Mostrando entradas con la etiqueta baldamén. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta baldamén. Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de julio de 2024

2. 14. Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.

Capítul XIV.

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.

Triste y pensatiu camináe después de aquella dolorosa separassió, y no assertabe a caminá ni sabíe aón volíe aná. Pero lo seu cor lo portáe cap a la aldea de les seues novissies, a la que va entrá pera estáy dos díes, procurán arribá tart y fen vore que estáe coix, pera descansá be aquella nit. Se va embutí a la primera casa que va trobá uberta, va sená y se va gitá queixanse del baldamén y de la coixera.

Pel matí cuan se estáe traén los bigots postissos y rentán van entrá los pares de les dos sagales, y al vórel ocupat en lo asseo lo van saludá y sen van eissí cap a la cuina. Rentat, mudat y asseat va eixí mol alegre fen sempre lo coix, lo van agarrá y sel van emportá a casa de la Paulina aon se faríe la minjada; y com la coixera ere gran segons camináe, lo van dixá allí y sen van aná cada un a les seues obligassions. Va pugué parlá una mica a soles en la Paulina, y li va di:

- ¿Vau entendre lo meu papé?

- No, siñó, va contestá ella.

- Be, pos, día que ya me hau olvidat. ¡Mentiroses! ¡Desagraídes! 

Lo va mirá entonses ella, y com ya no portáe los bigots y la perilla que ere lo que mes lo fée pareixe un atre, lo va aná reconeixén, y se li va cambiá lo coló, y ya assertáe ya, cuan li va di ell: 

- Sí, soc yo; ¡lo mateix!, ¡no te engañes!; lo vostre compañ y amán del novissiat. Obri ella entonses mes los ulls, lo reconeix, y sense podés aguantá s'avíe cap an ell en los brassos uberts. 

- Ves, li va di, y dóna la notissia a la Juanita. Pero siguéu prudentes. Se desfée ella de amor, y neguitosa y anhelosa va aná a dílay a la Juanita. La va cridá apart y apretanli la má li va di: ¡Ay, amiga, que lo estudián del billet ere Geminita, y es ell qui está ara a casa meua y no lo vam coneixe! Juanita va creure que la seua amiga habíe perdut lo cap o delirabe; pero va aná cap allá y va habé de desengañás, y creure lo que van vore los seus ulls y va sentí lo seu cor al vórel y sentí aquella veu tan acostumbrada.

Cuatre díes va durá la coixera, y no va durá mes perque va tindre temó de que sospecharen o caure an algún descuido. Va minjá un día a cada casa de les dos y en los instrumens que ñabíe al puesto se divertíen alguns ratos, y uns atres los empleabe en los seus amors en aquelles amabilíssimes sagales.

Per al día que sen va aná li van brindá una mula, y va di que un estudián no pot aná a caball mes que del seu poble a la siudat aon té los seus estudis, y que ell encara no habíe arribat a Navarra. Perque habenlo cregut tots navarro va dixá corre eixa opinió, que mes be lo afavoríe que lo perjudicabe.

Va seguí lo seu camí, y va arribá al poble de Morfina, al que va entrá encara mes tart, pos eren ya les vuit, y a un tems que no passe de les siat la posta de sol; y sen va aná al messón, gitanse enseguida, y encarregán a la messonera que vinguere qui vinguere no lo cridare. Pel matí va sabé que habíen anat a vórel algunes persones, don Vicente entre elles; y se va vestí y asseá, pera lo que se había previngut fen rentá la roba a un atra aldea aon se va aturá un día. Va eixí de casa en direcsió a la de don Severo; y abans de arribá va topetá en don Vicente que veníe a buscál, y que lo va renegá mol de la seua part y de la dels siñós pares perque los habíe fet lo despressio y ofensa de anassen a la fonda pública. 

- A sopá y dormí esta nit a casa meua, va contestá don Vicente, y no sé yo si tamé demá, no passaréu de llarg, amic meu; perque esta nit, a porta tancada, y sol una persona de fora de casa, hau de tocá lo violín igual que vau tocá l’atre día, de lo que encara estem alusinats.

- No ting cap instrumén.

- No ten faltará. Man germana diu que mes voldríe sentí alló que vores reina de España; perque es afissionada a la música y la paladege o saborege mol si es bona.

Van arribá en aixó a la casa. ¡Quin ressibimén! ¡Quin afecte! ¡Quin amor li van mostrá tots! ¡En quina naturalidat y confiansa li parláe Morfina! A tiro de ballesta se coneixíe que la criada li habíe dit lo que va sentí a son pare y va contá a Pedro Saputo. Va minjá allí, van passejá per la tarde, y al tardet no habense avisat mes que a la persona que va di don Vicente, que ere la seua dama, va tocá Pedro Saputo lo mateix que l'atra vegada, y encara en mes primor y reflexió. Estáe ell mes felís encara en les noves dels seus amors.

Pero a la matinada li va doná don Severo un mal rato. Li va preguntá a seques si habíe sentit parlá de Pedro Saputo; va contestá ell que una mica, pero que no podíe doná notissies del fulano. 

Sense notíssies de Gurb, traducsió (repassat)

- Pos amic, va di don Severo, vach arribá ahí del Semontano y allí me van parlá de eixe portento. Es un sagal que diuen no té mes de dotse a catorse añs, criat a Almudévar, y a la seua edat es lo mes gran sabut que se coneix: com que aixó mateix vol di Saputo. Es tamé pintó, músic, pero famós, potsé tan com vosté, don Paquito; un filóssofo consumat, tan inteligén en les seues respostes, que tenen temó de ficás a tiro los homens de mes barbes de la terra. Ell sap tots los ofissis. En dotse díes va adependre a lligí y escriure ell mateix; en un rato a pintá, en un atre a tocá tots los instrumens; y es tan tratable y ben parlat que a tots encante. No té pare, perque es fill de una pupila que ere pobre y ell la ha feta ya rica guañán tots los dinés que vol. Diuen que desapareix de casa y torne carregat d'or que guañe per ahí en la seua habilidat, o lay done alguna persona que d' amagatontes lo afavorix per encárrec de son pare, no se sap si se trate de un gran siñó de la Cort que va passá per allí, o de un príncipe que anáe disfrassat. Aixina, don Paquito, que no se parle de atra cosa; vaigues aon vullgues, tots te parlen d'ell, tots te pregunten y lo selebren. Y lo mes grassiós es que ningú lo veu may, mes que a les temporades que está al seu poble, com si portare en ell l'anell de Giges o lo heliotropo, que lo fa invissible. Diuen que unes vegades se disfrasse, y se cambie la cara; atres creuen que sen va en los gitanos.

Al sentí aixó no va pugué aguantás Pedro Saputo, va arrencá a enríuressen y va di:

- Raro humor seríe lo de eixe sagal.

- Sí, siñó, mol raro, va di don Severo, ya se veu, un home tan extraordinari per forsa u ha de sé en tot. Hasta la mare diuen que sense sabé cóm se ha tornat una verdadera siñora, com si haguere naixcut a un alta cuna, sol per la nova educassió que li ha donat son fill. Pero no está pujadeta ni soberbia sino mol plana, y tots la volen y respeten mol. No sé, amic don Paquito, cóm de Almudévar ha pogut eixí un elemén com éste. Perque hau de sabé (y perdónom la crítica) que es un poblacho feo a la vista y mes feo encara al tacte; y la gen d'allí no són dels mes espabilats que se digue. Yo estic determinat a anáy cuan sápiga sert que hi está, perque pera anáy en vano me penaríe lo viache.

- Faréu be, va di Pedro Saputo; encara que yo crec que no tot es vero lo que sone al pandero y que la fama aumente mol o potsé u aporte tot. De un sagal de la meua terra me contaben tamé maravilles y ell cuan u va sabé, sen enríe y va di: pos si yo soc home gran, ¿qué sirán los demés? Y agarrán lo violín se va ficá a tocá y va distraure a don Severo de la seua manía.

Al amor ningú l'engañe; l'amor tot u sospeche, tot u pense, tot u adivine. Mentres don Severo se tornáe llengua selebrán a Pedro Saputo, per lo que de ell habíe sentit, estáe Morfina miranlo enamorada y cavilán y medín cuan habíe vist al seu amán y sentit de ell als estudians, y se díe per an ella:

O no ña tal Pedro Saputo o es éste; perque es tan guapo com diuen, y tan sabut, y tan gran músic, y tan amable y tan diferén dels atres homens. Y pensán aixó lo miráe y li saltabe lo cor, y se li enseníe la cara, y se moríe de dessich de vores a soles y dili, tú eres. 

Ell la observabe, y va sospechá lo que estáe imaginán, y lográn un momén de libertat li va di: 

- Sí, Morfina, u has ensertat, yo soc; pero calla; y si ara que saps quí soc no te pene habem conegut... Se va quedá ella parada com un estaquirot durán un rato, pero después va rompre y va di acalorada y mol aventada:

- Morí primé que voldre ni mirá a datre home. Ya no ña remey; está tirada la sort; teua, teua soc. La meua passió y la meua raó u volen. Te vach vore, te vach coneixe, y no puc menos que vóldret, y me costaríe la vida si no me vullgueres. Perque tú sol (después de mons pares) estás pera mí al món. No tenía homens pera mí hasta ara, no los tindré mes abán. Pero ¡ay!, no me engaños, perque me moriré; no me digues que me vols si no me vols tan com dius y tan com yo crec. Perdona, amán meu, este desahogo, esta franquesa y mes encara la libertat que dono al teu amor y se pren lo meu cariño. No haguere acabat la elocuén y apasionada Morfina, si la veu de son pare que pujáe no la tornare al puesto de aquell rapto amorós.

Ell li va assegurá tot lo que podíe dessichá; y después de minjá se va despedí y sen va aná acompañat de don Vicente, que lo va dixá después pera aná a una finca aon teníe alguns jornalés.


Original en castellá:

Capítulo XIV.

Pedro Saputo vuelve a ver a sus amigas.


Triste y pensativo caminaba después de aquella dolorosa separación, y no acertaba a andar ni sabía a dónde quería ir. Pero su corazón le llevaba hacia la aldea de sus novicias, en la cual entró el segundo día, procurando llegar tarde y fingiéndose cojo, lo uno para descansar libremente aquella noche, lo otro para tener pretexto y causa de detenerse un día o más si conviniese. Metióse en la primera casa que encontró abierta, cenó y se acostó quejándose del cansancio y de la cojera.

Por la mañana cuando se estaba quitando los postizos bigotes y lavando entraron los padres de las dos muchachas, y al verle ocupado en su aseo le saludaron no más y se salieron a la cocina. Lavado, mudado y aseado que estuvo, salió muy alegre haciendo siempre el cojo, le tomaron y se le llevaron a casa de Paulina donde se disponía la comida; y porque la cojera era grande según andaba, le dejaron allí y se fueron cada uno a sus querencias. Pudo hablar un poco a solas con Paulina, y le dijo: - ¿Entendisteis mi papel? - No, señor, respondió ella. - Bien, pues, dije yo, que ya me habéis olvidado. ¡Fementidas! ¡Ingratas! Miróle entonces ella, y como ya no llevaba los bigotes y la perilla que era lo que más le hacía parecer otro, lo iba reconociendo, y se le mudaba el color, y acertaba ya, cuando le decía él: - Sí, soy yo; ¡el mismo!, ¡no te engañas!; vuestro compañero y amante del noviciado. Abre ella entonces más los ojos, le conoce, y sin poderse contener se arroja a él con brazos abiertos. - Ve, le dijo, y da la noticia a Juanita. Pero sed prudentes. Se deshacía ella de amor, y agitada y anhelosa fue a decírselo a Juanita. Llamóla aparte y apretándole la mano le dijo: ¡Ay, amiga, que el estudiante del billete era Geminita, y es él que está ahora en mi casa y no le conocimos! Juanita creyó que su amiga había perdido la cabeza o deliraba; pero fue allá y hubo de desengañarse, y creer lo que vieron sus ojos y sintió su corazón al verle y oír aquella voz tan acostumbrada.

Cuatro días duró la cojera, y no duró más porque temió se sospechase o caer en algún descuido. Comió un día en cada casa de las dos y con los instrumentos que había en el lugar se divertían algunos ratos, logrando otros para sus amores con aquellas amabilísimas niñas.

En el día que se fue le brindaron con mula, y dijo que un estudiante no puede ir a caballo sino de su pueblo a la ciudad donde tiene sus estudios, y que él todavía no había llegado a Navarra. Porque habiéndole creído todos navarro dejó correr esta opinión, que más bien le favorecía que le perjudicaba.

Siguió su camino, y llegó al pueblo de Morfina, en el cual entró aún más tarde, pues eran ya las ocho, y en un tiempo que no pasa de las siete el crepúsculo; y se fue al mesón, acostándose enseguida, y encargando a la mesonera que viniese quien viniese no le llamase. Por la mañana supo que habían ido a verle algunas personas, don Vicente entre ellas; y se vistió y aseó muy prolijamente para lo cual se previno haciendo lavar la ropa en otra aldea donde se detuvo un día. Salió de casa en dirección de la de don Severo; y antes de llegar dio con don Vicente que venía a buscarle, y que le riñó mucho de su parte y de la de los señores padres porque les había hecho el desaire y ofensa de irse a la posada pública. Excusóse él fácilmente y concluyó diciendo que iba a hacelles una visita y pasaba de largo en comiendo. - En cenando y durmiendo esta noche, respondió don Vicente, y aún no sé yo si será lo mismo mañana, pasaréis de largo, amigo mío; porque esta noche, a puerta cerrada, y sólo una persona de fuera de casa, habéis de tocar el violín lo mismo que tocasteis el otro día, de que todavía estamos elevados. - No tengo instrumento. - No faltará. Mi hermana dice que más quiere oír aquello que verse reina de España; porque es aficionada a la música y la saborea mucho si es buena.

Llegaron en esto a la casa. ¡Qué recibimiento! ¡Qué afecto! ¡Qué amor le mostraron todos! ¡Con qué naturalidad y confianza le hablaba Morfina! A tiro de ballesta se conocía que la criada le había dicho lo que oyó a su padre y dijo a Pedro Saputo. Comió allí, pasearon por la tarde, y en la velada no habiéndose avisado sino a la persona que dijo don Vicente, que era su dama, tocó Pedro Saputo lo mismo que la otra vez, y aun con más primor y reflexión, cuanto era él más feliz con las nuevas de sus amores.

Mas la mañana siguiente le dio don Severo un mal rato. Preguntóle a secas si había oído hablar de Pedro Saputo; respondió él que un poco, pero que no podía dar noticias del sujeto. - Pues amigo, dijo don Severo, llegué ayer del Semontano y me hablaron de ese portento. Es un muchacho que dicen no tiene más de doce a catorce años, natural de Almudévar, y a su edad es el mayor sabio que se conoce: como que eso mismo quiere decir Saputo. Es también pintor, músico, pero famoso, quizá tanto como vos, don Paquito; un filósofo consumado, tan profundo en sus respuestas, que temen de ponérsele a tiro los hombres de más barbas de la tierra. Él sabe todos los oficios. En doce días aprendió a leer y escribir él mismo; en un rato a pintar, en otro a tocar todos los instrumentos; y es tan tratable y bien hablado que a todos encanta. No tiene padre, porque es hijo de una pupila que era pobre y él le ha hecho ya rica ganando todos los dineros que quiere. A lo mejor dicen que desaparece de la casa y vuelve lleno de oro que gana por ahí con su habilidad, o que le da alguna persona que en secreto le favorece por encargo de su padre, que dicen si es o no un gran señor de la corte que pasó por allí, o de un príncipe que iba disfrazado. Ello es, don Paquito, que no se habla de otra cosa; id a donde queráis, todos os hablan de él, todos preguntan y lo celebran. Y lo más gracioso es que nadie le ve nunca sino las temporadas que está en su lugar, como si trajese consigo el anillo de Giges, que hacía invisible. A esto dicen que unas veces se disfraza de nación, y se muda el rostro; otras creen que se va con los gitanos. Al oír esto no pudo contenerse Pedro Saputo, se echó a reír y dijo: - Raro humor sería el de ese muchacho. - Sí, señor, muy raro, dijo don Severo, ya se ve, un hombre tan extraordinario por fuerza lo ha de ser en todo. Hasta la madre dicen que sin saber cómo se ha vuelto una verdadera señora, como si hubiese nacido en alta cuna, sólo por la nueva educación que le ha dado su hijo. ¿Estáis en el golpe? La nueva educación que le ha dado su hijo; y que con esto no es engreída ni soberbia sino muy llana, aunque todos la quieren y respetan mucho. No sé, amigo don Paquito, cómo de Almudévar ha podido salir un elemento como éste. Porque habéis de saber (y perdóneme la ausencia) que es un lugarón feo de vista y más feo aún de tacto; y la gente de él pasa por... Vamos, no son de los más agudos. Yo estoy determinado de ir cuando sepa de cierto que está, porque ir en vano me pesaría en verdad el viaje. - Haréis bien, dijo Pedro Saputo; aunque yo creo que todo no es vero lo que suena el pandero y que la fama aumenta mucho o quizá lo pone todo. De un muchacho de mi tierra me contaban también maravillas y él cuando lo supo, se reía y dijo: pues si yo soy hombre grande, ¿qué serán los demás? Y tomando el violín se puso a tocar y distrajo a don Severo de su manía.

Al amor nadie le engaña; el amor todo lo sospecha, todo lo piensa, todo lo adivina. Mientras don Severo se volvía lenguas celebrando a Pedro Saputo, por lo que de él había oído, estaba Morfina mirándole enamorada y reuniendo y ponderando cuanto había visto a su amante y oído de él a los estudiantes, y decía en sí misma: o no hay tal Pedro Saputo o es éste; porque es tan hermoso como dicen, y tan sabio, y tan gran músico, y tan amable y tan diferente de los hombres que se usan. Y pensando esto le miraba y le saltaba el corazón, y se le encendía el rostro, y se moría de deseo de verse a solas y decirle, tú eres. Él la observaba, y sospechó lo que estaba imaginando, y logrando un momento de libertad le dijo: - Sí, Morfina, has adivinado, yo soy; pero cállalo; y si ahora que sabes quién soy no te pesa de haberme conocido... Quedó ella suspensa un rato, pero luego prorrumpió y dijo con calor y muy arrojada: - Morir primero que amar ni mirar a otro hombre. Ya no hay remedio; está echada la suerte; tuya, tuya soy. Mi pasión y mi razón lo quieren. Te vi, te conocí, y no puedo menos de amarte, y me costara la vida si no me hubieses correspondido. Porque tú solo (después de mis padres) estás para mí en el mundo. No tenía hombres para mí hasta ahora, no los tendré en adelante. Pero ¡ay!, no me engañes, porque me moriré; no me digas que me quieres si no me quieres tanto como dices y tanto como yo creo. Perdona, amante mío, este desahogo, esta franqueza y más aún la libertad que doy a tu amor y se toma mi cariño. No acabara la elocuente apasionada Morfina, si la voz de su padre que subía no la volviera en sí de aquel rapto amoroso. Él la seguró de cuanto pudiera desear; y después de comer se despidió y se fue acompañado de don Vicente, que le dejó luego para ir a un campo donde tenía algunos jornaleros.

jueves, 29 de febrero de 2024

Fardar - Fatigacio

Fardar, v., farder.

Voyez Denina, t. II, p. 297, et t. III, p. 22.

De fardar e de polir e de rigotar lurs caps, V. et Vert., fol. 70.

De farder et de polir et de friser leurs têtes.

 

Fardel, s. m., fardeau.

Voyez Denina, t. III, p. 22.

D' avol fardel

Se carga e d'avol fais.

Giraud de Borneil: Lo doutz chantz.

Se charge de méchant fardeau et de mauvais faix.

ANC. FR. Si l'a lié en un fardel.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 386.

Si ont moult bien apareillié 

Comme marcheanz lor fardel.

Roman du Renart, t. I, p. 139.

CAT. Fardell. ESP. (hato, fardo) PORT. Fardel. IT. Fardello. (chap. Fardell, fardells; v. fardellá. Lliga la borrassa en un fardell, que mon anem al atra finca.)

 

Farga, s. f., forge.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Com aurs en fuec e cum aciers en farga

S' afina.

Guillaume de Durfort: Quar say. 

Comme or en feu et comme acier en forge s'afine. 

Fig. Tribulatio es la farga e lo martell de paciencia.

V. et Vert., fol. 66. 

Tribulation est la forge et le marteau de patience. 

CAT. Farga. ESP. PORT. Forja. (chap. Forja, forges; ya ha eixit més amún, aon fique fabreguayar.)

2. Fargar, v., forger, fabriquer. 

En Guillelm Fabre sap fargar, 

Et anc nulh temps fabres no fo.

B. d'Auriac: En Guillem. 

(N. E. Ironía con el apellido Fabre, como Forges lo hizo con Fraguas.)

Fardar; Farga, forja, Forges, Fraguas, herrar es humano, errar

Le seigneur Guillaume Fabre sait forger, et oncques jamais il ne fut forgeron.

Martella ab so martell sobre nostre dos, e 'll nos farga.

V. et Vert., fol. 44.

Martelle avec son marteau sur notre dos, et il nous forge.

Fig. Quant autres fan enguanas farguar. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

Quand les autres font forger tromperies. 

Part. pas. I bastays cargatz

Sol d' esterlis de nou fargatz. 

V. de S. Alexis. 

Un portefaix chargé seulement de sterlings fabriqués de neuf.

Can l' archa fon fargada.

Trad. de la 1re épître de S. Pierre.

Quand l'arche fut fabriquée. 

Aytal mot son finch e fargat segon lati. 

Leys d'amors, fol. 69.

De tels mots sont formés et forgés selon le latin.

CAT. ESP. PORT. Forjar. (chap. Forjá.)

 

Farina, s. f., lat. farina, farine.

Coma aquel que purga la pura farina del bren. V. et Vert., fol. 35.

Comme celui qui purge la pure farine du son. 

Prov. Mas aras sai que mains fols pais, 

So di 'l reprovier, farina.

P. Camor: Iratz chant.

Mais maintenant je sais que farine nourrit maints fous, ce dit le proverbe.

CAT. ANC. ESP. Farina. ESP. MOD. Harina PORT. Farinha (N. E. galego Fariña, como la de Sito Miñanco). IT. Farina. (chap. Farina, farines; farinetes, lo minjá preferit de Pininfarinetes.)

farinetes, guixes, guijas, almorta, sigrons, garbanzos, cigrons

2. Farnier, s. m., farinier. 

Per menador o per farnier.

Qu'el mounier o 'l farnier sia en colpa. 

Ieu son mouniers... o farniers. 

(chap. Yo soc moliné... o fariné.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 140, 46 et 141.

Par meneur ou par farinier. 

Que le meunier ou le farinier soit en faute. 

Je suis meunier... ou farinier.

ANC. CAT. Fariner. ESP. Harinero (: molinero).

3. Far, s. m., lat. far, escande, espèce de froment.

So mantas especias de froment, alcu es dit far.

Eluc. de las propr., fol. 208. 

Sont maintes espèces de froment, aucun est dit escande.

ESP. Farro (Triticum dicoccum). IT. Farro, farre.

 

Farsir, Frasir, v., lat. farcire, farcir, garnir, remplir, gonfler.

Las ronhonadas dels moutons... non... farcirai, ni sobre aquelhas neguna graissa non sobrepauzarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Je ne farcirai pas... les rognons des moutons, ni sur ceux-là aucune graisse je ne superposerai. 

Part. pas. Ventres replez e farsiz de grans viandas.

(N. E. No sé si Juaquinico Monclús entenderá esta frase en lengua occitana. Es el presidente de la Ascuma, sucursal del IEC en Aragón, en Calaceite.)

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús, Esteban

Trad. de Bède, fol. 9.

Ventres pleins et farcis de quantité d'aliments. 

Dos fadestols ab aur farcis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 90. 

Deux fauteuils garnis d'or.

(N. E. Más arriba: Fadestel, Fadestol, s. m., du germ. Fald-Stul, fauteuil, silla plegable, sillón.)

Sel de Milan ab lur farsida pansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Ceux de Milan avec leur panse gonflée. 

(N. E. No sé si se refiere a algunos antepasados de Oriol Junqueras.)

Oriol Junqueras, Alain Delon

Fig. Del trachor de Metaplana

Qu'es d'engan frasitz e ples.

Guillaume de Berguedan: Chansoneta.

Du traître de Métaplane qui est farci et plein de tromperie.

CAT. Farcir. (chap. farsí, plená, omplí, rellená es castellanisme: farsixco o farsixgo, farsixes, farsix, farsim, farsiu, farsixen; farsit, farsits (ous rellenos), farsida, farsides; embutí: butifarra, butifarres, güeña, güeñes, llenguañissa, llenguañisses, churís, churissos, chorís, chorissos (choricer a Alcañís), salchicha, salchiches, chistorra, chistorres. Encara me dixo algún embutit, com la sobrasada mallorquina, la botifarra catalana, de aon ve lo nom de butifarrendum o botifarrendum, fuet, espetec, mortadela, salami, etc.)

Carnicería , Ginesa Gil, Beceite, Beseit, llenguañissa, longaniza

 

Fastic, Fastig, Fasti, s. m., lat. fastidium, dégoût, répugnance, ennui. Fastic, es can no pot manjar.

Deudes de Prades, Aus. cass.

Dégoût, c'est quand il ne peut manger. 

Fastig es abhominacio no voluntaria de vianda et de beuragge.

Eluc. de las propr., fol. 91. 

Dégoût est abomination non volontaire de nourriture et de breuvage.

Fig. Lo demoni, que fay far lo peccat e lo procura, n' a fasti et abhominacio, cant hom lo fay. V. et Vert., fol. 19.

Le démon, qui fait faire le péché et le procure, en a dégoût et abomination, quand on le fait.

Hueimais fastics mi seria

Cobleiars d'aisso que no m cal.

B. Zorgi: Mout fai. 

Désormais me serait dégoût de faire des couplets de ce dont ne me soucie.

Loc. Tenon s'a fastic

Qui tot non lor o gic.

P. Cardinal: Li clerc si.

Ils tiennent à ennui qui ne le leur laisse tout.

CAT. Fastig. ANC. ESP. (MOD. Hastío, asco) PORT. Fastio. IT. Fastidio.

(chap. Fástic, fastics; asco, ascos, asquejat, asquejats, asquejada, asquejades; vómit, vomits, v. vomitá, gitá, arrojá, traure los feches.)

Javier Giralt Latorre; Albelda; Litera, Llitera; Enfollir

2. Fastigos, adj., fastidieux, dégoûté.

Fastigos,

Chufaniers e vils janglos.

P. Vidal: Abril issic.

Dégoûté, railleur et vil hableur.

CAT. Fastigos. ESP. Fastidioso. ANC. PORT. Fastioso. PORT. MOD. IT. Fastidioso. (chap. Asquerós, asquerosos, asquerosa, asqueroses; igual algú diu fastigós, pero yo no may; vomitiu, que fa vómit, asquerós, que done asco, me fa escrúpol, repelén, repulsiu, etc.)

3. Fastir, v., lat. fastidire, dégoûter, ennuyer, fatiguer.

Car no vol fastir (N. E. vol : vuelh, vull)

Ma bel' amia.

G. Faidit: Solatz e chantar.

Car je ne veux ennuyer ma belle amie.

IT. Fastidire.

4. Fasticar, v., être dégoûté, avoir dégoût, dégoûter.

Pueis donatz la

A sel auzel que fastica.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis donnez-la à cet oiseau qui a dégoût.

Part. pas. Tant es malvatz,

Qu' eu fastigatz

Sui e lassatz.

Esperdut: Qui non. 

Tant est mauvais, que j'en suis dégoûté et lassé. 

CAT. Fastiguejar. ESP. Fastidiar. IT. Fastidiare. (chap. Fastidiá es doná fástic a un atre, molestá. Algo o algú te fa fástic, disgust, malestá, ganes de vomitá, arrojá o “gitá”, com se díe als masos de Beseit – Arnes, perque yo hay conegut a una dona que u va di están a la taula. Este gitá encara se fa aná al aragonés, y tamé foragitá, jetter en fransés.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, lo tonto del poble

 

Fat, s. m., lat. fatum, destin, destinée, fatalité.

Ay avut aytal fat tota ora,

C' amoros soi et amoros serai.

(chap. literal: Hay tingut tal mala fortuna a tot' hora, que amorós soc y amorós siré o seré.)

Perdigon: D' amor non puesc.

J'ai toujours eu telle destinée, qu' amoureux je suis et amoureux je serai.

Vos volem demostrar, 

Per entendre pus clar, 

Qu' es astres ni qu' es fatz.

Nat de Mons: Al bon rey.

Nous vous voulons démontrer, pour entendre plus clair, qu'est astre et qu'est destinée.

Gayne, so a ditz Karles, Dieus ti done mal fat.

Roman de Fierabras, v. 787.

Ganelon, ce a dit Charles, que Dieu te donne mauvaise destinée.

ANC. FR. Il n'appartient qu'aux fatz d'establir le fat ou destinée.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 283. 

CAT. Fat. ANC. ESP. Fato. ESP. MOD. Hado. PORT. Fado (N. E. como la canción más conocida del país). IT. Fato. (chap. mala sort, mala fortuna, mal destino, fatalidat.)

2. Fada, s. f., lat. fatua, fée. 

Toza, fi m ieu, gentil fada 

Vos adastret, quan fos nada, 

D'una beutat esmerada.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Jeune fille, me fis-je, quand vous fûtes née, gentille fée vous doua d'une beauté pure. 

Selhui fadet gentils fada 

A cui fon s' amors donada.

Marcabrus: Estornelh. 

Gentille fée doua celui à qui son amour fut donné.

ANC. ESP.

Que las mis fadas negras no se parten de mi. 

Arcipreste de Hita, cop. 798. 

CAT. Fada. ESP. MOD. Hada. PORT. Fada. IT. Fata. (chap. Hada, hades; diém tamé hada madrina y no hada padrina, cuan diém padrina a la dona que mos porte a la pila a batejá.)

- Sorte d'araignée.

Aranhas c'om apela fadas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Araignées qu'on appelle fées.

3. Fachurier, Fachilador, s. m., enchanteur, magicien, sorcier.

Fachuriers e devins

Et autres galiarts que sabien diablias.

(chap. Magos y adivinos y datres impostós que sabíen diablures.)

V. de S. Honorat.

Magiciens et devins et autres imposteurs qui savaient diableries.

Li non cast, li fachilador, li homicidi.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 22. 

Les non chastes, les sorciers, les homicides.

ANC. CAT. Fatiller, fadador. ANC. ESP. Hadador. (MOD. encantador, mago, quien hace sortilegios: sortílego. PORT. Feiticeiro. (chap. Encantadó, mago, adivino, bruixa, bruixes, bruixot, bruixots, curandero, curanderos, curandera, curanderes, perque ne ñabíen que coneixíen técniques com la de traure lo enfit, curá chiquets herniats o trencats, que no són sol físsiques. Men enrecordo de que mon yayo Tomás ne coneixíe un prop de Tortosa. Allacuanta anaben caminán a Tortosa desde Beseit (y tornaben lo mateix día) ben assobín, per la actual senda GR-8, a un tros encara se pot vore la antiga calsada romana.

Al llibre Pedro Saputo podéu vore una bona crítica irónica cuan se fa meche, per ejemple, los “flarets” que li fot pel cul a un agüelo a La Almunia de Doña Godina. Y al Decamerón en chapurriau bastantes práctiques de nigromansia y datres encantamens, póssimes, etc.)

4. Fachilieira, Faitileira, s. f., sorcière, fée, magicienne.

Las faitileiras pudens.

Marcabrus: Pus mos. 

Les sorcières puantes.

Crezo vilhas fachilieiras. Brev. d'amor, fol. 131.

Croient vieilles sorcières.

ANC. CAT. Fatillera. PORT. Feiticeira.

5. Fachilhayritz, s. f., sorcière.

Falsas vielhas fachilhayritz 

Per cosselhar qualque bevenda.

Brev. d'amor, fol. 131.

Fausses vieilles sorcières pour conseiller quelque breuvage.

6. Fachillamens, Faitilhamens, s. m., enchantement, sorcellerie.

Cill que fan faitilhamens.

Marcabrus: Pus mos. 

Ceux qui font sorcelleries.

Fachillamens se trouve dans des variantes.

7. Fadar, Faidar, v., féer, douer, enchanter.

En aissi m fadet mos pairis 

Qu'ieu ames e no fos amatz.

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Ainsi mon parrain me féa que j'aimasse et ne fusse aimé.

Aissi m fadero tres serors

En aquella ora qu'ieu sui natz,

Que totz temps fos enamoratz. 

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Ainsi trois soeurs me douèrent en cette heure que je suis né, que je fusse toujours enamouré. 

Part. pas. Nuls hom faidatz.

Pistoleta: Aitan sospir.

Nul homme féé.

So qu'es predestinat 

O fadat per natura.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Ce qui est prédestiné ou doué par nature. 

ANC. FR. Je cuit que cist hom est faez.

Fables et cont. anc., t. III, p. 430. 

C'est une chose faée.

Charles d'Orléans, p. 264.  

Sachiez de voir que l'espée 

Est en tel manière faée.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 144.

ANC. ESP. Que los que a vos fadaron

Non sean verdaderos en lo que adevinaron.

Arcipreste de Hita, cop. 125.

ANC. CAT. Fadar. ESP. MOD. Hadar. PORT. Fadar. IT. Fatare.

8. Fachurar, Faiturar, v., enchanter, ensorceler, fasciner.

Ab sos bels huoills amoros, 

De qe m poizona e m faitura

Silh que m'a joya renduda.

B. de Ventadour: Aitantas bonas.

Avec ses beaux yeux amoureux, avec quoi m'empoisonne et m'enchante celle qui m'a rendu la joie.

ANC. CAT. Fatillejar.

L'ancien français employait le substantif faiture et faicturerie pour sorcellerie.

Sorceries, charoiz et faitures soubs le sueil de l' uys de l'hostel. 

Lett. de rém. de 1376. Carpentier, t. II, col. 348.

Par leurs sorceries et faictureries. 

Lett. de rém. de 1446. Carpentier, t. II, col. 348.

 

Fat, adj., lat. fatuus, fat, fou, ignorant, sot, simple, imbécile.

(N. E. Esta palabrica la conocen bien algunos fatos de Huesca, como los de la CHA, que salieron después del diluvio a regar con botas de goma y chubasquero.)

Albert Moliner , Giners, los orígenes de la raza catalana, como la vasca, son anteriores al peninsular ibérico. Hay numerosos estudios que así lo atestiguan.

Si m partetz un juec d'amor, 

No suy tan fatz

No sapcha triar lo melhor

Entr' els malvatz.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh. 

Si vous me départez un jeu d'amour, je ne suis si sot que je ne sache choisir le meilleur entre les mauvais.

Quar ab vos son fadas las conoissens.

Pons de Capdueil: Humils e fis. 

Car avec vous sont sottes les savantes

Qui s vuelha m'en tenha per fat.

R. Rigaut: Tota domna.

Qui se veuille m'en tienne pour imbécile

Falhon per fadas enpreizos.

H. Brunet: Lanquan son.

Manquent par folles entreprises. 

Substantiv. Sa beutatz

Fai 'ls fols e 'ls fatz 

Tornar senatz. 

Raimond de Miraval: Forniers per mos. 

Sa beauté fait retourner sensés les fous et les simples. 

Proverb. Si voletz el segle parer,

Siatz en luec folhs ab los fatz.

P. Rogiers: Senher Raymbaut.

Si vous voulez paraître au siècle, soyez en lieu fou avec les fats. 

ANC. CAT. Fat. ESP. PORT. IT. Fatuo. (chap. ignorán, capsot, simple, imbéssil, idiota, borinot, cap de soca, tonto, atontat, apamplat, etc; per a resumí: Tomás Bosque. Per a les dones tamé ñan varians.
Vore la retahíla de piropos que Pedro Saputo li va di a una dona agüela.)

Tomás Bosque; Goz, gozos, goza, goces, gocet, gocets, goceta, gocetes al Mezquín, Mesquí; gos, gossos, gossa, gosses; gosset, gossets, gosseta, gossetes

2. Fad, adj., lat. fatuus, fade. (chap. sossa, sense sal, sense gust.)

Si la sal es fada, en que la saborares?

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 9. 

Si le sel est fade, avec quoi lui donnerez-vous de la saveur?

De sabor... fada. Eluc. de las propr., fol. 271. 

De saveur... fade.

CAT. Fad. IT. Fado.

3. Fadamen, adv., follement, sottement.

Quan fadamen 

Parl' om soven.

Giraud de Borneil: Quar non ai. 

Quand on parle souvent sottement.

4. Fadet, adj. dim., frivole, léger.

Fadet joglar, 

Con potz pensar 

Aquo qu'es greu per eyssernir?

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Frivole jongleur, comment peux-tu penser ce qui est pénible pour discerner?

5. Fadelh, adj., fat, fou.

Trobat m'an nesci e fadelh,

Quar no sai aver ajustar.

B. Martin: Farai un vers. 

Ils m'ont trouvé niais et fou, parce que je ne sais pas amasser richesse.

6. Faduc, adj., fade, fastidieux, ennuyeux, méprisé.

Vos, drutz, etz gent faduca.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Vous, galants, vous êtes gent ennuyeuse. 

Pel joglareiar faduc.

Garins d' Apchier: Aissi con. 

Par le bouffonner fastidieux. 

Substantiv. En totz bos sens ab los faducx. 

Marcabrus: Al departir. 

En tous bons sens avec les ennuyeux.

7. Fatonier, Fantonier, adj., fou, niais, fantastique, faquin, fanfaron.

Albertet, ben vos teng per fatonier, 

Car mais prezatz foudat que sen.

T. d' Albertet et de Pierre: En Peire. 

Albertet, je vous tiens bien pour fou, car vous prisez plus folie que sens.

Non amest cusson ni fantonier.

G. Rainols d'Apt: Quant aug. 

Vous n'aimâtes goujat ni faquin. 

Ni vuellas esser menuziers

En tos avers ni fatoniers.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ni veuilles être mesquin ni fanfaron dans tes richesses.

CAT. Furios. ESP. PORT. IT. Furioso. (chap. Furiós, furiosos, furiosa, furioses.) Marcel Pena, lo pena de Marcel

8. Fatuitat, s. f., lat. fatuitatem, fatuité, sottise, niaiserie.

Gran re de paraulas, las quals escriure es fatuitatz.

Leys d'amors, fol. 120. 

Beaucoup de paroles, lesquelles écrire c'est sottise.

CAT. Fatuitat. ESP. Fatuidad. PORT. Fatuidade. IT. Fatuità, fatuitate, fatuitade. (chap. Fatuidat, fatuidats.)

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera, quína grassia que fa lo catalaniste

9. Fades, s. m., fadaise, impertinence, fatuité.

En crides pueis mon fades.

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben. 

En criât ensuite mon impertinence. 

Loc. Sitot m'o tenetz a fades.

Rambaud d'Orange: Escotatz. 

Quoique vous me tenez cela à fadaise.

10. Fadeza, s. f., fadaise, sottise, fatuité.

Corona del sabi es sa richesa, e 'l no sens del fol es fadeza.

Trad. de Bède, fol. 36.

Couronne du sage est sa richesse, et le non-sens du fou est folie.

Fig. Ab un ram de fadeza,

Del portar temeros 

Estara vergonhos.

G. Riquier: Si m fos. 

Avec un rameau de fatuité, il restera honteux du porter modeste.

ANC. FR. J'abhorre, en y pensant, moy-mesme et ma fadesse.

Ronsard, t. II, p. 1302. 

CAT. Fadea. (N. E. Esta palabra huele a lengua valenciana.)

Mario Sasot; Las gens s' enfolezisso per mantas manieiras de fulhias

11. Fadenc, s. m., fadaise, niaiserie. 

Ab los cortes apren hom cortesias,

Et ab los pecx, fadencx e gamusias.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Avec les courtois on apprend courtoisies, et avec les sots, niaiseries et bêtises.

Tug lor fait son de fadencx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Tous leurs faits sont de fadaises.

12. Fadeiar, v., extravaguer, gausser, ridiculiser.

Mas talant a de fadeiar 

Qui so que te vol demandar.

Deudes de Prades: Ab lo dous. 

Mais a désir de gausser qui ce qu'il tient veut demander.

Mesura m dis qu' eu non domnei, 

Ni ja per domnas no fadei.

Garins le Brun: Nuoitz e jorn. Var. 

Raison me dit que je ne fasse pas le galant, ni que jamais je n'extravague pour dames.

Com cel qu' en tot cant vol far se fadeya. 

T. de Jean Lag et d'Ebles: Qui vos dara.

Comme celui qui en tout ce qu'il veut faire se ridiculise.

13. Enfadezir, v., faire le fou, bouffonner, rendre fou

Ben poiras, fol, enfadezir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar

Tu pourras bien, fou, bouffonner. 

No m' en pot nuls fagz enfadezir.

Folquet de Marseille: Ja non cug. 

Nul fait ne m'en peut rendre fou. 

CAT. Enfadeir.

 

Fatigar, v., lat. fatigare, fatiguer.

Part. pas. Jhesus fon fatiguat.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 4.

Jésus fut fatigué.

Fig. Els esperitz d'aquels... fatigatz de sol l'auzir.

Leys d'amors, fol. 114. 

Les esprits de ceux-là... fatigués seulement de l'entendre. 

CAT. ESP. PORT. Fatigar. IT. Faticare. (chap. fatigá, fatigás: yo me fatigo, fatigues, fatigue, fatiguem o fatigam, fatiguéu o fatigáu, fatiguen; fatigat, fatigats, fatigada, fatigades; cansá, agotá, baldá, chafá, etc.) 

2. Fatigacio, s. f., lat. fatigatio, fatigue.

Ses enueg et fatigacio.

De labor et fatigacio.

Eluc. de las propr., fol. 106.

Sans ennui et fatigue.

De labeur et fatigue.

ESP. Fatigación (fatiga). (chap. fatiga, fatigues; cansamén, cansamens; baldamén, baldamens; agotamén, agotamens; chafamén, chafamens.)