Mostrando entradas con la etiqueta Narbona. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Narbona. Mostrar todas las entradas

martes, 20 de octubre de 2026

Guiraut Riquier, Narbona. pastorella 1, 2, 3, 4, 5, 6

Guiraut Riquier, de Narbona.

Guiraut Riquier, Narbona. pastorella 1, 2, 3, 4, 5, 6



7226.

La primeira pastorella, facha en l'an 1260.

L'autre jorn m'anava
Per una ribeira
Soletz delichan,
Qu'amors me menava
Per aital maneira
Que pesses de chan;
Vi gaia bergeira,
Bell' e plazenteira,
Sos anhels gardan.
Là tengui carreira,
Trobei la fronteira
A for ben estan; 
E fe m bel semblan
Al primier deman.

Qu'ieu li fi demanda:
Toza, fos amada
Ni sabetz amar?
Respos me ses guanda: 
Senher, autrejada
Mi sui ses dubtar.
Toza, mot m'agrada
Quar vos ai trobada
Sius puesc azautar.
Trop m'avetz sercada,
Senher, si fos fada
Pogra m'o pessar.
Toza, ges nous par.
Senher, ni deu far.
Qu'ieu li fi demanda:
Toza, fos amada
Ni sabetz amar?
Respos me ses guanda:
Senher, autrejada
Mi sui ses dubtar.

Toza de bon aire,
Si voletz la mia
Ieu vuelh vostr'amor. 
Senher, no s pot faire: 
Vos avetz amia
Et ieu amador.
Toza, quon que sia
Ieus am; donc parria
Queus fos fazedor.
Senher autra via
Prenetz, tal queus sia
De profieg major.
Non la vuelh melhor.
Senher, faitz folhor.

No follei, na toza; 
Tan m'es abellida
Qu'amors m'o cossen.
Senher, fort cochoza
Son que fos partida
D'aquest parlamen.
Toza, per ma vida,
Trop es afortida,
Qu'ieus prec humilmen.
Senher, no m'oblida
Tropa for' aunida
Si crezes leumen.
Toza, forsa m sen.
Senher, nous er gen.

Toza, que queus diga
Non aiatz temensa,
Que nous vuelh aunir.
Senher, vostr' amiga
Sui, quar conoissensa
Von fai abstenir. 
Toza, quan falhensa
Cug far, per sufrensa
Bel-deport m'albir.
Senher, mot m'agensa
Vostra bevolensa,
Quar vos faitz grazir.
Toza, queus aug dir?
Senher, queus dezir.

Digatz toza gaia,
Queus a fag dir ara
Dig tan plazentier?
Senher, on que m vaia
Gai chans se prepara
D'en Guiraut Riquier.
Toza, ges encara
Le ditz no s despara
De qu'ieu vos enquier.
Senher nous empara
Belh-deportz, queus gara
De laus esquerrier?
Toza, no m profier. 
Senher, à us entier.

Toza tot m'afara,
Mai' n Bertrans m'ampara 
D'Opian l'entier. 
Senher, mal si gara;
Et iretz von ara,
Don ai cossirier. 
Toza, sovendier
Aurai est semdier.

7226.
La 2.a pastorella, facha l'an 1262. 

L'autrier trobei la bergeira d'antan, 
Saludei la e respos mi la bella;
Pueis dis: senher, cum avetz estat tan
Qu'ieu nous ai vist? ges m'amor nous gragella.
Toza, si fai mais que no fas semblan.
Senher, l'afan par que podetz sufrir.
Toza, fals es, qu'aissi m'a fag venir.
Senher, et ieu anava vos sercan.
Toz' aissi etz vostres anhels gardan.
Senher, e vos en passans so m'albir.

Toz' al prim jorn fui vostres ses mentir;
Pueis del vezer m'an tout afar aizina.
Senher, aital vos puesc ieu de mi dir,
Qu'aissi co vos m'es fis vos sui ieu fina.
Toza, be m plai quar o sabetz grazir.
Senher, si fas tot aissi com s'escai.
Toza vulhatz donc tot so qu'ieu volrai.
Senhe'l vostre voler vuelh ben auzir.
Toza, que vuelh de vostr' amor jauzir.
Senher faitz o lai on ieu no serai.

Toza, nulh jois ses lo vostre no m plai
D'autra del mun ni dar no'l me poiria.
Senher, aquo es aissi quon ieu sai:
Mas cavalgatz e tenetz vostra via.
Toza, no vuelh anar ans dissendrai.
Senher queus val ar quan etz dissendutz?
Toza sapchatz que serai vostres drutz.
Senher sius plai entendetz que dirai.
Toza digatz tot, que beus entendrai.
Senher sejam, que ben siatz vengutz.

Toza tan m'es lo dezirier cregutz
De vos jauzir, qu'ades coven à faire.
Senher quous es tan tost dessovengutz 
Lo vostre Belh-deportz? no l'amatz gaire. 
Toza si fas tan que ja so vencutz. 
Senher s'o sap grat non deura saber. 
Toza, de trop vils faitz me fa tener. 
Senher per so n'es lauzan mentaugutz.
Toza, s'amor autre joi no m'adutz. 
Senher nous par que vivatz ses plazer.

Toza, no m vol mos Bel-deportz valer, 
Ni re no vei él mon que tan me plaia.
Senher, ben cre qu'en sap far son dever,
Si a valor tan quo dizetz veraia.
Toza, tan val que tot m'en desesper.
Senher avetz per lieis nulh meillurier?
Toza, oc tal qu'en muer de dezirier.
Senher ans n'etz mentaugutz de saber.
Toza, que m val? pus joi no puesc aver. 
Senher lo joi perdetz per cor leugier.

Toza'l cor ai leial e vertadier
Vas lieis don mortz deziran me guerreja. 
Senher, tant aug dir d'en G. Riquier,
Que si nous val no fa ren que no deja. 
Toza, no fan à creire lauzengier.
Senher, per mi sai tot votre talan.
Toza beus am, mas vos m'anatz trufan. 
Senher, autra n'ametz atretan ier.
Toza, vau m'en, que no m'avetz mestier.
Senher anatz e vejam vos s'autr' an.

7226.
La tersa pastorella, l'an 1264. 

Gaia pastorella
Trobei l'autre dia
En una ribeira,
Que per caut la bella
Sos anhels tenia
De sotz un' ombreira.
Un capelh fazia
De flors, e sezia
Sus en la fresqueira. 
Dissendei en guia
Que s'amor volia
En calque maneira: 
Ilh fon prezenteira,
Sonet me primeira.

Dissi li: poiria
De vos solatz traire
Pus m'es agradiva?
Ilh dis que queria
Amic de bon aire
Nueg e jorn pessiva.
Toza, ses cor vaire
E senes estraire
M'auretz tan quan viva.
Senher, be s pot faire
Quar à mon vejaire
Amor vos abriva.
Toza, oc, esquiva. 
Senher, b'es sobtiva.

Toza, s'ans de gaire
No m'en fatz valensa
Vostr' amors m'esglaia.
Senher, ab maltraire
Conquer hom guirensa.
Donc espers vos plaia.
Toza, tan m'agensa
Vostr' amors e m tensa,
Qu'ops m'es qu'ades l'aia.
Senher, en parvensa
Mais no m vis falhensa,
Faria savaia.
Toza 'l vista m plaia.
Senher, donc nois gaia.

Toza, tant comensa
L'amors ab martire,
Qu'ops m'es vostr' ajuda.
Senher, ab temensa
M'avez en dezire (M'avetz)
Ben quatr' ans tenguda.
Toza, no m'albire
Qu'ieus vis mai; nous tire 
Si ar etz ma druda.
Senher, beus puesc dire
Qu'en faretz mans rire:
Sui desconoguda.
Toz' etz esperduda.
Senher, non, ni muda.

Toza, no m cossire
Tant qu'aisso entenda.
Etz ges la cantada?
Senher, quan queus tire,
Pro er qu'ieus car venda 
Vostr' amor malvada.
Na toza, contenda
Ai ab vos d'emenda
Tota vetz trobada.
Senh' en Guiraut, renda,
Riquier, tanh queus renda
Aital, quar sui fada.
Toz' ans etz membrada.
Senher, so m'agrada.

Toza, tal fazenda
Ai qu'ops m'es quei tenda: 
A dieu sias dada.
Senher, aissius prenda
Per tot ses esmenda:
E veus vostr' estrada. 
Toza etz irada? 
Oc, per vostr' anada.

7226.

La 4.a pastorella, l'an 1267.

L'autrier trobei la bergeira
Que d'autras vetz ai trobada, 
Gardan anhels, e seria,
E fon de plazen maneira;
Pero mout fon cambiada,
Quar un effant pauc tenia 
En sa fauda que durmia, 
E filava cum membrada.
E cugei que m fos privada
Per tres vetz que vist m'avia, 
Tro vi que no m conoissia,
Que m ditz: lai laissatz l'estrada.

Toza, fi m'ieu, tan m'agrada
La vostra plazen paria,
Qu'er m'es ops vostra valensa. 
Elha m dis: senher, ta fada
No sui queus pessatz que sia, 
Quar, en als ai m'entendensa. 
Toza faitz hi gran falhensa,
Tant a queus am ses falsia. 
Senher, tro en aquest dia
Nous vi segon ma parvensa.
Toza, falh vos conoissensa.
Senher, non; qu'ieu m'entendia.

Toza, ses vos no m poiria
Res dar d'aquest mal guirensa,
Tant a que m'es abellida. 
Senher, aital me dizia
En Guiraut Riquier ab tensa:
Mas anc non fui escarnida.
Toz' n Guirautz nous oblida,
Nius pren de mi sovinensa.
Senher, mais que vos m'agensa
Elh e sa vista grazida.
Toza, ben trop l'es gandida. 
Senher, si ven be cre m vensa.

Toza, mos gaugz se comensa,
Quar selh per qui etz auzida
Cantan sui ieu ses duptansa. 
Senher, non etz; ni crezensa
Non auria en ma vida,
Ni neis non avetz semblansa.
Toza, Belh-deportz m'enansa
Queus es tres vetz autz guida.
Senher, res non es la crida,
Trop vos cujatz dar d'onransa.
Toz' avetz de mi (m'embransa) membransa?
Senher, oc; mais non complida.

Toza, ieus ai embrugida
E tenc m'o à gran pesansa:
Nous pessetz plus vos enqueira.
Senher, be m tenc per formida,
Qu'eras ai preza venjansa 
De l'autra vista derreira. 
Toza, ab qui etz parieira
En l'enfant; es d'alegransa? 
Senher, ab selh qu'esperansa
N'ai de mais, que m pres en gleira. 
Toza, cous giec en ribeira?
Senher, quar es ma uzansa.

Poiriam far acordansa
Amdos, toza plazenteira,
Si n'eratz per mi celada?
Senher, non d'autr' amistansa
Quens fem à la vetz primeira,
Pus tro aissi m son gardada. 
Toza, beus ai assajada,
E truep vos de sen enteira. 
Senher, s'ieu no fos leugeira
Mal m'agratz vos assenada. 
Toza, vau far ma jornada. 
Senher meteus en carreira.

7226.

La quinta pastorella, l'an 1276.

D'Astarag venia
L'autrier vas la Ylla
Pel camin romieu;
E pres de la via
De sotz una trilla
Vi, e no m fon grieu,
La bergeira mia
Que sec ab sa filha.
Conoc me tan lieu,
Ris, se be s planhia,
E s det meravilha,
Comandet s'à dieu.
Tost dissendei ieu
Ilh fon se levada;
Tornet él loc sieu
Quan l'aic saludada.

Vi la fort camiada
Vas que ja fon bella; 
Dissi l: don venetz? 
Senher, tan senhada
Sui de Compostella
Queus o conoissetz.
Pos vos ai trobada 
Comtatz me novella
De lai si sabetz. 
Senher, vas Granada
Va'l rei de Castella, 
Doncx tost lai tenetz. 
Dona que dizetz? 
Qu'ieu no crei que fassa.
Senher mout falhetz
Non seguen sa trassa.
Enquer nous es passa,
Fi m'ieu, la maneira
De mi à chuflar.
Senh' en Guiraut, lassa,
Riquier, non bergeira
Sui d'aquest cantar.
De mi penreus plassa 
L'albergua enteira
A nueg e'l jogar.
Senher, per dieu, massa
M'avetz per leugeira,
Nous cal covidar.
Dona, ges no m par
Aiatz de mi cura.
Senher, non d'amar,
Si no m fa frachura.

Tot farai rancura
De vos, quar m'es brava, 
Huei mais en cantan. 
Senher, per drechura
De dieu, sius membrava,
Fosson vostre can.
Dona, ges vilhura
Non ai, qui m jutjava
Dreg, que m des soan.
Senher, ab mezura
Ges bos sens nous trava
Ni canas ni an.
Dona, per semblan
Mal me cujatz dire.
Senher, nous ten dan
Tant es bos suffrire.

Pro femna, queus tire 
Nous ai dic encara;
Per que m dizetz mal?
Senher, ai dezire
Tencsetz per amara
Via temporal.
Per re no m'albire
Qu'om veja la clara
Per sermon aital.
Senher, mo martire
Doblatz parlan ara,
Et à vos no val.
Per totz temps vos sal
Dieus, pus nous diria.
Senher, no m'en cal:
É nom de dieu via.

7226.

La VI.a pastorella d'en G. Riquier, l'an 1282.

Vengui l'autre dia,
De plueja totz mullatz,
En poder d'ostaleiras
Qu'ieu no conoissia.
Ans fui meravelhatz,
Per que'l viella rizia,
Que la jove dizia
Suau calque solatz;
Mas quascuna m fazia
Los plazers que sabia.
Tro que fui albergatz,
Que agui sovinensa
Del temps que n'es passatz,
E cobrei conoissensa
Del vielha, de que m platz.
E dissi l: vos etz selha
Que ja fos bergeira
E m'avetz tan trufat.
Ela m dis: non pas felha,
Senher, mas guerreira
Nous serai per mon grat.
Pro femna, de maneira
Tal vos vei segon teira
Qu'esser deu chastiat.

Senher, s'ieu fos leugeira
Non a trop qu'en carreira
Fui de trobar mercat.
Pro femna, per aizina
Fon dich d'ome cochat.
Senher, ans sui vezina
D'est amic non amat.

Pros femna, d'aital toza
Cum vos deu amaire
Fort esser dezirans.
Senher, dieus per espoza
Mi vol; mas del faire
No sui ges acordans.
Pros femna, de maltraire
Vos es ben temps d'estraire,
Si es hom benanans.
Senher, assatz ad aire
Pogram viure; mas paire
Lo sai de sept efans.
Pros femna, gent servida
Seretz per sos filhs grans.
Senher, ja'n sui marrida
Q'un non a de X ans.

Na femna descenada
De mal etz estorta
E pieitz anatz sercan.
Senher, ans sui membrada,
Que'l cor non m'i porta
Si qu'en fassa mon dan.
Pros femna via torta
Queretz, don seretz morta
So m pes enans d'un an.
Senher, veus qui m coforta;
Car de mon gaug es porta
Selha quens es denan.

Pros femna, vostra filha
Es segon mo semblan.
Senher pres de la Ilha
Nos trobes vos antan.

Pros femna, doncx emenda
Covenra que m fassa
Per vos de motz pezars.
Senher, tant o atenda
Qu'asso marit plassa; 
Pueis faitz vostres afars.
Pros femna nous es passa
Enquers, e duraus massa
Mais huei vostre trufars.
En G.t Riquier, lassa
Sui quar tant seguetz trassa
D'aquest leugiers cantars. 
Pros femna, quar vilheza 
Vos a faitz chans amars. 
Senher, de vos se deza 
Tan qu'als vielhs non etz par.

Pros femna, de mal dire 
No m feratz temensa; 
Mas aisso solatz par. 
Senher, ges no m'albire
Que ma mal sabensa 
Vos saubessetz pessar. 
Pus é vostra tenensa 
Sui, ben devetz sufrensa
De tot ab mi trobar.
Senher, ges no m'agensa 
Qu'ieus diga ren per tensa
Nius fassa mal estar. 
Dona ja no poiriatz, 
Quar nous puesc desamar. 
Senher quant o fariatz 
Ieus vuelh totz temps honrar.

Al pro Comte agensa
D'Astarac nostra tensa, 
Dona, qu'om deu lauzar. 
Senher, sa gran valensa 
Lo fai ab bevolensa 
A totas gens nomnar. 
Dona si l sà veziatz
Saubessetz l'amparar? 
Senher ben auziriatz
Que n'ai en cor afar.

domingo, 11 de octubre de 2026

Peire Rotgier. Senh' en Raïmbaut, per vezer

7225, 7614, 7698.

Peire Rotgier si fo d'Alvernhe, canorgues de Clermon, bels hom et avinens, e savis, e de sen natural.

Peire Rotgier si fo d'Alvernhe, canorgues de Clermon, bels hom et avinens, e savis, e de sen natural. E trobava e cantava be. E laisset la canorga e fes se joglar, et anet per cortz; e foron grazit li sieu cantar. 
E venc s'en à Narbona en la cort de madona na Esmengarda, qu'era de gran valor e de gran pretz; et ela l'aculhit fort et onret, e l fes gran be.
Et el s'enamoret d'ela e'n fes sos vers e sas cansos; et ela lo pres en grat: e la clamava Tort-n'avetz.
Lonc temps estec ab ela en cort; e fon cregut qu'el agues d'ela joi d'amor, don ela fo blasmada de las gens d'aquela encontrada: e per temor del dit de la gen si l det comiat. Et el parti de si e s'en anet dolens e pensieus, e consiros e marritz, à 'n Raymbaut d'Aurenca, si com el dis el sirventes que fetz de lui:
Senh' en Raïmbaut, per vezer
De vos lo conort e'l solatz.
Lonc temps estec ab el; et estet en Espanha ab lo bon rei 'n Anfos de Castela, et ab lo rei n' Anfos d'Arago, et ab lo bon comte Ramon de Toloza. Gran onor ac él mon tan com el i estec; mas pois se rendet à l'orde de Gran mon, e lai definet.

2701, 7225-6, 7698, C.

Rambaud d' Orange, Raimbaut d’Aurenga

Senh' en Raïmbaut, per vezer
De vos lo conort e'l solatz
Soi sai vengutz tost e viatz,
Mais que no son per vostr'aver;
Que sapcha dir quan m'en partrai
Com es de vos ni com vos vai,
Qu' enqueron m'en mans entre nos.

Tant ai de sen e de saber,
E tan soi savis e membratz, 
Quant aurai vostres faitz guardatz, 
Qu'al partir en sabrai lo ver;
Si ta's lo gabs com hom retrai, 
O si n'es tant, o mens o mai, 
Com aug dir ni comtar de vos.

Gardatz que sapchatz mantener
Aqo qez eras comensatz;
Quar hom on plus aut es pujatz
Plus bas cai, si s laissa cazer.
Pos dizon tug que mal estai,
Pos que fes, pos eras no fai,
Qu'eras no te condug ni dos.

Qu'ab pro manjar et ab jazer
Pot hom estar suau malvatz;
Mas de grans afans es cargatz
Cel que bon pretz vol mantener:
Ops l'es que s percas sai e lai
E tolha do, si co s'escai,
Quan veira qu'es loc e sazos.

D'aisso volh que digatz lo ver
S'auretz nom drutz o molheratz,
O per qual seretz apelatz,
O'ls volretz amdos retener.
Vejaire m'es, al sen qu'ieu ai,
Segon que cug, mas non o sai,
Qu'adreg los auretz ambedos.

Si voletz el segle parer,
Siatz en loc fols ab los fatz;
Et aqui meteis vos sapchatz
Ab los savis gent captener:
Qu'aissi cove qu'om los assai,
Ab ira'ls us, autres ab jai,
Ab mal los mals, ab be los bos.

Nous fassatz de sen trop temer,
Per qu'om diga: trop es menbratz;
Qu'en tal loc vos valdra foldatz
On sen no poiria valer.
Tan quant auretz pel saur ni bai,
E'l cor aissi fresquet e gai,
Gran sen nous er honor ni pros.

Senh' en Raïmbaut, ie m n'irai,
Mas vostre respost auzirai,
Sius platz, ans que parta de vos.

Note. Dans le manuscrit 7226, cette pièce est la dernière de celles du poète. Comme il y est constamment nommé P. Rotgier da Mirapeys, peut-être a-t-il existé deux troubadours du nom de Roger.

Roger Torrent

viernes, 13 de octubre de 2023

XV, Ples de tristor, marritz e doloiros

XV.


Ples de tristor, marritz e doloiros

Comens est planh per lo dan remembrar

E per lo dol, que tart deu oblidar,

Que Narbones sosten tant angoissos,

Per la greu mort del senhor de Narbona,

Del vescomt En Amalric mo senhor,

Don deu aver trebalh tota gens bona

E la sua pus lonc temps e maior.


Qui senhor pert aver deu gran dolor,

Quan l' a humil e franc, ses forsa far,

E 'l pot ab be a son voler menar,

Et es senher naturals ab honor;

Doncx perdut l' a Narbones e Narbona,

Don deu esser totz lo pobles ploros,

Quar elh era la pus nobla persona

Per dreg dever que d' est lenguatge fos.


Si de poder estes tan auctoros

Com de dever fazen son benestar,

Fera de si per tot lo mon parlar

Per ardimen, per sen e per faitz bos,

Qu' ab Narbones tot sol et ab Narbona

S' es d' enemicx honratz, don a lauzor

Elh e sas gens, qui liautatz razona,

Quar senhor an ab bona fe amor.


Anc nulh vil fag vergonhos ab follor

Ni ab enjan no 'l vi hom comensar,

Ans s' es volgutz ab liautat menar

Part son poder, fazen faitz de valor,

E plazia 'l tant lo faitz de Narbona

Qu' autres estars non l' era saboros,

Ni anc nulh temps ab voluntat fellona

A son poble non fon contrarios.


Dieus, de salvar las armas poderos,

Per merce us prec que denhetz perdonar,

Senher, si us platz, a l' arma, e luec dar

En paradis entr' els sans pres de vos,

De mo senhor N Amalric de Narbona,

E son poble gardatz de deshonor,

E sos efans, aissi quon dreitz o dona,

Tengan en patz lur terra ses clamor.


Si s pessa ben lo pobles de Narbona

Quals dans li es la mortz de mo senhor,

Del conortar leu non a razon bona,

Ans l' a mout gran qu' en sospir e qu' en plor.


Aissi cum suelh del senhor de Narbona

Chantar ab gaug, ne chanti ab dolor,

Quar l' ai perdut, de que ai ma persona 

Ab marrimen plena de gran tristor.


Giraud Riquier.

jueves, 20 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA NOVENA

Giletta de Narbona cure al rey de Fransa de una fístula; li demane per home a Beltramo del Rosselló, que, casánse en ella contra la seua voluntat, a Florencia sen va enfadat; aon, festeján a una jove, en ves de esta, Giletta se gite en ell y té de ell dos fills, pel que ell, después, sentín amor per nella, la pren com dona.

Quedabe, al no vóldre negá lo seu privilegio a Dioneo, sol la Reina per contá la seua história, pel que, ésta, sense esperá a sé solisitada per los seus, tota amorosa, va escomensá a parlá:
¿Quí contará ara una história que paregue bona, habén escoltat la de Laureta?

Alguna ventaja ha sigut que ella no fore la primera, que después poques de les atres mos hagueren agradat, y aixina espero que passo en les que esta jornada queden per contá. Pero sigue com sigue, aquella que sobre lo presén assunto me se ocurrix tos contaré.

Al Reino de Fransa va ñabé un gentilhome de nom Isnardo, conde del Rosselló, que com poca salut teníe, sempre teníe a la seua vora a un meche de nom mestre Gerardo de Narbona. Teníe lo dit conde un sol fill minut, de nom Beltramo, que ere hermossíssim y amable, y en ell atres chiquets de la seua edat se educaben, entre los que estabe una chiqueta del dit meche cridada Giletta, la que infinito amor, y mes allá del que conveníe a la seua tendra edat, va ficá en este Beltramo.

Este, mort lo conde y confiat ell a les mans del rey, va tíndre que anássen a París, per lo que la joveneta se va quedá desconsolada. Habén mort lo pare de ella no mol después, si alguna raó honesta haguere tingut, de bona gana a París per a vore a Beltramo hauríe anat; pero estáe mol guardada, perque rica y sola habíe quedat, no trobabe cap camí honesto. Y sén ella ya de edat de pendre home, no habén pogut may olvidá a Beltramo, habíe rechassat a mols en los que sons paréns la habíen volgut casá sense manifestá la raó.

Va passá que, inflamada ella per l´amor de Beltramo mes que may, perque sentíe que se habíe fet un hermossíssim jove, va sentí una notissia, de cóm al rey de Fransa li habíe quedat una fístula que grandíssima molestia y grandíssim doló li ocasionabe, y no se habíe pogut encara trobá un dotó (encara que mols u hagueren intentat) que lo haguere pogut curá de alló, sino que tots lo habíen empijorat; per naixó lo rey, desesperánse, ya de ningú volíe consell ni ajuda.
La jove se va ficá mol contenta y va pensá que aixina tindríe una raó legítima per a aná a París, y si ere la enfermedat que ella creíe, fássilmen podríe curá al rey y demanáli a Beltramo per home. Com habíe adeprés de son pare moltes coses, va prepará uns polvos en sertes herbes medissinals per a la enfermedat que pensabe que ere, va montá a caball y a París sen va aná. Y abáns de fé res se les va ingeniá per a vore a Beltramo, y después, anán dabán del rey, de grássia li va demaná que la seua enfermedat li mostrare. Lo rey, veénla jove, hermosa y agradable, no lay va sabé negá, y lay va amostrá. En cuan la va vore, va sentí esperanses de podé curál, y li va di:

- Monseñor, si voléu, sense cap molestia o pena vostra, espero que dins de vuit díes tos sanaré de esta enfermedat.

Lo rey, per an ell mateix, se va burlá de les seues paraules dién:

- ¿Lo que los millós meches del món no han pogut ni sabut, una dona jove cóm
podrá sabéu?

Pero li va agraí la seua bona voluntat y va contestá que se habíe proposat no seguí ya cap consell de meche.

La jove li va di:

- Monseñor, despressies lo meu arte perque soc jove y dona, pero tos recordo que yo no curo en la meua siensia, sino en la ajuda de Déu y en la siensia del mestre Gerardo narbonense, que va sé mon pare, un famós meche mentres va viure.
Lo rey, entonses se va di: «potsé me ha manat Déu an esta; ¿per qué no probo lo que sap fé, pos diu que sense patí molesties me curará en poc tems?», y habén dessidit probáu, va di:

- Damisela, y si no me curéu, después de fémos rompre la nostra dessisió, ¿qué voléu que to se faigue?

- Monseñor - va contestá la jove- , vigiléume, y si abans de vuit díes no tos curo, féume cremá viva; pero si tos curo, ¿quín premio me donaréu?
Lo rey li va contestá:
- Me pareix que encara estéu sense home; si u féu, tos casarem be y ben alt.
La jove li va di:

- Monseñor, verdaderamen m´agrade que vos me caséu, pero voldría demanátos yo l´home, entenén que no tos demanaré cap dels vostres fills ni de la família real.

Lo rey enseguida lay va prometre. La jove va escomensá la faena y, en poc tems, abans del tems fixat, li va torná la salut, pel que lo rey, sentínse curat, va di:

- Damisela, tos hau guañat be un home.

Ella li va contestá:

- Pos, monseñor, voldría a Beltramo de Rosselló, a qui infinitamen desde la infansia vach escomensá a vóldre y desde entonses sempre lo hay vullgut mol.
Forta cosa li va pareixe al rey tíndrelay que doná, pero com u habíe prometut, no volén faltá a la seua paraula, lo va fé cridá y aixina li va di:
- Beltramo, volem que tornéu a goberná lo vostre condat y que en vos tos emportéu a una damisela que tos ham donat per dona.
Va di Beltramo:
- ¿Y quí es la damissela, monseñor?

Lo rey li va contestá:

- Es aquella que en les seues medissines me ha tornat la salut.
Beltramo, que la coneixíe y la habíe vist, encara que mol bella li pareguere, sabén que no ere de linaje que a la seua noblesa corresponguere, tot ofés va di:

- Monseñor, ¿me voléu doná per dona a una pelacañes? No la pendré may per dona.

Lo rey li va di:
- ¿Pos voléu vos que no cumpligam la nostra paraula, que per a recuperá la salut li vam doná a la damisela que tos ha demanat per home en premio?
- Monseñor - va di Beltramo- , podéu péndrem tot lo que ting, y donám, com lo vostre home que soc, a qui tos agrado: pero estéu segú de aixó, que may estaré contén en tal matrimoni.

- Sí que u estaréu - va di lo rey- , perque la damisela es hermosa y prudén y tos vol mol, pel que esperam que mol mes felís vida tinguéu en ella que tindríeu en una dama de mes alt linaje.

Beltramo va callá y lo rey va fé prepará en gran aparato la festa de les bodes; y arribat lo día per an alló determinat, per molta mala gana que portare Beltramo, en presensia del rey la damisela se va casá en qui mes que an ella mateixa volíe.

Y fet aixó, com ya teníe pensat lo que debíe fé, dién que al seu condat volíe torná y consumá allí lo matrimoni, li va demaná llissensia al rey; y, montán a caball, en ves de anássen cap al seu condat, va colá cap a la Toscana. Y sabén que los florentinos reñíen en los de Siena, se va disposá a ficás al seu bando, aon alegremen ressibit y en honor, va sé fet capitá de serta cantidat de gen y va ressibí de ells bon jornal, se va quedá al seu servissi y va estáy mol tems.
La ressién casada, poc contenta de tal sort, esperán podé fel torná al seu condat sen va aná cap al Rosselló, aon va sé ressibida per tots com la seua Siñora. Va trobá allí, com habíe estat mol tems sense conde, totes les coses descompostes, tot estragos. Com a Siñora prudén en gran diligensia y solissitut totes les coses va ficá en orden, pel que los subdits mol conténs se van ficá y la van tíndre en molta estima y la van vóldre mol, reprochánli al conde que en ella no se contentare.

Habén la Siñora ficat tot lo país en dansa, per mich de dos caballés lay va fé comunicá al conde, rogánli que, si per nella no volíe torná al seu condat, lay comunicare, y ella, per a complaíl, sen aniríe.
Ell, duríssimamen, va di:

- Que faigue lo que li dono la gana: en cuan a mí, tornaré allí a está en ella cuan tingue este anell al seu dit, y als brassos un fill engendrat per mí.

Teníe lo anell en gran apressio y may se separabe de ell, perque li habíen donat a entendre que teníe sert poder. Los caballés van sentí la dura condissió ficada en aquelles dos coses casi imposibles, y veén que en les seues paraules de la seua intensió no podíen móurel, van torná a la Siñora y la seua resposta li van contá.

Ella, mol dolorida, después de pensássu mol, va vóldre sabé si aquelles dos coses podíen ocurrí y aón, per a que com a resultat puguere recuperá al seu home. Y habén pensat lo que teníe que fé, reunits una part dels mes grans y millós homes del seu condat, los va contá en paraules dignes de compassió lo que abáns habíe fet per amor del conde, y los va amostrá lo que habíe passat per alló, y finalmen los va di que la seua intensió no ere que per la seua estansia allí lo conde estiguere en perpetuo exili, pel que enteníe passá lo que li quedare de vida fen peregrinassions y obres de misericordia per a la salvassió de la seua alma; y los va rogá que la protecsió y lo gobern del condat prengueren y lay digueren al conde, que ella forra, vuida, libre li habíe dixat la seua possessió y se habíe alluñat en la intensió de no torná may mes al Rosselló.

Aquí, mentres ella parlabe, van sé derramades llágrimes per mols de aquells homes bons y li van fé mols rogs de que cambiare de opinió y que se quedare; pero de res van serví. Ella, encomanánlos a Déu, en un cusí seu y una camarera, en hábit de peregrinos, ben provits de dinés y valioses joyes, sense que dingú sapiguere aón anabe, se va ficá en camí y no se va aturá hasta que va arribá a Florencia.

Allí estabe a una posadeta que teníe una bona dona viuda, sense cap lujo, com una pobre peregrina, en lo dessich de sentí notíssies del seu siñó. Va passá, pos, que al día siguién va vore passá a Beltramo per dabán de la fonda, a caball en la seua compañía, y encara que mol be lo va coneixe no va dixá de preguntáli a la bona dona de la fonda quí ere.

La posadera li va contestá:

- Es un gentilhome forasté, lo conde Beltramo, amable, cortés y mol amat an esta siudat; y lo mes enamorat del món de una veína nostra, que es dona noble, pero pobre. Es una honestíssima jove, y per la pobresa encara no se ha casat, viu en sa mare, prudentíssima y bona Siñora; potsé que, si no fore per sa mare, hauríe fet ya lo que este conde haguere volgut.
 
La condesa, sentín estes paraules, les va retindre be; examinán tots los detalls, y ben compreses totes les coses, va pendre la seua dessisió, y adepresa la casa y lo nom de la Siñora y de la seua filla amada pel conde, un día, de amagatóns, en hábit de peregrina, allí sen va aná, va trobá a la Siñora y a la seua filla mol pobres y les va saludá. Li va di a la Siñora que cuan li anare be volíe parláli. La honrada Siñora, eixecánse, va di que la podíe escoltá; y entrán les dos a una alcoba, y prenén assiento, va escomensá la condesa:
- Siñora, me pareix que tos contáu entre los enemics de la fortuna com me conto yo, pero si vullguereu, per ventura podríeu a vos y a mí consolámos. La Siñora va contestá que no volíe datra cosa que consolás honestamen. Va seguí la condesa:

- Me es nessessaria la vostra paraula, en la que si confío y vos me engañareu, faríeu malbé los vostres assuntos y los meus.

- En confiansa - va di la noble Siñora- , diguéume tot lo que vullgáu, que may per mí siréu engañada.

Entonses la condesa, escomensán pel seu primé enamoramén, quí ere ella y lo que hasta aquell día li habíe passat li va contá, de tal manera que la noble Siñora, com ya en part u habíe sentit a datres, va escomensá a sentí compassió de ella. Y la condesa, contades les seues aventures, va seguí:

- Ya hau sentit, entre les demés angusties, quines són les dos coses que nessessito tíndre si vull tíndre al meu home. A dingú mes coneixco que pugue ajudám a adquiríles mes que a vos, si es verdat lo que hay sentit, que lo conde lo meu home vol mol a la vostra filla.

La noble Siñora li va di:

- Siñora, si lo conde vol a la meua filla no u sé, pero mol u aparente; ¿pero qué puc yo per naixó conseguí del que vos dessichéu?
- Siñora - va contestá la condesa- , tos u diré, pero primé tos vull amostrá lo que vull donátos si me ajudéu. Vech que la vostra filla es hermosa y está en edat de donáli un home, y pel que hay entés y me pareix compendre, no tíndre dote per a donáli tos la fa tíndre a casa. Enteng, en recompensa del servissi que me faiguéu, donáli rápidamen dels meus dinés la dote que vos mateixa estiméu que per a casála honradamen sigue menesté.
A la Siñora, com estabe en nessessidat, li va vindre be la oferta, pero com teníe lo ánimo noble, va di:

- Siñora, diguéume lo que yo puc fé per vos, y si es honesto per a mí u faré en gust, y vos después faréu lo que tos vaigue be.

Va di entonses la condesa:
- Nessessito que vos, per algú de qui tos fiéu, li faigáu di al conde lo meu home que la vostra filla está disposada a fé lo que ell gusto si pot sersiorás de que la ame com aparente, lo que may creurá si no li envíe lo anell que porte a la má y que ella ha sentit que ell vol tan; si ell lay envíe, vos mel donaréu; y después manaréu díli que la vostra filla está disposada a fé lo seu gust, y lo faréu vindre aquí de amagatóns y de amagatontes a mí, en ves de a la vostra filla, me ficaréu a la seua vora. Potsé me consedixque Déu la grássia de quedám preñada; y aixina después, tenín lo seu anell al dit y als brassos a un fill per nell engendrat, lo conquistaré y en ell viuré com la dona té que viure en lo seu home, habén sigut vos la que u haigue arreglat.
Cosa seria li va pareixe ésta a la Siñora, tenín temó de que li vinguere de ella la vergoña per a la seua filla; pero pensán que ere cosa honrada doná ocasió a que la bona Siñora recuperare al seu home y que en honesto fin se ficabe a fé alló, confiánse als seus bons y honrats sentiméns, no sol va prometre féu sino que pocs díes después, en secreta cautela, segóns les ordens que habíe donat, va obtindre lo anell (encara que una miqueta li haguere costat al conde) y an ella en ves de a la seua filla va ficá al llit en lo conde.
Als primés ajuntamens buscats pel conde, com li va apetí a Déu, la Siñora va quedá preñada de dos fills mascles, com lo parto va fé manifest al seu debut tems. Y no sol una vegada va alegrá la noble Siñora a la condesa en los abrassos del home, sino moltes, tan secretamen actuán que may se va sabé una paraula de alló. Lo conde sempre va creure que estabe en aquella a qui volíe, sense pensás que estabe en la seua dona, a la que no coneixíe ni reconeixíe. Cuan sen anabe, li donabe diverses joyes hermoses y de valor, que la condesa guardabe. Cuan ella se va sentí en estat, no va volé mes demanáli ajuda a la honrada Siñora, y li va di:

- Siñora, per la mersé de Déu y la vostra ting lo que dessichaba, y per naixó es tems que faiga lo que tos vach di, per a anámen después.

La honrada Siñora li va di que no u habíe fet per cap recompensa, sino perque li pareixíe un deber féu per a fé una bona obrá.
La condesa li va di:
- Siñora, no vull donátos lo que me demanéu com un premio, sino per a obrá be, a mí me pareix que té que fes aixina.
La honrada Siñora entonses, per la nessessidat obligada, en grandíssima vergoña, sen lires li va demaná per a casá a la seua filla. La condesa, veén la vergoña y sentín la seua discreta petissió, ni va doná singsentes y tantes joyes hermoses y valioses que valíen un atre tan; en lo que la honrada Siñora, mol mes que contenta, li va doná tantes grássies com va pugué a la condesa, y esta, separánse de ella, sen va entorná cap a la fonda.
La honrada Siñora, per a evitá que Beltramo enviare an algú o vinguere a casa seua, en la filla sen va aná al campo a casa dels seus paréns, y Beltramo al cap de poc tems, reclamat per los seus homes, a casa seua, sentín que la condesa se habíe alluñat, sen va entorná. La condesa, sentín que sen habíe anat de Florencia y tornat al seu condat, se va ficá mol contenta; y se va quedá a Florencia hasta que lo tems de parí va vindre, y va tíndre dos fills mascles mol assemellats a son pare. Y cuan li va pareixe adecuat, ficánse en camí, sense sé per dingú reconeguda, en ells va aná cap a Montpellier. Descansán allí algúns díes, y habén indagat sobre lo conde y aón estiguere, y enteránsen de que lo día de Tots Sans al Rosselló anabe a fé una gran festa de dames y caballés, sempre disfrassada de peregrina (com habíe eixit de allí), allá sen va aná. Y sentín a les dames y als caballés reunits al palau del conde a pun de assentás a la taula, sense cambiás de hábit, en los seus fillets en brassos va pujá a la sala, obrínse pas entre tots, hasta que va vore al conde, y tiránseli als peus, va di plorán:
- Siñó meu, yo soc la teua desventurada dona, que per a dixát torná y está a casa teua, mol tems hay estat voltán. Per Déu te requerixco que les condissións que me vas ficá per mich de los dos caballés que te vach enviá les mantingues:
aquí está lo teu anell al meu dit, y aquí, als meus brassos, ting no sol a un sino a dos fills teus.

Es hora ya de que siga per tú ressibida com a dona, segóns la teua promesa.
Lo conde, al sentí aixó, se va quedá esglayat al reconéixe lo anell, y tamé als dos fills, que tan se li pareixíen o assemelláen; pero va di:

- ¿Cóm pot habé passat aixó?

La condesa, en gran sorpresa del conde y de tots los que estaben preséns, ordenadamen va contá lo que habíe passat y cóm; pel que lo conde, veén que diebe la verdat y veén la seua perseveránsia y lo seu bon juissi, y ademés an aquells dos fillets tan hermosos, per a cumplí lo que habíe prometut y per a complaí a tots los seus homes y a les dames, que tots li rogaben que an esta com a la seua legítima dona aculliguére ya y honrare, va renunsiá a la seua obstinada duresa y va fé ficás de peu a la condesa, la va abrassá y besá y com a legítima dona la va reconéixe, y als bessóns va reconéixe com fills seus; y fénla vestís en robes conveniéns per an ella, en grandíssim plaé de cuans allí ñabíe y de tots los seus atres vasallos que alló van sentí, va fé no sol tot aquell día, sino moltíssims mes grandíssima alifara y jubiléu, y desde aquell día an ella sempre com a la seua dona honrada la va volé y la va apressiá.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-dessima.html