Mostrando entradas con la etiqueta real. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta real. Mostrar todas las entradas

martes, 14 de abril de 2026

Re, res, nonre

Re, s. f., lat. res, chose.
El mon non es mas una res
Per qu' ieu gran joy pogues aver.
B. de Ventadour: Bels m' es.
Au monde il n'est qu'une chose par quoi grand plaisir je pusse avoir.

Res, no res. En latín “res publica” es la cosa pública, o sigue, la república. Viva los republicans, sobre tot los que sempre han tingut un rey, y alguns sempre lo tindrán.
- Objet, personne.
Franca res de bon aire,
Soffretz qu' ie us bais los guans.
Guillaume de Cabestaing: Lo dous cossire.
Franc objet débonnaire souffrez que je vous baise les gants.
Vau quo fai res penssiva.
Rambaud d'Orange: Un vers farai.
Je vais comme fait personne pensive.
ANC. FR. Or nus estuet fere une rien. Marie de France, t. 1, p. 290.
C'est la riens que plus desirroie.
Nouv. rec. de fabl. et cont. ant., t. 1, p. 243.
Une pucele vint ci, li plus bele riens du monde.
Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 402.
Si tu creius Dieu, si te creindront toutes les riens qui te verront.
Joinville, p. 3.
ANC. IT. Verrane
Alcuna rem che stato mi darane.
Barberini, Docum. d'amore, p. 219.
Voyez Vida.
- Subst. masc. Rien, quelque chose.
Si us plagues qu' ieu agues ren de vos.
Arnaud de Marueil: Aissi cum selh.
S'il vous plaisait que j'eusse rien de vous.
Es ben paisutz de manna
Qui de s' amor ren guazanha.
G. Rudel: Quan lo rius.
Est bien repu de manne qui de son amour quelque chose gagne.
Loc. Sol d' aitan, non de ren al.
Aimeri de Peguilain: Pus ma belha.
Seulement d'autant, non de rien autre.
S' ieu ren ben fazia grazit.
G. Faidit: Mais ai.
Si quelque chose de bien je faisais agréé.
S' auzes mon voler
Dir a ren que sia!
Peyrols: Quoras que.
Si j'osais mon vouloir dire à rien qui soit!
El coms no ditz paraula a re nasent.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 50.
Le comte ne dit parole à quelque chose né (qui que ce soit).
- Précédé d'une négation il signifiait nulle chose.
Negus non sap a sos ops re.
Pons de Capdueil: Aissi cum sel.
Nul ne sait rien à ses besoins (convenablement).
No siatz espaventatz ni aiatz paor de re. Philomena.
Ne soyez épouvanté ni n'ayez peur de rien.
- Adverb. Un peu, un tant soit peu.
Pus malgrat si eu l' am, per que m fai maltraire,
S' ilh m' ames re, pensatz s' ieu l' ames gaire!
Guillaume de Saint-Didier: El mon non.
Puisque malgré soi je l'aime, par quoi elle me fait languir, si elle m'aimât un peu, pensez si je l'aimasse guère!
- Pas, point, nullement.
Res no sai on lo m' an sercar.
Augiers: Granz pezansa.
Point je ne sais où je le m'aille chercher.
A cels que no sabon re
Com vos est desconoissens,
Dirai vostra captenensa.
A ceux qui ne savent pas comme vous êtes ingrat, je dirai votre conduite.
Adv. comp. Li faria gran re de be. Philomena.
Lui ferait beaucoup de bien.
Voyez Gran.
Ieu no ylh ai forfag pauc ni re.
Giraud de Borneil: M' amiga.
Je ne lui ai forfait peu ni beaucoup.
Ja dezamar no us proiria per re. (proiria : poiria)
Berenger de Palasol: Bona domna.
Jamais vous désaimer je ne pourrais pour rien (aucunement).
Non la puesc per ren ni sai
Dezamar per neguna re.
Berenger de Palasol: Mais ai de.
Je ne la puis pour rien ni ne sais la désaimer pour nulle chose (aucunement).
D' aquo no qual que s' en parle plus en res ni per res.
(chap. D' aixó no cal que s' en parlo mes en res ni per res.)   
De cela il ne faut qu'il s'en parle plus en rien ni pour rien.
D' amor non dei dire mas be,
Quar no n' ai ni petit ni re.
D'amour je ne dois dire que bien, car je n'en ai ni peu ni beaucoup.
ANC. CAT. Ren. CAT. MOD. Re, res. (chap. Res, no res. En latín “res publica” es la cosa pública, o sigue, la república. Viva los republicans, sobre tot los que sempre han tingut un rey, y alguns sempre lo tindrán. Una res es un cap de bestiá : una ovella : una vaca : una secretaria de la Ascuma, los catalanistes que no foten res, pero cobren subvensions mol abultades, com lo seu pressidén, Juaquinet Monclús.)
CAS. Cosa / no cosa : nada.)


2. Nonre, s. m., non rien, néant.
Fes e creet de nonre
Tot quan en est mon es de be.
Brev. d'amor, fol. 4.
Fit et créa de néant tout ce qui dans ce monde est de bien.
Tenc so a nonres. Philomena.
Je tiens cela à néant.
CAT. Ell portara a non res los tribuladors nostres... e yo a non res son tornat.
Trad. catal. du Psautier, ps. 59 et 62.
(N. E. Ahora cojan el original del “Psautier”, Psalterio, en occitano, y comparen ustedes. Y también pueden hacerlo con otros textos, para comprobar que el catalán siempre fue un dialecto más de la lengua occitana, la de oc, òc, hoc, och, que significa “sí” afirmativo en esa antigua lengua.)

Senyora Reyna final resposta de hoc o de no e ab aquella expedirnos de continent los dits consellers digueren hirien fer de tot aço a la dita Senyora Reyna relacio.

3. Ganren, adv., beaucoup.
Fenhon s' en ganren que son malvatz.
P. Cardinal: Totz lo mons.
S'en feignent beaucoup qui sont méchants.
Don se sabran del passar escondire
Ganren d' aquelhs.
R. Gaucelm: Qui vol aver.
Dont se sauront excuser de passer beaucoup de ceux-là.
Ganren de pellegrin venian per los miracles. V. de S. Honorat.
Beaucoup de pèlerins venaient à cause des miracles.
(chap. Mols peregrinos veníen per los milagres - milacres.)

Carlos Fontanet, Pelegrí; Ganren de pellegrin venian per los miracles

4. Gaire, Guaire, adv., guère, guères, beaucoup.
S' ilh m' ames re, pensatz s' ieu l' ames gaire!
Guillaume de Saint-Didier: El mon non.
Si elle m'aimât un peu, pensez si je l'aimasse guère!
Chantars no pot guaire valer
Si d' ins del cor no mov lo chans.
B. de Ventadour: Chantars.
Le chanter ne peut guère valoir si de dedans le coeur ne meut le chant.
IT. Guari. (N. E. ¿Cómo puede ser que Raynouard no encuentre en el dialecto occitano catalán: Gaire, Guaire? O el negativo no gaire, no guaire?)

5. Real, adj., lat. realis, réel.
Havem doas maneras de gendre, gendre real e vocal.
Leys d'amors, fol. 50.
Nous avons deux manières de genre, genre réel et vocal.
- Terme de jurisprudence.
Totas aquestas accios reals e personals.
Tit. de 1245. Arch. du Roy., J. 323.
Toutes ces actions réelles et personnelles.
CAT. ESP. PORT. Real. IT. Reale. (chap. Real, reals : que es de verdat, que es ver, són vers, verdadé, verdadés, verdadera o vera, verdaderes o veres. 
6. Realmens, adv., réellement.
Realmens receuput.
(chap. Realmen ressibit o ressebut.)
Tit. de 1428-9. Hist. de Nîmes, t. III. pr., p. 228.
Réellement reçu.
ANC. FR. Reçue... réalment en présence du notaire.
Joyeusetez, Facéties, etc., p. 3.
CAT. Realment. ESP. PORT. IT. Realmente. (chap. Realmen.)

domingo, 14 de julio de 2024

Gandia. Capitols fets y fermats entre Parts del molt Illustre Capitol y Señors Canonges

Gandía.

N.° 1023 ✞ Gandia. Capitols fets y fermats entre Parts del molt Illustre Capitol y Señors Canonges de la Santa Metropolitana Iglesia de Valencia de una, y la Ciutat de Gandia, y Llocs de Beniarjó, Real, BenipeixcarBerreguartAlmoynesBeniopaXaracoXerezaBenirredráMiramar y Daimus, que son els Pobles del districte del Delmari de dita Ciutat, y Llocs de altra, sobre el modo y forma de pagar lo Delme de tots los fruits de la desadita (dessusdita) Ciutat, Llocs y Delmari, los quals son los siguients.

2 hojas a 29 líneas. - Papel 0,310 alto X 0,210 ancho: caja escritura 0,270 X 0,104. - Letra S. XVIII.

Título. - Texto (trece capítulos). - Nota.

(Fragmento del Catálogo de manuscritos)

//

Carlos Rallo Badet: veus les y griegues y la ñ an este texto valensiá?

No pergues tan tems per les rets sossials y llich una mica, que te fa falta, cabestro lobotomisat. Lo mateix per a tots los catalanistes y totes les catalanistes, sobre tot los de Aragó y Valensia.

voreta de la Albufera, Mariano Serrano, choguet valensiá en dos actes

domingo, 24 de mayo de 2020

N. 13. Legajo de cartas reales y autógrafos.

N. 13. 
Legajo de cartas reales y autógrafos.

S. R. M.

Yo imprimis bes peus e mans a V. gran Senyoria. De la contentatio monstra tenir de la mia resposta sobre la sinistra informatio contra mi a aquella feta de negligent e verbos car yo S. molt excellent de mon Rey e Senyor no merexia tan benigne e amorosa letra com hir rebi sobre dita contentacio encara que en mi no sien tals defectes per los quals lo servey de V. Ser.t vengues a menys. No vull S. en aço altre testimoni sino nostre S. Deu Jesu Christ e les obres mies les quals si V. M. totes les sabia so cert yo seria a aquella molt pus accepte e no permettria yo passas tanta fretura e stigues en tanta congoxa com stich per lo casar que he fer de tres filles e no tinch manera de dotarles. Tota la mia sperança es en Deu e en vostra Altesa qui es plena de justicia charitat e pietat e ha acustumat de subvenir al servidor e vassal posat en tanta necessitat com so yo que may me pusch cansar en servir de continuo a tanta Magestat a la qual he ja tremes transumpt del concambi de Torroella segons aquella ha manat e encara altra cosa faent per dit castell. Ilmo. S. yo may fas altra cosa sino cercar si res mes ne trobare per ferne mes servey e contentatio a V. Mt. la qual nostre S. Deu vulla mantenir per anys dilatats ab augmentatio de la Real Corona e exterminatio e victoria de tots los moros de Granada breument tornant hi vostra Altesa que man a mi sempre lo que plasent li sia. De Barcelona a XXIIII de janer any MCCCCLXXXVIII. (1488).
D. V. R. M.
Vostre humil e obedient vassall e servidor que besant los peus e mans daquella es promptissimo a tots los Reals manaments.
P. Miquel Carbonell.

Nunque fas minutes de respostes face al S. Rey sino daquelles quim toquen a la costera on porie esser repres.
Documento 14

viernes, 3 de enero de 2020

escut, Generalitat, Felipe V

Així tapa el nacionalisme l’escut de Felip V amb l’escut de Felip V
 
Contábamos hace unos días cómo la Generalitat tapó el escudo de Felipe V con su emblema. Pero ahora resulta que el escudo de la Generalitat fue otorgado nada menos que… ¡por Felipe V! Lean, lean:

El “senyal del rey d’Aragó” eran las armas de dignidad real. Con el paso del tiempo su uso se fue territorializando por medio de concesiones reales. El primer municipio que luce las barras es el municipio de Milhau (Francia), por concesión de Alfonso II (1187).

¿Cuándo pasa el “senyal del rei d’Aragó”, a representar las instituciones catalanas? Desde siempre, el emblema había sido San Jorge. La documentación nos dice que en 1417 la Diputación encarga “que sien fets y renovats los segells de la scrivania de la diputació del general… ab lo qual se puxa empremtar e figurar la imatge de san Jordi a cavall qui mata lo drach… e aquest segell servesca a seguellar totes letres patents qui´s dressen a qualsevol persones… a papa e cardenals e al senyor rey…e altres persones reyals…”. Es evidente que las barras no eran el escudo oficial. Como tampoco lo era de las Cortes que -reunidas en Tortosa en 1430- ordenan pagar 65 florines de oro de Aragón al platero Pere Torralba por la ejecución de dos sellos “a on son esculpides les armes del dit general de Cathalunya, ço es sent Jordi a cavall qui mata o onciu lo drach…”.
300 años más tarde, iniciadas las cortes catalanas de 1701, no aparecía el sello por ningún lado. Parece que nadie lo recordaba, ”ni saverse qual se usave en les corts antecedents encara que aparexia poderse esculpir… la imatge del glorios Sant Jordi portant lo escut amb la creu…”. Tras acalorados debates, el 19 de octubre de 1701 se adopta el acuerdo de grabar uno nuevo con el “Escut de ditas quatre barras y corona real”, para solicitar la venia real de uso.
Detrás de ese extraño olvido hay que situar las convulsiones antiseñoriales como la “revolta dels barretines o de la terra”, el “avalot de les faves” o los asedios campesinos de Barcelona en 1688 y 1689. Quizás interesaba un cambio de imagen que acercara la institución al pueblo más identificado con la realeza. Y nada más apropiado para conseguir la concesión real que el marco de las cortes catalanas, que juraron con vivas demostraciones de afecto y júbilo al nuevo rey Felipe V de Borbón, el 12 de octubre de 1701. Cortes que duraron hasta el 12 de Enero, y en las que se acordó además del uso del “escut de ditas quatre barras y corona real”, un donativo real de 12 millones pagaderos en 14 años, nombramiento de 14 títulos de marqueses y condes, 20 privilegios de nobleza, 20 de caballeros, y otros 20 de ciudadanos; todo ello entre grandes fiestas y regocijos populares, de manera que -como dice Macanaz- “no quedó a los catalanes nada que pedir, ni al rey cosa especial de concederles”.
Así que la Generalitat no lo sabe, pero al ocultar el escudo de Felipe V tapándolo con el de la Generalitat, en realidad le están haciendo el último homenaje al rey que concedió a la Generalitat el uso de su “senyal” como rey de Aragón. Si la Generalitat fuera consecuente, el Parlament debería rechazar el uso de las barras de Felipe V, las barras felipistas, por haber suprimido las instituciones tradicionales catalanas. Las cuales, por cierto, ahora ningún nacionalista querría, pues les parecen “medievales”; y las cuales son ridículas comparadas con el actual poder omnímodo de la Generalitat.
Aunque ya sabemos que el nacionalismo no va de coherencia, sino de ideología y fantasmagoría histórica.
Dolça i ocultada Catalunya…

//


Dels frens e altres apparellaments de cavals

Per tal con aquelles coses les quals per los princeps se fan pus leugerament per los sotsmeses son tretes en exemple: esguardador esser jutgam que en tots los nostres fets axi com real altea no poch ho requer honestament e temprada nos hajam axi que los savis en ben sien conformats e els no savis e avanitats entenens en temprança sien provocats. Hon sobrefluitats esquivants majorment en aquestes coses les quals ordinariament san a fer: volem que ordinariament si donchs per altra causa en altra manera fer no ho manavem quatre selles palafrenals ab lurs frens de les quals les dues ab nostre senyal real e les altres dues la una ab senyal de sent Georgi e laltra ab senyal antich de rey Darago sien a servey de nostra persona apparellades Ies dues de les quals hagen cuyrs cuberts de velluts daur e de seda comunits e les altres dues romanents hagen cuyrs no cuberts de velluts segons manera apparellada accedent a nostre desijament: de les dites empero dues selles havents cuyrs cuberts de vellut cascun any la una prop la festa de la Nativitat del glorios Salvador del humanal linatge sia feta e altra prop abans de la festa de Pentacosta aximateix sia feta e les romanents dues selles havents cuyrs no cuberts de vellut cascun any prop ans de la festa de la resurreccio de nostre Senyor la una esser feta ab aquest edicte laudable manam e laltra prop de la festa de Omnium Sanctorum volem esser complida: e apres sis almenys selles darmes destinades per servey de nostra persona hajam de les quals dues sien de nostre senyal real de tot en tot decorades e les altres a senyal de sent Jordi e les dues altres romanents al dit senyal antich de rey Darago. Manam encara que quatre mantes almenys continuament sien appareylades a cobrir les dites selles a servey de nostra persona destinades les dues de les quales sien a nostre senyal real en totes les lurs parts e les altres la una a senyal de sent Jordi e laltra al senyal antich Darago. En apres subjungim a les coses damunt dites que continuament hi sia copia de mantes e daltres coses necessaries a cavals e a les altres besties damunt dites.
 
rey-alfonso-ii-aragon-caballo-lanza-escudo

sábado, 1 de junio de 2019

reyna Petronila, comte Ramon Berenguer IV, Alfonso II

An esta genealogía del siglo XIV apareixen representats la reyna Petronila, Peronella, Petrvs, lo conde Ramon Berenguer IV y lo rey Alfonso II, fill dels dos. Se apressie perféctamen los que están representats EN corona y cetro (rey, reyna), y qui está representat SENSE corona, en pomo, en anell (conte, comte, conde, NO rey).
 
reina Petronila, lo conde Ramon Berenguer IV y lo rey Alfonso II