Mostrando entradas con la etiqueta terra. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta terra. Mostrar todas las entradas

martes, 2 de junio de 2026

Sol, Sola, Soldar, Consolidar

Sol, s. m., lat. solum, sol, terre.
El grata e fer e mor lo sol. Roman de Jaufre, fol. 84.
Il gratte et frappe et mord le sol.
Mi lais soven plasmar e 'l sol cazer.
G. Faidit: Mout m' enuget.
Je me laisse souvent pâmer et tomber à terre.
Adv. comp. En miey del sol l' a trastornada. V. de S. Honorat.
Au milieu du sol (par terre) il l'a renversée.
En mieg del sol
Era 'l suari e 'l lensol.
Brev. d'amor, fol. 175. 
Au milieu du sol (par terre) était le suaire et le linceul.
CAT. Sol. ESP. Suelo. IT. Suolo. (chap. lo terra, an terra, anterra; al sol del carré, costa aball o en desnivell, al sol del bancal.)
- Sole, plante des pieds.
Loc. Que siatz totz redons del cap tro 'l sol.
T. de R. Gaucelm et de J. Miralhas: Joan.
Que vous soyez tout rond de la tête jusqu'à la sole.

abarca, abarques, albarca, albarques, sola de goma, soles

2. Sola, s. f., sole, plante des pieds.
Tota bestia cornuda ha las solas dels pes fendudas.
(chap. Tota bestia cornuda té les soles (plantes) dels peus (potes) badades, tallades, en un tall.)
Eluc. de las propr., fol. 230.
Toute bête cornue a les soles des pieds fendues.
Loc. Sieus es Arnautz del sim tro en la sola.
A. Daniel: Ans qu' els.
Sien est Arnaud du sommet jusqu'à la plante des pieds.
ANC. FR. Lui chauffèrent si fort et appreinguirent les plantes des piez, que les soles d'iceulx lui en sont cheutes.
Lett. de rém. de 1421. Carpentier, t. III, col. 815.
CAT. Sola. ESP. Suela. PORT. Sola. (chap. Sola, soles del calsé; planta, plantes dels peus.)

3. Solar, s. m., étage.
Cazet d' un haut solars jos.
G. Raimond: N Ots de Buguli.
Il tomba d'un haut étage en bas.

4. Solier, s. m., charpente, plancher, plate-forme.
Ab que metray 
Fuoc al cloquier, a la tor et al solier.
Arnaud de Carcasses: Dins un verdier.
Avec quoi je mettrai le feu au clocher, à la tour et à la charpente.
Un jorn anet juguant per un solier antic,
Los traus son tut romput, et el cay adenant.
V. de S. Honorat.
Un jour il alla jouant sur un plancher antique, les poutres sont toutes rompues, et il tombe en avant.
Ab tan laisso las plassas e los soliers,
Davalen s' en molt tost per escaliers.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 21.
En même temps ils laissent les places et les plates-formes, ils descendent moult vite par les escaliers. 
ANC. FR. En un solier entrèrent, ù il se herbergèrent.
Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 11.
Justice en jugement, firmament del solier de lui.
Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 96.
Avecq les bains mirificques à triple solier. Rabelais, liv. I, ch. 55.
Du solier suis descendue en la cave.
J. Marot, t. V, p. 45.
ESP. Solero. (chap. Solera, soleres, de hormigó; plataforma, plataformes, de ferro.)

5. Solar, v., consolider, établir.
Part. pas. Perdon so c' auran solat VII ans, en un jorn o en dos.
(chap. Perden lo que haurán consolidat en 7 añs, en un día o en dos.)
R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.
Ils perdent ce qu'ils auront établi (pendant) sept ans, en un jour ou en deux.
ESP. Solar. (consolidar) (chap. consolidá.)

6. Soldar, Soudar, v., lat. solidare, souder, réparer, consolider.
A soudar rompedura. Brev. d'amor, fol. 50.
(chap. (per) A soldá fractura.)
Pour souder fracture.
Part. pas. Que sian soudatz ab estanh.
(chap. Que siguen soldats en estañ.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 139.
Qu'ils soient soudés avec étain.
Tant cum sem frait en aquest segle, tant sem soldat en l' altre.
Trad. de Bède, fol. 68.
Autant comme nous sommes brisés dans ce monde, autant nous sommes consolidés dans l'autre.
ANC. FR. Mais soudain que l'hyver... 
Que la face il solide du baltique Neptun.
Du Bartas, p. 136.
CAT. ESP. PORT. Soldar. IT. Sodare. (chap. Soldá: soldo, soldes, solde, soldem o soldam, soldéu o soldáu, solden; soldat, soldats, soldada, soldades; soldaré; soldaría; si me soldare la fractura de la cadera, aniría a ballá una jota, pero com encara no ha soldat, aniré a ballá una sardana o ball sardo, de Cerdeña, Sardeña y varians.)




7. Solidar, v., lat. solidare, affermir, consolider.
Part. pas. En ayssi que sia solidada la palpebra. Trad. d'Albucasis, fol. 17.
Par ainsi que soit consolidée la paupière.
IT. Solidare.

8. Soliditat, s. f., lat. soliditatem, solidité, fermeté.
Terra... es apelada sol, quar ha soliditat.
Eluc. de las propr., fol. 157.
La terre... est appelée sol, parce qu'elle a solidité.
CAT. Soliditat. IT. Solidità, soliditate, soliditade. (chap. Solidés. ESP. Solidez.)

9. Solidatiu, adj., solidatif, propre à rendre solide.
May dezicatius et mens solidatius. Eluc. de las propr., fol. 267.
Plus dessiccatif et moins solidatif.
(chap. Solidatiu, solidatius, solidativa, solidatives : que se solidifique pronte; v. solidificá : solidificatiu, solidificatius, solidificativa, solidificatives; per ejemple, lo ges, alchés, alchez, o lo simén mesclats en aigua; o la gelatina.)

10. Assolar (asolar), v., unir, aplanir, lier, consolider.
Part. pas. fig. I s te molt fort, e molt es asolada en lhuy.
Liv. de Sydrac, fol. 71.
S'y tient moult fortement, et moult est consolidée en lui.
(chap. Assolá, tombá una paret, casa, etc, anterra, enruná, sorsí : assolo en la massola, assoles en les massoles, assole, assolem o assolam, assoléu o assoláu, assolen; assolat, assolats, assolada, assolades. Va fé airegaz o ventolina y vam plegá les olives a solades, ya no ne ñabíe cap a dal.)

Memoria histórica. A Barselona tindrán que retirá lo alumbrat públic de uns cuáns carrés perque va sé instalat en época franquista.

11. Consoldar, v., lat. consolidare, consolider.
Mundifica be e consolda. Rec. de remèdes en provençal.
Purifie bien et consolide.

12. Consolidar, v., lat. consolidare, affermir, consolider.
Part. prés. Medecinas la carn engendrantz e consolidantz. 
Trad. d'Albucasis, fol. 39.
Médecines la chair engendrant et consolidant.
Part. pas. Pulmo... ulcerat...no pot esser consolidat.
Eluc. de las propr., fol. 52.
Poumon... ulcéré... ne peut être consolidé.
Sia curada entro que sia consolidada. Trad. d'Albucasis, fol. 2.
Qu'elle soit soignée jusqu'à ce qu'elle soit consolidée.
CAT. ESP. PORT. Consolidar. IT. Consolidare. (chap. Consolidá : consolido, consolides, consolide, consolidem o consolidam, consolidéu o consolidáu, consoliden; consolidat, consolidats, consolidada, consolidades; consolidaré; consolidaría; si yo consolidara.) 

13. Consolidacio, s. f., lat. consolidatio, consolidation.
La consolidacio de la plagua.
(chap. La consolidassió de la ferida - llaga.)
Cove que aquela consolidacio sia inscidida.
Trad. d'Albucasis, fol. 13 et 39.
La consolidation de la plaie.
Il convient que cette consolidation soit incisée.
CAT. Consolidació. ESP. Consolidación. PORT. Consolidação. IT. Consolidazione. (chap. consolidassió, consolidassions.)

14. Consolidament, s. m., affermissement, consolidation.
Pren planta... consolidament. Eluc. de las propr., fol. 197.
La plante prend... affermissement.
IT. Consolidamento. (chap. Consolidamén, consolidamens; afortimén, afortimens.)

15. Consolidatiu, adj., consolidatif, propre à consolider.
Emplastres consolidatius. 
Medecinas consolidativas.
(chap. Emplaste consolidatiu. Medissines consolidatives.)
Trad. d'Albucasis, fol. 20 et 47.
Emplâtres consolidatifs.
Médecines consolidatives.
Betum... ha virtut atractiva, consolidativa. Eluc. de las propr., fol. 185.
(chap. Lo betún... té virtut atractiva (s'apegue o enganche), consolidativa (fa fort, enfortix).
Le bitume... a vertu attractive, consolidative.
ESP. IT. Consolidativo. (chap. Consolidatiu, consolidatius, consolidativa, consolidatives.)

Sol, s. m., lat. solidum, sou.

Sol, s. m., lat. solidum, sou.
Per dos sols serai meillz accollitz...
Que per cent vers ni per dozenz cansos.
G. Magret: Non valon.
Pour deux sous je serai mieux accueilli... que pour cent vers et pour deux cents chansons.
Quan pot tant donar, costa il mil sol la bera.
Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna aura.
Quand il peut donner autant, lui coûte mille sous la bière.
ANC. FR. Tort lor fait quant lor sols lo tolt.
Roman du Renart, t. IV, p. 296.
Ils font de cent solds quatre livres, et de quatre livres rien.
Contes d'Eutrapel, fol. 50.
CAT. Sol. ESP. Sueldo. PORT. IT. Soldo. (chap. Sou, sous : moneda. Sueldo, sueldos; Jornal, jornals es lo que pagaben en un día (jorn, jornada); salari de sal.)

2. Solta, Souta, s. f., soulte.
Fassa carta de solta o de quittansa.
(chap. Que faigue carta de solta o de quitansa - quitassió, pago, pagamén.)
Tit. de 1270, de la famille Gasc.
Fasse charte de soulte ou de quittance.
Comptatz los fruitz en souta et en paya.
Tit. de 1287. DOAT, t. XI, fol. 26.
Les fruits comptés eu soulte et en paiement.

3. Soltament, s. m., soulte, paiement.
Soltament et quitament de tot.
Tit. de 1309. DOAT, t. XV, fol. 43.
Paiement et acquittement de tout.
(chap. Soltamén, solta, pago o pagamén.)

4. Soldier, s. m., mercenaire, stipendiaire.
Un soldier es logatz a un senhor. L'Arbre de Batalhas, fol. 127.
(chap. Un soldat mersenari es llogat a un siñó.) 
Un stipendiaire est loué à un seigneur.
5. Sout, s. m., solde, soulte.
El sout que pren cobra son gazardo.
Guillaume de Mur: D' un sirventes.
À la soulte qu'il prend il recouvre sa récompense.
Ieu passera, si 'l soutz del rey agues.
R. Gaucelm: Qui vol.
Je passerais, si la solde du roi j'avais.
ESP. Sueldo. (chap. Sueldo, sueldos; soldada, soldades; jornal; salari.)

6. Soldada, Soudada, s. f., solde, salaire, soulte.
Far t' ai donar tals soldadas.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Je te ferai donner de tels salaires.
Om non lor dara soudada.
Bertrand de Born: Rassa mes.
On ne leur donnera pas de salaire.
ANC. FR. Toutes manières de femmes qui n'ont enfans vont en la bataille avec eulx; aussi bien donnent-il soudées aus femmes comme aus hommes.
Joinville, p. 102.
Quant ireit ses soudées quere.
Marie de France, t. I, p. 408.
CAT. ESP. PORT. Soldada. (chap. Soldada, soldades.)

7. Soldadier, Soudadier, Sodadier, s. m., stipendiaire, mercenaire.
Em sos cavaliers e sos soldadiers. V. et Vert., fol. 56.
Nous sommes ses cavaliers et ses stipendiaires.
Cum sodadier qu' es del tot bezonhos.
Deudes de Prades: Ai! s' ieu.
Comme stipendiaire qui est du tout besogneux.
Desfeiron lor ostz, e deron comjat als soudadiers. V. de Bertrand de Born.
Défirent leurs armées, et donnèrent congé aux stipendiaires.
Ieu estau sai sos paubres soudadiers, 
E 'n lais ma terra.
Aimeri de Belmont: Ja n' er credut.
Je demeure ici son pauvre mercenaire, et j'en laisse ma terre.
- Soudoyer, soudard.
Ges no sap d'Artus tan com ieu fas,
Ni de sa cort on ac man soudadier.
Bertrand de Paris de Rouergue: Guerdo.
Il ne sait point d'Artus autant comme je fais, ni de sa cour où eut (fut) maint soudoyer.
ANC. FR. S' ai retenu maint sodoier... 
O moi remeingniez en soudées.
Roman du Renart, t. 1, p. 75.
Jeo eim le novel soudéer
Eliduc li bon chevaler.
Marie de France, t. I, p. 424.
(chap. Soldat, soldats mersenaris, a sueldo.)

8. Soudadeira, Soudadera, s. f., fille de joie, prostituée.
Pres per molher una soudadeira, que menet ab si lonc temps per cortz.
V. de G. Faidit.
Il prit pour femme une fille de joie, qu'il mena avec soi longtemps dans les cours.

Gaucelm Faidit.

A lei de soudadera e de joglar.
Elias d'Uisel: Lo desirier.
À manière de fille de joie et de jongleur.
(chap. Puta, putes; prostituta, prostitutes; dona a sueldo; escort.)

Puticlub, Venteta, Valdeltormo, Calaceite; Puta, putes; prostituta, prostitutes; dona a sueldo; escort

9. Soldadar, v., solder, payer.
Part. pas. Un cavalier no deu pas, si el es soldadat, acaptar teras (terras) ni vinhas en aquel temps que el es als gatges.
L'Arbre de Batalhas, fol. 93.
Un cavalier ne doit pas, s'il est soldé, acheter terres ni vignes en ce temps qu'il est aux gages.
Subst. Lo soldadat avia pres los gatges per una annada.
L'Arbre de Batalhas, fol. 126.
Le soldé avait pris les gages pour une année.


Lo agüelo y lo Mar. Ernest Hemingway; sol, sols, solet, solets

Sol, s. m., lat. sol, soleil. 
Tan quan lo sols raya.
Pons de Capdueil: Humils e fis.
Autant que le soleil rayonne.
Que l' an cercan... 
D' orient tro 'l sol colguan.
Bertrand de Born: Mon chant.
Que je l'aille cherchant... d'orient jusqu'au soleil couchant.
CAT. ESP. PORT. Sol. IT. Sole. (chap. Sol, sols; solet, solets.)

2. Solelh, Solel, Soleilh, Soleil, s. m., soleil.
Del solelh es esclarzitz lo rays.
B. de Ventadour: Quan la fuelha.
Du soleil est éclairci le rayon.
En luec privat, ab soleil clar.
Deudes de Prades, Auz. cass.
En lieu privé, avec soleil clair.
Fig. Tu yest l' alba del dia
Don lo tieus filhs solelhs es.
P. Cardinal: Vera vergena.
Tu es l'aube du jour dont le tien fils est soleil.
Loc. Anar 1 mes engal soleilh. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 93.
Aller un mois égal soleil (du lever au coucher du soleil).
ANC. FR.
Vespres aprochent, solels est resconsés.
Roman de Garin le Loherain, t. 1, p. 20.

3. Soleillet, s. m. dim., petit soleil, soleil doux, tempéré.
E 'l fai estar al soleillet.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Et le fait rester au soleil tempéré.
ANC. FR. Ses beaux yeux soleillez qui la faisoient paroistre
Vray tige lumineux de Phébus, son ancestre.
R. Garnier, Trag. d'Hippolyte, act. II, sc. II.
(chap. Solet, solets; al solet, cuan toque pero no fa caló.)

no reguéu, que ve aigua a cabassos, Tío Visantico

4. Solart, s. m., soleil.
Folquet intra en Avigno de vas solartz.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 8.
Folquet entre dans Avignon devers le soleil. 

5. Solelhar, Soleillar, v., faire soleil, briller, luire.
Lo sol al matin solelha.
Bernard de Venzenac: Hueymais.
Le soleil au matin brille.
Fig. Una clardat mi soleilla
D' amor.
B. de Ventadour: Era non.
Une clarté d'amour me luit.
Vai e ven rais, quan solelha,
Per la fenestra vezina.
Pierre de Corbiac: Domna dels.
Quand il fait soleil, va et vient le rayon par la fenêtre voisine.
- Être au soleil, se trouver au soleil.
Loc. Mal aia lo tezaurs si ab mi solelha.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 79.
Mal ait le trésor si avec moi il est au soleil.
ANC. FR. Les costaux soleillez de pampres sont couvers.
Œuvres de Du Bellay, fol. 385.

6. Solstici, s. m., lat. solstitium, solstice.
El tems del solstici estival. Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.
Au temps du solstice d'été.
CAT. Solstici. ESP. PORT. Solsticio. IT. Solstizio. (Solsticio, solsticios de hivern o invern y estiu; solstissi, solstissis; solstissio, solstissios.)

7. Solsticial, adj., lat. solstitialis, solsticial, du solstice.
Mes solsticial.
Es dit cercle solsticial estival. 
Eluc. de las propr., fol. 125 et 108.
Mois solsticial.
Est dit cercle du solstice d'été.
CAT. ESP. PORT. Solsticial. IT. Solstiziale. (chap. Solstissial, solstissials són los mesos de juñ y desembre.)

Solstissial, solstissials són los mesos de juñ y desembre; vaya cul que té esta paya!


Sol, adj., lat. solus, seul, unique. 
Un sol Dieu ieu azor.
Pierre d'Auvergne: Lauzatz sia.
Un seul Dieu j'adore.
Sols aura 'l pretz, que sols sofre l' afan. 
Bertrand de Born: Ara sai eu.
Seul il aura le prix, que seul il souffre la peine.
Loc. Estava ab ella sol e sol. V. et Vert., fol. 86.
Demeurait avec elle seul à seul. 
ANC. FR. Et fu en grant enui toz sols. 
Roman de Partonopex de Blois, not des Mss., t. IX p. 59.
Tuit menjuent sol, et sol gisent.
Fabl. et cont. anc., t. II, p. 350.
Tot sol à sol en cest repere.
Qu'en sa méson aliez sole.
Roman du Renart, t. 1, p. 135 et 312.
Adv. Sol nuech respiech mi do.
Arnaud de Cotignac: Mout dezir.
Seulement la nuit me donne répit.
Adv. comp. Non sol aquel que nos fay ben, mas aquel que nos fay mal.

(chap. No sol aquell que mos fa (lo) be, sino aquell que mos fa mal. Ojito al chapurriau de Suiza, cantón del Vaud. Se troben textos de voltans del 1100. La noble llissó dels Vaudois, una secta cristiana. Lo romanche encara se parle y escriu, plana lengua romana, llengua romans.)

La nobla leyczon

Non seulement celui qui nous fait bien, mais celui qui nous fait mal.
Conj. comp. Sol que ma dona conogues
Aissi cum ieu l' am finamen.
B. de Ventadour: Non es.
Seulement que ma dame connût ainsi comme je l'aime fidèlement.
Vuelh o ben, e mi play, sol qu' ieu no y an.
Granet: Comte Karle.
Je le veux bien, et il me plait, pourvu que je n'y aille pas.
Ab sol que m diguatz a 'N Richart
So qu' el paus ditz a la gralha.
Bertrand de Born: Un sirventes on.
Pourvu seulement que vous me disiez au seigneur Richard ce que le paon dit à la corneille.
CAT. Sol. ESP. Solo. PORT. Sò. IT. Solo. (chap. Sol, sols, sola, soles.)

2. Solet, adj. dim., seulet.
Estava soletz del jorn una partida. V. de S. Honorat.
Il demeurait seulet du jour une partie.
Mi layssiest
Tota soleta.
Trad. d'un Évang. apocr.
Vous me laissâtes toute seulette.
ANC. FR. Seullet à seullette pour vous bien desporter en amours.
Roman fr. de Fierabras, liv. II, part. II, ch. 5.
CAT. Solet. ESP. Solito. IT. Soletto. (chap. Solet, solets, soleta, soletes.)

3. Solamen, adv., seulement.
Tug miei dezir son en leis solamen.
Pierre d'Auvergne: Molt m' entremis.
Tous mes désirs sont en elle seulement. 
Adv. comp. No solamen d' aquestz, mas dels autres. Leys d'amors, fol. 43.
(chap. No solamen d'estos, sino dels atres.) 
Non seulement de ceux-ci, mais des autres.
CAT. Solament. ESP. Solamente. PORT. Somente. IT. Solamente.
(chap. Solamen. Solamén, solamens són los de una casa, alacet.)

4. Soletament, Solletamens, adv. dim., seulettement.
Plus ren que sia non l' a portat,
Mas la palma c' avia gardat
E son vestir soletament.
V. de S. Honorat.
Plus rien qui soit elle ne lui a porté, excepté la palme qu'elle avait gardée et son vêtir seulettement.
Quatre vegadas lan solletamens.
Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 33.
Quatre fois l'an seulettement.
IT. Solettamente. 

Leopoldo Alas. Clarín. Chapurriau. Amazon.

5. Solitari, Soletari, adj., lat. solitarius, solitaire, isolé.
Morgues deu querre luec solitari. Trad. de Bède, fol. 62.
(chap. Lo monjo deu buscá un puesto (lloc) solitari.)
Moine doit chercher lieu solitaire.
Fug la companhia de las autras, et estay solitaria. V. et Vert., fol. 93.
Fuit la compagnie des autres, et demeure isolée.
Demoret soletaris, fazen penedensa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 9.
Demeura solitaire, faisant pénitence.
Subst. Lo solitaris si seira, e tazera si. Trad. de Bède, fol. 62.
Le solitaire s'asseyera, et se taira.
CAT. Solitari. ESP. PORT. IT. Solitario. (chap. Solitari, solitaris, solitaria, solitaries.)

6. Solitariament, adv., solitairement.
Esta solitariament. Eluc. de las propr., fol. 149.
Sois solitairement.
CAT. Solitariament. ESP. PORT. IT. Solitariamente. (chap. Solitariamen o solitáriamen.)

7. Solestansa, s. f., solitude, isolement.
Aquel es perfetz que soferta en l' ermitatge de la solestansa.
Trad. de Bède, fol. 62.
Celui-là est parfait qui souffre en l'ermitage de la solitude.
(chap. Solestansa, la estansa sol, solestanses; solitut, solituts.)

8. Solan, adj., solitaire.
Pasturgar tanta bestia
En aital terra solana.
Marcabrus: L' autr' ier.
Faire paître tant de bêtes en pareille terre solitaire.
(chap. Solana, solanes són puestos aon toque lo sol, contraris a la umbría, de umbra, sombra. Allí tamé se va a pasturá, y se sol está sol, són puestos solitaris, y mes ara, que casi no ñan ramats de ovelles y/o cabres.)

9. Asolodament, adv., isolément.
Fa ho asolodament et atempradament.
(chap. Fesu aisladamen y templadamen : moderadamen.)
Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. I, ch. 44.
Fais-le isolément et modérément.

10. Desolar, v., lat. desolare, désoler, isoler, laisser seul, rester seul. 
Part. pas. Faran la desolada en un jorn.
Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 17.
La feront désolée en un jour.
Esta letra L sola e desolada. Leys d'amors, fol. 60.
Cette lettre L seule et isolée.
CAT. PORT. ESP. Desolar. IT. Desolare, disolare. (chap. Desolá o dessolá; aislá; dixá sol o abatut, triste; desolat, desolats, desolada, desolades; dessolat, dessolats, dessolada, dessolades; aislat, aislats, aislada, aislades; abatut, abatuts, abatuda, abatudes.)

11. Desasolar, v., isoler, rester seul.
Part. pas. Nos fraires desasolatz de vos.
Trad. de la 1° Épître de S. Paul aux Thessaloniciens.
Nous frères isolés de vous.

lunes, 2 de octubre de 2023

La Barca

La Barca.


La Sancta Trinita nos don parlar
Cosa que sia d' onor e de gloria,
E que al perfeit de tuit poysa tornar,
E a li auvidor done atalentement
Qu' ilh metan la volunta e lo cor
A entendre ben li nostre parlament.
…......

De quatre element ha dio lo mont forma,
Fuoc, ayre, ayga e terra son nomna;
Stelas e planetas fey de fuoc;
L' aura e lo vent han en l' ayre lor luoc;
L' aiga produy li oysel e li peyson,
La terra li jument e li ome fellon.


La terra es lo plus vil de li quatre element
De lacal fo fayt Adam paire de tota gent.
O fanc! o polver! or te ensuperbis !
O vaysel de miseria! or te enorgolhosis!
Horna te ben, e quer vana beota;
La fin te mostrare que tu aures obra.
…..
Regarda enamps al nostre naisament
De cant sia de valor lo nostre vistiment;
Nu al mont venen e nu nos en retornen,
Paure n' intren e cum paureta salhen:
E rics e paures han aytal intrament;
Segnors e serf han aital issiment.


La Barca.

La Sainte Trinité nous permette parler
Chose qui soit d' honneur et de gloire,
Et qui au profit de tous puisse tourner,
Et aux écoutants donne desir
Qu' ils mettent la volonté et le coeur
A entendre bien les notres discours.
…..
De quatre éléments a Dieu le monde formé,
Feu, air, eau et terre sont nommés;
Étoiles et planètes fit de feu;
Le zéphir et le vent ont en l' air leur lieu;
L' eau produit les oiseaux et les poissons,
La terre les animaux et les hommes félons.


La terre est le plus vil des quatre éléments
De laquelle fut fait Adam père de toute gent.
O fange! ô poussière ! maintenant te glorifies!
O vaisseau de misère! maintenant t' enorgueillis!
Orne toi bien, et cherche vaine beauté;
La fin te montrera ce que tu auras ouvré.


Regarde dès la notre naissance
De combien est de valeur le notre vêtement;
Nus au monde venons et nus nous en retournons,
Pauvres y entrons et avec pauvreté sortons:
Et riches et pauvres ont même entrée;
Seigneurs et serfs ont même sortie.

jueves, 13 de diciembre de 2018

Tarragona estabe casi despoblada al siglo XI

Tarragona estabe casi despoblada al siglo XI, pero mos ham de creure que senturia y mija después ya estabe plena de gen per a "repoblá" Valénsia.
 
 
 
Tarragona estabe casi despoblada al siglo XI, pero mos ham de creure que senturia y mija después ya estabe plena de gen per a "repoblá" Valensia
 

https://blogs.ua.es/historiavalenciasiglo17/tag/carta-puebla/

* Antoni Jordà Fernández; Historia de la ciutat de Tarragona, 2006
 
Gaià, Segarra, Conca, Tamarit, 1053, / Tamarite de Litera es un atre poble de Huesca prop de la provinsia de Lleida / Montornés, Puigdelfí, 1066, Tarragona, despoblat, terra, ningú, Ramon Berenguer I, repoblar-la, encomanant, responsabilitat, nobles, Berenguer de Narbona

viernes, 22 de septiembre de 2017

Pedro II, Huesca, Osca, 1196, aragonés medieval

Pedro II, Huesca, Osca, 1196, aragonés medieval, mol paregut al navarro, ocsitá, valensiá, mallorquí, catalá.

Als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics, e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa, sian pris e tot lo poble venguia se d'el.

Als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics, e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa, sian pris e tot lo poble venguia se d'el.

Es muy similar al catalán, pero NO LO ES.



Fuero de Jaca, extracte :


(Poema de Pere II, de "lo llibre dels poetas")
PERE II. - GUERAU BORNEIL. 

GUERAU.
Be-m plaria, séigner reis ab que-us vis un pauc de lezer que-us plagués que-m diguessetz ver si-us cuiatz qu'en la vostr' amor a bona dompna ton d'onor si com d'un autre cavallier; e non m'en tengás per guerrier aus mi respondés frauchamen. (franchamen? francamente?) PERE II. Guirautz de Borneil, s'ieu mezeis no-m defendés ab mon saber ben sabés on voletz tener per so ben vos teng a follor se-us cuiatz que ma ricor vailla mens a drut vestadier; aissí vos pogratz un denier adesmar contr' un march d' argen. (dinero: denario; marco de plata) GUERAU. Si-m sal Dieu, séigner, mi pareis de dompna qu' enten é valer que ia non failla per aver ni de rey ni d'emperador, non fassa ia son amador, so m'es vis, ni no ill a mestier car nos ric home sobraussier non vóllen... PERE II. Guirautze, non está genseis si 'l ric sap onrar ni temer si donz el cor ab la poder li josta, co 'l te per seignor, preza 'l donc menz per sa valor s' é mal no 'l troba sobrier: ja sólon me dire reprobier que cel val mais e mills pren... ... Guirautz, anc trop ric no-m despeis, en bona domna conquerer mas en s'amistat retener met ben la forsa e la valor si 'l ric se fan galiador, e tan non ámon huei com er de mi non creas lausenguier qu'eu am las bona finamen...
…...
Guirautz, hoc ben d'amor leugier mas a mi no-m dones parier qu'ieu n'ai guazaignat per cen.

miércoles, 28 de junio de 2017

Vull un trosset de terra

Vull un trosset de terra

Desideri Lombarte Arrufat

Manen les ordenances i els més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadascú un tros de terra per a viure,
cadascú un tros de terra quan morim.

Jo que he tingut la meua terra en vida,
que no me'n falto per a després de mort.
Guardeu-me-la davall d'una olivera
o bé davall del ribasset de l'hort.

Amb tres passes de llarg i tres pams d'ample,
tres vares de fondària, ja en tinc prou;
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damunt del meu cos.

Si tos convé de plantar-hi algun arbre,
que sigue presseguer, cirer o prunera.
I del meu cos colgat i consumit
voreu com faran flors per primavera.

I quins préssecs més grocs maduraran,
i que roges s'hi faran les cireres,
i les prunes, quines prunes hi hauran!
Que quan maduraran se faran negres.

No tingueu aprensió, que seran bones;
la terra purifique i tot ho escou.
I si n'hi vaig donar bons fruits en vida,
per què no els puc donar després de mort?

Y ara escrit en Chapurriau

Manen les ordenanses y los més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadaú un tros de terra per a viure,
cadaú un tros de terra cuan morim.

Yo que hay tingut la meua terra en vida,
que no men falto per a después de mort.
Guardéumela davall de una olivera
o bé davall del ribasset del hort.

En tres passes de llarg y tres pams de ample,
tres vares de fondaria, ya ne ting prou; *yan
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damún del meu cos.

Si tos convé (de) plantay algún abre, *abre, arbre, segos cadaú
que sigue pressegué, siré o prunera.
Y del meu cos colgat y consumit
voreu com farán flos per primavera.

Y quins préssecs més grocs madurarán,
y qué roiges si farán les sireres,
y les prunes, quines prunes ñaurán!
Que cuan madurarán se farán negres.

No tingueu aprensió, que sirán bones;
la terra purifique y tot u escou.  * tot u paix
Y si ni vach doná bons fruits en vida,
per qué nols puc doná después de mort?  * no los

viernes, 14 de abril de 2017

ataulá

Ataulá


Ataulá = Allanar con la tabladera, los surcos de la tierra sembrada.
aplaná

Per ejemple, Platero de Beseit se la va dixá a casa y va chafá una porta del mas del Ulldemó de dal, de Tomás, per a ataulá una finca.
Platero, Seneca (Séneca no).

SÈNECA
Nom d'un famós filòsof i moralista hispano-romà; cast. Séneca. Legim de Sèneca, qui era mestre de Neró, Scachs 8. a) m. Home de molta saviesa. «Aquest és un Sèneca».
    Var. ort. ant.: Senecha (Genebreda Cons. 123); Senequa (Tirant, c. 338).

No confondre en

ATAÜLLAR v. tr. 
|| 1. a) Midar a l'ull l'extensió d'un camp (Vilafr. del Cid).—b) Esmar, calcular la distància i direcció d'una cosa per apuntar li (Massalcoreig). «Ataülla-te'l bé, aquell conill, i tira-li» (ibid.). 
|| 2. Afinar, veure una cosa que és lluny o que no és fàcil de descobrir (val.); cast. descubrir, dar con (algo). «Que prompte l'has ataüllat!» (Almassora). El seu cor de crestat prou ataülla | que a Terra Santa no hi arriba pas, Sagarra Comte 271. Lo pagés... si encara no ataülla los tres Bordons i les Cabrilles, assegurarà que no és mitja nit, Moreira Folkl. 147. 
|| 3. Mirar, observar (Cast., Tortosa, Val.); cast. atisbar. Al vore-se'l entrar per aquelles portes el procurador ataullant-lo el va medir de cap a peus, J. Pascual Tirado (Alm. Val. 1927, p. 24).
    Fon.: 
atauʎá (Massalcoreig, Tortosa, Maestrat); atauʎáɾ (Castelló, València, Sueca).
    Sinòn.: 
afinar, guipar, ovirar, aluiar.
    Etim.: 
incerta; però és probable que sia derivat de tahulla, nom murcià i andalús d'una mida superficial agrària, que segurament ve de l'àrab taḥūla, ‘peça de terra’.

miércoles, 12 de abril de 2017

Desiderio Lombarte Arrufat

Desiderio Lombarte Arrufat (Peñarroya de Tastavins (Matarraña, Aragón), 1937 - Barcelona 1989) fue un escritor e investigador español en dialecto catalán.

Desideri Lombarte Arrufat, fumán, sigarro, Peñarroya de Tastavins, dialecto catalán
 
 

http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/lombarte-arrufat-desideri
http://www.vilaweb.cat/noticia/4208571/20140829/homenatge-lescriptor-desideri-lombarte-franja-ponent.html

Nace en el Mas del Molinar, situado en el término de Peñarroya de Tastavins, en plena Guerra Civil Española. Cuando finaliza la escuela de su pueblo, debe marchar interno a Alcañiz para estudiar el bachillerato elemental. Después, vuelve a casa y trabaja de labrador en la finca familiar. Son unos años muy duros para el mundo agrario y esta situación se agrava a raíz de la fuerte helada del 1956.
El año siguiente, a los diecinueve años, emigra a Barcelona, como tantos otras jóvenes de la zona, donde se quedará a vivir manteniendo un estrecho contacto con su pueblo. Se casa con Rosalía, de la misma población, con quien tiene tres hijas y trabaja como delineante. A los cuarenta y cuatro años,
la gravedad de su estado de salud, con afecciones renales y cardíacas y la crisis en el sector de la construcción le obligan a dejar el trabajo. Ante estos problemas, Desideri responde dedicándose a su gran pasión: escribir e investigar. Así, su trayectoria como escritor se concentra en los diez últimos años de su vida. Una década prodigiosa, corta pero intensa, durante la cual produce una extensa y variada obra. En 1989, a los cincuenta y tres años, le llega la muerte (estira la garra) cuando estaba en el momento más rico y prolífico de su trayectoria literaria.

Peñarroya de Tastavins, Pena-roja, Penarroija

Es uno de los escritores contemporáneos más importantes de la literatura en dialecto catalán en Aragón. Literariamente es un hombre completo: destaca como poeta, pero también escribe teatro y novela, hace trabajos de búsqueda histórica y antropológica, artículos de opinión, además de numerosos dibujos para ilustrar sus trabajos.

Con un lenguaje popular y aparentemente sencillo, escribe principalmente sobre temas relacionados con su tierra natal: las tradiciones, el paisaje, la gente, la villa, las leyendas, la historia, los sentimientos... Un mundo rural que desaparece y que él recupera a través del ritmo de la palabra, con una mirada nostálgica y romántica, pero también reflexiva y a veces crítica e irónica.

También fue un importante dinamizador cultural que participó en los movimientos culturales que emergen con fuerza en los años ochenta con la ilusión de la democracia. Entre otras cosas, trabajó mucho por la dignificación de su lengua en Aragón y fue miembro fundador y vicepresidente de la Asociación Cultural (catalanista) del Matarraña y uno de los organizadores en Aragón del II Congreso de la Lengua Catalana (1986).

Publicó en todo tipo de soportes: revistas culturales, diarios, programas de fiestas de las poblaciones de la comarca, etc.
Sólo vio dos libros publicados y la mayor parte de su obra ha sido publicada a partir de los años noventa, tras su muerte.
Recibió ayudas para la búsqueda y la publicación, tanto desde el gobierno de Aragón como de Cataluña.

Poesía

  • Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort, Colección Pa de casa, Diputación General de Aragón, Departamento de Cultura y Educación, Zaragoza 1987.
  • Romanços mai contats. Boires i borrims, Gobierno de Aragón. Colección Literaturas de Aragón, Zaragoza 1994.
  • A l’ombra de les roques del Masmut, Ed. Associació de Consells Locals de la Franja del meu cul,  Associació Cultural del Matarranya i Institut d’Estudis del Baix Cinca, Col·lecció Quaderns de la Glera, Calaceite 1991.
  • Sentències comentades. Voldria ser, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Col·lecció Lo Trull, Calaceite 1993.
  • Cartes a la molinera. La bona vida i la mala bava, Ed. Associació Cultural del Matarranya. Col·lecció Lo Trull, Calaceite 1995.
  • Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 1999.
  • Ataüllar el món des del Molinar, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 2000.

Teatro (1983-1985)

  • Pena-roja i Vallibona, pobles germans, Colección Pa de casa, Ed. Dirección General de Aragón, Departamento de Cultura i Educación, Zaragoza 1987.
  • Teatre inèdit, Ed. Associació de Consells Locals de la Franja, Associació Cultural del Matarranya, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Sisalls Edicions, Col·lecció Quaderns de la Glera, Calaceite 1992.

Narrativa (1986-1987)

  • Memòries d’una desmemoriada mula vella, Sírius edicions, Calaceite 1997.
  • A ti no te conozco, Boletín del CESBA (Centro de Estudios Bajo Aragoneses, núm 7). Alcañiz, 1995, p. 199-213.

Investigación (1981-1989)

  • Masos del Matarranya i Pena-roja, trabajo becado por la Dirección General de Difusión Cultural de la Generalidad de Cataluña (inédito).
  • Firmes de notaris i altres personatges que van viure o van estar a la vila de Pena-roja (inédito)
  • 600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja, Ed. Xarxa cultural, Col·lecció Llibres de Ponent III, Calaceit 1990, trabajo becado por la Dirección General de Difusión Cultural de la Generalidad de Cataluña.
  • Pena-roja, una vila a la frontera, Ed. Associació Cultural Tastavins, Alcañiz 1999.

Dibujo (1981-1989)

  • Històries d’Ilercavons (comic), Associació sorolla’t, n°. 6, marzo, Calaceite, 1989, p.21-22.
  • Pena-roja: cases i carrers, noms i malnoms y Mapa toponímic del terme d’Aiguaviva, Associació sorolla’t, n°. 11, desembre, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite, 2000.

Bibliografía

  • Epistolari de Desideri Lombarte (1981-1989). Artur QUINTANA, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 2002.
 
 
 
La llengua que parlem és clara i forta,
i és dolça si convé, i és falaguera
i és jove com un brot de primavera,
i és vella com l’hivern, i no està morta.
 
Rere l’Any Joan Vinyoli, celebrant el centenari del naixement del poeta, aquest 2014 ens du d’altres commemoracions literàries, com ara el 25è aniversari de la mort de Desideri Lombarte, el poeta del Matarranya. Nascut el 1937 al Mas del Molinar, del terme de Pena-roja de Tastavins, a la comarca del Matarranya (en les terres que, des d’una visió central dels territoris de la nostra llengua, anomenem la Franja), l’obra de Lombarte no té, sens dubte ni el to ni tampoc la voluntat de la de Vinyoli, però, malgrat que la seva dedicació a la producció literària va ser malauradament breu (bàsicament els darrers deu anys de la seva vida), el seu interès és indiscutible.
Activista cultural, poeta, autor teatral, narrador, historiador, assagista i dibuixant, el gruix de la seva obra, encara, va ser publicat pòstumament. Després d’anys d’una perllongada malaltia, Desideri Lombarte va morir a Barcelona, on residia i on havia treballat de delineant, el  1989.
La seva llengua poètica és popular, la llengua dels pagesos (com ell mateix havia estat en la seva joventut), dels homes i les dones de la seva terra, però conscientment tractada com a material literari. El seu paisatge és el Matarranya i els seu tema central el seu territori. Podríem dir, doncs, que es tracta d’una obra rural, però és més aviat un cant a la gent, a la seva vida quotidiana, als seus anhels, a la seva lluita pel futur, a la seva identitat concreta… Des d’un món urbà potser això és rural, però és tan universal com la ciutat o la multiculturalitat.
Quan no quedarà res,
quan morts els rius blanquejaran les gleres,
eixuts ullals, seques les fenasseres.
Ofegat el caliu
a les dures entranyes de la terra,
quan no plourà ni nevarà a la serra.
Quan ni un arbre hi haurà,
ni cap garba de blat per les garberes,
ni creixerà cap xop per les riberes.
Quan no quedarà res,
només ermes les terres, sec el mar,
quedarà la paraula. Quedarà.
 
ESP. Álamo, chopo. Chap. Chop, chops
És, precisament, la paraula allò que defineix la poesia.  La poesia de l’individu que, com tants altres poetes catalans (també de la seva generació de postguerra), ens parla d’ell mateix. De la seva malatia, en aquest sonet de versos blancs –que repeteix, precisament, “vida” com a paraula final del primer vers dels dos quartets, gairebé un mot-rima:

LA VIDA SE ME’N VA
 

Entre els dits de les mans se m’escola la vida,

i l’abundós ullal s’eixugarà a l’estiu.

La vida se me’n va a costes avall furienta,

mentre, tossut de mi, pujo la costa amunt.
 

L’últim raig de l’ullal, l’últim alè de vida,

l’últim borboll d’amor que a l’estiu brollarà,

no serà per ningú, que es perdrà per la costa

entre motes de jonça i fenasseres seques.
 

A la terra tornat el que ve de la terra,

el que a la terra dec pago amb bona moneda,

amb moneda corrent, corrent costes avall.
 

Si se’l beguere algú l’últim raget de l’aigua,

a la jonça del prat ell pagaria el deute,

que jo, amb l’últim alè, m’ho deixo tot pagat.
 
Poesia d’adagis juganers. Llengua i entorn:

SOROLLA’T I POCA SON

SOROLLA’T i poca son,

ja s’ha acabat lo dormir,

espavila’t, que si dorms,

de net no en farem un dit.
 

SOROLLA’T i fes soroll,

i als sords fot-los un bon crit

que si et quedes com un poll,

callat, banyat i arrupit,

encara aniràs al roll,

al roll dels pobres d’esperit.
 

SOROLLA’T i fes camí,

camí de la llibertat,

llibertat de dir o no dir.

I dient la veritat, a la nafra posa el dit.
 

I no parlos per parlar,

si parles, parla amb sentit:

agre, dolç, moll o enfurit.

SOROLLA’T. Si estàs parat,

te quedaràs ensopit.
 
Poesia de la quotidianitat, d’un passat que roman:

Ni llum, ni foc, ni caliu,

ni foc, ni cendra calenta.

Ni un rosegonet de pa

al cul de la panereta.

Ni aigua al cànter i a l’armari,

ni gota d’oli a l’olleta.

Al carrer flors i violes,

i al balcó clavellinera,

i a dins de casa ni un ral,

i a fora la gran fatxenda.

Aparences de cristiana

quan va a missa primera,

i quan vas al de nitet,

i puges la costereta,

a on vas, que no ho sàpiga ningú?

A on vas, que vas tan contenta?
 
Món rural, passat, territori… sí. També ironia i actitud crítica, gens complaent, en aquest altre sonet:

MOROS I CRISTIANS
 

De damunt de la roca miro el pla

i veig atrafegats cristians i moros,

uns porten les espases a la mà,

altres guanyen perquè trumfen els oros.
 

Per un trosset de terra de secà

vendrien a son pare i a sa mare;

per un bocí de pa, si ne’ls faltare,

li treurien la sang a son germà.
 

I per hausir una dona, si convé,

traeixen a l’amic, i satisfets,

amb el cap alt passegen pel carrer.
 

De damunt de la roca els miro i veig

com trafeguen pel pla i per la vall verda,

i s’omplen de misèria i pasten merda.
 
Per mantenir el record de la seva petjada al Matarranya (d’on sempre es va sentir tot i els anys a Barcelona) i posar en valor la seva obra dins la literatura catalana, diverses entitats de la comarca han convocat l’Any Desideri Lombarte, “l’autor més emblemàtic i prolífic que ha vist nàixer el Matarranya i un dels més importants que ha tingut la literatura catalana a la Franja del meu cul”, com diuen els seus convocants. Són: l’Associació de Jóvens de Pena-roja, l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i l’Ajuntament de Pena-roja, en col·laboració amb Comarca del Matarranya, Associació Cultural Tastavins i altres entitats culturals i associatives del territori. Podeu trobar les activitats de l’Any al blog Celebrem l’Any Desideri Lombarte.
any Desideri Lombarte Arrufat
 
Obra poètica
1991: A l’ombra de les roques del Masmut, Col·lecció Quaderns de la Glera
1993: Sentències comentades i Voldria ser, Col·lecció Lo Trull
1994: Romanços mai contats/Boires i borrim, Col·lecció Pa de Casa
1995: Cartes a la Molinera i La bona vida i la mala bava, Col·lecció Lo Trull
1999: Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Col·lecció Lo Trull
2000: Ataüllar el món des del Molinar (antologia), Col·lecció Lo Trull
Teatre
1992: Teatre Inèdit, Col·lecció Quaderns de la Glera
Narrativa
1997: Memòries d’una desmemoriada mula vella. 2ª edició a la Col·lecció Quaderns del Cingle, 2008
2010: Les aventures del sastre Roc d’Arça, Col·lecció Lo Trinquet
Assaig històric
1990: 600 Anys de Toponímia a la Vila de Pena-roja, Col·lecció Llibres de Ponent
1999: Pena-roja. Una vila de frontera, Associació Cultural de Pena-roja
NOTES
  • Podeu descarregar-vos bona part d’Ataüllar el món des del Molinar en aquest PDF
 
 
 
EL INSTITUTO DE ESTUDIOS TUROLENSES EDITARÁ DIECINUEVE PUBLICACIONES EN EL AÑO 2018
EL CONSEJO RECTOR HA DADO LUZ VERDE AL PRESUPUESTO DEL PRÓXIMO AÑO, QUE ASCIENDE A MÁS DE 560.000 EUROS
Para algo está Carlos Sancho Meix, ascumita, en el IET. El dialecto catalán necesita dinero para su invasión. Mientras, en el Matarraña NO hay pediatra, los niños y niñas y sus padres tienen que ir a Alcañiz.

Carlos Sancho Meix, lo parlar antic (este hombre es más tonto de lo que parece a simple vista)

El Consejo Rector del Instituto de Estudios Turolenses (IET), organismo dependiente de la Diputación Provincial de Teruel, ha dado luz verde al presupuesto de la entidad y también a calendario de publicaciones que desarrollará el organismo para el próximo año 2018. Lo ha hecho en la reunión mantenida este martes, en la que se ha anunciado que serán diecinueve las que saldrán a la luz en los próximos doce meses.
La cita, a la que ha asistido el vicepresidente primero de la Diputación Provincial de Teruel, Joaquín Juste, ha servido a su vez para dar el beneplácito a las cuentas de 2018, que ascienden a un total de 560.677,91 euros. Esa cuantía, de la que la Institución provincial aporta el 83% del total (el resto procede del Gobierno de Aragón, los ayuntamientos de Teruel y Alcañiz, así como otras entidades), va a permitir que el IET siga estando situado como uno de los centros de estudio más importantes de Aragón y que su compromiso de difusión e investigación de la historia y la cultura de toda la provincia se mantenga inalterable.
A los ya tradicionales dos números de la Revista Teruel, publicación de carácter especializado en la que se profundiza en asuntos científicos y humanísticos, un área en cada número; se pueden añadir los tres ejemplares de la Revista Turolenses o los cuatro números de la Revista Turia. Asimismo, también verán la luz dos publicaciones del Centro de Estudios Mudéjares, la Revista Sharq al-Andalus (número 22) y la Bibliografía de arte mudéjar.
Junto a ellos, también tendrán cabida dos Cartillas Turolenses, con Las aves en la provincia de Teruel y El cine en la provincia de Teruel como temas abordados, Geolodia 2018 y seis publicaciones más de otras tantas temáticas diferentes. Éstas son, concretamente, El castillo de Peracense, Desideri Lombarte i Arrufat: poesía completa, Las estelas discoidales de la provincia de Teruel, Historia de la prensa contemporánea en la provincia de Teruel, Historia de las carreteras en la provincia de Teruel y La caballería villana de Teruel.
Tal y como ha recalcado el número dos de la Diputación Provincial de Teruel, la Institución va a aportar un total de 481.327,91 euros, “una cuantía imprescindible y que deja constancia de la relevancia que posee para nosotros la labor que desarrolla el IET”, que ha sido calificada por Juste como “necesaria, de notable calidad e imprescindible para que los turolenses podamos conocer más y mejor la historia de uno de los territorios más interesantes del país”.
“En la actualidad -ha añadido Juste- el trabajo que desarrolla el IET es calificado muy positivamente por parte de todos los que conocen de una u otra manera a su actividad gracias al importante número de publicaciones que desarrolla, al número de lectores que tienen todas sus propuestas y el gran prestigio cosechado en virtud de tantos años de trabajo en favor del conocimiento y la investigación”. En ese sentido, ha añadido que “hoy la provincia de Teruel es más conocida que nunca y lo es en buena parte gracias a la labor del IET”.
Apoyo a la investigación.
Una de las principales líneas de actuación del IET es la investigación a través de la convocatoria de ayudas. Para ello, ejercicio a ejercicio destina importantes partidas económicas encaminadas a impulsar la labor que llevan a cabo diferentes investigadores, no sólo de nuestra Comunidad, para profundizar en aquellos aspectos que nos permitan conocer cada vez mejor todas las particularidades de nuestra provincia.
Ese hecho se ve reflejado en las cuentas del año 2018, en las que se va a destinar un total de 17.200 euros para esta tarea. Junto a ello, también tiene su trascendencia los 74.500 euros previstos para la edición de publicaciones, así como la labor de constante apoyo a las actividades de los centros adscritos al IET, caso del Centro de Estudios Mudéjares, Instituto de Estudios Humanísticos y el Centro de Estudios de Arte del Renacimiento.
Otra de las novedades para el próximo año 2018 es la organización, por parte del IET, del XI Congreso de Historia Local de Aragón, que en esta edición se celebrará en Castellote. De carácter bienal, la cita propone un espacio abierto para la reflexión en torno a la historia contemporánea, a la centralidad que tiene lo local en el marco de los grandes debates sobre el pasado y el presente. El Congreso, aunque está concebido de carácter académico, está abierto al público en general y favorece el contacto entre profesores y jóvenes investigadores de distintas universidades.