Mostrando las entradas para la consulta Agnes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Agnes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 8 de mayo de 2019

LA CAÑADA DE LA CELADA, siglo XII, Cutanda

2.54. LA CAÑADA DE LA CELADA (SIGLO XII. CUTANDA)

Tras más de cuatro siglos de espera, el rey aragonés Alfonso I el Batallador acababa de reconquistar para los cristianos la ciudad de Zaragoza, que era la llave de todo el valle del Ebro. No obstante, su posesión todavía no estaba asegurada, pues cabía pensar una lógica reacción de los almorávides que, en efecto, no se dilató mucho, tras reunir un importante contingente de hombres y animales en al-Andalus.



Alertado del imponente ejército almorávide que se avecinaba desde Levante, el rey Alfonso I preparó de manera concienzuda la batalla que se presumía definitiva, de modo que ordenó a sus vigías y ojeadores que localizaran posibles escenarios favorables. Luego, en su tienda de campaña, rodeado por todos sus capitanes, el rey eligió de entre los lugares seleccionados una cañada —un valle estrecho pero poco empinado— que estaba cerca de la población de Cutanda, zona muy apropiada para poner tropas en celada, es decir, ocultas y amparadas por el terreno.
Una vez que se aseguró de que no había espías enemigos que pudieran descubrir su táctica, dirigió y concentró en la cañada elegida a sus huestes, ordenando destacar en dirección a la marcha de los almorávides algunas partidas poco numerosas de hombres armados. Cuando estos grupos fueron avistados por los moros, simularon que rehuían la lucha por miedo, y fueron retrocediendo hacia la «cañada de la celada».
Al-Tamín, el jefe almorávide, se cebó en aquellas partidas a las que trató de perseguir y, sin darse cuenta de la estratagema del Batallador, se encontró con la sorpresa que ni esperaba ni deseaba. La celada urdida en la cañada había dado su fruto y el lugar quedó sembrado de cadáveres, restos de los cuales se pueden descubrir todavía hoy.
Aparte del significado moral y de las consecuencias que la victoria tuvo para la seguridad de las tierras que Alfonso I había reconquistado, incluida Zaragoza, el botín tomado al enemigo fue impresionante, destacando más de dos mil camellos.
[Esteban, Rafael, Estudio histórico-político..., págs. 43-44.]


Cutanda es una localidad española perteneciente al municipio de Calamocha, en el Jiloca, provincia de Teruel, Aragón. Está situada a 1059 msnm y a una distancia de 83 km de Teruel. Su población era de 187 habitantes en el censo de 1990, 76 en el 2011.

Solo pasa un río cerca de este municipio en época de lluvias o cuando hay riadas (por lo general su cauce sirve de sendero), por lo tanto el cultivo de secano es su principal fuente de ingresos. De esta localidad era originario el edil del PP Gregorio Ordóñez, asesinado por ETA. Su padre era natural de Cutanda.

Por este pueblo pasa la ruta del Cid.

Cutanda se encuentra a 14 km al levante de Calamocha, y su castillo, conocido por la victoria de Alfonso I (1120), estuvo bajo varios tenentes y perteneció a aquella marca que gobernaban los señores de Belchite. A fines del siglo XIII se inició el señorío de la mitra de Zaragoza, que duró siglos. El castillo fue atacado por los castellanos en 1445, y todavía estaba en servicio en 1839, aunque no lo asaltaron los carlistas, pero se derruyó después de la segunda guerra carlista. Sus ruinas yacen sobre un otero próximo al pueblo y se reducen a un muro de 12 metros de longitud y 2 de espesor, recubierto de sillería, en cuya cara interna conserva restos de una bóveda de crucería, y sería la capilla o una sala, al parecer, de buena arquitectura. Andrés y Valero cita obras realizadas en 1243, 1500 y 1554, éstas, según el manuscrito de Espés, se referían a terminar aposentos, escalera, chimenea, etc. Los arzobispos lo destinaban a cárcel y depósito de cobros. Sería pues, una de las muchas obras que acometió el arzobispo Hernando de Aragón.

A diferencia de otros lugares de alrededor, la villa de Cutanda no formó parte de la Comunidad de Daroca.

La Batalla de Cutanda:

Tras la conquista de Zaragoza (por parte de Alfonso I), los Almorávides al mando de Ibrahim ibn Yuüsuf organizaron un gran ejército que frenara los avances de Alfonso I. La batalla favorable al rey aragonés (ayudado por Guillermo IX, duque de Aquitania), se dio el 17 de junio de 1120 en los campos de Cutanda, cerca de Calamocha. Así pudo el batallador consolidar sus conquistas, ocupando Calatayud, Daroca, alto Jalón y la orilla derecha del Ebro.

En el siglo XIV aún se decía: “Peor fue que la de Cutanda”.

En invierno tiene unas temperaturas muy frías, sin embargo en verano el calor es sofocante.





Guillermo de Poitiers —en occitano, Guilhem de Peiteus—, conocido también como Guillermo IX de Aquitania o Guillermo el Trovador —en francés, Guillaume le Troubadour— (22 de octubre de 1071-Poitiers, 10 de febrero de 1126), fue un noble francés, noveno duque de Aquitania, séptimo conde de Poitiers y primero de los trovadores en lengua provenzal del que se tiene noticia.

Nació en 1071, hijo de Guillermo VIII de Aquitania y de su tercera esposa, Audéarde de Borgoña, hija del duque Roberto I de Borgoña. Cuando falleció su padre en 1086, heredó unos dominios más extensos que los del propio rey de Francia, de quien era nominalmente vasallo. En los años 1101 y 1102, participó tardíamente en la primera cruzada tras la caída de Jerusalén. Sostuvo varias guerras contra los condes de Tolosa. Fue excomulgado en dos ocasiones, una de ellas por abandonar a su esposa legítima y arrebatarle a la fuerza la mujer a su vasallo el vizconde de Châtellerault. Entre 1120 y 1123 combatió junto a Alfonso I el Batallador, su concuñado, para intentar arrebatar a los musulmanes el reino de Valencia.
La vinculación de Guillermo el Trovador y Alfonso el Batallador es doble. De una parte, Inés de Aquitania —hermana de Guillermo el Trovador— casó con Pedro I de Aragón, el cual falleció sin descendencia masculina, heredando sus reinos su hermano Alfonso el Batallador. De otra, porque a la muerte del Batallador, que falleció sin descendencia, heredó sus reinos su hermano Ramiro II el Monje, el cual casó con Inés de Poitou, hija de Guillermo el Trovador. De ahí que el Trovador resultara cuñado de Pedro I de Aragón y concuñado de sus hermanos, Alfonso el Batallador y Ramiro el Monje.

De su matrimonio con Felipa de Tolosa tuvo los siguientes hijos:

Inés de Poitou (c. 1105-c. 1159), esposa de Aimar de Thouars y de Ramiro II de AragónGuillermo X de Poitiers (1099-1137), último duque de AquitaniaRaimundo de Poitiers (c. 1115-1149), por su matrimonio con Constanza, príncipe consorte de Antioquía.

Guillermo de Poitiers es el primer poeta de nombre conocido en las literaturas románicas. Se conservan 11 poemas suyos, en que la temática amorosa es tratada a veces con gran crudeza: se autodenominaba «trichador de dòmnas», alardeaba de sus proezas sexuales y muchos de sus poemas están dedicados a su amante, Maubergeonne, a la que llama la Peligrosa. En otra composición, pide a sus caballeros que le ayuden a escoger caballo:

Caballeros, aconsejadme en esta duda:
—nunca escoger me fue tan difícil—:
No sé si quedarme con [la dama] Agnes o con [la dama] Arsen.

Cavalier, datz mi cosselh d'un pessamen:
—Anc mays no fuy issaratz de cauzimen—:
Res non sai ab qual me tengua, de n'Agnes o de n'Arsen.

En chapurriau de Beseit:

Caballés, donéume consell de un pensamén:
Perque may me va sé triá tan difíssil:
Res no sé en quina me tinga, de la Agnes o de la Arsen.

En otros poemas, muestra una sensibilidad enteramente diferente:
Ab la doussor del temps novel
folhon li bosc e li auzel
chanton chascus en lor lati
segon lo vers del novel chan:
adonc esta ben qu'om s'aizi
d'aisso dont om a plus talan.

Con la dulzura de la primavera
bullen los bosques y los pájaros cantan
cada uno en su latín
según el ritmo del nuevo canto:
así conviene que cada uno se regocije
en lo que más desea.

En chapurriau de Beseit:
En la dolsó del tems nou
fulle lo bosque (y follen) los muixóns
canten cadaú en lo seu latín (o llatí)
segóns lo vers del nou can:
aixina que está be que se disfruto
d´aissó que mes mos agrade.
Acogió en su corte al bardo galés Blédri ap Davidor, quien introdujo en las literaturas románicas la leyenda celta de Tristán e Isolda.




lunes, 20 de noviembre de 2023

Résumé de la grammaire romane. Chapitre II. Substantifs.

Chapitre II. 

Substantifs

Ils étaient masculins ou féminins. 

L' article, la terminaison, les faisaient ordinairement reconnaître, et indiquaient le singulier ou le pluriel.

Comme on ne peut pas dire qu' il existe des CAS dans les langues dont les substantifs ne varient pas leurs désinences d' une manière qui désigne ces CAS, il m' a paru plus simple de les distinguer en Sujets et en Régimes, avec d' autant plus de raison que la langue romane possédait une forme caractéristique, spéciale pour les distinguer.

Au singulier, l' S final attaché à tous les substantifs masculins et à la plupart des substantifs féminins terminés autrement qu'en A, indiquait qu' ils étaient employés comme Sujets; et l' absence de l' S, qu' ils l' étaient comme Régimes directs ou indirects.

Au pluriel, les sujets ne recevaient pas l' S, qui, au contraire, s' attachait aux régimes directs et indirects.

Les noms féminins en A, sujets ou régimes, ne recevaient jamais au singulier l' S final, et l' admettaient toujours au pluriel.

Les substantifs qui originairement se terminaient en S, le conservaient soit au singulier soit au pluriel, comme Ops, besoin, Temps, temps, Vers, vers.

Concurremment avec cette règle il existait toutefois une forme particulière qui faisait distinguer au singulier le sujet et le régime de quelques substantifs masculins. Ces substantifs reçurent la finale AIRE, EIRE, IRE, comme sujets au singulier, Trobaire, troubadour, Bateyre, batteur, Servire, serviteur, et la finale ADOR, EDOR, IDOR, comme régimes directs ou indirects au singulier, et comme sujets ou régimes au pluriel, Trobador, Batedor, Servidor.

L' S ne s' attachait jamais à ces sortes de substantifs au singulier, parce que la terminaison suffisait pour distinguer le sujet en AIRE, EIRE, IRE, du régime direct ou indirect qui était toujours en ADOR, EDOR, IDOR, mais au pluriel, qui avait toujours cette dernière désinence, l' S marquait les deux espèces de régimes.

Plusieurs substantifs, par leur double terminaison masculine et féminine, pouvaient être employés tour à tour dans le genre qui convenait aux auteurs comme fuelh, fuelha, feuille; joy, joya, joie; ser, sera, soir; dons (: dona), domna, dame: mais alors, pour ce dernier substantif, le pronom possessif qui était joint à dons, était MI, TI, SI, au lieu de MA, TA, SA:

MI dons, SI dons, etc.

EN, placé devant un nom propre masculin, indiqua une sorte de distinction de la personne, et signifiait seigneur, sire: En Peyrols, En Guilems. 

(N. E. Creo que de mossen, mon seigneur, senher etc.: 'N Uc, N' Anfos.)

NA, au-devant du nom d' une femme, avait la signification de dame, domiNA: NA Maria, Na Margarida.

Ces signes furent placés même devant les sobriquets ou noms fictifs qui 

étaient donnés à des personnes qualifiées.

Ils furent ajoutés quelquefois aux mots qualificatifs senher et domna:

senher EN Enric, domna NA Maria.

NA subissait parfois l' élision devant les noms qui commençaient par des 

voyelles: N' Agnes pour Na Agnes.

De même, en poésie, pour la mesure du vers, on écrivait indifféremment EN ou N, quand le mot précédent se terminait par une consonne.

Enfin au lieu de EN, on employa aussi DON, DOM, venant de dominus, et qui avait la même signification.


Verbes employés substantivement.


A l' exemple de la langue grecque et de la langue latine, les présents des infinitifs furent souvent employés substantivement.

Comme sujets, ils prirent ordinairement l' S final.

Comme régimes ils rejetèrent cet S.

Les régimes indirects furent précédés des prépositions qui les désignaient.

Quelquefois l' article fut joint à ces verbes, soit sujets, soit régimes; quelquefois ils furent employés sans articles, ainsi qu'on le pratiquait à l' égard des substantifs mêmes.

Aux verbes employés substantivement s' attachèrent comme aux véritables substantifs, les pronoms possessifs, démonstratifs, etc., et tous les différents adjectifs; en un mot, ces verbes remplirent entièrement les fonctions des substantifs ordinaires.

Par analogie, les gérondifs furent aussi employés substantivement, et alors ils étaient précédés de l' article: Al pareissen de las flors, au paraissant des fleurs.

viernes, 6 de octubre de 2023

Bertrand de Born.

Bertrand de Born.


Cazutz sui de mal en pena,
Quar vauc lai o 'l cors mi mena,
E jamais
No m descarguarai del fais;
Qu' il m' a mes en tal cadena
Don malha no s descadena,
Quar m' atrais
Ab un dous esguart en biais
Una blanca, fresca Elena.
Fait ai longua quarantena,
Mas hueymais
Sui al dijous de la Cena.


Tant es d' amorosa mena
Qu' ieu morrai si no m' estrena
D' un dous bais;
Mas ab trop d' erguelh m' eslais
De tota beutat terrena.
An pres las tres de Tolena
Fis e gais,
Mas ilh es sobr' ellas mais
Que non es aurs sobr' arena:
Qu' ieu no vuelh aver Ravena,
Ni Doais,
Ses cuidar qu' ella m retenha.


Jamais non er cortz complia
On hom non guap ni non ria;
Cortz ses dos
Non es mas parcs de baros:
Que mort m' agra ses faillia
L' enuey e la vilania
D' Argentos;
Mas lo gens cors amoros,
E la doussa cara pia,
E la bona companhia,
E 'l respos,
De lai Saissa m deffendia.

Ren en beutat no m gualia;
Ni m fai nulha fantaumia
Lo joios,
Joves, gens cors amoros:
E gensa qui la deslia;
Et on hom plus n' ostaria
Guarnizos,
Plus en seria enveyos;
Que la nueg fai parer dia
La guola, e qui la vezia
Plus en jos
Tot lo mons n' agensaria.

Ab que s tanh qu' amors m' aucia

Per la gensor qu' el mon sia
En perdos;
Quan mir sas belhas faissos,
Conosc que ja non er mia:
Que chauzir pot si s volia
Dels plus pros
Castelhas, o rics baros;
Qu' en lieys es la senhoria
De pretz e de cortezia,
De faitz bos;
E deu far que ben l' estia.


Domna, sai en Normandia
Sui per vos la nueit e 'l dia

A pensos;
Qu' el vostre gen cors joyos
Me sembla qu' ades me ria.

II.

Ges de disnar non for' oimais maitis
Qui agues fort bon ostau,
E fos dedins la carns e 'l pans e 'l vis,
E 'l focs fos clars e de fau.
Lo plus rics jorns es oi de la setmana,
E degran estar suau:
C' aitan volgra volgues mon pro Na Laina,

Com lo seingner de Peitau.

Per saludar, torn entr' els Lemozis,
Cella que a pretz cabau:
Mos belhs Seingner e mos belhs Sembelis
Qeiron oimais qui las lau;
Qu' ieu ai trobat del mon la plus certana,
E la gensor c' om mentau;
Per que s' amors m' es tan cotediana,
Qu' a las autras mi fai brau.

Gens joves cors, francs e verais e fis,
D' aut paratge de reiau,
Per vos serai estraitz de mon pais,
E m mudarai part Anjau;
E car es tan sobr' autras sobeirana
Vostra valors, e plus au,
C' onrada n' er la corona romana
Si 'l vostre cap s' i enclau.

Al dolz esgar que m fes, et ab clar vis,

En fes amors son esclau,
Quan mos Seingner m' ac pres de lei assis

Sobr' un feutre enperiau;
La paraula fon doussa et humana,
E 'l dir cortes e liau
E de solatz mi semblet
Catalana,
E d' acuillir de son jau.

Al gen parlar que m fetz, et al gen ris
Quan vi las denz de cristau,
E 'l cors dalgat, graile e fresc e lis
Vi benestan en bliau;
E la colors fo fresca e rosana
Que tenc mon cor dinz sa clau:
Mais ac de joi que qui m des Corezana,

Car a son grat m' en esjau.


De tota es Na maier sobeirana,
De tot can mar, terra clau.

III.

Domna, puois de mi no us cal,
E partit m' avetz de vos
Senes totas ochaisos,
No sai on m' enqueira
Que jamais
Non er per mi tan rics jais
Cobratz; e si del semblan
Non trob domna, a mon talan,
Que m vailla vos qu' ai perduda,
Jamais non vuoill aver druda.

Puois no us puesc trobar engual,
Tan bella que fos tan pros,
Ni sos rics cors tan joyos,
De tan bella tieira,
Ni tan gais,
Ni sos rics pretz tan verais,
Irai per tot acaptan
De chascuna un bel semblan,
Per far domna soicebuda,
Tro vos me siatz renduda.

Fresca color natural
Pren, bels Sembelis, de vos,
E 'l douz esguart amoros;
E fatz gran sobreira
Car re i lais,
Qu' anc res de ben no us sofrais.
A ma domna Elis deman
Son adreg parlar gaban,
Que m don' ab mi dons ajuda,
Pois non er fada ni muda.

De Chales la vescomtal,
Vuoill que m done ad estros
La gola, e 'ls mans amdos.
Pois tenc ma carrieira,
No m biais,
Ves Roca Choart m' eslais
Als pels N' Agnes que m daran,
Qu' Iseus, la domn' a Tristan,
Qu' en fo per totz mentauguda,
No 'ls ac tan bels a saubuda.

N' Audiartz, si be m vol mal,
Voill que m do de sas faissos
Que il estai genliazos;
E car es enteira,
C' anc no s frais
S' amors, ni no l' a en biais.
A mon Miels de Ben deman
Son adreit nou cors prezan,
De que par a la veguda
La fassa bon tener nuda.

De Na Faidida atretal
Voill sas bellas dens en dos,
L' acuillir e 'l gen respos
Don es presenteira
Dins son ais.
Mos Bels Miraills voill que m lais
Sa gaiesa e son bel gran,
E car sap son benestan
Far don es reconoguda,
E no s' en camja ni s muda.

Bels Seigner, ieu no us quier al,
Mas que fos tan cobeitos
D' aquestas, cum sui de vos:
C' una lechadeira
Amors nais,
Don mos cors es tan lecais,
Qu' am mais de vos lo deman,
Que d' autra tener baisan.
Doncs, mi dons per que m refuda,
Pois sap que tan l' ai volguda?

Papiol, mon Aziman
M' anaras dir en chantan,
C' amors es desconoguda
Sai, e d' aut bas cazeguda.

IV.

Ieu m' escondisc, domna, que mal non mi er
De so qu' an dig de mi fals lauzengier;
Per merce us prec que non puescon mesclar
Vostre gent cors adreg e plazentier,
Franc et humil, leyal e drechurier,
Encontra 'l mieu per messonguas comtar.


Al primier lans pert ieu mon esparvier,
E 'l m' aucion el ponh falcon lanier,
E porton l' en, e qu' ie 'l veya plumar,
S' ieu mais de vos, ont ai mon cossirier,
Non am totz temps aver lo dezirier
Que de nulha s' amor, ni son colguar.

Domna, s' ieu ai mon austor anedier
Bon e volan e prenden e mainier,
Que tot auzelh puesca apoderar,
Singn' e grua et aigron blanc o nier,
Volrai lo donc, mal mudat guallinier,
Gras, debaten, que non puesca volar.

Escut al colh, cavalgu' ieu ab tempier,
E port sallat, capairon traversier,
E regnas breus qu' om non puesc' alonguar,

Et estrueps loncs en caval bas trotier,
Et en ostal truep irat ostalier,
Si no us menti qui us o anet comtar.

S' ieu per joguar m' aseti al taulier,
Ja no i puesca baratar un denier;
Ni ab taula preza non puesc' intrar,
Ans giet' ades lo reir' azar derrier,
S' ieu mais autra domna am ni enquier
Mas vos cui am e dezir e tenc car.

Ma domna m lais per autre cavalier,
E pueis no sai a que m' aia mestier,
E falha m vens quan serai sobre mar,
En cort de rey mi baton li portier,
Et en cocha m vei' hom fugir primier,
S' ieu anc ac cor d' autra domna amar.

Senher sia eu d' un castelh parsonier,
E qu' en la tor siam quatre parcier,
E l' us l' autre non si puesca fizar;
Ans m' aion ops tos temps arbalestier,
Metges, guaitas, e sirvent et arquier,
Si ieu vengui per vos a gualiar.

Autr' escondig vos farai pus sobrier,
E pus no m sai orar mais d' encombrier,
S' ieu anc falhi ves vos neys del pensar,
Quan serem sol dins cambr' o dins vergier
Falha m poders deves mon companhier,

De tal guiza que no m puesc' ajudar.

Fals enueios, fementit lauzengier,
Pois ab mi dons m' avetz mes destorbier,
Be us lauzera que m laissassetz estar.

V.

S' abrils e fuelhas e flors,
E 'l bel matis e 'l clar ser,
E 'l ric joy que ieu esper
No m' alegron, et amors,
E 'l rossinholet qu' aug braire,
E 'l dous temps vertz e grazitz
Que ns adutz jois e doussors,
E 'l cuendes pascors floritz
Mi dons son ardit non creys,
E no 'l merma l' espavens,
Greu m' en venra jauzimens.


Domna, s' ieu quezi secors
Vas vos, non o fi de ver,
E veus m' al vostre plazer
Mi e mos chans e mas tors;
E prenc comjat del repaire
On fui tan gent aculhitz,
On renha pretz e valors:
E selh que mante faiditz
Per honor de si meteys,
Quan fai bos acordamens,
A sol los afizamens.

Vostre reptars m' es sabors
Rics, car cuiatz tan valer
Que, ses be far, ab temer
Volriatz aver lauzors,
E c' om no us auzes retraire
Quant us faitz que deschauzitz:
Mas semblaria m temors,
Si n' era per mi cobritz
Coms, ni vescoms, ducs ni reys;
Mas faitz vostres faitz tan gens
Que us en seguan ditz valens.

Dos n' i a guerreyadors,
Quar an de mal far lezer,
Que no s sabon captener
Nulh temps ses enginhadors;
E volon lansar e traire,
E vey los totz jorns guarnitz;
Com an vezi, an descors,
Per qu' ieu non lur sui aizitz:
Quar anc bon pretz non ateys
Ricx hom, si joys e jovens
E valors no ill fon guirens.
D' autres n' i a bastidors,
Ricx homes de gran poder,
Quar sabon terra tener;
Que fan portals e bestors
De caus e d' arena ab caire;
Fan murs e voutas e vitz;
E car son bos mainadors,
Fan ne lurs dons pus petitz,
Per que lur pretz non lur creys;
Quar aitals captenemens
No val mest las bonas gens.

D' autres n' i a cassadors
Per la costuma tener,
Que s fan ric home parer
Quar amon cans et austors,
E corn e tabor e braire;
E vey los tan feblezitz,
E tan pauca es lurs valors,
E lurs pretz es tan freulitz,
Que res mas bestia o peys
Non lur es obediens,
Ni fai lurs comandamens.

Ges dels ricx torneyadors,
Sitot se guaston l' aver,
Non pot a mon cor plazer,
Tan los truep gualiadors:
Ricx hom que per aver traire,
Sec torneyamen plevitz
Per penre sos vasvassors,
Non l' es honors ni arditz:
Mas elh non estrenh correys;
Sol qu' ab elh s' en an l' argens,
Mal ditz ten om a niens.

Ricx homes vuelh qu' ab amors
Sapchan cavallier aver,
O qu' els sapchon retener
Ab be fag et ab honors;
E qu' els truep hom ses cor vaire,
Francx e cortes e chauzitz
E larcx e bos donadors:
Qu' aissi fon pretz establitz
Qu' om guerreyes ab torneys,
E caresmas et avens
Fes hom soudadiers manens.

Na Tempra, joys m' escobitz,
Qu' ieu n' ai mais que s' era reys;
Que fel mesclat ab eyssens
M' es endevengutz pimens.


Papiols, sias tan arditz,
Pren mon chan, e vai ab eis
A 'N
Oc e No, quar prezens
Li fatz de maynhs digs cozens.

Rassa, non sui margeritz,

Anz es tan ferma ma leis,

Que s' anc jorn fui recrezens,

Ara m' en sui reprendens.

//

Bertrand de Born.

https://es.wikipedia.org/wiki/Bertran_de_Born

Bertran de Born (castillo de Born, Salagnac, Périgord, 1140-Dalón, Dordoña, 1215)1​ fue un soldado occitano y trovador.

Fue vizconde de Hautefort. Poseía castillos entre Limosín y Périgord. Luchó con su hermano Constantino por la posesión única de la herencia familiar. También tuvo problemas con el rey Enrique II de Inglaterra y con sus hijos. Dante le describe en el infierno con su cabeza entre las manos como castigo. Bertran acabó sus días en el monasterio de la abadía de Dalón.

Empezó por expulsar a su hermano Constantino del importante castillo cercano de Autafort, cuyo señorío había pasado a compartir. Luego se puso a guerrear contra Enrique II Plantagenet, rey de Inglaterra, empujando a la rebelión, junto con los barones aquitanos y potevinos, al hijo mayor del rey, Enrique el Joven, envidioso de su hermano menor Ricardo Corazón de León, convertido efectivamente en duque de Aquitania y conde de Poitou.

Después de la muerte del «Joven Rey», que le inspiró un planto (elegía) cuya belleza formal nos conmueve todavía hoy, se reconcilió con Enrique II y con Ricardo.

En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).

Bertrán de Born era el tipo perfecto de barón feudal, que no piensa más que en aventuras y batallas, no por patriotismo, sino por necesidades económicas y venganza personal. Era el cantor apasionado de la guerra, y sus serventesios políticos, que narran las desgracias de sus protectores, los Plantagenet, lo colocan entre los más grandes poetas de su género.2​ Sin embargo, la mayor parte de su obra son canciones de amor y, conforme al estilo trovadoresco, ensalza la belleza de su amada. Esto, junto con su seducción intelectual, le produce un joi (gozo), inigualable a cualquier bien terrenal:


Infierno, Dante, Bertran de Born

En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).

Se conservan 47 composiciones de Bertran de Born, fechadas entre 1181 y 1196, lo cual le convierte en uno de los trovadores más prolíficos de la época. Sólo una cuenta con su correspondiente notación musical.1​

Como el sensible Bernart de Ventadorn, este condotiero menesteroso y sin escrúpulos se hizo monje en el monasterio de Dalón, donde murió poco antes de 1215, dentro de la orden del Císter. Sabido es que Dante le otorgó, al condenarlo en la Divina comedia, un lugar inmortal. Lo encontramos en el noveno foso del octavo círculo, con los sembradores de discordias (canto XXVIII del Infierno), en el contrapaso.

E perché tu di me novella porti,

sappi ch'i' son Bertram dal Bornio, quelli

che diedi al re giovane i ma' conforti.


Io feci il padre e 'l figlio in sé ribelli:

Achitofèl non fé più d'Absalone

e di Davìd coi malvagi punzelli.


Perch' io parti' così giunte persone,

partito porto il mio cerebro, lasso!,

dal suo principio ch'è in questo troncone.

Così s'osserva in me lo contrapasso.


Y para que tú de mis noticias lleves,

sabe que soy Bertrán de Born, aquel

que dio al joven rey malos consejos.


Yo hice al padre y al hijo entre sí rebeldes;

no hizo más Ajitófel a Absalón

y a David con sus perversas sugerencias.


Porque separé a tan unidas personas,

separado llevo mi cerebro, ¡desgraciado!,

de su principio que está en este tronco.

Así se cumple en mí el contrapaso.

Infierno, canto XXVIII, versos 136-142.

También fue elogiado por Petrarca, quien llegó a imitarlo en alguna canción. Posteriormente, fue reconocido como uno de sus poetas favoritos por T. S. Eliot y Ezra Pound.

Bertran de Born es citado en el libro de Paul Auster Invisible (editorial Anagrama), donde se sitúa al poeta en el infierno al igual que hiciera Dante.

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Cadenet, La comtesse de Provence

Cadenet, t. II, III et IV. Vingt-huit pièces, dont quelques-unes sont attribuées à d' autres troubadours.

Cadenetz si fo de Proensa, d' un castel que a nom Cadenet, qu' es en la riba de Durensa el comtat de Forcalquier. Fils fo d' un paubre cavallier; e quant el era enfans lo castels de Cadenet si fo destruitz e raubatz per la gent del comte de Toloza, e li home de la terra mort, et el pres e menat en Tolsan per un cavalier qu' avia nom Guillem del Lantar; et el lo noiric e 'l tenc en sa maison. Et el venc bos, bels e cortes, e si saup ben trobar e cantar e parlar; et apres a trobar coplas e sirventes. E parti se del seignor que l' avia noirit, et anet s' en per cortz; e fez se joglars e fazia se apellar Baguas. Lonc temps anet a pe, desastrucs per lo mon. E venc s' en en Proensa, e nuillz hom no lo conoissia; e fetz se clamar Cadenet; e comenset a far cansos e fetz las bonas e bellas. En Raimonz Leugier, de Dosfraires del evesquat de Nissa, lo mes en arnes et en honor.

En Blancatz l' onret e 'l fetz grans bens. Longa sazon ac gran ben e gran honor; e pois el se rendet a l' Ospital e lai definet. E tot lo sieu faig eu saubi auzir e per vezer.
Fragment d' une pièce:
S' ieu trobava mon compair' En Blacatz
Un bon conseill leial li donaria,
Mas per mon grat ses conseill o faria,
Qu' enanz qu' el fos del segle trespassatz
S' en departis, qu' el temps que n' es passatz
No il fara ges al maior obs secors,
Anz hai paor qu' inz en enfern no 'l pegna,
Si tan no fai qu' a Jesu Crist si vegna,
Que l' ufana d' aquest segl' e 'l lauzors
Es en l' autre marrimenz e dolors.
S' ieu trobava.
Crescimbeni, 108. Bastero, 80 et 121. Millot, I, 416. Papon, II, 385.
P. Occ. 113.

La dame Castelloze, t. III.
Na Castellosa si fo d' Alvergne, gentils domna, moiller del Truc de Mairona; et amet N Arman de Breon, e fetz de lui sas cansos. Et era una domna mout gaia e mout enseignada, e mout bela.
Crescimbeni, 179. Bastero, 81. Millot, II, 464. P. Occ. 245.

Cavaire. Réponse à un couplet qui lui est adressé par Bertran Folcon:
Cavaliers, cui joglars vest,
De cavalaria s devest,
C' us joglaretz del marques d' Est,
Falco, vos a vesti ab si,
Per que m demandatz que m feri,
Que noca us deman qui us vesti?

Cercamons. Cinq pièces.
Cercamons si fos uns joglars de Gascoingna, e trobet vers e pastoretas a la usanza antiga. E cerquet tot lo mon lai on poc anar, e per so fez se dire Cercamons.
Dans une de ses pièces, il adresse des reproches aux troubadours:
Ist trobador entre ver e mentir
Afollon druz e moilliers et espos,
E van dizen c' amors va en biais
Per que 'l marit en devenon gilos
E dompnas son intradas en pantais...
Pois nostre temps.

Et dans une autre il dit:
E cel que bon pretz oblida
Sembla fols que l' autrui abais;
Et es razos deschausida
Qu' om veia 'l pel en l' autrui oill
Et el sieu no conois lo trau.
Ges per lo temps.
Crescimbeni, 179. Bastero, 81. Millot, II, 474. P. Occ. 250.

Certan. Interlocuteur dans une tenson, il propose de la soumettre au jugement du roi d' Aragon:
N Ugo, lo rei valentz e fis
D' Aragon, en cui pres s' aizis,
El entendra ben lausor;
Sa s que dira, tan sap d' amor...
Millot, III, 396.

Le chevalier du Temple t. IV.
Millot, II, 467.

Claire d' Anduze, t. III.
Millot, II, 477. P. Occ. 252.

Cominal, t. IV.

Le comte d' Empurias. Une seule pièce, dont le texte est altéré dans le manuscrit; c' est une réponse à Frédéric III, Roi De Sicile:
A l' onrat rei Frederic terz vai dir...
Que dels parenz qu' aten de vas Espagna
Secors ogan non creia qu' a lui venia...

Ni no s cug ges qu' el seus parenz desir
Qu' el perda tan qu' el regne no il remagna,
N' el bais d' onor per Franzeis enrechir
Qu' en laiseron lo plan e la montagna...

Del joven rei me platz car non s' esmaia
Per paraulas, sol qu' a bona fin traia
So qu' el paire conquis a lei de sert,
E si 'l reten, tenrem l' en per espert.
A l' onrat rei.
Bastero, 81. Crescimbeni, 180. Millot, III, 23.

Le comte de Flandre. Un couplet adressé à Folquet de Roman; en voici la fin:
Pero conseill li darai gen,
Et er fols s' el no l' enten,
C' ades tegna son viatge
Dreit lai vas son estage;
Que sai van las genz dizen
Que per Cinc cenz marcs d' argen
No il calria metre gatge.
Bastero, 81. Crescimbeni, 180.

Le comte de Foix.
Mas qui a flor se vol mesclar
Ben deu gardar lo sieu baston,
Car frances sabon grans colps dar
Et albirar ab lor bordon.
E no us fizes en Carcasses
Ni en Genes
Ni en Gascon, quar no l' amon de res
De pos vas mi ai faita la falhensa.
En breu de temps veirem mos Brogoignon
Cridar Montjoi, e 'l criden Aragon.
Mas qui a.
Voici le commencement d' une autre pièce:
frances, c' al mon de gran cor non a par
E de saber, de fortz', e Bergoingnon
Los Patarin a Roma auzan menar;
E qui clamar se fara d' Aragon
A lo gran foc seran menatz apres,
Com rason es,
E tuit bruisat seran
E lor cenes gitad' al vent.
frances c' al mon.
Millot, II, 470. P. Occ. 291.

Le Comte de Poitiers, t. III et IV.
Lo Coms de Peitieus si fo uns dels maiors cortes del mon, e dels maiors trichadors de dompnas; e bons cavalliers d' armas, e larcs de dompneiar.

E saup ben trobar e cantar: et anet lonc temps per lo mon per enganar las domnas. Et ac un fill que ac per moiller la duquessa de Normandia, don ac una filla que fo moiller del rei Enric d' Engleterra, maire del rei jove, e d' En Richart e del comte Jaufre de Bretaingna.
Ce troubadour étant le plus ancien de tous ceux dont les ouvrages sont parvenus jusqu'à nous, il a paru convenable d' en extraire les divers fragments qui peuvent donner une idée de l' état de la langue et de la poésie de l' époque où il a écrit.
Companho farai un vers covinen,
Et aura i mais de foudatz no y a de sen;
Et er totz mesclatz d' amor e de joi e de joven.


E tenguatz lo per vilan qui no l' enten
O dins son cor voluntiers no l' apren;
Greu partir si fai d' amor qui l' atrob a son talen.


Dos cavals ai a ma selha ben e gen;
Bos son et ardit per armas e valen
E no 'ls puesc amdos tener, que l' us l' autre no cossen.

Si 'ls pogues adomesgar a mon talen,
Ja no volgr' alhors mudar mon garnimen,
Que miels foren cavalguatz de nul home viven.

L' uns fon dels montaniers lo plus corren,
Mas tan fera estranheza ha longuamen,
Et es tan fers e salvatges que del ballar se defen.

L' autre fon noyritz sa jos pres Cofolen
Et anc no vis bellazor, mon escien;
Aquest non er ja camjatz per aur ni per argen...

Cavalliers, datz mi cosselh d' un pessamen;
Ancmais no fui issarratz de cauzimen (N. E. issaratz más arriba)
E no sai ab qual mi tengua de N' Agnes o de N' Arsen...
Companho farai.

Ben vuelh que sapchon li plusor
D' est vers, si 's de bona color,
Qu' ieu ai trag de mon obrador,
Qu' ieu port d' ayselh mestier la flor
Et es vertatz,
E puesc en trair lo vers auctor,
Quant er laissatz.

Ieu conosc ben sen e folhor
E conosc ardimen e paor
E, si m partetz un juec d' amor,
No suy tan fatz
Non sapcha triar lo melhor
Entr' els malvatz.

Ieu conosc ben selh qui be m di
E selh qui m vol mal atressi,
E conosc ben selhuy qui m ri
E s' ill pro s' azauton de mi,
Conosc assatz,
Qu' atressi dey voler lor fi
E lor solatz.


Mas ben aia cel qui m noiri,
Que tan bon mestier m' eschari,
Que anc a negun no falhi,
Qu' ieu sai jogar sobre coysi
A totz tocatz;
Mais en sai que nulh mon vezi,
Qual qu' emveiatz.

Dieu en laus e sanh Jolia;
Tant ai apres del juec doussa
Que sobre totz n' ai bona ma;
E selh qui cosselh mi querra
No l' er vedatz,
Ni nuils de mi non tornara
Descossellatz.

Qu' ieu ai nom maiestre certa;
Ja m' amigu' a nueg no m' aura
Que no m vuelh' aver lendema,
Qu' ieu sui be d' est mestier sobra
Tant ensenhatz
Que ben sai guazanhar mon pa
En totz mercatz...
Ben vuelh que.

Pus vezem de novelh florir
Pratz, e vergiers reverdezir
Rius e fontanas esclarzir,
Auras e vens,
Ben deu quascus lo joy jauzir
Don es jauzens.

D' amor non dei dire mas be,
Quar non ai ni petit ni re,
Quar ben leu plus no m' en cove;
Pero leumens
Dona gran joi qui be mante
Los aizimens...

Per tal n' ai meins de bon saber,
Quar vuelh so que no puesc aver
Aicel reproviers me ditz ver
Certanamens:
A bon coratg' e bon poder
Qui 's ben sufrens...

Obediensa deu portar
A mantas gens qui vol amar,
E coven li que sapcha far
Faigz avinens,
E que s guart en cort de parlar
Vilanamens.
Pus vezem de.

En Alvernhe, part Lemozi,
M' en aniey totz sols a tapi;
Trobey la moler d' En Guari
E d' En Bernart:
Saluderon me francamen
Per sant Launart.

Una mi dis en son latin:
Deus te salve, dom pelegrin,
Molt me pareis de bel eisin,
Meu esient,
Mais trop en vai per est camin
De folla gent.

Auiatz ieu que lur respozi,
Anc fer ni fust no y mentaugui
Mas que lur dis aital lati:
Tarrababart
Marta babelio riben
Sara ma hart.

So dis N' Agnes e N' Ermessen:
Trobat avem qu' anam queren,
Alberguem lo tot plan e gen,
Que ben es mutz;
E ja per el nostre secret
Non er saubutz.

La una m pres sotz so mantelh;
Meneron m' en a lur fornell,
Et a mi fon mout bon e belh;
Lo foc fo m bo
Et ieu calfei me voluntiers
Al gros carbo.

A manjar me deron capos;
El pan fon cautz, e 'l vin fon bos;
Et ieu dirney me volentos
Fors et espes,
Et anc sol no y ac coguastros
Mas que nos tres.

“Sors, aquest hom es enginhos
E laissa son parlar per nos:

Aportatz lo nostre cat ros
Tost e corren,
Que li 'n fara dir veritat,
Si de res men.”

Quant ieu vi vengut l' enuios
Qui a grant onglas e lonc grignos,
Ges son solatz no mi fon bos;
Totz m' espaven;
Ab pauc no 'n perdi mas amors
E l' ardimen.

Quan aguem begut e manjat
Despulley m' a lur voluntat;
Derreire m' aportero 'l cat
Mal e fello;
Et escorgeron me del cap
Tro al talo.

Per la coa 'l pres N' Ermessen
E tira el cat escoyssen;
Plaguas me feyron mays de cen
Aquella ves;
Coc me, mas ieu per tot aquo
No m mogui ges.

Après avoir exagéré ses prouesses dans un récit que la décence ne permet pas de transcrire, et auquel il serait difficile de croire, quand même, selon un couplet qui se trouve seulement dans le manuscrit de Mac-Carti, on admettrait qu' il passa huit jours avec ces deux dames, le Comte de Poitiers termine la pièce par ces vers adressés à son jongleur:
Monet, tu m' iras al mati,
Mo vers portaras el Borssi
Dreg a la molher d' En Gari
E d' En Bernat;
E diguas lor que per m' amor
Aucizo 'l cat.
En Alvernhe.
Dans une pièce licencieuse, il fait la comparaison suivante:
E cels qui no volran creire mos casteis
Anho vezer pres lo bosc en un deveis;
Per un albre c' om hi tailla, n' y naison dos o treis;
E quan lo bosc es taillatz, nais plus espes;
E 'l senher no 'n pert son comte ni sos ses.
Companho tant ai.
Crescimbeni, 190. Bastero, 81. Millot, I, 1. Hist. Litt. XI, 37; XIII, 42. Papon, II, 422. P. Occ. 1.

Le comte de Provence. Une pièce en forme de tenson, avec Carn et Ongla:
Carn et Ongla, de vos no m voill partir
Tan vos trob ferm en plan et en montagna,
E poira m' en, qui s volra escarnir,
Qu' eu vos partrai ogan de ma compaigna,
Ni negun temps, mentre que guerra aia,
Pro sabra d' art toz homs que us me sostraia;
Tan bon caval no sai ni tant espert,
Per que m' er mal si ses armas vos pert.
                            Carn et ongla.

Une tenson avec Arnaud:
Amics, N Arnaut, cent domnas d' aut paratge
Van outra mar e son en mieja via,
E non podon ges complir lo viatge
Ni sai tornar per nulla res que sia,
Si non o fan per aital convinen
Q' un pet fassatz, de que mova tal ven
Per que la naus venga s a salvamen:
Faretz l' o no, que saber o volria?
Amics N Arnaut.
Nostrad. 103. Bastero, 81 et 92. Crescimbeni, 180. Millot, II, 212. Papon, II, 417. P. Occ. 166.

Le comte de Rodez.
Lo coms de Rodes si era mout adreitz e mout valens, e si era trobaire; e 'N Uc de Sain Sir fetz aquesta cobla:
Seigner coms, no us cal esmeiar, etc.
E lo coms si respondet aquesta cobla:
N Uc de San Cir, be m deu grevar
Que us veia que ojan sai fos
Paubres e nutz e d' aver blos,
Et eu vos fi manent anar;
Mais me costes que dui arquier
No feiron o dui cavallier;
Pero ben sai, si us dava un palafre,
Dieus que m' en gar, vos lo prendriatz be.

Le comte de Rodez a une autre tenson avec Hugues de Saint-Cyr, dans laquelle il lui dit:
E vostr' ais me farai vezer,
N Uc de San Cir, anz del pascor,
Si que i farai de roca tor
Et aut mur e fossatz chazer;
Que trop menon gran bobansa
N Uc et Arnautz, si deus mi gar;
Mas eu la lor farai baissar,
E no voill aver honransa
Ni portar escut ni lansa.
E vostr' ais me.
Bastero, 81. Crescimbeni, 180. Millot, II, 174.

Le comte de Toulouse. Couplet en réponse à Gui de Cavaillon:
Lo coms de Tolosa li respondet:
Per deu, Gui, mais ameria
Conquerre prez e valor
Que nuill' autra manentia
Que m tornes a desonor;
Non o dic contra clerzia
Ni m' en esdic per paor,
Q' eu no voill castel ni tor
S' eu eis no la m conquerria;
E mei honrat valedor
Sapchan qu' el gazainz er lor.
Seigner coms.
Bastero, 81. Crescimbeni, 180. P. Occ. 271.

La Comtesse de Die, t. III.
La comtessa de Dia si fo moiller d' En Guillem de Peitieus, bella dompna e bona; et enamoret se d' En Raembaut d' Aurenga, e fetz de lui mains bons vers. Et aqui sont escriutas de las soas chansos.
Nostrad. 47. Crescimbeni, 30. Bastero, 81. Millot, I, 161. Papon, II, 381. P. Occ. 54. Hist. Litt. XV, 446.

La comtesse de Provence. Un couplet:
Vos que m semblatz d' els corals amadors,
Ja no volgra que fosses tan doptans;
E platz mi molt car vos destreing amors,
Qu' atressi sui eu per vos malananz.
Et avetz dan en vostre vulpilhage,
Quar no us ausas de preiar enhardir,
E faitz a vos et a mi gran damnage;
Que ges dompna non ausa descobrir
Tot so q' il vol per paor de faillir.
Vos que m semblatz.
Millot, II, 222. P. Occ. 167.
dalfinet. Une pièce.
Del mieg sirventes ai legor
E voill lo far a toz auzir,
E penrai ivern per pascor
E trauchar per pro dormir
Et estar el boscage,
Et irai sovenet armatz,
E pren per flor la neu e 'l glaz,
C' ab honrat vasalatge
Menarai si las mans e 'ls braz
Tro paus tot mon afar en paz.

Elle a trois couplets et cet envoi:
Domna, d' onrat lignatge
Per vos sui al Dalfin cazaz,
E tenc totas mas eretaz.
Del mieg sirventes.

La dame Isabelle - Izarn Rizols

La dame Isabelle. Une tenson avec Elias Cairels:

N Elias Cairel, de l' amor
Qu' ieu e vos soliam aver
Voill, si us platz, que m digatz lo ver,
Per que l' avetz cambjat aillor,
Que vostre chanz no vai si com solia;
Et anc vas vos no m sui salvatz' un dia,
Ni vos d' amor no m demandetz anc tan
Qu' ieu non fezes tot al vostre coman...

N Elias Cairel, amador
No vim mais de vostre voler
Qui cambjes domna per aver;
E s' ieu en disses desonor,
Eu n' ai dig tan de be qu' om no 'l creiria...

N Elias Cairel, fegnedor
Resemblatz, segon mon parer,
Com hom qui s fen de dol aver
De so dont el no sent dolor;
Si m creziatz bon cossel vos daria,
Que tornassetz en l' abadia,
E no us auzei ancmais dir mon semblan,
Mas pregar n' ei lo patriarcha Jan...

Si us plazia, 'N Elias, ieu volria
Que m disesses quals es la vostr' amia;
E digatz lo m, e no i anetz doptan
Que us en valrai selan ni s' asetan.
N Elias Cairel.
Bastero, 88. Crescimbeni, 198. Millot, I, 382.

La dame Iseult de Capnion. Voyez Almucs de Castelnou.
Crescimbeni, 201. Millot, III, 417. P. Occ. 356.

Isnars. Une pièce où il dit de Blacas:
Quant es del tot armaz
Es tant gaillarz e pros,
Per qu' en sui temeros...
Trop respont.

Izarn. Une longue pièce où il dispute avec un hérétique; en voici divers fragments:
Aiso son las novas del heretje:
Diguas me tu, heretje, parl' ab me un petit,
Que tu non parlaras gaire que ja t sia grazit,
Si per forsa no t ve segon c' avem auzit;
Segon lo mieu veiaire, ben as dieu escarnit,
Ta fe e ton baptisme renegat e guerpit;
Car crezes que diables t' a format e bastit,
E tan mal a obrat e tan mal a ordit,
Pot dar salvatio; falsamen as mentit,
E de malvaiz' escol' as apres et auzit,
E ton crestianisme as falsat e delit.
Veramen fetz dieus home et el l' a establit,
E 'l formet de sas mas, aisi com es escrit:
Manus tuæ fecerunt me, et plasmaverunt me...
Ar pauzem o aisi com tu dizes que fo
Que t' aia fach diables, del cap tro al talo,
Car et os e membres d' entorn et de viro;
Falsamen as mentit et ieu diray te co.
Nos no trobam escrig el fag de Salomo,
Propheta ni apostol en loc non o despo,
Que obra de diable done salvatio,
Ni anc Sant Esperit tan vernassals no fo
Qu' en vaissel de diable establis sa maizo;
E tu fas ne vieutat maior que de baco,
C' aissi ab ma pausada salvas ton companho;
Tu no vols demostrar ta predicatio
En gleyza ni en plassa, ni vols dir ton sermo
Si non o fas en barta, en bosc o en boisso
Lai on es Domergua, Rainaut o Bernado,
Garsens o Peironela que filon lur cano...
L' us teis e l' autre fila, l' autra fai son sermo
Cossi a fag diables tota creatio.
Ancmais aital mainada trobada no fo,
C' anc no saupro grammatica ni de letra que s fo...
Aras veias, heretje, si fas ben trassio
Qu' el home filh de dieu apelas avoutro,
E 'l donas autre paire, aquel don anc no fo,
Falsamen as mentit a guiza de lairo...
Enqueras vuelh que m diguas per que as renegat
Ta fe e ton baptisme ni ta crestiantat,
Per que emblas a dieu la sua poestat,
Que diguas que diable t' a bastit e format;
Non es hom crestias qui aiso a trobat
Que done a diable so que dieus a creat...
Meravilhas me do, cant m' o ay cossirat,
Don as aiut maistre que t' aia ensenhat
Que puescas salvar home aisi ab ma pauzat;
Anc non aguis de dieu aquesta poestat,
S' aquela tua ma que tan mal a obrat,
Si diable la facha puesc' aver dignitat
Que tenga ni m' amble lo nom de dieu sagrat...
Be t volgra convertir, mas tant y ai ponhat,
Et atrobi t tan dur e plen d' iniquitat,
Per que no m' es veiaire que ja t vei' atemprat...
Tu non cres que dieu aia cel ni terra creat
Ni nulha ren c' om veia prezen ni trespassat;
Falsamen as mentit a for de renegat,
San Joan evangelista que pus aut a volat...
E dis en l' avangeli el premier comensat:
Omnia per ipsum facta sunt et sine ipso, etc.
Apres lui vec en autre que t' ai aparelhat,
Sant Paul, lo ric apostol, que ns o a confermat
Per sancta escriptura e per la veritat:
Et tu, domine, in principio domine terram fundasti, etc.
E s' aquest no vols creyre vec te 'l foc aizinat
Que art tos companhos.
Aras vuelh que m respondas, en un mot o en dos,
Si cauziras el foc o remanras ab nos...
Cal que sia 'l preveire forfag o neclechos
O de be o de mal non li not occaizos
Qu' el sagramen no s fassa dignes e precios,
Cant comensa la sagra ni la dignatios,
E l' ostia es el calice e 'l vi pauzat de jos
Per la sanctas paraulas e per las orazos
Que ditz dieus de sa bocca, et establic a nos
Las sanctissimas paraulas, e per las devocios
Fa 'n dissendre per forsa ab benedictios
Lo cors de Ihesum Crist lo cal lieuret a nos...
Aissi deves tu creire coma o crezem nos
E totz nostres covens que son catholicos
E crezo 'ls mandamens.
Encar te vuelh cometre d' autres disputamens
D' afar de matrimoin per cal cauza 'l demens... (matrimoni)
E tu, malvat heretje, iest ton desconoissens
Que nulha re qu' ie t mostre per tans de bos guirens
Com es de dieu, e Sans Paul non iest obediens,
Ni t pot intrar en cor ni passar per las dens,
Per qu' el foc s' aparelha e la pen' e 'l turmens
Per on deves passar.
Ans que t don comjat ni t lais al foc intrar,
De resurrectio vuelh ab tu disputar,
Car segon ta crezensa e segon ton pessar,
E segon ton fals orde que t' a fag renegar
Totas aquelas cauzas que t deurian salvar,
Tu non crezes c' om ni femna puesca ressucitar...
E tu dizes, heretje, cauza que no s pot far
Ni no s pot endevenir ni no s pot acabar;
Dizes que carn novela venra renovelar
Los esperitz dels homes en que s devo salvar.
Aizo es gran messorga c' om non deu escotar,
Si Peire Capela m' o podia mostrar
Ni Joan del Coler ni hom de vostr' afar
C' autra carn que sia vengua penre ni amparar

Lo be que dieu nos manda establir ni donar,

Si per lunha escriptura podes aiso mostrar,

Si per lunh testimoin, ab tu m' en vuelh anar
Que m rendrai per heretje, si m' o podes proar...

Tant hom e tanta femna as tu fag renegar

Sa fe e son baptisme, son dieu dezamparar

Lo cal non crezes tu que puesc' ome salvar!...

Heretje, be volria, ans qu' el foc te prezes...

Que diguas to veiaire, per cal razo descies

Lo nostre baptistili que bos e sanctes es...

Mal demens ton pairi e la cresma que y mes,
Car tu l' as renegat e n' as autre pro pres
Que s fa ab ma pauzada, segon so que tu cres.
Mal' aventura 'l vengua qui la costuma i mes
Qu' entre mas de pages baptisme se fezes,
Que mov detras las fedas, que anc no saup que s' es
Letra ni escriptura, ni anc non fon apres
Mais d' arar e de foire; veus sos mestier cal es,
De dire descrezensa, peccatz e diables;
Aquo non es baptisme mais peccatz e no fes,
Que no i a sal ni aigua ni cresma ni esses;
Anc no s' en batejet ma dona Sancta Fes,
Ni Sancta Katerina, ni mi dons Sanct' Agnes...
E qui aiso non cre, e ditz que vers non es
Hom no 'l deuria planher de mal que li vengues
Ni de mal' aventura, si n' era ars o pres.
Sitot son ilh catholic V. tans, o per un tres
Que no son li heretic; tot fora a mal mes
S' aquest prezicadors dieu no sai tramezes...
Ja no fora crezens heretje ni Baudes,
Si agues bon pastor que lur contradisses...

On atrobas escrig ni don o as avut
C' aquel teu esperit que tu as receuput
Sia d' aquels del cel que sai foron plogut?...
Di me de cal escola as tu aiso avut
Que l' esperit de l' home cant a lo cor perdut,
Se meta en buou o en aze o en moto cornut,
En porc o en galina, el premier c' a vezut,
E va de l' un a l' autre tro qu' era cors nascut
O d' ome o de femna a qui a loc sauput,
A qui falt penedensa et a loncx temps tengut
E tos temps o tenra tro sia endevengut
Lo dia del juzizi que deu cobrar salut
E tornar en gloria el loc que a perdut?
Aisso fas tu conoisser a l' home deceuput
C' as donat al diable e l' as de dieu mogut...
Si aquelles lo fe d' En B. Montagut
O d' En R. Vilar, o d' En B. Pagut
Be t foras cofessatz.
Izarn, so dis l' eretje, si vos m' asseguratz
Ni m faitz assegurar que no sia crematz,
Emuratz ni destrug, be o farai en patz
Totz los autres tormens, si d' aquest me gardatz...
Tant auziretz de mi dels vostres enbaissatz
Que jes per dir a vos qu' en aian lauzenjatz
Berit e P. Razols non sabon ab un datz,
Segon qu' ieu vos dirai de tot can demandatz
De crezens ni d' eretges, mas vuelh n' esser celatz...
Vers es que totz nos autres a hom entrecelatz
Que ns gardem de l' esclau d' aquels c' om a citatz
Que non trobon adop que lur sia onratz
Ni nul plaiejamen senes covens fermatz,
Que qui pren un heretje, on que sia trobatz,
Lo deu redr' a la cort, si vol estr' escapatz.
Aiso so meravilhas maiors que no us pessatz
Que li pus car amicx e 'ls pus endomergatz
Que nos autre acsem nos n' an dezamperatz
E so fach adversari et enemic tornatz,
Que ns prendo e ns estaco, can nos an saludatz;
Per so qu' els sian quiti e nos autres damnatz,
Aisi cuion ab nos rezemer lur peccatz...
Ermengaut de Figueyras fo mon paire apelatz,
Cavayer pogr' ieu esser, si astres m' en fos datz,
E s' ieu no soy el segle garnitz ni espazatz,
Vuelh o esser de dieu, mas vos me cosselhatz;
A vos o dic, N Izarn, car es enrazonatz
De rimas, de romans, et es endoctrinatz...
Per las vostras paraulas vuelh esser batejatz
E tornatz a la fe que vos me sermonatz,
Vos e fraire Ferrier a qui poder es datz
De liar e de solvre cal que sia 'l pecatz
D' eretj' o de Baudes o dels Essabatatz,
E qui de mi us demanda qui es lo confessatz,
Vos lur podetz dire, car sera veritatz,
Que Sicart de Figueiras, lo cal es cambiatz
De trastot sos mestiers.
Izarn lui répond en finissant:

Sicart, ben aias tu; aquel dieu drechuriers
Que formet cel e terra, las aiguas e 'ls tempiers,
E 'l solelh e la luna, ses autres parsoniers,
Te done que tu sias d' aquels lials obriers
Que dieus met en la vinha, c' aitan det als derriers,
Can los ac alogatz, coma fetz als premiers;
Tu seras un d' aquels, si vols esser entiers,
C' aissi com as estat pervers e messorguiers,
Que sias vas la fe lials e vertadiers...
Diguas me tu.
Millot, II, 42.

Izarn Marquis. Une pièce dont ce couplet est tiré:
S' ieu fos tan savis en amar
Com soi en autres faitz cortes,
No m fora tan aut endemes
Ni de tan valen domneiar,
Pero vers es que mais en val mos chans
E mos sabers per un cent e mil tans;
Car greu pot hom de bas loc belhs dictatz
Far, per que m suy tant aut enamoratz.
S' ieu fos tan.
Millot, III, 417.

Izarn Rizols. Une pièce lacérée dont voici quelques vers:
E s' ieu n' agues ni solatz ni respos
Ni res qu' a lieys denhes en grat cazer,
Agra m' estort ab aitan de voler
D' una dolor que ten, dona, per vos,
Que s' afortis aitan en mon coratge,
E m fai tan fort sospirar e doler;
Meravil me cum puesc en pes tener,
Si m feblezis e m fai tremblar e fondre...

Los motz e 'l so lais en vostre poder,
Bon' Esmenda, e digas m' en lo ver
Si s' en fai res a movre ni a pondre.
Aylas tan suy.
Millot, III, 417.