Mostrando entradas con la etiqueta Babilonia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Babilonia. Mostrar todas las entradas

viernes, 25 de marzo de 2022

Apéndice 2, Biblias lemosinas, siglos XIV, XV

Parte de:

(sagrada escritura biblia lenguas vulgares Joaquín Lorenzo Villanueva)

APÉNDICE II. 

Que contiene algunos fragmentos inéditos de Biblias lemosinas de los siglos XIV y XV.

ADVERTENCIA.

Los tres fragmentos primeros que se publican en este apéndice, fueron hallados en Barcelona. El IV. en la ciudad de S. Felipe (Játiva), como dijimos en la pág. 8 de nuestra obra. El V. es la última hoja de la Biblia valenciana traducida por el P. D. Bonifacio Ferrer, e impresa en Valencia por los años 1478.

Fragmentos de la biblia valenciana que se hallan en poder del Ilmo Sr. D. Francisco Pérez Bayer, bibliotecario mayor de S. M.

FRAGMENTO I. INÉDITO. (se refiere al año 1791, en que se imprime este libro)

Primeramente en dos hojas sueltas de pergamino cortadas una por la parte de arriba, y otra por abajo, en que hay poco más de la mitad de la hoja se hallan los cap. XI, XII, XIII y parte del XIV de Daniel.

Empieza desde el fin del cap. X. v. 20.
….. apparegué lo Princep dels grechs …. yo anunciaré a tu çò que es expressat en la Scriptura de veritat. E ninguno es ayudador meu en totes aquestes coses sino Miquel Princep vostre.
XI.
E yo del any primer de Dari mediá estaba perque fos confortat e corroborat. E ara veritat anunciare á (las á las dejo a) tu. E vet que encara tres reys estarán en Persia e lo quart ça enrequit de moltes riquees sobre tots. E com podrá molt per les riquees sues comourá a tots contra lo Regne de Grecia. Mas levarsa rey fort é senyoreiará per molta potestat, é fará ço que plaurá a ell. E com haurá estat será ... lo regne de ell é será departit en los quatre vents del Cel, mas no en los descendents de ell, ne segons la potencia de aquell ab la qual ha dominat. E será lacerat lo regne de ell encara en los estranys, exceptats aquests. E será confortat lo rey de Austre, e dels Prínceps de ell prevaldrá sobre ell, é dominará per senyoria. Car molta será la Senyoria de ell. 
E apres fi de anys serán paccionats. E la filla del rey de Austre vendrá al rey de Aquiló fer amistança. E no obtendrá fortalea de braç, ne estará la sement de ella. E será liurada ella é (la é la dejo e algunas veces) los que adugueren a ella los adolescents de ella e lo que confortaba a ella en los temps. E estará plantacio de les raels del brotament de ella. 
E vendrá ab ost, e entrará en la provincia del rey de Aquiló, y abusará de ells e obtendrá. No res menys e los Deus de ells, e los sculptilis, axi mateix los vexells preciosos de argent, e de or, adura catius en Egypte. Ell prevaldrà contra lo Rey de Aquiló. E entrarà en lo Regne lo Rey de Austre: e tornarà à la terra sua. E los fills de ell seran provocats, e aiustaran multitud de moltes osts. E vendrà cuytant e abundant. E tornarà, e serà comogut, e pugnarà ab la fortalea de ell. E lo rey de Austre provocat …....... Falta parte del v. 11 y parte del v. 12. 
mas no prevaldrà. E girarsa lo Rey de Aquiló e aparellarà multitud molt maior que de primer. E en fi de temps é de anys vendrà cuytant ab gran ost é moltes riquees. E en aquells temps molts se levaràn contra lo Rey de Austre. Axi mateix los fills dels prevaricadors del Poble teu se levaràn perque compleixquen la visió, é cauran. 
E vendrà lo Rey de Aquiló, é portarà aplegament de coses abtes à reblir fossats é valls, é pendrà Ciutats molt guarnides, e los braços de Austre nou sostendran. E levarsan los elets de ell à resistir, e no serà fortalea. E farà venint sobre ell segons lo plaer seu, e no serà qui estiga contra la faç de ell. E estarà en la terra noble, é será consumida en la ma de ell. E posarà la sua faç perque vinga á tenir tot lo regne de ell, é dreturees fará ab ell. E la filla de les fembres donará a aquell perque destroeixca aquell, é no estará ne será de aquell, é girará la faç sua a les ylles, é pendran moltes. E cessar fará lo princep del escarn seu, e lo escarn de ell será convertit en ell. E convertirá la faç sua al imperi de la terra sua, e encepegará e caurá é no será trobat. E estará en lo loch de ell lo molt vil é indigne de bellea real, é en pochs dies será trencat no en furor ne en batalla. E estará en lo loch de ell lo menyspreat, é no será liurada á ell honor real. 
E vendrá amagadament, é obtendrá lo regne en fraudulencia, é los braços del pugnant E seran expugnats de la faç de ell, é seran trencats. No res menys é lo duch del pacte. E apres les amistances ab ell fará engany. E puiará, é sobrará en poch poble, é en les abundants é grasses ciutats entrará, e fará les coses que no feren los pares de ell, é los pares del pare de ell. Les rapines é preda é riquees de ells dissipará é contra les cogitacions molt fermes fermará consell. E aquestes coses fins á temps. E sera …......
Falta el v. 25 y el principio del 26. 
pa ab ell trencarán á ell. E la ost de ell será oppresa, é cauran de ell molts matats. 
E será lo cor dels dos reis que facen mal. E á una taula parlaran mentira, é no aprofitaran: car encara la fi en altre temps. E tornará en la terra sua ab moltes riquees, é lo cor de ell contra lo testament sant, é fará é tornará en la terra sua. En lo establit temps tornará é vendrá á austre, é no será al primer semblant lo darrer. E vendran sobre ell trieres, é los romans, é será percudit. E tornará é será indignat contra lo testament del santuari, é fará, é tornará, é cogitará contra aquells que derrendiren lo testament del santuari. E braços per ell estaran, é ensutzehiran lo santuari de fortalea, é tolran lo continuu sacrifici, é donarán la abominació en desolació, é los impiadosos simularan en lo testament fraudulentment. Mas lo poble sabent lo Deu seu obtendrá é fará. E los ensenyats en lo poble ensenyaran a molts, e cauran en coltell, é en flama, é en captivitat, é en rapina de dies. E com seran enderrocats, seran sollevats per petita aiuda, é seran applicats á ells molts enganyosament. E dels ensenyats ne cauran perque sien fusos, é sien elets, é emblanquits fins al temps prefinit: car encara altre temps sera. E fará segons la sua volentat lo rey, é sera exaltat é magnificat contra tot deu, é contra lo deu dels deus parlara grans coses. E sera endreçat fins que sia cumplida la ira. Cumplida es la definició certament. E lo Deu dels pares seus no reputará, é será en cobciances de fembres, ne de nengu dels deus no curara: car contra totes coses se levara. E lo deu maozim en lo seu loch honrara, é lo deu lo qual ignoraren los pares de ell colra ab or é argent, é ab pedra preciosa é coses precioses. E fara que guarneixqua maozim ab lo deu estrany lo qual conegue. E multiplicará la gloria, ó donará á ells potestat en mol … tes coses …... Falta el fin del v. 39 y parte del 40.
cavalcants, é en gran navili é entrara en les terres, é trencará, é elles pasará, e entrara en la terra gloriosa, e moltes cauran. Mas aquestes soles ne seran salvades de la ma de ell. Edom e moab, e los princeps del fills de amon. E trametra la ma sua en les terres, e la terra de egypte no escapará. E dominara als tresors de or, e de argent, e en totes les coses precioses de Egypte. Axi mateix per libia e Etiopia pasara. E la fama torbara a ell de orient e de aquilo. E vendra en gran multitut per que trenque é mate á molts. E ficará lo tabernacle en apheduo entre les mars sobre lo mont noble e sant. 
E vendra fins a la sumitat de ell, e nengu no aiudará á ell. 



XII.
En aquell temps levarsa Miquel lo princep gran, lo qual esta per los fills del poble teu. 
E vendra temps lo qual no fon de lavors de quant les gents començaren á ser fins á aquell temps. E en aquell temps sera salvat lo poble teu tot lo que sera trobat en lo libre. E molts de aquells que dormen en la pols de la terra se despertaran, los uns en vida eternal, los altres en vituperi quel veien tot temps. Mas los que seran ensenyats resplandiran axi com la resplandor del firmament, e los que a iusticia ensenyen
á molts axi com esteles en perpetues eternitats. E tu daniel tanca les paraules, e sagella lo libre fins al temps establit: pasaran molts e de moltes maneres sera la sciencia. E yo daniel viu: e veus que quaix dos altres estaven, lo un deça sobre la riba del riu, e lo altre de ella de la altra part del riu. E digui al home que era vestit de vestiments de lli, lo qual estava sobre les aygues del riu: fins á quant la fi de aquestes coses maravelloses. E vaig oir lo baro que era vestit de vestiments de lli, lo qual estava sobre les aygues del riu, com alças la dreta sua e la sinistra en lo cel e iuras per lo vivent eternalment: car en lo temps, e los temps, e lo mig del temps. E com sera complit lo escampament de la ma del poble sant, seran complides totes aquestes coses (compli- fol. LXXXIII -des) E yo ho vaig oir e nou entengui. E digui: Senyor meu quina cosa sera apres aquestes? E dix: ves Daniel, car tancades son, e segellades les paraules fins al temps prefinit. Seran elegits e emblanquits e quaix al foch serán molts probats e impiadosanent faran los impiadosos, neu entendran tots los impiadosos. Mas los ensenyats ho entendran. E del temps com sera tolt lo continuu sacrifici, é sera posada la abominació en desolació, dies mil duents noranta. Benaventurat lo que espera e perve a dies mil treents trentacinch. E tu daniel ves al prefinit, e estaras en la sort tua en la fi dels dies.
(Fins asi Daniel en lo hebreu volum lo havem legit. Les altres coses quis seguexen fins a la fi del libre de la edicio de teodocion son trelladades.)

XIII.
Era un home habitant en Babilonia, e lo nom de ell Joachim. E pres muller de nom susanna filla de elchia, molt bella e tement lo senyor. E los parents de aquella com fossen justs ensenyaren la sua filla segons la ley de Moisés. E era ioachim molt rich. E era á ell vehi pomer á la casa sua. E a ell concorrien los iuheus per ço com fos pus honorable de tots. E forens constituits dos vells iutges en aquell any, dels quals parlá lo senyor: car iniquitat es exida de babilon per los vells iutges que eren vists regir lo poble. Aquests frequentaven la casa de joachim, e venien a ells tots los que havien iuhis. E com lo poble sen tornas apres mig jorn, entraba susanna e anava per lo pomer de son marit. E los vells vehien á ella tot dia entrant é anant, é escalfarense en cobeiança de ella. E regiraren lo lur seny …....... Faltan los vv. 9. 10. 11. y parte del 12. 
ella. E dix lo un altre: anem a (a partir de aquí la á será a, la é será e en muchos casos) casa car hora es de dinar. E exits partírense. E com fossen tornats vengueren en una e demanants se ensemps la causa confessaren la lur cobeiança. E lavors ensemps ordenaren com porien trobar a ella sola. E fon fet com observassen dia apte, entra algun temps axi com tres dies havia ab dues iovencelles soles, e volchse lavar en lo pomer. E era estiu. E no era alli nengu, exceptat los dos vells amagats contemplants a ella. Dix donchs a les fadrines portau a mi lo oli e migmata e tancau les portes del pomer perquem lave. 
E feren axi com havia manat. E tancaren les portes del pomer, e hixqueren per lo postich perque portasen les coses que havia manat. E no sabia los vells dintre esser amagats. E com fossen exides les fadrines, levarense los dos vells e ocorregueren a ella, e digueren: Vet que les portes del pomer son tancades, e nengu nons veu e en cobeiança de tu som. Per la cual causa consent a nosaltres e mesclat ensemps ab nosaltres. La qual cosa sino la voldras direm testimoni contra tu, que sia estat ab tu un iove, e per aquesta causa haies trames les fadrines de tu. Plora Susanna e dix: congoxes son a mi a tota part. Car si aço hauré fet, mort es a mi. E si nou hauré fet, no escaparé a les vostres mans. Mas millor es a mi caure sens obra en les mans vostres, que pecar en lo esguart del Senyor. E cridá ab gran veu Susanna: e cridaren e los vells contra ella. E corregué lo un e obrí la porta del pomer. 
E com haguessen oit la clamor en lo pomer, irruhiren per lo postich los sirvents de la casa perque veessen quina cosa fos. E apres que los vells hagueren parlat, haguerene vergonya los sirvents molt fort....... falta la mitad del v. 17, todo el 18 y el principio del 19. 
lo poble. Trameteu a susanna filla de Elchia muller de ioachim. E tantost hi trameteren. E vench ab lo pare e mare e fills e tots los parents. E era susanna molt delicada e de bella forma. E aquells inichs manaren que fos descuberta: car era cuberta, per ço que axis sadollasen de la bellea de ella. A donchs ploraven los seus, e tots los que havien conegut a ella. E levantse los dos preveres en mig del poble, posaren les sues mans sobre lo cap de ella. La qual plorant mira al cel, car era lo cor de ella havent confiança en lo senyor. E digueren los preveres: Com anassem en lo pomer sols, entrá aquesta ab dues fadrines, e tancá lo portal del pomer, e dexá les fadrines. E vench a ella lo adolescent que era amagat, e iagué ensemps ab ella. Mas nosaltres com fossem en lo angle del pomer, veents la iniquitat correguem a ells, e veem a ells ensemps esser mesclats. E aquell certament no poguem compendre (prender; prendre, pendre), car era pus fort que nosaltres, e ubertes les portes hixqué de fora. E com haguessem compressa aquesta, enterrogamla qui fos lo adolescent, e no ho volch manifestar a nosaltres. De aquesta cosa som testimonis. Cregué a ells la multitut axi com a vells e iutges del poble, e condempnaren ella a mort. E susanna cridá ab gran veu e dix: Deus eternal qui est conexedor de les coses amagades, qui coneix totes coses ans que sien fetes, tu saps que fals testimoni han levat contra mi. E vet que muyr com res de aquestes coses no haia fet, les quals aquests maliciosament han compost contra mi. E exaudi Deus la veu de ella. E com fos duta a la mort suscitá lo senyor lo espirit sant del fadri pus iove al qual era nom daniel. E cridá ab gran veu: mundeu so yo de la sanch de aquesta. E girat a ell tot lo poble, dix: quina es aquesta paraula la qual tu has parlada? Lo qual com estigues en mig de ells, dix: axi folls fills de Israel, no iutiants ne conexents ço que es ver, haveu..... falta el fin del v. 48, el 49, el 50, y parte del 51. 
De ensemps, e iutiaré a ells. Com donchs fossen departits lo un del altre, apella lo un de ells, e dix a ell: Envellit de dies mals, ara son venguts los pecats teus los quals obrabes primerament iutiant iuhis iniusts, opprimint los ignocents e dexant los culpables, dient lo senyor lo inocent e lo iust no mataras. Ara doncs si has vist a ella, digues sots quin arbre haies vist ells parlants a si? Lo qual dix: sots lo lentiscle. 
E dix Daniel: dretament has mentit en lo teu cap, vet que lo Angel del senyor presa sentencia de ell tallará a tu mig. E remogut ell mana venir lo altre e dix a ell: sement de canaan e non de iuda, la bellea decebe a tu, e cobeiança ha regirat lo cor teu. Axi fieu a les filles de israel, e aquelles tements parlaven a vosaltres. Mas la filla de iudá no ha sostengut la iniquitat vostra. Ara donchs digues a mi sots quin arbre haies vist ells parlants a si. Lo qual dix: sots lo pruner. E dix a ell Daniel: dretament has mentit e tu en lo teu cap. E esta lo angel del senyor havent coltell perque segue a tu mig e mate a vosaltres. A donchs crida lo poble ab gran veu, e benehiren lo senyor que salva los esperants en si. E levarense contra los dos preveres: car daniel havia convençut a ells per lur boca haver dit fals testimoni. E feren a ells segons havien malfet contra lo proisme perque fessen segons la ley de Moyses, e mataren e ells. E fonch salvada la sanch sens culpa en aquell dia. E elchies e la muller de ell loaren lo senyor per la filla sua susanna ab ioachim marit de ella e ab tots los parents de ella: car no fos trobada en ella cosa lega. E daniel fon fet gran en lo esguart del poble de aquell dia e daqui avant. 

XIIII. (XIV : 14)
E lo rey astriages fon aiustat als pares seus, e …...................


FRAGMENTO II. INÉDITO.

En otra hoja suelta perteneciente al parecer al mismo códice atendido el tamaño, carácter de las letras y ortografía, se halla el fragmento siguiente, que es del libro I de los Macabeos desde el v. 50 del cap. X hasta el v. 34 del cap. XI.

LO LIVRE PRIMER DELS MACHABEUS.  fol. CXIIII.
Сар. X. v. 50.
demetri en aquell dia, e fon troceiat per coltell. E Alexandre trames legats a ptolomeu rey de Egypte segons aquestes paraules dient. Car so tornat en lo meu regne e he segut en la sehilla dels pares meus e he obtengut lo principat, e he romput a demetri, e he possehit la nostra regió, e he cometut ab ell batalla, e fon romput ell e los castells dell per nos, e havem segut en la sehilla del regne de ell. E ara establixcam ensemps amistança, e dona a mi la tua filla per muller, e sere genre teu, e donare a tu dons, e a 
ella dignitat. E respos ptolomeu dient: Benaventurat lo dia en lo qual est tornat a la terra dels pares teus, e seguist en la sehilla del regne de ells: e ara fare a tu les coses que has scrites. Mas ocorre a mi en ptolemaida, e veiamnos ensemps e respondre a tu axi com diguist. E hixque ptolomeu de egypte ell e cleopatra filla de ell, e vench a ptolemaida lo any CLXII. E ocorrech a ell lo rey alexandre, e dona a ell cleopatra filla sua, e feu les nupcies de ella en ptolemaida axi com los reys en gran gloria. E scriu lo rey alexandre a ionathas que vengues encontre a si, e ana ab gloria a ptolemaida, e ocorrech alli als dos reys. E dona a aquells molt argent, e dons, e or, e troba gracia en lo esguart de ells. E aiustarense contra ell los homens pestilents de israel los homens inichs parlants contra ell: e lo rey no entes a ells. E maná esser despullat ionathas de les vestidures sues, e ell esser vestit de porpra, e axi ho feren. E lo rey colloca ell siure ab si, e dix als princeps seus. Exiu ab ell en mig de la cuitat (ciutat), e pricau que ningu no parle contra ell de nengun negoci, ne sia ningu trist a ell de alguna raho. E fon fet que com veren los que parlaven contra ell la gloria de ell que era pricada, e ell cubert de porpra fugiren tots. E lo rey magnifica a ell e scriu ell entre los primers amichs e posa ell duch e princep del principat. E tornassen ionathas en ierusalem ab pau e alegria. En lo any CLXV. vench demetri fill de demetri de creta en la terra dels seus pares. E oiu lo rey alexandre e fonne fort contristat, e tornassen en antiochia. E demetri constitui duch apolloni, lo cual presidia en celessyria: e aiusta gran ost, e aná a iamnia, e trames a ionathas sobiran sacerdot dient: tu sols resesteix a nos: e yo so fet en escarn e en vituperi, per ço com tu exerceix potestat contra nos en los monts. Ara donchs si confies en les virtuts tues, devalla a nos en lo camp; e apareixcam alli ensemps, car ab mi es la virtut de les batalles. Enterroga e apren yo qui so, e los altres que son a mi en aiuda. Los quals e dien que no pot estar lo peu vostre davant la faç nostra car dues vegades se son girats en fuyta los teus pares en la terra sua. E ara com poras sostenir tant encavalcament e ost en lo camp on no ha pedra ne penya ne loch de fugir? E com ionathas hac oides les paraules de apoloni fon mogut de coratie, e elegi deu milia homens e ixque de ierusalem e ocorrech a ell simo frare de ell en aiuda, e acostaren los castells en iopen, e veda ell de la ciutat: car la guarda de apoloni era en iope, e expugna a ella. E espantats los qui eren dintre la ciutat obriren a ell, e obtengue ionathas iopen. E oiu apolloni e mogué tres mila de cavall e molta ost, e anassen en azot axi com fent cami, e tantost ixque en lo camp, per ço com hagues multitud de cavalcants e confias en ells. E ionatas ensegui ell en azot, e cometeren batalla. E apoloni iaqui en los castells amagadament mil cavalcants apres ells. E conechs ionathas que aguayts eren apres si, e circuhiren los castells de ell, e lançaren viratons en lo poble del mati fins al vespre. E lo poble estava axi com mana ionatas, e treballaren los cavalls de ells. E simo foragita la sua ost, e cometé contra la legió. 
Car los cavalcants de ells eren fatigats, e foren romputs per ell e fugiren. E los que foren dispergits en lo camp fugiren en Azot, e entraren en lo temple de dagon ydola de ells, perque allis delliurasen. E ionathas crema azot e les ciutats que eren en lo circuhit de ella, e pres les despulles de ells, e lo temple de dagon, e los que havien fugit en aquell crema a foch. E foren los qui caygueren per coltell ab aquells que foren cremats quaix uyt milia homens. E ionathas muda los castells de alli, e acosta ells a Escalona, 
e hixqueren de la ciutat encontre a aquell en gran gloria. E tornassen ionathas en ierusalem ab los seus havents moltes despulles. E fon fet com alexandre oi aquestes paraules aiustahi encara a glorificar ionathas. E trames a ell fibula de or axi com es consuetut esser donada als parents dels reys. E dona a ell acharon e totes les fins de ella en possessió. 
XI. 
E lo rey de egypte aiusta ost axi com la arena que es prop la ora de la mar e moltes naus, e encercaba obtenir lo regne de alexandre per engan e aiustar aquell al regne seu. E hixque en siria ab paraules pacifiques, e obrien a ell les ciutats e occorrien a ell, car manat havia a ells lo rey alexandre exir encontré a ell, per ço com fos sogre seu. 
E com entras ptolomeu en la ciutat posava guardes de cavallers en cascunes ciutats. 
E com fon acostat a azot, mostraren a ell lo temple de dagon cremat a foch, e azot e les altres coses de ell destroides, e los cossos lançats de aquells qui foren ferits en la batalla e los sepulcres que feren prop lo cami. E recomptaren al rey que aquestes coses havia fetes ionathas perque fessen enveia a ell. E calla lo rey. E ionathas occorregue al rey en iope ab gloria, e ensemps se saludaren e dormiren alli. E ana ionathas ab lo rey fins al riu que es appellat eleuterus, e tornassen en ierusalem. E lo rey ptolomeu obtengue les ciutats de tots fins a seleucia maritima e cogitaba en alexandre mals consells. E trames a demetri legats dient: vine composem entre nos pacte, e donaré a tu la filla mia, la qual ha alexandre e regnaras en lo regne del teu pare. Car yom penit perque he donada a aquell la filla mia: car ha cercat matar a mi. E vitupera a ell per ço com havia cobeiat lo regne de ell. E levalli la sua filla e dona ella a demetri, e estranyas de alexandre, e foren fetes manifestes les inimicicies de ell. E ptolomeu entra en antiochia, e posa dos diademes al seu cap, de egypte, e de asia. E alexandre era en cilicia en aquells temps: car revellavense los que eren en aquells lochs. E oiu alexandre e vench a ell en batalla. E lo rey ptolomeu dugue la ost e occorregue en ma fort a ell. E feu fugir a ell: e alexandre fugi en arabia, perque alli fos defensat. E lo rey ptolomeu fon exaltat. E zebediel arab leva lo cap de alexandre, e trameslo a ptolomeu. E lo rey ptolomeu mori lo tercer dia: e aquells que eren en les forces periren per aquells que eren dintre los castells. E regna demetri lo any CLXVII. En aquells dies ionathas aiusta aquells que eren en iudea, perque expugnassen la força que es en ierusalem, e feren contra ella moltes bastides. E alguns que havien en oy la sua gent homens inichs, anaren al rey demetri, e nunciaren a ell que ionathas assetias la força. E com ho hac oit, fon irat. E tantost vench a ptolemaida, e scriu a ionathas que no assetias la força, mas que occorregues a si a colloqui cuytanament. 
E com ho hac oit ionathas mana assetiar, e elegi dels sacerdots e dels vells de israel, e dona si al perill. E pres or, e argent, e vestidura, e molts altres dons, e ana al rey a ptolemaida, e troba gracia en lo esguart de ell. E parlaven contra ell alguns inichs de la sua gent. E feu a ell lo rey axi com havien fet a ell los que ans de ell havien estat. E exalta ell en la presencia de tots los amichs de ell. E establi a ell lo principat del sacerdoci, e totes les altres coses precioses, que primer hague, e feu ell princep dels amichs. E ionathas demana al rey que fes franqua a iudea e los tres principats, e samaria e les confinies de ella, e promes a ell treents talents. E consentihi lo rey, e scriu a ionathas letres de totes aquestes coses continents aquesta manera: Lo rey demetri al frare ionathas salut, e a la gent dels iueus. Lo exemplar de la epistola la qual havem scrita a lasteni parent nostre havem trames a vosaltres per quel sabesseu. 
Lo rey demetri a lasteni parent salut. A la gent dels iuheus amichs nostres, e conservants les coses que son iustes a nos, havem delliberat fer be per la benignitat de ells la qual han envers nos. Havem donchs establit totes les fins de iudea, e les tres ciutats liddea e ramathe les quals son aiustades a iudea e samaria e totes les fins de elles esser separades a tots los sacrificants en ierusalem, per aquelles coses que lo rey prenia de primer de ells per cascuns anys, e per los fruits de la terra ... 
(No acaba el v. 34.).

FRAGMENTO III. INÉDITO.

En otra hoja suelta perteneciente al mismo códice, como se conjetura por ser semejante en tamaño y letra y ortografía, se halla parte del cap. XXIII, los cap. XXIV y XXV y parte del XXVI del libro de los Hechos de los Apóstoles.

ACTES DELS APOSTOLS. fol. CCXIX

Cap. XXIII. v. 26.
Felix salut. Aquest home pres per los iuheus, e començant esser matat per ells sobreveninthi ab la ost lo delliuri conegut que fos roma. E volent saber la causa la qual aquells obicien a ell, dugui ell en lo concili de ells, lo qual trobi esser acusat de les questions de la ley de ells, no havent algun crim digne de mort o de ligams. E com a mi fos prevengut dels aguayts que havien aparellat a aquell, tramiti aquell a tu denunciant ho e als acusadors queu diguen devant de tu. Vale. E los cavallers, segons lo manament fet a ells, prenents a paul, duguerenlo en antipatridem. E lo dia apres iaquits los cavalcants que anassen ab ell tornarensen en los castells. Los quals com fossen venguts a cesarea, e haguessen liurada la epistola al president, e establiren davant aquell paul. E com hagues legida la epistola, e lhagues enterrogat de quina provincia 
fos, e conexent que fos de cilicia, dixli: ohire a tu com los teus acusadors serán venguts. E mana ell esser guardat en lo pretori de Herodes. 

XXIV. 
Apres cinch dies ananies princep dels sacerdots devalla ab alguns vells e ab tertullo un advocat, los quals anaren al president contra Paul. E citat paul tertullo comença a acusar dient. O molt bon felix, com en molta pau façam per tu, e moltes coses sien corregides per la tua providencia, tots temps e en tot loch ho havem rebut ab tota accio de gracies. A donchs ne prolixament retinga a tu prechte brevement oies a nos per la tua clemencia. Trobam aquest home malvat e comovent discordia a tots los iueus en tot lo segle, e aumentador de la discordia de la secta dels nazareneus, lo qual encara lo temple ses esforçat corrompre. Lo qual prenguem e voliemlo segons la ley nostra iutiar. Mas sobrevenint lo tribu lysies ab gran força delliura ell de les mans nostres, manant los acusadors de ell venir a tu, per lo qual tu iutiant poras de totes aquestes coses conexer de les quals nosaltres acusam a ell. E los jueus e hi aiustaren dients, aquestes coses haverse axi. E pau permetent dir a ell lo president respos: de molts anys ença sabent tu esser iutie a aquesta gent de bon coratie satisfare per mi. Car no son pus a mi que XII. dies desque pugi adorar en ierusalem, e ne en lo temple trobaren a mi disputant ab algu, o faent aiustament de turba, ne en les sinagogues, ne en la ciutat, ne poden probar a tu les coses de les quals ara acusen a mi. Mas yo confese aquestes coses a tu, que segons la secta la qual dien error, axi serveixch a deu pare creent a totes les coses que en la ley e en los profetes son scrites, havent esperança en deu, la qual e aquests mateixs speren resurreccio esdevenidora dels iusts e dels inichs. En aço e yo mateix studie haver la conciencia sens ofensa tots temps a deu e als homens. E apres molts anys vengui faedor almoynes en les mies gents, e ofertes e vots. En los quals trobaren a mi purificat en lo temple, no ab turba ne ab brogit. E alguns iueus de asia los quals convenia ara esser prests davant tu, e acusar se alguna cosa haguessen contra mi, o aquests diguen si alguna cosa de iniquitat han trobada en mi, com estiga en lo concili, sino de aquesta una veu solament per la qual cridi estant entre ells: car de resurrecció de morts yo so iutiat huy per vosaltres. E felix molt certament sabent de la via prolonga aquells dient: com lysias lo tribu será vengut oiré a vosaltres. E mana al centurió guardar a ell, e haver repos, ne vedar algu dels seus ministrar a ell. E apres alguns dies venint felix ab drusilla muller sua la qual era iuhia, appella pau, e ohi de ell la fe que es en Christ Iesus. E aquell disputant de iusticia e de castedat, e del iuhi esdevenidor, espantat felix respos: ço que ara es de fer vesten e en temps convinent appellare a tu, e sperant ensemps que per pau seria donada pecunia a ell. Per la qual cosa appellant sovint a ell parlava ab ell. E acabats dos anys felix rebe en succesor porcius festus, e volent prestar gracia als iueus felix, iaqui paul ligat.

XXV. 
A donchs com festus fos vengut en la provincia, apres tres dies puia de cesarea en ierusalem. E los princeps dels sacerdots e los primers dels iuheus anaren a ell contra paul, e pregaven a ell demanants gracia contra aquell, que manas ell esser dut en ierusalem, parants aguayts que matassen ell en la carrera. E festus respos esser guardat pau en cesarea, e si anadorhi cuytadament. E dix: donchs los que son en vosaltres potents devallants hi ensemps, si algun crim es en lo home acusen a ell. 
E apres que hac estat entre ells no pus que VIII. o X. dies devalla en cesarea. 
E lo altre dia segue en lo tribunal e mana paul esser dut. Lo qual com fos dut, estigueren en torn ell los iuheus que havien devallat de ierusalem, obicints moltes e greus causes, les quals no podien probar. E pau retent raho que ne en la ley dels iuheus, ne en lo temple, ne en cesar res no pecca. E festus volent prestar gracia als iuheus, responent a paul dix: vols puiar en ierusalem e alli esser iutiat per mi? 
E dix paul: al tribunal de cesar estich on me conve esser iutiat: als iueus no he nogut, axi com tu has conegut. Car si he nogut o fer res digne de mort no recuse morir. Mas si res no es de aquelles coses que aquests acusen a mi, algu no pot mi donar a aquells. Appell me a cesar. Lavors festus parlat ab lo consell respos: a cesar has appellat a cesar hiras. E com alguns dies fossen passats lo rey agripa e berniça devallaren en cesarea, a saludar a festus. E com estiguessen alli molts dies festus manifesta al rey dient de paul: un home hi ha iaquit ligat per felix, del qual com yo fos en ierusalem vengueren a mi los princeps dels sacerdots e los vells dels iuheus demanants contra aquell dapnacio. Als quals respongui, que no es consuetut als romans damnar algun home ans que aquell que es acusat haia presents los acusadors, e prenga loch de defendre a lavar los crims que son a ell obicits. Com donchs açi se fossen aiustats sens alguna dilacio lo seguent dia sient en lo tribunal mani esser dut lo home. Del qual com hi fossen los acusadors alguna causa no hi portaven, dels quals yo ensospitava mal. E havien algunes questions de lur supersticio contra ell, e un iesus defunt, lo qual pau affermava viure. Mas yo duptant de la questio de aquesta manera, dehiali si volia anar a ierusalem a esser alli iutiat de aquestes coses. E paul appellantse que fos servat a la conexença de August, el manat esser servat fins que trameta ell a cesar. 
E agripa dix a Festus: volia e yo oir lo home, e dix dema ohiras a ell. E lo altre día com fos vengut agripa e bernice ab molta ambicio e fossen entrats en lo auditori ab los tribuns e barons principals de la ciutat, manantho festus fon paul amenat. E dix festus: o rey agripa e tots barons que sou açi presents ab nosaltres ensemps, veeu aquest del qual tota la multitut dels iueus ha pregat a mi en ierusalem demanants e cridants: no convenirse ell pus viure. Mas yo he trobat ell no haver comes res digne de mort. E ell aço apellant, he iutiat a august trametre ell. Del qual no he quina cosa certa ne scriva al senyor. Per la qual cosa he tret ell a vosaltres e maiorment a tu o rey agripa, perque feta interrogació haia quina cosa scriva. Car sens raho es vist a mi trametre ligat e no notificar la causa de ell. 

XXVI. 
E lo rey agripa dix a paul: permes es a tu parlar per tu mateix. Lavors pau estesa la ma, comença retre raho. O rey agripa, de totes les coses que son acusat per los iueus estimemi benaventurat envers tu com me sia huy defenedor, maiorment tu sabent totes les consuetuts e questions que son en los iueus. Per la qual cosa prech pacientment oies a mi. Certament la vida mia de la iuventut ença la qual de principi fon en la mia gent en ierusalem han sabut. (No llega a concluir el v. 4.)

FRAGMENTO IV INÉDITO.

Contiene parte del prólogo de S. Gerónimo sobre el Apocalipsi, tres capítulos enteros y varios fragmentos de otros del mismo libro.

Açi comença lo prolech lo qual feu lo benaventurat Sent Jheronim sobre la apochalipsi o revelacions les quals vee Sent Johan euuangelista (u: v: evangelista) et scrivi en la ylla de pathmos. 
Axi com diu lapostol Tots aquells que volen piadosament viure en iesu christ soffiren perssecucions segons que es dit: Fill tu quet acostes al servicii de Deu sta en iusticia en temor. Et apparella la tua anima a temptacio Cor temptacio es vida dome sobre terra Et per ço que los flachs no desfallen en aquestes coses nostre Senyor conforta et conferma ells en ço que diu Yo so ab vos entro a la fi del setgle. Et per ço vos que sots petits fylls no haiats pahor. Car per ço deu lo pare vehent les tribulacions les quals la Esglesia fundada sobre pedra devia sofferir ordena lo pare ab christ. et ab lo sperit ensemps que revelas a aquells per ço que aquelles sien menys temudes Et tota la trinitat les revela a christ segons la humanitat. E christ a sent Johan per langel sent miquel a la esgleya de la qual revelacio ell feu aquest libre. Cor açi son contengudes aquelles coses que deu revela a sent iohan Et de puys sent Johan les revela a la Esgleya. So es com grans coses la Esgleya Sancta soferra en lo començament. Et encara ara les soffer. Et encara aquelles ha assofferir en los derrers temps dantechrist 
Com sera tan gran tribulacio que si podia esser feyt negueix los elets seran moguts. Et qual loguer per aquestes coses haura E avant ella reebra per ço que aquells los quals los termes denunciats espaventen que los loguers promeses los alegren Et per aço aquest libre es iutgat per nom de prophecia entre les altres scriptures del noveyll testament per la pus excellent. Et encara pus noble que les altres prophecies Cor axi com lo novell testament dona lo evangeli a la vella lig Axi aquesta prophecia se dona a les prophecies del vell testament Cor ell denuncia que los sagraments son ia complits de christ e de la esgleya de gran partida ho negueix de tot per ço com als altres es donada prophecia de III. parlants en semps ço es del temps passat et del present et del esdevenidor. Et per confermar aço proves per la auctoritat del enviant ço es de deu. 
Et del aportant ço es del Ángel. Et del reebent ço es de Sent Johan Donchs com aquestes coses sien stades revelades a Sent Johan en vesio. Et sien tres linyatges de vesions hom deu haver sots qual linyatge sia contenguda Cor una visio hi ha que es corporal ço es com nos vehem ab los huylls corporals alguna cosa Et hay altra visio spiritual ho ymagintaiva ço es com nos vehem la ymaga de les coses en durment o en vellant per les quals alguna altra cosa es signifficada Axi com pharao vee les spigues. Et Moisés vehe cremar la romiguera en vetlan Laltra visio es intellectual ço es saber com nos prenem la veritat axi com es del ministeris del sanct Spirit qui ho revela al enteniment de la penssa Axi com Sent Johan diu aquelles coses que son recomptades en aquest libre Cor ell no viu tant solament les figures per spirit enans entes per penssament los significats daquelles. Sanct Johan viu aquestes et les scrivi en la ylla de pathmos en la qual ell fon trames en exil per en Domicia emperador qui era princep molt cruel. Et aquesta fon la raho per que ell ne fon constret de scriure Cor dementre que ell era tengut exellat en la dita ylla molts viçis e diversses heretges cresqueren et brotaren en les esglesies de les quals ell era maioral Cor alsguns heretges eren aqui qui dehien que iesu christ era nat de Sancta Maria temporalment los quals Sent Johan reprova en lo començament del euuangeli en ço que diu En lo començament era la paraula et E. En aquest libre en ço que diu Alpha et o. So es començament et fi. 
Et eren daltres que dehien que la esglesia devia deffallir en ans de la fi del mon per lo carrech de les tribulacions et que no trobaria perdurable guardo per lo treball. Donchs Sent Johan volch destrouir les erros et mostra que christ es començament et fi. 
Hon ysaies diu Deu no es format ans que yo et no deffallira apres mi. Et la esglesia no deffallira per exercici de tribulacions. Enans aprofitara et reebra per guardo per raho de les tribulacions perdurable loguer. Per la qual cosa Sent Johan scrivi a les VII. Esglesies de Asia et als VII. bitbes (bisbes; obispos; episcopos) ensenya et instrueix a ells les damunt dites coses. Et ensenya per ells tota la general esglesia. So es tota la multitut dels feels. Donchs la materia de Sent Johan es en aquesta obra lestament specialment de la esglesia de Asia. Et de totes les esglesies. So es saber quals coses ella suscita ara en present et quals coses ella deia reebre en lo temps esdevenidor. Et la sua entençio es en amonestar a penitencia la qual deu hom guardar per ço com lo treball es greu et per ço com lo guardo es gran (.) la manera del tractar es aytal: primerament ellmet davant lo prolech et la salutacio hon ell ret los oydors benignes et enteses. Et lo prolech davant mes ell sacosta a la revelaçio. Mas ell mostra enans de recomptament que christ es perdurablement sens començament et sens fi. Et per ço posa que ell dix. Yo son Alpha et o. Et aço es començament. Et de puys (….)

Fragmento del Cap. III, desde el v. 17 hasta el fin.

que tu est mesqui et malenant et pobre et cech et nuu yo amonest tu que tu compres de mi aur qui es provat en foch per ço que tu sies Rich et sies vestit de vestidures blanques et que no apparegua la confusio de la tua nudeetat. Unta tos huylls ab colliri per ço que tu veges yo reprench et castich aquells que yo am. Donchs ama et fe penitencia Cor vet que yo estich a la porta et toch hi per ço que sia ubert Si algu hou la mia veu et obre la porta a mi en la mia cadira Axi com yo he vençut et segut en la cadira del meu pare. Aquell qui ha orelles per hoyr hoia qual cosa lesperit digua a les esglesies.

IV.
E apres aço yo viu una porta huberta en lo Cel et la primera veu que yo hoy era axi com a veu de trompa parlant ab mi et dient: Munta sus, et yo mostrar te quals convenen esser feytes tost. Apres aquestes coses et matinet fius en sperit. Et eveus que un siti era posat en lo Cel et sobre lo siti un que sia: en aquell qui sihia era semblant a vista de pedra de Jaspi et de Sardi: el arch del Cel era entorn lo siti. 
Et havia ay tal vista com amarachde. Et entorn del siti havia XXIV. sitis et sobre los sitis XXIV. veylls vestits de blanques vestidures et haviey enllur cap corones daur et vents et trons exien del siti. Et VII. lantees cremans et er davant (puede ser endavant con la n casi borrada) la cadira que son VII. sperits de deu. Et davant lo siti havia un mar de vidre semblant a christayll. Et en mig del siti et entorn dell havia IIII. besties plenes duylls davant et darrere. Et la primera bestia era semblant a lleo. Et la segunda era semblant a vedeyll. Et la III. bestia havia cara semblant a cara dome. Et la IIII. bestia era semblant a aguila volant Et cascuna de les besties havia VI. ales. Et eren plenes de huylls dedins et deffora et no reposaven de dia ne denit dients. Sanct es: Sanct es lo Senyor lo Senyor deu tot poderos qui es et qui era et es esdevenidor. Et dementre que aquelles IIII. besties donaven gloria et honor et benediccio a aquell que sehia sobre la cadira qui viu sens fi. Los XXIIII. veylls se agenollaven aquell que sehia en lo siti et adoraven aquell qui viu perdurablament. Et methien lurs corones davant lo siti. 
Et dehien. Senyor qui est deu nostre tu est digne de reebre gloria et honor et vertut Cor tu has creades totes coses, et elles foren feytes per la tua volentat.

V.
E yo viu a la dextra daquell qui sehya sobre lo siti un libre scrit de dins et deffora et segellat de VII. Segeylls Et viu un Ángel fort cridant en alta veu: qui es digne de obrir lo libre et moure daquell los VII. Segeylls et nuyll hom no podía obrir aquell libre ne guardar en çel ni en terra ne dessots terra. Et yo plore fortment cor negu no era atrobat digne de obrir lo libre ni de veer aquell. Et u dels veylls dix a mi no plors. Cor lo leo del trip de Juda et del linatge de David ha vençut Et ell pot obrir lo libre et moure de aquell los VII. Segeylls. E yo viu en mig del siti et de les IIII. besties et en mig dels veylls un angel (es equivocación debe decir anyell) stant axi com a mort qui havia VII. corns et VII. huylls. Los quals son VII. sperits de deu qui son trameses en tota terra Et aquell vench et pres lo libre de la dreta daquell qui sehie en lo siti. Et com ell hac ubert lo libre les IIll. besties Et los XXIIII. veylls se presentaren davant langel. Et cascu havia sengles guitarres et copes daur plenes de odoraments que son les oracions dels Sancts. Et cantaven un cant noveyll dients. Senyor tu est digne de obrir lo libre et de remoure los VII. Segeylls que hy son cor tu es stat mort. Et has nos reemits a deu en la tua sanch de tot trip et de tot linyatge et de tot poble et de tota nacio et has fets nos a nostre deu regne et preveres et regnarem sobre la terra. Et viu et hoy una veu de molts angels entorn del siti et de les besties et dels veylls Et lo nombre dells era. Mil milia et dehien alta veu Digne es lanyeyll qui es stat oçis (de ociure : occidere : matar) de reebre veritat et divinitat et saviesa et força et honor et gloria et benediccio de tota creatura qui es en lo cel et en la terra et sots la terra et en la mar Et tot ço que es en ella. Et yo hoy que tots dehien en aquell qui sehia en lo siti et al angel. Benediccio et honor et gloria et poder sia a vos perdurablament. Et les IIII. besties dehyen Amen. Et los XXIIII. veylls se gitaren estesos sobre lurs cares. Et hahoraren aquell qui viu perdurablament. 

Fragmento del cap. VI, desde el v. 1 hasta el 4. 

E yo viu aquell anyell obri la un dels VII. segeylls. Et hoy una de les IIII. besties qui dix axi com a veu de tro. Vine et veges. (estrella, como * grande) Et veus que un cavall blanch apparech. Et aquell qui cavalcava sobre ell havia un arch Et fon donat a ell una corona: e exi vincent per ço que vences. (estrella) Et com ell hac ubert lo segon segell yo hoy la segona bestia que dix vine et veges. (estrella) Exi un Cavall royg Et fon donat aquell qui cavalcaba sobre ell que ell prengues pau sobre terra.

Fragmento del cap. XII desde el v. 3 hasta el 5.

Un altre senyal fon vist en lo çel ço es un gran drach Roig qui havia VII caps et X corns et en los VII caps havia VII corones. Et la sua coha tirava la terça part de les steles del çel mes aquelles en terra. Et lo drach estech davant la fembra que devia infantar. per ço que com ella hagues infantat que ell devoras son fill. Ella infanta un fill mascle que devia …. tes les gents …. Et ….

Otro fragmento del mismo cap. XII que comprende desde el v. 11 hasta el 13.

sanch del anyell et per la paraula del seu testimoni ells no amaren les lurs animes dentro a la mort (estrella) Et per ço vos feels alegravats vos Et vos qui habitats en ells. Guay a la terra et a la mar. Cor lo diable devalla a vos qui ha gran ira et sap que poch de temps. 
com lo drach.... 
tat en terra.

Fragmento del cap. XIII que comprende parte de los versos 2, 3 y 4.

era axi com a bocha de leo et lo drach dona a aquella bestia la sua vertut et gran poder (estrella) Et yo viu u de sos caps quaix aucehit en mort. Et la plagua de la sua mort era curada Et tota la terra se maravellaba apres la bestia. Et ahoraren lo drach …. der a la bestia …. aquella (….)
Otro fragmento del mismo cap. XIII desde el v. 12 hasta el 14.

(estrella) Et fahia tot lo poder de la primera bestia davant ell Et feu la terra et aquells que habiten en ella adorar la primera bestia de la qual la plagua de la mort fon curada. (estrella) Et feu grans senyals. En axi que feu devallar foch del çel en terra davant tots los homens. (estrella) Et enguana tots aquells que habitaven en terra per los senyals que foren donats a ella de fer davant la bestia Et dix a aquells …. terra que ells que 

Cap. XIV.
Yo viu lanyell qui estaba sobre lo munt de Syon et ab ell CXLIIII milia que havien lo seu nom el nom de son pare scrit en llurs fronts. Et yo hoy una veu del çel axi com a veu de moltes aygues Et axi com a veu de gran tro. Et la que yo hoy ffon axi com a veu de guitarreiadors sonans lurs guitarres et cantaven un cant noveyll davant lo siti. Et davant les IIII. besties et davant los veylls. Et nengun no podia dir aquell cant sino aquells CXLIIII milia qui son comprats de la terra. Aquests son aquells qui no son ensutzcats ab ffembres. Enans son vergens Et aquests seguexen lanyell en qual que loch que ell vaia. Aquests son comparats a deu. Et al anyell primers de tots Et mon çonegua trobada en la sua bocha. Et ells son sens tacha davant lo siti de deu.
E yo viu altre Ángel volant per mig del çel qui havia lo euuangeli eternal per ço que ell euuangelizas als seents sobre la terra et sobre tota gent et sobre tot trip et sobre tot lenguatge et sobre tot poble. Et dix a alta veu temets nostre Senyor et datsli honor. Cor la hora del seu Juhi es venguda Et adorats aquell qui ha feyt lo çel et la terra et la mar Et totes les coses qui son en les fonts de les aygues. Et un Ángel vench apres et dix Caúda es. Caúda es aquella gran Babilonia. Cor ella ha abeurades totes les gents del vin de la ira de la fornicacio. Et un altre Ángel qui fon lo terç segui aquell et dix a alta veu Si algun adora la bestia et la sua ymaga et haura pres lo caracter en son front ho ensama, el beura del terç de la ira de deu qui es mesclat ab lo pus terç qui en lo calize de la sua ira. Et sera turmentat ab foch et ab soffre davant los Sancts angels et davant lanyell Et lo fum del seu turment durara perdurablament. Et qui adoraran la bestia et la sua ymaga no hauran repos de dia ne denit. Ni aquell qui haura reebut lo senyal del seu nom. Açi es la pasçiencia dels Sancts et daquells qui guarden los manaments de deu et la fe de iesu christ.
E yo hoy una veu del cel qui dix a mi scriu Benahuyrats son los morts qui moren en nostre Senyor. Cor lo Sanct sperit diu que ells reposen dellurs treballs daqui avant. Cor les lurs obres seguexen aquells. Et yo viu una nuu blanqua et viu que aquell qui sehia sobre la nuu era semblant al fill del home. Et havia en son cap corona daur et en sa ma una falç aguda Et un altre angel exi del temple et crida a alta veu aquell qui sehia sobre la nuu Et (a: tramet la tua falç. repono cum vulgata.) tramet et fe messes cor la ora de les messes es venguda Et lo blat de la terra es madur. Et aquell qui sehya sobre la nuu trames sa falç en terra. Et feu messes. Et un altre angel exi del temple que es en lo çel Et havia atresi una falç aguda.
E un altre angel exi del temple qui havia poder sobre lo foch del altar. Et crida a alta veu a aquell qui havia la falç aguda. Et dix tramit la tua falç aguda Et verma los brots de les vinyes de la terra Cor los seus rahyms son madurs. El angel trames la sua falç et veremá la verema de la terra. Et mesla en lo gran lach de la ira de deu Et lo lach fon calciguat fora de la Ciutat. Et Sanch exi del lach entro als frens dels Cavalls per M.DC. Stadis.

Cap. XV al cual sólo falta parte del v. 8 que es el último.

E yo viu un altre angel gran senyal en lo çel et maravellors ço es VII. angels qui havien VII. plagues derres Cor la ira de deu era complida en aquells. Et yo viu axi com una mar de vidre mesclat ab foch. Et aquells qui vençer en la bestia et la sua ymaga Et nombre del seu nom estant sobre la mar del vidre. Et havien guitarres de deu. Et cantaven lo cant de Moisés servent de deu Et la canço del anyell. Et dehien O Senyor deu tot poderos les tues obres son grans et maravelloses. Senyor Rey dels Sancts. Senyor qual sera aquell qui no tembra a tu Et no lohara lo teu nom Cor tu est tot sol piadors Et totes les gents vendran et adoraran davant tu Cor los teus iuhis son manifests. E apres aço yo viu lo temple del tabernacle del testimoni ubert en lo cel exiren VII. plagues. Et foren vestits de una pedra nedea et blancha. Et eren cincts en gir lus peyts de corregues daur Et una de les IIII. besties dona a ells VII. angels et VII. ampolles daur plenes de la ira de deu vivent perdurablament. Et lo temple de deu fon complit.
 

Fragmento V. 

Contiene la última hoja de la Biblia Valenciana traducida por el P. D. Bonifacio Ferrer, que se conserva en la Cartuxa de Portaceli. (Cartuja de Porta Coeli)

Cartuxa, cartoixa, Cartuja, Porta Coeli, Portaceli, puerta del cielo, porta del cel



APOCALYPSIS. 
XX. 
sobre la amplea de la terra e cercolaren los castells dels sants e la ciutat amada. 
E devalla per deu foch del cel e devora a ells: e lo diable qui decebia ells fon trames en lo stany de foch e de sofre, on e la bestia e los falsos profetes serán turmentats dia e nit en los setgles dels setgles. E viu una gran cadira blanca e lo seent sobre ella: del esguad del qual fugi la terra e lo cel: e loch no fon trobat per ells. E viu los morts grans e petits stants en la presencia de la cadira: e los libres foren uberts: e lo altre libre fon ubert lo qual es libre de vida. E foren iutiats los morts per aquelles coses que eren scrites en los libres segons les obres de ells. E dona la mar los morts seus qui eren en ella: e la mort e lo infern donaren los morts seus qui eren en ells: e fon iutiat de cascuns segons les obres de ells. E lo infern e la mort foren tramesos en lo estany del foch. Aquesta es la mort segona, e lo qui no fon trobat scrit en lo libre de vida, trames fon en lo stany del foch. E viu cel nou e terra nova. Car lo primer cel e la primera terra sen ana: e la mar ia no es. 
XXI. 
E yo ioan viu la ciutat santa iherusalem nova devallant del cel aparellada per Deu: axi com sposa ornada al seu marit. E oi veu gran del thro dient: veus lo tabernacle de deu ab los homens: e habitara ab ells. E ells poble de ell seran: e ell deu ab ells sera deu de ells. E torcará deu tota lagrema dels ulls de ells: e mor pus no sera ne plor, ne clamor ne dolor será pus: les quals coses primeres sen anaren. E dix lo qui sehia en lo thro: vet que noves faç totes les coses. E dix a mi: scriu: car aquestes paraules molt son feels veres. E dix a mi: fet es: yo so alpha et o: principi e fi: yo donare de grat al sedeiant de la font delaygua viva. Qui haura vençut possehira aquestes coses: e seré a aquell deu: e aquell sera a mi fill. Mas als temerosos, e als increduls, e als abominables, e als homicides e als fornicadors, e als encantadors, e als idolatres, e a tots los mentirosos: la part de aquells sera en lo stany ardent de foch e de sofre: la qual cosa es la mort segona. E vench un dels set angels havents les phiales plenes de les set plagues darreres: e parla ab mi dient: vine e mostrare a tu la esposa muller del anyell. E levami en sprit en un mont gran e alt: e mostra a mi la ciutat santa iherusalem devallant per deu del cel: havent la claredat de deu. E la lum de ella semblant a pedra preciosa: axi como a pedra de iaspis axi com crestall. E havia mur gran e alt havent XII. portes: e en les portes dotze angels: e noms scrit qui son los noms de les dotze tribus de israel. A orient tres portes: a aquiló tres portes: a austre tres portes: e a occident tres portes. E lo mur de la ciutat havent dotze fonaments: e en ells los dotze noms dels dotze apostols e del anyell. E lo qui parlava a mi havia mesura una canya de or: perque medis la ciutat e les portes de ella e lo mur. E la ciutat es posada en quadre: e la longuea de ella es tanta quanta e la amplea. E mesura la ciutat de la canya de or per stadis dotze milia: la longuea, e la amplea, e la altitut de ella eguals son. E mesura los murs de ella de cent quaranta quatre cubits per la mesura del home la qual es del angel. E era lo edifici del mur de ella de pedra iaspis: e ella la ciutat or munde semblant a vidre munde: e los fonaments del mur de la ciutat tots ornats de pedra preciosa. 
Lo fonament primer iaspis: lo segon saphyr: lo tercer calcedonius: lo quart smaragde: 
lo cinquen sardenix: lo sise sardius: lo seten chrysolytus: lo huyte beryllus: lo nove thopazius: lo dee chrysopassus: lo onçe hiacyntus: lo dotze amethistus. E dotze portes: dotze perles son per cascunes. E cascunes portes eren de sengles perles: e la plaça de la ciutat or munde axi com vidre molt luent. E temple no viu en ella: car lo senyor deu omnipotent es temple de aquella el anyell. E la ciutat no ha fretura de sol ne de luna que luen en ella. Car la claredat de deu illumina a ella: e la candela de ella es lo anyell. E irán les gents en la lum de ella: e los reys de la terra portaran la gloria sua e la honor en aquella. E les portes de ella no seran tancades per lo dia: car nit no sera alli. E portaran la gloria e la honor de les gents en aquella. No entrará en ella res sutzeu o faent abominació e mentira: sino los qui son scrits en lo libre de la vida del anyell.
XXII.
E mostra a mi un riu de aygua viva resplandent axi com crestall proceint de la seilla de deu del anyell. En lo mig de la plaça de ella: e de la una part e altra del riu lo fust de vida portant dotze fruyts: per cascuns mesos reten son fruyt: e les fulles del fust a sanitat de les gents. E res maleyt no sera pus: e la seilla de deu e del anyell seran en aquella: e los servents de ell serviran a aquell: e veuran la faç de ell: e lo nom de ell scrit en los fronts de ells. E nit pus no sera: e no hauran fretura de lum de candela ne de lum de sol: car lo senyor deu illuminara aquells e regnaran en los setgles dels setgles. E dix a mi: aquestes paraules fidelissimes son e verdaderes. E lo senyor deu dels spirits, dels prophetes ha trames lo angel seu mostrat als servents seus les coses: que conve tost esser fetes. E veus que vinch iuaçosament. Benaventurat es lo qui guarda les paraules de la prophecia de aquest libre. E yo ioan qui oi e viu aquestes coses. E puix que les hagui oides e vistes: caygui perque adoras davant los peus del angel: qui mostrava a mi aquestes coses. E dix a mi: guarda nou façes. Servent so ensemps ab tu e ab los frares teus prophetes: e ab aquells qui serven les paraules de la prophecia de aquest libre. A deu adora. E dix a mi: no sagelles les paraules de la prophecia de aquest libre. Car lo temps es prop. Qui nou noga encara: e qui en les sutzures es ensutzezixca encara: e qui iust es sia iustificat encara: e lo sant sia santificat encara. Veus que vinch tost: e lo guardo meu es ab mi: retre a cascu segons les obres sues: yo so alpha e o: primer e darrer: principi e fi. Benaventurats son los qui laven les stoles sues en la sanch del anyell. perque sia la potestat de ells en lo fust de vida: e per portes entren en la ciutat. De fora los cans e fents veri e los luxuriosos los homicides e los servints a les idoles: e tot aquell qui ama e fa mentira. yo iesus he trames lo angel meu a testificar aquestes coses a vosaltres en les esglesies. yo so rael e linatge de david: stela resplandent e matutina. E lo spos e la sposa dien: vine. E lo qui ou diga: vine. E qui ha set vinga. E qui vol prenga de grat aygua de vida. Car faç testimonia tot oint les paraules de la prophecia de aquest libre. Si algu haura aiustat aquestes: aiustará Deu sobre aquell les plagues que son scrites en aquest libre: e si algu haura diminuit de les paraules de la prophecia de aquest libre: tolra deu
la part de ell del libre de vida e de la ciutat sancta: e de aquestes coses que son escrites en aquest libre. Diuho lo qui testimoni dona de aquestes coses. Encara vinch tost: amen. Vine senyor iesus. La gracia del senyor nostre iesu crist sia abtots vosaltres. Amen.
Gracies infinides sien fetes al omnipotent deu e senyor nostre Jesu crist: e a la humil e sacratissima verge mare sua. Acaba la biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen berenguer vives de boil cavaller: la qual fon trelladada de aquella propia que fon arromançada en lo monestir de portaceli de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reverend micer bonifaci ferrer doctor en cascun dret e en facultad de sacra theologia: e don de tota la Cartoxa: germa del benaventurat sanct vicent ferrer del orde de predicadors: en la qual translació foren altres singulars homens de sciencia. E ara derrerament aquesta es stada diligentment corregida vista e regoneguda per lo reverend mestre jaume borrell mestre en sacra theologia del orde de predicadors: e inquisidor en regne de valencia. Es stada empremptada en la ciutat de valencia adespeses del magnifich en philip vizlant mercader de la vila de jsne de alta Alemanya: per mestre Alfonso Fernandez de Cordova del regne de castella, e per mestre lambert palomar alamany mestre en arts: començada en lo mes de febrer del any mil quatrecents setanta set: e acabada en lo mes de Març del any mil CCCCLXXVIII. (1478)

jueves, 27 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA SÉPTIMA.

Lo sultán de Babilonia envíe a una filla seua a casás en lo rey del Algarve, Portugal, la que, per diverses calamidats, en cuatre añs arribe a les máns de nou homes a diferéns puestos. Al final, restituida al pare com a donsella, torne a la voreta del rey del Algarve com a dona, a lo que anabe primé.

Potsé no se hauríe extés mol mes la história de Emilia sense que la compassió per madama Beritola no los haguere conduít a derramá llágrimes. Pero después de que an aquella história se va ficá fin, li va apetí a la Reina que Pánfilo continuare, contán la seua; per lo que ell, que ere mol ben cregudet, va escomensá:
Difíssilmen, amables Siñores, pot sé sabut per natros lo que mos convé, pel que, com moltes vegades se ha pogut vore, ne han ñagut mols que, estimán que si se faigueren rics podríen viure sense preocupassións y segús, u van demaná a Déu no sol en orassións sino en obres, no rehusán cap pena ni perill per a intentá conseguíu: y cuan u habíen lograt, van trobá que per dessich de tan gran herénsia van aná a matáls los que abáns de que se faigueren rics dessichaben que visqueren. Atres, de baix estat pujats a les altures dels reinos per mich de mil perilloses batalles, per la sang de sons germáns y dels seus amics, creén está an elles la suma felissidat, van vore (no sense la seua mort) que a l´or de les taules reals se bebíe lo veneno. Mols ñabíe que la forsa del cos y la bellesa, y serts ornaméns (adornos) en moltes ganes van dessichá, y no se van percatá de habé dessichat mal hasta que aquelles coses no los van sé ocasió de mort o de dolorosa vida.
Y per a no parlá un per un de tots los dessichos dels humáns, afirmo que no ña ningú que en tota la precaussió, segú dels azars o dessignios de la fortuna pugue sé triat per los vius. Si volém obrá be, a péndre y arramblá hauríem de disposamos lo que mos dono aquell Déu que sap lo que mos fa falta y lo que mos pot doná. Pero si los homes pequen per dessichá varies coses, vatres, grassioses Siñores, mol pecáu per una cosa, que es per dessichá sé mes hermoses, hasta lo pun de que, no bastántos los encáns que per la naturalesa tos han sigut consedits, encara en maravillós arte busquéu aumentáls.
Tos contaré lo hermosa que va sé una mora (sarracena) que, en uns cuatre añs, va tindre que casás nou vegades. Ya ha passat mol tems desde que va ñabé un sultán a Babilonia que va tindre per nom Beminedab, al que als seus díes moltes coses al seu gust li van passá. Teníe éste, entre mols fills mascles y femelles, una filla cridada Alatiel que, pel que tots los que la véen díen, ere la dona mes hermosa que se haguere vist en aquells tems al món.

Lo rey del Algarve li habíe ajudat a Beminedab a guañá una escabechina que habíe caussat moltes baixes a una caterva de árabes que li habíen caigut damún. Lo rey li habíe demanat com una grássia espessial a la filla, y ell lay habíe donat per dona; y en honrada compañía de homes y de dones y en mols nobles y un ric ajuar la va fé montá a una nave ben armada y ben provista, y enviánlay, la va encomaná a Déu. Los marinés, cuan van vore la bonansa del mar, van eixecá al ven les veles y del port de Alejandría van eixí y mols díes van navegá felísmen; y habén passat Cerdeña, se van eixecá un día contraris vens, impetuosos, y lo mar va sacsá tan la nave aon anabe la Siñora y los marinés que moltes vegades se van tindre per perduts. Pero, com eren homes valéns, fen aná tot lo seu arte y tota la seua forsa, sén combatits y esbatussats pel infinito mar, van ressistí durán dos díes; y escomensán ya la tersera nit desde que la tempestat habíe escomensat, y no parán ésta sino que encara creixíe, no sabén aón estaben ni podén calculáu tampoc per la vista, perque lo sel estabe tapat de núgols negres y tenebrosa nit, están no mol mes allá de Mallorca, van sentí que cruixíe la nave. Pel que, no veén reméi per a la seua salvassió, van aviá a la mar una chalupa, y confián mes en ella que en la nave esbadocada, allí se van aviá los patróns, y después de ells tots los homes que ñabíe a la nave, y creén fugí de la mort se la van trobá de cara: perque no podén en aquell mal tems aguantán a tans, se va afoná la chalupa y se van aufegá tots.
Y la nave, que per lo impetuós ven ere espentada, encara que tota badada estiguere y ya casi plena de aigua - no habénse quedat an ella dingú mes que la Siñora y les seues dones, y totes per la tempestat del mar y per la temó vensudes, estáen tombades a bordo com si estaren mortes - navegán mol rápidamen, va aná a varás a una playa de la isla de Mallorca, en tan ímpetu que se va empotrá casi sansera a la arena, a un tiro de pedra de la vora; y allí, batuda pel mar, sense podé sé moguda pel ven, se va quedá durán la nit. Arribat lo día cla y algo apassiguada la tronada, la Siñora, que estabe mich morta, va alsá lo cap y, tan fluixeta com estabe va escomensá a cridá a la seua servidumbre, pero en vano cridabe: los criats cridats estaben massa lluñ.
Com no contestabe dingú ni vée a dingú, se va assustá mol y va tindre molta temó; y com milló va pugué, eixecánse, a les dames que eren la seua compañía y a les atres dones va vore tombades, y les va aná sacsán, después de mol cridá a poques va trobá en vida, perque se habíen mort per lo estómec revolt y escagarsades per la gran temó: pel que la po de la Siñora se va fé encara mes gran. Pero apretánli la nessessidat de dessidí algo, ya que allí sola se veíe (y sense sabé aón estabe), tan va animá a les que vives estaben que les va fé eixecás; y veén que no sabíen aón habíen anat los homes, la nave varada an terra y plena de aigua, totes elles van escomensá a plorá. Y va arribá la hora de nona abáns de que a dingú veigueren, ni per la vora ni a cap atra part, a qui pugueren despertá la piedat y les ajudare.
Arribat michdía, per sort, tornán de una terra seua va passá per allí un gentilhome de nom Pericón de Visalgo, en mols criats a caball; éste, veén la nave, se va imaginá lo que ere y va enviá a un dels criats cap an ella per a que li contare lo que ñabíe.

Lo criat, encara que fénu en dificultat, allí va pujá y va trobá a la noble jove y la poca compañía que teníe, daball de la punta de la proa, tota tímida, amagada. Y elles, al vórel, plorán van demaná missericórdia moltes vegades, pero donánse cuenta de que no les enteníen y de que elles no los enteníen, per señes se van ingeniá en amostráli la seua desgrássia. Lo criat, com milló va pugué mirán totes les coses, va contá a Pericón lo que allí ñabíe, y éste va fé portá a les dones y les coses mes pressioses que allí ñabíe y que van podé agarrá, y en elles sen va aná a un castell seu; y allí en minjá, beure y repós reconfortades les Siñores, va compéndre, per lo ric ajuar, que la dona que habíe trobat teníe que sé una gran y noble Siñora, y va sabé quina ere al vore los honors que les atres li féen an ella. Y encara que estabe blanca y desarreglada per les penes del mar, les seues facsións li van paréixe bellíssimes a Pericón, per lo que va deliberá que si no tinguere home la voldríe per dona, y si per dona no puguere tíndrela, la voldríe tindre per amiga.
Ere Pericón home de fiero aspecte y mol robusto; y habén fet serví mol be durán algúns díes a la Siñora, y están ella tota reconfortada, veénla ell hermossíssima, apenat per no podé enténdrela ni ella an ell, y aixina no podé sabé quí ere, pero no per naixó menos prendat de la seua bellesa, en obres amables y amoroses va intentá convénsela per a pugué cumplí lo su plaé sense oposás. Pero ere en vano: ella no volíe la seua familiaridat, y mes se inflamabe lo ardó de Pericón. La dona, com ya portaben uns díes allí y sen donáe cuenta per les costums de que entre cristianos estabe, y a un puesto aon, si haguere sabut féu, lo donás a conéixe de poca cosa li servíe, pensán que a la llarga o per la forsa o per amor tindríe que satisfé los gustos de Pericón, se va proposá calsigá la miséria de la seua fortuna, y a les seues dones, que mes de tres no ni habíen quedat, va maná que a dingú manifestaren quí eren, salvo si an algún puesto se trobaren aon veiguéren que podríen trobá una ajuda per a la seua libertat. Ademés de aixó, animánles mol a conservá la seua castidat, va afirmá que ella se habíe proposat que may dingú gosaríe de ella mes que lo seu home. Les seues dones la van alabá per naixó, y li van di que observaríen tan com puguéren la seua órden.
Pericón, inflamánse mes de día en día, y mes cuan vee de prop la cosa dessichada y moltes vegades li ere negada, y veén que los seus piropos no li valíen, va prepará tot lo seu ingenio y arte, reservánse la forsa per al final. Sen va doná cuenta que a la Siñora li agradae lo vi, y com no estabe acostumbrada a beure, en ell, com ministre de Venus va pensá que podíe conseguíla, y, aparentán no preocupás de que ella se mostrare fura, va fé una nit un magnífic sopá, a la que va acudí la Siñora; y en ella, sén per moltes coses alegrada lo sopá, va maná al que la servíe que en uns cuans vins mesclats li donare de beure. Lo sommelier u va fé, y ella, que de alló no se guardabe, una mica acalentada per la beguda, va afluixá la seua honestidat; pel que, olvidán totes les adverténsies passades, se va ficá alegre, y veén an algunes dones ballá a la moda de Mallorca, ella a la manera alejandrina va ballá. Veénu Pericón, está prop li va paréixe del que dessichabe, y continuán lo sopá en mes abundánsia de minjás y de begudes, va aná allargán la velada. Al final, anánsen los convidats, sol en la Siñora va entrá a la seua alcoba; ella, mes calenta pel vi que templada per la honestidat, com si Pericón haguere sigut una de les seues dones, sense cap contensió de vergoña se va ficá descorcholí (despullá) en presénsia de ell y se va ficá al llit. Pericón no va dudá en seguíla, y apagán totes les llums, a l’atra part se va gitá jun an ella, y agarránla en brassos sense cap ressisténsia, en ella va escomensá amorosamen a voltá y girá. Después de habéu probat, no habén sentit may abáns en quina forsa espenten los homes de verdat, casi arrepentida de no habé acsedit abáns a les insinuassións de Pericón, sense esperá a sé invitada a tan dolses nits, moltes vegades se invitabe ella mateixa, no en paraules, en les que no se sabíe fé enténdre, sino en obres. An este gran plaé de Pericón y de ella, no están la fortuna contenta en habéla fet en ves de dona de un rey amiga de un castellano, va passá lo siguién:
Teníe Pericón un germá de vintissing añs de edat, guapo y fresc com una rosa, de nom Marato; éste, habénla vist y habénli agradat mol, pareixénli que segóns les seues acsións li agradabe, com Pericón la guardabe seguit, va cavilá una maldat: y al pensamén va seguí sense tregua lo criminal efecte.

Estabe entonses, per casualidat, al port de la siudat, una nave carregada de mercansía per a aná a Clarentza, a Romania, de la que eren patróns dos joves genovesos, y teníe ya la vela eixecada per a anássen en cuan bon ven bufare; en éstos se va conchabá Marato, y van arreglá que la nit siguién siríe ressibit en la dona. Y fet aixó, al fes de nit, va aná en algúns de los seus fidelíssims compañs a casa de Pericón, secretamen, habíe demanat ajuda per a lo que pensabe fé, y a la casa, segóns lo que habíen acordat, se va amagá. Y después de passá una part de la nit, habén ubert als seus compañs, allá aon Pericón en la dona dormíe sen va aná, y obrín la cámara, van assessiná a Pericón mentres dormíe y a la dona, desperta y gañolán, amenassánla de mort si fée algún soroll, se la van emportá; y tamé gran cantidat de les coses mes pressioses de Pericón, sense que dingú los haguere sentit, sen van aná al port, y allí sense tardá van pujá a la nave Marato y la dona, y los seus compañs se van doná la volta y van colá.


Los marinés, tenín ven favorable y fresc, se van fé a la mar. La dona, amargamen de la seua primera desgrássia y de ésta se va dóldre mol; pero Marato, en lo San-Crescencio-en-máque Déu li habíe donat va escomensá a consolála de tal manera que ella, ya familiarissánse en ell, va olvidá a Pericón; y ya li pareixíe trobás be cuan la fortuna li va portá noves tristeses, com si no estiguere contenta en les passades. Sén ella hermossíssima de aspecte, com ya ham dit moltes vegades, y de maneres mol dignes de alabansa, tan ardénmen de ella los dos patróns de la nave se van enchochá que, olvidánse de consevol atra cosa, sol a servíla y a agradála se aplicaben, tenín cuidado sempre de que Marato no sen donare cuenta de la seua intensió. Habénsen donat cuenta la un del amor del atre, van tindre una secreta conversa y van convindre en guañás aquell amor común, com si Amor se puguere partí com se fa en les mercansíes y les ganánsies. Y veénla mol custodiada per Marato, y per naixó impedit lo seu propósit, anán un día la nave a molta velossidat, en mes nugos que la fusta de sabina, y Marato están a la popa y mirán al mar, no sospechán res de ells, sen van aná an ell de común acuerdo y, agarránlo rápit per detrás lo van aventá al mar; y ya estaben mes de una milla náutica alluñats abáns de que dingú sen haguere donat cuenta de que Marato habíe caigut al mar; lo que sentín la dona y no veén manera de podél recobrá, nou dol va escomensá a tindre. Y al seu consol los dos amáns van vindre, y en dolses paraules y grandíssimes promeses, encara que ella poc los entenguere, an ella, que no tan pel perdut Marato com per la seua desventura plorae, se ingeniaben en tranquilisá. Y después de llargues considerassións una y un atra vegada dirigides an ella, pareixénlos que la habíen consolat, va vindre la hora de discutí entre ells quí se la emportaríe primé al catre. Y volén los dos sé lo primé y no podén arribá a cap acuerdo entre los dos, primé en paraules series y dures van escomensá un altercat y ensenénse en ira van fótre má als gaviñets, y furiosamen se van aviá la un damún de l´atre; y mols cops, no podén los que a la nave estaben separáls, se van doná un al atre, y un d'ells va caure mort, y l´atre gravemen ferit, pero va quedá en vida; aixó va desagradá mol a la dona, y com se veíe sola, sense ajuda ni consell, mol se temíe que contra nella se girare la ira dels paréns y dels amics dels dos patróns; pero los rogs del ferit y la arribada a Clarentza del perill de mort la van librá. Allí, jun en lo ferit, van baixá a terra firme, y están en ell a un albergue, va córre la fama de la seua gran bellesa per la siudat, y als oíts del príncipe de Morea, que entonses estabe a Clarentza, va arribá: pel que va voldre vórela, y veénla, y mes del que la fama diebe pareixénli hermosa, tan ardénmen se va enamorá de ella que en atra cosa no podíe pensá. Y habén sentit com habíe arribat allí, se va proposá conseguíla per an ell, y buscánli la volta y sabénu los paréns del ferit, sense esperá mes lay van enviá rápidamen; al príncipe li va agradá mol y a la dona tamé, perque fora de un gran perill li va paréixe está. Lo príncipe, veénla ademés de per la bellesa adornada en trajes reals, no podén de atra manera sabé quí ere ella, va estimá que siríe noble Siñora, y va doblá lo seu amor per nella; y tenínla mol honradamen, no com amiga sino com a dona la tratabe. Considerán la dona los passats mals y pareixénli está bastán be, tan consolada y alegre estabe mentres los seus encantos floríen que de res mes pareixíe que se tinguere que parlá a Romania.
Lo duque de Atenas, jove y guapo y arrogán, amic y parén del príncipe, va volé vórela: y fen com que viníe a visitál, com acostumbrabe a fé de Pascues a Rams, en bona y honorable compañía va aná cap a Clarentza, aon va sé honradamen ressibit en gran festa. Después de algúns díes, parlán los encantats dels encantos de aquella dona encantadora, va preguntá lo duque si eren cosa tan admirable com se diebe; a lo que lo príncipe va contestá:

- Mol mes; pero de aixó no les meues paraules sino los teus ulls vull que dónon fe.

A lo que, invitán al duque, juns van aná cap aon ella estabe; ella, mol cortésmen y en alegre cara, sabén ya de la seua vinguda, los va ressibí. La van fé sentá entre ells, pero no se va pugué parlá en ella perque poc o gens de aquella llengua enteníe; los dos la miraben com a cosa maravillosa, y mes lo duque, que apenes podíe creure que fore cosa mortal, y sense donás cuenta, al mirála, en lo amorós veneno que dels ulls bebíe, creén que lo seu gust satisfée miránla, se va enviscá an ell mateix, enamoránse de ella completamen. Y después de anássen y están sol pensán, pensabe que lo príncipe ere lo home mes felís a la terra, y después de mols pensaméns, pesán mes lo seu fogós amor que la seua honra, va determiná, passare lo que passare, privá al príncipe de aquella felissidat y fes felís en ella an ell mateix si puguere. Y, tenín al ánimo donás pressa, dixán tota raó y tota justíssia apart, als engañs va disposá tot lo seu entenimén; y un día, segóns lo plan cavilat, en un secretíssim camarero del príncipe que teníe per nom Ciuriaci, tots los seus caballs y les seues coses va fé prepará per a anássen, y venín la nit, en un compañ, ben armats, Ciuriaci lo va portá a la alcoba del príncipe de amagatóns y en silénsio. Lo va vore tot despullat perque fée molta caló. Mentres dormíe la dona, ell estabe a una finestra uberta al port, prenén la briseta que de aquella part bufáe. Habén abáns informat del que faríe als seus compañs, silensiosamén va caminá per la cámara hasta la finestra, y allí en un gaviñet, ferín al príncipe a la riñonada, lo va traspassá de part a part, y agarránlo rápidamen, lo va aventá per la finestra aball.


Estabe lo palau a la vora del acantilat y mol alt, y aquella finestra a la que estabe entonses lo príncipe donabe a unes cases que habíen sigut assolades pel ímpetu del mar, a les que poques vegades o may hi anabe dingú; pel que va passá, tal com lo duque u habíe previst, que la caiguda del cos del príncipe no va sé sentida per dingú. Lo compañ del duque, veén que alló estabe fet, va agarrá rápidamen un cabestro (brida, corda) que portabe per an alló, y fingín féli caríssies a Ciuriaci, li va fé una lligassa a la gola y va estirá estrangulánlo, de manera que Ciuriaci no va pugué fé cap soroll; y reunínse en ell lo duque, lo van acabá de asfixiá, y aon lo príncipe estabe, lo van aviá an ell tamé. Y fet aixó, veén que no los habíen sentit ni la dona ni dingú, va agarrá lo duque una llum a la má y la va eixecá sobre lo llit, y silensiosamén va destapá a la dona sansereta, que dormíe profúndamen; y miránla la va apressiá mol, y si vestida li habíe agradat sense comparassió li va agradá despullada. Pel que, inflamánse en mes gran dessich, sense está espantat pel ressién pecat cometut, en les máns encara ensangrentades, jun an ella se va gitá y están ella mich adormida, creén que ere lo príncipe, van fornicá. Después de está en ella un bon rato en grandíssim plaé, eixecánse y fen vindre allí an algúns del seus compañs, va fé agarrá a la dona de manera que no puguere fé soroll, y per una porta falsa, per aon habíe entrat ell, emportánsela y ficánla a caball, lo mes silensiosamén que van pugué, en tots los seus se va ficá en camí y sen van entorná cap a Atenas. Pero com teníe dona, no a Atenas sino a un puesto seu mol majo a les afores de la siudat jun al mar, va dixá a la mes dolorosa de les dones, tenínla allí amagada y fénla serví honradamen de tot lo que nessessitabe.

Pel matí siguién, los cortessáns del príncipe habíen esperat hasta la hora de nona a que lo príncipe se eixecare; pero com no sentíen res, espentán les portes de la cámara que estaben entreubertes, y no trobán allí a dingú, pensán que sen habíe anat an alguna part per a está sols ben a gust en aquella hermosa dona, no se van preocupá mes. Va passá que, al día siguién, un loco, entrán per les ruines aon estaben lo cos del príncipe y lo de Ciuriaci, en la maroma va arrastrá afora a Ciuriaci, y lo anabe arrossegán detrás de ell. Aixó va sé vist per mols, y se van fé portá pel loco allí aon lo habíe trobat, y en grandíssim doló de tota la siudat, van trobá lo cos del príncipe, y lo van sepultá; y van investigá este gran crimen, y veén que lo duque de Atenas no estabe, y que sen habíe anat furtivamen, van creure, com ere, que ell debíe habé fet alló y se habíe emportat a la dona. Van sustituí al príncipe per un germá del mort, y lo van insitá en tot lo seu poder a la vengansa; éste, per moltes atres coses confirmat después que habíe sigut tal com u habíen pensat, cridán a amics y paréns y criats de diverses parts, va reuní una gran, bona y poderosa hueste, y se van adressá a féli la guerra al duque de Atenas. Lo duque, sentín estes coses, com a defensa va aparellá tot lo seu ejérsit, y van vindre a ajudál mols Siñós, entre los que, enviats pel emperadó de Constantinopla, estaben Costanzo, lo seu fill, y Manovello, lo seu nebot, en atres grans hómens, que van sé ressibits honradamen pel duque, y mes per la duquesa, perque ere san germana. Están la guerra mes prop cada día, la duquesa, va fé vindre als dos a la seua cámara, y allí entre llágrimes y en moltes paraules tota la história los va contá, contánlos los motius de la guerra y la ofensa feta contra nella pel duque en la dona a la que teníe de amagatóns; y dolénse mol de alló, los va rogá que al honor del duque y al consol de ella oferigueren la reparassió que cregueren milló.
Sabíen los joves cóm habíe sigut tot aquell fet y, per naixó, sense preguntá massa, van confortá a la duquesa lo milló que van sabé y la van plená de bona esperansa, y informats per nella de aón estabe la dona, sen van aná.
Com habíen sentit moltes vegades parlá de la dona maravillosa, van volé vórela y al duque li van demaná que los hi mostrare; recordán lo que al príncipe li habíe passat per habélay enseñat an ell, va prométre féu: y fet aparellá a un bellíssim jardí, al puesto aon estabe la dona, un magnífic diná, al día siguién, an ells y algúns atres compañs a minjá en ella los va portá. Y están assentat Costanzo en ella, la va escomensá a mirá ple de maravilla, diénse que may habíe vist res tan hermós, y que sertamen per excusat podíe tíndres al duque y a consevol que per a tindre una cosa tan hermosa cometiguere traissió o consevol atra acsió deshonesta: y una vegada y atra miránla, y selebránla cada vegada mes, li va passá an ell lo que li habíe passat al duque. Pel que, anánsen enamorat de ella, abandonat tot lo pensamén de guerra, se va ficá a pensá cóm lay podríe péndre al duque. Pero mentres ell se inflamabe en este foc, va arribá lo tems de eixí contra lo príncipe que ya se arrimabe a les terres del duque; lo duque y Costanzo y tots los atres, segóns lo plan fet a Atenas, van aná a luchá a les fronteres, per a que no puguere abansá lo príncipe. Y estánse allí mols díes, tenín sempre Costanzo al ánimo y al pensamén an aquella dona, imaginán que, ara que lo duque no estabe en ella, mol be podríe conseguí lo que volíe. Com a excusa per a torná a Atenas va fingí está mol dolén, y en permís del duque, delegat tot lo seu poder a Manovello, cap a Atenas va aná a la vora de la germana, y allí, después de algúns díes, fénla parlá sobre la ofensa que del duque li pareixíe ressibí per la dona que teníe, li va di que, si ella volíe, ell la ajudaríe, traénla y emportánsela de allí aon estabe. La duquesa, creén que Costanzo per amor an ella y no pel de la dona u fée, va di que li agradaríe mol sempre que se faiguere de manera que lo duque may sapiguere que ella habíe consentit alló. Costanzo lay va prométre, la duquesa va consentí que ell u faiguere com milló li pareguere.

Costanzo, de amagatóns, va fé armá una barca ligera, y aquella nit la van amagá prop del jardí aon vivíe la dona, informats los seus que en ella estaben del que habíen de fé, y en uns atres van aná cap al palau aon estabe la dona, aon va sé alegremen ressibit per aquells que allí al servissi de ella estaben, y tamé per la dona; y en ésta, acompañada per los seus criats y per los compañs de Costanzo van aná al jardí. Y com si a la dona de part del duque vullguere parláli, en ella, cap a una porta que donabe al mar, sols sen van aná; están ya la porta uberta per un del seus compañs, y allí en la siñal convinguda cridada la barca, fénla agarrá y ficá a la barca, giránse cap als seus criats, los va di:
- Que dingú se mogue ni digue cap paraula, si no vol morí, perque no li robo al duque la seua dona, me emporto la vergoña que li fa a man germana.
An aixó dingú se va atreví a contestá; pel que Costanzo, ya a la barca y arrimánse a la dona que plorae, va maná que ficaren los remos al aigua y sen anigueren; estos, no bogán (remán) sino volán, casi al alba del día siguién van arribá a Egina. Baixán aquí a terra firme y descansán Costanzo en la dona, que la seua desventurada hermosura plorae, se va tranquilisá; y después van torná a pujá a la barca, y en pocs díes van arribá a Quíos, y allí, per temó als renecs y a la bronca de son pare y per a que la dona robada no li siguere arrebatada, li va apetí a Costanzo com quedás allí, aon mols díes la dona va plorá la seua desventura, pero después, consolada per Costanzo, com les atres vegades habíe fet, va escomensá a agarráli lo gustet a lo que la fortuna li deparabe.

Mentres estes coses anaben de esta manera, Osbech, entonses rey dels turcos, que estabe en continua guerra en lo emperadó, va vindre per casualidat a Esmirna, y sentín allí que Costanzo estabe a Quíos en una dona seua que habíe robat, y sense cap precaussió, sen va aná cap allí en unes barquetes armades una nit y de amagatontes en la seua gen va entrá a la siudat, ne va pessigá mols als seus llits abáns de que sen donaren cuenta de que los enemics habíen arribat; y an algúns que, despertánse, habíen corregut a les armes, los van matá, y, botánli foc a tota la siudat, lo botín y los prissioneros (presonés) ficats a les naves, cap a Esmirna sen van entorná. Arribats allí, trobán Osbech, que ere home jove, al revisá lo botín, a la hermosa dona, y coneixén que aquella ere la que en Costanzo habíe sigut pessigada al llit, se va ficá mol contén de vórela; y sense tardá la va fé la seua dona y va selebrá les bodes, y en ella se va gitá contén mols mesos.
Lo emperadó, que abáns de que estes coses passaren habíe tingut trates en Basano, rey de Capadocia, per a que contra Osbech baixare per una part en les seues forses y ell en les seues lo assaltare per l’atra, y no habíe pogut cumplíu encara del tot perque algunes coses que Basano demanabe, com eren menos conveniéns no habíe pogut féles, sentín lo que a son fill li habíe passat, triste se va ficá. Va fé sense tardá lo que lo rey de Capadocia li demanabe, y va solisitá que baixare contra Osbech, preparánse ell a l’atra part per a fótresseli damún. Osbech, al sabé aixó, reunit lo seu ejérsit, abáns de sé agarrat al mich per los dos poderosos Siñós, va aná contra lo rey de Capadocia, dixán a Esmirna al cuidado de un fiel familiá y amic a la seua bella dona; y enfrentánse en lo rey de Capadocia después de algún tems va trobá la mort a la batalla y lo seu ejérsit va sé vensut y dispersat. Basano, victoriós, va aná cap a Esmirna, y al arribá, tota la gen com a vensedó lo obeíe. Lo familiá de Osbech, de nom Antíoco, que teníe a la hermosa dona a cárrec, per tranquil que fore, veénla tan bella, sense observá lealtat al seu amic y siñó, de ella se va enamorá; y com sabíe la seua llengua, y an ella aixó mol li agradabe, perque uns cuans añs com sorda y muda habíe tingut que viure, per no habéla entés dingú y ella no habé entés a dingú, insitat per l´amor, va escomensá a péndre tanta familiaridat en ella en pocs díes y no tenín cap considerassió al seu siñó que en armes y en guerra estabe, van fé un trate no sol amistós sino amorós, trobán tan la un com l´atre maravillós plaé daball dels llansols. Sentín que Osbech estabe vensut y mort, y que Basano veníe de pillaje, van dessidí no esperál allí y agarrán molta part de les coses de mes valor que allí teníe Osbech, juns y de amagatóns, sen van aná a Rodas; y no habíen viscut allí mol tems cuan Antíoco va enfermá de mort.

Están allí un mercadé chipriota mol amat per nell y mol amic seu, sentínse passá als atres, va pensá que li dixaríe an ell les seues coses y a la seua dona.
Y ya afilán la dalla de la mort, los va cridá als dos, diénlos:
- Vech que men vach sense reméi; lo que me dol, perque may tan me va agradá viure com ara me agradabe. Y sert es que de una cosa me mórigo contentíssim, perque, tenín que morí, me vech morí als brassos de les dos persones a qui vull mes que a cap atra que ñague al món, als teus, mol vullgut amic, y als de esta dona a qui mes que a mí mateix hay estimat desde que la vach conéixe. Es verdat que dolorós me es sabé que se quede forastera y sense ajuda ni consell, al morím yo; y mes dolorós me siríe encara si no te veiguera a tú que crec que tindrás cuidado de ella pel meu amor com lo tindríes de mi mateix; y per naixó, te rogo que, si me mórigo, que les meues coses y ella se quedon al teu cuidado, y de les unes y de l’atra fes lo que cregues que sirá lo consol de la meua alma. Y a tú, mol volguda dona, te rogo que después de la meua mort no me olvidos, per a que yo allá puga vassilá de que soc amat aquí per la mes hermosa dona que may va sé formada per la naturalesa. Si de estes dos coses me donáreu segura esperansa, sense cap duda men aniré consolat. Lo amic mercadé y la dona, al sentí estes paraules, ploraben; y habén callat ell, lo van confortá y li van prometre pel seu honor fé lo que los demanabe, si ell se moríe; y poc después va expirá y per nells va sé sepultat honorablemen. Después de pocs díes, habén despachat lo mercadé chipriota tots los seus negossis a Rodas y volén torná a Chipre en una coca(barquet) de cataláns que allí ñabíe, va preguntá a la hermosa dona qué volíe fé, ya que an ell li conveníe torná a Chipre.
La dona va contestá que aniríe en ell, si li apetiguere, de bona gana, esperán que per l´amor de Antíoco siríe tratada y mirada per nell com una germana. Lo mercadé va contestá que lo que an ella li agradare se faríe: y, per a deféndrela de consevol ofensa que puguere sobrevíndreli abáns de que arribaren a Chipre, va di que ere la seua dona. Van pujá a la nave, y habénlos donat un camarote a la popa, per a que les obres no pareguéren contráries a les paraules, en ella dormíe a una litera (llitera) bastán minuda. Pel que va passá lo que encara no habíe sigut acordat al partí de Rodas; es di que, insitánlos la oscurina, la comodidat y la caldoreta del llit, olvidada la amistat y l´amor per Antíoco mort, moguts per les ganes, van escomensá a burchás la un al atre, y abáns de que a Pafos arribaren, de aon ere lo chipriota, se habíen fet paréns; y una vegada a Pafos, mol tems va está en lo mercadé.
Va passá que a Pafos va arribá per algún assunto seu un gentilhome de nom Antígono, en mols añs y juissi encara mes gran, pero poques les riqueses, perque habénse enfangat en moltes coses al servissi del rey de Chipre, la fortuna li habíe sigut contraria. Este, passán un día per dabán de la casa aon la hermosa dona vivíe, habén anat lo mercadé chipriota en la seua mercansía cap a Armenia, li va passá per ventura vore a una finestra de la casa an esta dona. Com ere hermossíssima, va escomensá a mirála fíxamen, y volíe enrecordássen de aon la habíe vist atres vegades, pero de cap manera li veníe al cap.
La hermosa dona, que mol tems habíe sigut un juguet de la fortuna, arrimánse al final dels seus mals, al vore a Antígono se va enrecordá de habél vist a Alejandría al servissi de son pare, en no baixa condissió; pel que, consebín una esperansa de podé torná al estat real en los seus consells, sense pensá en lo mercadé, va fé cridá a Antígono. Vingut an ella, en timidés li va preguntá si ell ere Antígono de Famagusta, com creíe. Antígono va contestá que sí, y ademés de alló va di:
- Siñora, a mí me pareix conéixetos, pero no puc enrecordám de aón tos hay vist abáns; pel que tos rogo, si no tos es engorrós, que me faigáu memória de quí sou. La dona, veén que ere ell, plorán mol li va ficá los brassos al coll, y, después de una mica, an ell, que mol se maravillabe, li va preguntá si la habíe vist a Alejandría. Sentín Antígono esta pregunta la va reconéixe, ere aquella Alatiel, la filla del sultán que se creíe morta al mar, y va volé féli reverénsia; pero ella no lo va dixá, y li va rogá que en ella se assentáre una mica. Li va preguntá cóm y cuán y desde aón habíe arribat allí, ya que se creíe per tota la terra de Egipto que se habíe aufegat al mar, fée ya algúns añs.
A lo que va di la dona:
- Mes me valdríe que haguere sigut aixina en ves de habé tingut la vida que hay portat, y crec que mon pare voldríe lo mateix, si u sapiguere.
Y dit aixó, va torná a plorá; Antígono li va di:

- Siñora, no tos desconsoléu. Contéume les vostres calamidats y quina vida hau portat; per ventura los vostres assuntos podrán encaminás de un atra manera, en ajuda de Déu.
- Antígono - va di la hermosa dona - , me va paréixe vore a mon pare al vóret a tú, y moguda per l´amor y la ternura que an ell li hay tingut, podénme amagá me hay manifestat a tú; y per naixó, lo que durán la meua mala fortuna sempre hay tingut amagat, a tú com si fores mon pare tu descubriré. Si veus que pots fém torná de algún modo a la meua condissió, te rogo que u fáigues; si no u veus cla, te rogo que may a dingú li digues que me has vist o que has sentit algo de mí.
Y dit aixó, sempre plorán, lo que li habíe passat desde que va naufragá a Mallorca hasta aquell pun li va contá; Antígono, mogut per la Piedat, va escomensá a plorá, y después de pensá un rato, va di:

- Siñora, ya que amagat ha estat quí sou, sense falta tos tornaré mes volguda que may al vostre pare, y después com dona al rey del Algarve. Y preguntat per nella que cóm, lo que habíe de fé li va di; y sense pédre tems, sen va entorná Antígono cap a Famagusta y sen va aná a trobá al rey, al que li va di:
- Siñó meu, podéu al mateix tems fétos grandíssim honor a vos, y a mí (que soc pobre per vos) gran profit sense que tos costo mol.
Lo rey li va preguntá cóm. Antígono entonses va di:

- A Pafos ha arribat la hermosa jove filla del sultán, de la que ha corregut tan la fama de que se habíe aufegat; y, per a presservá la seua honestidat, grandíssimes privassións ha patit mol tems, y ara se trobe en pobre estat y dessiche torná a son pare. Si a vos tos apetix enviálay en la meua custodia, siríe un gran honor per a vos, y un gran be per a mí; y no crec que may tal servissi se li olvidare al sultán.
Lo rey, mogut per real magnanimidat, va contestá que sí: y envián a per nella, a Fainagusta la va fé vindre, aon per nell y per la Reina en incontable festa y en magnífic honor va sé ressibida; después, lo rey y la Reina li van preguntá per les seues calamidats, y segóns los consells donáts per Antígono va contestá y u va contá tot. Y pocs díes después, demanánu ella, lo rey, en bona y honorable compañía de homes y de dones, en la custodia de Antígono la va torná al sultán; si va sé selebrada la seua tornada dingú u pregunte, tots u saben be, y lo mateix en Antígono en tota la seua compañía. Después de descansá una miqueta, va volé lo sultán sabé cóm ere que estabe viva, y aón se habíe aturat tan tems sense may habéli fet sabé res sobre la seua condissió.
La jove, que habíe adeprés be les enseñanses de Antígono, a son pare aixina li va escomensá a parlá:
- Pare meu, después de vin díes de anámen del vostre costat, per una fiera tempestat la nostra nave se va esguellá, va encallá a sertes playes allá al Ocsidén, prop de un puesto que se diu Aigüesmortes, una nit, y qué va passá en los homes que a la nostra nave anaben no u sé ni u vach sabé may; de lo que men enrecordo es de que, arribat lo día y yo casi tornán de la mort a la vida, habén sigut ya la nave vista per los llauradós, van córre a robála desde tota la comarca, y yo y dos de les meues dones vam sé ficades a la vora primé, y después agarrades per los joves que van escomensá a fugí, un en una y los atres en les atres pobretes. Qué va sé de elles no u vach sabé may; pero habénme agarrat a mí, que me ressistía esgarrañánlos, entre dos joves y arrastránme per los pels, plorán yo, va passá que, passán los que me arrastraben per un caminet per a entrá a un bosque grandíssim de carrasques, cuatre homes en aquell momén van aparéixe per allí a caball, y los que me arrossegáen me van soltá y sen van aná pitán. Los cuatre homes, que per lo seu semblán me pareixíen de autoridat, vist alló, van córre aon yo estaba y mol me van preguntá, y yo mol vach di, pero ni me van entendre ni an ells los vach compéndre. Ells, después de llarga consulta, pujánme a un dels seus caballs, me van portá a un monasteri de nones (monges), y vach sé allí ressibida y sempre honrada, y en gran devossió jun en elles hay servit desde entonses a San-Crescencio-a-la-cova, a qui les dones de aquell país adoren. Pero después de está un tems en elles, y habén adeprés ya algo de la seva llengo, preguntánme quí era y de aón, y sabén yo aón estaba y tenín temó de, si día la verdat, sé perseguida com enemiga de la seua religió, vach contestá que era filla de un gran gentilhome de Chipre, que me habíe enviat a Creta per a casám, y per azar allí habíem sigut portats al naufragá. Y moltes vegades en moltes coses, per temó a lo pijó, vach acatá les seues costums; y preguntánme la mes gran de aquelles Siñores, a la que díen «abadesa», si a Chipre me agradaríe torná, vach contestá que res dessichaba mes; pero ella, procurán pel meu honor, may me va volé confiá a dingú que cap a Chipre vinguere hasta que fa uns dos mesos, cuan van arribá allí serts homes bons de Fransa en les seues dones, entre los que algún parén teníe la abadesa, y sentín ella que a Jerusalén anaben a visitá lo sepulcro aon aquell a qui tenen per Déu va sé enterrat después de sé matat per los judíos a la Creu, an ells me va encomaná, y los va rogá que a Chipre vullgueren entregám a mon pare. Cuán me van honrá estos gentilhomes y alegremen me van ressibí jun a les seues dones, llarga história siríe de contá. Embarcats, pos, a una nave, después de mols díes vam arribá a Pafos; y allí, sense conéixem dingú ni sabé qué tenía que di als gentilhomes que a mon pare me volíen entregá, segóns los habíe sigut manat per la venerable Siñora, me va portá Déu, a qui potsé donaba llástima, a Antígono a la mateixa hora que natros desembarcáem a Pafos; lo vach cridá y en la nostra llengua, per a no sé entesa per los gentilhomes ni les Siñores, li vach di que com a filla me ressibiguere. Ell me va entendre enseguida; y fénme gran festa, an aquells gentilhomes y an aquelles Siñores segóns les seues pobres possibilidats va honrá, y me va portá al rey de Chipre, que en honor me va ressibí y aquí a vos me ha enviat. Si algo per di quede, que u conto Antígono, que moltes vegades me ha sentit esta peripéssia. Antígono, entonses, giránse cap al sultán, va di:

- Siñó meu, tal com me u ha contat moltes vegades y com aquells gentilhómens en los que va vindre me van contá, tos u ha contat; sol una part ha dixat per dítos: cuán me van parlá de la honesta vida que en les Siñores religioses habíe portat y de la seua virtut y de les seues loables costums, y de les llágrimes y dels plos que van fé les Siñores y los gentilhomes cuan, tornánmela, se van separá de ella. De estes coses si yo vullguera di lo que ells me van di, no en este día sino en tota la nit que ve no ne tindríem prou; segóns les seues paraules mostraben y lo que yo hay pogut vore, podéu está orgullós de tindre la mes hermosa filla y la mes honrada y la mes valenta que datre siñó que porto corona pugue tindre.
Estes coses va selebrá lo sultán y moltes vegades va rogá a Déu que li donare la grássia de recompensá a consevol que haguere honrat a la seua filla, y mes al rey de Chipre per qui honradamen li habíe sigut tornada; y después de uns díes, habén fet prepará grandíssims regalos per a Antígono, li va doná llisénsia de torná a Chipre, donánli al rey en cartes y en embaixadós espessials grandíssimes grássies pel que li habíe fet a sa filla. Y después de aixó, volén que lo que habíe sigut escomensat se faiguere, es a di, que ella fore la dona del rey del Algarve, an éste tot lay va fé sabé, escribínli y diénli que si li apetíe tíndrela per dona, que enviare an algú per nella. Mol va selebrá aixó lo rey del Algarve y, envián honorablemen a per nella, alegremen la va ressibí. Y ella, que en uns atres vuit homes unes deu mil vegades se habíe gitat, a la seua vora se va gitá com si fore virgen, y li va fé creure que u ere, y, Reina, en ell alegremen mol tems va viure después. Y per naixó se diu:

«Boca besada no pert la fortuna, que se renove com la lluna».


OCTAVA