Mostrando las entradas para la consulta quixal ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta quixal ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 25 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presénsia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.

Tan los habíe agradat la história de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silénsio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:
No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes históries, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los hómens del món se poden burlá tan fássilmen.

A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcóns de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres doméstics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tíndre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue víndre a mí cuan tú vaigues a buscál.

La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:

- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:

- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:

- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc.
¿Quína glória mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y paréns; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.

Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presénsia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.

Estes coses li van pareixe mol difíssils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presénsia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles hómens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de hómens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.

Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:

«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cusigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrencá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:

- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!

Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.

Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:

- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?
Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan.
La Siñora li va di:

- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:

- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que Lidia va di:

- Potsé sí.

Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:

- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.

Va di entonses Nicostrato:

- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.

Fénse, pos, portá los instruméns propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:

- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.

Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.

La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!

Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va di:

- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?

Va di entonses Pirro:

- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?

Nicostrato se extrañáe mol, y va di:

- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.

A lo que Pirro va contestá:

- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.

Va di la Siñora entonses:

- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.

Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.

Y ell va baixá; y li va di:

- ¿Pero qué dius que veus?

Va di Pirro:

- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
- De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.

A lo que va di Pirro:

- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:

- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.

Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:

- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presénsia vostra. Per lo que la raó de estes visións han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di: - Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: - Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligénsia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato: - Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué.
Deu mos u dono a natros.

sábado, 7 de febrero de 2026

R, Raba, Rave, rabaneta, rabanetes - Radelh

R.

R, s. m., dix-huitième lettre de l'alphabet, et quatorzième des consonnes, R.
Las autras que apres van
M, O, R, et en contan
Ajostas las, e diran mor.
P. Milon: En amor.

Les autres qui après vont M, O, R, et en comptant ajustez-les, et elles diront MOR.
De R que no sia pauzada denan R. Leys d'amors, fol. 3.
De R qu'il ne soit pas posé devant R.
ANC. FR. Puis vient R, ce n'est pas controuvaille,
Que R savons ke molt sont à priser.
Le Roi de Navarre, chanson 62.

Raba, s. f., lat. rapa, rave.

Voyez Muratori, Dis. 33.
Pero aitan li valria
Una raba.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Pourtant autant lui vaudrait une rave.
Nég. expl. Ieu no pretz una raba
Lur mal dir, ans cre que m'ajut.
Pierre de la Mula: Dels joglars.
Je ne prise une rave leur méchant dire, au contraire je crois qu'il m'aide.
ESP. Naba (nabo). IT. Rapa. (chap. Raba, rabe, rave; rabes, raves; rabaneta, rabanetes. De una de les classes se fa lo wasabi picán típic japonés. En fransés se diu raifort, radis per l'arraíl forta. En alemán Radieschen les rabanetes, Meerrettich la raba.)

raba, rapa, rave, rabe, rabes, nabo, rábano



2. Rave, s. m., raifort, radis.
Saumada de raves. Cartulaire de Montpellier, fol. 106.
Charge de raiforts.
CAT. Rave, rabe.

3. Rabeta, s. f. dim., petite rave.

De rafe penretz raisetas,

Et autressi coma rabetas.

Deudes de Prades, Auz. Cass.

De raifort vous prendrez petites racines, et de même comme petites raves.

rabeta, rabetas, rabaneta, rabanetes



4. Rafe, Raphe, s. m., raifort.

Festuca de malva e raitz

De rafe.

Deudes de Prades, Auz. cass.
Fétu de mauve et racine de raifort.

Raphe... ret clara votz. Eluc. de las propr., fol. 221.
(chap. Lo rabe...aclarix la veu; fa clara la veu.)
Raifort... rend claire la voix.

Rabasta, s. f., querelle, dispute, chamaillis.
Entr' els desleials baros mi plai rabasta.

Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.

Entre les déloyaux barons me plaît chamaillis.
L'ancien français a employé le verbe rabaster, rabater, et l'italien a celui de arrabatare.
ANC. FR. Lesquels supplians oyrent rabater parmi la maison en telle manière qu'il sembloit que la foudre et tempeste y feussent.

Lett. de rém., 1482. Carpentier, t. III, col. 479.


Rabey, s. m., rebec, instrument de musique.

Voyez Mayans, Orig. de la Lengua española, t. II, p. 252.

El so que pus m' agensa

De mon rabey,

Vos dirai com comensa

Un ric torney

Que fo fag en Proensa.

Rambaud de Vaqueiras: El so que.

Au son qui plus me plaît de mon rebec, je vous dirai comment commence un brillant tournoi qui fut fait en Provence.

ANC. FR. Qui s'endort au son du rebec

En la flotte, il n'est pas saige.

Coquillart, fol. 129.

Et mon triste rebec est demeuré pendu

A ceste branche morte.
(chap. Y mon triste rabel se ha quedat penjat an esta branca morta.)

Premières Œuvres de Desportes, p. 297.

ESP. Rabel. PORT. Rabel, rabil. IT. Ribeca, ribeba. (chap. Rabel, rabels.)

rabey, Rabel, rabil, Ribeca, ribeba, rabels, instrumento, instrumén



Rabia, s. f., lat. rabies, rage, fureur.

Ostenra pus que rabia de cas.

Bernard de Rovenac: Belh m' es.

Montrera plus que rage de chien.

Fig. La rabia dels blasmans. Trad. de Bède, fol. 81.

La rage des blâmants.

CAT. ESP. Rabia. PORT. Rabia, ravia. IT. Rabbia. (chap. Rabia, rabies; v. rabiá, enrabiás: yo m'enrabio, t'enrabies, s'enrabie, mos enrabiem o enrabiam, tos enrabiéu o enrabiáu, s'enrabien; enrabiat, enrabiats, enrabiada, enrabiades; yo m'enrabiaré; yo m'enrabiaría; si yo m'enrabiara. Rabiá es sinónim de patí de doló, p. ej. Este quixal me fa rabiá, hauré de aná a Escalet a que mel estiro.)

2. Ratje, s. m., rage, désordre, désespoir.

A Andrinet meiron al cor tal ratje.

T. de Giraud et de Peyronet: Peronet.

A Andrinet ils mirent au coeur tel désespoir.

Adv. comp. Anaran a ratge

Cavals dels mortz e dels nafratz.

Bertrand de Born: Be m play.

Iront en désordre chevaux des morts et des blessés.

Iran, per la sua mort, a ratge

Mil borzes e mil servidor.

Guillaume, Moine de Beziers: Quascus plor.

Iront, par la sienne mort, avec désespoir mille bourgeois et mille serviteurs.

3. Rabios, Ravios, adj., lat. rabiosus, enragé, furieux.

Lag rozetz las mas

A lei de cer rabiosa.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Laidement vous rongez les mains à maniere de serpent enragé.
Contra mordedura d'home ravios. Eluc. de las propr., fol. 103.
Contre morsure d'homme enragé.
Lo fols rabios
Que tan ditz fals semena.

Ignacico Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Mela, sossiollingüista, Penarroija de Tastavins, xarxes.wordpress.com; Rabios, Ravios, adj., lat. rabiosus, enragé, furieux.

(chap. L'atontat rabiós que tans dits falsos sembre. Val pera consevol ascumita, pero sobre tot pera lo grillat de Manel Riu Fillat.)

Manel Riu Fillat, no passarás fret si escomenses la "lluita" armada.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Le fou furieux qui tant de faux propos sème.

CAT. Rabios. ESP. Rabioso. PORT. Raivoso. IT. Rabbioso. (chap. rabiós, rabiosos, rabiosa, rabioses; enfadat, enfadats, enfadada, enfadades; cabrejat, cabrejats, cabrejada, cabrejades; furiós, furiosos, furiosa, furioses.)

4. Rabat, adj., enragé.

Dedins, lop rabat,

Serpent coronat,

De vibra engenrat.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Dedans, loup enragé, serpent couronné, de vipère engendré.
(chap. A dins, llop enrabiat, serp coronada, de escursó engendrat.)

5. Raber, v., lat. rabere, être furieux, impétueux, ravager, entraîner.

Part. prés. Arapsis... es ta rabent que tot so que encontra geta a terra.

Flum... per arena et calhaus corrent... es rabent.

Eluc. de las propr., fol. 151.

L'Araxe... est si ravageant que tout ce qu'il rencontre il jette à terre.

Fleuve... sur sable et cailloux courant... est entraînant.

6. Raviar, Ratjar, Raujar, v., enrager, devenir enragé, faire rage.

Si aquel home ne mort un autre, fa 'l senlantment raviar.

Eluc. de las propr., fol. 102.

Si cet homme en mord un autre, il le fait semblablement devenir enragé.

Fig. Car jois no m soste,

Ab pauc de dol non ratge.

La Dame Castelloze: Ja de chantar.

Parce que joie ne me soutient pas, peu s'en faut que de douleur je n'enrage.

Can Ferabras l'enten, totz vius cuyda raujar. Roman de Fierabras, v. 935.

Quand Fierabras l'entend, tout vif il pense enrager.

ANC. FR. ...... L'amour consomme enclos,

L'humeur de ma poitrine et desseiche mes os,

Il rage en ma moüelle.

R. Garnier, Trad. d'Hippolyte, act. III, sc. IV.

CAT. ESP. Rabiar. PORT. Raivar. (chap. Rabiá: rabio, rabies, rabie, rabiem o rabiam, rabiéu o rabiáu, rabien; patí; enrabiás.)

7. Arapi, adj., enragé.

Venra diable arapi

E forma d'ome.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Viendra diable enragé sous forme d'homme.

Mario Sasot Escuer, Venra diable arapi  E forma d'ome.

8. Enrabiar, Enratjar, Enrapjar, Enraujar, v., enrager, devenir furieux.

Can Floripar l'enten cuyda enrabiar.

Roman de Fierabras, v. 2572.

Quand Floripar l'entend elle pense enrager.

Las bestias... enrabion en aissy que, si mordion alcunas personas, ilh enrapjarion. Liv. de Sydrac, fol. 28.

Le bêtes... enragent en telle sorte que, si elles mordaient aucunes personnes, elles enrageraient.

*Deus m' en don tal mal don ieu m' enratge.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum sel.

Dieu m'en donne tel mal dont je m'enrage.

Part. pas. Cans enrabiatz lo morda.
(chap. Que un gos enrabiat (rabiós, que té la rabia) lo mossego.)

Rambaud d'Orange: Parliers.

Que chien enragé le morde.

A pauc non es enrabiada. Roman de Jaufre, fol. 46.

Peu s'en faut si elle n'est pas enragée.

Substantiv. Sui trebalhatz,

No sai que m dia,

Pus qu' enrabiatz.

J. Esteve: Cossi moria.

Je suis tourmenté, je ne sais quoi je me dise, plus qu'enragé.

D'on ira pois cridan

Us vilas enraujatz.

Giraud de Borneil: Lo doutz chant.

D'où ira puis criant un vilain enragé.
(chap. Enrabiá, enrabiás.)


Rabin, s. m., lat. rabbinus, rabbin.

Dis li: Dieus te sal, rabi. Brev. d'amor, fol. 162.

Lui dit: Dieu te sauve, rabbin.

CAT. Rabi. ESP. Rabino. PORT. Rabbi, rabbino. IT. Rabino, rabbino.
(chap. Rabino, rabinos.)



Racar, v., souffrir, dessécher, languir.

Voyez Leibnitz, Coll. Etym., p. 75.

Si vostre filh, sobeirana

Mair', en preguatz, tost er sana

M'arma que de mort se raca.

G. Riquier: Aissi con es.

Si votre fils, souveraine mère, vous en priez, tôt sera guérie mon âme qui de mort se dessèche.

CAT. Racar.

*Raca,* Racca, s. f., rosse, bête maigre.

Ges raca pieitz no s' asola.

Gavaudan le Vieux: Aras quan.

Point rosse pire ne s'abat.

Quan me soven de la raca.

Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur.

Quand il me souvient de la rosse.

En syriaque raca, en hébreu *REK signifient vide; en prenant au figuré le mot racca qui est dans l'Évangile de saint Matthieu, ch. V, v. 22, on le traduit par homme de peu de sens.

(chap. burro raquític, rucs raquitics, mula raquítica, yegües raquítiques : caball arguellat com Rocinante, que ere un rossí antes, machos arguellats, somera arguellada, someres arguellades.)

arguellat, arguellado, arguellao, caball, caballo, potro, jónec no


Radelada, s. f., abondance, débordement.

Us fotrai de tal radelada

Que lo linsol torseres lendeima.

T. de Montan et d'une Dame: Ieu venc.

Je vous coïterai de telle abondance que le linceul vous tordrez le lendemain.


Radelh, s. m., radeau.

Un radelh que fon mot ajustat.

V. de S. Trophime.

Un radeau qui fut moult ajusté.

viernes, 15 de mayo de 2026

Sen, Se - Sen, Seinh, Cen - Sentenciar, Sentensiar

Sen, Se, s. m., lat. sinus, sein, poitrine.
Lo mortal vere
Que portatz el se.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Le mortel venin que vous portez dans la poitrine.
Fausset lhi la bronha dedins lo sen.
Vec lhi de vermelh sanc tot lo ple sen.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 56 et 83.
Lui faussa la brugne dans la poitrine.
Lui voilà de sang vermeil tout le sein plein.
CAT. ESP. Seno. PORT. Seio. IT. Seno. (chap. Seno, senos; pechuga, pechugues; mamella, mamelles; pit, pits; pitral, pitrals; pitralera, pitraleres.)

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijans de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabans y al sol que bade les roques.

2. Insinuatio, Insinuation, s. f., lat. insinuationem, insinuation, insertion, inscription d'un acte dans les registres publics.
Lei que dis que donatio facha oltra cinq cens sols no vailha senes insinuatio.
Tit. de 1253. DOAT, t. CXXXIX, fol. 72.
Loi qui dit que donation faite outre cinq cents sous ne vaille sans insinuation.
Ses insinuation e decret del baile. Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.
(chap. Sense insinuassió y decret del baile.)
Sans insinuation et décret du bailli.
CAT. Insinuació. ESP. Insinuación. PORT. Insinuação. IT. Insinuazione.
(chap. insinuassió, insinuassions; inscripsió, inscripsions de un documén al registre públic, registres publics. Signifique un atra cosa.)

3. Insinuar, Ensinuar, v., lat. insinuare, insinuer, insérer, inscrire dans les registres publics.
Part. pas. Donatio... ensinuada davant nos.
Tit. de 1275. Bibl. du R., f. de D. Villevieille.
Donation... insinuée devant nous.
Es insinuat.
Donatio... no val si no es insinuada per davant lo bayle.
Fors de Béarn, p. 1085 et 1086.
Est insinué.
Donation... ne vaut si elle n'est insinuée pardevant le bailli.
CAT. ESP. PORT. Insinuar. IT. insinuare. (chap. insinuá, insinuás; té un atre significat apart del de insertá, inscriure : yo me insinúo, insinúes, insinúe, insinuem o insinuam, insinuéu o insinuáu, insinúen; insinuat, insinuats, insinuada, insinuades; insinuaré; insinuaría; si yo me insinuara.)


Sen, Seinh, Cen, s. m., lat. sensus, sens, faculté de recevoir l'impression 
des objets.
Totz los delietz que prendon los V cens del cors.
Los V cens corporals.
V. et Vert., fol. 35.
Toutes les délices que prennent les cinq sens du corps.
Les cinq sens corporels.
- Esprit, âme, jugement, raison.
Vos qu' avetz saber e sen.
(chap. Vosté que té sabé y señ.)
B. de Ventadour: Accosselhatz.
Vous qui avez savoir et sens.
El sens non a poder contra talen.
Gui d'Uisel: Ben feira.
Le sens n'a pas pouvoir contre désir.
Loc. Non ai de sens per un efan.
B. de Ventadour: Non es meravelha.
Je n'ai pas de sens pour un enfant.
Belh senher Dieus, si feyssetz a mon sens,
Ben gardaratz qui faitz imperadors.
Peyrols: Pus fum Jordan.
Beau seigneur Dieu, si vous agissiez à mon sens, bien vous regarderiez qui vous faites empereur.
Us Rolanz
Qu' ab sen enqueria
Guerras, trebaillz et affanz.
G. Raimond: N Ots de Biguli.
Un Roland qui avec raison cherchait guerres, tracas et fatigues.
Enueia m, de tot mon sen,
D' ome quan pren sa putana.
Le Moine de Montaudon: Be m' enueia.
Il m'ennuie, de toute mon âme, d'homme quand il prend sa concubine.
Senes gran sens natural.
B. Zorgi: Mout fai.
Sans grand jugement naturel.
Am pauc non eyssi de sen. Trad. d'un Évang. apocr.
(chap. Per poc no sen va eixí del señ.)
Peu s'en fallut s'il ne sortit pas de sens.
Mi fan bon sens tornar.
A. Daniel: Amors e joy.
Me font tourner le bon-sens.
- Côté, sinuosité.
Baizera 'lh la boca de totz seinhs.
B. de Ventadour: Quant erba.
Je lui baiserais la bouche en tous sens.
E 'l coms sega lo sens
Que fai la mars.
Bertrand de Born: Ges no mi. 
Et que le comte suive la sinuosité que fait la mer.
Qui 'l sec plus al pieitz s' enpren;
Pero no i a mas un bon sen.
P. Vidal: Baros Jhesus.
Qui le suit plus au pire se commet; pourtant il n'y a qu'un bon sens.
Loc. Per aquest sen suy ieu sors.
P. Rogiers: Al pareissen.
Par ce sens je suis élevé.
Aissi com hom tra l' estam
A sens vers qu' era a dreich.
Garins d'Apchier: Aissi com hom.
Ainsi comme on tire la trame à sens inverse qui était à l'endroit.
ANC. CAT. Sen. CAT. MOD. Seny. ANC. ESP. Seso. IT. Senso. (chap. Señ; quixal del señ. Sentit de la vista, los 5, sing, sentits.)

2. Nonsen, Nosen, s. m., non-sens, folie, sottise.
Marques, e tu fas nosen.
Albert, Marquis de Malespine: Dona a vos.
Marquis, et tu fais non-sens.
Mas gran sciens' es sen cobrir
Lai on nonsens pot plus valer.
B. Zorgi: Mout fai.
Mais c'est grande science de cacher sens là où non-sens peut valoir davantage. 
Quant hom es desbaratatz,
Ditz om qu' a perdut per nonsen. 
Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres.
Quand l'homme est déconfit, on dit qu'il a perdu par non-sens.

3. Senar, v., donner, rendre le sens, être sensé.
Res no m podia senar.
(chap. Res no me podíe torná lo señ.)
Giraud de Borneil: En un chantar.
Rien ne pouvait me rendre le sens.
Part. pas. Ab savis, senatz.
G. Riquier: Tant petit.
Avec les sages, sensé.
Subst. Entr' els nescis e 'ls fatz
Pot chausir lo senatz.
Arnaud de Marueil: Razos es. Var.
Entre les niais et les fous le sensé peut choisir.
Loc. Ab no senat. Trad. de Bède, fol. 43.
(chap. En Manel Riu Fillat, que no está senat, sino sonat.)
Avec le non-sensé.
ANC. FR. Mès Bernart estoit plus senez,
Por ce qu'il estoit li ainz nez.
Roman du Renart, t. 1, p. 238.
Que vers lui ne soit trop irée,
Mais or soit et france et sènée. 
Marie de France, t. 1, p. 506.
L'ANC. CAT. faisait usage du participe passé senat.
(N. E. No hay apenas diferencias entre el occitano y el antiguo catalán.)

4. Sensual, adj., lat. sensualis, sensuel.
Cauzas sensuals..., cauzas espiritals. Eluc. de las propr., fol. 16.
(chap. Coses sensuals..., coses espirituals.)
Choses sensuelles..., choses spirituelles.
- Qui tombe sous les sens.
Las que han invisibilitat, a las sensuals. Eluc. de las propr., fol. 1.
Celles qui ont invisibilité, à celles qui tombent sous les sens.
CAT. ESP. PORT. Sensual. IT. Sensuale. (chap. Sensual, sensuals.)

5. Sensualitat, s. f., lat. sensualitatem, sensualité.
La prima vigor, so sapchatz,
Es dicha sensualitatz. 
Brev. d'amor, fol. 53.
La première vigueur, sachez cela, est dite sensualité.
CAT. Sensualitat. ESP. Sensualidad. PORT. Sensualidade. IT. Sensualità, sensualitate, sensualitade. (chap. Sensualidat, sensualidats.)

6. Sensation, s. f., lat. sensationem, sensation.
Tal sensation as faza. Dialogue de l'Âme et du Corps.
Telle sensation tu as faite.
CAT. Sensació. ESP. Sensación. PORT. Sensação. IT. Sensazione.
(chap. Sensassió, sensassions.)

7. Sentible, adj., lat. sensibilem, sensible.
Fay Dieus sentir e gostar per verray (veray) sentimen e per sentibla experiensia.
V. et Vert., fol. 100.
Dieu fait sentir et goûter par vrai sentiment et par sensible expérience.
ANC. CAT. Sentible. CAT. MOD. ESP. Sensible. PORT. Sensivel. IT. Sensibile. 
(chap. Sensible, sensibles.)

8. Senssibilitat, s. f., lat. sensibilitatem, sensibilité.
Corporeitat..., senssibilitat. Eluc. de las propr., fol. 1.
Corporéité..., sensibilité.
CAT. Sensibilitat. ESP. Sensibilidad. PORT. Sensibilidade. IT. Sensibilità, sensibilitate, sensibilitade. (chap. sensibilidat, sensibilidats.)

9. Sensitiu, adj., lat. sensitivus, sensitif.
De creatura
Sensitiva tan solamen.
An arma sensitiva.
Brev. d'amor, fol. 4 et 54.
De créature sensitive tant seulement.
Ont âme sensitive.
CAT. Sensitiu. ESP. PORT. IT. Sensitivo. (chap. Sensitiu, sensitius, sensitiva, sensitives.)

10. Insensibilitat, s. f., insensibilité.
Son, es natural insensibilitat del corrs. Eluc. de las propr., fol. 76.
(chap. La son, es natural insensibilidat del cos.)
Sommeil, c'est naturelle insensibilité du corps. 
CAT. insensibilitat. use. Insensibilidad. PORT. Insensibilidade. IT. Insensibilità, insensibilitate, insensibilitade. (chap. insensibilidat, insensibilidats; v. insensibilisá, insensibilisás.)

11. Sensificar, v., causer, procurer sensation, rendre sensible.
Part. prés. Apoplexia..., que no permet que l' esperit animal sensificant et movent, sia trames pels nervis. Eluc. de las propr., fol. 27.
Apoplexie..., qui ne permet pas que l'esprit animal rendant sensible et mouvant, soit transmis par les nerfs.
(chap. Sensibilisá, sensibilisás.)

12. Assenat, adj., sensé, raisonnable.
Es dos de sciencia, e fay home clar et assenat. V. et Vert., fol. 58.
Est don de science, et fait l'homme brillant et sensé.
L' assenatz sens no s camja.
Pierre d'Auvergne: Lo fuelhs.
Le sens raisonnable ne se change pas.
ANC. FR. Et vos estes mal asenez.
Roman du Renart, t. II, p. 113.
Quant Diex i ot valor et bonté assenée.
Romancero français, p. 25.
ANC. CAT. Assenat. IT. Assennato.

13. Dessenh, s. m., déraison, folie.
Loc. Ieu suy vengutz en dessenh.
Deudes de Prades: Sitot m' ai.
Je suis venu en déraison.
(chap. Desseñ, desraó, tontina, locura, grilladura. Lo que patix lo grillat de Manel Riu Fillat, aragonés catalaniste.)

Desseñ, desraó, tontina, locura, grilladura. Lo que patix lo grillat de Manel Riu Fillat, aragonés catalaniste

14. Dessenament, Dessenamen, s. m., déraison, folie.
Venc foras entre las gens
On tug feiron dessenamens. 
P. Cardinal: Una cieutat.
Vint dehors entre les gens où tous firent folies.
Aytals sens, es verays dessenamens. V. et Vert., fol. 31.
Pareil sens, c'est vraie folie.

15. Dessenar, Decenar, v., devenir fou, perdre le sens, être insensé.
De totz ponhs non dessena.
Brev. d'amor, fol. 25.
De tous points il ne devient pas fou.
Tug dessenero mas sol us.
P. Cardinal: Una cieutat.
Tous devinrent fous excepté seulement un.
Prov. Peire, qui ama dessena.
T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.
Pierre, qui aime perd le sens.
Part. pas. Ieu ten cel per dessenat
Que secret encelat
Voilla a femna descobrir.
Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.
Je tiens celui-là pour insensé qui secret caché veuille à femme découvrir.
Subst. Aquest segles... 
... Es totz ples de dessenatz.
P. Cardinal: Una cieutat.
Ce siècle... est tout plein d'insensés.
ANC. FR. Hontes ki mon cors dessenist.
Fabl. et cont. ant., t. 1, p. 129.
IT. Dissenare.

16. Forsenaria, Forceneria, Forsanaria, s. f., forcénerie, fureur, violence, extravagance.
Aspra paraula escomov forceneria.
Es veraya follia e drecha forsenaria. 
V. et Vert., fol. 31.
Âpre parole excite violence.
C'est vraie folie et directe extravagance.
Ira, audacia, forsanaria. Eluc. de las propr., fol. 53.
Colère, audace, forcénerie.
ANC. FR. Fust la forsénerie à ce montée que il se fussent entre-occis aus coutiaus et aus espées.
Toute la forsénerie du pople fu apaisiée.
Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 153 et 154.
ANC. CAT. Forsenaria. ANC. IT. Forsenneria.
(N. E. Entre forsenaria, forceneria y forsanaria, el dialecto occitano catalán antiguo prefirió forsenaria.)

17. Forsenar, Forcenar, v., forcener, extravaguer, faire rage.
Dona, mais volgr' ab vos murir
Ab joi, qu' ab ira forsenar.
Gavaudan le Vieux: Crezens fis.
Dame, davantage je voudrais avec vous mourir avec joie, que forcener avec tristesse.
Criden e forsenan com leons a carnage. V. de S. Honorat.
Ils crient et font rage comme lion au carnage.
Part. pas. Si el a mens de XXV ans, o si el es forsenatz.
Trad. du Code de Justinien, fol. 4.
S'il a moins de vingt-cinq ans, ou s'il est forcené.
Subst. Rendre lo sens al forcenatz et al mutz lo parlar.
V. et Vert., fol. 22.
Rendre le sens au forcené et au muet le parler.
ANC. FR. 
Por kei, dist Loeis, sont-il donc forsené? Roman de Rou, v. 2852.
Feront forcener les lays contre l'Église.
Monstrelet, t. II, fol. 74.
Le CAT. faisait autrefois usage du participe passé, et l'IT. s'en sert encore.
ANC. CAT. Forsenat. IT. Forsennato. (chap. Fora + senat : fora de señ.)

18. Aforcenar, v., rendre, devenir forcené.
Part. pas. Om aforcenat,
Que tensona de lenga.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 16.
Homme forcené, qui dispute avec la langue.
19. Esforcenar, v., être forcené, devenir forcené.
Si el devia esforcenar. L'Arbre de Batalhas, fol. 173.
S'il devait devenir forcené.
Part. pas. Esforcenada gen. L'Arbre de Batalhas, fol. 53.
Gent forcenée.

20. Sobresen, s. m., sur-sens, déraisonnement, extravagance.
Anc tant durs sofismes ni tant clus dictamens
No foron ditz ni fait ni tant grans sobresens.
Guillaume de Tudela.
Oncques si rudes sophismes ni si obscurs discours ne furent dits ni faits ni si grands déraisonnements.
Cridaras Lunel per sobresen,
E Castelnau per ceb' e per formatge.
T. de Bertrand d'Allamanon et de Guigo: Amicx Guigo.
Tu crieras Lunel pour extravagance, et Castelnau pour oignon et pour fromage. 

21. Sentiment, Sentimen, s. m., sentiment.
Ha alcus sentimens d' aquesta dossor. V. et Vert., fol. 55.
A aucuns sentiments de cette douceur.
CAT. Sentiment. ESP. Sentimiento. PORT. IT. Sentimento. (chap. Sentimén, sentimens.)

22. Sentir, v., lat. sentire, recevoir une impression par les sens, sentir, flairer, 
éprouver, ressentir.
Ni m fai sentir dolor, guota ni febres.
A. Daniel: Ans qu' els.
Ni goutte ni fièvre (ne) me fait sentir douleur.
Si vostr' auzel gota sentis.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si votre oiseau ressent goutte.
Qui la volria flairar el sentiria la flairor en l' aiga. Liv. de Sydrac, fol. 47.
Qui voudrait la flairer il sentirait l'odeur dans l'eau.
Fig. Sentir una gota del menor gaug que sia en paradis.
V. et Vert., fol. 29.
Sentir une goutte de la moindre joie qui soit en paradis.
Loc. Una dolor mi sent venir
Al cor.
P. Raimond de Toulouse: Enquera.
Une douleur je me sens venir au coeur.
Senti si grossa d' enfant. V. de S. Honorat.
Elle se sentit grosse d'enfant.
Ella sentir s' a desliada.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Elle se sentira déliée.
Tartarassa ni voutor
No sent plus leu carn puden,
Com clerc e prezicador
Senton ont es lo manen.
P. Cardinal: Tartarassa.
Milan ni vautour ne sent plus vite la chair puante, comme clercs et prédicateurs sentent où est le riche.
Subst. An be sentir et odorar,
Auzir e vezer e gostar.
Brev. d'amor, fol. 52.
Ont bien le sentir et l'odorer, l'ouïr et le voir et le goûter.
Part. prés. Tota sentens creatura. Brev. d'amor, fol. 47.
Toute créature sentante.
Part. pas. fig.
No intrem pels pons, que seriam sentitz. Guillaume de Tudela.
(chap. No entrem pels pons, que siríem sentits : mos sentiríen, escoltaríen, sen acataríen de que entrem; mos descubriríen.)
N'entrons pas par les ponts, vu que nous serions sentis (découverts).
CAT. ESP. PORT. Sentir. IT. Sentire. (chap. Sentí en los sentits; sentí : escoltá, en lo sentit del oít.)

23. Assentiment, Asentimen, s. m., assentiment.
Assentiment de lauzengier
Un pauc delecha de primier.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Assentiment de flatteur délecte un peu en premier.
De volontat e d' asentimen del cenat.
(chap. De voluntat y d'assentimén del senat : dels senadós, que no venen a sená o sopá, sino que són homens senats, en bon señ pera goberná.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 23.
De volonté et d'assentiment du sénat.
ANC. CAT. Assentiment. IT. Assentimento. (ESP. Asentimiento. chap. Assentimén, assentimens.)

24. Cossentimen, Cocentiment, s. m., consentement.
Aquest cocentiment es... peccat mortals. V. et Vert., fol. 18.
(chap. Este consentimén es... pecat mortal.)
Ce consentement est... péché mortel.
Per cossentimen de las partz.
Trad. du Code de Justinien, fol. 11.
Par consentement des parties.
CAT. Consentiment. ESP. Consentimiento. PORT. IT. Consentimento.
(chap. Consentimén, consentimens.)

25. Cossentida, s. f., consentement, adhésion, concession.
Si 'lla m fai breu cossentida.
B. Martin: Quant l' erba.
Si elle me fait courte concession.
(chap. consentida : concessió, adhesió, consentimén.)

26. Cosensa, s. f., consentement.
Per cosensa Milo, lo duc n' issit.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.
Par consentement de Milon, le duc en sortit.

27. Cossentidor, s. m., approbateur, tolérant, flatteur.
Vei rics los cossentidors,
Car faillir laisson lor seingnors.
Pons Barba: Sirventes non.
Je vois riches les flatteurs, parce qu'ils laissent faillir leurs seigneurs.
ESP. PORT. Consentidor. IT. Consentitore. (chap. Consentidó, consentidós, consentidora, consentidores; aprobadó, aprobadós, aprobadora, aprobadores; tolerán, tolerans, toleranta, tolerantes; llepacul, llepaculs.) 

28. Consen, Cossen, adj., complice, consentant.
Aissellas putas ardens
Que son d' autrui maritz cossens.
Marcabrus: Pus mos.
Ces putains ardentes qui sont des maris d'autrui consentantes.
Dieus vos es consenz.
B. Calvo: Mout a que.
Dieu vous est consentant.
ANC. CAT. Consent. (chap. ESP. cómplice.)

29. Consentir, Cossentir, v., lat. consentire, consentir, approuver, souffrir, endurer, accorder.
Non deu consentir deshonor
Negus sos fizels cosseliers.
Raimond de Miraval: D' amor son. 
Ne doit consentir déshonneur nul son fidèle conseiller.
Personniers es del mal qui 'l consen.
Guillaume de Montagnagout: Nuls hom.
Participant est du mal qui le consent.
E 'l proverbis consent hi be.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Et le proverbe s'y accorde bien.
Part. prés. Es colpables e cossentens. Brev. d'amor, fol. 60.
Il est coupable et consentant.
Part. pas. Sibilia per cert a consentit putage. V. de S. Honorat.
Sibilie pour sûr a consenti prostitution.
CAT. ESP. PORT. Consentir. IT. Consentire. (chap. Consentí : consentixco o consentixgo, consentixes, consentix, consentim, consentiu, consentixen; consentit, consentits, consentida, consentides; consentiré; consentiría; si yo consentiguera o consentira.)

30. Dissencio, Dissentio, Dicentio, Dissention, Dessession, Decession, 
s. f., lat. dissensionem, dissension, dissentiment.
La dissencio... entre los nobles. L'Arbre de Batalhas, fol. 2.
(chap. La dissensió... entre los nobles; dissentimén, no está de acuerdo o d'acord.) 
La dissension.. entre les nobles.
Per que manda a sant Honorat,
Ad Arle, la dissention
Dels frayres e de la mayson.
V. de S. Honorat.
C'est pourquoi il mande à saint Honorat, à Arles, la dissension des frères et de la maison.
Deus non es pas de dicentio, mas de patz. Trad. de Bède, fol. 59.
Il n'est pas Dieu de dissension, mais de paix. 
La gran decession e l' error de sa gent. V. de S. Honorat.
La grande dissension et l'erreur de sa gent.
CAT. Dissenció. ESP. Discensión (disensión). PORT. Dissenção. IT. Dissenzione. 
(chap. dissensió, dissensions; dissentimén, dissentimens.)

31. Resentir, v., ressentir.
Fig. Baro, en altra part los anem resentir. Guillaume de Tudela.
Barons, en autre part allons les ressentir (tâter).
Part. pas. Nos avem proat lo mal e resentit. Guillaume de Tudela.
Nous avons éprouvé le mal et ressenti.
CAT. Ressentir. ESP. PORT. Resentir. IT. Risentire. (chap. Ressentí, ressentís de una caiguda.)

32. Sentencia, Sententia, Sentensa, s. f., lat. sentencia, sentence.
Cant Dieus fara justicia, le jorn que dara de nos sentencia.
V. et Vert., fol. 60.
Quand Dieu fera justice, le jour qu'il donnera sentence de nous.
Sententia fon donada c' om la cremes el fuec. V. de S. Honorat.
Sentence fut donnée qu'on la brûlât au feu.
ANC. CAT. Sentença. CAT. MOD. (N. E. Com la de 1505, aon encara ix “hoc”.) 
ESP. Sentencia. PORT. Sentença. IT. Sentenzia, sentenza. (chap. Sentensia, sentensies.)

Fernando II de Aragón; sententia, Jacobum de Casafranca; judeus, judíos; 1505; hoc

33. Sentencial, adj., sentencieux.
Entre las ordinals e las sentencials. Leys d'amors, fol. 26.
Entre les ordinales et les sentencieuses.

34. Sentenciar, Sentensiar, v., juger, sentencier. 
Sentenciero LIIII templiers.
(chap. Van sentensiá a sincuanta cuatre templaris.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 211.
Jugèrent cinquante-quatre templiers.
Part. pas. Ja aicest platz non er sentensiat.
Bertrand d'Allamanon III: D' un sirventes.
Jamais ce plaid ne sera jugé.
ANC. FR. Il fut remené à Tours... pour estre sentencié.
Monstrelet, t. III, fol. 66.
Comment doncq est-ce qu'il faut sentencier et juger en ce différent?
Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. I, p. 453.
Sous l'espérance à lui donnée que sentenciant en sa faveur, etc.
Mémoires de Sully, t. I, p. 533.
CAT. ESP. PORT. Sentenciar. IT. Sentenziare. (chap. Sentensiá: sentensio, sentensies, sentensie, sentensiem o sentensiam, sentensiéu o sentensiáu, sentensien; sentensiat, sentensiats, sentensiada, sentensiades; sentensiaré; sentensiaría; si yo sentensiara.)