champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
martes, 20 de octubre de 2026
Guiraut Riquier, Narbona. pastorella 1, 2, 3, 4, 5, 6
domingo, 11 de octubre de 2026
Peire Rotgier. Senh' en Raïmbaut, per vezer
Et el s'enamoret d'ela e'n fes sos vers e sas cansos; et ela lo pres en grat: e la clamava Tort-n'avetz.
viernes, 13 de octubre de 2023
XV, Ples de tristor, marritz e doloiros
XV.
Ples de tristor, marritz e doloiros
Comens est planh per lo dan remembrar
E per lo dol, que tart deu oblidar,
Que Narbones sosten tant angoissos,
Per la greu mort del senhor de Narbona,
Del vescomt En Amalric mo senhor,
Don deu aver trebalh tota gens bona
E la sua pus lonc temps e maior.
Qui senhor pert aver deu gran dolor,
Quan l' a humil e franc, ses forsa far,
E 'l pot ab be a son voler menar,
Et es senher naturals ab honor;
Doncx perdut l' a Narbones e Narbona,
Don deu esser totz lo pobles ploros,
Quar elh era la pus nobla persona
Per dreg dever que d' est lenguatge fos.
Si de poder estes tan auctoros
Com de dever fazen son benestar,
Fera de si per tot lo mon parlar
Per ardimen, per sen e per faitz bos,
Qu' ab Narbones tot sol et ab Narbona
S' es d' enemicx honratz, don a lauzor
Elh e sas gens, qui liautatz razona,
Quar senhor an ab bona fe amor.
Anc nulh vil fag vergonhos ab follor
Ni ab enjan no 'l vi hom comensar,
Ans s' es volgutz ab liautat menar
Part son poder, fazen faitz de valor,
E plazia 'l tant lo faitz de Narbona
Qu' autres estars non l' era saboros,
Ni anc nulh temps ab voluntat fellona
A son poble non fon contrarios.
Dieus, de salvar las armas poderos,
Per merce us prec que denhetz perdonar,
Senher, si us platz, a l' arma, e luec dar
En paradis entr' els sans pres de vos,
De mo senhor N Amalric de Narbona,
E son poble gardatz de deshonor,
E sos efans, aissi quon dreitz o dona,
Tengan en patz lur terra ses clamor.
Si s pessa ben lo pobles de Narbona
Quals dans li es la mortz de mo senhor,
Del conortar leu non a razon bona,
Ans l' a mout gran qu' en sospir e qu' en plor.
Aissi cum suelh del senhor de Narbona
Chantar ab gaug, ne chanti ab dolor,
Quar l' ai perdut, de que ai ma persona
Ab marrimen plena de gran tristor.
Giraud Riquier.
jueves, 20 de diciembre de 2018
TERSERA JORNADA. NOVELA NOVENA
Giletta de Narbona cure al rey de Fransa de una fístula; li demane per home a Beltramo del Rosselló, que, casánse en ella contra la seua voluntat, a Florencia sen va enfadat; aon, festeján a una jove, en ves de esta, Giletta se gite en ell y té de ell dos fills, pel que ell, después, sentín amor per nella, la pren com dona.
Alguna ventaja ha sigut que ella no fore la primera, que después poques de les atres mos hagueren agradat, y aixina espero que passo en les que esta jornada queden per contá. Pero sigue com sigue, aquella que sobre lo presén assunto me se ocurrix tos contaré.
Este, mort lo conde y confiat ell a les mans del rey, va tíndre que anássen a París, per lo que la joveneta se va quedá desconsolada. Habén mort lo pare de ella no mol después, si alguna raó honesta haguere tingut, de bona gana a París per a vore a Beltramo hauríe anat; pero estáe mol guardada, perque rica y sola habíe quedat, no trobabe cap camí honesto. Y sén ella ya de edat de pendre home, no habén pogut may olvidá a Beltramo, habíe rechassat a mols en los que sons paréns la habíen volgut casá sense manifestá la raó.
La jove se va ficá mol contenta y va pensá que aixina tindríe una raó legítima per a aná a París, y si ere la enfermedat que ella creíe, fássilmen podríe curá al rey y demanáli a Beltramo per home. Com habíe adeprés de son pare moltes coses, va prepará uns polvos en sertes herbes medissinals per a la enfermedat que pensabe que ere, va montá a caball y a París sen va aná. Y abáns de fé res se les va ingeniá per a vore a Beltramo, y después, anán dabán del rey, de grássia li va demaná que la seua enfermedat li mostrare. Lo rey, veénla jove, hermosa y agradable, no lay va sabé negá, y lay va amostrá. En cuan la va vore, va sentí esperanses de podé curál, y li va di:
- Monseñor, si voléu, sense cap molestia o pena vostra, espero que dins de vuit díes tos sanaré de esta enfermedat.
- ¿Lo que los millós meches del món no han pogut ni sabut, una dona jove cóm
podrá sabéu?
Pero li va agraí la seua bona voluntat y va contestá que se habíe proposat no seguí ya cap consell de meche.
La jove li va di:
- Damisela, y si no me curéu, después de fémos rompre la nostra dessisió, ¿qué voléu que to se faigue?
La jove li va di:
- Monseñor, verdaderamen m´agrade que vos me caséu, pero voldría demanátos yo l´home, entenén que no tos demanaré cap dels vostres fills ni de la família real.
Lo rey enseguida lay va prometre. La jove va escomensá la faena y, en poc tems, abans del tems fixat, li va torná la salut, pel que lo rey, sentínse curat, va di:
- Damisela, tos hau guañat be un home.
- Pos, monseñor, voldría a Beltramo de Rosselló, a qui infinitamen desde la infansia vach escomensá a vóldre y desde entonses sempre lo hay vullgut mol.
Lo rey li va contestá:
- Es aquella que en les seues medissines me ha tornat la salut.
Beltramo, que la coneixíe y la habíe vist, encara que mol bella li pareguere, sabén que no ere de linaje que a la seua noblesa corresponguere, tot ofés va di:
- Monseñor, ¿me voléu doná per dona a una pelacañes? No la pendré may per dona.
- Sí que u estaréu - va di lo rey- , perque la damisela es hermosa y prudén y tos vol mol, pel que esperam que mol mes felís vida tinguéu en ella que tindríeu en una dama de mes alt linaje.
Beltramo va callá y lo rey va fé prepará en gran aparato la festa de les bodes; y arribat lo día per an alló determinat, per molta mala gana que portare Beltramo, en presensia del rey la damisela se va casá en qui mes que an ella mateixa volíe.
Y fet aixó, com ya teníe pensat lo que debíe fé, dién que al seu condat volíe torná y consumá allí lo matrimoni, li va demaná llissensia al rey; y, montán a caball, en ves de anássen cap al seu condat, va colá cap a la Toscana. Y sabén que los florentinos reñíen en los de Siena, se va disposá a ficás al seu bando, aon alegremen ressibit y en honor, va sé fet capitá de serta cantidat de gen y va ressibí de ells bon jornal, se va quedá al seu servissi y va estáy mol tems.
La ressién casada, poc contenta de tal sort, esperán podé fel torná al seu condat sen va aná cap al Rosselló, aon va sé ressibida per tots com la seua Siñora. Va trobá allí, com habíe estat mol tems sense conde, totes les coses descompostes, tot estragos. Com a Siñora prudén en gran diligensia y solissitut totes les coses va ficá en orden, pel que los subdits mol conténs se van ficá y la van tíndre en molta estima y la van vóldre mol, reprochánli al conde que en ella no se contentare.
Habén la Siñora ficat tot lo país en dansa, per mich de dos caballés lay va fé comunicá al conde, rogánli que, si per nella no volíe torná al seu condat, lay comunicare, y ella, per a complaíl, sen aniríe.
Ell, duríssimamen, va di:
- Que faigue lo que li dono la gana: en cuan a mí, tornaré allí a está en ella cuan tingue este anell al seu dit, y als brassos un fill engendrat per mí.
Ella, mol dolorida, después de pensássu mol, va vóldre sabé si aquelles dos coses podíen ocurrí y aón, per a que com a resultat puguere recuperá al seu home. Y habén pensat lo que teníe que fé, reunits una part dels mes grans y millós homes del seu condat, los va contá en paraules dignes de compassió lo que abáns habíe fet per amor del conde, y los va amostrá lo que habíe passat per alló, y finalmen los va di que la seua intensió no ere que per la seua estansia allí lo conde estiguere en perpetuo exili, pel que enteníe passá lo que li quedare de vida fen peregrinassions y obres de misericordia per a la salvassió de la seua alma; y los va rogá que la protecsió y lo gobern del condat prengueren y lay digueren al conde, que ella forra, vuida, libre li habíe dixat la seua possessió y se habíe alluñat en la intensió de no torná may mes al Rosselló.
Allí estabe a una posadeta que teníe una bona dona viuda, sense cap lujo, com una pobre peregrina, en lo dessich de sentí notíssies del seu siñó. Va passá, pos, que al día siguién va vore passá a Beltramo per dabán de la fonda, a caball en la seua compañía, y encara que mol be lo va coneixe no va dixá de preguntáli a la bona dona de la fonda quí ere.
La posadera li va contestá:
- Me es nessessaria la vostra paraula, en la que si confío y vos me engañareu, faríeu malbé los vostres assuntos y los meus.
Entonses la condesa, escomensán pel seu primé enamoramén, quí ere ella y lo que hasta aquell día li habíe passat li va contá, de tal manera que la noble Siñora, com ya en part u habíe sentit a datres, va escomensá a sentí compassió de ella. Y la condesa, contades les seues aventures, va seguí:
- Ya hau sentit, entre les demés angusties, quines són les dos coses que nessessito tíndre si vull tíndre al meu home. A dingú mes coneixco que pugue ajudám a adquiríles mes que a vos, si es verdat lo que hay sentit, que lo conde lo meu home vol mol a la vostra filla.
La noble Siñora li va di:
- Siñora, diguéume lo que yo puc fé per vos, y si es honesto per a mí u faré en gust, y vos después faréu lo que tos vaigue be.
- Siñora, per la mersé de Déu y la vostra ting lo que dessichaba, y per naixó es tems que faiga lo que tos vach di, per a anámen después.
La condesa li va di:
aquí está lo teu anell al meu dit, y aquí, als meus brassos, ting no sol a un sino a dos fills teus.
Es hora ya de que siga per tú ressibida com a dona, segóns la teua promesa.
Lo conde, al sentí aixó, se va quedá esglayat al reconéixe lo anell, y tamé als dos fills, que tan se li pareixíen o assemelláen; pero va di:
https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-dessima.html



