Mostrando entradas con la etiqueta autocars. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta autocars. Mostrar todas las entradas

lunes, 8 de marzo de 2021

HIFE, català, fa vómit

 https://www.hife.es/ca-ES

La Hispano de Fuente En Segures, S.A. (HIFE, SA), va ser fundada el 1915.


La gramática de la lengua catalana, por Pompeyo Fabra, escrita en castellano, es de 1912.

Si esta empresa se va fundá al 1915 a Benassal, Castelló, tenín gramática de la llengua valenciana desde siglos atrás, lo epítome de Carlos Ros, etc, o be esta del 1915, https://www.avl.gva.es/documents/31987/65233/GNV, podríen fé un esfors, que no se herniaríe dingú.  

gramática, Pompeyo Fabra, lengua catalana, escrita en castellano

És difícil resumir breument 100 anys de transport En essència, l'empresa comença el seu camí per terres de la Província de Castelló de la Plana. Neix a Benassal. El Hispano Suiza matrícula CS-17, va ser el seu primer vehicle. A partir d'aquest primer vehicle i mitjançant línies regulars, pràcticament cobreix tota la seva província de Castelló i àmplia serveis regulars a València.

Casi com lo Santana de brandy Segarra

 

• Paral·lelament, a 1.927, inaugura la primera estació de servei de Tortosa "Estació de Servei 4 Camins, SA" per a subministrament de carburs en general.

 

• El 1925, Hife arriba a Catalunya amb l'adjudicació de la línia regular Tortosa - Valderrobres i Tortosa - Vinaròs. Durant aquesta època, l'empresa va creixent adquirint i consolidant línies regulars a les províncies de Tarragona, Comunitat d'Aragó i pròpies de València i Castelló.

 

• En els anys '50, entra al mercat discrecional amb bases a Madrid i Barcelona, ​​a més d'adquirir experiència internacional amb la línia regular entre Barcelona i Frankfurt. En aquesta època s'obre el primer bar a l'estació d'autobusos de Tortosa.

 

• En els anys '70 s'inaugura el primer Restaurant "SNACK BAR Cap de Ball" i també es crea VIATGES ESPATUR. A la fi dels '70, Hife arribarà en línia regular fins a Barcelona, ​​inaugurant la línia per autopista La Ràpita - Amposta - Tortosa - Barcelona. També es crea una línia regular internacional que unia Madrid, Saragossa i Barcelona amb Gènova, Florència i Roma.

 

• En els 80 ', HIFE estableix taquilles a Tarragona, Salou, Cambrils i Peníscola. Comença els seus serveis des de Saragossa a la Costa Daurada i Costa de Azahar. També s'estrena ell nou Hotel Bus o autocar cotxe-llit, amb viatges discrecionals per tota Europa.

 

• En els anys '90, Hife inicia el servei urbà de Tortosa que realitzava Autobusos Ebre. Mitjançant unió d'empreses arriba en línia regular a Madrid des de Tarragona i Salou. Més tard, amplia serveis unint el Nord d'Espanya (Sant Sebastià, Bilbao, Vitòria, Pamplona i Osca) amb la Costa Daurada i de Tarongers.

 

• En una època d'avenços tecnològics, s'adapta creant la targeta xip amb contacte amb la qual tots els clients gaudeixen d'un descompte pel seu ús i crea la pàgina web www.hife.es

 

• En 1992 el grup HIFE és seleccionat pel Sponsor americà Mars Company, per al transport en les Olimpíades de Barcelona'92 dels visitants procedents de més de 40 països. (Els catalans inclosos)


En 1992 el grup HIFE és seleccionat pel Sponsor americà Mars Company, per al transport en les Olimpíades de Barcelona'92 dels visitants procedents de més de 40 països.

 

• Crea la majorista Hifetours que depèn de Viatges Terminaltour, sl i s'especialitza en congressos, grans grups i receptora turística. Amb el naixement de Port Aventura crea paquets turístics dedicats al parc temàtic.

 

• HIFE veu premiat el seu esforç i el 1997 és seleccionada a Espanya "millor empresa de l'any en transport de passatgers en línia regular".

 

• Inicia el s. XXI ampliant els seus serveis i obrint 2 restaurants Cap de Ball a Tortosa, a més de 3 agències minoristes La Pineda i Tortosa. Adquireix també la majoria de l'Estació de Servei Estadi amb l'abanderada Cepsa creant un pàrquing per a vehicles industrials de 150 places de vehicle industrial.

 

• L'estiu de 2004 és seleccionada com Transportista Oficial del Mundial de Rem que es va celebrar a Banyoles (Girona) i en què van competir 67 països de tot el món. S'inicia el transport urbà a la localitat costanera de Calafell i Amposta.

 

• En 2005 i amb motiu de la celebració del 90 Aniversari de Hife es presenta el llibre "Veus i Teclats". Tota la recaptació es destina a la "Associació de Malalts d'Alzheimer de les Terres de l'Ebre".

 

• El 2008, la majorista Hifetours és triada agent oficial de vendes d'entrades per a l'Expo Saragossa 2008 i es inicial el transport urbà a Peníscola, Torredembarra i Cubelles.

 

• El 2009, HIFE adquireix les concessions de l'empresa Automòbils Baix Aragó, SA (Abasa) que connectava les principals localitats del Baix Aragó amb Alcanyís i Saragossa, i disposava també de diverses línies a les províncies de Terol i Saragossa. Realitza a més el servei Teruel - Alcanyís - Gandesa - Reus - Barcelona, ​​i Saragossa amb Belchite, del Burgo d'Ebre, Escatrón, Casp, Alcorisa, Andorra de Terol, Azaila, etc. Igual que HIFE, realitzava serveis discrecionals nacionals i internacionals, així com serveis de transport adaptat i per a persones discapacitades. Gràcies a la unió de les dues xarxes de transport, HIFE millora considerablement el servei entre les comunitats d'Aragó, Catalunya i València.

 

• El 2010 crea el Bono Virtual. Una targeta amb descompte de venda exclusiva per Internet.

 

• El 2011 adquireix l'empresa Autocars Segarra, SL, fundada el 1.902 amb una llarga experiència en el món del transport de viatgers a la Província de Tarragona tant en línia regular com a discrecional. Estableix base a Tarragona.

 

• L'any 2013 Hife inaugura base a Alcanyís i se suma a les ja operatives de Saragossa, Vinaròs, Tarragona, Tortosa i Calafell. També aquest mateix any, comença a gestionar l'Estació de Servei Cervantes, a Tortosa.

 

• També a l'agost de 2013 presenta la seva primera base fora d'Espanya, a Malabo (República de Guinea Equatorial) on comença a treballar línies regulars, transport escolar i servei per a empreses d'aquest país africà. Al novembre d'aquest mateix any, Hife-GE, transporta a membres de la Selecció Espanyola de Futbol, ​​VIP 'si premsa en general, durant la visita d'aquesta selecció a Malabo per a la realització d'un partit amistós entre les seleccions de Guinea Equatorial i Espanya .

 

• L'any 2015, coincidint amb el Centenari de la fundació de l'Empresa, presenta el llibre "Hife, Cent anys de Companyia". També amplia expedicions a Barcelona i Tarragona des de les Terres de l'Ebre, acompanyat d'una important campanya de millora de tarifes. S'introdueixen nous abonaments / descompte com ara la T10/120 i s'amplia l'oferta per fidelització amb les targetes sense contacte, "bono virtual", quioscos d'auto-venda i la venda a través de dispositius smartphones o tablets.

 

• L'any 2016, L'Empresa Autobusos Guiral, amb seu a Caspe (Saragossa) s'uneix a Hife. Guiral, especialitzada en transport discrecional i escolar, treballa sobretot a la Comarca del Baix Aragó, la qual cosa permet una clara millora el servei en aquesta zona aragonesa.

• . En 2017 L'Empresa Sanfiz de Alcobendas (Madrid) s'integra en Hife, en el 2018 ho fa Autocars La Costa de Montblanc (Tarragona) juntament amb una agència de viatges en aquesta mateixa localitat, i l'any 2019 ho fa Autocars Amado de Barajas.

• En l'Actualitat el grup, està present en el sector de turisme, amb les agències de viatges Terminaltour, sl (Majorista i minorista), restauració amb la marca Cap de Ball, sl, estacions de servei amb les marques Estadi, 4 Camins i Cervantes, abanderades amb Cepsa i Repsol respectivament, 3 tallers propis de manteniment d'autobusos, una empresa de neteja i manteniments integrals de vehicles, Garatge Modern i la pròpia Autocars Hife, sa dedicada al transport de viatgers.

 

• Amb l'experiència demostrada durant aquesta llarga trajectòria, el grup d'empreses segueixen treballant dia a dia amb un únic objectiu: aconseguir la màxima satisfacció dels seus clients i usuaris.

Yo los hay escrit aixó:
No sabeu escriure en valensiá? La versió en catalá fa vómit. 

No sabeu escriure en valensiá? La versió en catalá fa vómit.


jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.