Mostrando entradas con la etiqueta Desideri Lombarte. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Desideri Lombarte. Mostrar todas las entradas

domingo, 4 de febrero de 2024

Lexique roman; Devendalh, Devendaill - Dezir, Desire

 
Devendalh, Devendaill, s. m., tablier.

On era castellans que en sas mans tenia

Tersor e devendaill am que lo duc servia...

Pres an lo devendaill e 'll tersor ben obrat.

V. de S. Honorat.

Où était le châtelain qui tenait en ses mains essuie-mains et tablier avec quoi il servait le duc...

Ils ont pris le tablier et l' essuie-mains bien ouvré.

CAT. ESP. Devantal. (ESP. MOD. chap. Delantal.) PORT. Avental.


Dever, v., lat. debere, devoir.

Apres eds debon jurar a lui. Tit. de 1080.

Après ils doivent jurer à lui.

Son bon amic deu om e son seignor

Servir.

Cadenet: Meravill me.

On doit servir son bon ami et son seigneur. 

Mas ben deu hom camjar bon per meillor. 

Folquet de Marseille: Chantan volgra. 

Mais on doit bien changer bon pour meilleur. 

Part. pas. Quar el no falh ad ajuda

Sol qu'om la y deman deguda.

G. Riquier: Ancmais per. 

Car il ne manque pas à l'aide, pourvu qu'on la lui demande due.

CAT. Deurer. ESP. Deber. PORT. Dever. IT. Devere. 

(chap. deure: dec, deus, deu, debem, debéu, deuen; debut, degut, debuts, deguts; debuda, deguda, debudes, degudes; deuría, deuríes, deuríe, deuríem, deuríeu, deuríen; si yo te deguera dinés, ya u sabríes per ton pare. Deguera, degueres, deguere, deguerem, deguereu, degueren.)

2. Degudament, adv., dûment, convenablement, justement.

Volen son regne degudament ordenar... 

Aquelas humors degudament purgan et soven. 

Eluc. de las propr., fol. 9 et 85.

Voulant ordonner dûment son royaume... Purgeant ces humeurs convenablement et souvent.

Acampan argen, deniers, non degudamens. La Confessio.

Amassant argent, deniers, non dûment. 

CAT. Degudament. ESP. Debidamente. PORT. Devidamente. 

IT. Debitamente. (chap. degudamen.)

3. Dever, s. m., devoir, obligation.

Mos devers pert en fag et en parvensa. 

G. Riquier: Be m miravilh. (miravilh, meravilh, etc.)

Je néglige mes devoirs en fait et en apparence. 

Cals devers

Es fassas tan gran folia!

B. Carbonel: Tans ricx. 

Quelle obligation est-il que tu fasses si grande folie!

- Redevance.

Lo qual es tengut de lauzar aquel arrendamen per sos devers.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 126. 

Lequel est tenu d'approuver cet arrentement pour ses redevances. 

Ab cert dever de blat o de vi o d'autras causas.

Coutume de Condom. 

Avec certaine redevance de blé ou de vin ou d'autres choses.

- Dignité, justice.

Corona d'aur porta per son dever.

Giraud de Calanson: A lieis. 

Porte couronne d'or à cause de sa dignité. 

Loc. Mas ges per tan non a fag non dever.

Bernard de Rovenac. D'un sirventes. 

Mais pourtant n'a point fait chose indue.

De far e de dir non dever.

P. Raimond de Toulouse: Us noels.

De faire et de dire injustice. 

Adv. comp. Pus Dieus vol e sancta Maria

Que nos siam vaincutz a non dever.

Austorc d'Orlac: Ai! Dieus per. (N. E. Austorc d'Aorlac tomos anteriores.) 

Puisque Dieu veut et sainte Marie que nous soyons vaincus injustement. CAT. Deurer. ESP. Deber. PORT. Dever. IT. Devere. (chap. deure: dec, deus, deu, debem, debéu, deuen.)

4. Deute, Depte, s. m., lat. debitum, dette.

Perdonar lo deute ad aquel que non lo pot pagar.

(chap. Perdoná la deuda an aquell que no la pot pagá. Lo deute es mascle, la deuda es femella.)

V. et Vert., fol. 78.

Remettre la dette à celui qui ne la peut payer.

Anquara no li fos demandat lo deptes al deptor.

(chap. Encara no li va sé demanada la deuda al deudó.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 9. 

Encore ne lui fut demandée la dette au débiteur. 

Fig. Chant per deute de follor.

Folquet de Marseille: Chantars mi. 

Je chante par dette de folie. 

CAT. Deute. ESP. (débito; deuda) PORT. IT. Debito. (chap. deute, deutes; deuda, deudes.)

5. Deptal, s. m., créance, capital.

E 'l ric prelat volo s tant enantir

Que ses razo alargan lor deptal.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Et les riches prélats veulent tant s'avancer, que sans raison ils élargissent leur créance.

6. Deveire, Deuteire, Deptor, Deutor, s. m., lat. debitor, débiteur.

Ce mot fut employé activement et passivement.

Si cum es, si eu li soi deveire.

Trad. du Code de Justinien, fol. 7. 

Ainsi comme il est, si je lui suis débiteur. 

Lo deuteire vencut o condempnat, pagua al crezedor tot lo deute.

Cartulaire de Montpellier, fol. 3.

Le débiteur convaincu ou condamné paie au créancier toute la dette.

Aquel fa de Dieu son deutor

Qui fa be per la su' amor.

Libre de Senequa. 

Celui-là fait de Dieu son débiteur, qui fait le bien pour son amour.

A lei de mal deutor,

Qu'ades promet, mas re non pagaria. 

Folquet de Marseille: Sitot me. 

A la manière de mauvais débiteur qui toujours promet, mais ne paierait rien.

- Créancier. (chap. acreedó, acreedós, acreedora, acreedores.)

Guillem Gaysmar, quan li deptor

Mi van apres tot jorn seguen.

T. de G. Gaimar et d'Ebles de Signe: N Eble.

Guillaume Gaysmar, quand les créanciers me vont après tout le jour suivant.

Uns mal deutors a cuy devia. V. de S. Honorat. 

Un mauvais créancier à qui il devait. 

ANC. FR. Il n'est point de presteur,

S'il veut prester, qui ne face un debteur. 

CL. Marot, t. II, p. 97.

Le soucieux esprit d'un debteur non solvable. 

Bertaut, p. 376.

Celuy qui tien argent à usure ou à banque, 

Doit craindre la faillite ou que son debteur manque.

N. Rapin, p. 170.

CAT. Deutor. ESP. Deudor (acreedor). PORT. Devedor. IT. Debitore.

7. Endeptar, Endeutar, v., endetter.

Que tenguatz dreytura e per nulh aver no us endeutetz.

Philomena. 

Que vous teniez droiture et pour nul avoir ne vous endettiez.

Pueys vendre sas heretatz et endeutar, e pueys endeve ribautz e layres.

V. et Vert., fol. 20. 

Puis vendre ses héritages et faire des dettes, et puis devient ribaud et voleur. 

Part. pas. Mas am gais endeptatz

Esser, que ricx iraz... 

N Eble, pos endeptatz. 

Etz. 

T. d'Ebles et de Gui d'Uisel: N Ebles. 

J'aime mieux être endetté gai que riche triste... Seigneur Ebles, puisque vous vous endettez. 

Subst. Car prezatz mays l'endeutat e 'l cochos.

T. de Juge et d'Estève: Duy cavayer.

Car vous prisez davantage l'endetté et le nécessiteux.

CAT. Endeutar. ESP. Endeudar. PORT. Endividar. IT. Endebitare. (chap. endeudá, endeudás: yo me endeudo, endeudes, endeude, endeudem o endeudam, endeudéu o endeudáu, endeuden.)


Devire, v., lat. dividere, diviser, séparer, expliquer.

Si Dieu volgues lo sieu ric pretz devire, 

Gran ren pogra d'autras donas honrar.

Arnaud de Marueil: Anc vas amors. 

Si Dieu voulut diviser son riche mérite, il pourrait honorer un grand nombre d'autres dames. 

Per so no us aus mon cor mostrar ni dire, 

Mas al esgart podetz mon cor devire.

Folquet de Marseille: Tan m'abellis. 

Pour cela je ne vous ose montrer ni dire mon sentiment, mais au regard vous pouvez expliquer mon coeur. 

Part. pas. No m cug morir de joi devis.

Deudes de Prades: Ab cor lial. 

Je ne crois pas mourir séparé du bonheur. 

Divis en menudas pessas. Eluc. de las propr., fol. 199.

(chap. Dividit en menudes pesses.)

Divisé en menues pièces.

Aquest affar es totz devis.

T. de Certan et de Hugues: N Ugo, vostre. 

Cette affaire est tout expliquée.

2. Devis, s. m., discours, propos.

Donc non es ges ver devis

Aicel que dis 

Qu'ieu cant per aver.

G. Faidit: D'un' amor on. 

Donc n'est pas vrai propos celui qui dit que je chante pour richesse.

ANC. FR. Ilz entendoient de bons et graves devis touchant le gouvernement de la chose publique.

Amyot. Tr. de Plutarque, V. de Lycurgue

Premièrement, il y a du regard, 

Puis le devis, et le baiser après. 

CL. Marot. Œuvres choisies, p. 80.

3. Devisa, s. f., division, partage.

De quatre devisas d'amor

Me mandatz chauzir la meillor.

T. D'Hugues et de Baussan: Bauzan. 

De quatre divisions d'amour vous me chargez de choisir la meilleure.

Ai ne a ma deviza 

Tan de benanansa.

B. de Ventadour: Tant ai mon. 

J'en ai en mon partage tant de bien-être.

- Devise.

Si no us metes del tot en la deviza

De los Frances.

Lanfranc Cigala: Ramon Robin. 

Si vous ne vous mettez entièrement dans la devise des Français.

Quar ieu no sai ma deviza. 

Pierre d'Auvergne: Chantarai pus vey. 

Car je ne sais ma devise. 

ANC. FR. N'i aveit bare ne devise

Fors un haut mur de piere bise. 

Marie de France, t. 1, p. 316. 

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Divisa.

4. Devezir, v., lat. dividere, exprimer, discerner, expliquer. 

Pus los turmens non pot hom devezir.

Pierre Espagnol: Entre que. 

Puisqu'on ne peut exprimer les tourments. 

Quo s devesis una grans tors 

En un pauc miraill.

Folquet de Marseille: Molt i fes. 

Comme une grande tour se discerne dans un petit miroir.

Part. pas. El botelhier fo mot allegre per la vision que fon en ben devezida. Hist. abr. de la Bible, fol. 14. 

L'échanson fut très joyeux à cause de la vision qui fut expliquée en bien.

5. Dividir, Divizir, v., lat. dividere, diviser.

Aquest demandamens que es de divizir heretat, pot far l'us dels heretz als autres, si el vol dividir la heretat.

(chap. Esta demanda que es de dividí la heredat, pot fé la un dels hereus als atres, si ell vol dividí la heredat.)

Tr. du Code de Justinien, fol. 21. 

Cette demande qui est de diviser l'héritage, l'un des héritiers peut la faire aux autres, s'il veut diviser l'héritage. 

Part. prés. Creisser, multiplicar e mermar dividentz.

(chap. Creixe, multiplicá y mermá, restá, dividín.)

P. de Corbiac: El nom de. 

Croître, multiplier et diminuer en divisant.

ANC. CAT. Divisir. ESP. PORT. Dividir. IT. Dividere. (chap. dividí: dividixco o dividixgo, dividixes, dividix, dividim, dividiu, dividixen. Dividit, dividits, dividida, dividides.)

6. Devision, Devezio, s. f., lat. divisionem, différence, division.

Om non troba ni sap devezio, 

Mas sol lo nom entre vers e chanso. 

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz. 

Entre vers et chanson on ne trouve ni sait différence, excepté seulement le nom.

Fayre devision en la sancta Gleysa.

(chap. Fé divisió a la santa Iglesia.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 10. 

Faire division dans la sainte Église. 

CAT. Divisió. ESP. División. PORT. Divisão. IT. Divisione.

7. Deveziment, s. m., partage, différence.

A aquela ora que el fai son deveziment entre sos efans.

Tr. du Code de Justinien, fol. 2.

A cette heure qu'il fait son partage entre ses enfants.

Fas devesiment de mon aver e de ma honor.

Tit. de 1172. DOAT, t. CXIV, fol. 96.

Fais division de ma fortune et de mon patrimoine.

Entr' el saber e 'l ver 

De Dieu e d'om, enten

Un gran devezimen.

Nat de Mons: Al bon rey.

Entre le savoir et la vérité de Dieu et de l'homme, j'entends une grande différence. 

IT. Divisamento.

8. Divisidor, s. m., lat. divisor, diviseur, arpenteur.

Divisidors e guardas que acordo e pauso en estamen degut controversias de meias.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 37.

Arpenteurs et conservateurs qui accordent et mettent en dû état les contestations de bornes.

CAT. ESP. PORT. Divisor. IT. Divisore.

9. Diviziu, adj., distributif, distributeur. 

Del temps es diviziva. Eluc. de las propr., fol. 120. 

Elle est distributrice du temps.

IT. Divisivo.

10. Devizable, Divizable, adj., lat. divisibilem, divisible.

Noms divizables.

Letra, votz es no devizabla. Leys d'amors, fol. 48 et 2.

Nom divisible.

Une lettre, est un son non divisible.

CAT. ESP. (chap.) Divisible. PORT. Divisivel. IT. Divisible.

11. Devisar, v., raconter, proposer, expliquer, discuter, détailler par un devis.

Ieu no poyria mostrar ni dire ni devisar.

Perilhos: Voy. au purg. de S. Patrice. 

Je ne pourrais montrer ni dire ni raconter.

El coratge soven devisa 

So que Dieus adutz d'autra guisa. 

Libre de Senequa. 

La volonté souvent propose ce que Dieu amène d'autre manière.

Ab lo saber que las VII artz deviza. 

T. des deux Guillaume: Guillem prims. 

Avec le savoir qui explique les sept arts. 

Qui sabria ben devizar

Las beutatz e 'ls ensenhamens.

Berenger de Palasol: S'ieu sabi' aver. 

Qui saurait bien expliquer les beautés et les connaissances.

Mais tot quant avetz devisat 

Ha hoi cortezia jugat. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Mais aujourd'hui la courtoisie a jugé tout ce que vous avez discuté. 

Son estadas devizadas et estimadas.

Tit. de 1441. Toulouse, bibl. Monteil. 

Ont été détaillées par un devis et estimées.

ANC. FR. Firent pais en tex condicions comme leurs anemis voudrent déviser.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 210. 

Et ainsi fut fait comme ils le devisèrent. 

Monstrelet, t. II, fol. 170.

En la condamnant à le récompenser ainsi que la court le deviseroit.

Arrêts d'amour, p. 785. 

CAT. ANC. ESP. PORT. Devisar. IT. Divisare.

12. Devezidamen, Divisidamen, adv., divisiblement, séparément.

Devezidamen et en diversas causas.

Leys d'amors, fol. 135. 

Divisiblement et en diverses choses. 

Conjuntamen o devisidamen.

Tit. de 1373. DOAT, t. CXXV, fol. 67. 

Conjointement ou séparément. 

Lhi cardenal devezidamen elegiro dos papas.

(chap. Los cardenals divididamen, per separat, van triá – elegí - dos Papes.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 157. 

Les cardinaux élurent séparément deux papes.

ANC. CAT. Divisidament. IT. Divisitamente.

13. Devizada, s. f., division, partage. 

De las santas relequias fo fayta devizada.

Roman de Fierabras, v. 5072. 

Il fut fait partage des saintes reliques.

14. Indivis, adj., lat. indivisus, indivis. 

So unidas, indivisas essencialment. Eluc. de las propr., fol. 3.

(chap. Están unides, indivises essensialmen.)

Sont unies, indivises essentiellement.

CAT. Indivis (indivís). ESP. PORT. IT. Indiviso.

14. Endevisible, adj., lat. indivisibilem, indivisible.

El nom de santa et endevisibla Trinitat.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 138. 

Au nom de la sainte et indivisible Trinité. 

CAT. ESP. (chap.) Indivisible. PORT. Indivisivel. IT. Indivisibile.


Devorar, v., lat. devorare, dévorer, ronger, manger. 

Canta ayssi dossamens que los mariniers fay adormir, et pueis aucis los e los devora. V. et Vert., fol. 23. 

Chante si doucement qu'elle fait endormir les mariniers, et puis les tue et les dévore.

Tenia devora lo vistiment e 'l verms lo fust.

(chap. La tiña devore lo vestimén y lo cuc quere la fusta.)

Trad. de Bède, fol. 69.

La teigne ronge le vêtement, et le ver le bois. 

Fig. Lo diable non pot esser sadolls de devorar las armas.

V. et Vert., fol. 6.

Le diable ne peut être saoul de dévorer les âmes.

Part. près. Orguels es leos cruzels e devorans que devora tot lo be que atroba en persona en que se met. V. et Vert., fol. 7. 

Orgueil est lion cruel et dévorant qui dévore tout le bien qu'il trouve en la personne en qui il se met. 

Subst. Pueis per cels que son mais gran

Son devorat li devoran.

(chap. Pos per aquells que son mes grans són devorats los devorans.)

Brev. d'amor, fol. 52.

Puis par ceux qui sont plus grands sont dévorés les dévorants.

Part. pas. Seran ilh devorah per dragos e per serpens.

(chap. Sirán ells devorats per dragons y per serps.)

Liv. de Sydrac, fol. 98.

Ils seront dévorés par dragons et par serpents.

CAT. ESP. PORT. Devorar. IT. Divorare.

2. Devoraire, Devorador, adj., lat. devorator, vorace, avide.

Ni glotz ni devoraire.

Regla de S. Benezeg, fol. 43. 

Ni glouton ni vorace.

Hom devorador.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 7. 

Homme vorace. 

CAT. ESP. PORT. Devorador. IT. Divoratore. (chap. devoradó, devoradós, devoradora, devoradores. v. devorá: devoro, devores, devore, devorem o devoram, devoréu o devoráu, devoren.)

3. Devorable, adj., dévorant, avide. 

Lur trasmetra fuoc devorable.

Lett. de Preste Jean à Frédéric. 

Leur transmettra feu dévorant.


Deyssirar, v., déchirer.

Lo vestir de son cors deyssira. V. de S. Honorat. 

Il déchire le vêtement de son corps. 

ANC. FR. Furent li notonnier si desperez que il dessiroient leur robes et leur barbes. Joinville, p. 9.


Dezir, Desire, s. m., lat. desiderium, désir.

Desideri Lombarte Arrufat

Eras sai qu'ab lo complit voler,

Moro 'l dezir que solon domnas far. 

H. Brunet: Pus lo dous.

Maintenant je sais qu'avec la volonté accomplie, meurent les désirs que les dames ont coutume de faire. 

M'en creys magers voluntatz e dezires. 

Arnaud de Marueil: Belh m'es lo. 

M'en croît plus grande volonté et désir. 

IT. Desire. (chap. dessich, dessichos, desseo, desseos; v. dessichá, desseá.)

2. Desieg, Desig, s. m., désir.

Avia gran desieg que fos crestiana... Degu no hac desig de manjar.

Philomena.

Avait grand désir qu'elle fût chrétienne... Aucun n'eut désir de manger. CAT. Desitj. ESP. Deseo. PORT. Desejo. IT. Desio.

3. Desirier, s. m., lat. desiderium, désir, voeu.

Al cor m'estai l'amoros desiriers. 

Lamberti de Bonanel: Al cor.

L'amoureux désir m'est au coeur.

Lo desirier am mais de vos e vuelh 

Qu'aver d'autra tot quan de vos dezir. 

Arnaud de Marueil: Us joys d'amor. 

J'aime et je veux mieux le désir de vous que d'avoir d'une autre tout ce que je désire de vous.

ANC. FR. De rien dont il ait desirier.

Seconde trad. du Castoiement: Cont. 8. 

Dou fourmage ot grant desirier.

Marie de France, t. II, p. 106. 

ANC. CAT. Dessirier.

4. Desiransa, s. f., désir.

Tant ai lo cor en auta desiransa!

G. Faidit: Tan me creis. 

Tant j'ai le coeur en haut désir. 

Ben sembl' aver cor e deziranza.

B. Zorgi: Non lassarai. 

Il semble bien avoir coeur et désir!

ANC. FR. Et la seconde souvenance; 

La tierce, ferme désirance. 

Charles d'Orléans, p. 190.

Désirance ai que je raporte.

G. Guiart, t. I, p. 21. 

ANC. CAT. Desiranza. IT. Desianza.

5. Desire, adj., désireux, convoiteux.

Ades en sui desire. 

R. de Miraval: Aissi m ten amors. 

Toujours j'en suis convoiteux.

6. Deziros, adj., désireux, ambitieux.

A tal dona sui desiros

A cui non aus dir mon talen.

G. Rudel: Quant lo.

Je suis désireux de telle dame à qui je n'ose dire mon envie.

Joves e bela et avinens e dezirosa de pretz e de vezer En Savaric, per lo be que n' auzia dire. V. de Savari de Mauléon.

Jeune et belle et avenante et désireuse de mérite et de voir le seigneur Savari, pour le bien qu'elle en entendait dire.

ANC. FR. E d'à lui parler desiros.

R. de Partonopeus, t. I, p. 126. 

CAT. Desitjos. ESP. Deseoso. PORT. Desejoso. IT. Desideroso. (chap. dessichós, dessichosos, dessichosa, dessichoses.)

7. Deziron, adj., désireux, désirant.

Mi tenha gai, jauzent e desiron.

Bertrand de Born: Quan la novella. 

Me tienne gai, joyeux et désirant.

Ditz qu'amors es desironda.

Marcabrus: Lanqan cor. 

Dit qu'amour est désireux.

8. Desirar, v., lat. desiderare, désirer.

De la belha don soi cochos, 

Desir lo jazer e 'l baizar. 

Raimond de Miraval: Selh que no vol. 

De la belle dont je suis avide, je désire le coucher et le baiser.

Usquecx desira so qu'ieu vuelh. 

G. de Cabestaing: Aissi cum selh. 

Un chacun désire ce que je veux. 

CAT. Desitjar. ESP. Desear. PORT. Desejar. IT. Desiare. 

(chap. dessichá, desseá.)

9. Desiderar, v., lat. desiderare, désirer.

Part. pas. Tos temps avia desiderat.

Perilhos: Voy. au purg. de S. Patrice. 

En tout temps il avait désiré. 

IT. Desiderare.

martes, 17 de octubre de 2017

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

https://pedro2013dotcom.wordpress.com/2017/05/31/la-desmemoriada-mula-vella-de-desideri-lombarte/

Primé párrafo adaptat a la ortografía del chapurriau. A la entrada está en ortografía  standard catalana y paraules de Fórnols. Al final en castellá.

Desideri Lombarte va escriure un llibre de ficsió mol interesán, que va titulá: 


Memòries d’una desmemoriada mula vella

Cuan vach lligí l’exemplar que m’havie regalat la Rosalía, la seua viuda, me va cridá l’atensió que la mula no li haguere explicat a Desideri les sensasions que va tindre la primera volta que la van ferrá


Sense cap pretensió de sustituí la incomparable narrativa del escritó de Penarroja, y intentán feli un homenache, m’hai atrevit a contá eixa experiensia de la mula. Per a elaborá la contalla m’hai basat en la meua recordansa de com los ferrés faen eixa operasió cuan yo era minut.

Mes a la entrada original.



Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

Mónica Naudín, ferrera de Fórnols :

Mónica Naudín, ferrera de Fórnols

Entrada http://chapurriau.blogspot.com/2017/10/desmemoriada-mula-vella-desideri-lombarte-ferre-ferra.html

miércoles, 28 de junio de 2017

Vull un trosset de terra

Vull un trosset de terra

Desideri Lombarte Arrufat

Manen les ordenances i els més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadascú un tros de terra per a viure,
cadascú un tros de terra quan morim.

Jo que he tingut la meua terra en vida,
que no me'n falto per a després de mort.
Guardeu-me-la davall d'una olivera
o bé davall del ribasset de l'hort.

Amb tres passes de llarg i tres pams d'ample,
tres vares de fondària, ja en tinc prou;
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damunt del meu cos.

Si tos convé de plantar-hi algun arbre,
que sigue presseguer, cirer o prunera.
I del meu cos colgat i consumit
voreu com faran flors per primavera.

I quins préssecs més grocs maduraran,
i que roges s'hi faran les cireres,
i les prunes, quines prunes hi hauran!
Que quan maduraran se faran negres.

No tingueu aprensió, que seran bones;
la terra purifique i tot ho escou.
I si n'hi vaig donar bons fruits en vida,
per què no els puc donar després de mort?

Y ara escrit en Chapurriau

Manen les ordenanses y los més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadaú un tros de terra per a viure,
cadaú un tros de terra cuan morim.

Yo que hay tingut la meua terra en vida,
que no men falto per a después de mort.
Guardéumela davall de una olivera
o bé davall del ribasset del hort.

En tres passes de llarg y tres pams de ample,
tres vares de fondaria, ya ne ting prou; *yan
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damún del meu cos.

Si tos convé (de) plantay algún abre, *abre, arbre, segos cadaú
que sigue pressegué, siré o prunera.
Y del meu cos colgat y consumit
voreu com farán flos per primavera.

Y quins préssecs més grocs madurarán,
y qué roiges si farán les sireres,
y les prunes, quines prunes ñaurán!
Que cuan madurarán se farán negres.

No tingueu aprensió, que sirán bones;
la terra purifique y tot u escou.  * tot u paix
Y si ni vach doná bons fruits en vida,
per qué nols puc doná después de mort?  * no los

miércoles, 12 de abril de 2017

Desiderio Lombarte Arrufat

Desiderio Lombarte Arrufat (Peñarroya de Tastavins (Matarraña, Aragón), 1937 - Barcelona 1989) fue un escritor e investigador español en dialecto catalán.

Desideri Lombarte Arrufat, fumán, sigarro, Peñarroya de Tastavins, dialecto catalán



http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/lombarte-arrufat-desideri

http://www.vilaweb.cat/noticia/4208571/20140829/homenatge-lescriptor-desideri-lombarte-franja-ponent.html


Nace en el Mas del Molinar, situado en el término de Peñarroya de Tastavins, en plena Guerra Civil Española. Cuando finaliza la escuela de su pueblo, debe marchar interno a Alcañiz para estudiar el bachillerato elemental. Después, vuelve a casa y trabaja de labrador en la finca familiar. Son unos años muy duros para el mundo agrario y esta situación se agrava a raíz de la fuerte helada del 1956. El año siguiente, a los diecinueve años, emigra a Barcelona, como tantos otros jóvenes de la zona, donde se quedará a vivir manteniendo un estrecho contacto con su pueblo. Se casa con Rosalía, de la misma población, con quien tiene tres hijas y trabaja como delineante. A los cuarenta y cuatro años, la gravedad de su estado de salud, con afecciones renales y cardíacas y la crisis en el sector de la construcción le obligan a dejar el trabajo. Ante estos problemas, Desideri responde dedicándose a su gran pasión: escribir e investigar. Así, su trayectoria como escritor se concentra en los diez últimos años de su vida. Una década prodigiosa, corta pero intensa, durante la cual produce una extensa y variada obra. En 1989, a los cincuenta y tres años, le llega la muerte cuando estaba en el momento más rico y prolífico de su trayectoria literaria. Es uno de los escritores contemporáneos más importantes de la literatura en dialecto catalán en Aragón. Literariamente es un hombre completo: destaca como poeta, pero también escribe teatro y novela, hace trabajos de búsqueda histórica y antropológica, artículos de opinión, además de numerosos dibujos para ilustrar sus trabajos. Con un lenguaje popular y aparentemente sencillo, escribe principalmente sobre temas relacionados con su tierra natal: las tradiciones, el paisaje, la gente, la villa, las leyendas, la historia, los sentimientos... Un mundo rural que desaparece y que él recupera a través del ritmo de la palabra, con una mirada nostálgica y romántica, pero también reflexiva y a veces crítica e irónica. También fue un importante dinamizador cultural que participó en los movimientos culturales que emergen con fuerza en los años ochenta con la ilusión de la democracia. Entre otras cosas, trabajó mucho por la dignificación de su lengua en Aragón y fue miembro fundador y vicepresidente de la Asociación Catalanista del Matarraña y uno de los organizadores en Aragón del II Congreso del dialecto catalán (1986). Publicó en todo tipo de soportes: revistas culturales, diarios, programas de fiestas de las poblaciones de la comarca, etc.

Sólo vio dos libros publicados y la mayor parte de su obra ha sido publicada a partir de los años noventa, tras su muerte. Recibió ayudas para la búsqueda y la publicación, tanto desde el gobierno de Aragón como de Cataluña.

PoesíaEditar

  • Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort, Colección Pa de casa, Diputación General de Aragón, Departamento de Cultura y Educación, Zaragoza 1987.
  • Romanços mai contats. Boires i borrims, Gobierno de Aragón. Colección Literaturas de Aragón, Zaragoza 1994.
  • A l’ombra de les roques del Masmut, Ed. Associació de Consells Locals de la Franja, Associació Cultural del Matarranya i Institut d’Estudis del Baix Cinca, Col·lecció Quaderns de la Glera, Calaceite 1991.
  • Sentències comentades. Voldria ser, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Col·lecció Lo Trull, Calaceite 1993.
  • Cartes a la molinera. La bona vida i la mala bava, Ed. Associació Cultural del Matarranya. Col·lecció Lo Trull, Calaceite 1995.
  • Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 1999.
  • Ataüllar el món des del Molinar, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 2000.

Teatro (1983-1985)Editar

  • Pena-roja i Vallibona, pobles germans, Colección Pa de casa, Ed. Dirección General de Aragón, Departamento de Cultura i Educación, Zaragoza 1987.
  • Teatre inèdit, Ed. Associació de Consells Locals de la Franja, Associació Cultural del Matarranya, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Sisalls Edicions, Col·lecció Quaderns de la Glera, Calaceite 1992.

Narrativa (1986-1987)Editar

  • Memòries d’una desmemoriada mula vella, Sírius edicions, Calaceite 1997.
  • A ti no te conozco, Boletín del CESBA (Centro de Estudios Bajo Aragoneses, núm 7). Alcañiz, 1995, p. 199-213.

Investigación (1981-1989)Editar

  • Masos del Matarranya i Pena-roja, trabajo becado por la Dirección General de Difusión Cultural de la Generalidad de Cataluña (inédito).
  • Firmes de notaris i altres personatges que van viure o van estar a la vila de Pena-roja (inédito)
  • 600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja, Ed. Xarxa cultural, Col·lecció Llibres de Ponent III, Calaceit 1990, trabajo becado por la Dirección General de Difusión Cultural de la Generalidad de Cataluña.
  • Pena-roja, una vila a la frontera, Ed. Associació Cultural Tastavins, Alcañiz 1999.

Dibujo (1981-1989)Editar

  • Històries d’Ilercavons (comic), Associació sorolla’t, n°. 6, marzo, Calaceite, 1989, p.21-22.
  • Pena-roja: cases i carrers, noms i malnoms y Mapa toponímic del terme d’Aiguaviva, Associació sorolla’t, n°. 11, desembre, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite, 2000.

BibliografíaEditar





La llengua que parlem és clara i forta,
i és dolça si convé, i és falaguera
i és jove com un brot de primavera,
i és vella com l’hivern, i no està morta.

Rere l’Any Joan Vinyoli, celebrant el centenari del naixement del poeta, aquest 2014 ens du d’altres commemoracions literàries, com ara el 25è aniversari de la mort de Desideri Lombarte, el poeta del Matarranya. Nascut el 1937 al Mas del Molinar, del terme de Pena-roja de Tastavins, a la comarca del Matarranya (en les terres que, des d’una visió central dels territoris de la nostra llengua, anomenem la Franja), l’obra de Lombarte no té, sens dubte ni el to ni tampoc la voluntat de la de Vinyoli, però, malgrat que la seva dedicació a la producció literària va ser malauradament breu (bàsicament els darrers deu anys de la seva vida), el seu interès és indiscutible.
Activista cultural, poeta, autor teatral, narrador, historiador, assagista i dibuixant, el gruix de la seva obra, encara, va ser publicat pòstumament. Després d’anys d’una perllongada malaltia, Desideri Lombarte va morir a Barcelona, on residia i on havia treballat de delineant, el  1989.
La seva llengua poètica és popular, la llengua dels pagesos (com ell mateix havia estat en la seva joventut), dels homes i les dones de la seva terra, però conscientment tractada com a material literari. El seu paisatge és el Matarranya i els seu tema central el seu territori. Podríem dir, doncs, que es tracta d’una obra rural, però és més aviat un cant a la gent, a la seva vida quotidiana, als seus anhels, a la seva lluita pel futur, a la seva identitat concreta… Des d’un món urbà potser això és rural, però és tan universal com la ciutat o la multiculturalitat.
Quan no quedarà res,
quan morts els rius blanquejaran les gleres,
eixuts ullals, seques les fenasseres.
Ofegat el caliu
a les dures entranyes de la terra,
quan no plourà ni nevarà a la serra.
Quan ni un arbre hi haurà,
ni cap garba de blat per les garberes,
ni creixerà cap xop per les riberes.
Quan no quedarà res,
només ermes les terres, sec el mar,
quedarà la paraula. Quedar.
És, precisament, la paraula allò que defineix la poesia.  La poesia de l’individu que, com tants altres poetes catalans (també de la seva generació de postguerra), ens parla d’ell mateix. De la seva malatia, en aquest sonet de versos blancs –que repeteix, precisament, “vida” com a paraula final del primer vers dels dos quartets, gairebé un mot-rima:
LA VIDA SE ME’N VA
 
Entre els dits de les mans se m’escola la vida,
i l’abundós ullal s’eixugarà a l’estiu.
La vida se me’n va a costes avall furienta,
mentre, tossut de mi, pujo la costa amunt.
 
L’últim raig de l’ullal, l’últim alè de vida,
l’últim borboll d’amor que a l’estiu brollarà,
no serà per ningú, que es perdrà per la costa
entre motes de jonça i fenasseres seques.
 
A la terra tornat el que ve de la terra,
el que a la terra dec pago amb bona moneda,
amb moneda corrent, corrent costes avall.
 
Si se’l beguere algú l’últim raget de l’aigua,
a la jonça del prat ell pagaria el deute,
que jo, amb l’últim alè, m’ho deixo tot pagat.

Poesia d’adagis juganers. Llengua i entorn:
SOROLLA’T I POCA SON
 
SOROLLA’T i poca son,
ja s’ha acabat lo dormir,
espavila’t, que si dorms,
de net no en farem un dit.
 
SOROLLA’T i fes sorolla
i als sords fot-los un bon crit
que si et quedes com un poll,
callat, banyat i arrupit,
encara aniràs al roll,
al roll dels pobres d’esperit.
 
SOROLLA’T i fes camí,
camí de la llibertat,
llibertat de dir o no dir.
I dient la veritat, a la nafra posa el dit.
 
I no parlos per parlar,
si parles, parla amb sentit:
agre, dolç, moll o enfurit.
SOROLLA’T. Si estàs parat,
te quedaràs ensopit.
 
Poesia de la quotidianitat, d’un passat que roman:
Ni llum, ni foc, ni caliu,
ni foc, ni cendra calenta.
Ni un rosegonet de pa
al cul de la panereta.
Ni aigua al cànter i a l’armari,
ni gota d’oli a l’olleta.
Al carrer flors i violes,
i al balcó clavellinera,
i a dins de casa ni un ral,
i a fora la gran fatxenda.
Aparences de cristiana
quan va a missa primera,
i quan vas al de nitet,
i puges la costereta,
a on vas, que no ho sàpiga ningú?
A on vas, que vas tan contenta?

Món rural, passat, territori… sí. També ironia i actitud crítica, gens complaent, en aquest altre sonet:

MOROS I CRISTIANS
 
De damunt de la roca miro el pla
i veig atrafegats cristians i moros,
uns porten les espases a la mà,
altres guanyen perquè trumfen els oros.
 
Per un trosset de terra de secà
vendrien a son pare i a sa mare;
per un bocí de pa, si ne’ls faltare,
li treurien la sang a son germà.
 
I per hausir una dona, si convé,
traeixen a l’amic, i satisfets,
amb el cap alt passegen pel carrer.
 
De damunt de la roca els miro i veig
com trafeguen pel pla i per la vall verda,
i s’omplen de misèria i pasten merda.
Per mantenir el record de la seva petjada al Matarranya (d’on sempre es va sentir tot i els anys a Barcelona) i posar en valor la seva obra dins la literatura catalana, diverses entitats de la comarca han convocat l’Any Desideri Lombarte, “l’autor més emblemàtic i prolífic que ha vist nàixer el Matarranya i un dels més importants que ha tingut la literatura catalana a la Franja”, com diuen els seus convocants. Són: l’Associació de Jóvens de Pena-roja, l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i l’Ajuntament de Pena-roja, en col·laboració amb Comarca del Matarranya, Associació Cultural Tastavins i altres entitats culturals i associatives del territori. Podeu trobar les activitats de l’Any al blog Celebrem l’Any Desideri Lombarte.

any lombarte

Obra poètica
1991: A l’ombra de les roques del Masmut, Col·lecció Quaderns de la Glera
1993: Sentències comentades i Voldria ser, Col·lecció Lo Trull
1994: Romanços mai contats/Boires i borrim, Col·lecció Pa de Casa
1995: Cartes a la Molinera i La bona vida i la mala bava, Col·lecció Lo Trull
1999: Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Col·lecció Lo Trull
2000: Ataüllar el món des del Molinar (antologia), Col·lecció Lo Trull
Teatre
1992: Teatre Inèdit, Col·lecció Quaderns de la Glera
Narrativa
1997: Memòries d’una desmemoriada mula vella. 2ª edició a la Col·lecció Quaderns del Cingle, 2008
2010: Les aventures del sastre Roc d’Arça, Col·lecció Lo Trinquet
Assaig històric
1990: 600 Anys de Toponímia a la Vila de Pena-roja, Col·lecció Llibres de Ponent
1999: Pena-roja. Una vila de frontera, Associació Cultural de Pena-roja

NOTES
  • Podeu descarregar-vos bona part d’Ataüllar el món des del Molinar en aquest PDF
  • Túrnez& Sessé han musicat poemes de Lombarte en alguns dels seus discos. Aquí en teniu el llistat. Us podeu descarregar-ne una: Ara vindrà



EL INSTITUTO DE ESTUDIOS TUROLENSES EDITARÁ DIECINUEVE

PUBLICACIONES EN EL AÑO 2018.
EL CONSEJO RECTOR HA DADO LUZ VERDE AL PRESUPUESTO DEL

PRÓXIMO AÑO, QUE ASCIENDE A MÁS DE 560.000 EUROS.
Para algo está Carlos Sancho Meix, ascumita, en el IET.

El dialecto catalán necesita dinero para su invasión. Mientras, en el Matarraña NO hay pediatra, los niños y niñas y sus padres tienen que ir a Alcañiz. (y además los libros en la Ascuma están agotados de esperar el fin "exhaurits" dicen los modorros aragoneses catalanistas miembros de ese nido de ratas.

El Consejo Rector del Instituto de Estudios Turolenses (IET), organismo dependiente de la Diputación Provincial de Teruel, ha dado luz verde al presupuesto de la entidad y también a calendario de publicaciones que desarrollará el organismo para el próximo año 2018. Lo ha hecho en la reunión mantenida este martes, en la que se ha anunciado que serán diecinueve las que saldrán a la luz en los próximos doce meses.
La cita, a la que ha asistido el vicepresidente primero de la Diputación Provincial de Teruel, Joaquín Juste, ha servido a su vez para dar el beneplácito a las cuentas de 2018, que ascienden a un total de 560.677,91 euros. Esa cuantía, de la que la Institución provincial aporta el 83% del total (el resto procede del Gobierno de Aragón, los ayuntamientos de Teruel y Alcañiz, así como otras entidades), va a permitir que el IET siga estando situado como uno de los centros de estudio más importantes de Aragón y que su compromiso de difusión e investigación de la historia y la cultura de toda la provincia se mantenga inalterable.
A los ya tradicionales dos números de la Revista Teruel, publicación de carácter especializado en la que se profundiza en asuntos científicos y humanísticos, un área en cada número; se pueden añadir los tres ejemplares de la Revista Turolenses o los cuatro números de la Revista Turia. Asimismo, también verán la luz dos publicaciones del Centro de Estudios Mudéjares, la Revista Sharq al-Andalus (número 22) y la Bibliografía de arte mudéjar.
Junto a ellos, también tendrán cabida dos Cartillas Turolenses, con Las aves en la provincia de Teruel y El cine en la provincia de Teruel como temas abordados, Geolodia 2018 y seis publicaciones más de otras tantas temáticas diferentes. Éstas son, concretamente, El castillo de PeracenseDesideri Lombarte i Arrufat: poesía completaLas estelas discoidales de la provincia de TeruelHistoria de la prensa contemporánea en la provincia de TeruelHistoria de las carreteras en la provincia de Teruel y La caballería villana de Teruel.
Tal y como ha recalcado el número dos de la Diputación Provincial de Teruel, la Institución va a aportar un total de 481.327,91 euros, “una cuantía imprescindible y que deja constancia de la relevancia que posee para nosotros la labor que desarrolla el IET”, que ha sido calificada por Juste como “necesaria, de notable calidad e imprescindible para que los turolenses podamos conocer más y mejor la historia de uno de los territorios más interesantes del país”.
En la actualidad -ha añadido Juste- el trabajo que desarrolla el IET es calificado muy positivamente por parte de todos los que conocen de una u otra manera a su actividad
gracias al importante número de publicaciones que desarrolla, al número de lectores que tienen todas sus propuestas y el gran prestigio cosechado en virtud de tantos años de trabajo en favor del conocimiento y la investigación”. En ese sentido, ha añadido que “hoy la provincia de Teruel es más conocida que nunca y lo es en buena parte gracias a la labor del IET”.

Apoyo a la investigación
Una de las principales líneas de actuación del IET es la investigación a través de la convocatoria de ayudas. Para ello, ejercicio a ejercicio destina importantes partidas económicas encaminadas a impulsar la labor que llevan a cabo diferentes investigadores, no sólo de nuestra Comunidad, para profundizar en aquellos aspectos que nos permitan conocer cada vez mejor todas las particularidades de nuestra provincia.
Ese hecho se ve reflejado en las cuentas del año 2018, en las que se va a destinar un total de 17.200 euros para esta tarea. Junto a ello, también tiene su trascendencia los 74.500 euros previstos para la edición de publicaciones, así como la labor de constante apoyo a las actividades de los centros adscritos al IET, caso del Centro de Estudios Mudéjares, Instituto de Estudios Humanísticos y el Centro de Estudios de Arte del Renacimiento.
Otra de las novedades para el próximo año 2018 es la organización, por parte del IET, del XI Congreso de Historia Local de Aragón, que en esta edición se celebrará en Castellote. De carácter bienal, la cita propone un espacio abierto para la reflexión en torno a la historia contemporánea, a la centralidad que tiene lo local en el marco de los grandes debates sobre el pasado y el presente. El Congreso, aunque está concebido de carácter académico, está abierto al público en general y favorece el contacto entre profesores y jóvenes investigadores de distintas universidades.