Mostrando entradas con la etiqueta Mesquí. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Mesquí. Mostrar todas las entradas

jueves, 24 de agosto de 2017

roín, roína, roíns, roínes

roín, roína es una persona dolenta en dialecte catalá, mala en castellá.
Plural: roíns, roínes.

"Les persones que sempre están rién, o sen enriuen seguit, són mes amables y pures de cor." 

roín , roína es una persona dolenta en catalá , mala en castellá.

Yo estic dolén es jo estic malalt en catalá normatiu, yo estoy enfermo en castellá. A Tortosa están en perill moltes paraules.

ROÍ ROÍN, -ÏNA (o -ÍNadj. 

|| 
1. Miserable, escàs de qualitats; raquític (mall.); cast. mezquino,  (como alguno del Mezquín) ruínArnaut se trobà en son lit roy [sic] e mesquí e pobre, Eximenis Terç, c. 111. Jo, en que sia petit y roí, hi voldria un arrap, ab vós, Alcover Rond. ii, 30. La Natura per tu es demostrà molt ruïna, Bergue Fables 81.

|| 2. Dolent, que no és bo (en sentit material o moral); cast. malo
Evitar de dir... cosa ruina per dir ruín cosa, Pau Regles 216. Veureu les estranyes e roines viandes, Ramon Lull Blanquerna. 6. Una vil hosta, royn, disposta a puteriaSpill 3284. Moltes voltes li esdeué que elegeix lo més rohín, Tirant, c. 86. Deueu tenir rohín luquet, Somni J. Joan 262. O és de la metcha roín lo cotó, Proc. Olives 440. La major part dels dits caualls esser molt ruhins, doc. a. 1576 (BSAL, vii, 48). Ruhín bugada se ha fet, Pou Thes. Puer. 152. Guarda-los bé de tentacions indignes, de pensaments rohins, Llorente Versosi, 167. Ell ha estat roí sempreCasp Proses 105. Propi dels darrers dies de l'hivern que són els més roïns, Valor Rond. ii, 52. En aquest sentit tan ample, de ‘dolent’ en general, roí roín s'usa a tot el País Valencià

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Mela

|| 3. Xiscló, cavall que només té un testicle (Barc., ap. BDC, xxii, 199).
Roí (escrit també Ruí Rohí): llin. existent a Hostalric, Peratallada, Maçanet de la S., Vilanant, Calella, Mataró, Terrassa, etc.


Refr.
—a) «A roí, roí i mig»: significa que quan algú vol obrar de manera indecorosa, cal que trobi algú altre que el tracti a ell de la mateixa manera.

—b)
 «Parlant del roí, vet-el-aquí»: es diu quan, parlant d'algú que estava absent, compareix aquest per casualitat.

—c)
 «Roí amb roí, que així casen a Masquefa»: vol dir que convé que els matrimonis es facin entre persones de la mateixa classe social perquè siguin ben avinguts.

—d) 
«Qui és roín en sa casa, roín serà allà on vaja»: significa que per a mostrar bona educació davant els altres, cal observar les regles de l'educació en privat (val.).

—e) 
«Més val poc i bo, que molt i roín» (val.).

—f)
 «Més val roín conegut, que bo per conèixer» (val.).

—g)
 «Roín vindrà, que bo et farà»: vol dir que quan ens queixem d'algú que ens sembla dolent, hem de tèmer que sigui substituït per un altre que sigui pitjor. (Com Monclús y Quintaneta a la Ascuma)

—h)
 «El porc més roín menja el millor aglà»: es refereix a aquells que obtenen càrrecs o honors que no mereixen.

Francho Nagore Laín, aragonés, fabla, fablante, fablans

    Var. form.: 
roví, -ina (Una gent tan baixa i tan rovinaAlcover Cont. 303).
    Fon.: 
roí, roín, ruí, ruín (val.); roví (mallorquí).
    Intens.: 
roïnàs
roïnassa; roïnet, -eta; roïnotroïnota; roïníssimroïníssima.
    Etim.: 
d'una forma de llatí vg. *ruīnus, mat. sign. ||1, 2, bastida damunt ruīna.

Podium montibus tamé es roín. Y té un pel que pareix un niu de sigüeñes.

Carles Puigdemont, Karles, Charles, Carlos, Carlitos, Charlie, Podio de Monte, Podium montibus

jueves, 23 de marzo de 2017

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera

https://finestro.wordpress.com/about/

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera
En () com se diu a La Codoñera, algunes paraules en cursiva són catalanades de Pep Miquel.

Nascut (o naixcut) a la Codoñera (la Franja del meu culTeruel) —a la vall del Mesquí, afluent del Guadalop i aquest (este) de l’Ebre, a dues (dos) passes del Matarraña— l’any 1941, a la carrera anomenada lo Carreró, rebatejada com Calle Oriente, núm. 5 (avui és la farmàcia), una hora abans de començar els (los) Despertadors de la Verge (Virgen) de Loreto (cants tradicionals molt matiners al voltant de la vila).
Els (los) meus pares, lo Pascual i la Felisa, ja (ya) eren grans quan vaig arribar a aquest món (an este). Mon pare (va) treballà de mosso de ferrer fins (hasta) que es (se) va casar, després (después) al camp, com gairebé (casi) tothom a una vila menuda d’oliveres, de blat i de vinya. Ma mare va cosir molts i molts de pantalons, camises, bates, xambres i vestits, durant més de quaranta anys.
Fins (hasta los) als tretze anys vaig anar a l’escola de la Codoñera. En començar el primer dia, ja sabia llegir: me n’havien ensenyat ma germana i mon germà, amb (en) guix (alchés) i sobre una petita (menuda) pissarra que penjava (penjae) a la vora de la llar de foc, sotjada per un ben fumat Sant Miquel matant el drac. Només deixava (dixava) d’anar a escola un dia a l’any, lo dia de matar lo gorrino
A les vacances (vacassións) ajudava una mica en els (los) treballs del camp, però sense gaire entusiasme. Tenia assignada una tasca (faena), per a mi molt important, en aquells temps: tenir cura (cuidado de) que no hi faltés (faltare) palla a la pallera de les bèsties, a dins de casa. L’esmentada tasca (la dita faena) comportava (comportae) haver de baixar un sac de palla, des de la palliça a la pallera, cada dos dies. A voltes, acompanyant-me algun amic i aprofitant els últims raigs de sol de les tardes hivernenques (d'hivern), asseguts (assentats) damunt del sac de palla, a la porta de la palliça, calculàvem arrels segones i, fins i tot, (hasta) cúbiques. L’endemà (en son demá) el (lo) mestre ens (mos) felicitava (felissitae).
L’estiu de l’any 1955, ajudat per en Blas Sancho, advocat (abogat) i músic de la Codoñera, vaig preparar el primer curs del batxillerat. Els cursos següents (los cursos siguiéns) els vaig fer al col·legi (colegio) San Valero dels Escolapios d’Alcanyís, treballant com a fàmul, fins el curs (quinto) 5è. El 6è (lo sexto) i preuniversitari, barrejant ciències i lletres, a los Píos (Escola Pia) de Logroño i sota (en lo) el mateix règim de treball.
En trencar els estudis, entre els 20 i 21 anys, vaig treballar com a secretari accidental dels ajuntaments de Cascante del Río i Valacloche, província de Teruel. 

Una curiositat (curiosidat): en arribar a Cascante em sorprengué (me va sorpendre) que no hi havia edifici de l’Ajuntament, l’havien enderrocat (tombat), i les pedres i teules repartides entre tots els veïns; una torrentada se’ls havia endut mig fossar i la guàrdia civil em demanà (me va demaná) consell per (a) canviar l’alcalde de Valacloche (encara era lluny la democràcia). / Pero no dieu los catalanistes que NO ña democrássia a España? Aclarixte, Pep Miquel /
Com era jove, era prop de la capital —Teruel— i una mica més eixerit que la resta dels sol·licitants, l’Organización Sindical Española em va atorgar (otorgá) una beca de Col·legi (colegio mayor) Major, l’única que es donava (se donae) en tota la província. 

Cinc anys a Madrid estudiant ciències econòmiques, els anys 1963-68 a l’antiga Facultat de la Carrera de San Bernardo, anys de revolta d’estudiants a l’España franquista (maig del 68). Com a residència: el Col·legi major San Juan Evangelista, el col·legi més progressista de l’España d’aquells temps (així se’n deia). 
Amb (en) classes i algunes hores d’estudi, enmig (al mich) de conferències, vagues, (huelgues) manifestacions, teatre, protestes i unos vinos, transcorregueren (van passá o van transcorre) els anys de la llicenciatura.
Des de l’any 1969 he (hay) treballat a l’empresa privada com a economista, gairebé (casi) sempre en (a) multinacionals. Primer en una holandesa, després en una anglesa (inglesa) i quasi (casi) vint anys en una francesa, com a cap del Departament Financer (finansié)-Administratiu. Tres o quatre anys a Madrid i la resta a Barcelona. Ara sóc un jubilat dels treballs administratius remunerats.
Unes festes de Sant Cosme i Sant Damián a la Codoñera, vaig conèixer (a) la María del Carmen, la meua dona —ara psiquiatra infantil—, vivia (vivíe) a Esplugues de Llobregat.

Al cap d’un temps ens vàrem (mos vam) casar a Sant Just Desvern. Casualment, encara estem vivint a la vila d’Esplugues, tocant a Sant Just, on (aon) els garrofers veuen el mar. Hem (ham) tingut una filla i un fill, els quals (los cuals) (van passá) passaren per l’Escola de l’Ateneu i després per la del Montseny de Sant Just. Des del 2002 tenim un nét que es (se) diu Damià (hauria de demanar als de l’Ajuntament de la Codoñera que el facin (lo faiguen) fill adoptiu de la vila: mai, que (se recordo) es recordi, no ha hagut (ñagut) cap Damián a la Codoñera, malgrat (i aixó) que és un dels sants patrons). Hem (ham) viatjat pel món i hem gaudit (disfrutat) raonablement de la vida. 
(A) l’any 1.995 vàrem (vam) comprar una casa a la Codoñera —casa gran— per (a) omplir-la de mobles, eines (ferramentes) del camp, claus, ribots, discs (discos) de vinil, música i d’estades quan arriba (arribe lo) el bon temps. 

He (hay) passat moltes estones (mols ratos) restaurant mobles vells i objectes diversos. La meua afició per la restauració no ha estat (sigut) impediment perquè (per a que) m’interessés (me interessara) per la pintura contemporània i les arts plàstiques en general, com a espectador encuriosit.
L’agost del 2016 va morí mon germà a la Codoñera que (va) treballà al camp fins (hasta los) els 83 anys. 

Vivia (vivíe) al Carreró, tenia (teníe) sempre un bon vi de raïm (garnacha) garnatxa i els millors (los millós primentóns) pebrots. La germana va morir fa uns quants anys. A un avi (yayo) meu li deien (díen) lo Roig, també (tamé) a mon pare, però (natres) nosaltres vam perdre el malnom (/creutu). L’avi per part de mare (va) treballà de pelaire i li deien l’oncle (lo tío) Manolet (un any va anar a treballar a Barcelona i, com no tenia diners ni coneixia el camí, ho va fer a peu seguint la via del tren).
L’any 1999, fi de segle (siglo) per a alguns, m’esclatà el desig i la necessitat d’escriure poesies, no sé pas per què, ni com; i a (ademés) més, en català de la Codoñera, cosa que mai havia fet abans; tampoc no ho havia fet, per (a enténdremos)  entendre’ns, en català convencional, ni tan sols en castellà. En tinc (ne ting) unes quantes recopilades sota els següents títols:
Fets i temps de la Codoñera (publicat el 2005)
Davall d’una olivera em rascava els collons (publicat el 2002)
Pasqual Andreu, lo Florit. Lo Floro en vers (publicat el 2011): un bandoler ben famós a l’època.
I uns altres poemaris més, en català estàndard:
Finestrons i finestretes, espío a les veïnetes (publicat el 2004)
Vers a vers a Barchinona (publicat el 2005): Premi Guillermo Nicolau 2004 del Govern d’Aragó.
XXXIII poemes. Reflexions i abstraccions mentre em rasco els collons (publicat el 2005)
Dietari en groc per la llibertat dels presos polítics (publicat el 2008 ): Premi Guillermo Nicolau 2007 del Govern d’Aragó.
Si les pedres parlaren…/Si las piedras hablasen… (publicat el 2008).
Obra col·lectiva/Antologies/Revistes
Seleccions Histocat. Publicació periódica d’història i pensament nazional (núm. 1, setembre 2008)
Lletres de casa. Antologia de poetes ebrencs al Serret Blog (2009)
Galeria ebrenca. Autors i autores de l’Ebre (2009) 
Roda la mola. Poesia del Baix Aragó de llengua cagalana dels orígens als nostres dies (2010)
L’Arbreda ebrenca. Recull de relats (2010)
VI Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar
VII Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar
Part del temps lliure dels anys 2003 i 2004 el vaig dedicar a arranjar finestres velles de la Codoñera, plenes de pols, brutícia i anys. El resultat va ser el conjunt d’obres plàstiques on es barregen enjogassadament els sentiments, la fusta vella, la fotografia i els poemes, sota el títol “Finestrons i finestretes”. L’exposició ha estat presentada a la Codoñera, Fraga (Palau Montcada-Biblioteca), Vall-de-roures (Casa de la Cultura), Saragossa (Biblioteca de Aragón i Fira de Mostres), Tortosa (Museu de l’Ebre), a algunes petites viles de la Franja del meu cul com Bellmunt de Mesquí i a Barcelona (Biblioteca Jaume Fuster de la Vila de Gràcia). També estar exposada a Sant Just Desvern (Can Ginestar).

En tot allò que he escrit m’ha ajudat força l’amic Artur Quintana i Font

En tot allò que he escrit m’ha ajudat força l’amic Arturet Quintaneta y Fuentecica —president d’Iniciativa Cultural de la Franja, filòleg i investigador i, des de fa uns anys, membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans— i l’Associació Catalanista del Matarranya, amb seu a Calaceit, de la qual vaig ser president d’ençà el mes de gener de 2007 fins febrer del 2011. Aquesta associació té com a objectiu la defensa de la cultura i la llengua catalana a la Franja d’Aragó. Sóc soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Col·laboro regularment en la revista Temps de la Franja del meu cul i en la columna “Lo Cresol” al Diario de Teruel des del gener de 2006. Aquesta i “Viles i Gents” de La Comarca d’Alcanyís són les úniques que es publiquen, per ara, en dialècte occitan catalan en tot l’Aragó. També escric en castellà a La Comarca d’Alcanyís i al Diario de Teruel. El dia 26 de desembre del 2007 vaig obrir el bloc, a Internet: Lo Finestró, el qual ha rebut més de 160.000 vistes fins el 31 de desembre del 2016.
I tinc acabades quatre col·leccions d’obres plàstiques (tècnica mixta d’acrílica i altres sobre fusta): “Versos en color” —presentada a la Torrocella/Torrecilla de Alcañiz, juliol 2011—, “De la cuina al marc”, “Evolucions i pedassos”, “Vencills” i “Marcs vells”. Treballo en noves obres de pintura.
No voldria acabar sense manifestar una altra de les meues grans aficions: escoltar música. Sóc un vinilòfon, més audiòfil que melòman i valvuler recalcitrant. “Com els tríodes no hi ha res i entre tots, el 300 B” acostumo a dir, encara que no hi tinc els 300 B. Jazz, folklòrica sud-americana, clàssica, experimental i gairebé totes les altres, per aquest ordre. Per a la clàssica m’agrada més l’Auditori de Barcelona i també el Palau de la Música.


I encara una cosa més: el meu esperit en gaudeix força cada dia, de Barcelona, de la cultura catalana i de la nostra llengua. Tanmateix, em sento plenament aragonès, amb profundes arrels i per necessitat vivificant, tot i que cada dia un xic més català. / No cal que u juros /
Afegitó:
Ara al 2016, amb la Maricarme, freqüentem força els teatres de Barcelona, per sobre de tots, el Lliure i viatgem tan com podem. També vull dir que amb el transcurs del temps he perdut interès per l’Aragó —no per les seues llengües— i l’he guanyat per Catalunya

Soc soci d’Òmnium Cultural i de l’ANC



Soc soci d’Òmnium Cultural i de l’ANC.

La música, el teatre, els viatges i el blog són les activitats a les que hi dedico més de temps. He fet i faré lectures recitades del meu llibre Pasqual Andreu, lo Florit a instituts d’Esplugues. 
Molt de quan en quan anem a La Codoñera.