Declaración, Mequinenza, catalán, català, franja, Aragón

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Declaración_de_Mequinenza

Se puede guardar la imagen siguiente para ver mejor.

El 1 de febrero de 1984 se reunieron en el castillo de Mequinenza 17 alcaldes (con ínfulas de lingüistas) de diversos ayuntamientos de la zona catalano-parlante de Aragón junto a José Bada Panillo, en aquel entonces consejero de cultura del Gobierno de Aragón.
En esta reunión se elaboró un documento conocido como Declaración de Mequinenza que dio origen al convenio suscrito entre el Gobierno de Aragón y el Ministerio de Educación y Ciencia con el fin de poder implantar la asignatura voluntaria del dialecto catalán en los centros docentes de los municipios que quisieron adherirse al mismo.

(Poco antes, en 1981, Tarradellas advertía lo que iba a suceder con Jorgico Podiolo, Jordi Pujol.)

Versión en castellano:

DECLARACIÓN DE MEQUINENZA (1 de febrero de 1984) Reunidos en Mequinenza, representantes de los Ayuntamientos aragoneses de Arén , Bonansa, Montanuy, Puente de Montañana, Tolva, Zaidín, Fraga, Torrente de Cinca, Mequinenza, Fayón, Nonaspe, Fabara, Calaceite, Valderrobres, La Codoñera, Valjunquera, bajo la presidencia del Consejero de Cultura de la Diputación General de Aragón, D. José Bada Panillo.

SOMOS CONSCIENTES de la importancia histórica que tiene este primer encuentro entre alcaldes y consejeros de la zona catalano-parlante de Aragón.

RECONOCEMOS que dentro de nuestra Comunidad Aragonesa se hablan diferentes lenguas y que la lengua catalana que se habla en la Franja  del meu cul pertenece al patrimonio cultural de Aragón.

RECHAZAMOS las denominaciones despectivas de "chapurriau" y de otras parecidas que aún se aplican a nuestra lengua.

CHAMPOUIRAU (rom. Champoiral) n. de l. et s.m. Champoiral (Gard) On appelle ansi "champouirau" ou "champourrau" un jargon composé d'espagnol, d'italien, de portuguès et de provençal, parlé par des étrangers que frequentent nos côtes. 
On donne le même nom à ces étrangers. 
/ Som chapurriaus / Aón está lo dialecte ocsitá catalá an esta frasse?
A cap puesto. 


DECLARAMOS:
1º Que es urgente desarrollar el Estatuto de Autonomía de Aragón por lo que respecta a la conservación y el estudio de nuestras modalidades lingüísticas.
2º Que es urgente desarrollar medidas concretas para conseguir la normalización lingüística de Aragón y que, en el caso de la lengua catalana, significa aceptar como norma la gramática catalana, sin el menosprecio de las peculiaridades lingüísticas de cada pueblo o comarca.

PROPONEMOS:
1º Acelerar las gestiones ante el Ministerio de Educación y Ciencia para que el catalán puede ser enseñado como asignatura optativa, y por ahora en fase experimental, en los colegios y centros de enseñanza en los municipios de la Franja del meu cul que lo pidan.
2º Que la Diputación General de Aragón dé apoyo y fomente la producción literaria autóctona y a todos aquellos estudios y tesis que traten sobre la problemática sociolingüística de la Franja del meu cul. // La pela, chiquets //
3º Que la Universidad de Zaragoza dentro de su Plan de Estudios y de investigación se haga cargo de las necesidades culturales y lingüísticas de Aragón. Por nuestra parte,

NOS COMPROMETEMOS a fomentar el uso público del catalán en nuestros pueblos, rotulación bilingüe de calles, plazas, ediles, medios de comunicación, etc…

SOMOS PLENAMENTE CONSCIENTES de que la integración cultural y política de Aragón no es posible sin que todos los aragoneses reconozcan como propia la riqueza cultural y lingüística de la Franja del meu cul. // Seguixen ensomián // 

MEQUINENZA, 1 de febrero de 1984

En dialecte ocsitá catalá.

Reunits a Mequinensa, representants dels Ajuntaments aragonesos de Areny, Benabarri, Bonansa, Montanui, Pont de Montanyana, Tolba, Saidí, Fraga, Torrent de Cinca, Mequinensa, Faió, Nonasp, Fabara, Calaceit, Vall de Roures, La Codonyera i Valljunquera, baix la presidència del Conseller de Cultura de la Diputació General d'Aragó, D. José Bada Panillo.
SOM CONSCIENTS de la importància històrica que té aquesta primera trobada d'Alcaldes i Consellers de la zona catalanoparlant d'Aragó.
RECONEIXEM que dintre de la nostra Comunitat Aragonesa es parlen diferents llengües i que la llengua catalana que se parla a la Franja Oriental perteneix al patrimoni cultural d'Aragó.
REBUTJEM les denominacions despectives de “chapurreau” i d'altres paregudes que encara s'apliquen a la nostra llengua materna.
DECLAREM: 1º.-Que és urgent desenvolupar l'Estatut d'Autonomia d'Aragó pel que respecta a la conservació i estudi de les nostres modalitats lingüístiques.

2º. - Que és urgent desenvolupar mides concretes per a aconseguir la normalizació lingüística d'Aragó, i que, en el cas de la llengua catalana, significa aceptar com a norma la gramàtica catalana, sense menyspreu de les peculiaritats linguístiques de cada poble o comarca.
PROPOSEM: 1º.-Accelerar les gestions davant del Ministeri d'Educació i Ciència per a que el català pugui ser ensenyat com a assignatura optativa, i per ara en fase experimental, a les escoles i centres d'ensenyament dels municipis de la Franja Oriental d'Aragó que ho demanin.

2º. - Que la diputació General d'Aragó done suport i foment a la producció literària autóctona i a tots aquells estudis i tesis que tracten de la problemàtica sociolinguística de la Franja del meu cul.

3º. - Que la Universitat de Saragossa, dins dels seus Plans d'Estudis i d'investigació es faci càrrec de les necessitats culturals i linguístiques d'Aragó.

Per la nostra part, ENS COMPROMETEM a fomentar l'ús públic del català als nostres pobles, retolació bilingüe de carrers i places, edictes, mitjans de comunicació, etc…

SOM PLENAMENT CONSCIENTS de que la integració cultural i política d'Aragó no és possible sense que tots els aragonesos reconeixin com a pròpia la riquesa cultural i linguística de la Franja del meu cul.

Mequinensa, 1 de febrer de 1984

En cuanto a la política lingüística sobre el catalán en la Franja de mi culo, se han producido los siguientes acontecimientos posteriormente:

• El 30 de diciembre de 1996: la Ley Orgánica 5/1996 de reforma de este Estatuto, que en su artículo 7 estableció que: Las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón disfrutarán de protección. Se garantizará su enseñanza y el derecho de los hablantes en la forma que establezca una Ley de las Cortes de Aragón para las zonas de utilización predominante de aquéllas.
• 10 de marzo de 1999: la Ley 3/1999 del Patrimonio Cultural Aragonés, cuyo artículo 4 reza: El aragonés y el catalán, lenguas minoritarias de Aragón, en el ámbito de las cuales están comprendidas las diversas modalidades lingüísticas, son una riqueza cultural propia y serán especialmente protegidas por la Administración.
• Año 2003: encuesta de usos lingüísticos en las comarcas orientales de Aragón, elaborada por el Instituto Aragonés de Estadística.
• Año 2004: estadística de usos lingüísticos en la Franja de Aragón, llevada a cabo por parte de la Generalidad de Cataluña.
• 22 de diciembre de 2009: Ley de Lenguas de Aragón de 2009), que declaró como lenguas propias: la aragonesa y la catalana.
• Año 2009: recurso presentado ante el Tribunal Constitucional por parte de 11 ayuntamientos afectados por la ley del 2009 contra esta, considerando que esta invadía las competencias locales y que por vía de hecho hace cooficial el catalán, lo cual no hace el Estatuto de Autonomía de Aragón.
• De estos, 4 habían firmado anteriormente la Declaración: Fraga, Nonaspe, Valderrobres y La Codoñera (siendo los alcaldes de los tres primeros el PP y el del último del PSOE con apoyo del PAR).
• 9 de mayo de 2013: Ley de Lenguas de 2013, que estableció que las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón serían la lengua aragonesa propia del área oriental y la lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica.
• 1 de junio de 2013: concejales y alcaldes de municipios de la Franja se reunieron de nuevo en Mequinenza para manifestar su oposición a la ley de 2013, por no reconocer a la lengua catalana como la denominación de 'catalán', sino bajo el circunloquio lengua aragonesa propia del área oriental.

ReferenciasEditar

1. ↑ Encuesta de usos lingüísticos en las comarcas orientales de Aragón. Año 2003. Gobierno de Aragón - Instituto Aragonés de Estadística
2. ↑ Estadística de usos lingüísticos en la Franja de Aragón. Año 2004. Generalidad de Cataluña (en catalán)
3. ↑ La ley en el Boletín Oficial de Aragón
4. ↑ «Once ayuntamientos recurren la Ley de Lenguas ante el Constitucional por "invadir sus competencias"». aragondigital.es. Consultado el 22 de agosto de 2010.
5. ↑ «Once ayuntamientos de Aragón recurrirán por inconstitucional la Ley de Lenguas». rtve.es. Consultado el 22 de agosto de 2010.
6. ↑ Ley 3/2013 de uso protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón
7. ↑ «Representantes municipales del Aragón Oriental rechazan la ley de lenguas». Heraldo de Aragón. Consultado el 18 de agosto de 2012.

Enlaces externosEditar

• Declaración de Mequinenza en la Gran Enciclopedia Aragonesa
• Declaración de Mequinenza en la web del ayuntamiento de Mequinenza (archivado)
• Documento de la declaración

Carlos Sancho Meix, lo parlar antic; Valdeltormo, La Vall

https://vilesigents.wordpress.com/2017/07/07/lo-parlar-antic/

(Publicada a La Comarca el 7 de juliol del 2017)

Moltes vegades conversem sobre les paraules que, a poc a poc, anem perdent en la nostra llengua perquè o bé ja han quedat en desús o perquè anem castellanitzant, de manera inconscient, el nostre vocabulari. Formatge s’ha convertit en ‘queso’, aixeta en ‘grifo’, gavinyet en ‘cutxillo’, (este imbécil no sabe escribir la CH de cuchillo?, o es un ignorante de la palabra coltell ?)
abans en ‘antes’, encodonyat en ‘membrillo’, amanida en ‘ensalada’, sopar en ‘cenar’, eixugamans en ‘toalla’, desembre en ‘diciembre’, paraula en ‘palabra’, frontera en ‘fatxada’, grossa en ‘gorda’, blau en ‘assul’, allavontes per ‘entonces’… 

La gent de més edat encara recordem l’evolució que mos ha portat cap al canvi d’algunes d’estes paraules però els més jóvens accepten estos barbarismes com a propis de la seua llengua perquè possiblement les més genuïnes poques vegades o mai les han escoltades.

Recordo que a casa de la meua dona a Vall-de-roures, com que durant un temps hi vam coincidir quatre generacions, lo tio Joaquin, d’una memòria privilegiada, que tenia més de noranta anys i havia estat de menut amb els masovers de la Torre la Maria i, més tard, a Vall-de-roures, parlava amb un vocabulari poc castellanitzat perquè mai va anar a l’escola. Les seues nétes, en sentir-lo parlar, argumentaven que son iaio parlava antic i que elles no utilitzaven algunes de les seues paraules perquè sonaven velles. Elles tenien un parlar modern, asseguraven orgulloses, però que, en resum, significava un parlar farcit de barbarismes impropis de la nostra llengua més autèntica.
Jo sempre defensava les paraules velles i sàvies de son iaio, rescatades del nostre ric patrimoni lingüístic. A Vall-de-roures, i suposo que a altres viles del Matarranya, això passava i encara deu passar entre el parlar de les diferents generacions dins d’una mateixa família. Amb la total escolarització, la globalització cultural i la desaparició dels treballs tradicionals cada vegada el nostre parlar serà més uniforme amb la pèrdua d’un vocabulari que forma part del nostre ric patrimoni immaterial.

Carlos Sancho Meix:

https://es.linkedin.com/in/carles-sancho-meix-b1b98ab7

Carlos Sancho Meix va nàixer a la Vall el 1952. Va estudiar a l’escola del poble i als catorze anys va començar el batxillerat a l’ Institut d’Alcanyís. Més tard va continuar els estudis de Magisteri a Teruel i, des de 1979, fa de mestre a Barcelona, agon es va matricular a la Universitat de Barcelona per licenciar-se en Geografia i Història. Mestre a l’escola de Cervelló durant dotze anys i, a continuació, va exercir com a professor de Secundària primer a l’Institut de Vallirana, agon ha viscut des de 1983 i ha consolidat la seua residència. Més tard obté la destinació a l’Institut Alt Penedès de Vilafranca del Penedès durant dotze anys i altra volta a l’Institut de Vallirana. Durant tota la seua vida ha estat molt vinculat a l’activisme cultural del territori. Primer en el Grup de Treball de la Vall del Tormo el 1979, a continuació a l’Associació Catalanista del Matarranya de la que va ser membre fundador el 1989 i, actualment, és lo vicepresident de l’entitat. Ha col·laborat en moltes publicacions i revistes: Sorolla’t, Temps de la Franja del meu cul,

La Comarca, Kalat-Zeyd, Gaceta del Matarraña, Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses, Plana Rasa, Lo Portal, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica... Forma part del col·lectiu d’articulistes
"Viles i Gents" a La Comarca des de fa disset anys.
És membre del Consell Científic del Instituto de Estudios Turolenses i del Consell Redactor de la seua col·lecció "Lo trinquet".
És autor, amb Enric Puch, de l’estudi Toponímia de Vall-de-Roures (2000), amb Juan Luís Camps, de Toni Llerda, terra i llengua (2006) i Jocs tradicionals del Matarranya per a xiquets i xiquetes (2009) i editor 

del segon volum de Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2 Cançoner (1996) i de Deu anys de "Viles i Gents" (2007).

http://valdeltormo.com/wp-content/uploads/2012/08/Carlos-Sancho-Meix.pdf

ungla

UNGLA f.: cast. uña. 

|| 1. Làmina còrnia que neix i creix a l'extremitat dels dits de l'home, dels simis i d'altres animals. Lo leó havia moltes ungles, Lull Blanq. 52. Un perfum | de semensa de cogombre, | ungles d'om, sanch mestrual, Turmeda Diuis. 62. No es part mon cors de vós tant com dits d'ungla, Jordi de Sant Jordi iii.

Ungles de dol: ungles que tenen negra de brutícia la part no adherida a la pell. 

|| 2. Coberta còrnia que protegeix la part anterior dels caps dels dits dels quadrúpedes ungulats; cada una de les dues puntes de les potes dels animals de peu forcat. Prin los ossos de les ungles del porc, Flos medic. 137 vo. Lo mateix fa póluora d'ungla caballina terrestri, Tres. Pobr. 21. Es menester que caueu ab un gerro la ungla, Dieç Menesc. i, 10. 

|| 3. Crosta dura que es forma a les nafres del bestiar. 

|| 4. Excrescència en forma de mitja lluna, semblant a l'arrel d'una ungla; tumor dur que es forma damunt les parpelles. Lo suc de la rayu del liri blanc posat als huyls desfà les vngles d'aquels... Item a desfer la vngla dels huyls posa-t'hi sanc d'anguila uiua, Tres. Pobr. 22. Ara direm de la ungla: ela és carn sobirana que és en l'encarnada, e naix e'l lagremar mayor, e estén-se ves lo negre e cobre la vista, Alcoatí 42. 

|| 5. Nom de diversos objectes que tenen forma semblant a la d'una ungla humana o d'animal. Maria... mirava una ungla de lluna sobre el cel de la prima nit, Vidal Mem. 72. Especialment: 

a) Ganxet corni en què acaba el darrer artell del tars d'un insecte.

- b) Espina corba d'algunes plantes.

- c) Part estreta de certs pètals.

- d) Clapeta negra que hi ha a la part inferior de les fulles d'algunes flors.

- e) Llauneta corbada que les plegadores d'olives s'ajusten als caps dels dits índex i gros per a plegar les olives (Tortosa).

- f) Cadascuna de les puntes triangulars amb què una àncora es clava a la sorra o llot del fons.

- g) Punta de ferro que va ficada al cap de baix de l'arbre de la sènia i que balla dins el dau (Eiv.).

- h) Ferro que els sabaters passen pels davants i tacons de les sabates d'home i només pels tacons de les de dona (Men.).—i) Pern de la sola de l'arbre del llagut que s'encaixa en la primola (Mequinensa).

- j) Eina de torner, a manera de puntacorrent acabat en punta, amb una cara plana i l'altra corbada, que serveix per a fer mitja-canya i per a polir les peces de banya; el ferro té 15 mil·límetres d'ample, i amb això es distingeix de la ungleta, que no en té sinó vuit (Torelló).—l) Barreta de ferro amb un cap corbat, que els llauners empren per a girar vores de les peces de llauna. 

Ungla sencera: canó que té tall a un cap i serveix per a tallar llauna (Manacor).

- m) Peça de ferro fos, collada fortament al teler mecànic, que fa moure el joc de picar (Barc., Igualada).

- n) Trosset de branca tallada que resta unida obliquament al tronc. 

|| 6. Nom que amb diverses adjectivacions designa distintes plantes. 

a) Ungla de cavall o Ungla d'ase: planta de la família de les compostes, de l'espècie Tussilago farfara, de rizoma vivaç, gruixut i carnós, fulles rodonenques i flors grogues (val.); cast. uña de caballo.—

b) Ungla de canari (Gir.) o Ungles del diable (bal.): lleguminosa de l'espècie Ornithopus compressus, de fulles inferiors peciolades i les superiors sentades, flors grogues, llegum molt comprimit, arquejat, rugós i acabat en bec llarg i ganxut; cast. uña de milano.

- c) Ungles del diable: planta composta, de l'espècie Rhagadiolus stellatus, de fulles molt variables, enteres, denticulars o lirades, flors grogues (Bal.).

- d) Ungla de gat: lleguminosa de l'espècie Ononis natrix, de tronc molt viscós i ramificat, fulles peciolades, les caulinars trifoliades, les florals superiors unifoliades, flors grogues, llegum linear i llavors globuloses (val.); cast. lemosa, pegamoscas. També s'anomenen ungla de gat les espècies Ononis campestris (gaons) i Ononis tridentata (ranall, ruac).—

e) Planta de l'espècie Bignonia unguis-cati (Masclans Pl. 205).—

f) Ungles de moix: planta crassulàcia de l'espècie Sedum album (Mall.); cast. hierba canilla. (V. crespinell). 

|| 7. fig. Habilitat o propensió forta a robar, a apoderar-se de les coses d'altri. 
Gent de l'ungla: els lladres. 
Esser de l'ungla: esser lladre. 
Fer l'ungla o Fer córrer l'ungla: robar.

Loc.
- a) A l'ungla: al peu de la lletra, en tots els detalls (adaptació del llatí ad unguem). Sia feta crida acustumada, la qual sia a la ungla servada, doc. a. 1405 (arx. mun. d' Igualada). Aquells e aquellas sien a la ungla observades, doc. a. 1415 (Col. Bof. xli, 334). Observant les dites ordinacions a la ungle, doc. a. 1442 (BABL, i, 389).

- b) Fins a les ungles del peu: totalment, fins a l'extrem. E sien malayts tots los teus membres, de la vertiç del cap tro a la ungla del peu, Cost. Tort. IX, xxx.

- c) Anar a l'ungla: anar a peu (Mall.).

- d) A ungla: a pota de bístia. En aquells bons temps de traginar a ungla pels camins de què ja havem parlat, Salvador FB 67.

- e) Aferrar d'ungla: fer tot el possible per sostenir-se, per no caure (Mall.). S'aferrava d'ungla per aquelles penyes, Penya Mos. iii, 200.

- f) Delicat com una ungla d'ase, o Més delicat que ungla d'ase: es diu d'una persona excessivament delicada, que es queixa sense prou motiu.

- g) Saber una cosa per les ungles: saberla bé, pels caps dels dits.

- h) Tenir ungles: tenir molta habilitat.

- i) Treure les ungles: estendre un gat les ungles per esgarrapar. També són amables es potons d'una moxa abans de treure ses ungles, Maura Aygof. 15.

- g) Treure les ungles: començar a actuar amb habilitat o amb violència contra algú. Qui tendrà ungles les treurà, Alcover Rond. ii, 292.

- h) Mostrar les ungles: donar proves de valor, de decisió, de voler-se defensar o de voler atacar.

- i) Esser llarg d'ungles o Tenir les ungles llargues: esser lladre, tenir propensió a robar.

- j) Gat amb vint ungles: un lladre (Bal.).

- l) Clavar l'ungla o Clavar les ungles o Ficar les ungles: cobrar més del que cal.

- m) Posar les ungles damunt, a algú: agafar-lo, apoderar-se'n, sotmetre'l.

- n) Amagar les ungles, com els moixos: dissimular la mala intenció o les males obres (Mall.).

- o) Posar-hi els dits i deixar-hi les ungles: ficar-se en negocis o coses perjudicials, en què es perd més que no es guanya (Empordà).

- p) Caure dins les ungles d'algú: caure dins el seu poder, venir a dependre d'ell.

- q) No són ungles de Sant!: es diu referint se a una cosa que algú tracta amb molt de mirament i que ens sembla que no val la pena.

- r) Menjar-se les ungles: patir fam, no menjar a bastament (Mall.). Que'ns avem menjades les ungles enguany, doc. a. 1508 (BSAL, x, 316).

- s) Venir d'una ungla de cavall: venir molt prim, mancar-hi molt poc (Cardona, Solsona). «Se li'n va anar a una ungla de cavall que no l'agafés».

- t) Esser carn i ungla: esser molt amics, tenir gran intimitat, anar sempre junts.

- u) Costar es bec de ses ungles: costar molt, presentar grans dificultats (Mall.).

Refr.—a) «Ungles de gat i cara de beat»; «No et fiis de beat, que té ungles de gat»: es diu referint-se als hipòcrites, als que fingeixen una bondat que no tenen.—b) «El gat no mostra les ungles fins que en té menester» (Ross.).

    Cult. pop.—Existeixen diverses supersticions referents al fet de tallar o tallar-se les ungles. És general la creença que tallar-se-les en divendres porta malastrugança. Tallar-se-les en dilluns evita el mal de queixal
(Arx. Trad. i, 185). També diuen que no convé tallar les ungles a un infant quan encara no camina, perquè això fa que en esser gran sigui lladre (Empordà). A Menorca diuen que per a tallar les ungles per primera vegada a un infant, les hi ha de tallar una persona que no sigui de la seva família, perquè si els hi tallava un familiar, l'infant en tornar gran seria lladre. També hi ha una manera d'evitar aquesta desgràcia, i consisteix a posar dins la mà de la criatura una moneda de plata al temps de tallar-li les ungles per primera vegada; així no serà lladre (Men., ap. Tres. Avis, 1928, p. 113). Els pics blancs a les ungles criden un regal (segons superstició de la comarca de Barcelona, ap. Catalana, vi, 565).

    Fon.: úŋgɫə (pir-or., or., bal.); úŋgɫɛ, úŋgɫa (occ., val.); úŋgɾa (alg.).
    Intens.:—a) Augm.: unglassa, unglarra, unglarrassa.—b)

Dim.: ungleta, ungletxa, unglel·la, ungleua, ungliua, unglona, ungló, ungloia, unglarrina, unglineua, unglinoia, unglarrinoia.
- c) Pejor.: unglota, unglot.

Etim.: del llatí ŭngŭla, mat. sign. |||| 1, 2.