Mostrando entradas con la etiqueta Marsella. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Marsella. Mostrar todas las entradas

lunes, 26 de octubre de 2026

Vie de Sainte Douceline, quinzens capitols, miracles, Doucelina de Dinnha, beguina


Sainte Douceline



Le quinzens capitols es dels miracles que Dieus fes per la sancta apres lo sieu traspassament.

Ar s'alegri Robaut d'Ieras e de Marsella, car tan digne cap ha agut en son comensament, con servi lo seinnhers en tota sanctitat, con tostemps i sia amatz e servitz puramen per los gracios meritis de la maire que l'a edificat, per los cals meritis Dieus a acorregut a mot de gens segon ques auzires.
En Prohensa era un noble baron ques avia nom Rainaut, seinnhers d'un 
castell ques a nom Cabrier, et ell e li donna ques avia nom Costansa deziravan fill meravillozamens, e no l podian aver; et am gran fe voderon a la sancta lo pes de l'enfant en siera, si lur volgues dar fill. Non triguet gaire ques agron un bell filh que lur fes mot gran gauch, car el si fes tan savis que per meravilla auzia hom sas paraulas, que non semblava enfant, e ben paria que fils era de gracia; tan sotils era en son entendement. Estalvet si d'un autre filh ques agron, cazec en malautia, per la qual fon menatz sus lo ponch de la mort, en tant que certamens li viron far los tratz, e neis crezian que l'arma fos partida dell cors.
Ab tant li maires de mot gran dolor plena amb amars critz si tornet a la 
sancta, e vodet de bon cor que son sepulcre illi vezitaria, e que li portaria l'enfant am son suzari. Et aissi fach son vot, l'enfas fon restauratz a pleniera salut, et enaissi con per los meritis de la benaurada sancta lo premier filh Dieus lur avia donat, aissi per los sieus meritis aquest que crezian que fos mortz, piatozamens lo lur va restaurar. Don li maires am gauch li atendet son vot, e comtava e dizia que per cert li sancta l'avia ressuscitat.
A Marsella era una femena que totz los enfantz ques avia perdia tan tost 
ques eran natz, et era en tan marrida que non semblava remazes en son sentz de dolor que menava a cascun dels enfantz. E una ves qu'ill era pres de son enfantament, era mot consiroza, car doptava de la mort de l'enfant, e plorava lo enans que fossa nat. Et una nuech en sompni lo li aparec li benaurada maire, si trezena de donas de Robaut, que l'acompainhavan mot honradamens, traspassadas totas d'aquest mont, et eran totas de meravilloza beutat. E dis li li (: la) sancta mot benignamens: "Sapjas, femena, que tu portas un filh del cal seras alegra, e per cert sapjas que grans bens t'en venra, car ieu ti fas saber 
que aquest ti viura, qu'ieu ai pregat a Dieu que lo ti salvi." 
Adoncs li femena li demandet qui era. "Ieu," so dis li sancta, "sui Doucelina de Dinnha, beguina de Robaut e sorre de fraire Hugo de Dinnha, qu'en aquest an sui transpassada d'aquest mont a Dieu, e la qual tu avias reclamat." Adoncs li femena si gitet a sos pes, e reques li am gran devocion que benezis son ventre, e li sancta adoncs pauzet sa man sobr' ella e benezi la, e pueis parti si d'ella; e li femena remas mot consolada, et ac pleniera fe en las paraulas que l sancta li ac dich, e 'speret que per los sieus meritis trobera gracia am Dieu. Azimpli si le sompnis que l femena ac vist, et enfantet un filh de ques ac mot gran 
gauch, car aquel li visquet e li fes mot de bens, qu'ell fon bons mercadiers e lonc temps la noiri.

//

https://scholarworks.iu.edu/journals/index.php/tmr/article/view/15643

martes, 20 de octubre de 2026

sábado, 17 de octubre de 2026

Bertran Carbonel. Per espassar l'ira e la dolor

Bertran Carbonel.

Bertran Carbonel. Per espassar l'ira e la dolor



Florissoit en 1200. Hist. génér. de Provence. T. II, p. 403.

2701.

Per espassar l'ira e la dolor
Qu'ai dins mon cor, e per confizamen
Qu'ai bon en dieu, fas lo comensamen
D'un sirventes contra la gran folor
Que fals clergue fan sotz bella semblansa;
Qu'il dizon be, mas en vei ses dubtansa
Qu'il fan tot mal, don ieu ai dolor gran,
Quar cel que vai la lei de dieu mostran
Degra ben far e seguir dreg semdier:
Mas cobeitat fai home messongier.
Laia cauza es tengud' al doctor,
So dis Catos, quan nescis lo repren:
E qui mais val mais fai de falhimen,
Quan falh en re, que us hom ses valor.
Qui prezica qu'aiam en dieu fiansa
E fassam be per la su' amistansa
Certas ben dis; mas lo repres deman
Qu'o dis per que fai nul fach mal estan;
Que honestat non porta costalier
Ni fier ni franh ni fai fach de murtrier.

Ai! fals clergue, messongier, traïdor,
Perjur, lairo, putanier, descrezen,
Tan fatz de mal quascun jorn à prezen
Que tot lo mon avetz mes en error.
Anc Sans Peire non tenc captal en Fransa
Ni fetz renou, ans tenc drech la balansa
De liautat: no fatz vos pas semblan,
Que per argen anatz à tort vedan?
Pueis n'absolvetz, pueis nos datz empachier
Pueis ses argen noi trob'om dreichurier.

No m crezatz pas si fol entendedor
Blasme totz clercs, mas los fals solamen;
Ni d'autra part no vazan entenden
Qu'aisso diga per dubtansa de lor:
Mas que m plagra fezesson acordansa
Dels reis que an guerr'e dezacordansa,
Si qu'outra mar passesson est'autr' an
El Papa ab els, e lai fezesson tan
Que crestiantat s'en dones alegrier:
E valgra mai, qu'encar son sà guerrier.

Ar es ben drech, pos ieu n'ai dich blasmor,
Que'l be que fan laus e vaza dizen:
Drap de color e vaissela d'argen
Refudan tot per dieu nostre senhor. 
Aissi ls gart dieus de mal e de pezansa
Com els non an ni orgolh ni bobansa,
Ni riquezas no van cobezejan,
Ni joc d'amor; mas autre dieu non an.
Adoncs mostran quan mueian qu'en l'armier
S'en vai l'arma e la carn él carnier.

Al plus privat Proensals ses dubtansa
Que huei viva e de mais d'alegransa
Vai sirventes, à cel on quar lai van
Miei sirventes, dir que'l pretz qu'entrenan
Sosten que l gart de fals clercs; quar leugier 
Son à mal far e fals e messongier.

2701.

Tan rics clergues vei trasgitar
Enaissi co'l trasgitaire, 
Que'l filha qu'an de comaire
Fan lor nept' al maridar. 
Et atrob ne d'autres fols vers
Quez an tan d'ipocrisia, 
Qu'om no conois lor bauzia 
Ni l'engans don lor ven l'avers.

Falses clergues, e qual devers
Es fassas tan gran folia, 
E que'l be mostres tot dia? 
Es fols doncs vostres volers. 
Bos pastres no deu hom pregar 
Sas fedas per nul afaire; 
E que vos o vulhatz faire 
Qu'es pastor, fariatz à cremar.

Qui ben vol de dieu prezicar
No deu esser fols ventaire 
Quar fols es lo prezicaire
Que ben ditz e vol mal far. 
E fols si no l destrenh temers,
E fols qui s fenh que bos sia,
E fols cel que dieus oblia,
E fols qui sec sos vas plazers.

On que s'an lo devis poders
Sab qu'als clers fai bona via;
E sab be la trichairia
Dels fals ples de malsabers; 
E sab com per outracujar
An portels tras lor repaire, 
Per on intran li cofraire 
Vergonhos quan van cofessar.

Lo mal qu'il fan deu hom blasmar
E'l be grazir e retraire.
Ufana no lor plai gaire,
Qu'aisso lor posc ieu lauzar,
Ni rics manjars ni rics jazers,
Ni orgolh ni felonia;
Mas empero tota via
Fan so qu'à dieus es desplazers.

Cel hom cui es fis pretz vers,
Sirventes, e cortezia,
Al mieu car senhor t'envia
Dir qu'ie l prec que s gar de fals clers;
E qu'ieu soi sieus ses bauzia
Per far e dir totz sos plazers. 

viernes, 3 de mayo de 2019

Jornada cuarta. Novela tersera.

Cuarta jornada. Novela tersera.

Tres joves volen a tres germanes y en elles se fuguen a Creta. La mes gran, per sels, mate al seu amán. La segona, entregánse al duque de Creta, salve de la mort a la primera, pero lo seu amán la mate y fuch en la primera. Culpen de aixó al tersé amán en la tersera germana y a la presó u confessen y per temó a morí sobornen (corrompíxen en dinés) a la guardia, y, pobres, fugen a Rodas y a la pobresa allí se moren.
Filostrato, sentit lo final del novelá de Pampínea, se va quedá un poc encantat y después va di giránse cap an ella:
- Algo bo y que me ha agradat ha tingut lo final de la vostra novela, pero massa chalera y cachondeo ha tingut la historia, que haguera preferit que no tinguere.
Después, giránse cap a Laureta, va di:
- Siñora, seguíu vos en una milló, si es que pot sé.
Laureta, enriénsen, va di:
- Massa cruel estéu contra los amáns, si sol un mal final los dessicháu; y per a obeítos tos contaré una história sobre tres que van acabá mal, habén disfrutat poc del seu amor. Y dit aixó, va escomensá:
Joves siñores, com claramen podéu vore, tots los vissis poden tornás, en grandíssim doló, contra qui los té y moltes vegades contra datres; y entre los que en mes fluixes riendes a los nostres perills mos porte, me pareix que la ira es la que mes. La ira no es datra cosa que un impuls rápit y sense pensá, y desterrada tota raó y tenín los ulls de la men ombriosos per les tiniebles, en ardentíssima fogonada ensén lo nostre ánimo. Y encara que en frecuénsia li sobrevé al home, y mes a uns que a datres, no menos ha sobrevingut a les dones, perque mes fássilmen se ensén en elles y allí creme en flama mes clara y en menos freno les sacse.
Y no ña que maravillás de aixó: perque si volem mirá, vorem que lo seu foc per la seua naturalesa antes pren en les coses ligeres y suaves que en les dures y mes pesades; y natros som (no u tínguen a mal los homes) mes delicades del que u són ells, y mol mes volubles. Per lo que, veénmos naturalmén an aixó proclives, y mirán después cóm la nostra mansedumbre y benignidat són gran descáns per als homes en los que acostumbrem a tratá, y cóm la ira y la furia són de gran angustia y perill, per a que de ella en mes fort pit mos guardem, l´amor de tres joves y tres siñores, com hay dit abáns, convertit de felís que ere en mol infelís per la ira de una de elles, tos amostraré a la meua história.
Marsella está, com sabéu, a la Provença, es una nobilíssima y antiga siudat, situada a la vora del mar, y va sé abáns mes abundán en homes rics y en grans mercadés de lo que avui se veu; entre los que va ñabé un de nom N'Arnald Civada, home de naiximén lo mes baix possible pero de cla honor y leal viachán, sense mida ric en possesións y en dinés, y de la seua dona teníe mols fills entre los que ñabíen tres dones, y eren de mes edat que los atres que eren homes. De estes, dos, naixcudes de una bessonada, teníen quinse añs, la tersera ne teníe catorse; y los seus paréns sol esperaben per a casáles la tornada de N'Arnald, que en la seua mercansía sen habíe anat cap a España. Eren los noms de les dos primeres, Ninetta y Maddalena. La tersera se díe Bertella. De Ninetta estabe un jove, gentilhome encara que fore pobre, de nom Restagnone, enamorat tan com podíe, y la jove de ell; y de tal modo habíen sabut obrá que, sense que cap persona al món u sapiguere, disfrutaben del seu amor; y ya habíen chalat bastán tems cuan va passá que dos joves amics, Folco y Ughetto, morts sons pares y habén quedat riquíssims, la un de Maddalena y l´atre de Bertella se van enamorá. De lo que acatánsen Restagnone (habénli sigut mostrat per Ninetta) va pensá en ajudás en la seua falta de amor, y familiarissánse en ells, ara a un ara al atre, y a vegades als dos, los acompañabe a vore a les seues siñores y la de ell.
Y cuan li va pareixe sé prou familiar y amic seu, un día los va cridá a casa seua y los va di: - Mol volguts joves, lo nostre trate tos pot habé demostrat cuán es l´amor que tos ting y que per vatros faría lo mateix que per mí; y perque mol tos vull, tos mostraré lo que me ha vingut al ánimo, y vatros después en mí, juns, agarrarém lo partit que tos paregue milló. Vatros, si les vostres paraules no mentíxen, y per lo que en lo vostres comportamén de día y de nit me pareix habé entés, teníu un grandíssim amor per les dos joves que voléu, y yo per la tersera, san germana. Me demane lo cor trobá un dols y plassenté remei com es éste: vatros sou riquíssims, lo que no soc yo; si vullguéreu ajuntá les vostres riqueses y fém a mí lo tersé posseedó de elles jun en vatros y cavilá a quina part del món podríem aná a viure alegremen en elles, sense falta me diu lo cor que podré fé que les tres germanes, en gran part de lo que té son pare, vínguen en natros aon vullgám aná, y allí cada un en la seua com a germáns podrem viure com los homes mes felisos que ña en tot lo món. A vatros tos toque ara dessidí si voléu sé felisos fén aixó, o dixáu está.
Los dos joves, que anáen ensesos per les dos dones, al sentí que podríen tíndre a les dos dones, no van passá mol rato pensán, y van di que, si aixó passabe, estaben disposats a féu. Restagnone, en esta resposta de los joves, al cap de pocs díes se va trobá en Ninetta, a la que sol podíe vore en gran dificultat; y después de está en ella un tan, li va explicá lo que habíe parlat en los joves, y en moltes raóns la va intentá convénse de esta empresa. Pero poc difíssil li va sé, perque ella mol mes que ell dessichabe pugué está en ell sense sustos y ñirvis; per lo que de bona gana li va contestá que li pareixíe be y que les seues germanes, y sobre tot en aixó, faríen lo que ella vullguere.
Tornán Restagnone cap als dos joves, los va di que per part de les seues siñores lo assunto estabe dessidit; y entre ells van quedá anássen a Creta después de véndre algunes possesións que teníen, en la excusa de volé aná a comersiá en eixos dinés, y cambiades en dinés totes les demés coses que teníen, van comprá una saetíay la van armá en secreto, y van esperará la fecha pactada.
Per un atra part, Ninetta, que del dessich de les germanes massa sabíe, en dolses paraules les va inflamá que los va pareixíe que no viuríen prou per a arribá a fé alló. Per lo que, arribada la nit a la que teníen que embarcá a la saetía, les tres germanes, ubert un gran cofre de son pare, van traure de ell una gran cantidat de dinés y de joyes, y en elles, de casa les tres de amagatóns van eixí, segóns lo planejat, y van aná cap allí aon estaben los seus tres amáns que les esperaben. Van pujá a escape a la saetía, van "doná los reinos al aigua" y van marchá navegán, y sense parás un pun a cap puesto, en son demás de tarde van arribá a Génova, aon van pugué disfrutá los amáns del goch y plaé del seu amor per primera vegada. Y provínse de alló que nessessitaben van continuá lo viache, y de un port a un atre, antes de que arribare lo día vuit desde que van eixí, sense cap impedimén van arribá a Creta, aon van comprá grandíssimes y hermoses possesións, y mol prop de Candia van construí hermossíssimes mansións; y allí van escomensá a viure en mols criats, gossos, carn de ploma, caballs, y fen convits y festes y chalán tot lo que volíen, a guisa de baróns. Y vivín aixina, va passá que encara que les coses mol te agradon, si se tenen en massa cantidat cansen. Restagnone, que mol habíe vullgut a Ninetta, puguénla tíndre sense cap temó, va escomensá a cansás de ella, y a falláli l´amor per nella. A una festa li va agradá mol una jove del país, hermosa y noble Siñora, y la va escomensá a festejá, y a fé per nella mols gastos y festes, de lo que sen va acatá Ninetta, y li van entrá tans sels de ell que no podíe doná una passa sense que ella u sapiguere y sense que después lo renegare. Pero aixina com la abundánsia de les coses porte lo empach, se multiplique la gana cuan te neguen lo que dessiches: y aixina los renecs de Ninetta avivaben les flames del nou amor de Restagnone; y com passán lo tems la cosa va seguí pel mateix camí, Ninetta se va ficá mol triste, y li va assaltá la ira y a tan va víndre que, convertit l´amor que li teníe a Restagnone en odio amarg, segada per la ira, va pensá en matá a Restagnone y vengá la vergoña que li pareixíe habé patit. Va fé víndre a una agüela griega, gran mestra en escriure venenos, y en promeses y en regalos li va fé prepará un aigua venenosa, y sense aconsellás de dingú, una nit a ni va doná de beure a Restagnone que estabe acalorat y que no se barruntabe res. La forsa mortal de aquella aigua va sé tanta que abáns de arribá lo matí lo habíe matat. Esta mort la van sentí mol Folco, Ughetto y les seues dones, sense sabé que habíe mort envenenat. Van plorá juns en Ninetta y lo van enterrá. Pero va passá que no mols díes después, per un atra malvada acsió, va sé apresada la agüela que habíe preparat lo veneno, y entre atres maldats, al patí la tortura, va confesá, y va mostrá lo que habíe passat en Restagnone, per lo que lo duque de Creta, sense res di, de amagatóns una nit va aná pels voltáns de la vila de Folco, y sense cap abalot ni opossisió, se va emportá detinguda a Ninetta, de la que, sense cap tortura, ben pronte va sabé lo que volíe sentí sobre la mort de Restagnone.
Folco y Ughetto se van enterá per qué habíe sigut apresada Ninetta, lo que mol los va dóldre, y ficáen mol empeño en fé que Ninetta escapare al foc, al que creíen que siríe condenada, pero lo duque estabe firme en fé justíssia.
Maddalena, que ere una hermosa jove y habíe sigut festejada per lo duque sense habé fet may res del que ell volíe, creén que si li donabe lo gust podríe liberá a la germana del foc, lay va doná a enténdre per mich de un cauto embajadó, que ella estabe a les seus órdens si dos coses se seguíen de alló; la primera, que recuperare a san germana salva y libre; y l’atra, que alló fore cosa secreta. Lo duque, escoltada la embajada y agradánli, va considerá si teníe que féu y al final va está de acuerdo y va contestá que se faríe. Fen apresá, en consentimén de la Siñora, una nit a Folco y a Ughetto, va aná secretamen a albergás en Maddalena. Va ficá a Ninetta a dins de un sac y va di que aquella nit mateixa la aviaríe al aigua en una pedra lligada al coll. Lay va portá a san germana y per preu de aquella nit lay va doná, demanánli al anássen pel matí que aquella nit, que habíe sigut la primera del seu amor, no fore la radera. Pel matí, Folco y Ughetto, habíen sentit que Ninetta per la nit habíe sigut aviada al mar, y creénsu, una vegada liberats, van torná a casa per a consolá a les seues dones per la mort de la germana. Per mol que Maddalena se les va ingeniá en amagála, Folco sen va acatá de que estabe allí; de lo que se va extrañá mol y de repén va sospechá, perque habíe sentit que lo duque habíe festejat a Maddalena, y li va preguntá cóm podíe sé que Ninetta estiguere allí. Maddalena va cavilá una llarga fábula per a explicálay, pero ell (que ere malissiós) se la va creure ben poc, y la va apretá per a que diguere la verdat. Y ella, después de moltes paraules, lay va di.
Folco, vensut per lo doló, inflamat per la ira, va desenvainá una espasa, y la va matá, sense fé cas de los crits de mersé. Teménse la ira y la justíssia del duque, dixánla morta a la alcoba, sen va aná aon estabe Ninetta, y en la cara mol alegre, li va di:
- Anem allí aon tan germana ha determinat que te porta per a que no tornos a máns del duque.
Creénsu Ninetta, y com teníe temó del Duque, sen va aná en Folco, sense despedís de san germana. Sén ya de nit, se van ficá de camí, y en los dinés que Folco va pugué agarrá, que van sé pocs; sen van aná cap al port, van pujá a una barca y may mes se va sabé aón van arribá. Al día siguién se van trobá a Maddalena morta, y van ñabé algúns que per la enveja y odio que li teníen a Ughetto, rápidamen lay van fé sabé al duque, y ell, que mol volíe a Maddalena, corrén fogosamen cap a la casa, va detíndre a Ughetto y a la seua dona, que de estes coses encara no sabíen res, y los va fé confesá que ells y Folco habíen sigut los culpables de la mort de Maddalena. Per esta falsa confessió, ells, teménse la mort, en gran habilidat a qui los guardaben van soborná, donánlos una serta cantidat de dinés que teníen amagats a casa per a un cas mol nessessari: y jun en los guardies, sense tíndre tems de agarrá cap de les seues coses, van pujá a una barca, y de nit se van escapá a Rodas, aon van viure a la miseria no mol tems.
Pos an este estat los va portá a tots lo loco amor de Restagnone y la ira de Ninetta.

jornada cuarta novela cuarta