Mostrando las entradas para la consulta Agnes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Agnes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 8 de mayo de 2019

LA CAÑADA DE LA CELADA, siglo XII, Cutanda

2.54. LA CAÑADA DE LA CELADA (SIGLO XII. CUTANDA)

Tras más de cuatro siglos de espera, el rey aragonés Alfonso I el Batallador acababa de reconquistar para los cristianos la ciudad de Zaragoza, que era la llave de todo el valle del Ebro. No obstante, su posesión todavía no estaba asegurada, pues cabía pensar una lógica reacción de los almorávides que, en efecto, no se dilató mucho, tras reunir un importante contingente de hombres y animales en al-Andalus.



Alertado del imponente ejército almorávide que se avecinaba desde Levante, el rey Alfonso I preparó de manera concienzuda la batalla que se presumía definitiva, de modo que ordenó a sus vigías y ojeadores que localizaran posibles escenarios favorables. Luego, en su tienda de campaña, rodeado por todos sus capitanes, el rey eligió de entre los lugares seleccionados una cañada —un valle estrecho pero poco empinado— que estaba cerca de la población de Cutanda, zona muy apropiada para poner tropas en celada, es decir, ocultas y amparadas por el terreno.
Una vez que se aseguró de que no había espías enemigos que pudieran descubrir su táctica, dirigió y concentró en la cañada elegida a sus huestes, ordenando destacar en dirección a la marcha de los almorávides algunas partidas poco numerosas de hombres armados. Cuando estos grupos fueron avistados por los moros, simularon que rehuían la lucha por miedo, y fueron retrocediendo hacia la «cañada de la celada».
Al-Tamín, el jefe almorávide, se cebó en aquellas partidas a las que trató de perseguir y, sin darse cuenta de la estratagema del Batallador, se encontró con la sorpresa que ni esperaba ni deseaba. La celada urdida en la cañada había dado su fruto y el lugar quedó sembrado de cadáveres, restos de los cuales se pueden descubrir todavía hoy.
Aparte del significado moral y de las consecuencias que la victoria tuvo para la seguridad de las tierras que Alfonso I había reconquistado, incluida Zaragoza, el botín tomado al enemigo fue impresionante, destacando más de dos mil camellos.
[Esteban, Rafael, Estudio histórico-político..., págs. 43-44.]


Cutanda es una localidad española perteneciente al municipio de Calamocha, en el Jiloca, provincia de Teruel, Aragón. Está situada a 1059 msnm y a una distancia de 83 km de Teruel. Su población era de 187 habitantes en el censo de 1990, 76 en el 2011.

Solo pasa un río cerca de este municipio en época de lluvias o cuando hay riadas (por lo general su cauce sirve de sendero), por lo tanto el cultivo de secano es su principal fuente de ingresos. De esta localidad era originario el edil del PP Gregorio Ordóñez, asesinado por ETA. Su padre era natural de Cutanda.

Por este pueblo pasa la ruta del Cid.

Cutanda se encuentra a 14 km al levante de Calamocha, y su castillo, conocido por la victoria de Alfonso I (1120), estuvo bajo varios tenentes y perteneció a aquella marca que gobernaban los señores de Belchite. A fines del siglo XIII se inició el señorío de la mitra de Zaragoza, que duró siglos. El castillo fue atacado por los castellanos en 1445, y todavía estaba en servicio en 1839, aunque no lo asaltaron los carlistas, pero se derruyó después de la segunda guerra carlista. Sus ruinas yacen sobre un otero próximo al pueblo y se reducen a un muro de 12 metros de longitud y 2 de espesor, recubierto de sillería, en cuya cara interna conserva restos de una bóveda de crucería, y sería la capilla o una sala, al parecer, de buena arquitectura. Andrés y Valero cita obras realizadas en 1243, 1500 y 1554, éstas, según el manuscrito de Espés, se referían a terminar aposentos, escalera, chimenea, etc. Los arzobispos lo destinaban a cárcel y depósito de cobros. Sería pues, una de las muchas obras que acometió el arzobispo Hernando de Aragón.

A diferencia de otros lugares de alrededor, la villa de Cutanda no formó parte de la Comunidad de Daroca.

La Batalla de Cutanda:

Tras la conquista de Zaragoza (por parte de Alfonso I), los Almorávides al mando de Ibrahim ibn Yuüsuf organizaron un gran ejército que frenara los avances de Alfonso I. La batalla favorable al rey aragonés (ayudado por Guillermo IX, duque de Aquitania), se dio el 17 de junio de 1120 en los campos de Cutanda, cerca de Calamocha. Así pudo el batallador consolidar sus conquistas, ocupando Calatayud, Daroca, alto Jalón y la orilla derecha del Ebro.

En el siglo XIV aún se decía: “Peor fue que la de Cutanda”.

En invierno tiene unas temperaturas muy frías, sin embargo en verano el calor es sofocante.





Guillermo de Poitiers —en occitano, Guilhem de Peiteus—, conocido también como Guillermo IX de Aquitania o Guillermo el Trovador —en francés, Guillaume le Troubadour— (22 de octubre de 1071-Poitiers, 10 de febrero de 1126), fue un noble francés, noveno duque de Aquitania, séptimo conde de Poitiers y primero de los trovadores en lengua provenzal del que se tiene noticia.

Nació en 1071, hijo de Guillermo VIII de Aquitania y de su tercera esposa, Audéarde de Borgoña, hija del duque Roberto I de Borgoña. Cuando falleció su padre en 1086, heredó unos dominios más extensos que los del propio rey de Francia, de quien era nominalmente vasallo. En los años 1101 y 1102, participó tardíamente en la primera cruzada tras la caída de Jerusalén. Sostuvo varias guerras contra los condes de Tolosa. Fue excomulgado en dos ocasiones, una de ellas por abandonar a su esposa legítima y arrebatarle a la fuerza la mujer a su vasallo el vizconde de Châtellerault. Entre 1120 y 1123 combatió junto a Alfonso I el Batallador, su concuñado, para intentar arrebatar a los musulmanes el reino de Valencia.
La vinculación de Guillermo el Trovador y Alfonso el Batallador es doble. De una parte, Inés de Aquitania —hermana de Guillermo el Trovador— casó con Pedro I de Aragón, el cual falleció sin descendencia masculina, heredando sus reinos su hermano Alfonso el Batallador. De otra, porque a la muerte del Batallador, que falleció sin descendencia, heredó sus reinos su hermano Ramiro II el Monje, el cual casó con Inés de Poitou, hija de Guillermo el Trovador. De ahí que el Trovador resultara cuñado de Pedro I de Aragón y concuñado de sus hermanos, Alfonso el Batallador y Ramiro el Monje.

De su matrimonio con Felipa de Tolosa tuvo los siguientes hijos:

Inés de Poitou (c. 1105-c. 1159), esposa de Aimar de Thouars y de Ramiro II de AragónGuillermo X de Poitiers (1099-1137), último duque de AquitaniaRaimundo de Poitiers (c. 1115-1149), por su matrimonio con Constanza, príncipe consorte de Antioquía.

Guillermo de Poitiers es el primer poeta de nombre conocido en las literaturas románicas. Se conservan 11 poemas suyos, en que la temática amorosa es tratada a veces con gran crudeza: se autodenominaba «trichador de dòmnas», alardeaba de sus proezas sexuales y muchos de sus poemas están dedicados a su amante, Maubergeonne, a la que llama la Peligrosa. En otra composición, pide a sus caballeros que le ayuden a escoger caballo:

Caballeros, aconsejadme en esta duda:
—nunca escoger me fue tan difícil—:
No sé si quedarme con [la dama] Agnes o con [la dama] Arsen.

Cavalier, datz mi cosselh d'un pessamen:
—Anc mays no fuy issaratz de cauzimen—:
Res non sai ab qual me tengua, de n'Agnes o de n'Arsen.

En chapurriau de Beseit:

Caballés, donéume consell de un pensamén:
Perque may me va sé triá tan difíssil:
Res no sé en quina me tinga, de la Agnes o de la Arsen.

En otros poemas, muestra una sensibilidad enteramente diferente:
Ab la doussor del temps novel
folhon li bosc e li auzel
chanton chascus en lor lati
segon lo vers del novel chan:
adonc esta ben qu'om s'aizi
d'aisso dont om a plus talan.

Con la dulzura de la primavera
bullen los bosques y los pájaros cantan
cada uno en su latín
según el ritmo del nuevo canto:
así conviene que cada uno se regocije
en lo que más desea.

En chapurriau de Beseit:
En la dolsó del tems nou
fulle lo bosque (y follen) los muixóns
canten cadaú en lo seu latín (o llatí)
segóns lo vers del nou can:
aixina que está be que se disfruto
d´aissó que mes mos agrade.
Acogió en su corte al bardo galés Blédri ap Davidor, quien introdujo en las literaturas románicas la leyenda celta de Tristán e Isolda.




lunes, 20 de noviembre de 2023

Résumé de la grammaire romane. Chapitre II. Substantifs.

Chapitre II. 

Substantifs

Ils étaient masculins ou féminins. 

L' article, la terminaison, les faisaient ordinairement reconnaître, et indiquaient le singulier ou le pluriel.

Comme on ne peut pas dire qu' il existe des CAS dans les langues dont les substantifs ne varient pas leurs désinences d' une manière qui désigne ces CAS, il m' a paru plus simple de les distinguer en Sujets et en Régimes, avec d' autant plus de raison que la langue romane possédait une forme caractéristique, spéciale pour les distinguer.

Au singulier, l' S final attaché à tous les substantifs masculins et à la plupart des substantifs féminins terminés autrement qu'en A, indiquait qu' ils étaient employés comme Sujets; et l' absence de l' S, qu' ils l' étaient comme Régimes directs ou indirects.

Au pluriel, les sujets ne recevaient pas l' S, qui, au contraire, s' attachait aux régimes directs et indirects.

Les noms féminins en A, sujets ou régimes, ne recevaient jamais au singulier l' S final, et l' admettaient toujours au pluriel.

Les substantifs qui originairement se terminaient en S, le conservaient soit au singulier soit au pluriel, comme Ops, besoin, Temps, temps, Vers, vers.

Concurremment avec cette règle il existait toutefois une forme particulière qui faisait distinguer au singulier le sujet et le régime de quelques substantifs masculins. Ces substantifs reçurent la finale AIRE, EIRE, IRE, comme sujets au singulier, Trobaire, troubadour, Bateyre, batteur, Servire, serviteur, et la finale ADOR, EDOR, IDOR, comme régimes directs ou indirects au singulier, et comme sujets ou régimes au pluriel, Trobador, Batedor, Servidor.

L' S ne s' attachait jamais à ces sortes de substantifs au singulier, parce que la terminaison suffisait pour distinguer le sujet en AIRE, EIRE, IRE, du régime direct ou indirect qui était toujours en ADOR, EDOR, IDOR, mais au pluriel, qui avait toujours cette dernière désinence, l' S marquait les deux espèces de régimes.

Plusieurs substantifs, par leur double terminaison masculine et féminine, pouvaient être employés tour à tour dans le genre qui convenait aux auteurs comme fuelh, fuelha, feuille; joy, joya, joie; ser, sera, soir; dons (: dona), domna, dame: mais alors, pour ce dernier substantif, le pronom possessif qui était joint à dons, était MI, TI, SI, au lieu de MA, TA, SA:

MI dons, SI dons, etc.

EN, placé devant un nom propre masculin, indiqua une sorte de distinction de la personne, et signifiait seigneur, sire: En Peyrols, En Guilems. 

(N. E. Creo que de mossen, mon seigneur, senher etc.: 'N Uc, N' Anfos.)

NA, au-devant du nom d' une femme, avait la signification de dame, domiNA: NA Maria, Na Margarida.

Ces signes furent placés même devant les sobriquets ou noms fictifs qui 

étaient donnés à des personnes qualifiées.

Ils furent ajoutés quelquefois aux mots qualificatifs senher et domna:

senher EN Enric, domna NA Maria.

NA subissait parfois l' élision devant les noms qui commençaient par des 

voyelles: N' Agnes pour Na Agnes.

De même, en poésie, pour la mesure du vers, on écrivait indifféremment EN ou N, quand le mot précédent se terminait par une consonne.

Enfin au lieu de EN, on employa aussi DON, DOM, venant de dominus, et qui avait la même signification.


Verbes employés substantivement.


A l' exemple de la langue grecque et de la langue latine, les présents des infinitifs furent souvent employés substantivement.

Comme sujets, ils prirent ordinairement l' S final.

Comme régimes ils rejetèrent cet S.

Les régimes indirects furent précédés des prépositions qui les désignaient.

Quelquefois l' article fut joint à ces verbes, soit sujets, soit régimes; quelquefois ils furent employés sans articles, ainsi qu'on le pratiquait à l' égard des substantifs mêmes.

Aux verbes employés substantivement s' attachèrent comme aux véritables substantifs, les pronoms possessifs, démonstratifs, etc., et tous les différents adjectifs; en un mot, ces verbes remplirent entièrement les fonctions des substantifs ordinaires.

Par analogie, les gérondifs furent aussi employés substantivement, et alors ils étaient précédés de l' article: Al pareissen de las flors, au paraissant des fleurs.

domingo, 8 de octubre de 2023

Rambaud de Vaqueiras. Raimbaut.

Rambaud de Vaqueiras.

Rambaud de Vaqueiras. Raimbaut.



I.

Savis e folhs, humils et orgulhos,
Cobes et larcx e volpils et arditz
Sui, quan s' eschai, e jauzens e marritz,
E sai esser plazens et enoios,
E vils e cars e vilas e cortes,
Avols e pros, e conosc mals e bes,
Et ai de totz bos ayps cor e saber,
E s' en re faill, fatz o per non poder.

En totz afars sui savis e ginhos,
Mas mi dons am tan qu' en sui enfolhitz,
E 'l sui humils on piegz mi fai e m ditz,
E n' ai erguelh, quar es tan belha e pros,
E sui cobes qu' ab son belh cors jagues
Tan que plus larcx en suy e mielhs apres,
E sui volpils, quar no l' aus enquerer,
E trop arditz, quar tan ric joy esper.

Belha domna, tal gaug mi ven de vos
Que marritz sui, quar no vos sui aizitz;
Qu' ieu sui per vos als pros tant abelhitz,
Qu' enuian s' en li malvat enuios;

Be m tenrai vil s' ab vos no m val merces,
Qu' ieu m tenh tan car per vos en totas res
Que per vilan m' en fatz als croys tener,
E per cortes als pros tan sai valer.

D' amor ditz mal en mas autras chansos,
Per mal que m fetz la belha enganairitz;
Mas vos, domna, ab totz bos ayps complitz
Mi faitz tan be qu' esmenda m' es e dos;
Qu' amors e vos m' avetz tal re promes
Que val cent dos qu' autra domna m fezes;
Tan valetz mais, per qu' ie us vuelh plus aver,
E us tem perdre, e us vuelh mais conquerer.

Jois e jovens et avinens faissos,
Domna, e 'l gens cors d' ensenhamens noyritz
Vos an pretz dat qu' es pels melhors chauzitz;
E per ma fe, si m' aventura fos
Qu' ieu ni m' amors ni mos chans vos plagues,
Lo mielhs del pretz auria en vos conques,
E de beutat, o puesc ben dir en ver,
Que per auzir o sai e per vezer.

Belhs Cavaliers, chauzimens ni merces,
E fin' amors, e sobrebona fes,
Qu' ie us tenc e us port, mi deuria valer
Endreg d' amor, qu' autre joy non esper.

Na Beatritz, vostre belh cors cortes,
E las beutatz, e 'l fin pretz qu' en vos es,
Fai gent mon chant sobr' els melhors valer,
Quar es dauratz del vostre ric pretz ver.

II.

Era m requier sa costum' e son us
Amors, per cui planh e sospir e velh,
Qu' a la gensor del mon ai quis cosselh,
E ditz qu' ieu am tan aut cum puesc en sus
La melhor domna, e m met en sa fiansa;
Qu' onors e pros e pretz m' er, e non dans;
E quar ilh es del mon la plus prezans,
Ai mes en lieys mon cor e m' esperansa.

Anc non amet tant aut cum ieu negus,
Ni tan pros domna, e quar no i truep parelh,
M' enten en lieys, e l' am al sieu cosselh
Mais que Tysbe non amet Piramus;
Quar jois e pretz sobre totas l' enansa,
Qu' ilh es als pros plazens et acoindans,
Et als avols es d' ergulhos semblans;
Largu' es d' aver, e d' onrad' acoindansa.

Anc Persavals, quant en la cort d' Artus
Tolc las armas al cavalier vermelh,
Non ac tal gaug cum ieu del sieu cosselh;
E fa m murir si cum mor Tantalus,
Qu' aisso m veda de que m don aondansa
Mi dons, qu' es pros, cortez' e benestans,
Riqu' e gentils, joves e gen parlans,
E de bon sen e de belha semblansa.

Bona domna, aitan arditz o plus
Fui, quan vos quis la joya del cabelh,
E que m dessetz de vostr' amor cosselh,
Non fon del saut de Tyr Emenidus:
Mas a mi tanh mais de pretz e d' onransa,
Qu' endreg d' amor fon l' ardimens pus grans;
Mas ben deu far tan d' ardit vostr' amans
Qu' el ne morra, o n' aura benanansa.

Ja mos Engles no m blasme ni m' acus
Si m luenh per lieys d' Aureng' e de Montelh,
Qu' aissi m don dieus del sieu belh cors cosselh;
Que plus valen de lieys nulhs hom non jus;
Que s' era reys d' Engleterr' o de Fransa,
Lonhera m' en per far totz sos comans;
Qu' en lieys es totz mos cors e mos talans,
Et es la res on ai mais de fizansa.

Belhs Cavaliers, en vos ai m' esperansa;
E quar vos etz del mon la plus prezans
E la plus pros, no mi deu esser dans,
Quar vos mi detz cosselh, e m fotz fermansa.

Na Beatritz de Monferrat s' enansa,
Quar totz bos faitz li van ades denans;
Per qu' ieu lauzi ab sas lauzors mos chans,
E 'ls enantisc ab sa belha semblansa.
III.

Truan, mala guerra
Sai volon comensar
Donas d' esta terra,
E vilas contrafar;
En plan' o en serra
Volon ciutat levar
Ab tors;
Quar tan pueia l' onors
De lieys que sotzterra
Lor pretz, e 'l sieu ten car,
Qu' es flors
De totas las melhors
Na Biatritz; car tan lur es sobreyra
Qu' encontra lieys volon levar senhieyra,
Guerra e foc e fum e polverieyra.

La ciutatz s' ajosta
Per far murs e fossatz;
Domnas ses semosta
Y venon de totz latz,
Si que pretz lor costa
E jovens e beutatz;
E m pes
Qu' ilh filha del marques
N' aura dura josta,
Car a conques en patz
Totz bes,
E totz bos aibs cortes:
E quar es pros e franch' e de bon aire,
Non vol estar plus en patz que sos paire
Que tornatz es al lansar et al traire.

Donas de Versilha
Volon venir en l' ost,
Sebeli e Guilha
E Na Rixenda tost;
La mair' e la filha
D' Amsiza, quan que cost;
Ades
Ven de Lenta n' Agnes,
E de Ventamilha
Gilbelina rescost;
Apres
Er la ciutatz en pes;
De totas partz y venon a gran joya;
Fag an ciutat, et an li mes nom Troya,
E fan Poestat de mi dons de Savoya.

N' Aud' e Na Brelanda,
Na Palmier e N' Auditz,
Engles e Guarcenda,
N' Agnes e N' Eloitz,
Volon que lor renda
Joven Na Biatritz;
Sino,
Las domnas de Ponso
Li 'n queran esmenda;
E lai part Mont Senis
Somo
La ciutatz comtenso,
Qu' ades guerrey lieys qu' es tan bon' e belha

Que lor beutat tolh, a la damizella
De las autras colors fresqu' e novella.

La Poestat se vana
De far ost en arrenc,
E sona 'l campana,
E lo vielhs comuns venc;
E dis per ufana
Que chascuna desrenc;
Pueis ditz,
Que 'l bella Biatritz
Estai sobirana
De so qu' el comuns tenc;
C' aunitz
N' es mans e desconfitz.
Las trompas van e la Poestat cria:
“Demandem li jovent e cortezia,
Pres e valor!” E totas cridon: Sia!
Maria la Sarda
E 'l dona de san Jortz,
Berta e Bastarda,
Mandon tot lor esfortz
Que joves Lombarda
No rest de sai los portz;
Car say
Qu' a N' A Biatritz play,
Que lur reiregarda
Non pot esser tan fortz,
Qu' esglay
Lo sieu fin pretz veray.
De Canaver y ven molt gran compainha,
De Toscana e domnas de Romainha,
Na Tomazina, e 'l domna de Surainha.

La ciutatz se vueia,
E movon lor carros,
E 'l vielhs comuns pueia;
E gieton en lor dos
Cuirassas de trueia
Ab que cobron lor os;
Gambais
An et arcs e carcais;
E non temon plueia,
Ni mals temps no lur notz;
Hueymais
Faran de grans assais.
De totas partz comenson a combatre,
Na Biatritz cuion de pretz abatre;
Mas non lur val, s' eron per una quatre.

Per lors murs afendre
Fan engenhs e carels,
E trabuquetz tendre,
Gossas e manganels,
Fuec grezesc acendre,
Fan volar e cairels;
De jos
Trauquon murs ab bossos;
Per tal no s vol rendre
Lo sieus joves cors bels
Joyos,
Ples de belhas faissos.
Totas cridon, aiuda tras l' esponda,
L' un' a l' autra; la tersa ten la fronda,
E trazon tug li genh a la redonda.

Na Biatritz monta,
E s va de pretz garnir;
Ausberc ni porponta
Non vol, e vai ferir;
Cell' ab cui s' afronta
Es serta de morir;
E jonh,
Et abat prop e lonh;
E fai tanta jonta
Que l' ost fai descofir;
Pueis ponh,
Si qu' el carros desjonh.
Tantas n' a prez e derocad' e morta,
Qu' el vielhs comuns s' esmay e s
desconorta,
Si qu' a Troya l' enclaus dedins la porta.

Na Biatritz, be m platz, quar est estorta
A las vielhas, qu' el vostres gens cors porta
Pretz e jovens qu' a lor proeza morta.

Bels Cavalhiers, vostr' amor me coforta,
E m dona joy, e m' alegr' e m deporta,
Quan l' autra gen s' esmay e s desconorta.


Pons de la Garda.

Sitot non ai al cor gran alegransa,
Si dey chantar e far bella semblansa;
E per so m platz cobrir ma malanansa,
Qu' ieu no vuelh dar gaug a mos enemis;
E si 'n dirai alques de mos talans,
E 'n laissarai per paor moutz a dire.

Eras no sai deves qual part me vire,
Pus miey amic ponhon en mi aucire;
Que tals m' a fach so don planc e sospire,
Qu' ie us jur ma fe, qu' ieu cuiav' esser fis
Qu' el me serques mos pros e mos enans;
Mas aissi falh hom en mantha fazenda.

Non dirai tan que negus hom m' entenda,
Car d' aquest tort no vuelh aver esmenda;
Si mals m' es pres no vuelh que piegz m' en prenda.
Ai! cum fora gueritz, s' ieu ja no vis
Lo jorn qu' ieu vi ni conuc los enjans
Que m' a fag silh don no vuelh mantenensa.

Mas ieu sai ben qu' ilh a tal conoyssensa
Mais per si eys que per autra temensa,
Que s laissara enves mi far valensa,
E qui m sera leyals amicx e fis;
Mas ja nulh temps, si vivia mil ans,
No lo y dirai, s' ilh non o vol entendre.
Soen mi fai amors ab se contendre:
Quan cug poiar, l' om ave a deissendre.
Mal aia 'l jorns qu' amors mi fetz emprendre;
Quar, s' ieu ames si cum fan mos vezis,
Non sofrira las penas ni 'ls afans
Que m fai sufrir amors la nueg e 'l dia.

En aisso fai amors gran vilania,
Menhs fai de be a selh que mais s' i fia;
Qu' ieu mi rancur d' amor e de m' amia
A cuy aurai loncx temps estat aclis;
E 'l guizardos no m' es res mas afans,
Mas ieu 'lh servi tos temps de bon coratge.

Dieus prec que m fes vezer, ans qu' ieu moris,
Cum fos mos pros, e ja no fos mos dans
De vostr' amor, domna de bon linhatge.

//


Vacqueyras, Vaqueiras

Raimbaut de Vaqueiras or Vaqueyras (fl. 1180 – 1207) was a Provençal troubadour and, later in his life, knight. His life was spent mainly in Italian courts[1] until 1203, when he joined the Fourth Crusade. His writings, particularly the so-called Epic Letter, form an important commentary on the politics of the Latin Empire in its earliest years. Vaqueiras's works include a multilingual poem, Eras quan vey verdeyar where he used French, Italian, Galician-Portuguese and Gascon, together with his own Provençal.


Vaqueiras was from Vacqueyras, near Orange. He spent most of his career as court poet and close friend of Boniface I of Montferrat, with whom he served in battle against the communes of Asti and Alessandria. Vaqueiras claimed he earned a knighthood through protecting Boniface with his shield in battle at Messina, when they took part in Emperor Henry VI's invasion of Sicily. He was present at the siege and capture of Constantinople in 1204, and then accompanied Boniface to Thessalonica. It is generally presumed that Raimbaut died on 4 September 1207, together with Boniface, in an ambush by the Vlach.


The only critical edition of Vaqueiras attributes 33 extant songs to him; only eight of the associate melodies have survived. He used a wide range of styles, including a descort, several cansos and tensos, an alba and a gap; he, with Perdigon and Ademar de Peiteus, invented the torneyamen (or, at least, left us its earliest example). One of his songs, "Kalenda Maia", is referred to as an estampida and is considered one of the best troubadour melodies.[by whom?] However, according to the razó, he borrowed the tune from two other musicians. This would explain why the song is called an estampida, which is, theoretically, a purely instrumental piece.


In 1922, Vaqueiras was the subject of a verse drama by Nino Berrini, Rambaldo di Vaqueiras: I Monferrato. Strongly derivative of Edmond Rostand's Cyrano de Bergerac and La Princesse Lointaine, it presents a highly romantic, fictionalised image of the poet, in love with his patron's daughter Beatrice. At the end, he returns, mortally wounded, from Thessalonica, to die in her arms.


Vaqueiras and the song "Kalenda Maya" are referenced disparagingly by the protagonist-narrator in Nicole Galland's novel Crossed: A Tale of the Fourth Crusade.


A similar fictionalised account of a courtly love relationship between Vaqueiras and Beatrice del Carretto (subject of Vaqueiras's early songs, daughter of Boniface of Montserrat and Helena del Bosco) is the subject of a short story, Miłość i płaszcz (The Love and the Cloak), by Teodor Parnicki, dating from the period between 1933–1939.


Amelia E. Van Vleck, The Lyric Texts p. 33, in Handbook of the Troubadours (1995), edited by F. R. P. Akehurst and Judith M. Davis.


The poems of the troubadour Raimbaut de Vaqueiras ed. and tr. Joseph Linskill. The Hague: Mouton, 1964.


http://trobar.org/troubadours/raimbaut_de_vaqueiras/



Raimbaut de Vaqueiras o Raimbaut de Vaqueyras (activo desde aproximadamente 1180 y fallecido el 4 de septiembre de 1207) fue un trovador provenzal y, más tarde, caballero. Su vida giró principalmente en torno a la corte en Italia hasta 1203, cuando se incorporó a la Cuarta Cruzada.


Como su nombre indica, procedía de Vacqueyras, Vaucluse; cerca de Orange, Francia. Pasó la mayor parte de su carrera como poeta en la corte y fue amigo de Bonifacio de Montferrato. Sirvió con él en la lucha contra los municipios de Asti y Alessandria. Raimbaut alegó obtener la categoría de caballero gracias a la protección de Bonifacio con su escudo en la batalla de Mesina, cuando tomó parte con el emperador Enrique VI en la invasión de Sicilia. Estuvo presente en la toma de Constantinopla en 1204 y, a continuación, acompañó a Bonifacio a Tesalónica.

Sus escritos, en particular la denominada Carta Épica, forman un importante comentario sobre la política del Imperio Latino en sus primeros años.

Generalmente se supone que Raimbaut falleció el 4 de septiembre de 1207, junto con Bonifacio, en una emboscada de los búlgaros.

Ha sobrevivido únicamente una edición de las obras atribuidas a Raimbaut compuesta de 33 canciones y ocho melodías asociadas. Utilizó una amplia gama de estilos. Una de sus canciones, Kalenda maya, dedicada a las fiestas del 1 de mayo,1​ es considerada una de las mejores melodías de trovadores.

En 1922, Vaqueiras fue objeto de un verso de teatro por Nino Berrini, Rambaldo di Vaqueiras: I Monferrato, procedente en Cyrano de Bergerac, de Edmond Rostand.

http://www.calendamaia.cl/Fundamentos/raimbaut.htm

https://archive.org/details/rambaldodivaquei00berruoft


lunes, 7 de noviembre de 2022

Pragmatica domini Regis Alfonsi secundi. Inquisitori hereticae pravitatis

Pragmatica domini Regis Alfonsi secundi quod omnes officiales domini Regis tam Aragonum Valentiae Maioricarum et Cataloniae teneantur ad eius requisionem (requisitionem) obedire Inquisitori hereticae pravitatis quicumque fuerit ordinis praedicatorum in capiendis hereticis et etiam eis incarcerandis et alias adversus eos procecedendo (proce-cedendo) pro favori fidei catholicae. Data Barcinonae VIII calendas julii anno Domini MCCLXXXVI (1: N. del E. Carbonell no pone en su manuscrito más que el epígrafe de este documento pero como hemos creído que tendría intención de darlo extensamente, lo hemos copiado exactamente del fol. 144 v. del Reg. n. 66 de este Archivo general, en el que se halla continuado.).

Quoniam fidei catolice defendere pariter ac promovende secundum negocium illos pocius viriliter decet asumere quibus ex oficio potestatis et dignitatis incumbit tanta circunspeccione regere et gubernare subiectos ut ab infidelium non solum violencia sed etiam fraudulencia conserventur inmunes et sic terrena potestas celesti potestati a qua esse dinoscitur devote subjectionis obsequium ac fidelitatis debitum reddere fideliter comprobetur. Nos Alfonsus Dei gracia Rex Aragonum etc. Volumus et ordinamus ac presenti - 

statuto inviolabili atque perpetuo firmiter stabilimus. Quod omnes heretici cuiuscumque secte nomine censeantur eliminentur extingantur et exterminentur de cunctis terris et locis dominationi nostre subjectis ne infectionis sue contagie pestifera fidem simplicium corrumpere valeant aut in aliqua depravare quod ut perfeccius et comodius expleri valeat ac debite execucioni mandari districte precipiendo mandamus vobis universis et singulis baiulis nostris justiciis çalmedinis et aliis oficialibus nostris quocumque vocabulo nominentur in Aragonia Catatonia et in regno Maiorice ac Valencie institutis ac in posterum instituendis quod ad notificationem seu denunciationem dilectorum fratrum ordinis predicatorum qui nunc sunt vel erunt in posterum heretice pravitatis inquisitores faciatis compleatis et execucioni mandetis sive in capiendo homines et incarcerando eosdem sive in aliis que ad ipsius inquisitionis negocium pertinere videbuntur cum et ipsi in huiusmodi inquisicionis officio romane ecclesie auctoritate fungantur quicquid per se vel per nuncios suos pro parte domini Pape et nostro vobis mandaverint exequendum si de nostra confiditis gracia et amore. Et hoc volumus quod faciatis quocienscumque et ubicumque ab eis vel altero eorum fueritis requisiti. Nos enim ipsum negocium fidei pro quo et in quo dicti fratres laborare intendunt omni occasione remota ex corde et cura previgili ad Dei gloriam in ipsius fidei exaltationem et Ecclesie romane reverenciam promovere intendimus et juvare. Volumus insuper et mandamus quod omnes dicti inquisitores vel alter eorum liceant ire et discurrere per terras dominacioni nostre subiectas ullum eis nec familie nec equitaturis nec aliis bonis suis impedimentum vel contrarium faciatis nec fieri permitatis sed si necesse fuerit requisiti ab eis provideatis eisdem de securo transitu et ducatu. Similiter etiam volumus et mandamus quod provideatis eisdem in expensis et salvatis omnes sumptus quos ipsi pro dicta inquisicione fecerint tam in equitaturis quam in aliis prout ipsi vobis dixerint quocienscumque ab eis vel altero ipsorum fueritis requisiti. Quod est actum Barchinone VIII kalendas julii (1286.)


Die veneris decima mensis aprilis anno a nativitate Domini MCCCCLXXXXV (1495) reverendus ¡n Christo pater et dominus Petrus Dei gratia Episcopus Barcinone et venerabilis et circunspecti viri domini Antonius de Contreras decretorum doctor et Petrus Pariente in jure canonico bacallarius (bachiller) inquisitores hereticae et apostaticae pravitatis in civitatibus et diocesis Tarraconensi Barcinonensi Vicensi Gerundensi et Helenensi apud plateam Regis urbis Barcinonae existentes eorum cum sententia diffinitiva omnes et singulos infrascriptos pro hereticis et apostatis condemnarunt illorumque statuas brachio saeculari tradiderunt atque eorum bona fisco et camerae Regiae confiscata declararunt quorum nomina sunt haec.

Aduardus Badia morabatur in Callo judeorum.

Antonius Serra portugues moram traxit cum Andrea Amoros.

Agnes uxor Michaelis Alesino.

Angelina uxor Michaelis Badia morabatur versus fontem Angelorum ad Mare.

Antonia vidua quae fuit uxor Hugueti textoris serici filiae den
Caxes-noves. (Cajas nuevas; caixes; caxia latín, caixa, caxa)

Bernardus Vilamari botigarius seu mercator pannarius morabatur in vico vulgo dicto dels Spaciers.

Bernardus Porta textor morabatur juxta plateam Trinitatis.

Brigida vidua quae fuit uxor Marci Rosanes.

Beatrix filia Mathei Barenys reconsiliati.

Blanquina uxor Bernardi Morvedre morabatur in platea Campirotundi vulgo Camprodo.

Bernardus Steve gener Gabrielis Montço.

Beatrix uxor Gabrielis Tolosa soror Francisci Requesens.

Bernardus Geraldus textor velorum morabatur apud plateam Trinitatis.

Blanquina vidua quae fuit uxor Jacobi Bosch quondam.

Blanquina uxor Francisci Puigmija.

Bonanatus Rosanes filius Marci Rosanes.

Coloma uxor Gabrielis Servent morabatur in platea Sancti Justi.

Chatherina filia Gabrielis Bonanati mercatoris morabatur in platea Vini.

Chatherina quae fuit uxor Joannis de Conques juponarii morabatur in Callo.

Clara vidua quae fuit uxor Bartholomei Limona quondam corallarii filius Danielis Malorqui morabatur versus plateam Trinitatis.

Elionor uxor Joannis Canti mercatoris.

Elionor uxor Lodovici Queralt corallarii morabatur in vico dels Ollers blanchs.

Elionor Bernardi Alamany morabatur in vico den Sos.

Eulalia uxor den Pou filia Euphrosinae uxoris den Navarro curritoris morabatur in vico de la Boqueria.

Elionor uxor Francisci Orts caligarii morabatur in Callo.

Euphrosina uxor Gabrielis Sartre maioris dierum.

Florença uxor Petri Libia filii Nicolai Libia morabatur in vico den Gimnas.

Francina uxor Joannis Viacamps barbitonsoris filia Danielis Mallorqui morabatur versus plateam Trinitatis.

Francina uxor Berengarii Gual morabatur in vico de la Tapineria.

Francina uxor Francisci vulgo Francoy de Viladecans.

Franciscus Piera corallarius morabatur in domo Joannis Fortia in vico-lato.

Francina Viladecans vidua quae fuit uxor de Francoy Viladecans.

Francina uxor den Sirera morabatur in Callo.

Francina uxor Joannis Far morabatur in vico dels Spaciers.

Francina uxor Petri Valls morabatur in platea den Camprodo.

Francina Scales vidua vulgo la grossa morabatur in vico dels Codols.

Gaillelmus Fabra curritor auris morabatur in vico de Beseya.

Joannes Çacoma libratarius sive bibliopola morabatur in vico S. Dominici.

Joannes Far filius Francisci sive Francoy Far morabatur in vico dels Speciers.

Joanna uxor Petri Queralt morabatur juxta monasterium de Mercede.

Joannes Canti mercator morabatur in domo Galcerandi Sunyer prope Mercedem.

Joannes Valls morabatur in vico de la Tapineria.

Joannes Crexells veteramentarius vulgo peyer morabatur in Callo.

Joannes Leo mercatoris morabatur in vico-lato.

Joannes Balle mercator morabatur juxta plateam Trinitatis.

Joannes Uguet filius Bonanati Uguet.

Joanna vidua uxor que fuit Gabrielis Blanqua.

Joanna uxor Jacobi de Sogovia morabatur ¡n vico dels Flasaders.

Margarita uxor Petri Antonii morabatur in vico de Beseya.

Margarita Maestres uxor Guillelmi Maestres morabatur in Callo.

Michael Vitalis filius Raimundi Vitalis morabatur in vico de Bonayre.

Mandina Balle uxor Jacobi Balle morabatur in platea Trinitatis.

Marcus Sobirats mercator morabatur in domo Marci de Parets in Burno.

Margarita Gomis vidua que fuit uxor den Gomis.

Na Garcia que morabatur in Callo.

Petrus Piera que morabatur in domo Francinae de Pau.

Paula uxor Pauli Vinyes filia Angelinae Feu.

Raphaela quae fuit uxor fratris Bernardi de Ferreris quondam presbyteri.

Sperança uxor Michaelis Fonch.

Thomasa uxor Jacobi de Pau morabatur in vico dels Codols.

Violans uxor Jacobi Uguet frumentarii morabatur in platea Trinitatis.

Violans Queralt uxor Dalmacii de Queralt morabatur juxta monasterium de Mercede.

Violans uxor Lodovici Benet drogarii morabatur in vico dels Speciers.

Violans filia Marci Rosanes uxor den Grau sartoris.

Violans uxor Guillelmi Gordiola.

Hypolita uxor Petri Palou curritoris morabatur in vico de les Filateres (hilanderas) et in vico de Beseya novissime.

Isabel uxor den Vilamari morabatur in vico dels Speciers.

Isabel uxor Francisci Malarts morabatur in vico dels Speciers.

Euphrosyna uxor Gasparis Cartella.

Francina uxor Gabrielis Benet in vico-lato.

Isabel uxor Joannis Valls morabatur in vico de la Tapineria.

Omnes namque predicti sunt habitatores huius urbis Barcinonae.


Ne memoria excidat quod extra urbem Barcinonam processum fuit per praefatos reverendos dominos Antonium de Contreras et Petrum cognomento Pariente inquisitores hereticae (la c parece ç) et apostaticae pravitatis hic continuare gradatim lubet.


Apud civitatem Gerundam.


Imprimis die XXI mensis maii anno a nativitate Domini MCCCCLXXXX quinto apud civitatem Gerundam in Sede reconsiliarunt in forma debita et consueta predicti inquisitores ac carceribus perpetuis condemnarunt. (pone condamnarunt)

Aldunciam uxorem Joannis Ferrer Dala mercatoris villae seu oppidi Perpiniani.


Apud villam seu oppidum Perpiniani.


Die dominica VIIII mensis augusti anno predicto a nativitate Domini MCCCCLXXXXV apud villam seu oppidum Perpiniani reverendi patres inquisitores predicti personaliter existentes in Ecclesia beatae Mariae

de Regali reconsiliarunt gremio Sanctae matris Ecclesiae personas infrascriptas quae cum garnaxiis indutae processionem per loca solita praefatae villae cum cruce et crucifixo erectis ac modo et forma aliarum processionum sequebantur et quarum nomina reconsiliatorum (pone reconsiliatarum) tempore gratiae sunt sequentia.


Columba uxor quae primo fuit Guillelmi Petri quondam mercatoris villae seu oppidi Castilionis Emporiarum (Castelló de Empuries) nunc vero uxor Marci Croes de Cadaques (Cadaqués) et impresentiarum habitatrix Perpiniani.

Euphrosyna uxor Joannis Cavallaria textoris villae Perpiniani quae primo uxor fuit Jacobi Bonafe quondam civitatis Ilerdae.

Joannes Fanyans variopola Perpiniani.

Beatrix vidua que uxor fuit

Joannis Guillelmi sadacerii quondam Castilionis Emporiarum habitatrix Perpiniani.

Florentia vidua quae fuit uxor Leonardi Leonard variopole Perpiniani.

Laurentius Bruch botigarius Perpiniani.

Ricsen uxor predicti Laurentii Bruch.

Agnes Ventessa vidua quae uxor fuit Bartholomei Ventessa Perpiniani.

Pontius Callar cursor auris Perpiniani.

Galcerandus Sanctangel variopola Perpiniani.

Joanna Vilarasa vidua quae uxor fuit Benedicti Vilarasa quondam Perpiniani.

Jacobus Planella textor Perpiniani.

Florentia uxor Galcerandi Sanctangel sartoris Perpiniani.

Constancia uxor Jacobi Planella textoris panni lini Perpiniani.

Jacobus Cassanyes variopola Perpiniani.

Placentia vidua quae uxor fuit Bernardi Bianya quondam Perpiniani.

Margarita uxor Jacobi Sanct-Climent cursoris Perpiniani.

Violans uxor Joannis Albert variopolae Perpiniani.

Beatrix uxor Raimundi Planella cursoris Perpiniani.

Isabel uxor Jacobi Casafranca merçarii Perpiniani.

Alduncia Cassanyas vidua Perpiniani.


Mortui pro hereticis condemnati apud urbem Gerundam.


Die XXI mensis decembris anno a nativitate Domini MCCCC nonagesimo quinto apud urbem Gerundam fuerunt pro hereticis condemnati quorum nomina sunt quae sequuntur.


Omnes civitatis Gerundae.


Bernardus Sampso quondam.

Blanquina quondam uxor Raimundi Mercader quondam maioris diebus.

Mandina quondam uxor de Monpayller. (variante de Montpellier)

Elionor quondam uxor Dalmati Mercader.

Constancia quondam uxor Gabrielis Mercader.



Omnes oppide sive villae Castilionis Emporiarum.


Joannes Miro maior dierum quondam.

Leonarda quondam vidua mater Leonardi Giponer.

Blanquina quondam uxor Manuelis Climent quondam socrus Petri Lodovici Funes variopolae civitatis Barcinonae.


Absentes pro hereticis condemnati apud urbem Gerundam.


Predicta XXI die mensis decembris anno predicto a nativitate Domini MCCCCLXXXXV fuerunt pro hereticis condemnati apud urbem Gerundam omnes infrascripti absentes.


Antonia uxor Leonardi soror germana Gasparis Serment.

Alduntia uxor Francisci Bosch.

Bartholomeus Comte.

Beatrix eius uxor.

Columba uxor Jacobi Petri.

Francina uxor Mathiae Petri.

Franciscus Petrus mercator.

Florentia uxor Petri Andreae.

Gaspar Servent.

Joannes Sent-Climent notarius.

Margarita uxor Bartholomei Bosch filia Joannis Ferrer civitatis Barcinonae.

Michael Andreas.

Margarita uxor Michaelis Rocha.

Mater Gasparis Servent.

Michael Rocha botigarius.

Michael Petrus.

Petre Jou.

Pere Servent.

Isabel uxor den Caxes-noves.

Omnes oppidi sive villae Castilionis Emporiarum.


Reconsiliati et carceribus perpetuis condemnati apud urbem Barcinonam.


Die XXIII mensis marcii tempore quadragesimae anno a nativitate Domini MCCCC nonagesimo sexto in Sede Barcinonae existentibus praesentibus prefatis reverendis patribus dominis Antonio de Contreras decretorum doctore et Petro Pariente licenciato in sacra theologia inquisitoribus hereticae pravitatis cum tota eorum curia et presentibus etiam reverendo in Christo patre Petro Garcia Dei et apostolice Sedis gratia Barcinonensi Episcopo ac me Petro Michaele Carbonello Regio Archivario notarioque publico Barchinonae et aliis in multitudine satis grandi fuerunt reconsiliati gremio Sanctae matris Ecclesiae et carceribus perpetuis condemnati omnes hi sex qui sequuntur.


(1) B Marquesia uxor Pauli Badia mercatoris - C Chatherina uxor Galcerandi Bertrandi scribae Regii (2)

- A Joanna Labiana vidua.

Gabriel Kabaçer sartor.

Isabel uxor Francisci Pallares reconciliati.

Alduntia uxor Gabrielis Comte.

(1) Posui has tres secundum earum etates quia Marquesia est maior

Chatherina media et Joanna minor et sunt hae tres sorores germanae. (tres hermanas)

(2) Hic Galcerandus alia cum sententia una cum eius uxore Chatherina fuerunt condemnati et brachio seculari traditi et combusti. (los quemaron)

Quia horum hereticorum pravitates ritusque judaicos atque sceleratissima facinora (quorum proh dolor mare magnum fuit et est in omnibus terris et dominiis Serenissimorum ac potentissimorum dominorum Regis Ferrandi et Reginae Helisabet coniugum christianissimorum) hoc in codice brevitatis gratia scribere hucusque non curavi nisi eorum aliqua nephandissima sumpta ex originalibus sententiis contra eos latis et fulminatis. Cogitanti tamen impresentiarum ut mihi videor memoratu dignum fore si praedictarum sententiarum aliquam hoc in loco interseruerim ut illorum errores actusque nephandissimos stylumque et ordinem ipsarum sententiarum quisque videre perpendereque valeat. Ita ego Petrus Michael Carbonellus Regius Archivarius licet sum fessus sed non defatigatus talia et tanta scelerata opera describere tamen ob domini nostri Jesu-Christi eiusque Sacratissimae semper virginis Mariae matris gloriosae totiusque Sanctissimae Trinitatis atque Caelestis Curiae reverentiam et honorem proxime dictarum sex personarum reconsiliatarum sententiam ab eius originali nota ac processu illorum habitam sumpsi et propria manu vernacula lingua scriptam ut est de more scribere placuit in haec verba.

(Continúa en la Sententia)

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Cadenet, La comtesse de Provence

Cadenet, t. II, III et IV. Vingt-huit pièces, dont quelques-unes sont attribuées à d' autres troubadours.

Cadenetz si fo de Proensa, d' un castel que a nom Cadenet, qu' es en la riba de Durensa el comtat de Forcalquier. Fils fo d' un paubre cavallier; e quant el era enfans lo castels de Cadenet si fo destruitz e raubatz per la gent del comte de Toloza, e li home de la terra mort, et el pres e menat en Tolsan per un cavalier qu' avia nom Guillem del Lantar; et el lo noiric e 'l tenc en sa maison. Et el venc bos, bels e cortes, e si saup ben trobar e cantar e parlar; et apres a trobar coplas e sirventes. E parti se del seignor que l' avia noirit, et anet s' en per cortz; e fez se joglars e fazia se apellar Baguas. Lonc temps anet a pe, desastrucs per lo mon. E venc s' en en Proensa, e nuillz hom no lo conoissia; e fetz se clamar Cadenet; e comenset a far cansos e fetz las bonas e bellas. En Raimonz Leugier, de Dosfraires del evesquat de Nissa, lo mes en arnes et en honor.

En Blancatz l' onret e 'l fetz grans bens. Longa sazon ac gran ben e gran honor; e pois el se rendet a l' Ospital e lai definet. E tot lo sieu faig eu saubi auzir e per vezer.
Fragment d' une pièce:
S' ieu trobava mon compair' En Blacatz
Un bon conseill leial li donaria,
Mas per mon grat ses conseill o faria,
Qu' enanz qu' el fos del segle trespassatz
S' en departis, qu' el temps que n' es passatz
No il fara ges al maior obs secors,
Anz hai paor qu' inz en enfern no 'l pegna,
Si tan no fai qu' a Jesu Crist si vegna,
Que l' ufana d' aquest segl' e 'l lauzors
Es en l' autre marrimenz e dolors.
S' ieu trobava.
Crescimbeni, 108. Bastero, 80 et 121. Millot, I, 416. Papon, II, 385.
P. Occ. 113.

La dame Castelloze, t. III.
Na Castellosa si fo d' Alvergne, gentils domna, moiller del Truc de Mairona; et amet N Arman de Breon, e fetz de lui sas cansos. Et era una domna mout gaia e mout enseignada, e mout bela.
Crescimbeni, 179. Bastero, 81. Millot, II, 464. P. Occ. 245.

Cavaire. Réponse à un couplet qui lui est adressé par Bertran Folcon:
Cavaliers, cui joglars vest,
De cavalaria s devest,
C' us joglaretz del marques d' Est,
Falco, vos a vesti ab si,
Per que m demandatz que m feri,
Que noca us deman qui us vesti?

Cercamons. Cinq pièces.
Cercamons si fos uns joglars de Gascoingna, e trobet vers e pastoretas a la usanza antiga. E cerquet tot lo mon lai on poc anar, e per so fez se dire Cercamons.
Dans une de ses pièces, il adresse des reproches aux troubadours:
Ist trobador entre ver e mentir
Afollon druz e moilliers et espos,
E van dizen c' amors va en biais
Per que 'l marit en devenon gilos
E dompnas son intradas en pantais...
Pois nostre temps.

Et dans une autre il dit:
E cel que bon pretz oblida
Sembla fols que l' autrui abais;
Et es razos deschausida
Qu' om veia 'l pel en l' autrui oill
Et el sieu no conois lo trau.
Ges per lo temps.
Crescimbeni, 179. Bastero, 81. Millot, II, 474. P. Occ. 250.

Certan. Interlocuteur dans une tenson, il propose de la soumettre au jugement du roi d' Aragon:
N Ugo, lo rei valentz e fis
D' Aragon, en cui pres s' aizis,
El entendra ben lausor;
Sa s que dira, tan sap d' amor...
Millot, III, 396.

Le chevalier du Temple t. IV.
Millot, II, 467.

Claire d' Anduze, t. III.
Millot, II, 477. P. Occ. 252.

Cominal, t. IV.

Le comte d' Empurias. Une seule pièce, dont le texte est altéré dans le manuscrit; c' est une réponse à Frédéric III, Roi De Sicile:
A l' onrat rei Frederic terz vai dir...
Que dels parenz qu' aten de vas Espagna
Secors ogan non creia qu' a lui venia...

Ni no s cug ges qu' el seus parenz desir
Qu' el perda tan qu' el regne no il remagna,
N' el bais d' onor per Franzeis enrechir
Qu' en laiseron lo plan e la montagna...

Del joven rei me platz car non s' esmaia
Per paraulas, sol qu' a bona fin traia
So qu' el paire conquis a lei de sert,
E si 'l reten, tenrem l' en per espert.
A l' onrat rei.
Bastero, 81. Crescimbeni, 180. Millot, III, 23.

Le comte de Flandre. Un couplet adressé à Folquet de Roman; en voici la fin:
Pero conseill li darai gen,
Et er fols s' el no l' enten,
C' ades tegna son viatge
Dreit lai vas son estage;
Que sai van las genz dizen
Que per Cinc cenz marcs d' argen
No il calria metre gatge.
Bastero, 81. Crescimbeni, 180.

Le comte de Foix.
Mas qui a flor se vol mesclar
Ben deu gardar lo sieu baston,
Car frances sabon grans colps dar
Et albirar ab lor bordon.
E no us fizes en Carcasses
Ni en Genes
Ni en Gascon, quar no l' amon de res
De pos vas mi ai faita la falhensa.
En breu de temps veirem mos Brogoignon
Cridar Montjoi, e 'l criden Aragon.
Mas qui a.
Voici le commencement d' une autre pièce:
frances, c' al mon de gran cor non a par
E de saber, de fortz', e Bergoingnon
Los Patarin a Roma auzan menar;
E qui clamar se fara d' Aragon
A lo gran foc seran menatz apres,
Com rason es,
E tuit bruisat seran
E lor cenes gitad' al vent.
frances c' al mon.
Millot, II, 470. P. Occ. 291.

Le Comte de Poitiers, t. III et IV.
Lo Coms de Peitieus si fo uns dels maiors cortes del mon, e dels maiors trichadors de dompnas; e bons cavalliers d' armas, e larcs de dompneiar.

E saup ben trobar e cantar: et anet lonc temps per lo mon per enganar las domnas. Et ac un fill que ac per moiller la duquessa de Normandia, don ac una filla que fo moiller del rei Enric d' Engleterra, maire del rei jove, e d' En Richart e del comte Jaufre de Bretaingna.
Ce troubadour étant le plus ancien de tous ceux dont les ouvrages sont parvenus jusqu'à nous, il a paru convenable d' en extraire les divers fragments qui peuvent donner une idée de l' état de la langue et de la poésie de l' époque où il a écrit.
Companho farai un vers covinen,
Et aura i mais de foudatz no y a de sen;
Et er totz mesclatz d' amor e de joi e de joven.


E tenguatz lo per vilan qui no l' enten
O dins son cor voluntiers no l' apren;
Greu partir si fai d' amor qui l' atrob a son talen.


Dos cavals ai a ma selha ben e gen;
Bos son et ardit per armas e valen
E no 'ls puesc amdos tener, que l' us l' autre no cossen.

Si 'ls pogues adomesgar a mon talen,
Ja no volgr' alhors mudar mon garnimen,
Que miels foren cavalguatz de nul home viven.

L' uns fon dels montaniers lo plus corren,
Mas tan fera estranheza ha longuamen,
Et es tan fers e salvatges que del ballar se defen.

L' autre fon noyritz sa jos pres Cofolen
Et anc no vis bellazor, mon escien;
Aquest non er ja camjatz per aur ni per argen...

Cavalliers, datz mi cosselh d' un pessamen;
Ancmais no fui issarratz de cauzimen (N. E. issaratz más arriba)
E no sai ab qual mi tengua de N' Agnes o de N' Arsen...
Companho farai.

Ben vuelh que sapchon li plusor
D' est vers, si 's de bona color,
Qu' ieu ai trag de mon obrador,
Qu' ieu port d' ayselh mestier la flor
Et es vertatz,
E puesc en trair lo vers auctor,
Quant er laissatz.

Ieu conosc ben sen e folhor
E conosc ardimen e paor
E, si m partetz un juec d' amor,
No suy tan fatz
Non sapcha triar lo melhor
Entr' els malvatz.

Ieu conosc ben selh qui be m di
E selh qui m vol mal atressi,
E conosc ben selhuy qui m ri
E s' ill pro s' azauton de mi,
Conosc assatz,
Qu' atressi dey voler lor fi
E lor solatz.


Mas ben aia cel qui m noiri,
Que tan bon mestier m' eschari,
Que anc a negun no falhi,
Qu' ieu sai jogar sobre coysi
A totz tocatz;
Mais en sai que nulh mon vezi,
Qual qu' emveiatz.

Dieu en laus e sanh Jolia;
Tant ai apres del juec doussa
Que sobre totz n' ai bona ma;
E selh qui cosselh mi querra
No l' er vedatz,
Ni nuils de mi non tornara
Descossellatz.

Qu' ieu ai nom maiestre certa;
Ja m' amigu' a nueg no m' aura
Que no m vuelh' aver lendema,
Qu' ieu sui be d' est mestier sobra
Tant ensenhatz
Que ben sai guazanhar mon pa
En totz mercatz...
Ben vuelh que.

Pus vezem de novelh florir
Pratz, e vergiers reverdezir
Rius e fontanas esclarzir,
Auras e vens,
Ben deu quascus lo joy jauzir
Don es jauzens.

D' amor non dei dire mas be,
Quar non ai ni petit ni re,
Quar ben leu plus no m' en cove;
Pero leumens
Dona gran joi qui be mante
Los aizimens...

Per tal n' ai meins de bon saber,
Quar vuelh so que no puesc aver
Aicel reproviers me ditz ver
Certanamens:
A bon coratg' e bon poder
Qui 's ben sufrens...

Obediensa deu portar
A mantas gens qui vol amar,
E coven li que sapcha far
Faigz avinens,
E que s guart en cort de parlar
Vilanamens.
Pus vezem de.

En Alvernhe, part Lemozi,
M' en aniey totz sols a tapi;
Trobey la moler d' En Guari
E d' En Bernart:
Saluderon me francamen
Per sant Launart.

Una mi dis en son latin:
Deus te salve, dom pelegrin,
Molt me pareis de bel eisin,
Meu esient,
Mais trop en vai per est camin
De folla gent.

Auiatz ieu que lur respozi,
Anc fer ni fust no y mentaugui
Mas que lur dis aital lati:
Tarrababart
Marta babelio riben
Sara ma hart.

So dis N' Agnes e N' Ermessen:
Trobat avem qu' anam queren,
Alberguem lo tot plan e gen,
Que ben es mutz;
E ja per el nostre secret
Non er saubutz.

La una m pres sotz so mantelh;
Meneron m' en a lur fornell,
Et a mi fon mout bon e belh;
Lo foc fo m bo
Et ieu calfei me voluntiers
Al gros carbo.

A manjar me deron capos;
El pan fon cautz, e 'l vin fon bos;
Et ieu dirney me volentos
Fors et espes,
Et anc sol no y ac coguastros
Mas que nos tres.

“Sors, aquest hom es enginhos
E laissa son parlar per nos:

Aportatz lo nostre cat ros
Tost e corren,
Que li 'n fara dir veritat,
Si de res men.”

Quant ieu vi vengut l' enuios
Qui a grant onglas e lonc grignos,
Ges son solatz no mi fon bos;
Totz m' espaven;
Ab pauc no 'n perdi mas amors
E l' ardimen.

Quan aguem begut e manjat
Despulley m' a lur voluntat;
Derreire m' aportero 'l cat
Mal e fello;
Et escorgeron me del cap
Tro al talo.

Per la coa 'l pres N' Ermessen
E tira el cat escoyssen;
Plaguas me feyron mays de cen
Aquella ves;
Coc me, mas ieu per tot aquo
No m mogui ges.

Après avoir exagéré ses prouesses dans un récit que la décence ne permet pas de transcrire, et auquel il serait difficile de croire, quand même, selon un couplet qui se trouve seulement dans le manuscrit de Mac-Carti, on admettrait qu' il passa huit jours avec ces deux dames, le Comte de Poitiers termine la pièce par ces vers adressés à son jongleur:
Monet, tu m' iras al mati,
Mo vers portaras el Borssi
Dreg a la molher d' En Gari
E d' En Bernat;
E diguas lor que per m' amor
Aucizo 'l cat.
En Alvernhe.
Dans une pièce licencieuse, il fait la comparaison suivante:
E cels qui no volran creire mos casteis
Anho vezer pres lo bosc en un deveis;
Per un albre c' om hi tailla, n' y naison dos o treis;
E quan lo bosc es taillatz, nais plus espes;
E 'l senher no 'n pert son comte ni sos ses.
Companho tant ai.
Crescimbeni, 190. Bastero, 81. Millot, I, 1. Hist. Litt. XI, 37; XIII, 42. Papon, II, 422. P. Occ. 1.

Le comte de Provence. Une pièce en forme de tenson, avec Carn et Ongla:
Carn et Ongla, de vos no m voill partir
Tan vos trob ferm en plan et en montagna,
E poira m' en, qui s volra escarnir,
Qu' eu vos partrai ogan de ma compaigna,
Ni negun temps, mentre que guerra aia,
Pro sabra d' art toz homs que us me sostraia;
Tan bon caval no sai ni tant espert,
Per que m' er mal si ses armas vos pert.
                            Carn et ongla.

Une tenson avec Arnaud:
Amics, N Arnaut, cent domnas d' aut paratge
Van outra mar e son en mieja via,
E non podon ges complir lo viatge
Ni sai tornar per nulla res que sia,
Si non o fan per aital convinen
Q' un pet fassatz, de que mova tal ven
Per que la naus venga s a salvamen:
Faretz l' o no, que saber o volria?
Amics N Arnaut.

Nostrad. 103. Bastero, 81 et 92. Crescimbeni, 180. Millot, II, 212. Papon, II, 417. P. Occ. 166.

Le comte de Rodez.
Lo coms de Rodes si era mout adreitz e mout valens, e si era trobaire; e 'N Uc de Sain Sir fetz aquesta cobla:
Seigner coms, no us cal esmeiar, etc.
E lo coms si respondet aquesta cobla:
N Uc de San Cir, be m deu grevar
Que us veia que ojan sai fos
Paubres e nutz e d' aver blos,
Et eu vos fi manent anar;
Mais me costes que dui arquier
No feiron o dui cavallier;
Pero ben sai, si us dava un palafre,
Dieus que m' en gar, vos lo prendriatz be.

Le comte de Rodez a une autre tenson avec Hugues de Saint-Cyr, dans laquelle il lui dit:
E vostr' ais me farai vezer,
N Uc de San Cir, anz del pascor,
Si que i farai de roca tor
Et aut mur e fossatz chazer;
Que trop menon gran bobansa
N Uc et Arnautz, si deus mi gar;
Mas eu la lor farai baissar,
E no voill aver honransa
Ni portar escut ni lansa.
E vostr' ais me.
Bastero, 81. Crescimbeni, 180. Millot, II, 174.

Le comte de Toulouse. Couplet en réponse à Gui de Cavaillon:

Lo coms de Tolosa li respondet:
Per deu, Gui, mais ameria
Conquerre prez e valor
Que nuill' autra manentia
Que m tornes a desonor;
Non o dic contra clerzia
Ni m' en esdic per paor,
Q' eu no voill castel ni tor
S' eu eis no la m conquerria;
E mei honrat valedor
Sapchan qu' el gazainz er lor.
Seigner coms.
Bastero, 81. Crescimbeni, 180. P. Occ. 271.

La Comtesse de Die, t. III.
La comtessa de Dia si fo moiller d' En Guillem de Peitieus, bella dompna e bona; et enamoret se d' En Raembaut d' Aurenga, e fetz de lui mains bons vers. Et aqui sont escriutas de las soas chansos.
Nostrad. 47. Crescimbeni, 30. Bastero, 81. Millot, I, 161. Papon, II, 381. P. Occ. 54. Hist. Litt. XV, 446.

La comtesse de Provence. Un couplet:
Vos que m semblatz d' els corals amadors,
Ja no volgra que fosses tan doptans;
E platz mi molt car vos destreing amors,
Qu' atressi sui eu per vos malananz.
Et avetz dan en vostre vulpilhage,
Quar no us ausas de preiar enhardir,
E faitz a vos et a mi gran damnage;
Que ges dompna non ausa descobrir
Tot so q' il vol per paor de faillir.
Vos que m semblatz.

Millot, II, 222. P. Occ. 167.

Dalfinet. Une pièce.

Del mieg sirventes ai legor
E voill lo far a toz auzir,
E penrai ivern per pascor
E trauchar per pro dormir
Et estar el boscage,
Et irai sovenet armatz,
E pren per flor la neu e 'l glaz,
C' ab honrat vasalatge
Menarai si las mans e 'ls braz
Tro paus tot mon afar en paz.

Elle a trois couplets et cet envoi:
Domna, d' onrat lignatge
Per vos sui al Dalfin cazaz,
E tenc totas mas eretaz.
Del mieg sirventes.