ab lieis me puesc' ajudar,

Mas precs, e merce clamar.


E pos en sa mantenensa

Aissi del tot m' abando,

Ja no m deu dire de no,

Que, ses tota retenensa,

Sui sieus per vendr' e per dar;

E totz hom fai gran folhor

Que di qu' ieu me vir alhor;

Mais am ab lieys mescabar

Qu' ab autra joy conquistar.


E sel que long' atendensa

Blasma, fai gran fallizo;

Qu' er an Artus li Breto

On avion lur plevensa,

Et ieu per lonc esperar

Ai conquis tan gran doussor,

Un bais que forsa d' amor

Mi fetz a ma domna emblar,

Mas er lo m deu autreiar.


Ses pechat fis penedensa,

Et ai quist ses tort perdo,

E fatz de nien gen do;

E trac d' ira benvolensa,

E gaug entier de plorar,

E d' amar doussa sabor;

E sui arditz per paor,

E sai perden gazainhar,

E, quan sui vencutz, sobrar.


Bels Raynier, per ma crezensa,

No us sai par ni companho,

Quar tug li valen baro

Valon per vostra valensa;

E pos dieus vos fetz ses par,

E us det mi per servidor,

Servirai vos de lauzor

E d' als quant o poirai far,

Bel Raynier, car etz ses par.


IV.


De chantar m' era laissatz

Per ira e per dolor

Qu' ai del comte mon senhor,

Mas pos vei qu' al bon rey platz,

Farai tost una chanso

Que porten en Arago

Guillems e 'n Blascols romieus,

Si 'l sos lor par bons e lieus.


E s' ieu chant com hom forsatz,

Pus mon senher n' a sabor,

Non tengatz per sordeyor

Mon chan, qu' el cor m' es viratz

De lieys don anc non aic pro,

Que m gieta de sospeisso;

E 'l partirs es mi tan grieus

Que res non o sap mas dieus.


Traitz sui et enguanatz

A lei de bon servidor,

Quar hom mi ten a folhor

So don degr' esser honratz,

E n' aten tal guazardo

Cum selh que serv a fello;

Mas s' ieu derenan sui sieus,

A meins me tenh que Juzieus.


A tal domna m sui donatz 

Qu' ieu viu de joy e d' amor 

E de pretz e de valor, 

Qu' en lieis s' afina beutatz, 

Cum l' aurs en l' arden carbo; 

E quar mos precs li sap bo 

Be m par qu' el segles es mieus, 

E qu' el reys ten de mi fieus.


De fin joi sui coronatz

Sobre tot emperador,

Quar de filha de comtor

Me sui tant enamoratz;

Don n' ai mais d' un pauc cordo

Que Na Raymbauda me do,

Qu' el reys Richartz ab Peitieus

Ni ab Tors ni ab Angieus.


E sitot lop m' apellatz,

No m' o tenh a deshonor,

Ni si m cridon li pastor,

Ni si m sui per lor cassatz;

Et am mais boscx e boisso

No fauc palaitz ni maizo,

Et ab joi li er mostrieus

Entre vent e gel e nieus.


La Loba ditz que sieus so,

Et a ben dreg e razo,

Que per ma fe mielhs sui sieus

Que no sui d' autrui ni mieus.

//

https://fr.wikipedia.org/wiki/Peire_Vidal

Peire Vidal (Fin xiie siècle - début du xiiie siècle - on perd sa trace vers 1205) est un troubadour de langue occitane originaire du Languedoc.


Fils d’une famille aisée de Toulouse, ce troubadour est à la fois un poète de l’amour et un homme public : options politiques et amours tumultueuses sont étroitement liées.


Esprit libre et indépendant, il s’instaure en conseiller des suzerains, et son franc parler lui vaut quelques revers du destin.


Son œuvre à l’esthétique travaillée et présente, émouvante, légère, nous conserve l’image d’un amoureux éternel mais à chaque fois passionné et sincère ; elle amorce aussi une nouvelle forme de l’art des troubadours.


Il est à Malte vers 1204-12051 à la cour du comte de Malte, le corsaire Enrico Pescatore2,3 qu'il célèbre dans ses poèmes4.


Grand amateur de femmes, il est, et sera toute sa vie, pourchassé par des maris jaloux, qui ont de solides raisons de l’être. Un chevalier de Saint Gilles lui fait même couper un bout de la langue pour le punir d’avoir eu l’outrecuidance de se vanter, publiquement, d’être l’amant de sa femme. Cette affaire faisant grand bruit en Provence, le troubadour toulousain part pour la Grèce. Il y épouse une très jolie fille qu’il croit être la nièce de l’empereur de Constantinople et, fort de cette conviction, il dépense une fortune à armer une flotte destinée à conquérir son « empire en attente d’héritage ». Il est ainsi, Peire Vidal ! Méprisant les avares, il dépense sans compter… l’argent de ses protecteurs. Avec sa femme, pendant leur équipée grecque, ils voient grand en tout. Pourquoi ne se donneraient-ils pas des titres impériaux ? Ils se les donnent. A son retour en France, il se brouille avec Raymond V qui lui interdit l’entrée dans Toulouse. Leur désaccord va durer pendant quelques années au cours desquelles ils vont se battre à coups de mots. Mais la profonde amitié n’est pas atteinte et les beaux jours reviennent. Lorsque Raymond V meurt en 1194, Peire Vidal, en signe de deuil, s’habille de noir, fait couper les oreilles et la crinière de ses chevaux et oblige ses serviteurs à se laisser pousser barbe et ongles. Lors d’un séjour en Provence, le turbulent troubadour vit un grand amour qui fait scandale avec la belle Vierna, vraisemblablement fille d’Arles. Tous les poèmes du « grand fol » nous content ses amours et ses voyages mouvementés. L’une de ses œuvres retrace ce qui semble bien être la plus extraordinaire de ses aventures. Il y chante ses liens avec la fille du comte de Pennautier… Amours furtives de la séduisante Orbria avec le poète qui la rejoint vêtu d’une peau de loup… Chassé et battu par les bergers trompés par son déguisement, il est porté, un jour, à demi mort chez sa belle, la « louve de Pennautier » comme elle fut surnommée.


Peire Vidal fut le premier troubadour à avoir fait l'objet d'une édition critique de ses œuvres par Karl Bartsch en 1857.


Les poésies de Peire Vidal, éditées par Joseph Anglade, Librairie Honoré Champion éditeur, (les classiques du Moyen Âge) Paris, 1913

Le Loup amoureux (poèmes de Peire Vidal) traduction de Francis Combes, Fédérop, coll. "Troubadours", Gardonne, 2014


http://www.trobar.org/troubadours/peire_vidal




Peire Vidal[1] (* um 1175 in Toulouse; † um 1210) war ein altokzitanischer Trobador.[2] Er schrieb sehr persönlich gehaltene Lieder in Formvollendung und bilderreicher Sprache.[2] 45 dieser Lieder sind überkommen, davon sogar zwölf mit Melodie.



https://de.wikipedia.org/wiki/Peire_Vidal


Peire Vidal lebte als fahrender Sänger in Frankreich, Spanien, Italien und dem Orient.[2] Außerhalb seines musikalisch-poetischen Werkes finden wir keinen zeitgenössischen Bezug zu seiner Dichter-Sänger-Persönlichkeit. Eine kurze okzitanische Biografie, die etwa fünfzig Jahre nach seinem Tode verfasst wurde, hat fiktionalen Charakter und beruht auf Episoden, die auf seinen Gedichten aufbauen.[3] Lediglich die Eröffnungszeile der Biografie ist im engeren Sinne biografisch.[3] Dort heißt es: „Si fo de Tolosa, fils d'un pelissier“.[3] „Er stammt aus Toulouse und ist der Sohn eines Kürschners.“ Die Pelz- und Lederwarenindustrie war im 12. Jahrhundert in der Nähe der Kirche Saint Pierre des Cuisines in Toulouse etabliert.[3]


Peire begann seine Karriere zusammen mit dem Troubadour Bernart Durfort um 1176 am Hofe des Grafen Raymond V. von Toulouse. Er blieb dort bis 1190, als er sich nach einem Streit mit dem Grafen auf die Suche nach anderen Gönnern machte.[4] Viele seiner frühen Gedichte waren Vierna de Porcellet gewidmet, einer Verwandten des Grafen. In einigen dieser Gedichte agieren Peire, Vierna und Raymond in einer Dreiecksbeziehung.[4]


Von Toulouse aus begab er sich an den Hof von König Alfons II. von Aragon, wo er bis zu dessen Tode im Jahr 1196 gut lebte.[5] Gelegentlich besuchte er den Hof von Alfons Sohn Peter II. von Aragon.[5] Im Streit zwischen den Herrschern von Toulouse und Aragon nahm Peire den Standpunkt von Aragon ein.[5] Er besuchte den Hof von König Alfons VIII. von Kastilien in Toledo im Jahre 1195 und danach mehrfach bis 1201.[5] Er blieb auch einige Zeit am Hof von König Alfons IX. von León, wo die galizisch-portugiesische Lyrik der okzitanischen gegenüber vorgezogen wurde.[5]


Unter Peires vielen kleineren Gönnern befanden sich William VIII von Montpellier und seine Frau, die byzantinische Prinzessin Eudokia Komnene.[5] William war sowohl ein Vasall von Peter II. als auch dessen Schwiegervater.[5] Peire besuchte den aragonesischen Hof während einiger seiner Besuche in Narbonne, aber obwohl die regierende Vizegräfin dieser Stadt, Ermengarde von Narbonne, eine bemerkenswerte Gönnerin der Troubadours war (Sie unterstützte beispielsweise Azalais de Porcairagues), gibt es keinen Hinweis darauf, dass sie Peire förderte oder dass dieser Lieder für oder auf sie schrieb.[5] Peire war auch eng mit dem Vizegrafen von Marseille Barral de Baux verbunden.[5] Wegen eines Liebeshandels mit dessen Gemahlin Azalais musste er nach Italien flüchten.[6] Vidal nahm am Dritten Kreuzzug teil und kam bis Zypern, wo er sich mit einer Griechin verheiratete.[6] Peire Vidal beendete seine Tage vermutlich am Hofe von Alfons III. von Aragon.[6]


Peire Vidal fungierte als Berater vieler großer Persönlichkeiten seiner Zeit.[7] Er selbst zeichnete sich durch eine unverwechselbare, originelle, poetische Persönlichkeit voller Einfallsreichtum und Schärfe aus.[7] Geschickt in Parodie und Karikatur nahm er oft eine prahlerisch-übertreibende Grundposition ein.[7] Diese Haltung führte er so weit, dass dies nur noch als Selbstironie ausgelegt werden kann.[7] Er rühmte sich, „der beste aller Kavaliere“ und „der unwiderstehlichste aller Liebhaber“ zu sein.[7] In seiner Liebeslyrik tritt immer sein persönlicher Charakter hervor, der nicht von allzu großem Ernst geprägt ist.[7] Sein Stil ist klar und einfach, dennoch formvollendet und immer persönlich gehalten.[7] Besonders geschätzt wird sein Lied Anc no mori, in dem er selbst seine dichterische Produktivität beschreibt: „De mots ricos no tem Peire Vidal!“ „Vor reichen Worten fürchtet Peire Vidal sich nicht!“[7]

Peire Vidal wird in Ezra Pounds Gedicht Pierre Vidal und in Ford Madox Fords Roman The Good Soldier sowie in Leopold von Sacher-Masochs Novelle Venus in Furs erwähnt.

F.A. Brockhaus (Hrsg.): Brockhaus Enzyklopädie. In vierundzwanzig Bänden. Peire Vidal. 19. Auflage (1986–1994). Band 16. F.A. Brockhaus, Mannheim 1991, ISBN 3-7653-1100-6, S. 633.

Peire Vidal. In: Meyers. 6. Auflage. Band 15, S. 541.

Veronica M. Fraser: The Songs of Peire Vidal: Translation and Commentary. Peter Lang, New York 2006, ISBN 0-8204-7922-5.

https://www.discogs.com/artist/844176

https://www.allmusic.com/artist/mn0001758782