Mostrando entradas con la etiqueta Pistoya. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pistoya. Mostrar todas las entradas

martes, 5 de enero de 2021

NOVENA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

NOVENA JORNADA.

ESCOMENSE LA NOVENA JORNADA DEL DECAMERÓN, A LA QUE, DABALL DEL GOBERN DE EMILIA, NARRE CADAÚ SOBRE LO QUE MES LI AGRADE.

La llum en lo seu esplendó ahuyentabe a la nit, y se habíe ya vestit lo octavo sel de coló blau, y escomensaben per los prats a alsás les floretes, cuan Emilia, eixecánse, va fé cridá als seus compañs; arribán y ficanse en camí detrás de les lentes passes de la reina, cap a un bosquet no mol lluñ de la villa van aná, y entrán an ell, van vore que los animals com cabridets, ciervos y datres, que no teníen temó de la cassera per la existén pestilensia, los esperaben com si foren domestics. Y ara an este, ara an aquell se arrimaben, fenlos corre y saltá; pero puján ya lo sol, a tots los va pareixe be torná.
Anáen tots engalanats en guirnaldes de carrasca, en les mans plenes de herbes de bona auloreta y flos; y qui sels haguere trobat sol haguere pogut di:
«O estos no sirán per la mort vensuts o los matará alegres». Aixina pos, pas a pas venín, cantán y bromeján, van arribá a la villa, aon totes les coses ordenadamen dispostes y a los seus criats alegres y festius van trobá. Allí, descansán un rato, no se van assentá a la taula antes de que sis cansonetes (la una milló que l’atra) foren cantades per los joves y les siñores; después de estes, rentánse les mans, a tots los va colocá lo mayordomo a la taula segóns lo gust de la reina. Allí, portades les viandes, tots alegres van minjá; y eixecánse después, a carolá y a tocá los seus instruméns se van ficá; y después, manánu la reina, qui va volé sen va aná a descansá. Pero arribada la hora acostumbrada, tots se van ajuntá per a contá les seues histories, y la reina, mirán a Filomena, li va di que escomensare les histories del presén día; ella, sonrién, va escomensá de esta guisa:

JORNADA NOVENA. NOVELA PRIMERA.

Doña Francesca, volguda per un tal Rinuccio y un tal Alessandro, y sense voldren a cap, ne fa entrá a un com si estare mort a una sepultura y al atre lo fa traure, y no podén ells arribá a fé lo manat, sels trau de damún.

Siñora, mol me agrade sé la que córregue la primera lid an este campo ubert y libre del novelá al que la vostra magnifisensia mos ha ficat; lo que si yo u fach be, no dudo de que los que vindrán después no u faiguen be o milló.

Moltes vegades, encantadores siñores, se ha mostrat als nostres raonaméns cuántes y quínes són les forses del Amor, pero no crec que plenamen se haiguen dit, y no se diríen si estiguerem parlán desde ara hasta daquí un añ; y com ell no sol porte als amáns a diversos perills de mort, sino tamé a entrá a les cases dels morts per a traure als morts, tos parlaré de aixó en una historia (ademés de les que ya han sigut contades), a la que lo poder de Amor no sol compendréu, sino que tamé lo talento de una valerosa Siñora aplicat a tráures de damún a dos homens que contra lo seu gust la volíen.

Dic, pos, que a la siudat de Pistoya va ñabé una majíssima Siñora viuda a la que dos dels nostres florentíns que per está desterrats de Florencia vivíen a Pistoya, Rinuccio Palermini y Alessandro Chiarmontesi, sense sabé la un del atre, per azar prendats della, mol la volíen, fen cuidadosamen cadaú lo que podíe per a conquistá lo seu amor. Y sen esta noble Siñora, Francesca de los Lázzari, assobín solissitada per embajades y per rogs de cada un de estos, y habénlos poc discretamen escoltat moltes vegades, y volén discretamen dixá de féu y no puguén, li va vindre un pensamén per a tráures de damún la seua importunidat: y va sé demanáls que li faigueren un servissi que va pensá que ningú podríe féli per mol possible que fore, per a que, al no féu, tinguere ella honrosa y creíble raó per a no voldre escoltá mes les seues embajades; y lo pensamén va sé lo siguién. Habíe, lo día en que li va vindre este pensamén, mort a Pistoya un que, per mol nobles que hagueren sigut los seus antepassats, ere reputat com lo pijó home que ñaguere no ya a Pistoya, sino a tot lo món; y ademés de aixó, ere tan contrafet y de cara tan desfigurada que qui no lo haguere conegut al vórel per primera vegada haguere tingut temó; y habíe sigut enterrat a un sepulcro fora de la iglesia de los flares menors.
Lo que va pensá ella que podríe sé de gran ajuda per al seu propósit; per naixó li va di a una criada seua:- Saps be lo aburrimén y les molesties que ressibixco tots los díes en les embaixades de estos dos florentíns, Rinuccio y Alessandro; ara be, no estic disposada a donáls lo meu amor y per a tráuremels de damún me ha vingut al pensamén ficáls a proba (per los grans oferiméns que me fan) en algo de lo que estic segura de que no farán, y tráurem aixina de damún la seua importunidat; y escolta cóm. Saps que este matí han enterrat aon los flares menors al Degolladéu (aixina se díe aquell mal home del que ham parlat abáns) del que, no ya mort, sino viu, los hómens mes valéns de esta siudat, al vórel, se escagarsaben; y per naixó ten anirás secretamen aon Alessandro y li dirás: «Doña Francesca me mane dít que ha arribat lo momén en lo que pots tíndre lo seu amor, lo que has dessichat tan, y si vols, sirá de esta manera. A casa seua (per una raó que tú sabrás mes tart) té que sé portat esta nit lo cadáver de Degolladéu que ha segut enterrat este matí; per lo que te rogue, com a gran servissi, aná esta nit a la hora de la primera son y entrá a la sepultura aon Degolladéu está enterrat, y ficát la seua roba y quedát quieto com si fores ell hasta que vinguen a buscát, y sense fé res ni di cap paraula dixát portá a casa seua, aon ella te ressibirá, y estarás en ella». Si diu que no u fará, disli de part meua que no aparegue mes aon estiga yo, y que si se estime la vida que se guardo de enviám mensajeros o embaixadós. Y después de aixó anirás aon Rinuccio Palermini y li dirás: «Doña Francesca diu que está dessidida a fé lo teu gust si li fas an ella un gran servissi, que es este: esta nit cap a la mijanit has de aná a la sepultura aon está enterrat Degolladéu y, sense di res de lo que veigues, séntigues o escoltos, lay portos a casa;
allí vorás per a qué lo vol y conseguirás lo teu plaé; y si no vols fé aixó te mane desde ara que no li envíos mes mensajeros ni embaixades». La criada va aná a les dos cases, y, segóns li va sé manat, va parlá; a la que van contestá lo dos que no sol a una sepultura, sino al infern entraríen si ella volíe. La criada li va torná la resposta a la Siñora, que va esperá a vore si estaben tan locos de féu. Arribada, pos, la nit y sén ya la hora de la primera son, Alessandro Chiarmontesi, quedánse en jubón, va eixí de casa per a aná a suplantá al Degolladéu a la sepultura; y pel camí li va vindre al ánim un pensamén, y va escomensá a dís:

- ¡Ah!, ¡qué animal que soc! ¿aón vach?, ¿y qué me sé yo si los paréns de ésta, potsé percatats de que la vull, creén lo que no es li han fet fé aixó per a matám a la sepultura eixa? Lo que, si passare, yo siría qui u pagaría y may arribaríe a sabés res que los perjudicare. ¿O qué me sé yo si potsé algún enemic meu me ha procurat aixó, al que potsé ella, volénlo, vol serví? Y después díe:

- Pero suposem que no sigue cap de estes coses, y que los seus paréns me porton a casa seua: ting que creure que lo cadáver de Degolladéu no lo volen per a tindrel en brassos ni per a ficál als della; aixina que ting que creure que volen fé en ell consevol destrossa, com de algú que en alguna cosa los va fé mal. Ella diu que per res que séntiga diga cap paraula. ¿Y si eixos me tragueren los ulls, o me arrancaren les dens, o me mutilaren les mans o men faigueren alguna datra pareguda, qué siríe de mí? ¿cóm me podría quedá coto? ¿Y si parlo y me coneixen y entonses me fan mal?; pero encara que no men faiguen, no conseguiré res perque no me dixarán en la Siñora; y la Siñora dirá después que hay desobeít la seua orden y may fará res que me contento. Y aixina dién, casi sen va entorná cap a casa; pero lo gran amor lo va espentá cap a abán en arguméns contraris an estos y de tanta forsa que lo van guiá hasta la sepultura; la va obrí, y entrán a dins y despullán a Degolladéu y ficánse la seua roba, y tancán la sepultura y ficánse al puesto de Degolladéu, li va escomensá a doná voltes al cap sobre quí habíe sigut este y les coses que habíe sentit di que habíen passat de nit no sol a la sepultura de los morts, sino tamé a datres parts: y tots los pels se li van ficá de punta, y de rato en rato li pareixíe que Degolladéu se alsaríe y lo degollaríe an ell allí. Pero ajudat per lo ardén amor, estos y atres pensaméns de paó vensén, estánse com si estiguere mort, se va ficá a esperá lo que siríe dell. Rinuccio, al aproximás la mijanit, va eixí de casa per a fé alló que li habíe sigut manat per la seua Siñora; y mentres hi anabe, va entrá en mols y diversos pensaméns sobre les coses que podríen passáli, tals com vindre a les mans de la señoría en lo cadáver de Degolladéu a cascarrulles o acostes y sé condenat a la foguera per bruixo, o que si aixó se sabíe, se procuraríe lo odio dels seus paréns y de atres tals, per los que casi se va pará. Pero después, recuperánse, va di:

- ¡Ah!, ¿diré que no a la primera cosa que esta noble Siñora, a la que tan hay vullgut y vull, me ha demanat, y espessialmén debén conquistá la seua grássia? Encara que tinguera que morí, no puc dixá de fé lo que li hay prometut.

Y continuán lo seu camí, va arribá a la sepultura y la va obrí fássilmen. Alessandro, al sentíla obrís, encara que molta temó tinguere, se va está cotet. Rinuccio, entrán a dins, creén pendre lo cadáver de Degolladéu va agarrá a Alessandro per los peus y lo va traure fora, y colocánsel damún dels muscles, cap a casa de la noble Siñora va escomensá a caminá; y anán aixina sense cap considerassió dell, moltes vegades li fotíe cops, ara a un costat, ara al atre, contra los pedrissos apegats a les cases; y la nit ere tan fosca que no podíe vore per aón anabe. Y están ya Rinuccio a la porta de la noble Siñora, que estabe a la finestra en la seua criada per a vore si Rinuccio portabe a Alessandro, ya preparada per a féls anássen als dos, va passá que la guardia de la siñoría, vigilán per aquell barri a vore si enchampaben algún bandido, al sentí lo soroll que Rinuccio fée al caminá, van traure una llum per a vore qué ere y aón estabe, y prenén los escuts y les llanses, van cridá:- ¿Quí va?

Sentínu Rinuccio, sense tems de pensá res, va dixá caure a Alessandro y va corre cametes ajudeume tot lo que va pugué. Alessandro, eixecánse a escape, encara que portare les robes del mort, que eren mol llargues, tamé va arrencá a corre.
La Siñora, en la llum ensesa per los guardies habíe vist a Rinuccio en Alessandro damún dels muscles, y del mateix modo habíe reconegut a Alessandro vestit en les robes de Degolladéu; y se va maravillá mol del gran valor de los dos, pero en tot lo seu assombro mol sen va enriure al vore aviá an terra a Alessandro y vórel después fugí. Y alegránse mol en aquell cas y donán grássies a Deu que del fastidio de estos dos la habíe tret, sen va entorná a dins y sen va aná al llit, afirmán, en la seua criada, que sense cap duda aquells dos la volíen mol, ya que habíen fet alló que los habíe manat, tal com se habíe vist.
Rinuccio, tristot y maldién la seua desventura, no sen va entorná cap a casa, sino que, al anássen de aquell barri la guardia, va torná allí aon habíe aviát a Alessandro, y va escomensá, a paupóns, a vore si lo trobabe, per a cumplí lo que li habíe sigut requerit; pero, al no trobál, pensán que la guardia sel hauríe emportat de allí, sen va aná cap a casa. Alessandro, no sabén qué fé, sense habé reconegut al que lo habíe portat, dolgut per esta desdicha, tamé sen va aná cap a casa. Per lo matí, trobada uberta la sepultura de Degolladéu y no veénlo a dins perque Alessandro lo habíe embutit cap al fondo, tota Pistoya se va omplí de parladuríes, pensán los tontos que sel habíen emportat los demonis. No va dixá cada un dels enamorats de féli sabé a la dama lo que habíen fet y lo que habíe passat, y en alló, excusánse per no habé cumplit del tot lo seu manamén, la seua grássia y lo seu amor demanaben. Ella, fen vore que no su creíe, en la tallán resposta de que no faríe may res per nells, ya que ells no habíen fet lo que los habíe demanat, sels va traure de damún.

viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA QUINTA

Lo Assicalat li regale a micer Francesco Vergellesi un palafrén seu, y per naixó li parle a la seua dona en lo seu permís; y com ella calle, ell conteste com si fore ella, y a la seua resposta li seguíx lo efecte consiguién.

Habíe Pánfilo acabat la história del germá Puccio, no sense risses de les Siñores, cuan la Reina li va maná a Elisa que continuare, y ella aixina va escomensá a parlá:
Mols que mol saben, se creuen que los atres no saben res, y ells, moltes vegades, creuen que engañen als atres, pero después veuen que han sigut ells los engañats; per naixó reputo gran locura la del que se fique sense nessessidat de probá les forses del ingenio de un atre. Pero com potsé no tindríen tots la meua opinió, tos contaré lo que li va passá a un caballé pistoyés:
Va ñabé a Pistoya, a la família dels Vergellesi, un caballé de nom micer Francesco, home mol ric y sabut y ademés cautelós, pero mol agarrat; este, tenín que aná a Milán en lo cárrec de podesta, de totes les coses oportunes per a anáy honradamen se habíe provist, menos de un palafrén que fore prou bo per al seu rango; y no trobánne cap que li agradare, estabe preocupat per naixó.
Ñabíe entonses un jove a Pistoya de nom Ricciardo, de baix naiximén pero mol ric, que tan adornat y pulit anabe, que lo cridaben lo Assicalat; y durán mol tems habíe amat y festejat en vano a la dona de micer Francesco, que ere hermossíssima y mol honesta.

Pos éste teníe un dels palafréns mes majos de tota la Toscana, y lo teníe en mol apréssio per la seua hermosura; y sén públic a tot lo món que festejabe a la dona de micer Francesco, va habíe ñabé qui li va di que si ell lay demanare lo obtindríe per l´amor que lo tal Assicalat li teníe a la seua dona. Micer Francesco, portat per la avaríssia, fen cridá al Assicalat li va demaná que venguere lo seu palafrén, per a que lo Assicalat lay oferiguére de regalo. Lo Assicalat, al sentí alló, se va ficá contén, y va contestá al caballé:

- Micer, si me donáreu tot lo que teniu al món no podríeu comprám lo palafrén; pero tol donaría en esta condissió: que yo, abáns de que lo prengáu, puga, en la vostra venia y en la vostra presénsia a la casa, dili unes paraules a la vostra dona, sense la presénsia de ningú, mes que ella y yo.

Lo caballé, portat per la avaríssia y esperán podé burlál, va contestá que sí, cuan ell vullguere; y dixánlo a la sala del seu palau, sen va aná a la cámara de la Siñora, y cuan li habíe dit lo fássilmen que podíe guañás lo palafrén, li va maná que vinguere a sentí al Assicalat, pero que se guardare de contestáli ni poc ni mol a res del que ell li diguere. La Siñora va reprobá mol alló, pero com li conveníe donáli gust al home, va di que u faríe, y detrás del home sen va aná a la sala a sentí lo que lo Assicalat vullguere díli. Este, habén confirmat lo pacte en lo caballé, a una part de la sala bastán apartada de consevol persona se va assentá a la vora de la Siñora y li va escomensá a parlá aixina: 

- Honrada Siñora, me pareix está segú de que sou tan sabia, que mol be, fa mol tems, habréu pogut compéndre a cuán gran amor me ha portat a tíndretos la vostra hermosura, que sobrepasse a consevol atra que hayga pogut vore. Dixo a una vora les costums loables y les singulás virtuts que en vos ñan, que tindríen forsa per a apresá los ánims de consevol home; y per naixó no fa falta que tos mostra en paraules que aquell ha sigut lo mes gran que may cap home haygue sentit per cap dona, y aixina sirá sense falta mentres la meua misserable vida aguanto estes cames y brassos, y mes encara, que, si allá dal com aquí se ame, perpetuamen tos amaré. Y per naixó podéu está segura que res teniu, sigue pressiós o de poc valor, que mes vostre puguéu tíndre y en tot momén disposá de alló com de mí, pel que yo valga, y tamé de les meues coses. Y per a que tinguéu sertíssima proba de aixó, tos dic que reputaré com la mes gran grássia que consevol cosa que yo puguera fé y que tos vinguere en gana me manéu, que res ñaurá que, manánu yo, no me obeíxquen. Pel que, si soc tan vostre com sentíu que u soc, no osaré elevá los meus rogs a la vostra altesa, de la que tota la meua pas, tot lo meu be y la meua salut pot víndrem, y de cap atra part: y aixina com humildíssim criat tos rogo, volgut be meu y única esperansa de la meua alma, que esperán que lo amorós foc en vos se alimento, que la vostra benignidat sigue tanta, y aixina ablaníxque la vostra passada duresa mostrada cap a mí (que vostre soc) que yo, reconfortat en la vostra Piedat, puga di que com de la vostra hermosura me hay enamorat, per nella hay de tíndre la vida; y esta vida, si als meus rogs lo pujadet ánim vostre no se incline, sense falta se acabará y me moriré, y podréu sé cridada la meua homissida. Y dixém que la meua mort no tos faiguere honor, no dixo de creure que, tenín alguna vegada remordiméns de consiénsia no tos doldríe habéu fet, y potsé, milló disposada, en vos mateixa diríeu: 

«¡Ay!, ¡qué mal vach fé al no tíndre misericórdia del meu Assicalat!». 

Y no servín de res arrepentítos tos siríe ocasió de mes gran patimén; pel que, per a que no passo, ara que socórrem podéu, teníume llástima, y abáns de que me móriga tingáu misericórdia de mí, perque sol vos podéu fém lo mes felís o lo mes dolorit home que vigue. Espero que sigue tanta la vostra cortessía que no patiguéu que per tan y tal amor ressibíxca la mort per galardón, sino que en alegre resposta y plena de grássia reconfortéu lo meu espíritu que tot espantat tremole dabán la vostra presénsia.

Y callánse aquí, algunes llágrimes, después de profundíssims suspiros, vertides, se va ficá a esperá lo que la noble Siñora li habíe de contestá.
La Siñora, a la que lo llarg festejá, lo justá, les serenates y les atres coses paregudes an estes fetes pel Assicalat no habíen pogut conmoure, van conmoure ara les afectuoses paraules dites pel ferventíssim amán, y va escomensá a sentí lo que abáns may habíe sentit, aixó es, lo amor. Y encara que, per a obeí la orden donada pel home, callare, no va pugué per naixó dixá de amagá en algún suspiret lo que de bona gana, contestán al Assicalat, haguere manifestat.

Lo Assicalat, habén esperat una mica y veén que cap resposta li arribabe, se va extrañá, y enseguida va escomensá a donás cuenta de la artimaña del caballé; pero sin embargo, miránla a la cara y veén la fogossidat dels seus ulls cap an ell, y ademés de alló sentín los suspiros que en tota la forsa del seu pit dixabe eixí, va cobrá alguna esperansa y, ajudat per nella, va tíndre una rara idea; y va escomensá a parlá com si ell fore la Siñora, sentínu ella, a contestás an ell mateix de esta manera: 

- Assicalat meu, sense duda fa mol tems que me hay acatat de que lo teu amor cap a mí es grandíssim y perfecte, y ara per les teues paraules u sé, y estic contenta, com ha de sé. Pero, si dura y cruel te hay paregut, no vull que cregues al ánimo hay sigut com hay mostrat en lo gesto; pos sempre te hay amat y volgut mes que a consevol home, pero me ha convingut féu aixina per temó dels demés y per a preservá la meua fama de honestidat. Pero ara ve lo tems en que podré claramen mostrát si te vull y consedít lo galardón del amor que me has tingut y me tens; y per naixó consólat, guarda la esperansa, perque micer Francesco está per anássen dins de pocs díes a Milán com podesta, com ya saps. Per l´amor meu li has donat lo teu hermós palafrén; y cuan sen haygue anat, sense falta te dono la paraula, pel bon amor que te ting, que no passarán mols díes sense que te reuníxques en mí y al nostre amor li doném plassenté y sansé cumplimén. Y per a que no te tinga que parlá un atra vegada de esta materia, desde ara te dic que lo día en que veigues dos robetes esteses a la finestra de la meua alcoba, que done sobre lo nostre jardí, aquella nit, cuidán be de no sé vist, víne a mí per la porta del jardí: me trobarás allí esperánte y juns tindrém tota la nit festa y plaé la un en l´atre tan com dessichém.
Apenes habíe lo Assicalat parlat aixina com si fore ell la Siñora, que va escomensá a parlá en la seua veu:

- Volguda Siñora, está per la superabundán alegría de la vostra favorable resposta tan colmada tota la meua virtut que apenes puc formulá la resposta per a rendítos les debudes grássies, pero si puguera parlá com dessicho, cap terme es tan llarg que me bastare per a podé agraítos del tot com voldría y com me convendríe fé; y per naixó a la vostra discreta considerassió atañ sabé lo que yo, encara que u dessicho, no puc explicá en paraules. Sol tos dic que lo que me hau manat pensaré en fé sense falta, y potsé entonses, mes tranquilisat en tan gran don com me hau consedit, me imaginaré en donátos les grássies tan cuan puga. Que no quedo res per di, Siñora meua, Déu tos dono la alegría y be mes gran, a Déu tos encomano. 

A tot aixó no va di la Siñora cap paraula; lo Assicalat se va ficá de peu y va escomensá a caminá cap al caballé, que, veénlo de peu, va eixí a trobál, y enriénsen li va di: 

- ¿Qué te pareix? ¿hay cumplit be la meua promesa?

- Micer, no - va contestá lo Assicalat-, que me vau prometre dixám parlá en la vostra dona y me hau dixat parlá en una estatua de mármol.
Estes paraules van agradá mol al caballé, que, encara que ya teníe bona opinió de la seua dona, encara la va tíndre milló per nelles; y va di: 

- Ara es meu lo palafrén que va sé teu.

A lo que lo Assicalat va contestá:

- Micer, sí, pero si yo haguera cregut traure de esta grássia ressibida de vos tal fruit com hay tret, sense demanátosla to la haguera donat; y ojalá Déu que u haguera fet, perque vos hau comprat lo palafrén y yo no l´hay venut.
Lo caballé sen va enriure de aixó, y ya provist de palafrén, al cap de pocs díes se va ficá en camí cap a Milán com a podesta. 

La dona, quedánse libre a casa, donánli voltes a les paraules del Assicalat y al amor que li teníe y al palafrén que pel seu amor habíe regalat, y veénlo desde casa seua passá en molta frecuénsia, se va di:

«¿Qué es lo que fach?, ¿per qué pergo la meua juventut? Éste sen ha anat a Milán y no tornará hasta de aquí sis mesos; ¿y cuán me los tornará?, ¿cuan siga vella? 

Y ademés de aixó, ¿cuán tornaré a trobá un amán com lo Assicalat? 

Estic sola, de dingú ting que tindre temó; no sé perque no agarro lo goch mentres puc; no sempre tindré la ocasió com la ting ara: aixó no u sabrá may dingú, y si tinguere que sabés, milló es fé algo y arrepentís que no féu y arrepentís.» 

Y aixina aconsellánse an ella mateixa, un día va ficá dos robetes a la finestra del jardí, com li habíe dit lo Assicalat; estes van sé vistes pel Assicalat, que se va ficá contentíssim, y al vindre la nit, secretamen y sol sen va aná cap a la porta del jardí de la Siñora y la va trobá uberta; y de aquí va aná a un atra porta que donabe a la entrada de la casa, aon va trobá a la noble Siñora que lo esperabe. Ella, veénlo vindre, eixecánse a trobál, en grandíssima festa lo va ressibí, y ell, abrassánla y besánla sen mil vegades, per la escala amún la va seguí; y sense tardá se van gitá, y lo seu amor van contentá. Y no va sé esta vegada la radera, perque mentres lo caballé va está a Milán, y tamé después de la seua tornada, va torná allí, en grandíssim plaé de cada una dels parts, moltes mes vegades.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/jornada-tersera-novela-sexta.html