champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 24 de abril de 2026
Reilha, Relha, Rella
miércoles, 17 de abril de 2024
L - Lambrusquieira
Lexique roman.
Tome quatrième.
L - P
A Paris
Chez Silvestre, libraire
1844.
L
L, s. m., douzième lettre et neuvième consonne de l'alphabet, l.
Una dictios finish en L, e l'autra commensa per L. Leys d'amors, fol. 4.
Un mot finit en l, et l'autre commence par l.
Efans no pronuncio r mas l, quar dizo... paile.
Eluc. de las propr., fol. 44.
Les enfants ne prononcent pas R mais L, car ils disent... pèle.
Dans les Mss., L, représentant les articles et les pronoms masculins EL et LO, les articles et les pronoms féminins IL et LA, se trouve toujours joint aux mots commençant ou finissant par une voyelle; mais dans les imprimés, pour plus de clarté, il est bon de faire précéder ou suivre cette lettre d'une apostrophe, qui annonce l'élision.
La, art. f. sing., lat. illa, la.
Voyez la Grammaire romane, p. 42 et 110.
Suj. Quan li doss' aura venta.
B. de Ventadour: Quan la doss'aura.
Quand la douce aure souffle.
Rég. dir. De totas avetz la flor.
Giraud le Roux: A ley de.
De toutes vous avez la fleur.
Qu' el trametia los breus ultra la mar. Poëme sur Boèce.
Qu'il transmettait les lettres outre la mer.
La, devant un nom de saint, suppose l'ellipse des mots festa de, et forme une locution.
Pus la San Miquels es passada.
Le Moine de Montaudon: Be m' enueia.
Depuis que la (fête de) Saint-Michel est passée.
A chasque an, a la Sant Andreu.
Charte de Besse en Auvergne, de 1270.
A chaque an, à la Saint-André.
ANC. PORT. Ieu sui la dona valida,
Ieu sui la dona loada...
A la corte morar.
Canc. do coll. dos nobres de Lisboa, fol. 102.
CAT. ESP. La. PORT. MOD. A. IT. La. (chap. La, les.)
2. Las, art. f. plur., les.
Sujet. Las fortezas. Titre de 960.
Les forteresses.
Ieu no m vau ges camjan,
Si cum las domnas fan.
B. de Ventadour: Lo gens temps.
Je ne me vais point changeant, ainsi comme les dames font.
Las autras qui apres van.
P. Milon: En amor.
Les autres qui après vont.
Rég. Que fassatz las beutatz durar.
Le Moine de Montaudon: Autra vetz.
Que vous fassiez les beautés durer.
Castiar
Las domnas de falhir.
P. de Bussignac: Quan lo dous.
Empêcher les dames de faillir.
ANC. PORT. Todas las coitas que sofrer poden.
Canc. do coll. dos nobres de Lisboa, fol. 92.
ANC. CAT. ESP. Las. PORT. MOD. As. (chap. Les. En dialecte ocsitá catalá ere las, igual que en castellá. Los plurals en as del catalá se poden vore inclús después de Pompeyo Fabra.)
3. La, pron. pers. f. 3e pers. sing., lat. illa, la, elle.
Voyez la Grammaire romane, p. 163.
Rég. dir. Que farai doncx? Amarai ma enemia?
Amar la dei.
Rambaud d'Orange: Si de trobar.
Que ferai-je donc? Aimerai-je mon ennemie? Aimer je la dois.
Denh' escotar ma veraia chanso...,
Quar si la denhatz escotar.
Folquet de Marseille: En chantan.
Daigne écouter ma vraie chanson..., car si vous la daignez écouter.
ANC. CAT. La tristor la destruu e menyscaba.
Ausias March: Malamen viu.
ESP. La.
- Pron. démonstratif, celle.
Sa calor natural ab la del solelh.
Eluc. de las propr., fol. 198.
Sa chaleur naturelle avec celle du soleil.
ANC. CAT.
Com, sens tornar, la que am es anada.
Ausias March: Aquelles mans.
(N. E. Véase que Ausiàs March usaba aquelles, no aquellas ni aquestas.)
- Pron. relatif.
Ja non aura proeza
Qui no fug avoleza,
E non la pot fugir
Qui non la sap chauzir.
Arnaud de Marueil: Razos es.
Jamais n'aura prouesse qui ne fuit lâcheté, et ne la peut fuir qui ne sait la discerner.
ANC. CAT.
Menys que la ley christiana se presenta
Als Africans, ne la volen oyr.
Ausias March: Yo crit lo be. (N. E. Yo, y no jo.)
4. Las, pron. pers. f. 3e pers. plur., les, elles.
Rég. Las li devedara..., no las descobrira. Titre de 960.
Les lui défendra..., ne les découvrira.
De las domnas mi dezesper...;
Totas las dopt e las mescre.
B. de Ventadour: Quan vey la.
Des dames je désespère...; toutes je les redoute et les mécrois.
ESP. Las.
- Pron. démonstratif, celles.
Fora 'ls bucx geto las que no mellifico. Eluc. de las propr., fol. 142.
Hors des ruches chassent celles qui ne font pas de miel.
ESP. Las.
- Pron. relatif.
Las tuas lagremas mostraras;
Al tieu sirven las layssaras.
(chap. Les teues llágrimes mostrarás; al teu sirvén o criat les dixarás.)
Passio de Maria.
Les tiennes larmes tu montreras; au tien serviteur les laisseras.
Labansa, s. f., du lat. labans, décadence, ruine.
Fig. Platz me d' avol baron,
Can met e guasta tan
Tro sia... en labansa.
Un troubadour anonyme: Tos temps.
Il me plaît de lâche baron, quand il dépense et dissipe tant jusqu'à ce qu'il soit... en ruine.
2. Relaps, adj., lat. relapsus, relaps, qui retombe dans un vice, dans une erreur.
Ero estatz relaps en lor error. Cat. dels apost. de Roma, fol. 171.
Avaient été relaps dans leur erreur.
CAT. ESP. PORT. Relapso.
Labias, Lavias, Lavras, s. f. pl., lat. labias, lèvres.
So ditz labias, quar ab els hom leca. Eluc. de las propr., fol. 42.
Sont appelés lèvres, car avec elles on lèche.
Lavias grossas e morudas. Roman de Jaufre, fol. 56.
Lèvres grosses et lippues.
Loc. Per lo pechat de las lavras.
Orar devem de cor, non pas de lavras.
Trad. de Bède, fol. 34 et 28.
Par le péché des lèvres.
Nous devons prier de coeur, non pas de lèvres.
- Par ext., bord d'une plaie, d'une blessure.
Ajusta las doas labias de la plagua am sutura.
(chap. Ajunte los dos labios de la llaga - plaga, ferida - en sutura.)
Trad. d'Albucasis, fol. 20.
Ajuste les deux lèvres de la plaie avec suture.
ANC. IT. Dimostra che avesse le labbia enfiate.
Buti, Com. sopra 'l poema di Dante, Inf. 7.
Le mie prime labbia. Petrarca, cap. 4.
Gocciar su per le labbra. Dante, Inf. 32.
(chap. Labio, labios; tindre labia : sabé parlá, charrá mol.)
Laborar, Laorar, Laurar, v., lat. laborare, travailler, labourer, cultiver.
Dreitz ditz: Qu' om labor,
Et aura ricor e be.
P. Cardinal: Caritatz es.
Justice dit: Que l'homme travaille, et il aura puissance et bien.
Vilas no solon aver sen
Mas de laorar solamen.
P. Cardinal: Un decret.
Les vilains ne soulent avoir sens excepté seulement de labourer.
Piegz tratz amans qu' om que laura.
A. Daniel: Ab guay.
Pire traîne amant qu'homme qui laboure.
Fig. No m laissarai per paor
Qu' un sirventes non labor
En servizi dels fals clergatz.
G. Figueiras: No m laissarai.
Je ne m' abstiendrai par peur que je ne travaille un sirvente au service des faux ecclésiastiques.
ANC. FR. Se laborer velt en sa vigne.
Nouv. rec. de fables et cont. anc, t. II, p. 112.
En petit d'eure Diex labeure.
Fabl. et cont. anc, t. III, p. 397.
Toutes fames sers et honore,
D'eles servir poine et labore.
Roman de la Rose, v. 2126.
ANC. CAT. Laborar. CAT. MOD. Llaurar. ESP. Labrar. PORT. Lavrar.
IT. Lavorare. (chap. Llaurá; treballá, traballá. Yo llauro, llaures, llaure, llaurem o llauram, llauréu o llauráu, llauren; llaurat, llaurats, llaurada, llaurades.)
ESP. de Argentina y Uruguay: laburar, laburo : trabajo.)
2. Laboraire, Lahoraire, Laborador, Laurador, s. m., travailleur, laboureur, ouvrier.
Era laboraire d'aur e d'argen. V. d'Elias Cairel.
Était ouvrier d'or et d'argent.
Co fay... lo bos lahoraires, lo temps de sas meissos. V. et Vert., fol. 33. Comme fait... le bon laboureur, le temps de ses moissons.
Laborador demorant a, etc.
Terrier de la Confr. du S.-Esprit de Bordeaux, fol. 186.
Laboureur demeurant à, etc.
Laurador terras sensals tenen.
(chap. Llauradó terratinén de sensals: terres a sens; ESP. censal.)
Raimond de Castelnau: Mon sirventes. Var.
Laboureurs terres censales tenant.
CAT. Llaurador. ESP. Labrador. PORT. Lavrador. IT. Lavoratore.
3. Laboratge, s. m., labourage.
Las mes
Qu'ieu de mon laboratg' aten.
G. Adhemar: Chantan dissera.
Les moissons que de mon labourage j'attends.
4. Labor, Laor, s. m., lat. labor, labeur, labour.
Terra que ses labor grana.
Pierre de Corbiac: Domna dels.
Terre qui sans labour grène.
Fig. Roma, folh labor
Fa qui ab vos tensona.
Germonde de Montpellier: Greu m' es.
Rome, fou labeur fait qui avec vous dispute.
- Champ labourable.
Vinhas e pratz e terras e laors.
P. Cardinal: Ges ieu.
Vignes et prés et terres et champs labourables.
ANC. FR. Moult feisoit petit de labor.
Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 192.
ANC. IT. M' andava sì che senza alcun labore
Seguiva in su gli spiriti veloci.
Dante, Purgatorio, 22.
ANC. CAT. ESP. Labor. IT. MOD. Lavoro.
5. Lauransa, s. f., terre labourable, champs.
De las proprias lauransas de la abaia.
Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 35.
Des propres champs de l'abbaye.
ANC. CAT. Llauransa. ESP. Labranza. (chap. Llauransa, llauranses, cams per a llaurá o treballá, traballá.)
6. Laborios, adj., lat. laboriosus, laborieux, fatigant, pénible.
Aze... a portar carges hobediens et laborios.
Far obras may vils et laboriozas.
Nostra batalha... laborioza.
Eluc. de las propr., fol. 235, 70 et 11.
Âne... pour porter charges obéissant et laborieux.
Faire oeuvres plus viles et fatigantes.
Notre bataille... pénible.
CAT. Laborios. ESP. PORT. IT. Laborioso. (chap. Laboriós, laboriosos, laboriosa, laborioses; que treballe mol; que coste mol de fé; penós.)
Labrusca, s. f., lat. labrusca, lambruche, lambrusque.
Vit agresta es dita labrusca. Eluc. de las propr., fol. 226.
Vigne sauvage est dite lambrusque.
ANC. FR. Un grand bouc qui broutoit la lambrunche sauvage.
Ronsard, t. II, p. 1135.
CAT. Llambrusca. ESP. PORT. Labrusca. IT. Lambrusca. (N. E. Vino italiano muy conocido, lambrusco.
Chap. Viña borda, salvache.)
2. Lambrusquieira, s. f., lambruche, lambrusque.
Quar Noe de lambrusquieira
Plantet la vinha primeira.
Brev. d'amor, fol. 48.
Car Noé avec lambrusque planta la première vigne.
jueves, 13 de abril de 2017
cuixí, cuixins
Cuixí, cuixins:
COIXÍ m.
|| 1. Sac de tela o d'altra matèria, cosit per tots costats i farcit de llana, palla, ploma, crin o altra matèria filamentosa i elàstica, que serveix per a recolzar-hi blanament el cap, repenjar-hi l'esquena, tenir sota els braços o els peus, etc.; cast. almohada, cojín.
Ell stech de peus una gran estona, que no's volch aseure, demanant-nos coxí, e allegant que axí és acostumat de tot príncep; e Nos... fem-nos fer coxins de major forma e pus nobles que'ls altres coxins de la nostra cambra, Pere IV, Cròn. 100. Quatre coxins, dos de sendat et un obrat de seda, doc. a. 1376 (Miret Templers 559). Posaren-li los lençols... ab los coxins brodats, que's mostraua lit molt singular, Tirant, c. 97. La senyora reyna li manà que sigués molt prop de sa mercè en coxins, Villena Vita Chr., c. 60. Item dos coxins de peus, doc. a. 1494 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). El meu cap s'enfonsava al coixí amb dolç engorroniment, Ruyra Parada 18. a) fig. Qualsevol cosa que serveix per a recolzar-n'hi una altra blanament. Stant ell en la cena arrimat en aquell inapreciable e delitós coxí dels pits del seu senyor, Villena Vita Chr. c. 272. Y fent coxí dels cabells sobre la dura terra, Alegre Transf. 81. En son coxí de verdor la prímula se desvetlla, Verdaguer Flors 17.
|| 2. Aparell compost d'una espècie de collar de tela de sac o de cuiro farcit de palla, damunt el qual descansa un cap del jou per evitar que faci mal al coll de la bístia en llaurar o estirar el carro (Sta. Col. de Q., Alcoi, Mall.); cast. collera. Els muls amb juntures y coixins nous, Rosselló Many. 105.
|| 3. La part posterior i més blana de la collera de tirar a carro (Manacor); cast. almohadilla.
|| 4. Les peces de tela de saca farcida de llana que van posades davall la sella o l'albarda i serveixen per a fer més suau el contacte d'aquests aparells amb l'esquena de la bístia (Calasseit, Tortosa, Men.); cast. almohadillas, cojín.
|| 5. Peça mecànica que va col·locada entre dues altres peces, sia per a comunicar l'acció d'una damunt l'altra, fer-la més suau, etc.; cast. cojinete. Especialment
a) En la premsa d'oli, cadascuna de les peces planes de fusta que es posen damunt la pila d'esportins perquè el caragol els estrengui més bé (Lledó).—b) Peça de ferro on va engalzat el dau del timó en les embarcacions grans (Cat., Val., Bal.).
|| 6. Peça de sucreria de forma quadrangular amb les cares un poc convexes, de manera que és semblant a un coixí de llit (Mall.). Se sol anomenar també coixí reial o coixí imperial. Es cochs y ses dolces y es coixins reals, Ignor. 69. Els ingredients d'una cuita de coixins solen esser: dues lliures de pasta bamba ja tova, quatre unces de saïm, quatre vermells d'ou i dues unces de sucre; es dóna la forma de coixí amb motlos especials, es deixa tovar un poc la pasta i es duu al forn (Manacor).
|| 7. Coixí de moro: fulla de figuera de moro (Mall.); cast. pala.
|| 8. Coixins de monja: planta de la família de les lleguminoses: Astragalus tragacantha L. (Empordà); cast. astrágalo. És perenne, subllenyosa, de color blanc cendrós, de flors blanques; forma una mateta estranya, molt espinosa, semblant a un eriçó.
|| 9. Coixins de monja o coixins de senyora: planta de la família de les lleguminoses: Erinacea pungens Boiss. (or.); cast. erizo, cambrón. És molt espinosa i es fa pels llocs àrids de les muntanyes.
Fon.: kuʃí (pir-or., or. fora el Camp de Tarr., Sort, Organyà, Balaguer, Al., Inca, Petra, Santanyí, Sóller, Men., Eiv.); kuјʃí (Sort, Camp de Tarr., Tortosa); koʃí (Artesa, Morella, Pego, Palma, Manacor); koјʃí (Tremp, Fraga, Tamarit, Gandesa, Alcoi); koјsí (Benassal, Cast.).
Intens.:—a) Augm.: coixinàs, coixinarro, coixinot.—b) Dim.: coixinet, coixinetxo, coixinel·lo, coixineu, coixinó.
Etim.: del llatí coxīnu, mat. sign. (derivat de cŏxa, ‘cuixa’, perquè els coixins s'empraven principalment per a seure-hi damunt).
miércoles, 12 de abril de 2017
Desiderio Lombarte Arrufat

http://www.vilaweb.cat/noticia/4208571/20140829/homenatge-lescriptor-desideri-lombarte-franja-ponent.html
Nace en el Mas del Molinar, situado en el término de Peñarroya de Tastavins, en plena Guerra Civil Española. Cuando finaliza la escuela de su pueblo, debe marchar interno a Alcañiz para estudiar el bachillerato elemental. Después, vuelve a casa y trabaja de labrador en la finca familiar. Son unos años muy duros para el mundo agrario y esta situación se agrava a raíz de la fuerte helada del 1956. El año siguiente, a los diecinueve años, emigra a Barcelona, como tantos otros jóvenes de la zona, donde se quedará a vivir manteniendo un estrecho contacto con su pueblo. Se casa con Rosalía, de la misma población, con quien tiene tres hijas y trabaja como delineante. A los cuarenta y cuatro años, la gravedad de su estado de salud, con afecciones renales y cardíacas y la crisis en el sector de la construcción le obligan a dejar el trabajo. Ante estos problemas, Desideri responde dedicándose a su gran pasión: escribir e investigar. Así, su trayectoria como escritor se concentra en los diez últimos años de su vida. Una década prodigiosa, corta pero intensa, durante la cual produce una extensa y variada obra. En 1989, a los cincuenta y tres años, le llega la muerte cuando estaba en el momento más rico y prolífico de su trayectoria literaria. Es uno de los escritores contemporáneos más importantes de la literatura en dialecto catalán en Aragón. Literariamente es un hombre completo: destaca como poeta, pero también escribe teatro y novela, hace trabajos de búsqueda histórica y antropológica, artículos de opinión, además de numerosos dibujos para ilustrar sus trabajos. Con un lenguaje popular y aparentemente sencillo, escribe principalmente sobre temas relacionados con su tierra natal: las tradiciones, el paisaje, la gente, la villa, las leyendas, la historia, los sentimientos... Un mundo rural que desaparece y que él recupera a través del ritmo de la palabra, con una mirada nostálgica y romántica, pero también reflexiva y a veces crítica e irónica. También fue un importante dinamizador cultural que participó en los movimientos culturales que emergen con fuerza en los años ochenta con la ilusión de la democracia. Entre otras cosas, trabajó mucho por la dignificación de su lengua en Aragón y fue miembro fundador y vicepresidente de la Asociación Catalanista del Matarraña y uno de los organizadores en Aragón del II Congreso del dialecto catalán (1986). Publicó en todo tipo de soportes: revistas culturales, diarios, programas de fiestas de las poblaciones de la comarca, etc.
Sólo vio dos libros publicados y la mayor parte de su obra ha sido publicada a partir de los años noventa, tras su muerte. Recibió ayudas para la búsqueda y la publicación, tanto desde el gobierno de Aragón como de Cataluña.
PoesíaEditar
- Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort, Colección Pa de casa, Diputación General de Aragón, Departamento de Cultura y Educación, Zaragoza 1987.
- Romanços mai contats. Boires i borrims, Gobierno de Aragón. Colección Literaturas de Aragón, Zaragoza 1994.
- A l’ombra de les roques del Masmut, Ed. Associació de Consells Locals de la Franja, Associació Cultural del Matarranya i Institut d’Estudis del Baix Cinca, Col·lecció Quaderns de la Glera, Calaceite 1991.
- Sentències comentades. Voldria ser, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Col·lecció Lo Trull, Calaceite 1993.
- Cartes a la molinera. La bona vida i la mala bava, Ed. Associació Cultural del Matarranya. Col·lecció Lo Trull, Calaceite 1995.
- Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 1999.
- Ataüllar el món des del Molinar, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 2000.
Teatro (1983-1985)Editar
- Pena-roja i Vallibona, pobles germans, Colección Pa de casa, Ed. Dirección General de Aragón, Departamento de Cultura i Educación, Zaragoza 1987.
- Teatre inèdit, Ed. Associació de Consells Locals de la Franja, Associació Cultural del Matarranya, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Sisalls Edicions, Col·lecció Quaderns de la Glera, Calaceite 1992.
Narrativa (1986-1987)Editar
- Memòries d’una desmemoriada mula vella, Sírius edicions, Calaceite 1997.
- A ti no te conozco, Boletín del CESBA (Centro de Estudios Bajo Aragoneses, núm 7). Alcañiz, 1995, p. 199-213.
Investigación (1981-1989)Editar
- Masos del Matarranya i Pena-roja, trabajo becado por la Dirección General de Difusión Cultural de la Generalidad de Cataluña (inédito).
- Firmes de notaris i altres personatges que van viure o van estar a la vila de Pena-roja (inédito)
- 600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja, Ed. Xarxa cultural, Col·lecció Llibres de Ponent III, Calaceit 1990, trabajo becado por la Dirección General de Difusión Cultural de la Generalidad de Cataluña.
- Pena-roja, una vila a la frontera, Ed. Associació Cultural Tastavins, Alcañiz 1999.
Dibujo (1981-1989)Editar
- Històries d’Ilercavons (comic), Associació sorolla’t, n°. 6, marzo, Calaceite, 1989, p.21-22.
- Pena-roja: cases i carrers, noms i malnoms y Mapa toponímic del terme d’Aiguaviva, Associació sorolla’t, n°. 11, desembre, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite, 2000.
BibliografíaEditar
- Epistolari de Desideri Lombarte (1981-1989). Artur QUINTANA, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 2002.
- Podeu descarregar-vos bona part d’Ataüllar el món des del Molinar en aquest PDF
- Túrnez& Sessé han musicat poemes de Lombarte en alguns dels seus discos. Aquí en teniu el llistat. Us podeu descarregar-ne una: Ara vindrà
PUBLICACIONES EN EL AÑO 2018.
PRÓXIMO AÑO, QUE ASCIENDE A MÁS DE 560.000 EUROS.
El dialecto catalán necesita dinero para su invasión. Mientras, en el Matarraña NO hay pediatra, los niños y niñas y sus padres tienen que ir a Alcañiz. (y además los libros en la Ascuma están agotados de esperar el fin "exhaurits" dicen los modorros aragoneses catalanistas miembros de ese nido de ratas.





