Mostrando entradas con la etiqueta Folco. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Folco. Mostrar todas las entradas

miércoles, 21 de octubre de 2026

Roman de Girart de Rossilho. Vecvos per miei l'estorn lo vilh Draugo,

Girart de Rossilho.

Roman de Gerard de Rossillon, Girart de Roussillon, illuminated manuscript, c. 1450

Mss.: Oxford, Bodl. Can. Misc. 63 (O); Paris, f. franç. 2180 (P.); Londres, Mus. Brit. Harl. 4334. (L). - Girartz de Rossilho, nach der Pariser Handschrift herausgegeben von Dr. (Conr.; Konrad oder) Conrad Hofmann, Berlin 1855-57, v. 1909-2049 et 6639-6943 (Ho). Cf. Gérard de Roussillon p. p. Fr. Michel, Paris 1866 (Mi.), et Foerster, Stürzinger et Apfelstedt, Romanische Studien V (1880), O (v. 2529-2677 et v. 7571-7884). - Grdr. § 15, p. 14 s. St. 3 ss.

Vecvos per miei l'estorn lo vilh Draugo,
lo paire don Girart, l'oncle Folco!
E sis el chaval bai qu'ac de Muco,
ac vestit un ausberc, gran, fremilo,
qu'issi de la fornatz Espandrago, -
onques per negun' arma falsatz no fo -,
e ac lassat son elme de barato,
obrat ab aur e peiras tot d'eviro; 
plus resplan que estela que lhutz el tro;
e ac sencha la spasa de Marbio,
escut portet e lansa a gonfano,
e venc los sautz menutz pel plan cambo;
mas de gen retenir semblet baro,
e escridet al rei en sa razo:
“Per un sol chavalier garda no m do.”
Vecvos lo duc Terric denan Karlo:
“Don reis, conoissetz vos est Bergonho?” 
“Per mon cap,” so ditz Karles, “car aquo no.” 
“So es Draugues, lo vilhs, de Rossilho,
lo paires don Girart, l'oncles Folco.
El me tolc ja ma terra e ma reio,
set ans n'estiei faiditz en un boisso.
Tenetz mi per coart e volpilho,
pos batalha demanda, s'ieu no la lh do.” 
E Karles respondet: “Ie us abando:
trop n'avetz pres lonc terme de vengaso;
aquesta volh vezer, ses ocaizo.”
Vecvos lo duc Terric del renc partit!
Peset li del contraile qu'el a auzit,
e sis e l'alferan amoravit,
e ac de bonas armas son cors garnit,
e venc los sautz menutz pel prat flurit:
siei ome los segueren, que son ardit.
Terrics cridet: “Auriu, vilh, cau, musit,
de la cavalairia vos vei giquit,
tan vos vei entre ls vostres que us an cobrit.”
E Draugues respondet: “Veus mi issit.
Ieu no amiei anc home que mo mal git.”
E brochet lo caval, veus l'en salhit!
Veus l'alferan el camp e l'arabit!
E lhi vassau s'en so aisi ferit,
lor escut son traucat, frah e partit,
e lhi ausberc fausat e descofit.
Veus Draugo per lo camp mort e delit!
Mais d'un' auna perpres de freselit,
la lansa e l gonfainos d'oltr' en issit.
Mas Terris fetz que savis, que la lh gequit,
quar l'escut e l'ausberc essems cosit,
mas no l tochet en carn, Dieus l'escarit.
Draugues retorna als seus, que so marit.
Vecvos Terric de l'aigua al plan issit!
Lor escalas van jondre de tal estrit,
viratz escut traucat, tan pihs ubrit
e tanta testa ab elme de bucs partit
e tan pe e tan ponh e tant aurit;
la clara aigua d'Arcen tota 'n cobrit,
del sanc que ieis dels mortz enrogesit.
Ben agro lhi Drauguo l'estorn bastit;
se no fos morz lor senher, fosso garit,
qu'era se tec Terris per escarnit,
que non ac de vint milia mil acomplit.
Mances i Angevi e Toronjatz,
celh foro davas Karle vint milia armatz,
vestitz los blancs ausbercs, elmes lassatz,
sos los elmes enclis e enbronchatz.
De gran batalha far van cossiratz,
cum veltres en cadena, que es amorsatz.
Lo coms Jaufres, lor senher, los a guidatz,
per mieh lo ga d'Arcen oltr' a passatz.
En apres passet Karles e sos barnatz.
Enquar no l sab Girartz ni fo membratz,
per lo dol de son paire, que es grans assatz,
quan Folques paraulet cum om senatz:
“A la fe Dieu, Girart, lo dol laissatz,
pos lo ducs es absoutz e cumergatz;
e quant el poira estre, sia vengatz.”
Adonc es e la sela Folques poiatz
e sobre una asta nova s'es apoiatz,
tornet s'en vas los seus e ditz lor: “Patz!
Senhor, franc chavalier, or m'escoltatz:
quant seretz en l'estorn ab els mesclatz,
feretz i aucietz e derocatz
tan que vos en siatz d'oltra passatz:
e puis trastuh essems sobr'els tornatz:
mais val assatz proesa que malvastatz.”
E siei home respondo: “Que predicatz?
Mas anem los ferir davas totz latz.”
Adoncas fo l'estorn fort, abduratz.
Bos e Folqu' e Seguis e lhi melhor
foro mais de vint milia comensador.
Viratz d'aur e d'argen ta gran lugor,
d'asier e de vernitz tal resplandor,
tanta lansa trencan ab auriflor
e tan donsel adreh envaidor.
En apres so vengut lhi feridor,
Pons e Ricartz e Coines, bon ponhador.
Or chavalgua Girartz ab gran legor.
Dons Odils venc, sos oncles, un pauc en por.
D'aquesta reiregarda vos trai auctor,
que so seisanta milia abdurador,
que so be de sembel apropchador.
On sab son enamic, sobre lhui cor
e si lo vai ferir de tal vigor
que del caval lo porta a terra por.
Or chalvagua (chavalgua) Girarts ab gran baudor
contra Karlo Martel, l'emperador,
e Karles venc vas lhui, ab sa feror:
vecvos una enquansa de gran dolor!
Lai on las oz s'encontren en un plan bel,
no i ac fossat ni barra, bos ni ramel.
Angevi van prumier e lhi Mancel,
lo coms Jaufres d'Angieu e Torongel.
Ab Girart so vint milia en un sembel,
no n i a un trop vilh ni barbustel:
Bos e Folqu' e Seguis en so capdel.
Lhi un crido Valea, lh' autre Rossel,
e lhi plusor la senha Karlo Martel.
Si com falx pren sa ponha, quan fer ausel,
de tal eslais se corro lhi jovencel:
no i a ta fort escut, non escantel, 
no fenda o no pertus o no arcel,
asta reida de fraisser, que no astel;
no i a ta fort ausberc', no desclavel.
Viratz tan dol levar, fresc e noel,
tanta coissa caer ab lo turmel,
e tan pe e tan ponh e tan budel;
mais en a remasutz en plan estel,
no n a ni vius ni mortz dedins Bordel.
Qui ferit et estors d'aquel masel,
Dieu ac a salvador e Gabriel.
Ben i feren Manses i Angevi,
Toronjatz e Flamenc, li Baudoi,
no lor so lhi Girart de ren acli.
Folqu' e Bos e Folchiers ab don Segui,
seilh guido lor companhas pel brulh fresni,
ensenhas de cendaz e d'aucassi,
gonfainos ab aurfres e nou polpri;
las flors denan lor foro fer aceiri,
don tan noble vassal receubro fi.
D'ira qu'en ac Girartz ac lo cor gri.
Per tant es descenduz desoz un pi 
e fichet sa senheira latz un marbri,
un peiro d'antix tems, Devins lo fi,
c'avia castel lonc l'aigua el Rovesi.
Lodoixs l'a fondut per un mati,
quant el deseretet aquel aisi.
Girartz es au peiro lo gran Devi;
de las iras que ac, Karlo maudi:
“A, reis, Dieus te cofunda, cor de masti!”
__ 

Era s en vai Girartz, engal soleilh,
per un estreh semdier, lat un caumelh,
e trobet una fon desotz un telh
e colget s'i a l'umbra per lo soleilh;
e volc se cumdurmir, que ac somelh;
mas non cugetz del comte, gaire dormel,
abans plora dels oilhs, tira l cabelh,
ditz, mais volgra estre mortz e un campeil
que l reis l'agues aucit, e siei feeilh.
E sa molher lhi ditz: “No far, donzel;
mas preia Damredieu que nos cosselh.”
D'aqui s'en son anat a un repaire,
don so mort de la guerra lhi filh e lh paire.
Lai auzissatz maldire e filha e maire,
e maudire Girart cum se fos laire.
Entre lo dol e l'ira e lo maltraire,
si no fos sa molher, no visques gaire.
Ela es savia e corteza e de bon aire,
e no paraula milhs nulhs predicaire:
“Senher, laissa lo dol, si t'en esclaire:
tostemps fust orgolhos e gueregaire,
batalhiers e engres de mal a faire;
i as plus omes mortz, no sabs retraire,
e lor ers paubrezitz e tout lor aire.
Era en pren Dieus justizia, lo drehs jutgaire.
Membre te del prodome del bos de Chaire,
que te det penidensa de mal retraire.
Enquer auras ta onor, si la vols faire.”
D'aqui son albergat aus ortz dauratz
on parto lhi cami d'aquels comtatz.
Lai aprendo tals novas don fo vertatz.
Aqui es us messatges tresier passatz:
Karles n'ac cen trames davas totz latz:
“Qui trobara Girart, s'es amenatz,
d'aur e d'argen lhi er set vetz pesatz.”
“Senher,” ditz la comtessa, “quar me creatz,
esquivem los chastels e las ciptatz
e totz los chavaliers e ls poestatz,
que la feunia es grans e l cobeitatz.
Quar, senher, vostre nom si lo camgatz.”
Et el lhi respondet: “Si cum vos platz.”
Aqui eis s'apelet Jolcun Malnatz.
Ab un lucrier felo es alberjatz:
fels es, mas sa molhers es plus assatz.
Lai lhi pren malaudia don fon greiatz
que de uchanta dias non fo levatz,
tro la nuh de Nadal que Dieus fo natz.
L'osdes lo fetz gitar de son palatz,
en l'arvolt d'un celier, desotz us gras.
Aqui ac la comtessa dolen solatz.
Girartz jac en l'arvolt, no i ac sirven,
mas sa molher que l sierve molt dossamen.
Ab tan veus Michael que a lui ven:
Dieus lo lhi a trames tot veramen.
Cel lhi portet un drap, denan lo lh ten:
“Dompna, per amor Dieu omnipoten,
que nasquet per tal nuh en Besleen,
me talh e cos d'est drap un vestimen!” 
Ela ditz: “Voluntiera.” Sempres lo pren,
talhet lo e l coset de mantenen.
A l'osde o comtero cilh seu sirven:
“La pautoniera cos molt vistamen.”
El lhi trames vestir d'un seu paren,
mandet que l cozes tost e non jes len.
Ela ditz al messatge molt umilmen:
“Amics, ieu en cos un a plus manen,
e puis penrai lo seu, si tan m'aten.”
E cel o recomtet tot aisamen.
Il s'en venc pels degras viassamen,
a lei de Satanas, iradamen,
e gitet los de tot son casamen.
Aita mal crestia no vistes anc;
quar gitar los a fahs foras el fanh.
Lo coms non ac vertut ni carn ni sanc.
La comtessa lo pres per miei lo flanc,
ela fo febla e cassa, de carn estanc:
ambedui son caheh dedins lo fanh.
Us prodom los gardet, que ac lo cor franc;
fetz de costa sun fuc ostar un banc
e fetz lhi faire lieh molet e blanc:
puis lhi det venazo e peish d'estanc.
E quant foren caeh amdui el brac,
lai esblesmet la dompna de dol que ac.
Lo prodom l'esgardet si cum Dieu plac,
e fetz l'en aportar tot freh e flac,
fetz far de latz son fuc un lieh on jac,
puis lhi det carn de bos e peis de lac
e tenc lo tant ab si tro guerit l'ac.
Girartz se regardet e jac evers
e non ac mas los os e l cur e ls ners.
“A Dieus,” ditz el, “tant iest vas mi teners!
Las obras que ai fachas, molt lah me mers.
Folqu' e Landrix m'o dis, cel de Nivers.
Bernart, Folchier, Segui, Bos e Gilbers,
pos visquiei apres vos, molt fui culvers.”
La soa bona dompna lo cap lhi ders:
“Quars senher, laissa estar la honor que pers;
quar, si l mal culhs en grat, melhor desers.”
E puis despon del salme David tres vers
e comtet lhi de Job cum fon Deu sers;
(E son sermon o ditz sainz Rigobers,
que so fon us miracles grans e apers
que Deus fetz per est comte qui tant fo fers;
quar s'el no fos faiditz e tant desers,
ja no partis de mal ne fos convers.)
Qui vos acomtaria los encombriers
e las fams e los setz totz per entiers?
Aisi cum ditz l'escrihs que es els mostiers,
vint e dos ans fo si lo fortz gueriers
que non ac de sa terra quatre deniers;
ans es en Alamanha, don fo Folchiers.
Un jorn intra en us gas grans e pleniers
et auzit una nausa de charpentiers,
e seguet tant la via, per los ramiers,
que trobet a un fuc dos charboniers.
Li us fo grans e lahs e tenhs e niers,
e ac nom Garis Brus, l'autre Rainiers: (v. Garin lo Brun)
El apelet Girart e ditz prumiers:
“Amics, digatz don es, penedensiers?
Quar, portatz est carbo, siatz coliers
e siatz del gazanh drehs parceriers!”
E Girartz respondet: “Don, voluntiers.” 
Ab Girart son lhi dui, trei companho.
Cascus a pres son faihs, e l coms lo so,
e son issit del bosc per un cambo,
veno a Orliac sotz Troilo.
Cascus seten denier ven son carbo,
cilh non an plus de lhui miga un bilho.
Girartz vit lo gazanh e saub lhi bo.
Er lhi do Dieus ostal e tal maiso
per que pusca venir a gariso!
Els ruas d'Orliac, en la sobriera,
en una maiso pauca e estremiera,
es albergatz Girartz latz la sauniera,
las una bona femna, Dieu almorniera:
de lhies feiro sirventa e chamberiera.
Girartz saub ben d'Ardena la gran chariera,
el ac bona vertut, fort e pleniera,
e portet maior fais d'una saumiera,
e vai soen la rua de la osteliera.
Aqui fo la comtessa puis corduriera,
que anc non vistes de mas tal fazendiera.
No i a tan richa dompna no la requiera,
de sas obras a far no lhi profiera.
Don dizo lhi donzel e gens lichiera,
parlen tot son auzen e en dereira:
“Esgardatz qual beutat de carboniera!
Si l vilas del carbo no la fes niera,
n'agues ta genta dompna tro a Baviera.
E, domna pros e savia e bona obriera,
per que pres a marit charbofaziere?”
Ela respon, que fo savia parliera,
e qui ben lor saup esser e mensongiera:
“Senhor, merce per Dieu e per san Piere;
trobet me orfanina, pauca bergiera,
e pres mi a molher, Dieus lhi o miera,
e puis mi fetz apenre a corduriera.
No sai plus gentil ome de lhui on quiera,
qu'el non es de sai mar d'esta ribiera.
No n i a ta felo de mala tiera,
ab sa dolsa razo tot no l conquiera.”
Lo gaanhs del carbo venc per talen:
ilh lo fan, cil lo porta e si lo ven.
Vint e dos ans s'en van aisi viven
entro qu'a una festa, quaremprenen,
vassals que deu quintana lo jor la ren.
Fai la lo coms Goltelmes e l dux d'Aiglen. 
Girartz la vai vezer ab l'autra gen
e fo lonhet dels autres, en son jazen,
entre ls bratz sa molher que char lo ten.
La dompna los vassals vit burdissen 
e membret lhi de lonh del noirimen
de Girart que solia far issamen.
Tal dol n'a a son cor, per pauc no fen;
l'aigua lhi chai dels oilhs e lhi dissen,
sus la barba Girart lhi vai chazen.
E lo coms se dresset, ditz son talen:
“Dompna, er sai de ton cor que si repen.
Quar t'en vai, dompna, en Fransa, e mantenen,
e ieu te jurarei su ls sanhs verten,
ja mais no mi veiras ni tiei paren.” 
“Era auh,” so ditz la dompna, “sen de joven.
Ja Damridieu non plassa omnipoten
que ja vos degurpisqua a mo viven;
certas abans salhdria en fuc arden.
Senher, per que parlatz ta malamen?”
E lo coms la baizet de mantenen.
“Senher, se mos cosselhs en fos auzitz,
nos tornassam en Fransa on fos noiritz.
Ier ac vint e dos ans qu'en fos issitz
e es totz de mal traire rotz e frunitz;
e si podetz trobar l'emperairitz,
a cui vos fustes ja amics plevitz,
ja non er ta fels Karles, lo seus maritz
no vos en quiera plah, don ers garitz.”
E Girartz respondet: “Ben es que ditz:
e ieu lai m'en irai, totz soi garnitz.”
Lo coms Girarts en pren son cosselh breu:
“No laissarai per re per man non leu.” 
El ac la messa auzida a sanh Andreu,
e a preiat lo saint e Damlideu:
“Reis del cel, met en cor al senhor meu
que m perdone sa ira, el e lhi seu,
per que m renda m'onor e tot mo feu.”
Puis se met el cami, molt o fai greu:
al dijos de la cena, semblan romeu,
albeget a Orlhes, a l'ost Arveu. (alberget, alberguet)
Arveus li ostaliers fon ben antis:
el apelet Girart e si lhi dis:
“Don estes vos, amic? De qual pais?
Quar anatz a la cort, si es esmis,
e preiatz la reina que vos vestis.”
“Per Dieu”, so ditz Girartz, "no n soi apris.”
“Senher,” ditz la comtessa, “siatz pervis 
e no vos esmaguetz, cars dos amis;
parlatz ab la reina per qualque gis”.
Lai n'es anatz lo coms molt a envis.
entre ls autres romieus Girartz s'asis.
Ab tan vecvos Aimar, clerc de Paris!
E quant el vi Girart, fet un fin ris:
“Vezetz aizel truan ab cel cap gris:
ben pogra gazanhar don el vesquis.”
Donc ac paor Girartz, que l conoguis
e no fo ges segurs qu'en anes vis.
Lo clercs si trais vas lui, pel ponh lo pris:
“Don, vila pautonier, sai que quesis?
Si no m'era per Dieu, ieu vos feris.” 
E levet lo del renc e lo partis.
Gran joi en ac Girartz, quan lo gurpis.
El venc a la comtessa e si li dis:
“Pechat nos a menatz en cest païs.”
“Senher,” ditz la comtessa, “sabs que dirai?
Per Dieu, no te qual metre en tal esmai:
quar ieu ai bon cosselh que te dirai.
Dema sera divendres qu'om per Dieu fai.
Encanuh la reina en cercha vai:
quan sera au mostier, anatz en lai,
bailatz lhi est anel qu'ie us passarai;
ela lo vos donet de cor verai
ab tot sa drudaria vezen Gervai
e l gonfano de Fransa e Bertelai.
Senher, bailes lo mi, ieu lo gardai:
per nulh bezonh qu'agues no lo laisai.” 
E Girartz respondet: “Meravilh n'ai. 
Quan vos l'anel avetz, lai m'en irai.”
Lo jorns es espasatz, e l sers vengutz.
Quan la nuhs fo venguda, l'escurs cazutz,
adonc fo grans la noisa e lo tabust
de monges, de canorgues, de clercs menutz.
La reina au mostier en va pes nutz,
e Girartz se levet, lai n'es vengutz.
A un altar desotz us arcs voltutz
lai la trobet oran, ab pauc de lhutz.
Ben prop de lies si trais, no se fetz mutz:
“Domna, per amor Dieu que fai vertutz
e per amor dels sanhs qu'avetz quesutz
e per Girart, lo comte, que fon tos drutz,
dompna, te quier merce, que tu m'aiutz.”
La reina respon: “Bos om barbutz,
que sabetz de Girart? Qu'es devengutz?” 
“Dompna, per totz los sanhs que vos preiatz
e per amor del Dieu que adoratz,
e per aquela verge don el fo natz,
si vos Girart lo comte si teniatz,
quar me digatz, reina, qu'en fariatz?” 
La reina respon: “Bos om barbatz,
molt fazetz gran pechat que m conguratz.
Donat i volgra aver quatre ciptatz,
per que lo coms fos vius e agues patz
e tota la honor don fo gitatz.” 
Donc s'es lo coms de lhies fahs plus privatz
e bailet lhi l'anel, e ditz: “Veiatz!
Ieu son aquel Girartz don vos parlatz.” 
E quant ela lo tenc, conoc l'assatz.
Adonc no i fo divenres sanhs redopdatz,
en cel luc fo Girart cen vetz baizatz.
E apelet Aimar, clergue letrat:
“Cest om es de ma terra noiritz e natz
e apertenc al meu sos parentatz.
Queretz me Benacis si l m'amenatz.”
Cel ditz: “Voluntiers, dompna.” Lai n'es anatz.
Fetz sas donzelas totas traire a un latz.
La reina Girart pres per lo col
e baiset lo soen, qu'amar lo sol;
trais lo a una part desotz l'arvol
e demandet lhi tot que auzir vol:
e cum el lh'o comtet ac ne gran dol.
“Senher, on es ma sor?” “Dompna, lai for,
en l'ospital Arveu, l'albergador.
Anc mais om no vi dompna de sa valor.
De mil vidas non agra jes la menor:
mas ela m'a guerit per sa dolsor
e per son bon cosselh e per s'amor,
e m'a sai fah venir ab gran paor.” (fah sai)
“Don, no vos esmaguetz, qu'eu ai la flor
del cosselh de la cort l'emperador.
Tan bon aver de pretz e monedor
lor ai donat que m'amen tuh lhi melhor.
Non queiratz ja vos autre mantenedor,
se ieu ad est besonh no vos socor;
tot aital cum ieu vulh iei, mossenhor.” 
Apelet Benacis, lo cantador
del mostier de la crotz al salvador:
“Albejatz est romieu, lhui e s'oisor.
De ma terra fo natz, si n'ai tendror,
e foro d'un lhinatge nostre ancessor.
E fazetz lo per mi tan celador
que no l sapchan la fors cilh gabador,
chavalier ni sirven lauzenjador.” 
E cel ditz: “Voluntiers.” De joi lai cor:
dins sas cambras lo mes, en la melhor.
Lai entret la reina ab sa seror,
e remairo defors siei menador.
No vos quier ja comtar lo dol ni l plor
ni las razos que tenon lai entre lor.
No n parti la reina tro vi lo jorn.

viernes, 3 de mayo de 2019

Jornada cuarta. Novela tersera.

Cuarta jornada. Novela tersera.

Tres joves volen a tres germanes y en elles se fuguen a Creta. La mes gran, per sels, mate al seu amán. La segona, entregánse al duque de Creta, salve de la mort a la primera, pero lo seu amán la mate y fuch en la primera. Culpen de aixó al tersé amán en la tersera germana y a la presó u confessen y per temó a morí sobornen (corrompíxen en dinés) a la guardia, y, pobres, fugen a Rodas y a la pobresa allí se moren.
Filostrato, sentit lo final del novelá de Pampínea, se va quedá un poc encantat y después va di giránse cap an ella:
- Algo bo y que me ha agradat ha tingut lo final de la vostra novela, pero massa chalera y cachondeo ha tingut la historia, que haguera preferit que no tinguere.
Después, giránse cap a Laureta, va di:
- Siñora, seguíu vos en una milló, si es que pot sé.
Laureta, enriénsen, va di:
- Massa cruel estéu contra los amáns, si sol un mal final los dessicháu; y per a obeítos tos contaré una história sobre tres que van acabá mal, habén disfrutat poc del seu amor. Y dit aixó, va escomensá:
Joves siñores, com claramen podéu vore, tots los vissis poden tornás, en grandíssim doló, contra qui los té y moltes vegades contra datres; y entre los que en mes fluixes riendes a los nostres perills mos porte, me pareix que la ira es la que mes. La ira no es datra cosa que un impuls rápit y sense pensá, y desterrada tota raó y tenín los ulls de la men ombriosos per les tiniebles, en ardentíssima fogonada ensén lo nostre ánimo. Y encara que en frecuénsia li sobrevé al home, y mes a uns que a datres, no menos ha sobrevingut a les dones, perque mes fássilmen se ensén en elles y allí creme en flama mes clara y en menos freno les sacse.
Y no ña que maravillás de aixó: perque si volem mirá, vorem que lo seu foc per la seua naturalesa antes pren en les coses ligeres y suaves que en les dures y mes pesades; y natros som (no u tínguen a mal los homes) mes delicades del que u són ells, y mol mes volubles. Per lo que, veénmos naturalmén an aixó proclives, y mirán después cóm la nostra mansedumbre y benignidat són gran descáns per als homes en los que acostumbrem a tratá, y cóm la ira y la furia són de gran angustia y perill, per a que de ella en mes fort pit mos guardem, l´amor de tres joves y tres siñores, com hay dit abáns, convertit de felís que ere en mol infelís per la ira de una de elles, tos amostraré a la meua história.
Marsella está, com sabéu, a la Provença, es una nobilíssima y antiga siudat, situada a la vora del mar, y va sé abáns mes abundán en homes rics y en grans mercadés de lo que avui se veu; entre los que va ñabé un de nom N'Arnald Civada, home de naiximén lo mes baix possible pero de cla honor y leal viachán, sense mida ric en possesións y en dinés, y de la seua dona teníe mols fills entre los que ñabíen tres dones, y eren de mes edat que los atres que eren homes. De estes, dos, naixcudes de una bessonada, teníen quinse añs, la tersera ne teníe catorse; y los seus paréns sol esperaben per a casáles la tornada de N'Arnald, que en la seua mercansía sen habíe anat cap a España. Eren los noms de les dos primeres, Ninetta y Maddalena. La tersera se díe Bertella. De Ninetta estabe un jove, gentilhome encara que fore pobre, de nom Restagnone, enamorat tan com podíe, y la jove de ell; y de tal modo habíen sabut obrá que, sense que cap persona al món u sapiguere, disfrutaben del seu amor; y ya habíen chalat bastán tems cuan va passá que dos joves amics, Folco y Ughetto, morts sons pares y habén quedat riquíssims, la un de Maddalena y l´atre de Bertella se van enamorá. De lo que acatánsen Restagnone (habénli sigut mostrat per Ninetta) va pensá en ajudás en la seua falta de amor, y familiarissánse en ells, ara a un ara al atre, y a vegades als dos, los acompañabe a vore a les seues siñores y la de ell.
Y cuan li va pareixe sé prou familiar y amic seu, un día los va cridá a casa seua y los va di: - Mol volguts joves, lo nostre trate tos pot habé demostrat cuán es l´amor que tos ting y que per vatros faría lo mateix que per mí; y perque mol tos vull, tos mostraré lo que me ha vingut al ánimo, y vatros después en mí, juns, agarrarém lo partit que tos paregue milló. Vatros, si les vostres paraules no mentíxen, y per lo que en lo vostres comportamén de día y de nit me pareix habé entés, teníu un grandíssim amor per les dos joves que voléu, y yo per la tersera, san germana. Me demane lo cor trobá un dols y plassenté remei com es éste: vatros sou riquíssims, lo que no soc yo; si vullguéreu ajuntá les vostres riqueses y fém a mí lo tersé posseedó de elles jun en vatros y cavilá a quina part del món podríem aná a viure alegremen en elles, sense falta me diu lo cor que podré fé que les tres germanes, en gran part de lo que té son pare, vínguen en natros aon vullgám aná, y allí cada un en la seua com a germáns podrem viure com los homes mes felisos que ña en tot lo món. A vatros tos toque ara dessidí si voléu sé felisos fén aixó, o dixáu está.
Los dos joves, que anáen ensesos per les dos dones, al sentí que podríen tíndre a les dos dones, no van passá mol rato pensán, y van di que, si aixó passabe, estaben disposats a féu. Restagnone, en esta resposta de los joves, al cap de pocs díes se va trobá en Ninetta, a la que sol podíe vore en gran dificultat; y después de está en ella un tan, li va explicá lo que habíe parlat en los joves, y en moltes raóns la va intentá convénse de esta empresa. Pero poc difíssil li va sé, perque ella mol mes que ell dessichabe pugué está en ell sense sustos y ñirvis; per lo que de bona gana li va contestá que li pareixíe be y que les seues germanes, y sobre tot en aixó, faríen lo que ella vullguere.
Tornán Restagnone cap als dos joves, los va di que per part de les seues siñores lo assunto estabe dessidit; y entre ells van quedá anássen a Creta después de véndre algunes possesións que teníen, en la excusa de volé aná a comersiá en eixos dinés, y cambiades en dinés totes les demés coses que teníen, van comprá una saetíay la van armá en secreto, y van esperará la fecha pactada.
Per un atra part, Ninetta, que del dessich de les germanes massa sabíe, en dolses paraules les va inflamá que los va pareixíe que no viuríen prou per a arribá a fé alló. Per lo que, arribada la nit a la que teníen que embarcá a la saetía, les tres germanes, ubert un gran cofre de son pare, van traure de ell una gran cantidat de dinés y de joyes, y en elles, de casa les tres de amagatóns van eixí, segóns lo planejat, y van aná cap allí aon estaben los seus tres amáns que les esperaben. Van pujá a escape a la saetía, van "doná los reinos al aigua" y van marchá navegán, y sense parás un pun a cap puesto, en son demás de tarde van arribá a Génova, aon van pugué disfrutá los amáns del goch y plaé del seu amor per primera vegada. Y provínse de alló que nessessitaben van continuá lo viache, y de un port a un atre, antes de que arribare lo día vuit desde que van eixí, sense cap impedimén van arribá a Creta, aon van comprá grandíssimes y hermoses possesións, y mol prop de Candia van construí hermossíssimes mansións; y allí van escomensá a viure en mols criats, gossos, carn de ploma, caballs, y fen convits y festes y chalán tot lo que volíen, a guisa de baróns. Y vivín aixina, va passá que encara que les coses mol te agradon, si se tenen en massa cantidat cansen. Restagnone, que mol habíe vullgut a Ninetta, puguénla tíndre sense cap temó, va escomensá a cansás de ella, y a falláli l´amor per nella. A una festa li va agradá mol una jove del país, hermosa y noble Siñora, y la va escomensá a festejá, y a fé per nella mols gastos y festes, de lo que sen va acatá Ninetta, y li van entrá tans sels de ell que no podíe doná una passa sense que ella u sapiguere y sense que después lo renegare. Pero aixina com la abundánsia de les coses porte lo empach, se multiplique la gana cuan te neguen lo que dessiches: y aixina los renecs de Ninetta avivaben les flames del nou amor de Restagnone; y com passán lo tems la cosa va seguí pel mateix camí, Ninetta se va ficá mol triste, y li va assaltá la ira y a tan va víndre que, convertit l´amor que li teníe a Restagnone en odio amarg, segada per la ira, va pensá en matá a Restagnone y vengá la vergoña que li pareixíe habé patit. Va fé víndre a una agüela griega, gran mestra en escriure venenos, y en promeses y en regalos li va fé prepará un aigua venenosa, y sense aconsellás de dingú, una nit a ni va doná de beure a Restagnone que estabe acalorat y que no se barruntabe res. La forsa mortal de aquella aigua va sé tanta que abáns de arribá lo matí lo habíe matat. Esta mort la van sentí mol Folco, Ughetto y les seues dones, sense sabé que habíe mort envenenat. Van plorá juns en Ninetta y lo van enterrá. Pero va passá que no mols díes después, per un atra malvada acsió, va sé apresada la agüela que habíe preparat lo veneno, y entre atres maldats, al patí la tortura, va confesá, y va mostrá lo que habíe passat en Restagnone, per lo que lo duque de Creta, sense res di, de amagatóns una nit va aná pels voltáns de la vila de Folco, y sense cap abalot ni opossisió, se va emportá detinguda a Ninetta, de la que, sense cap tortura, ben pronte va sabé lo que volíe sentí sobre la mort de Restagnone.
Folco y Ughetto se van enterá per qué habíe sigut apresada Ninetta, lo que mol los va dóldre, y ficáen mol empeño en fé que Ninetta escapare al foc, al que creíen que siríe condenada, pero lo duque estabe firme en fé justíssia.
Maddalena, que ere una hermosa jove y habíe sigut festejada per lo duque sense habé fet may res del que ell volíe, creén que si li donabe lo gust podríe liberá a la germana del foc, lay va doná a enténdre per mich de un cauto embajadó, que ella estabe a les seus órdens si dos coses se seguíen de alló; la primera, que recuperare a san germana salva y libre; y l’atra, que alló fore cosa secreta. Lo duque, escoltada la embajada y agradánli, va considerá si teníe que féu y al final va está de acuerdo y va contestá que se faríe. Fen apresá, en consentimén de la Siñora, una nit a Folco y a Ughetto, va aná secretamen a albergás en Maddalena. Va ficá a Ninetta a dins de un sac y va di que aquella nit mateixa la aviaríe al aigua en una pedra lligada al coll. Lay va portá a san germana y per preu de aquella nit lay va doná, demanánli al anássen pel matí que aquella nit, que habíe sigut la primera del seu amor, no fore la radera. Pel matí, Folco y Ughetto, habíen sentit que Ninetta per la nit habíe sigut aviada al mar, y creénsu, una vegada liberats, van torná a casa per a consolá a les seues dones per la mort de la germana. Per mol que Maddalena se les va ingeniá en amagála, Folco sen va acatá de que estabe allí; de lo que se va extrañá mol y de repén va sospechá, perque habíe sentit que lo duque habíe festejat a Maddalena, y li va preguntá cóm podíe sé que Ninetta estiguere allí. Maddalena va cavilá una llarga fábula per a explicálay, pero ell (que ere malissiós) se la va creure ben poc, y la va apretá per a que diguere la verdat. Y ella, después de moltes paraules, lay va di.
Folco, vensut per lo doló, inflamat per la ira, va desenvainá una espasa, y la va matá, sense fé cas de los crits de mersé. Teménse la ira y la justíssia del duque, dixánla morta a la alcoba, sen va aná aon estabe Ninetta, y en la cara mol alegre, li va di:
- Anem allí aon tan germana ha determinat que te porta per a que no tornos a máns del duque.
Creénsu Ninetta, y com teníe temó del Duque, sen va aná en Folco, sense despedís de san germana. Sén ya de nit, se van ficá de camí, y en los dinés que Folco va pugué agarrá, que van sé pocs; sen van aná cap al port, van pujá a una barca y may mes se va sabé aón van arribá. Al día siguién se van trobá a Maddalena morta, y van ñabé algúns que per la enveja y odio que li teníen a Ughetto, rápidamen lay van fé sabé al duque, y ell, que mol volíe a Maddalena, corrén fogosamen cap a la casa, va detíndre a Ughetto y a la seua dona, que de estes coses encara no sabíen res, y los va fé confesá que ells y Folco habíen sigut los culpables de la mort de Maddalena. Per esta falsa confessió, ells, teménse la mort, en gran habilidat a qui los guardaben van soborná, donánlos una serta cantidat de dinés que teníen amagats a casa per a un cas mol nessessari: y jun en los guardies, sense tíndre tems de agarrá cap de les seues coses, van pujá a una barca, y de nit se van escapá a Rodas, aon van viure a la miseria no mol tems.
Pos an este estat los va portá a tots lo loco amor de Restagnone y la ira de Ninetta.

jornada cuarta novela cuarta