Mostrando entradas con la etiqueta Montpellier. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Montpellier. Mostrar todas las entradas

miércoles, 31 de enero de 2024

Lexique roman; DE

De, prép., lat. de, de.

De sos plazers dir e far, 

E de son pretz tenir en car, 

E de son laus enavantir.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

De dire et faire ses plaisirs, et de tenir son mérite renchéri, et de mettre en avant sa louange. 

ANC. IT. Ch'un terz' ordine a Dio piacente,

Haggio fatto de penitente. 

CAT. ESP. PORT. (chap) de. IT. MOD. di.

Cette préposition est restée dans la contraction qui a formé les articles romans del, dels.

Elle indique ou caractérise plus ou moins expressément divers rapports, tels que:

1. Origine.

Tu fust nada de Suria.

P. Cardinal: Vera Vergena. 

Tu fus née de Syrie.

Si com Dieus fon de vos natz.

Lanfranc Cigala: Oi! maire. 

Ainsi que Dieu fut né de vous. 

Moller nada de Monpellier.

(chap. Dona, femella naixcuda a Montpellier; nativa de; mullé se sol fé aná per a les dones casades, pero als fueros de Jaca no ere aixina.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 132.

Femme native de Montpellier.

2. Relation.

De lati en romans tornar.

(chap. de latín, llatí, en romans traduí, trasladá; torná se pot empleá, com a “de negre u ha tornat blang.”)

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Traduire de latin en roman.

De ben en mielhs et de pretz en poder.

(chap. De be en milló y de apressio : preu : mérit en poder.)

H. Brunet: Pus lo dous.

De bien en mieux et de mérite en pouvoir.

3. Personnalité, appartenance.

De tot en tot es ar de mi partitz 

Aquelh eys joys que m'era remazutz.

Aimeri de Peguilain: De tot en tot. 

Du tout au tout est maintenant séparé de moi ce même plaisir qui m'était demeuré.

Tot es del comte veramens.

Boniface de Castellane: Guerra e trebals.

Tout est véritablement du comte.

4. Indication, désignation.

E 'l reys de Fransa e sos cosis... 

Qu'ai rei d'Espanha socorratz.

Gavaudan le Vieux: Senhor, per los. 

Et le roi de France et son cousin... Que vous portiez secours au roi d'Espagne.

Garins lo Bruns ... fo un gentils castellans de Neillac del evesquat de Puoi Sainta Maria. V. de Garin le Brun. 

Garin le Brun ... fut un gentil châtelain de Neillac, de l'évêché de Puy-Sainte-Marie.

5. Espèce, qualité.

Segle caitiu e de falsa natura.

Aimeri de Peguilain: S'ieu anc chantiei. 

Siècle malheureux et de fausse nature. 

Es de bona doctrina. 

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims. 

Est de bonne doctrine.

Sos cantars es de nien.

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Son chanter est de néant.

6. Matière, état.

D'espinas coronatz

E de fel abeuratz.

(chap. D'espines coronat y de fel abeurat.) 

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Couronné d'épines et abreuvé de fiel.

Gentils e paura d'arnes.

P. Cardinal: Vera Vergena.

Gracieuse et pauvre d'équipement.

7. Destination.

Dona, que cuidatz faire

De mi que vos am tan?

B. de Ventadour: Quan la doss'aura. 

Dame, que pensez-vous faire de moi qui vous aime tant?

Fuy manescalc de cavalhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus maréchal de chevaux.

8. Moyen, cause, effet.

A totz degra de dolor lo cors fendre 

Del deseret del fill sainta Maria.

G. Faidit: Cascus hom. 

Le coeur devrait à tous fendre de douleur, à cause du déshéritement du fils de sainte Marie. 

De ben gran joy chantera 

Si en agues razon de que.

Saïl de Scola: De ben gran. 

Je chanterais de bien grand plaisir si j'eusse motif de quoi.

9. Temps, époque, circonstance de temps.

De mati m solia preguar.

Le Moine de Montaudon: L'autre jorn m'en. 

De matin avait coutume de me prier.

Quan non ai loc de vos vezer, 

Joi ni deport non puesc aver.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand je n'ai pas lieu de vous voir, je ne puis avoir joie ni satisfaction.

10. Localité, circonstance de lieu. 

Quar s'un flum d'un aut pont guardatz.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx. 

Car si d'un haut pont vous regardez un fleuve. 

Mas paor ai, pus aitan fort blanqueya, 

Qu'el lo veira ben de Matafelo.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn. 

Mais j'ai peur, puisque aussi fort il paraît blanc, qu'il le verra de Matefelon (Matafelon).

11. Ordre, rang.

Cant hun ve de premier issir

Pena d'auzel...

Lev ab la senestra ma

La coda so d'amon d'aval.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quant on voit du commencement sortir penne d'oiseau... on lève avec la main gauche la queue ce d'amont d'aval.

Cel que us fetz de joglar cavallier. 

T. d'Albert Marquis et de R. de Vaqueiras: Ara m digatz. 

Celui qui vous fit de jongleur chevalier.

12. Dimension, quantité, poids. 

Aitan a de lonc coma de larc.

Liv. de Sydrac, fol. 45.

A autant de long comme de large.

Lo millier... de clavels de cavals... 

Quintal de coire e d'estang.

(chap. Lo milená... de claus de caballs... Quintal de cobre y d' estañ.

Cartulaire de Montpellier, fol. 114 et 116. 

Le millier... de clous de chevaux... Quintal de cuivre et d'étain.

De, préposition romane, se traduit ordinairement par de dans les langues de l'Europe latine, mais il a quelquefois le sens exact ou approximatif d'autres prépositions, dont les principales sont:

1. A.

E 'l mostres de ginolhs, ploran, 

Cum sui sieus endomenjatz.

Alegret: Aissi cum selh qu'es. 

Et je lui montrasse à genoux, pleurant, comme je suis son serviteur inféodé.

Dona, doncx a vos mi ven,

De mas jonthas, humilmen.

Albert de Malespine: Dona, a vos. 

Dame, je viens donc à vous, à mains jointes, humblement.

Totz sols de pe. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74 bis.

Tout seul à pied. 

ANC. FR. De bataille sunt tuit apareillez. 

Chanson de Roland, p. 45.

Arbalestriers allans de pied.

Monstrelet, t. I, fol. 26.

CAT. Estar lonch temps de jonolhos.

P. de Quéralt (Queralt): Sens pus tardar. 

ESP. Los que fueron de pie cavalleros se facen.

Poema del Cid, v. 1222. 

PORT. Tanto he mais de admirar... Avia de vir ao mundo.

Man. Sev. de Faria, V. de Camoens, fol. 115 et 125. 

O navios de remo. 

J.-F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, liv. III. 

IT. Disposto son del ubidire... 

Che devria prima cercare 

Di curar mia malatia...

Jacopone da Todi, Sat. 1, 1 et 7.

2. Avec.

Say ben de peira murar.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je sais bien murer avec pierre.

Pasques, Senher sobras, 

De dos peys et de cinc pas.

Pierre d'Auvergne: Dieus, vera vida. 

Vous repûtes, Seigneur souverain, avec deux poissons et avec cinq pains.

ANC. FR.

Galyen le regardoit, car s'il se fust feint, 

Galien l'eust occiz de Haute-clere.

Roman de Galien le Rhétoré, fol. 60. 

Se li leve souvent la fache

Et les temples de l'aige rose.

Roman de la Violette, p. 120. 

Et que de mes deniers chascun d'aus rachetai. 

Roman de Berte, p. 12. 

CAT. Tot element elementat no 's simple,

Ans es compost d'un altre son contrari. 

Auzias March: Lo cinquen.

ESP. De crisma lo untaron.

V. de san Millán, cop. 4. 

PORT. Os versos... ditados de mesma natureza. 

Man. Sev. de Faria, V. de Camoens, fol. 114. 

IT. Tal che sol de la voce

Fà tremar Babilonia.

Petrarca, Canzone: O aspettata. 

Per far di marmo una persona viva.

Petrarca, Soneto: L'aspettata.

3. A cause de, par l'effet de.

Pero per fol e per musart 

Vos tenon d'esta fermalha.

Bertrand de Born: Un sirventes. 

Pourtant ils vous tiennent pour fou et pour musard à cause de ce traité.

Quant ieu denant lieys venh, 

De sa gran beutat mi senh.

Arnaud Catalan: Amors ricx. 

Quand je viens devant elle, je me signe à cause de sa grande beauté. ANC. FR. Cent sols de forfait. L. de G. le Conquérant. 

Li dus si fu joios é liez 

Del gonfanon é del congiez 

Ke l'apostoile li dona.

Roman de Rou, v. 11471. 

Que de plorer ses iols afole.

Roman de Partonopeus, t. II, p. 1. 

E sa mère encommence de la joie à plourer. 

(chap. Y sa mare escomense a plorá de alegría, goch.)

Roman de Berte, p. 6.

CAT. Si com Adam pres mal del vedat gust.

Auzias March: Si com rictat. 

ESP. Del gozo que avien de los sos oios loraban. 

(ESP. MOD. Literal: Del gozo, de la alegría, que habían : tenían de los sus ojos lloraban.)

Poema del Cid, v. 1608. 

Del mal sabor que hey non vos lo puedo decir.

Poema de Alexandro, cop. 187. 

Mas querie de fiebre yacer todo un anno.

V. de S. Domingo, cop. 21. 

PORT. Morre de pura paixão.

Man. Sev. di Faria. V. de Camoens, fol. 52. 

IT. Gloria hai del vestimento... 

Se hai gloria dell' havere.

Jacopone da Todi, Sat. 1, 5.

4. Contre.

No ns pot de mort defendre.

(chap. No mos pot de la mort defensá.)

G. Faidit: Cascus hom. 

Ne nous peut défendre contre la mort. 

Lo sanc de ton fraire, que as escampat... si clama a mi de tu.

Hist. abr. de la Bible, fol. 3. 

Le sang de ton frère, que tu as répandu... se plaint à moi contre toi.

Thesaur ab que s poguesso adjudar de lor enemix.

Liv. de Sydrac, fol. 133. 

Trésor avec quoi ils pussent s'aider contre leurs ennemis.

ANC. FR.

Ke de Rou les defende, cel felon aversaire,

É des altres Normanz, quer mult sont de mal aire.

Roman de Rou, v. 1606.

CAT. E tinch per foll qui de mort no s deffen.

Auzias March: Tal so com.

(chap. Yo ting per foll a Raynouard, perque no coneixíe la llengua valensiana, o be no la volíe coneixe.)

ESP. Jhu Xpo nos garde de tales serviciales.

Signos del juicio, cop. 36. 

PORT. Punnei eu muito en me guardar, 

Quanto en pude, de mia sennor. 

Cancioneiro do coll. dos nobres de Lisboa, fol. 44.

Para o servir et ajudar del rei don Sancho seu irmão.

D. Nunes de Llião (Leão; Lião en tomos anteriores), Orig. de la ling. port., p. 72. 

IT. Ajutami da lei. Dante, Inf., 1.

5. Depuis.

Lo sinquante dia de la pascha.

Eluc. de las propr., fol. 129. 

Le cinquantième jour depuis la pâque.

D'Agen tro a Nontron.

Bertrand de Born: Quan la novella. 

Depuis Agen jusqu'à Nontron

ANC. FR. De la garde matinale desque à nut. 

Anc. trad. du Psautier de Corbie, ps. 129.

Requerre me feroit d'Espaigne dusqu'en Frise.

Roman de Berte, p. 47. 

CAT. Del un disapte al altre.

Consolat de la mar, c. 8. 

En pus breu temps que de vespr' a mati. 

Auzias March: En aquel temps.

ESP. Del dia que fue conde... 

Del dia que nasquieran no vieran tal tremor.

Poema del Cid, v. 1070 et 1670. 

PORT. Infancia, de 4 annos ate 7; pueritia, de 7 ate 14; adolescentia, de 14 ate 22. D. Nunes de Leão, Orig. de la ling. port., p. 132. 

IT. Del mar Tirrheno a la sinistra riva. 

Petrarca, Son.: Del mar.

6. Durant, pendant.

Que de mil ans no vos poiretz jauzir.

P. de Bussignac: Quan lo dous. 

Que pendant mille ans vous ne pourrez vous réjouir. 

No fino de dias ni de nuehtz d'ardre. 

Liv. de Sydrac, fol. 135. 

Ne cessent de brûler pendant les jours et pendant les nuits.

ANC. FR. Et ne sufri pas que oisels entamassent les cors de jurs, ni les bestes de nuiz. Anc. trad. des livres des Rois, fol. 69. 

CAT. Qu'en als no pens de dia ni de nit.

L. de Vilarosa: Sobres d'amor. 

ESP. Del noch pasan la sierra...

Ella me acorra de noch è de dia.

Poema del Cid, v. 428 et 221. 

PORT. Reparando todos de noite o que as batarias derribavão de dia... Entron de noite o rio de Surate

J.-FR. de Andrada, V. de D. J. de Castro, lib. 3. 

IT. Stancho nocchier di notte alza la testa 

A' duo lumi c'ha sempre il nostro polo. 

Petrarca, Canzone: Poichè per.

7. En, dans.

Fuy de seda bos obriers.

(chap. Yo vach sé bon operari de seda; obré)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je fus bon ouvrier en soie.

Devetz me de mon dreitz mantener. 

Granet: Comte Karle. 

Vous devez me maintenir dans mon droit. 

ANC. FR. Moult fasse de bonne eure née.

Roman de la Violette, p. 58. 

Mais ne leur voult de riens la chose demonstrer. 

Roman de Berte, p. 30. 

Qui de Normendie esteit nez.

Chron. ang.-normandes, p. 190. 

CAT. Que de infant usar fas l'home vell.

Auzias March: Algu no pot.

Que la sua roba reman del tot o en partida.

Consolat de la mar, c. 44.

ESP. Que asmar cuemo iacen los mares ò de qual guisa. 

Poema de Alexandro, cop. 258. 

PORT. Costumamos de o screver, quando he vogal, de corpo pequeno

D. Nunes de Leão, Orig. de la ling. port., p. 174. 

IT. Queste parole di colore oscuro

Vid' io scritte al sommo d'una porta.

Dante, Inf., 3.

Ma non avete offeso d' alcuna cosa.

Boccaccio, Decameron, II, 9.

8. Entre, parmi.

Triar lo ben del mal. 

(chap. Triá lo be del mal.)

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Trier le bien d'entre le mal. 

Que trenta d'els non esperavon tres de vos.

Boniface Calvo: Ges no m'es. 

Que trente d'entre eux n'attendaient pas trois d'entre vous.

Ben ai chausit de las melhors,

Al mieu semblan, qu'anc Dieus fezes.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

A mon avis, j'ai bien choisi entre les meilleures qu'oncques Dieu fît.

ANC. FR. Ke un de nos, mais ne sai ki,

Deibt hui perir, ne sait cument... 

Et asquanz d'els s'en repentirent. 

Roman de Rou, v. 9734 et 10202. 

Que il eislied de treis choses quele que il volt mielz.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 74.

CAT. Se algun personer de aquells qui contrastaran, etc.

Consolat de la mar, c. 6. 

Si qu'algu d'els no sera may tan nici.

Auzias March: Si com un rey. 

ESP. Vos con C... de aquesta nuestra compaña... Once Moros mataba de los que alcanzaba. Poema del Cid., v. 443 et 478. 

Pocos avia y de ellos que no fuesen llorando. 

Poema de Alexandro, cop. 230.

(N. E. avia y : había “hic” : hi havia o avia occitano.)

PORT. Morendo dos inimigos trezentos... Nam falton nenhum dos nossos... Com oito mil soldados, muitos delles turcos trazidos a seu soldo. J.-F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, lib. 2. 

IT. Et un di quelli spirti disse: Vieni. 

Dante, Purgatorio, 18. 

Sì che di mille un sol vi si ritrova.

Petrarca, Canzone: Perchè la.

9. Par.

Anc mos ostaus petitz 

No fon d'els envazitz.

Giraud de Borneil: Per solatz. 

Jamais mon hôtel petit ne fut envahi par eux. 

Ni ges d'armas Galvains plus non valia.

Aimeri de Peguilain: Ara par ben. 

Ni Gauvain ne valait pas plus par les armes. 

ANC. FR. De co fuist atint de la justice du roi.

L. de G. le Conquérant, 11. 

CAT. Cell qui d'amor del tot no s leixa vencre.

Auzias March: Los ignorants. 

ESP. E escribió la cuenta, ca de cor la sabia. 

Poema de Alexandro, cop. 1637. 

PORT. Se sempre en verso humilde celebrado 

Foi de mi vosso rio alegremente... 

Promettido lhe esta dó l'ado eterno. 

Camoens, Os (Lusidias) Lusiadas, 1, 4 et 28. 

IT. Difeso 'ntorno d'un bel fiumicello. 

Dante, Inf., 4.

10. Pour, afin de.

Cautz de tort far e de caritat frez.

P. Cardinal: D'un sirventes.

Chauds pour faire tort et froids pour charité.

Ja de far un nou sirventes

Non quier autre ensenhador.

G. Figueiras: Ja de far. 

Jamais, afin de faire un nouveau sirvente, je ne demande autre maître.

Mas amors vens tota causa

Que m venquet de lieys amar.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Mais amour dompte toute chose qui me vainquit pour elle aimer.

Si alcuns condempnat sera d'enjurias.

Cartulaire de Montpellier, fol. 14. 

Si aucun sera condamné pour injures.

ANC. FR.

Pour avoir plus d'espace de leur chose arréer. 

Roman de Berte, p. 31. 

Pais de venir è pais d'aller.

Roman de Rou, v. 556. 

CAT. Que te mala carrera

De cambiar son estat en maior.

Auzias March: So m pren. 

ESP. Calzó s las espuelas de cabalgar ligeras.

Poema de Alexandro, cop. 616. 

PORT. Os instrumentos de guerra. 

J. FR. de Andrada, V. de D. J. de Castro, lib. 3. 

IT. E 'l nimico il cor m'appanna

Da veder la ragion mia.

Jacopone da Todi, Sat. 1, 7. 

Di se medesimi dubitando, non ardivano ad ajutarlo.

Boccaccio, Decameron, II, 1.

11. Sur, touchant.

Ni enves lieis de nulha re contendre.

Rambaud d'Orange: Si de trobar. 

Ni envers elle disputer sur aucune chose. 

Aissi cum es bella sil de cui chan.

G. de Saint-Didier: Aissi cum es. 

Ainsi comme est belle celle touchant qui je chante. 

ANC. FR. Ses paroles que il ad de mei parled.

Anc. trad. des liv. des Rois, fol. 79. 

CAT. Per que d'amor yo mal ja no diria.

Auzias March: Ja tots mos. 

ESP. De un confessor sancto quiero fer una prosa.

V. de S. Domingo, cop. 1. 

Non farian de Achiles tan longa ledania (harían, Aquiles, larga, letanía)

Se sopiessen en él alguna cobardia. (supiesen, cobardía)

Poema de Alexandro, cop. 58. 

PORT. Boas novas que me dais de Affonso de Rojas

J. FR. de Andrada, V. de D. J. de Castro, liv. 3. 

IT. A ragionare di donne.

(chap. A enraoná de dones; parlá, raoná.)

Boccaccio, Decameron, IV, 3.

De dans le sens de QUE, après un terme de comparaison.

Cor plus tost d'una sajeta d'arc.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Court plus vite qu'une flèche d'arc. 

ANC. FR. Se vous estes de moi plus biele.

Roman de la Violette, p. 150.

CAT. Les coses avenir sempre de les presents mostren esser millors.

Trad. de Quinte-Curce, liv. I, c. 4.

ESP. Que non podrie contarlos de mi mucho meior.

V. de san Millán, cop. 315. 

PORT. E pero vos amo mais d'outra ren.

Cancioneiro do coll. dos nobres, fol. 94.

IT. Monaca non avea, che molto più savia non fosse dì lei.

Boccaccio, Decameron, III, 1.

DE a quelquefois un sens partitif et devient une sorte d'article indéfini.

Ieu 'n sai de tals qu'amon dezeretar 

Mais Crestias que Sarrazis fellos.

Pons de Capdueil: So qu'hom plus. 

J'en sais de tels qui aiment mieux déshériter les Chrétiens que les Sarrasins félons.

Anet querre d'aiga Maria.

Trad. d'un évangile apocryphe. 

Marie alla chercher de l'eau.

De favas a desgranar 

E de notz a escofelar.

(chap. De fabes o faves a desgraná y de anous a desclofá; o be partí la clasca.)

Marcoat: Mentre.

Des fèves à égrainer et des noix à écaler.

Il sert parfois à lier au mot qu'il régit la qualification exprimée par le mot qui précède.

Aquela bestia d'ome... Diable de gens son. 

Leys d'amors, fol. 142.

Cette bête d'homme... Diables de gens sont.

DE, entre deux substantifs identiques, donne au premier la force et le sens du superlatif.

Saphir... peyra es de las peyras. (N. E. como en rey de reyes.)

Eluc. de las propr., fol. 192. 

Saphir... est la pierre des pierres.

Quelquefois, quand il régit un substantif, DE lui donne une valeur d'adjectif, qui modifie le substantif précédent.

Car vos etz coms de valor e de sen, 

E coms de joy, e coms d'abelhimen.

B. d'Allamanon: Un sirventes. 

Car vous êtes comte de valeur (vaillant) et de sens (sensé), et comte de joie (joyeux), et comte de grâce (gracieux).

DE, placé devant des mots avec lesquels il présente un sens absolu, concourt à former des adverbes composés.

- Avec un substantif.

De cor l'en prec e creza m'en, si 'l play.

B. de tot lo mon: Be m'agrada. 

Je l'en prie de coeur (cordialement) et qu'elle m'en croie, s'il lui plaît.

- Avec un adjectif.

Sapias de certan... Dic de certan.

(chap. Sapies de sert; sápigues en seguridat. Dic de sert.)

Traité de l'Arpentage, ch. 38. 

Sachez certainement... Je dis pour certain.

Cum cel qui er

Visquet, mor hui de leu.

B. Zorgi: Ben es adreigz. 

Comme celui qui vécut hier, meurt aujourd'hui promptement.

Après le verbe esser, cette préposition concourt à former diverses locutions:

De proeza e de valor fui. 

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Je fus de prouesse (preux) et de valeur (vaillant).

Tut son d'un sen, d'un cor e d'un albire.

P. Cardinal: Tot atressi. 

Tous sont de même sentiment, de même coeur, et de même avis.

S'aiso es de dir, be us dirai.

(chap. Si aixó es de di, be tos diré.)

V. de Guillaume de Cabestaing.

Si cela est à dire, je vous dirai bien.

De, placé immédiatement à la suite d'adverbes, de prépositions, sert aussi à former des prépositions composées.

No m'acuelh pres de se.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Ne m'accueille auprès de soi. 

Que res non y aia part en me, 

Mas vos sola, foras de Dieu.

Arnaud de Marueil: Totas bonas. 

Que rien n'y ait part en moi, excepté vous seule, hors de Dieu.

jueves, 20 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA NOVENA

Giletta de Narbona cure al rey de Fransa de una fístula; li demane per home a Beltramo del Rosselló, que, casánse en ella contra la seua voluntat, a Florencia sen va enfadat; aon, festeján a una jove, en ves de esta, Giletta se gite en ell y té de ell dos fills, pel que ell, después, sentín amor per nella, la pren com dona.

Quedabe, al no vóldre negá lo seu privilegio a Dioneo, sol la Reina per contá la seua história, pel que, ésta, sense esperá a sé solisitada per los seus, tota amorosa, va escomensá a parlá:
¿Quí contará ara una história que parégue bona, habén escoltat la de Laureta?

Alguna ventaja ha sigut que ella no fore la primera, que después poques de les atres mos hagueren agradat, y aixina espero que passo en les que esta jornada queden per contá. Pero sígue com sígue, aquella que sobre lo presén assunto me se ocurrix tos contaré.

Al Reino de Fransa va ñabé un gentilhome de nom Isnardo, conde delRosselló, que com poca salut teníe, sempre teníe a la seua vora a un meche de nom mestre Gerardo de Narbona. Teníe lo dit conde un sol fill minut, de nom Beltramo, que ere hermossíssim y amable, y en ell atres chiquets de la seua edat se educaben, entre los que estabe una chiqueta del dit meche cridada Giletta, la que infinito amor, y mes allá del que conveníe a la seua tendra edat, va ficá en este Beltramo.

Este, mort lo conde y confiat ell a les máns del rey, va tíndre que anássen a París, per lo que la joveneta se va quedá desconsolada. Habén mort lo pare de ella no mol después, si alguna raó honesta haguere tingut, de bona gana a París per a vore a Beltramo hauríe anat; pero estáe mol guardada, perque rica y sola habíe quedat, no trobabe cap camí honesto. Y sén ella ya de edat de péndre home, no habén pogut may olvidá a Beltramo, habíe rechassat a mols en los que sons paréns la habíen volgut casá sense manifestá la raó.
Va passá que, inflamada ella per l´amor de Beltramo mes que may, perque sentíe que se habíe fet un hermossíssim jove, va sentí una notíssia, de cóm al rey de Fransa li habíe quedat una fístula que grandíssima moléstia y grandíssim doló li ocasionabe, y no se habíe pogut encara trobá un dotó (encara que mols u hagueren intentat) que lo haguere pogut curá de alló, sino que tots lo habíen empijorat; per naixó lo rey, desesperánse, ya de ningú volíe consell ni ajuda.
La jove se va ficá mol contenta y va pensá que aixina tindríe una raó legítima per a aná a París, y si ere la enfermedat que ella creíe, fássilmen podríe curá al rey y demanáli a Beltramo per home. Com habíe adeprés de son pare moltes coses, va prepará uns polvos en sertes herbes medissinals per a la enfermedat que pensabe que ere, va montá a caball y a París sen va aná. Y abáns de fé res se les va ingeniá per a vore a Beltramo, y después, anán dabán del rey, de grássia li va demaná que la seua enfermedat li mostrare. Lo rey, veénla jove, hermosa y agradable, no lay va sabé negá, y lay va amostrá. En cuan la va vore, va sentí esperanses de podé curál, y li va di:

- Monseñor, si voléu, sense cap moléstia o pena vostra, espero que dins de vuit díes tos sanaré de esta enfermedat.

Lo rey, per an ell mateix, se va burlá de les seues paraules dién:

- ¿Lo que los millós meches del món no han pogut ni sabut, una dona jove cóm
podrá sabéu?

Pero li va agraí la seua bona voluntat y va contestá que se habíe proposat no seguí ya cap consell de meche.

La jove li va di:

- Monseñor, despréssies lo meu arte perque soc jove y dona, pero tos recordo que yo no curo en la meua siénsia, sino en la ajuda de Déu y en la siénsia del mestre Gerardo narbonense, que va sé mon pare, un famós meche mentres va viure.
Lo rey, entonses se va di: «potsé me ha manat Déu an esta; ¿per qué no probo lo que sap fé, pos diu que sense patí molesties me curará en poc tems?», y habén dessidit probáu, va di:

- Damisela, y si no me curéu, después de fémos rómpre la nostra dessisió, ¿qué voléu que to se faigue?
- Monseñor - va contestá la jove- , vigiléume, y si abáns de vuit díes no tos curo, féume cremá viva; pero si tos curo, ¿quín premio me donaréu?
Lo rey li va contestá:
- Me pareix que encara estéu sense home; si u féu, tos casarém be y ben alt.
La jove li va di:

- Monseñor, verdaderamen m´agrade que vos me caséu, pero voldría demanátos yo l´home, entenén que no tos demanaré cap dels vostres fills ni de la família real.

Lo rey enseguida lay va prométre. La jove va escomensá la faena y, en poc tems, abáns del tems fixat, li va torná la salut, pel que lo rey, sentínse curat, va di:

- Damisela, tos hau guañat be un home.

Ella li va contestá:

- Pos, monseñor, voldría a Beltramo de Rosselló, a qui infinitamen desde la infánsia vach escomensá a vóldre y desde entonses sempre lo hay vullgut mol.
Forta cosa li va paréixe al rey tíndrelay que doná, pero com u habíe prometut, no volén faltá a la seua paraula, lo va fé cridá y aixina li va di:
- Beltramo, volém que tornéu a goberná lo vostre condat y que en vos tos emportéu a una damisela que tos ham donat per dona.
Va di Beltramo:
- ¿Y quí es la damissela, monseñor?

Lo rey li va contestá:

- Es aquella que en les seues medissines me ha tornat la salut.
Beltramo, que la coneixíe y la habíe vist, encara que mol bella li pareguere, sabén que no ere de linaje que a la seua noblesa corresponguére, tot ofés va di:

- Monseñor, ¿me voléu doná per dona a una pelacañes? No la pendré may per dona.

Lo rey li va di:
- ¿Pos voléu vos que no cumpligám la nostra paraula, que per a recuperá la salut li vam doná a la damisela que tos ha demanat per home en premio?
- Monseñor - va di Beltramo- , podéu péndrem tot lo que ting, y donám, com lo vostre home que soc, a qui tos agrado: pero estéu segú de aixó, que may estaré contén en tal matrimoni.

- Sí que u estaréu - va di lo rey- , perque la damisela es hermosa y prudén y tos vol mol, pel que esperám que mol mes felís vida tinguéu en ella que tindríeu en una dama de mes alt linaje.

Beltramo va callá y lo rey va fé prepará en gran aparato la festa de les bodes; y arribat lo día per an alló determinat, per molta mala gana que portare Beltramo, en presénsia del rey la damisela se va casá en qui mes que an ella mateixa volíe.

Y fet aixó, com ya teníe pensat lo que debíe fé, dién que al seu condat volíe torná y consumá allí lo matrimoni, li va demaná llisénsia al rey; y, montán a caball, en ves de anássen cap al seu condat, va colá cap a la Toscana. Y sabén que los florentinos reñíen en los de Siena, se va disposá a ficás al seu bando, aon alegremen ressibit y en honor, va sé fet capitá de serta cantidat de gen y va ressibí de ells bon jornal, se va quedá al seu servissi y va estáy mol tems.
La ressién casada, poc contenta de tal sort, esperán podé fel torná al seu condat sen va aná cap al Rosselló, aon va sé ressibida per tots com la seua Siñora. Va trobá allí, com habíe estat mol tems sense conde, totes les coses descompostes, tot estragos. Com a Siñora prudén en gran diligénsia y solissitut totes les coses va ficá en orden, pel que los súbdits mol conténs se van ficá y la van tíndre en molta estima y la van vóldre mol, reprochánli al conde que en ella no se contentare.

Habén la Siñora ficat tot lo país en dansa, per mich de dos caballés lay va fé comunicá al conde, rogánli que, si per nella no volíe torná al seu condat, lay comunicare, y ella, per a complaíl, sen aniríe.
Ell, duríssimamen, va di:

- Que faigue lo que li dono la gana: en cuan a mí, tornaré allí a está en ella cuan tíngue este anell al seu dit, y als brassos un fill engendrat per mí.
Teníe lo anell en gran apréssio y may se separabe de ell, perque li habíen donat a enténdre que teníe sert poder. Los caballés van sentí la dura condissió ficada en aquelles dos coses casi imposibles, y veén que en les seues paraules de la seua intensió no podíen móurel, van torná a la Siñora y la seua resposta li van contá.

Ella, mol dolorida, después de pensássu mol, va vóldre sabé si aquelles dos coses podíen ocurrí y aón, per a que com a resultat puguere recuperá al seu home. Y habén pensat lo que teníe que fé, reunits una part dels mes grans y millós homes del seu condat, los va contá en paraules dignes de compassió lo que abáns habíe fet per amor del conde, y los va amostrá lo que habíe passat per alló, y finalmen los va di que la seua intensió no ere que per la seua estánsia allí lo conde estiguere en perpetuo exili, pel que enteníe passá lo que li quedare de vida fen peregrinassións y obres de misericórdia per a la salvassió de la seua alma; y los va rogá que la protecsió y lo gobern del condat prenguéren y lay diguéren al conde, que ella forra, vuida, libre li habíe dixat la seua possessió y se habíe alluñat en la intensió de no torná may mes al Rosselló.

Aquí, mentres ella parlabe, van sé derramades llágrimes per mols de aquells homes bons y li van fé mols rogs de que cambiare de opinió y que se quedare; pero de res van serví. Ella, encomanánlos a Déu, en un cusí seu y una camarera, en hábit de peregrinos, ben provits de dinés y valioses joyes, sense que dingú sapiguere aón anabe, se va ficá en camí y no se va aturá hasta que va arribá a Florencia.

Allí estabe a una posadeta que teníe una bona dona viuda, sense cap lujo, com una pobre peregrina, en lo dessich de sentí notíssies del seu siñó. Va passá, pos, que al día siguién va vore passá a Beltramo per dabán de la fonda, a caball en la seua compañía, y encara que mol be lo va conéixe no va dixá de preguntáli a la bona dona de la fonda quí ere.

La posadera li va contestá:

- Es un gentilhome forasté, lo conde Beltramo, amable, cortés y mol amat an esta siudat; y lo mes enamorat del món de una veína nostra, que es dona noble, pero pobre. Es una honestíssima jove, y per la pobresa encara no se ha casat, viu en sa mare, prudentíssima y bona Siñora; potsé que, si no fore per sa mare, hauríe fet ya lo que este conde haguere volgut.

La condesa, sentín estes paraules, les va retíndre be; examinán tots los detalls, y ben compreses totes les coses, va péndre la seua dessisió, y adepresa la casa y lo nom de la Siñora y de la seua filla amada pel conde, un día, de amagatóns, en hábit de peregrina, allí sen va aná, va trobá a la Siñora y a la seua filla mol pobres y les va saludá. Li va di a la Siñora que cuan li anáre be volíe parláli. La honrada Siñora, eixecánse, va di que la podíe escoltá; y entrán les dos a una alcoba, y prenén assiento, va escomensá la condesa:
- Siñora, me pareix que tos contáu entre los enemics de la fortuna com me conto yo, pero si vullguéreu, per ventura podríeu a vos y a mí consolámos. La Siñora va contestá que no volíe datra cosa que consolás honestamen. Va seguí la condesa:

- Me es nessessária la vostra paraula, en la que si confío y vos me engañáreu, faríeu malbé los vostres assuntos y los meus.

- En confiansa - va di la noble Siñora- , diguéume tot lo que vullgáu, que may per mí siréu engañada.

Entonses la condesa, escomensán pel seu primé enamoramén, quí ere ella y lo que hasta aquell día li habíe passat li va contá, de tal manera que la noble Siñora, com ya en part u habíe sentit a datres, va escomensá a sentí compassió de ella. Y la condesa, contades les seues aventures, va seguí:

- Ya hau sentit, entre les demés angusties, quines són les dos coses que nessessito tíndre si vull tíndre al meu home. A dingú mes coneixco que pugue ajudám a adquiríles mes que a vos, si es verdat lo que hay sentit, que lo conde lo meu home vol mol a la vostra filla.

La noble Siñora li va di:
- Siñora, si lo conde vol a la meua filla no u sé, pero mol u aparente; ¿pero qué puc yo per naixó conseguí del que vos dessichéu?
- Siñora - va contestá la condesa- , tos u diré, pero primé tos vull amostrá lo que vull donátos si me ajudéu. Vech que la vostra filla es hermosa y está en edat de donáli un home, y pel que hay entés y me pareix compéndre, no tíndre dote per a donáli tos la fa tíndre a casa. Enteng, en recompensa del servissi que me faiguéu, donáli rápidamen dels meus dinés la dote que vos mateixa estiméu que per a casála honradamen sígue menesté.
A la Siñora, com estabe en nessessidat, li va víndre be la oferta, pero com teníe lo ánimo noble, va di:

- Siñora, diguéume lo que yo puc fé per vos, y si es honesto per a mí u faré en gust, y vos después faréu lo que tos vaigue be.

Va di entonses la condesa:
- Nessessito que vos, per algú de qui tos fiéu, li faigáu di al conde lo meu home que la vostra filla está disposada a fé lo que ell gusto si pot sersiorás de que la ame com aparente, lo que may creurá si no li envíe lo anell que porte a la má y que ella ha sentit que ell vol tan; si ell lay envíe, vos mel donaréu; y después manaréu díli que la vostra filla está disposada a fé lo seu gust, y lo faréu víndre aquí de amagatóns y de amagatontes a mí, en ves de a la vostra filla, me ficaréu a la seua vora. Potsé me consedíxque Déu la grássia de quedám preñada; y aixina después, tenín lo seu anell al dit y als brassos a un fill per nell engendrat, lo conquistaré y en ell viuré com la dona té que viure en lo seu home, habén sigut vos la que u haigue arreglat.
Cosa seria li va paréixe ésta a la Siñora, tenín temó de que li vinguere de ella la vergoña per a la seua filla; pero pensán que ere cosa honrada doná ocasió a que la bona Siñora recuperare al seu home y que en honesto fin se ficabe a fé alló, confiánse als seus bons y honrats sentiméns, no sol va prométre féu sino que pocs díes después, en secreta cautela, segóns les órdens que habíe donat, va obtíndre lo anell (encara que una miqueta li haguere costat al conde) y an ella en ves de a la seua filla va ficá al llit en lo conde.
Als primés ajuntaméns buscats pel conde, com li va apetí a Déu, la Siñora va quedá preñada de dos fills mascles, com lo parto va fé manifest al seu debut tems. Y no sol una vegada va alegrá la noble Siñora a la condesa en los abrassos del home, sino moltes, tan secretamen actuán que may se va sabé una paraula de alló. Lo conde sempre va creure que estabe en aquella a qui volíe, sense pensás que estabe en la seua dona, a la que no coneixíe ni reconeixíe. Cuan sen anabe, li donabe diverses joyes hermoses y de valor, que la condesa guardabe. Cuan ella se va sentí en estat, no va volé mes demanáli ajuda a la honrada Siñora, y li va di:

- Siñora, per la mersé de Déu y la vostra ting lo que dessichaba, y per naixó es tems que faiga lo que tos vach di, per a anámen después.
La honrada Siñora li va di que no u habíe fet per cap recompensa, sino perque li pareixíe un deber féu per a fé una bona obrá.
La condesa li va di:
- Siñora, no vull donátos lo que me demanéu com un premio, sino per a obrá be, a mí me pareix que té que fes aixina.
La honrada Siñora entonses, per la nessessidat obligada, en grandíssima vergoña, sen lires li va demaná per a casá a la seua filla. La condesa, veén la vergoña y sentín la seua discreta petissió, ni va doná singsentes y tantes joyes hermoses y valioses que valíen un atre tan; en lo que la honrada Siñora, mol mes que contenta, li va doná tantes grássies com va pugué a la condesa, y esta, separánse de ella, sen va entorná cap a la fonda.
La honrada Siñora, per a evitá que Beltramo enviare an algú o vinguere a casa seua, en la filla sen va aná al campo a casa dels seus paréns, y Beltramo al cap de poc tems, reclamat per los seus homes, a casa seua, sentín que la condesa se habíe alluñat, sen va entorná. La condesa, sentín que sen habíe anat de Florencia y tornat al seu condat, se va ficá mol contenta; y se va quedá a Florencia hasta que lo tems de parí va víndre, y va tíndre dos fills mascles mol assemellats a son pare. Y cuan li va paréixe adecuat, ficánse en camí, sense sé per dingú reconeguda, en ells va aná cap a Montpellier. Descansán allí algúns díes, y habén indagat sobre lo conde y aón estiguere, y enteránsen de que lo día de Tots Sans al Rosselló anabe a fé una gran festa de dames y caballés, sempre disfrassada de peregrina (com habíe eixit de allí), allá sen va aná. Y sentín a les dames y als caballés reunits al palau del conde a pun de assentás a la taula, sense cambiás de hábit, en los seus fillets en brassos va pujá a la sala, obrínse pas entre tots, hasta que va vore al conde, y tiránseli als peus, va di plorán:
- Siñó meu, yo soc la teua desventurada dona, que per a dixát torná y está a casa teua, mol tems hay estat voltán. Per Déu te requeríxco que les condissións que me vas ficá per mich de los dos caballés que te vach enviá les mantíngues:
aquí está lo teu anell al meu dit, y aquí, als meus brassos, ting no sol a un sino a dos fills teus.

Es hora ya de que siga per tú ressibida com a dona, segóns la teua promesa.
Lo conde, al sentí aixó, se va quedá esglayat al reconéixe lo anell, y tamé als dos fills, que tan se li pareixíen o assemelláen; pero va di:

- ¿Cóm pot habé passat aixó?
La condesa, en gran sorpresa del conde y de tots los que estaben preséns, ordenadamen va contá lo que habíe passat y cóm; pel que lo conde, veén que diebe la verdat y veén la seua perseveránsia y lo seu bon juissi, y ademés an aquells dos fillets tan hermosos, per a cumplí lo que habíe prometut y per a complaí a tots los seus homes y a les dames, que tots li rogaben que an esta com a la seua legítima dona aculliguére ya y honrare, va renunsiá a la seua obstinada duresa y va fé ficás de peu a la condesa, la va abrassá y besá y com a legítima dona la va reconéixe, y als bessóns va reconéixe com fills seus; y fénla vestís en robes conveniéns per an ella, en grandíssim plaé de cuans allí ñabíe y de tots los seus atres vasallos que alló van sentí, va fé no sol tot aquell día, sino moltíssims mes grandíssima alifara y jubiléu, y desde aquell día an ella sempre com a la seua dona honrada la va volé y la va apressiá.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-dessima.html