champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
sábado, 2 de mayo de 2026
Sag - Saga, Saya, Saia
martes, 5 de diciembre de 2023
Pierre Vidal. Mas nos partim dels Catalas,
Tant an ben dig del marques
Que tuit en son vertadier,
Qu' ieu non sai que m' en disses;
Mais pero sua es Valensa,
On bos pretz nais e comensa,
E i renovella valor,
E 'n fai dir vera lausor.
E si 'l reis aragones
No m' agues tout alegrier,
Ieu agra fin gaug entier
Ab domnas de Carcasses,
Don m'abelis e m' ajensa
Lor faitz e lor captenensa,
E 'lh cavalier e 'lh comtor
E 'lh baron e 'lh vasvassor.
Per so m' a 'N Lombart conques
Pois m'apellet car messier,
Tals c'anc non vist nulh arquier
Tan dreg ni tan prim traisses,
Que fier al cor ses faillensa,
Ab un cairel de plasensa,
Fabregat el foc d' amor,
Trempat ab dousa sabor.
E l' ueill, e 'l sil negr' espes,
E 'l nas, qu' es en loc d' arbrier,
Veus l' arc de qu' aitals colps fier
Ab un esgart demanes;
Bon escutz no 'l fai guirensa;
E, pois a leis platz que m vensa,
No m' o tenh a desonor,
Si 'ls fortz venson li forsor.
Tant es sos bels cors cortes,
E 'l dig gai e plazentier,
Qu' el mon non a cavalier
Que vezer non la volgues,
Que fag e dig e parvensa
A de Monbel e d' Argensa,
E de Mon Rosier color,
E sa cambr' es de valor.
Mil tan es doblatz sos bes
Qu' el comtes de l' escaquier;
E 'l sieu fis pretz vertadier
Non sofraing neguna res;
Pois m' autreyet ses bistensa,
M' a tengut lai en Proensa,
Car sai sui e mais d' onor,
E deu so m penre meillor.
E si mos fraires saubes,
Qui m rete per soudadier,
No 'l tengran bucias d' assier
Que vezer non la vengues;
E trobera, ses faillensa,
Dous frug d' onrada semensa,
E cort de valen seignor
Ab un avinen traichor.
___
Dieus en sia grazitz,
Qu'el francs reys es garitz
E sas e delechos!
Per qu' ieu cobre chansos
Guayas e de guays sos,
De que m' era giquitz
Corrossos e marritz;
Mas la soa salutz
Nos a totz ereubutz,
E tornat en joven
Mon cor e mon talen.
Quar de bona razitz
Es bos arbres issitz,
E 'l frug es cars e bos
E dous e saboros;
Et ieu torn amoros
Vas domnas, e chauzitz,
Tan qu' enueia 'ls maritz,
De que sui plus temsutz
Que fuecs ni fers agutz;
Quar d' on me vuelh m' en pren,
Qu'us no las mi defen.
Be m tanh qu' ieu sia arditz,
Que tals domna m' es guitz
Qu'es la genser qu' anc fos;
Qu'ab sas belhas faissos,
Siei belh huelh amoros
An mon cors envazitz,
Per que mos esperitz
Es ab lieys remazutz,
D'on mi sen revengutz
De tot lo marrimen
Qu'ai agut lonjamen.
Jovens es mal bailitz,
E pretz d' onor trahitz
Per colpa dels baros,
Quar vezem los garsos
Manens et orgulhos,
E 'ls cortes escarnitz;
E domnas trichairitz,
On totz bes es perdutz,
Renhan contra lurs drutz
Trop deschauzidamen,
Ab doble falhimen.
Ai! bels cors, gent bastitz,
De totz bos aips complitz,
Dona, aissi m rent a vos,
Humils e volontos,
E destreitz e cochos,
Si cum selh qu' es feritz
D'amor al cor, que m ditz
Que m renda a vos vencutz;
Doncs, si no m faitz ajutz,
Mort auretz chauzimen,
E mi don no us er gen.
Per flac rei apostitz
Es bos regnes delitz,
Quan planh sas messios,
E plora 'ls autruis dos,
E fug solatz dels pros.
E reis, pus viu aunitz,
Val mens que sebelhitz,
Mas ieu sui car tengutz
Dels melhors, et crezutz
Per la corteza gen,
Quar contr' amor no men.
Per so m sui gent garnitz
Contra 'ls flacs acrupitz,
Qu'ab mi n' es Aragos
E Castel' e Leos;
E 'l valens reys N Anfos
A 'ls castels establitz,
On pretz es gen servitz
Et honratz e volgutz;
Per qu' ieu dels abatutz,
Flacs, avars, cor de ven,
Ai pauc de pessamen.
Qu'assi, cum es arditz
Leos plus que cabritz,
Et ors que buous cornutz,
E lops que bocx barbutz,
Ai ieu mais d' ardimen
Que tuit li recrezen.
____
Lai on cobra sos dregz estatz,
Que naicho las flors per los pratz,
E brotono bruelh e boscatge,
E son gai li auzel salvatge,
E li albre vestit de nuo,
Ieu m' estava a Castelnuo...
Era dos temps, clars e sere,
Ses bruma e ces ven e ses nausa,
El temps que chanta l' alausa,
Lai en pascor;
Ieu volgui vas mo senhor
Anar, que te cort a Murel...
Parlan d' En Folcuens e d' En Gui,
Cal amet mai;
Ab tant, vecvos venir de lai
Un cavazier,
Bel e gran e fort e sobrier
E lonc e dreg e ben talhatz;
Dir vos ai a que 'l conoscatz:
Totz que 'l ve de lhui fa festa;
Qu'el peal a bloy sus en la testa,
E fon per la cara vermelhs,
Car tocat li ac lo solehs
Qu' escapatz fo del clar mati;
Et anc nulhs hom que fos aqui
Non vi plus gay ni menhs iros;
Los huelhs ac vars i amoros,
E 'l nas es bels e gen formatz,
E las dens foro, so sapchatz,
Plus blancas que non es argens,
La boca fresca e rizens;
Larc ac lo col, la gola blanca
Plus que neus ni flors sus en branca,
Amplas espallas e costatz,
E pels flancs fon gros e cairatz,
Lonc cors e delgatz per sentura,
E fon larcs per la forcadura,
Cambas e coichas de faisso;
El pe portet I sabato
De safis, fag ab esmerauda,
Del autre pe anet en caussa;
Et el anet vestit de flors,
Totas de diversas colors;
Mantel e blial de violas
Portet, e sobrecot de rozas,
E caussas de vermelhas flors,
Que negus hom non vi gensors;
Et ac el cap una garlanda
De flor de gaug ab alamanda.
E dirai vos del palafre
Cals fo, que non mentrai de re:
La coa ac negra e l' una anca,
E l' autra com avori blanca;
L' espalla drecha ac biza,
E la senestra tota griza;
La cli e la testa vermelha, (1: (sic) Lisez cri.)
E per l' al res el fo ferrans,
E no fon trop pauc ni trop grans.
De la cela, senes messonja,
Puesc vos dire cossi fos conja:
Tug li arso foro de jaspe
E la sotzcela d' un diaspe,
E 'l cuer fo d' una serpentina
Que valc tot l' aver de Mecina.
L' us estruop fo de calssadoine, (2: (sic) Lisez estruep. Il est à remarquer que le copiste a mis partout l' O en place de EU.)
E l' autre fo de cassidoine.
Lo fre ni 'l peitral, ses doptansa,
No poiria comprar lo rei de Fransa;
E que lhi valgues l' emperaire!
Car tot lo tesaur del rei Daire
Valo doas peiras que i so,
Et anc... d' aital faisso
Non vi mais nulhs hom batejatz;
Que l' aver de trenta ciotatz
Val lo carboncles qu' es al fre,
Que la nug escura, al sere,
Viratz cum pel bel jorn d' estiu.
Anc cavasier plus agradiu
No vitz, plus bel ni plus auzart.
Et anet li de l' autra part
Una dona mial tans plus bela (3: (sic) Lisez mil, de même que ci-après.)
Que glai ni flor, can renovela;
Ni neu ab gel, can cai en branca,
Non es de la mitat tant blanca
Cum la gola ni 'ls pes ni 'ls mas;
E de la cara soi certas
Qu'es plus blanca e plus colrada
Que roza de mai brotonada;
Veus sa fina color.
E portet garlanda de flor
E us cabels que son lonc e saur,
Que, per ma fe, sembleron d' aur,
Tant foron belh e resplandens.
Huels amoros, gais e plazens
Ac, e non cara estrunada,
E fon graila e grassa e dalgada,
E non portet vestir de sirgua,
Ans portet be vestir de lhirgua,
Mantel e blial e gannacha,
E fo escaficha e be facha
Que dona que hom puesca trobar,
Car anc Dios non formet sa par
De gran beutat e de cunhtia;
E que voletz que plus vos dia?
Qu'el fre e 'l peitral e la cela
Val mais que l' aver de Castela
Ab los V regemes d' Espanha!
El palafre fon de Bretanha;
E es plus vert que erba de prat,
E fo vermelha la mitat,
E la cri e la coa saissa;
E per la cropa una faissa
Plus blanca que flor de lir, (1: (sic) Pour la rime; lisez lis.)
E valc dos tans, senes mentir,
Qu'el palafre del cavasier.
Ab tant vecvos I escudier,
E una donzela apres;
E fo m veiaire que portes
Un arc d' alborn, bel per mezura,
E tres cairels a la sentura;
La us es resplendens d' aur fi (2: (sic) Lisez lo us.)
E l' autre d' acier peitavi
Gent furbit e gent afilat,
El ters es de plum roilhat,
Ab una asta torta de boih,
Ab que fier tot amador moih,
E amairitz cant vol trair.
De la donzela, ces mentir,
No sai si c'es bruna ni blanca,
Qu'els cabels li van tro part l' anca,
Si que cobron tota la cela,
Qu'om non ve arsso ni sotzcela;
Davan li van tro al artelh,
E portet I blial vermelh;
Mas ieu no sai si c'es be facha
Que, cum si agues capa o gannacha,
La cobro per tot li cabelh.
Et anc no vitz plus bel parelh
Del donzel et de la donzela.
E que cuiatz que fasia ela?
Anet chantan I chan noel,
Si qu'en tindo li boi, e li auzel
E s' en laissavo de chantar;
E chantet gent, azaut e clar
E dih: “Dona ses amador, (1: (sic) Lisez dis.)
E cavasier senes amor,
Deuria 'n aze cavalguar,
Per tal qu' om los pogues triar
De mest cels c' amon leialmen;
E dona c' ama per argen,
Ni sap son mercat al colgar,
Volgra l' avengues ad anar
En camia desafiblada.” (2: (sic) Lisez camisa.)
Ab tant vecvos, per meg l' estrada,
Venir la dona e 'l cavasier...
E dissi: “Senher, Dios vos sal,
E vos gart d' ira e de mal,
Vos e la dona e la companhia.”
Et el dih: “Dios vos benezia,
Peire .W., e us lais trobar
Dona que us am de cor leial,
Que tant lonc temps l' avetz sercada.”
- “Senher, et ieu ja l' ai trobada,
De cui soi ieu mial tant que mieus.”
- “E vos podetz ben esser sieus,
Peire .W., qu' ela non es vostra.”
- “Senher, pel bel semblan que m mostra,
Me teni de lieis per paguatz.”
- “Aichi pais hom d' amor los fatz,
Dih la dona, bels amics, fraire.”
- “Dona, e s' ieu l' am ses cor vaire,
No me pot be valer merces?”
- “Amics, e merces, en que n' es,
Que anc no caso en son repaire?”
- “E i fo, dona, ges non a gaire,
Que volc qu' eu fos ses autre sieus.”
- “A mal senhor laissa hom sos fieus,
Amics,” so dih lo cavasiers.
“E qui no pot passar estiers,
Senher, per que los laissara?”
- “Peire .W., car servira
Cum hom forssatz, c' als non pot faire.”
- “Senher, per l' arma vostre paire,
Diguatz me don me conoissetz?
Mas tan soven me mentavetz,
Remanetz enuegh ab mi,
Car anc, per ma fe, non aigui
Osde que tant m' abelis.”
- “Ni anc nulh tems home no vis
Que ta be fos per tos tems vostre.”
- “Doncs estatz ab mi, qu' eu soi vostre...”
S'a ditz la dona...
“Mas pres de fontaina e de pratz
Nos metetz, e pres de boscatge,
Car li castel nos so salvatge;
Mas nos partim dels Catalas,
Que menhs n' i trobam de vilas
Que de gens de l' encontrada.”
- “Dona, en bela albergada
Estaretz, e luenh de castel,
En I verdier, claus de rauzel,
Estaretz sotz I bel laurier,
On cor fontaina, sul gravier,
Fresca, freia, clara e genta.”
- “Aital fontaina m' atalenta.”
Dih la dona...
Qu'el prat fo de noelas flors,
Et a n' i de manhtas colors,
E manhs auzels, per lo boscatge,
Que chantavo en lor lengatge
Pel jorn clar e pel tems noel;
Et anc no i calc borc ni castel
Per gent adobar de manjar
De tot aquo qu' om poc trobar
De domesge e de salvatge.
Ab tant vai tendre sus l' erbatge
La donzela I trap de colors
On ac auzels, bestias e flors,
Totas de fin aur emeratz;
E 'l traps fo ricamens obratz,
Que negus hom non vi son par;
Mial cavasiers i pogro estar,
Que l' us l' autre no toquesso;
Et es semblan que no 'l portesso
Detz cavals ab una carreta;
Et en que us pessatz qu' ela 'l meta,
La donzela, cant es plegatz?
Ins en la borssa, so sapchatz .
En menor loc d' una garlanda.
E 'l traps fo d' una salamanda,
D'una serpent que naih en foc;
E, qui no fo en aquel loc,
No vi anc trap d' aquela guiza;
Et a i mantha polpra biza,
E manhs almatras per jazer;
E, qui vo' 'n volria dir lo ver, (1: (sic) Pour vos en.)
Auria i trop que comptar;
Per que laissem lo trap estar,
E parlem mai del cavasier:
Azaut e gai e plazentier
Lo troba hom qui 'l vai vezer,
Et el fe m denan si cezer,
Can nos fom levatz de manjar,
Que m volc dir qui es e comtar.
“Peire .W., ses contrastar,
Sapchatz qu' ieu soi lo Dio d' amor,
E la dona vestida ab flor
Es Merces senes tota falha,
E la donzela ses barralha
Es Vergonia, so sapchatz,
E l' escudier es Leutatz,
Cel que porta l' arc del alborn;
E tenguatz lo be per adorn
Que no s peca cant vol ferir.”
- “Senher, si vos o auzes dir,
Enqueras volgra saber mai.”
- “Et ieu, fetz cel, vos o dirai;
Demandatz totz cant vos plaira.”
- “Senher, digatz me doncs, si ja
Me valra Merces ab lieis cui am?
Car ieu meteis culhi lo ram
Ab que m feri, si Dios me sal.
E digatz me, si no us sap mal,
D' Amor d' on nais ni de que viu?
Que plus art que no fai caliu,
Cossi s' abranda ni c' escan?
Ni cossi s pren ab bel semblan?
Ni cossi fai velhar durmen?
Ni cossi ses parlar conten?
Ni com pot ardre en la mar?
Ni ins en foc cum pot negar?
Ni senes lhiam cossi lhia?
Ni cum, ses nafra, nafratz sia?
E diguatz me si nais ses paire
Ni s pot engendrar ses maire?
Ni cossi s noirih de primier?
Que plus creis que nulh aversier;
E cant ela es creguda e auta,
En aquel tems que a lies azauta,
Fa s plus prima que fial d' iranha;
E pois, enans que de tot franha,
Fa s mager que denant non era;
E diguas me cossi c' esmera
Que saber o vuelh, s' o us platz?
E de vostre arquier, En Leutatz,
Per cal dreg lansa son cairel,
Ni 'l colp que fier per qu' es tan bel
Que ja 'l nafrat non vol guerir?
Enquer vuelh saber i ausir
De Merce e de Leutatz
E de Vergonia qu' enmenatz,
Per que los gitatz d' esta terra?
Qu'en aissi cum la clau enserra
Cant es uberta la morralha,
Es de pretz vergonia e vitalha,
Qu'om ses vergonia re non a;
E per so portatz no' 'nh de sa (1: (sic) Pour nos en.)
Lo gra, e laissatz nos la palha.
E cel cui fin' amor asalha
Cum poira viore ses merce?
Sapchatz que ges non esta be,
Car aissi nos raubatz del tot;
E vuelh saber mot cada mot,
Senher, e no us deu pesar,
Per cal forfag deu mescabar
Dona del tot son cavasier;
Et atressi del cavasier,
De sa dona, per que la pert;
Ni cals es lo forfag, per cert,
Per que la deu desamparar;
Qu'en auzir qu' el rei navar
Avia sa dona gequida;
Manh tornei e manhta envaida
E manh assaut e manh sembel
E manhta tor e manh castel
Eron per s' amor envait,
E fag manh do e manh covit
Cant el era per lies joios,
Cointes e gais i amoros
E cantaires e vesiatz;
Mas eras canta de pechatz,
So ausi comtar, l'autr'ier,
Ad I seus cortes escudier,
Que de Navarra va en Fransa.
Dios prec que 'lh reda sa conhtansa
Al rei, si o pot far per razo,
E qu' ela lo forfag li perdo,
E que jamai no 'lh sia truanda.
Ar tornem en nostra demanda,
Car trop nos poiriam tarzar,
Senher, e vuelh vos demandar
D' En Amfos, que es rei de Castela,
On pretz e valors renoela,
Que a fag de lui capdel e paire
Et el de mi lo seu amaire.
Siei fag son gran en larguetat,
Et anc no i fo escassetat
En sa cort, ni anc no i poc intrar.
Fons es de conduh e de dar
E de valor e de proessa;
E doncs mas el tant gen s' adressa,
Ni en valor a messa sa ponha,
Co 'lh tolletz Merce ni Vergonha
Ni 'n menatz ab vos Leutat?”
- “Tot autre home tengra per fat,
Peire .W., de la demanda;
Mas ieu, car Merces m' o comanda,
Vos en dirai la veritat,
E, car vos o ai autreiat,
Dirai vos o cum que m' en prenda:
Vostra dona, ab longa atenda,
Pot esser que us aura merce,
Ab sol que no us camges en re...
Ni en siatz volvens ni camjaire.
D'amor, don vos faitz domneiaire...
La flama e 'l fuec e 'l recaliu
Naih dins lo cor, so sapiatz,
E fai la noirir voluntatz,
E engenra lo pessamens
Que cor mial tans que no fai vens;
E viu de gaug e d' alegrier,
Et ab gai plazer plasentier
Ela s' abranda, e s' escan
Per fals conte d' ome truan,
Cui Dios gar de bon' aventura!
Pero l' amors creis e melhura,
Can lo lausengier es proatz.
Enqueras aug que demandatz
D' Amor si pot naisser ses paire?
Ela oc, e ces sor e ces fraire;
Car creih e monta per vezer,
Mas desasaut e desplazer
E lauzengier la fan baissar,
Mas cant azaut s' i pot mesclar
Ni plazer que son companho,
Fan la creicher de tal rando
Mial tans que davan non era...
E de nostre arquier, En Leutat,
Cossi fier del arc del alborn?
Ab lo plom fier lo fals e 'l morn;
E ja negus non vol guerir,
Qu' el cairel intra ab sospir
Per meg los huels e per l' aurelha.
Era veiatz gran meravilha
Qu'en un colp fa de dos cors us.
Pero ja no s pesse negus
Qu'en sia feritz, ni neguna
Dinnada d' amor ni dejuna,
Si no es leials ses tot engan;
Per qu'en pregui d' aissi enan
Que s' en gart En Peire de Moncada,
E 'N Dor de Barasc, si lh' agrada,
E prec n' En Foih e 'N Olivier;
Car tug quatre son corratier
De donas, e no m' es azaut,
Car contrafan Ramon Guiraut
Que solia cavals revendre;
Car drutz, can vol donar ni vendre,
Sa dona 'l tenc per corratier.
E laih los que no m' an mestier, (1: (sic) Lisez lais)
Mas cascus an' a sa fe.
E dirai vos cossi s cove
De cavasier, per cal offensa
Laih sa dona, que penedensa
No i deu trobar ni merce,
Si autre cavalier colgua ab se
Depois que lhui i aura colguat;
Car no pot esser restaurat
A dona, can fai falhimen;
Car en aissi cum es plus gen
A dona, can fai benestar,
Lh' es plus lag, cant fai malestar,
Que nulha autrui res qu' el mon sia;
Car dona es cap de cortesia;
E tota gen deu la ondrar,
Ab que s gar de far malestar,
C'om d' avol fag no la reprenda.”
miércoles, 4 de octubre de 2023
Giraud Riquier, En Cataluenha la gaya, Entre 'ls Catalas valens E las donas avinens.

Me pregunto cóm podríe entendre Giraud Riquier als catalans circa lo añ 1276 sense traductó. 😔
//
Me pregunto cómo podría entender Giraud Riquier a los catalanes entorno al año 1276 sin traductor. 😔
//
Retroensa.
La retroensa était une pièce à refrain, ordinairement composée de cinq couplets tous à rimes différentes. (1: Je ne connais qu' une seule pièce de ce genre dont toutes les rimes soient semblables; elle n' a que quatre couplets. Voyez MS. R. 7226, fol. 307, v°: No cugey.)
Pus astres no m' es donatz
Que de mi dons bes m' eschaya,
Ni nulhs mos plazers no 'l platz,
Ni ai poder que m n' estraya,
Ops m' es qu' ieu sia fondatz
En via d' amor veraya;
E puesc n' apenre assatz
En Cataluenha la gaya,
Entre 'ls Catalas valens
E las donas avinens.
Quar dompneys, pretz e valors,
Joys e gratz e cortezia,
Sens e sabers et honors,
Belhs parlars, bella paria,
E largueza et amors,
Conoyssensa e cundia,
Troban mantenh e secors
En Cataluenha a tria,
Entre 'ls Catalas, etc.
Per qu' ieu ai tot mon acort
Que d' els lurs costums aprenda,
Per tal qu' a mon Belh Deport
Done razon que m' entenda,
Que non ai autre conort
Que de murir me defenda,
Et ai cor, per penre port,
Qu' en Cataluenha atenda
Entre 'ls Catalas, etc.
So per qu' amors guazardona
Servir als sieus, don dan prenc,
No y a mas qu' om me rebona,
Quar tan d' afan ne sostenc
E per gandir via tenc
En Cataluenha la bona
Entre 'ls Catalas, etc.
Tan suy d' apenre raissos
So que d' amar ai falhensa,
Que nulhs pessars no m' es bos
Mas selh qu' als verais agensa;
E quar no 'l say ad estros,
Vau per bona entendensa
Querre e trobar cochos
En Cataluenha valensa,
Entre 'ls Catalas valens
Giraud Riquier.
----
Puisque astre ne m' est donné
Que de ma dame bien m' échoie,
Ni qu' aucun mien plaisir ne lui plaît,
Ni je n' ai pouvoir que je m' en arrache,
Besoin m' est que je sois fondé
En voie d' amour vraie;
Et je puis en apprendre beaucoup
En Catalogne la gaie,
Parmi les Catalans vaillants
Et les dames avenantes.
Car galanterie, prix et valeur,
Joie et gré et courtoisie,
Sens et savoir et honneur,
Beau parler, belle apparence,
Et largesse et amour,
Connaissance et agrément,
Trouvent appui et secours
En Catalogne à choix,
Parmi les Catalans, etc.
C' est pourquoi j' ai tout mon accord
Que d' eux leurs coutumes j' apprenne,
Pour ainsi qu' à mon Beau Plaisir
Je donne raison qu' elle m' entende,
Vû que je n' ai autre consolation
Que de mourir elle me défende,
Et j' ai cœur, pour prendre port,
Qu' en Catalogne je tende
Parmi les Catalans, etc.
Et si moi parmi eux je n' apprends
Ce par quoi amour récompense
Le service aux siens, dont perte je prends,
Il n’ y a plus qu' on m' améliore,
Car tant de peine j' en soutiens
Qui m’ a chassé de Narbonne;
Et pour me soulager voie je tiens
En Catalogne la bonne
Parmi les Catalans, etc.
Tant je suis d' apprendre envieux
Ce que d' aimer j' ai faute,
Que nul penser ne m’ est bon
Excepté celui qui aux sincères convient:
Et vû que je ne le sais en cachette,
Je vais par bonne science
Quérir et trouver promptement
En Catalogne la vaillance,
Parmi les Catalans vaillants
Et les dames avenantes.
https://fr.wikisource.org/wiki/Page:Revue_des_Deux_Mondes_-_1833_-_tome_2.djvu/430
Une supplique en vers du troubadour provençal Giraud Riquier, présentée à son protecteur Alphonse X, roi de Castille, en juin 1276, pour réclamer les priviléges de son ordre, fait connaître qu’il y avait alors en Espagne plusieurs classes de ces acteurs ambulans. Les uns, qui dansaient et chantaient dans les rues, pour l’amusement de la populace et moyennant quelque aumône, s’appelaient bouffons ou truans (bufones truhanes) ; ceux qui exerçaient le même métier, mais dans les maisons des riches, avec plus de décence et de talent, se nommaient jongleurs (juglares) ; enfin, ceux qui composaient les danses, les vers et le chant des couplets, et les représentations ou jeux mêlés (juegos partidos), méritaient l’honorable nom de troubadours (trobadores). Ces distinctions se retrouvent textuellement dans diverses lois du fameux code des Partidas. Les bouffons des rues y sont déclarés infâmes (ley iv, tit. vi, part. 7), et dépouillés de tous droits civils ; les jongleuses (juglaresas) y sont privées de l’honneur d’être admises pour concubines (barraganas)[1] des hommes de haut lignage (ley iii, tit. xiv, part. 4). Aucune fête ne se passait alors sans le concours de ces diverses espèces de ménestrels, ou plutôt ils faisaient seuls les frais de toutes les fêtes, et la gaie science (gaya ciencia) allait divertir le plus petit châtelain au fond de son manoir, comme le monarque au milieu de sa cour. L’archiprêtre de Hita, poète satirique des premières années du quatorzième siècle, dans son poème burlesque, intitulé: La Guerre de don Carnaval et de dame Carême (Guerra de don Carnal y dona Cuaresma), voulant peindre les jouissances de son héros, le représente assis à une table magnifiquement servie, ayant devant lui ses jongleurs comme un homme de qualité :
Estaba don Carnal ricamente asentado
A mesa mucho farta en un rico estrado,
Delante sus juglares como omen honrado.
Barragana, espèce de concubine autorisée. Les prêtres partagèrent habituellement ce privilége des nobles. On trouve, dans les archives du señorío de Biscaye, une vieille ordonnance qui concède aux prêtres, pour le repos des ménages, le droit d’avoir chacun une barragana.




