Mostrando entradas con la etiqueta sac. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta sac. Mostrar todas las entradas

lunes, 10 de diciembre de 2018

pobre que se dedicabe a aná per los pobles a demaná

Una vegada ñabíe un pobre que se dedicabe a aná per los pobles a demaná.

- Pom, pom.
- Quí es?
- Me podríe doná algo per caridat? 


Només li van doná un sigró.
Mentres anáe a missa se va dixá lo sigró a la entrada y al torná una gallina sel habíe minjat.
No sen aniríe de allí sense lo sigró o la gallina que sel habíe minjat. No valíe gaire pero ere d´ell.
La gallina se va emportá.

Mateixa operassió que lo día abáns.
A l´atra casa aon li van doná posada ñabíe un tossino que va fé una festeta y se la va trampiñá, y lo pobre va demaná lo tossino


Va conseguí que li doneren lo tossino. Algúns díen:
Véigues si lay donarán! Pero sí, acabáe conseguínu, lo tossino en ell y a cambiá de lloc.

Al trespondre lo sol va fé cap a casa de una gen mol bona que li van tindre que doná lo bou que se va minjá lo tossino.  :)Marche en lo bou cap a un atre poble. Allí va demaná que li guardaren lo bou mentres anáe a missa.

A una casa ñabíe una chiqueta malalta al llit que díe:
!Mare, si puguera minchá feche de bou, m´apañaría !!

Li van doná lo gust a ver si podíe sé verdat.

Cuan lo pobre va torná, va di :
lo bou o la chiqueta.

Sen va endú a la chiqueta al morral.

Pel camí la fée cantá:

Canta a dins de la taleca,
sinós te pego una cleca!

La chiqueta cantabe ancara que plorabe, pensán en sa mare.

Va sentís la chiqueta en esperansa al sentí a dins de la casa que habíe triat lo pobre unes veus conegudes. E
re casa de sa tía ! 

Mentres ell anáe a missa, elles la van sentí gañí a dins del morral y la van recuperá.

Se li estaríe be que la chiqueta se tornere un cante ple de aigua y se enduguere un bon chasco.

Aixina que li van colocá un cante ple d´aigua al morral y ell sen va aná.

Después tot va sé enfadás perque no cantabe la chiqueta com ell li habíe manat.

Va pegá en lo morral contra una pedra y va eixí tota l´aigua. 



pobre, morral, zurrón, cuento, pedra, aigua


La chiqueta ya estáe en sa tía y después en sa mare.

La avaríssia trenque la taleca, lo sac, lo morral, lo surronet.


http://www.quintanal.es/Web_LECTURA/WebTorrijos/El%20pobre%20del%20zurron.pdf

https://es.wikisource.org/wiki/El_zurr%C3%B3n_que_cantaba

https://www.larioja.org/i-estudios-riojanos/es/libreria/libreria-on-line/logrono-facsimiles/3-zurron-pobre

http://www.escuelademusicalapaz.com/10-EDUCANDO_EN_VALORES/VINCULOS/zurron.pdf

https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=61705

viernes, 1 de septiembre de 2017

Alforja , alforges

Alforja , alforges

Alforja de palma


Conjunt de dos sacs formats d'una sola peça llarga de roba doblegada pels dos extrems i cosida pels costats, amb la boca llarguera, a fi que, posats sobre l'espatlla d'una persona o l'esquena d'una bístia, pengi un sac a cada banda; cast. alforjas. Les fan de diferents mides i de diverses robes (cotó retort, cànem cru o ordit, etc.); algunes són per portar-les a l'espatlla, amb una bossa penjada davant i l'altra darrera, els treballadors del camp, captaires i altres, per dur-hi provisions o eines; altres van col·locades sobre l'esquena dels animals de peu rodó. Item dues alforges d'estam sotils, inv. any 1523 (Alós, Inv. 42). Unas alforges de vaca, doc. a. 1562 (Segura Hist. Sta. Col. 198). Dos frares de Sant Francesch | ab les alforjes, Costa Agre terra 18. Girau vos ses alforges, posàu-vos darrera sa bossa que duis ara davant, i sa de davant posau-la-vos darrera, Alcover Rond. vii, 72. «Frare d'alforja: lego profeso mendicante» (Martí G. Dicc.).—En rigor, una alforja és cada una de les bosses que formen el dit conjunt; per això aquest s'anomena quasi per tot en plural: alforges. Però a certes regions es diu també en singular: alforja, significant tota la peça.—Per extensió, es diu també alforja una bossa de palma que duen penjada a l'esquena (Mall.).

    Loc.
—a) Amb les alforges a les mans, hi ha qui es mor de fam; ho diuen del quí no sap aprofitar-se del que li convé i que està en son poder.—b) Fer-se una alforja: no fer cas ni preocupar-se de res (Martí G. Dicc.).—c) Dur sempre l'alforja al coll: viure previngut (id. ibid.).—d) Preparar (a algú) l'alforja: preparar-li allò que és necessari per un viatge; met., parlant d'un malalt, preparar-li la mortalla (id. ibid.).—e) Tindre prevenguda l'alforja: tenir la butxaca plena (id. ibid.).—f) Per a eixe viatge no calen alforges: ho diuen per expressar la ineficàcia o inutilitat de certa ajuda per una cosa determinada (València, Vinaròs).—g) Propòsits d'alforja: propòsits volanders, ineficaços (Mall., ap. Aguiló Dicc.).—h) Tirar-s'ho tot a les alforges: tirar-s'ho tot a l'esquena, no fer cas de res (Labèrnia-S. Dicc.).—i) Ficar los peus a les alforges: dir coses sense solta, que no vénen a lloc (Aladern Dicc.).—j) Treure els peus de l'alforja: perdre tota consideració o respecte (Labèrnia-S. Dicc.).
    Fon.: 
əɫfɔ́ɾʒəs (Barcelona, Puigcerdà, Martinet, Conflent); aɫfɔ̞́ɾʧes (València, Tamarit); aɫfɔ̞́ɾʤes (Alacant, Alcoi, Castelló, Maestrat, Fraga); aɫfɔ́ɾʒes (Andorra, Organyà); əwfɔ́ɾʒəs (Vic, Torelló, Lluçanès); əwfɔ̞́ɾʒəs (Bal.); əwfɔ́ɾʒis (Sta. Col. de Q.); awfɔ́ɾʒes (Lleida, Artesa de S., Oliana); aɫfɔ́ɾʤɛ (Sort); aɫfɔ́ɾʤe (Fraga); aɫfɔ́ɾʤa (Dénia); aɫfɔ́ɾʧa (Alzira); awfɔ́ɾʤɛ (Pla d'Urgell); ufɔ́ɾʒə (Banyoles).
    Intens.
—a) Augm.: alforjasses, alforjotes.—b) Dim.: alforgetes, alforgeues, alforjons.
    Etim.: 
de l'àrab al-ẖurj, mat. sign. («organes» en R. Martí Voc.; «besace, sacoche en laine pour mettre sur un bât, une selle» en Beaussier Dict. 162).