Mostrando entradas con la etiqueta Raimon. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Raimon. Mostrar todas las entradas

miércoles, 12 de junio de 2019

Armand Brega Segura, Jofre de Foixà, trovador, provenzal, catalá


¿Si el valencià supostament es dialecte català, per qué en el s. XIII ya es diferenciaven les dos llengües?

Açò son versos del trovador "català" Jofre de Foixà, més paregut al provenzal...

Jofre de Foixà, trovador, catalá

poesia.cat, poesia en català

En esta pàgina de facebook dedicada a dir ruqueries i mentir, han censurat els comentaris molt ben documentats d'amics valencianistes i els impedixen tornar a colaborar. 

El cas és que quan no tenen respostes convincents per a poder rebatre't, et censuren.
Ací podem vore algun dels comentaris censurats.  
Done gràcies al meu amic Armando per deixar-me posar açò ací.

Alguns dels comentaris censurats

¿Siglo XIII? El catalán no existía en esa época, se hablaba aragonés y occitano en la Marca hispana y valenciano en Valencia como demuestran todos los escritos que se conservan.
A partir de 1362 empezaron a haber escritos catalanes, todos los anteriores eran valencianos y occitanos.
Si estudias la historia que nos cuentan los historiadores catalanes estamos apañados, aquí tienes un vídeo de sus historiadores más valorados en la actualidad puesto por catalanes honrados que saben que todo es mentira y no quieren participar en el robo cultural que el gobierno catalán perpetra sobre las regiones vecinas…y no tan vecinas:  

https://www.youtube.com/watch?v=T2l9rGO7eu4



Qué corta es la memoria histórica de este país, las primeras referencias contrastadas del catalán son del año 1362. De esta manera se recoge en «Documents per a la historia de la cultura catalana mitjeval» de Antoni Rubio i Lluch y editada en 1908, que el concepto de lengua catalana aparece por primera vez en ese año, «cuando Pedro el Ceremonioso ordenó que el libro francés de caballería Lançalot fuera 'reduit en llengua catalana'». todos los documentos anteriores son occitano en la marca hispana y valenciano en Valencia.

Este catedrático de Filología Latina de la Universidad de Valencia lo tiene claro. La tesis de que la lengua valenciana fue originada por una colonización catalana es una falsedad, un dogma sin fundamento y base alguna.
Xaverio Ballester; Segarra, de l'ibéric i llatí al català i valencià, 2018: 

Xaverio Ballester; Segarra, de l'ibéric i llatí al català i valencià, 2018:

Y se olvidan de estudiar los hechos históricos, pues saben que son irrebatibles.

banc de Catalunya, Jordi Pujol, cent pujoles

Los catalanistas defienden sus ideas basándose en la única idea de que muchas palabras del dialecto barceloní son iguales o similares al idioma valenciano, sin “querer” tener en cuenta  que también se parece, y no solo se parece, es que se parece mucho más al occitano, a la lengua de Oc, de la que es dialecto el Llemosí, que es por cierto como se ha llamado el “catalán” hasta finales del siglo XIX. 

llemosí, occitano

Açò es occità, ¿per qué els catalanistes no defenen que el català siga dialecte seu?

Loís Alibèrt

Loís Alibèrt, occitans, catalan comprès



Y se olvidan de estudiar los hechos históricos, pues saben que son irrebatibles:


2º - A Valencia solo se trajo un porcentaje de gente de la Marca Hispánica, lo que hoy serían catalanes, Cataluña no existía en esa época, los demás eran en su mayoría aragoneses y había ingleses, franceses, húngaros, etc.

3º - Jaime I, se encontró y así lo dejó  escrito,  que en Valencia  se hablaba muy parecido a su idioma el occitano (y por cierto hay escritos valencianos muy anteriores a la llegada de las tropas aragonesas (escritos catalanes no habría hasta muchos años más tarde)

4º - Solo en la capital valenciana había más habitantes que en todos los condados de la "marca hispánica" junta, por lo que unos pocos “catalanes” en su mayoría analfabetos y de dialectos distintos entre sí, no podían enseñar sus dialectos del occitano a una población tan grande.


5º- El catalán durante mucho tiempo hasta finales del siglo XIX, no se llamaba así, sino Llemosí. Una variante de su lengua madre que es la lengua de Oc. A la lengua de Oc también se le puede llamar occitano.


Aunque llemosí es un término con el que se titulaba a los idiomas occitanos o parecidos,  también el valenciano fue llamado de esa manera un tiempo, pues en una época en la que el catolicismo tenía gran poder no s podía consentir que un idioma tuviese  influencias árabes, y el valenciano tiene muchas.

El occitano es muy parecido al catalán (neo catalán), al ser el mismo idioma, solo que tiene influencias francesas.

Es el occitano mucho más parecido al catalán que el valenciano, por tanto, según las teorías de los pancatalanes… el catalán no existe, es occitano con alguna variante.

6º-  Cataluña ha tenido muy pocos personajes verdaderamente relevantes, y por ello se ha apoderado vilmente de nombres como: Jaime I que era aragonés, Ramon Lull era mallorquín, valencianos eran los grandes escritores cómo ellos mismos afirmaban, del idioma valenciano: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, Jaume Roig, Elionor Manuel de Villena etc. Los pintores y escultores:  Lluís Dalmau, Gonçal Peris Sarriá, Damián Forment etc. Los militares: Roger de Flor, era Bríndisi , Roger de Lauria, del reino de Sicilia etc. etc. (Ysabel de Billena, Isabel de Villena)

vulgar valenciana

J. Martorell - Tirant lo Blanch  

7º - En el siglo de oro valenciano, los dialectos catalanes se influenciaron del idioma valenciano, dando lugar al “catalán” de hoy en día, no hay más que ver los escritos catalanes anteriores, que no entendían ni los propios catalanes.

8º - Las primeras piedras del nacionalismo se edificaron sobre una invención,  la de Próspero de Bofarull y Mascaró, barcelonés y director del Archivo de la Corona de Aragón, que decidió, hacia 1847, reescribir el Llibre del Repartiment del Regne de València de la Edad Media con el objetivo de engrandecer y magnificar el papel que tuvieron los catalanes en la conquista del reino de Valencia de 1238.
Próspero suprimió en su edición facsímil del histórico volumen apellidos aragoneses, navarros y castellanos para darle más importancia numérica a los catalanes. Es un hecho demostrable como todo lo demás que he dicho aquí.

Amparo Cabanes Catedrática de Paleografía e Historia Medieval y ex consejera, demostró que se trataba de una mentira pancatalanista:
-Hasta entonces se creía que el origen de los pobladores de Valencia era Cataluña. Las cifras que se manejaban se basaban fundamentalmente en una obra de Teodoro Llorente, pero Llorente se equivocó: repitió sumas, sumó totales y parciales, no tuvo en cuenta a quienes no vinieron. Y así le salieron un montón de catalanes y unos pocos aragoneses. El hombre hizo lo que hizo y a partir de ahí todos trabajaron con esa cifra como si hubiera sido dogma de fe.-
-Yo hice la transcripción completa del 'Llibre del Repartiment' y me dí cuenta no solo de que hay mezclas de cifras totales y parciales, sino que además en el margen de cada barrio que ofrece pone una B para lo que han venido de Barcelona, una Ç cedillada para los de Zaragoza, una CAL para los de Calatayud o una D para Dertosa, o sea, Tortosa. Y una rayita o no a los que vinieron o no vinieron.-
-Vinieron más aragoneses, menos catalanes y la mayor parte de la ciudad quedó vacía. Y lo di a conocer con gráficos de barras, circulares y con todo lujo de detalles; incluso mostrando fotografías de páginas del 'Llibre del Repartiment'.-
El catedrático de historia, el medievalista Antonio Ubieto Arteta, en su estudio de los "Orígenes del Reino de Valencia", detalla minuciosamente cuales fueron las composiciones de las tropas que acompañaron al Jaime I en su conquista de las tierras valencianas:
Confirma que el porcentaje de "colonos" provenientes de lo que sería Cataluña siglos más tarde, vino a suponer alrededor de un 2 % del total de la población del Reino. De este 2%, el 0,8 eran gentes provenientes del clero de los condados, especialmente del de Barcelona, del que Jaime I era Señor y San Luis IX, Rey de Francia, su soberano hasta 20 años más tarde. El resto, hasta el 2 %, esto es, el 1,2 % eran soldados de los cuales muchos regresaron a sus tierras al impedirles Jaime I entrar "a botín y rapiña" en el Reino de Valencia. En su consecuencia, estos pobladores "no pudieron hacer valer su lenguaje ante los más de 65.000 cristianos, 2.000 judíos y 120.000 musulmanes habitantes del reino moro valenciano".
1.- ¿Quién puede creerse que una parte de las huestes aragonesas reclutadas en los condados "catalanes", la mayoría iletrados, tuvieran conocimientos para ejercer una didáctica básica para enseñar su lengua?
2.- ¿Cómo van a enseñarnos a los valencianos el "catalán" si la lengua de los condados franceses de la Marca Hispánica era el provenzal y el lemosín?
3.- ¿Cómo van a importar una lengua "la catalana" que no existía todavía y que tendría que esperar dos siglos para que empezara a germinar con una mínima estructura y denominación propia?
4.- ¿Cómo 4.000 soldados de unas localidades fronterizas como eran los condados "catalanes" van a imponer a la población de 200.000 habitantes de todo un Reino que ya hablaba y escribía el "romanç valenciá" desde el siglo IX?
5.- ¿Cómo van a enseñarnos el "catalán" los soldados de Jaime I y este, al momento, nos otorga las leyes en "romanç valenciá" para entendimiento de la población del Reino que acababa de conquistar? "Est fur arromança lo Senyor Rey" "Istum forum posuit in romantio Dominus Rex" (Furs del Regne de Valencia).
6.- ¿Cómo es posible que se exija a médicos y jueces que emitan las recetas y las sentencias en "romanç" si, a partir de ese momento –supuestamente- se nos iba a empezar a enseñar esa lengua? "Los jutges en romanç diguen les sentencies...", "Metges axi fisichs com cirurgians les receptes que ditaran hajen a dictar en romanç declarant lo nom de les herbes en lur nom comu, e vulgar (Furs del Regne de Valencia).-----
El "Llibre dels Avehinaments" de los años 1387-1396, censo confeccionado también por el rey Jaime I, ha sido estudiado en profundidad por la Catedrática de Paleografía, Cabanes Pecourt estableciendo sin lugar a dudas que las concesiones de casas y tierras a los mercenarios de la "Marca Hispánica" ("catalanes") fueron prácticamente inexistentes en relación a las otorgadas a otras tropas, tales como aragoneses, navarros e incluso extranjeros. Posteriormente las lecturas que se han efectuado del Libro del Repartimiento no han modificado sustancialmente este porcentaje del 1,2% de catalanes que permanecieron en Valencia una vez conquistada a los moros.-
Para el profesor Peñarroja "una minoría repobladora no podía imponer, en tal situación, su dialecto catalán occidental. Y esta tendencia se confirma, de forma coincidente, en las comarcas y poblaciones más populosas del Reino, como era Játiva, donde se detecta casi un 60 % de repobladores de habla aragonesa y castellana frente a un insignificante 14 % de habla catalana occidental (provenzal). Y como que estas son los únicos datos históricos comprobables, la Filología científica no se puede desentender de ellos. Es decir: 
Hoy por hoy, la teoría que interpreta el valenciano como el producto de una repoblación catalana no es históricamente demostrable, no es más que  una opinión, no un conocimiento científico".-
La población del Reino de Valencia proveniente de los condados de la Marca Hispánica tras la conquista de Valencia no supuso más que una cifra porcentual de entre el 1,5 % del total de los habitantes, lo que hace del todo punto imposible que dichos soldados pudieran enseñar su supuesto "catalán" a todo un Reino 200 años más avanzado que los condados "catalanes" que tendrían que esperar dos o más siglos a  empezar a hablar y a denominar "catalán" a su lengua, 200 años a empezar a escribir su legislación "en catalán", 300 años para constituirse como provincia administrativa de España, y 400 a tener una "Renaixença" literaria cuando Valencia tuvo su "Siglo de Oro de la lengua valenciana" en el momento en "Cataluña" empezaba a balbucear su propia lengua.
Hay que estudiar historia de manera independiente si se quiere saber la verdad.

9º- Si Jaime I se encontró que en valencia se hablaba muy parecido a la lengua de Oc, siendo la primera vez que entraban las tropas Aragonesas y, si el ejercito de Carlo Magno, jamás llegó a Valencia… ¿Cómo se pueden defender las teorías catalanas?
Pues de ninguna manera, por eso, cómo decía al principio de este escrito y repito ahora:
 Los catalanistas defienden sus ideas basándose en la única idea de que muchas palabras del dialecto barceloní son iguales o similares al idioma valenciano, sin “querer” tener en cuenta  que también se parece y mucho más a La lengua de Oc, de la que es dialecto el catalán, y por cierto, también se parece al castellano idioma con el catalán comparte cientos de palabras idénticas y parecidas, cómo por ejemplo: boicot –– boicot / broma – broma /cabal – cabal / cantar – cantar / carnaval –carnaval / coincidir – coincidir / colador – colador etc.etc.

Y se olvidan de estudiar los hechos históricos, pues saben que son irrebatibles
En el fondo, los catalanes no tienen la culpa, dado que han sido adoctrinados desde niños, son víctimas de sus políticos y magnates, por lo cual no hay que sentir odio ni rencor alguno por ellos, pero sí, hay que luchar para que la verdad vuelva a su cauce.
Pero sí, hay que tener en cuenta que el verdadero enemigo del valenciano a parte del pancatalanismo, no es que sean, que lo son, los valencianos que cobran de la generalidad catalana, de los bancos catalanes para hablar y escribir en favor del dialecto catalán, como es sabido y está demostrado, y los valencianos a los que se ha convencido de la mentira catalana y se conforman con dicha mentira sin molestarse en lo mas mínimo en investigar los hechos históricos que demuestran todo lo contrario a lo que les han contado los que tienen intereses en ampliar el poder de Cataluña absorbiendo la cultura de los pueblos vecinos. 

El idioma catalán no existe, nunca existió,

En Cataluña se hablaba español y dialectos
del occitano

El catalán es la consecuencia de una necesidad de ser alguien, una necesidad de tener identidad propia que no se tiene cuando se habla un idioma extranjero y siempre se ha dependido de otros.
Todo esto llevó a  los Políticos y magnates catalanes  a tener un gran complejo de 

inferioridad,  y  tras su enriquecimiento económico se hizo más grande esa necesidad de hacer de su  pueblo el más importante, el mejor…

De ahí que se dediquen a apropiarse de la  cultura de los pueblos vecinos que andan sobrados de ella, y para conseguir esto, necesitan crear una historia que jamás tuvieron.

Una de las bases más importantes para sentirse nación, para ser un país que nunca ha sido es tener un idioma propio, por eso se encomendó a Pompeyo Fabra la creación de un estándar catalán en 1906 por encargo del Institut d´Estudis Catalans y el nacionalismo expansionista catalán de Prat de la Riba responde a los delirios colonialistas de construcción nacional de la Gran Catalunya: “una lengua, un país”.

La primera fase de edificación de esta entelequia, obviamente, es la normativización, normalización e imposición de una lengua nacional única y estandarizada para todos los territorios “normalizables”: esto es, aquellos territorios de habla no castellana cuyas lenguas guarden cierto grado de inteligibilidad, circunstancia que facilita enormemente la labor.

Pompeyo, para crear su catalán, se basó en la fonética del dialecto occitano hablado en Barcelona (dialecto barceloní), la ortografía del vascuence, la adopción de galicismos, la gramática valenciana de los autores del primer Siglo de oro literario peninsular, y en la introducción de neologismos sin base histórica inventados por él.


lengua valenciana


Las influencias entre catalán, castellano y valenciano son mutuas, por ejemplo camiseta es un valencianismo sobre el castellano, pues sin ese valencianismo se diría “camisita” en catalán se dice samarreta en un intento erróneo de distinguirse del castellano, ya que una samarra (zamarra) es otro tipo de prenda, sin mangas  de lana típica de pastores ;

zamarra, samarra

La influencia del valenciano sobre el catalán fue superior a la del catalán sobre el valenciano, hasta que el pancatalanismo ha dado vuelta a la tortilla a base de cheques al portador desde mediados del siglo XX por parte de Cataluña a políticos y colaboracionistas valencianos, así en muy poco espacio de tiempo los pancatalanes y sus colaboracionistas han conseguido que los valenciano dejen de decir “fraula, farda, palometa, en, facenda, folga, vore” etc para decir “maduixa, esquirol, papallona, amb, hisenda, vaga, veure” etc.

Pero la historia no miente y los catalanes reconocían la verdad: 

-(En el “Summari index” del doctor Andreu Bosc, natural de la Vila de Perpinya, editado por Lacavalleria en la misma ciudad en 1628, se manifiesta la preocupación por el deterioro de la lengua catalana. Esta degradación, a juicio de Bosc, se debía en gran parte a la penetración de idiomas de las naciones vecinas: Castilla, Francia y Valencia. Así, mientras que la Cerdeña y el Rosellón se influenciaban de la lengua “vehina francesa”, en la parte sur de Cataluña sucedía lo mismo con la lengua valenciana: “com se veu tambe en Tortora,  (Tortosa) que pren de la valenciana”.
La valencianización, aunque no tan intensa también afectaba a todo el territorio del condado de Cataluña.
En su razonamiento sobre “la lengua cathalana”, Bosc denuncia los préstamos léxicos del valenciano, aragonés y francés: “De manera que tanto con la mezcla de dichas lenguas (latina, árabe, etc.), como también con las de las naciones vecinas: Valencia, Aragón y Francia, han formado en algunas partes (de Cataluña) una lengua extraordinaria; dejando la materna (catalana) que ya muchos no tiene buena satisfacción, de hablar ni escribir con ella, y lo peor es que…” (Bosc, Summari, p. 23). de R. G. Moya)- 


En la actualidad el pancatalanismo está muy arraigado en Valencia, pues desde principios de los 80 del siglo XX el dialecto catalán está presente en las escuelas y universidades valencianas merced a la intervención del ultraderechista catalán Jordi Pujol con pactos primero con el psoe y más tarde con el PP a cambio de apoyos políticos desde Cataluña que permitieron la creación en Valencia del ente pancatalanista AVL (academia valenciana de la lengua catalana) y es la causa de que las personas de sesenta años hasta los jóvenes actuales estén “catalanizados” y totalmente convencidos de que las teorías pancatalanas son la única verdad, pese a no ser más que  una opinión,  sin ninguna base científica.      
                   
AVL, prescriptivismo lingüístico
                 

Jordi Pujol, AVL, Zaplana

Camps, Pujol

La importancia de Jordi Pujol en la pancatalanisación del Reino de Valencia es muy grande, pues su plan de catalanizar Valencia y Mallorca es un plan maquiavélicamente urdido incluso antes de su intervención directa en la política de los partidos PSOE y PP, pues dos décadas antes ya preparó el terreno al pancatalanismo comprando a editores cómo  Eliseu Climent  
La Generalitat de Cataluña suma desde 1984 más de 250 subvenciones al conjunto de entidades que encabeza Eliseu Climent 
Eliseu Climent y Pujol
Eliseu Climent y Pujol

Según un informe de la Guardia Civil, diversas fundaciones vinculadas a Climent recibieron más de 15 millones de euros de la Administración autonómica catalana entre 2002 y 2009 en concepto de subvenciones. Algunas de estas subvenciones podrían haber sido concedidas de forma irregular.  
y escritores valencianos corruptos que cambiaron de opinión al son del dinero en forma de publicaciones y premios suculentos por parte de entidades catalanas cómo Sanchis Guarner y el ex falangista Joan Fuster o cantautores mediocres como Ovidi Montllor, Raimon o El Botifarra (será butifarra catalana) que gracias al pancatalanismo y en concreto a la generalidad catalana han podido vivir de conciertos y premios de entidades catalanistas, y podemos afirmar sin temor a equivocarnos, que por sus propios méritos cómo cantantes no podrían dedicarse a la canción sin pasar hambre o sin tener que trabajar en otras cosas como la recolección de la naranja, por ejemplo. 

colaboracionista Raimon al recibir el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes
El colaboracionista Raimon al recibir el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes 
¡Más dinerito y vivir que son dos días! 
Más dinerito y vivir que son dos días

EL SECTARISME INSTITUCIONAL CONTINUA
La Conselleria d'Educació ha llançat una convocatòria d'ajudes a la «promoció de la cultura popular valenciana».
Si gasteu el castellà, el català, l'esperanto o el grec, podreu rebre les ajudes. Pero si gasteu la llengua valenciana segons les normes de la RACV, quedareu fòra.
(Óscar Rueda)

Si no eres partidario del pancatalanismo no te subvencionan y no triunfas en la vida, de ahí que tantos escritores y cantautores sean colaboracionistas de  ese pancatalanismo disfrazado de “legalidad” que está sustituyendo el valenciano por el catalán a marchas forzadas desde hace años con el beneplácito del gobierno de España que se lava las manos como Pilatos.  

 ¿FIN?

miércoles, 12 de abril de 2017

airegaz, ven, ventolina

Airegaz = Viento fuerte , en Torrevelilla. Ven fort, a Torrevelilla.

ven, ventolina, ventada, bufarrada a Beseit.

A la veína Antolina (casa fesols) li diem la tía ventolina.

Qué es lo ven? Les orelles de X en movimén. (algú que tinguere les orelles grans)


Airegaz = Viento fuerte , en Torrevelilla  ven, ventolina a Beseit


DCVB:

VENT 
m.: cast. viento

|| 1. Moviment horitzontal de l'aire, degut a causes naturals i sobretot a la variació de temperatura entre les diferents capes de l'atmosfera. Lo tro és feriment de vapors caldes e seques en àer mogut per combatiment de vents la un contra l'altre, los quals vents són moguts per la ponderositat de les nuus, Llull Felix, pt. iv, c. 5. Vinent al hostol de les galeres mès-se una gran fortuna de vent, Pere IV, Cròn. 39. Foll és aquell qui'l vent fermar volia, Ausiàs Marchcviii. El vent se desferma i tot el mar canta, Enllà 8. Els molins roden al bes del vent, Salvà Poes. 143. 
Vents generals: els que dominen constantment en diversos climes o parts del món durant certes temporades. 
Vents periòdics: els que es muden en direccions oposades en uns temps determinats. 
Fer vent: esser ben perceptible el dit moviment de l'aire. 
Bufada de vent: intensificació de curta durada del moviment de l'aire. 
Ratxa de vent: intensificació sobtada i violenta del moviment de l'aire. 
Alè de vent: el buf molt suau del vent. 
Cap de vent: vent impetuós. 
Vent acanalatel que passa per un lloc estret.
Vent de calma: el que va disminuint a poc a poc fins a cessar del tot. 
Vent de mar Vent de fora: el que bufa des del mar cap a l'interior del país. 
Vent de terra, Vent terral, Vent de dintre: el que bufa des de l'interior del país cap a la mar. 
Vent fagony: el que fon la neu (occ.). 
Vent de bonança: el que fon la neu molt aviat (Maldà). 
Vent pluig: el que va acompanyat de pluja fina. 
Vent de sol: el vent molt fresc i molest que sol començar quan el sol és un poc alt i va seguint el curs d'aquest fins que va a la posta (occ.). 
Vent follet Vent torb: el que fa remolí (Pallars). 
Vent rebolcat: dos vents que bufen simultàniament (Ribagorça). 
Vent de riuada: el que reforça els temporals de la mar i fa desbordar el riu (Alzira). 
Girar-se el vent: cambiar de direcció. 
Morir-se el vent: cessar de deixar-se sentir. 
a) El dit moviment considerat en quant ajuda o posa obstacles a la navegació. 
Bon vent: el que és favorable a la navegació. Tot uent nos era bo, Jaume I, Cròn. 56. Faeren vela que vent era a l'osta, Muntaner Cròn., c. 67. No seria àls sinó empènyer ab la mà la nau que ha bon vent, Metge Somni i. 
Anar a vent: navegar en la mateixa direcció del vent (Mall.). 
Vent en popa Vent de popa: el que segueix la mateixa direcció del vaixell. 
Vent de proa: el que bufa des del lloc a on es dirigeix el vaixell, o sia, en direcció contrària a la d'aquest. 
Vent apuntalatel que pega a la nau de costat (Pego, ap. Griera Vents). 
Vent al través Vent a la quadra: el que bufa en angle recte a la direcció de la nau. 
Vent de borína: el que bufa d'un punt situat 6 o 8 quartes lluny del rumb de la nau, i permet navegar amb l'aparell bracejat de borina. 
Vent escàs: el que bufa en un angle pròxim al de borina. 
Vent obert Vent llarg: el que forma un angle de més de sis quartes amb el rumb de la nau. 
Vent per l'aleta per l'anca: el que només està mancat de dues o tres quartes per a ser en popa. 
Vent prim: vent fluix que comença a bufar. 
Vent franc: el que permet a la nau seguir el rumb proposat navegant amb bona vela o sense necessitat d'apuntar les bolines. 
Vent fresc: el que bufa amb força, de manera que omple les veles sense capicular-les ni batre-les contra els pals. 
Vent fort: el que obliga a aferrar les veles i a navegar sols amb les dues majors. 
Vent forçat: el que obliga a cercar abric o a fondejar a tota costa o a fer alguna altra maniobra violenta per alliberar-se d'un perill. Vent aplomat: el que, després de topar contra una costa escarpada, pren direcció cap avall, és a dir, cap a la superfície de la mar, posant-la en moviment desordenat (Mall.). 
Vent d'estrop: iròn., impulsió d'una embarcació a rems, sense fer ús de les veles (Mall.). 
Posar en vent: orientar les veles segons la direcció del vent. 
Aguantar-se amb el vent: anar orsant i sense perdre notablement el barlovent, aguantant més o menys la vela segons les circumstàncies, però sempre en quantitat superior a la que segons ella es sol portar.—b) fig. Força o influència que determina una acció més o menys violenta. Vents de maledicció | els llinatges dispersaren, Alcover Poem. Bíbl. 14. 

|| 2. Aire posat artificialment en moviment. Instrument de vent: instrument musical que sona mitjançant el pas de l'aire per conductes de diferent amplària o llargària. Ab música de diferents instruments de corda y vent, doc. a. 1720 (BSAL, vii, 8). Aquí ve, plena ab lo vent dels meus sospirs, Vilanova Obres, xi, 255. 
|| 3. a) Cadascuna de les direccions traçades o considerades en el pla de l'horitzó, i principalment les que figuren a la rosa nàutica. Vents cardinals: els que s'originen en els quatre punts cardinals de l'horitzó. Vents encreuats: els que estan diametralment oposats entre si; el xaloc és l'encreuat del mestral, el ponent ho és del llevant, etc. (Els noms especials dels vents, segons les comarques, van indicats més avall, en el paràgraf de Cult. pop.).—b) Cadascuna de les direccions en què es pot moure un cos o es pot dividir un lloc des d'un punt determinat; es diu especialment de les quatre direccions principals formades per dues ratlles que s'encreuen en un punt. El senyor prengué per un vent y l'amo per l'altre, Penya Mos. iii, 106. Trescaren tota Europa pels quatre vents, Obrador Arq. lit. 38. El rei cridà els seus missatgers i els envià als quatre vents del seu reialme a convidar els qui creia els seus amics, Maseras Contes 28. Entrà dins el quadrat del ball, limitat a tres vents per bigues... y a l'altre per un banc de fuster, Galmés Flor 80. Aquelles dues fies seues, matí, tarda i nit..., pentinada per un vent, pentinada per s'altre, Rond. Eiv. 54. Cadascú pel seu vent: cadascú de la seva part. Prendre per son vent: anar-se'n lliurement per un lloc, sense destorbs. Fa fermar la reina a ses coes de quatre cavalls... Cada cavall d'aquells pren per son vent i cadascun se'n dugué un tros d'aquelles còrpores pecadores, Alcover Rond. xiii, 12. Per altre vent: per altra banda, en altre lloc, d'altra manera. Per cap vent del món: de cap manera, (Mall.). No s'hi poren adondar per cap vent del món, Alcover Cont. 32. 
|| 4. ant. Diferència entre el diàmetre d'una bala de canó i el de la boca d'aquest, formant un buit perquè la bala no anàs massa ajustada dins el canó. Anirà lo artiller al magatzem de las municions y allí triarà tres balas ben rodonas ab lo vent just, a deu per cent, Barra Artill. 26. 
|| 5. Corda o cadena que, subjectada per un cap a un lloc fix, es ferma per l'altre a una peça llarga i dreta, com un pal de mitjana, un batallol, una antena de molí, etc., per impedir que aquesta peça faci moviment. Per preu de dos roves quince liures de corda de cànem... per obs de guarnir de vents, contravents e bagues la dita tarauata, doc. a. 1466 (Arx. Gral. R. Val.). 
|| 6. Gas engendrat a l'estómac o als intestins; ventositat. 
|| 7. fig. a) Olor que deixa un animal per allà on passa, i que serveix als cans per a seguir-lo.—b) Rastre o indici d'una persona o cosa que hom cerca. No es pogué posar res en clar ni haver vent del malfactor, Víct. Cat., Vida 131. 
|| 8. fig. Vanitat, buidor espiritual. Són enemigues de humilitat e volen supèrbia vent e vanaglòria, Llull Blanq. 1. Plena de vent | e mal nodrida, Spill 2198. Vent de boca: paraules buides (Cassà, ap. Griera Voc. Vents). 
|| 9. Vent roig: eritema de la pell, sobretot de les cames (Valls).
    Loc.
—a) Més variable que el vent: es diu d'una persona que canvia molt d'idees o de gust.—b) Anar (o Córrermés que el vent ocom el vent: anar a gran velocitat.—c) Anar vent en popa: anar molt bé, prosperar.—d) No l'espanta vent ni aigua: es diu d'una persona molt valenta.—e) Bon vent!: es diu quan algú se'n va i volem expressar que no ens sap greu que se'n vagi. Aquesta locució té moltes variants que la completen, com ara aquestes: Bon vent i oratge, i mar per córrer (men.); Bon vent i la barca nova (or.); Bon vent i que no torni (mall.); Bon vent, i que duri (mall.); Bon vent, i foc al cul (Empordà, Garrotxa); Bon vent et pegue al cul, i en popa que no s'encalle (Vinaròs); Bon vent de darrera i brusca de davant, i cada passa de morros (mall.).—f) Fer moltes bufes amb poc vent: presumir molt sense motiu (Mall.).—g) Córrer mals vents: circular males notícies, haver-hi males impressions.—h) Mirar el vent d'on ve: badocar, estar distret perdent el temps (Empordà).—i) Donar el vent per escampat, a algú: no fer-ne cas, acomiadar-lo amb evasives (Mall.).—j) Anar amb es cap a's vent: no escoltar ningú, fer la pròpia voluntat sense admetre consells (Men.).—l) Dur molt de vent a sa flauta: esser molt orgullós o presumit (Mall., Men.).—m) Seguir el vent, Girar-se d'allà on ve el vent, Navegar a tots els vents: canviar de partit o de manera d'obrar, segons les conveniències.—n) Llevar del vent: suprimir definitivament, fer desaparèixer, matar (Mall.).—o) Tenir el cap ple de vent, Tenir molt de vent al cap: tenir molt poc seny.—p) Fer a tots els vents: menjar amb excés.—q) Saber el vent i no saber el torrent: tenir notícia vaga d'una cosa, no saber-ne el net.—r) Badar sa boca en es vent: no tenir res que menjar: estar mancat de recursos (Mall.).—s) ¿Quin vent te duu? o¿Quin vent us porta?: es diu per demanar a algú la causa de la seva vinguda.—t) De l'ull del vent: molt llest o hàbil (mall.).—u) Home de dos vents: home que fa dues cares, que fingeix una cosa davant algú i una altra davant els de l'altra banda.—v) Mirar de quin costat ve el vent: observar el curs dels esdeveniments per conformar-hi la conducta.
    Cult. pop.
—La gent pagesa i sobretot la gent marinera de les diverses comarques mantenen la nomenclatura tradicional dels vents. En primer lloc, cal observar que els vents cardinals tenen quatre noms que són usats o almenys coneguts pertot arreu, i són: tramuntana (= nord), llevant (= est), migjorn (= sud) i ponent (= oest).
Els quatre vents intermedis dels cardinals tenen quatre noms ben definits i permanents a les Balears i a la zona mediterrània: 
grec gregal (= nord-est), xaloc (=sud est), llebeig (= sud-oest) i mestral (= nord-oest); però fora de ses illes i de la costa mediterrània ja prenen noms molt diferents, com veurem després. A Mallorca és molt coneguda aquesta cançó o glosa en què surten el noms dels vuit vents:
«Mariner, tu que pretens
de bon cap i glosador:
¿me vols fer una cançó
que anomeni tots els vents?
- Llevant, xaloc i migjorn,
llebeig, ponent i mestral,
tramuntana i gregal:
vet aquí es vuit vents del món».
També és a Mallorca que la gent pagesa i marinera coneix els vents intermedis d'aquells vuit, però no els dóna noms especials, sinó que en diu 
baules (o sia, anelles d'unió) de tal i tal vent; així, a vegades diu que «fa llebeig amb baula de ponent» o «fa tramuntana amb baula de mestral» (NNO.); també es diu «tramuntana que toca de mestral». Fora de la regió mediterrània els vents prenen noms molt diferents dels que hem indicat; es refereixen principalment a localitats o accidents orogràfics d'on els nadius de cada comarca comproven que procedeix cada vent. Consignarem tot seguit les principals denominacions, amb indicació de les localitats on foren recollides: Nord: vent de  Carcanet (Puigcerdà); canigonenc (Empordà); vent de port (Pallars, Ribagorça, Tremp); vent de dalt (Tortosa); vent de burrufa (Bassella); vent de Ripoll tramuntana de Ripoll (Berguedà); vent ripollès (Igualada); vent d'Andorra (La Seu d'U.); vent de Roses tramuntana de Roses (La Garriga, Torelló); vent de Sant Marc (Morella); vent del golf (Men.).Nord-est: vent empordanès (Terrassa); vent berguedà (Cervera); vent de la Vall de Cabó (Organyà); vent gavatx (Falset); vent de Provença plovença (Alcoi); magranar (Sanet). Est: vent de Cerdanya (La Seu d'U.); vent de dalt (Urgell, Segarra); vent de baix (Olot, Espluga); vent d'avall (Igualada, Sta. Col. de Q.); vent de Campirme (Vall d'Àneu); vent de Catalunya (Vall de Barravés, Pont de S., Ribagorça); vent calent (Organyà); vent de la palla curta (Urgell); vent marí (Morella); tortosí morellà (Llucena).Sud-est: marinada (Cerdanya); vent de vall (Vall d'Àneu); vent de Sant Sebastià (Llofriu); vent de fora (Barc.); vent d'avall (Sta. Col. de Q.); vent de buida-sacs (Valls, Sta. Col. de Q.); vent de Sant Joan (Vimbodí); vent de mar vent de baix (Tortosa); vent de la creu (Vinaròs); garbinada (Morella); llevantisc (Llucena); aire de baix (Cast.); morisc (Xàtiva).Sud: vent d'Espanya (Rosselló, Conflent); vent de dalt (Llofriu); vent de Quaresma (Llofriu); vent de davall (Senterada); vent de baix (Vall de Barravés, Pont de S., Bonansa); vent del Camp (St. Martí ses Gueioles); vent valencià (Morella); vent garbinol (Cast.); aire de mar (Llucena); vent del Montgó (Cullera); vent d'Elx (Pego).Sud-oest: vent de Montnegre (Gir.); vent de Tossa (Caçà); vent de Sitges (St. Vicent dels H.); vent de cap de riu (Terrassa, El Brull); vent de carboneres (Organyà); vent de Targa (Guissona); vent de Prades (Sta. Col. de Q.); vent de Salou (Camp de Tarr.); vent d'Escornalbou (Selva del C.); vent de bosc (Vimbodí); vent de Peníscola (Vinaròs); vent de birbadores (Vinaròs); vent morisc (Llucena, Alcoi); vent alicantí (Xàtiva); vent de vessagària (Pego).Oest: vent de la fam (Empordà, Cerdanya); vent serè (Garrigues, Noguera, Urgell, Segarra, Solsonès, Pla de Bages, Vallès occidental, Anoia, Conca de Barberà, Priorat); vent de Segarra (Pla de Bages, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Camp de Tarr.); vent de dins Espanya (Barc.); vent d'Osca (Granadella); vent matapiocs (Empordà); vent d'amunt (Igualada); vent d'Aragó (Pallars, Ribagorça); vent moruno (Morella); vent de Castella (Val.); vent de Gallinera (Pego).Nord-oest: vent de Carol (Puigcerdà); vent de la fam (Puigcerdà, Gir., Sta. Col. de Q.); vent del port (València d'Àneu); vent dels estanys (Sort); vent serè (Conflent, Urgell); vent de la Segarra (Igualada); cerç (Benigani, Morella); aire de dalt (Cast., Llucena); aragonès (Sanet); vent de dalt (Tàrbena); castallà (Alcoi); aire de Matamon (Xàtiva); vent rossegat (Felanitx, on li donen aquest nom al mestral perquè quan arriba a Felanitx ja s'ha arrossegat per tota Mallorca).Hi ha encara molts altres noms dels vents, els quals van registrats en els articles respectius (com arbonès, Morella, etc.). En aquest article ens limitam a donar la llista dels més usuals. Per a més detalls, vegeu Griera Noms Vents i Sanchis Guarner, «Els vents segons la cultura popular».

Refr.
—a) «Quan plou, plou; quan neva, neva; quan fa vent, aleshores fa mal temps»: significa que el vent és més molest i perjudicial que la pluja i la neu.
—b) «No se meneja l'arbre si no fa vent» (Morella); «La mar no es mou sense vent» (Men.): vol dir que quan circula una notícia insistentment, cal suposar que hi ha quelcom de veritat.
—c) «Després del gran vent, corre el gran torrent»: vol dir que després del vent sol venir la pluja.
—d) «Vent xerrador, no et faci por»; «Vent xerraire, vent merdaire»: ho diuen els mariners per indicar que el vent que xiula molt no sol esser perillós (Pineda).
—e) «Guarda't d'home mal barbat i de vent acanalat»; «Fuig de vent acanalat i d'amic reconciliat».
—f) «Amb bon vent, tothom és bon mariner» (o «tothom navega»): significa que quan no hi ha dificultats, qualsevol pot fer el que vulgui.
—g) «Tant com ne plou, el vent n'eixuga»; «Tant com n'estén, el vent n'eixuga»: es diu referint-se a persones que, per molt que guanyin, ho gasten tot.
—h) «Segons el vent s'han de trempar les veles»: vol dir que cal acomodar-se a les circumstàncies.
—i) «Quan passa el vent per la flauta, és hora de fer anar els dits»: indica que cal aprofitar les ocasions quan es presenten.
—j) «Qui sembra vents, cull tempestats»: vol dir que els qui provoquen malvolences, després en són víctimes.
—l) «Quan Déu vol, amb tot vent plou»: significa que a vegades es produeixen fets de la manera més insospitada.
—m) «Més val bon vent que força de rems»: vol dir que és millor tenir sort que esforçar-se.
—n) «Les males notícies, el vent les porta»: significa que les notícies desagradables sempre solen arribar al qui menys voldria saber-les.
—o) «Vent de dalt, mal».
—p) «Vent narbonès, ni plou ni aclareix, i quan s'hi posa, s'hi coneix».
—q) «Vent de Pallars, aigua (o «pluja») al detràs».
—r) «Vent d'Aragó, aigua al balcó».
—s) «Vent de fora, aigua a terra».

    Fon.: 
bén (pir-or., or., occ.); vén (Cast., eiv.); bént (Val.); vént (Xàtiva, Al., mall., men., alg.).

    Intens.:
—a) Augm.: ventàs, ventarro, ventarràs, ventarrada, ventanarro, ventassa, ventegada, ventada
—b) Dim.: ventet, ventetxo, venteu, ventiu, venterulla
—c) Pejor.: ventot.
    Sinòn.: 
|| 1, aire.
    Etim.: 
del llatí vĕntu, mat. sign. ||1.



Y aquí un atre, lo mes "membrillo" de La Codoñera