Mostrando entradas con la etiqueta vencill. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta vencill. Mostrar todas las entradas

miércoles, 26 de septiembre de 2018

Lligassa, vensill

Aragonés : Ligarzo, ligarza. Atadura de la gavilla con la misma mies.


Lligassa a Beseit pot sé un NUGO, o un VENSILL.

El tío Pascual de Simforosa lligant el vencill.


El tío Pascual de Simforosa lligant el vencill.

DCVB:
VENCILL m. 
|| 1. Lligall fet d'un manoll de brins d'un cereal o d'espart, i a vegades de sarment, per a lligar les garbes quan seguen; cast. vencejo, tramojo. 
Es pràctica molt seguida la de lligar vencills als troncs, 
Serra Calend. folkl. 176. 
|| 2. Corretgeta que lliga el mantí amb el vergueró de la batolla (Puigcerdà).
    Var. form. 
dial.: vencí, vencís, vincell.

    Fon.: 
vənsíʎ (Valls, Reus); bənsíʎ (Rosselló, Conflent, Cerdanya, Ripollès, Solsona, Igualada, St. Martí SG, Sta. Col. de Q.); bensíʎ (Pont de S., Tremp, Urgell, Ll., Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Morella, Val., Gandia); vensíʎ (Calasseit, Cast., Sueca, Alcoi, Pego, Sanet); benzíʎ (Llucena); bɛnsíʎ (Guardamar); bənsí (Ripollès, Empordà, Berguedà, Vic, Vallès); bənzí (Vilafr. del P.); vənsíј, vənsí (Mall.); vənsís (Mall., Men., Eiv.); binséʎ (Bonansa).

    Pl.: 
la forma normal és vencills, però de la forma dialectal vencís s'ha format un plural vencisos.

    Intens.: 
vencillet, vencillot, vencilló.

    Etim.: 
del llatí vg. *vincīcŭlum, VINCULO ‘lligam’ (derivat de vincire, ‘lligar’). La forma
ribagorçana 
vincell ve d'una forma llatina *vincĭcŭlum amb tònica breu (la mateixa que ha donat en cast. vencejo).


martes, 25 de abril de 2017

caballó, caballons

caballó, caballons

menos cassá pokemons y mes cavá caballons, que estéu agilipollats, copón.
menos cassá pokemons y mes cavá caballons, que estéu agilipollats, copón.

|| 1. La part principal de l'albarda, que es compon dels dos arçons de fusta i un encoixinat de palla coberta de cuiro (Calasseit). Damunt el cavalló va la pell on cavalquen o carreguen. 

|| 
2. Crestall o llom de terra entre dos solcs de sembradura o de reguiu, o entre dues taules d'hort (Oliana, Bellpuig, Ll., Pradell, Massalcoreig, Fraga, Calasseit, Gandesa, Maestrat, Cast., Val., Sueca); cast. caballón, camellónLos quals barranchs eres e cavallons de les dites salines per causa d'alluvions d'aygues eren enrunats e desfets, doc. a. 1470 (Arx. Gral. R. Val.). Fa-hi cavallons | ab alerons, Spill 14798. 
Un cavalló tort, el farà desfer sense mirament, Pasqual Raval 2. 

|| 
3. Carena de la teulada (Artesa, Massalcoreig, Fraga, Calasseit, Gandesa, Llucena, Val., Sueca, Alcoy, Pego, Benidorm); cast. caballete. 

|| 
4. Filera de teules cobertores (Capçanes, Sueca). 

|| 
5. Munt de cert nombre de garbes (generalment deu) que es forma així com van segant i es deixa enmig del camp per a esser carregat després en haver de garbejar; cast. tresnalEn els documents antics trobam també el mot cavalló amb el significat de ‘feix de palla’. De cols spinachs albergínies de cauallons e de totes altres ortalices sia donada delma, Jaume I, Sent. La pexera que en lo comensament serà feyta de rama e lenyes e cavalonsdoc. a. 1315 (RLR, xxx, 274). Decem octo cauayons ordeydoc. a. 1388 (BSAL, xi, 182). On age garbes ne cauayons, Ordenacions de Valls, a. 1390. XVI cauayons de li,doc. a. 1456 (BSAL, iv, 10). Cent caualons de pala poc més o menys, doc. a. 1461 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Per nou cavallons de palla a raó dos sous y deu lo cavalló, doc. a. 1469 (arx. convent Concepció, de Palma). 
En pendrem dels cabayons [sic] y també un xich de las garbas
Milà Rom. 329. A quasi totes les regions catalanes s'entén per cavalló un munt de deu garbes; però aquest nombre no és absolutament fix, car també es fan cavallons d'onze garbes (Puigcerdà), de tretze (Pla del Llobregat) i fins de disset (Ordino).

|| 
6. Conjunt de deu vencills per a lligar garbes o altres coses (Mall.). 

|| 
7. Desena; conjunt de deu coses, especialment de figues o altra fruita (Maestr., Val.). «M'hai minjat tres cavallons de figues» = trenta figues (Benassal).

Fon.: 
kəβəʎó (pir-or., or.); kəβəјó (Plana de Vic, Empordà, Pobla de L.); kaβaʎó (occ., Val).; kavaʎó (Cast., Al.); kəvəјó (mall., Eiv.); kəvəó, kəvó (men.).

Etim.: 
derivat de cavall.

//

Vendo perro labrador


Del aum. de caballo.
1. m. Lomo de tierra, como el que queda entre surco y surco al arar un terreno o el que se levanta con la azada.
2. m. Lomo de tierra que se dispone para contener las aguas o darles dirección en los riegos.
3. m. Montículo de tierra que resulta de hacer un enterramiento.