Mostrando entradas con la etiqueta apeo. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta apeo. Mostrar todas las entradas

lunes, 10 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA PRIMERA.

JORNADA SEXTA. NOVELA PRIMERA.

Un caballé li diu a doña Oretta que la portará a caball y li contará una historia, y contanla desordenadamen, ella li rogue que la apeo del caball.


Joves siñores, com a les nits clares són les estrelles o los estels ornamén del sel y a la primavera les flos de los verts prats, y de los montes los abrets revestits, aixina de les corteses costums y de los bells discursos u són les frasses ingenioses; éstes, com són curtes, milló convenen a les dones que als homens, perque a les dones, mes que als homens, les afee lo mol parlá. Es verdat que, sigue quina sigue la raó, o la mitat del nostre ingenio o la singular enemistat que als nostres siglos tingue lo sel, avui en día, poques o cap dona queden que ne sápien di algunes als moméns oportúns, o, si se diuen, enténdreles com convé: lo que es vergoña general de totes les dones. Pero com ya sobre esta materia prou va parlá Pampínea, no vull seguí abán; pero per a fetos vore lo majo que es diles al momén chust, tos contaré una cortés impossisió de silensio feta per una gentil Siñora a un caballé.

Moltes de vatres podréu sabé (per habéu vist o sentit) que no fa mol tems va ñabé a la nostra siudat una gentil, cortés y elocuén Siñora, de la que encara no se ha olvidat lo nom. Se díe doña Oretta, y va sé la dona de micer Geri Spina. Ella, están per casualidat al campo, com ara estem natros, y caminán per allí per a entretindres en unes atres siñores y caballés, que habíe tingut a casa a amorsá, y sén lo camí llarg desde allí aon eixíen hasta aon esperaben arribá tots a peu, va di un dels caballés de la compañía:

- Doña Oretta, si voléu, yo tos portaré a caball un bon tros del camí que teníu que caminá, y tos contaré una de les millós histories del món.

La Siñora li va contestá: - Siñó, mol tos u agraíxco.

Lo caballé, a qui potsé no li paráe milló la espasa al sinto que lo novelá a la llengua, sentit aixó, va escomensá una historia que en verdat ere de per sí mol maja, pero repetín ell tres o cuatre vegades una mateixa paraula, y a vegades tornán cap atrás, y dién:

«No es aixina com u hay dit», y en frecuensia equivocanse en los noms, diénne un en ves de un atre, espentoláe la narrassió; sense contá en que péssimamen faye la expossisió de les persones y de los actes que passáen. Doña Oretta, al sentíl, li entráen unes suós y un mal de cor com si, mol dolenta, estiguere a pun de morís. Cuan ya no podíe patíu mes, veén que lo caballé habíe entrat a un embolic y no sabíe cóm eixí, li va di:

- Siñó, este caball vostre té un trote mol du, per lo que tos rogo que me dixéu baixá.

Lo caballé, que ere mol milló entenedó que narradó, entesa la alusió, y prenenla a broma en bon humor, va pendre ma de atres noveles, y la que habíe escomensat y mal seguit, la va dixá sense acabá.