Pairol, Perol - Palagrilh

 

Pairol, Perol, s. m., chaudron, marmite.

Ieu en sai un que n' ompli son pairol. 

P. Cardinal: Prop a guerra. 

J'en sais un qui en emplit son chaudron. 

Cordas e pairols say far.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Cordes et chaudrons je sais faire.

En un plen pairol d' oli.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Dans un plein chaudron d'huile.

Dedins lo perol los gitet. Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

Dans le chaudron les jeta.

ANC. FR. Une charge de pairols. Tit. de 1544. Carpentier, t. III, fol. 123.

CAT. ESP. Perol. (chap. Perol, perols; calderó, calderons; marmita, marmites; olla, olles.)

2. Payrola, s. f., chaudière.

En yfern arden 

On es la payrola.

Leys d'amors, fol. 29. 

Dans l'enfer ardent où est la chaudière.

(chap. Perola, peroles.)

3. Pairolier, s. m., chaudronnier.

Anc non ausi plus menut batre

Pairoliers ab IIII martels.

Roman de Jaufre, fol. 44. 

Oncques je n'ouïs plus menu battre chaudronniers avec quatre marteaux.

Del dimecres son... pairoliers. Cartulaire de Montpellier, fol. 45.

Du mercredi sont... chaudronniers.

(chap. Perolé, perolés, perolera, peroleres : qui fa perols o peroles; calderes, calderé, olles, ollé, etc.)

Pal, s. m., lat. palus, pal, pieu, poteau, fût.

Es tot entorn claus de fossatz

Ab lissas de fortz pals serratz.

Bertrand de Born: Be m play.

Est tout à l' entour clos de fossés avec palissades de forts pieux serrés.

Senher Gui, ad un pal

Degratz estre crematz.

T. de Gui et de Falcon: Falco.

Seigneur Gui, à un poteau vous devriez être brûlé.

Cant gardavon lo serpent pendut el pal, ells eron gueritz.

So es Jhesu Crist sus el pal de la crotz. V. et Vert., fol. 84.

Quand ils regardaient le serpent suspendu au poteau, ils étaient guéris.

C'est Jésus-Christ sur le fût de la croix.

- Sorte de mesure d'étendue.

Lo pal de la mesura d' Arle, del qual si fa la cana. 

Trad. du Traité de l'Arpentage, 1re part., som. 

Le pal de la mesure d'Arles, duquel se fait la canne. 

CAT. Pal. ESP. Palo. PORT. Pao. IT. Palo. (chap. Tocho, tochos; fusta, fustes.)

2. Paliza, s. f., palissade.

En Camartz non laysset clausura ni paliza

Que non fezes portar. V. de S. Honorat.

Le seigneur Camart ne laissa clôture ni palissade qu'il ne fît porter.

CAT. Palissada. ESP. Palizada. PORT. Paliçada, palissada. IT. Palizzata.

(chap. Empalissada, empalissades.) 

3. Palenc, s. m., fortification faite avec des palissades, redoute.

Fig. Mur e forsa e palenc

Fe de sen.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

Mur et forteresse et redoute il fit avec jugement. 

ESP. (chap.) Palenque.

4. Paisselh, Paysel, s. m., pieu, échalas.

Un paysel mot en terra fermat. Trad. d'Albucasis, fol. 70.

Un pieu moult affermi en terre.

Loc. fig. Malvestatz trelha,

E joys torn' en paisselh.

Marcabrus: Lo vers comensa.

Méchanceté s'étend en treille, et joie tourne en échalas.

(chap. Estaca, estaques; puntal, puntals, fusta en punta; puntero.)

5. Paysso, s. m., piquet, pieu. 

Cordas e becas e paysso.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

Cordes et crocs et piquets.

6. Paysheladar, v., échalasser.

Part. pas. Vit vol estre payshelada et femada.

(chap. La viña vol sé estacada (fixada en estaques) y femada (que se li fico fem).

Eluc. de las propr., fol. 225.

Vigne veut être échalassée et fumée.

7. Payshera, s. f., barrage, clôture.

Nile..., Dieus ordenant et fazent, deves la mar, payshera d' arena qu' el fa geyshir de ribas. Eluc. de las propr., fol. 151. 

Le Nil..., Dieu ordonnant et faisant, devers la mer, barrage de sable qui le fait sortir des rives.

(chap. Rebassa, barricada. Una passera es un puesto aon se pot passá, crusá lo riu, per ejemple la del Ulldemó a Beseit, se té que aná passán de bloc en bloc, com si foren pedres.)

Pala, s. f., lat. pala, pelle.

Piquas e palas e d' autres feramens. Philomena.

(chap. Pics y pales y datres ferramens o ferramentes.)

Piques et pelles et d'autres ferrements. 

Prenon palas et ayssadons. V. de S. Honorat.

Prennent pelles et hachettes.

(chap. Prenen pales y chapos : “eixadó, eixadons, aixadó, aixadons” o be destraletes, estraletes, destral o estral mes menuda.)

Fig. Confessio es la bona sirventa que purga ben lo ostal, e gieta tota la ordura deforas ab la pala de la lenga. V. et Vert., fol. 68. 

La confession est la bonne servante qui purge bien l'hôtel, et jette toute l'ordure dehors avec la pelle de la langue.

CAT. ESP. Pala. PORT. Pá. IT. Pala. (chap. Pala, pales. Tamé les dens incissives se diuen pales.)

2. Paleta, s. f. dim., palette.

Paleta pauca. Trad. d'Albucasis, fol. 65.

(chap. Paleta (poca) menuda.)

Petite palette.

CAT. ESP. PORT. Paleta. IT. Paletta. (chap. Paleta, paletes; paleta tamé se li diu al obré ofissial. Lo que no es ofissial o no té experiensia es menobré, menos + obré, se dedique a la menobra, minus opera. 

Pala menuda, paleta de colós per a pintá.)

Paladel, s. m., du lat. palatum, palais de la bouche.

D' aco bregatz lo paladel

E la lenga de vostre auzel.

E 'l paladel ne bregatz fort 

Del auzel, et aurez l' estort.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Frottez de cela le palais et la langue de votre oiseau.

Et frottez-en fort le palais de l'oiseau, et vous l'aurez sauvé.

2. Paladar, s. m., palais de la bouche.

Per movament del paladar, de las lavias, de la lenga. 

Leys d'amors, fol. 9.

Par mouvement du palais, des lèvres, de la langue. 

La cavitat del paladar. Eluc. de las propr., fol. 40. 

La cavité du palais.

CAT. ESP. PORT. Paladar. (chap. Paladá, paladar, paladás, paladars.)

Palafre, Palafrei, s. m., palefroi.

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 121.

L' autr' ier cavalgava 

Sus mon palafre.

G. Figueiras: L' autr' ier. 

L'autre jour je chevauchais sur mon palefroi. 

Arnaudon, en ton palafrei, 

Me vai dire a mon seingnor lo rei. 

Guillaume de Berguedan: Ara mens que. 

Arnaudon, sur ton palefroi, va me dire à mon seigneur le roi.

Fig. Al prim l' era destriers

Et apres palafres.

Raimond de Miraval: Ben aia 'l.

D' abord je lui étais destrier et après palefroi.

ANC. CAT. Palafré. ESP. Palafrén. PORT. Palafrem. IT. Palafreno.

(chap. Palafrén, palafrens ; palafrené, palafrenés.)

(N. E. La RAE, https://dle.rae.es/palafr%C3%A9n, escribe:

Del cat. palafré, y este del lat. tardío paraverēdus 'caballo de posta', voz de or. celta.

1. m. Caballo manso en que solían montar las damas, y muchas veces los reyes y príncipes para hacer sus entradas.

Sin.: caballo, corcel, montura, cabalgadura.

2. m. Caballo en que va montado el criado de un jinete.

- Creo que en la RAE se tendría que investigar más, y no darle tanta coba al dialecto occitano catalán. Este libro - tomo 4 - que estoy editando estaba disponible en 1844.)

Palagrilh, s. m., pellegril, sorte d' instrument.

Ni pics ni palagrilh ni bos cuns brizadors. Guillaume de Tudela.

Ni pics ni pellegrils ni bons coins briseurs.

rella

Rella

"Era en una tierra un ome labrador
Que usaba la reia mas que otra labor."

(DCVB)

RELLA f. 

|| 1. Peça de ferro tallant per un cap i amb mànec o cua per l'altre, pel qual se subjecta al dental de l'arada, i serveix per a penetrar dins la terra i obrir els solcs; cast. reja. Lo naframent que fa la rella al peu del bou ab qui ara, Llull Cont. 340, 30. Un aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Un bon pagès... meté-hi sa rella..., gran solch li féu en lo camp seu, Spill 1899. Per un d'aqueixos solcs oberts sens rella, Canigó ii. Rella d'escarpe o de punta de llança (val.), o de tall ample (or.): la que té la part anterior o tall molt eixamplada, més ampla que el cos de la peça. Rella d'ala de mosca: la que té el tall estret i es va eixamplant cap a darrera fins a tenir una forma de triangle gairebè equilàter, del qual parteix la cua tan estreta com el tall (Rupit).

|| 2. Acció i efecte d'aplicar la rella a un camp; llauró; cast. reja, aradura. Donar (o Pegar) una rella: fer una llaurada a un camp. Primera rella, Segona rella, etc.: la primera, segona, etc., llaurada que es dóna a un camp, a un sembrat. Hi'l joue tendrà deu relles donades, Proc. Olives 1147. La primera rella o llauraó: Proscisio, Pou Thes. Puer. 58. La segona, tercera y quarta rella: Secunda, tertia, quarta aratio, ibid. «La primera rella se diu rompre; la segona, mantornar; la tercera, tercejar» (Calasseit). 

Rella de Sant Miquel: la tercera o quarta llaurada que es dóna al sembrat en la tardor, després de les primeres pluges (Mall.).

|| 3. Rella de llamp: pedra de llamp, tros de matèria metàl·lica que, segons creença vulgar, cau a la terra en ferir-hi certs llamps (BDC, xviii, 125, 291).

|| 4. Reixa de galfó (V. reixa || 3) (Puigcerdà); cast. puerca. 
Pagam per reyes [sic] e galfons..., doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269).

|| 5. Grufa o nas del porc (Manacor); cast. hocico. 

|| 6. Dona grossera o curta d'enteniment, inútil (Palma).

   
Loc. —a) Més cego que una rella: es diu d'una persona molt curta de vista (Al.).

—b) Més picat que una rella: molt enfadat, o molt embriagat (Cast.). 
Encara arribaran a temps pa tornar més picats que relles, Guinot Capolls 45.

—c) Sortirà rella o picarol: es diu d'una cosa que es va fent de qualsevol manera, amb perill que surti malament (Mall.).
—d) S'engoliria una rella per la punta: es diu d'una persona molt menjadora (Val.).

Rella: llin. existent a Barc., Arres, etc.

    Var. ort. ant.: relia (Aixata I, relia I, doc. a. 901, Arx. Cor. Ar.); reyla (Als pageses les vestidures no sien toltes ne les reyles ne los càuecs, doc. segle XIII, Anuari IEC, i, 305); reylla (Vegueria Vall de Ribes, a. 1426); reya (Nisi nos uolebamus laborare dictam terram ad nostram reyam, doc. a. 1260, arx. parr. de Sta. Col. de Q.; Per una reya e per dos canalobres, doc. a. 1309, BSAL, viii, 269).

    Fon.: rέʎə (Ross., Conflent, Vallespir, Igualada, Barc., Tarr.); réʎa (Andorra, Bonansa, Pont de S., Pobla de S., Calasseit, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Pego, Benidorm, Al.); réʎɛ (Sort, Tremp, Urgell, Fraga, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi); rέʎʎə (Blancafort, Sta. Col. de Q.); rέјə (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Penedès, Alaró, Binissalem); réјa (Al.); rə́јə (Mall., Eiv.); rέə (Porreres, Maó); rə́ə (Sóller, Ciutadella).

    Intens.:—a) Augm.: rellassa.—b) Dim.: relleta, relleua, relliua, rellona.
—c) Pejor.: rellota, rellot.

    Etim.: del llatí regŭla, ‘bastó de ferro pla’.

RELLÀ:

Pla de Rellà: pla situat entre Toir i Corbera (Ross.).