Mostrando las entradas para la consulta Agnes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Agnes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 8 de mayo de 2019

LA CAÑADA DE LA CELADA, siglo XII, Cutanda

2.54. LA CAÑADA DE LA CELADA (SIGLO XII. CUTANDA)

Tras más de cuatro siglos de espera, el rey aragonés Alfonso I el Batallador acababa de reconquistar para los cristianos la ciudad de Zaragoza, que era la llave de todo el valle del Ebro. No obstante, su posesión todavía no estaba asegurada, pues cabía pensar una lógica reacción de los almorávides que, en efecto, no se dilató mucho, tras reunir un importante contingente de hombres y animales en al-Andalus.



Alertado del imponente ejército almorávide que se avecinaba desde Levante, el rey Alfonso I preparó de manera concienzuda la batalla que se presumía definitiva, de modo que ordenó a sus vigías y ojeadores que localizaran posibles escenarios favorables. Luego, en su tienda de campaña, rodeado por todos sus capitanes, el rey eligió de entre los lugares seleccionados una cañada —un valle estrecho pero poco empinado— que estaba cerca de la población de Cutanda, zona muy apropiada para poner tropas en celada, es decir, ocultas y amparadas por el terreno.
Una vez que se aseguró de que no había espías enemigos que pudieran descubrir su táctica, dirigió y concentró en la cañada elegida a sus huestes, ordenando destacar en dirección a la marcha de los almorávides algunas partidas poco numerosas de hombres armados. Cuando estos grupos fueron avistados por los moros, simularon que rehuían la lucha por miedo, y fueron retrocediendo hacia la «cañada de la celada».
Al-Tamín, el jefe almorávide, se cebó en aquellas partidas a las que trató de perseguir y, sin darse cuenta de la estratagema del Batallador, se encontró con la sorpresa que ni esperaba ni deseaba. La celada urdida en la cañada había dado su fruto y el lugar quedó sembrado de cadáveres, restos de los cuales se pueden descubrir todavía hoy.
Aparte del significado moral y de las consecuencias que la victoria tuvo para la seguridad de las tierras que Alfonso I había reconquistado, incluida Zaragoza, el botín tomado al enemigo fue impresionante, destacando más de dos mil camellos.
[Esteban, Rafael, Estudio histórico-político..., págs. 43-44.]


Cutanda es una localidad española perteneciente al municipio de Calamocha, en el Jiloca, provincia de Teruel, Aragón. Está situada a 1059 msnm y a una distancia de 83 km de Teruel. Su población era de 187 habitantes en el censo de 1990, 76 en el 2011.

Solo pasa un río cerca de este municipio en época de lluvias o cuando hay riadas (por lo general su cauce sirve de sendero), por lo tanto el cultivo de secano es su principal fuente de ingresos. De esta localidad era originario el edil del PP Gregorio Ordóñez, asesinado por ETA. Su padre era natural de Cutanda.

Por este pueblo pasa la ruta del Cid.

Cutanda se encuentra a 14 km al levante de Calamocha, y su castillo, conocido por la victoria de Alfonso I (1120), estuvo bajo varios tenentes y perteneció a aquella marca que gobernaban los señores de Belchite. A fines del siglo XIII se inició el señorío de la mitra de Zaragoza, que duró siglos. El castillo fue atacado por los castellanos en 1445, y todavía estaba en servicio en 1839, aunque no lo asaltaron los carlistas, pero se derruyó después de la segunda guerra carlista. Sus ruinas yacen sobre un otero próximo al pueblo y se reducen a un muro de 12 metros de longitud y 2 de espesor, recubierto de sillería, en cuya cara interna conserva restos de una bóveda de crucería, y sería la capilla o una sala, al parecer, de buena arquitectura. Andrés y Valero cita obras realizadas en 1243, 1500 y 1554, éstas, según el manuscrito de Espés, se referían a terminar aposentos, escalera, chimenea, etc. Los arzobispos lo destinaban a cárcel y depósito de cobros. Sería pues, una de las muchas obras que acometió el arzobispo Hernando de Aragón.

A diferencia de otros lugares de alrededor, la villa de Cutanda no formó parte de la Comunidad de Daroca.

La Batalla de Cutanda:

Tras la conquista de Zaragoza (por parte de Alfonso I), los Almorávides al mando de Ibrahim ibn Yuüsuf organizaron un gran ejército que frenara los avances de Alfonso I. La batalla favorable al rey aragonés (ayudado por Guillermo IX, duque de Aquitania), se dio el 17 de junio de 1120 en los campos de Cutanda, cerca de Calamocha. Así pudo el batallador consolidar sus conquistas, ocupando Calatayud, Daroca, alto Jalón y la orilla derecha del Ebro.

En el siglo XIV aún se decía: “Peor fue que la de Cutanda”.

En invierno tiene unas temperaturas muy frías, sin embargo en verano el calor es sofocante.





Guillermo de Poitiers —en occitano, Guilhem de Peiteus—, conocido también como Guillermo IX de Aquitania o Guillermo el Trovador —en francés, Guillaume le Troubadour— (22 de octubre de 1071-Poitiers, 10 de febrero de 1126), fue un noble francés, noveno duque de Aquitania, séptimo conde de Poitiers y primero de los trovadores en lengua provenzal del que se tiene noticia.

Nació en 1071, hijo de Guillermo VIII de Aquitania y de su tercera esposa, Audéarde de Borgoña, hija del duque Roberto I de Borgoña. Cuando falleció su padre en 1086, heredó unos dominios más extensos que los del propio rey de Francia, de quien era nominalmente vasallo. En los años 1101 y 1102, participó tardíamente en la primera cruzada tras la caída de Jerusalén. Sostuvo varias guerras contra los condes de Tolosa. Fue excomulgado en dos ocasiones, una de ellas por abandonar a su esposa legítima y arrebatarle a la fuerza la mujer a su vasallo el vizconde de Châtellerault. Entre 1120 y 1123 combatió junto a Alfonso I el Batallador, su concuñado, para intentar arrebatar a los musulmanes el reino de Valencia.
La vinculación de Guillermo el Trovador y Alfonso el Batallador es doble. De una parte, Inés de Aquitania —hermana de Guillermo el Trovador— casó con Pedro I de Aragón, el cual falleció sin descendencia masculina, heredando sus reinos su hermano Alfonso el Batallador. De otra, porque a la muerte del Batallador, que falleció sin descendencia, heredó sus reinos su hermano Ramiro II el Monje, el cual casó con Inés de Poitou, hija de Guillermo el Trovador. De ahí que el Trovador resultara cuñado de Pedro I de Aragón y concuñado de sus hermanos, Alfonso el Batallador y Ramiro el Monje.

De su matrimonio con Felipa de Tolosa tuvo los siguientes hijos:

Inés de Poitou (c. 1105-c. 1159), esposa de Aimar de Thouars y de Ramiro II de Aragón; Guillermo X de Poitiers (1099-1137), último duque de Aquitania; Raimundo de Poitiers (c. 1115-1149), por su matrimonio con Constanza, príncipe consorte de Antioquía.

Guillermo de Poitiers es el primer poeta de nombre conocido en las literaturas románicas. Se conservan 11 poemas suyos, en que la temática amorosa es tratada a veces con gran crudeza: se autodenominaba «trichador de dòmnas», alardeaba de sus proezas sexuales y muchos de sus poemas están dedicados a su amante, Maubergeonne, a la que llama la Peligrosa. En otra composición, pide a sus caballeros que le ayuden a escoger caballo:

Caballeros, aconsejadme en esta duda:
—nunca escoger me fue tan difícil—:
No sé si quedarme con [la dama] Agnes o con [la dama] Arsen.

Cavalier, datz mi cosselh d'un pessamen:
—Anc mays no fuy issaratz de cauzimen—:
Res non sai ab qual me tengua, de n'Agnes o de n'Arsen.

En chapurriau de Beseit:

Caballés, donéume consell de un pensamén:
Perque may me va sé triá tan difíssil:
Res no sé en quina me tinga, de la Agnes o de la Arsen.

En otros poemas, muestra una sensibilidad enteramente diferente:
Ab la doussor del temps novel
folhon li bosc e li auzel
chanton chascus en lor lati
segon lo vers del novel chan:
adonc esta ben qu'om s'aizi
d'aisso dont om a plus talan.

Con la dulzura de la primavera
bullen los bosques y los pájaros cantan
cada uno en su latín
según el ritmo del nuevo canto:
así conviene que cada uno se regocije
en lo que más desea.

En chapurriau de Beseit:
En la dolsó del tems nou
fulle lo bosque (y follen) los muixóns
canten cadaú en lo seu latín (o llatí)
segóns lo vers del nou can:
aixina que está be que se disfruto
d´aissó que mes mos agrade.
Acogió en su corte al bardo galés Blédri ap Davidor, quien introdujo en las literaturas románicas la leyenda celta de Tristán e Isolda.




lunes, 20 de noviembre de 2023

Résumé de la grammaire romane. Chapitre II. Substantifs.

Chapitre II. 

Substantifs. 

Ils étaient masculins ou féminins. 

L' article, la terminaison, les faisaient ordinairement reconnaître, et indiquaient le singulier ou le pluriel.

Comme on ne peut pas dire qu' il existe des CAS dans les langues dont les substantifs ne varient pas leurs désinences d' une manière qui désigne ces CAS, il m' a paru plus simple de les distinguer en Sujets et en Régimes, avec d' autant plus de raison que la langue romane possédait une forme caractéristique, spéciale pour les distinguer.

Au singulier, l' S final attaché à tous les substantifs masculins et à la plupart des substantifs féminins terminés autrement qu'en A, indiquait qu' ils étaient employés comme Sujets; et l' absence de l' S, qu' ils l' étaient comme Régimes directs ou indirects.

Au pluriel, les sujets ne recevaient pas l' S, qui, au contraire, s' attachait aux régimes directs et indirects.

Les noms féminins en A, sujets ou régimes, ne recevaient jamais au singulier l' S final, et l' admettaient toujours au pluriel.

Les substantifs qui originairement se terminaient en S, le conservaient soit au singulier soit au pluriel, comme Ops, besoin, Temps, temps, Vers, vers.

Concurremment avec cette règle il existait toutefois une forme particulière qui faisait distinguer au singulier le sujet et le régime de quelques substantifs masculins. Ces substantifs reçurent la finale AIRE, EIRE, IRE, comme sujets au singulier, Trobaire, troubadour, Bateyre, batteur, Servire, serviteur, et la finale ADOR, EDOR, IDOR, comme régimes directs ou indirects au singulier, et comme sujets ou régimes au pluriel, Trobador, Batedor, Servidor.

L' S ne s' attachait jamais à ces sortes de substantifs au singulier, parce que la terminaison suffisait pour distinguer le sujet en AIRE, EIRE, IRE, du régime direct ou indirect qui était toujours en ADOR, EDOR, IDOR, mais au pluriel, qui avait toujours cette dernière désinence, l' S marquait les deux espèces de régimes.

Plusieurs substantifs, par leur double terminaison masculine et féminine, pouvaient être employés tour à tour dans le genre qui convenait aux auteurs comme fuelh, fuelha, feuille; joy, joya, joie; ser, sera, soir; dons (: dona), domna, dame: mais alors, pour ce dernier substantif, le pronom possessif qui était joint à dons, était MI, TI, SI, au lieu de MA, TA, SA:

MI dons, SI dons, etc.

EN, placé devant un nom propre masculin, indiqua une sorte de distinction de la personne, et signifiait seigneur, sire: En Peyrols, En Guilems. 

(N. E. Creo que de mossen, mon seigneur, senher etc.: 'N Uc, N' Anfos.)

NA, au-devant du nom d' une femme, avait la signification de dame, domiNA: NA Maria, Na Margarida.

Ces signes furent placés même devant les sobriquets ou noms fictifs qui 

étaient donnés à des personnes qualifiées.

Ils furent ajoutés quelquefois aux mots qualificatifs senher et domna:

senher EN Enric, domna NA Maria.

NA subissait parfois l' élision devant les noms qui commençaient par des 

voyelles: N' Agnes pour Na Agnes.

De même, en poésie, pour la mesure du vers, on écrivait indifféremment EN ou N, quand le mot précédent se terminait par une consonne.

Enfin au lieu de EN, on employa aussi DON, DOM, venant de dominus, et qui avait la même signification.


Verbes employés substantivement.


A l' exemple de la langue grecque et de la langue latine, les présents des infinitifs furent souvent employés substantivement.

Comme sujets, ils prirent ordinairement l' S final.

Comme régimes ils rejetèrent cet S.

Les régimes indirects furent précédés des prépositions qui les désignaient.

Quelquefois l' article fut joint à ces verbes, soit sujets, soit régimes; quelquefois ils furent employés sans articles, ainsi qu'on le pratiquait à l' égard des substantifs mêmes.

Aux verbes employés substantivement s' attachèrent comme aux véritables substantifs, les pronoms possessifs, démonstratifs, etc., et tous les différents adjectifs; en un mot, ces verbes remplirent entièrement les fonctions des substantifs ordinaires.

Par analogie, les gérondifs furent aussi employés substantivement, et alors ils étaient précédés de l' article: Al pareissen de las flors, au paraissant des fleurs.

domingo, 4 de octubre de 2026

20. Rambaldo di Vaqueiras. Aras cant vei verdejar

20. Rambaldo di Vaqueiras. *

La prima poesia è data secondo il testo ricostituito da P. Meyer (Recueil d'anciens textes bas-latins, provençaux et français, Paris, 1874, p. 89); 
per la seconda si dà la lezione del Bartsch (Crest. prov. p. 128); 
per la terza la lezione d'J pubbl. dallo Stengel (Rivista di filologia romanza, I, 33; cf. Crescini, Araistrigò, Padova, 1887).

Rambaud de Vaqueiras. Raimbaut.

Aras cant vei verdejar
pratz e vergiers e boscatges
voil un descort comensar
d'amor per qu' ieu vauc a ratges:
c'una domnam sol amar, (domna 'm : me)
car camjatz l'es sos coratges,
per qu'ieu fauc desacordar
los motz els sons els lengatges.
Ieu so quel que ben non aio,
ni encora non l'averò
per abrilo ni per maio, 
si per ma dona no l'ò; 
e s'entendo son lengaio
sa gran beutat dir non so. 
plus fresqu' es que flor de glaio
e ia no m'en partirò.
Bele douse dame chiere, 
a vos mi don e m'otroi; 
ja n'aurai mais joi' entiere
si ne vos ai e vos moi. 
molt estes male guerriere 
si je muer par bone foi, 
mais ja per nule maniere 
nom partrai de vostre loi.
Dauna, io mi rent a bos, 
coar es la mas bon' e bera
c'anc fos, e gaillard' e pros, 
ab que nom fossetz tan fera. 
mout abetz beras haisos
ab color fresqu' e noera. 
bos m'abetz, e sibs agos 
nom sofraisera hiera.
Mas tan temo vostro pleito 
todo 'n soi escarmentado, 
per vos ai pen' e maltreito
e mio corpo lazerado.
la not cant jatz en mio leito
soi mochas vetz resperado; 
per vos era non porfeito; 
faillit soi en mon cuidado, 
mais que faillir non cuide io. 
Bels Cavaliers, tant es cars 
lo vostr' onratz senhoratges 
que cada iorno m'esglaio. 
oimè! lasso, que farò 
si cele que j'ai plus chiere
me tue, ne sai por quoi?
ma dauna, he que dei bos 
ni peu cap santa Quitera, 
mon corasso m'avetz traito
e mot gen favlan furtado.

Truan, mala guerra sai volon comensar
domnas d'esta terra e vilas contrafar;
en plan o en serra cuidan ciutat levar
ab tors: quar tan poja l'onors
de leis que sotzterra lor pretz el seu ten car,
qu'es flors de totas las melhors
na Biatritz; car tan lor es sobreira 
qu'encontra leis faran totas senheira
e guerr' e foc e fum e polvereira. 
La ciutatz s'ajosta e fan murs e fossatz;
domnas ses semosta i venon daus totz latz,
si que pretz lor costa e jovens e beutatz;
em pes quel filha del marques
n'aura dura josta, car a conques en patz
totz bes e totz bos aibs cortes:
e quar es pros e franch' e de bon aire,
non estara plus en patz que sos paire,
que tornatz es a lansar et a traire.
Domnas de Versilha volon venir en l'ost, 
Sebeli e Guilha e na Riqueta tost;
la mair' e la filha d'Amsiza, quan que cost; 
apres ven de Lenta n'Agnes,
e de Ventamilha na Guilhelm' a rescost.
empres er la ciutatz en pes;
de Canaves i ven molt gran companha,
de Surian e domnas de Romanha,
na Tomazin' el domna de Suranha.
Engles e Garsenda e Palmeir' e n'Auditz,
n'Aud' e na Berlenda, n'Agnes e n' Eloitz
volon que lor renda joven na Biatritz;
sino, las domnas de Ponso
en querran esmenda, e lai part Mon Senitz
somo la ciutatz contenso,
qu'ades guerrei leis qu'es tan bon' e bela, 
que sos gens cors tol a la damizela
et a totas color fresqu' e novela.
Maria la Sarda el domna de San Jortz, 
Berta e Bastarda, mandon tot lor esfortz,
que joves Lombarda no rest de sai los portz: 
e sai qu'a na Biatritz plai,
quar lor reiregarda non pot esser tan fortz
qu'esglai lo seu fin pretz verai.
donan lor senh, cavalcon ab gran joia,
fag an ciutat et an li mes nom Troia, 
poestat fan de mi dons de Savoia.
La ciutatz se vana de far ost en arrenc, 
e sonal campana, e lo velhs comuns venc, (sona 'l : la)
e ditz per ufana que chascuna desrenc; 
pois ditz quel bela Biatritz
es tan sobeirana de so quel comuns tenc, 
c'aunitz n'es totz e desconfitz. 
trompas sonon e la poestatz cria: 
demandem li beutat e cortezia, 
pretz e joven; e totas cridon: sia!
La ciutatz si voja e movon lor carros, 
el velhs comuns poja, e geton en lor dos 
cuirassas de troja ab que cobron lor os: 
gambais an et arcs e carcais,
e non temon ploja, ni mals temps no lor nos. 
oimais veirem de grans assais.
de totas partz comenson a combatre,
na Biatritz cuidan de pretz abatre;
mas non lor val, s'eran per una quatre.
Per lor murs a fendre fan engenhs e carels, 
e calabres tendre, gossas e manganels,
foc grezesc acendre e fan volar cairels:
de jos trencan murs  ab bossos.
per tal nos vol rendre lo seus gentils cors bels
joios, fatz de belas faissos.
totas cridan: ajuda tras l'esponda !
l'un' a l'autra; la tersa ten la fronda,
e trazon tuit li genh a la redonda.
Na Biatritz monta, e vas de pretz garnir;
ausberc ni porponta non vol, e vai ferir;
cel' ab cui s'afronta es certa de morir;
e jonh et abat prop e lonh.
fait a mainta jonta si que l'ost fai partir;
pois ponh tant quel carros desjonh.
tanta n'a prez' e derrocad' e morta, 
quel velhs comuns s'esmaj' es desconorta, 
si qu'a Troia l'enclaus dedins la porta.
Na Biatritz, bem plai quar etz estorta 
a las velhas, quel vostres gens cors porta 
pretz e joven qu'a lor proeza morta.
Bels Cavaliers, vostr' amors mi conorta 
em dona joi e m'alegr' em deporta, 
quant autra gens s'esmaj' desconorta.

Valen marques, ja non dires de no, 
Que aitals es, e vos sabes ben, co 
Me tinc ab vos a lei de vassal bo, 
Cant assailhis a Cart entr' Ast e No,
Cant quatre sen cavalier a tenso
Vos encausavon feren az espero,
Que nos tengron ab vos mas sol trei companho; 
Can vos tornes e feris de rando,
Pueis vos dupteron mais non fai grua falco, 
Et hieu tornei a vos als magers obs quei fo, 
Que hieu e vos levem malamen del sablo 
N' Albert marques, qu' era cazutz jos de l'arso. 
Et ai estat per vos en mainta greu preiszo
Per vostra guerra, e n' ai a vostre pro 
Fag maint asaut e ars mainta maiszo 
E pres maint colp d'outra la garniszo;
E vos cobri a Messina d'un gros gambaiszo, 
En la batailha vos vinc en tal sazo, 
Queus ferion pel peitz e pel mento 
Dartz e cairels, sagetas, lanseo, 
Lansas e bran e coutel e fausso. 
Pueissas prezes Randas e Paterno, 
E Lissel e Termen e Lendin e Aido 
E Pale e Pazerma e Qualatagiro.
Fui als premiers sotz vostre gonfano; 
E cant' anes per crozat ves Saisso, 
Hieu non avia en cor, dieus m' o perdo, 
Que passes mar, mai per vostre resso 
Levei la cros e pris confessio. 
Adoncx era pres lo fort castel Babo
E no m' avion re forfag li Grifo, 
Quel vinc ab vos guerrejar a bando 
Entorn Blaquerna sotz vostre gonfano.
E portei armas a lei de Bramansso 
D'elm e d'ausberc e de gros gambaiszo, 
Em combatei sotz la tor al peiro 
Ei fui nafratz d' outra la garniszo 
E portei armas aitan pres del domo 
Tro que cazec l' emperador fello,
Sel que destruis son frair' ab trassio. 
Can vil gran fum e la flam' el quarbo 
El mur traucat en maint luec ses bon so 
Eus vi el camp per combatr' a bando 
Ab tan gran gaug ses tota failhiszo, 
Que dels lur eron sent per un per raszo, 
E vos penses de far defensio,
El coms de Flandres e Franses e Breto, 
Alamans e Lombartz e Borgonho 
Et Espanhols, Proensals e Gasco, 
Tug fom rengat, cavalier e pezo,
E l'emperaire ab lo cor al talo 
Esperonet son malvais companho; 
Plen d' avolesza pueis volgron li gloto, 
Nos fom austor et ilh foron aigro, 
E cassem los si com lops fai mouto; 
E l' emperaire fugit s' en a lairo 
E laisset nos palais Boqualeo 
E sa filha ab la cara faisso.
...
E franc vassal, can ser a senher bo, 
Pretz l' en rema e an bon guizardo; 
Perq' ieu esper de vos esmend' e do, 
Senher marques.

* Biografia, v. in Facsimili di antichi manoscritti, tav. 2; inoltre, dallo Chabaneau (op. cit. p. 86): 
... Et apellava la Bel Cavalier; e per aiso l'apelava enaisi que a 'n Raembaut segui aitals aventura, que podia vezer madona Biatritz quant el volia, sol qu'ela fos en sa cambra, per un espiraill don neguns non s'apercebia. et un jorn venc lo marques de cassar & entret en la cambra e mes la soa espaza a costa d'un leit e tornet s'en foras. e madona Biatritz remas en cambra e despoillet se son sobrecot e remas en gonella. e tolc l'espaza e se la ceins a lei de cavallier, e trasia la for del fuer e getet la en alt, e pres la en sa ma e menet se l'al bratz d'una part e d'autra de l'espasa, e tornet la costa del leit. et en Raembautz de Vaqueiras vezia tot so que vos ai dich per lo spiraill. don per aiso l'appellet pois totas vez Bel Cavalier en sas chansos...

viernes, 23 de octubre de 2026

Raimbaut de Vaqueiras. Era pot hom conoisser e proar + Truan, mala guerra

Raimbaut de Vaqueiras.

Rambaud de Vaqueiras. Raimbaut.


I. 

Era pot hom conoisser e proar
que de bos faitz ren Deus bon gazardo,
qu'al pro marques n'a fait esmend' e do,
e il fai son pretz sobre ls melhors poiar
tant que l crozat de Frans' e de Campanha
l'an quist a Deu per lo melhor de totz
per recobrar lo sepulcr' e la crotz
on fon Jesus, que l vol en sa companha,
l'onrat marques, et a il Deus dat poder
de bos vassalhs e de terr' e d'aver
e de ricor per melhs far so que l tanha.
Tant a d'onor e vol onratz estar,
qu'el onra Deu e pretz e messio
e si mezeis que, s'eron mil baro
ensems ab lui, de totz si sap honrar,
qu'el honra ls seus et honra gent estranha.
Per qu'es desus quan autre son desotz,
qu'a tal honor a levada la crotz
que non par ges mais honors li sofranha,
qu'ad honor vol est segl' e l'autr' aver,
Deus a l dat forsa, genh e saber
co ls aian dos, e tant quan pot s'en lanha.
Cel que fetz air' e cel e terr' e mar
e freit e caut e ploia, vent e tro,
vol qu'el seu guit passen mar tuit li bo,
si cum guidet Melchion e Gaspar
en Bethleem, que l plan e la montanha
nos tolon Turc, e Deus no n vol dir motz.
Mas a nos tanh, per cui fo mes en crotz,
que lai passem; e qui que sai remanha
vol s'avol vid' e sa greu mort vezer,
qu'en lait peccat estam qu'om deu temer,
don quecs er soutz s'en flum Jordan se banha.
Mas tan nos fai nostres peccatz torbar
que mort vivem e no sai dire quo,
qu'un non i a tan galhart ni tan pro,
qu'a un plazer non ai' autre pesar,
ni es honors qu'ad anta no s'afranha,
quar contr' un gaug a l plus rics mil corrotz.
Mas Deu es gauz per qu'om si senh' en crotz,
per que non pot perdre qui lui gazanha:
per qu'eu am mais, s'a lui ven a plazer,
de lai morir que sai vius remaner
en aventura, fos mi' Alamanha.
Deus se laisset vendre per nos salvar,
e'n receup mort e'n sofri passio,
e l'auniron per nos Juzeu fello,
e'n fon batutz e liatz al pilar
e fo per nos en tormen e en fanha,
e correiatz de correias ab notz
e coronatz d'espinas en la crotz:
per qu'a dur cor totz hom que l dan non planha
que ns fan li Turc que volon retener
la terr' on Deus volc vius e mortz jazer,
don nos eschai grans guerr' e grans mesclanha.
Nostr' estol guit sans Nicolaus de Bar,
e il Campanhes dressen lor gonfano,
e l marques crit Monferrat e Leo,
e l coms flamencs Flandres als grans colps dar,
e feira i quecs qu'espaz' e lansa franha,
que leu aurem los Turcs sobratz e rotz
e cobrarem el camp la vera crotz
qu'avem perdud; e il valen rei d'Espanha
fassan grans osts sobre Maurs conquerer,
que l marques vai ost e setge tener
sobre l soudan e pass' en breu Romanha.
Nostre Senher nos mand' e ns ditz a totz
qu'anem cobrar lo sepulcr' e la crotz:
e qui volra esser de sa companha,
moira per lui, si vol vius remaner
en paradis, e fassa son poder
de passar mar e d'aucir la gen canha.
Francs Cavaliers, per cui fas sos e motz,
no sai si m lais per vos o m leu la crotz;
ni sai cum an ni sai consi m remanha,
quar tan mi fai vostre bels cors plazer,
qu'eu mor si us vei e, quan no us posc vezer,
cuit morir sols ab tot' autra companha.

II.

Truan, mala guerra
sai volon comensar
domnas d'esta terra
e vilas contrafar.
En plan o en serra
cuidan ciutat levar
ab tors:
quar tan poia l'onors
de leis, que sotzterra
lor pretz e l seu ten car,
qu'es flors
de totas las melhors:
na Biatritz. Car tan lor es sobreira
qu'encontra leis faran totas senheira
e guerr' e foc e fum e polvereira.
La ciutatz s'ajosta,
e fan murs e fossatz.
Domnas ses semosta
i venon de totz latz,
si que pretz lor costa
e jovens e beutatz.
E m pes
que l filha del marques
n'aura dura josta;
car a conques en patz
totz bes
e totz bos aibs cortes:
e quar es pros e franch' e de bon aire,
non estara plus en patz que sos paire,
que tornatz es a lansar et a traire.
Domnas de Versilha
volon venir en l'ost,
Sebeli e Guilha,
e na Riqueta tost;
la mair' e la filha
d'Amsiza, quan que cost.
Apres
ven de Lenta n'Agnes,
e de Ventamilha
na Guilhelm' a rescost.
Empres
er la ciutatz en pes.
De Canaves i ven molt gran companha,
de Surian, e domnas de Romanha,
na Tomazin' e l domna de Suranha.
Engles e Garsenda
e Palmeir' e n'Auditz,
n'Aud' e na Berlenda
n'Agnes e n'Eloitz, 
volon que lor renda
joven na Biatritz;
si no,
las domnas de Ponso
en querran esmenda.
Car lai, part Mon Senitz,
somo
la ciutatz contenso,
qu'ades guerrei leis qu'es tan bon' e bela,
que sos gens cors tol a la damizela
et a totas color fresqu' e novela.
Maria la Sarda
e l domna de San Jortz,
Berta e Bastarda,
mandon tot lor esfortz,
que joves Lombarda
no rest de sai los portz.
E sai
qu'a na Biatritz plai,
quar lor reiregarda
non pot esser tan fortz
qu'esglai
lo seu fin pretz verai.
Donan lor senh, cavalcon ab gran joia;
fag an ciutat et an li mes nom Troia;
poestat fan de midons de Savoia.
La ciutatz se vana
de far ost en arrenc,
e sona l campana,
e lo velhs comuns venc
e ditz per ufana
que chascuna desrenc.
Pois ditz
que l bela Biatritz
es tan sobeirana
de so que l comuns tenc
c'aunitz
n'es totz e desconfitz.
Trompas sonon e la poestatz cria:
"Demandem li beutat e cortezia,
pretz e joven." E totas cridon: "Sia!"
La ciutatz si voia
e movon lor carros,
e l velhs comuns poia,
e geton en lor dos
cuirassas de troia
ab que cobron lor os.
Gambais
an et arcs e carcais,
e non temon, ploia
ni mals temps no lor nos.
Oimais
veirem de grans assais.
De totas partz comenson a combatre;
na Biatritz cuidan de pretz abatre;
mas non lor val, s'eran per una quatre.
Per lor murs a fendre
fan engenhs e carels
e calabres tendre,
gossas e manganels,
foc grezesc acendre,
e fan volar cairels.
De jos
trencan murs ab bossos.
Per tal no s vol rendre
lo seus gentils cors bels
joios,
fatz de belas faissos.
Totas cridan: "Aiuda, tras l'esponda!"
l'un' a l'autra; la tersa ten la fronda,
e trazon tuit li genh a la redonda.
Na Biatritz monta,
e va s de pretz garnir;
ausberc ni porponta
non vol, e vai ferir.
Cel' ab cui s'afronta
es certa de morir;
e jonh
et abat prop e lonh.
Fait a mainta jonta
si que l'ost fai partir;
pois ponh
tant que l carros desjonh.
Tanta n'a prez' e derrocad' e morta,
que l velhs comuns s'esmai' e s desconorta
tro que Troia l'enclaus dedins la porta.
Na Biatritz, be m plai quar etz estorta
a las velhas, que l vostres gens cors porta
pretz e joven, qu'a lor proeza morta.
Bels Cavaliers, vostr' amors mi conorta
e m dona joi e m'alegr' e m deporta,
quant autra gens s'esmai' e s desconorta.

domingo, 8 de octubre de 2023

Rambaud de Vaqueiras. Raimbaut.

Rambaud de Vaqueiras.

Rambaud de Vaqueiras. Raimbaut.



I.

Savis e folhs, humils et orgulhos,
Cobes et larcx e volpils et arditz
Sui, quan s' eschai, e jauzens e marritz,
E sai esser plazens et enoios,
E vils e cars e vilas e cortes,
Avols e pros, e conosc mals e bes,
Et ai de totz bos ayps cor e saber,
E s' en re faill, fatz o per non poder.

En totz afars sui savis e ginhos,
Mas mi dons am tan qu' en sui enfolhitz,
E 'l sui humils on piegz mi fai e m ditz,
E n' ai erguelh, quar es tan belha e pros,
E sui cobes qu' ab son belh cors jagues
Tan que plus larcx en suy e mielhs apres,
E sui volpils, quar no l' aus enquerer,
E trop arditz, quar tan ric joy esper.

Belha domna, tal gaug mi ven de vos
Que marritz sui, quar no vos sui aizitz;
Qu' ieu sui per vos als pros tant abelhitz,
Qu' enuian s' en li malvat enuios;

Be m tenrai vil s' ab vos no m val merces,
Qu' ieu m tenh tan car per vos en totas res
Que per vilan m' en fatz als croys tener,
E per cortes als pros tan sai valer.

D' amor ditz mal en mas autras chansos,
Per mal que m fetz la belha enganairitz;
Mas vos, domna, ab totz bos ayps complitz
Mi faitz tan be qu' esmenda m' es e dos;
Qu' amors e vos m' avetz tal re promes
Que val cent dos qu' autra domna m fezes;
Tan valetz mais, per qu' ie us vuelh plus aver,
E us tem perdre, e us vuelh mais conquerer.

Jois e jovens et avinens faissos,
Domna, e 'l gens cors d' ensenhamens noyritz
Vos an pretz dat qu' es pels melhors chauzitz;
E per ma fe, si m' aventura fos
Qu' ieu ni m' amors ni mos chans vos plagues,
Lo mielhs del pretz auria en vos conques,
E de beutat, o puesc ben dir en ver,
Que per auzir o sai e per vezer.

Belhs Cavaliers, chauzimens ni merces,
E fin' amors, e sobrebona fes,
Qu' ie us tenc e us port, mi deuria valer
Endreg d' amor, qu' autre joy non esper.

Na Beatritz, vostre belh cors cortes,
E las beutatz, e 'l fin pretz qu' en vos es,
Fai gent mon chant sobr' els melhors valer,
Quar es dauratz del vostre ric pretz ver.

II.

Era m requier sa costum' e son us
Amors, per cui planh e sospir e velh,
Qu' a la gensor del mon ai quis cosselh,
E ditz qu' ieu am tan aut cum puesc en sus
La melhor domna, e m met en sa fiansa;
Qu' onors e pros e pretz m' er, e non dans;
E quar ilh es del mon la plus prezans,
Ai mes en lieys mon cor e m' esperansa.

Anc non amet tant aut cum ieu negus,
Ni tan pros domna, e quar no i truep parelh,
M' enten en lieys, e l' am al sieu cosselh
Mais que Tysbe non amet Piramus;
Quar jois e pretz sobre totas l' enansa,
Qu' ilh es als pros plazens et acoindans,
Et als avols es d' ergulhos semblans;
Largu' es d' aver, e d' onrad' acoindansa.

Anc Persavals, quant en la cort d' Artus
Tolc las armas al cavalier vermelh,
Non ac tal gaug cum ieu del sieu cosselh;
E fa m murir si cum mor Tantalus,
Qu' aisso m veda de que m don aondansa
Mi dons, qu' es pros, cortez' e benestans,
Riqu' e gentils, joves e gen parlans,
E de bon sen e de belha semblansa.

Bona domna, aitan arditz o plus
Fui, quan vos quis la joya del cabelh,
E que m dessetz de vostr' amor cosselh,
Non fon del saut de Tyr Emenidus:
Mas a mi tanh mais de pretz e d' onransa,
Qu' endreg d' amor fon l' ardimens pus grans;
Mas ben deu far tan d' ardit vostr' amans
Qu' el ne morra, o n' aura benanansa.

Ja mos Engles no m blasme ni m' acus
Si m luenh per lieys d' Aureng' e de Montelh,
Qu' aissi m don dieus del sieu belh cors cosselh;
Que plus valen de lieys nulhs hom non jus;
Que s' era reys d' Engleterr' o de Fransa,
Lonhera m' en per far totz sos comans;
Qu' en lieys es totz mos cors e mos talans,
Et es la res on ai mais de fizansa.

Belhs Cavaliers, en vos ai m' esperansa;
E quar vos etz del mon la plus prezans
E la plus pros, no mi deu esser dans,
Quar vos mi detz cosselh, e m fotz fermansa.

Na Beatritz de Monferrat s' enansa,
Quar totz bos faitz li van ades denans;
Per qu' ieu lauzi ab sas lauzors mos chans,
E 'ls enantisc ab sa belha semblansa.
III.

Truan, mala guerra
Sai volon comensar
Donas d' esta terra,
E vilas contrafar;
En plan' o en serra
Volon ciutat levar
Ab tors;
Quar tan pueia l' onors
De lieys que sotzterra
Lor pretz, e 'l sieu ten car,
Qu' es flors
De totas las melhors
Na Biatritz; car tan lur es sobreyra
Qu' encontra lieys volon levar senhieyra,
Guerra e foc e fum e polverieyra.

La ciutatz s' ajosta
Per far murs e fossatz;
Domnas ses semosta
Y venon de totz latz,
Si que pretz lor costa
E jovens e beutatz;
E m pes
Qu' ilh filha del marques
N' aura dura josta,
Car a conques en patz
Totz bes,
E totz bos aibs cortes:
E quar es pros e franch' e de bon aire,
Non vol estar plus en patz que sos paire
Que tornatz es al lansar et al traire.

Donas de Versilha
Volon venir en l' ost,
Sebeli e Guilha
E Na Rixenda tost;
La mair' e la filha
D' Amsiza, quan que cost;
Ades
Ven de Lenta n' Agnes,
E de Ventamilha
Gilbelina rescost;
Apres
Er la ciutatz en pes;
De totas partz y venon a gran joya;
Fag an ciutat, et an li mes nom Troya,
E fan Poestat de mi dons de Savoya.

N' Aud' e Na Brelanda,
Na Palmier e N' Auditz,
Engles e Guarcenda,
N' Agnes e N' Eloitz,
Volon que lor renda
Joven Na Biatritz;
Sino,
Las domnas de Ponso
Li 'n queran esmenda;
E lai part Mont Senis
Somo
La ciutatz comtenso,
Qu' ades guerrey lieys qu' es tan bon' e belha

Que lor beutat tolh, a la damizella
De las autras colors fresqu' e novella.

La Poestat se vana
De far ost en arrenc,
E sona 'l campana,
E lo vielhs comuns venc;
E dis per ufana
Que chascuna desrenc;
Pueis ditz,
Que 'l bella Biatritz
Estai sobirana
De so qu' el comuns tenc;
C' aunitz
N' es mans e desconfitz.
Las trompas van e la Poestat cria:
“Demandem li jovent e cortezia,
Pres e valor!” E totas cridon: Sia!
Maria la Sarda
E 'l dona de san Jortz,
Berta e Bastarda,
Mandon tot lor esfortz
Que joves Lombarda
No rest de sai los portz;
Car say
Qu' a N' A Biatritz play,
Que lur reiregarda
Non pot esser tan fortz,
Qu' esglay
Lo sieu fin pretz veray.
De Canaver y ven molt gran compainha,
De Toscana e domnas de Romainha,
Na Tomazina, e 'l domna de Surainha.

La ciutatz se vueia,
E movon lor carros,
E 'l vielhs comuns pueia;
E gieton en lor dos
Cuirassas de trueia
Ab que cobron lor os;
Gambais
An et arcs e carcais;
E non temon plueia,
Ni mals temps no lur notz;
Hueymais
Faran de grans assais.
De totas partz comenson a combatre,
Na Biatritz cuion de pretz abatre;
Mas non lur val, s' eron per una quatre.

Per lors murs afendre
Fan engenhs e carels,
E trabuquetz tendre,
Gossas e manganels,
Fuec grezesc acendre,
Fan volar e cairels;
De jos
Trauquon murs ab bossos;
Per tal no s vol rendre
Lo sieus joves cors bels
Joyos,
Ples de belhas faissos.
Totas cridon, aiuda tras l' esponda,
L' un' a l' autra; la tersa ten la fronda,
E trazon tug li genh a la redonda.

Na Biatritz monta,
E s va de pretz garnir;
Ausberc ni porponta
Non vol, e vai ferir;
Cell' ab cui s' afronta
Es serta de morir;
E jonh,
Et abat prop e lonh;
E fai tanta jonta
Que l' ost fai descofir;
Pueis ponh,
Si qu' el carros desjonh.
Tantas n' a prez e derocad' e morta,
Qu' el vielhs comuns s' esmay e s
desconorta,
Si qu' a Troya l' enclaus dedins la porta.

Na Biatritz, be m platz, quar est estorta
A las vielhas, qu' el vostres gens cors porta
Pretz e jovens qu' a lor proeza morta.

Bels Cavalhiers, vostr' amor me coforta,
E m dona joy, e m' alegr' e m deporta,
Quan l' autra gen s' esmay e s desconorta.

//


Vacqueyras, Vaqueiras

Raimbaut de Vaqueiras or Vaqueyras (fl. 1180 – 1207) was a Provençal troubadour and, later in his life, knight. His life was spent mainly in Italian courts[1] until 1203, when he joined the Fourth Crusade. His writings, particularly the so-called Epic Letter, form an important commentary on the politics of the Latin Empire in its earliest years. Vaqueiras's works include a multilingual poem, Eras quan vey verdeyar where he used French, Italian, Galician-Portuguese and Gascon, together with his own Provençal.

Vaqueiras was from Vacqueyras, near Orange. He spent most of his career as court poet and close friend of Boniface I of Montferrat, with whom he served in battle against the communes of Asti and Alessandria. Vaqueiras claimed he earned a knighthood through protecting Boniface with his shield in battle at Messina, when they took part in Emperor Henry VI's invasion of Sicily. He was present at the siege and capture of Constantinople in 1204, and then accompanied Boniface to Thessalonica. It is generally presumed that Raimbaut died on 4 September 1207, together with Boniface, in an ambush by the Vlach.

The only critical edition of Vaqueiras attributes 33 extant songs to him; only eight of the associate melodies have survived. He used a wide range of styles, including a descort, several cansos and tensos, an alba and a gap; he, with Perdigon and Ademar de Peiteus, invented the torneyamen (or, at least, left us its earliest example). One of his songs, "Kalenda Maia", is referred to as an estampida and is considered one of the best troubadour melodies.[by whom?] However, according to the razó, he borrowed the tune from two other musicians. This would explain why the song is called an estampida, which is, theoretically, a purely instrumental piece.

In 1922, Vaqueiras was the subject of a verse drama by Nino Berrini, Rambaldo di Vaqueiras: I Monferrato. Strongly derivative of Edmond Rostand's Cyrano de Bergerac and La Princesse Lointaine, it presents a highly romantic, fictionalised image of the poet, in love with his patron's daughter Beatrice. At the end, he returns, mortally wounded, from Thessalonica, to die in her arms.

Vaqueiras and the song "Kalenda Maya" are referenced disparagingly by the protagonist-narrator in Nicole Galland's novel Crossed: A Tale of the Fourth Crusade.

A similar fictionalised account of a courtly love relationship between Vaqueiras and Beatrice del Carretto (subject of Vaqueiras's early songs, daughter of Boniface of Montserrat and Helena del Bosco) is the subject of a short story, Miłość i płaszcz (The Love and the Cloak), by Teodor Parnicki, dating from the period between 1933–1939.

Amelia E. Van Vleck, The Lyric Texts p. 33, in Handbook of the Troubadours (1995), edited by F. R. P. Akehurst and Judith M. Davis.

The poems of the troubadour Raimbaut de Vaqueiras ed. and tr. Joseph Linskill. The Hague: Mouton, 1964.

http://trobar.org/troubadours/raimbaut_de_vaqueiras/

Raimbaut de Vaqueiras o Raimbaut de Vaqueyras (activo desde aproximadamente 1180 y fallecido el 4 de septiembre de 1207) fue un trovador provenzal y, más tarde, caballero. Su vida giró principalmente en torno a la corte en Italia hasta 1203, cuando se incorporó a la Cuarta Cruzada.

Como su nombre indica, procedía de Vacqueyras, Vaucluse; cerca de Orange, Francia. Pasó la mayor parte de su carrera como poeta en la corte y fue amigo de Bonifacio de Montferrato. Sirvió con él en la lucha contra los municipios de Asti y Alessandria. Raimbaut alegó obtener la categoría de caballero gracias a la protección de Bonifacio con su escudo en la batalla de Mesina, cuando tomó parte con el emperador Enrique VI en la invasión de Sicilia. Estuvo presente en la toma de Constantinopla en 1204 y, a continuación, acompañó a Bonifacio a Tesalónica.

Sus escritos, en particular la denominada Carta Épica, forman un importante comentario sobre la política del Imperio Latino en sus primeros años.

Generalmente se supone que Raimbaut falleció el 4 de septiembre de 1207, junto con Bonifacio, en una emboscada de los búlgaros.

Ha sobrevivido únicamente una edición de las obras atribuidas a Raimbaut compuesta de 33 canciones y ocho melodías asociadas. Utilizó una amplia gama de estilos. Una de sus canciones, Kalenda maya, dedicada a las fiestas del 1 de mayo,1​ es considerada una de las mejores melodías de trovadores.

En 1922, Vaqueiras fue objeto de un verso de teatro por Nino Berrini, Rambaldo di Vaqueiras: I Monferrato, procedente en Cyrano de Bergerac, de Edmond Rostand.

http://www.calendamaia.cl/Fundamentos/raimbaut.htm

https://archive.org/details/rambaldodivaquei00berruoft