Mostrando entradas con la etiqueta Bonifacio Ferrer. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Bonifacio Ferrer. Mostrar todas las entradas

viernes, 25 de marzo de 2022

Apéndice 2, Biblias lemosinas, siglos XIV, XV

Parte de:

(sagrada escritura biblia lenguas vulgares Joaquín Lorenzo Villanueva)

APÉNDICE II. 

Que contiene algunos fragmentos inéditos de Biblias lemosinas de los siglos XIV y XV.

ADVERTENCIA.

Los tres fragmentos primeros que se publican en este apéndice, fueron hallados en Barcelona. El IV. en la ciudad de S. Felipe (Játiva), como dijimos en la pág. 8 de nuestra obra. El V. es la última hoja de la Biblia valenciana traducida por el P. D. Bonifacio Ferrer, e impresa en Valencia por los años 1478.

Fragmentos de la biblia valenciana que se hallan en poder del Ilmo Sr. D. Francisco Pérez Bayer, bibliotecario mayor de S. M.

FRAGMENTO I. INÉDITO. (se refiere al año 1791, en que se imprime este libro)

Primeramente en dos hojas sueltas de pergamino cortadas una por la parte de arriba, y otra por abajo, en que hay poco más de la mitad de la hoja se hallan los cap. XI, XII, XIII y parte del XIV de Daniel.

Empieza desde el fin del cap. X. v. 20.
….. apparegué lo Princep dels grechs …. yo anunciaré a tu çò que es expressat en la Scriptura de veritat. E ninguno es ayudador meu en totes aquestes coses sino Miquel Princep vostre.
XI.
E yo del any primer de Dari mediá estaba perque fos confortat e corroborat. E ara veritat anunciare á (las á las dejo a) tu. E vet que encara tres reys estarán en Persia e lo quart ça enrequit de moltes riquees sobre tots. E com podrá molt per les riquees sues comourá a tots contra lo Regne de Grecia. Mas levarsa rey fort é senyoreiará per molta potestat, é fará ço que plaurá a ell. E com haurá estat será ... lo regne de ell é será departit en los quatre vents del Cel, mas no en los descendents de ell, ne segons la potencia de aquell ab la qual ha dominat. E será lacerat lo regne de ell encara en los estranys, exceptats aquests. E será confortat lo rey de Austre, e dels Prínceps de ell prevaldrá sobre ell, é dominará per senyoria. Car molta será la Senyoria de ell. 
E apres fi de anys serán paccionats. E la filla del rey de Austre vendrá al rey de Aquiló fer amistança. E no obtendrá fortalea de braç, ne estará la sement de ella. E será liurada ella é (la é la dejo e algunas veces) los que adugueren a ella los adolescents de ella e lo que confortaba a ella en los temps. E estará plantacio de les raels del brotament de ella. 
E vendrá ab ost, e entrará en la provincia del rey de Aquiló, y abusará de ells e obtendrá. No res menys e los Deus de ells, e los sculptilis, axi mateix los vexells preciosos de argent, e de or, adura catius en Egypte. Ell prevaldrà contra lo Rey de Aquiló. E entrarà en lo Regne lo Rey de Austre: e tornarà à la terra sua. E los fills de ell seran provocats, e aiustaran multitud de moltes osts. E vendrà cuytant e abundant. E tornarà, e serà comogut, e pugnarà ab la fortalea de ell. E lo rey de Austre provocat …....... Falta parte del v. 11 y parte del v. 12. 
mas no prevaldrà. E girarsa lo Rey de Aquiló e aparellarà multitud molt maior que de primer. E en fi de temps é de anys vendrà cuytant ab gran ost é moltes riquees. E en aquells temps molts se levaràn contra lo Rey de Austre. Axi mateix los fills dels prevaricadors del Poble teu se levaràn perque compleixquen la visió, é cauran. 
E vendrà lo Rey de Aquiló, é portarà aplegament de coses abtes à reblir fossats é valls, é pendrà Ciutats molt guarnides, e los braços de Austre nou sostendran. E levarsan los elets de ell à resistir, e no serà fortalea. E farà venint sobre ell segons lo plaer seu, e no serà qui estiga contra la faç de ell. E estarà en la terra noble, é será consumida en la ma de ell. E posarà la sua faç perque vinga á tenir tot lo regne de ell, é dreturees fará ab ell. E la filla de les fembres donará a aquell perque destroeixca aquell, é no estará ne será de aquell, é girará la faç sua a les ylles, é pendran moltes. E cessar fará lo princep del escarn seu, e lo escarn de ell será convertit en ell. E convertirá la faç sua al imperi de la terra sua, e encepegará e caurá é no será trobat. E estará en lo loch de ell lo molt vil é indigne de bellea real, é en pochs dies será trencat no en furor ne en batalla. E estará en lo loch de ell lo menyspreat, é no será liurada á ell honor real. 
E vendrá amagadament, é obtendrá lo regne en fraudulencia, é los braços del pugnant E seran expugnats de la faç de ell, é seran trencats. No res menys é lo duch del pacte. E apres les amistances ab ell fará engany. E puiará, é sobrará en poch poble, é en les abundants é grasses ciutats entrará, e fará les coses que no feren los pares de ell, é los pares del pare de ell. Les rapines é preda é riquees de ells dissipará é contra les cogitacions molt fermes fermará consell. E aquestes coses fins á temps. E sera …......
Falta el v. 25 y el principio del 26. 
pa ab ell trencarán á ell. E la ost de ell será oppresa, é cauran de ell molts matats. 
E será lo cor dels dos reis que facen mal. E á una taula parlaran mentira, é no aprofitaran: car encara la fi en altre temps. E tornará en la terra sua ab moltes riquees, é lo cor de ell contra lo testament sant, é fará é tornará en la terra sua. En lo establit temps tornará é vendrá á austre, é no será al primer semblant lo darrer. E vendran sobre ell trieres, é los romans, é será percudit. E tornará é será indignat contra lo testament del santuari, é fará, é tornará, é cogitará contra aquells que derrendiren lo testament del santuari. E braços per ell estaran, é ensutzehiran lo santuari de fortalea, é tolran lo continuu sacrifici, é donarán la abominació en desolació, é los impiadosos simularan en lo testament fraudulentment. Mas lo poble sabent lo Deu seu obtendrá é fará. E los ensenyats en lo poble ensenyaran a molts, e cauran en coltell, é en flama, é en captivitat, é en rapina de dies. E com seran enderrocats, seran sollevats per petita aiuda, é seran applicats á ells molts enganyosament. E dels ensenyats ne cauran perque sien fusos, é sien elets, é emblanquits fins al temps prefinit: car encara altre temps sera. E fará segons la sua volentat lo rey, é sera exaltat é magnificat contra tot deu, é contra lo deu dels deus parlara grans coses. E sera endreçat fins que sia cumplida la ira. Cumplida es la definició certament. E lo Deu dels pares seus no reputará, é será en cobciances de fembres, ne de nengu dels deus no curara: car contra totes coses se levara. E lo deu maozim en lo seu loch honrara, é lo deu lo qual ignoraren los pares de ell colra ab or é argent, é ab pedra preciosa é coses precioses. E fara que guarneixqua maozim ab lo deu estrany lo qual conegue. E multiplicará la gloria, ó donará á ells potestat en mol … tes coses …... Falta el fin del v. 39 y parte del 40.
cavalcants, é en gran navili é entrara en les terres, é trencará, é elles pasará, e entrara en la terra gloriosa, e moltes cauran. Mas aquestes soles ne seran salvades de la ma de ell. Edom e moab, e los princeps del fills de amon. E trametra la ma sua en les terres, e la terra de egypte no escapará. E dominara als tresors de or, e de argent, e en totes les coses precioses de Egypte. Axi mateix per libia e Etiopia pasara. E la fama torbara a ell de orient e de aquilo. E vendra en gran multitut per que trenque é mate á molts. E ficará lo tabernacle en apheduo entre les mars sobre lo mont noble e sant. 
E vendra fins a la sumitat de ell, e nengu no aiudará á ell. 



XII.
En aquell temps levarsa Miquel lo princep gran, lo qual esta per los fills del poble teu. 
E vendra temps lo qual no fon de lavors de quant les gents començaren á ser fins á aquell temps. E en aquell temps sera salvat lo poble teu tot lo que sera trobat en lo libre. E molts de aquells que dormen en la pols de la terra se despertaran, los uns en vida eternal, los altres en vituperi quel veien tot temps. Mas los que seran ensenyats resplandiran axi com la resplandor del firmament, e los que a iusticia ensenyen
á molts axi com esteles en perpetues eternitats. E tu daniel tanca les paraules, e sagella lo libre fins al temps establit: pasaran molts e de moltes maneres sera la sciencia. E yo daniel viu: e veus que quaix dos altres estaven, lo un deça sobre la riba del riu, e lo altre de ella de la altra part del riu. E digui al home que era vestit de vestiments de lli, lo qual estava sobre les aygues del riu: fins á quant la fi de aquestes coses maravelloses. E vaig oir lo baro que era vestit de vestiments de lli, lo qual estava sobre les aygues del riu, com alças la dreta sua e la sinistra en lo cel e iuras per lo vivent eternalment: car en lo temps, e los temps, e lo mig del temps. E com sera complit lo escampament de la ma del poble sant, seran complides totes aquestes coses (compli- fol. LXXXIII -des) E yo ho vaig oir e nou entengui. E digui: Senyor meu quina cosa sera apres aquestes? E dix: ves Daniel, car tancades son, e segellades les paraules fins al temps prefinit. Seran elegits e emblanquits e quaix al foch serán molts probats e impiadosanent faran los impiadosos, neu entendran tots los impiadosos. Mas los ensenyats ho entendran. E del temps com sera tolt lo continuu sacrifici, é sera posada la abominació en desolació, dies mil duents noranta. Benaventurat lo que espera e perve a dies mil treents trentacinch. E tu daniel ves al prefinit, e estaras en la sort tua en la fi dels dies.
(Fins asi Daniel en lo hebreu volum lo havem legit. Les altres coses quis seguexen fins a la fi del libre de la edicio de teodocion son trelladades.)

XIII.
Era un home habitant en Babilonia, e lo nom de ell Joachim. E pres muller de nom susanna filla de elchia, molt bella e tement lo senyor. E los parents de aquella com fossen justs ensenyaren la sua filla segons la ley de Moisés. E era ioachim molt rich. E era á ell vehi pomer á la casa sua. E a ell concorrien los iuheus per ço com fos pus honorable de tots. E forens constituits dos vells iutges en aquell any, dels quals parlá lo senyor: car iniquitat es exida de babilon per los vells iutges que eren vists regir lo poble. Aquests frequentaven la casa de joachim, e venien a ells tots los que havien iuhis. E com lo poble sen tornas apres mig jorn, entraba susanna e anava per lo pomer de son marit. E los vells vehien á ella tot dia entrant é anant, é escalfarense en cobeiança de ella. E regiraren lo lur seny …....... Faltan los vv. 9. 10. 11. y parte del 12. 
ella. E dix lo un altre: anem a (a partir de aquí la á será a, la é será e en muchos casos) casa car hora es de dinar. E exits partírense. E com fossen tornats vengueren en una e demanants se ensemps la causa confessaren la lur cobeiança. E lavors ensemps ordenaren com porien trobar a ella sola. E fon fet com observassen dia apte, entra algun temps axi com tres dies havia ab dues iovencelles soles, e volchse lavar en lo pomer. E era estiu. E no era alli nengu, exceptat los dos vells amagats contemplants a ella. Dix donchs a les fadrines portau a mi lo oli e migmata e tancau les portes del pomer perquem lave. 
E feren axi com havia manat. E tancaren les portes del pomer, e hixqueren per lo postich perque portasen les coses que havia manat. E no sabia los vells dintre esser amagats. E com fossen exides les fadrines, levarense los dos vells e ocorregueren a ella, e digueren: Vet que les portes del pomer son tancades, e nengu nons veu e en cobeiança de tu som. Per la cual causa consent a nosaltres e mesclat ensemps ab nosaltres. La qual cosa sino la voldras direm testimoni contra tu, que sia estat ab tu un iove, e per aquesta causa haies trames les fadrines de tu. Plora Susanna e dix: congoxes son a mi a tota part. Car si aço hauré fet, mort es a mi. E si nou hauré fet, no escaparé a les vostres mans. Mas millor es a mi caure sens obra en les mans vostres, que pecar en lo esguart del Senyor. E cridá ab gran veu Susanna: e cridaren e los vells contra ella. E corregué lo un e obrí la porta del pomer. 
E com haguessen oit la clamor en lo pomer, irruhiren per lo postich los sirvents de la casa perque veessen quina cosa fos. E apres que los vells hagueren parlat, haguerene vergonya los sirvents molt fort....... falta la mitad del v. 17, todo el 18 y el principio del 19. 
lo poble. Trameteu a susanna filla de Elchia muller de ioachim. E tantost hi trameteren. E vench ab lo pare e mare e fills e tots los parents. E era susanna molt delicada e de bella forma. E aquells inichs manaren que fos descuberta: car era cuberta, per ço que axis sadollasen de la bellea de ella. A donchs ploraven los seus, e tots los que havien conegut a ella. E levantse los dos preveres en mig del poble, posaren les sues mans sobre lo cap de ella. La qual plorant mira al cel, car era lo cor de ella havent confiança en lo senyor. E digueren los preveres: Com anassem en lo pomer sols, entrá aquesta ab dues fadrines, e tancá lo portal del pomer, e dexá les fadrines. E vench a ella lo adolescent que era amagat, e iagué ensemps ab ella. Mas nosaltres com fossem en lo angle del pomer, veents la iniquitat correguem a ells, e veem a ells ensemps esser mesclats. E aquell certament no poguem compendre (prender; prendre, pendre), car era pus fort que nosaltres, e ubertes les portes hixqué de fora. E com haguessem compressa aquesta, enterrogamla qui fos lo adolescent, e no ho volch manifestar a nosaltres. De aquesta cosa som testimonis. Cregué a ells la multitut axi com a vells e iutges del poble, e condempnaren ella a mort. E susanna cridá ab gran veu e dix: Deus eternal qui est conexedor de les coses amagades, qui coneix totes coses ans que sien fetes, tu saps que fals testimoni han levat contra mi. E vet que muyr com res de aquestes coses no haia fet, les quals aquests maliciosament han compost contra mi. E exaudi Deus la veu de ella. E com fos duta a la mort suscitá lo senyor lo espirit sant del fadri pus iove al qual era nom daniel. E cridá ab gran veu: mundeu so yo de la sanch de aquesta. E girat a ell tot lo poble, dix: quina es aquesta paraula la qual tu has parlada? Lo qual com estigues en mig de ells, dix: axi folls fills de Israel, no iutiants ne conexents ço que es ver, haveu..... falta el fin del v. 48, el 49, el 50, y parte del 51. 
De ensemps, e iutiaré a ells. Com donchs fossen departits lo un del altre, apella lo un de ells, e dix a ell: Envellit de dies mals, ara son venguts los pecats teus los quals obrabes primerament iutiant iuhis iniusts, opprimint los ignocents e dexant los culpables, dient lo senyor lo inocent e lo iust no mataras. Ara doncs si has vist a ella, digues sots quin arbre haies vist ells parlants a si? Lo qual dix: sots lo lentiscle. 
E dix Daniel: dretament has mentit en lo teu cap, vet que lo Angel del senyor presa sentencia de ell tallará a tu mig. E remogut ell mana venir lo altre e dix a ell: sement de canaan e non de iuda, la bellea decebe a tu, e cobeiança ha regirat lo cor teu. Axi fieu a les filles de israel, e aquelles tements parlaven a vosaltres. Mas la filla de iudá no ha sostengut la iniquitat vostra. Ara donchs digues a mi sots quin arbre haies vist ells parlants a si. Lo qual dix: sots lo pruner. E dix a ell Daniel: dretament has mentit e tu en lo teu cap. E esta lo angel del senyor havent coltell perque segue a tu mig e mate a vosaltres. A donchs crida lo poble ab gran veu, e benehiren lo senyor que salva los esperants en si. E levarense contra los dos preveres: car daniel havia convençut a ells per lur boca haver dit fals testimoni. E feren a ells segons havien malfet contra lo proisme perque fessen segons la ley de Moyses, e mataren e ells. E fonch salvada la sanch sens culpa en aquell dia. E elchies e la muller de ell loaren lo senyor per la filla sua susanna ab ioachim marit de ella e ab tots los parents de ella: car no fos trobada en ella cosa lega. E daniel fon fet gran en lo esguart del poble de aquell dia e daqui avant. 

XIIII. (XIV : 14)
E lo rey astriages fon aiustat als pares seus, e …...................


FRAGMENTO II. INÉDITO.

En otra hoja suelta perteneciente al parecer al mismo códice atendido el tamaño, carácter de las letras y ortografía, se halla el fragmento siguiente, que es del libro I de los Macabeos desde el v. 50 del cap. X hasta el v. 34 del cap. XI.

LO LIVRE PRIMER DELS MACHABEUS.  fol. CXIIII.
Сар. X. v. 50.
demetri en aquell dia, e fon troceiat per coltell. E Alexandre trames legats a ptolomeu rey de Egypte segons aquestes paraules dient. Car so tornat en lo meu regne e he segut en la sehilla dels pares meus e he obtengut lo principat, e he romput a demetri, e he possehit la nostra regió, e he cometut ab ell batalla, e fon romput ell e los castells dell per nos, e havem segut en la sehilla del regne de ell. E ara establixcam ensemps amistança, e dona a mi la tua filla per muller, e sere genre teu, e donare a tu dons, e a 
ella dignitat. E respos ptolomeu dient: Benaventurat lo dia en lo qual est tornat a la terra dels pares teus, e seguist en la sehilla del regne de ells: e ara fare a tu les coses que has scrites. Mas ocorre a mi en ptolemaida, e veiamnos ensemps e respondre a tu axi com diguist. E hixque ptolomeu de egypte ell e cleopatra filla de ell, e vench a ptolemaida lo any CLXII. E ocorrech a ell lo rey alexandre, e dona a ell cleopatra filla sua, e feu les nupcies de ella en ptolemaida axi com los reys en gran gloria. E scriu lo rey alexandre a ionathas que vengues encontre a si, e ana ab gloria a ptolemaida, e ocorrech alli als dos reys. E dona a aquells molt argent, e dons, e or, e troba gracia en lo esguart de ells. E aiustarense contra ell los homens pestilents de israel los homens inichs parlants contra ell: e lo rey no entes a ells. E maná esser despullat ionathas de les vestidures sues, e ell esser vestit de porpra, e axi ho feren. E lo rey colloca ell siure ab si, e dix als princeps seus. Exiu ab ell en mig de la cuitat (ciutat), e pricau que ningu no parle contra ell de nengun negoci, ne sia ningu trist a ell de alguna raho. E fon fet que com veren los que parlaven contra ell la gloria de ell que era pricada, e ell cubert de porpra fugiren tots. E lo rey magnifica a ell e scriu ell entre los primers amichs e posa ell duch e princep del principat. E tornassen ionathas en ierusalem ab pau e alegria. En lo any CLXV. vench demetri fill de demetri de creta en la terra dels seus pares. E oiu lo rey alexandre e fonne fort contristat, e tornassen en antiochia. E demetri constitui duch apolloni, lo cual presidia en celessyria: e aiusta gran ost, e aná a iamnia, e trames a ionathas sobiran sacerdot dient: tu sols resesteix a nos: e yo so fet en escarn e en vituperi, per ço com tu exerceix potestat contra nos en los monts. Ara donchs si confies en les virtuts tues, devalla a nos en lo camp; e apareixcam alli ensemps, car ab mi es la virtut de les batalles. Enterroga e apren yo qui so, e los altres que son a mi en aiuda. Los quals e dien que no pot estar lo peu vostre davant la faç nostra car dues vegades se son girats en fuyta los teus pares en la terra sua. E ara com poras sostenir tant encavalcament e ost en lo camp on no ha pedra ne penya ne loch de fugir? E com ionathas hac oides les paraules de apoloni fon mogut de coratie, e elegi deu milia homens e ixque de ierusalem e ocorrech a ell simo frare de ell en aiuda, e acostaren los castells en iopen, e veda ell de la ciutat: car la guarda de apoloni era en iope, e expugna a ella. E espantats los qui eren dintre la ciutat obriren a ell, e obtengue ionathas iopen. E oiu apolloni e mogué tres mila de cavall e molta ost, e anassen en azot axi com fent cami, e tantost ixque en lo camp, per ço com hagues multitud de cavalcants e confias en ells. E ionatas ensegui ell en azot, e cometeren batalla. E apoloni iaqui en los castells amagadament mil cavalcants apres ells. E conechs ionathas que aguayts eren apres si, e circuhiren los castells de ell, e lançaren viratons en lo poble del mati fins al vespre. E lo poble estava axi com mana ionatas, e treballaren los cavalls de ells. E simo foragita la sua ost, e cometé contra la legió. 
Car los cavalcants de ells eren fatigats, e foren romputs per ell e fugiren. E los que foren dispergits en lo camp fugiren en Azot, e entraren en lo temple de dagon ydola de ells, perque allis delliurasen. E ionathas crema azot e les ciutats que eren en lo circuhit de ella, e pres les despulles de ells, e lo temple de dagon, e los que havien fugit en aquell crema a foch. E foren los qui caygueren per coltell ab aquells que foren cremats quaix uyt milia homens. E ionathas muda los castells de alli, e acosta ells a Escalona, 
e hixqueren de la ciutat encontre a aquell en gran gloria. E tornassen ionathas en ierusalem ab los seus havents moltes despulles. E fon fet com alexandre oi aquestes paraules aiustahi encara a glorificar ionathas. E trames a ell fibula de or axi com es consuetut esser donada als parents dels reys. E dona a ell acharon e totes les fins de ella en possessió. 
XI. 
E lo rey de egypte aiusta ost axi com la arena que es prop la ora de la mar e moltes naus, e encercaba obtenir lo regne de alexandre per engan e aiustar aquell al regne seu. E hixque en siria ab paraules pacifiques, e obrien a ell les ciutats e occorrien a ell, car manat havia a ells lo rey alexandre exir encontré a ell, per ço com fos sogre seu. 
E com entras ptolomeu en la ciutat posava guardes de cavallers en cascunes ciutats. 
E com fon acostat a azot, mostraren a ell lo temple de dagon cremat a foch, e azot e les altres coses de ell destroides, e los cossos lançats de aquells qui foren ferits en la batalla e los sepulcres que feren prop lo cami. E recomptaren al rey que aquestes coses havia fetes ionathas perque fessen enveia a ell. E calla lo rey. E ionathas occorregue al rey en iope ab gloria, e ensemps se saludaren e dormiren alli. E ana ionathas ab lo rey fins al riu que es appellat eleuterus, e tornassen en ierusalem. E lo rey ptolomeu obtengue les ciutats de tots fins a seleucia maritima e cogitaba en alexandre mals consells. E trames a demetri legats dient: vine composem entre nos pacte, e donaré a tu la filla mia, la qual ha alexandre e regnaras en lo regne del teu pare. Car yom penit perque he donada a aquell la filla mia: car ha cercat matar a mi. E vitupera a ell per ço com havia cobeiat lo regne de ell. E levalli la sua filla e dona ella a demetri, e estranyas de alexandre, e foren fetes manifestes les inimicicies de ell. E ptolomeu entra en antiochia, e posa dos diademes al seu cap, de egypte, e de asia. E alexandre era en cilicia en aquells temps: car revellavense los que eren en aquells lochs. E oiu alexandre e vench a ell en batalla. E lo rey ptolomeu dugue la ost e occorregue en ma fort a ell. E feu fugir a ell: e alexandre fugi en arabia, perque alli fos defensat. E lo rey ptolomeu fon exaltat. E zebediel arab leva lo cap de alexandre, e trameslo a ptolomeu. E lo rey ptolomeu mori lo tercer dia: e aquells que eren en les forces periren per aquells que eren dintre los castells. E regna demetri lo any CLXVII. En aquells dies ionathas aiusta aquells que eren en iudea, perque expugnassen la força que es en ierusalem, e feren contra ella moltes bastides. E alguns que havien en oy la sua gent homens inichs, anaren al rey demetri, e nunciaren a ell que ionathas assetias la força. E com ho hac oit, fon irat. E tantost vench a ptolemaida, e scriu a ionathas que no assetias la força, mas que occorregues a si a colloqui cuytanament. 
E com ho hac oit ionathas mana assetiar, e elegi dels sacerdots e dels vells de israel, e dona si al perill. E pres or, e argent, e vestidura, e molts altres dons, e ana al rey a ptolemaida, e troba gracia en lo esguart de ell. E parlaven contra ell alguns inichs de la sua gent. E feu a ell lo rey axi com havien fet a ell los que ans de ell havien estat. E exalta ell en la presencia de tots los amichs de ell. E establi a ell lo principat del sacerdoci, e totes les altres coses precioses, que primer hague, e feu ell princep dels amichs. E ionathas demana al rey que fes franqua a iudea e los tres principats, e samaria e les confinies de ella, e promes a ell treents talents. E consentihi lo rey, e scriu a ionathas letres de totes aquestes coses continents aquesta manera: Lo rey demetri al frare ionathas salut, e a la gent dels iueus. Lo exemplar de la epistola la qual havem scrita a lasteni parent nostre havem trames a vosaltres per quel sabesseu. 
Lo rey demetri a lasteni parent salut. A la gent dels iuheus amichs nostres, e conservants les coses que son iustes a nos, havem delliberat fer be per la benignitat de ells la qual han envers nos. Havem donchs establit totes les fins de iudea, e les tres ciutats liddea e ramathe les quals son aiustades a iudea e samaria e totes les fins de elles esser separades a tots los sacrificants en ierusalem, per aquelles coses que lo rey prenia de primer de ells per cascuns anys, e per los fruits de la terra ... 
(No acaba el v. 34.).

FRAGMENTO III. INÉDITO.

En otra hoja suelta perteneciente al mismo códice, como se conjetura por ser semejante en tamaño y letra y ortografía, se halla parte del cap. XXIII, los cap. XXIV y XXV y parte del XXVI del libro de los Hechos de los Apóstoles.

ACTES DELS APOSTOLS. fol. CCXIX

Cap. XXIII. v. 26.
Felix salut. Aquest home pres per los iuheus, e començant esser matat per ells sobreveninthi ab la ost lo delliuri conegut que fos roma. E volent saber la causa la qual aquells obicien a ell, dugui ell en lo concili de ells, lo qual trobi esser acusat de les questions de la ley de ells, no havent algun crim digne de mort o de ligams. E com a mi fos prevengut dels aguayts que havien aparellat a aquell, tramiti aquell a tu denunciant ho e als acusadors queu diguen devant de tu. Vale. E los cavallers, segons lo manament fet a ells, prenents a paul, duguerenlo en antipatridem. E lo dia apres iaquits los cavalcants que anassen ab ell tornarensen en los castells. Los quals com fossen venguts a cesarea, e haguessen liurada la epistola al president, e establiren davant aquell paul. E com hagues legida la epistola, e lhagues enterrogat de quina provincia 
fos, e conexent que fos de cilicia, dixli: ohire a tu com los teus acusadors serán venguts. E mana ell esser guardat en lo pretori de Herodes. 

XXIV. 
Apres cinch dies ananies princep dels sacerdots devalla ab alguns vells e ab tertullo un advocat, los quals anaren al president contra Paul. E citat paul tertullo comença a acusar dient. O molt bon felix, com en molta pau façam per tu, e moltes coses sien corregides per la tua providencia, tots temps e en tot loch ho havem rebut ab tota accio de gracies. A donchs ne prolixament retinga a tu prechte brevement oies a nos per la tua clemencia. Trobam aquest home malvat e comovent discordia a tots los iueus en tot lo segle, e aumentador de la discordia de la secta dels nazareneus, lo qual encara lo temple ses esforçat corrompre. Lo qual prenguem e voliemlo segons la ley nostra iutiar. Mas sobrevenint lo tribu lysies ab gran força delliura ell de les mans nostres, manant los acusadors de ell venir a tu, per lo qual tu iutiant poras de totes aquestes coses conexer de les quals nosaltres acusam a ell. E los jueus e hi aiustaren dients, aquestes coses haverse axi. E pau permetent dir a ell lo president respos: de molts anys ença sabent tu esser iutie a aquesta gent de bon coratie satisfare per mi. Car no son pus a mi que XII. dies desque pugi adorar en ierusalem, e ne en lo temple trobaren a mi disputant ab algu, o faent aiustament de turba, ne en les sinagogues, ne en la ciutat, ne poden probar a tu les coses de les quals ara acusen a mi. Mas yo confese aquestes coses a tu, que segons la secta la qual dien error, axi serveixch a deu pare creent a totes les coses que en la ley e en los profetes son scrites, havent esperança en deu, la qual e aquests mateixs speren resurreccio esdevenidora dels iusts e dels inichs. En aço e yo mateix studie haver la conciencia sens ofensa tots temps a deu e als homens. E apres molts anys vengui faedor almoynes en les mies gents, e ofertes e vots. En los quals trobaren a mi purificat en lo temple, no ab turba ne ab brogit. E alguns iueus de asia los quals convenia ara esser prests davant tu, e acusar se alguna cosa haguessen contra mi, o aquests diguen si alguna cosa de iniquitat han trobada en mi, com estiga en lo concili, sino de aquesta una veu solament per la qual cridi estant entre ells: car de resurrecció de morts yo so iutiat huy per vosaltres. E felix molt certament sabent de la via prolonga aquells dient: com lysias lo tribu será vengut oiré a vosaltres. E mana al centurió guardar a ell, e haver repos, ne vedar algu dels seus ministrar a ell. E apres alguns dies venint felix ab drusilla muller sua la qual era iuhia, appella pau, e ohi de ell la fe que es en Christ Iesus. E aquell disputant de iusticia e de castedat, e del iuhi esdevenidor, espantat felix respos: ço que ara es de fer vesten e en temps convinent appellare a tu, e sperant ensemps que per pau seria donada pecunia a ell. Per la qual cosa appellant sovint a ell parlava ab ell. E acabats dos anys felix rebe en succesor porcius festus, e volent prestar gracia als iueus felix, iaqui paul ligat.

XXV. 
A donchs com festus fos vengut en la provincia, apres tres dies puia de cesarea en ierusalem. E los princeps dels sacerdots e los primers dels iuheus anaren a ell contra paul, e pregaven a ell demanants gracia contra aquell, que manas ell esser dut en ierusalem, parants aguayts que matassen ell en la carrera. E festus respos esser guardat pau en cesarea, e si anadorhi cuytadament. E dix: donchs los que son en vosaltres potents devallants hi ensemps, si algun crim es en lo home acusen a ell. 
E apres que hac estat entre ells no pus que VIII. o X. dies devalla en cesarea. 
E lo altre dia segue en lo tribunal e mana paul esser dut. Lo qual com fos dut, estigueren en torn ell los iuheus que havien devallat de ierusalem, obicints moltes e greus causes, les quals no podien probar. E pau retent raho que ne en la ley dels iuheus, ne en lo temple, ne en cesar res no pecca. E festus volent prestar gracia als iuheus, responent a paul dix: vols puiar en ierusalem e alli esser iutiat per mi? 
E dix paul: al tribunal de cesar estich on me conve esser iutiat: als iueus no he nogut, axi com tu has conegut. Car si he nogut o fer res digne de mort no recuse morir. Mas si res no es de aquelles coses que aquests acusen a mi, algu no pot mi donar a aquells. Appell me a cesar. Lavors festus parlat ab lo consell respos: a cesar has appellat a cesar hiras. E com alguns dies fossen passats lo rey agripa e berniça devallaren en cesarea, a saludar a festus. E com estiguessen alli molts dies festus manifesta al rey dient de paul: un home hi ha iaquit ligat per felix, del qual com yo fos en ierusalem vengueren a mi los princeps dels sacerdots e los vells dels iuheus demanants contra aquell dapnacio. Als quals respongui, que no es consuetut als romans damnar algun home ans que aquell que es acusat haia presents los acusadors, e prenga loch de defendre a lavar los crims que son a ell obicits. Com donchs açi se fossen aiustats sens alguna dilacio lo seguent dia sient en lo tribunal mani esser dut lo home. Del qual com hi fossen los acusadors alguna causa no hi portaven, dels quals yo ensospitava mal. E havien algunes questions de lur supersticio contra ell, e un iesus defunt, lo qual pau affermava viure. Mas yo duptant de la questio de aquesta manera, dehiali si volia anar a ierusalem a esser alli iutiat de aquestes coses. E paul appellantse que fos servat a la conexença de August, el manat esser servat fins que trameta ell a cesar. 
E agripa dix a Festus: volia e yo oir lo home, e dix dema ohiras a ell. E lo altre día com fos vengut agripa e bernice ab molta ambicio e fossen entrats en lo auditori ab los tribuns e barons principals de la ciutat, manantho festus fon paul amenat. E dix festus: o rey agripa e tots barons que sou açi presents ab nosaltres ensemps, veeu aquest del qual tota la multitut dels iueus ha pregat a mi en ierusalem demanants e cridants: no convenirse ell pus viure. Mas yo he trobat ell no haver comes res digne de mort. E ell aço apellant, he iutiat a august trametre ell. Del qual no he quina cosa certa ne scriva al senyor. Per la qual cosa he tret ell a vosaltres e maiorment a tu o rey agripa, perque feta interrogació haia quina cosa scriva. Car sens raho es vist a mi trametre ligat e no notificar la causa de ell. 

XXVI. 
E lo rey agripa dix a paul: permes es a tu parlar per tu mateix. Lavors pau estesa la ma, comença retre raho. O rey agripa, de totes les coses que son acusat per los iueus estimemi benaventurat envers tu com me sia huy defenedor, maiorment tu sabent totes les consuetuts e questions que son en los iueus. Per la qual cosa prech pacientment oies a mi. Certament la vida mia de la iuventut ença la qual de principi fon en la mia gent en ierusalem han sabut. (No llega a concluir el v. 4.)

FRAGMENTO IV INÉDITO.

Contiene parte del prólogo de S. Gerónimo sobre el Apocalipsi, tres capítulos enteros y varios fragmentos de otros del mismo libro.

Açi comença lo prolech lo qual feu lo benaventurat Sent Jheronim sobre la apochalipsi o revelacions les quals vee Sent Johan euuangelista (u: v: evangelista) et scrivi en la ylla de pathmos. 
Axi com diu lapostol Tots aquells que volen piadosament viure en iesu christ soffiren perssecucions segons que es dit: Fill tu quet acostes al servicii de Deu sta en iusticia en temor. Et apparella la tua anima a temptacio Cor temptacio es vida dome sobre terra Et per ço que los flachs no desfallen en aquestes coses nostre Senyor conforta et conferma ells en ço que diu Yo so ab vos entro a la fi del setgle. Et per ço vos que sots petits fylls no haiats pahor. Car per ço deu lo pare vehent les tribulacions les quals la Esglesia fundada sobre pedra devia sofferir ordena lo pare ab christ. et ab lo sperit ensemps que revelas a aquells per ço que aquelles sien menys temudes Et tota la trinitat les revela a christ segons la humanitat. E christ a sent Johan per langel sent miquel a la esgleya de la qual revelacio ell feu aquest libre. Cor açi son contengudes aquelles coses que deu revela a sent iohan Et de puys sent Johan les revela a la Esgleya. So es com grans coses la Esgleya Sancta soferra en lo començament. Et encara ara les soffer. Et encara aquelles ha assofferir en los derrers temps dantechrist 
Com sera tan gran tribulacio que si podia esser feyt negueix los elets seran moguts. Et qual loguer per aquestes coses haura E avant ella reebra per ço que aquells los quals los termes denunciats espaventen que los loguers promeses los alegren Et per aço aquest libre es iutgat per nom de prophecia entre les altres scriptures del noveyll testament per la pus excellent. Et encara pus noble que les altres prophecies Cor axi com lo novell testament dona lo evangeli a la vella lig Axi aquesta prophecia se dona a les prophecies del vell testament Cor ell denuncia que los sagraments son ia complits de christ e de la esgleya de gran partida ho negueix de tot per ço com als altres es donada prophecia de III. parlants en semps ço es del temps passat et del present et del esdevenidor. Et per confermar aço proves per la auctoritat del enviant ço es de deu. 
Et del aportant ço es del Ángel. Et del reebent ço es de Sent Johan Donchs com aquestes coses sien stades revelades a Sent Johan en vesio. Et sien tres linyatges de vesions hom deu haver sots qual linyatge sia contenguda Cor una visio hi ha que es corporal ço es com nos vehem ab los huylls corporals alguna cosa Et hay altra visio spiritual ho ymagintaiva ço es com nos vehem la ymaga de les coses en durment o en vellant per les quals alguna altra cosa es signifficada Axi com pharao vee les spigues. Et Moisés vehe cremar la romiguera en vetlan Laltra visio es intellectual ço es saber com nos prenem la veritat axi com es del ministeris del sanct Spirit qui ho revela al enteniment de la penssa Axi com Sent Johan diu aquelles coses que son recomptades en aquest libre Cor ell no viu tant solament les figures per spirit enans entes per penssament los significats daquelles. Sanct Johan viu aquestes et les scrivi en la ylla de pathmos en la qual ell fon trames en exil per en Domicia emperador qui era princep molt cruel. Et aquesta fon la raho per que ell ne fon constret de scriure Cor dementre que ell era tengut exellat en la dita ylla molts viçis e diversses heretges cresqueren et brotaren en les esglesies de les quals ell era maioral Cor alsguns heretges eren aqui qui dehien que iesu christ era nat de Sancta Maria temporalment los quals Sent Johan reprova en lo començament del euuangeli en ço que diu En lo començament era la paraula et E. En aquest libre en ço que diu Alpha et o. So es començament et fi. 
Et eren daltres que dehien que la esglesia devia deffallir en ans de la fi del mon per lo carrech de les tribulacions et que no trobaria perdurable guardo per lo treball. Donchs Sent Johan volch destrouir les erros et mostra que christ es començament et fi. 
Hon ysaies diu Deu no es format ans que yo et no deffallira apres mi. Et la esglesia no deffallira per exercici de tribulacions. Enans aprofitara et reebra per guardo per raho de les tribulacions perdurable loguer. Per la qual cosa Sent Johan scrivi a les VII. Esglesies de Asia et als VII. bitbes (bisbes; obispos; episcopos) ensenya et instrueix a ells les damunt dites coses. Et ensenya per ells tota la general esglesia. So es tota la multitut dels feels. Donchs la materia de Sent Johan es en aquesta obra lestament specialment de la esglesia de Asia. Et de totes les esglesies. So es saber quals coses ella suscita ara en present et quals coses ella deia reebre en lo temps esdevenidor. Et la sua entençio es en amonestar a penitencia la qual deu hom guardar per ço com lo treball es greu et per ço com lo guardo es gran (.) la manera del tractar es aytal: primerament ellmet davant lo prolech et la salutacio hon ell ret los oydors benignes et enteses. Et lo prolech davant mes ell sacosta a la revelaçio. Mas ell mostra enans de recomptament que christ es perdurablement sens començament et sens fi. Et per ço posa que ell dix. Yo son Alpha et o. Et aço es començament. Et de puys (….)

Fragmento del Cap. III, desde el v. 17 hasta el fin.

que tu est mesqui et malenant et pobre et cech et nuu yo amonest tu que tu compres de mi aur qui es provat en foch per ço que tu sies Rich et sies vestit de vestidures blanques et que no apparegua la confusio de la tua nudeetat. Unta tos huylls ab colliri per ço que tu veges yo reprench et castich aquells que yo am. Donchs ama et fe penitencia Cor vet que yo estich a la porta et toch hi per ço que sia ubert Si algu hou la mia veu et obre la porta a mi en la mia cadira Axi com yo he vençut et segut en la cadira del meu pare. Aquell qui ha orelles per hoyr hoia qual cosa lesperit digua a les esglesies.

IV.
E apres aço yo viu una porta huberta en lo Cel et la primera veu que yo hoy era axi com a veu de trompa parlant ab mi et dient: Munta sus, et yo mostrar te quals convenen esser feytes tost. Apres aquestes coses et matinet fius en sperit. Et eveus que un siti era posat en lo Cel et sobre lo siti un que sia: en aquell qui sihia era semblant a vista de pedra de Jaspi et de Sardi: el arch del Cel era entorn lo siti. 
Et havia ay tal vista com amarachde. Et entorn del siti havia XXIV. sitis et sobre los sitis XXIV. veylls vestits de blanques vestidures et haviey enllur cap corones daur et vents et trons exien del siti. Et VII. lantees cremans et er davant (puede ser endavant con la n casi borrada) la cadira que son VII. sperits de deu. Et davant lo siti havia un mar de vidre semblant a christayll. Et en mig del siti et entorn dell havia IIII. besties plenes duylls davant et darrere. Et la primera bestia era semblant a lleo. Et la segunda era semblant a vedeyll. Et la III. bestia havia cara semblant a cara dome. Et la IIII. bestia era semblant a aguila volant Et cascuna de les besties havia VI. ales. Et eren plenes de huylls dedins et deffora et no reposaven de dia ne denit dients. Sanct es: Sanct es lo Senyor lo Senyor deu tot poderos qui es et qui era et es esdevenidor. Et dementre que aquelles IIII. besties donaven gloria et honor et benediccio a aquell que sehia sobre la cadira qui viu sens fi. Los XXIIII. veylls se agenollaven aquell que sehia en lo siti et adoraven aquell qui viu perdurablament. Et methien lurs corones davant lo siti. 
Et dehien. Senyor qui est deu nostre tu est digne de reebre gloria et honor et vertut Cor tu has creades totes coses, et elles foren feytes per la tua volentat.

V.
E yo viu a la dextra daquell qui sehya sobre lo siti un libre scrit de dins et deffora et segellat de VII. Segeylls Et viu un Ángel fort cridant en alta veu: qui es digne de obrir lo libre et moure daquell los VII. Segeylls et nuyll hom no podía obrir aquell libre ne guardar en çel ni en terra ne dessots terra. Et yo plore fortment cor negu no era atrobat digne de obrir lo libre ni de veer aquell. Et u dels veylls dix a mi no plors. Cor lo leo del trip de Juda et del linatge de David ha vençut Et ell pot obrir lo libre et moure de aquell los VII. Segeylls. E yo viu en mig del siti et de les IIII. besties et en mig dels veylls un angel (es equivocación debe decir anyell) stant axi com a mort qui havia VII. corns et VII. huylls. Los quals son VII. sperits de deu qui son trameses en tota terra Et aquell vench et pres lo libre de la dreta daquell qui sehie en lo siti. Et com ell hac ubert lo libre les IIll. besties Et los XXIIII. veylls se presentaren davant langel. Et cascu havia sengles guitarres et copes daur plenes de odoraments que son les oracions dels Sancts. Et cantaven un cant noveyll dients. Senyor tu est digne de obrir lo libre et de remoure los VII. Segeylls que hy son cor tu es stat mort. Et has nos reemits a deu en la tua sanch de tot trip et de tot linyatge et de tot poble et de tota nacio et has fets nos a nostre deu regne et preveres et regnarem sobre la terra. Et viu et hoy una veu de molts angels entorn del siti et de les besties et dels veylls Et lo nombre dells era. Mil milia et dehien alta veu Digne es lanyeyll qui es stat oçis (de ociure : occidere : matar) de reebre veritat et divinitat et saviesa et força et honor et gloria et benediccio de tota creatura qui es en lo cel et en la terra et sots la terra et en la mar Et tot ço que es en ella. Et yo hoy que tots dehien en aquell qui sehia en lo siti et al angel. Benediccio et honor et gloria et poder sia a vos perdurablament. Et les IIII. besties dehyen Amen. Et los XXIIII. veylls se gitaren estesos sobre lurs cares. Et hahoraren aquell qui viu perdurablament. 

Fragmento del cap. VI, desde el v. 1 hasta el 4. 

E yo viu aquell anyell obri la un dels VII. segeylls. Et hoy una de les IIII. besties qui dix axi com a veu de tro. Vine et veges. (estrella, como * grande) Et veus que un cavall blanch apparech. Et aquell qui cavalcava sobre ell havia un arch Et fon donat a ell una corona: e exi vincent per ço que vences. (estrella) Et com ell hac ubert lo segon segell yo hoy la segona bestia que dix vine et veges. (estrella) Exi un Cavall royg Et fon donat aquell qui cavalcaba sobre ell que ell prengues pau sobre terra.

Fragmento del cap. XII desde el v. 3 hasta el 5.

Un altre senyal fon vist en lo çel ço es un gran drach Roig qui havia VII caps et X corns et en los VII caps havia VII corones. Et la sua coha tirava la terça part de les steles del çel mes aquelles en terra. Et lo drach estech davant la fembra que devia infantar. per ço que com ella hagues infantat que ell devoras son fill. Ella infanta un fill mascle que devia …. tes les gents …. Et ….

Otro fragmento del mismo cap. XII que comprende desde el v. 11 hasta el 13.

sanch del anyell et per la paraula del seu testimoni ells no amaren les lurs animes dentro a la mort (estrella) Et per ço vos feels alegravats vos Et vos qui habitats en ells. Guay a la terra et a la mar. Cor lo diable devalla a vos qui ha gran ira et sap que poch de temps. 
com lo drach.... 
tat en terra.

Fragmento del cap. XIII que comprende parte de los versos 2, 3 y 4.

era axi com a bocha de leo et lo drach dona a aquella bestia la sua vertut et gran poder (estrella) Et yo viu u de sos caps quaix aucehit en mort. Et la plagua de la sua mort era curada Et tota la terra se maravellaba apres la bestia. Et ahoraren lo drach …. der a la bestia …. aquella (….)
Otro fragmento del mismo cap. XIII desde el v. 12 hasta el 14.

(estrella) Et fahia tot lo poder de la primera bestia davant ell Et feu la terra et aquells que habiten en ella adorar la primera bestia de la qual la plagua de la mort fon curada. (estrella) Et feu grans senyals. En axi que feu devallar foch del çel en terra davant tots los homens. (estrella) Et enguana tots aquells que habitaven en terra per los senyals que foren donats a ella de fer davant la bestia Et dix a aquells …. terra que ells que 

Cap. XIV.
Yo viu lanyell qui estaba sobre lo munt de Syon et ab ell CXLIIII milia que havien lo seu nom el nom de son pare scrit en llurs fronts. Et yo hoy una veu del çel axi com a veu de moltes aygues Et axi com a veu de gran tro. Et la que yo hoy ffon axi com a veu de guitarreiadors sonans lurs guitarres et cantaven un cant noveyll davant lo siti. Et davant les IIII. besties et davant los veylls. Et nengun no podia dir aquell cant sino aquells CXLIIII milia qui son comprats de la terra. Aquests son aquells qui no son ensutzcats ab ffembres. Enans son vergens Et aquests seguexen lanyell en qual que loch que ell vaia. Aquests son comparats a deu. Et al anyell primers de tots Et mon çonegua trobada en la sua bocha. Et ells son sens tacha davant lo siti de deu.
E yo viu altre Ángel volant per mig del çel qui havia lo euuangeli eternal per ço que ell euuangelizas als seents sobre la terra et sobre tota gent et sobre tot trip et sobre tot lenguatge et sobre tot poble. Et dix a alta veu temets nostre Senyor et datsli honor. Cor la hora del seu Juhi es venguda Et adorats aquell qui ha feyt lo çel et la terra et la mar Et totes les coses qui son en les fonts de les aygues. Et un Ángel vench apres et dix Caúda es. Caúda es aquella gran Babilonia. Cor ella ha abeurades totes les gents del vin de la ira de la fornicacio. Et un altre Ángel qui fon lo terç segui aquell et dix a alta veu Si algun adora la bestia et la sua ymaga et haura pres lo caracter en son front ho ensama, el beura del terç de la ira de deu qui es mesclat ab lo pus terç qui en lo calize de la sua ira. Et sera turmentat ab foch et ab soffre davant los Sancts angels et davant lanyell Et lo fum del seu turment durara perdurablament. Et qui adoraran la bestia et la sua ymaga no hauran repos de dia ne denit. Ni aquell qui haura reebut lo senyal del seu nom. Açi es la pasçiencia dels Sancts et daquells qui guarden los manaments de deu et la fe de iesu christ.
E yo hoy una veu del cel qui dix a mi scriu Benahuyrats son los morts qui moren en nostre Senyor. Cor lo Sanct sperit diu que ells reposen dellurs treballs daqui avant. Cor les lurs obres seguexen aquells. Et yo viu una nuu blanqua et viu que aquell qui sehia sobre la nuu era semblant al fill del home. Et havia en son cap corona daur et en sa ma una falç aguda Et un altre angel exi del temple et crida a alta veu aquell qui sehia sobre la nuu Et (a: tramet la tua falç. repono cum vulgata.) tramet et fe messes cor la ora de les messes es venguda Et lo blat de la terra es madur. Et aquell qui sehya sobre la nuu trames sa falç en terra. Et feu messes. Et un altre angel exi del temple que es en lo çel Et havia atresi una falç aguda.
E un altre angel exi del temple qui havia poder sobre lo foch del altar. Et crida a alta veu a aquell qui havia la falç aguda. Et dix tramit la tua falç aguda Et verma los brots de les vinyes de la terra Cor los seus rahyms son madurs. El angel trames la sua falç et veremá la verema de la terra. Et mesla en lo gran lach de la ira de deu Et lo lach fon calciguat fora de la Ciutat. Et Sanch exi del lach entro als frens dels Cavalls per M.DC. Stadis.

Cap. XV al cual sólo falta parte del v. 8 que es el último.

E yo viu un altre angel gran senyal en lo çel et maravellors ço es VII. angels qui havien VII. plagues derres Cor la ira de deu era complida en aquells. Et yo viu axi com una mar de vidre mesclat ab foch. Et aquells qui vençer en la bestia et la sua ymaga Et nombre del seu nom estant sobre la mar del vidre. Et havien guitarres de deu. Et cantaven lo cant de Moisés servent de deu Et la canço del anyell. Et dehien O Senyor deu tot poderos les tues obres son grans et maravelloses. Senyor Rey dels Sancts. Senyor qual sera aquell qui no tembra a tu Et no lohara lo teu nom Cor tu est tot sol piadors Et totes les gents vendran et adoraran davant tu Cor los teus iuhis son manifests. E apres aço yo viu lo temple del tabernacle del testimoni ubert en lo cel exiren VII. plagues. Et foren vestits de una pedra nedea et blancha. Et eren cincts en gir lus peyts de corregues daur Et una de les IIII. besties dona a ells VII. angels et VII. ampolles daur plenes de la ira de deu vivent perdurablament. Et lo temple de deu fon complit.
 

Fragmento V. 

Contiene la última hoja de la Biblia Valenciana traducida por el P. D. Bonifacio Ferrer, que se conserva en la Cartuxa de Portaceli. (Cartuja de Porta Coeli)

Cartuxa, cartoixa, Cartuja, Porta Coeli, Portaceli, puerta del cielo, porta del cel



APOCALYPSIS. 
XX. 
sobre la amplea de la terra e cercolaren los castells dels sants e la ciutat amada. 
E devalla per deu foch del cel e devora a ells: e lo diable qui decebia ells fon trames en lo stany de foch e de sofre, on e la bestia e los falsos profetes serán turmentats dia e nit en los setgles dels setgles. E viu una gran cadira blanca e lo seent sobre ella: del esguad del qual fugi la terra e lo cel: e loch no fon trobat per ells. E viu los morts grans e petits stants en la presencia de la cadira: e los libres foren uberts: e lo altre libre fon ubert lo qual es libre de vida. E foren iutiats los morts per aquelles coses que eren scrites en los libres segons les obres de ells. E dona la mar los morts seus qui eren en ella: e la mort e lo infern donaren los morts seus qui eren en ells: e fon iutiat de cascuns segons les obres de ells. E lo infern e la mort foren tramesos en lo estany del foch. Aquesta es la mort segona, e lo qui no fon trobat scrit en lo libre de vida, trames fon en lo stany del foch. E viu cel nou e terra nova. Car lo primer cel e la primera terra sen ana: e la mar ia no es. 
XXI. 
E yo ioan viu la ciutat santa iherusalem nova devallant del cel aparellada per Deu: axi com sposa ornada al seu marit. E oi veu gran del thro dient: veus lo tabernacle de deu ab los homens: e habitara ab ells. E ells poble de ell seran: e ell deu ab ells sera deu de ells. E torcará deu tota lagrema dels ulls de ells: e mor pus no sera ne plor, ne clamor ne dolor será pus: les quals coses primeres sen anaren. E dix lo qui sehia en lo thro: vet que noves faç totes les coses. E dix a mi: scriu: car aquestes paraules molt son feels veres. E dix a mi: fet es: yo so alpha et o: principi e fi: yo donare de grat al sedeiant de la font delaygua viva. Qui haura vençut possehira aquestes coses: e seré a aquell deu: e aquell sera a mi fill. Mas als temerosos, e als increduls, e als abominables, e als homicides e als fornicadors, e als encantadors, e als idolatres, e a tots los mentirosos: la part de aquells sera en lo stany ardent de foch e de sofre: la qual cosa es la mort segona. E vench un dels set angels havents les phiales plenes de les set plagues darreres: e parla ab mi dient: vine e mostrare a tu la esposa muller del anyell. E levami en sprit en un mont gran e alt: e mostra a mi la ciutat santa iherusalem devallant per deu del cel: havent la claredat de deu. E la lum de ella semblant a pedra preciosa: axi como a pedra de iaspis axi com crestall. E havia mur gran e alt havent XII. portes: e en les portes dotze angels: e noms scrit qui son los noms de les dotze tribus de israel. A orient tres portes: a aquiló tres portes: a austre tres portes: e a occident tres portes. E lo mur de la ciutat havent dotze fonaments: e en ells los dotze noms dels dotze apostols e del anyell. E lo qui parlava a mi havia mesura una canya de or: perque medis la ciutat e les portes de ella e lo mur. E la ciutat es posada en quadre: e la longuea de ella es tanta quanta e la amplea. E mesura la ciutat de la canya de or per stadis dotze milia: la longuea, e la amplea, e la altitut de ella eguals son. E mesura los murs de ella de cent quaranta quatre cubits per la mesura del home la qual es del angel. E era lo edifici del mur de ella de pedra iaspis: e ella la ciutat or munde semblant a vidre munde: e los fonaments del mur de la ciutat tots ornats de pedra preciosa. 
Lo fonament primer iaspis: lo segon saphyr: lo tercer calcedonius: lo quart smaragde: 
lo cinquen sardenix: lo sise sardius: lo seten chrysolytus: lo huyte beryllus: lo nove thopazius: lo dee chrysopassus: lo onçe hiacyntus: lo dotze amethistus. E dotze portes: dotze perles son per cascunes. E cascunes portes eren de sengles perles: e la plaça de la ciutat or munde axi com vidre molt luent. E temple no viu en ella: car lo senyor deu omnipotent es temple de aquella el anyell. E la ciutat no ha fretura de sol ne de luna que luen en ella. Car la claredat de deu illumina a ella: e la candela de ella es lo anyell. E irán les gents en la lum de ella: e los reys de la terra portaran la gloria sua e la honor en aquella. E les portes de ella no seran tancades per lo dia: car nit no sera alli. E portaran la gloria e la honor de les gents en aquella. No entrará en ella res sutzeu o faent abominació e mentira: sino los qui son scrits en lo libre de la vida del anyell.
XXII.
E mostra a mi un riu de aygua viva resplandent axi com crestall proceint de la seilla de deu del anyell. En lo mig de la plaça de ella: e de la una part e altra del riu lo fust de vida portant dotze fruyts: per cascuns mesos reten son fruyt: e les fulles del fust a sanitat de les gents. E res maleyt no sera pus: e la seilla de deu e del anyell seran en aquella: e los servents de ell serviran a aquell: e veuran la faç de ell: e lo nom de ell scrit en los fronts de ells. E nit pus no sera: e no hauran fretura de lum de candela ne de lum de sol: car lo senyor deu illuminara aquells e regnaran en los setgles dels setgles. E dix a mi: aquestes paraules fidelissimes son e verdaderes. E lo senyor deu dels spirits, dels prophetes ha trames lo angel seu mostrat als servents seus les coses: que conve tost esser fetes. E veus que vinch iuaçosament. Benaventurat es lo qui guarda les paraules de la prophecia de aquest libre. E yo ioan qui oi e viu aquestes coses. E puix que les hagui oides e vistes: caygui perque adoras davant los peus del angel: qui mostrava a mi aquestes coses. E dix a mi: guarda nou façes. Servent so ensemps ab tu e ab los frares teus prophetes: e ab aquells qui serven les paraules de la prophecia de aquest libre. A deu adora. E dix a mi: no sagelles les paraules de la prophecia de aquest libre. Car lo temps es prop. Qui nou noga encara: e qui en les sutzures es ensutzezixca encara: e qui iust es sia iustificat encara: e lo sant sia santificat encara. Veus que vinch tost: e lo guardo meu es ab mi: retre a cascu segons les obres sues: yo so alpha e o: primer e darrer: principi e fi. Benaventurats son los qui laven les stoles sues en la sanch del anyell. perque sia la potestat de ells en lo fust de vida: e per portes entren en la ciutat. De fora los cans e fents veri e los luxuriosos los homicides e los servints a les idoles: e tot aquell qui ama e fa mentira. yo iesus he trames lo angel meu a testificar aquestes coses a vosaltres en les esglesies. yo so rael e linatge de david: stela resplandent e matutina. E lo spos e la sposa dien: vine. E lo qui ou diga: vine. E qui ha set vinga. E qui vol prenga de grat aygua de vida. Car faç testimonia tot oint les paraules de la prophecia de aquest libre. Si algu haura aiustat aquestes: aiustará Deu sobre aquell les plagues que son scrites en aquest libre: e si algu haura diminuit de les paraules de la prophecia de aquest libre: tolra deu
la part de ell del libre de vida e de la ciutat sancta: e de aquestes coses que son escrites en aquest libre. Diuho lo qui testimoni dona de aquestes coses. Encara vinch tost: amen. Vine senyor iesus. La gracia del senyor nostre iesu crist sia abtots vosaltres. Amen.
Gracies infinides sien fetes al omnipotent deu e senyor nostre Jesu crist: e a la humil e sacratissima verge mare sua. Acaba la biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen berenguer vives de boil cavaller: la qual fon trelladada de aquella propia que fon arromançada en lo monestir de portaceli de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reverend micer bonifaci ferrer doctor en cascun dret e en facultad de sacra theologia: e don de tota la Cartoxa: germa del benaventurat sanct vicent ferrer del orde de predicadors: en la qual translació foren altres singulars homens de sciencia. E ara derrerament aquesta es stada diligentment corregida vista e regoneguda per lo reverend mestre jaume borrell mestre en sacra theologia del orde de predicadors: e inquisidor en regne de valencia. Es stada empremptada en la ciutat de valencia adespeses del magnifich en philip vizlant mercader de la vila de jsne de alta Alemanya: per mestre Alfonso Fernandez de Cordova del regne de castella, e per mestre lambert palomar alamany mestre en arts: començada en lo mes de febrer del any mil quatrecents setanta set: e acabada en lo mes de Març del any mil CCCCLXXVIII. (1478)

lunes, 20 de diciembre de 2021

Biblioteca valenciana. Escritores del siglo XV.

ESCRITORES DEL SIGLO XV.

LUCAS BONASTRE.

1408.

Jurisconsulto valenciano, sujeto muy acreditado en esta ciudad, por lo que mereció se le nombrase jurado de ella en 1402; y que en 1408, fuese elegido para Justicia Criminal, según todo consta en los Fastos Consulares de esta ciudad. Escribió:

1. Notae super Foris Valentiae. Manuscrito.

Se conserva en la exquisita librería del Sr. Borrull, de cuyo autor, con referencia a este, nos da noticia (aunque equivocando el nombre) D. Francisco Pérez Bayer (1). (Sigue la imagen de Francisco Pérez Bayer en la universidad de Salamanca)

Francisco Pérez Bayer y Benicassim (Valencia, 11 de noviembre de 1711 – Valencia, 27 de enero de 1794), filólogo, numismático y jurista español.

Inscripción fenicia y griega de Malta interpretada por primera vez por Pérez Bayer (1722).


FR. JUAN MONZÓ.

1412.

Religioso Dominico, del que habla Ximeno, tomo 1, pág. 17, poniendo por fundamento de su patria, el haberlo visto notado en un antiguo diario manuscrito, que se conserva en el archivo del Real Convento de Predicadores de Valencia; pero en prueba y confirmación de ser valenciano nuestro autor, y no de Monzón, en Aragón, de donde, por la semejanza del apellido, lo pretende hacer hijo, y como a tal le coloca en su Biblioteca de autores Aragoneses D. Félix Latassa, oponiéndose y despreciando las razones de Ximeno; copiaremos aquí la partida de la limosna que el Consejo General, celebrado a 4 de abril de 1375, mandó dar a nuestro autor, que se halla en el manual del número 16, folio 260 del archivo de la ciudad de Valencia, y dice así:

“Item: Lo dit Consell, en remuneració dels treballs molts é diversos, sostenguts per lo religios frare Johan de Monço, del Orde de Prehicadors, Conventual de la dita Ciutat, majorment en lo present tems de mortaldat, en prehicacions, é per esguart de la sua suficiencia é encara per ço com es natural de la dita Ciutat, é per aprofitar, Deu volent, en sciencia, prehicacions i altres virtuts, otorga á aquell en ajuda de les despeses per aquell faedores en anar á estar á estudi en Paris, en aquest any, cent florins d'or, i de altra part en ajuda de les despeses per aquell faedores en haber Magisteri de Santa Theologia, sie quant obtindrá aquell é fará la festivitat d'aquell, dosents florins d'or; esperant lo dit Consell que sciencia é doctrina del dit frare Johan, serán fets per avant, Deu volent, altres majors servicis é bons a la cosa publica de la dita Ciutat, per lo dit frare Johan de Monço en prehicacions, confessions é altres bones obres.”

Claramente se ve por las palabras de com es natural de la dita Ciutat, ser efectivamente valenciano, y no de Monzón, a cuya villa le adjudica Latassa en su Biblioteca, contradiciendo a Ximeno, sin fundamento competente.

GINER RABAÇA 

1412.

Hijo de Giner Rabaça (de quien hemos hablado al año 1358), fue natural de la ciudad de Valencia, legista célebre, y mereció la confianza de la ciudad, eligiéndole jurado de ella en 1378.

Se distingue del padre, que siempre se firmó Licenciado en leyes, y el hijo se tituló Doctor, y usó constantemente de este dictado, como se ve en las Cortes celebradas en Valencia a 20 de febrero de 1358, donde se firma En giner rabaça, doctor en leis.

Fue uno de los que más ilustraron los Fueros de Valencia, pues pocos han escrito tantos Comentarios como él, y se han mirado siempre con el mayor aprecio por su juicio y ciencia, la cual le elevó a la clase de Consejero del Rey, como consta por el Privil. 2, Alphonsi III, fol. 174 del libro de Privilegios.

Por otra parte, es bien notorio que Zurita (1: Notas a la Biblioteca Vet. de D. Nicolás Antonio, tomo 2, pág. 147, col. 2), Blancas (2: Lib. XI de sus Anales, cap. 72) (las notas 1 y 2 están intercambiadas) y Morlá (falta llamada y nota 3: Comentaria, pág. 239) en el prólogo del Emporium juris, lo citan; ¿y quién de nuestros historiadores ignora que este Giner o Janer Rabaça, fue uno de los nueve varones que fueron nombrados, para que en el célebre Convento de Caspe deliberasen dar la Corona de Aragón, en cuya junta salió elegido D. Fernando I? Y aunque nuestro Rabaça no llegó a sentenciar a quién tocaba el cetro, porque en mayo de 1412, a instancia de su yerno, se declaró no estar para ello por habérsele turbado el juicio (cosa natural, atendida su avanzada edad), como lo refiere Zurita, y otros; sin embargo, no por ello se le puede privar del honor de haber sido elegido para este acto, y como esto sucedió en 1412, lo colocamos en dicho año. De este Rabaça desciende la casa de los Marqueses de Dos-Aguas. Escribió: 1. Notae super Foris Valentiae. 

Hablan de este autor Rodríguez (1: Bibliot. Valen. pág. 471) y el Sr. Bayer (2: En las notas a la Biblioteca Vet. de D. Nicolás Antonio, tomo 2, pág. 147).

MOSEN PEDRO MARCH.

1413.

Hijo según parece de Jaime March, del que hemos hablado, año 1396, y padre de Ausias (Ausiàs), como dice Ximeno (3: Tomo 1, pág. 41, col. 2). Fue poeta célebre, y como tal alabado de Gil Polo (4: En su Diana, lib. 9, pág. 153), por Mariner en sus obras, pág. 512, donde dice que la mujer de March se llamaba Leonor Ripoll. Habla también el Sr. Bayer, en las notas a la Bibliot. Vet. de D. Nicolás Antonio (5: Tomo 2, pág. 106, col. 4), y Cerdá sobre Polo (6: Notas a la Diana de Gil Polo, impresión de Madrid de 1802, pág. 393).

El Marqués de Santillana en su Carta al Condestable de Portugal, le escribe del origen de nuestra poesía, y dice: “Mosen Pedro March el viejo, valiente é noble caballero, fizo asaz gentiles cosas, é entre las otras escribió: 1. Proverbios de gran moralidat. 

Llamóle el viejo para distinguirle de otro posterior, o del hijo, o porque sería de edad muy avanzada, o tal vez habría ya fallecido.

Léase el artículo de Ausias al año 1467, y en él se verá deberse colocar este poeta en el año 1413.


V. P. D. BONIFACIO FERRER.

1417.

Jurisconsulto, y hermano de S. Vicente Ferrer, monje cartujo, natural de Valencia. Hablando Ximeno (7: tomo 1, pág. 23) de este autor, se inclina a creer que la traducción de la Biblia en lengua valenciana, es hecha por S. Vicente, o por un anónimo, y no de D. Bonifacio, citando a Calmet y a D. Nicolás Antonio; pero si estos hubieran visto y leído el fragmento de dicha Biblia, de que habla Rodríguez, y se halla insertado en la pág. 362, en el libro de los Varones ilustres de la Real Cartuja de Portaceli, quedarían convencidos, haber sido Don Bonifacio Ferrer el autor de dicha traducción: la referida hoja, que es la última del Apocalipsis, la traen impresa Castro (8: Biblioteca Española, tomo 1, pág. 446), y el Padre Jaime Villanueva en su Viaje literario a las iglesias de España, (Joaquín Lorenzo) tom. 4, pág. 56.

Los curiosos podrán ver a estos autores, cuyas pruebas no es del caso repetir en este artículo. Me contentaré con trasladar la última hoja de dicha traducción, como se halla en aquella edición antigua. Concluye pues así: “Gracies infinides sien fetes al omnipotent Deu, e senyor nostre Jesu Crist: e a la humil, e sacratissima Verge Maria mare sua. Acaba la biblia molt vera, e catolica: treta de una biblia del noble mossen Berenguer Vives de boil caballer: la cual fon trellada de aquella propria que fon arromansada en lo monestir de Portaceli de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer, doctor en cascun dret, e en facultat de sacra theologia: e don de tota Cartoxa: germá del benaventurat sanct Vicent Ferrer del orde pricadors: en la cual translació foren e altres singulars homes de scientia. E ara darrerament aquesta es stada diligentment corregida vista e regoneguda per lo reverent mestre Jaume Borrell, mestre en sacra theologia del orde de pricadors, e inquisidor en regne de Valencia. Es stada empremptada en la ciutat de Valencia a despeses del magnifich en Philip Vizlant mercader de la vila de Jsne de alta Alemanya: per mestre Alfonso Fernandez de Córdoba del regne de Castella, e per mestre Lambert Palomar Alamany mestre en arts: comenzada en lo mes de Febrer del any mil quatre cents setanta set: e acabada en lo mes de Mars del any mil CCCCLXXVIII.” (1478)                              

Este Alonso Fernández de Córdoba imprimió también en Valencia la obra siguiente, que no trae el P. Méndez en la Tipografía Española, y es: Incipit summula confessionis vtilissima: in qua agitur quomodo se habere debeat confessor erga penitentem in confessionibus audiendis: quam edidit Reverendissimus vir: ac in cristo pater dominus frater Antonius archiepiscopus florentinus ordinis fratrum predicatorum. = Concluye: Millesimo quadrigentessimo septuagesimo septimo: regnante serenissimo domino Johane Aragonum Rege pacifico: optimo: et pleno dierum: impresum fuit hoc opus inceptum: Finitumque feliciter valentie: auxilium divina prestante misericordia. Fuit operis predicti magister: Alfonsus Fernandez de corduba de Regno hispanie. Tomo en folio.

También Lamberto Palmart, alemán, imprimió los Fueros de Valencia en 1482, de los que hablaremos en el artículo de Gabriel de Ruiceh.   

Me ha parecido dar noticia de estas ediciones, para corroborar que en nuestra Valencia imprimían ambos impresores en aquel tiempo.

Volvamos a nuestro D. Bonifacio: el M. Fr. Francisco Vidal en la vida de S. Vicente Ferrer (1: Edición de Valencia en folio, pág. 120, col. 2), hablando de lo que escribió dicho Venerable, concluye: “y una versión de la Biblia que se imprimió en 1478.” Federico Furió Ceriol, valenciano, en su Bononia, sive de libris sacris convertendis in vernaculam linguam, impreso en 1555, citado por Lelong, (2: Bibliot. Sacra, cap. 4, art. 3 pág. 362) dice: “Fuit centum et triginta ab hinc annis plus minus versa sacra scriptura (hoc est circa annum 1408) in Valentinam linguam: et quadraginta aut circiter ab hinc annis (hoc est circa annum 1516) iterum iisdem litteris elegantius multo impresa.”

Conrado Gesnero, citado por el mismo Lelong, dice que todos los ejemplares de esta Biblia fueron quemados.

No es difícil el creer que sea esta la que se conserva manuscrita en la biblioteca Real de Francia, en tres volúmenes de a folio (códice 9831, 9833), con el título: Biblia catalana. Otra Biblia catalana historiis illustrata, se conserva manuscrita en la Colbertina, en 4.° (códice 381). De entrambas hace mención Lelong en el citado capítulo 4.°

Fue también nuestro autor gran jurisconsulto estimado en la ciudad, quien lo eligió para jurado de ella el año 1388; y tan instruido en las leyes patrias, que comentó los Fueros del Reino: por ello se debe añadir a sus obras la siguiente:

1. Notae super Foris Regni Val.

2. Ordinatio facta per reverendissimum in Christo Patrem, dominum Bonifacium, priorem Cartusiae de novitio induendo et introducendo in Cellam. Manuscrito. Se halla en el archivo de la Cartuja de Portaceli.


S. VICENTE FERRER.

1419.

Ximeno, en el tomo 1, pág. 24, y siguientes.

Gloria de la ciudad de Valencia, del cual trata difusamente Ximeno: sin embargo, tenemos que añadir lo que sigue: La obra notada por este con el número 1, intitulada: De suppositionibus logicis sive Dialecticis, que dice Ximeno vio ha muchos años, y no pudo volver a encontrar, tampoco la he hallado por más diligencia que para ello he puesto; pero para mayor confirmación de que el Santo la compuso, referiré los que hacen mención de ella, y son: Mengho Blanchelli, Faventino o de Faenza, en el Comentario de las Sumulas de Paulo Veneto, impreso en Venecia, 1520, en folio, apud haered. Octaviano Scoti, página 37, col. 4, y en la 57, col. 2. = Fr. Juan Sánchez Sedeño, en su lógica, libro 2.° de Universalibus, quaest. 3, pág. 209, col. 2.a, edición de Salamanca, 1600, donde dice: Insignis verbi Dei Praedicator B. Vincentius Ferrer, O. N. in Opusculo de suppositionibus, quod servatur in Biblioteca insignis Conventus Regalis Abulensis, cujus copiam mihi fecit frater meus Fr. Petrus de Tapia huius nostri ordinis dicit esse::::

Número 2. De Unitate seu natura universalis: según Ximeno, lo trabajó el Santo en su juventud: hace memoria, y aun copia parte de este opúsculo Pedro Nigro (Religioso Dominico), en su obra intitulada: Clypeus tomistarum, quaest. 23, impresión de Venecia, 1481, y otra vez allí mismo en 1504, a cuyo testimonio se refiere Mas en su Dialéctica Aristotel. Scholia, en el cap. 5, de subjectis et atributis, pág. 1022, y también Antist en el tomito de los opúsculos del Santo.

Número 4. Tractatus de vita spirituali. A las ediciones que trae Ximeno, se han de añadir las siguientes. París por Juan Roigny 1549, en folio, entre los tratados que van al último de las obras de Kempis, desde el folio 70 hasta el 77. = León de Francia (Lyon), con las Meditaciones de S. Agustín, de S. Bernardo, y otros Santos Padres, por los herederos de Jaime Junta 1556, y por Antonio Grifo 1599, ambas en 16.° Brixia, por Angelo Británico de Palazzolo die VIII Octobris MCCCCXCVIII, en 8.°, también con los tratados antes insinuados. Venecia 1502, en 8.°

Traducido en español, se imprimió por mandado del Cardenal Ximénez, en Toledo, sin nombre de impresor, en 1510, en 4.°, juntamente con el libro de la bienaventurada Santa Ángela de Fulgino, y la primera regla de Santa Clara, letra de tortis, con las armas al principio y fin de dicho Cardenal.

Ximeno (1: Pág. 32, col. 1) dice, que vio un tomito de sermones de S. Vicente sobre el Antecristo, que se imprimió en Valencia, 1605, en 8.° debo decir, que ya antes se había impreso en Valencia por Juan Navarro, 1563 y 1567, en 8.° con el título siguiente: Sermones de Sant Vicente Ferrer. En los cuales avisa contra los engaños de los dos Antichristos, y amonesta a todos los fieles cristianos, que estén aparejados para el juicio final.

Sigue al cristiano lector un prólogo, y después comienza la historia de la vida del bienaventurado San Vicente Ferrer, el predicador. En breve se volvió a reimprimir por el mismo Navarro, en 1569, también en 8.°, y sin foliación, con este título: Estos son los sermones que predicó y escribió el Apostólico y bienaventurado padre Sant Vicente Ferrer, natural de Valencia, contra la venida del Antichristo, y apercibimiento del juicio final. Es obra de gran doctrina y consolación para las almas. Agora nuevamente impresos con licencia. Sigue como el de arriba, prólogo y vida. El mismo Navarro lo volvió a imprimir en 1573, en 8.°, con el mismo frontis y demás, todos en letra de tortis y sin foliar.

Las notas marginales a la suma de Santo Tomás, que menciona Ximeno (2: Columna 2, hacia el fin de la pág. 32), con el nombre de Apuntamientos o Escolios, las publicó el Maestro Madalena con el siguiente título: Crisis tomistica et novissima litteralis enmendatio Summae Theologiae Angelici Doctoris Sancti Thomae Aquinatis adiicienda et post plurium Theologorum operam clariorum exhibens Lectoribus sensum juxta antiqua volumina manuscripta qua D. Vicentius Ferrerius tradidit Conventui Alcagnisii Ord. Praedic. in cujus Archivo diu abscondita ad communem utilitatem contrectavit Fr. Thomae Madalena Sacr. Theol. Doct. et ejusdem Conv. semel et iterum Prior. 1719. Caesaraugustae apud hered. Emanuelis Roman.

En el prólogo al lector, expresa que la nota que está al principio de los cuatro volúmenes o tomos de la suma, dice así: Istum librum dedit Conventus Alcagnisii Venerabilis Pater Frater Vicentius Ferrerius Sacrae Theologiae Magister et Confesor Domini Papae Benedicti XIII. Hemos de estar, pues, a lo que dice Diago, mas que al Divi que cita el P. Nieremberg, porque siendo escrito de letra de aquel tiempo, equivocó este al Dñi por Divi, como lo aclara Diago.

Que dichas notas fueron puestas por mano del mismo S. Vicente, a más de la tradición constante de Alcañiz, lo confirma dicho Madalena con el testimonio de Pedro Portales, notario de aquella ciudad, en un instrumento público que autorizó, sobre el voto que allí se hizo de celebrar fiesta a S. Vicente, en el cual entre otros motivos se señala este: “Dejó también las partes de Sto. Tomás notadas de propia mano &c.” Consérvase dicho jurídico instrumento de 3 de noviembre de 1612, en el archivo del mismo Convento de Alcañiz.

Nota también el mismo autor, que en los tres últimos tomos o volúmenes, se llama el Angélico Doctor Frater Thomas, y en el primero Sanctus; por lo que infiere que aquellos fueron escritos antes de su canonización, y después el otro; lo cual confirma la forma de letra que parece más moderna.

A la obra del Maestro de las Sentencias, también puso el Santo glosas de su mano; pero como advierte el mismo Madalena, las transcribió de los Comentarios del Angélico Doctor.

En la librería de S. Miguel de los Reyes, hay una Biblia que el llamado Papa Luna, intitulado Benedicto XIII, regaló a S. Vicente, siendo su confesor, según así lo expresa allí mismo una inscripción antigua al principio de ella, cuya Biblia se halla marginada con varias notas manuscritas, algunas con letra se S. Vicente. Así dice: Ista Biblia glosata et postilata per D. Hugonem Cardinalem est fratris Vincentii Ferrarii Ord. Praedicat. in sacra pagina magistri, quam sibi dedit Sanctissimus in Christo Pater Dominus Benedictus Papae XIII, dum esset suus confesor.

Se han de añadir a las obras del Santo, lo siguiente: Coplas en lemosín para la procesión de los disciplinantes; parte de ellas trae el Maestro Serafín, en la vida del mismo Santo, y las vierte después en castellano, asegurándonos que están en el proceso de la Canonización, lib. 1, cap. 18.

El Maestro Vidal, en la vida del Santo (1: Lib. 1, cap. 18, párrafo 2, núm. 41) dice: Constante y segura tradición es, que S. Vicente es el autor de saludar con el Ave María a la Virgen Madre, antes del sermón, como se ve en todos los suyos, y asi propio, que es el autor de los gozos del rosario, que se cantan en valenciano.

FR. ANTONIO CANALS.

1419.

Ximeno, tomo 1, pág. 33.

Natural de Valencia. Consta que fue valenciano, de la carta que escribieron los Jurados de Valencia a Fr. Juan de Podionucis, General del Orden de Predicadores, en 27 de septiembre de 1402, en su recomendación.

En prueba de lo que dice Ximeno en el número 2, de que compuso nuestro Canals, Libre de la Confesió, añadiré la partida del espolio del P. Fr. Manuel Marco, vaciado en Agosto de 1450. “Item, de libro in quo erat Confessio Magistri Canals vendito Fr. Vincentio de la Torre...” 15 sueldos.

De la obra de Valerio Máximo que cita Ximeno al número 1, diciendo que hay un ejemplar en París, manuscrito en vitela, en la librería de Colbert, añadimos que hay otro en la del Excmo. Sr. Marqués de Dos-Aguas, en un tomo en folio, también en vitela: empieza por la tabla de los capítulos, después siguen las cartas del Cardenal al Consejo de Barcelona, y de este a aquel.

DOMINGO MASCÓ.

1427

Legista valenciano, abogado de la ciudad de Valencia, y jurado en los años de 1378 y 1386. Fue muy erudito, como lo manifiesta la embajada que hizo a D. Juan Rei de Aragón en 1387, estando en Barcelona, donde fue enviado por la ciudad de Valencia: allí hizo tanto aprecio de su persona el Rey, que le nombró su Vice Canciller, como dice Escolano (1: 1 Lib. 10 de la Historia de Valencia, cap. 19, núm. 1). Tenía una copiosa librería, estimable en aquel tiempo en que aún no se había descubierto el Noble Arte de la Imprenta: el inventario de dicha librería le recibió Bernardo Gomis, Escribano, en 1404.

Fue también Consejero del Rey D. Martín, y mereció que este Soberano le honrase con los distintivos de egregio doctor y famoso Asesor de su Bailía, como lo dice en la Carta Real de 23 de enero 1402, registrada en el Archivo de la Bailía de esta ciudad.

Asistió como Vice Canciller del Rey D. Martín en las Cortes tenidas en Monzón, por el Rey D. Juan, en 1 de diciembre de 1389 a los regnícolas valencianos: en ellas firma D. Mascho, y también en los Fueros del Rey D. Martín, hechos en Valencia a 26 y 28 de Setiembre de 1403, se lee en todos los decretos su firma en los modos siguientes: 

D. Maschò, Do mas, Doma, Do, y Dominicus maschó, y malamente tres veces: Do mascó, sin aspiración como algunas veces se ha observado. Murió nuestro Mascó en 31 de Octubre de 1427, según Guillermo Mir en sus Fastos Consulares.

Existen en el día de nuestro autor: 1. Commentaria super Foris Valentiae. Manuscrito. Véase al Sr. Bayer (2: Notas a la Bibliot. Vet. de D. Nicolás Antonio, tomo 2, pág. 147).

Escribió también a principios de dicho siglo XV: 2. Tratado de la potestad y jurisdicción de la Bailía y Gobernación de esta Ciudad y Reino. Manuscrito que dice D. Mariano Ortiz en la Carta en que da noticia de la fundación del Convento del Carmen, pág. 3 en la nota, que vio y leyó.

3. Regles d'Amor i parlament d'un home i una fembra fetes per Miser Domingo Mascó á requesta de la Carrosa Dama del Rey D. Juan I. y carta amorosa de esta al Rei i sa resposta. Manuscrito en folio que original he tenido en mi poder; consta de 52 fojas, y son unos diálogos entre un hombre y mujer, letra del referido siglo.

4. L'Hom enamorat y la fembra satisfeta. Tragedia alusiva al amor que profesaba el Rey D. Juan I a Doña Carrosa, Dama de la Reina, que se representó en el Palacio del Real de Valencia en Abril de 1394, manuscrito, que dice el referido Ortiz en la obra del Descubrimiento de las Leyes Palatinas, folio 39, que original, con varias notas de aquel tiempo, tenía en su poder.

5. Alegacions fetes per Mosen Domingo Mascó, Asesor de la Bailía General, de que los fets ó crims ques fan ó cometen en la mar, encara que sien comés; pusques facen fora les milles son de la jurisdicció del Batle general.

Están en el archivo de la Bailía, en el libro intitulado: Libre negre de titols i privilegis &c. folio 120.


ARNALDO STANYOL.

1430.

Religioso Carmelita: no tenemos más noticia de él, que la que nos suministró nuestro paisano el Ilmo. Sr. D. Francisco Pérez Bayer, en las notas a la Bibliot. Vet. de D. Nicolás Antonio, tomo 2, pág. 223.

Tradujo a la lengua valenciana:

1. Lo libre del Regiment dels Princeps, fet é compilat per frare Egidi Romá del Ordre des frares Ermitans de Sent Agosti, declarat é explanat per frare Arnau Stanyol del Ordre de Senta Maria del Munt del Carme, á instancia del molt alt é magnifich Princep lo Senyor Infant En jacme, Compte d'Urgel é Vezcomte d'Ager.

Se conserva este códice manuscrito cerca del año 1430, en la librería del Escorial, letra R, Armar. 1, número 8, (tomo II, pág. 613). Este autor no le trae la Biblioteca Carmelitana de un anónimo, impresa en 1752.

PEDRO CARBÓ.

1430.

Valenciano, vecino de Cullera, y padre del célebre Luis Carbó, que en compañía de D. Ramón Boil, estuvo en la jornada que hizo el Rey D. Alonso V, a la conquista de Nápoles; fue grande humanista y poeta, por lo que el Rey, y D. Ramón, siendo Virey del Abruzo, le honraron mucho.

Según un manuscrito de Onofre Esquerdo, en que habla de varias familias, escribió nuestro Carbó: 1. Tratado de Agricultura. Manuscrito en latín, tomando los pensamientos de la del Maestro Sanyol, físico que ordenó la de Aragón, de orden del Rey D. Pedro IV; y como D. Alonso V murió en 1458, y el autor era padre del que le acompañó a Nápoles, por eso arbitramos colocarle en el año 1430.

JUAN MERCADER.

1438.

Valenciano, progenitor de los Condes de Buñol, y de los Barones de Chest. Siguió la carrera de la jurisprudencia, y se graduó de doctor en leyes. Bien enterada la ciudad de Valencia de su talento e instrucción, lo deseó para su gobierno, y sirvió el empleo de jurado en 1402: satisfecha de sus grandes conocimientos, le nombró por su síndico para las Cortes que celebró el Rey D. Martín en la misma en 1403, y en dicha representación asistió a las mismas, según es de ver en la impresión que junto con los fueros se hizo de ellas en 1482.

Su crédito se extendió por todas partes; y así, luego que ocupó el trono de Aragón el Rey D. Fernando I, le honró con el honorífico cargo de Baile General de este Reino, declarándole después superior a los demás de esta, y de la otra parte de Xixona (Jijona); y mandando que le diesen cuentas de sus administraciones, según consta por el privilegio de dicho Rey, folio 171.

Continuaba en ejercer aún este cargo en tiempo de las Cortes de Valencia de 1438, en que Belluga manifiesta haber tenido una fuerte disputa con el mismo.

Escribió: 1. Notae super Foris Valentiae.

Bayer, en las Notas a la Vet. de D. Nicolás Antonio, habla de nuestro escritor, pág. 147, del tomo 2.


D. MANUEL DÍEZ.

1443.

Caballero valenciano. Aclarando más lo que dice Ximeno, tomo 1, pág. 35, de este autor, añadimos: que el Libre de Menescalia, se tradujo al catalán, y publicó la primera vez en esta lengua en 1515, vertido seguramente del que en castellano se publicó en Zaragoza en 1499, tal vez sin saber el traductor, ni tener noticia del que manuscrito vio en Roma D. Nicolás Antonio; y aunque el de Mayans, que cita Ximeno, carece de lugar y año de impresión, he visto un ejemplar que lo tiene, del que me parece dar noticia con alguna extensión; su título dice: Tractat fet per lo magnifich Mossen Manuel Dieç, é dirigit al excellent é Reverendissim Senyor D. Alonso de Aragó, Archebisbe de Saragoza... Lo qual tractat es profitós é molt necesari per qualsevol caballer ó gentil home, ho per qualsevol altra persona que te cavall ó mula, ó qualsevol altre animal de çella: ço es per coneixer totes les malalties é saber curar aquelles. E axi mateix, es molt necessari lo present tractat per qualsevol ferrer ho menescal. En lo Prohemi dice el autor: “He compost lo present libre compartit en tres baibons: lo primer tractará de les mules: lo segon dels cavalls: lo tercer de la nothomia de dits animals.... lo qual per rahó se poria anomenar Espill de Cavallers.”

El traductor dice en el prólogo, después de haber manifestado que el autor dividió la obra en diez capítulos principales: “E yo veent que los dits capitols parlaven molt escur y breu per les persones que entenen poch, per ço he compartit los demunt dits capitols per parlar mes clarament; empero no mudant en cosa ninguna la sentencia....” 

Al principio del libro se halla una nota o portada que dice: “A lahor e gloria de nostre Senyor Deu Jesu Christ fonch estampat lo present tractat molt necesari e prefitos per qualsevol Cavaller ó gentil home; ço es per saber coneixer qualsevol malaltia ho accident que pot venir al cavall: ó á la mula: ó saber curar aquelles: així com largament en lo present libre es contengut. E fonch estampat en la insigne Ciutat de Barcelona per mestre Johan Rosembach Alemany á propies despeses suas. E fonch acabat á 15 del mes de Febrer any 1515.” En 4.°

En la librería del convento de Predicadores de Valencia, existe un tomo manuscrito en folio, escrito en vitela y papel, cuya obra es sin duda alguna el mismo original del autor. La letra es del siglo XV, la lengua lemosino puro que no deja lugar a dudar sea original: fáltanle algunas hojas intermedias. Empieza: “Aquest Libre de Merchalia ha compilat e espirementat lo noble Mossen Manuel Dieç Senyor de la Villa de Andilla. En nom sia de la Sancta Trinitat que es Pare é Fill, é Sent Sprit tot un Deu.” Fáltale la dedicatoria al Arzobispo de Zaragoza; y el primer tratado de las mulas, que el impreso lleva al principio, este lo tiene al fin: y cotejado este manuscrito con el impreso catalán, se ve una grande variación en muchísimas voces, siendo en este el dialecto provincial, (Provintia : Provenza, Provence, Provença , Provenço) y aquel puro valenciano.

Véase el árbol de los Rebolledos que trae Cerdá en las notas al canto del Turia de la Diana de Gil Polo, y a más las páginas 337, 520 y 522.

FRAY RAIMUNDO FOLCH.

1444.            

Natural de la ciudad de Valencia, religioso dominico; fue el primero de su orden que tuvo una de las cinco capellanías que fundó el Rey D. Alonso en la Capilla de los Reyes, con renta de 10 libras anuales. Sirvió por dos veces el empleo de Prior del Convento de Santo Domingo de Valencia: la primera en el año 1421, y lo era aún en 6 de mayo 1429: la segunda, comenzó en 24 de octubre 1438, y lo terminó en julio de 1439. Murió en su convento de Valencia lunes 27 de abril, 1444, lo cual consta del gasto de diae Feria carnes pro 36 de recreatorio propter obitum venerabilis Patris jubilarii Fr. Raymundi Folch.

El P. Teixidor en su Necrologio asegura que es valenciano, y trae su espolio, del cual colige que escribió las obras que diremos, y que se encontraron manuscritas; y a más dice: que en tiempo de nuestro autor, aún se usaba llevar cosida con el escapulario la capilla negra. Sobre ello puede verse a Echard, tomo 1, pág. 75. Escribió:

1. Los termens naturals.

2. De principiis fororum, cuius initium es generatio est duplex.

3. De Misteriis Missarum.

4. Sermons de Defunctis in compendio.

5. Sermons Santorals per annum.

6. Sermons Dominicals per annum.

7. Dos Sermonaris.

8. Sin otros muchos cuadernos de Sermones sueltos.


FRAY PASCUAL BORRÁS.

1447.

Valenciano del orden de Santo Domingo, de quien tenemos muy pocas noticias, sólo se sabe que era religioso, y que murió en el convento de Predicadores de Valencia a 7 de marzo de 1447. En su muerte se encontraron muchos volúmenes de

1. Sermons, que comúnmente y con certeza en el espolio se tuvieron por obra suya.

En recibo de abril de dicho año 1447 se vació por espolio en cantidad de 1086 sueldos y 8, y se hallaron entre sus muebles tres tomos de sermones de San Vicente Ferrer, y se vendieron por el precio siguiente: Un volum de sermons de Mestre Vicent á frare Jaume Just 5 sous y 6, aliud iden 3 sous y 2, aliud Frat. Michaeli Bonora 1 sou y 6.  


FRAY MARTÍN TRILLES.

1454.

Hijo del convento de predicadores de Valencia, y natural de Villafranca en el Maestrado cerca (Maestrat, Maestrazgo) de Morella. Desde el año 1428, regentó la lección (licion) de la Catedral de Tortosa, instituida en 1365, siendo en ella el primer Lector el Maestro Fr. Bartolomé Gaçó, también hijo de hábito del referido convento de Valencia.

Dejó la lección de Tortosa para ejercer el cargo de Vicario general de la Provincia, que con amplísimos poderes le confirió el General Fr. Bartolomé Texeiro. Diago en la Historia de la Orden de Predicadores, folio 65, dice: que el capítulo de Barcelona de 1435, le eligió Provincial vigésimo tercero. A más de los capítulos que refiere el dicho Diago, celebró uno en Estella de Navarra en 1442, y otro en el siguiente año en la Seo de Urgel, cuyas actas no vio Diago. Fue también al Capítulo General que se celebró en Dijon, Ciudad del Ducado de Borgoña, a 31 de mayo 1444. En este mismo año, celebró Capítulo en Huesca a 8 setiembre, en cuyas actas se le dio el título de Inquisidor de Valencia, empleo que obtuvo por la muerte del Maestro Fr. Arnaldo Corts, sucedida en agosto de 1443. Después de absuelto de Provincial a petición suya, como dice el P. Teixidor en el Necrologio, fue prior en Valencia, cuyo empleo empezó a ejercer a 10 de febrero 1448. Siéndolo, fue al capítulo general tenido en Roma en 12 junio 1451, y no 52 como dice Diago, en que quedó electo General Fr. Guido Flamocheti. No obstante los crecidos gastos que le ocasionó el pleito del subsidio, compró muchos libros para la librería, y entre ellos el que se halla en gasto de 31 de agosto 1452: “Item emimus á D. Fr. Sebastiano Episcopo Gultilliensi quendam magnum librum et pulchrum vocatum librum fragmentorum, sive tabulam originalium Fr. Andreae de Cornelles Ord. Minorum pro ponendo in libraria, pretio 35 florinorum monetae regalium valentiae, quas solvimus sibi ultima istius mensis per manus Prioris Mag. Martini Trilles....385 sous.”

Murió en su convento de Valencia a 24 de octubre 1454. = Fontana hace mención de él en Monumenta...

En su espolio, que está vaciado en recibo de diciembre 1454 y 1455, se hallan muchos y curiosos libros con la expresión de sus autores; y uno cuyo autor se ignoraba, le expresaron así: “Item Fr. Pineda quasdam Epistolas nomen est ignotum 3 sueldos.” De aquí se infiere que todos los demás libros que están sin nombre de autor son obras suyas; de quien afirman fue doctísimo cuantos hacen memoria de él, como son Antist, Historia manuscrita de la Inquisición, tomo 3, lib. 5, cap. 11: también Diago en el lugar antes citado; Falcó en la Historia de las cosas más notables pertenecientes al Convento de Predicadores de Valencia, y Ortí (Orti) en sus Memorias de la Universidad (Unniversidad) de Valencia, cap. 2, pág. 17.

Los libros, pues, que escribió son los siguientes, según opina el erudito P. Teixidor.

1. Un sermonario Lavate capita.

2. Otro sermonario Tunc videbunt.

3. Un sermonario qui incipit: Nondum (o Nondam) autem.

4. Idem otro sermonario qui incipit: Hora est jam.

5. Idem: Recordare filii.

6. Otro qui incipit: Ascendens Jesus.

7. Otro idem: Christo confixus sum.

8. Otro idem: Christus est.

Son todos ocho tomos de sermones.

9. Liber Miraculorum.

10. Liber qui incipit: Regimen Animarum, in quo continentur diversi tractatus.

11. De directione et instructione confessorum.

12. Liber contra Judaeos et de officiis.

13. Tractatus contra Judaeos. 

Estos dos volúmenes los compró el Maestro Pineda, y de este mismo asunto había otro con el nombre de su autor, y dice así: “Fr. Bernardo Januarii Librum contra Judaeos, de Figuerola 10 sueldos y 8. ¿Y por qué, pues, de este autor se expresa el nombre, y no de los otros dos antecedentes? Teixidor no discurre otro motivo que el de ser obras de Trilles.


BARTOLOMÉ FACHS.

1457.

Habla de este autor Ximeno, tomo 1, pág. 39, haciéndole valenciano, con referencia a Viciana y otros; pero en obsequio de la verdad debo decir, que no han padecido error los que le creyeron genovés, antes bien se engañaron Viciana y los que le han querido hacer del Reino de Valencia. Jaime Curulo, genovés, y grande amigo de Facio, escribiendo a Arnaldo Fenolleda, caballero español, con motivo de enviarle la versión que hizo Facio de Arriano. Empieza la carta: “Bartholomeus Faccius conterraneus meus...” Esta carta va impresa juntamente con el Arriano de este. Él mismo confesaba ser de la Liguria, como lo refiere Lorenzo Vala en el lib. 1 de las invectivas contra Faccio: por lo cual empieza el libro con aquellos versos de Virgilio:

Vane Ligur, frustra animis elate superbis.

Necquicquam patrias tentasti libricus artes.

Nec fraus te incolumen fallaci perferet anno.”

Pero añade Vala: Ex vincula non ex urbe est. El linaje de Facio fue noble, como quiere Ximeno, y hubo jurados en Valencia como dice, porque lo fueron: Pere Falchs en 1408, 1426 y 1470: Jaume Falchs 1464, 71, 73 y 90: Juan Falchs en 1469: Frances o Francisco Falchs (Fachs) en 1515, 17 y 19: Juan Nofre Fachs en 1521: Jaime Juan Fachs en 1578, 81 y 88. Y aunque dice el referido Vala en el lugar citado: “Ad Scytas ortum ipsius referunt... nam pater Scythes esse fertur, nec non (ut graeco verbo utar) scyreus id est sutor piscatoribus, è quorum corpore ipse est, calceos faciens: à quo prae inopia vir puer hic, veluti mancipium fuerat, Spinolae familiae traditus est.”

Vala fue declarado enemigo de Facio, y así caute legendus est, en lo que dice del origen de su padre, y del mismo Bartolomé Facio.

Gesnero en su Biblioteca, pág. 103, col. 2, dice: “Bartholomeus Facius Genvensis.” Y trae varias obras y ediciones que no vio Ximeno, y de que por no tenerle por valenciano no doy noticia, como ni tampoco de otras que hay en la hermosa librería de S. Miguel de los Reyes de Valencia.


FR. JAIME JUST.

1459.

Valenciano, del orden de predicadores, del que sólo se hallan las noticias que siguen:

En 18 de febrero 1409 ya era religioso profeso. Fue confesor de D. Juan Rey de Navarra, que por muerte de su hermano el gran Rey D. Alfonso, sucedió en la corona de Aragón, lo cual consta de la partida que se halló en recibo del libro mayor en la Dominica 2.a post octavam paschae 1451, que dice así: Item accipimus á Fr. Jacobo Just baccalaureo, presentato, confesore Domini Regis Navarrae de predicatione quam tenuit Benicarló: 20 sueldos. No lo vio Diago, y por eso le omite entre los confesores de Reyes. Murió en el palacio de la Inquisición, que entonces estaba en la Parroquia de S. Esteban (Estévan), de donde lo trasladaron de noche a su convento con cruz, precediendo licencia y facultad de su hermano el Maestro Fr. Miguel Just, entonces Inquisidor. Parece tendría empleo en la Inquisición, ya por haber muerto en su palacio, como también porque era muy docto y versado en la jurisprudencia. Y aún por eso en el ruidoso pleito que tuvo su convento sobre el subsidio, ordenó nuestro Just el alegato en su defensa, que se remitió al Arzobispo de Tarragona, que era juez comisario; y el convento le dio 4 sueld. 6 din. en agradecimiento de su trabajo, según consta en gasto de agosto de 1451. “Item solvimus Fr. Jacobo Just Bacalaureo pro littera quam ordinavit et illam missimus dicto Archiepiscopo Tarraconensi, 4 sueld. 6 din.”

Viernes a 26 de octubre de 1459, se hizo en su convento el oficio de sepultura.

Dejó escritos: 1. Tres sermonarios. 2. Dos lecturas sobre tratados (cuya materia no se expresa.) 3. Tres libros de lógica; y unos cuadernos sueltos de lo mismo, y que se hallaron en su espolio.

Véase a Teixidor en el Necrologio, tomo 1.


MOSEN AUSIAS MARCH.

1462.

Ximeno, tomo 1, pág. 41.

Fue caballero valenciano, y aunque se ignora el año fijo de su nacimiento, se sabe que nació en Valencia, y que floreció en tiempo de D. Alonso V de Aragón: además de las pruebas que de ello nos da Ximeno en el lugar citado, lo demuestra plenamente nuestro fecundísimo poeta Vicente Mariner en la traducción latina de sus obras, y prólogo que precede. Escolano (1: Tomo 1, lib. 4, cap. último, col. 1132, núm. 10) le llama poeta laureado, que es decir coronado; pero ignoramos en qué lugar, ni por qué autoridad recibió la corona poética.   

Dicho Escolano (1: Tomo 2, lib. 10, cap. 29, co. 1698, núm 5.) dice entre otras cosas: Que los Marchs vinieron de Cataluña a la conquista de Valencia; que hubo dos familias de este apellido, siendo la una la de nuestro poeta, donde le da otra vez el título de laureado; que los catalanes lo hacen catalán por haber escrito sus conceptos en lemosín, y por traer su origen por allá: y añade, que Garcilaso de la Vega le imitó tomando de él estanças enteras.

Pero ya no cabe duda sobre la patria de March, desde que el Señor Borrull nos presentó una clara demostración de este punto en la Exposición a la Academia de S. Carlos de Valencia, en cuya obra, pág. 9, nota 5, se ve que dicho March asistió a las Cortes celebradas en Valencia en 1446.

Cerdá en las notas al Canto del Turia, pág. 291, dice: Que consta por los libros del Estamento o Estado de Nobles, que la familia de March de la ciudad de Valencia es noble, y trae su origen de la ciudad de Jaca en Aragón; que vino al tiempo de la conquista de esta Capital y Reino, en donde asentó su casa y solar, conocido en 1238 (2: Real registro repart. Valentiae), y no de Cataluña, como se supone en las Obras Poéticas de Ausias March, impresas en Valladolid en 1555 (que es donde lo hubo de sacar Escolano). De esta familia procedió Mosen Pedro March, Tesorero del Duque Real de Gandía: casó con Doña Leonor Ripoll, según lo convence el codicilo de D. Francisco Juan Ripoll, Señor de Genovés, fecho en Xátiva a 1 de junio 1395, en que hizo una manda a Doña Leonor su nieta, mujer de Mosen Pedro March. Este otorgó su testamento ante Francisco Dalmau, escribano de la misma, a 22 de diciembre 1413, en el que después de nombrar por hijo a Ausias, llama para la sucesión de sus bienes a sus nietas Violante y Aldonza, hijas de Juan su hijo y Doña Violante su mujer. 

Ausias March casó dos veces: la primera, con Doña Isabel Martorell, consta por la escritura que recibió Pedro Rubiols a 28 de enero 1440, que dice: Ausiasius March miles habitator ville Gandie, tamquam heres universalis bonorum, que ferunt domnae Isabelis uxoris meae: se compromete con Galcerán Martorell, su cuñado: la segunda, con Doña Juana Escorna, como lo declaró Don Bernardo Escorna en su testamento hecho ante Juan Caudel, escribano de Denia, a 30 de diciembre 1437. Refiere en él que casó con Doña Aldonza Castellá, de la que tuvo a Doña Juana, mujer de March, a Doña Aldonza, mujer de D. Luis Jofré, señor de Benifayó, y a D. Baltasar Escorna, a quien nombra por heredero.

Ausias fue Señor de Beniarjó, cerca de Gandía, otorgó su testamento en 4 de noviembre de 1458, ante Berenguer Cardona, notario público; fue su heredero D. Jofre de Blanes, dueño del lugar de Albalat, según escritura de 5 de junio de 1462, ante Pedro Rubiols y Bartolomé Batalla, notarios, y así podemos creer que murió Ausias en el intermedio de 1458 a 1462.

Su gran talento, instrucción y numen poético, fueron causa que Francisco Franco, en su libro de Enfermedades contagiosas, página 11, dijera: “que la obra es digna de ser esculpida en letras de oro”, citando algunos versos suyos en corroboración de ello; y no sólo fue la admiración de su siglo, sino que también en los venideros: por lo que merece que lo coloquemos entre los más célebres poetas lemosines; pues según dice el citado Sr. Borrull en la referida Exposición sobre las pinturas, página 10, se hizo acreedor a grandes elogios; como lo atestiguan hasta los más severos historiadores. Mariana (1: Historia de España, lib. 23, cap. 3) y Zurita (2: Anales de Aragón, tomo 4, lib. 17, cap. 24) ensalzan sobre manera su numen, y el clarísimo P. Juan Andrés, bibliotecario que fue del Rey de Nápoles (3: Dell origine, prog. é stat. d'ogni Leterat. tomo 2, lib. 1, cap. 1, párrafo 55), asegura que puede llamarse con razón, el Petrarca de los Provenzales, y que sus rimas han sido varias veces reimpresas, comentadas, traducidas, y celebradas no sólo por los españoles, sino por los italianos, y otras naciones. Le alaban también Argote de Molina (4: En el Conde Lucanor compuesto por D. Juan Manuel, al principio del libro, en el discurso sobre la poesía castellana), Faria (5: En el discurso que precede al tomo 1 de la Fuente de Aganipe, y en las advertencias contra la opinión moderna de lo que es poesía), y otros muchos sabios que fuera cosa prolija referir, tanto mejor cuanto es verdad, y no necesita más elogios que el de leer los Cantos de amor, obra de su ingenio y de su pluma. A la obra que Ximeno cita al folio 43, col. 1, intitulada: Obres en vers, dividides en Cantichs de amor morals, spirituals, e de mort. Se debe añadir, que la traducción de esta obra hecha al castellano por D. Baltasar de Romaní, se publicó en Valencia por Juan Navarro a 10 de marzo 1539, en folio, y la que hizo Jorge Montemayor se imprimió primero en Zaragoza en 1562, en 8.°

La cita que en comprobación de ser Ausias valenciano:

La velletat en Valencians mal prova,

é no se yo com faça obra nova. ()

Se encuentra en el cántico octavo de la muerte, folio 157, de la primera impresión hecha en Barcelona 1543, en 4.°, porque la que se hizo en 1545 también en Barcelona es en 8.°, y no en 4.°, como dice Ximeno. 

En la librería del Sr. Borrull hay un ejemplar de sus obras imprimidas (dice) en Barcelona en casa de Claudi Bornat 1560, en 8.°

En el dorso del frontis, al pie del soneto de Pedro Seraphi, se halla este dístico manuscrito:

Doctor Narcisus nomen, cognomen Aranus Rector Villalbe, est huius herus libri.

El cual fue el traductor de todas sus obras, y en las márgenes de este ejemplar, se entretuvo en notar de letra suya la explicación de varias palabras y conceptos. Habla de este traductor Ximeno.

El nombre lemosín de Ausias, que también se halla a veces escrito Auxias y Ossias (Ausiàs), equivale en castellano a Agustín. 

FRANCISCO DE PERTUSA.

1464.         

Caballero y canónigo de Valencia. Aclarando más a Ximeno (6: Tomo 1, pág. 35, artículo de este autor), diremos: que el códice original en lemosín, y se encuentra en la librería de la catedral de Valencia, es en 4.°: tiene este título: Lo Pertusa, ó Memorial de la Fé Catholica; su autor trata en él de los artículos principales de la Fé, de sus dudas y soluciones.

La copia que Ximeno dice, es en folio; está aumentada con diez y siete adiciones hechas por el mismo autor.

Otro ejemplar de esta obra, escrito en el año 1464, se conserva en la real biblioteca de Madrid, en cuyo prólogo dice: “Perço comtem que les rahons scampades per diversos libres que Deu per gratia sua è mijançant mon continuat gran treball m'ha donades à trobar sobre la declaracio ò probacio dels articles de la Santa Fee Catholica, no m'hisquen de memoria ò los lochs ò son posades. Per tal à laor è gloria de nostre Senyor Deu Jesu Christ è de la sua Mare Verge gloriosa Senyora è advocada nostra Madona Santa Maria, è à consolacio del meu sperit. Yo Francesch de Pertusa jatsia indigne servent de Iesu Christ, les hè replegades totes en lo present Memorial:::: En los quals tractats apparra assats clarament, les grans dificultats de moltes materies subtils: les quals coses serán al enteniment molt plasents, è à la conscientia dels Catholics molt consolables & profitoses &c.”

MISER PEDRO BELLUGA.

1468.

Del que habla Ximeno, tomo 1, pág. 37, col. 2, y tomo 2, pág. 374, colocándole en el año 1446.

Se ha de añadir que era hijo de Miser Juan Belluga y Dorcua, y Na Catalina de Thous; casó con Na Juana, viuda de Luis Anglés, como consta de las cartas ante Benito Salvador, en 14 de julio de 1465. Fue señor de Beneixida, dentro los términos generales de Xátiva, en la valle de Carcel; según se lee en la escritura de arriendo de frutos de dicho lugar que hizo a Sancho Torres, vecino de Alcántara, confinante con Beneixida, por tiempo de 4 años y precio de cada uno de 8400 sueldos, ante Benito Salvador en 17 de febrero 1444, y en otra escritura ante Pedro Rubiols en 20 de mayo 1457, sobre la continuación de una nueva acequia que estaba empezada a sacar del río de Sallent. En el consejo general celebrado en 28 septiembre 1429, se le nombró uno de los inquisidores o pesquisadores contra los oficiales; obtuvo dos veces el empleo de asesor del justicia criminal: la primera, de mosen Pedro Juan Cabanilles, electo justicia en 22 de diciembre 1429, del cual fue también lugarteniente; y la segunda, en 22 de diciembre, en que eligieron a En Luis Frígola. Ejerció igualmente el empleo de Maestre Racional de la Regia Corte en 1442.

El rey D. Alonso lo empleó en su servicio con el cargo de abogado patrimonial, según se lee en su despacho dado en Castel novo de Nápoles a 18 de julio 1451 (1: Registr. de Offic. Val. Reg. Alfons. III, folio 154); y el rey D. Juan atendidos méritos de Miser Pedro Belluga, le nombró abogado fiscal por su privilegio dado en Zaragoza a 7 de septiembre 1458, y lo declaró por noble, atendiendo a los servicios que había hecho a su antecesor y hermano el rey D. Alonso. El mismo rey D. Juan por otro privilegio fecho en Zaragoza a 16 de enero 1461, (2: Regist. in Offic. Val. Regis Joannis II, fol. 65) le dio el cargo de abogado patrimonial con la expresión honorífica de ejecutarlo por ser el más benemérito.

Rodríguez y Ximeno, yerran en decir que se llamaba Pedro Juan; sólo se llamaba Pedro, como consta de todos los instrumentos hasta aquí citados, y con sólo este nombre hace de él memoria D. Nicolás Antonio, y Morlá, que lo citan.          

En su obra Speculum Principum, dice él mismo la principió celebrando Cortes Generales a los valencianos, D. Juan Rey de Navarra, en 16 de enero de 1437, y concluyo martes a 17 de enero de 1441, a las 8 de la tarde, quinto mes de su destierro, que cumplía de orden del rey D. Alonso el Conquistador de Nápoles.

Como es bastante conocido el mérito de Belluga, y los autores han ocultado o equivocado la causa de su destierro, aclararemos el motivo: y fue, la disputa que en las Cortes de Valencia de 1438 y 39, tuvo con el Baile Juan Mercader, sobre deberse mandar hacer inquisición de todos los Oficiales Reales: después de haberla referido con cuanto alegaba, dice en la rúbrica 35, número 24: Et ego de iis bene debeo recordari quoniam maledicte fuerunt alegaciones pro me: quia pro ipsis ego sum in exilio, et multa damna passus sum...

Matheu (1: De Regimine Regni Valentiae, cap. 3, § 1 de la segunda impresión) duda que se celebrasen Cortes en dicho año, pero sin fundamento; pues lo dice expresamente Belluga loc. cit. Ximeno (2: Tomo 1, pág. 38) asegura que la disputa sucedió en 1446; mas se equivoca, pues en 1441 ya estaba desterrado en resulta de ello, y lo dice él mismo al fin de su obra: y así habiendo sucedido después de las Cortes de 1438, como lo declara en dicha rúbrica, número 18, y antes de las de 1446; no puede dudarse ni de la existencia de las Cortes de 1438 y 39, ni de que en ellas sucediese lo referido.

D. Francisco Pérez Bayer (3: Notas a la Bibliot. Vet. de D. Nicolás Antonio, tomo 2, pág. 278) hablando de la muerte de Belluga, dice: Decessisse autem videtur anno 1471 sub cuius medium incius Michael Dalmau nuper defuncti munnus suffectus dicitur, in Regest, official Val. Ioannis II. lib. 2. Pero se engaña en creer fue dicho año su muerte, porque podía muy bien estar vacante el empleo de Belluga dos y más años.

Acaeció, pues, la muerte de este autor en Valencia a 18 de marzo de 1468, a las 10 de la noche, según consta de la publicación del testamento que había otorgado ante Miguel Puigmijá, notario de Valencia, a 15 de dicho marzo de 1468, Murió en parroquia de S. Nicolás, calle de Caballeros, en la casa solar de los Condes de Buñol.

En dicho testamento nombró por uno de sus albaceas a Berenguer Mercader, a quien llama su propincuo pariente. Legó a sus hermanos Miser Nicolás Belluga, canónigo de Segorbe, y a Lorenzo Belluga cien sueldos por una vez a cada uno; y mandó ser enterrado en el convento de S. Francisco de Valencia, en la sepultura que tenía junto al altar mayor, en la que ordenó se hiciese una reja de hierro, y que se diese un cirio blanco de a libra a cada religioso.

En confirmación del día de su muerte, copiaremos aquí la noticia que de ella trae el dietario del capellán del rey D. Alonso, testigo de vista, el que al folio 140 dice: “Divenres á XVIII de Març, any LXVIII, (esto es 1468) à x hores de la nit, Micer Pere Beluga doctor en cascun dret, mestre en Sacra Taulatgia, Advocat fisqual, Advocat de la Ciutat, del Senyor Bisbe, del Maestre de Muntesa, Excegudor per lo Senyor Rey del robo de la moreria, altres grans porogacions avia. E lo dit dia e hora donà la anima á Deu, é maná que no toquasen campana ni fos nengu vestit de dol, ni haguesen confraria ni confidasen nengu de la Ciutat, é que fos soterrat de nit, é fosen L capelans é cascu portas un ciri blanch en la ma é fos soterrat en lo Monestir de Sent frances.”


FRAY RAFAEL GARCÍA.

1469.

Religioso dominico, y natural de Valencia, de linaje noble. Tuvo una hermana casada con Mosen Jofré de Monpalau, que fue el primero de los seis caballeros que con seis ciudadanos eligió el Consejo general por Regentes del Justicia criminal, para entender en el crimen de la quema del retablo mayor de la Seo de Valencia, sucedida en 21 de mayo de 1469.

Obtuvo el grado de Maestro en su religión, de Inquisidor de Mallorca, y Penitenciario del Papa. Fontana (1: Theatr. Dominic. part. 3, tit. II, pág. 556) dice: Magister Raphael García fuit institutus Inquisitor Mayoricarum eum quo dispensavit Papa in defectu aetatis, sicut patet per breve Apostolicum sub dia 21 Februarii 1425.

Fue nombrado Prior de su Convento, que comenzó a gobernar en 1 de enero de 1455: después Inquisidor de este Reino; pero no en la forma que refiere Diago (2: Lib. 1, cap. 35, fol. 64 vuelt.), donde hablando de Just, dice: “Tuvo por compañero algún tiempo, al Maestro Fr. Rafael García, porque se halla que era Inquisidor este padre en el año 1461, después de haber sido Prior de Predicadores.” Esto es falso, porque García entró por muerte de Just sucedida en 11 de noviembre de 1461, y fue instituido Inquisidor por el General Fr. Marcial Auribelli, quien llegó al convento de Predicadores de esta ciudad día 1 de octubre de 1461, de donde acompañándole García en 8 de noviembre, pasó a Xátiva, y allí con motivo de la muerte de Just, el General le creó Inquisidor.

De la penitenciaría del Papa consta se le dio título en las actas del capítulo provincial, que en 8 de agosto celebró en Predicadores de Valencia el maestro Martín de Sant Ángel, provincial; en que fue también Difinidor García, como asegura Diago.

Murió en su convento de Predicadores de Valencia, viernes a 14 de abril de 1469. Su entierro fue suntuoso, asistiendo la nobleza y el obispo titular de Christópolis y auxiliar de Valencia D. Fr. Jaime Pérez. Hace memoria de este religioso Antist, en su Historia de la Inquisición, pág. 1153, donde dice murió el año 1467; pero no fue su muerte sino el día y año antes dicho, como se halla corregido ya en dicho original de Antist.

Escribió las obras siguientes:

1. Summa Thologice. (Theologiae)

2. Questiones Thologie.

3. Liber de Questionibus.

4. Questiones in 4 lib. Sententiar.

5. De Casibus Conscientiae.

6. Casus textus Decretalium.

7. Concionum, dos tomos.

Todos manuscritos, que se hallaban en la librería de Santo Domingo. En un dietario manuscrito que se conserva en Predicadores de Valencia, folio 143, hay más noticias de nuestro García.


NICOLÁS SAGUNTINO.

1469.

Del que habla Ximeno, tomo 1, pág. 49, manifestando los motivos que tenía para asegurar que fue natural de Sagunto o Murviedro, y aunque Lorenzo Pignorio en su Epístola XII le llama Segundinus, haciéndole italiano, no debemos darle crédito, ya por ser sólo él que lo dice, como por escribir en época posterior a dicho autor. Sin embargo, confesamos de buena fé que nos ha puesto en duda dicho aserto, pero hasta que se pruebe con más claridad, debemos atenernos a Escolano (3: Historia de Valencia, tomo 2, lib. 7, cap. 23, col. 525) y Nicolás Antonio (4: Bibliot. Vet. pág. 295, núm. 580) que lo hace de Sagunto.

Dice Ximeno que la traducción que hizo este autor del idioma griego al latín de la Obra de Re Militari de Onosandro, filósofo antiguo, se halla manuscrita según atestigua D. Nicolás Antonio, en la Biblioteca del Escorial; y no tuvieron noticia ni uno ni otro de que la mencionada obra se guarda también manuscrita en vitela en la librería del Monasterio de S. Miguel de los Reyes, la cual está dedicada al rey D. Alonso V de Aragón y I de Nápoles.

Es de advertir, que habiendo muerto dicho rey en 27 de junio 1458, no pudo hacerse la traducción en 1469 como dice D. Nicolás Antonio, a no ser que se hiciese la dedicatoria después de muerto el rey, lo que no es verosímil.


PEDRO JUAN FERRER.

1470.

Caballero valenciano, de quien no tenemos más noticias que las que nos suministró el Ilmo. Sr. Pérez Bayer (1: Notas a la Bibliot. Vet. de D. Nicolás Antonio, tomo 2, pág. 204), diciendo que nuestro autor escribió por los años 1470 una obra en lemosín, que se halla en la Biblioteca del Escorial, let. L, armario I, núm. 25, (tomo 3, pág. 247) cuyo título es: 1. Sumari de batalla ha ultransa. Manuscrito. Su argumento son las leyes sobre duelos. Compuso también el mismo autor otra obra según parece a dicho anotador, que se halla también manuscrita en la referida librería del Escorial, letra h, armario 11, núm. 21, (tomo 2, pág. 80), donde dice Incerti Valentini, y tiene este título: 2. A todo trance, o Ritual de retos y desafíos.

Tal vez será de este Ferrer, la que está puesta por anónimo, y se halla en la citada librería, letra y, armario III, núm. 4, (tomo II, 376) con este título:

3. Furs de Batallers; que son las leyes establecidas por D. Jaime en el código valentino sobre desafíos, manuscritos en lemosín.


DON LUIS CORNELL.

1473.

Caballero valenciano. Por los años 1473 escribió una obra que manuscrita se conserva en la librería del Escorial, letra L, armario 1, núm. 2, (tomo III, pág. 247), y de la que nos da noticia el Ilmo. Sr. Bayer, en las ya referidas notas a la Biblioteca Vet. de D. Nicolás Antonio, tomo 2, pág. 313, y es: 1. Les sues letres de batalla á Mosen Galceran de Besora, (esto es carteles de desafío), entre las cuales hay varias de Galceran a Cornell, del mismo asunto: en ellas están las fórmulas y solemnidades de los singulares certámenes o duelos.


MOSEN JAIME ROIG.

De este escritor habla Ximeno, tomo 1, pág. 5, y le coloca en el año 1474. Pero habiendo adquirido noticias más extensas sobre dicho autor, debo adicionarlas, y son: que casó con Isabel Roig, y fue maestro en medicina, física y artes, según se lee en los codicilos que hizo la reina doña María de Castilla, mujer del sabio rey D. Alonso V de Aragón, en que fue testigo; cuyos codicilos se hallan registrados en el libro titulado de la reina doña María, archivado en el antes Real de Valencia, copil. diplomat. número 5, armar. 86.

Murió nuestro autor en sábado a 4 de abril de 1478, como consta en el dietario del capellán del Rey. D. Alonso, que manuscrito se conserva en la librería de Predicadores de Valencia, donde al folio 186, hablando del año 1478, dice: “Dimecres primer dia de Abril mestre Jaume Roig metge é Mosen Lois Mascó ab altres que tenien herats anaven á veure les açuts de les cequies, é pasat Benimamet lo mestre Jaume se aturà é volch descavalcar per horinar é al descavalcar yo crech que la poplexia regna, ell caigue de la mula é doná tan gran colp que nos poch levar. Mosen Lois Masquó (2: Era arcediano de Murviedro, y canónigo de esta Iglesia, e hijo de D. Domingo Mascó, doctor en leyes: tuvo por hermanos a D. Guillem, que testó ante Bartolomé Gomis en 19 octubre de 1528, y a Francisco Mascó, a quien dejó por heredero por no tener hijos) é tots los qui eren ali ab gran afany tornarenlo á Benimamet é de continent tengue la lengua groça que parlava ab gran afany. En la nit en una saria ab pala fonch aportat á Valencia en la sua casa. Lo disapte en la nit á IV del dit mes pagua lo deute de natura. Anima eius. requiescat in pace.”

Se corrobora todo lo dicho en los apuntamientos de Lorga, en que se lee (según Cerdá en las notas al canto del Turia de Polo), que en 27 de junio de 1477, Jaime Roig, maestro en artes y medicina, fue nombrado para intervenir en el examen de un boticario: que en 10 de agosto del mismo año, fue elegido por examinador de los médicos: y que en 6 de abril de 1478, eligió la ciudad en examinador de los médicos, al maestro Francisco Borrell, maestro en artes y medicina, por muerte del maestro Jaume Roig.

El maestro Sarmiento, en sus Memorias para la historia de la poesía y poetas españoles, trata de Roig desde el número 859 hasta 864, con grande elogio de sus poesías. Dice que de ellas se pueden sacar varias cosas para ilustrar su vida; pero yo sospecho (dice Cerdá) que Roig en muchas partes habla más como poeta que como historiador. Hacen mención también de nuestro autor Velázquez, Orígenes de la poesía, pág. 20. = Vitrian, traductor de las Memorias de Felipe Comines, pág. 3, del tomo 1. = Mayans, Vida de Vives, pág. 20.

El retrato de Roig se hallaba en el monasterio de la Murta, colocado allí como uno de los varones ilustres del Reino de Valencia.

Se debe añadir aún a Ximeno, que el libro Consells, citado al número 1, se reimprimió también en Barcelona por Jaime Cendrat, en 1561, en 8.°

El poema de que habla, tomo 1, pág. 51, col. 2, se halla en la obra de Fenollar (de quien más adelante trataremos), a la pág. 292, número 859 y siguientes.


MOSEN ANTONIO BOU.

1461.

Natural de Sueca, del que habla Ximeno, tomo 1, pág. 49 y 365. Añádese que tomó posesión del Canonicato de la Seo de Valencia en 12 de junio de 1430. En el año 1457 fue elegido por el cabildo y clero para besar el pie a Calixto III en su nombre; partió de Valencia en 27 de octubre de 1458 para embarcarse en Denia, llevando en regalo para su santidad un jarro y un par de vinajeras de cristal, guarnecido todo de oro, cuyo valor pasaba de mil florines, según se halla escrito en el dietario del capellán del rey D. Alonso, fol. 98. “En l'any (dice) 1457 per los honorables Canonges é capitol de la Seu, é per tot lo clero fonch elet lo Reverent Mestre Antoni Bou natural del loc de Sueca, Canonge de la dita Seu é Vicari de Sent Pere per Misatger al dit Sant Pere Calixte tercer... E lo dit capitol é clero transmeteren al Papa per Mestre Bou un pitxer é un parell de canadelles de viride guarnits dór cosa molt rica é bella que valia mes de mil florins.”

Otorgó su testamento ante Juan Esteve, notario y secretario del Ilmo. Cabildo, en 14 de mayo 1461. Habiendo muerto en 28 de noviembre de dicho año, fue llevado su cadáver, para darle sepultura, al monasterio de Valdecrist de Cartujos, como él lo había mandado; y en la Capilla del Santísimo Cristo del claustro nuevo, se colocó una lápida con esta inscrición:

CELEBRANTES IN HOC ALTARI TENENTUR ORARE PRO SPECTABILI, AC PRIDENTISSIMO VIRO MAGISTRO ANTONIO BOU, SACRAE THEOLOGIAE DIGNISSIMO PROFESSORE CANONICO VALENTINO, VICARIO ETIAM GENERALI, NEC NON PAENITENTIARIO DOMINI P. P. CALIXTI TERTII, ET PRO PARENTIBUS SUIS. QUI VENERABILIS VIR PRASENTEM DOTAVIT CAPELLAM, SEPULTUSQUE IN CIMITERIO CLAUSTRI OBDORMIVIT IN DOMINO XXV DIE NOVEMBRIS ANNO DOMINI MCCCLXI CUJUS ANIMA REQUIESCAT IN PACE.

En virtud de su disposición testamentaria, se hizo el altar y enrejado de hierro en la capilla de San Pedro de la catedral de Valencia, costeándolo los albaceas de los bienes de la herencia de dicho Prebendado; y se colocaron en 9 de agosto de 1470, según lo puntualiza el referido capellán del rey D. Alfonso a la pág. 167 diciendo: “Dijous 9 de Agost 1470 fonch mes lo rexat de ferre en la capella de S. Pere de la Seu é lo retaule pera la dita capella, lo qual retaule é rexat fonch pagat dels bens de Mestre Antoni Bou Canonge de la dita Seu é Vicari de S. Pere, era natural del loc de Sueca.”

Es visto que Ximeno debió colocar a este escritor en 1461 en que murió, y no en el de 1468 como lo hizo.


V. P. D. JUAN FORT.

1464.

Cartujo e hijo de Albocacer. De este autor habla Ximeno, tomo 1, pág. 47. Se añade que escribió un tratado de preparación para la Misa. Lo halló en Nápoles el P. Juan Andrés, jesuita, con este título: Tractatus B. Joannis Fort Hispani Cartusiensis Ordinis Monachi: Quomodo Sacerdos se debet preparare ad celebrandum sacrosanctum Missae sacrificium.


MATÍAS MERCADER.

1465.

Caballero y arcediano de la iglesia de Valencia, del cual nos da noticia el Ilmo. Sr. Bayer, (1: Notas a la Bibliot. Vet. de D. Nicolás Antonio, tomo 2, pág. 294) diciendo que escribió en lengua italiana, y dedicó a nuestro valenciano Don Fernando I de Nápoles, la obra siguiente:

1. Tractatus de re accipitraria, seu de medendis accipitrum morbis: ad Ferdinandum utriusquae Siciliae Regem. Anno M.CD. LXV.                                  

Escribió también: 2. De binis accipitrum generibus italicae Astore et spraviero appellatis. (azor, esparver)    

Manuscritos que existen en la librería del Escorial, letra c, armario IV, núm. 6, tomo 1, pág. 315.


GABRIEL DE RIUCECH.

1482.

Jurisconsulto valenciano: no podemos dar más noticias de él, sino que movido del amor y celo del bien de su Patria, emprendió el ímprobo trabajo de sacar un traslado auténtico de los Fueros de la Ciudad y Reino de Valencia, que se custodiaban manuscritos en la Casa Consistorial de la misma; y después de compulsado solemnemente con aquel, se imprimió y publicó, cuidando de la impresión nuestro Riucech, por lo que merece lo coloquemos en estas adiciones, y nos da ocasión para apuntar aquí una cabal noticia de esta obra, no menos rara que apreciable; está sin foliar, sin frontis, y empieza por este título: “En aquest libre son contenguts los furs é ordinations fetes per los gloriosos reys de aragó als regnicols del regne de Valencia. É primerament los furs fets per lo glorios rey en Jacme de alta recordatio. Los quals son divisos é departits per nou libres: tenint l'orde del codi. Lo primer libre es departit per quince rubriques premet primerament lo proemi: lo qual comença. Començament de saviesa si es lo temor de deu en la primer columpna de la primera carta; laltre proemi comença. Com manaments sien de dret honestament viure: en la terça columpna de la primera carta.” Todo lo dicho vertido al castellano, quiere decir: En este libro se contienen los Fueros y Ordinaciones hechas por los gloriosos reyes de Aragón a los Regnícolas del Reino de Valencia. Y primeramente, los Fueros establecidos por el glorioso Rey Don Jaime, de feliz recordación, los cuales están divididos y repartidos en nueve libros, siguiendo el orden del Código. El primer libro está dividido en quince rúbricas, al que precede el Proemio en la primer coluna del primer folio, que empieza: El principio de la sabiduría es el temor de Dios. El otro Proemio comienza: Como sean preceptos de derecho vivir honestamente, en la tercera columna del primer folio.

Sigue después una tabla o índice de las rúbricas de los nueve libros, en que se dividieron los primitivos Fueros del Rey D. Jaime; e inmediatamente se encuentra este otro título: “En lany de nostre senyor mil doscents trenta huit, nou dies á la entrada de Octubre pres lo senyor en Jacme per gracia de deu Rey Daragó la Ciutat de Valencia.” Lo que traducido dice: En el año de nuestro Señor mil doscientos treinta y ocho, a nueve días de la entrada de Octubre, tomó la Ciudad de Valencia el Sr. D. Jaime, por la gracia de Dios, Rey de Aragón.

Luego siguen los Fueros en diez y nueve libros, llamándolos Rúbricas. A los del Rey D. Jaime I, puestos con bastante extensión, continúan los de Pedro I, D. Jaime II, D. Alonso II, D. Pedro II, D. Juan I, D. Martín y D. Alfonso III, que son los únicos reyes de Valencia que celebraron cortes desde su conquista hasta entonces: hay que advertir, que están los Fueros impresos sin guardar el orden de la sucesión de los reyes, ni años en que se concedieron. Concluye el volumen:

“A honor laor é gloria de nostre senyor deu. E humil servir de la sua sanctissima é infinida majestat. E á util de la cosa publica del insigne regne de Valencia é dels singulars de aquell los Furs ó leys, que mijançant la divina gracia, per los gloriosos reys de Aragó é de Valencia &c. de inmortal memoria son stats ordenats é fets per al regiment é be de la cosa publica del dit regne de Valencia: axi circa les universitats com circa los singulars del dit regne é declinants á aquell. Copiats de bons originals: ço es, del original de micer Grabiel de riucech: é per ell mateix comprobat ab lo primitiu original bullat del archiu de la sala de Valencia mijançant letra de molt eleta empremta: per lo humil Lambert palmart alamany: é ultra los dits furs hi ha alguns notables: é utils actes de cort, é provisions reyals: son acabats de copiar dijous sanct quart dia de abril del any de la felicissima nativitat de nostre senyor redemtor é salvador jesucrist. M. quatrecents huytanta dos; de que es stat imventor é acuratisim sollicitador lo honorat é discret en Grabiel luis de arinyo notari é ciutada essent justicia de la ciutat de Valencia en lo civil fins en suma de trescents sols.”

Traducido al castellano es lo que sigue: A honor, loor y gloria de Dios nuestro Señor, a humilde servicio de su Santidad e infinita Majestad, y a utilidad de la causa pública del insigne Reino de Valencia, y de sus singulares personas; los Fueros o leyes que mediante la divina gracia han sido ordenados y hechos por los gloriosos Reyes de Aragón y de Valencia &c. de inmortal memoria para el bien y régimen de la causa pública del referido Reino de Valencia, así por lo que hace a las universidades, como por lo que respecta a las personas singulares de dicho Reino, y demás a él pertenecientes; copiados (quiere decir se han impreso) de buenos originales, esto es, del de Micer Gabriel de Riuceh, comprobado por él mismo con el primitivo original sellado del Archivo de la Sala de Valencia, con letra de muy selecta imprenta por el humilde Lamberto Palmart Alemán. Y además de dichos Fueros hay algunos notables y útiles Actos de Corte y Provisiones Reales. Se han acabado de imprimir Jueves Santo, a cuatro días de abril del año de la felicísima Natividad de Nuestro Señor Redentor y Salvador Jesucristo, mil cuatrocientos ochenta y dos, de que ha sido inventor y diligentísimo solicitador, el honrado y discreto Grabiel Luis de Arinyo, Notario y Ciudadano, siendo Justicia de la ciudad de Valencia, en lo Civil, hasta en suma de trescientos sueldos. Al folio inmediato sigue: Stil de la governatio, y algunos privilegios, pragmáticas y declaraciones que pueden llamarse Estravagantes, que se imprimieron juntamente con los Fueros, aunque a lo que parece fue después de la nota de la impresión, porque los colocan en el índice como parte de la obra.

En algunos volúmenes se hallan unidas y colocadas las Cortes celebradas por el Rey D. Fernando en la ciudad de Orihuela en 1488, y en la villa de Monzón, en 1510; sin más conexión con la obra anterior, que la de haberse encuadernado juntamente.

Estando para imprimirse este artículo, se recibió del Sr. D. Francisco Xavier Borrull esta erudita ilustración.


MANUSCRITO DE LOS FUEROS.


Entre los libros del Monasterio de Benifazá (Benifassà), que por la extinción de las órdenes Monacales decretada por las Cortes de 1820, se condujeron a esta ciudad y convento de Montesa; encontré uno sumamente raro y apreciable, como es un antiquísimo manuscrito, en vitela, de los Fueros del Reino de Valencia, que he examinado muy despacio, por haberme permitido el Reverendo Abad y Procurador del Monasterio que lo tuviera en mi poder más de dos años. Empieza por el índice, de que falta la primera hoja, de las siguientes falta también un pedazo; y de otras casi no pueden leerse las letras, efecto al parecer de alguna gotera que caería sobre el códice. Las de los Fueros permanecen en mejor estado. Al principio de estos está como título en letras góticas mayúsculas: En lany de nostre Senyor M.CC.XXXVIII. nou dies á l'entrada D'octubre pres lo Senyor En Jaume Rey la Ciutat de Valencia: y después de los dos prólogos, este otro título: començen les costums &c. como en las impresiones de los Fueros; pero sin añadir como en estas que se hicieron en el año de 1250, que lo hubo de poner algún ignorante. Síguense divididos en sólo dos libros los Fueros que dispuso el Rey con sus respectivas rúbricas o títulos; mas no los que corrigió o añadió en 1270, de los cuales únicamente en los márgenes hay escritos algunos: todos están en lengua lemosina; y en el principio de los del cuerpo del código, la primera letra es o encarnada o azul, y al fin del mismo está puesto lo siguiente:

G. c. (et, &) vitalis illo2 B. q' sodalis

translataverunt hos Foros et redigerunt

in linguam planam legaliter atque romanam

Et nos Rey laudavit jurando q ratisficavit

M ducentes decies sex primo sub anno

Et sub Kalendis Aprilis pridie mensis

iste liber est scripto. Jacobus sit benedictus.

Y así se concluyó la copia en 31 de marzo de 1261, nueve años antes de la corrección de los Fueros, lo que le da una singularísima estimación. Se infiere de su tenor que los Fueros estaban escritos en latín, lo que hasta ahora no se sabía, como tampoco quién los hubiese traducido a la lengua lemosina, y ahora se descubre haber sido Guillermo y Vidal, religiosos según parece de dicho monasterio; y tal vez este Guillermo traductor, sería el Guillermo Sabartes, que según Viciana en la tercera parte de su crónica, folio 24, fue Abad del citado monasterio en 1262 o 263, y no puede dudarse que esta traducción que se dice haber alabado el Rey Don Jaime, fue aprobada por él mismo; pues habiendo cotejado algunos de estos fueros con los impresos en 1482 y 547, los he encontrado enteramente conformes en el lenguaje. Véanse, pues, dos escritores hasta ahora desconocidos, que fueron ciertamente habitadores en el presente reino, y aunque no se les quiera contar por valencianos, deben ocupar un lugar muy distinguido en esta Biblioteca, por haber trabajado una traducción de los fueros que ha hecho desaparecer el original latino de ellos; y ha servido por tantos siglos para el gobierno del reino. Devolví el citado código al monasterio de Benifazá, encargando el mayor cuidado en su conservación; y como tenía el último cuaderno suelto, y algunas hojas a punto de perderse, lo hice encuadernar para evitar esta desgracia, y acreditar el aprecio que me merecía.

JUAN ESTEVE.

1489.

Valenciano. Aunque Ximeno, hablando de este escritor, tomo 1, pág. 55, dice haber sido notario público; confiesa, que más cree fue médico. En esto parece se engañó: prueba de ello es, que en la obra titulada: Liber elegantiarum, consta claramente, pues dice: Explicit Liber elegantiarum Joannis Stephani viri eruditissimi civis valentini regie, (regia) auctoritate notarii publici: latiâ, et valentina lingua: exactissima diligentia emendatus: opera atque impensa Paganini de Paganinis Brugensis Venetiis impressus Iñño VIII, summo pontifice: Augustino Barbadico Venetiarum Principe, Anno á natali Christiano 1489. V. vero non. Octobris.                               

Por aquellas palabras: exactissima diligentia emmendatus, parece ser esta segunda impresión; y en la carta dedicatoria a Ferrer Torrella, además que por las siguientes palabras manifiesta ser notario y no médico, pues dice: Igitur cum aliquando ab hac nostrae forensi exercitatione diuturnisque labore explicitus... parece que también confirma mi anterior sospecha, de ser reimpresión la referida obra, porque concluye: Vale mei memor. Valentiae nonas Ianuarii Anno mil CCCC LXXII.

Dicho Jaime Esteve, es distinto de Pedro Jaime Esteve, del que hablaremos al año 1556.

La equivocación de Ximeno, pudo haber nacido de confundir a este Autor, con Jaime Esteve, médico, que floreció muy a los principios del siglo XVI; que vivió por este tiempo, consta por el testimonio de Andrés Schoto, el que en su Hispania Illustrata, hablando de la Academia Valentina, dice: Inter Medicos vero excelluit Jacobus Stephanus, Medicus et Mathematicus insignis, de quo alibi pluribus. Consta también vivía en aquella época, por una obra que compuso Bernardo Villanova, Navarrensis o natural de Navarra, cuyo título por ser muy raro, pondré a la letra:

Frontis: Notes ordenades per lo reverent mestre bernat Vilanova alias navarro. = A la vuelta del frontis, se ve una estampa de Nuestra Señora con el manto tendido cubriendo con él a varios personajes, y un ángel a cada lado. Sigue la dedicatoria a Jaime Esteve, que dice: Bernardus Villanova Iacobo Stephano ornatissimo: ac literatissimo viro s... Accipe igitur mi ornatissime Iacobe has lucubratiunculas meas viro dicatas... Al fin: Bernardi Villanova Navarrensis ad Iacobum Stephanum litteratissimum virum: rudimentorum gramatices ad honorem et gloriam optimi maximique dei: et suae genitricis intactae & intermeratae virginis Mariae finis. Est impressum hoc opus Valentiae optima arti ac diligentia per solertem virum Nicolaum Spindeler Alamanum Anno salutis christianae M. D. pridie nonas Februarii. En 4.°


JAIME PÉREZ DE VALENCIA.

1490.

A lo que dice Ximeno, tomo 1, pág. 56, debo añadir que la vida de este prelado la escribió también Fr. Tomás Soro, en la obra Declamationes ex corde peccatoris lapsi, pág. 13, y Felipe Elsio en el Encomiastico Agustiniano, pág. 313; el que pone su muerte el año 1491. Titelmano in Psalmos hace memoria de nuestro Pérez, pág. 33, de la edición de 1545, y Colomies, Hispania Orientalis, pág. 217.

Omiió Ximeno las reimpresiones que de las obras de este autor se hicieron, a saber: León de Francia, por Juan Cambray 1517, en cuarto mayor, y otra vez allí mismo por Jaime Mit. en 1518, en cuarto mayor, y todas sus obras se imprimieron con el siguiente título: Jacobi Perez de Valentia Opera omnia in duos tomos fol. Matriti ex Typografia Ordinis de Mercede. Anno 1749.

En el primero está la exposición de cien Salmos; en el segundo, la de los restantes cincuenta de los Cánticos de ambos Testamentos. Cantares de Salomón, cuestiones contra los judíos, comentarios sobre el Himno Angélico, Te Deum y Símbolo Atanasiano; obras que por la mayor parte se estamparon en esta ciudad a vista de su sabio y piadoso autor, con no pequeño crédito de la tipografía valenciana, cuidando de algunas de estas ediciones, el Maestro Fr. Juan Verdú, natural de Alcoy, gran teólogo y escriturario de su tiempo, quien por su conocida literatura mereció la confianza del obispo Pérez, mientras este prelado gobernaba la dilatada diócesis de Valencia en ausencia de su pastor D. Rodrigo de Borja, antes de que obtuviese la Tiara.

Es de advertir aquí, que Ximeno señaló el sepulcro de este prelado, añadiendo la circunstancia de que estaba al pie de las gradas del presbiterio del templo de S. Agustín de esta ciudad, circuido de una barandilla de hierro, puesta sin duda para que nadie pisase sus despojos, ni tropezase o desfigurase la efigie del venerable obispo, formada de relieve sobre su losa sepulcral, con inscripción que copia literalmente. Ximeno fue exacto y fiel copiando lo que vio; pero en el día en vano buscaríamos el sepulcro del obispo Pérez por el conjunto de estas señas. Porque siendo prior de S. Agustín el Ilmo. Sr. D. Fr. Rafael Lasala, acaso por ver repetidas veces venían gentes de Ayora en busca del obispo santo, nacido en dicha villa de este reino, y hacían oración sobre él, lo que aún sucede en el día; quitó la brandilla que cercaba su efigie, y en vez de esta sobrepuso una lápida de mármol blanco, donde entalló esta inscripción:

HIC JACET

V. S. DEI FR. JACOBUS PEREZ

EPISCOPUS CHRISTOPOLITANUS

VIRTUTUM OMNIUM

ATQUE SCIENTIARUM

ORNAMENTO CLARUS

PSALMORUM DAVID INTERPRES

ET IMMACULATE

DEIPARAE CONCEPTIONIS

EXIMIUS PROPUGNATOR

OBIIT VALENTIAE III. KAL. SEP.

ANNO DNI. CL(c mayúscula al revés). CCCCXC.


GUILLERMO MIR.

1492.

Su familia era muy distinguida; pues desde los tiempos antiguos lograron la confianza pública por su saber y prudencia; con cuyo motivo otro Guillem Mir en el año 1308 fue promovido al cargo de jurado, y en el de 1313, al de justicia; y en lo sucesivo continuaron sus descendientes en servir con mucha satisfacción de Valencia los empleos de su gobierno. Siendo, pues, muy semejante a los suyos este Guillem Mir, mereció que se le nombrase jurado en los años de 1477, 84 y 89.

Movido de su aplicación, y de conservar la memoria de los sujetos que habían obtenido los empleos de gobierno de esta ciudad, y la de los sucesos memorables de la misma y de su reino, se dedicó a registrar los libros del ayuntamiento, notando cuanto encontraba perteneciente a dichos objetos. Empezó, según él mismo, esta obra en el año 1484, y la concluyó en el de 1492; dándola por título: 1. Libre fet é ordenat perque se haja memoria axi dels jurats com dels Oficials de la ciutat de Valencia y actes senyelats que son estats fets axi en la ciutat de Valencia com fora de ella. Un tomo en folio manuscrito en lengua lemosina: sus noticias comprenden lo sucedido desde el año 1306 y concluyen en 1491. Se conserva de letra antigua en la biblioteca del Sr. Borrull. Continuó esta obra después Mosen Gaspar Mascó. Véase a dicho.


JAIME GAZULL.

1493.

De quien Ximeno habla, t. 1, pág. 59.

Fue hermano de Andrés, y ambos hijos de Andrés Gazull, y de doña Juana Almenar (de noble familia de Valencia) según consta del testamento de esta, otorgado en la misma ciudad ante Juan Croles en 21 de marzo de 1467; fue de agudísimo ingenio para la poesía, como lo manifiesta la obra que compuso y cita Ximeno, núm. 1, cuya primera impresión salió con este título: 1. La present obra ha fet Mossen Jaume Gazull, Cavaller, la cual es intitulada: Lo sompni de Joanjoan: y a lo último: ad laudem et honorem domini nostri Jesu Christi eiusque gloriose matris Virginis Mariae: fuit impressum in Civitate Valentiae. Per Lupum de la Roca Alemanum, die XXV. Octobris Anno domini M. CDXCVII. En 4.°

He tenido un ejemplar, que para en la selecta librería de D. Francisco Xavier Borrull, como también otra edición con igual título y fin; pero varía el año e impresor, pues dice así: Impressum in civitate Barchinone per Carolum Amorós. Anno domini millessimo quinquentessimo vigesimo III. Die XXIX. mensis Junii. En 4.°             

De la impresión de Barcelona de 1532 daremos noticia al año 1510 cuando hablemos de Mosen Fenollar, en cuyo artículo y el de Juan Moreno se darán otras noticias de Gazull, por la relación y enlace de estos tres autores.


MOSEN PONCE DE MENAGUERRA.

1493.

Caballero valenciano, y el que más campeaba en materia de destreza de armas, y señaladamente en la de justar, a quien todo el Estado militar miraba como a preceptor y maestro suyo: y como a tal acudió a él, pidiéndole dictase y escribiese leyes en dicha materia de justar, ofreciéndose a guardarlas con exactitud. En efecto, escribió un tratado dividido en treinta y un capítulos, y le llamó: 1. El caballero; y al fin de él puso la  2. Escuela del justador; donde enseñó de qué manera ha de salir al palenque el Caballero que pretende dar lección a los miradores en materia de justar. Imprimióse este tratado en Valencia a 16 de septiembre 1493.

Casi todas son palabras a la letra de Diago, tomo 1.° de sus apuntamientos, folio 217, que se conserva en la librería de Predicadores de Valencia.


D. FERNANDO I DE ESTE NOMBRE.

1494.

D. FERNANDO I DE ESTE NOMBRE.  1494.


Rey de Nápoles, nació en la ciudad de Valencia en 1424. Su padre fue el rey
D. Alonso V de Aragón y I de Nápoles, el cual no tuvo hijos de la reina doña María de Castilla su esposa, mas tuvo a este hijo habido de una señora noble y de sangre real; el cual se crió en Valencia en la calle llamada de la Bolsería, sin ser conocido, y después fue llevado a Nápoles donde estaba el rey su padre, acompañándole por orden de este D. Ximén Pérez Roiz de Corella, caballero valenciano, que fue el primer Conde de Concentaina.

En las cortes que el rey D. Alonso celebró a los napolitanos en el año 1442, tenidas en el capítulo del convento de frailes menores de la ciudad de Nápoles, ocupó el lado del monarca este su hijo D. Fernando de Aragón, y en ellas le hizo jurar por heredero de la corona de aquel reino, cuyas actas originales se guardan en el archivo de S. Miguel de los Reyes de Valencia.

Por el mes de mayo de 1444, casó la primera vez con doña Isabel de Claramonte, hija de Tristán de Claramonte, y de Catalina Ursina, hermana del Príncipe de Taranto; y de este matrimonio tuvieron seis hijos, a saber: D. Alonso, D. Federico, D. Francisco, D. Juan, Doña Leonor, y Doña Beatriz. Enviudado el rey, contrajo segundas nupcias en 1476 con Doña Juana, infanta de Aragón, hermana del rey D. Fernando el Católico; de cuyo matrimonio tuvieron una hija llamada doña Juana.

Por la muerte de D. Alonso, sucedida en Nápoles a 27 de junio de 1458, entró a poseer el reino su hijo D. Fernando, y a pesar de las muchas guerras, que sostuvo con valor contra algunos de sus súbditos rebeldes, y algunas desavenencias con el Papa Inocencio VIII, salió de todo victorioso; con lo que afirmándose en el trono, gobernó su reino con mucha firmeza y talento, protegiendo el comercio y las artes. En su reinado se establecieron en Nápoles las fábricas de seda, paños, y brocados; reformó los tribunales, y mejoró la instrucción pública.

Dio pruebas de cristiana magnanimidad, cuando descubierta la conspiración de su cuñado Morino Marzano que atentaba contra la vida del rey, en vez de castigarle, no sólo le perdonó, pero a más instituyó el orden del Armiño (animalejo extremadamente blanco) dándole esta divisa: malo mori quam foedari, con lo que manifestó cuán sensible le hubiese sido vestir a su propia hermana del luto de la viudez. Esta divisa y emblema fueron después adaptados (o aceptados) en Francia por los estados de Borgoña. 

No debe privarse a este Príncipe de la gloria literaria a que se hizo acreedor, por haber sido el primero que estableció en Nápoles, el entonces reciente Arte de la Imprenta, siendo su Artista Sixto Riessinger de Strasburgo, el que imprimió a Bartholi de Saxoferrato lectura in secundam part. cod. 1471, en folio: siendo esta la primera obra tipográfica que salió de aquella ciudad. Era sacerdote este impresor, pero de tan buena conducta, que cuando el Monarca agradecido a sus tareas le brindó con un Obispado y otras dignidades, para que se domiciliase en su reino, todo lo rehusó modestamente; pero continuando en imprimir en aquella ciudad, hasta el año 1479, en que se transfirió a Roma, sucediéndole en la imprenta de Nápoles, domiciliándose allí Arnaldo de Bruselas.

D. Fernando gobernó en paz sus estados hasta su muerte, que fue en 25 de enero de 1494, recayendo la corona en su hijo primogénito D. Alonso el II de este nombre.

Fue Fernando hombre bien dispuesto, como lo demuestra su retrato al natural, que se guarda en el dicho Monasterio de S. Miguel de los Reyes.

Por último, que el rey D. Fernando I de Nápoles, nació en Valencia, consta por su misma vida, que se guarda manuscrita en vitela, en la biblioteca del referido monasterio, en la cual se leen estas palabras: Natus inclitus Ferdinandus Civitate Valentia Alphonso Patre...

Esta vida se escribió aún viviendo este rey.

Lo dice también Vicente Roca, casi coetáneo, en su Origen y guerras de los Turcos, impreso en Valencia en el año 1556, en folio, lib. 1, cap. 30; y el Dr. Sales, en la Historia de el convento de la Trinidad, pág. 113 y 114, donde cita otros autores.

Lampillas, en el Ensayo Histórico de la Literatura Española (1: Parte 2, tomo 1, pág. 92 de la traducción castellana, impresión de Zaragoza) dice: “No satisfecho este Príncipe con ser protector de aquellos (los hombres sabios), fue al mismo tiempo elegantísimo orador, tanto que publicó un tomo de Epístolas y Oraciones.” Mas no dice dónde se imprimieron. Lo cierto es, que no apareció su publicación hasta el año 1586, como se deja entender por este título: 1. Regis Ferdinandi, et aliorum Epistolae, ac orationes utriusque militiae: quibus mores illius temporis, diabolicus animus, hominum passiones, ac Dei providentia, cognosci potest, nunc primum in lucem prodeunt. Vici Aequensi (2: Vici Aequensi, en italiano Vicus Acquensis es la ciudad de Sorrento, en el reino de Nápoles); Apud Josephum Cacchium 1586. En 8.°

2. Veinte y nueve cartas suyas originales, en italiano, como también las

3. Constituciones del Orden de S. Miguel, que él fundó, firmadas de su mano: todo lo que se conserva en el monasterio de S. Miguel de los Reyes de Valencia.


GUILLERMO (O GUILLEM) DE PUIG.

1495

Sacerdote, natural del reino de Valencia, beneficiado en la parroquia de los Santos Juanes, beneficio que entonces sólo podían obtener los regnícolas. En su obra latinizó el apellido llamándose de Podio, que equivale a Puig, como puede verse en Ribera, Milicia Mercenaria, centuria primera, parte primera, § XL, núm. 7, pág. 154, en la donación que en VII de las Kalendas de Agosto 1240, otorgó el Rey D. Jaime a la Orden de la Merced de la Iglesia de la Villa del Puig de Enesa, en la cual dice: Concedimus et offerimus... Ecclesiam illam de Podio de Anaso, sive de Cebola quae vocatur Sancta maria cum toto illo Podio..... in quo sita est.

De este autor trata el padre Méndez en la pág. 80 de su Tipografía Española, tomo 1, y también el erudito Raimundo Caballero en su libro de Prima Typographiae Hispanicae aetate, núm. CXLII, pág. 52, y en apoyo de lo dicho, dice: que en el año 1483, murió en Roma el Cardenal Auxias (Agustín) de Podio, valenciano, hijo de Xátiva, el cual se llamaba Puig de apellido. En nuestros días vemos también que algunos lo latinizan: cuya práctica en lo sucesivo podía ser ocasión de muchas dudas, sobre el verdadero nombre en su idioma original. Así se ha visto en el P. Benito, que por titularse Pererius, creyeron algunos que se llamaba Pereira, siendo en verdad Perera (peral): y el mismo Sr. Mayans, que también latinizaba su apellido, conoció las dificultades que sobre ello se ofrecían; mas para evitarlas de algún modo, en la impresión de la obra de bello rustico valentino, que escribió el P. Miñana, publicada en Haya año 1772, cuidó de añadir un índice, no sólo de los apellidos, sí que también de los pueblos que había latinizado, apuntando los propios de cada uno en su idioma. ¿Por qué motivo el Sr. Mayans no incluiría el suyo en este índice?

La obra de nuestro Puig tiene el título siguiente: 1. Guillelmi de Podio presbiteri commentatorium musices ad Reverendissimum illustrissimumque. Alfonsum de Aragonia Episcopum detursense. (dertusense : Dertusa : Tortosa)

Carecía de portada la que he tenido, y acaba: finit opus preclarum dictum ars musicorum: editum per Reverendum Guillermum de podio presbiterum, summa cum diligentia perlectum necnon correctum. Et impressum in inclita urbe Valentina. Impensis  magnifici domini Jacobi de Villa: p ingeniosos ac artis impressorie expertos Petrum hagembach. Anno incarnationis salvatoris domini nostri Jesuchristi MCCCCXCV, die vero undecima mensis aprilis. Es en folio.

Jaime de Villa, a cuya costa se imprimió la antecedente obra, era muy probablemente algún hacendado valenciano de buen gusto, y que tendría en su casa imprenta y en ella a los editores alemanes, Pedro Hagembach (Hagenbach) y Leonardo Huto (Leonhard Hutz). De estos, el Pedro estableció poco después su imprenta en Toledo, donde publicó en 1502, Las Epístolas de Séneca, en romance; y Leonardo continuó imprimiendo como se ve por varias obras que muestran expresamente su nombre.

http://www.bibliotecamusica.it/cmbm/scripts/gaspari/scheda.asp?id=2113

BERNARDO VALMANYA.

1493. (Bernat Valmanya)

Valenciano, secretario del Conde de Oliva, tradujo de la lengua castellana a la valenciana un libro titulado: 1. Cordial del anima.

“Comença lo libre de las quatre últimas, y mes darreres cosas que les creatures apres del viure esperen ço es la mort corporal, y la celestial, les penes infernals, lo juhi final, y la celestial gloria del paradis. Al cual libre molts lo nomenen Cordial del Anima: es molt profitos y necesari a qualsevol crestia majorment per als qui sermonen. Es molt fornit y ple de autoritats y de exemples de la scriptura sacra: y de versos de poetes.”

(Impresión de pantalla de https://bvpb.mcu.es/es/consulta/registro.do?id=401420 para que se puedan comprobar las ligeras diferencias que hay entre el original y el texto anterior entre comillas. Es la misma letra y estilo del Vita Christi de Isabel de Villena, Isabel de Billena, publicado un lustro después.) 

Comença lo libre de les quatre vltimes y mes darreres coses:  que les creatures apres del viure esperen, ço es la mort corporal, les penes infernals, lo juhi final: y la celestial gloria de paradis. Al qual libre molts lo nomenen Cordial de lanima: es molt profitos y necessari a qualseuol crestia maiorment per als qui sermonen. Es molt fornit y ple de auctoritats: y de exemples de la scriptura sacra: y de versos de poetes.

hAjes (h miniatura) recort de tenir en memoria: les vltimes y mes darreres coses que apres de la vida segueixen: si de peccar vols scusar te en lo capitol. vij. del Ecclesiastich. Lom diu sanct Agosti en lo libre de les meditacions sues. Mes deu lome esquiuar la sola sutzietat del peccat: que qualseuol crueldat de doloroses penes.  E per ço com la coneixença de les vltimes y mes darreres coses: y hauerles en continua memoria: retrahent nos de peccar: ab les virtuts nos ajuste: hins retinga: confermant nos a qualseuol bona obra Mijançant la gracia diuina dellibere hun poquet scriure daquestes vltimes coses damunt dites ço es quals son y quantes: declarant cascuna ab auctoritats: originals: y singulars exemples. E per ço es de notar: que quatre son les coses mes darreres del viure comunament per los sancts doctors comptades segons lo glorios sanct Bernad en hun sermo clarament demostra: dient. Haies en memoria en totes les tues obres: les vltimes coses que apres del viure segueixen, les quals son quatre. La mort. Lo iuhi Lo infern, y la gloria. Quina cosa mes que la mort pot

Finaliza: “Deo gratias. Fon traduit la present obra intitulada: Cordial del anima de vulgar lengua castellana en stil de valenciana prosa per Bernardi Valmanya secretari del spectable Compte de Oliva; é apres emprentada en la clarisima ciutat de Valencia en lo any de la deifica incarnació de nostre senyor Deu jesuchrist. M. CCCC. LXXXXV. a viij de Juny.” En 4.° letra de tortis.

Esta obra en castellano se había impreso el año anterior en Zaragoza, también en 4.°


FRANCISCO VICENT.

1495.

Natural de la ciudad de Segorbe, como él mismo lo dice en el frontispicio de su obra, que compuso y publicó con el siguiente título: 1. Libre dels jochs partits dels scachs en nombre de 100 ordenat é compost per mi Francesc Vicent nat en la ciutat de Segorb é criat é vehi de la insigne é valerosa ciutat de Valencia. = Acaba. = A loor é gloria de nostre Redentor Jesu-Christ fonc acabat lo dit libre que ha nom libre dels jochs partits dels scachs en la insigne ciutat de Valencia é estampat per mans de Lope de Roca Alemany é Pere trincher librere á XV dies de Mag. del any MCCCCLXXXXV. En 4.°

Edición y libro singularmente raro, y apenas conocido. Reparo que en la voz librere sobra la última e (librer : llibrer : librero); y en la ortografía valenciana no se escribe Mag., pues falta una i entre la a y g, debiendo decir Maig. Pueden ser muy bien erratas, o del impresor o del que dio la noticia al P. Méndez, de cuyo libro habla en la Tipografía española, tomo 1, pág. 83.

También trata de nuestro autor y obra, y con los dos mismos yerros de imprenta que hemos notado, el Abate D. Raimundo Diosdad en su obra de primae Typographiae Hispaniae aetate. Roma 1793, al núm. CXV, pág. 54.

El juego de que habla nuestro escritor, es el del ajedrez, enseñando el modo de jugar, con la explicación de cien partidas diferentes.


FR. JUAN VALERO.

1495.

De este autor escribió Ximeno, tomo 1, pág. 60, nombrándole sólo con el apellido, creyendo era nombre; pero se llamaba Fr. Juan Valero.

Siendo regente de estudios en Barcelona, le eligieron prior de predicadores de Valencia, como consta del gasto de 7 de diciembre de 1443: Solvimus pro portu rauparum rev. Prioris novi scilicet Mag. Joanis Valero, quas partim tulerunt per mare à Barchinona, quia erat tunc ibi Lector actu et partim à Conventu S. Mathaei... 20 solidos et 6. Item pro conductione cuiusdam animalis pro eodem Prioris veniendo de Barchinona... 22 solidos et 6.

Asistió en las cuentas que se tuvieron en Predicadores de Valencia en 11 (o 2, II) de diciembre de dicho año 1443. Así lo dice el P. Teixidor en los Anales del Convento de dicha Orden, tomo 2, pág. 269.

El mismo Mtro. Fr. Juan Valero fue elegido segunda vez prior del referido convento, por noviembre del año 1461. Consta en el gasto de dicho mes y año, que dice: Solvimus pro portu rauparum Reverendisimi Prioris á Sancto Matheo usque Valentiae...


D. FR. JUAN MARQUÉS.

1499.

Ximeno, tomo 1, pág. 61.

Debe añadirse que el Mtro. Diago, en el Autógrafo de la Historia de la Provincia de Predicadores, pone esta cláusula: “Algunos le hacían guerra diciendo que no era hijo de predicadores de Valencia, pero malamente, como lo declaró el Mtro. de la orden Fr. Marcial Aurébelli, en Aviñón a 9 de octubre 1465, y la declaración he visto en el archivo de Zaragoza”.

En el año 1447, ya era profeso; en el de 1452, era lector de lógica en Valencia: consta de los libros mayores del convento de predicadores.

La carta del rey Don Fernando que pone vertida en castellano Diago, folio 220 de la historia de la Provincia, y cita Ximeno dice así: “Lo rey = Maestre Marqués. Nos, scrivim al tresorer de Convent vos done recapte ab que vingau. Mananvos siau en tot cas açi dimecres sants é noy haja falta. Dat. en Tudela á V de Abril 1476. Rex Ferdinandus. (Fernando II de Aragón, el católico)       

Sobre la conversión de Juan Andrés (de que también habla Ximeno), véase lo que él mismo dice en el prólogo de su obra: Confusio sectae mahometanae, que se halla también en el padre Miguel de S. José, tomo 1, pág. 235.

Fue a más el Mtro. Marqués Inquisidor de Valencia, puesto por el Mtro. Miguel de Morillo, Provincial, en virtud de la facultad que para ello le dio Sixto IV, por su breve de 14 de agosto 1475, después de haber privado del mismo oficio a Fr. Jaime Borrell; aunque querellándose este de su deposición al Pontífice, se le volvió.


MOSEN JAN ROIÇ DE CORELLA.

1500.                             

Ximeno habla de este autor, tomo 1, pág. 62, padeciendo algunas equivocaciones que me han parecido deber enmendar.

En la referida página, columna 2, núm. 2, es el título de la obra que cita: Oració á la Sacratísima Verge Maria tenit son fill Deu Jesus en la falda, devallat de la creu. Ordenada per lo molt reverent Mestre Mossen Corella. Acaba: Jacobo de Vila.

A gloria gran, d'aquella sagrada

cruel passió, del rey eternal

Jacobo de Vila, ab pensaffectada

tenint dins Valencia, la sua posada

per dar als devots, past celestial

la obra present, per esser molt pia

ha fet emprentar, de bon çel mogut

y fon acabada, del tot loncén dia

del mes de giner, any mil que corria

quatrecents noranta é tres ab salut.

Es en 4.°, sin foliar, letra de tortis.

En la misma página y columna, núm. 3, habla del Quart del Cartoixa, diciendo se reimprimió en dos tomos; pero se engaña altamente, porque el tomo segundo que dice consta de 314 páginas, o 157 folios, es la segunda parte, o el libro segundo del cartujano, y no parte segunda del libro cuarto, como cualquiera podrá observarlo.

Para mayor claridad, diré que la obra consta de cuatro tomos, pero lo que primero se imprimió fue el Quart del Cartoixa, (o cuarta parte de la Vida de Cristo, compuesta por el cartujano) cuyo Quart se acabó de imprimir en 16 de febrero de 1465: en folio. Edición de que no tuvo noticia Ximeno, y que se reimprimió el mismo año, acabándose la segunda impresión en 6 de noviembre. He visto y cotejado ambas ediciones, y la diferencia de ellas prueba son distintas, porque la primera acaba: Ad laudem et honorem Dñi. nostris &c. fuit impresum in civitate urbis Valentiae die XVI Februarii Anno Dñi. MCCCCLXXXXV. En folio. Consta de 174 folios y uno el índice.

La segunda edición que es la que cita Ximeno, consta de 137 folios, y la nota de la impresión es toda en letra, y no en números romanos como la primera.

Las cuatro partes que tradujo Corella, y no vio Ximeno, se imprimieron del modo siguiente, y tienen este título: Lo primer (esto es libro) del Cartoixa. Al fin: Acaba la primera part del Cartoixa en la vida de Jesus deu y senyor nostre trellada de lati en valenciana lengua... Stampada en la insigne ciutat de Valencia à tretce de Abril Any de la salut nostra M CCCCLXXXXVI (1496). En folio, tiene 144 folios o fojas, contando el índice.

El tomo segundo empieza de esta suerte: Comença lo Segon (libro) del Cartoixa arromançat corregit, smenat y ben examinat per lo reverend è magnifich mestre joan roiç de Corella: cavaller mestre en sacra theologia.

Contiene cincuenta y tres capítulos que tratan de los hechos y dichos del Salvador durante su predicación. Concluye: Deo gracias: A honor laor y gloria de la Trinitat santisima acaba la segona part del Cartoixa traduida de latina lengua.... per lo Reverent è magnifich mestre en sacra theologia mosen Joan roiç de corella y per aquell diligentment ans de la mort sua corregida hi examinada: la qual fon apres ab gran vigilancia effigiada, y emprentada en la inclita metroplitana ciutat de Valencia en lany jubileu de nativitat de nostre senyor jesuchrist mil cinch cents.

Tomo en folio, empieza con la primera inicial muy grande: consta de 158 folios.

El tomo 3.°, título como el anterior, no tiene año ni nota de lugar de su impresión; bien que faltaban dos hojas en el ejemplar que he visto, y entre todas tiene el libro 183 folios.

El tomo 4.° como los anteriores, y al fin dice: A lahor y gloria.... fonch stampat per Gorge Costilla á 24 dies del mes de maig del any 1513. En folio; tiene 130 fojas, incluso el índice, todos letra de tortis.

Añádense a sus obras las siguientes, que omitió Ximeno: 1. Psalteri trellat de lati en romanç per lo reverent mestre Corella. Al fin dice: “Açi feneix lo psalteri aromançat per lo Reverent mestre johan roiç de Corella mestre en sacra theologia. Corregit é feelment smenat per Johan Ferrando de guivara prevere. Empremtat en Venecia per mestre Johan hertezog tudesch. A XXX dies de abril. Any de la nativitat de nostre senyor deu Jesucrist mil é CCCCLXXXXX.” En 8.° mayor, letra de tortis, sin foliar.

En la biblioteca de la catedral de Valencia, está el original de este Salterio escrito con hojas de papel y vitela, es en folio, consta de 42 hojas, y como es el original, varía del impreso en muchas cosas; entre ellas, que los 150 salmos están divididos en 170. Al fin tiene también en lemosín, vidas de varios Santos, en especial Apóstoles: constan de 17 hojas.

2. La historia de Joseph fill del gran Patriarca Jacob ordenada per lo reverend mestre johan roiç de Corella, Cavaller é mestre en Sacra Teologia.

Sigue: “Prólogo de la Istoria de Joseph fill del gran Patriarca Jacob = Porque manifestament se mostre com nostre senyor Deu endeçant aquells é exalça: que ab virtuosa vida en la sua Magestat l'ur esperança fermen. Descriure en vulgar de valenciana prosa la Istoria d'aquell de virtut exemple. Joseph fill del gran Patriarca Jacob. En la virtuosa vida del qual ab lum clara se contempla com la divina Providencia sens força à que siam atribulats com à benigne senyor è Pare per major be nostre comporta.” Está dividido en treinta y siete apartes, y cada uno con su título. Acaba: “Deo gratias.” Sin lugar ni año de impresión. En 4.°