Mostrando las entradas para la consulta muixóns ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta muixóns ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VI.

VI.

Pero Daniel, lo Mussol, sí que sabíe ara lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere un aborto. Estes coses se fan sensilles y comprensibles a determinada edat. Antes, li pareixíen una cosa de bruixes.
Lo desdoblamén de una dona no trobe puesto al servell humano mentres no se fa evidén la pancha delatora. Y assó no passe casi may abáns de la Primera comunió. Los ulls no valen, antes de eixa edat, pera constatá les coses palmaries y simples, tan, que mes abán, mos abrume. Pero tamé Germán, lo Tiñós, lo fill del sabaté, sabíe lo que ere un ventre sec y lo que ere malparí. Germán, lo Tiñós, sempre va sé un bon amic, a totes les ocasions; hasta a les mes difissils. No va arribá, en Daniel, lo Mussol, a la mateixa intimidat que lo Moñigo, per ejemple, pero aixó no ere achacable an ell, ni a Daniel, lo Mussol, ni a cap de les coses y fenómenos que depenen de la nostra voluntat. Germán, lo Tiñós, ere un mosset esmirriat, fluix y blancot de cara, pálit.

Pot sé en un pel menos negre no se li hagueren notat tan los rogles, les calves. Perque Germán teníe calves desde mol chiquet y seguramen per assó li díen lo Tiñós, encara que, per supost, les calves no foren de tiña propiamen parlán. Son pare, lo sabaté, ademés del talleret - a ma esquerra de la carretera, segóns se puje, passat lo palau de don Antonino, lo marqués - teníe deu fills: sis com Deu mane, desglosats en unidats, y datres cuatre de dos bessonades. La seua dona ere mellissa y sa mare de la seua dona, la sogra, u habíe sigut y ell teníe una germana a Cataluña que ere mellissa tamé y habíe tingut tres chiquets de una vegada, y va eixí, per naixó, als diaris y lo gobernadó los habíe socorregut en un donatiu. Tot aixó ere sintomátic sense cap duda. Y dingú apearíe al sabaté de la seua creensia de que estos fenómenos se debíen a un bacilo, "com consevol atra enfermedat". Andrés, lo sabaté, vist de frente, podíe passá per pare de familia numerosa; vist de perfil, impossible. En motius de sobres li díen al poble:
"Andrés, lo home que de perfil no se veu". Y aixó ere casi literalmen sert per lo esmirriat y prim que ere. Y ademés, teníe una mol acusada inclinassió cap a abán, algúns díen que per lo seu treball, datres que per lo seu afán insassiable de perseguí, hasta pédreles de vista, les pantorrilles de les chiques que desfilaben dins del seu cam visual. Veénlo en esta dispossisió resultabe poc creíble, vist de frente o de canto, que siguere pare de deu criatures. Y per si fore poca la prole, lo talleret de Andrés, lo sabaté, estabe sempre ple de verderols, canaris y cagarneres o cardelines engabiats y a la primavera atabalaben en lo seu cri-cri punchán mes de una dotsena de grills. Lo home, atraít per lo misteri de la fecundassió, fée en aquells animalets tota classe de experimentos. Crusabe femelles de canari en verderols y canaris mascles en cardelines femelles pera vore lo que eixíe, y ell assegurabe que los hibrids oferíen entonassions mes delicades y cadensioses que los de pura rassa.
Per damún de tot, Andrés, lo sabaté, ere un filósofo. Si li díen: "Andrés, ¿pero no ne tens prou en deu fills que encara busques la compañía dels muixóns?", responíe: "Los muixóns no me dixen escoltá als sagals". Per un atra part, la majó part dels fills estaben ya en edat de espabilás y casi de saltá del niu. Los pijós añs habíen passat a la historia. Per sert que al cridá a quintes a la primera parella de bessons va tindre una discussió acalorada en lo Secretari perque lo sabaté assegurabe que eren de reemplassos diferens.

verderol, berderol, berderol forastero, Chloris Chloris, parén del pinsá

- Pero home de Deu - va di lo Secretari -, ¿cóm han de sé de diferenta quinta sén bessons? A Andrés, lo sabaté, se ni en van aná los ulls detrás de les fortes cuixes de una mossa que habíe anat a justificá la aussensia de son germá. Después va amagá lo coll, en un movimén que recordabe al caragol que se embutix a la seua clasca, y va contestá:
- Mol fássil; Andressín va naixe a les dotse menos deu del día de San Silvestre. Cuan va naixe lo Mariano ya ere añ nou. Sin embargo, com los dos estaben inscrits al Registre lo 31 de desembre, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va tindre que asseptá que se emportaren juns als dos chics. Un atre de sons fills, Tomás, estabe ben colocat a la siudat, a una empresa de autobusos, autocars o coches de línia. Un atre, lo Garcho, li ajudabe a la sabatería. Les demés eren chiques, exepte, naturalmen, Germán, lo Tiñós, que ere lo mes menut o cagarniu. Germán, lo Tiñós, va sé lo que va di de Daniel, lo Mussol, lo día que este se va presentá a la escola, que mirabe les coses com si sempre estiguere assustat. Afinán un poc, resultabe sé Germán, lo Tiñós, qui habíe rebatejat a Daniel, pero este no li guardabe cap rencor per naixó, al contrari, va trobá en ell, desde lo primé día, una leal amistat. Les calves del Tiñós no van sé obstácul pera una comprensió. Si auncás, les calves van fassilitá aquella amistat, ya que Daniel, lo Mussol, va sentí desde lo primé momén una vehemen curiosidat per aquelles isletes blanques, ubertes al espés océano de pel negre que ere lo cap del Tiñós. Sin embargo, a pesá de que les calves del Tiñós no constituíen cap motiu de preocupassió a casa del sabaté ni al seu reduít rogle de amics, la Pesteta gran, guiada per lo seu frustrat instinto maternal en lo que englobabe a tot lo poble, va dessidí intervindre al assunto, per mes que lo assunto ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res. Pero la Pesteta gran ere mol afissionada a fotres aon dingú la cridáe. Creíe que lo seu interés sense mida per lo prójimo lo dictabe lo seu fervén anhel de caridat, lo seu alt sentit de la fraternidat cristiana, cuan lo sert ere que la Pesteta gran fée aná esta treta pera pugué ensumá per tot arreu com disfrassada, pero poc convinsén, de prudensia y discressió. Una tarde, están Andrés, "lo home que de perfil no se veu", atrafegat al seu cuchitril, lo va sorprendre la arribada de doña Lola, la Pesteta gran.

- Sabaté - va di, apenes va está dabán dell -, ¿Cóm té vosté al sagal en eixes calves?

Lo sabaté no va pedre la compostura ni va apartá la vista de la seua faena.

- Díxol está, siñora - va contestá -. De aquí sen añs no se li vorán les calves.

Los grills, los verderols y les cagarneres armaben un sarabastall espantós y la Pesteta y lo sabaté habíen de entendres a crits.

- ¡Tingue! - va afegí ella, autoritaria -. Per les nits li fique esta pomada. Lo sabaté va alsá la vista cap an ella, va agarrá lo tubo, lo va mirá y remirá per tot arreu y, después, lay va torná a la Pesteta. - Guárdossel - va di -; aixó no val. Al chiquet li va apegá les calves un muixó. Y va continuá treballán.

Alló podíe sé verdat y podíe no séu. Germán, lo Tiñós, sentíe una afissió sense mida per los muixóns. Seguramen se tratabe de una reminissensia de la seua primera infansia, desarrollada entre estridens piulits de verderols, canaris y cardelines. Dingú a la vall enteníe de muixóns tan com Germán, lo Tiñós, que ademés, per los muixóns, ere capás de passás una semana sansera sense minjá ni beure. Esta cualidat va influí mol, sense duda, en que Roc, lo Moñigo, se avinguere a fé amistat en aquell sagal físsicamen tan defissién. Moltes tardes, al eixí de les classes, Germán los díe:

- Anem. Sé aón ña un niu de vileros. Té dotse críes. Está a la tapia del boticari.

O be: - Veniu en mí al prat del Indiano. Está plovisnán y los tords eixirán a picotejá les boñigues. Germán, lo Tiñós, distinguíe com dingú a los muixóns per la violensia o los espasmos del vol o per la manera de piulá; adivinabe los seus instins; coneixíe, en detall, les seues costums; pressentíe la influensia dels cambis atmosferics en ells y se diríe que, de habéu dessichat, haguere adeprés a volá. Aixó, com pot suposás, constituíe pera lo Mussol y lo Moñigo un don de inapressiable valor.

Si anaben a cassá muixóns no podíe faltá la compañía de Germán, lo Tiñós, com a un cassadó que se estime en algo no pot faltáli lo gos. Esta debilidat del fill del sabaté li va portá per un atra part mol serios contratems. En serta ocasió, buscán un niu de gribes entre la malea de damún del túnel, va pedre lo equilibri y va caure aparatosamen damún de la vía, trencánse un peu. Al cap de un mes, don Ricardo lo va doná per curat, pero Germán, lo Tiñós, va renquejá de la cama dreta durán tota la seua vida. Claro que an ell no li importabe aixó massa y va seguí follán nius tan afanós com abáns del percanse.

A un atra ocasió, va caure a plom de un siré silvestre o bort, aon acassabe als tords, damún de una enmarañada romiguera. Una de les punches li va esgarrá lo lóbulo de la orella dreta de dal a baix, y com ell no va voldre que lay cusigueren, li va quedá lo lobulet esguellat en dos parts com la coa de un frac. Pero tot aixó eren gajes del ofissi y a Germán, lo Tiñós, may se li va ocurrí queixás de la seua coixera, de lo seu lóbulo partit, ni de les seues calves que, com díe son pare, les hi habíe apegat un muixó. Si los mals proveníen dels muixóns, benvinguts foren. Ere la seua una espessie de ressignassió estoica sense límits previssibles.

- ¿No te fa mal aixó? - li va preguntá un día lo Moñigo, referínse a la orella.

Germán, lo Tiñós, va sonriure, en la seua sonrissa pálida y trista de sempre.

- Alguna vegada me fa mal lo peu cuan ha de ploure. La orella no me fa mal may - va di.

Pero pera Roc, lo Moñigo, lo Tiñós teníe un valor superió al de un simple experto en muixóns, un ornitólogo en potensia. este ere la seua propia constitussió endeble. En este aspecte, Germán, loTiñós, ere un reclam insuperable pera buscá camorra. Y Roc, lo Moñigo, nessessitabe les camorres com lo pa de cada día. A les romeríes dels pobles de la comarca, durán lo estiu, lo Moñigo trobabe moltes ocasions de entrená los seus musculs. Assó sí, may sense una causa sobradamen justificada. Ña un afán latén de pujansa y hegemonía al colosso de un poble cap als colossos dels pobles veíns, villorrios y aldees. Y Germán, lo Tiñós, tan arguellat y delicat, constituíe un bon pun de contacte entre Roc y los seus adversaris; una magnífica fita pera desllindá supremassíes.
Lo prossés hasta les hostilidats no variabe may. Roc, lo Moñigo, estudiabe lo terreno desde lluñ. Después, li sussurrabe al oít al Tiñós:

- Arrímat y quédat miránlos, com si vullgueres furtals les avellanes que se mingen.

Germán, lo Tiñós, se arrimabe acollonit. De totes formes, la primera bufetada o galtada ere inevitable. No ere cosa de enviá al dimoni la seua bona amistat en lo Moñigo per una coissó que durabe sol un rato. Se aturabe a dos metros del grupet y mirabe als seus componens fito fito. La resposta no se fée esperá:

- No mos miros aixina, pasmat, estaquirot. ¿Es que no te han donat may una guarra?

Lo Tiñós, impertérrit, aguantabe les mirades sense pestañejá o clucá los ulls, y sense cambiá de postura, encara que les cames li tremolaben una mica. Sabíe que Daniel, lo Mussol, y Roc, lo Moñigo, esperaben detrás del taulat dels musics.
Lo colosso del grupo enemic insistíe:

- ¿Has sentit, merdeta (mierdica)? Ya estás colán de aquí o te óbrigo
l´alma en canal.

Germán, lo Tiñós, fée com si no u sentiguere, los dos ulls com a dos faros, sentrats al paquet de avellanes, coto y sense pronunsiá cap paraula. Considerabe ya lo puesto del pressunto impacte y si la herba que patejabe estaríe prou blaneta pera amortiguá la caiguda.
Lo gall adversari perdíe la passiensia:

- Ti, bachillé, pera quen adeprengues.

Ere una cosa inexplicable, pero sempre, en estos casos, Germán, lo Tiñós, sentíe abáns la consoladora presensia del Moñigo a la seua esquena que la coissó de la galtada.
La seua consoladora presensia y la seua veu próxima, calenta y protectora:

- Li has pegat al meu amic, ¿verdat? - y afegíe, mirán compassivamen a Germán -:
¿Li has dit tú algo, Tiñós?

- No hay ubert la boca. Me ha pegat perque los miraba.

La riña ya estabe armada y lo Moñigo portáe, ademés, la raó en cuan que l´atre li habíe pegat al seu amic sol per mirál, es a di, segóns les elementals normes del honor dels sagals, sense prou motiu ni justificassió.

Y com la superioridat de Roc, lo Moñigo, en aquell empeño ere cosa descontada, sempre acababen assentats al "campo" del grupo adversari y minjánse les seues avellanes.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.

martes, 25 de agosto de 2020

SÉPTIMA JORNADA.

SÉPTIMA JORNADA.

Escomense la séptima jornada del decamerón, a la que, daball del gobern de Dioneo, se parle sobre burles que per amor o per la seua salvassió han fet les dones als seus hómens, habénsen donat cuenta ells, o no.

Totes les estrelles o tots los estels o estrels habíen fugit ya de la part de lleván, en la exepsió de aquella que diém Lucifer, que encara fee llum están allí ya la blanqueján aurora, cuan lo senescal, eixecánse, en un gran equipache sen va aná a la Vall de les Dames per a amaní allí totes les coses, segóns la orden o manamén del seu siñó. Después de marchá ell, no va tardá mol en eixecás lo rey, a qui habíe despertat lo sarabastall de los carregadós y de les besties de cárrega; y eixecánse, va fé alsá a les siñores y als joves; y no despuntaben encara be los rayos del sol cuan tots se van ficá en camí. Y may hasta entonses los habíe paregut que les cardelines cantaren tan alegremen, y los atres muixóns, com aquell matí los pareixíe. Van arribá a la Vall de les Dames, aon, ressibits per mols atres, los va pareixe que de la seua arribada sen alegraren. Allí, donán una volta per la vall, y tornán a miráu tot de baix a dal, o de dal a baix, los va pareixe encara mes majo que lo día abans, an aquella hora del matinet. Y después de desdichuná en bon vi y coc rápit, per a que no los guañaren los muixóns, van escomensá a cantá, y en ells la valleta, que sempre repetíe les mateixes cansóns que díen ells, y los muixóns, ressistínse a sé vensuts, afegíen dolses y noves notes al seus cántics. Cuan va arribá la hora de diná, parades les taules daball dels llorés y datres ábres verts, a la voreta de la estanca, com va volé lo rey, van aná a assentás, y mentres minjáen veíen los peixets nadá en grans corros. Después de retirá les viandes y despará les taules, encara mes conténs que antes van escomensá a cantá y a tocá los seus instruméns y a dansá; y después, habénse escampat los llits per diferens puestos de aquella valleta, (tots voltats per lo discret senescal de sargas franseses y de cortines tancades) en llissénsia del rey, qui va volé sen va pugué aná a dormí; y los que no van volé, se van entretindre un rato mes. Arribada ya la hora en que tots estaben eixecats y ere tems de ajuntás a novelá, no lluñ del puesto aon habíen minjat, fen estendre tapets sobre la herba y assentánse prop del aigua, li va maná lo rey a Emilia que escomensare; y ella, alegremen, aixina va escomensá a contá:

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VII.

VII.

Entre ells tres no cabíen les discussións. Cadaú acatabe lo puesto que li corresponíe a la pandilla. Daniel, lo Mussol, sabíe que no podíe imposás al Moñigo, encara que tinguere una inteligensia mes desperta que la seua, y Germán, lo Tiñós, reconeixíe que estabe per deball dels atres dos, a pesá de que la seua experiensia en muixóns ere mol mes sutil y vasta que la dells. La prepotensia, aquí, la determinabe lo bíceps y no la inteligensia, ni les habilidats, ni la voluntat. Después de tot, alló ere una cosa raonable, pertinén y lógica. Daniel, lo Mussol, ere lo únic capás de alcansá los trens de mercansíes en ple aufec de pujada y encara los mixtos si no veníen descarregats o en una máquina nova.
Lo Moñigo y lo Tiñós corríen menos que ell, pero les cames ligeres tampoc justificaben una primassía. Representabe una estimable cualidat, pero sol assó. A les tardes dels domenges y durán les vacassións del estiu los tres amics frecuentaben los prats y los montes y lo rogle de les birles y lo riu. Los seus entreteniméns eren variats, cambiáns y una mica salvaches y elementals. Es fássil trobá diversió, an eixa edat, a consevol puesto. En les masseches féen, a vegades, terribles carnisseríes de tords, merles y gribes. Germán, lo Tiñós, sabíe que los tords, les merles y les gribes, de la mateixa familia, se trobaben milló que a datra part, a les gabarreres y a les bardisses, a les hores de caló. Pera matáls als abres o a la vía, enchampánlos encara mich adormits, ere pressís matiná. Per assó preferíen buscáls en plena canícula, calina, cuan los animals féen la michdiada en perea entre la malea. Lo tiro ere, aixina, mes curt, lo blanco mes reposat y la pessa ressultabe mes segura. Pera Daniel, lo Mussol, no existíe cap plat mes selecto que los tords en arrós. Si ne cobrabe un li agradabe, inclús, desplomál ell mateix y de esta forma va pugué vore un día que casi tots los tords teníen miseria deball de les plomes. Li va dessepsioná la resposta del Tiñós al comunicáli lo seu maravillós descubrimén.

- ¿Ara ten enteres? Casi tots los muixóns tenen brutíssia deball de les plomes. Segóns mon pare, a mí me va apegá les calves un mussol. Daniel, lo Mussol, se va fé lo propósit de no intentá mes descubriméns en los muixóns. Si volíe sabé algo dells ressultabe mes cómodo y rápit preguntálay al Tiñós. Datres díes anaben al corro de birles a jugá una partida. Aquí, Roc, lo Moñigo, los aventajabe de forma contundén. De res servíe que los dixare una apressiable ventaja inissial; al acabá la partida, ells apenes se habíen mogut de la puntuassió obtinguda de grassia, mentres lo Moñigo rebassabe, sense esfors, lo máxim. An este joc, lo Moñigo demostrabe la forsa y lo pols y la destresa de un home ya dessarrollat. Als campeonats que se selebraben per a la Virgen, lo Moñigo - que partissipabe en casi tots los homens del poble - may se classificabe per deball del cuart puesto. San germana la Sara se sulfurabe per esta precossidat.

- Bestia, bestia - díe -, que sirás mes bestia que ton pare.

Paco, lo ferré, la mirabe en ulls esperansats.

- Aixina u vullgue Deu - afegíe, com si resare.

Pero, potsé, aon los tres amics trobaben un entretenimén mes inténs y complet ere al riu, al atre costat de la tasca de Quino, lo Manco. Se obríe, allí, un prat mol gran, en una carrasca grandíssima al mich, y, al fondo, una escarpada muralla de roca viva que los independisabe del resto de la vall. Enfrente de la muralla estabe la Badina del Inglés y, uns metros mes aball, lo riu se desllissabe entre roques y códuls, en poca fondaria.
An esta sona peixcaben cangrejos a sarpeta, en la ma, eixecán en cuidadet los bolos y pessigán en forsa als animalets per la part mes ampla de la clasca, la crosta de los crustáceos, mentres estos se retortigaben y obríen y tancaben patosamen les seues pinses en un radé intento de evasió inútil. Atres vegades, al Toll del Inglés, peixcaben sentenás de peixets que navegaben en bangs tan numerosos que, assobín, les aigües negrejaben per la seua abundansia. Només calíe aviá a la badina una caña en consevol sebo artifissial de colós chillóns pera enchampáls a dotsenes. Lo roín va sé que, 
degut a la abundansia y a la fássil peixca, los sagals van escomensá a subestimáls y van acabá despressiánlos del tot. Y tamé passabe en les sireres de alborsé, serves, mores y avellanes silvestres. Cooperabe no poc a fomentá este desdén lo fet de que don Moissés, lo maestre, preferiguere als estudiáns que passaben tontamen les seues hores libres arreplegán mores o serves pera obsequiá en elles a les seues mares. O be, peixcán madrilles. Y, per si aixó fore poc, estos mateixos sagals eren los que al final de curs obteníen diplomes, puntuassións de sobressaliente y mensións honorífiques. 

Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, sentíen per nells un desdén tan fondo per lo menos com lo que los inspiraben les mores, les serves y les madrilles.
A les tardes bascoses de estiu, los tres amics nadaben a la Badina del Inglés. Constituíe un plaé inigualable sentí la pell en contacte directe en l´aigua, refrescánse. Los tres nadaben a gosset, esquichán y removén les aigües de tal manera que, mentres durabe la inmersió y los cabussóns, no se barruntabe, sen metros riu aball y uns atres tans riu amún, la mes insignificán siñal de vida. Una de estes tardes, mentres se secaben, tombats al sol al prat de la carrasca, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se van enterá de lo que volíe di tindre lo ventre sec y de lo que ere un aborto. Teníen, entonses, set y vuit añs, respectivamen, y Roc, lo Moñigo, se tapabe en uns calsonsillos recusits en lo de detrás dabán y lo Mussol y lo Tiñós se bañaben en pilota picada perque encara no los habíe naixcut la vergoña. Va sé Roc, lo Moñigo, qui los hi va despertá aquella mateixa tarde. Sense sabé encara per qué, Daniel, lo Mussol, relassionabe tot aixó en una conversassió tinguda en sa mare, cuatre añs abáns, al amostráli ell la estampa de una exuberán vaca holandesa.

- Qué maja, ¿verdat, Daniel? Es una vaca lechera - va di sa mare.

Lo chiquet la va mirá tot parat. Ell sol habíe vist lleit a les cassoles, peroles, lecheres y cantes.

- No, mare, no es una vaca lechera; mira, no té cantes - va di.

La mare sen enríe silensiosamen de la seua ingenuidat. Sel va ficá a la faldeta y li va aclarí: - Les vaques lecheres no porten cantes, fill.
Ell la va mirá de frente pera adiviná si lo engañabe. Sa mare sen enríe. Va intuí Daniel que algo, mol amagat, ñabíe detrás de tot alló. Encara no sabíe que existiguere "aixó", perque sol teníe tres añs, pero en aquell momén u va pressentí.

- ¿Aón porten la lleit entonses, mare? - va indagá, en un afán de aclaríu tot.

Sa mare sen enríe encara. Va farfallá una mica, sin embargo, al contestáli:

- A... La pancha, claro - va di. Com una explosió va ressoná la perplejidat del chiquet:

- ¿Quééééé?

- Que les vaques lecheres porten la lleit a la pancha, Daniel - va afegí ella, y li apuntabe en la chata ungla lo mamellám preto de la vaca de la estampa. Va dudá un momén Daniel, lo Mussol, mirán les mamelles esponjoses; va siñalá lo mugró.

- ¿Y la lleit ix per eixe gra? - va di.

- Sí, fillet, per eixe gra ix.

Aquella nit, Daniel no va pugué parlá ni pensá en atra cosa. Intuíe en tot alló un misteri

velat pera nell, pero no pera sa mare. Ella sen enríe com no solíe enríuressen datres vegades, al preguntáli atres coses. Paulatinamen, lo Mussol sen va aná olvidán de alló. Mesos después, son pare va comprá una vaca. Mes tart va vore les vin vaques del boticari y les va vore muñí. Daniel, lo Mussol, sen enríe mol después, sol de recordá que se habíe pensat que les vaques sense cantes no donaben lleit.

Aquella tarde, al prat de la carrasca, a la vora del riu, mentres lo Moñigo parlabe, ell sen va enrecordá de la estampa de la vaca holandesa. Acababen de bañás y un airet afilat los secabe lo cos en fredes llengüetades. Encara aixina, flotabe una calina apegalosa al ambién. Tombats pancha per amún al prat, van vore passá per damún dells un muixó mol gran.

- ¡Mireu! - va chillá lo Mussol -. Seguramen sirá la sigüeña que espere la mestra de La Cullera. Va en eixa direcsió.

Va tallá lo Tiñós: - No es una cigüeña; es una grulla. Lo Moñigo se va assentá a la herba apegán los labios en un gesto furo y enfurruñat. Daniel, lo Mussol, va contemplá en enveja cóm se unflabe y desunflabe la seua enorme pitralera.

- ¿Qué dimoni de sigüeña espere la maestra? ¿aixina estéu encara? - va di lo Moñigo.

Lo Mussol y lo Tiñós se van eixecá tamé, assentánse a la herba. Los dos miraben

anheláns al Moñigo; intuíen que algo los diríe de "aixó". Lo Tiñós li va doná peu.

- ¿Quí porte los chiquets, entonses? - va di.
Roc, lo Moñigo, se manteníe serio, consién de la seua superioridat en aquell momén.

- Lo parí o criá - va di, sec, rotundo.

- ¿Lo criá? - van preguntá, a dúo, lo Mussol y lo Tiñós.

L´atre va remachá:

- Sí, lo parí. ¿Hau vist alguna vegada criá a una conilla? - va di.

- Sí.

- Pos es igual.

A la cara del Mussol se va dibuixá un cómic gesto de sorpresa.

- ¿Vols di que tots som conills? - va aventurá.

Al Moñigo li molestabe la torpesa de los seus interlocutós.

- No es assó - va di -. En ves de una conilla es una dona; la mare de cadaú.

Va brillá a les nines del Tiñós un extrañ resplandó de inteligensia.

- La cigüeña no porte los chiquets entonses, ¿verdat? Ya me pareixíe raro a mí - va explicá -. Yo me día, ¿Per qué mon pare ha de tindre deu visites de la sigüeña y la Chata, la veína, cap, y está dessichán tindre un fill y mon pare no ne volíe tans?

Lo Moñigo va acachá la veu. Al voltán ñabíe un silensio que sol trencaben lo cristalino chapoteo dels rápits del riu y lo suave rose del ven contra les fulles.
Lo Mussol y lo Tiñós teníen la boca uberta.

Va di lo Moñigo: - Los fa mol mal, ¿sabéu?

Van estallá les dudes del Mussol:

- ¿Y tú cóm saps totes estes coses?

- Assó u sap tot cristiano menos vatros dos, que vivíu encantats - va di lo Moñigo -.
Ma mare se va morí de tan doló que va tindre cuan vach naixe yo. No se va ficá dolenta ni res; se va morí de doló. Ñan vegades que, per lo vist, lo doló no se pot resisstí y se mor un. Encara que no estigues dolén, ni res; sol es lo doló. - Emborrachat per la ávida atensió del auditori, va afegí -: datres dones se partixen per la mitat. Lay hay sentit di a la Sara.

Germán, lo Tiñós, va preguntá:

- Mes tart sí que se fiquen dolentes, ¿no es sert?

Lo Moñigo va assentuá lo misteri de la conversa acachán encara mes la veu:

- Se fiquen dolentes al vore al chiquet - va confessá -. Los chiquets naixen en lo cos ple de pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas. Sol tenen una boca mol gran pera mamá. Después los van eixín los ulls, les orelles, y lo nas y tot lo demés. Daniel, lo Mussol, escoltabe les paraules del Moñigo tot tremolós y espectán. Dabán dels seus ulls se obríe una nova perspectiva que no ere datra cosa que la justificassió de la vida y de la humanidat. Va sentí de repén vergoña de trobás despullat del tot al aire libre. Y, al mateix tems, va experimentá un amor remossat, vibrán y impulsivu per sa mare. Sense ell sabéu, notabe, per primera vegada, dins dell, la emossió de la consanguinidat. Entre ells ñabíe un víncul, algo que fée, ara, de sa mare una causa imprescindible, nessessaria. 

La maternidat ere mes hermosa aixina; no se debíe al azar, ni al capricho una mica absurd de una sigüeña. Va pensá Daniel, lo Mussol, que de cuan sabíe de "aixó", ere aixó lo que mes li agradabe; lo sabés consecuensia de un gran doló y la coinsidensia de que eixe doló no lo haguere esquivat sa mare perque dessichabe tíndrel pressisamén an ell.

Desde entonses, va mirá a sa mare de un atra manera, desde un ángul mes humano y simple, pero mes sinsé y en mes estremessimén. Ere una sensassió extraña la quel embargabe en presensia seua; algo aixina com si lo seu pols palpitare al uníssono, uniformemen; una impresió de paralelisme y mutua nessessidat.

Desde aquell día, Daniel, lo Mussol, sempre que anabe a bañás a la Badina del Inglés, portáe uns calsonsillos vells y recusits, com lo Moñigo, y se ficabe lo de detrás dabán.
Y, entonses, pensabe en lo feo que debíe sé ell al naixe, en tot lo cos cubert de pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas, ni res... sol una enorme boca afanosa de chuplá.
"Com un top", pensabe. Y lo primé estremessimén se transformabe al poc rato en unes carcañades espasmódiques y contagioses.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens, llibre cuart

Llibre cuart.

Lo secretari.


A mijans de juñ, lo Quirce va escomensá a soltá lo bestiá de merines o palomes cada tarde, y, al pondres lo sol, sel sentíe tocá la armónica delicadamen de la part de la serra, mentres son germá Rogelio, no parabe, lo home, en lo jeep cap a dal, en lo tractó cap aball, sempre navegán de aquí cap allá, este carburadó pert, se enganche lo pedal del embrague, estes coses, y lo siñoret Iván, sense donáli importánsia, cada vegada que visitabe lo cortijo, observabe als dos, al Quirce y al Rogelio, cridáe al Crespo a un apart y li díe confidensialmen, Crespo, no me dixos de la ma an estos sagals, Paco, lo Baixet, ya va pera agüelo y yo no puc quedám sense secretari, pero ni lo Quirce ni lo Rogelio teníen lo prodigiós flat de son pare, que son pare, lo Paco, ere un cas de estudi, ¡Deu meu!, desde chiquet, que no es un di, li soltaben una perdiu en un ala trencada al monte y ell se ficáe a cuatre potes y seguíe lo rastre en lo seu nas chato pegat an terra sense vassilá, y passán lo tems, va arribá a distinguí les pistes velles de les ressiens, lo rastre del mascle del de la femella, que lo siñoret Iván se fée creus, ajuntáe los seus ulls verds y li preguntabe, pero ¿a qué dimonis fa auló la cassa, Paco, maricón? y Paco, lo Baixet, ¿de verdat que no la sén vosté, siñoret? y lo siñoret Iván, si la aulorara no te u preguntaría, y Paco, lo Baixet, ¡quínes coses que té lo siñoret Iván! y a la época en que lo siñoret Iván ere lo Ivanet, que, de chiquet, Paco li díe lo Ivanet al siñoret Iván, la mateixa copla, ¿a qué fa auló la cassa, Paco? y Paco, lo Baixet, solíssit, 
¿es sert que tú no la aulores, majo? y lo Ivanet, pos no, te u juro per los meus morts, a mí la cassa no me fa auló de res, y Paco, ya te acostumarás, majo, ya vorás cuan tingues mes añs, perque lo Paco, lo Baixet, no va apressiá les seues cualidats hasta que va comprobá que los demés no eren capassos de fé lo que ell fée y de ahí les seues converses en lo Ivanet, que lo chiquet va escomensá ben tendre en la cassera, una chaladura, gangues al juliol, a la bassa o los revolcadós, codorniu al agost, al rostoll, tórdoles al setembre, de retirada, als passos dels carrascals, perdius al octubre als sembrats y al monte baix, blavets al febré, al Lucio del Teatino y, entre mich, la cassa majó, lo cabirol y lo venado, sempre en lo rifle o la escopeta a la ma, sempre, pimpam, pam-pim, pim-pam que está grillat este sagal, díe la Siñora, y de día y de nit, al ivern o al estiu, a esbarrá, al salt o en batuda, pim-pam, pam-pim, pum-pom, lo Ivanet en lo rifle o la escopeta, al monte o per los sembrats y lo añ 43, al ojeo inaugural del Día de la Raza, dabán del pasmo general en tretse añs mal cumplits, lo Ivanet entre los tres primés, a vuit muixóns de Teba, lo may vist, que ñabíe moméns en que teníe cuatre muixóns morts al aire, algo increíble, que ere cosa de vóres, un mosset de chupeta colsejanse en les millós escopetes de Madrit y ya desde eixe día, lo Ivanet se va acostumbrá a la compañía de Paco, lo Baixet, y a traure partit del seu olfato o flat y la seua afissió y va pensá en pulíl, pos Paco, lo Baixet, flaquejabe carregán y lo Ivanet li va doná un día dos cartuchos y una escopeta vella y li va di, cada nit, abáns de gitát, embutix y trau los cartuchos dels cañons hasta sen vegades, Paco, hasta que te cansos, y va afegí después de una paussa, si conseguixes sé lo mes rápit de tots, entre aixó y los vens que Deu te ha donat y la teua retentiva, no ñaurá al món qui te potejo com a secretari, te u dic yo, y Paco, lo Baixet, que ere servissial per naturalesa, cada nit, abáns de gitás, ris-ras, obrí y tancá la escopeta, ris-ras, embutí y traure los cartuchos als cañons, que la Régula ae, ¿estás tonto, Paco? y Paco, lo Baixet, lo Ivanet diu que puc sé lo milló, y, al cap de un mes, Ivanet, majo, en un amén te fico y te trac los cartuchos de la escopeta, y lo Ivanet, aixó ña que vóreu, Paco, no sigues farolero, y Paco va exhibí la seua destresa dabán del mosso y, aixó marche, Paco, no u dixos, seguix aixina, va di lo Ivanet después de la demostrassió y de este modo, Ivanet per aquí, Ivanet per allá, ni advertíe Paco que passabe lo tems, hasta que un matí va passá lo que teníe que passá, o sigue Paco, lo Baixet, li va di en la milló voluntat, Ivanet, ojo, la barra per la dreta, y lo Ivanet se va armá en silensio, va pendre los puns y, en un di Jesús, va despenjá dos perdius per dabán y dos per detrás, y no habíe arribat la primera an terra, cuan va girá los ulls cap a Paco y li va di en gesto arrogán, de avui en abán, Paco, de vosté y siñoret Iván, ya no soc un mosset, que pera entonses ya habíe cumplit lo Ivanet setse añs y Paco, lo Baixet, li va demaná perdó y de entonses abán siñoret Iván per aquí, siñoret Iván per allá, perque ben mirat, ya anáe pera mosso y ere de raó, pero, en lo tems, les ansies cinegétiques li van aná creixén al pit al siñoret Iván y ere cosa sabuda que a cada batuda, no sol ere lo que mes matabe, sino tamé, qui tombáe la perdiu mes alta, la mes llarga y la mes forta, que en eixe terreno no admitíe competénsia, y ficáe a Paco per testigo, llarga diu lo Ministre, Paco, escolta ¿a quína distánsia hay tirat yo, per aproximassió, al muixó aquell de la primera batuda, lo del roquissal, lo que se va repujá cap als núgols, aquell que va aná a pará a la Charca dels Galápagos, ten enrecordes? y Paco, lo Baixet, obríe uns ulls mol grans, eixecáe la barbilla y sentensiabe, no lay hay de recordá, lo muixó perdiu aquell no volabe a menos de noranta metros, o, si se tratabe de perdius ressies, la mateixa copla, no me dixos de farol, Paco, parla, ¿cóm veníe la perdiu aquella, la de la valleta, la que me va pessigá bebén un trago de la bota...? y Paco belcabe lo cap, loíndice a la galta, reflexionán, sí, home, insistíe lo siñoret Iván, la que portáe lo ven de cul, la del alborsé, home, que tú vas di, que tú vas di... y Paco ajuntáe los ulls, ficáe los labios com pera chulá encara que no chuláe, y tamé pero ressia com un aeroplano, concluíe, y, encara que en rigor, lo siñoret Iván no sabíe la distánsia a la que l´atre li habíe tirat a la seua perdiu, y com veníe de ressia la que va tirá lo de mes allá, sempre les seues eren mes llargues y ressies y, pera demostáu, apelabe al testimoni de Paco, lo Baixet, y aixó, a Paco, lo Baixet, lo esponjáe, se jactabe del pes del seu juissi, y se vanagloriabe tamé de que lo que mes envejaren al siñoret Iván los amics del siñoret Iván, foren les seues facultats y la seua disposissió pera cobrá les pesses, ni lo gos mes fi te faríe lo servissi de este home, Iván, fíxaten en lo que te dic que no saps lo que tens li díen, y, assobín, los amics del siñoret Iván requeríen a Paco, lo Baixet, pera cobrá algún muixó perdiu de ales curtes y, en tals casos, se desenteníen de les tertulies postbatuda y de les disputes en los secretaris veíns y sen anaben detrás dell, pera vórel navegá ensumán, y, una vegada que Paco se veíe rodejat de la flo y nata de les escopetes, díe, ufanánse del seu papé, ¿aón va pegá la pilotada, anem a vore? y ells, lo Subsecretari, o lo Embaixadó, o lo Ministre, aquí tens les plomes, Paco y Paco, lo Baixet ¿quína direcsió portabe, anem a vore? y lo que fore, la del jaral, Paco, sirgada contra lo jaral, y Paco, ¿veníe sola, aparellada o en barra, anem a vore? y lo que fore, dos ne entraben, Paco, ara que u dius, la parella, y lo siñoret Iván mirabe als seus invitats en sorna y siñalabe en la barbilla a Paco, lo Baixet, com dién, ¿qué tos día yo?, y, acte seguit, Paco, lo Baixet, se ajupíe, ensumabe en insistensia lo terreno, dos metros al voltán de la pilotada y murmurabe, per aquí se va arrancá, y, seguíe lo rastre durán bastáns metros y, al remat, se incorporabe, esta direcsió portáe, llugo estará an aquell carrascot y, si no, amagada an aquelles motes, prop del alcornoque, no pot habé anat mes lluñ, y cap allá sen anabe lo grupet detrás de Paco y, si lo muixó no estáe al carrascot, amagat que estabe a les motes, a la voreta del alcornoque, no fallabe, y lo Subsecretari, o lo Embaixadó o lo Ministre, lo que fore, díe assombrat, y ¿per quína regla de tres no podíe está a un atre puesto, Paco, me u vols explicá? y Paco, lo Baixet, fee que pensáe uns segóns en arrogansia y, finalmen, díe en mal reprimit despressio, la perdiu no abandone lo solc cuan trate de amagás, y ells, se miraben entre ells y assentíen y lo siñoret Iván, los dits grossos als sobacos de la seua chaleco-canana, sonreíe ubertamen, ¿eh qué tos día yo? mol unflat, lo mateix que cuan mostrabe la repetidora americana o la Cuita, la cachorra grifona, y, de tornada als llochs, a soles en Paco, comentabe, ¿ten fixes? lo maricón del fransés no distinguix una griba de una perdiu, o be, lo maricón del Embaixadó no corre la ma esquerra ¿ten acates?, grave defecte pera un diplomátic, perque, fatalmen, pera lo siñoret Iván, tot lo qui agarrabe una escopeta ere un maricón, que la paraula eixa no se li caíe dels labios, quína manía, y, en ocasions, al ardó de la batuda, cuan les veus dels ojeadores se confoníen a la distansia y les cornetes sonáen a les puntes, esbarrán als muixóns, y les perdius se arrencaben desorientades brrrr, brrrr, brrrr, per tot arreu, y la barra entrabe rápidamen a la línia de escopetes, y lo siñoret Iván ne tombabe dos juntes aquí y atres dos allá, be de doblete, be de carambola, y sonaben estampits a esquerra y dreta, que pareixíe la guiarra, y Paco, lo Baixet, anabe contán pera adins, trenta dos, trenta cuatre, trenta sing y cambián la escopeta forra per un atra gemela carregada, hasta sing, que los cañons se ficáen al roch viu, y anotán al cap lo puesto aon cada pessa caíe, bueno, en eixos casos, Paco, lo Baixet, se ficáe calén com un perdigué, que no podíe estás coto, que ere superió a les seues forses, se assomabe ajupit al canto de la pantalla y díe, mastegán les paraules pera no espantá lo campo, ¡sóltom, siñoret, sóltom! y lo siñoret Iván, secamen, ¡para quieto, Paco! y ell, Paco, lo Baixet, ¡sóltom, per la seua mare lay demano, siñoret! cada vegada mes exitat, y lo siñoret Iván, sense pará de dispará, mira, Paco, no me faigues agarrá un cabreo, aguarda a que acabo la batuda, pero a Paco, lo Baixet, lo vore desplomás les perdius mortes dabán dels seus chatos nassos, lo descomponíe, ¡sóltom, siñoret, per Deu beneít lay demano! hasta que lo siñoret Iván se enfadabe, li fotíe un puntapéu al cul y li díe, si ixes del puesto abáns de tems, te pego un tiro, Paco, tú ya saps cóm les gasto, pero ere lo seu un enfado de passada, puramen artifissial, perque cuan, minuts después, Paco, lo Baixet, escomensáe a portali lo botín y se presentabe en sixanta cuatre dels sixanta sing muixons derribats y li díe nerviosamen, la perdiu que falte, siñoret Iván, la que va baixá vosté prop de la archilaga, me la ha afanat lo Facundo, diu que es del seu siñoret, la furia del siñoret Iván se movíe cap a Facundo, ¡Facundo! bramáe en veu poderosa, y acudíe Facundo, ¡eh, tú, listo, tingam la festa en pau!, lo muixó perdiu eixe de la argilaga es meu y mol meu, de modo que venga, esteníe la ma uberta, pero lo Facundo plegáe los muscles y ficabe los ulls plans, inexpresius, un atre ne va tombá lo meu siñoret prop de la archilaga, aixó no es ley, pero lo siñoret Iván allargabe encara mes la ma y escomensabe a notá la cremó a les puntes o yemes dels dits, mira, no me calentos la sang, Facundo, no me la calentos, ya saps que no ña cap cosa que mes me fótegue que me birlon los muixóns que yo mato, aixina que venga eixa perdiu, y, arribats an este extrem, Facundo li allargáe la perdiu, sense rechistá, la historia de sempre, que René, lo fransés, que ere un assiduo de les batudes hasta que va passá lo que va passá, se fée creus la primera vegada, ¿cóm c´est possible matá sixanta sing perdius l´Iván y arreplegá sixanta sing perdius le Paco?, mua no compro pa, díe, y Paco, lo Baixet, orgullós, se sonreíe com una rabosa de Ráfels o Valderrobres y se señalabe lo cap, les apunto ací, díe, y lo fransés obríe los ulls com un mussol de Fórnols, ¡ah, ah, les apunte a la teta! exclamabe, y Paco, lo Baixet, están al puesto, jun al siñoret Iván, la teta (testa) va di, siñoret Iván, lay juro per los meus morts, dic yo que sirá cosa del parlá del seu país, y lo siñoret Iván, mira, per una vegada has assertat, y a partí de aquell día, entre bromes y veres, lo siñoret Iván y los seus invitats cada vegada que se reuníen sense les siñores per als sorteos dels puestos o al taco, a la solana, a michdía, díen teta per cap, este cartucho es mol fort, me ha fet vindre mal de teta, o ben, lo Subse es mol tossut, si se li fique una cosa a la teta no ña qui lay trague, y, invariablemen, aixina u digueren vuitanta vegades, tots a riure, pero a riure fort, a carcañada solta, que hasta los faie mal la pancha de tanta rissa, y aixina hasta que reempreníen la cassera, y, al acabá lo quinto ojeo, ya entre dos llums, lo siñoret Iván ficáe dos dits a la burchaqueta alta del chaleco-canana y li soltáe ostentosamen a Paco un billet de vin duros, tí, Paco, y que no valgue pera vissis, que me estás eixín mol gastadó tú, y la vida está mol achuchada y Paco, lo Baixet, agarrabe furtivamen lo billet y a la faldriquera, pos, per moltes vegades, siñoret Iván, y, en son demá de matí, la Régula, marchabe en Rogelio, en lo remolque, a Cordovilla, aon lo Hachemita, a comprás un percal o unes albarques pera los sagals, que may faltabe a casa una nessessidat, y aixina sempre, cada vegada que ñabíe batuda, y tot anabe be hasta que la radera vegada que va assistí lo fransés, se va armá una trifulca a la Casa Gran, durán lo almorsá, al di de la Nieves, per lo aquell de la cultura, que lo siñoret René va di que a Sentroeuropa teníen un atre nivell, una inconveniensia, a vore, que lo siñoret Iván, aixó te penses tú, René, pero aquí ya no ñan analfabetos, que tú te creus que estam al añ trenta sis, y de unes coses van passá a datres y van escomensá a cridás la un al atre, hasta que van perdre los modals y se van faltá al respete y com a radé recurs, lo siñoret Iván, mol atabalat, va maná cridá a Paco, lo Baixet, a la Régula y al Ceferino y, es tontería discutí, René, u vorás en los teus propis ulls, cridabe, y al personás Paco en los demés, lo siñoret Iván va adoptá lo to didáctic del siñoret Lucas pera díli al fransés, mira, René, per a di la verdat, esta gen ere analfabeta fa tems, pero ara vorás, tú, Paco, agarra lo bolígrafo y escriu lo teu nom, fes lo favor, pero ben escrit, esmérat, se obríe als seus labios una sonrissa tirán, que está en joc la dignidat nassional, y tota la taula pendén de Paco, lo home, y don Pedro lo Périt, se va mossegá la galta y va colocá la seua ma damún del antebrás de René, tu cregues o no, René, desde fa añs an este país se está fén tot lo humanamen possible pera redimí an esta gen, y lo siñoret Iván, ¡chitón!, no lo distragáu ara y Paco, lo Baixet, coacsionat per lo silensio expectán, va trassá un garabato a la part de detrás, lo reverso, de una factura groga que lo siñoret Iván li habíe estés damún del mantel, comprometén los seus sing sentits, obrín les aletes del seu nas chato, una firma tremolosa, illigible y, cuan va acabá, se va adressá y va torná lo bolígrafo al siñoret Iván y lo siñoret Iván lay va doná al Ceferino y ara tú, Ceferino, va maná, y va lo Ceferino, mol ñirviós, se va belcá damún dels mantels y va estampá la seua firma y per a acabá, lo siñoret Iván se va dirigí a la Régula, ara te toque a tú, Régula, y giránse cap al fransés, aquí no fem distinsions, René, aquí no ña discriminassió entre mascles y femelles com podrás comprobá, y la Régula, tremolanli lo pols, perque lo boli li rellissáe pel dit gros achatat, pla, sense huelles dactilás, va dibuixá penosamen lo seu nom, pero lo siñoret Iván, que estabe parlán en lo fransés, no va repará en les dificultats de la Régula y tal com ella va acabá, li va pendre la ma dreta y la va sacsá ventejanla com una bandera, assó, va di, pera que u contos a Paris, René, que los fransesos tos gasteu mol mal yogur al jusgamos, que esta dona, per si u vols sabé, hasta fa cuatre díes firmabe en lo dit gros, ¡mira! y, al di aixó, va separá lo dit aplanat de la Régula, chato com una espátula, y la Régula, la dona, confundida, se va sofocá tota com si lo siñoret Iván la mostrare en pilotes damún de la taula, pero René, no ateníe a les paraules del siñoret Iván sino que sol mirabe lo dit aplanat de la Régula, y lo siñoret Iván, al advertí lo seu assombro, va aclarí, ah, be!, ésta es un atra historia, los dits grossos o pulgars de les esparteres son aixina, René, gajes del ofissi, los dits se deformen de trensá espart y cánem, ¿comprens?, es inevitable, y sonreíe y carraspejabe o se aclaríe la gola y pera acabá en la tensa situassió, se va encará en los tres y los va di au, ya podéu llargatos, u hau fet be, y, conforme desfilaben cap a la porta, la Régula rossegáe desconsertada, ae, tamé lo siñoret Iván té cada cacho cosa, y, a la taula, tots a riure indulgenmen, paternalmen, menos René, a qui se li habíe aborrascat la mirada y no va di ni esta boca es meua, un silensio mineral, hostil, pero, en verdat, fets de esta naturalesa eren raros al cortijo pos, de ordinari, la vida discurríe plássidamen, en la única novedat de les visites periódiques de la Siñora que obligaben a la Régula a está ben atenta pera que lo coche no aguardare, que si li tocáe esperá uns minuts, ya estabe lo Maxi refunfuñán, ¿aón collons te fiques?, portem mija hora de plantón, de males maneres, aixina que ella, encara que la sorprengueren cambianli les bragues a la chiqueta Menuda, acudíe a escape al moqui moqui del claxon, a descorre lo forrallat de la tanca, sense rentás les mans sisquera y, en estos casos, la Siñora Marquesa, tan pronte baixabe del coche, arrugáe lo nas, que ere casi tan sensible de flat com Paco, lo Baixet, y díe, eixa gallinassa, Régula, fica mes cuidado, es mol desagradable esta pudina, o algo per l´estil, pero de bones maneres, sense faltá, y ella la Régula, avergoñida, amagáe les mans daball del mandil o devantal y, sí, Siñora, a maná, pera naixó estem, y la Siñora recorríe lentamen lo jardinet, los racóns de la corralada en mirada inquisitiva y, al acabá, pujáe a la Casa Gran, y anabe cridán a tots a la Sala del Espill, un per un, escomensán per don Pedro, lo Périt, y acaban per Ceferino, lo Gorriné, tots, y a cadaú li preguntabe per la seua faena y per la familia y per los seus problemes y, al despedís los sonreíe en una sonrissa groga, distán, y los entregabe en ma una relluenta moneda de deu duros, tin, pera que selebréu a casa la meua visita, menos a don Pedro, lo Périt, naturalmen, que don Pedro, lo Périt, ere com de la familia, y ells eixíen mes conténs que unes pascues, la Siñora es bona pera los pobres, díen contemplán la moneda a la palma de la ma, y, al tardet, ajuntaben los cresols a la corralada y rostíen un cabridet y lo regaben en vi y en seguida cundíe la exitassió, y lo entusiasmo y que ¡viva la Siñora Marquesa! y ¡que vixque per mols añs! y, com es de rigor, tots acababen una mica templats, pero conténs y la Siñora, desde la finestra iluminada de la seua habitassió, a contrallum, eixecabe los dos brassos, los donáe les bones nits y a dormí, y aixó ere aixina desde sempre, pero, a la seua radera visita, la Siñora, al apeás del automóvil acompañada per la siñoreta Miriam, se va topetá en lo Azarías jun a la fon y va arronsá les selles y va tirá lo cap cap a atrás, a tú no te conec, ¿de quí eres tú?, va preguntá, y la Régula, que estabe al quite, mon germá es, Siñora, acobardada, a vore, y la Siñora, ¿de aón lo has tret? va descals, y la Régula, estáe per la Jara, ya veu sixanta un añs y lo han despedit, y la Siñora, edat ya té pera dixá de treballá, ¿no estaríe milló a un sentro benéfic? y la Régula va humillá lo cap pero va di en resolusió, ae, mentres yo vixca, un fill de ma mare no se morirá a un assilo, y, en éstes, va tersiá la siñoreta Miriam, después de tot, mama, ¿quín mal fa aquí? al cortijo ña puesto pera tots, y lo Azarías, los pantalóns apedassats caén, se va mirá atentamen les ungles de la seua ma dreta, va sonriure a la siñoreta Miriam y a lo no res, y va mastegá dos vegades en les genives abáns de parlá y, li abono los geranios tots los matíns, va di brumosamen, justificánse, y la Siñora, aixó está be, y lo Azarías que, pas a pas, se anabe creixén, y al tardet ixco a la serra a corre lo caro pera que no se embutixgue al Cortijo, y la Siñora va arronsá lo fron, alt y despejat, en un suprem esfors de consentrassió, y se va incliná cap a la Régula, ¿corre lo caro? ¿pots dim de qué está parlán ton germá? y la Régula, arrupideta, ae, les seues coses, lo Azarías no es roín, Siñora, sol una miqueta inossén, pero lo Azarías continuabe, y ara estic crián una milana, va sonriure, babeján, y la siñoreta Miriam, yo crec que fa bastantes coses, mama, ¿no te pareix? y la Siñora no li traíe los ulls de damún, pero lo Azarías, de repén, en un impuls amistós, va agarrá a la siñoreta Miriam de la ma, va amostrá les genives desdentegades en un gesto de reconeiximén y va murmurá, vingue a vore la milana, siñoreta, y la siñoreta Miriam, arrastrada per la forsa hercúlea del home, lo seguíe entropessán, y va girá un momén lo cap pera di, vach a vore la milana, mama, no me esperos, pujo en seguida, y lo Azarías la va portá per daball del oró y, una vegada allí, se va pará, va sonriure, va alsá lo cap y va cridá firme pero dolsamen, ¡quiá! y, de improvís, dabán dels ulls atonits de la siñoreta Miriam, un muixó negre y blanet se va despenjá desde les rames mes altes y se va posá suaumen al muscle del Azarías, que va torná a agarrala de la ma y la va portá al pedrís de la finestra, y detrás de la maceta, va agarrá una pella del pot de prenso y lay va oferí al muixó y la muixoneta engullíe les pelles, una detrás del atra, y may pareixíe fartás y, mentrestán minjáe, lo Azarías ablaníe la veu, li rascabe entre los ulls y repetíe, milana bonica, milana bonica, y lo muixó, ¡quiá, quiá, quiá! demanáe mes y la siñoreta Miriam, resselosa, ¡quína gana que té! y lo Azarías embutíe una y atra vegada los grumos al seu garganchó y espentáe después en la yema del dit y cuan estáe mes entretingut en lo muixó se va sentí lo esgarrifán berrit de la chiqueta Menuda, dins de casa, y la siñoreta Miriam impressionada, y aixó, ¿qué es? va preguntá, y lo Azarías, nerviós, la chiqueta Menuda es, y va dixá lo potet damún del pedrís y lo va torná a pendre y lo va torná a dixá y anabe de un costat a un atre, desassossegat, la gralleta damún del muscle, movén amún y aball les barres, rossegán, yo no puc atendre totes les coses al mateix tems, pero, al cap de pocs segóns, va torná a soná lo bram de la chiqueta Menuda y la siñoreta Miriam, esgarrifada, ¿es sert que es una chiqueta la que fa aixó? y ell, Azarías, cada vegada mes exitat, en la gralleta mirán inquieta al voltán, se va girá cap an ella, la va torná a agarrá de la ma y vingue, va di, y van entrá juns a la casa y la siñoreta Miriam, avansabe desconfiada, com atemorida per un negre pressentimén, y al descubrí a la chiqueta a la penumbra, en les seues cametes de filferro y lo gran cap desplomat damún del cuixí, va sentí que se li ablaníen los ulls y se va portá les dos mans a la boca, ¡Deu meu! va exclamá, y lo Azarías la mirabe, sonriénli en les seues genives rosades, pero la siñoreta Miriam no podíe apartá los ulls del caixonet, que pareixíe que se haguere convertit en una estatua de sal la siñoreta Miriam, tan rígida estabe, tan blanca, y espantada, ¡Deu meu! va repetí, movén rápidamen lo cap de un costat al atre com pera esbarrá un mal pensamén, pero lo Azarías, ya habíe agarrat entre los seus brassos a la criatura y, dién paraules ininteligibles, se va assentá al taburet, va aguantá lo cabet de la chiqueta a la seua axila y agarrán la gralleta en la ma esquerra y lo dit índice de la chiqueta Menuda en la dreta, lo va aná aproximán lentamen a la entressella del animal, y una vegada que la va rosá, va apartá lo dit de repén, va riure, va apretá a la chiqueta contra lo pit y va di suaumen, en la seua veu assentuadamen nassal, ¿a que es bonica la milana, chiqueta?

lunes, 1 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA

Escomense la tersera jornada del Decamerón, a la que se parle, gobernán Neifile, sobre algú que haguere conseguit en habilidat alguna cosa mol dessichada o haguere recuperat alguna pérduda.

La aurora escomensabe ya a passá de coloradaa ataronjada per la aproximassió del sol cuan lo domenge, eixecada la Reina y feta eixecá tota la compañía, y habénli manat al senescal que preparare lo que ere menesté, rápidamen se van fé carregá totes los demés coses, com si de allí llevantaren lo campo, y sen van aná en los bagaches, dixán als criats en les Siñores y los Siñós. La Reina, en pas lento, acompañada y seguida per les seues dames y los tres joves, guiada per los cántics de unes vin cagarneres o cardelines y atres tans muixóns, per una senda en poc tráfec y plena de verdes herbetes y de flos que al sol que les siñalabe totes escomensaben a obrís, va agarrá lo camí cap a ocsidén, y charrán y fen bromes y rién en la seua compañía, sense habé caminat mes de dos mil passes, bastán abáns de que estiguere a miges la horade tersia, los van portá a una hermossíssima y rica mansió una mica eixecada a un collet. Una vegada a dins y navegán per tot arreu, y habén vist les grans sales, les llimpies y adornades habitassións en tot lo que a una alcoba li correspón, mol la van alabá y reputá al seu amo per magnífica; después, baixán, y veén lo amplíssim y alegre pati, les bodegues plenes de mols carretells en bons vins y un aigua fresquíssima y abundán que de allí manabe, tota per als bous y les vaques, mes encara lo van alabá. Allí se van assentá, voltats de flos y de abrets, y va vindre lo senescal en exquisites dolsaines y mol bons vins. Después van fé obrí un jardí pegat al palau, que estabe voltat per una tápia o muro, van entrá allí, y van aná mirán la seua maravillosa bellesa. Teníe per la vora y pel mich passeos amplíssims, rectes com una flecha y cuberts de parres de moscatell en pinta de doná mols raíms; y tot florit, escampabe tan bona auló que, mesclada en la de mols atres aromes del jardí, los pareixíe está entre totes les fragánsies de lo Orién. Per les vores dels passeos ñabíen rosés en roses blanques y roiges y jazmíns, y no ya de matí sino cuan lo sol estáe mes alt, daball de umbrietes (sombres), sense sé tocat per Lorenzo, se podíe caminá per elles. Cuántes plantes tan ben ordenades ñabíen an aquell puesto! No ne faltabe cap que al nostre clima se adaptare.

Tamé ñabíe un prat de herba tan verda que casi pareixíe negra, pintat tot en mil variedats de flos, vallat per verdíssims y ufanosos tarongés, sipresos y cedros, que donaben sombra y féen mol bona auloreta, una mescla de azahar y sementeri. Al mich de este prat ñabíe una fon de mármol blanquíssim y maravilloses figures picades en pedra natural; allí dins ñabíe una estatua, no sé si de pedra natural o artifissial dels Estechi, damún de una columna, y aviábe tanta aigua tan alt cap al sel (y después tornáe a caure a la claríssima fon) que haguere fet moure lo menos un molí. L´aigua que sen eixíe de la fon per un canal amagat sen ixíe del pradet y a fora se fée manifesta en canalets o reguerets que brilláen al sol; se arreplegabe tota a una bassa o safarech y desde allí, baixán claríssima cap a lo pla, abáns de arribá an ell, en grandíssima forsa y en molta utilidat per al seu amo, fée girá seguit dos molíns, un de ells, lo de Lillo. Al vore este jardí, lo seu orden, les plantes y la fon en los reguerets, tan los va agradá a tots que van afirmá que, si se puguere fé un paraísso a la terra, no sabríen quin atra forma hauríe de tindre, mes que aquella del jardí, y no sabíen qué mes se li podíe afegí. Passechán, pos, contentíssims per allí, fénse bellíssimes guirnaldes (corones) de rametes de ábres, sentín sempre uns vin cans de muixóns diferéns, com si competiguéren los uns en los atres en lo cantá, se van acatá de una bellesa que encara no habíen vist: lo jardí estabe plenet de mes de sen classes de hermosos animals. De una part eixíen conillsy cachapets, de un atra liebres (llébres), cabridets, ciervos, y moltes atres espéssies de animals inofensius y mansos, com si estaren domesticats.
Pero después de caminá mol, veén ara aixó ara alló, habén fet ficá les taules al voltán de la hermosa fon, y cantán allí primé sis cansonetes y dansán algúns balls, cuan va maná la Reina se van ficá a minjá, y servits en bones y delicades viandes, mes alegres se van eixecá y a les tonades y als cántics y als balls van torná, hasta que a la Reina, com ya fée caló, li va paréixe hora de que, qui vullguere, sen aniguere a gitás a fé la michdiada. Algúns sen van aná y uns atres, enchisats per la bellesa del puesto, no van volé anássen, se van quedá allí a llichí llibres de caballeríes, o jugá al ajedrez o a les dames, mentres los atres dormíen.
Después, tots se van eixecá y, habénse refrescat la cara a la fresca aigua, al prat, la Reina va aná prop de la fon, y se va assentá segóns la manera acostumbrada, y se van ficá a contá les históries sobre la materia proposada per la Reina.

Lo primé a qui la Reina va doná lo encárrec va sé Filostrato, que va escomensá aixina:


jueves, 22 de noviembre de 2018

Dicsionari chapurriau castellá, F

fa hace
faba, fava, fabes, faves, llegúm pareguda al fesol vert (bajoca) haba, habas, legumbre parecida a la judía verde
fabricá fabricar
fábrica, fábriques fábrica, fábricas
fabricassió fabricación
fabricat fabricado
fabriol, fabriols – DCVB: Flabiol (Gandesa). Dels pastós lo fabriol, Serres Poes. 15. flauta que toquen los pastós
fabrique (ell) fabrica (él)
fábula, cuento, leyenda, quimera, alegoría, narrassió, relato, parábola,
chisme, bulo, patraña, parladuría, rumor
fábula, cuento, leyenda, quimera, alegoría, narración, relato, parábola,
chisme, bulo, patraña, habladuría, rumor
fabuladó fabulador
fábules fábulas
fach , fageda / lo fach pare dels Ports de Beseit / fagus = haya / ¿Qué fach, pare, sego o arrenco ? (verbo fé) haya, hayas / qué hago, padre, sego o arranco ?
fach (verbo fé) hago
fachada, fachades fachada, fachadas
fachada, fachades, (italiá faccia = "cara", faz La palabra fachada (parte exterior en frente de un edificio) viene del sufijo -ada (que ha recibido la acción) sobre la palabra "facha" y esta del italiano faccia = "cara"
facilón, fanfarrón, presumit, presuntuós, fantasma, bravucón, petulán, chulo, ostentós, matasset, perdonavides presumido, fanfarrón, presuntuoso, jactancioso, fachendoso, fantasma, bravucón, petulante, chulo, ostentoso, matasiete, perdonavidas
Facsió, facsións - bando, partit, grupo, ala, clan, camarilla,
rasgos, rostro, cara, semblán, fissonomía
Facción, facciones - bando, partido, grupo, ala, clan, camarilla,
rasgos, rostro, cara, semblante, fisonomía
factó, factós factor, factores
factura factura
factures facturas
facultat facultad
facultatiu, facultatius (meche, dotó) facultativo, facultativos, potestativo, voluntario, discrecional, opcional, libre, médico, doctor, cirujano
Fadrí, fadríns, fadrina, fadrines (latín fratrīnus) – sagal, sagala de menos de quinse añs - Diu lo Siñó: dixáu que a mí vínguen los fadríns. muchacho, muchacha de menos de quince años
fáe, fée (ell) hacía
fáem (fé), féem hacíamos
fáen, féen hacían
faena, faenes trabajo, trabajos – faena, faenas
Faeneta, faenetes Trabajito, trabajitos
fáes, fées hacías
fáeu, féeu hacíais
fáia, féa (yo) hacía
fáie, fée hacía
fáien, féen hacían
faiga (que yo) haga (que yo)
faigám hagamos
faigáu hagáis
faigue haga
faiguém, faigám hagamos
faiguera (yo) hiciera, hiciese
faiguere (ell, ella) hiciera, hiciese
faiguéren hicieran, hiciesen
faiguéres hicieras, hicieses
faiguéreu hiciéseis
fáigues hagas
fáigues  hagas
faiguéu hagáis
faixa, faixes – faixa (finca), faixeta, faixetes, faixó, faixóns faja, fajas – fincas estrechas
falaguera , falagueres – DCVB :
Atractiu que una persona té per a obtíndre de atres alguna cosa (Escrig-Ll. Dicc.).
helecho, helechos – atractivo, capacidad de halagar
falcá , falco, falques, falque, falquém o falcám, falquéu o falcáu, fálquen - falcat , falcada – yo falcaría, falcaríes, falcaríe, falcaríem, falcaríeu, falcaríen – yo haguera falcat – falcán (g) - Ficá falques daball de algo o entre dos objectes, per a aguantáls, anivelláls, etc. acuñar, calzar
Falcó , falcóns halcón, halcones
falconé (setrería, lo que casse en falcóns) cetrero, halconero, cazador con aves rapaces
falda, faldes, faldeta, faldetes falda, faldas, faldita, falditas
faldetes, faldeta, falda, faldes - a la falda, a la faldeta falditas, regazo
Falera – ánsia - estat neguitós dels cordés cuan tenen molta fam – enfermedat de les ovelles, produída per massa minjá y forsa a la sang (rasquilla castellá, modorra aragonés) – galbana - conjún de coses, persones o animals de baixa calidat. manía, tema, gusanera – galbana, modorra - bahorrina, purria
fallá fallar
Fallá – fallo, falles, falle, fallém o fallám, falléu o falláu, fállen – fallaría – fallára – fallaré – no te fallaré, som compañs (díe lo assessino de ERC fussilat a Montjuic, l´heroi dels catanazis). Fallar – no te fallaré, somos compañeros.
fallabe, falláe fallaba
fallada (una amela que no ha granat) fallada (una almendra que no se ha formado)
fallám fallarme
fállam un atra vegada ! fállame otra vez !
fallat fallado
Falle – les falles de Valénsia Falla – las fallas de Valencia
falleba, fallebes, (falloba, fallobes), del árabe: ẖallaba a través de ferrolleba – La falleba a una porta de dos fulles es la barreta que les ajunte, per dins. Barreta de ferro giratória al voltán del seu eje, que va aplicada al bastimén de una fulla de finestra o de porta y que se aguante en l'atra fulla per a tancá. Falleba - agarradero, cierre, cerradura, cerrojo
falló, enfadat, enfadada enfadado, enfadada
falordia, falória, cuento, fábula, mentira, engañ - mentira, embuste, falsedat, farsa, burla, fraude, estafa, trampa, apariénsia, invensió, embeleco, seducsió, treta, argússia, ardid, artimaña, timo, truco, picardía, confussió mentira, embuste, falsedad, farsa, burla, fraude, estafa, trampa, apariencia, invención, embeleco, seducción, treta, argucia, ardid, artimaña, señuelo, timo, truco, picardía, falseamiento, confusión
Fals, falsos falso, falsos
Falsa, falses – falsa (vore esgorfa), la part de dal de una casa. falsa, falsas – desván
falsamen falsamente
falsedat, falsedats – engañ, mentira, embuste, inexactitut, calumnia, chisme, infundio, ardid, timo falsedad, engaño, mentira, embuste, inexactitud, calumnia, chisme, infundio, ardid, timo
falsificades falsificadas
falsilla, falsilles, muixóns pareguts a les oronetes y als avións (uns atres muixóns). Falselles, falsella, falcilla (Apus apus) vencejo, vencejos (Apus apus)
faltá (no está a un puesto O insultá) faltar, insultar
falta, faltes falta, faltas
faltáe o faltabe faltaba
faltáen o faltaben faltaban
faltámos faltarnos
faltán (g) faltando
faltánli faltándole
faltará faltará
faltaríe faltaría
faltaríen faltarían
Faltat (ha) faltado (ha)
falte falta
falten faltan
falto falto
falton falten
faltón, faltona, que falte an algú Persona que insulta, insultón, insultona
fam , molta gana / A un chiquet que badalláe: - Que tens son ? - No, ting fam ! hambre, mucho apetito / a un niño que bostezaba: tienes sueño? No, tengo hambre !
Familiá familiar
família, famílies familia, familias
familiaridat familiaridad
familiarisá familiarizar
familiarmen familiarmente
familiás familiares
famílies famílias
famolengs, famolengs, famolenca, famolenques (que tenen fam, molta gana) hambriento, hambrientos, hambrienta, hambrientas – hambre = fame
famós, famosa, famosos, famoses famoso, famosa, famosos, famosas
famossíssim, mol famós famosísimo
fan hacen
fanátic, fanática, fanátics, fanátiques fanático, fanática, fanáticos, fanáticas
Fanfarró, fanfarrón, fanfarróns Fanfarrón, fanfarrones
Fanfarronada, fanfarronades fanfarronada, fanfarronadas
fang, fangs, fangot, fanguet – diu lo DCVB : del gótico fani, en una forma intermicha *fanga o *fangu que, segóns Wartburg FEW, iii, 412, podríe habés produít ya en germánic abáns de la introducsió de la paraula en terres romániques. Lo mateix autó done per segú que lo castellá fango está agarrat del catalá fang JA JA JA. Se agarre fang y se li afegíx una O, al contrari que fan Octavio y Arturo que les perden, en ves de agarrá FANGA y cambiá progressivamen la A per O. Tamé se cambie SANG del catalá a SANGRE ? fango, barro, fangos, barros - lodo, barro, légamo, limo, cieno
fantasma, fantasmes, coco, cocos fantasma, fantasmas, coco, cocos
fantasmal fantasmal
fantassía (de la ANC), fantassíes (com los Paísos Cagaláns) fantasía, fantasías
Fantástic, fantástics Fantástico, fantásticos
Fantástica, fantástiques Fantástica, fantásticas
faquines, faquíns, homes que portaben o portáen bultos, o ataúts a cambi de unes perres (al Decamerón), ganapán, costalé faquín, faquines, cargador, esportillero, ganapán, costalero
farán harán
farás harás
farchat (malfarchat com Cantinflas, malfarjat) – farjat (ben) mal fachado, mala facha – fachado (bien)
fardá fardar
Fardacho, esfardacho (sargantana = lagartija), fardachos, esfardachos lagarto, lagartos
fardellet, fardell, fardells, fardellets Fardo, fardos, hatillo, hatillos
faré haré
fare, fáre, faiguére hiciera, hiciese
farém haremos
fáren, faren, faiguéren hicieran, hiciesen
fares, fáres (que tú), faiguéres hicieras, hicieses
fáres, fares, faiguéres hicieras, hicieses
faréu haréis
fáreu, faiguéreu hicierais, hicieseis
Farfallós , farfallosa, farfallosos, farfalloses tartamudo, tartamuda
faríe haría
faríen harían
Farina , farines harina, harinas
farinera, fábrica de farina, molí, (com la de Horta de San Juan) harinera, fábrica de harina
farinetes (de farina de guíxes, sigróns) gachas
farinetes (de farina de guíxes, sigróns) – lo cuento de les farinetes gachas
farjada (mal), farjat Mal vestido, mal fachado, mala facha – fachado (bien)
farmasseútica farmacéutica
farmássia, farmássies farmacia, farmacias
Faro, faros faro, faros
farol farol
faroles farolas
farolets (per a fé lo ball dels farolets) farolillos (baile de los farolillos)
farra, juerga, parranda, jarana, jubiléu, festa, guateque, esparsimén farra, juerga, parranda, jarana, jolgorio, fiesta, esparcimiento
Farsí les burifarres rellenar
fart, farta, acontentat, acontentada – ne ña un fart en este chiquet ! harto, harta, haíto, saciado – expresión de enfado, estoy harto de este chiquillo !
fartám hartarme
fartán (g) hartando
fartanera, fartaneres – de grans fartaneres están les sepultures plenes hartazgo, comilona, “jartá”
fartánse hartándose
fartará hartará
fartarán hartarán
fartat (me hay, m´hay, m´hai fartat) hartado
fartes (tú te) tú te hartas
Fartet, fartets hartito, hartitos
farteta, fartetes hartita, hartitas
farto harto
farts hartos
fas haces
fasciná o fassiná fascinar
fascista, fascistes (de fascis latín, feix) fascista, fascistas
fasque, fáigue haga
fasquen, fáiguen hagan
fasques, fáigues hagas
fasse, fasses (de la lluna) fase, fases (de la luna)
fassí, farsí, farsimenta rellenar, relleno
fassícul, fascícul fascículo, fascículos
fássil, fássils, fássila, fássiles fácil, fáciles
fassileta facilita
fassilets facilitos
fassilidat facilidad
fassilidats facilidades
fassilitá facilitar
fassilitáe o fassilitabe facilitaba
fassilitarán facilitarán
fassilitáren facilitaran o facilitasen
fássilmen facilmente
fássils fáciles
fassiná, fasciná fascinar
fassinats, fascinats fascinados
fástic, fástics asco, ascos
fastidiá fastidiar
fastidiáls fastidiarlos
fastidiats fastidiados
fastidion fastidien
fastidiós, fastidiosos fastidioso, fastidiosos
Fastidiosa, fastidioses fastidiosa, fastidiosas
fatal, fatals fatal, fatales
Fatigá , fatigás – fatigat, fatigada – yo me fatigo, fatigues, fatigue, fatiguém o fatigám, fatiguéu o fatigáu, fatíguen – fatigára, fatigáres, fatigáre, fatigárem, fatigáreu, fatigáren – fatigaría, fatigaríes fatigar
fatigabe fatigaba
fatigánse fatigándose
fatigaríen fatigarían
fatigat, fatigats fatigado, fatigados
fatigós fatigoso
fatigosa fatigosa
fauna fauna
favó, favor, favós, favors favor, favores
favorable, favorables favorable, favorables
favorit, favorits, favorito favorito, favoritos
favorita, favorites favorita, favoritas
Fawwara, Fabara, Favara (Zaragoza) Favara en Zaragoza
fax fax
faya (fáia, féa) hacía
fé aná, empleá, usá, utilisá emplear, usar, utilizar
fe en Déu – fé algo fé en Dios – hacer algo
fé mal, yo fach mal, tú fas mal, ell fa mal, natros fem mal, vatros feu mal, ells fan mal, - me ha fet mal lo vi o lo vime – fén mal (gerundio) – faría mal, faríes, faríe, faríem, faríeu, faríen – me fa mal (ting doló) dañar, hacer el mal – me “hace” mal, tengo dolor, me duele.
fé, fach, fas, fa, fém, féu, fan – faiga, faigues, faigue, faiguém o faigám, faiguéu o faigáu, fáiguen hacer
fea, fees fea, feas
fealdat fealdad
feba (féa, faba) hacía
febré febrero
febril, de fiebre, fiebrón febril
feche, feches, fechet, fechets – A Aiguaiva se minchen lo feche crugo. - Tráure los feches - del latín vulgar *ficătum a través de la varián fecătum o fetĭcum, que ha donat origen a les formes fransés foie, italiá fegato, español o castellá hígado (cf. Wartburg FEW, iii, 491; Rohlfs Gasc. 186). Hígado – En Aguaviva se comen el hígado crudo. - Vomitar, sacar los hígados
fée hacía
fées hacías
Feis, Feix (fascis latín), feixos haz, haces
feíssim, feíssims feísimo, feísimos
feíssima, feíssimes feísima, feísimas
fel, fels (está al feche) hiel, hieles (está en el hígado)
féla hacerla
félay (an ell, ella) hacérselo
féles, féls hacerlas, hacerlos
Féli – La Feli no ha vullgut féli lo diná a Clemente. Hacerle – Feli no ha querido hacerle la comida a Clemente.
felís, felísos, elles són mol felíses feliz, felices
felísmen felizmente
Felissidat – A Beseit: la tenda de la Felissidat, a la esquerra de les escales que baixen a Vilanova. Felicidad – En Beceite, la tienda de Felicidad, a la izquierda de las escaleras que bajan a Villanueva.
felissitá felicitar
felissite felicita
felpa felpa
felpudo felpudo
fels hacerles – hieles
Feltre – manta (de feltre, fieltro) per als machos, per a evitá lo rose dels aperos (com la sária) manta de fieltro para los equinos, para evitar el roce de otros aperos.
Fem - aná fén fem - femé, femera Hacemos – fiemo, estiércol – estercolero
Femé, femera estercolero
femella, femelles, femelleta, femelletes, (femenina, femenines) hembra
femelletes hembritas
femenines femeninas
femenins femeninos
fémos hacernos
fémos hacernos
fems fiemos, estiércoles
Fému ! Hagámoslo !
fémur fémur
fémur fémur
fen (g) haciendo
Fenás - Nom de diferentes plantes gramínies que se donen seques a minjá al bestiá – fenassera, fenasseres es lo tros aon se críe heno
fenás, fenaz, fenássos, fenassera, fenasseres, herba de la família de les gramínies, de fulla dura, que sol fé poblassións als marges y ribassos y als prats secs. - fenacĕum, derivat de fēnum heno
fenaz , fenás heno
fénla haciéndola
fénli haciéndole
fénlo haciéndolo
fénlos haciéndolos
fénme haciéndome
fénmos haciéndonos
fenómeno, fenómenos, fenómens fenómeno, fenómenos
fénse haciéndose
féntos haciéndoos
fénu haciéndolo
feo, fea, feos, fees – mes feo que pegáli a un pare feo , fea
feram, ferám, paraula per a insultá a una persona, afarám, béstia de cárrega ñirviosa (neguitós, neguitosa, guit, guita) animal nervioso
Ferí - ferixco, ferixes, ferix, ferím, feríu, feríxen – feriguera, ferigueres, feriguere, feriguérem, feriguéreu, feriguéren - ferit, ferida, ferideta, feridetes – feríl herir
ferida, ferides herida, heridas
feríls herirlos
ferín (g) hiriendo
ferit, ferits - persona ñafrada, víctima de una lesió en trencamén de teixits - atacat de apoplejía, ictus, embólia, mal de esfelíssia – está ferit : está futut (inclús en resaca) herido, heridos - apoplético, paralítico
ferix hiere
ferixen hieren
ferixque hiera
ferossidat ferocidad
Ferrá – ferro, ferres, ferre, ferrém o ferrám, ferréu o ferráu, férren herrar
ferradura, ferradures – camí de ferradura, per a animals herradura, herraduras – camino de herradura, para animales
ferramén, ferramenta, ferraméns, ferramentes herramienta, herramientas
ferramenta de un macho dentadura de un mulo o equino
ferrat, ferrada, ferrats, ferrades herrado, herrada, herrados, herradas,
ferré, ferrera herrero, herrera
férrea (de ferro) férrea
Ferreríes : barri de Tortosa, aon ña un mut famós, que va en un sego, canten (lo mut sol toque) y beuen vi de Batea Ferreríes en Tortosa
ferro, ferros – fiarro a Valjunquera – fierro a Huesca hierro, hierros
Ferrocarril, tren, carril de ferro, com lo de la Val de Zafán, ara vía verda ferrocarril, tren
fértil, fértils – contrari de erm fértil, fértiles
ferum, feram, auló de animal (forta), del latín vulgar *ferūmen, ‘rastre de fiera’ (la varián *ferāmen ha donat origen a feram). - vore : pudó, tuf, corrompina hedor de animal, olor fuerte - tufo, perfume – husmo
fervor (latín fĕrvōre), ardó, caló intensa Fervor – hervor es “bull”
fes (tú) haz tú
fésla, fésles, fésu hazla, hazlas, hazlo
Féslo ! hazlo
féslos hazlos
fésme hazme
fesmessuás, inventada (fésme suá), sudorífics sudoríficos
fesmesuás (fésme suá, paraula inventada del llibre de Pedro Saputo, sudorífics, medissina per a fé suá) hazmesudar, palabra inventada del libro Pedro Saputo
fesols blangs o bonicos : marróns – vore bajoca, bajoques judías blancas o marrones
festa , festes fiesta, fiestas
féste fótre (latín fŭtŭere) – fransés: va te faire foutre jódete, a la verga, que te jodan
festechá, festejá, eixí juns, sé novios galantear, rondar, enamorar, ligar, pretender, halagar, festejar
festechabe, festejabe cortejaba
festechada, festejada cortejada
festechán, festeján (g) cortejando
festechat cortejado
festechat, festejat cortejado
festeche, festeje corteja
festechen, festejen cortejan, salen juntos
festechos, festejos cortejes
festejá galantear, rondar, enamorar, ligar, pretender, halagar, festejar
festejaben cortejaban
festes fiestas
festiu, festius festivo, festivos
festivamen festivamente
fésu hazlo
fet hecho
feta hecha
fetes hechas
fétos haceros
fets hechos
feu, féu Hacéis – hacerlo
féulos hacedles, hacedlos
féume hacedme
féumos hacednos
fi, fins, fina, fines fino, finos, fina, finas
fiá, fiás fiar, fiarse
fiabe fiaba
fiám fiarme
fiambreres, fiambrera fiambreras, fiambrera
fiansa fianza
fiarro hierro
fiarro, ferro hierro
fiát, fiat, fiada, fiades, fiáts fiarte, fiado
fíat, fíaten ! fíate
fica pon
Ficá – fico, fiques, fique, fiquém o ficám, fiquéu o ficáu, fíquen – ficaría – ficára – ficaré poner, colocar, etc
Fíca ! Pon !
ficaba ponía
ficaben ponían
ficada puesta
ficades puestas
ficáe o ficabe ponía
ficaén o ficaben ponían
ficál ponerlo
Fícal ! ponlo
ficála ponerla
fícala ponla
ficáles ponerlas
ficáli ponerle
ficáls ponerlos
ficám ponerme
fícam ponme
ficámel, ficámels (los cuernos, per ejemple) ponérmelo, ponérmelos
ficámos ponernos
Fícamos ! ponnos
ficán (g) poniendo
Fícatel y fícalay ! póntelo y pónselo
ficátos poneros
ficats puestos
fichá fichar
ficha, fiches ficha, fichas
fichats fichados
fichats, fichat, fichada, fichades fichados, fichado, fichada, fichadas
fiches fichas
fico pongo, coloco
ficon pongan
ficsió ficción
fidedigna, fidedignes fidedigna, fidedignas
fidedigne, fidedignes - fiable, de verdat, auténtic, verídic – contrari : dudós, fals y falso fidedigno, fidedignos, fiable, veraz, fehaciente, auténtico, verídico
fidelidat fidelidad
fidelíssim, mol fiel fidelísimo
fidelíssims fidelísimos
Fideu, fideus – pasta per a fé fideuá o sopa – cuan estás brut y te refregues tamé íxen fideus fideo, fideos
fiebre, febre (latín fĕbre) fiebre
fiel, fiels – latín fidēle – Fidel Castro li es mol fiel a la dona fiel, fieles
fielmen fielmente
fiels fieles
fiera, fieres fiera, fieras
fieramen, com una fiera, en fieresa fieramente
fieresa, inhumanidat, ferosidat, bestialidat, brutalidat, crueldat, agressividat, com un salvache, saña fiereza, inhumanidad, ferocidad, bestialidad, brutalidad, crueldad, agresividad, salvajismo, saña
figa, figues - Fruit del ábre Ficus carica – del latín vulgar fīca, varián de fīcus - Pedro Saputo y les tres figues - la figa de una dona : chona, pichina, vulva – Pareix mentira que un muixó entro dins de una figa higo, higos – el higo de una mujer : vulva
Figuera, figueres – Mon pare va caure de la figuera de enfrente de casa Lilo a Beseit, a la casa de les Carabines, aon van viure y teníen les vaques y la lechería (lleitería no se diu) higuera, higueras
figues higos
figura, figures figura, figuras
figurabe figuraba
figurábeu figurábais
figuráe o figurabe figuraba
figurám figurarme
figurás figurarse, representar, encarnar, simbolizar, configurar, aparentar, fingir, simular, imitar, hallarse, estar, encontrarse, contarse, asistir, comparecer
figure an este llibre figura en este libro
figures figuras
figureta, figuretes figurita, figuritas
figuréutos figuráos
figuro (me) me figuro
fijo, fíxo fijo
fil, fils hilo, hilos
fila, files fila, filas
filagarcho, filagarchos hilacho, de hilo
filera, fileres hilera, hileras
filet, filets – un filet o filete de carn es una chulla o tallada filete, filetes – chuleta, tajo
filferro, fil de ferro, filferros, fils de ferro alambre, alambres
filiasió, filiassió a un partit, per ejemple filiación a un partido por ejemplo
Fill – Ignacio Sorolla Amela es un fill de puta, en perdó de sa mare - fils de pute en fransés – Quel figlio di puttana è dappertutto italiá - filho da puta portugués, fillo de puta galego – A que sense sabé fransés, italiá, portugués, galego se entén perfectamen ? En cambi: Hurensohn en alemán – Son of a bitch, motherfucker, en inglés - кучи син en búlgaro - mac gille en gaélico escocés – вырадак en bieloruso Hijo – hijo de puta - Ese hijo de puta está por todas partes (italiano) - La palabra hijo viene del latín filius con el mismo significado. Su étimo está estrechamente relacionado con el latín felix (ver: feliz) 'fecundo' y con el verbo felare 'mamar' y con la raíz de fémina, originalmente 'la que amamanta'.
Filla, filles hija, hijas
fillet, fillets, filleta, filletes Hijito, hijitos, hijita, hijitas
fillol, fillola, fillolet, filloleta ahijado, ahijada
fills hijos
filón, filóns, una veta de carbó a la mina María Dolores de Beseit - vena, mina, yassimén, bang, bossa - chollo, ganga, negossi, breva filón, filones, veta, vena, mina, yacimiento, banco, bolsa, chollo, ganga, negocio, breva
Filósofo, filósofa, filosófic, filosófics, filosófica, filosófiques filósofo, filósofa, filosófico, filosófica, filosóficas
fils hilos
Filtrá – filtro, filtres, filtre, filtrém o filtrám, filtréu o filtráu, fíltren – filtraría – filtrára – filtraré filtrar
filtrabe o filtráe filtraba
filtro, filtros (latín filtrum) : Cos porós a través del que se fa passá un líquit per a clarificál o llimpiál filtro, filtros
fin, final fin, final
fin, final, finals final, finales
fina, fines fina, finas
finalidat finalidad
finalisá, acabá, concluí, rematá, consumá, agonisá, caducá, prescriure, extinguí, morís, diñála finalizar, terminar, acabar, concluir, rematar, consumar, agonizar, caducar, prescribir, extinguir, fallecer, morir, fenecer
Finalisada finalizada
finalisat finalizado
finalison finalicen
finalista, finalistes finalista, finalistas
finalmen finalmente
finals finales
finamen finamente
finansiada, finansiades financiada, financiadas
finansiat, finansiats financiado, financiados
finansié, finansiés financiero, financieros
Finat, finát, mort, fináts, finats, morts finados, muertos
finém (cuan) cuan morigám o moriguém finemos, muramos
finestra, finestres (latín fenĕstra) ventana, ventanas
finestres ventanas
finestreta, finestretes (vore finestró, la web del catalanista aragonés José Miguel Gracia Zapater no to la recomano) ventanita, ventanitas
finestró, finestróns, porteta de fusta de una finestra – blog de José Miguel Gracia Zapater de La Codoñera, sóssio de ómnium cultural y catalanista de pro postigo, postigos, ventanillo, ventanilla,
finet, finets finito, finitos
fingida fingida
fingides fingidas
fingíe fingía
fingín (g) fingiendo
fingit, fingits fingido, fingidos
fingíu fingís
fingix finge
fingíxco, fach vore que finjo, hago ver que
Finíssim, finíssims finísimo, finísimos
Finíssima, finíssimes finísima, finísimas
fins finos, fines
fiordo, fiordos fiordo, fiordos
fíos (no te) fíes (no te)
fique pone
fiquém ponemos
fiquen ponen
fiquéu ponéis
fiquéume ponedme
fira, fires, com la de Graus, al llibre de Pedro Saputo feria, ferias
firmá firmar
firmáe, firmabe firmaba
firmamén firmamento
firmat, firmats firmado, firmados
firme firma
firmemen firmemente
firmes firmes
firmesa firmeza
firmíssim firmísimo
firmíssima firmísima
fiscals fiscales
físic, físics físico, físicos
física, físiques física, físicas
fisonada, fisonades (de una abella, de un arreclau o arraclau), picotada, picotades punzada, pinchazo (con aguijón)
fissiología fisiología
fissiológic fisiológico
fissonomía, cara, semblán, rostro, faz, expresió, aspecte, figura, tipo, imagen, imache, apariénsia, forma fisonomía, cara, semblante, rostro, faz, expresión, aspecto, figura, tipo, imagen, apariencia, forma
fissonomista, observadó, reconeixedó fisonomista, observador, reconocedor, memorista
fístula, fístules - úlsera, llaga, abscesso, ferida interna fístula, fístulas - úlcera, llaga, absceso, herida
fita, fites, fillola, filloles hito, piedra de partición, hitos
fito fito, poc a poc poco a poco
Fixá – fixo, fíxes, fíxe, fixém o fixám, fixéu o fixáu, fíxen – fixaría – fixára – fixaré fijar
fixabe fijaba
fixada, fixades fijada, fijadas
fixamen fijamente
fixamén de tornillos fijamiento de tornillos
fixán (g) fijando
fixás fijarse
fixat, fixats fijado, fijados
fixéu fijáis
fixo fijo
flagelán, flageláns flagelante, flagelantes
flaire, auló, normalmen bona, del latín fragrare = aulorá fragancia, olor, perfume
flama de foc, flames llama de fuego
flamejá llamear, sacar llamas
flamejaben, flamejáen llameaban
flamejáe, flamejabe llameaba
flamerada, flamerades llamarada, llamarades
flames llamas
Flandi – agarrá an algú en flandi ?? coger a alguien con las manos en la masa o en una mentira
flaquejá flaquear
flaquejaben flaqueaban
flaquesa flaqueza
flare, monjo, flares, monjos (latín fratre, germá) fraile, monje, frailes, monjes
flaret frailecillo
flarets frailecillos
flat, auló, tuf y tufarrina (mala auló), corrompina (de corrómpre), pudina (del verbo putí) olfato, olor, tufo
flecha, fleches, saeta, saetes flecha, flechas, saeta, saetas
flexió flexión
flexioná flexionar
flexiono flexiono
flo flor
floc, flocs (virutes de fusta) virutas de madera
floral, florals (joc, jocs) floral, florales (juegos)
florentines, de Florénsia florentinas
florentíns, de Florénsia florentinos
floreta, floretes florecita
floretes florecicas, florecillas, florecitas
florí florecer
florides florecidas, floridas
florín (moneda), floríns florín, florines
florisque, florixque florezca
florit, florits – en moho florecido, florecidos – con moho
floronco, flloronco florúnculo
FLOS flores
flotá flotar
flotabe flotaba
flotaben flotaban
flotán (g) flotando
fluí fluir
fluíli fluirle
fluíx (fluí) fluye
fluix, fluixa, fluixos, fluixes flojo, floja
fluixa floja
fluixera flojera
fluixes flojas
Fluixes – afluixes Flojas – aflojas
fluixeta flojita
fluixetes flojitas
Fluixos – afluixos Flojos – aflojes
Fluixos – afluixos Flojos – aflojes
Fluixota, fluixotes flojota, flojotas
foc, focs fuego, fuegos
fofa, fofes – tova fofa, fofas
fofo, fofos – tou fofo, fofos
fogó, fogóns fogón, fogones
fogonada, fogonades destello, destellos, resplandor, brillo, chispazo, fulgor, centelleo, atisbo, indicio, asomo, señal
fogós fogoso
fogosamen fogosamente
fogosidat fogosidad
foguera, fogueres hoguera, hogueras
folclóric folclórico
Fóli , fóteli ! Dale !
folia, tontería, simplesa, / fool inglés / cuarteta que se cante mentre se balle Tontería – cuarteta que se canta mientras se baila
follán (g) follando
Follanius : persona que desfá los nius o agarre los ous dels nius persona que coge huevos de los nidos de las aves, o los deshace (follanidos)
follón, guirigay, galimatíes, jerigónsa, embroll, enredo, algarabía, caos galimatías, jerigonza, embrollo, enredo, algarabía, caos, follón, guirigay
fon, fons fuente, fuentes
Fonda, fondes – hostal – honda fonda, hostal, honda
fondária (fondo), profundidat profundidad
fondes fondas, hondas
Fondespala Fuentespalda
fondo, fondos - lo barrang fondo fondo, hondo – el barranco hondo
fondonada, fondo, fondonades hondonada, vaguada
fondos (dinés) fondos (dinero)
Fonética, fonétiques fonética, fonéticas
fonéticamen fonéticamente
fonoll, fonolls hinojo, hinojos
fons fuentes
Fontz, Fonz, poble de Huesca Fontz, Fonz, pueblo de Huesca
fora (si yo) si yo fuera
foradá horadar, agujerear
foradáen, foradaben horadaban, agujereaban
foradat, foradats agujereado, agujereados, horadado
foradet, foradets, foraét, foraéts agujerito,agujeritos
forasté, forastera, forano, forana (de fora), forastés, forasteres, foranos, foranes (de fora) extranjero, de fuera, forano
forat, forats agujero, agujeros
forca horca
forcacha de un ábre, aon se obrin dos branques o rames la forcacha (horca) de un árbol, donde se abren dos vergas o ramas
Forcó, per a tallá romigueres en fals horca pequeña para cortar zarzas con hoz
fore fuera, fuese
fórem, siguérem fuéramos, fuésemos
fóren fueran, fuesen
forense, forenses forense, forenses
fóres fueras, fueses
fóreu fuérais, fuéseis
forga, forgues, pallissa, pallisses pajar, pajares
forigó, forigóns (vore forat y cau) hueco, huecos, agujero, agujeros
formá formar
forma, formes forma, formas
formabe formaba
formaben formaban
formache, formaches – fransés fromage queso, quesos
formada, formades formada, formadas
formáe, formabe formaba
formáen, formaben formaban
formal, formals formal, formales
formalidat, formalidats formalidad, formalidades
formalmen formalmente
formals formales
formán (g) formando
formánla formándola
formánli formándole
formassió, formassións formación, formaciones
formassió, formassións formación, formaciones
format, formats formado, formados
formatiu, formatius, sicle formatiu de grado superió (FPII de abáns) formativo, formativos
forme (ell) forma
formém formamos
formén, blat, del latín frumĕntum, Formenta es una masada puján de Beseit a Fredes - Cascun blat de què's fassa pa és menys convenient e notritiu que lo forment, Albert G., Ques 4 trigo (candeal)
Formenta, masada de Beseit a Fredes, lo nom ve de fromén, blat, frumĕntum latín Formenta
formes formas
formiga, formigues hormiga, hormigas
formigué, formigués (de formiga), forat, refugi, gentío, aglomerassió de gen – formigués de lleña (per a fé abono) Hormiguero (de hormiga), agujero, refugio, hoyo, orificio, abertura, hervidero, gentío, muchedumbre, aglomeración, masa, enjambre – de leña, para hacer abono vegetal
formiguejáen, formiguejaben hormigueaban
fórmula, fórmules fórmula, fórmulas
formulari, formularis formulario, formularios
forn,forns (fŭrnu latín) horno, hornos
Fórnols (Fornos escribíe Braulio Foz) Fórnoles
forques horcas
forra, buida vacía
forrada, forrades forrada, forradas
forrat, forrats forrado, forrados
forres, buides vacías
Forrollat (de ferro): Barreta de ferro que va aguantada a una porta o finestra per dos argolles y que, fénse rellissá per un agarradó, se fique per un dels seus extrems a una argolla o forat que ña al bastimén o a l'atra fulla, y tanque així en fort la porta o finestra. cerrojo
forsá forzar
forsa, forses fuerza, fuerzas
forsám, forsém forzamos
forsaríe forzaría
forseguera, molta forsa mucha fuerza
forsuda, forsudes forzuda, forzudas
forsut, forsuts forzudo, forzudos
fort fuerte
fort , forta , forts , fortes fuerte, fuertes
fortalesa, fortaleses fortaleza, fortalezas
fortín, fortíns (de Cabrera a Beseit) fortín, fortines
Fortó, auló forta, ferum hedor, olor fuerte
fortot, fortots fuertote, fuertotes
fortuna, fortunes fortuna, fortunas
fosa, foses, fossa, fosses (fuesa a Pedro Saputo) fosa, fosas
fosá, fossá, sementeri cementerio
fosc, oscur, foscos, oscurs oscuro, oscuros
fosca, oscura – fosques, oscures – a fosques oscura, oscuras – a oscuras
foscó, escurina, oscurina oscuridad
fosforito fosforito
fosques (a) oscuras (a)
fossá, fossás, sementeri, sementeris cementerio, cementerios
fóssil, fóssils Fósil, fósiles
fot (fótre) Jode + muchos más significados
foto, fotos foto, fotos
fotografía, fotografíes fotografía, fotografías
fotografiá, retratá fotografiar, retratar
fotografiades fotografiadas
fotografiála fotografiarla
fotografián (g) fotografiando
fotografiat, fotografiats fotografiado, fotografiados
fotográfic, fotográfics, fotográfica, fotográfiques fotográfico, fotográficos, fotográfica, fotográficas
fotografíes fotografías
fotografíon fotografíen
fotógrafo, fotógrafos fotógrafo, fotógrafos
fotos fotos
fotrá joderá
fotrán joderán
Fótre, fótres – fé fótre – fótre un bot – te fotré – fotrás, fotrá, fotrém, fotréu, fotrán – futut, futuda, fotut, fotuda – fotría, fotríes, fotríe, fotríem, fotríeu, fotríen – foteguera, fotegueres, foteguere, foteguérem, foteguéreu, foteguéren – haguera futut , me haguere futut un percut lo cor si haguera vist aquell llop. Joder + otros significados
fótrel joderlo
fótreli joderle
fotrém (la) joderemos (la)
fótres joderse
fótresseli damún metérsele encima
fótret, fótet joderte, jódete
fotría jodería
fotríen joderían
fots Jodes + muchos otros significados
fotut, futut jodido, jodidos
fotuts, fututs jodidos
fracás, fracasos fracaso, fracasos
fracasat, fracasats fracasado, fracasados
fracsió, fracsións fracción, fracciones
fracsionás fraccionarse
fractura, fractures (latín fractūra) fractura, fracturas
fragánsia (latín fragrare = aulorá), fragánsies fragancia, olor, perfume, fragancias, olores, perfumes
frágil, frágils, frágiles (elles) frágil, frágiles
fragilidat fragilidad
fragmén, fragméns fragmento, fragmentos
fragor fragor
fragrán fragrante
fragrantíssim fragrantísimo
fragrantíssima fragrantísima
frailisme (de Pedro Saputo) frailismo
francamen francamente
Franciscano, franciscáns franciscano, franciscanos
franja, franges, la franja del meu cul, entre les molles del cul ting una franja franja, franjas
franquesa, sé franco (pero no Paquito lo caudillo) franqueza, ser franco
Fransa Francia
fransés, fransesa francés, francesa
fransesos franceses
frasse, frasses frase, frases
Frassota, frasota, frassotes, frasotes frase (peyorativo)
fraternidat, germanó, germandat fraternidad, hermandad
freática, freátiques (capes de aigua) freática, freáticas
frechidet, fregidet – un chiquet de La Fresneda frito, “fritito”, mote de La Fresneda
frechideta, fregideta – una chiqueta de La Fresneda frita, “fritita”, mote de La Fresneda
frechirán, fregirán freirán
Frechits (a la paella) – mote de La Fresneda – fregits, frigits Fritos – mote de La Fresneda
frecuén, en frecuénsia, frecuéns frecuente, frecuentes
frecuenmen, en frecuénsia frecuentemente
frecuénsia frecuencia
frecuentá frecuentar
frecuentabe, frecuentáe frecuentaba
frecuentaben, frecuentáen frecuentaban
frecuentán (g) frecuentando
frecuentat, frecuentats frecuentado, frecuentados
freda, fred, fredes, frets fría, frío, frías, fríos
fredamen fríamente
Fredó – fa fredó Frío – da miedo
Fregá – frego, fregues, fregue, freguém o fregám, freguéu o fregáu, fréguen – fregaría – fregára – fregaré fregar, restregar
frega, fregues, fricsió, massaje friega, friegas, fricción, masaje
fregadó, fregadora fregadero, fregadera
fregí, fregixco o frixgo, fríges o fregixes, fríx o fregix, fregím, fregíu, frígen freir
fregida frita
fregides fritas
fregidora, fregidores freidora, freidoras
freginal, friginal, freginals, friginals – a Beseit están prop del primé depósit, a ma esquerra puján freginal, freginales
fregínse friéndose
fregirán freirán
fregiríen freirían
fregit frito
fregix fríe
frego friego
fregues friegas
freixera (ábre) fresno (árbol)
frená frenar
frenáe, frenabe frenaba
frenáen, frenaben frenaban
frenán (g) – Fernando está frenán pero lo coche no s´ature (no se pare) Frenando – Fernando está frenando pero el coche no se para (aturar en aragonés = parar)
frenat, frenats, frenada, frenades frenado, frenados, frenada, frenadas
frenessí (abalot, neguit) frenesí (alboroto)
frenétic, frenétics frenético, frenéticos
frenéticamen frenéticamente
freno freno
frenólogo, frenólogos frenólogo, frenólogos
Frenos – que tú frenos Frenos – que tú frenes
frente, enfrente, enfrón, en fron frente a, enfrente
fresc, fresquet fresco, fresquito
fresca, fresques, fresqueta, fresquetes fresca, frescas, fresquita, fresquitas
frescales frescales
frescó, fresqueta frescor, fresquito, fresca
frescoreta frescorcilla
frescos frescos
fresques frescas
fresquet fresquito
fresqueta fresquita
fresquets fresquitos
fresquíssim, fresquíssims fresquísimo, fresquísimos
fresquíssima, fresquíssimes fresquísima, fresquísimas
fréstec, fréstega – furo – poc agradable Huraño – poco agradable
fret, fred, freda, frets, freds, fredes (Fredes, poble dels Ports de Tortosa-Beseit, a Castelló, aon está lo Tossal del Rey) frío
frigorífic, frigorífics frigorífico, frigoríficos
friolera, friolereta (geleres) Friolera, friolerilla
friolero, geleres friolero
frivolidat frivolidad
frix o fregíx fríe
fríxguen frían
fron frente
frondós, frondosos frondoso, frondosos
frondosa, frondoses frondosa, frondosas
frugal frugal
frugalidat frugalidad
fruit, fruits fruto, frutos
fruita, fruites fruta, frutas
Fruitera frutera
fruitería, frutería frutería
fruites frutas
fruits frutos
frustrassió frustración
fruta, fruita fruta
frutal, ábres frutals, ábres que dónen fruita frutal
frutero (no se sol di fruité) frutero
Fuch ! (fugí) Fuera, huye, (huir) !
fúchen, fúgen huyen
Fuchí , fugí huir
fuet, fuets – de minjá, espetec – com una suriaca o látigo fuet, fuets – de comer – como un látigo
fuga, fugues - fugida, fugides fuga, fugas – huida, huidas
fúgen huyen
Fugí – fuchgo, fuges (fuches), fuch, fugím (fuchím), fugíu (fuchíu), fúgen (fúchen) – fugiría, fugiríes, fugiríe, fugiríem, fugiríeu, fugiríen – fugit, fugida – fuchguera, fuchgueres, fuchguere, fuchguérem, fuchguéreu, fuchguéren – haguera fugit – la fugida de Puigdemont va sé mol escandalosa huir
fugida, fugides huida, huidas
fugíe huía
fugíen huían
fugín (g) huyendo
fugit huído
fugitiu, fugitius fugitivo, fugitivos
fugitiva, fugitives fugitiva, fugitivas
fulla, fulles hoja, hojas
fullarasca hojarasca
fulleján un llibre hojeando
fulleta, fulletes hojita, hojitas
fum, fums humo, humos
fumá fumar
fumada, fumat (fotuda, fotut) jodido, jodida
fumadero, fumaderos fumadero, fumaderos
fumadó, fumadora fumador, fumadora
fumadós fumadores
fumán (g) fumando
fumarrina, fumarrines mucho humo
Fumarro , sigarro cigarro
fumat ahumado
fumejá humear
fumejada ahumada
fumigá fumigar
fumiguen fumigan
fums humos
funda, fundes funda, fundas
fundada, fundades fundada, fundadas
fundadamen fundadamente
fundamén, fundaméns fundamento, fundamentos


fundamental, com la boina, que es funda mental, com la que porten Arturo Quintana Font o Héctor Moret Coso – fundamentals fundamental, fundamentales
fundamentals fundamentales
fundassió, fundassións fundación, fundaciones
fundat, fundats fundado, fundados
fundí fundir
fundix funde
funeral, funerals funeral, funerals
funeraria, funeraries funeraria, funerarias
funsió, funsións función, funciones
funsioná funcionar
funsionáe, funsionabe funcionaba
funsionáen, funsionaben funcionaban
funsionamén, (funsionaméns) funcionamiento, (funcionamientos)
funsionán (g) funcionando
funsionari, funsionaris, funsionaria, funsionaries, persones que ténen una funsió, pero no de teatro. funcionario, funcionarios, funcionaria, funcionarias
funsionat funcionado
funsione funciona
funsionen funcionan
Fura – animalet com la mustela (furo) Huraña – hurón, mustélidos (huraño)


Furgá, furgás – fúrgo, fúrgues, fúrgue, furguém o furgám, furguéu o furgáu, fúrguen – furgára – furgaría - furgaré – vore burchá hurgar, hurgarse
furgaben, furgáen hurgaban
furgánse lo nas hurgándose la nariz
furgará hurgará
furgo hurgo
furgó, furgóns furgón, furgones
furgoneta, furgonetes furgoneta, furgonetas
furia, furies furia, furias
furién, furienta, furiéns, furientes – enfadat – mol depressa enfurecido, enfurecida, enfurecidos, enfurecidas – muy deprisa
furies furias
furigaña, furigañes, forigaña, forigañes, forigañ, forigañs, murall, muralls, bufadó, bufadós, rateta, ratetes de monte Topillo – DCVB : TALPÓ
furiós, furién furioso
furiosamen furiosamente
furor, furia furor, furia
furos huraños
fúrsia, fúrsies furcia, puta
furtá, robá, mangá hurtar, robar, mangar
furtáli hurtarle
furtare hurtara
furtat hurtado
furtiu, furtius, furtivo, furtivos furtivo, furtivos
fusselaje fuselaje
fusta, fustes – Varilla flexible, recuberta de tela o cuero y a vegades rematada per una trensa de “tiento” o una aleta de cuero, que se emplée per los jinetes per a espolejá a les seues montures. - vore surriaca madera, maderas
fusté, fustés – fusteret a Beseit carpintero, carpinteros
fusteta, fustetes maderica, maderita, madericas, maderitas
fútbol (peu + pilota, foot + ball) fútbol
futbolín, futbolíns futbolín, futbolines
futur, futuro futuro
Futura, futures futura, futuras
futut, fotut, futuda, fotuda jodido, jodida