Mostrando entradas con la etiqueta Oc. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Oc. Mostrar todas las entradas

miércoles, 10 de julio de 2019

de hoc o de no

Sesión del día 12. 

Dióse en primer lugar audiencia a Ramon Batlle, enviado por los diputados del General para ciertos asuntos que no espresa el acta; y luego se leyó el siguiente escrito, acordado por el parlamento.

Núm. 217. Tom. 17. fol. 1030.

Lo parlament general del principat de Cathalunya vista la cedula offerta per los molt honorables e savis senyors micer Jacme Pelegri doctor en leys e en Ferrando de Sent Ramon missatgers per lo molt reverend molt noble e molt honorable e savi parlament del regne de Valencia aquest parlament tremesos et totes e sengles coses en aquella contengudes diu e respon a aquelles que jatsia ab gran fraternal e cordial amor aquest parlament cobeig de complaure bonament tot voler e desig del dit parlament del dit regne de Valencia empero a present per algunes justes rahons aquest parlament sobre la entrada del dit parlament de regne de Valencia en aquesta ciutat per sos missatgers instada e la ferma dels capitols a Calatiu per via de parer segons se diu concordats no ha desliberada certa resposta ans per les dites coses et altres toquants proffit e utilitat del regne o comu be del dit molt reverend molt honorable et savi parlament et los molt nobles e molt honorables senyors quis dihen forans lo dit regne ha elegida solempne missatgeria la qual ab la gracia de Deu enten a trametre en lo dit regne de Valencia: e spera aquest parlament que dins fort breu temps migançant lo adjutori divinal sera cosa molt fructuosa: pregants los dits molt honorables e savis missatgers la dita cedula offerints que vullen graciosament tollerar si sobre les dites entrada e ferma no han de present clara resposta de hoc o de no e de la dita missatgeria voler lurs principals avisar. E com sia nothori que lo present parlament de la mort del senyor rey a ença ha continuament treballat en tot bon espatxament dels affers toquant la successio e que per ell no sia perduda una hora en pacifficar et unir les grans discordies suscitades entre los regnicoles dels regnes a la corona reyal pertanyents e specialment en lo dit regne de Valencia sofferint per esguard de bona fraternitat e per ço que tot mija turbatiu de veure continuament en los dits regnes e altres terres de la dita corona grans treballs e despeses: per ço lo present parlament denegades les protestacions en la dita cedula mencionades tant com sien vistes fer contra aquest parlament e los residents en aquell se offer et es prest segons fins aci ha offert e tots temps sera prest de entrar et treballar tant com a ell se pertanga ensemps ab los altres regnes e terres a la corona reyal pertanyents et dins lo pus breu temps que sia possible a veure manejar e discutir e desliberar qual es son ver rey princep e senyor justicia migançant e protesta que no ha stat sta ni stara per ell que los dits affers no sien per tot son poder abreviats: la qual resposta requer lo present parlament a cascun singular de aquell per vos notari esser continuada a la fi de la dita cedula et presa a ells e a cascun dells liurets carta publica com lan volran.


Mes a parlamén de Tortosa agost 1411

jueves, 13 de junio de 2019

Tomo I, texto LXI, HOC, rey Martín, acta, Valldoncella

LXI. 30 y 31 de mayo.
Acta pública por la cual consta, que hallándose el rey don Martín, el 30 de mayo a las once de la noche, enfermo en la cámara de la abadesa del monasterio de Valldoncella, pero en su sano juicio y con habla, le preguntó el conseller de Barcelona Ferrer de Gualbes, si le placía que la sucesión de sus reinos y tierras recayese después de su muerte en aquel a quien de justicia correspondiese; y el rey contestó: Hoc. Cuya pregunta le fue repetida el día siguiente, pocas horas antes de fallecer, sin que pudiese lograrse de él ninguna otra respuesta más explícita (esplícita).

/ Hoc: Oc : 
 en ocsitá, Langue d´Oc : Languedoc : Occitan (5 dialectes prinsipals: provensallemosín o llemosí, gascónauvernhatvivaroaupenc, y atros subdialectes com lo aranés, sense olvidá que lo catalá sempre va sé un dialecte de esta llengua). /


LXI.

Proc. de Cort. t. 17, fol. 1057. 30 y 31 de mayo de 1410.

Hoc est translatum etc. Pateat universis quod die veneris qua computabatur XXXa madii anno a nativitate Domini MCCCC decimo circa undecimam horam noctis dicti diei existente coram serenissimo domino domino Martino Dei gratia rege Aragonum Sicilie Valentie Majorice Sardinie et Corsice comite Barchinone duce Athenarum et Neopatrie ac etiam comite Rossilionis et Ceritanie Ferrario de Galbis consiliario hoc anno ac cive Barchinone ad subscripta ut dixit per curiam generalem quam dictus Dominus rex de presenti catalanis celebrat in civitate predicta simul cum aliis de dicta curia ibidem cum eo presentibus electo in presentia mei Raymundi de Cumbis prothonotarii dicti domini regis et notarii subscripti ac testium subscriptorum dixit coram dicto domino rege existente infirmo in suo tamen sensu cum loquela in quadam camera monasterii Vallisdomicelle vocata de la Abbadesa hec verba vel similia in effectu.
- Senyor nosaltres elets per la cort de Cathalunya som açi davant la vostra majestat humilment supplicantvos queus placie fer dues coses les quals son e redunden en sobirana utilitat de la cosa publica de tots vostres regnes e terres. La primera quels vullats exortar de haver entre si amor pau e concordia per ço que Deus los vulla en tot be conservar. La segona queus placie de present manar a tots los dits regnes e terres vostres que per tots lurs poders e forçes facen per tal forma e manera que la successio dels dits vostres regnes e terres apres obte vostre pervingue a aquell que per justicia deura pervenir com aço sia molt plasent a Deu e sobiranament profitos a tota la cosa publica e molt honorable e pertinent a vostra real dignitat.
- Et hiis dictis dictus Ferrarius de Gualbes repetens verba per eum jam prolata dixit etiam hec verba vel similia in effectu.
- Senyor plauvos que la successio dels dits vostres regnes e terres apres obte vostre pervingue a aquell que per justicia deura pervenir.
- Et dictus dominus rex tunc respondens dixit: - Hoc (1).
- De quibus omnibus petiit et requisivit dictus Ferrarius publicum fieri instrumentum per me prothonotarium et notarium supradictum. Que fuerunt acta die hora loco et anno predictis presente me dicto prothonotario et notario ac pro testibus reverendo in Christo patre Ludovico episcopo majoricenci nobilibus Geraldo Alamanni de Cervilione gubernatore Catalonie Rogerio de Montechateno gubernatore regni Majorice camerlengis Petro de Cervilione majordomo Raymundo de Sanctominato camerario militibus Francisco Daranda donato Porteceli consiliariis dicti domini regis et Ludovico Aguilo domicello ac nobili Guillelmo Raymundo de Montechateno coperio jamdicti domini regis.

(1) Adverbio afirmativo propio del antiguo idioma catalán / occitano / y equivalente al SI de que usamos ahora. Por ser esta voz peculiar de la lengua que hablaban los pueblos de aquende el Loira, dióse, según algunos escritores, el nombre de Lenguadoc a aquella comarca, como si dijéramos de lengua de oc, para diferenciarla de los países situados allende aquel rio, donde se usaba del adverbio oil para espresar la misma afirmativa. Ambas voces se conservan aun: el oc en toda su pureza se usa en algunos territorios de la alta Cataluña y en muchos pueblos rayanos de Francia; el oil lo han convertido los franceses en oui; y degenerado en oy, lo empleamos también los catalanes en ciertos casos. /oy que sí?/

- Postea die sabbati XXXIa madii anno predicto circa horam tertie dicti diei Ferrarius de Gualbes predictus constitutus personaliter ante presentiam dicti domini regis in camera supradicta simul
videlicet cum aliis de dicta curia cum eo electis reducens ad memoriam dicto domino regi verba per eum jam supra eidem domino regi prolata dixit presente me prothonotario et notario ac testibus supradictis hec verba vel similia in effectu.
- Senyor plauvos que la successio de vostres regnes e ten es apres obte vostre pervingue a aquell que per justicia deura pervenir e quen sia feta carta publica.
- Et dictus dominus rex respondens dixit: - Hoc.
- Et ego etiam dictus prothonotarius et notarius interrogavi dictum dominum regem dicens ei hec verba.
- Plauvos donchs senyor que la successio de vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia deura pervenir e quen sia feta carta publica.
- Qui quidem dominus rex respondens dixit: - Hoc.
- De quibus omnibus dictus Ferrarius presentibus aliis de curia supradicta cum eo electis petiit et requisivit publicum fieri instrumentum per me prothonotarium et notarium supradictum. Que fuerunt acta die loco hora et anno predictis presente me dicto prothonotario et notario ac testibus supradictis.
- Yo G.m Ramon de Moncada qui fuy present a les dites coses me sotscriu.
- Yo Guerau Alamany de Cervello qui fuy present a les dites coses me sotscriu.
- Yo P. de Cervello qui present hi fuy mi sotscriu.
- Yo Loys Aguilo qui present hi fuy me sotscriu.
Francesch Daranda qui present hi fuy me sotscriu.
- Sig+num Bernardi Mathei auctoritate regia notarii publici Barchinone testis.
- Sig+num Antonii Brocard auctoritate regia notarii publici Barchinone testis.
- Sig+num Genesii Almugaver regentis vicariam Barchinone Aqualate Vallensis Modiliani et Modilianensis qui huic translato etc.




Las lenguas de la Galorromania, del norte al sur.
1 Límite de la lengua de oïl en el siglo VIII (línea von Wartburg).
2 Extensión del occitano antes del siglo XIII (Poitou, Saintonge, Maurienne, Piamonte).
3 Límite sur de la lengua de oïl en el siglo XIII.
4 Límite actual del occitano, después del siglo XV.


La frontera entre la lengua de oc y la lengua de oïl es una frontera lingüística que separa las regiones donde se habla tradicionalmente dialectos de la lengua occitana y aquellas donde los dialectos de oïl son hablados históricamente, antes de que el francés se impusiese, él mismo resultado de la mezcla de las lenguas de oïl y otras aportaciones diversas, sobre todo occitanas.
Esta frontera, cambiante en el tiempo y actualmente fijada en lo que se llama, en el siglo XXI, Occitania, el espacio cultural occitano, esencialmente el Mediodía de Francia, con la excepción de las zonas vascófonascatalanófonas y ligurófonas.
Esta frontera es una zona bastante relativa, que corresponde al concepto de « margen lingüístico », a la vez que « espacio de transición » y de « entidad propia » en el sentido de identidades y de realidades sociales y culturales propias que emanan de esta posición singular, a la vez de relegación y de contacto. Esta zona-frontera se justifica sobre todo por la idea de transición entre hablas occitanas y hablas de oïl a menudo sujeta a debates. Se encarna en dialectos propios constituidos por aportaciones de una zona lingüística como de la otra, tales como el marchois.
Parece sin embargo posible determinar una frontera lingüística mediante la idea de que los hablantes de los dialectos del sur de dicho límite pueden comprenderse con los hablantes al norte de dicho límite, y que esta transición entre oïl y oc es pues demasiado brusca para constituir un verdadero continuum lingüístico.
El límite entre oc y oïl se extiende entre el estuario de Gironda al oeste y la Montaña borbonesa al este.
El pueblo de Villeneuve, a 6 kilómetros al sur de Blaye, sobre el margen izquierdo de Gironda, marca el extremo occidental de la frontera lingüística. No obstante, el pueblo del Verdon-sur-Mer, en el Médoc, está considerado como un enclave del área del saintongeais en zona occitana. El límite aísla luego el país Gabay al norte, dejando en zona occitana una franja de 5 a 10 kilómetros en el margen derecho de Dordoña, albergando sobre todo las ciudades de Saint-André-de-Cubzac, Libourne, Castillon-la-Bataille. Hay otro enclave saintongeaise en torno a Monségur, a aproximadamente 25 kilómetros al sudeste de Castillon.
Después de Puynormand, en el límite del departamento de Dordoña, la frontera lingüística se orienta progresivamente en el eje longitudinal, que sigue sobre una quincena de kilómetros el límite administrativo entre Gironda al oeste (Coutras) y Dordoña (Montpon-Ménestérol) al este, después atraviesa el bosque de la Double, la Dronne y pasa al departamento de la Charente, al oeste de Aubeterre-sur-Dronne, comenzando a separar la Charente occitana. El límite pasa cerca de Pillac, Vaux-Lavalette, Torsac, Sers, Mornac, a sólo 10 kilómetros al este de Angulema.
Es en el bosque de la Braconne que el límite resulta más borroso y que la noción de margen lingüístico toma todo su sentido entre dos límites extremos que enmarcan una zona de transición, el Creciente, que se circunscribe sin embargo al área occitana. Este Creciente está limitado al oeste y después al norte por una línea que junta Coulgens, Nanclars, Mouton, Saint-Sulpice-de-Ruffec, Vieux-Ruffec en Charente, Chatain, Mauprévoir, L'Isle-Jourdain, Lathus, Brigueil-le-Chantre en Vienne, Lignac, Dunet, Sacierges-Saint-Martin, Éguzon-Chantôme después a lo largo del límite entre Indre y Cher al norte y Creuse al sur, aunque algunos municipios de Indre y del Caro (Santa-Severa-sobre-Indre, Santo-Priest-la-Andadura, Préveranges) son occitanos. El límite norte del Creciente pasa al norte de Montluçon.
El Creciente está limitado al este y después al sur por una línea que conecta Saint-Mary, Saint-Claud, Ambernac, Hiesse, Abzac, Oradour-Fanais en Charente, Gajoubert, Peyrat-de-Bellac, Droux, Villefavard, Saint-Amand-Magnazeix, Fromental en Haute-Vienne, Saint-Pierre-de-Fursac, Le Grand-Bourg, Saint-Vaury, Saint-Léger-le-Guérétois, Sainte-Feyre, Ajain, Boussac.
En Allier, el Creciente se extiende más al norte entre el bosque de Tronçais, Hérisson, Venas, Cosne-d'Allier, Chavenon, Rocles, Tronget, Meillard, Verneuil-en-Bourbonnais, Rongères, Montaigu-le-Blin (Saint-Pourçain-sur-Sioule y Lapalisse no son occitanos), Saint-Prix, Châtelus. Al este de la Montaña bourbonnaise, limita el norte occitano con el área de habla francoprovenzal, y de aquí hasta la frontera entre occitano y piamontés.
La determinación de la frontera lingüística es objeto de numerosos trabajos antiguos, intentando proponer una cartografía, como la de Charles de Tourtoulon en 1876, sobre el sector limousin, y aquella de Walther von Wartburg en 1941 sobre la posición hipotética de la frontera entre las variedades meridional y septentrional de las hablas galo-romanas, resultando la «Línea von Wartburg».
Entre otras investigaciones, se puede citar aquellas de Guylaine Brun-Trigaud (1990) y (1992) o Gábor Tillinger (2013) sobre las hablas del Creciente (1992), aquella de Jean-René Trochet sobre el vínculo entre fronteras lingüísticas y prácticas socio-culturales, sobre todo jurídicas.

https://es.wikipedia.org/wiki/Frontera_ling%C3%BC%C3%ADstica
Una frontera lingüística es una frontera que separa dos territorios donde se habla dos variedades lingüísticas diferentes (lenguas o dialectos).
Si las dos variedades corresponden a sistemas lingüísticos no emparentados, esta frontera marca también el límite de una generalizada incomprensión mutua. Por el contrario, en caso de un continuum lingüístico, no es muy pertinente establecer una línea fronteriza, ya que la transición se efectúa sobre una franja más o menos extendida. La frontera es en estos casos definida sobre la base de una determinada isoglosa, o de un "haz de isoglosas" o "ramillete isoglósico" (en caso que el mismo exista).
Entre los ejemplos de fronteras lingüísticas conocidas, pueden citarse:
Límite entre lenguas románicas y lenguas germánicas, que atraviesa Bélgica, Francia, Suiza e Italia, en donde la frontera lingüística belga y la de Mosela son una parte.
Límite entre el bretón y el galó.
Frontera entre langue d'oc y langue d’oïl.
Un enclave lingüístico es una zona lingüística completamente delimitada por una frontera lingüística (consultar Lengua insular y Céltico insular).Charles de Tourtoulon et Octavien BringuierÉtude sur la limite géographique de la langue d’oc et de la langue d’oïl (avec une carte), Paris: Imprimerie Nationale, 1876

domingo, 20 de mayo de 2018

Gramatica occitana segon los parlars lengadocians

GRAMATICA OCCITANA SEGON LOS PARLARS LENGADOCIANS

Loís Alibert 


Réédition de la grammaire de Louis Alibert, établie d'après les parlers languedociens dans les années 1930, et qui fait encore autorité aujourd'hui pour l'étude de la langue et les choix graphiques. 



En occitan. Aperçu de la table des matières : Introduccion : lo dialècte lengadocian Primièra part : grafia e fonetica Segonda part : morfologia Tèrça part : sintaxi Quarta part : formacion dels mots Apendix : Adaptacion dels mots sabents a l'occitan
VOCABULARI ORTOGRAFIC 
IEO edicions, hors collection.

Amazon France:



Gramatica occitana
Gramatica occitana, Loís Alibert


Gramatica occitana, Josep Salvat, privat, Tolosa


Wiki

https://oc.m.wikipedia.org/wiki/Gramatica_occitana_segon_los_parlars_lengadocians

La Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, mai sovent coneguda coma la Gramatica occitana d'Alibèrt, foguèt una de las òbras fondamentalas per la fixacion de la grafia dicha "classica" de l'occitan. Foguèt escricha per Loís Alibèrt e publicada a Barcelona en 1935.



Gramatica occitana,  Jacme Taupiac



Aquela gramatica pareguèt çò primièr en tròces dins la revista Òc. En 1935 la Generalitat de Catalhona per mejan de l'Oficina de Relacions Meridionals, l'estampèt, mas la Guèrra civila espanhòla ne geinèt la difusion. Calguèt esperar 1976 que se sortiguèsse una edicion novèla e revisada deguda a Ramon Chatbèrt, editada pel Centre d'Estudis Occitans de l'Universitat Pau Valèri de Montpelhièr. En 2000 l'Institut d'Estudis Occitans e l'Institut d'Estudis Catalans la tornèron estampar.



ABBE SALVAT Joseph, gramatica occitana
ABBE SALVAT Joseph, gramatica occitana
La Gramatica occitana a marcat prigondament lo movement renaissentista occitan. La referéncia explicita d'Alibèrt per sa gramatica èra la Gramàtica catalana de Pompeyo Fabra e l'autor voliá que son òbra aguèsse lo meteis resson social que la del Pompeu Fabra. La gramatica d'Alibèrt a quatre caracteristicas que ne fan una òbra màger:


elements de gramatica occitana

  • Es escricha en occitan.
  • Es una gramatica descriptiva dels parlars lengadocians.
  • Es l'òbra qu'es a la basa del desvolopament de la grafia classica (e mai se n'es pas a l'origina).
  • Es una gramatica prescriptiva (ditz las formas que cal emplegar e las que cal pas) que fonda la nòrma classica de l'occitan e qu'a per ambicion d'èsser a la basa d'una lenga literària. Es aquela caracteristica que noiriguèt la polemica a l'entorn de l'òbra, ajudada pel ton categoric de l'autor.
  • Es una òbra qu'anticipa las aplicacions possiblas a d'autres dialèctes occitans que lo lengadocian, e que se fonda sempre sus una concepcion globala de la lenga occitana.

Entre dues frontères: Estudis de lingüistica occitana
AITOR CARRERA BAIGET

Mas se l'òbra es ara en partida contestada, es a l'origina de la difusion de la grafia classica e de la nòrma classica, amb las adaptacions de Pèire Bèc pel gascon o de Robèrt Lafont pel provençal. Tanben es la font de las principalas temptativas d'estandardizacion del lengadocian, que sián las de Jacme Taupiac, de Rogièr Teulat o de Patric Sauzet.



A mai de son prètzfach normatiu, l'òbra d'Alibèrt es plan rica en informacion dialectala. La variacion sosdialectala del lengadocian i es descricha pro menimosament dins mantuna part de l'òbra que siá en fonologia o en morfologia e una mapa amb la toponimia en occitan, que permet de visualizar aqueste ensems de sosdialèctes, i es fornida tre la debuta del libre
Mapa dels dialèctes lengadocians de l'occitan, extracha de la Gramatica occitana d'Alibèrt
Mapa dels dialèctes lengadocians de l'occitan, extracha de la Gramatica occitana d'Alibèrt


Modificar


Josep Salvat, gramatica occitana

Gramatica occitana provènçau

Loís Alibèrt (Bram12 d'octobre de 1884Montpelhièr16 d'abril de 1959) foguèt un lingüista occitan. Es un autor especialament conegut e important dins l'occitanisme per encausa de sa gramatica, e de son diccionari, que fondamentan la nòrma classica de l'occitan.
Loís Alibèrt


https://oc.m.wikipedia.org/wiki/Loís_Alibèrt la wiki se pot modificá, no faigau mol cas de lo que llixgau.


Loís Alibèrt nasquèt en 1884 a Bram, en Lauragués, dins una familha de païsans ont l'occitan i èra la lenga d'emplec abitual. Tre sa joventut s'opausava ja a las ideologias radical-socialistas qu'imperavan dins son país. Partiguèt far d'estudis de farmacia a Montreal d'Aude. Estudièt puèi a l'Universitat de Tolosa ont s'interessèt per la lenga e l'istòria occitanas. Obtenguèt aital los diplòmas d'estudis superiors meridionals e d'estudis superiors d'istòria. Al mes de desembre de 1912, se maridèt amb Maria Lator. Aguèron pas qu'un filh, Enric, que moriguèt a la guèrra en 1943, mobilizat en Alemanha quand faguèt sos 31 ans. S'installèt coma farmacian a Montreal d'Aude e i demorèt de 1912 a 1942. Sòci del Felibritge (Escòla mondina, puèi l'Escòla occitana), foguèt cap redactor de La Tèrro d'Oc. Comencèt de s'interessar a la normalizacion linguistica de l'occitan après la Primièra Guèrra Mondiala. 

Dins Le lengodoucian literari, fasiá servir una grafia francizanta e a l'encòp l'article local le.


Es cap a la fin de las annadas 1920, que jos l'influéncia de Prospèr Estieu, Antonin Perbòsc e sustot de Pompeu Fabra, perfecciona l'escrich e l'oral per desvolopar la nòrma classica, inspirada de l'usança anciana e adaptada a la lenga modèrna. Es demest los fondators de la Societat d'Estudis Occitans, en 1930, que ne ven gaireben lo solet animator. Sa Gramatica occitana segón los parlars lengadocians poguèt pasmens paréisser qu'a Barcelona, mercé a l'ajuda dels catalans, en 1935-1937, en plena guerra sivil.


Sa Gramatica pausava los principis e donava una lista d’exemples de mots, aplicacion dels principis per l’ortografia restituida. Durant la Segonda Guèrra Mondiala, Alibèrt se mostrèt partisan del regim de Pétain e de la collaboracion. Amb la femna, foguèt jutjat e condemnat a la preson per "atteinte à la sûreté de l'Etat" en 1946. Sortiguèt finalament de preson en 1951 (5 añs per atteinte?) e visquèt cansat e malautís en çò de sas conhadas. 


Alibèrt se mostrèt fòrça discret dins l'emergéncia de l'occitanisme de l'après guèrra. Sembla que joguèt pas cap de ròtle actiu dins la fondacion de l'Institut d'Estudis Occitans (IEO) en 1945. Per contra, l'IEO adoptèt la nòrma classica en se basant sus sa gramatica, revista en 1950. Moriguèt a Montpelhièr lo 16 d'abril de 1959 e foguèt enterrat a Bram



Sa ''Gramatica occitana'' es estada tornada publicar durant lo segle XX, la darrièra reedicion data de l'an 2000 per l'Institut d'Estudis Occitans, amb de leugièras correccions e mesa adeqüacion amb las nòrmas establidas pel Conselh de la Lenga Occitana.
A partir de sos manuscrits inedits, Robèrt Lafont Raimond Chatbèrt publiquèron un diccionari postum e inacabat, lo Dictionnaire occitan-français d'après les parlers languedociens (1966), qu'es considerat de còps que i a d'una qualitat tecnica pro bassa e mens bona que la de la gramatica de 1935.
Son diccionari èra pas pus la teoria amb d’exemples, mas son aplicacion, d’un ample tot autre. Alibèrt lo faguèt mai que mai per ensajar de determinar l’ortografia de totes los mots tradicionals de l’occitan lengadocian, trabalh enòrme de son temps, malaisit e inacabat (amb d’etimologias sovent inconegudas, de familhas de mots malaisidament determinadas, de relacions amb lo catalan e las autras lengas neolatinas de còps absentas, de prononciacions o de formas lingüisticas desparièras, etc.). S’i tròban emai de « variantas » que son pas de variantas de mots ni mai d’ortografia mas de prononciacion, notadas de còps en prononciacion figurada a la francesa, o emai mitat a la francesa e mitat a l’occitana (!) : cuol Var. quiol ; conselh Var. cosselh, crotz Var. cros ; engenh~enginh Var. enchin ; pissar Var. pichar ; polícia Var. polécia ; pluèja Var. plèja ; puèi Var. pèi ; regina Var. ragina ; resistir Var. resestir ; sagnar Var. sannar ; tòrcer Var. tòcer, tòtser ; vim Var. vin (!!!) : pròva evidenta d’una òbra inacabada. En mai, s’i ajustan un fum d’enganas de còpia del manuscrit, que los editors postumes poguèron pas consultar, mas que Josiana Ubaud dins lo sieu Diccionari Ortografic a esmendat. Atal, es pas question de considerar lo diccionari d’Alibèrt coma una òbra que clavariá per l’eternitat tot lo trabalh lingüistic e lexicografic seriós, mas totas las insufiséncias o esitacions qu’òm i pòt trapar pòdon pas servir de pretèxte per l’enviar tot entièr a las escobilhas per faire qué que siá, e encara mens per desqualificar sos principis.
Segon Joan Coromines : «La Gramàtica occitana segons els parlars llenguadocians és una obra substancial i cabdal per a l'elaboració de la norma escrita de l'occità modern; la qual és majoritària avui mateix. Fou escrita pel farmacèutic i lingüista audenc Loís Alibèrt, admirador de la tasca duta a terme per Pompeu Fabra».
  • Le lengodoucian literàri, 1923
  • Gramatica occitana segón los parlars lengadocians, 1935-1937, reedicion corregida per Raimond Chatbèrt, Montpelhièr, CEO, 1976, reedicion IEO, Tolosa, 2001
  • Les troubadours de l'Aude, 1941 (Revista Pyrénées n° 2)
  • Origine et destin de la langue d'Oc, 1942 (Cahiers du Sud)
  • Participacion a la redaccion de la Tèrro d'Oc, 1908-1930
  • La réforme linguistique occitane et l’enseignement de la langue d’oc (publicat sens nom d'autor per l'IEO (1950)
  • ambe Pèir Bec, L'application de la réforme linguistique occitane au gascon, IEO, Tolosa,1952
  • Sur quelques toponymes catalano-occitans dans l'Aude, 1956 (Revue internationale d'onomastique n° 2)
  • Toponymes de l'Aude, 1957 (Revue internationale d'onomastique n° 4)
  • Sept élégies de Tibulle traduites en languedocien, 1928
  • Dictionnaire occitan-français d'après les parlers languedociens, 1966 (postum)


Nòtas & referéncias:Modificar