Mostrando entradas con la etiqueta poema. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta poema. Mostrar todas las entradas

lunes, 25 de marzo de 2019

Souhaits de bienvenue adressés a Ferdinand le Catholique par un poète barcelonais


1882

87. Souhaits de bienvenue adressés a Ferdinand le Catholique par un poète barcelonais, en 1473. Estudio de crítica histórica y filológica, por D. Alfredo Morel-Fatio.

https://www.persee.fr/doc/roma_0035-8029_1882_num_11_42_6213
(varias páginas escaneadas).

Publicado en la Romania, núms. 43, (Julio 1882), y 61, (Enero 1887), tomos XI y XVI: páginas 333 - 356 y 92 - 97 respectivamente.

El poema consta de 225 versos, y su autor revela que no estaba acostumbrado a escribir en puro castellano, a pesar del esfuerzo que hizo para saludar en esta lengua al monarca aragonés. Abundan en él, por consiguiente, las palabras y giros extraños, y así es su estudio de gran utilidad para la historia de nuestra lengua.

En el análisis hecho por el Sr. Morel - Fatio trata primero de las modificaciones fónicas, siendo de notarse las siguientes:

a átona por e. - Ejemplos: bozas, enamigos = voces, enemigos.
e por a. - Ej.: egenos = agenos (
ajenos).
e final átona por o. - Ej.: testes, viente = testo, viento.
u átona por o. - Ej.: queus (queos) = que vos; suspecha, bufetadas (
chapurriau bufetada, bufetades) - sospecha, bofetadas.
ie por e. - Ej.: presidiente = presídente.
ue por o. - Ej.: puenga = ponga.
c inicial por g.- Ej.: critos, colpes = gritos, golpes =
chapurriau crits, cops.
T final por d. - Ej.: virtut, grant = virtud, grand.
s por ç, y. - Ej.: verguensa,
punision = verguença (vergüenza), punizion (punición, castigo).
tz por c. - Ej.:
suitzia = sucia.

Después se ocupa el crítico francés de las modificaciones gráficas; y es de advertir que en el poema se pone la h entre dos vocales para indicar el hiato.

Estas particularidades las hace en parte propias Morel-Fatio, con muy buen acuerdo, del dialecto aragonés; porque, efectivamente, la lengua antigua aragonesa, así mencionada desde principios del siglo X
V (Véase Colección de documentos inéditos del Archivo deAragón, tomo I, pág. 103), sustituía los diptongos ie y ue por e y o; la d final por t; la ç o y por s; la ñ y ch por ny, tx y x, y pronunciaba nt, rt, y no nte, rte, como los castellanos. 

https://archive.org/download/coleccindedocum00araggoog/coleccindedocum00araggoog.pdf

No faltan tampoco formas catalanas en este pequeño poema; pero, a nuestro juicio, puede considerarse principalmente como un ejemplo precioso del lenguaje aragonés.

sábado, 9 de febrero de 2019

Lo fosá de les moreres

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes. 

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/


El fossar de les moreres

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreresno s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014 Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.
Invenció del Mite Romàntic A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?

sábado, 10 de noviembre de 2018

POESÍA A VALDERROBRES, Juan Carlos Abella

Este divendres publiquém una poesía que lo autó ha escrit en mol cariño al seu poble.

Juan Carlos Abella, Abelha en portugués :


A Valderrobres li vull contá
perque mai me dixe de agradá
de este poble estic tan enamorat
que no lo puc cambiá per cap.

Lo pon de pedra y lo portal de San Roc
san de disfrutá poc a poc,
prénte tems pa fet una foto
o pa assomát al riu, que dingú tu conto.
y cuan vorás la plassa y lo ajuntamén

entrendrás per qué agrade a tanta gen
tamé están la fonda y lo Pelleric
y fan un conjún mol bonic.
A dal de tot lo monumental castell
relluix ben orgullós tot ell,
es una joya del art aragonés
cada día que passe lo volém més.
La iglesia es dins del estil gótic
potsé lo seu monumén mes bonic
y a la seua vora te lo campanal
tan gran que te fara mirá cap a dal.
Cuan passejos pel carré San Roc
fesu tamé mol poc a poc,
vorás tanta bellesa a cada racó
que eixirás ben plé de emosió.
Lo carré del Carmen, y lo del Pilá
tamé se tenen que visitá,
les seues cases en les parets de pedres
pareixen noves de tan ben cuidades.
Costa del Notari, Portal de Bergós,
lo carré Plá, y los llavadós
lo del Ball, y lo carré Bonaire
de bonics animen a que la gen vaigue.
Tampoc mos podém olvidá de la Solana
pos tamé es mol visitada.
Plassa Santa Águeda, carrés Parras y Solanet
fan un conjún mol boniquet.
Lo pon de ferro parle en lo riu,
no te enfados mol, aixó li diu,
que cuán traus lo genio me fas patí
pos que ñá mol perill te volía dí.

Lo pon de ferro parle en lo riu,  no te enfados mol, aixó li diu,  que cuán traus lo genio me fas patí  pos que ñá mol perill te volía dí.


La arrabal s´ha fet mol gran,
no pare de tirá per abán,
es aon vivím la mayoría
allí fem la vida de nit y de día.
A la Caixa y al Perigañol
natros tamé los volém mol,
tota la vida mos porten vigilán
quina sort que mos cuido algo tan gran !
La Mola y tamé la Picossa
en lo pantano, no són consevol cosa.
San Miquel y lo Tossal del Rey
allá adal imposen la seua ley.
Los Sans, y Santa Madalena
són ermites en molta solera,
están voltades de pins y de carrasques
que fan sombra pa que tu hi vaigues.
Te escric en la llengua que mas donat
en la que tots sempre ham parlat
orgullosos li diém lo Chapurriau
y es una llengua plena de pau.
De parlá així no mos volém avergoñí
pos es part del nostre patrimoni,
a la nostra identidat la fa espessial
per aixó sempre tením que guardál.
Lo colom li diu a la perdiu
cuan volen juns per damún del riu
ficsat cuanta bellesa que ñá
de aquí no mon podém aná.
Valderrobres té sintonía de colós
de los mes majos, los millós,
per aixó en tan espessial
y ve tanta gen a visitál.
Valderrobres al turisme enamore
y cuan sen ván, algún ne plore
no se pensáen trobá tanta bondat
y de este poble san enamorat.
La Caixa y la Picossa se donen la má
per a així juntes podé cantá:

"Valderrobres cause furor
pos es bellesa y es amor".

sábado, 5 de mayo de 2018

Per qué, Juan Carlos Abella

Per qué: La poesía de avui te que vore en natros, es una pregunta, a vore si la sabeu contesta. (contestá)

Juan Carlos Abella

fira, Valderrobres, chapurriau, stand, sossios

"¿PER QUÉ?"

Per qué no te volen chapurriau?
no puc entendre tal cosa
es algo que no se justifique massa
pos sempre ha segut una llengua de pau

Per qué los fas tanta nosa?
no te poden vore ni en pintura
te tenen tanta amargura
pareis que te odien en tota la seua forsa

y lo mes trist es aquella gen
que de esta llengua han renegat
de la primera llengua que han parlat
y no aleguen un perqué convinsén

qué ha passat chapurriau?
qué es lo que troben tan mal?
Per qué no troben normal
que parlem lo chapurriau?

que natros naissem en chapurriau
a tots los volem dí
que no mos faiguen patí
pos tamé mingem en chapurriau

dormim en chapurriau
y no u volem cambiá
y cuan mos anem a enamorá
mos declarem en chapurriau

mon enriem en chapurriau
cuan tenim ilusió
y cuan tenim tristó
plorem en chapurriau

tota la vida la vivim en chapurriau
y a la vida veem pasá
y cuan esta se vol acabá
mos morim en chapurriau

potse aixó los fa envecheta
que mos tinguem tanta fidelidat
que mos vullguem asta la eternidat
que aixo no es cosa menudeta

perque pensem en chapurriau
forme part de la nostra identidat
y tota la vida lo ham defensat
per aixó som la gen del chapurriau.

sábado, 24 de marzo de 2018

ESTO ES EL CHAPURRIAU, Juan Carlos Abella

Queremos explicar a nuestros hermanos castellanoparlantes lo que significa el chapurriau:

"ESTO ES EL CHAPURRIAU"

El chapurriau es un sentimiento
Es la pasión que yo siento
Es amor y es ternura
Tiene luz y frescura

Lengua llena de tradición
Que se habla con pasión
Que con orgullo enseñamos
A los hijos que amamos

Es parte de nuestra identidad
Y no es por casualidad
Muchas generaciones la han hablado
Siglos enteros la han amado

Quiero que sepa ese patán

Que de mi alma te quiere arrancar
Que alma y lengua no se pueden separar
Son mi identidad cuando juntas van

Garganta en alto te quiero defender
Pues de Aragón eres hoy
Y hoy de Aragón yo soy
Y esto no es tan difícil de entender.

champoiral, chapurriau, champouirau, jargon

CHAMPOUIRAU (rom. Champoiral) n. de l. et s.m. Champoiral (Gard) On appelle ansi "champouirau" ou "champourrau" un jargon composé d'espagnol, d'italien, de portuguès et de provençal, parlé par des étrangers que frequentent nos côtes. On donne le même nom à ces étrangers.

Som chapurriaus. Aón está lo catalá an esta frasse? A cap puesto. Bueno sí, implíssit al provensal, que es un dels dialectes de la llengua ocsitana, lenga occitana. Ya sabéu que la diferensia entre dialecte, jargon, patois, patués y llengua o idioma es puramen política, y no lingüística, encara que li diguen política lingüística.

Al llibre "La maña de la mañica" se troba chapurriau com a mescla de begudes; sácate la retacía y el chapurriau...

Miréu cóm escribíe lo rey de Aragó Alfonso II lo casto.

Per mantas guizas m' es datz
Joys e deport e solatz;
Que per vergiers e per pratz,
E per fuelhas e per flors,
E pel temps qu' es refrescatz,
Vei alegrar chantadors:
Mas al meu chan neus ni glatz
No m' ajuda, ni estatz,
Ni res, mas dieus et amors.


E pero ges no m desplatz
Lo belh temps, ni la clardatz,
Ni 'l dous chans qu' aug pels playssatz
Dels auzelhs, ni la verdors;
Qu' aissi m suy ab joy lassatz
Ab una de las melhors,
Qu' en lieys es sens e beutatz;
Per qu' ieu li don tot quan fatz,
E joys e pretz et honors.


En trop ricas voluntatz
S' es mos cors ab joy mesclatz;
Mas no sai si s' es foudatz,
O ardimens, o paors,
O grans sens amezuratz,
O si s' es astres d' amors;
Qu' anc, de l' hora qu' ieu fuy natz,
Mais no m destreys amistatz,
Ni m senti mals ni dolors.


Tan mi destrenh sa bontatz,
Sa proeza e sa beutatz,
Qu' ieu n' am mais sofrir en patz
Penas e dans e dolors,
Que d' autra jauzens amatz:
Grans bes faitz e grans secors;
Sos homs plevitz e juratz
Serai ades, s' a lieys platz,
Denan totz autres senhors.


Quan mi membra dels comjatz
Que pres de lieys totz forsatz,
Alegres suy et iratz;
Qu' ab sospirs mesclatz de plors
Me dis: “Belhs amics, tornatz,
Per merce, vas me de cors.”
Per qu' ieu tornaray viatz
Vas lieys, quar autre baysatz
No m' es delietz ni sabors.

Y aixó es de Peire, Pere, Pedro, Petro, Pietro, Petrvs Vidals, Vidal (lo segón apellit de Ignacio Sorolla o Silvia Dilla, la chaquetera)

Tant an ben dig del marques

Joglar truan e garbier,

Que tuit en son vertadier, 

Qu' ieu non sai que m' en disses; 

Mais pero sua es Valensa, 

On bos pretz nais e comensa, 

E i renovella valor, 

E 'n fai dir vera lausor.

E si 'l reis aragones

No m' agues tout alegrier,

Ieu agra fin gaug entier

Ab domnas de Carcasses,

Don m'abelis e m' ajensa 

Lor faitz e lor captenensa, 

E 'lh cavalier e 'lh comtor 

E 'lh baron e 'lh vasvassor.

Per so m' a 'N Lombart conques

Pois m'apellet car messier,

Tals c'anc non vist nulh arquier 

Tan dreg ni tan prim traisses, 

Que fier al cor ses faillensa, 

Ab un cairel de plasensa, 

Fabregat el foc d' amor, 

Trempat ab dousa sabor.

E l' ueill, e 'l sil negr' espes,

E 'l nas, qu' es en loc d' arbrier, 

Veus l' arc de qu' aitals colps fier

Ab un esgart demanes;

Bon escutz no 'l fai guirensa; 

E, pois a leis platz que m vensa, 

No m' o tenh a desonor,

Si 'ls fortz venson li forsor.

Tant es sos bels cors cortes,

E 'l dig gai e plazentier, 

Qu' el mon non a cavalier

Que vezer non la volgues,

Que fag e dig e parvensa

A de Monbel e d' Argensa, 

E de Mon Rosier color,

E sa cambr' es de valor.

Mil tan es doblatz sos bes 

Qu' el comtes de l' escaquier;

E 'l sieu fis pretz vertadier

Non sofraing neguna res; 

Pois m' autreyet ses bistensa, 

M' a tengut lai en Proensa

Car sai sui e mais d' onor,

E deu so m penre meillor.

E si mos fraires saubes,

Qui m rete per soudadier, 

No 'l tengran bucias d' assier

Que vezer non la vengues;

E trobera, ses faillensa, 

Dous frug d' onrada semensa, 

E cort de valen seignor

Ab un avinen traichor.

___

Dieus en sia grazitz, 

Qu'el francs reys es garitz 

E sas e delechos!

Per qu' ieu cobre chansos

Guayas e de guays sos,

De que m' era giquitz

Corrossos e marritz;

Mas la soa salutz 

Nos a totz ereubutz, 

E tornat en joven 

Mon cor e mon talen.

Quar de bona razitz

Es bos arbres issitz,

E 'l frug es cars e bos

E dous e saboros;

Et ieu torn amoros

Vas domnas, e chauzitz,

Tan qu' enueia 'ls maritz,

De que sui plus temsutz

Que fuecs ni fers agutz;

Quar d' on me vuelh m' en pren,

Qu'us no las mi defen.

Be m tanh qu' ieu sia arditz, 

Que tals domna m' es guitz 

Qu'es la genser qu' anc fos; 

Qu'ab sas belhas faissos, 

Siei belh huelh amoros 

An mon cors envazitz, 

Per que mos esperitz 

Es ab lieys remazutz, 

D'on mi sen revengutz 

De tot lo marrimen 

Qu'ai agut lonjamen.

Jovens es mal bailitz, 

E pretz d' onor trahitz 

Per colpa dels baros, 

Quar vezem los garsos 

Manens et orgulhos,

E 'ls cortes escarnitz;

E domnas trichairitz, 

On totz bes es perdutz,

Renhan contra lurs drutz 

Trop deschauzidamen, 

Ab doble falhimen.

Ai! bels cors, gent bastitz, 

De totz bos aips complitz,

Dona, aissi m rent a vos,

Humils e volontos, 

E destreitz e cochos,

Si cum selh qu' es feritz 

D'amor al cor, que m ditz

Que m renda a vos vencutz;

Doncs, si no m faitz ajutz,

Mort auretz chauzimen,

E mi don no us er gen.

Per flac rei apostitz 

Es bos regnes delitz,

Quan planh sas messios, 

E plora 'ls autruis dos, 

E fug solatz dels pros.

E reis, pus viu aunitz,

Val mens que sebelhitz, 

Mas ieu sui car tengutz 

Dels melhors, et crezutz 

Per la corteza gen, 

Quar contr' amor no men.

Per so m sui gent garnitz 

Contra 'ls flacs acrupitz, 

Qu'ab mi n' es Aragos

E Castel' e Leos;

E 'l valens reys N Anfos

A 'ls castels establitz,

On pretz es gen servitz

Et honratz e volgutz; 

Per qu' ieu dels abatutz, 

Flacs, avars, cor de ven,

Ai pauc de pessamen. 

Qu'assi, cum es arditz 

Leos plus que cabritz

Et ors que buous cornutz

E lops que bocx barbutz,

Ai ieu mais d' ardimen

Que tuit li recrezen.

____

Lai on cobra sos dregz estatz, 

Que naicho las flors per los pratz,

E brotono bruelh e boscatge,

E son gai li auzel salvatge, 

E li albre vestit de nuo,

Ieu m' estava a Castelnuo...

Era dos temps, clars e sere, 

Ses bruma e ces ven e ses nausa,

El temps que chanta l' alausa,

Lai en pascor;

Ieu volgui vas mo senhor 

Anar, que te cort a Murel...

Parlan d' En Folcuens e d' En Gui,

Cal amet mai;

Ab tant, vecvos venir de lai

Un cavazier,

Bel e gran e fort e sobrier

E lonc e dreg e ben talhatz;

Dir vos ai a que 'l conoscatz:

Totz que 'l ve de lhui fa festa;

Qu'el peal a bloy sus en la testa,

E fon per la cara vermelhs,

Car tocat li ac lo solehs

Qu' escapatz fo del clar mati;

Et anc nulhs hom que fos aqui 

Non vi plus gay ni menhs iros; 

Los huelhs ac vars i amoros,

E 'l nas es bels e gen formatz,

E las dens foro, so sapchatz, 

Plus blancas que non es argens, 

La boca fresca e rizens;

Larc ac lo col, la gola blanca 

Plus que neus ni flors sus en branca, 

Amplas espallas e costatz,

E pels flancs fon gros e cairatz,

Lonc cors e delgatz per sentura, 

E fon larcs per la forcadura, 

Cambas e coichas de faisso;

El pe portet I sabato 

De safis, fag ab esmerauda, 

Del autre pe anet en caussa;

Et el anet vestit de flors,

Totas de diversas colors;

Mantel e blial de violas

Portet, e sobrecot de rozas, 

E caussas de vermelhas flors, 

Que negus hom non vi gensors; 

Et ac el cap una garlanda

De flor de gaug ab alamanda. 

E dirai vos del palafre

Cals fo, que non mentrai de re:

La coa ac negra e l' una anca,

E l' autra com avori blanca;

L' espalla drecha ac biza,

E la senestra tota griza;

La cli e la testa vermelha, (1: (sic) Lisez cri.)

Et ac gruegua la una aurelha;

E per l' al res el fo ferrans,

E no fon trop pauc ni trop grans.

De la cela, senes messonja,

Puesc vos dire cossi fos conja: 

Tug li arso foro de jaspe

E la sotzcela d' un diaspe, 

E 'l cuer fo d' una serpentina 

Que valc tot l' aver de Mecina. 

L' us estruop fo de calssadoine, (2: (sic) Lisez estruep. Il est à remarquer que le copiste a mis partout l' O en place de EU.)

E l' autre fo de cassidoine. 

Lo fre ni 'l peitral, ses doptansa, 

No poiria comprar lo rei de Fransa;

E que lhi valgues l' emperaire!

Car tot lo tesaur del rei Daire 

Valo doas peiras que i so,

Et anc... d' aital faisso

Non vi mais nulhs hom batejatz; 

Que l' aver de trenta ciotatz 

Val lo carboncles qu' es al fre, 

Que la nug escura, al sere, 

Viratz cum pel bel jorn d' estiu. 

Anc cavasier plus agradiu 

No vitz, plus bel ni plus auzart. 

Et anet li de l' autra part

Una dona mial tans plus bela (3: (sic) Lisez mil, de même que ci-après.)

Que glai ni flor, can renovela; 

Ni neu ab gel, can cai en branca, 

Non es de la mitat tant blanca

Cum la gola ni 'ls pes ni 'ls mas; 

E de la cara soi certas

Qu'es plus blanca e plus colrada

Que roza de mai brotonada;

Veus sa fina color.

E portet garlanda de flor

E us cabels que son lonc e saur, 

Que, per ma fe, sembleron d' aur, 

Tant foron belh e resplandens. 

Huels amoros, gais e plazens 

Ac, e non cara estrunada, 

E fon graila e grassa e dalgada, 

E non portet vestir de sirgua, 

Ans portet be vestir de lhirgua,

Mantel e blial e gannacha,

E fo escaficha e be facha

Que dona que hom puesca trobar, 

Car anc Dios non formet sa par

De gran beutat e de cunhtia; 

E que voletz que plus vos dia? 

Qu'el fre e 'l peitral e la cela 

Val mais que l' aver de Castela

Ab los V regemes d' Espanha!

El palafre fon de Bretanha;

E es plus vert que erba de prat, 

E fo vermelha la mitat,

E la cri e la coa saissa;

E per la cropa una faissa

Plus blanca que flor de lir, (1: (sic) Pour la rime; lisez lis.)

E valc dos tans, senes mentir,

Qu'el palafre del cavasier. 

Ab tant vecvos I escudier, 

E una donzela apres; 

E fo m veiaire que portes 

Un arc d' alborn, bel per mezura,

E tres cairels a la sentura;

La us es resplendens d' aur fi (2: (sic) Lisez lo us.)

E l' autre d' acier peitavi

Gent furbit e gent afilat,

El ters es de plum roilhat,

Ab una asta torta de boih, 

Ab que fier tot amador moih,

E amairitz cant vol trair.

De la donzela, ces mentir, 

No sai si c'es bruna ni blanca,

Qu'els cabels li van tro part l' anca,

Si que cobron tota la cela, 

Qu'om non ve arsso ni sotzcela;

Davan li van tro al artelh,

E portet I blial vermelh;

Mas ieu no sai si c'es be facha

Que, cum si agues capa o gannacha,

La cobro per tot li cabelh.

Et anc no vitz plus bel parelh

Del donzel et de la donzela.

E que cuiatz que fasia ela?

Anet chantan I chan noel,

Si qu'en tindo li boi, e li auzel

E s' en laissavo de chantar; 

E chantet gent, azaut e clar 

E dih: “Dona ses amador, (1: (sic) Lisez dis.)

E cavasier senes amor,

Deuria 'n aze cavalguar,

Per tal qu' om los pogues triar

De mest cels c' amon leialmen;

E dona c' ama per argen,

Ni sap son mercat al colgar,

Volgra l' avengues ad anar

En camia desafiblada.” (2: (sic) Lisez camisa.)

Ab tant vecvos, per meg l' estrada,

Venir la dona e 'l cavasier...

E dissi: “Senher, Dios vos sal,

E vos gart d' ira e de mal,

Vos e la dona e la companhia.”

Et el dih: “Dios vos benezia,

Peire .W., e us lais trobar

Dona que us am de cor leial,

Que tant lonc temps l' avetz sercada.”

- “Senher, et ieu ja l' ai trobada,

De cui soi ieu mial tant que mieus.” 

- “E vos podetz ben esser sieus, 

Peire .W., qu' ela non es vostra.”

- “Senher, pel bel semblan que m mostra,

Me teni de lieis per paguatz.”

- “Aichi pais hom d' amor los fatz,

Dih la dona, bels amics, fraire.”

- “Dona, e s' ieu l' am ses cor vaire,

No me pot be valer merces?” 

- “Amics, e merces, en que n' es,

Que anc no caso en son repaire?” 

- “E i fo, dona, ges non a gaire, 

Que volc qu' eu fos ses autre sieus.” 

- “A mal senhor laissa hom sos fieus, 

Amics,” so dih lo cavasiers.

“E qui no pot passar estiers,

Senher, per que los laissara?”

- “Peire .W., car servira

Cum hom forssatz, c' als non pot faire.”

- “Senher, per l' arma vostre paire,

Diguatz me don me conoissetz?

Mas tan soven me mentavetz,

Remanetz enuegh ab mi,

Car anc, per ma fe, non aigui 

Osde que tant m' abelis.” 

- “Ni anc nulh tems home no vis 

Que ta be fos per tos tems vostre.”

- “Doncs estatz ab mi, qu' eu soi vostre...”

S'a ditz la dona...

“Mas pres de fontaina e de pratz

Nos metetz, e pres de boscatge,

Car li castel nos so salvatge;

Mas nos partim dels Catalas,

Que menhs n' i trobam de vilas

Que de gens de l' encontrada.”

- “Dona, en bela albergada

Estaretz, e luenh de castel,

En I verdier, claus de rauzel, 

Estaretz sotz I bel laurier, 

On cor fontaina, sul gravier,

Fresca, freia, clara e genta.”

- “Aital fontaina m' atalenta.” 

Dih la dona...

Qu'el prat fo de noelas flors,

Et a n' i de manhtas colors,

E manhs auzels, per lo boscatge,

Que chantavo en lor lengatge 

Pel jorn clar e pel tems noel;

Et anc no i calc borc ni castel

Per gent adobar de manjar

De tot aquo qu' om poc trobar 

De domesge e de salvatge.

Ab tant vai tendre sus l' erbatge

La donzela I trap de colors

On ac auzels, bestias e flors,

Totas de fin aur emeratz; 

E 'l traps fo ricamens obratz,

Que negus hom non vi son par;

Mial cavasiers i pogro estar,

Que l' us l' autre no toquesso; 

Et es semblan que no 'l portesso 

Detz cavals ab una carreta;

Et en que us pessatz qu' ela 'l meta,

La donzela, cant es plegatz?

Ins en la borssa, so sapchatz . 

En menor loc d' una garlanda.

E 'l traps fo d' una salamanda, 

D'una serpent que naih en foc;

E, qui no fo en aquel loc,

No vi anc trap d' aquela guiza;

Et a i mantha polpra biza, 

E manhs almatras per jazer;

E, qui vo' 'n volria dir lo ver, (1: (sic) Pour vos en.)

Auria i trop que comptar;

Per que laissem lo trap estar,

E parlem mai del cavasier:

Azaut e gai e plazentier

Lo troba hom qui 'l vai vezer,

Et el fe m denan si cezer,

Can nos fom levatz de manjar, 

Que m volc dir qui es e comtar.

“Peire .W., ses contrastar,

Sapchatz qu' ieu soi lo Dio d' amor,

E la dona vestida ab flor

Es Merces senes tota falha,

E la donzela ses barralha 

Es Vergonia, so sapchatz,

E l' escudier es Leutatz,

Cel que porta l' arc del alborn;

E tenguatz lo be per adorn 

Que no s peca cant vol ferir.”

- “Senher, si vos o auzes dir,

Enqueras volgra saber mai.”

- “Et ieu, fetz cel, vos o dirai;

Demandatz totz cant vos plaira.”

- “Senher, digatz me doncs, si ja 

Me valra Merces ab lieis cui am?

Car ieu meteis culhi lo ram

Ab que m feri, si Dios me sal.

E digatz me, si no us sap mal, 

D' Amor d' on nais ni de que viu?

Que plus art que no fai caliu,

Cossi s' abranda ni c' escan?

Ni cossi s pren ab bel semblan?

Ni cossi fai velhar durmen?

Ni cossi ses parlar conten?

Ni com pot ardre en la mar?

Ni ins en foc cum pot negar?

Ni senes lhiam cossi lhia? 

Ni cum, ses nafra, nafratz sia? 

E diguatz me si nais ses paire

Ni s pot engendrar ses maire?

Ni cossi s noirih de primier?

Que plus creis que nulh aversier; 

E cant ela es creguda e auta,

En aquel tems que a lies azauta,

Fa s plus prima que fial d' iranha;

E pois, enans que de tot franha,

Fa s mager que denant non era;

E diguas me cossi c' esmera 

Que saber o vuelh, s' o us platz?

E de vostre arquier, En Leutatz,

Per cal dreg lansa son cairel, 

Ni 'l colp que fier per qu' es tan bel

Que ja 'l nafrat non vol guerir?

Enquer vuelh saber i ausir 

De Merce e de Leutatz

E de Vergonia qu' enmenatz,

Per que los gitatz d' esta terra?

Qu'en aissi cum la clau enserra

Cant es uberta la morralha, 

Es de pretz vergonia e vitalha,

Qu'om ses vergonia re non a; 

E per so portatz no' 'nh de sa (1: (sic) Pour nos en.)

Lo gra, e laissatz nos la palha.

E cel cui fin' amor asalha

Cum poira viore ses merce?

Sapchatz que ges non esta be,

Car aissi nos raubatz del tot; 

E vuelh saber mot cada mot, 

Senher, e no us deu pesar, 

Per cal forfag deu mescabar 

Dona del tot son cavasier; 

Et atressi del cavasier, 

De sa dona, per que la pert; 

Ni cals es lo forfag, per cert, 

Per que la deu desamparar;

Qu'en auzir qu' el rei navar

Avia sa dona gequida;

Manh tornei e manhta envaida

E manh assaut e manh sembel

E manhta tor e manh castel 

Eron per s' amor envait,

E fag manh do e manh covit

Cant el era per lies joios, 

Cointes e gais i amoros 

E cantaires e vesiatz;

Mas eras canta de pechatz, 

So ausi comtar, l'autr'ier, 

Ad I seus cortes escudier,

Que de Navarra va en Fransa.

Dios prec que 'lh reda sa conhtansa 

Al rei, si o pot far per razo,

E qu' ela lo forfag li perdo, 

E que jamai no 'lh sia truanda.

Ar tornem en nostra demanda, 

Car trop nos poiriam tarzar,

Senher, e vuelh vos demandar

D' En Amfos, que es rei de Castela,

On pretz e valors renoela, 

Que a fag de lui capdel e paire

Et el de mi lo seu amaire.

Siei fag son gran en larguetat,

Et anc no i fo escassetat 

En sa cort, ni anc no i poc intrar. 

Fons es de conduh e de dar

E de valor e de proessa;

E doncs mas el tant gen s' adressa,

Ni en valor a messa sa ponha,

Co 'lh tolletz Merce ni Vergonha 

Ni 'n menatz ab vos Leutat?”

- “Tot autre home tengra per fat,

Peire .W., de la demanda; 

Mas ieu, car Merces m' o comanda,

Vos en dirai la veritat, 

E, car vos o ai autreiat,

Dirai vos o cum que m' en prenda:

Vostra dona, ab longa atenda,

Pot esser que us aura merce,

Ab sol que no us camges en re... 

Ni en siatz volvens ni camjaire. 

D'amor, don vos faitz domneiaire... 

La flama e 'l fuec e 'l recaliu

Naih dins lo cor, so sapiatz,

E fai la noirir voluntatz, 

E engenra lo pessamens

Que cor mial tans que no fai vens;

E viu de gaug e d' alegrier, 

Et ab gai plazer plasentier

Ela s' abranda, e s' escan

Per fals conte d' ome truan,

Cui Dios gar de bon' aventura!

Pero l' amors creis e melhura, 

Can lo lausengier es proatz.

Enqueras aug que demandatz

D' Amor si pot naisser ses paire?

Ela oc, e ces sor e ces fraire; 

Car creih e monta per vezer,

Mas desasaut e desplazer

E lauzengier la fan baissar,

Mas cant azaut s' i pot mesclar

Ni plazer que son companho,

Fan la creicher de tal rando

Mial tans que davan non era... 

E de nostre arquier, En Leutat, 

Cossi fier del arc del alborn?

Ab lo plom fier lo fals e 'l morn;

E ja negus non vol guerir,

Qu' el cairel intra ab sospir

Per meg los huels e per l' aurelha.

Era veiatz gran meravilha

Qu'en un colp fa de dos cors us.

Pero ja no s pesse negus

Qu'en sia feritz, ni neguna

Dinnada d' amor ni dejuna, 

Si no es leials ses tot engan; 

Per qu'en pregui d' aissi enan

Que s' en gart En Peire de Moncada,

E 'N Dor de Barasc, si lh' agrada,

E prec n' En Foih e 'N Olivier;

Car tug quatre son corratier 

De donas, e no m' es azaut,

Car contrafan Ramon Guiraut

Que solia cavals revendre;

Car drutz, can vol donar ni vendre,

Sa dona 'l tenc per corratier.

E laih los que no m' an mestier, (1: (sic) Lisez lais.)

Mas cascus an' a sa fe. 

E dirai vos cossi s cove

De cavasier, per cal offensa

Laih sa dona, que penedensa

No i deu trobar ni merce, 

Si autre cavalier colgua ab se 

Depois que lhui i aura colguat;

Car no pot esser restaurat

A dona, can fai falhimen;

Car en aissi cum es plus gen

A dona, can fai benestar,

Lh' es plus lag, cant fai malestar,

Que nulha autrui res qu' el mon sia;

Car dona es cap de cortesia;

E tota gen deu la ondrar,

Ab que s gar de far malestar,

C'om d' avol fag no la reprenda.”