Mostrando entradas con la etiqueta Iker Jiménez. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Iker Jiménez. Mostrar todas las entradas

lunes, 31 de marzo de 2025

foie gras, feche, fetge

Avui a cuart mileni estudiarem lo extrañ cas de la palabra o paraula o palaura foie, que se escriu en tres vocals y se pronunsie en les dos que no apareixen.

 
Avui a cuart mileni estudiarem lo extrañ cas de la palabra o paraula o palaura foie, que se escriu en tres vocals y se pronunsie en les dos que no apareixen.
 
Esto nos pasa a los que hablamos chapurriau, decimos natros o natres y los catalanistas escriben nosaltros, nosaltres, lo escriben el, en escriben amb, y muchos otros extraños casos que ocurren por la normalización fabriana.

El foie gras (en francés ‘hígado graso’), llamado a menudo «foie» en España, es un producto alimenticio del hígado hipertrofiado de un pato o ganso que ha sido especialmente sobrealimentado. Según la ley francesa, se llama foie gras al hígado de un pato cebado por sonda (alimentación forzada con maíz), aunque, fuera de Francia, en ocasiones se produce foie gras mediante la alimentación natural. Para la producción de foie gras se utilizan dichas aves acuáticas migratorias, puesto que disponen de una capacidad natural para acumular grasa en el hígado, sin enfermar, la cual posteriormente emplean para sus largas migraciones. Puigdemont lo hace con langosta y champagne.

Foie Gras

Para considerarse foie gras, conforme a la legislación europea, se deben dar las siguientes condiciones: el hígado de estas aves tiene que pesar un mínimo de 300 g en el caso de los patos, y de 400 g en el de los gansos; debiendo haber sido alimentadas mediante un proceso de cebado (Reglamento (CE) nº 543/2008 de la Comisión, de 16 de junio de 2008, por el que se establecen normas de desarrollo del Reglamento (CE) nº 1234/2007 del Consejo en lo que atañe a la comercialización de carne de aves de corral (DO L 157, de 17.06.2008).

A Juaquinico Monclús no fa falta empapussál, está gras, gort, que chape; consevol día fotrá un pet y estirará la garra.


A Juaquinico Monclús no fa falta empapussál, está gras, gort, que chape; consevol día fotrá un pet y estirará la garra

El foie gras no es un paté, y por lo tanto difiere del paté de hígado de pato o ganso que sigue otro proceso de fabricación, como cualquier paté de hígado de cerdo, ave u otros. Por extensión, en España se llama tradicionalmente fuagrás a un paté de hígado de cerdo o de ave.

En la actualidad, la producción de foie gras está prohibida en más de 15 países, incluyendo (entre otros) a Alemania, Argentina, India, Israel, Italia y Gran Bretaña, bien por leyes específicas o por leyes de prohibición a la alimentación forzada, considerándola maltrato hacia los animales.

En una época tan temprana como el siglo XXV a. C., los egipcios descubrieron que las ocas provenientes de largos viajes migratorios y que descansaban a orillas del río Nilo durante el invierno, almacenaban reservas naturales de grasa en su hígado. El hígado variaba su tonalidad hacia el amarillo y presentaba un sabor exquisito. Pronto aprendieron que muchas aves podían ser cebadas mediante la sobrealimentación, de forma que su hígado se hipertrofiase y comenzaron con la práctica de cebar a gansos domesticados. En la necrópolis de Saqqara, la tumba de un importante oficial real, Mereruka, contiene un bajorrelieve con una escena en la que trabajadores agarran por el cuello a unas ocas para introducirles bolas de comida en sus gargantas. A su lado se encuentran mesas con más bolas de comida, probablemente elaboradas con grano tostado, y una ampolla para humedecer la comida antes de dársela a los gansos.

La práctica de sobrealimentar gansos se expandió por el Mediterráneo desde Egipto. La referencia más temprana a gansos sobrealimentados data del siglo V a. C., y es narrada por el poeta griego Cratino, el cual habló de «cebadores de gansos». Sin embargo, Egipto mantuvo su reputación como fuente de gansos sobrealimentados. Cuando el rey Agesilao II de Esparta visitó Egipto en 361 a. C., fue agasajado con «gansos cebados y terneros», los mejores productos de los granjeros egipcios.

Sin embargo, la introducción como plato gastronómico elaborado proviene de los romanos, al que se denomina iecur ficatum (iecur significa ‘hígado’ en latín, en tanto que ficatum viene de ficatus, ‘alimentado con higos’).​ Plinio el Viejo otorga el crédito de su creación al gastrónomo Marco Gavio Apicio, al que se atribuye el único libro de cocina romano que ha llegado hasta nuestros días, mediante la alimentación de los gansos con higos desecados, a fin de hipertrofiar sus hígados. El término Ficatum se asoció tanto al hígado animal que se convirtió en la raíz de la que deriva foie (hígado en francés), hígado (en español) y fegato (hígado en italiano). La práctica de provocar la hipertrofia del hígado de los gansos alimentándolos con higos podría provenir de la Alejandría helenística, ya que gran parte de la cocina de lujo romana debe su inspiración a los griegos.

Tras la caída del Imperio Romano de Occidente, el hígado de ganso se desvaneció temporalmente de la cocina europea. Se ha afirmado que granjeros galorromanos preservaron la tradición de la fabricación del foie gras durante siglos hasta que fue redescubierta. Sin embargo, esta teoría carece de ninguna evidencia plausible, puesto que es sabido que las fuentes de carne para los campesinos franceses de la Edad Media eran oveja y cerdo fundamentalmente.

Se considera mucho más probable que la tradición fuese preservada por los judíos[cita requerida], los cuales pudieron aprender el método para hipertrofiar hígados de gansos y patos durante su pertenencia al Imperio Romano. Los judíos conservaron este conocimiento en sus migraciones hacia la Europa central y oriental. El cashrut, el compendio de leyes alimentarias que determinaban el carácter kósher de los diversos alimentos que podían consumir los judíos, les prohibía usar manteca para cocinar. La mantequilla tampoco era una alternativa, puesto que también estaba prohibido mezclar carne con productos lácteos. Los judíos usaban aceite de oliva en la cuenca mediterránea y aceite de sésamo en Babilonia, pero ninguno de tales productos estaba disponible durante la Edad Media en Europa occidental y central, así que utilizaron grasa de ave que podían producir en abundancia sobrealimentando gansos. El delicado sabor de los hígados cebados fue pronto apreciado, tal como registró Hans Wilhelm Kirchhof de Kassel, el cual escribió en 1562 que los judíos cebaban gansos y que apreciaban particularmente sus hígados. Sin embargo, algunos rabinos estaban preocupados por las complicaciones que a los ojos del cashrut podía suponer sobrealimentar gansos, puesto que la ley alimentaria judía prohibía la crianza de animales que no viviesen más de doce meses. Debe ser señalado que el rabino del siglo XIX Moses Sofer mantuvo que incluso si un animal pudiese morir dentro de los doce meses, no sería un animal impuro, ya que ninguno de sus pulmones resultaría dañado. En cualquier caso, esta cuestión permaneció como uno de los asuntos más debatidos dentro de las leyes alimentarias judías hasta que el gusto de los judíos por el hígado de ganso declinó en el siglo XIX.

Los gastrónomos gentiles comenzaron a apreciar el hígado cebado de ganso, que podían adquirir en los guetos judíos. En 1570, Bartolomeo Scappi, cocinero del papa Pío V, publicó su libro de cocina Opera, en el que comenta que "el hígado de los gansos domésticos criados por los judíos tiene un gran tamaño y un peso de entre dos y tres libras". En 1581, Max Rumpolt de Maguncia, cocinero de varios nobles alemanes, publicó un exhaustivo libro de cocina llamado Kochbuch, en el que cuenta que los judíos de Bohemia producían hígados de más de tres libras de peso. Rumpolt proporciona varias recetas para él, siendo una de ellas la de un mousse hecho de hígado de ganso.

Los métodos para producir hígado de ganso cebado llegaron a Francia a través de Alsacia.

La producción mundial de foie gras (en datos del año 2007) está estimada en 27.000 toneladas, representando la producción europea más del 90 %. Francia es el líder del foie gras en el mundo con 20.400 toneladas, (el 96% de pato y el resto de ganso). Proporciona empleo directamente a más de 30.000 personas, y el 90% de la producción reside en las regiones de las Landas, de Périgord (en Dordoña) y de Mediodía-Pirineos en el sudoeste, así como en Alsacia oriental. La Unión Europea (UE) reconoce el foie gras producido mediante métodos tradicionales ("etiqueta roja") en el sudoeste de Francia con una denominación de origen geográfica.

El resto de producción se reparte entre los siguientes países:

Hungría: 2.500 Tn.;
Bulgaria: 2.200 Tn.;
España: 950 Tn. (producción en Aragón, Cataluña, País Vasco, Navarra y Castilla León);
Estados Unidos: 300 Tn.;
China: 280 Tn.;
Canadá: 170 Tn.;
Bélgica: 100 Tn.;
Fuente: Federación Europea del Foie Gras.

En España, la falta de legislación provocó que numerosos productores utilizasen, en el pasado, indistintamente los términos paté y foie gras, lo que ocasionó confusión entre los consumidores. La entrada de España en la Unión Europea facilitó a los productores el marco de trabajo puesto que la legislación se adapta a la de la UE. El 20 de junio de 2005, en Zaragoza, se creó la patronal del sector bajo la denominación Asociación Sectorial del Hígado Graso (ASEHGRA), que representa a los criadores, transformadores y comercializadores de productos derivados de las palmípedas grasas, agrupando en dicho momento a un total de 18 empresas.

El 27 de junio de 2008, en Estrasburgo, se creó la Federación Europea del Foie Gras (Euro Foie Gras) de la que son fundadores las asociaciones del sector de España, Francia, Bélgica, Bulgaria y Hungría.

En América, Quebec, antigua colonia francesa, también tiene una industria próspera basada en el foie gras que suelen utilizar muchos cocineros canadienses como demostración de orgullo nacional.

El consumo europeo representa el 93% de la producción mundial. Las exportaciones fuera de la Unión Europea están estimadas en menos de 2.000 Tn. (datos 2007), siendo los principales clientes:

Japón: 750 Tn.;
Suiza: 275 Tn.;
Hong Kong: 145 Tn.;
Rusia: 105 Tn.;
Estados Unidos: 61 Tn.;
Singapur: 47 Tn.;
Tailandia: 34 Tn.;
Nueva Caledonia: 30 Tn.;
Emiratos Árabes Unidos: 21 Tn.

domingo, 11 de noviembre de 2018

Lo regne de Mallorca

Vull sé colaboradó de Iker Jiménez, es un fet paranormal vore un llibre sobre un reino catalá que may va sé catalá. Lo regne de Mallorca.

A mediterranean emporium
The catalan kingdom of Majorca

Y esta bassura no es de ara, sino de 1994. De autós a sueldo del catalanisme, despistats y algún que atre pocavergoña enseñán algo mes que Historia, histeria y siensia ficsió, com Ignacio Sorolla Amela, la Ascuma, AVL, IEC, etc.

David Abulafia

David Abulafia

Vull sé colaboradó de Iker Jiménez, es un fet paranormal vore un llibre sobre un reino catalá que may va sé catalá.


CREACIÓ DEL REGNE DE MALLORCA. DEL REGNE PRIVATIU AL REGNE FEDERAT 


La conquesta catalana és un dels episodis més importants de la història de l'arxipèlag per les enormes repercussions que tingué, essent el punt de partida de l'actual poble de les Balears. La conquesta va representar la destrucció de la societat musulmana de les Illes i la seva substitució per una nova societat que s'integrava en el món occidental cristià mitjançant la seva incorporació a la Corona d'Aragó i l'entrada al món feudal. 1. Causes de la conquesta: Al començament del segle XIII els regnes cristians de la Península havien derrotat els almohades a la batalla de les Navas de Tolosa i el poder musulmà es trobava molt afeblit. Aquesta situació la va aprofitar Jaume I, rei de la Corona d'Aragó, per conquerir les Balears. D'altra banda, la conquesta va servir per satisfer el desig de terres de la noblesa catalana, per expulsar pirates de les Illes i per obtenir, a més, una base comercial que facilitàs la navegació cap a Orient i cap al nord d'Àfrica, on els interessos comercials de Catalunya eren cada vegada més importats. Segons la forma de govern pactista de la monarquia catalana, la conquesta va ser acordada a les corts de Barcelona del 1228. Allà el rei Jaume I va rebre el suport militar i econòmic dels tres braços: la noblesa, el clero i els representants de les ciutats catalanes. 2. La conquesta de les Illes Balears L'expedició, formada per unes 150 naus de tota mena es va fer a la mar a l'estiu de l'any 1229. El mes de setembre varen desembarcar a Santa Ponsa. Després d'una sèrie d'enfrontaments, posaren setge a Madina Mayurqa. Al cap de tres mesos de setge, el 31 de desembre de 1229, les tropes de Jaume I conqueriren la ciutat. Pocs anys desprès, el 1235,va ser conquerida l'illa d'Eivissa i Menorca ho va ser el 1287. La conquesta va comportar la desaparició gairebé total dels musulmans de les Illes. La repoblació fou majoritàriament amb catalans i la llengua que es parlava era el català. Per tant, a mijans segle XIII les Illes formaven part de forma federal de la Corona catalanoaragonesa junt amb Catalunya, Aragó i el País Valencià i aviat s'unirien altres territoris com Nàpols, Sicília i Sardenya.

3. La fundació del regne de Mallorca i la seva base econòmica.  Jaume I atorgà al nou regne un ordenament jurídic especial, amb unes llibertats molt superiors a les altres terres catalanes.
La Carta de Franquesa feia als repobladors lliures, no serfs i havien de pagar menys imposts; atenuava el feudalisme amb la intenció d'afavorir el repoblament de Mallorca. Després de la conquesta, els conreus més importants varen ser el blat, la vinya i la olivera que substituïren els musulmans, cotó, arrós i lli, a la vegada que augmentava la ramaderia. Hom importava blat, llana, pells, etc. i s'exportava oli, vi, formatge, sal i productes artesanals com teixits i calçat. Els comerciants mallorquins compraven productes de luxe al nord d'Àfrica i a Constantinoble que després distribuïen per diversos ports del llevant peninsular. A l'Edat Mitjana, les terres balears van esdevenir un gran centre comercial del Meditarrani amb una important escola de cartògrafs. Aquesta prosperitat es va reflectir en la construcció de nombrosos edificis religiosos i civils d'estil gòtic, com llotges, drassanes i consolats. Com passava en altres regnes de la Corona d'Aragó, també hi havia a Mallorca, el Consolat de Mar, i hi regia el Llibre del Consolat de Mar.

4. Institucions polítiques i canvis de sobirania Els períodes que el regne de Mallorca va ser independent tingué llur propi rei i quan es va incorporar a la monarquia confederal catalana tingué un lloctinent o virrei que representava l'autoritat reial, s'encarregava de la direcció militar i tenia el poder judicial i legislatiu. La monarquia era pactista i no absolutista, per la qual cosa quan el nou rei era coronat devia jurar que respectaria les lleis i llibertats dels seus súbdits. A diferència d'altres regnes, el de Mallorca no tenia corts pròpies, sinó que enviava representants a les Corts Catalanes. Una altra institució de govern era el Gran i General Consell que tenia la representació del regne, s'encarregava de la hisenda pública i proposava noves lleis al rei. A Mallorca també formava part del govern la Universitat del Regne formada per sis Jurats que es repartien entre els estaments (cavallers, ciutadans, mercaders i artesans). L'organisme representatiu de Menorca era la Universitat i Consell General de Menorca. Eivissa tenia també la seva Universitat com a organisme de govern.

5. Regne privatiu i retorn a la Corona d'Aragó A l'Edat Mitjana els reis consideraven el seu regne com un patrimoni personal i per això era freqüent que el repartissin entre els fills. Jaume I va disposar que el seu fill gran Pere rebés en herència el regne d'Aragó, el Principat de Catalunya i el regne de València. Jaume, el fill petit, va heretar el regne de Mallorca, amb Menorca com a territori vassall, Eivissa i les possessions de la Corona d'Aragó al Migdia francès. El 1276, a la mort del seu pare, Jaume II va ser coronat rei del Regne de Mallorca. Els monarques que el varen succeir foren Sanç I i Jaume III que donaren una llarga etapa de prosperitat al regne. Però, la manca d'homogeneïtat geogràfica i les dificultats econòmiques del regne, que havia de pagar forts aranzels comercials i no tenia una moneda pròpia, feien difícil que pogués seguir sent independent. Però el conflicte polític començà quan Jaume III encunyà moneda a Perpinyà, trencant així els pactes feudals que l'unien al rei d'Aragó, la qual cosa aprofità Pere el Cerimoniós per a declarar-li la guerra. El rei d'Aragó el 1343 ocupà Mallorca sense que la població mallorquina defensàs Jaume III; la qual cosa s'explicaria per la complicitat dels comerciants mallorquins i la major part de la població de l'illa als qui Pere d'Aragó els havia promès conservar i ampliar les lleis autonòmiques i avantatges comercials. Mort Jaume III a la batalla de Llucmajor, el regne de Mallorca es reincorporà a la Corona d'Aragó de forma confederal i mantingué i amplià les seves lleis autonòmiques. 

ELS BORBONS. EL CANVI DE DINASTIA I LA PÈRDUA D'AUTONOMIA DEL REGNE DE MALLORCA 6. La Guerra de Successió (1701-1715) i l'absolutisme borbònic

El 1700 morí sense successió Carles II, el darrer rei dels Àustries i fou proclamat rei el candidat francès Felip V, enfront del candidat austríac l'arxiduc Carles. Gran Bretanya, Portugal, Holanda i l'Imperi austríac, contraris al borbó, declararen la guerra a França i a Espanya. Així es desencadenà la Guerra de Successió que també va ser un conflicte entre els dos regnes d'Espanya. Castella es va mostrar fidel a Felip V. En canvi, la Corona d'Aragó va donar suport al candidat austríac davant el temor a què el model absolutista i centralista francès que volia imposar acabàs amb el seu règim autonòmic. A l'interior, la guerra va ser favorable a les tropes filipistes que varen obtenir la victòria d'Almansa (1707) que suposà la rendició de València i Aragó. El 1713, l'arxiduc Carles va heretar la Corona d'Àustria quan va morir el seu germà. Temerosos ara de l'excessiu poder dels Habsburg, la Gran Bretanya i Holanda varen retirar el seu suport a l'arxiduc Carles i varen firmar el Tractat d'Utrecht (1713), que va posar fi al conflicte internacional i va reconèixer Felip V com a rei d'Espanya. Arran d'aquest tractat els territoris europeus de la monarquia espanyola es varen repartir entre les potències del bàndol austriacista i Gibraltar i Menorca foren ocupades per Gran Bretanya. El Principat de Catalunya i Eivissa i Mallorca continuaren la guerra totes soles contra Felip V i Barcelona s'acabà rendint l'11 de setembre de 1714, desprès d'una aferrissada resistència i de la important ajut en queviures i en tropes artilleres que arribaven des de Mallorca. Com a càstig pel suport al candidat austríac, Felip V va anul·lar tots els furs i llibertats de la Corona d'Aragó i amb els Decrets de Nova Planta es va imposar el sistema administratiu castellà a totes les terres de la Corona. Els Borbó varen implantar el model d'absolutisme centralista francès. Tots els poders residien en el monarca i les Corts varen quedar quasi anul·lades. 7. Les conseqüències de la Guerra de Successió per al Regne de Mallorca. L'anul·lació de l'autonomia política. Tot i que les Illes romanien inicialment fidels a Felip V, ja es constatava la importància dels partidaris de l'Arxiduc que eren durament reprimits pels virreis, especialment a Eivissa i a Mallorca. Les causes per les quals hi havia dos bàndols enfrontats eren econòmiques, però també tenia molt de pes el temor a la pèrdua de la seva autonomia política, com els respectius jurats reclamaven cada vegada que un virrei intentava minvar la independència fiscal o intervenir en la lliure elecció dels càrrecs polítics illencs, entrebancant el sistema representatiu de “sac i sort”. Les autoritats borbòniques, encapçalades pel virrei, el comte d'Alcúdia i el bisbe Laportilla, eren conscients de l'oposició de bona part de la població; el perill d'insurrecció era evident, però la causa de Felip V no va perillar fins que l'armada angloholandesa de l'almirall Leake va forçar la insurrecció carlina (24 de setembre de 1706). Quan Barcelona es rendí (1714) les úniques terres que s'oposaven a Felip V eren Mallorca i les Pitiüses. Dia 16 de març de 1715, mentre uns 500 treballadors hi feien feina, el Cronicón Mayoricense explica que va comparèixer una companyia de dones amb tambor i bandera per tal d'ajudar en els treballs de fortificació, creant una zona d'aîllament entre la murada i les cases de Santa Catalina. A les primeres dones es sumaren d'altres fins a 400 i Impediren així que hom enderrocàs aquell barri i aplanant i omplint amb terra, crearen l'explanada de sa Feixina. Fins a l'11 de juliol de 1715 no es rendiren les darreres forces lleials a l'Arxiduc a la Ciutat de Palma al general d'Asfeld. Poc després les tropes borbòniques prenien possessió d'Eivissa. Amb els Decrets de Nova Planta (1715-1718) desapareixia el Regne de Mallorca i a les illes de Mallorca, Menorca i Formentera foren liquidades les institucions d'autogovern. El capità general passà a ser l'autoritat suprema política i militar en substitució del virrei. Les atribucions del Gran i General Consell foren assumides per la Reial Audiència, des d'ara formada exclusivament per castellans. Els ajuntaments seguiren el model castellà i els regidors ja no eren electius sinó nomenats per l'Audiència o pel rei. També es va suprimir l'autonomia financera del Regne de Mallorca, imposant-se una allau de nous imposts. El català fou bandejat de les institucions oficials, i, si bé es va mantenir viu dins l'àmbit privat, no era ben tolerat pel nou poder. Així i tot es varen mantenir algunes institucions com el Consolat de Mar i el dret privat que ha arribat en bona part fins avui. D'altra banda, es varen militaritzar les Illes amb l'establiment d'un exèrcit permanent. En general tots aquests canvis causaren malestar fins i tot entre els illencs que havien estat partidaris de Felip V.
ACTIVITATS Decreto de Nueva Planta dado en San Lorenzo el Real a 16 de Marzo de 1716 por el Rey Don Felipe V "…aunque por diferentes Pragmáticas de los Reyes mis Antecesores, se haya reglado el Gobierno de esta Isla y Reino de Mallorca, he considerado, que las turbaciones de la última guerra le han dexado en estado, que necessita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quietud de sus Naturales; por lo cual. He resuelto, que la Audiencia compuesta de un Regente, cinco Ministros y un Fiscal, presida el Comandante General de mis Armas… (…) Y necessitándose en el presente estado de esta Isla, y Reyno, de atender con el mayor cuydado, y vigilancia a su mejor Gobierno, y siendo para lograrle, de la mayor importancia, elegir las personas más hábiles, y no exponerlas a la contingencia del Sorteo; He resuelto que por ahora, y durante mi voluntad, se nombren veinte Iurados que rijan, y goviernen lo Económico, y Político de la Ciudad de Palma; y doze para que goviernen la de Alcudia, también en lo Económico, y Político; y en los demás lugares del Reyno los que fueren necessarios, según el número de la población de cada uno, reservandome yo la nominación de los que huvieren de elegirse para las dos Ciudades de Palma y Alcudia, y haziéndola la Audiencia por lo que mira a los otros Lugares, de los que me dará cuenta. (…) Siendo mi intención honrar, y premiar indistintamente todos mis vassallos, según el mérito de cada uno, y emplearlos como juzgare más conveniente: Declaro, y mando, que en adelante cessen en este Reino las costumbres, y leyes que hablan de Extrangería. (…) Quedando por ahora también reservadas a mi disposición la Regalia de fabricar moneda, y las demás, assí en esta Isla, como en la Iviza. (…) Dado en San Lorenzo el Real a diez y seis de Marzo de mil setecientos y diez y seis. YO EL REY" INSTITUCIONS POLÍTIQUES ABANS I DESPRÉS DEL DECRET DE NOVA PLANTA A LES ILLES ABANS DESPRÉS
1. GRAN I GENERAL CONSELL…………….......REIAL AUDIÈNCIA
2. JURAT………………………………………....... REGIDORS
3. PROCURADOR REIAL…………………….......INTENDENT
4. VEGUER…………………………………….......CORREGIDOR
5. VIRREI……………………………………......... CAPITÀ GENERAL.

ACTIVITATS

1. Cerca al dossier o per internet el significat i les competències que tenien les institucions o càrrecs que estan subratllats.
2. Quines són les dues concepcions d'Estat que s'enfrontaren a la Guerra de Successió? Què significava cada una d'elles?. Quina seguia cada una de les corones dins del regne d'Espanya?
3. Per què el Decret està dirigit a les illes de Mallorca i d'Eivissa? Investiga en quina situació va quedar Menorca després de la Guerra de Successió.
4. Quins són els canvis més importants introduïts pel Decret de Nova Planta, en el terreny econòmic, en el terreny polític i cultural?
5. A quins altres territoris de la Monarquia Hispànica es varen fer decrets similars?. Per què?

https://en.wikipedia.org/wiki/Kingdom_of_Majorca WIKILIES :


The Kingdom of Majorca (Catalan: /mallorquí/ Regne de Mallorca, IPA: [ˈreŋnə ðə məˈʎɔɾkə]; Spanish: Reino de Mallorca; Latin: Regnum Maioricae) was founded by James I of Aragon, also known as James The Conqueror. After the death of his firstborn son Alfonso, a will was written in 1262 and created the kingdom to cede it to his son James. The disposition was maintained during successive versions of his will and so when James I died in 1276, the Crown of Aragon passed to his eldest son Peter, known as Peter III of Aragon or Peter the Great. The Kingdom of Majorca passed to James, who reigned under the name of James II of Majorca. After 1279, Peter III of Aragon established that the king of Majorca was a vassal to the king of Aragon. The title continued to be employed by the Aragonese and Spanish monarchs until its dissolution by the 1715 Nueva Planta decrees.


http://www.arxiuregnedemallorca.com/