Mostrando entradas con la etiqueta ataút. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ataút. Mostrar todas las entradas

sábado, 11 de julio de 2026

Taravel - Teda

Taravel, s. m., du lat. terebra, tarière, trépan.
Tu perforas... am taravel.
Al taravel es redonda extremitat.
Trad. d'Albucasis, fol. 50 et 59.
Tu perfores... avec trépan,
Au trépan est ronde l'extrémité.

Taravel, s. m., du lat. terebra, tarière, trépan.



Tarida, s. f., tartane.
L' estela guida,
En lo gran mar, la tarida
E totz navilis qu' en mar son.
Brev. d'amor, fol. 92.
L'étoile guide, dans la grande mer, la tartane et tous navires qui en mer sont.
ESP. Tarida.

Tarin, Tari, s. m., tarin, sorte de monnaie.
Sos auberc no li valc lo pretz de dos taris.
Vos los asaliretz ab C melia taris. 
Roman de Fierabras, v. 1776 et 4620.
Son haubert ne lui valut le prix de deux tarins.
Vous les assaillirez avec cent mille tarins.
ESP. Tarin. IT. Tari, teri.

Tarir, v., tarir.
Am pauc metre et am trop gitar,
Poiria tarir la gran mar.
Libre de Senequa.
Avec peu mettre et avec beaucoup jeter, (on) pourrait tarir la grande mer.
Tarir, atarir,... aytal cumplimens de significat non es conogutz en romans.
Leys d'amors, fol. 102.
Tarir, atarir,... pareil complément de signification n'est pas connu en roman.
Part. pas. Si las aygas no lor fossan taridas.
Las... ayguas lor eran falidas e taridas.
Chronique des Albigeois, col. 46 et 16.
Si les eaux ne leur fussent taries.
Les... eaux leur étaient faillies et taries.

2. Tarimen, s. m., tarissement, épuisement.
Pro 'n trop fons d' on hieysson malvestatz
Don ja, per sert, non penran tarimen. 
P. Cardinal: To (Tot) lo mons.
Assez j'en trouve de fontaines d'où sortent méchancetés dont jamais, pour sûr, elles ne prendront tarissement.

Tarja, Targua, s. f., targe, targue, bouclier.
Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 124.
Colp n' agra ieu receubutz en ma tarja.
Bertrand de Born: Non estarai.
Coup j'en aurais reçu sur ma targe.
Tal colps li det en la targua.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29.
Tel coup il lui donna sur la targue.
La targua que portava lanset e mieg del prat.
Roman de Fierabras, v. 4809.
La targue qu'il portait il lança au milieu du pré.
Fig. Espiritals tarja, es ferma fes en cor. Trad. de Bède, fol. 79.
Targe spirituelle, c'est ferme foi en coeur.
ANC. FR. Rompent heaumes, et targes fendent.
Roman du Renart, t. IV, p. 164.
ESP. PORT. Tarja. IT. Targa.

2. Targar, v., targuer, enorgueillir.
Merces es cauza tan larga
Que de ben faire no s targa.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Merci est chose si généreuse que de bien faire elle ne se targue pas.

Tartalhar, v., trémousser, démener. 
Tot jorn contendi e m baralh,
M' escrim e m defen e m tartalh.
Bertrand de Born: Un sirventes. Var.
Toujours je conteste et me dispute, je m'escrime et me défends et me démène.
Us fols, ab son agrey,
Que s nauga e s tartalha.
Giraud de Borneil: Qui chantar.
Un fou, avec son agrément, qui se querelle et se démène.
ESP. Tartalear. IT. Tartagliare.

Tartarassa, s. f., milan, buse.
No sent plus leu carn puden,
Com clerc e prezicador
Senton ont es lo manen.
P. Cardinal: Tartarassa.
Milan ni vautour ne sent plus vite chair puante, comme clercs et prédicateurs sentent où est le riche.
PORT. Tartaranha. (ESP. Milano. chap. Milano, milanos; la milana bonica de Azarías ere una gralla o un corv.)

Azarías, Paco Rabal, duc, duque, búho real, los sans inosséns

Tartari, s. m., lat. tartarum, tartre.
Tartari, es... fetz del vi en l' estrem del tonel indurzida.
Eluc. de las propr., fol. 193.
Tartre, c'est... lie du vin dans le fond du tonneau endurcie.
ESP. (ácido tartárico; tártaro) PORT. IT. Tartaro. (chap. ássit tartáric; tártaro : solada del vi al carretell : mare del vi.)

Tartuga, Tortuga, s. f., tortue.
Voyez Denina, t. III, p. 142.
Bec de tartuga.
Marcabrus: Dirai vos.
Museau de tortue.
Tortuga,... nulh autre animant ab escata... ha vezica.
Eluc. de las propr., fol. 260.
Tortue,... nul autre animal avec écaille... n'a vessie.
CAT. ESP. Tortuga. PORT. IT. Tartaruga. (chap. Tortuga, tortugues. Sol ne hay vist una a Beseit, alguna al zoo de Barselona, y moltes a la tele.)

Tasca, Tascha, s. f., tasque, sorte de besace.
Voyez Denina, t. III, p. 81.
- Sorte de redevance.
Las tascas de tot lo sobredig feu.
Tit. de 1243. Arch. du Roy, J, 856.
Les tasques de tout le susdit fief.
Tot lo feu e totas las taschas.
Tit. de 1192. Arch. du Roy., Toulouse, J, 322.
Tout le fief et toutes les tasques.

2. Tasqueta, s. f. dim., besace, sac.
David pres la tasqueta on solia portar son pan quan anava apres las fedas.
(chap. David va pendre lo morralet aon solíe portá son pa cuan anabe detrás de les ovelles.)
Hist. de la Bible en provençal, fol. 38.
David prit la besace où il avait coutume de porter son pain quand il allait après les brebis.

Tassa, Tasça, s. f., tasse.
Cotels et saliners pauzo prumierament;
Pa, tassas, o anaps porto segundament.
Eluc. de las propr., fol. 75.
Couteaux et salières posent premièrement; pain, tasses, ou gobelets portent secondement.
Pren... tasças plenas de bon vin blanc.
(chap. Pren... tasses plenes de bon vi blanc o blang.)
Rec. de remèdes en provençal, fol. 1.
Prends... tasses pleines de bon vin blanc.
CAT. Tassa. ESP. Taza. PORT. Taça. IT. Tazza. (chap. Tassa, tasses; tasseta, tassetes.)

Tast, s. m., trace, marque, indice, vestige.
Per vezer si trobaran ni pezada ni tast
De nulha creatura que passes per lo gast.
V. de S. Honorat.
Pour voir s'ils trouveront ni empreinte de pied ni vestige de nulle créature qui passât par le désert.
ANC. FR. Polis iest et soef au tast.
Roman de la Rose, v. 544.
CAT. Tast. ESP. (traza) IT. Tasto. (chap. Tast de vi; tastet a la bodega, tastets.)

2. Tastar, v., tâter, goûter.
Anc non tastet de si dossa sabor.
Aimeri de Peguilain: A vos Amors.
Oncques il ne tâta de si douce saveur.
De la qual cant hom tastava. Trad. d'un Évang. apocr.
De laquelle quand on goûtait.
Fig. Maritz, que marit fai sufren,
Deu tastar d' atretal sabor.
Pierre d'Auvergne: Belha m' es.
Mari, qui mari fait souffrant, doit tâter de pareille saveur.
ANC. FR. Moult avez poi tasté d'amor.
Roman de Partonopex de Blois, not. des Mss., t. IX, p. 62.
CAT. Tastar. IT. Tastare. (chap. Tastá : tasto, tastes, taste, tastem o tastam, tastéu o tastáu, tasten; tastat, tastats, tastada, tastades; tastaré; tastaría; si yo tastara.)

3. Tastonar, v., tâtonner, caresser.
Det lhi una donzella a tastonar. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 40.
Lui donna une donzelle à tâtonner.
ANC. FR. Et tastonnant avec la main soigneuse
L'obscurité de la nuict.
Œuvres de Du Bellay, fol. 441.
Au médecin qui vient, soir et matin,
Sans nul propos tastonner le tétin,
Le sein, le ventre et les flancs de m'amie. 
Ronsard, t. 1, p. 170.
(chap. Acarissiá; paupá; toquitiá, toquetejá.)

Tata, interj., tata, cri pour faire peur, pour faire fuir.
Tata! per espaordir. Leys d'amors, fol. 103.
Tata! pour effrayer.
PORT. Tátá.

Tatz, Tats, s. m., tas, assemblage, amas, concentration.
Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 112.
Get lo de son cor viatz
Que no y pusca faire tatz.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Qu'il le jette de son coeur promptement qu'il n'y puisse faire amas.  
- Grande quantité.
Es estats baylat en garda a ung tats de gens del duc.
Chronique des Albigeois, col. 16.
Il a été baillé en garde à un tas de gens du duc.
(chap. Tas; mun; gran cantidat; si es de gen, caterva.)

Tauc, s. m., cercueil, bière.
Val mens q' om mortz en tauc.
(chap. Val menos que home mort al ataút.)
Sordel: Non pueis.
Vaut moins qu'homme mort en bière.

2. Atahuc, Atauc, s. m., bière, cercueil.
En atahuc an mes lo precios cors sant.
Penre van mantenent l' atauc de Dieude,
Qu' emporteron cantant.
V. de S. Honorat.
Dans le cercueil ils ont mis le précieux corps saint.
Prendre ils vont maintenant la bière de Dieude, qu'ils emportèrent en chantant. 
ESP. Ataúd. PORT. Ataude. (chap. ataút, ataúts; tahut, tahuts; tabut, tabuts.)

Taula, s. f., lat. tabula, table.
Longa taula ab breu toalha.
(chap. Taula llarga en mantel curt.)
Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia.
Longue table avec courte nappe.
Loc. Te taula a sos amix. V. et Vert., fol. 65.
Tient table à ses amis.
- Terme de chevalerie.
Non er de la taula redonda. Roman de Jaufre, fol. 4.
(chap. No sirá de la taula redona.)
Il ne sera pas de la table ronde.
- Table de jeu.
Ni ab la taula preza non puesc' intrar.
Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 
Ni qu'avec la table prise je ne puisse pas entrer.
- Table de la loi.
El premier mandamen de la segonda taula. V. et Vert., fol. 81.
Le premier commandement de la seconde table.
- Table, dame, terme de jeu.
D' escays e de taulas, de joxs de datz. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 52.
D'échecs et de tables, de jeu de dés.
Jox de datz e de taulas e de escrima. V. et Vert., fol. 17.
Jeu de dés et de tables et d'escrime.
ANC. FR. Desduiz d' eschez é giu de tables. 
Roman de Rou, v. 7500.
A court; jeu de tables jouer. Charles d'Orléans, p. 182.
ANC. IT. Come taula lavata. Guittone d'Arezzo, lett. 25.
CAT. Taula. ESP. Tabla. PORT. Taboa. IT. MOD. Tavola.
(chap. Taula, taules.)
Voyez Tener, Raire.

2. Taulier, s. m., tablier, table de jeu, échiquier.
S' ieu, per joguar, m' aseti al taulier.
(chap. Si yo, pera jugá, m'assento al tablero : a la taula de joc.)
Bertrand de Born: Ieu m' escondisc.
Si moi, pour jouer, je m'asseois au tablier.
El corn del taulier n' er matz.
Aimeri de Bellinoy: Consiros cum.
Au coin de l'échiquier il en sera mat.
Loc. Tenetz lo taulier e 'ls datz.
Garins d'Apchier: Cominal vielh.
Vous tenez le tablier et les dés.
- Tréteau.
Fan un sacrifici far en un taulier alt de tres o plus. Liv. de Sydrac, fol. 31.
Font un sacrifice faire sur un tréteau haut de trois pieds ou plus.
ANC. CAT. Tauler.
- Pièce de toile ou d'autre étoffe que l'on met devant soi.
Leviey un pauc son taulier
Am moz bratz. 
Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.
Je levai un peu son tablier avec mes bras.

3. Taular, v., attabler, asseoir à table.
Part. pas. Un joc grossier
Que m fon trop bos el cap premier,
Tro fuy taulat. 
Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.
Un jeu grossier qui me fut fort bon au premier chef, jusqu'à ce que je fus assis à table.
Subst. Sitot al taulat se lansa
Ni s ponha d' omplir sa pansa.
P. Vidal: Cara amiga.
Quoiqu'elle s'élance à l'attablée et s'efforce de remplir sa panse.
IT. Tavolare. (chap. Entaulá : assentás a la taula. Taulat, taulats són en castellá tablado, tablados, fet de taules de fusta.)

4. Tauleta, s. f. dim., tablette, castagnette.
Vos li embletz sos tabors
Ni sas tauletas per sonar. 
Le Dauphin d'Auvergne ou Bertrand de Born le Fils: Puois sai.
Vous lui enlevâtes ses tambours et ses castagnettes pour faire résonner.
CAT. Tauleta. ESP. Tableta (castañuela). PORT. Taboleta. IT. Tavoletta.
(chap. Castañola, castañoles; tauleta, tauletes : taula menuda.)

5. Taulejar, Tauleiar, v., jouer des castagnettes.
Taborejar
E taulejar.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
Tambouriner et jouer des castagnettes.
(chap. Tocá les castañoles; castañolejá les dens pel fret.)

6. Entaular, Entablar, v., attabler, mettre sur table.
Part. pas. Tost al joc et entaulat.
Paulet de Marseille: L' autr' ier.
Tôt au jeu et attablé.
D' aquest juec que vey entaulat.
Bertrand de Born: Ieu chan.
De ce jeu que je vois mis sur table.
- Garni, encastré.
Sobre un texte entablat d' aur et d' argen 
Lhi an jurat.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 95.
Sur un texte encastré d'or et d'argent ils lui ont juré.
ANC. FR. Tantost du cheval descendi,
Si l'a fait molt tost entabler.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 183.
ANC. CAT. Entaular. ESP. Entablar. PORT. Entabolare. IT. Intavolare.
(chap. Entaulá, entaulás : yo me entaulo, entaules, entaule, entaulem o entaulam, entauléu o entauláu, entaulen; entaulat, entaulats, entaulada, entaulades; entaularé; entaularía; si yo me entaulara.)

7. Estaula, s. f., établi, étal.
Que s vendon en estaula. Cartulaire de Montpellier, fol. 131.
Qui se vendent en établi.

Taur, s. m., lat. taurus, taureau.
Majers fon que non es uns taurs. Roman de Jaufre, fol. 3.
Elle fut plus grande que n'est un taureau.
Sanc tauri soptament si prezura. Eluc. de las propr., fol. 29.
(chap. La sang de bou súbitamen (enseguida) se coagule : se colle.)
Sang de taureau subitement se coagule.
- Constellation.
Entr' el taur e 'l doble signe.
R. Vidal de Bezaudun: Entr' el.
Entre le taureau et le double signe.
ANC. FR. Un tor et une vache ensemble.
Roman du Renart, t. 1, p. 213.
Li sires crie cum un tors. 
Fabl. et cont. anc., t. II, p. 51.
ANC. CAT. Taur. CAT. MOD. Toro. ESP. Tauro (toro). PORT. Touro, tauro. IT. Tauro, toro. (chap. Bou, bous; bovet, bovets; Tauro la constelassió, lo signo del zodiaco, o lo nom de un gos que teníen al Mas de Lluvia de Beseit, que va fé 18 añs.)

Mas de Lluvia, Beceite, Beseit, web oficial

2. Semitaur, s. m., semi-taureau, minotaure. 
Pueys apenras...
Del semitaur
E del tresor 
Qu' Octavian fes sebelir.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
(chap. Después tu adependrás del minotauro (semitauro, semibou) y del tessoro que Octaviano va fé enterrá.)
Puis tu apprendras... du minotaure et du trésor qu'Octavien fit ensevelir.

3. Ipocentaure, s. m., lat. hippocentaurus, hippocentaure, centaure.
S' ieu te promet a donar un ipocentaure.
(chap. Si yo te prometixgo donát un hipocentauro.)
Trad. du Code de Justinien, fol. 92.
Si je promets de te donner un hippocentaure.
CAT. ESP. Hipocentauro. PORT. Hippocentauro. (chap. hipocentauro, hipocentauros; centauro, centauros. A la mitología, es mitat home, mitat caball - no bou -, no com Artur Quintana Font, que es un ase catalá sansé, y alomilló, cornut.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

Tavan, s. m., lat. tabanus, taon.
Voyez Mayans, Orig. de la leng. esp., t. II, p. 253.
Siulan tavan per esparvier.
Marcabrus: Doas cuidas.
Ils sifflet taon pour épervier.
Mosca ni tavan que vola.
(chap. Mosca ni tabá que vole.)
Marcabrus: Pus la fuelha.
Mouche ni taon qui vole.
ANC. FR. Le suyvant par des mouches,
Hanetons et tavans les chasse de leurs conches. 
Du Bartas, p. 330.
CAT. Tavá, tabá. ESP. Tábano. PORT. Tabão. IT. Tafano. (chap. Tabá, tabans; tavá, tavans; tabanet, tabanets; tavanet, tavanets. Molesten mol, casi tan com Carlos Rallo Badet, la mosca collonera de Calaseit.)

Taverna, s. f., lat. taberna, taverne, boutique.
Tot quant gazaingnava el jogava e despendia en taverna.
V. de Guillaume Magret.
Tout ce qu'il gagnait il jouait et dépensait en taverne.
Obrador n' ay e taverna.
A. Daniel: Ab guay.
J'en ai atelier et boutique.
Voyez Enfern.
CAT. Taverna, taberna. ESP. Taberna. PORT. IT. Taverna. (chap. Taberna, com la de Fondespala, tabernes; taverna, tavernes; taberneta, tabernetes; taverneta, tavernetes.)

(chap. Tabernácul, tabernaculs. No confondre en tindre tot lo día lo cul assentat a la taberna de Fondespala.)

2. Tavernier, s. m., lat. tabernarius, tavernier, cabaretier.
Los taverniers que fan las tavernas. V. et Vert., fol. 22.
(chap. Los tabernés o tavernés que fan les tabernes o tavernes.)
Les taverniers qui font les tavernes.
Adjectiv. Als hostes taverniers. V. de Guillaume Figueras.
Aux hôtes taverniers.
- Coureur de taverne, bambocheur. 
Son... maldisen...
E tavernier e bevedor.
Brev. d'amor, fol. 128.
Sont... médisants... et bambocheurs et buveurs.
CAT. ESP. Tabernero. PORT. Taverneiro. IT. Taverniere. (chap. taberné o taverné, com Ignacio Dilla de Fondespala; tabernés o tavernés. Se li diu al que porte una taberna o taverna, pero tamé al que hi va mol, a un bebedó, gat, calén, borracho, com Daniel Vives Albesa de Fondespala
Tabernera o tavernera, taberneres o taverneres.)

3. Entavernar, v., entaverner.
Part. pas. Pois que sera entavernat.
For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 131.
Après qu'il sera entaverné.
(chap. Entaberná, entabernás; entaverná, entavernás : yo me entaberno, entabernes, entaberne, entabernem o entabernam, entabernéu o entabernáu, entabernen; entabernat, entabernats, entabernada, entabernades; entabernaré; entabernaría; si yo me entabernara. Aná mol assobín a la taberna, beure massa, fotres gat, agarrá una gatina o gatera a Mallorca, emborrachás, acalentás, empiná lo colse, fé calentamén de barra, etc.)

Taxa, s. f., taxe.
Las taxas, mandaments, etc. Fors de Béarn, p. 1094.
Les taxes, commandements, etc.
CAT. Taxa, tatxa. ESP. Tasa. PORT. Taxa. IT. Tassa. (chap. Tassa, tasses; tamé ne ñan pera beure, vore mes amún.)

2. Taxar, v., lat. taxare, taxer.
Trabalh non si deia taxar en despensa.
Statuts de Provence. BOMY, p. 9.
Que le travail ne se doive taxer en dépense.
Per taxar las bonas parpalholas.
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229.
Pour taxer les bonnes parpailloles.
Part. pas. A me degutz e taxatz per la embayssada facha a Chinon aquest an.
(chap. A mí deguts y tassats per la embaixada o embajada feta a Chinon este añ.)
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 230.
A moi dus et taxés pour l'ambassade faite à Chinon cette année.
CAT. Taxar, tatxar. ESP. Tasar. PORT. Taixar. IT. Tassare.
(chap. Tassá : tasso, tasses, tasse, tassem o tassam, tasséu o tassáu, tassen; tassat, tassats, tassada, tassades; tassaré; tassaría; si yo tassara la teua casa faría una tassasió, tassasions. Tassada es una tassa plena a cormull, que tamé se diu tassá fen aná un apócope, acursamén, com a guantá per guantada, trompá per trompada, galtá per galtada, etc.)

3. Taxation, s. f., lat. taxationem, taxation.
Per taxation a lui facha.
(chap. Per tassasió an ell feta.)
Tit. de 1433. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 238.
Pour taxation à lui faite.
CAT. Taxació. ESP. Tasación. PORT. Taixação. IT. Tassazione.
(chap. Tassasió, tassasions.)

Tazer, Taiser, Taizer, v., lat. tacere, taire.
So qu' anc mos cors no poc pessar
Tatz boca.
B. de Ventadour: Quant lo boscatges.
Ce qu'oncques mon coeur ne put penser la bouche tait.
D' aquels paucs non es razos qu' om taia
Los honratz faits.
Lanfranc Cigala: Quan vei far.
De ces petits il n'est pas raison qu'on taise les honorables faits.
Per so no m tatz.
Gaubert, Moine de Puicibot: Hueymays.
Pour cela je ne me tais pas.
- Apaiser. 
Vos comenses la guerra, fatz la tazer. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 19.
Vous commençâtes la guerre, faites-la apaiser. 
Loc. A totas podetz dire: Tas te, milan.
P. Vidal: Tart mi veiran.
À toutes vous pouvez dire: Tais-toi, milan.
Subst. Rambautz, lo taisers es follors.
T. de Rambaud de Vaqueiras et de Coines: Seigner.
Rambaud, le taire est folie.
Part. pas. M' es dous desiriers taizitz. 
Guillaume de Cabestaing: Ar vey.
M'est doux désir tu.
ANC. FR. Ki Deus ad doné en science
De parler la bone éloquence,
Ne s'en deit taisir ne celer.
Marie de France, t. I, p. 42.
De ceux-là me veux-je taiser. Poëme sur la dame de Beaujeu.
IT. Tacere.

2. Tacitament, adv., tacitement.
Aco esdeven tacitament o expressament. Trad. du Code de Justinien, fol. 3.
Cela advient tacitement ou expressément.
CAT. Tacitament. ESP. (tácitamente) PORT. IT. Tacitamente. (chap. Tássitamen o expréssamen.)

3. Tazible, adj., tacite, paisible.
Per tazibla cogitacio. Trad. de Bède, fol. 60.
(chap. Per tassible cogitassió : pensamén.)
Par tacite pensée.
ANC. FR. Consentement et adhésion taisible au mal.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 303.
IT. Tacible. (chap. tassible, tassibles; tássit, tassits.)

4. Tasiblament, adv., tacitement, paisiblement.
Tasiblament s'irais enveia, mas enimigablament.  Trad. de Bède, fol. 6.
L'envie s'irrite tacitement, mais irréconciliablement.
(chap. Tassiblemen : tássitamen.)

5. Tazensa, s. f., silence.
Grans chausa es atempramens de voz e de tazensa. Trad. de Bède, fol. 2.
Grande chose est tempérament de voix et de silence.

8. Taciturnitat, s. f., lat. taciturnitatem, taciturnité, silence.
Calar per taciturnitat. Regla de S. Benezeg, fol. 22.
(chap. Callá per tassiturnidat.)
Se taire par taciturnité.
CAT. Taciturnitat. ESP. Taciturnidad. PORT. Taciturnidade. IT. Taciturnità, taciturnitate, taciturnitade. (chap. tassiturnidat : silensio; tassiturno, tassiturnos, tassiturna, tassiturnes; callat, callats, callada, callades. Ojo cuan veigáu a una dona tassiturna, mes val que tos faigáu los morts.)

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem

Taysh (Taysho), Taisho, s. m., lat. taxo, taisson, blaireau.
Volp... contra taish ha guerra.
(chap. La rabosa... contra teixó té guerra.)
Taysho es gran cum una volp.
Eluc. de las propr., fol. 259.
Renard... contre blaireau a guerre.
Blaireau est grand comme un renard.
CAT. Texo. ESP. Texon (tejón). PORT. Teixugo, texugo. IT. Tasso.
(chap. teixó, teixons. Taxugo en aragonés.)

Teixó, taxugo, tajugo, teixóns

Tebe, adj., lat. tepidus, tiède.
Aias mel tebe
E ben escumat.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Ayez du miel tiède et bien écumé.
Aigua cauda o tebeza. Trad. d'Albucasis, fol. 14.
(chap. Aigua calenta o tibia : tibieta.)
Eau chaude ou tiède.
Fig. Tebezeza que fay home tebe e freg... a Dieu amar. V. et Vert., fol. 12.
Tiédeur qui fait l'homme tiède et froid... à aimer Dieu.
Subst. prov. Ome escaudat que tem tebe ancse.
(chap. Home escaldat que té temó del tibio; lo gat escaldat del aigua tibia fuch.)
Sordel: Lo reproviers vai.
Homme échaudé qui craint le tiède toujours.
ANC. CAT. Tebeu. CAT. MOD. Tebi. ESP. Tibio. PORT. Tepido, tibio. IT. Tepido, tiepido. (chap. Tibio, tibios, tibia, tibies. La tibia tamé es un os de la cama. Tibiet, tibiets, tibieta, tibietes.)

2. Tebeza, s. f., tiédeur.
Prov. Escaudat tebeza tem. V. et Vert., fol. 44.
L'échaudé la tiédeur craint.
CAT. Tebiesa. ESP. PORT. Tibieza. (chap. Tibiesa.)

3. Tebezeza, s. f., tiédeur.
Fig. Tebezeza que fay home tebe e freg... a Dieu amar. V. et Vert., fol. 12.
Tiédeur qui fait l'homme tiède et froid... à aimer Dieu.
IT. Tepidezza, tiepidezza.

4. Tebezeta, s. f. dim., petite tiédeur, eau tiède.
Si ab tebezeta 
L' en banatz soven la plumeta.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si avec eau tiède vous lui en baignez souvent la petite plume.

5. Tebiament, Tebeamen, adv., tièdement.
Fig. Pigrament e tebiament. Doctrine des Vaudois.
Paresseusement et tièdement.
La guerra se menet plus tebeamen. Cat. dels apost. de Roma, fol. 176.
La guerre se mena plus tièdement.
CAT. Tebiament. ESP. Tibiamente. PORT. Tibiamente, tepidamente. IT. Tiepidamente. (chap. Tibiamen o tíbiamen.)

6. Tebezir, v., lat. tepescere, tiédir.
Pueis o la faretz tebezir.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Après cela vous la ferez tiédir.
(chap. Entibiá, fé tibio, baixá la temperatura, templá o temperá.)

7. Tepiditat, s. f., tiédeur. 
Quan so tempradas, cum vezem de tepiditat. Eluc. de las propr., fol. 17.
Quand elles sont tempérées, comme nous voyons de tiédeur.
IT. Tiepidità, tiepiditate, tiepiditade.

Teca, s. f., grec *gr, châsse, caisse, coffre, malle.
Teca per ucha. Leys d'amors, fol. 69.
Caisse pour huche.
- Capsule, cosse, gousse.
Gra,... alcus naysho ses teca, cum gra de fenolh, autres en tecas, cum favas.
Eluc. de las propr., fol. 210.
Grain,... aucuns naissent sans cosse, comme grain de fenouil, autres en cosses, comme fèves.
(chap. Bajoca, bajoques; bachoca, bachoques; vaina, vaines; caixa, cápsula, cofre. Gra,... alguns naixen sense bajoca, com gra de fonoll, atres en vaines o bajoques, com les fabes; sigró, pésol, guixa, llentía, les llegums; garrofa.)

algarrobo, algarroba, garrofa, garrofé, tapaculs, petacul, tapaculos, vaina, bajoca, pesol, guisante

2. Tequeta, s. f. dim., petite capsule, péricarpe, petite cosse, petite gousse.
Las tequetas del gras duras et espessas.
Terebinte.., ha alcunas tequetas, d' on naysho cucas que rumpo la scorsa.
Eluc. de las propr., fol. 221 et 224.
Les péricarpes du grain dures et épaisses.
Térébinthe... a aucunes petites capsules, d'où naissent vers qui rompent l'écorce.
(chap. Pericarpio; bajoqueta, bajoquetes, bachoqueta, bachoquetes; vaineta, vainetes.)

Techir, v., avancer, accroître, avantager.
Part. pas. Qui autrui vol encolpar,
Dregz es que si sacha guardar
Que no sia dels crims techitz.
B. de Ventadour: Pus mos coratges.
Qui autrui veut inculper, juste est qu'il se sache garder qu'il ne soit pas avancé (dans) les crimes.
Ta fort sui de s' amor techitz.
B. de Ventadour: Quan lo boscatges.
Tant fort je suis de son amour avantagé.
IT. Tecchire.

Teda, s. f., lat. taeda, flambeau, torche.
Si fa de sueia en mantas guizas sobreardens tedas. 
Eluc. de las propr., fol. 267.
Se fait de suie en maintes manières sur-ardentes torches.
IT. Teda. (chap. Tea, tees; antorcha, antorches. La tea es un combustible o ensenall natural, fusta rainosa de alguns abres, sobre tot los pins; vore Melis, mel, melós, rainós.)

melis, fusta, pi, resina, oliosa, tea

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.