Vim, Vimener - Vinha, Vinna, Vit, Vin, Vi - Envinagrar

Vim, s. m., lat. vimen, osier, saule. 

Pois brotona 'l vim.

A. Daniel: Chanson d'un. 

Puisque l'osier bourgeonne.

Guillems, de claustra us vim

Issir enseing ab un vim.

T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret.

Guillaume, de cloître nous vous vîmes sortir ceint avec un osier.

ANC. CAT. Vim. ESP. Vimbre (mimbre). PORT. Vime. IT. Vime, vimine.

(chap. Vime, vimes, per ejemple de sarguera, sargueres; vímec, vimecs.)

2. Vimener, s. m., oseraie, lieu planté d'osiers.

Aubareda et vimener. Tit. de 1330, de Bordeaux. Bibl. Monteil.

Albarède et oseraie.

ANC. FR. Certaine vismière et leze contenant environ deux journeaux.... 

Tenir et exploiter certaine vismière.

Titres de 1537 et de 1545. Du Cange, t. VI, col. 1652.

PORT. Vimeiro. (chap. Vimené, vimenés; sargueral, sarguerals.)

Vinha, Vinna, s. f., lat. vinea, vigne, lieu planté de vignes.

No i guardetz camp ni vinha ni ort.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Que vous n'y regardiez champ ni vigne ni jardin.

Que tu sias d' aquels lials obriers 

Que Dieus met en la vinha. 

Izarn: Diguas me tu.

Que tu sois de ces loyaux ouvriers que Dieu met dans la vigne.

CAT. Vinya. ESP. Viña. PORT. Vinha. IT. Vigna. (chap. Viña, viñes; viñeta,

viñetes.)

2. Vit, s. f., vitis, vigne, pied de vigne.

Hom adoncx poda las vitz. Brev. d'amor, fol. 46.

Alors on taille les vignes.

De bona vit, quan razina,

Deu hom amar son razim.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg.

De bonne vigne, quand elle produit des raisins, on doit aimer son razin.

Fig. Yeu soi la vitz e vos es las brancas e las fuelhas. V. et Vert., fol. 37.

Je suis la vigne et vous êtes les branches et les feuilles.

ESP. Vid. PORT. Vide. IT. Vite.

3. Vin, Vi, s. m., lat. vinum, vin.

Fuecx d' amor escart e destreing

Que vins ni l' aiga no l' esteing.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Feu d'amour tenace et concentré que vin ni l'eau ne l'éteint.

Ab vin blan la devetz lavar.

(chap. En vi blang o blanc la debéu rentá o llavá.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Avec vin blanc vous la devez laver.

Celier a metre vis. Eluc. de las propr., fol. 228.

Cellier à mettre vins. 

Fig. Orguelh es lo vi del diable. V. et Vert., fol. 6.

(chap. (L') orgull es lo vi del diable o dimoni.)

Orgueil est le vin du diable.

CAT. Vi. ESP. Vino. PORT. Vinho. IT. Vino. (chap. Vi, vins; vinet, vinets.)

4. Vinher, Vinhier, s. m., vignoble.

Una vinha que es el vinher, lo qual vinher es apelat Vinher. 

Tit. de 1272. Arch. du Roy., J, 4.

Une vigne qui est au vignoble, lequel vignoble est appelé Vignoble.

Vinha... o vinhiers. Tit. de 1270. DOAT, t. LXXXIX, fol. 69.

Vigne... ou vignoble.

ANC. CAT. Vinyer.

5. Vinayres, Vinares, s. m., vignoble.

Deves l' adreg del vinares

Peyras i rogan mot espes.

V. de S. Honorat.

Devers le droit (à droite) du vignoble les pierres y roulent moult épais.

6. Vinaria, s. f., du lat. vinarius, cave à vin.

Vinaria, es celier a metre vis. Eluc. de las propr., fol. 228.

(chap. Cava, es bodega pera ficá vins.)

Cave, c'est cellier à mettre vins.

7. Vinenc, adj., vineux, couleur de vin.

Gotas de sanc vinencas. Eluc. de las propr., fol. 266. 

(chap. Gotes de sang o sanc vinoses : del coló del vi negre : roch.)

Gouttes de sang vineuses.

8. Vinaci, s. m., lat. vinacia, vinasse, marc de vin.

Vinaci, es vi de la derieyra trolhada. Eluc. de las propr., fol. 228.

Vinasse, c'est vin de la dernière pressée.

(chap. Aiguardén.)

9. Vinos, adj., lat. vinosus, vineux, couleur de vin.

La color roia et vinosa.

(chap. La coló roija y vinosa; lo coló roch y vinós.)

La partida vinoza pren vigor. 

Eluc. de las propr., fol. 135 et 75.

La couleur rouge et vineuse.

La partie vineuse prend vigueur.

CAT. Vinos. ESP. Vinoso. PORT. Vinhoso. IT. Vinoso.

(chap. Vinós, vinosos, vinosa, vinoses.)

10. Vinada, s. f., vinage, redevance en vin.

Lo coms e li seu prengo bladada e vinada en aissi com an faig.

Tit. de 1246. Arch. du Roy., J, 4 et 5.

Que le comte et les siens prennent bladage et vinage par ainsi comme ils ont fait.

(chap. Vinada, vinades : impost que se pagabe en vi; bladada : en blat.)

11. Vinnal, Vinnar, s. m., vignoble.

Las vinnas ni els vinnals. 

Tit. du XIIe siècle. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 50.

Les vignes et les vignobles.

Vinnars e prats. Tit. de 1217. DOAT, t. CXV, fol. 27.

(chap. Viñes y prats.)

Vignobles et prés.

12. Vinagre, s. m., vinaigre.

Mel e vinagre ajustatz

E pauc de caus.

(chap. Mel y vinagre ajuntats y un poc de cals.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Miel et vinaigre mêlez et un peu de chaux.

Una cana longa

Plena de vinagre e de fel.

(chap. Una caña llarga plena de vinagre y de fel.)

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Un roseau long plein de vinaigre et de fiel.

CAT. ESP. PORT. Vinagre. IT. Vinagro (aceto). (chap. Vinagre, vinagres.)

13. Envinagrar, v., mêler, arroser de vinaigre.

Part. pas.

Del foc arden ab l' aigua envinagrada.

(chap. Del foc ardén en l'aigua avinagrada o envinagrada: mesclada en vinagre.)

Serveri de Girone: Totz hom deu.

Du feu ardent avec de l'eau mêlée de vinaigre.

ANC. CAT. ESP. PORT. Envinagrar. (chap. Envinagrá; avinagrá, avinagrás : fés vinagre : apuntá, apuntás lo vi; picá, picás lo vi.)

banasta

banasta, banastes

la de la nostra zona es mes estreta y porte unes cornaleres, com lo nas de Doña Rogelia, per a lligala. Se fee aná per a portá moltes coses, sobre tot la verema, brema.

BANASTA o BANASTRA f. 

|| 1. Espècie de cove de vímens, més gros i alt que els coves ordinaris (Ross., Conflent, Balaguer, Ll., Calaseit, Val., Pego, Novelda); cast. banasta. Exceptatz vayratz ho sardes, que puschen tener... en semals o en banastes, doc. a. 1298 (RLR, v, 99). No gos metre la man en còuen ne en banastre on estia pex, doc. a. 1370 (BABL, xii, 139). Una banastra larga a manera de bressol, doc. a. 1546 (Alós Inv. 57).
|| 2. Espècie de cabàs planer o pala de vímens amb un mànec a cada costat, que serveix per traginar terra (Ross., Lledó, Rabós d'Empordà). 
|| 3. a)   Gàbia de verducs de forma cònica o acampanada i sense sòl, que, posada en terra, serveix per albergar una lloca amb sos pollets (Alcoi, Mall.); cast. pollera.—b) Gàbia sense sòl, que posen en terra i sota la qual tenen els porcells que han de revendre (Massalcoreig). 
|| 4.   Gàbia de verducs o de barretes de ferro, de forma cònica o semiesfèrica i sense sòl, que posen damunt el braser, i damunt la qual posen roba a eixugar (Mall.). 
|| 5. m. i f. Beneitot; curt d'enteniment (Ross., Conflent, Olot, Collsacabra, Vic, Pla de Llobregat, Mallorca); cast. mastuerzo, papanatas. Séu prou banasta, lu meu fill, Saisset, Count. del alt. m., 13. Y la deu voler per ell, es banastra, Alcover Rond. viii, 227.
    Loc.
—Estar més magre que unes banastres: estar molt magre (Marroig Refr.).
    Fon.: bənástə (Perpinyà, Arles, Ribesaltes, Olot, Lledó, Empordà); banásta (Calaseit, Val., Alcoy, Pego, Novelda); bənástɾə (Collsacabra, Vic, St. Vicent dels H., Mall.); banástɾɛ (Balaguer).
    Intens.: banast(r)eta, banast(r)ota, banast(r)assa, banast(r)ó.
    Etim.: del gàl·l. benna ‘cove’, amb creuament de canastra (cfr. J. Storm en Rom. v, 167; Wartburg FEW, i, 328).


CANASTRA o CANASTA f. 
|| 1. Recipient fet de canyes o de vímens entreteixits, de forma troncocònica invertida i de boca rodona o rodonenca i molt ampla, que serveix per traginar roba, fruita i altres coses; cast. canasta. No gos lançar... canastes salmorra fems scombradies, doc. a. 1387 (archiu municipal de Barchinona). Mesa dins una gran canasta, Metge Valter 8 v.o Duguemli canastres d'ous,Alcover Cont. 521. 
|| 2. nàut. Recipient compost d'una post rodona plena de foradins i enrevoltada de barrerons verticals de fusta, units per la part superior a una espècie de cèrcol que forma la boca; serveix com a depòsit per tenir-hi plegada una drissa, una sàgola d'escandall o una altra corda (Mall.); cast. canasta.
    Fon.: kənástɾə (Puigcerdà, Barc., Vendrell, Mall., Men.); kanástɾɛ (Ll.); сənástɾə (Palma, Manacor); kenástɾə (Sineu); kanásta (Calaseit, Ulldecona, Morella, Vinaròs, Val., Pego); kanástɾa (Val., Alzira, Albaida).
    Intens.—a) Augm.: canastrassa, canastrota, canastrot.—b) Dim.: canastreta, canastretxa, canastrel·la, canastreua, canastrona, canastró.
    Etim.: del gr. κάναστρον, mat. sign. || 1.

// Canasta RAE:

1. f. Cesto de mimbres, ancho de boca, que suele tener dos asas.

2. f. Juego de naipes con dos o más barajas francesas entre dos bandos de jugadores.

3. f. En el juego de la canasta, reunión de siete naipes del mismo valor.

4. f. En baloncesto, aro metálico sujeto horizontalmente a un tablero vertical, y del que pende una red tubular sin fondo en la que es necesario introducir el balón para el enceste.

5. f. En baloncesto, cada una de las introducciones del balón en la canasta, y que, según las jugadas, vale por uno, dos o tres tantos.

6. f. En el Aljarafe de Sevilla, medida para aceitunas cuya cabida es de media fanega.

7. f. Mar. Conjunto de vueltas de cabo, la última mordida, con que se tiene aferrada, mientras se iza, una vela o una bandera y que permite largarlas, cuando han llegado a su lugar, con solo dar un estrechón a la tira que se conserva en la mano.