fonoll, fenoll, cenollo, cenojo

fonoll, fonolls, fenoll, fenolls, fenollo, cenojo, cenollo, faeniculum vulgare, fenŭcŭlu – valensiá fenoll de rabosa, fenolléz, fenoll minjat com a verdura, cenollet, mon pare sen fée moltes vegades escaldat en oli de oliva, la part de damún de terra, lo fonoll silvestre a Beseit no té casi o gens de bulbo.

hinojo, hinojos - La lengua valenciana muestra su raíz mozárabe en nombres botánicos como 'fenoll de rabosa', pues 'rabosa' (cat. guineu) sería “herencia mozárabe” (DECLLC, VII, p.24). Por cierto, el val. 'fenoll' es fiel al étimo latino fenŭcŭlu, no la corrupción catalana 'fonoll' que los colaboracionistas de la AVL han incluido en el Dicc. Normatiu Valencià. Colmeiro muestra la grafía correcta: “val. fenoll de rabosa” (p.61)

https://dcvb.iec.cat/PopUpImage.asp?img=Imagefiles/b5fp958a.gif

DCVB :
|| 1.   Planta umbel·lífera de l'espècie Foeniculum officinale, que es fa fins a 1'50 m. d'alçada, té el tronc dret, estriat i ramós, les fulles molt dividides en lacínies nombroses, filiformes i llargues; umbel·les de 15 a 20 radis sense involucre, flors grogues i fruit oblong; és planta aromàtica, freqüent en els camps i vinyets (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. hinojo. Sia-li donada aquesta aiuda feta de segó, malues e fenoll,Alcanyís Reg. pest. 20. Que úsia sovint del such del fonoll, Agustí Secr. 11. Els papallons revolen entre els fonolls del cementeri, Bertrana Herois 7. 

|| 2. Nom genèric de diferents plantes que es distingeixen pels següents noms específics: 
a)  Fonoll marí: l'espècie Crithmum maritimum, de tronc gruixut, flexuós, de 10 a 30 cm., fulles carnoses amb segments linears-allançats, flors blanques verdoses en umbel·les de 15 a 20 radis angulosos; és aromàtica i abunda per totes les voreres de mar (or., val., bal.); cast. hinojo marino. Altra ampolla ab una liura mija de fenoll marí, doc. a. 1409 (Arx. Gral. R. Val.). Poden conduyr fonolls, fonolls marins, espàrechs, Agustí Secr. 133.

b)  Fonoll marí: l'espècie Inula crithmoides, de fulles carnoses, verdes, lineals, i flors grogues o vermelloses; es fa a maresmes i llocs salobrencs; cast. romero marino.

c) Fonoll pudent: l'espècie Anethum graveolens; cast. eneldo. (V. anet, art. 1).
d) Fonoll de bou: l'espècie Conium maculatum; cast. cicuta, perejil lobuno. (V. fonollassa).—
e) Fonoll de la Reina: el Mesembryanthemum tenuifolium, de fulles primes i volubles, que es conra en els jardins (Mall.).
f) Fonoll de prat: l'espècie Carum carvi, de 30 a 60 cm. d'alçada, de fulles bipinnades, dividides, umbel·les de vuit a setze radis desiguals, flors blanques (Cat., Val.); cast. alcaravea. (V. comí).
g) Fonoll d'aigua: l'espècie Phellandrium aquaticum (Val.).
h) Fonoll d'ovella: planta de 40 a 60 cm. d'alçada, de fulles semblants a les del fonoll comú, flor com un confitet, i d'aplicacions medicinals (Mall.).—

i) Fonoll grec: fenigrec (Men.). Vintiuna mota | de fonoi grec, codolada menorquina (ap. Camps Folkl. i, 174). 

|| 2. m. i f. Betzol, poc-seny (Mall.); cast. zopenco, bobalicón. «Hala, no sies fonoi!»«Aquesta al·lota és una fonoi». 

|| 3. Fonoll!: interj., variant eufèmica de fotre (pir-or., or., occ.). Ola, Pep, quant te fas per any!—Per any? Fonoll!, Bergue Fables 98. Devegades es completa l'exclamació dient fonoll marí!: Fonoy marí! no haver sigut més resolt!, Víct. Cat., Cayres 123.

Fonoll: llin. existent a Cubells, Mieres, Masnou, Barc., Igualada, Espluga de F., Valls, Blancafort, Agramunt, Albesa, Aranyó, etc. En el País Valencià hi ha la variant Fenoll (Atzaneta, Gandia, Dènia, Benejama, Benidorm, Elx, Novelda, El Pinós, Vilajoiosa, etc.).

    Refr.
—«Fonoll i ruda, fan sa vista aguda» (Men.).

    Fon.: funóʎ (Puigcerdá, Prats de Molló, Campmany, Martinet, Berga, Manresa, Granollers, Barc., Tarr., Valls); funóј (Ribes, Ripoll, Olot, Pobla de L., Bagà, Camprodon, Blanes, St. Feliu de G., Sóller, Men.); fonóј (Mall.); fənóʎ (Rosselló, Capcir); fenóʎ (occ., val.); fanóʎ (alg.); fənóј (Blanes, Mall.); funúʎ (Montlluís); funέʎ (Cadaqués); funέј (Cadaqués, Torroella de M., Figueres, Palafrugell, Llofriu, St. Feliu de G.).

    Var. form.: fonell (dialectal empordanès; és curiós d'observar que a l'Empordà hi ha gent que distingeix entre fonoll, que és el fonoll comú, i fonell marí o Crithmum maritimum).

    Var. ort. ant.: fenoyl (Nudr. cura ocels 12); fenoyll (Cauliach Coll., ll. vii, d. 1a, c. 8); fanoll (Flos medic. 169); fanol (Flos medic. 245).
    Etim.: del llatí fenŭcŭlu, mat. sign. || 1. La forma dialectal fonell ve del llatí fenĭcŭlu.

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Foeniculum_vulgare


El hinojo (Foeniculum vulgare) es la única especie del género Foeniculum. Se encuentra distribuida por las zonas templadas de todo el mundo, aunque nativa de la zona meridional de Europa, en especial la costa del mar Mediterráneo, donde crece en estado silvestre. Es una hierba perenne y sumamente aromática, cultivada para su empleo en gastronomía.

Fenellasa,Beceite, Beseit, Fenellassa

ungla

UNGLA f.: cast. uña. 

|| 1. Làmina còrnia que neix i creix a l'extremitat dels dits de l'home, dels simis i d'altres animals. Lo leó havia moltes ungles, Lull Blanq. 52. Un perfum | de semensa de cogombre, | ungles d'om, sanch mestrual, Turmeda Diuis. 62. No es part mon cors de vós tant com dits d'ungla, Jordi de Sant Jordi iii.

Ungles de dol: ungles que tenen negra de brutícia la part no adherida a la pell. 

|| 2. Coberta còrnia que protegeix la part anterior dels caps dels dits dels quadrúpedes ungulats; cada una de les dues puntes de les potes dels animals de peu forcat. Prin los ossos de les ungles del porc, Flos medic. 137 vo. Lo mateix fa póluora d'ungla caballina terrestri, Tres. Pobr. 21. Es menester que caueu ab un gerro la ungla, Dieç Menesc. i, 10. 

|| 3. Crosta dura que es forma a les nafres del bestiar. 

|| 4. Excrescència en forma de mitja lluna, semblant a l'arrel d'una ungla; tumor dur que es forma damunt les parpelles. Lo suc de la rayu del liri blanc posat als huyls desfà les vngles d'aquels... Item a desfer la vngla dels huyls posa-t'hi sanc d'anguila uiua, Tres. Pobr. 22. Ara direm de la ungla: ela és carn sobirana que és en l'encarnada, e naix e'l lagremar mayor, e estén-se ves lo negre e cobre la vista, Alcoatí 42. 

|| 5. Nom de diversos objectes que tenen forma semblant a la d'una ungla humana o d'animal. Maria... mirava una ungla de lluna sobre el cel de la prima nit, Vidal Mem. 72. Especialment: 

a) Ganxet corni en què acaba el darrer artell del tars d'un insecte.

- b) Espina corba d'algunes plantes.

- c) Part estreta de certs pètals.

- d) Clapeta negra que hi ha a la part inferior de les fulles d'algunes flors.

- e) Llauneta corbada que les plegadores d'olives s'ajusten als caps dels dits índex i gros per a plegar les olives (Tortosa).

- f) Cadascuna de les puntes triangulars amb què una àncora es clava a la sorra o llot del fons.

- g) Punta de ferro que va ficada al cap de baix de l'arbre de la sènia i que balla dins el dau (Eiv.).

- h) Ferro que els sabaters passen pels davants i tacons de les sabates d'home i només pels tacons de les de dona (Men.).—i) Pern de la sola de l'arbre del llagut que s'encaixa en la primola (Mequinensa).

- j) Eina de torner, a manera de puntacorrent acabat en punta, amb una cara plana i l'altra corbada, que serveix per a fer mitja-canya i per a polir les peces de banya; el ferro té 15 mil·límetres d'ample, i amb això es distingeix de la ungleta, que no en té sinó vuit (Torelló).—l) Barreta de ferro amb un cap corbat, que els llauners empren per a girar vores de les peces de llauna. 

Ungla sencera: canó que té tall a un cap i serveix per a tallar llauna (Manacor).

- m) Peça de ferro fos, collada fortament al teler mecànic, que fa moure el joc de picar (Barc., Igualada).

- n) Trosset de branca tallada que resta unida obliquament al tronc. 

|| 6. Nom que amb diverses adjectivacions designa distintes plantes. 

a) Ungla de cavall o Ungla d'ase: planta de la família de les compostes, de l'espècie Tussilago farfara, de rizoma vivaç, gruixut i carnós, fulles rodonenques i flors grogues (val.); cast. uña de caballo.—

b) Ungla de canari (Gir.) o Ungles del diable (bal.): lleguminosa de l'espècie Ornithopus compressus, de fulles inferiors peciolades i les superiors sentades, flors grogues, llegum molt comprimit, arquejat, rugós i acabat en bec llarg i ganxut; cast. uña de milano.

- c) Ungles del diable: planta composta, de l'espècie Rhagadiolus stellatus, de fulles molt variables, enteres, denticulars o lirades, flors grogues (Bal.).

- d) Ungla de gat: lleguminosa de l'espècie Ononis natrix, de tronc molt viscós i ramificat, fulles peciolades, les caulinars trifoliades, les florals superiors unifoliades, flors grogues, llegum linear i llavors globuloses (val.); cast. lemosa, pegamoscas. També s'anomenen ungla de gat les espècies Ononis campestris (gaons) i Ononis tridentata (ranall, ruac).—

e) Planta de l'espècie Bignonia unguis-cati (Masclans Pl. 205).—

f) Ungles de moix: planta crassulàcia de l'espècie Sedum album (Mall.); cast. hierba canilla. (V. crespinell). 

|| 7. fig. Habilitat o propensió forta a robar, a apoderar-se de les coses d'altri. 
Gent de l'ungla: els lladres. 
Esser de l'ungla: esser lladre. 
Fer l'ungla o Fer córrer l'ungla: robar.

Loc.
- a) A l'ungla: al peu de la lletra, en tots els detalls (adaptació del llatí ad unguem). Sia feta crida acustumada, la qual sia a la ungla servada, doc. a. 1405 (arx. mun. d' Igualada). Aquells e aquellas sien a la ungla observades, doc. a. 1415 (Col. Bof. xli, 334). Observant les dites ordinacions a la ungle, doc. a. 1442 (BABL, i, 389).

- b) Fins a les ungles del peu: totalment, fins a l'extrem. E sien malayts tots los teus membres, de la vertiç del cap tro a la ungla del peu, Cost. Tort. IX, xxx.

- c) Anar a l'ungla: anar a peu (Mall.).

- d) A ungla: a pota de bístia. En aquells bons temps de traginar a ungla pels camins de què ja havem parlat, Salvador FB 67.

- e) Aferrar d'ungla: fer tot el possible per sostenir-se, per no caure (Mall.). S'aferrava d'ungla per aquelles penyes, Penya Mos. iii, 200.

- f) Delicat com una ungla d'ase, o Més delicat que ungla d'ase: es diu d'una persona excessivament delicada, que es queixa sense prou motiu.

- g) Saber una cosa per les ungles: saberla bé, pels caps dels dits.

- h) Tenir ungles: tenir molta habilitat.

- i) Treure les ungles: estendre un gat les ungles per esgarrapar. També són amables es potons d'una moxa abans de treure ses ungles, Maura Aygof. 15.

- g) Treure les ungles: començar a actuar amb habilitat o amb violència contra algú. Qui tendrà ungles les treurà, Alcover Rond. ii, 292.

- h) Mostrar les ungles: donar proves de valor, de decisió, de voler-se defensar o de voler atacar.

- i) Esser llarg d'ungles o Tenir les ungles llargues: esser lladre, tenir propensió a robar.

- j) Gat amb vint ungles: un lladre (Bal.).

- l) Clavar l'ungla o Clavar les ungles o Ficar les ungles: cobrar més del que cal.

- m) Posar les ungles damunt, a algú: agafar-lo, apoderar-se'n, sotmetre'l.

- n) Amagar les ungles, com els moixos: dissimular la mala intenció o les males obres (Mall.).

- o) Posar-hi els dits i deixar-hi les ungles: ficar-se en negocis o coses perjudicials, en què es perd més que no es guanya (Empordà).

- p) Caure dins les ungles d'algú: caure dins el seu poder, venir a dependre d'ell.

- q) No són ungles de Sant!: es diu referint se a una cosa que algú tracta amb molt de mirament i que ens sembla que no val la pena.

- r) Menjar-se les ungles: patir fam, no menjar a bastament (Mall.). Que'ns avem menjades les ungles enguany, doc. a. 1508 (BSAL, x, 316).

- s) Venir d'una ungla de cavall: venir molt prim, mancar-hi molt poc (Cardona, Solsona). «Se li'n va anar a una ungla de cavall que no l'agafés».

- t) Esser carn i ungla: esser molt amics, tenir gran intimitat, anar sempre junts.

- u) Costar es bec de ses ungles: costar molt, presentar grans dificultats (Mall.).

Refr.—a) «Ungles de gat i cara de beat»; «No et fiis de beat, que té ungles de gat»: es diu referint-se als hipòcrites, als que fingeixen una bondat que no tenen.—b) «El gat no mostra les ungles fins que en té menester» (Ross.).

    Cult. pop.—Existeixen diverses supersticions referents al fet de tallar o tallar-se les ungles. És general la creença que tallar-se-les en divendres porta malastrugança. Tallar-se-les en dilluns evita el mal de queixal
(Arx. Trad. i, 185). També diuen que no convé tallar les ungles a un infant quan encara no camina, perquè això fa que en esser gran sigui lladre (Empordà). A Menorca diuen que per a tallar les ungles per primera vegada a un infant, les hi ha de tallar una persona que no sigui de la seva família, perquè si els hi tallava un familiar, l'infant en tornar gran seria lladre. També hi ha una manera d'evitar aquesta desgràcia, i consisteix a posar dins la mà de la criatura una moneda de plata al temps de tallar-li les ungles per primera vegada; així no serà lladre (Men., ap. Tres. Avis, 1928, p. 113). Els pics blancs a les ungles criden un regal (segons superstició de la comarca de Barcelona, ap. Catalana, vi, 565).

    Fon.: úŋgɫə (pir-or., or., bal.); úŋgɫɛ, úŋgɫa (occ., val.); úŋgɾa (alg.).
    Intens.:—a) Augm.: unglassa, unglarra, unglarrassa.—b)

Dim.: ungleta, ungletxa, unglel·la, ungleua, ungliua, unglona, ungló, ungloia, unglarrina, unglineua, unglinoia, unglarrinoia.
- c) Pejor.: unglota, unglot.

Etim.: del llatí ŭngŭla, mat. sign. |||| 1, 2.

La botica del llauradó

La “botica” del llauradó.

L’agüelo “Sebeta” es un puñetero; de cuan en cuan li agrade “maure lo niu de avespes” pa que no se endormisquen les avespes. Avui, en esta charrada, segú que ubriré la “caisa dels trons”, pero hu fach volén, pa que mol “sabé populá” isque a la llum y no se piárdegue.

Ñá que aclarí que la “botica” o botiga, según los pobles, es lo que en castellá se diu farmasia.

Mols camíns se ha parlat de que la chen de poble viu més añs que la de la capital; que deu de sé per la vida sana que porten y perque no tenen tanta contaminasió, al no tindre tantes fábriques y tans fums de les calefacsións y dels coches.

Yo afechisco que, a lo milló sense donamos cuenta, los que viuen als pobles tenen algo més: la “botica” del llauradó.

Ya sé que casi tots vatres tindreu més coses de les que vach a posá aquí, pero es que yo sol vull doná com un ejemplo, que los demés podreu completá, ficán més coses, que ne ñán, segú.

Y es que als pobles, ademés de minchá més sá y natural que a les capitals, mincháen algunes coses que no se aprofitáen a les siudats, en part perque no les teníen y en part perque tampoc sabíen pa qué servíen. Algunes voltes als pobles hasta sense sabé pa qué valíen tampoc; sol perque ere una costúm aprofitá tot lo que se podíe minchá, sense que fare mal. Ere una manera més de umplí la tripa.

Lo que vach a posá se fáe cuan yo era menut; se fáen moltes més coses pero ya no men enrecordo de com se díen les herbes que mos mincháem y no mos pasáe res. Encara milló, eises herbes segú que mos achudáen a está més sans, a viure més añs.

La machoría de les coses, avui les podeu veure a Internet y damún en més amplaria de la que yo poso aquí.

A casa, cuan ma mare o m’agüela fáen col o col de grumo com diuen algúns, lo troncho nol tiráe, lo peláe y pals chiquets: Aisina se anáe matán la fam.

Cuans camíns al inviarn ham minchat ensalada de col, qué bona. Y al estíu, cuan un meló de carn eisíe viart, se fae en ensalada com si fore pepino, perque, en realidat habíe eisit pepino.

Anán al campo, per algúns “trosos”, daball de les archilagues, dels romés o dels timós se criae una cosa que ere pareguda, en la forma, als panals de les abelles y que natres li diebem “mamelletes”, me pareis que eren rochetes; pos mos hu mincháem.

Ñabíe un atra planta, que no men enrecordo cóm se diebe, que fáe unes coses menudetes, redonetes, a les que natres los diebem “panets” y tamé pa dintre.

Cuan peláem les carchofes, poc, que entonses se aprofitáen més que ara, a lo milló perque ne ñabíe poques y teníen que cundí no pa aplená los plats, sino pa que ne ñaguere pa “embrutíls” tots y a sucá pa, que quedáen mes llimpios que ara al traurels del fregaplats. Dieba que les fulles de damún de la carchofa que se lleven, a la part de bais de dintre quede una rebarbeta, blanca, pos eisa mos la mincháem tamé.

Del caldo de bullí la carchofera se aprofitáe alguna tasa, ere bo pal feche, pa no tindre pedres a la vesícula.

Les fulles del pi, en tisana o jarabe, eren bones pals problemes de la respirasió.

Les de la olivera, en tisana, baisen la tensió.

Les de la figuera pals triglicéridos, pa la diabetes y la bronquitis.

Les figues pa la tensió y pa mantindre lo tipo o pa aprimás, si voleu.

Les infusións de fulles de chinebre son bones pals riñóns, la artritis reumatoide, pa la gripe, pals catarros, pa la pell, …

Les boletes del mateis chinebre, ben madures si no son mol amargues, tamé pals riñóns y pa achuda a pixá a qui tingue eise problema.

Les pepites (les llaós) de la carbasa, pelades; minchán un pesiguet cada día, tots los díes del añ, ma de san pa la próstata.

Unes “papatiarres”, ben rentades, frechides en bon oli a una paella; lo suc que quede, tot ben machacat; lo ungüen que is, untat, va de maravilla pa les cremadures.

Y ……. Podríem seguí en tots los albres y les plantes, pero per avui ya val, qui ne vullgue més que miro per Internet. Ademés allí pose que lo que yo tos hay dit servís pa més coses. Pero als nostres pobles ya se fáe mols añs, pero que mols añs abáns de que nasquere lo dichós Internet.

A tot asó, com regla cheneral, ñauríe que afechí lo nesesari que es aná sempre mol llimpio, sobre tot rentás les mans que son les que porten lo minchá a la boca, pero que, si no mo les rentém a subín, tamé poden portá infecsións y bichets que mos posarán malals.

Dispués de asó a ver quí es lo llisto que pregunte per qué la chen de poble está més sana y viu més que la de la siudat. De totes maneres asó sol son recuerdos de un vell, teníu cuidau y, abáns de pendre algo a lo que no esteu acostumbrats, consulteu al dotó, no sigue cosa que yo no hasca esplicat be la resiapta, la cantidat usada no sigue la nesesaria y no tos vasque be pa algún atra cosa o, Deu no vullgue, se enveneno algú.

Ara si voleu podeu afechí més resiaptes, que ne falten moltes, an esta “botica” del llauradó.

FIN

del apothecari (Apotheke en alemán es la farmássia).

// Algúns comentaris a https://www.facebook.com/groups/1661943157400028/permalink/2591486684445666/

A la Codoñera mos minchabem unes erbes que li diguebem esparbantalles y tamé unes piñetes que estaben al centro de uns carts, se pareisie a una carchofa pero punchaen, llevabem les fulletes y lo cor estae bonisim.Y cuan anaem pel riu minchabem la part blanqueta del final dels chuncs.

// Luis afegix:

An algúns restauráns de Fransa tenen com a un plat espesial la sopa de ortigues, diuen que va be pa la artrosis, próstata, pedres al riñó, mal de cap, pa los que sels cau lo pial, inflamasió de vías urinarias en fin pa tot.

Safrá, capsot

A Beseit, una mare volíe fe paella, arrós, per a diná, y li mane al fill que vaigue a la tenda a comprá safrá.

Lo fill, despistat, s'en va cap a la tenda y al rato torne cap a casa.

- Mare, qué m'habíes dit que comprara?

- Safrá, capsot!

Y lo sagal s'en va aná cap a la tenda (la de Ramón, lo estang o estanc no), repetín, "safrá, capsot, safrá, capsot, safrá, capsot".... 

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Safrà

SAFRA f. Collita de la canya de sucre, i fabricació del sucre de canya; cast. zafra.

2. SAFRA f. Safata (Men.). Fon.: sáfɾə (Ciutadella). Etim.: var. de safa, ‘llibrella’.

SAFRÀ m. Azafrán.

|| 1.  Planta iridàcia de l'espècie Crocus sativus, de bulb subglobulós, fulles concomitants de les flors, molt llargues, una o dues flors violàcies, grans, que surten d'una espata bivalva, amb filaments grocs, i estigmes de color escarlata, olorosos, claviformes; es cultiva per aprofitar els seus estigmes en medicina i com a condiment; cast. azafrán. Carga de safrà, Leuda Coll. 1249. Féu un lectuari... en lo qual mès saffrà, car saffrà ha virtut a confortar e alegrar lo cor, e fa bona sanch, Llull Felix, pt. v, c. 3. Lo çafrà jamés altera les humors, Alcanyís Reg. 19. Que tant no u podeu daurar de safrà, Proc. Olives 1287. Si abunda còlera en lo cors humà, se engendra la urina de color safrà, Albert G., Ques. 39.

|| 2. Safrà bord: nom d'algunes plantes del gènere Crocus, sobretot les espècies Crocus vernus (anomenada també safrà de muntanya), cast. azafrán silvestre, i Crocus nudiflorus, cast. azafrán loco; són molt semblants al safrà comú, però tenen els bulbs més petits. || 3.   Safrà bord o safrà romí: planta de la família de les compostes, de l'espècie Carthamus tinctorius, herbàcia d'arrel fibrosa, tronc dret estriat, fulles assentades, ovato-lanceolades, i flors de color de safrà;
cast. alazor. També s'anomena safrà romí i safranó, i antigament es deia alasfor.

|| 4. Safrà bord: planta colquicàcia de l'espècie Merendera filifolia, de bulb petit vestit de túniques negroses, fulles subfiliformes i flors rosades o blanques, càpsula ovoide i llavors globuloses (Mall.). || 5. Safrà bord: planta colquicàcia de l'espècie Colchicum autumnale, d'arrel bulbosa, fulles amplament lanceolades, flors rosades o lila, càpsula transovoide i llavors globuloses (Val.); cast. cólquico.

|| 6. Safrà bord: nom d'algunes espècies dels gèneres Cirsium i Centaurea, segons Fabra Dicc. Gen.

|| 7. Safrà de l'avellaner: la flor d'avellaner, de color vermellós (Camp de Tarragona, Priorat). Loc.—a) Anar al safrà (pir-or.), o Fer safrà (Tortosa, Maestrat, Cast.): fer campana, faltar a escola.—b) Anar a vendre safrà: esser expulsat (Costa de Ponent).—c) Estar groc com el safrà o més groc que safrà: es diu d'una persona o cosa molt groga. Fon.: səfɾá (or., bal.); safɾá (occ., val.). Etim.: de l'àrab zaʿfarān, mat. sign.

aufals

Aragonés: ALFALCE, alfalz, ALFALFEZ

DCVB:

ALFALS m. 

|| 1.   Planta lleguminosa, Medicago sativa L.; cast. alfalfa. Caràcters: arrel llenyosa i fonda; troncs de 30 a 70 cm., drets o ascendents, glabrescents; fulles oblongues, denticulades a l'àpex; estípules agudes; flors blaves o morades, en raïms multíflors, oblongs; peduncles més llargs que la fulla; llegum caragolat en dues o tres voltes, foradat, glabrescent; llavors ovades. Es fa subespontània i per cultiu, emprant-se com aliment del bestiar gros. E aprés ve lo alfals que es ja de dos segahons a tres, Dieç Menesc. ii, 8. La Auserda, eo, Alfals se ha de sembrar a la fi de Abril, en terra llaurada tres voltes o mes, y ben femada, Agustí Secr. 85. v. Han fet sembrades enormes de aufals, Serra Cal. folkl. 345. Mentres es dos atlots arreglavan s'animal... donantli una manada d'aufaus [sic], Maura Ayg. 125. 
|| 2. a)  Alfals bort. Planta lleguminosa, Medicago falcata L.; cast. mielga loca. Té els troncs ajaguts, de 30 a 70 cm. de llargària, molt ramificats; fulles oblongues-cuneïformes; flors grogues, grans, en raïms multíflors; llegum falciforme, pubescent, acuminat. Es fa per marges i vores de camins (Flora Cat., ii, 74, 75).—b) Alfals boscà: planta que té l'arrel llarga i forta, les tanyades de dos a tres peus d'altària, fulles ovalades i flor blava, llegum i llavors en forma de renyó (Un Mall. Dicc.).—c) Alfals marí: planta lleguminosa, Medicago marina L.; cast. mielga marina. Té els troncs albo-tomentosos, ajaguts o ascendents, de 10 a 40 cm.; flors d'un groc daurat, en corimbes multíflors umbel·liformes; llegum subcilíndric amb dues o tres espires, foradat i tomentós; llavors reniformes (Flora Cat., ii, 77).—d) Alfals melga: planta lleguminosa, Medicago muricata, cast. mielga como murice (Cavanilles Observ. ii, 336).
Cult. pop.
—a) A l'alfals i a la vinya, per la vora els entra la tinya. Refrany (Vinaròs, Morella).
—b) Entre l'alfals i la garbera, está la fam vertadera. Refrany.
—c) «Es dematí, ab sa roada, | has anat a segà aufaus? | Tornaràs amb sos dits blaus; | tu no hi estàs avesada» (cançó pop. Mall.).
Var. form.: alfal, alfalfa, alfalfeç, alfàs.
Fon.: aɫfáɫs (Castelló, Morella, Morvedre, Maella, Fraga, Tamarit); əɫfáɫs (St. Hilari SC, Eiv.); əwfáls (Barc., Berga, Torelló, Lluçanès, Igualada, Vendrell, Valls, Empordà, Olot, Puigcerdà); awfáɫs (Lleida, Balaguer, Artesa de S., Tremp, Oliana, Organyà, Pobla de S., Sort, Massalcoreig, Calasseit, Tortosa, Benissanet); əɫfáws, ufáws (Men.); əwfáws (Mall., Men.); aɫfás (Cullera, Alzira, Pego).
Pl.: alfalsos, alfaus (Men.).
Intens.—a) Augm.: alfalsàs.—b) Dim.: alfalset, alfalsiu (Val.).
—c) Pejor: alfalsetxo, alfalsot.
Sinòn.: auserda, herba.
   
Etim.: de l'àrab alfaṣfaṣa, mat. sign. (l'evolució dels sons és explicada molt clarament per Dozy Gloss. 101).

La alfalfa, cuyo nombre científico es Medicago sativa, es una especie de planta herbácea perteneciente a la familia de las fabáceas o Leguminosae Son hierbas perennifolias, sobre todo erectas a suberectas que alcanzan un tamaño de 30-60 cm de altura, pubescentes a subglabras. Los foliolos de 5-20 mm de largo, 3-10 mm de ancho, obovadas a sublineal, dentados en el ápice, adpreso pubescentes; entera o dentada en la base. Inflorescencia en racimo pedunculado, el pedúnculo mucho más largo que el pecíolo. Corola de 6-12 mm de largo, violeta pálido lavanda. Las fruta o en una espiral floja de 11-4 giros, glabras a pilosas.

Alfalfa y su pandilla:

Lexique roman; Fol - Enfulhir, Enfullir

Fol. s. m., foulon.

Donei li fol e molin e autra manentia. 

Un troubadour anonyme: Sordel dis mal. 

Je lui donnai foulon et moulin et autre possession.

2. Folar, Follar, v., fouler.

No la devem pas calcar ni folar sos los pes.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 73.

Nous ne la devons pas écraser ni fouler sous les pieds.

Part. pas. Lo bon draps d'escarlata tan soven es follatz als pes dels paradors. V. et Vert., fol. 66.

Le bon drap d'écarlate si souvent est foulé aux pieds des apprêteurs.

ANC. CAT. Folar. ANC. ESP. Follar. ESP. MOD. Hollar. IT. Follare. 

(chap. patejá, palsigá, calsigá; patejo, pateges, patege, pategem o patejam, pategéu o patejáu, pategen; calsigo, calsigues, calsigue, calsiguem o calsigam, calsiguéu o calsigáu, calsiguen; palsigo, palsigues, palsigue, palsiguem o palsigam, palsiguéu o palsigáu, palsiguen.)

3. Defolar, v., fouler, accabler. 

Part. pas. Fig. Bretanha defolada per motas miserias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 90.

La Bretagne accablée par de nombreuses misères.

ANC. FR. Et maintes costes deffoulées.

Bataille de Crécy.

Folc, s. m., troupeau.

Pais lo folc, e no manja de lag del folc.

(chap. Pasture lo ramat, y no minge lleit del ramat.)

Trad. de la Ire épître de S. Paul aux Corinthiens.

Nourrit le troupeau, et ne mange de lait du troupeau.

Fig. Qui a misericordia essenia coma pastre so folc.

Trad. de Bède, fol. 64. 

Qui enseigne à miséricorde comme pasteur son troupeau.

Lo folc de Deu. Trad. de Bède, fol. 54.

Le troupeau de Dieu.

ANC. FR. Sauriez garder un fouc de pors.

Fables et cont. anc., t. I, p. 373.

Trova un fouc d'oues paissant,

Cele part vient, le col baissant, 

Arriers le fouc en ataint une.

Fables et cont. anc., t. III, p. 53.

2. Afolcar, Afolquar, v., diriger, guider, réunir.

Lo pros coms de Fois, que Dieus salve e gar,

Et aicel de Cumenge, vos podon afolcar.

Guillaume de Tudela.

Le preux comte de Foix, que Dieu sauve et garde, et celui de Comminge, vous peuvent guider. 

Mas s'ie us podia afolquar 

Una vetz, si cum autra fi, 

Can vos comtey, sus el cami

De lay on veniam, lo prec. 

Amanieu des Escas: A vos qu' ieu am. 

Mais si je pouvais vous conduire une fois, ainsi comme je fis une autre, quand, sur le chemin de là où nous venions, je vous contai la prière.

Deu hom aver maior cura 

E d' aculhir e d' afolquar.

Brev. d'amor, fol. 68.

On doit avoir plus grand soin et d'accueillir et de réunir.

Folca, s. f., lat. fulica, foulque, poule d'eau.

Vendo folcas... O autres auzels marins.

(chap. Venen foches... o atres muixons marins. La focha que yo conec es la de aigua dolsa.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 186.

Vendent foulques... ou autres oiseaux marins. 

ESP. Fúlica (focha, falaris, foja, gallareta, gallineta).

Folh, Fuoill, Fuelh, Fueilh, s. m., lat. folium, feuille, feuillage.

Pos dels verts folhs vei clarzir los guarrics.

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls.

Puisque des vertes feuilles je vois s'éclaircir les chênes.

Aissi cum sel que laissa 'l fuoill,

E pren de las flors la gensor.

Guillaume de Cabestaing: Aissi cum sel. Var.

Ainsi comme celui qui laisse le feuillage, et prend la plus belle des fleurs.

Loc. Pren los us, e'ls autres destrenh, 

E, qui li play, met en son fuelh. 

A. Daniel: Ab plazer. 

Prend les uns, et écarte les autres, et, qui lui plaît, met sur sa feuille. Loc. fig. Quar esper que so que quist lay

Me torn tot mon sen en vert fuelh. 

G. Riquier: Tant m' es plazens. 

Car j'espère que ce que je demandai là me tourne tout mon sens en vert feuillage.

Tot cant pes me torna d' autre fuelh. 

Deudes de Prades: Ben ay' amors. 

Tout ce que je pense me tourne d'autre côté. 

Que viresson lor guerra en autre fuoill. 

P. Vidal: Plus qu' el paubres. 

Qu'ils tournassent leur guerre en autre côté.

Prov. Mas de mal fueilh non cueilh hom leu bon frug.

(chap. Pero de mala fulla (: mal abre, arbre, albre) no se cull fássilmen bona fruita, bon fruit.)

P. Cardinal: Aissi com hom. Mais de mauvaise feuille on ne cueille pas facilement bon fruit.

CAT. Full. ESP. Folio. (hoja) (chap. Folio, folios; fulla, fulles.)

2. Folha, Foilla, Fuoilla, Fuelha, Fulha, s. f., feuille.

E 'l folha cai de sul verjan.

Cercamons: Quan l'aura. 

Et la feuille tombe dessus le verger.

Quan vei la flor, l' erba vert e la fuelha. 

(chap. Cuan vech la flo, la herba verda y la fulla.)

B. de Ventadour: Quan vei.

Quand je vois la fleur, l'herbe verte et la feuille.

Fig. Ben aurai d' amor

Fuoilla e fruch e flor.

P. Vidal: Mout m' es.

(chap. Be ne tindré d'amor fulla y fruita y flo.)  

J'aurai bien d'amour feuille et fruit et fleur. 

Loc. De qualque vi mais beure vuelhas, 

Beu del noel o de tres fuelhas.

Leys d'amors, fol. 36.

De quelque vin que plus tu veuilles boire, bois du nouveau ou de trois feuilles. 

CAT. Fulla. ANC. ESP. Foja. ESP. MOD. Hoja. PORT. Folha. IT. Foglia. (chap. Fulla, fulles.)

3. Foilleta, s. f., petite feuille.

Del anet penretz la foilleta, 

E far n'etz sotil polvereta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous prendrez la petite feuille de l'aneth, et vous en ferez une fine petite poussière. 

CAT. Fulleta. ESP. Hojita. IT. Foglieta. (chap. Fulleta, fulletes.)

4. Folhos, Foillos, Fuoillos, Fuelhos, Fulhos, adj., lat. foliosus, feuillu.

Van chantan sus l'albre qu'es foillos. 

P. Milon: Pois que. 

Vont chantant sur l'arbre qui est feuillu.

Lonc un bosc fulhos. 

Cadenet ou Thibaud de Blizon: L'autr'ier.

Le long d'un bois feuillu. 

Subst. Quan lo rossignols, el fuoillos, 

Dona d' amor, e 'n quer e 'n pren. 

G. Rudel: Quan lo. 

Quand le rossignol, sous la feuillée, donne de l'amour, et en requiert et en prend. 

ANC. FR. Sous les fueilleux rameaux

Et des chesnes ombreux et des ombreux ormeaux.

Du Bartas, p. 240.

ESP. Hojoso. PORT. Folhoso. IT. Foglioso. (chap. Ple de fulla.)

5. Folhar, Foillar, Fuelhar, Fulhar, v., feuiller, pousser des feuilles.

Lanquan fuelhon bosc e guarric.

B. de Ventadour: Lanquan fuelhon.

Lorsque feuillent bois et chênes.

Quan lo dous temps d' abril

Fa 'ls albres secs fulhar.

(chap. literal: Cuan lo dols tems d'abril fa 'ls abres secs fullá : traure fulla, llansá.)

Pierre de Bussignac: Quan lo.

Quand le doux temps d'avril fait feuiller les arbres secs.

Fig. Atressi m chant e m' esbaudei,

E reverdei

E fuelh segon ma natura.

B. de Ventadour: Lanquan fuelhon. 

Ainsi je chante et me réjouis, et je reverdis et feuille selon ma nature. Part. pas. En luec de verjanz floritz

E foillatz,

Volgra, per champs e per pratz, 

Vezer lansas e penos.

Boniface Calvo: En luec de. 

Au lieu de vergers fleuris et feuillés, je voudrais, par champs et par prés, voir lances et pennons.

Estaings foillatz

Es mes soven ab bon azur,

Per que mieills teigna, e que mais dur.

Giraud de Borneil: Nuilla res.

Étain feuillé est mis souvent avec bon azur, pour qu'il teigne mieux, et qu'il dure davantage.

Subst. Els auzels qu' an estat enic,

Son gays desotz los fulhatz.

B. de Ventadour: Lanquan fuelhon.

Les oiseaux qui ont été tristes, sont gais dessous les feuillées.

IT. Fogliare. (chap. carregás, omplís de fulla; llansá; fullá.)

6. Esfolhar, Esfoillar, Esfuelhar, Esfulhar, v,, effeuiller.

Ni albre domesgier que no l' esfulh.

(chap. Ni abre doméstic que (ell) no ('l) desfullo.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 17.

Ni arbre domestique qu'il ne l'effeuille.

Fig. La vostra malvestat s' esfoilla.

Lantelm: Lanfran (o Laufran; quizás Lanfranc Cigala).

La votre méchanceté s'effeuille. 

Part. pas. Pueis a hom malvas esfoilladas. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis on a des mauves effeuillées. 

PORT. Esfolhar. IT. Sfogliare. (chap. exfoliá, desfullá: desfullo, desfulles, desfulle, desfullem o desfullam, desfulléu o desfulláu, desfullen; desfullat, desfullats, desfullada, desfullades : sense fulles : despullat de fulles, despullats, despullada, despullades)

7. Enfulhir, Enfullir, v., feuiller, se garnir de feuilles.

Pus s' enfulleyson li verjan.

Marcabrus: Pus s'enfulleyson.

Puisque se garnissent de feuilles les vergers. 

ANC. FR. Enfueillant mes crins tout autour. 

Luc de la Porte, Tr. des Odes d'Horace, liv. II. p. 47.