Mostrando entradas con la etiqueta lo. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta lo. Mostrar todas las entradas

lunes, 24 de diciembre de 2018

LO TRANSPÔRT DEI MÔLAS (occitan)

LO TRANSPÔRT DEI MÔLAS

Memòri sus lo transpôrt dei môlas

Enfin la tersa edicieu !
Va ben de dire qu'aquel memòri era pas fach per editar e metre a la despausicieu dal public, mas ven lo moment que cal ben pilhar en cònte la realitat : tant incomblet e insuficient coma es, l'obratge pôl servir ai cercaires, subretot qu'eisiste pas grand causa encara d'estampat sus Luceram. Conscient de l'importància dal sujet, ai donat de referéncias que gaire de monde conoissia e aquel trabalh, en lo mieu esperit, non fa qu'alestir de cercas qu'ai ja entamenàias; duerbe lo camin a d'autras tesis perqué s'inserisse en una vista globala dei problemas istorics dal País niçard. Per dire leu : sabo d'ont es que vau!
OCC, CAT, occitano, catalán, occitan, catalan, ocsitá, catalá

Aquò me sembla estre una bôna rason per pas lo tralaissar, basta sostengut, subretot qu’aquela sostenença denant una juràia competenta m’a permés de precisar e de combletar quarques ponchs que màncon pas d’interés.
De mai, la primiera edicieu m’a mes en contat ‘mé de legeires que m’an portat, els tanben de precisieus importantas que perméton d’apressar encara de mai la vertat.
Una terça edicieu s’impausava donca. S’avera un pus gròs trabalh que non se deuria, perqué avio pas informatisat la primiera edicieu, mas, en un sens, m’a permés de corrièger, de precisar, d’ajustar embé mai de libertat. Un pôl jamai estre sodisfach dal bôn quora liege cen qu’a escrich, ma devo pur conóisser que lo librion que publico ancuei me sembla ja mai acabat que lo primier.
Aquò dich, demòra totjorn parierament dubert : lo dialòg ‘m’ai legeires deu contunhar, que l’òbra se combleterà al fil de las edicieus. Aquesta informatisacieu, que tant m’aurà donat de mal, garantisse justament lai possibletats d’evolucieu e de correicieu, me permetent ensin de rendre en permanéncia ai mieus informaires cen que m’an donat, encara acreissut de l’apôrt de tots.
Mas, subretot, lai reaccieus m’an permés de pas regretar lo mieu pretzfach de l’aver escrich en la lenga : non solament l’occitan es pas una empacha a la reflessieu, coma vorrion ben òu faire creire li jacobins de tota raça, mas serà pas ni manco un fren al sieu espandiment :
• en un primier temps, de monde a pretendut que se legeria pas perqué era escrich en occitan;
• òira lo lièjon, ben que sigue pas en francés, ne en inglés;
• deman interesserà la gent perqué es redegit en la lenga. Bernart FRUCHIER
AVERTIMENT PER LA SEGONDA EDICIEU
Aquesto memòri es pas augut fach per la publicacieu : se contenta d'estre una cerca universitària sensa pretencieu sus un problema precís. Ma, coma devio regraciar tots aquels que m'avíon ajuat, n'estampero pauc d'eisemplaris dins una primiera edicieu per donar ai mieus amics, cen que me pareisse, fin finala, un denhe retorn ai testimònis de cen que an donat.
Vequí que lo president de la Cambra dei Mestiers, lo mieu bôn amic Joan Peire Giraud, faguet lièger aquel librion que tratava d'artesanaria rurala a d'amics mesteirants e, per quarques uns, siguet una revelacieu : era possible de tratar en niçard - en lo parlar de Luceram - d'etnologia occitana e, de mai, de sostenir en lenga nôstra un trabalh de cerca davant l'Universitat francesa!
Totplen de mesteirants auríon ben vorgut n'en tenir un eisemplari : lo capolier dei Mestiers m'a donca suplicat de n'en faire una segonda edicieu que vequí.
Segonda edicieu es una espressieu encara tròu fôrta per parlar de quarques eisemplaris reservats a de mesteirants niçards curioses de la sieu cultura, mas coma siam enemics de tot cen que pôl semblar bricoliatge, avem refach una cuberta ilustràia, mai denha d'un trabalh artesanal.
Coma per la primiera edicieu, aquesto librion deu pas estre considerat coma un regal, ma coma un deugut : s'agisse de rendre ai sieus legitimis proprietaris un ben qu'es sieu, perqué la cultura teinica nissarda anciana es la sieu òbra.
Per aquò, 'm'aquesta edicieu, me prepauso d'entrar simbolicament en un periòde d'escambis entre la cerca e la creacieu, entre los etnològs e li mesteirants.
M'adreisso en prioritat a de mesteirants niçards, que tot lo sieu vocabulari teinic es occitan. De segur, la lenga nôstra s'esvanisse un pauc mai cada jorn, mas la sieu mantenença deu pas estre solament l'afaire dals escrivans, poetas ò cantaires. Lo trabalhaire que, en usant de ferres niçards, bastisse una maion, un mòble ò un entrin que a un nom en la lenga, per de gents que n'en faran un usatge tradicional, participa al sauvament de tota la cultura : es ben de conóisser li noms dei parts d'un bast, mas encara melhor de saupre lo bastir ò de s'en servir. Mai que los autres, li mesteirants son segurs que Val mai la pràtica que la gramàtica e devem nos fiar en els per despassar la simpla mantenença e faire la pròba dei sieus capacitats de creacieu.
AVANT – PREPAUS
Per ieu, redegir aquesto memòri es una revolucieu! La dificultat ven pas solament de l'espavent davant la pàgina blanca, d'aitant mai qu'ai donat ai mieus cercas lo temps que s'ameritàvon e que me sembla n'aver ne regret, de remòrs : arribat a la fin de l'enquesta, penso aver fach cen que devio per que lo mieu trabalh pôrte quarquaren a la conoissença dal país e la mieu consciéncia es quieta. Lo problema, dal ver, ven de plus font e concerna tota la mieu personalitat, tot lo mieu biais d'estre al monde e se, fin finala, arribo a veire la fin d'aquesta òbra, serà lo result d'un esfôrs de cada jorn per descurbir un metòde d'igiena mentala.
Lai mieus cercas sus li dialeites e l'istòria dal País niçard dàton pas d'ancuei, que la sieu debuta remonta mai de 25 ans en darnier : despí lo mieu Bac, en lo 1965, ai pas gaire quitat de pilhar de nòtas sus lo mieu país. Bel que primier, aprofichero de l'ajua amistosa e eficienta de Mestre C. A. Fighiera, d'aquel temps conservaor dal Museu Massena, ajua que s'es mantengüa sensa defet fins òira que nos arriba de nos rescontrar a las Arquivas Despartimentalas. Pereu, se regràcio dal font dal côr aquel sapient rient e modest que a tant endralhat d'estudiants de la nôstra Facultat dei Letras e Sciéncias umanas de Niça sus lo camin malaisat dei cercas istoricas, devo pas ne manco denembrar Mestre P. Bodard que guidet li mieus primiers passes sus lo terren. Aquela raça de cerca, ingrata sovent, penosa sempre, es pereu indispensabla per cu vôl pervenir a de results probants. Gràcia a- n-aquel pratician de l'istòria, ai cambas de ferre, emparero que se pensa pas solament 'mé la testa, ma tanben 'm'ai pens.
E tot lo lònc d'aquels 27 ans passats, ai amolonat lai nòtas, moirat las interpretacieus, discutit 'mé d'autres cercaires, escorrut lo país nostral e subretot lai mieus tant aimàias Valàias de Palhon. Mas lo result me leveria pusleu tota mótria, perqué al mai n'emparo, al mai tòco dal det la mieu inhorantisa e veo ben qu'aurio pas pron de tres vidas ren que per començar d'acapir l'istòria d'aquelai valàias. Pereu, coma díon li mieus amics, pas n'en saupre pron es diferent de ren saupre e ai en li mieus classaires de que sostenir mai d'una tesi.
Lo problema es donca d'òrdre personal e, plus precisament psicologic. D'un costat, la mieu aviditat (en lo sens caraiterologic dal mòt) me rende ficanàs e aquela curiositat m'adús a pilhar de nòtas subre tot cen que me passa sota los uelhs, d'un autre caire, un perfeicionisme (result d'un camp de consciéncia estrech) tròup rigorós m'empedisse de ren publicar que non sigue comblet. Recentament, per eisemple, l'impossibletat de me procurar un manuscrich conoissut e repertoriat m'a constrech a renonciar a-n-una tesi d'universitat subre Rancher pura ben avançàia. Ensin, lo trabalh dal cercaire es pas solament de cercar, ma subretot d'estabilir de compromesses entre la cerca e la vida de familha, entre lo côr e lo ment, bessai tanben entre compensacieus e sublimacieus!
Es dire lo mal qu'auguero per me decidir a corcar las ideas subre lo papier, ma l'insisténcia e l'ajua amistosa de quarques uns e subretot la consciéncia sempre mai viva de l'atge que ven e dal temps que passa m'an menat a perpensar ai mejans de donar un sens a quinze ans d'ascesi, vôlo dire d'una vida en campanha, me permetent de m'iniciar al trabalh agricòla segont lai teinicas ancianas, lo plus sovent sota lai menchonàias d'aquels que me conóisson!
Per aquò, ai decidit de redegir tot cen qu'era lest, cen que me costrenhe, per la màger part dei sujets, a restrénher lo mieu camp de cerca e a precisar un pauc mai lo mieu pretzfach. Sus aquel ponch, devo regraciar lo mieu amic J. P. Ivaldi que a tant contribuit a me metre las ideas en plassa e que citerai mai d'un còup en aquesto memòri!
Òublierai pas, ne manco, lo Reinat Matelot, que vorguet ben tornar lièger la mieu pròsa e que siguet jamai racho de conselhs sapients e benvenguts.
Totplen d'autres encara m'an ajuat, sensa cu aurio jamai posgut menar la mieu cerca a bôna fin, coma mestre Enric Blancardi que, el tanben, leget lai mieus pàginas denant que siguèsson estampàias e embe cu auguero de lòngas charaïssas sus lo luceramenc ancian. Coma porrai pas li citar tots aquí, lo sieu nom s'atroberà (per quarques uns, mai que d'un còup) d'aquí, d'ailà dins cen que va segre. Li regràcio ja per la sieu òbra : an empedit que se perdesse tot un mocel de la memòria dal país e an ben meritat dei generacieus que vènon.
Regràcio tanben li mieus colegas Ivo Dao Lena, professor de sciéncias fisicas, e Joan Luc Guillon, informatician, que m'an rendut de grands servicis per l'aspect scientific de la cerca.
Mas, ben mai, aquesto memòri auria jamai vist lo jorn se lo mieu direitor, mestre P. Castela, non m'auguesse conselhat 'mé tota la sieu sciéncia e subretot la sieu paciéncia, contunhant d'aver fet en ieu, tot al lònc d'annàias d'ont cada pas en avant era segut de doi passes en darnier. Lo regraciar basta pas : vorrio pas lo deceupre.
Vequí donca lo primier result dei mieus cercas : posquesse servir a d'autres per una melhora conoissença dal país !
INTRODUCCIEU
I) LI MOLINS
A)Lo rapôrt entre la mecanisacieu dal trabalh rural e la disparicieu de l'esclavatge es assegurat emai siguesse malaisat de destriar en aquels doi ponchs cen qu'es la causa e cen qu'es la conseguença. Lai reflessieus d'Aristòtel subre lai navetas que deuríon anar de soletas nos permèton pas de dire se la mecanisacieu a permés de suprimir l'esclavituda ò s'aquela supressieu es, al contrari, la rason dei descubertas teinicas. Tantotun, cen qu'es segur es l'importància de la ròda a aiga en aquel procediment de liberacieu de l'òme.
B) Aquela ròda a permés, en lo país nôstre, coma en tot l'occident, de metre al ponch diferentas raças de màquinas que se servíon de la potença de l'aiga per complir de foncieus economicas importantas, d'un temps realisàias a man d'òme :
- morre lo gran (ò lai diversas raças de gran);
- pistar las òulivas (ò d'autras fruchas a òli);
- batre lo ferre 'm'un martel a aiga (ò martinet);
- renforçar en la caucant l'estòfa que venia d'estre teissua (paraire).
C) Luceram, coma la màger part dei vilages dal país, a conoissut aquelas quatre raças de bastiments :
- li molins a gran(s) son testificats segurament despí li segles XIII e XIV e bessai tanben XII, coma lo monstrerai en un autre trabalh de cerca;
- la ferriera es citàia en lo 1496;
- un defici e un paraor (ò paraire) aparèisson en li texts a la debuta dal segle XVI.
Una cerca que se vorria combleta sus li bastiments idraulics de Luceram deuria pausar - e resòlvre - totplen de problemas interessants coma, per eisemple, la proprietat dei bastiments, la legislacieu municipala, l'origina de l'òrdre de Malta a Luceram. Aquò nos meneria tròup luenh e porria estre lo sujet d'una gròssa tesi qu'ai ren l'intencieu d'entraprèner per lo moment. D'aitant mai que d'autras cercas m'òucúpon òira, que me permeteran segurament de resòlvre, pauc a cha pauc quarques uns d'aquels problemas. Laisserai donca de caire, al manco per quarques ans, una cerca aitant larga e preferisso pausar òira una questieu mai precisa, ò mai ponchua, coma se di per parlar ben.
II) LO PROBLEMA DEI MÔLAS
A) Despí ja totplen de temps, un text m'avia estonat e avia ponch al viu la mieu curiositat. En l'enquesta dal 1252 sus li drechs dal Cònte Carlo 1er d'Anjau, l'enquestaire parla dei proprietats comtalas a Luceram; d'aquò tanben aurai ocasieu de tratar d'aquí pauc. Mas polem lièger en aquel test una fraseta tras qu'importanta : " Item XIIam partem de precio molarum que venduntur."
Autrament dich, lo Còmte de Provença devia tocar lo 1/12en dal pretz dei môlas que se vendíon. Polem pas precisar de que cava sortíon aquelai môlas (bessai una proprietat dal Còmte), ma cen que pareisse ja segur es que, al segle XIII, Luceram vendia de môlas! Per estre mai just, deuriam pusleu dire : a Luceram, quarqu'un que conoissem pas (particulari ò persona morala) vendia de môlas, en la comuna ò en defôra, a de gent que polem pas precisar (particularis ò personas moralas).
Nòta ajustàia per la 3a edicieu : un article...
B) D'un autre costat, de texts medievals testimònion dal transpôrt dei môlas, transpôrt que pilha en general la forma d'una corroàia, es de dire una prestacieu de servici deugüa al senhor, coma òu mônstron li tres eisemples que seguísson :
- per lo primier, n'aproficherai per regraciar mestre Fighiera que lo m'a senhalat, s'agisse d'una protesta dals Esascs còntra un òrdre dal vice-baile d'anar a Niça cercar lai môlas dei molins senhorials :
«... discretus vir Raynaudus bordelli qui se dicit vicebaiulum curie dominorum castri de «Ysia preconizari fecerit ... quod omnis persona dicti castri se paret, crastina die in mane, « ad eundum acceptum molas molendinorum duorum dicti loci apud civitatem nicie sub « pena quinque solidorum.» (1322)
Serà possible de trobar lo text comblet en li documents radunats a la fin d'aquest memòri.
- Lo segont es un passatge de la convencieu dal 1433 entre la comunautat de Casternòu (de Còntes) e li sieus senhors :
"... quod si et quando opus fuerit portare molas ad molendinum vel molendina, de quibus « supra, dicti homines et eorum successores molas defferre debeant ac conducere « teneantur, facientibus dominis sumptus victus ... "
- Lo terç, lo m'a donat Madama Gourdon, sòcia de la juràia, a la sostenença dal mieu memòri; es un item de l'at d'estament ò d'abitacieu de Moans-Sartós en lo 1496 :
«Item que toutas et quantas veguadas que en lous dichs moulins per aro ho per lo «tems avenir aguessoun besoun de molas nouvas que lou dich seignour sia tengut de «las far far ho croumpar a sous depens et que despuis fachos que sien las dichas «molas lou dich seignour las deia far condurre fins a la napolla ho l'environ del destrech « de la napolla ho a canoas et que lous homes habitans las deiena anar querir tirar et « condurre fins a los dichs moulins a leurs despens de leur personas tant soulament « entendent et declarant que lou dich seignour sia tengut de nourrir aquelas personas « que serian deputadas a las annar quere.
"Item que quand sera aquel besoun de haver ho mandar querir lasd. molas que lou "dich seignour puesqua contregné lous sendegues del dich luec ... sota la pena del "arrest et de X et 2 de liouros de couronnats jusques a tant que sien accompli lou dich « comandament que es de las anar accampar et aver accampados como dessus"
C) Li mòts emplegats en aquels tests (acceptum, portare, defferre, conducere, tirar, accampar) màncon de precisieu e permèton pas de dire coma era fach lo transpôrt. A priori, sembleria possible de
  • - li portar a brasses (!);
  • - li plassar sus d'una carreta estirassàia per de cavals ò de bòus;
  • - li faire regolar sus lo cantel;
  • - las estirassar sus de rodels de bôsc;
  • - las estirassar sus d'una lesa.
  • Aquels mejans de transpôrt son estats emplegats en lo país per tota raça de merç. Lo problema ven de l'estat dei camins e de la situacieu dei molins que, lo mai sovent, son aguts bastits dapé de l'aiga, al font dei valons, per espranhar de longuessas de bialieras qu'auríon tròup costat d'entretenir. Li camins que menàvon a la màger part dei molins e deficis luceramencs laissàvon passar minga carreta; es donca malaisat d'imaginar coma li s'instalàvon lai môlas.
III) LA RESPÔSTA DE LAS ARQUIVAS DE LUCERAM
A) Sieu donca estat pròpi fortunat lo jorn que descurbero en las arquivas comunalas (que se trobàvon encara sus plassa d'aquel temps) un text tratant d'aquel transpôrt. S'agisse dal pretz espendut per la comuna per pagar los òmes que pilhèron part a-n-aquela òbra e lo material que li foguet necessari.
B) Per la gent d'aquela epòca, l'operacieu devia estre costumiera e li fèia pas mestier de precisar en una nòta de fretz cen que per els era pron clar; ma per nos, que sabem totòira manco plus cen qu'es un molin, vista la destruccieu rapida de la civilisacieu rurala, lai causas son pas tant evidentas. De segur, possedam un text, ma que demanda d'estre interpretat per esplicar li mòts e reconstituir las operacieus.
C) Solament, lo comentari de text etnologic pôl pas se contentar de refleissieus filologicas : se deu prolongar en las aplicacieus teinicas. Serà aquí lo primier result de l'ascesi que n'en parlavo en l'avant-prepaus, ascesi qu'es ben, al sens primitiu, un adestrament e es ensin que lo vivo cada jorn en lo mieu ment e tanben en la mieu carn, de d'ont lo sens derivat dal mòt ascesi = privacieu !
Calrà donca se donar li mejans de faire parlar un text, cen que justifica lo plan causit :
1) Un breu estudi diplomatic, segut de la transcricieu dal text.
2) Un estudi filologic, etimologic e semantic.
3) Enfin un estudi pratic per verificar las ipotesis.
Ajusterai, in fine, de documents tròup lòncs per estre citats in extenso a la sieu plassa e una bibliografia.
IV) NOTA SUS LA LEITURA E L'ESCRITURA DAL LUCERAMENC
A)JUSTIFICACIEUS
  1. Perqué ai escrich en luceramenc
Per de rasons d'òrdre filosofic, ai causit, despí ja quarque temps, d'escriure en occitan al manco tot cen que concerna lo país nôstre, mas, naissut a Nissa e ensenhant lo dialeite niçard (e nòn la lenga nissarda, coma tròup de gents òu díon), aurio posgut causir d'emplegar lo parlar de Niça que mai de monde capisse en lo País dich niçard. En probant de m'esprimir en lo parlar dal vilatge d'ont es qu'estau, me sieu fach una tripla escomessa :
a) rendre un omenatge meritat ai vielhs que, al lònc dei segles, an suat e tribulat per mantenir una preséncia umana en aquel luec perdut dal país en suportant de condicieus de vita qu'es malaisat d'imaginar a l'ora d'òira;
b) sauvar aquel parlar d'un denembri injust en laissant de testimonianças escrichas de la sieu eisisténcia;
c) desmonstrar, segont lai teorias dals occitanistas militants - que fau mieuas ben volentiers - que, d'una part, eisiste una intercomprenéncia entre toi li dialeites e que, d'autra part, li es pas de dialeite superior ò inferior a d'autres : cadun es capable de tot esprimir, ideas ò sentiments.
2) Lo mieu luceramenc
En aplicacieu dei mieus ideas, escriurai aquí :
a) un luceramenc arcaíc : ai pilhat lo risc de me faire criticar per aquels que pàrlon d'una mena mai moderna, perqué auguero - per fortuna - de testimònis d'una forma de lenga mai vielha. Per eisemple, Gaspard BarralisRòsa Guilhon (escrich Ghiglion per la fauta d'un escriba italianisant) emplegàvon encara los articles plurals los e las. Mestre Enric Blancardi tanben s'en avisa encara de los aver sentut emplegar per son paigran e madama « Jorgina » Ricòrd per li sieus parents. Es dire que lo passatge a l'article li(s) es recent e que s'es pas fach en totas lai familhas.
b) un luceramenc purificat : es de dire netejat de quarques francismes (de mòts d'origina francesa coma meme) ò d'italianismes (de mòts d'origina italiana coma sècolo); quora parlo 'mé quarqu'un, me geno pas per los emplegar, ma m'esfôrço de li traslaissar en l'escrich.
c) un luceramenc enriquit : se, per quarques segles, un dialeite sierve plus a esprimir de nocieus filosoficas, teinicas ò artisticas, va perdre li mòts que correspôndon a-n-aquelas ativitats culturalas e calrà donca los anar querre en li parlars que los ans conservats; per eisemple, es ben normal que Luceram augue perdut lo vocabulari de la mar.
Aquò dich, pôl m'arribar de faire de fautas de luceramenc (encara que me sieu monstrat cautelós en faguent tornar lièger la mieu pròsa per un vielh luceramenc) e demando a-n- aquels que las amenteran de li me senhalar, mas vorrio ja portar una precisieu. Se d'amics luceramencs reconóisson pas totjorn en lo mieu escrich la lenga dei sieus parents, es que bensai avíon fins òira jamai sentut degun parlar d'istòria ò de lingüística en lenga nôstra. Una autra rason pôl estre una marria leitura, que son segurament mai acostumats de sentre parlar que de lièger!
B) LO PARLAR DE LUCERAM
1) Lo mieu fabet fonetic
Per poler esplicar aquí lai particularitats dal luceramenc, me calrà usar d'un fabet fonetic, qu'auguero ben de mal a causir. Lo mai universal es aquel que seguisse lai nòrmas de l'A.P.I., mas presenta lo defet de pas eisistir ne sus lai màquinas a escriure, ne sus los ordenaors. Mas lo fabet dei romanistas discípols de Bourciez emplega, el tanben, de formas impossiblas d'estampar. Coma preferisso passar lo mieu temps a de cercas vertadieras pusleu qu'a de correicieus manuscrichas, sempre imperfeitas ò encara a de trabalh dessecant d'informatician per adatar logicial e estampaire, me sieu decidit a metre al ponch (se aujo dire!) lo mieu fabet personal, sintesi - ò pusleu mesclum - de la transcricieu francesa, d'aquela dei romanistas e dei senhals originals que prepausava la mieu màquina, una Brother EP 44. Lo passatge a l'ordenaor a pas cambiat grand' causa; ai solament posgut remplassar lo $ per lo ƒ.
Per cen qu'es dei vocalas, l'adatacieu va consistir per eisemple a notar per o lo sòn serrat e per ò lo sòn dubert, coma en la grafia classica.
Noterai lai nasalas finalas per un n plassat en espausant : an.
Minga problema per lai consonantas; lo mieu sistema es intuitiu per un francés ò un occitan. Lo ƒ noterà lo sòn dal francés chou. Aquel senhal sierve pas solet mas es totplen emplegat en compausicieu : tƒ.
2) Particularitats dialeitalas dal luceramenc
Direm d'un biais general que lo luceramenc es un parlar dei valàias de Palhon e segurament l'un dei mai arcaïcs per cen que tòca la morfologia. Lo legeire lo constaterà aisadament en percorrent aquest librion.
Mas, se devem precisar quarques ponchs, s'agisse ben dei sieus caraiteristicas foneticas.
a) Lo luceramenc es conservaor :
- totplen de consonantas finalas se mantènon melhor qu'en niçard
- lo /-m/ : [lo fé 'rüm]
- lo /-R/ : [lo fRü 'tƒyéR]
- lo /-l / se vocalisa pas coma a Nissa : [lo ka 'val], [lo ko 'tel]
- lo /-R/ de l'infinitiu es tanben mantengut : [kan 'taR]
- lo /-s/ plural es tanben conservat : [loz 'òmes], [laz òw 'livas], [lay 'fRèmas], [li kü 'bèRs].
Aquels eisemples mônstron ben que l'article [los], [las] se manten solament davant una vocala, qu'al senon, davant una consonanta, deven [li] al masculin e [lay] al feminin. Lai generacieus d'òira l'an remplassat per [li],[liz] per li doi nombres.
- manten, en general lo /-s-/ intervocalic : [ka 'miza], [ü 'Roza], mas [glè 'ya].
b) Coma parlar miech-gavôt,
- perde la nasala finala al singular per la retrobar al plural : [lo ka 'mi], [la 'ma], [li ka 'mins][lay 'mans] Una originalitat en lo país niçard es qu'aquò entreina la transformacieu dei /-yon/ finals en /-yew: [lo mi 'lyew], [la na 'syèw]
- perde subretot lo /-d-/ intervocalic, ma, coma li parlars dal levant dal País niçard, remplassa lai formas en /-ada/ per de formas en /-aya/ :
* niçard [la bü 'gada], [la 'fRéma èz a 'nada]
* contés [la bü 'gaw], [la 'fRèma èz a 'naw]
* luceramenc [la bü 'gaya], [la 'fRèma èz a 'naya]
Lo /-d-/ se contenta de disparèisser dintre li mòts en /-eda/, sensa cambiar l'accentacieu :
* niçard [la pi 'néda], [la vèR 'néda]
* contés [la pi 'ñè], [la vèR 'ñè]
* luceramenc [la pi 'nèa], [la vèR 'nèa]
N'aprofiecho per senhalar qu'un bôn nombre de mòts niçards que pèrdon lo /-d-/ intervocalic son d'origina gavôta, lai formas nissardas d'origina auguent despareissut : [lo 'koé], [la 'bléa], [la 'féa], [lo 'kaé].
- Aquela perdua entreina de contraccieus estranhas :
* niçard [lo 'nido], [ma 'düR], [lo Ra 'in], [a 'üRa]
* contés [lo 'nyèw], [ 'mèyR], [lo 'Rèym], [ 'èyRa]
* luceramenc [lo 'nyèw], [ 'mòyR], [lo 'Rèym], [ 'òyRa]
- Aquel refús de l'iatús adús de cambiaments de formas d'imperfeit :
* niçard [fa 'iya]
* contés [fa 'yè]
* luceramenc [ 'fèya]
- Per cen qu'es de la morfologia, noterem solament :
* l'eisistència de formas dal pronom personal en /mé/, /té/, /sé/ en plassa /mi/, /ti/, /si/ dal niçard;
* l'asséncia de l'infís /-va-/ ai doai primieras personas dal plural de l'imperfeit dei verbis en -ar : [mandji 'yan],niçard [mandja 'van]
* un fenomene que m'es estat raportat, ma qu'ai jamai enregistrat personalament era
la preséncia de futurs en /-aRay/. Cen qu'es segur es que la sieu desparicieu es pas
totplen anciana (coma lo polem veire en li còntes comunals dei segles XVI e XVII).
C) L'ESCRITURA DAL LUCERAMENC
1) L'adatacieu dal sistema grafic classic
En las annàias 70, lo Centre Culturau Occitan País niçard avia ja adatat al niçard cen que sonam grafia classica; quarques uns díon grafia occitana, cen que vôl ren dire ja que tota grafia de la lenga d'òc es occitana per definicieu. Pereu, conven pas mai de parlar de grafia dei trobadors, perqué s'agisse pusleu de l'escritura dals escribas que recopièron mai ò mens tardi li trobadors.
Se l'avem causia es perqué es tipicament nôstra, sensa influència ne francesa, ne italiana e que, de mai, n'en trobam de nombrosas testimonianças dintre de texts dal País Niçard, dal segle XIII fins en lo XVI encara. tanben, dirai qu'aquela grafia es una desmonstracieu de mai de l'originalitat de la cultura occitana e qu'una marria causia grafica engana lo monde sus l'identitat de la sieu lenga.
L'adatacieu d'aquela nòrma grafica ai parlars dei valàias de Palhon es totplen mai aisàia que per lo niçard perqué lo dialeite, a rason dal sieu arcaïsme fonetic, a conservat una morfologia mai evidenta : /-R/ a l'infinitiu, /-s/ plural, que lo niçard emplegava encara al segle XVII (Las Planas). Ensin la nôstra transcricieu serà sovent vesina d'aquela dal lengadocian, cen que Devoluy avia ja constatat per lo Val d'Entraunas e qu'afortisse - se faguesse mestier - l'idea d'unitat occitana.
Despí 1981 (moment d'ont lo C.C.Oc. P.N. s'es endurmit), los amics e ieu avem fach evoluir lo nôstre sistema grafic en lo classicisant sempre de mai.
Al despart, s'eriam dich qu'era possible d'usar dei grafemes classics (lh, nh, o, ò) tot en gardant una escritura fonetica. Plan planin, avem pi esguilhat vers l'introduccieu de letras etimologicas sempre mai nombrosas, cen que fau personalament a regret e en estirassant li pens. Mancam pas de rasons d'òu faire : una conoissença sempre mai fonta dei particularitats dialeitalas de parlars pròpi vesins nos adús, cada jorn un pauc mai, a precisar, destriar, opausar.
- Li parlars dal País niçard destíngon sovent lo /yéw/ e lo /iw/; li noterem donca respeitivament ieu e iu : Dieuescriure.
- Totplen de temps, refuderiam de notar lo /r/ (r regolat) perqué lo niçard conoisse que lo /R/ (r francés). Ma polem constatar que lo sistema de Niça, Palhon dal ponent, Vesùbia, Tinea, es isolat e sembla sota influència francesa. Noterem donca l'opausicieu r/rr : lo rore, la terra.
- En la màger part dal País niçard, la perdüa dal /-d-/ intervocalic demanda de grafemes nòus : personalament serio per lo h; ma la nòrma oficiala lo reserva per notar un foneme gascon. La môrt en l'ànima, vau vers lo trema, quora fa pròpi besonh : aüra mas fea.
- Sota la pressieu amicala de doi Reinat, lo Matalòt e lo Toscan, sieu estat cogit d'accetar totplen de letras etimologicas que me fan escufea : ai personalament pron de memòria per saupre destriar pres pretzpos e potzma e mas, mas m'inquieto dal bôn d'un retipatge de l'ortografia francesa de merda (aquò non se trobava dintre lo memòri sostengut davant la juràia !) e dal risc d'una seleicieu per l'ortografia, donca d'una perdua de temps en lai dictàias, resta d'un anarquisme fontanian de bôn aquist. Per aquò, me reservo lo drech d'escriure coma conven ai conoissenças de la gent per cu escrivo.
- Tantotun, coma la grafia es d'en primier facha per notar una lenga parlàia, teno a notar la diftongacieu dal ò dubert, la diferéncia entre au e òu (saup e sòu) e degun me farà jamai escriure freg cen que se pronóncia /fRèy/. De mai, espròvo totjorn pas lo besonh dei grafemes tg e dj (sus aquel darnier ponch, ai deugut rendre las armas!). Tot aquò per dire que me passionerai jamai per aquelai discutias sus la grafia : la lenga es facha per s'en servir e la grafia per la notar : ponch.
2) Coma lièger lo luceramenc
a) Per cen qu'es dei vocalas, li a pas de gròssas dificultats :
a, i, u se pronóncion coma en francés;
- lo e a jamai lo sòn dal francés; se pôrta l'acent tonic dal mòt, li se mete un acent sigue agut, sigue greu, segont la sieu dubertura : bel, paciéncia, arèndola, nuèchola;
- lo o es serrat (ou francés, u italian) : lo rore;
- lo ò es dubert (o francés e italian) : la bòcha, la bòla;
- lo ô se pronóncia // : pôl;
- en li diftòngos au, eu, òu, iu, lo u a lo sòn dal u italian : pauc, breu, sòu, escriu;
b) La màger part dei consonantas se pronóncion coma en francés, fôra:
g es dur davant a, o, u : gal, auguri; doç davant e e i (a lo sòn /dj/) : gerp, gip;
j a sempre lo sòn /dj/ : jusvert;
n sierve sovent a nasalisar una vocala : cantar; la sieu prononciacieu es alora intermediària entre aquela dal francés e aquela de l'italian; en pausicieu finala se prononcia pas al singular, ma ben al plural : bastardon=[bastaR' do], bastardons = [bastaR' dons];
nh es lo n banhat (gn dal francés e de l'italian, ñ de l'espanhòl) : anhel, ponh;
lh se prononciava d'un temps coma lo gl italian, òira es un /y/ (ill francés) : familha, filha;
ch se liege // : fach, dich, charrar;
s es doç entre doai vocalas (/z/) : usar, ròsa; per tradurre lo sòn /s/ après una vocala, se pôl emplegar s ò ç : frança, canson (simplament perqué siam pas encara arribats a se metre d'acòrdi sus aquel ponch); per còntra, per notar lo sòn /z/ (que sembla ben se trobar que dins de mòts d'origina forana), val mai emplegar z : manza;
- en principi, lo nôstre dialeite conoisse ne lo /ks/ ne lo /gz/; cen que lo francés escriu accidentXavier, lo diëm acidentZavier; mas, se devem notar lo /x/ d'un autre dialeite (ò simplament per faire coma los autres!), empleguerem cc en lo prononciant s : occitan, diccionari, accent.
c) Escritura de l'accent tonic
  • regla generala : un mòt acabat per una vocala ò un s es accentat sus la penultiema
(fremaases); un mòt acabat per una consonanta autra que s es acentat sus la darniera sílaba (colhon); parierament quora s'acaba per un diftòngo (nacieu) en aquels tres cases, es pas la pena d'escriure l'accent;
- notam l'accent
  • se lo mòt s'acaba per una vocala accentàia : aquí, ailà;
  • se lo mòt es proparocciton : arèndola, nuèchola;
  • se s'agisse d'un mòt en -s accentat sus la darniera sílaba : urós;
  • se lo mòt s'acaba per un diftòngo nòn accentat : paciéncia;
  • se la persona verbala s'acaba per un -n non accentat : sàbon / lo sabon.
Ben segur, quitam pas de melhorar aquel sistema grafic a mesura que descurbem de nòvas precisieus sus la lenga.
PRIMIERA PART : LO TEXT
I) PRESENTACIEU DIPLOMATICA
A) LA SIEU ORIGINA
Quora las arquivas comunalas de Luceram se conservàvon encara sus plassa e que m'era aisat de li consultar, m'interessero al cartabel CC 2 que contenia li còntes de la municipalitat entre lo 1534 e lo 1626. Dal ver, pervenguero jamai a retrobar li documents dal 1534, qu'avion deugut estre mal ordonats, mas los autres papeirons dal dorsier presentàvon un grand interés lingüistic perqué la màger part dei texts era escricha en dialeite. Publicar la totalitat dei peças representeria un gròs trabalh e seria de minga utilitat se non se posquesse integrar a-n-una perspeitiva, ò amira, plus larga. Ai donca ren l'intencieu de presentar aquí un mejan niçard (dialeite dei segles XV e XVI) qu'es ja ben conoissut gràcia a d'autres texts d'aquela epòca.
B) LO NÔSTRE TEXT
Al mitan d'aquels papeirons se tròbon li còntes de sindicat d'Onorat Barralis (notat Honorato Barrale) per l'annàia 1610-1611. Cen que me prepauso d'estudiar aquí es pas un text omogeneu, mas pusleu un cert nombre de frasas, de passatges, d'items que concèrnon lai môlas dei deficis. Per aquò, seria malaisat de n'en donar una reproduccieu fotografica, ja que s'agisse de tròces espantegats, negats en un document totplen mai lònc. Devo pur senhalar que la leitura n'es aisàia e que, en defôra d'un mòt, m'aurà gaire fach tribular.
II) TRANSCRICIEU DAL TEXT
(fulhet 5 verso) :
- plus paguat ha Me gioana sardino et ha bon conte de las 2 mollos che nos deu far, paguat per mans de Ms castel per hordre mio lo 11 nvbre ƒƒ 10
(fulhet 6 verso) :
- plus paguat al sus dit michel per un allamo per tirar mollos tra lo bosq et fasson pagua lo 28 novenbre 1610 ƒƒ 6
- plus paguat lo 4 Xbre ha Me gioano sardino ha bon conte de las mollos che ello fa per los edeficis ƒƒ 15
paguas per man de mon compagno et mi en conti.
(fulhet 7 recto) :
- plus lo 17 genoier per far tirar uno mollo dal deffici dal camin per far portar lo allamo et libam paguat ha loizon barral che la fa condure ƒƒ 1, 2
- plus paguat per far far set cumangles et dos agus tra lo ferre et fassons per mettre en lo allamo per tirar mollos ƒƒ 3, 2
- plus per haver conpra un libam per tirar las mollos de Me piron baudoin de nisso che monto ƒƒ 19, 7, 4
- per lo port de dit libam de nisso ha luceram ƒƒ 1, 2
(fulhet 7 verso) :
- plus paguat ha giaume barraio et gioa cabrier per (sic) et altres per portar lo liban et lo allamo coró si anet querre la mollo che anet al defici sotran
paguat per mans de mon compagno et mi en conti ƒƒ 1, 2
- plus paguat alla mogler de Me Honora Michel che feguet pertuzar et adobar lo alamo coro si anet ronpre ƒƒ (en blanc)
(fulhet 8 recto) :
- plus lo 14 febrier paguat ha Me gioano sardino per lo compliment de las mollos che ha fa ƒƒ 11
III) PRIMIERAS REFLESSIEUS
Me contenterai, per lo moment, de quarquas remarcas filologicas ò graficas :
- noterem d'en primier una debuta d'italianisacieu de l'escritura (che, mogler), ma aquel fenomene es pas encara generalisat e concerna que quarques mòts (cf. a costat : querre);
- se la desinéncia feminina se nòta ja en o, las autras vocalas se mantènon ben, subretot lo u, pas encara italianisat, e lo o que sierve encara a notar lo /o/ e lo /ò/ (eis. adobar, bosq);
- un ponch que pôl estre important per lo nôstre afaire, es lo tilde que remplassa sovent la nasala finala e que l'escriba òublia quarques còups (allamo a costat de allamô). Aquò rende malaisat de saupre se la nasala finala era ja perdua en luceramenc;
- autre ponch de fonética : la diftongacieu dal /ò/ es pas notàia, cen que vôl pas dire qu'era pas prononciàia, mas solament que li era encara de vestigis de nòrma grafica. Un mòt reven totplen en aquel test, que seria òira diftongat : la môla (las mollos); calria li ajustar lo bôsc (lo bosq), mas tot aquò farà pas una pròba suficienta de l'asséncia de diftongacieu dal /ò/.
- per cen qu'es de la morfologia, constaterem lo manten dal plural en s (las mollos, dos agus, cumangles, per mans);
- l'infinitiu en r s'es tanben mantengut fins òira : tirar, far, pertuzar;
- per còntra, lo t dal participi passat sembla ja perdut en la prononciacieu, senon totjorn en l'escritura : pagua, conpra, a costat de paguat. Bessai que paguat se mantendria melhor perqué es un mòt fôrça emplegat en lo vocabulari juridic e amenistratiu;
- ajusterem encara que mon es pas encara estat remplassat per lo mieu : mon compagno.
Vequí donca lo text que va servir de basi al mieu estudi que se vorrà pròpi una esplicacieu de text. D'efiech, lo mieu pretzfach es de veire tot cen que se pôl tirar d'un text, basta que s'en fague un estudi precís e que s'en cerque las aplicacieus praticas : ensin lo metòde esperimental, qu'a tant fach per l'evolucieu dei sciéncias de la matèria, porria estre aplicat en lo domani de l'istòria e de l'etnologia.
Per melhor tenir aquela escomessa, ai causit de donar un aspet cronologic a la presentacieu, cen qu'obeïsse a
- un imperatiu pratic : permete d'integrar d'ajusts de darniera minuta qu' al senon troberíon pas la sieu plassa en l'òbra;
- un imperatiu pedagogic : pôl servir a d'autres de segre la progressieu d'un pensier a travers esitacieus e errors.
SEGONDA PART : ESTUDI FILOLOGICÒ - ISTORIC
I) LI MOLINS
A) LAI QUESTIEUS
Per cen que tòca li molins, pron de questieus se pàuson :
- lo nombre de molins d'ont calia portar de môlas;
- se s'agissia de molins a farina ò pusleu de molins a òli es de dire de deficis;
- d'ont se trobàvon aquels molins.
De la respôsta que farem a-n-aquelas questieus depende, mai que segur, l'orientacieu dei nôstras cercas teinicas.
Lo text me sembla encara pron clar sus aquels tres ponchs :
- s'agisse de deficis (per los edeficis);
- son ben localisats per quarqu'un que conoisseria la topografia luceramenca en lo 1610-1611 (dal deffici dal camin, al defici sotran);
- e son donca al manco dos; mas pôlon pas estre mai de dos, ja que la comuna fa faire que doai môlas.
Aquò dich, nos pareisse malaisat d'assegurar l'emplassament dal defici dal camin perqué un molin se deu sempre trobar dapé d'un camin. Mas devem pensar qu’un camin, en lenga nôstra, es pron larc per lai veituras : se permete solament lo passage dei bèstias arnescàias, es una draira. Per cen qu'es dal primier, polem bessai lo plassar en lo luec dich encara òira li molins sotrans.
Tantotun, se volem precisar un pauc de mai, porria estre utile de jitar un agach sus l'istòria dei molins de Luceram.
B) ISTORIC DEI MOLINS DE LUCERAM FINS EN LO 1639
1) Presentacieu
Polem dividre l'istòria dei molins luceramencs en tres grandas epòcas :
- la formacieu e lo desvolopament dei proprietats comunalas, de las originas, fins en lo 1639;
- la proprietat de l'Ordre de Malta, dal 1639 fins a la Revolucieu francesa;
- enfin novel desvolopament de molins apartenent a de particularis, despí la Revolucieu fins òira.
Nos interesserem subretot a la primiera epòca perqué seria de prepotença que de pretendre estudiar en aquel encastre tota l'istòria dei molins luceramencs, cen qu'es pas lo mieu pretzfach; mas serem bessai constrechs de cercar de testimonianças en de texts mai tardius.
2) La granda epòca dei molins.
Se polem descurbir - coma l'ai precisat en l'introduccieu - lo primier testimòni de la talha dei môlas en lo 1252, cal asperar la fin dal segle XIII per estre segur de l'eisisténcia dei molins (monstrerai en la mieu tesi sus Luceram al segle XII qu'avem una fôrta presoncieu per los environs dal 1150).
Lo molin de la Fos apartenia a mitat al Còmte de Provença; s'agissia magara d'un drech feudal confiscat al sieu proprietari per una rason que conoissem pas. Aquel molin es citat tres còups dintre de quaserns d'enquesta sus li drechs de la curia en la vigaria de Vintimilha e Val de Lantosca (A.D.A.M. Tiera Ni) :
- en lo 1297 : ". medietatem cuiusdam molendini siti ad fontem de Fusce super caminum publicum";
- en lo 1333 : ". medietatem cujusdam molandini positi in territorio dicti loci loco dicto fontem de Fulcis";
- en lo 1358 : ". medietatem molandini facti ad fontem de Pigris".
Arremarquerem al passatge que l'adatacieu latina dal mòt Fos es pas gaire segura e que, en lo 1358, capísson manco plus lo toponime.
Vers la mitat dal segle XIV tanben, los estatuts campestres de Luceram contènon un article que precisa lo trabalh dei regardaors (emplegats de la repressieu dal fraut) en li molins : De molandinis per regardatores inspiciendis. Donerai entre li documents lo text latin d'aquel article que precisa la distància de doi dets entre lai môlas e los arescles, cen que mônstra ben que s'agisse – a l'epòca - de molins a farina (e que son ja al manco dos).
Per lo segle XV, mancam per infortuna de documents; lo solet que conoisso es l'inventari dal 1677 que cita lo text d'un procés, en lo 1496, entre la comuna e Jaume Bermondi, monge de Sant Pôns e prior de la Madòna dels Mostiers, "continente il passagio dell'acqua della fuos per servisio delli Molini e ferriera". Lo test d'aquel procés es òira perdut (se tròba pas en la tiera FF de las Arquivas comunalas e nos manquerà per reconstituir l'istòria dei molins luceramencs [ a mens que se descuerbe un jorn en li dorsiers de processes que Turin a pas renduts en lo 1947 e que Cais de Pierlas avia consultats d'un temps]).
Per lo segle XVI despausam ja d'un pauc mai de documents per testimoniar d'una política coërenta de presa en man per la municipalitat de tota l'ativitat "industriala" de la comuna. Per eisemple, polem lièger en l'inventari dal 1685 :
« 1503 Altro [instrumento] in cartapecora (pergamin) delli 23 Agosto 1503, rogato al not. « Hon. Isnardi, continente la compra fatta per la Coita da Pietro Michelle delli molini « inferiori del Ponte, edifficio e Paratore per il presso di ƒƒ 400 pagati da Guiglielmo « Cabriere et Antonio Pauli all'hora sindici del luogo. »
Aquel text nos permete bessai d'identificar molins sotrans e molins dal Pônt, cen que nos serà utile plus tardi.
Se ajustam qu'en aquela annàia 1503 la comuna cròmpa lo forn de Peire Arnulf e que, en d'autras datas dal XVIen, trobam mencieu dal masel (lo luec d'ont tuàvon lai bèstias), d'una teuliera comunala, d'una escòla e enfin d'un espital per li paures (cen que soneriam òira un ospici), polem veire clarament lo dirigisme municipal al servici d'un desvolopament armoniós de la comuna.
De mai, segont l'inventari dal 1681, la comuna auria crompat, denant lo 1504, lo molin de la Fos per la soma de 300 florins, amolonant ensin dintre lai mans sieuas la totalitat (?) dei molins que devíon fins alora apartenir a de particularis.
Pereu, se la comuna venia proprietairítz dei forns e dei molins, polia pas los espletar de soleta (per eisemple, en pagant d'emplegats comunals) e devia donca li logar a de moliniers, deficiers, forniers que li pagàvon un fit anual. M'es encara malaisat d'esplicar perqué li sèndegues causissèron de tot confiar a Peirin Lascaris de Tenda (de la familha dei Còmtes de Vintimilha), a carga per el de sotalogar a d'espletants : li pergamins son en marrit estat e calria, d'en primier, li desplegar denant de n'atacar l'estudi; de mai, me sembla que seria aquí un trabalh comblet de memòri, senon de tesi, d'esclarcir li rapôrts entre li vilatges dei valàias de Palhon e de Vesúbia e la familha dei Còntes de Vintimilha. Aurai l'escasença de n'en tornar parlar en la mieu cerca sus Luceram al segle XII. M'acontenterai donca de citar l'analisi que n'en fa l'inventari de las Arquivas d'Itàlia, en la tiera Nissa e Savòia, que los originals son estats renduts a Nissa (tiera Città e Contado) e que Turin n'a gardat li micrò-films :
« N. 1 1504 - 12/2 Sublocazione, fatta da Petrino Lascaris a favore di Giorgio « Borriglione ed altri, dei molini, forni ed altri edifici, da lui presi in affitto dalla Comunità « di Lucerame. (perg.; cm. 72x33; b.c.; fot. 5 13).R. 115. n. 1150
« N. 2 1504 - 13/2 Messa in possesso di Petrino Lascaris, degli edifici, di cui al N. 1, a « lui affittati dalla comunità di Lucerame, per 18 anni. (perg.; cm. 24x33; b. c.; fot. 5). R. « 115. n. 1151
« N. 3 1504 - 10/2 Contrato di affitto dei molini, forni ed altri edifici della Comunità di « Lucerame, per 18 anni, stipulato da quella Comunità a favore di Petrino Lascaris, dietro « il censo di 2000 fiorini. (perg. ; cm. 154x30; b. c.; fot. 22). R. 115 e 116. n. 1152
« N. 4 1504 - 25/2 Ratifica della Comunità di Lucerame del prestito fattogli da Petrino « Lascaris di 100 fiorini. (perg.; cm. 35x19; b. c.; fot. 5). R. 116. n. 1153 ”
Un pauc plus tardi, li còntes comunals fan veire que la comuna logava direitament als espletants e que se cargava dal trabalh d'adobament dei bastiments, coma, per eisemple, en lo 1567 :
" Lo 9 Junii per aver resauput de ms Johanet isnart lo pagament dels molins sotrans...
" Lo 2 febrier per aver pagat per las gorgos de lo edifici dels molins sotrans...
" per de teules per los molins del pont pagas alo ege lois prior..."
Enfin, per acabar lo segle XVI, l'inventari dal 1681 fa referéncia a-n-un text, òira perdut, dal 1583 que precisava que l'aiga de la bealiera de la Sausea devia servir ad uso delli Molini e delle terre della Madona dels Mostiers. Per infortuna, en l'asséncia d'aquel text, polem ren concludre de nòu sus d'aquel ponch.
En li còntes comunals dal 1610/1611, trobam la contunhacieu de cen que s'era fach al segle precedent : la comuna a nomenat un responsable dei molins, Onorat Michel, cargat de susvelhar, visitar e faire entratenir li bastiments :
« plus lo 9 9bre 1610 paguat ha Me Honorat Michel per la vissitto et rellation dels « eddefficis d. sant gra ƒƒ 6 7
« plus per esser anat ha Nisso per recuperar largent de achellos che ano piglat los « eddefficis del olli che si devio pagar lo donatio vacat per tal servissi giors 6
« ƒƒ 12
« plus paguat ha Me gioane allo per esser anat per la Comta ha far linventari dal ediffici « sottram lo 22 novenbre 1610 en conpagnio de Me honora Michel
« f f 0 g 9
« plus lo 27 ottobre paguat al mesage per lencant dels defficis ƒƒ 0 1 6 ”
Lo nôstre text se plassa donca aquí a-n-una frachisa entre la granda epòca dei molins e subretot de la potença municipala, ligàia a la riquessa de la comuna, e lo temps de l'empauriment e de la descadència. Proberai en un autre luec d'esplicar lai rasons e d'aquela riquessa e d'aquela descadència.
Avem pereu encara un autre testimòni important ma malaisat d'acapir, lo cadastre dal 1626 que precisa :
" Per mollini quattro da masinar grani / tre ediffici da oleo. XX "
Ben segur, lo nombre de 7 molins pôl gaire correspôndre a 7 bastiments diferents, vist que sovent lo defici era ligat al molin per fin d'usar de la pariera ròda. Devia pur eisistre d'autres molins qu'avem pas encara localisats.
3) La descadència
L'empauriment sembla general en lo País Niçard al segle XVII e encara al XVIII : concerna pas solament Luceram. Lai rasons son nombrosas e diversas e seria ben util ai cercaires se quarqu'un arribesse a metre un pauc d'òrdre en aquel domani en li destriant e en judicant de la sieu importança relativa. An ja mes en avant - d'aquel temps ja - lo ròle dei guerras e dei malparàias naturalas (epidemias, terramòts ò terra-tremôls), ma lo país avia ja deugut n'en veire d'autras. L'aspet financier (inflacieu consecutiva a la vengüa de l'aur espanhòl d'Amèrica) sembla tanben important als istorians contemporeans. Lo pòble va cercar lo sieu salut en l'organisacieu en desvolopant d'associacieus de secors mutual : confraternitats de penitents qu'eisíston despí ja bel temps, monts granatics, espitals, portant ai sieus sòcis una ajua encara pron eficàcia. Cen qu'es segur per Luceram es que la comuna se fa prestar de sòus e li pôl pas remborsar. Per aquò faire, es constrecha, en lo 1635, de vendre lai sieus bandias per la soma de 4000 escuts d'aur. Coma n'i era encara pas pron, en lo 1639, vende forns e molins a l'Òrdre de Malta per 18000 escuts d'aur. Li forns a pan an eisistit fins al segle XX e, se lo forn subran a òira despareissut, lo forn sotran es ben sarvat e en estat de fonccionar.
Sembla qu'en la vendua dal 1639 li sígon quatre molins :
- lo molin subran; porria estre aquel de la Fos que n'en pàrlon li còntes de Provença en lo 1297 e qu'era bastit subre lo camin public montant a la Cainea. Lo sieu proprietari atual ven de lo netejar per li bastir una maion e a sortit de la roina doai môlas que n'en reparlerai;
- lo molin de Sant Grat; avem aquí doai possibletats perqué ancianament li era doi bastiments; en li darniers temps qu'an servit, lo subran (utilisat encara en la guerra dal 39) molinava lo gran (ò blat) e lo sotran lo segue e lo turc;
- doi molins en aval dal pônt; aquela espressieu manca de clartat; ò s'agisse, coma l'avem ja vist plus aut, dei molins sotrans, ò alora seríon d'autres bastiments, mas, en aquel cas, li molins sotrans auríon despareissut en lo fra-temps, cen que sembla gaire possible.
Se pàrlon pas dals deficis en aquel text es ben que devíon tots estre bastits còntra d'un molin a farina per poler aprofichar de la sieu ròda, coma ai posgut lo verificar sus lo luec per cen qu'es dei molins de la Fos e coma se pôl trobar en de texts posteriors. De mai, sabem que l'òulivier es pas una cultura anciana en lai valàias de Palhon : fins ai segles XV ò XVI, li texts son muts sus aquel ponch; li deficis son donca pas tant vielhs coma li molins. Coma la cultura de l'òulivier anerà en se desvolopant, l'Òrdre de Malta se veirà constrech de n'en bastir d'autres en lo segle XVIII.
Encara una darniera precisieu : après la vendua dal 1639, la municipalitat se desinteressa pas dal problema, ja que contunha de promulgar de reglaments, coma, per eisemple, aquel d'avost 1639.
C) RETORN AL TEST
Siam arribats ensin a localisar li nôstres deficis :
- lo defici dal camin devia estre bastit còntra lo molin de la Fos embe una ròda unica plaçàia entre li doi bastiments; s'en ve encara òira un pan de barri que sera ben leu prefondat per faire plaça a-n-una maion;
- lo defici sotran porria ben estre sinonime dal defici dal pônt; en lai roinas que n'en súbron òira, es malaisat de destriar li dos ò tres bastiments que li se trobàvon d'un temps, d'aitant mai que lo paraire seria agut pi transformat en fàbrica de pipas.
Dal camin que menava ai molins sotrans alentorn dal 1600 se saup ren, ma devia pas estre plus marrit qu'aquel de la Cainea que passa sota lo molin de la Fos e que despassa pas un metre de larc. En realitat, se lo pônt dei molins sotrans es ancian (cen qu'es ren segur), li seria estat lo passatge d'una carreta, mas, sus lo camin de la Cainea, li era minga possibletat per estirassar un veïcul sus ròdas e la nôstra cerca n'es ensin justificàia.
II) LAI MÔLAS
A) LO SIEU NOMBRE
Sus aquel ponch lo text es clar :
- lo mòt môlas es sempre al plural : las mollos;
- se parla tanben de las 2 mollos.
Donca n' i era al manco doas. Siam pas segurs que n'en sigue estat de mai vist que li era que doi deficis de concernats. Se s'agissesse de deficis nòus, auríon augut de besonh de doai môlas per cadun, perqué s'en plaçava una a plat per faire lo jas de la pista. Mas sembla pas lo cas, ja que son citats ancianament. An donca deugut aplicar cen que m'a ensenhat Mestre Edmond Gilardi, lo deficier de la Fônt de Jarrier : se seríon servits de la môla vielha per faire lo jas de la nòva pista. De còups que li era, retalhàvon la vielha môla per n'en faire una plus pichina que plassàvon pi en la pichina pista.
B) LA SIEU FORMA
Se una môla de molin a farina es qu'un ceucle un pauc espés, la môla de defici a l'una dei sieus fàcias laugierament conica per fin que non frete sus l'arbre que la manten. Lo pica-peira engrava la fàcia de trabalh dei môlas a farina en li dessenhant de regas al mejan de ferres especialisats que seria interessant de sauvar se s'en posquesse encara trobar (son ben descrichs dintre la Granda Enciclopedia). Ai sempre sentut dire qu'ensin la môla riscava pas tant de brular la farina. Lai môlas de defici èron tanben engravàias sus lo sieu cantel, sigue de regas, sigue de gruelhas. Segont Mestre Gilardi, aquels talhs devíon empedir que la môla esquissesse tròup de merilhons qu'auríon donat marrit gust a l'òli. Es jamai que lo principi dal malh a cupulas que servia d'un temps per desgrulhir lai castanhas sensa las esquissar. Ben segur, se aquel trabalh era fach en la cava, venia impossible de faire pi regolar lai môlas sus lo cantel sensa degalhar aquels entalhs; polem donca pensar que s'engravàvon solament de môlas en plassa dintre la pista.
C) LA SIEU MATÈRIA
Primiera constatacieu, fondament dal nôstre trabalh : li molins son bastits d'ont es que se tròba l'aiga (sorgent d'energia); lai môlas se tàlhon d'ont de bancs d'una ròca pron omogenea convènon per aquel us.
Segont ponch : en la construccieu dei vilatges, se pôl veire una evolucieu e de cambiaments de material litic (= lai peiras) d'una epòca a l'autra. Aquela vertat me sembla d'una granda importància e s'ameriteria d'estudis universitaris pron fonts per destriar cen que ten a-n-un alunhament progressiu dei cavas dal vilatge e cen que seria pusleu ligat a de problemas de proprietat dal sôl (per eisemple, en lo cas de Luceram, un alibrament, ò arrendament enfiteutic dei terras d'un ancian vilatge vesin despareissut. Entreveo tanben d'autras possibletats, coma un cambiament de teinicas en lo trabalh de la peira, ò - cen qu'es jamai estat estudiat fins òira per mancança de documents - lo result de grandas òbras d'utilitat publica, coma de desrocatges.
Terça causa de ben tenir en ment : la peira pôl venir de luenh; siam acostumats de descurbir en lo país, de còups que li a integrats dintre de barris, de tròces de peiras de tota merç, que la sieu provenéncia (segura) va de l'Esterel fins al Bego. Descurbem aquí una lei dei transpôrts a l'epòca anciana : d'ont anava lo monde, reveníon jamai a vuelh (es cen que se fa encara en la marina). S'en anàvon 'm'una bèstia cargàia, reveníon parierament : druja, fen, bôsc, peiras. E Dieu saup en que luecs li menàvon lai corroàias nombrosas dal sistema feudal!
Aquò dich, se nos sembla malaisat de conóisser a còup segur en que mineral èron fachas lai môlas, mancam pas, pereu, de vias de cerca.
Doi testimònis an parlat, per lai valàias de Palhon dei minerals per lai môlas.
- Lo Dotor Francés Rigorfi, dintre lo sieu obratge Le Comté de Contes..., parla ensin dei môlas de Contes :
"Les meules étaient taillées dans des blocs de calcaire compact et fin, du quartier des " Meulieras" au dessus de Toart-Pierrefeu, à la limite de la commune de Châteauneuf." (p. 105)
- Don Bonifaci, en lo sieu volume VII dei Arquivas Municipalas de Nissa, parla doi còups dei comunas que possèdon de savel :
"Ivi abbondano in Bloc le pietre arenacee dette volgarmente Saveu, di questi se ne « trovano dei durissimi atti a far pietre da Mulino." (n° 170);
"Contes Berra Lucerame Litologia
"Nel territorio di queste tre comunità si trovano in abbondanza molte varietà di pietre « arenose, ossia il grès delli scrittori dal più molle che cede allo stritolamento déi diti sino « alla durezza la più forte, quest'ultima serve nel territorio di Lucerame a far le Pietre « Molari pei molini da grano ivi si potrebbe fare una numerosa collezione." (n° 601).
Polem tanben apontelar d'ipotesis sus la descuberta recenta dei môlas dal molin a farina de la Fos. L'una es en peira de savel gròs e porria venir de pas tròup luenh, tantotun d'una cava que se troberia sus lo terraor de la comuna, cen que confirma lo text de Bonifaci. Mas l'autra, segont lo mieu amic Joan Peire Ivaldi, seria talhàia en un savel feldspatic ò, segont la terminologia d'Anne Faure-Muret (1955), una arcòsa conglomeraticade la formacieu dal Bego, cen que la fa remontar al Permian. Per parlar clar, aquela môla ven de Tenda! Auguero, per fortuna, una confirmacieu d'aquela origina gràcia a la testimoniança de Mestre Edmond Gilardi, lo sapient deficier de la Fônt de Jarrier. Son paigrand avia crompat lo defici alentorn dal 1905 al Còmte de Falicon e, vers lo 1907, faguet cambiar la gròssa môla : la nòva calet en tren de Tenda fins a Niça e arribet a Blausasc sus una "prolònja" a cavals de la Companhia Generala. N'aprofichet per faire talhar lo jas de la pista en una peira pariera. Polem donca afortir que, al manco despí l'arribàia dal camin de ferre en lo País niçard, li deficiers an crompat de môlas de Tenda. La môla de la Fos a deugut estre crompàia al segle XIX, ja que lo molin a quitat de fonccionar denant lo 1900.
Ma, per cen qu'es dei môlas dal 1611, lo mai probable es encara de segre Bonifaci e de suspausar l'emplec d'una peira de savel que se polia trobar pas tròup luenh (lo mai vesin es encara lo Tornet). A mens que lo calcari de la Fos sigue bôn per faire de môlas, cen que cambieria los elements dal problema.
Nòta : lo n° 6 (1998-1999) de la revista Archéam conten un article de Henri Geist Les meules du Savel (Lucéram – 06). Lo Cercle d' Histoire et d'Archéologie des Alpes-Maritimes a descubert sus la côla dal Savel doai traças de fabricacieu de môlas. S'agisseria de pichonas môlas per amolar (diametre alentorn de 60 cm). L'autor ajusta : « Ces rares empreintes reconnues ne permettent pas actuellement de considérer le site comme una carrière de meules car une rapide et forte desquamation de la pierre ont (sic) pu faire disparaître d'autres traces. »
Afaire de segre.

D) CONCLUSIEU PROVISÒRIA
Sembleria segurament mai logic de cercar lai cavas lo pus vesin possible dal luec d'ont la peira devia estre emplegàia. Ma, en l'assència d'una determinacieu segura dal mineral e d'una localisacieu de la cava, polem pas reconstituir lo camin segut en lo 1611 per transportar aquelai môlas. Una causa, tantotun, sembla segura : li camins èron estrechs e, al manco per aquel de la Fos, era impossible de li faire passar una carreta.
Se la reflessieu a priori nos permete pas de decidir, deurem donca menar un estudi mai precís dal text e de las operacieus.
III) LO MATERIAL DESCRICH EN LO TEXT E LAS OPERACIEUS
A) COMA SE PAUSA LO PROBLEMA
1) Lo biais de trabalhar dei môlas
A priori, l'estudi de la pausicieu de trabalh dei môlas porria donar d'ideas sus la mena de li transportar. Dal fach, segont la raça de molin, lai môlas víron pas parierament:
- la môla a farina vira a plat per morre lo gran entre li dessenhs engravats sus la sieu fàcia plana;
- la môla a òli regôla de cantel en la pista per esquissar las òulivas en virant coma una ròda.
Porriam ensin suspausar doai menas de li transportar :
- sigue a plat sus d'una carreta, d'una lesa, ò magara de rodels;
  • sigue en la faguent regolar coma una ròda alentorn d'un assi passat en lo sieu uelhs, a la condicieu de resòlvre un problema d'equilibri.
2) Lai testimoniànças
Siguet per ieu impossible de trobar de testimònis direits dal transpôrt dei môlas en li temps ancians : tot cen que posguero descurbir es de rapôrts de segonda man.
a) A Luceram, Mestre Loís Michel, bôna ànima, a sentut dire per un vielh qu'en lo masatge de Queus estirassàvon lai môlas sus de lesas.
b) Totjorn a Luceram, Mestre Carle Barralha (escrich Barraya), bôna ànima, ancian sèndegue, s'es fach cuntar d'un vielh en la sieu joinessa que lai môlas se políon faire regolar : auríon ensin transportat de Sant Colomban fins a Loda una iera a batre lo gran. Mas aquel mejan li sembla ben malaisat e pensa que vendria mai a ben d'òu faire sus d'una lesa.
c) Lo mieu amic Joan Peire Ivaldi, que mena de cercas interessantas sus Bendejun, a ben vorgut interrogar d'ancians bendejunencs e a òutengut doai respôstas diferentas per non dire contraditòrias :
- segont Theresius Ghiglion (Guilhon), qu'es estat lo darnier deficier de Bendejun, fèion regolar lai môlas en li passant un baston dintre l'uelhs;
- segont Antonin Giraudo, que lo ten de son paire, la môla dal defici a sanc de Ròcabilhera de Casternòu seria estat portàia sus d'una lesa (venia pas de luenh, vista la prossimitat dal calcari jurassic).
Aquels testimònis vènon donca confirmar lai doai possibletats a priori de transpôrt e siam pas mai avançats! Nos calrà donca cercar en lo text de precisieus sus lo material emplegat e bessai sus las operacieus.
B) LO MATERIAL DESCRICH EN LO TEXT
1) La cordaria
Despausam aquí d'un mòt solet : lo liban ò libam. Aquela raça de côrda conoisse tanben un diminutiu que se tròba en d'autres texts d'epòca : lo libanet. Sembla la dimensieu de côrda la mai usàia d'aquel temps e n'avem d'autras testimonianças.
Per eisemple, en las arquivas de Beuluec, en lo 1522, segont Mestre Andriu Cane :
"Ces pagat un laut et dos homes per portar la caisa de la quomuna, li ses comprat un libanet per encordar ditta quaisa et port de quamallos."
A Pelha, en lo 1563, s'agisse pur de côrdas :
plus a 9 da ost aven conprat quatre lieuras de cordas per lo relòri. " (Text comunicat per Mestre Peire Gauberti, bôna ànima).
D'après lo nôstre text, polem arremarcar que li era pas de cordier a Luceram ja que calia anar quèrrer lo libam a Niça.
Per cen qu'es dal sens, lo mòt es ja assegurat a l'Atge mejan en lo diccionari de Levy 'm'al sens de amarre.
Per l'epòca moderna, l'Onorat li atribuisse doi sens :
- d'en primier, seria un mòt de la marina : " Liban ou plombée, corde qui borde le pied du filet et à laquelle on attache le lest. C'est aussi une corde de la madrague qui tient aux grosses pièces de liège."
- Lo segont sens es lo mai general : " Corde de spart qu'on emploie à différents usages et particulièrement pour tirer l'eau des puits au moyen des seaux."
Mistral repilha, coma sovent, lai definicieus d'Onorat en ajustant lo sens de "amarre" e en precisant la longuessa : " Corde de sparte de 23 brassées de longueur."
Enfin aquels que conóisson la Pastorala Maurel sàbon qu'un liban es jitat al paure Pistachier tombat en lo potz.
PICHONA NÒTA SUS LAI CÔRDAS NIÇARDAS
En asperant un estudi mai font de quarqu'un de competent sus la cordaria nissarda, polem ja donar quarquas precisieus :
a) d'un costat se clàsson lai côrdas segont lo sieu diametre. Troberem lai pus gròssas en la marina, coma
- la gúmena, que ten l'àncora,
- lo liban, que n'avem ja parlat,
- lo brime, côrda de la ret,
- lo batafiu,
- la grisela,
- la malha, per estirassar, diminutiu, la malheta,
- la sàgola,
- la bauda.
Mas li era totplen d'uses en campanha, coma, per eisemple, per estacar una carga sus d'una carreta, m'al sôstre, que servia tanben a cordar sus d'un bast (côrda da cordar). Per tesar aquel sôstre, lo verbi era cordarsus un bast e bilhar sus una carreta.. Sus lo bast, li lasses permetíon de reglar l'autessa de la carga e de la mantenir denant de cordar.
Per estacar de sacs ò d'autra merç, emplegàvon l'estac ò lo grame, lo ligament, ò encara li víncolos. Per d'uses agricòlas, li era tanben lo ligam de vese que se sonava lo gorin, ensin que lo cabestre.
Cal pas denembrar ni manco côrdas e cordetascaus e capets.
2) ma subretot polem destriar lai côrdas segont la sieu matèria :
- en cada vilatge cultivàvon lo cànebe, que formava la basi non solament de la cordaria , ma tanben de la màger part dei vestits. A Luceram, avem gardat lo mòt nai per nomenar tota raça de bassin, en tant qu'a l'origina era solament lo trauc en la terra d'ont metíon lo cànebe a nalhar.
- dal temps de la darniera guerra, tornèron descurbir l'aufa, es de dire una ginesta, la ginesta d'Espanha (Spartium junceum) donant una fibra que non poirisse : es bessai per aquò que servia totplen en la marina; espliqueria tanben qu'aquela côrda se faguesse pas sus plassa mas venguesse de Niça. Dom Bonifaci n'en parla de temps en temps. En lo 1940, tanben, de cercaires se faguèron mostrar dai paisans cevenòls la mena de faire nalhar l'aufa, sauvant ensin aquela teinica dal denembre.
Que polem donca concludre? Pas totplen de causas seguras. Lo libam sembla ben estre una côrda de ginesta que serveria pusleu a estacar; mas li a aquí minga seguretat ja qu'es leu fach de la doblar e de s'en servir per estirassar. Subretot que sabem ren de la sieu longuessa.
2) La guingalharia
Aquí bessai descurberem mai de ponchs interessants. D'en primier, vorrio me permetre una pichona digressieu, siguesse que per mentar l'interés dal vocabulari niçard per doai rasons :
- fa referéncia a-n-una produccieu locala, òbra dal fabre de la comuna;
- dai segles XV a XVI mancam pas de còntes e d'inventaris per nos faire conóisser aquel vocabulari.
Aquela especialitat s'ameriteria donca un estudi mai desvolopat.
En lo nôstre text, s'agisse de set cumangles e dos aguts.
a) L'agut
- Se n'en cresem l'Onorat, l'agut seria lo
Nom qu'on donne, aux environs de Digne, aux clous de poids."
- Mistral dona tanben "Gros clou", ma per un masculin singular en agus.
- Enfin Eynaudi precisa :
agus ou agut, sm; gros clou (terme de la montagne)."
- Penso, dal mieu costat, que la forma dal singular, al país nôstre, deu estre agut, qu'al senon un singular en agus auria donat un plural en agusses (cf. Luceram : un caulés, de caulesses).
- Castellana ajusta una citacieu :
pouorta-mi la caissa dei agut".
De mai, lo mòt era ja emplegat a Niça en lo 1545, en li còntes dal radobament dal pônt vielh : agut de barca vielha.
Per lo sens, l'agut s'opausa als autres mòts, coma taquetasenepaponchaclavel, per eisemple. S'agisse, a còup segur, d'un gròs clavel a seicieu cairàia (e pas reona) que se planta dintre d'una peça de bôsc. De mai, coma pàrlon de dos aguts, polem ja aver l'idea d'una simetria en l'entrin de bôsc d'ont se ficàvon; mas es tot cen que n'en polem dire per lo moment.
b) Lo cumangle
Embe l'autre mòt important dal text, la nôstra cerca va bessai progressar un pauc de mai.
Lo mieu trabalh per acapir aquel mòt foguet dificultós e tròup lònc a detalhar : me contenterai donca d'esplicar aquí lai rasons d'aquela dificultat.
- D'evidéncia, lo mòt cumangle se tròba en minga diccionari niçard ne provençau.
- De mai, en lo País Niçard, coma lo veirem totòira, degun se sierve plus d'un cumangle.
Alora que faire? Avio aquí doai possibletats de cerca.
- D'un costat li diccionaris conóisson ben un mòt pron vesin foneticament, lo cumascle, atestat per Eynaudi, Calvino, Castellana, Levy, Onorat, ma pas Mistral.
- D'un autre, eisiste en montanha lo nom d'una frucha (en francés, la framboise) que se di lo cuman a Luceram e lo cumengle a Bartamont, segont lo professor Paul Raybaut (op. cit. p. 357 : lous cumengles). Bessai, en li doi casses, la reis seria pariera.
Lo silenci de Mistral me pausant un problema, decido de cercar en lo Pichòt Tresòr coma se di la crémaillèreen provençau e tròbo : cremascle. En partent d'aquí, tot es vengut clar e pôlo compendir aquí lo result dei mieus cercas :
- L'origina dal mòt es lo grec kremasthr (κρεμαστήρ = cremaster) que vôl dire lo ligament que suspende; es encara en francés lo nom de quarques muscles dal còrs coma lo suspensor dei testiculs;
- en latin, se formet lo derivat cremaculus que presentava doai variantas : cramaculus e cremasclum ò cremasculus (formas que devem suspausar per esplicar l'evolucieu dei radicals en lai lengas romanas).
- es per aquò que, en lo Tresòr de Mistral, cal anar cercar lo mòt cumascle a l'article cremascle que representa una forma pus vesina de l'etimologia. Pereu arribam totjorn pas a esplicar lo mòt cumangle.
- La solucieu se tròba en lo gròs F.E.W. de W. von Wartburg, a l'article kremaster. En mai dei formas nombrosas que vôlon dire cumascle, l'autor a notat tot un paragraf de formas en comancomanglecumangle, que lo sens seria : "coin muni d'un anneau pour traîner les troncs d'arbre". De mai, l'una dei formas en cumangle ven dei Documents de Paul Meyer que l'a descuberta en las Alps Maritimas en un text dal 1531.
- Aquò ven confirmar e apontelar cen que m'avíon dich doi testimònis, mestres Carle Tordo (dich Lòlò), fustier, menusaire, eleitronician e organista dal Toet de Brau e Vitor Portanelli, agricultor e destilaire de branda de Luceram :
Lo cuman (Toet) ò cumangle (Luceram) es una raça de conhet en ferre acabat per un trauc ò un anel que se planta en lai jainas per las estirassar 'm'una bèstia."
Acostumats que siam al cumascle/cadena, aviam denembrat la sieu forma anciana (que se ve en mantas frescas dal país) : un conhet 'me de dents que permetíon de reglar l'autessa de la pinhata ò de l'ola subre lo fuec.
Un ponch nos sembla ja assegurat : l'identitat dal cumangle nos prepausa una direicieu de cerca mai precisa ja que lai môlas devíon estre estirassàias. Solament, lo problema central demòra, perqué sabem pas s'èron regolàias sus lo cantel ò estirassàias a plat. Calrà donca contunhar lai cercas.
3) La fustaria
L'element central va estre aquí l'alamon, mas devem tanben nos interrogar sus d'autres mòts dal text, coma pertuzar e adobar, ensin que sus lo mestier d'Onorat Michel.
a) Aquel Onorat Michel es citat mai d'un còup en li Còntes comunals dal 1610-1611 e totjorn per de trabalh de fustaria, cen que permete de pensar que devia estre lo fustier (ò l'un dei fustiers) dal vilatge. Per eisemple, la comuna li fa faire d'escalas per lo cloquier de la glèia:
plus haver paguat al sus dit Michel per far doas scalos et scalons et agus et las fassons tot per anar al clochier tot per (sic) como nos foguet comandat per mon Signor fezent la sio vissitto."
Un autra fes, s'agisset d'adobar (tornerem parlar d'aquel mòt un pauc pus luenh) lo banc dei notables, bessai en la glèia :
" plus per haver donat ha Me honora Michel per adobar lo banq de lo baile et sentegues tra ello et Me gioane allo et cabrions et agus ƒƒ 6 - 8
plus per las taulos donados al sus dit per adobar dit banq falquetos pessos nou taulies pessos uno ƒƒ 2 - 4 - 4 "
Sembla qu'aquel Onorat Michel s'en sigue entendut en li molins perqué la comuna l'encarga d'una inspeicieu :
plus lo 9 9bre 1610 paguat ha Me Honora Michel per la vissitto et rellation dels eddefficis d. sant gra ƒƒ 6 7 "
Es tanben mandat en companhia de Joan Alo, que sembla ben un fustier, faire un inventari :
plus paguat ha Me gioane allo per esser anat per la Comta ha far linventari dal ediffici sottram lo 22 novenbre 1610 en conpagnio de Me honora Michel ƒƒ 0 9 9 "
Ai cercat de rensenhaments sus aquela familha e vequí lo pauc que descurbero :
- s'en tròba minga representant al segle XIII en tota la valàia;
- la comuna de Luceram cròmpa, en lo 1503, li molins sotrans a Peire Michel;
- lo nom s'es jamai prononciat Miquel, ma sempre a la francesa (Loís Michel);
- segont una tradicieu de familha, li Michel vendríon de-z-Ais (Loís Michel);
- conclusieu : an deugut arribar ai segles XIV ò XV e an donat de mesteirants (condicieu que permete justament mai de mobilitat geugrafica); lo sieu ròle en la construccieu ò l'entraten dei molins luceramencs 'sta de precisar.
b) Onorat Michel "feguet pertuzar et adobar lo alamo coro si anet ronpre". Pertuzar - escrivem òira pertusar - vôl dire traucar, mai precisament, faire un trauc que travessa entierament una peça (de bôsc, per eisemple). En montanha, un pertus es una baissa que travessa la montanha.
Per lo verbi adobar, s'agisse d'evidéncia de faire una reparacieu. L'avem ja vist pus aut, 'me l'adobament dal banc; se rescôntra sovent en li còntes dal 1610/1611 :
"plus paguat ha Me loizon sardino e ha Me felip allo per adobar las fons ... »
"plus lo 24 novembre paguat ha loizo barral per haver adobat un pas allas mezelieros et al masapel ƒƒ 0 - 3 - 4 »
"plus paguat ha Me frco giordan, per far adobar la serraglio de sant sperit ƒƒ 0 - 3 - 4 «
"plus lo 20 de mai per haver donat ha domguo contes per trabagliar per servissi de la comta anbe lo encalaire che a adoba lo pasage de la font ƒƒ 0 - 10 "
Castellana dona tanben al mòt adobar lo sens de reparar, en citant un passatge que m'a pi donat mestre Peire Gauberti, bôna ànima, copiat en li còntes comunals de Pelha en lo 1562 :
die 25 da ost plus aven paguat al fabre Coston per far adobar las clavaduras des portas, que si clavesson."
Un problema es de saupre se l'an fach pertusar per l'adobar, mas lai doas operacieus son pagàias ensem e tantotun aquela precisieu nos porteria ren de ben definitiu per lo nôstre pretzfach. Una causa sembla ja segura : l'alamon s'es rot dal temps dal trabalh e l'a cargut faire adobar.
c) L'alamon
c1) Lo problema dei liquidas en niçard
Denant de cercar l'etimologia d'aquel mòt, nos cal, bel primier, resòlvre lo problema de la sieu prononciacieu.
- Lo text l'escriu alamo, forma normala a Luceram d'ont se perde òira la nasala finala. Una fes pura, lo o es subremarcat d'un tilde que, en la grafia dal temps, tenia luec de nasala : allamôconpagnô.
- Lo text emplega tanben lo mòt embe una l ò doas : alamoallamo. Mas aquela remarca nos seria utila solament se se descurbesse un ligam entre la grafia dei consonantas doblas e la sieu prononciacieu: per lo moment, sabem pròpi ren de la l.
- Un problema mai dificultós de resòlvre es de saupre se la l es etimologica ò se remplassa una r. Mestre Dalbera a estudiat lai liquidas en li dialeites dal País niçard e, se n'en cresem lai sieu conclusieus, seriam a Luceram en un luec de tòca entre doi trataments de -R- latin :
* en lo Palhon dal ponent (Còntes), -R- latin dona /r/;
* en lo Palhon dal levant (Pelha), -R- latin dona /.r/, es de dire un sòn mai vesin de /l/.
Mas lo mai interessant es que l'autor a remarcat una irregularitat en lo Palhon dal ponent :
Seuls quelques cas «détonnent», tels /al'aire/ < ARATRU, ou /R'ule < ROBUR, que l'on pourrait chercher à «expliquer» comme des avatars isolés."
Ajusterai qu'ai notat personalament ai Clôs de Còntes lo nom de planta /fü'maya (fumàia) < FUMARIA (Fumaria Officinalis) que s'esplica per la perdua d'un /r/ amuit.
E justament, a Luceram, lo mieu vesin mestre Jòusè Dallo, originari de Loda, pronóncia alaire en plassa araire. Per aquela rason, lo mòt alamon es sempre estat apressat de l'araire, de d'ont l'una de las etimologias que lo fa derivar dal latin ARARE.
c2) Las etimologias
- La primiera possibletat era evidenta per cu conoisse la lenga : alamon seria una deformacieu de aramon (cf. supra) e vendria dal latin ARARE (laurar la terra), de d'ont lo sieu sens : peça d'un araire.
Objeicieu : a Luceram, se pronóncia l'araire e l'alamon, donca l'origina es magara diferenta.
- Segonda possibletat : lo diccionari ROBERT deriva lo mòt francés armon dal latin ARTEMONEM, acusatiu de ARTEMO.
L'origina n'en seria lo grec ̉αρτέμωυ qu'avia doi senses : sigue l'una dei velas d'una nau, sigue una raça de poleja, li dos venent dal verb ̉αρτάω, pendre.
Lo latin emplegava tanben ARTEMO 'm'aquels doi senses : vela de talhamar ò terça poleja d'una talha (en francés moufle).
Lo vantatge d'aquela etimologia es que permete d'esplicar
* d'un costat lo mòt artimon per lo timon, coma lo pensava Onorat :
Ety. du lat. artemon, m.s. fait de timoun, gouvernail, parce que ce mât en est le plus rapproché."
* e d'un autre lo mòt francés armon e l'occitan aramon, totjorn en partent dal timon, cf. Onorat :
Aramoun, s.m. (aramóun); armoun. Armon, pièces de bois un peu courbes qui prennent d'un côté sur l'essieu de devant d'un carrosse et qui aboutissent de l'autre au timon; elles servent à soutenir la cheville sur laquelle le timon est mobile."
Objeicieus :
* d'una part, sembla que l'artimon se sigue passejat de la proa a la popa dei naus segont l'epòca e en foncieu de la dimensieu dal bastiment (a 2 ò 3 arbres, ò masts); sembla donca malaisat de lo faire derivar dal timon per la soleta rason que n'en seria la vela la mai vesina;
* d'autra part, esplicar l'artimon per lo timon me sembla consistir a restacar quarquaren d'esconoissut a-n-una causa encara mai esconoissua, ja que li diccionaris sèmblon conóisser ne l'etimologia dal latin TEMO ne manco la rason dei formas romanas en -i- (timon).
Tanben sembla pas evident d'esplicar l'alamon ò l'aramon d'un araire en partent d'una peça que se trobava solament sus de veituras atelàias a doi cavals de front, vist que devia pas n'en regolar totplen sus li nôstres camins estrechs.!
Un autre argument fonetic contradí aquela etimologia : l'artimon permete pas de rendre cònte dei formas occitanas 'm'un a (aramon, alamon), formas qu'eisíston tanben en li dialeites francò-provençals (segont lo diccionari de Duraffour).
Enfin, lo castilhan conóisse de formas en artimón e en alamud que an de senses despariers, se n'en cresem Casares :
" artimón . m. Mar. Una de las velas que se usaban en las galeras."
" alamud . m. ° Barra de hierro, cuadrada, que servia de pasador para cerrar puertas y ventanas."
- Nos subra encara una terça possibletat, que a per ela la màger part dei diccionaris : alamon vendria d'una reis indò-europenca ° Arm que se tròba en lo grec armos 'me lo sens d'articulacieu ò d'espala d'un caval, e tanben en lo latin ARMUS, 'm'una evolucieu en lo sens : jontura dal bras e de l'espala, espala, bras. En latin, emplegàvan pusleu ARMUS en parlant dei bèstias e UMERUS per los òmes; lo francés a perdut lo derivat de ARMUS, ars, qu'emplega plus que per lo caval (muscle de l'inter-ars).
Onorat dessepara alamoun e aramoun e deriva lo darnier solament dal latin ARMUS.
Se aquela etimologia sodisfà de mai l'esperit per cen qu'es dal sens, lo latin ARMUS pôl totjorn pas esplicar lai formas qu'ajúston un -a-, alamon e aramon.
- La solucieu d'aquel problema se tròba bessai en lo magistral Trésor de la langue française, editat per lo C.N.R.S. sota la direicieu de Paul Imbs :
* Lo latin pôl pas esplicar lo francés armon perqué lo mòt es tròup tardiu e localisat en Flandra e França dal Nòrt. Armon vendria donca d'una forma mejan-neerlandesa, d'una reis germanica °Arma, coma permete de l'assegurar la sieu iera geografica.
* L'occitan aramon/alamon vendria d'un galés °aramones, cen que renderia cònte tanben dal passage de /r/ a /l/, pron frequent en li mòts derivats dal galés.
De precisar encara : aquelai reisses (latina, galesa, germanica) an totas lo sens parier de bras animal ò mecanic e avem encara de cercar lo sens dal mòt alamon derivat d'aquela reis.
c3) Li senses diferents
Òira que sabem l'origina dal mòt, deuria estra mai aisat de n'en descurbir lo sens. Pereu, avem ja amentat en diversas lengas romanas de senses despariers e lai dificultats se fan veire sus lo còup.
- Lo sens lo mai generalament prepausat per toi li diccionaris occitans fa referéncia a-n- una part de l'araire. Per eisemple, Onorat :
Alamoun, s.m. (alamóun); aramoun, souchau. Le cep de la charrue, la partie sur laquelle s'appuye le soc."
Aquel sens se retròba dintre li diccionaris de Mistral, Eynaudi, Alibert, Castellana, Levy.
Lo mòt es encara emplegat en aqueste sens per aquels que s'entèndon de bastir un araire de A fins a Z, coma lo mieu vesin mestre Jòusè Dallo, ja citat.
PROBLEMA : veo pas coma aquela peça de bôsc porria servir a transportar de môlas. Ai pura pensat a doai possibletats : aquel tròs de bôsc porria bessai se passar en lo trauc de la môla, sigue per la faire regolar sus lo cantel, sigue per l'estirassar a plat sus de rodels. Vequí donca ja una dobla ipotesi que convendrà de verificar pus tardi.
- Lo segont sens, conoissut tanben per la màger part dei diccionaris, n'avem un bôn eisemple dintre Eynaudi :
aramoun, sm. une des deux pièces du train d'un carrosse, entre lesquelles le gros bout du timon est placé. »
L' ARAIRE
Mas, coma lo sieu emplec devia pas estre frequent al país nôstre, Eynaudi es lo solet niçard a lo mentar e serio pas estonat que l'augue pilhat a Onorat ò a Mistral. Aquò dich, lo sens n'es conoissut en d'autres pôsts d'Occitània e porria ben aver despareissut despí pauc de la lenga de cada jorn; seria pas assent de la lenga anciana.
NÒTA : Un estudi sus lo vocabulari niçard dal carronatge me sembleria indispensable per precisar lai teinicas qu'eisistíon pas en lo País niçard d'un temps. Per eisemple, se la veitura a brancals es conoissua (la carreta), aquela a trin avant articulat sus un timon (luceramenc : lo charriu = mòt francés) ò sus de brancals (la prolònja= mòt francés tanben) sembla ben dependre de l'alargament recent dei camins.
Tantotun, aquí tanben, capissem pas, a primiera vista, la mena de transportar una môla 'm'aquel mejan, a mens qu'un alamon de veitura sigue ligat a-n-un timon per estirassar la môla sus de rodels, coma en lo primier cas.
  • Despí la primiera edicieu, lo testimòni dal bôn metge Sòlques, que a personalament assistit a-n- un transpôrt d'aquela mena, renforceria aquela ipotesi. Veire en la tiera dei documents.
- N'ero a-n- aquel ponch dei mieus cercas e sabio pus tròup cen que n'en devio pensar, quora n'en parlero a mestre Vitor Portanelli, ja citat, per cu la causa era pron clara : l'alamon seria una lesa e nos vequí ja 'm'un terç sens!
Ensin nos retrobam òira 'me tres senses per un mòt solet. Aurio ben deugut li m'asperar : li testimònis dal transpôrt èron pas d'acòrdi entre els e poliam pas asperar mai de precisieu de l'estudi d'un vocabulari plus gaire emplegat.
Mas seria bessai interessant de nos demandar perqué auríon sonat una lesa alamon. Aquí tanben, eisiste mai d'una ipotesi :
alamon porria venir dal mòt lama. Ja Dom Pellegrini avia traduch aramon per coutre e mestre Jòusè Piccinali, bôna ànima, dich Zézé, avia pensat a la raseta d'una carruga per esplicar lo mòt. Mestre Carle Barraya, ja citat, dich Charlò, e mestre Vitor Portanelli son d'acòrdi : l'alamon seria ensin nomenat perqué era renforçat per una lama recuperàia sus d'una ròda de carreta : l'alamon seria alora una lesa a lamon. L'ipotesi, astua, nos môstra cen qu'es una etimologia populària.
* l'alamon porria estre una gròssa lesa que li auríon ajustat un timon articulat per la faire estirassar per doai bèstias de front.
* darniera ipotesi que ligueria etimologia e construcieu : l'alamon seria una peça de bôsc curvàia; en n'en pilhant dos e en li clavelant de taulels sus, se faria una lesa.
Aquelas ipotesis vàlon bessai pas grand' causa, ma nos permèton d'acapir qu'una lesa se sigue sonàia alamon, non siguesse que per etimologia populària.
C) Lai possibletats a priori de transpôrt ò las operacieus
Polem òira jitar un agach retrospeitiu sus las ipotesis qu'aviam formulàias a la debuta, al lume dal nôstre estudi dals aises, ferres ò entrins emplegats.
1) Se s'estirassa la môla a plat sus de rodels, l'us de l'alamon es pas gaire evident : bessai una peça de bôsc curvàia, passàia dintre l'uelhs de la môla e acabàia per un timon.
2) Se la môla es regolàia de cantel, l'ipotesi es pariera qu'en 1), ma doai formas son possiblas :
- sigue una barra pron solida e pron lònga, passàia en lo trauc, 'me d'òmes de cada costat,
- sigue una forca de bôsc, que sembleria una forca de biceucleta, en pus gròs, ben segur.
3) Darniera solucieu : la lesa, embé doai pausicieus possiblas :
- sigue la môla corcàia a plat sus la lesa,
- sigue la môla drecha sus la lesa e tengüa bessai per una raça de cabra.
Siguem clar : aquelas teinicas son totas conoissuas ancianament e la causia que se farà de l'una ò de l'autra serà ligàia solament a de problemas de fôrças, de pes ò de larguessa dei camins.
Per aquò, l'estudi filologic basta pas e devem anar pus luenh en l'analisi pratic dal metòde: es cen que me prepauso de faire en la darniera part.
TERÇA PART : ESTUDI PRATIC
I) L'ESTIRASSATGE
A) TIRAR LO BÔSC
1) Presentacieu
Atacam 'm'aquel ponch perqué, en lo nôstre text, de noms de ferres sèmblon se raportar a n'aquela operacieu. De que s'agisse? Lo trabalh - que se fa òira 'me de trators - consiste a anar querre de bilhons en de luecs en general alunhats dal camin, en li faguent tirar per un mul ò un bòu al mejan de côrdas ò de cadenas.
2) Lo material
a) Li cumangles
En lo bilhon se plànton de cumangles ò cumans, conhets de ferre acabats per un anel, d'ont s'estàcon lai cadenas. Sovent la fissacieu es un pauc mai complessa perqué ajustàvon un autre anel per empedir la torsieu dei cadenas ò dei côrdas; lo solet mòt que m'an donat - e que m'a pas sodisfach - es lo vira-vira : lo mieu vesin Esteve Michel n'en posseda un. Sensa aquela part metalica, un bilhon que se meteria a virar entreineria la bèstia fins al sotran. Lo paire dal mieu amic Lòlò Tordo, bôna ànima, trobava li cumangles tròup pesants, quora anava faire la tira a Sant Laurent dal Brau e se contentava de ligar a la bilha una cableta (totplen mai laugiera).
b) Lo balancin
Lai cadenas que vènon de la colana (de cada costat de la bèstia) son, en general, ligàias a-n-un balancin qu'es un baston 'm'un gancho a cada bot e un autre al mitan. Al nôstre es lo mòt lo mai emplegat, mas en li paises d'ont son acostumats d'atelar doai bèstias de front, li balancins (un per bèstia) se jónhon a-n-una balança pus lònga, que repartisse los esfôrses. En toi li cases, lo gancho dal mitan de la balança ò dal balancin s'estaca al cumangle. Lo ròle dal balancin es de mantenir lai côrdas alunhàias de la bèstia, que non vèngon se pilhar en lai sieus cambas.
c) Lo sapin
L'òme que riege aquel atelatge ten en man un sapin, mòt que nos pausa un problema filologic.
- En primier luec, sembla un mòt tipicament niçard, que menciónon ne Onorat ne Mistral.
- Es d'evidéncia un diminutiu de la sapa. Mas l'origina d'aquel darnier mòt es malaisàia d'estabilir (cf. Ernout-Meillet : "illyrien?").
Lo sens, subretot, càmbia d'un vilatge a l'autre : ai Clôts de Còntes, lo sapin a una lama plata e clinàia e es lo ferre lo mai emplegat en lai terras savelosas per laurar, enseuclar, plantar ò abialar; a Luceram, a una lama ponchua e se planta en un bilhon per lo faire regolar, lo guidar e empedir que s'ateste.
N'en profiecho per amentar doi senses dal verbi atestar a partir d'un sens general, (se) tocar per la testa :
- atestar : plassar doi berilheus sus un ase en los apressant l'un de l'autre per la testa subre lo côl de la bèstia per fin que non tòcon lai ribas dal camin;
- s'atestar : se plantar en terra per la testa.
Lo sapin se pôl tanben passar sota d'una bilha per la faire virar. La sieu poncha s'acaba per la grana al dessenh ben particulari, que ten dal culher e dal forcon e que permete de la ressortir aisadament dal bôsc. Es impossible de se servir dal sapin (m'an assegurat li vielhs) s'aquela grana es pas en bôn estat.
d) Los arnescs
- De la bèstia fins al balancin, lai tirelas políon estre de côrdas, mas, lo mai sovent, s'agissia de cadenas, que passàvon dintre de forrels de cuer ò de gròssa tela al nivel dei flancs de la bèstia.
- L'originalitat dal país era lo jong. Cal dire que lo País niçard emplega gaire lo caval qu'es tròup car e se sierve subretot de l'ase, plus bôn pati : l'ase basteja e lo bòu estirassa... en principi, perqué la familha Daloni de la Vinha fèia bastejar lo bòu. Mas una colana facha sus mesura per un bòu risca de venir tròup car per una bèstia que gàrdon pas totplen d'ans sus l'espletacieu. Es ver qu'eisistia de colanas polivalentas que se durbíon per subre, en tant que lo colier d'ase se duerbe per sota. Tantotun, en li paises de plana, lo mai vantajós es de jónher doi bòus al mejan d'un jong de testa; lo problema es que li bòus pèrdon ensin la mitat de la sieu fôrça : a pes egal, un caval atelat 'm'una colana val doi bòus jonts 'm'un jong de testa. De mai, en de camins estrechs, l'atelatge d'una cobla de bòus passa pas. Per aquela rason, l'argument (qu'ai sentut sostenir) qu'esplica l'asséncia de jongs de testa al nôstre per la mancança dei bôscs en general utilisats (noguier e fraisse) me sembla pas decisiu, ja qu'auríon posgut emplegar d'autres bôscs durs.
Pereu, despí lonctemps, lo País niçard - e bessai Occitània tota - conoisse un doble modele de jong, doble perqué lo principi es parrier que s'atele a-n-una bèstia ò a doas.
Lo jong doble es estat descrich per Albert Blanchi, de Pelha, en lo Nice-Historique dal 1925, descricieu repilhàia per Castellana en lo sieu diccionari francés-niçard. Lo citerai donca en respechant la sieu grafia :

En la faissa, lou joung sus lou couòl, lu bòu son acoublat : li estela lu tenon cadun à la sieu plaça; lou las de la counjoungla, fouòrta grisela, si passa en la dent e lu bòu soun jugulat. Lou bouié avança l'araire, embourna la pèrtega en un gròs anèu : lou courdei, au joung atacat; e una fouòrta claveta, la trachouòira, manten lou tout."
Ajusterai a-n-aquela descricieu que lo cordelh en ferre es una inovacieu recenta : d'un temps mai vielh era fach 'me d'arbrets que li donàvon la forma en li torsent de joves, coma lo m'a descrich lo mieu bôn vesin Jòusè Dallo, ja citat.
Lo jong d'espala, que li franceses sônon jouguet de garrot, era sovent fach en bôsc de tilhòl per estre plus laugier. Aquela peça de bôsc, escavàia en lo mitan, s'apontelava sus lo primier cadenel dorsal de la bèstia e doas estelas de bôsc permetíon de lo fissar 'm'un estac ò una correlha de cuer al côl dal bòu : la bèstia ben acostumàia sabia lo se metre en plaça soleta d'un còup d'espala. Quora lo fabricàvon industrialament, un arçon metalic remplassava las estelas.
Lo jong doble era encara pus simple (cf. dessenh).
Ensin lo jong niçard, ò jog, ò joc, ò jonhe, era ensem bôn pati e eficaci ja que permetia d'usar de la màger part de la fôrça de l'animal.
3) La tira
Denant d'atacar un trabalh, calia d'en primier alestir lo passatge dal bôsc : a Luceram e al Toet díon la tira, mas pus aut en montanha, emplègon pusleu lo mòt tirassiera per nomenar aquelai pistas netejàias per fin que ne peira ne arbre afermesse la bilha que li passava. Lo bòu, coma l'avem vist, era atelat al bilhon d'ont era plantat (a còups de martel) un cuman(gle), que li se ficava en lo sieu trauc lo gancho central dal balancin. Ensin la cableta de Tordo permetia de pas se cargar d'un martel.
B) TIRAR LAI PEIRAS
1) Presentacieu
Despí lo neolitic, los òmes bastísson e, per aquò, carréjon de peiras, sigue en li portant, sigue en las estirassant. A-n-un moment de la protò-istòria, qu'avem pi sonat lo periòde megalitic, es vengut de mòda de transportar de blòcs de quarquas tònas (fins a de dezenas). Es dire que la civilisacieu sembla ben ligàia al desvolopament dei mejans de transpôrt.
Ben plus tardi, la nôstra arquitetura medievala occidentala a conoissut, coma n'en pôlon testimoniar totplen d'ilustracieus sus la construccieu dei catedralas, cen que se sôna en niçard la barela e lo balhart.
BARELA MEDIEVALA
A l'ora d'òira, la barela se compausa de doi mànegues paraleles de plus pauc de doi metres de lònc d'ont son clavelats de taulels : dos òmes la pôrton, un davant, un darnier. Devem precisar qu'a Luceram, país pura conservaor, lo mòt s'es perdut : solets li pescaors de Niça lo nos an transmés perqué s'en servíon per portar lai sieus rets sus la plalha. Segont lo cas, lo font de la barela polia estre plen ò, al contrari, en clea.
Lo balhart d'òira es una broeta ò broveta (li provençals díhon bariòta) que lo sieu font es una clea. En provençal, sônon pusleu balharda la nôstra barela. Es dire que lo problema etimologic es complés e qu'es pas lo luec de n'en discutir, simplament perqué barela e balhart permèton gaire de carrejar mai d'una centena de quilòs, quora es pas solament cinquanta. Tantotun, cu a probat de possar una bariòta en li nôstres camins capisse leu perqué lo mòt (e l'entrin) s'es perdut al nôstre e que s'emplega òira lo mòt francés de broeta.
Avem de mal a nos imaginar lo transpôrt de peiras totplen pus gròssas, que s'agisse dei megalits de l'age dal bronze ò dei blòcs que an servit per bastir lai piramidas.. Pereu, aquí tanben, an bastit, a l'epòca pre-romana que sonam (a tôrt ò embe rason) ligura, de barris formats de peirassas pron pesantas e que los arqueològs sônon justament "barris de tipe ciclopean" (per eisemple, a Luceram, lo camp ò lo Torn de la Plastra). Seria donca interessant per mantas rasons de descurbir lo material emplegat per manejar e carrejar aquelai peiras pesantas.
2) La teoria fisica
Per desplaçar un còrs pesant, devem li aplicar una fôrça. Lo trabalh es lo produch de la fôrça per lo desplassament (trabalh = fôrça x desplassament). Se devem pas pagar los òmes que transporteran la môla, lo sieu trabalh nos interessa pas. Cen que cercam de conóisser es lo nombre d'òmes necessari, cen qu'es aquí lo fator limitant. Per aquò, devem ben acapir lo principi dal plan clinat : la fôrça F es proporcionala al pes dal còrs per lo sinús de l'angle (F = P x sin a).
Se deuguessiam aussar en pes lo còrs (sin a = 1), la fôrça seria egala al sieu pes; mas, al mai diminisse l'angle, al mai la fôrça ven pichona. A la limita, se l'angle (e lo sieu sinús) siguesse egal a 0, la fôrça seria nula. En la pràtica, sabem que se passa pas ensin, perqué de fôrças de fretament s'opàuson al libre desplassament dal còrs. Es impossible de carcular teoricament la valor (ò lo val) d'aquelai fôrças : aquel carcul se pôl faire qu'empiricament.
Mas, despí totjorn, l'òme conoisse de mejans de redurre li fretaments : rodels, ròdas, regolaments a bilhas, transpôrts sus l'aiga. Per eisemple, un laüt, ò leut, de 280 tònas demanda, per estre estirassat sus d'un canal, qu'una fôrça de 107 quilòs, facilment fornia per doi cavals, cen qu'esplica la fortuna dei transpôrts sus flumes.
Segurament, sus terra, lai condicieus seran desparieras. Sota lo primier Imperi, l'arquiteta J.- B. Rondelet s'era ja pausat lo problema e avia trobat necessari de tirar un pes sus un sôl dur 'm'una fôrça dei 2/3 dal sieu pes. Ancuei, los ingeniers dal centre de cercas "Hydromécanique et frottement" de Sant Esteve d'Auvernha, especialistas de tribologia (sciéncia dal fretament), carcúlon una fôrça dal 1/3 en lai condicieus lai mai vantajosas : estirassatge sus de bôsc dur, regulari e ben banhat ("mete li d'òli!").
3) Lai pròbas
a) En general
La nôstra epòca, inventant l'arqueologia esperimentala, va probar de verificar las ipotesis dals istorians sus li mejans de transpôrt, en se plassant en lai condicieus dal temps. Per eisemple, en Granda Bretanha, R. Atkinson diriget una equipas de 24 a 32 baudos per estirassar sus una raça de lesa una copia dei peiras blavas de Stonehenge, d'un pes de tres tònas caduna.
Mas l'esperiment lo mai interessant fuguet menat sota la direicieu de J.-P. Mohen, conservaor al museu de Saint-Germain-en-Laye, e filmat per una chorma de TF1. Aquela pròba se debanet a Bougon (Deux-Sèvres), luec conoissut per li sieus dolmens cuberts de lausas d'un pes estraordinari, ja que la pus gròssa peseria alentorn de 60 tònas. Una autra fa un pes de 32 tònas e va servir de modele a-n-un blòc de betum que serà estirassat sus un camin de bôsc : de rodels, virant sus de ralhs fachs de jainas escadràias permèton de redurre lai fôrças de fretament. 230 òmes tiràvon 'me de côrdas e 20 possàvon per darnier. Quora arribàvon al bot dal camin de bôsc, recuperàvon jainas e rodels per li plassar davant. Avancèron ensin d'una quarantena de metres en una matinàia (la cava d'Exoudun de d'ont venia la lausa d'origina se trobava a 4 quilometres dal dolmen). Se aplicam lo coeficient dei 2/3 de Rondelet, cadun auria fornit una fôrça de 86 a 87 quilòs, cen que fa totplen. Se nos plassam en lai condicieus idealas dals ingeniers de Sant Esteve (rodels ben regularis e ben banhats), caleriam a 40 quilòs cadun. La vertat serà de segur entre li dos, ja que li rodels pôlon pas estre de cilindres perfeits e que, subretot, la fôrça de traccieu es pas paralela al sôl. A la debuta, los òmes li arribàvon pas perqué teníon la côrda sus l'espala : lai causas anèron melhor quora tirèron en reculant, la côrda al nivel de la talha.
Lo result d'aquel esperiment rajonhe aquel de la pròba d'Atkinson : segont que levam al pes un "pichon ters" ò un "bôn ters", los òmes deuran fornir una fôrça de 60 a 80 quilòs e bessai alentorn de 70.
b) A Luceram
Pôl passar per un esperiment involontari lo trabalh d'equipa dals òmes de Luceram per vuar lo molin de Moriez (ò, melhor, lo defici de Liòns) que lo sieu proprietari, mestre Enric Gal, volia transformar en maion per li estaire. Dintre d'aquel defici, li era encara tot lo forniment : pistas 'me lai sieus môlas, pressas 'me lai sieus basis en peira. Decidèron, d'acòrdi 'me la municipalitat, de faire servir aquel material litic a l'ornament de luecs estrategics en lo vilatge. Es ensin qu'en lo 1967/1968, en doai fes, estirassèron aquelai peiras fins ai luecs d'ont estan òira.
- Lai peiras de pressa son doi gròsses blòcs de calcari blanc, de forma paralelipipedica :
* l'una mesura 150 cm de lònc subre 83 cm de larc e 45 cm d'autessa, ma devem levar al sieu volume un cròs de 105 x 65 x 4 cm, cen que dona un volume de 523 cm3 alentorn;
* l'autra mesura 153 x 82 x 50, mens lo vuelh de 106 x 65 x 4, donca un volume de 600 cm3.
Aquelai mesuras son pas gaire precisas perqué lai formas son un pauc irregulàrias e la peira es frusta. Non siguesse que per aquela rason, es pas necessari de cercar la sieu densitat a la segonda decimala : me sieu donca contentat de la suspausar alentorn de 2,5 (densitat mejana costumiera dal calcari), cen que nos fa de peses de 1330 e 1500 quilòs.
Lo problema era donca de desplassar de blòcs d'una tòna e mieja fins a la Faisseta denant la glèia, d'ont estan òira, es de dire sus una distància d'una centena de metres, mas, subretot, en li faguent puar una escala (en luceramenc, escala es l'equivalent dal niçard escalinada).
Totplen d'òmes dal vilatge èron venguts ajuar e avem donca de testimonianças de primiera man sus aquel transpôrt.
En fach, lo trabalh era doble : d'una part, sortir lai peiras dal defici e las estirassar sus un sôl de massacans fins a la Crotz dal Lac. Coma era a la calàia, fuguet pas tròup malaisat; li mieus testimònis son pas toi d'acòrdi sus la preséncia, aquel jorn, dal bòu de Gaspard (Gaspard Barralis, paisan, deficier, campaniaire, serraire, tamborinaire, sabia tot faire - e avia esquasi tot fach en la sieu vita). Cen qu'es segur es que lo bòu polia pas ajuar a la segonda part dal trabalh : puar li banquets de la glèia; lai peiras fuguèron donca estirassàias sus doi juecs de madriers qu'èrons desplassats a mesura qu'avançàvon li blòcs. Avíon estacat lo tira-fôrt dal telé-asseti de Peira Cava a-n-una barra de ferre que plantàvon al som de cada planet. D'òmes manejàvon lo tira-fôrt e d'autres ajuàvon per sota en faguent coa-leva 'mé de pinças ò de marianas. En defôra d'aquel ferre moderne (ma lo torn eisistia ja despí totplen de temps e s'en servíon sus lai carretas, per eisemple), empleguèron una teinica qu'avia fach lai sieus pròbas despí de milenaris.
- Lai môlas fuguèron portàias un autre jorn e, per cas, aquels que pilhèron part a-n-aquel transpôrt an despareissut ò n'an pas gardat bôna memòria.
D'en primier son pas d'acòrdi sus lo sieu nombre : una fuguet instalàia a la Placeta d'ont sierve de supôrt a-n-un vas de flors, una autra, rota, fuguet recompausàia alentorn dal pin que se trobava en fàcia de la pôsta (e qu'es agut òira copat); una terça (?) seria agut portàia en una proprietat dal metge Moriez, d'ont naisse la fônt de Côsta Colomba, proprietat que fuguet pi donàia a la comuna per n'en faire un jardin public. Cen que sembla segur es que, al manco per un temps, lai môlas fuguèron estirassàias per lo bòu de Gaspard. Donca, aquí encara, avem un eisemple recent de l'emplec de teinicas ancianas.
c) Refleissieus sus lo pes dei môlas
Aurio posgut mesurar totplen de môlas encara en plassa dintre de deficis dal País niçard e faire estimar la sieu densitat per un laboraor, mas nos auria pas totplen avançat perqué :
- lai môlas se sèmblon totplen d'un defici a l'autre e, se n'i a sempre una plus pichona, es en general una recuperacieu de la gròssa qu'era frusta e que foguet pi retalhàia. Donca polem pas suspausar a l'origina totplen de diferéncias de volume e de pes;
- lai môlas de defici an una forma que rende malaisat lo carcul precís dal sieu volume;
- lai diferéncias de pes qu'auriam posgut arremarcar seríon tantotun pas sinhificativas perqué auríon jugat simplament sus lo nombre d'òmes necessaris e ren sus lo mejan de transpôrt.
Pereu, lo mieu amic Joan Peire Ivaldi a ben vorgut estimar la densitat d'una môla a farina dal molin de la Fos. Aquela môla en arcòsa, que n'ai parlat pus aut, es interessanta per la sieu origina alunhàia (Tenda). D'un diametre de 153 cm per una espessor de 28 cm, la sieu densitat evaluàia segont lo metòde dal liquor dense, seria de 2,66, cen que dona un pes d'alentorn 1350 quilòs. En lo parier molin, una autra môla en savel avia un diametre de 148 cm subre 21 cm d'espessor : en li suspausant una densitat de 2,3, cen qu'es una mejana per li savels, peseria alentorn de 830 quilòs. Coma lai môlas de defici, 'm'una forma diferenta, son pas tant espessosas a la circonferéncia e mai al centre, avem un forcon de 800 a 1500 quilòs, cen que me sembla la limita subrana de cen qu'èron acostumats en païs nôstre d'estirassar.
II) LA LESA
A) IDENTIFICACIEU
1) Problemas etimologics
a) Cen que díon li diccionaris
Quora me sieu lançat en aquela cerca, pensavo pas qu'un entrin tant simple d'usatge e de fabricacieu me porria pausar tant de problemas : sabio cen qu'era una lesa, n'avio ja vist e mestre Loís Michel, ja citat, m'en avia donat una. La primiera dificultat fuguet de descurbir lo mòt en li diccionaris.
Ne Castellana, ne Eynaudi, ne Pellegrini, ne Calvino n'en pàrlon; ma tanben, ne Mistral, ne Levy, cen que pôl semblar estranh. Per fortuna, auguero l'idea de cercar dintre Castellana, mas en lo sens contrari, es de dire dal francés al niçard, e trobero alora cen que cercavo :
" traîneau (à boeufs, mulets) trahin; (neige) slesa f. V ".
Aquel V vôl dire qu'a trobat lo mòt dintre lo diccionari dal chivalier Vitor de Cessòla, òbra que cerquero tant de temps (quora trabalhavo a la mieu bibliografia lingüistica nissarda) sensa jamai la descurbir.
Logicament, lo mòt se retròba en lo volume niçard-francés :
slesa, traîneau, schlitte".
L'autor ajusta lo verbi slesà, derivat de slesa, que sinhifica transportar sus d'una slesa. Se causisse aquela ortografia, es bessai per melhor l'apressar de Schlitte e n'en sugerir una ipotesi etimologica.
Faguero pi lo parier trabalh en partent de la segonda part (francés-provençau) dal Pichòt Tresòr e me retrobero davant aquel article dal Tresòr :
" Lieio (a), liso (g.), liéujo, léujo, leuso, léudo (rouerg.), (b. lat. leyha) s.f. Traîneau, sorte de lit ou de brancard dont on se sert dans les montagnes pour charrier les gerbes ou le fumier.
" Le gasc. liso, aliso, traîne pour aplanir un labour, semble dériver du v. alisar, lisser; mais dans les Alpes, le v. liata signifiant traîner sur la neige, lieio paraît n'être qu'une forme féminine de lié, lit."
Ensin, Mistral tanben es genat per l'etimologia : m'una granda inteligéncia, pròba de destriar doas ipotesis, cen que li permete d'eliminar lo gascon liso, ma, tot en lo desseparant de la forma lieio que deriveria dal liech, manten aquel liech en la definicieu de la lesa : " sorte de lit ou de brancard.".
Per lo Francés, lo diccionari etimologic de Bloch e Wartburg dona :
Luge, fin XIX°. Mot emprunté du fr. régional de la Savoie et de la Suisse romande; mot d'origine gauloise (sludia attesté dans les gloses du IX° s.), mais de formes très variées d'après les régions."
Un estudi mai font de l'origina dal mòt nos meneria tròup luenh e porteria ren de mai sus lo nôstre problema precís; per aquò, me contenterai de compendir en lai mieus leituras cen que nos pôl permetre d'avançar.
En Francés, dialeite savoiart, lo mòt luge es acertat despí al manco lo segle XIV, ma passa en lo patés parisenc solament ai segles XIX e XX.
En niçard, mancam de texts ancians, ma es ver qu'es pas encara fach lo despulhiment dei Còntes Comunals (segles XVI e XVII) e dei processes dal segle XV (mentats per Cais de Pierlàs). Pereu, Castellana sente ben lo mòt slesa coma venent de la montanha, citat per l'alpinista Vitor de Cessòla e, per aquò, li dona lo sens de traïn per la neu.
b) La refleissieu
La mieu ipotesi es que lo mòt lesa/slesa seria un manleu a-n-un dialeite italian, bessai lo pimontés. Ai qu'un solet argument justificatiu :
la nôstra valàia emplega lo mòt leson per nominar una gròssa lesa, tiràia ancianament per de cavals, que sierve d'escassa-neu. Se lo mòt siguesse occitan, lo sufís -on seria diminutiu (pichona lesa); coma s'agisse aquí d'un aumentatiu (gròssa lesa), lo mòt leson deu estre pimontés (cen que 'sta de verificar); me contento pi d'estrapolar l'origina de la lesa.
Mas se pausa alora la dobla questieu dal mòt original e dei rasons que l'an fach suprimir e remplassar per un manleu. Vequí mai una ipotesi :
* li era doai formas originalas : lo traïn e, coma òu vau mostrar, l'alamon;
* polem descurbir al manco tres rasons per esplicar la desparicieu d'aquels mòts :
- una especialisacieu dei termes (per eisemple, alamon conservat solament coma part de l'araire, ò traïn per l'entrin que se mòu sus terra e lesa per aquel que va sus la neu);
- un cas que se presenta encara pron sovent es l'impossibletat de prononciar un mòt, result de la sieu evolucieu fonetica (lai valàias li plas pas l'iatús: traïna dona treina [bèstia qu'ajua la corriera a puar la baissa de Niça], coma raïn dona reimtraïn auria donca deugut donat treim, qu'es pas afortit);
- poria li estre estat tanben un cambiament en la mena de bastir lo material qu'espliqueria lo cambiament en la nominacieu.
N'ero aquí dei mieus refleissieus, quora auguero l'idea de tornar demandar d'ajua a mestre Vitor Portanelli que me preciset un pauc mai cen que m'avia dich rapidament una primiera fes.
c) De Vitor Portanelli a l'Enciclopedia de Diderot/d'Alembert
Segont aquel agricultor-destilaire, curiós dei teinicas ancianas, l'alamon seria una raça de lesa, facha d'una forca tôrta de bôsc dur (subretot d'amborn) ò de doai bigas ligàias ensem que servia justament a transportar lai môlas. A vist d'un temps aquel material en un canton dal molin de Moriez que n'ai parlat plus aut. Avem aquí donca una dobla testimoniança : direita perqué a vist personalament aquel alamon e indireita perqué son pai'grand li a esplicat coma se transportàvon lai môlas. Vequí enfin quarquaren de segur subre lo nôstre alamon.
Per l'origina dal mòt, prepausa una etimologia que me sembla de discutir : per el, s'agisseria d'una lesa a lamons perqué li patins èron aparats per de lamas ò lamons de ferre, coma aquels que se plassàvon alentorn dei ròdas de carretas (cf. tanben lo testimòni de mestre Carle Barraya). Aquela esplicacieu es contradicha per la cerca d'un bôsc dur: despí qu'emplègon de lamas de ferre, se pôlon servir de bastins de pin.
Aquí tanben, vau prepausar una ipotesi : lo mòt alamon seria l'equivalent - per lo sens - dal francés armon : l'alamon de l'araire, aquel dal charriu (mòt francés) e l'alamon /lesa auríon un ponch comun, d'estre fachs d'una forca ò de brasses curvats; veire lo dessenh de cen que sônon en Francés armons d'un avant-train de chariot ou de carrosse, segont la Granda Enciclopedia de Diderot e d'Alembert.
Se volem ben acapir lo ligam entre aquels alamons, nos calria estudiar lai diferentas formas de lesas e lai menas de li bastir.
2) Formas e fabricacieu
Lo modele de lesa lo pus simple es una forca de bôsc dur, un pauc larga, d'ont se clavelàvon de taulels; la testa es un pauc talhàia e enaussàia per fins que non s'ateste en lai peiras dal camin. Quarquas civilisacieus remplàsson li taulels per de saure ò de vese tressat, ensin an manco besonh d'usar de ferre per li clavels.
En l'asséncia de forca naturala, es possible de se servir d'una simpla biga de castanhier, coma òu m'avia esplicat mestre Carle Barraya : esclapàvon un castanhier vert, mas pas fins al bot que renforçàvon 'm'un bolon, pi escartàvon e torsíon lo bôsc en l'enfolopant dintre de cubertas banhàias fins que pilhesse la forma d'una forca. Aquí siam pas luenh de la forma dals alamons de veitura.
Enfin, en s'avesinant de la nôstra epòca, trobam la lesa facha 'me d'elements "prefabricats" : doi bastins (peças de bôsc de 70 mm sus 150 de seicieu), un pauc aredonits a n'una estremitat, de taulels clavelats sus e - coma s'agisse de bôsc tendre - una lama de ferre sota cada bastin. Soventas fes recuperàvon per aquò faire de lamons de ròda de carreta, cen qu'a permés lo còntra-sens sus lo mòt alamon (lesa a lamons). Ajustàvon tanben dos anels davant per fissar lai côrdas, cadenas ò balancins que servíon per tirar.
Ensin, se parangonam l'alamon de l'araire, los alamons de la veitura e li modeles primitius de lesa, capissem melhor la semblança entre els e tanben l'etimologia comuna : una reis indò-europenca que vôl dire lo bras e l'articulacieu.
3) Problemas de resòlvre
a) Problemas fisics
La pressieu es lo quocient de la fôrça pressanta sus la susfàcia pressàia : p = F / S, que se pôl esprímer, per eisemple, en quilòs per centimetre cairat, mas ancuei, melhor, en Newtons per metre cairat. Donca, d'aquel ponch de vista, la lesa fa crèisser la pressieu sus una susfàcia plus pichona qu'aquela de l'objet transportat.
Lo fretament es proporcional al pes de l'objet e a-n-un coeficient de rugositat, ò, per dire melhor, d'aderéncia, mas, cen qu'es important per nos autres, depende pas de la susfàcia de contat.
Lo fretament es donca la fôrça principala de víncer per faire avançar la lesa a plat. Sus un plan clinat, calrà tenir cònte dal pes de la lesa cargàia ensin que de l'angle, ò pusleu dal sieu sinús.
Pereu, la pressieu nos interessa perqué risca de desformar ò la lesa ò lo camin e de faire crèisser, ajuàia dal fretament, la temperatura dei patins. Còntra l'escaudament e la desformacieu, doai solucieus s'emplègon :
- encaladar lo camin per lo rendre plus dur (pressieu) e plus sueli (fretament);
- talhar li patins de la lesa en un bôsc dur (amborn) ò li curbir de ferre (lamons).
En lo nôstra cas, avem minga pròba qu'àugon usat de lamas de ferre, ja qu'an pas demandat de trabalh al fabre de la comuna. Per còntra, li camins èron soven encaladats e nos arriba, de còups que li a, de n'en descurbir un tròç en l'estat d'origina.
Una autra nocieu importanta es aquela dal centre de gravitat : l'estabilitat de la lesa serà foncieu de la sieu larguessa raportàia a l'autessa dal centre de gravitat. Mas calrà trobar un compromés entre la larguessa ideala de la lesa (en foncieu de l'autessa de la carga) e la larguessa dal camin.
b) Problemas pratics
Se la larguessa dal camin condiciona aquela de la lesa, condiciona tanben lo despassament de la carga de cada costat de la lesa. Devem pas denembrar qu'una môla pôl mesurar fins a 1 m 50 de diametre, cen que me sembla ben larc per li nôstres camins. Deurem donca estudiar, mai que tot, la pausicieu de la môla sus la lesa.
B) LA PAUSICIEU DE LA MOLA
1) La polem fissar drecha sus lo sieu cantel, cen que suspausa de la tenir apontelàia 'm'una cabra ò de montants que deuran resistre a l'arrancament, qu'es la primiera dificultat d'aquel montatge.
Una autra dificultat sembla pausàia per lo centre de gravitat, tròup aut, que risca de sortir de la basi de sustentacieu de la lesa. Pura, se l'escartament dei patins de la lesa es adatat a la larguessa dal camin e se los òmes fan de pichons plans clinats en ajustant terra e peiras d'ont es que fa besonh, lo devers de la môla deuria se faire longitudinalament e non pas lateralament (en lo sens de la longuessa e pas de la larguessa).
Per còntra, lo pes de la môla se concentra en un ponch precís de quarques cm2, just al mitan de l'entrin, cen que risca de faire petar lo bôsc.
Donca, se volem compendir los arguments :
- l'equilibre de l'ensemble lesa/môla es encara possible a la condicieu d'alargar la lesa (cen que conven pas a de camins estrechs) e de pensar a la dissimetria dei môlas de defici;
- ma lo pes de la môla, concentrat al mitan de la lesa, ligat a la dificultat per la mantenir drecha, sembla pausar de problemas de soliditat. D'un autre costat, aquò porria correspôndre a la realitat, ja que l'alamon s'es rot e que l'a cargut faire adobar.
2) La pausicieu fisicament la mai logica es de segur a plat perqué l'estabilitat es asseguràia. Lo problema es que ven alora dificultós de passar en un camin estrech. Pura s'agisse pas d'una impossibletat totala.
- Un camin, en lo cas general, se presenta al nôstre coma una faissa lònga e estrecha : d'un costat una paret (la prieissa), de l'autre lo vuelh (la bonda). Donca es ja possible de faire despassar la carga en lo vuelh tant que lo sieu centre de gravitat 'sta ben plassat. De mai, se lo camin es estrech al nivel dal sôl, la sieu larguessa creisse en general en foncieu de l'autessa perqué una paret es sempre bastia embe de fruch. Aquò permetia de faire passar, sensa tocar, d'ases cargats de doi berilheus de fen. Ai arremarcat, en bastejant, qu'en totplen de pôsts passa melhor una bèstia granda qu'una pichina. Donca, lo mai simple per estre segur de passar d'empertot me sembla encara de bastir una lesa un pauc auta, cen que correspônde bessai a la realitat : se la comuna n'en fa bastir una d'un temps que cadun n'en possedava es que li fa besonh un modele magara un pauc diferent dals autres.
- Enfin, devem pensar a la forma particulària de la môla de defici que permete de ganhar encara una vintena de cms d'autessa se la plàsson sus la sieu fàcia la mai estrecha.
Sembla donca possible de faire passar una lesa cargàia d'una môla a plat se lai condicieus que vènon son respechàias :
* que lai parets sígon en bôn estat (cal pas que sígon aboiràias);
* que s'enausse lo mai possible la lesa e la sieu carga.
Lo trabalh d'estirassatge dals òmes depende plus alora que d'una questieu de longuessas diferentas de côrdas per li permetre d'estre atelats en fila ja que li a de plassa sus lo camin que per un òme solet en larguessa.
III) LO REGOLAMENT SUS CANTEL
A) PRESENTACIEU
Totplen de testimònis m' an afortit qu'aquela mena de faire era emplegàia; avem donca pas lo drech de l'eliminar sensa l'estudiar. Presenta, de segur, dos avantages evidents :
- s'agisse dal movement de la môla en la pista e pôl donca semblar mai "natural" als òmes;
- en aquela pausicieu, l'esfôrs per la faire avançar en regolant es lo plus pichon possible (principi de la ròda).
Per còntra, la sieu estabilitat sembla ben precària, coma l'anam veire.
B) PROBLEMAS FISICS
En lo sieu principi fisic, lo regolatge - ò regolament - difera pas gaire de l'estirassatge : la fôrça es totjorn proporcionala al produch dal pes per la penta dal plan clinat. Per eisemple, un ciclista puhant una penta de 10% deurà fornir un esfôrs dal 1/10 dal sieu pes, se cuntam pas lai fôrças de fretament.
Mas, justament, cen qu'es nòu es que la ròda permete de deminir lo mai possible aquel fretament : sabem tots qu'es possible (per non dire aisat) de possar sus camin plan e sueli una veitura de 1000 quilòs. Se remplassam la veitura per una môla d'un pes equivalent, anam just perdre un pauc de fôrça perqué la môla es pas montàia sus de regolaments a bilhas e que li serà mai de fretament.. Tantotun, l'esfôrs de fornir per la faire regolar serà pas lo mai important en l'afaire.
Lo problema central serà donca aquel de l'equilibre : sus una susfàcia plana, la môla de molin es equilibràia, ma lo mendre còdo risca de faire sortir lo centre de gravitat de la basi de sustentacieu. Se conoissem lo diametre e l'espessor de la môla, polem carcular l'angle dal devers que cal pas despassar per conservar l'equilibre estable. Mas, en lo cas que nos interessa, lo problema se complica dal fach que s'agisse d'una môla de defici, dissimetrica e lo sieu centre de gravitat tomberà pas al mitan de la sieu espessor. Aquel angle teoric serà donca diferent d'un costat a l'autre de la môla, cen que ven complicar li carculs.
Se lo centre de gravitat sôrte de la basi de sustentacieu, es alora lo desequilibre e tot lo pes porterà sus lo bras de l'assi. Aquí vendrà jugar un autre principi fisic, aquel de la leva, ò dal levaor : mai l'assi serà lònc, mai debla serà la fôrça de fornir per mantenir l'equilibre. Pura, se fem despassar l'assi d'un metre de cada costat, la fôrça a la sieu estremitat deurà estre encara d'una centena de quilòs, cen que sembla totplen per un òme solet; nos calrà donca plassar dos ò tres òmes de cada costat e l'ensemble môla/assi/òmes passerà pas en li camins.
Aquò dich, aquel mejan polia ben estre emplegat a-n-un moment dal transpôrt, quora calia metre en plaça la môla en lo bastiment, a la condicieu de preveire un sôl ben plan e sueli, subretot al passage dei pôrtas, d'ont calia segurament levar l'assi per pas aver de rompre barri e pôrta.
C) PROBLEMAS PRATICS
1) Eisisteria ben una solucieu al problema dal passatge en li camins estrechs que me sieu pantalhat (pusleu que carculat!) quora lo sens dal mòt alamon era pas encara ben assegurat : se pilham un timon prolongat per d'alamons de carri pron lòncs, porriam faire regolar la môla sus lo cantel alentorn d'un assi jonhent las estremitats dals alamons, coma se siguesse una poleja. De travessas de bôsc, ficàias en lo timon, permeteríon als òmes d'estirassar e de compensar un devers pron laugier. De mai, aquel entrin porria estre doblat vers lo darrier, contenent alora la môla coma dintre d'una gàbia.
2)Pereu, veo ja de defets a-n-aquel procediment :
- l'entrin serà lònc, non siguesse que per compensar la mancança de larguessa per un plus grand nombre d'òmes; e aquela longuessa serà una gena en lai revòutas;
- de mai, faire regolar la môla sus lo cantel tot al lònc de quilometres va la frustar e, basta plassàia en la môla, calrà ja la retalhar, donca li levar de diametre, cen qu'es de plànher per una môla nòva.
3) Mas la critica de font, que lo sieu denembre môstra ben que siam plus acostumats al trabalh fisic, serà que ensin los òmes deuríon forçar en permanéncia, qu'al senon la môla tomba. Lo grand avantatge de la lesa es que permete de faire de pausas, cen qu'es indispensable se los òmes fornísson un esfôrs de 80 quilòs, coma l'avem vist. Finalament, lo regolatge dei môlas sus lo cantel permete ben de redurre l'esfôrs d'estirassage, ma lo remplassa per un autre esfôrs, mai pervers perqué permanent, per luchar de contunh còntra lo devers.
Ensin lo problema sembla resolvut : l'alamon era una lesa e lai môlas èron estirassàias. Aquela mena de faire correspônde ensem al text e ai testimonianças dals ancians. Ben segur, la desmonstracieu se porria faire per la reconstitucieu de las operacieus, mas calria per aquò de temps, d'òmes, de sòus e, per dire lo ver, penso pas qu' ajusteria quarquaren de mai ai mieus conclusieus.
En l'encastre d'un museu etnologic vivent - que sônon en d'autres luecs arqueòdròma - seria possible de menar d'esperimentacieus interessantas e que faríon una animacieu culturala en lo vilatge : de pensar.
CONCLUSIEU Ò TANBEN CLAVÒIRA
A la debuta d'aquel trabalh, sieu partit sensa tròup saupre d'ont anavo e lo mieu pretzfach mancava de precisieu : volio just saupre cen que se polia tirar d'aquel text. Avio tanben causit, en plena consciéncia, de donar ai diversas parts d'aquesto memòri una forma un pauc cronologica, per fins que se veguesse melhor la progressieu de la cerca e dal pensier, e penso pas que sigue de regretar ò de plànher.
En arribant a la fin dei mieus esfôrsses, devo pura jitar un agach (ò còup d'uelhs) retrospeitiu sus lo metòde ò sus las ideas e prepauserai una refleissieu (ò soscàia), en tres ponchs : d'aquel estudi, vôlo tirar de constatacieus, de leiçons, de projets.
I) DE CONSTATACIEUS
A) Devem arremarcar bel que primier la dificultat, sempre mai granda a mesura que passa lo temps, d'una cerca pariera. Repepilherai en diguent que la civilisacieu rurala despareisse un pauc mai cada jorn, mas, per Occitània, lo result n'es encara mai greu, perqué es tota la nôstra cultura que nos es arrancàia : non solament nos servem plus dei teinicas ancianas, mas encara, quora môron li vielhs, nos escapa tanben pauc a cha pauc la lenga que polia testimoniar d'aquels uses tradicionals.
B) Una causa tanben m'a estonat : la variabilitat dal vocabulari teinic segont la professieu dal locutor. Fins òira, avem sempre menat las enquestas etnò-lingüisticas coma se cada locutor deuguesse conóisser la totalitat leissicala de la lenga. Pereu, se li perpensam, devem ben ametre que, coma en las autras lengas latinas - e pas solament latinas - una agulha es pas la pariera causa per una corduriera e per un cap de gara, la pinça dal pica-peira es pas aquela dal mecanician e lo boton d'una ròda sembla ren aquel d'un pôste de ràdio. Lo vocabulari es donca especialisat e l'enquesta lingüistica es d'en primier una cerca etnologica.
En la nôstra questa, avem vist que l'alamon polia representar un molon de causas diferentas e que fins li còntra-senses s'esplicàvon racionalament.
Mas devem tanben sempre gardar en ment l'idea que lai diferéncias foneticas dialeitalas pôlon menar a d'omonimias qu'arríscon d'entreinar de supressieus de mòts ò d'esguilhatges de sens. Donca l'enquesta leissicala suspausa la conoissença de la dialeitologia.
C) Enfin devo personalament reconóisser que sieu estat pròpi fortunat
- d'aver descubert aquel text (mas d'autres òu pôlon faire),
- de m'estre per avant interessat despí ja totplen de temps ai transpôrts ancians,
- d'aver encara trobat de monde que saupesse se servir d'aquel material : d'aquel ponch de vista, Luceram es segurament privilegiat a rapôrt a d'autres vilatges dal Palhon que se son modernisats de plus bôna ora.
Un còup de mai, polem tocar dal det l'importància dal cas en una descuberta.
II) DE LEIÇONS
A) Aquela mena de comentari de text filologicò-istoric se pôl menar a ben solament en s'apontelant sus una enquesta dapé d'aquels que sàbon, segont lo vielh principi : "Val mai un que saup que detz que cèrcon". Lo problema es que lo cercaire se pôl ren contentar de laissar parlar la gent librament en notant ò en enregistrant cen que díon : li cal pausar de questieus precisas e subretot revenir a la carga mai d'un còup. Quarques uns dei mieus informaires m'an donat lo rensenhament que cercavo que lo ters còup qu'èron interrogats. Es dire que l'enquesta passiva e nòn direitiva doneria pas aquí totplen de results e que la cal donca remplassar per un questionament actiu. Aquò val, en part, per l'enquesta lingüistica : tal qu'emplega solament lo mòt reinart per l'animal conoisse l'espressieu furbo coma una vôrp. Cada còup que parlo 'm'un ancian, descuerbo en la charaïssa un mòt que auria bessai escapat a-n-un enquestaire objeitiu. De mai, la gent saup que cerco de mòts ancians e, de còups que li a, me sônon per carriera per me dire qu'an notat un mòt ò una espressieu qu'emplegàvon li sieus parents : es cen que fèia la mieu vesina Joseta Michel, bôna ànima; mas es tanben cen que m'a permés de retrobar totplen de testimònis de l'article plural los/las dapé de monde qu'emplega plus que li(s). La memòria es causa estranha e mal conoissua e li sovenirs revènon pas a volontat ne manco sus lo còup.
Mas, se l'enquestaire deu pausar ai sieus informaires de questieus precisas, deu tanben problematisar la sieu cerca, es de dire descompausar un problema complesse en questieus plus simplas per lo melhor resòlvre.
B) Deurem tanben notar aquí l'importància dei conoissenças lingüisticas per lo cercaire en etnologia.
- D'en primier, deu conóisser la lenga parlàia, qu'al senon tota enquesta es impossibla, ja que la lenga es lo supôrt de tota la cultura.
- Mas deu estre tanben al corrent de la dialeitologia e donca conóisser (ò estudiar) lai diferéncias foneticas entre li parlars dei vilatges vesins se vôl pas pilhar lo risc de faire de còntra-senses.
- La toponimia tanben lo pôl ajuar - e, de còups que li a, l'antroponimia -en li permetent de descurbir un estat plus vielh de la lenga (pineda/pinea) ò en testimoniant d'ativitats òira despareissuas (la glaciera, cònsol).
C) Es de dire que nos encaminam plan-planin vers una cerca sempre mai sintetica e que devem n'estre conscients. Lo nôstre mestre Andriu Compan - que a marcat de fons tota una generacieu - afortissia 'me rason que pôl pas escriure l'istòria d'un país aquel que n'en saup pas la lenga. Devem anar encara pus luenh perqué ven lo moment de faire la sintesi dals apôrts de diversas sciéncias umanas e deurem tratar ensem d'istòria, de filologia, d'etnologia ò d'arqueologia, coma d'economia e de psicologia sociala. D'uns an ja dubert lo camin 'me la geografia lingüistica ò la psicò-lingüística e farem que de segre aquelas drairas.
III) DE PROJETS
Aquels principis, ligats ensem a la mantenença e a l'espandiment de la cultura occitana, que s'esprime en una lenga particulària (coma díon los estatuts de las associacieus culturalas), concèrnon pas solament la mieu accieu personala mas dèvon inspirar mai que mai lo trabalh de toi li cercaires e manteneires per las annàias que vènon e permetre de projets precises e eficacis.
A) Insisterem jamai pron sus la necessitat de crear en cada valàia de museus d'etnologia e d'arqueologia (que li dos me sèmblon anar ensem), magara especialisats (aquò es de veire). En tot lo país an tròup jitat a la descarga, despí la guerra, de basts, d'arnescs, de lesas ò de ferres diverses. De mai, aquels museus porríon fornir un argument per d'ativitats toristicas inteligentas que respecheríon de mai lo país que lo torisme de massa qu'avem conoissut embe li banhs de mar e las esguilhàias sus la neu. A la fin d'aquest estiu 1997, li professionals dal torisme afortísson ai jornalistas qu'es naissut un torista novel que vôl plus bronzir colhon e que s'interessa a l'arrier-país. Despí un an ò dos, sabiam ja que las ativitats de conoissença dal mitan - natural ò cultural - son un argument important per las agèncias de viatges.
Se aquels museus pôlon permetre de sauvar li mòbles, per tot cen que se desplassa pas (immòble), lo problema es diferent e calrà faire classar d'urgéncia, per fin que non li destrújon, molins, deficis, paraires, ferrieras, serras, ma tanben glacieras, caussinieras, minieras, colombieras, bialieras, aberges interessants, camins vielhs, passages traciers, , roinas de "villas" romanas, sits ligures e barris carolingians ò otonians. Es de dire que, sempre de mai, cerca e manteniment dèvon caminar ensem e que li politicians municipals, cantonals ò regionals porran plus se desinteressar de la conservacieu culturala al sens larc.
B) Peire Isnard avia ja prepausat d'empalhar li vielhs niçards, ma aquela solucieu permete pas de conservar la sieu lenga. Per aquò, l'enregistrament manhetic permete de gardar de traças, mas calria un grand moviment d'enquesta e riscam de mancar de monde format a-n-aquel trabalh. Seria bessai possible de ligar museus de valàias e associacieus culturalas cargàias de sauvar lo mai possible de libres, letras, arquivas privàias, fotòs comentàias, enregistraments. Aquel trabalh porria se faire en ligason 'me d'associacieus dal terç atge que son sovent totplen ativas en li nôstres vilatges. Conoisso ja de particularis que se constituísson plan-planin lo sieu pichon museu personal e que porríon ben ajuar a-n- aquela òbra basta que li se donesse una formacieu rapida. Anerai donca fins a me pantalhar un ligam mai estrech entre Universitat e comunas dal país.
C) Enfin, lo grand projet que siam ja una bôna mànega a li trabalhar e que demanda d'alen, de temps e de coratge, es la redaccieu d'un diccionari enciclopedic niçard que traterà tanben d'etimologias, d'istòria, de toponimia, de geulogia, d'etnologia e que se vorrà una soma dei conoissenças sus lo País niçard.
Ensin lo trabalh de cerca qu'ai menat per redegir aqueste memòri se porrà prolongar en una accieu de manteniment que serverà deman a d'autres cercaires e passat-deman, bessai, a-n-una renaissença de la cultura nôstra.
DOCUMENTS
1) Esa, 8/9/1322 (arquivas comunalas BB1 : "Protestation des habitants d'Eze contre une préconisation du vice-baile portant ordre à certains d'entre eux d'aller à Nice pour recevoir les meules des moulins seigneuriaux").
In nomine domini amen. Anno nativitatis eiusdem millo III c XX° die VIII° septembris cum opressis et indebite agravatis apellacionis remedium sit indultum et discretus vir Raynaudus bordelli qui se dicit vicebaiulum curie dominorum castri de Ysia preconizari fecerit hodie ut dicitur paulo ante per castrum Ysie quod omnis persona dicti castri se paret crastina die in mane ad eundum acceptum molas molendinorum duorum dicti loci apud civitatem nicie sub pena quinque solidorum. Ideo Johannes Petrus et Guillelmus rey de ysia, nominibus propriis et omnium illorum a quibus potestatem habent, sentientes se a dicta preconizatione et pena in ea contenta agravatos esse posterum socius [ trauc ] agravari situm [?] preconizatio et pena dici possunt quoniam non credunt dicunt dictam preconizationem et penam in ea contentam esse nullam et nullas esse causis et racionibus suis loco et tempore proponendis et ab ea vel ab eis tanquam iniquis eo modo et forma quo melius de jure possunt, in hiis scriptis presentibus apellant et iterum apellant et iterum apellant [sic] et cum magna instancia ad illum vel ad illos ad quem vel ad quos presens apellatio de jure dignoscitur pertinere. Petentes dicti apellantes acta omnia si qua sunt dictam apellacionem tangencia et transcriptio preconizationis predicte cum literis dimissoriis sibi dari et tradi, protestantes etiam quod per ipsos non stat nec stabit quoniam ea et eas accipiant et dictam apellationem debite persequantur. Et de predictis dicti apellantes petierunt sibi fieri publicum instrumentum per me notarium infrascriptum. Actum ysie in plathea dicti loci, presentibus Petro crani et Isnardo blanqui de ysia, testibus vocatis. Et ego Johannes crani, notarius publicus a domino Roberto, dei gracia Illustrissimo Rege Jerosollime et sicillie constitutus, hanc cartam roguatus scripsi et meo signo solito signavi.
Reviròira, es de dire traduccieu, mas sovent adatacieu.
Al nom dal Senhor, amen. L'an 1320 de la Sieu naissença, lo 8 de Setembre. Que sigue remediat a l'opressieu e ai cargas d'un apel qu'auria pas deugut estre.
L'onorable Raynaud Bordel qu'es dich vicebaile de la curia dei senhors d'Esa faguet preconisar ancuei ò gaire denant en lo vilage d'Esa que cadun s'alestissesse l'endeman matin per anar en la ciutat de Nissa ressaupre lai môlas dei doi molins d'esto luec, sota la pena de 5 sòus.
Per aquò, Joan Peire e Guilhem Rei d'Esa, en lo sieu nom e al nom d'aquels que li an donat lo poler, pènsan que son tocats injustament per la preconisacieu e la pena que conten e crèon qu' aquela preconisacieu es nula perqué es pas estat prepausàia en temps e luec legals.
Presèntan donca en aquels escrichs un apel oficial a tots aquels que n'en son legalament cargats. Li planhents demàndan que li sígon remesses toi li documents que concèrnan aquel apel e tanben la transcricieu de la preconisacieu embe de letras de remissieu. Protèstan que ren li pôl empedir de ressaupre aquels documents e de persegre l'apel en lai reglas.
De tot aquò li planhents an demandat que li sigue fach un instrument public per ieu notari sotascrich.
Fach a Esa, sus la plassa, en preséncia dei testimònis convocats, Peire Crani e Isnart Blanc d'Esa.
E ieu, Joan Crani, notari public nomat per lo senhor Robert, per la gràcia de Dieu rei ilustrissime de Ieroshalaim e de Sicília, ai escrich sus demanda aquela carta e l'ai firmàia dal mieu sinhe costumier.
REMARCA
En defôra de quarques mòts, aquel test es pas malaisat de lièger. Pura, de negacieus gaire claras rèndon la traduccieu delicata en quarques pôsts. Per aquò, ai pas posgut - ne vorgut - n'en donar una traduccieu mòt per mòt e me sieu contentat de n'en compendir l'essencial. Seria bessai de reveire per un legista latinista se un vorguesse n'en tirar d'autres rensenhaments que cen que nos a servit a ilustrar lo nôstre pretzfach.
2) Estatuts de Luceram (mitat dal segle XIV)
De molandinis per regardatores inspiciendis
Item ordinaverunt et statuerunt quod regardatores iurati dicti castri, anno quodam videlicet in introitu ipsorum officii et inde infra anum bis et plus si fuerint requisiti, accedere personaliter debeant ad molandina molentia dicti castri et ipsa inspicere diligenter ex ipsorum vigore officii inde ordinare et averte quod mouturares sint legales, denuo quod intus molas molandinum molentium et arescles non sit nec esse debeat spatium nisi dumtaxat duorum digitorum circumquaque excepto circa ulleriam molandini que ibi maiorem latitudinem habere indiget. Et ubi in ipsis molandinis contrarium fieri contigatur, Mounerii videlicet quilibet pro vice qualibet curie pro banno solvere teneatur sol. III Iân et duplum pro emenda illi cuius erit bladum quod tunc detritabitur in molandino, et tanto plus quanto plus per regardatores predictos extimaretur. In qua extima si dicti regardatores accesserint pro eorum labore recipiant tertiam partem. Et quantum ipsorum partem accedet juxta actoritate (sic) possint et valeant ipsam partem augere et augmentare in extima praedicta.
(A.D.A.M. Luceram, tiera AA)
Reviròira, traduccieu ò adatacieu
Dei molins a inspetar per li regardaors
Tanben [lo parlament] a ordonat e decidit que li regardaors assermentats d'aquel vilatge, doi còups en l'an d'ont ièntran en la sieu carga e plus sovent se sont requists, deugon se rendre en persona en li molins en servici e amentar que lai mesuras sígon ben legalas e inspetar li molins 'me diligença dal poler de la sieu carga. Dèvon encara verificar que entre lai môlas dei molins en servici e los arescles l'espaci non despasse una larguessa de doi dets a l'ecceicieu de l'alentorn de l'ulhera dal molin d'ont l'espaci pôl estre plus larc. E se li arriba de descurbir lo contrari en un molin, a cada còup lo milinier serà tengut de pagar a la curia 3 sòus de Génoa per lo ban e lo doble per l'amenda al proprietari dal gran que serà molinat, e tant e pi mai que serà jujat per li dichs regardaors. Quora li regardaors fan aquela estimacieu, que ressaupon lo terç per lo sieu trabalh e que pôsquon de la sieu autoritat aumentar la sieu part en aquela estimacieu.
3) At d'estament de Moans Sartós en lo 1496 (text donat per M.L. Gourdon lo jorn de la sostenença)
.Item que toutas et quantas veguadas que en lous dichs moulins per aro ho per lo tems avenir aguessoun besoun de molas nouvas que lou dich seignour sia tengut de las far far ho croumpar a sous depens et que despuis fachos que sien las dichas molas lou dich seignour las deia far condurre fins a la napolla ho l'environ del destrech de la napolla ho a canoas e que lous homes habitans las deiena anar querir tirar et condurre fins a los dichs moulins a leurs despens de leur personas tant soulament entendent et declarant que lou dich seignour sia tengut de nourrir aquelas personas que serian deputadas a las annar quere.
Item que quand sera aquel besoun de haver ho mandar querir lasd. molas que lou dich seignour puesqua contregné lous sendegues del dich luec., sota la pena del arrest et de X et 2 de liouros de couronnats jusques a tant que sien accompli lou dich comandament que es de las anar accampar et aver accampados como dessus.
4) Documents tirats de processes (Paul Meyer, op. cit.)
p. 601-602. X. Saint-Martin-Vésubie.
La pièce qui représente ici le langage de Saint-Martin est une plainte portée par Honorat et son fils Louis Juge contre inconnu au sujet de vols et de dommages divers dont ils ont eu à souffrir. Cette plainte est annexée à un monitoire de l'official de Nice, enjoignant sous peine d'excommunication, aux coupables inconnus de restituer les objets volés, et à ceux qui connaîtraient ces coupables de les dénoncer (3 décembre 1499).
p. 605. 2. Item, qui li aguessa pres un destral suecha° en son hostal, stuada°° de un alamon°°° et una osta°°°°.
° Je suppose que destral suecha désigne un soc de charrue, lequel, comme on va le voir, était pourvu de son alamon, ou soupeau.
°° Le prov. estujada.
°°° "Aramoun, alamoun, soupeau, cep d'une charrue, partie qui porte le soc" (Mistral); aramon est traduit par "coutre" dans le Dict. niçois-français-italien de l'abbé Pellegrini.
°°°° Je ne comprends pas ce mot.
5) Tobias Smollett : Travels through France and Italy. 2nda edicieu : London, 1766. 2 vol. 372 + 296 p. in-16
a) p. 143 -144
. I found a return berline, belonging to Avignon, with three mules, wich are the animals commonly used for carriages in this country.
b) p. 216-217
[ Coma recala de la côla de Tenda : aquel passatge m'es estat senhalat per J.C. Ranucci, ensenhant a la Facultat dei Letras de Nissa ]
Having reached the top of this mountain, from whence there is no prospect but of others rocks and mountains, we prepared for descending on the other side by the Leze, which is an occasional sledge made of two pieces of wood, carried up by the Coulants for this purpose. I did not much relish this kind of carriage, especially as the mountain was very steep, and covered with such a thick fog that we could hardly see two or three yards before us. Neverthless, our guides were so confident, and my companion, who had passed the same way on other occasions, was so secure, that i ventured to place myself on this machine, one of the coulants standing behind me, and the other sitting before, as the conductor, with his feet paddling among ths snow, in order to moderate the velocity of its descent. Thus accommodated, we descended the mountain with such rapidity, that in an hour we reached Limon, which is the native place of almost all the muleteers who transport merchandize from Nice to Coni and Turin.
TESTIMÒNIS
1) Mestre Carle Tordo, dal Toet, dich Lòlò.
D'aquel temps, aviam doi bòus: autant l'un era doç, autant l'autre era fôl. Robin semblava mai un cat qu'un bòu : quora eri pichon, li pilhavi la testa subre la mieu espala ò l'escondii en li mieus brasses, m'amusavi a li passar entre li patas. Mi serii pas fïat d'òu faire 'me Taisson : aquel semblava un tòro. Per ti dire la sieu fôrça : un jorn, en sortent de l'estable, l'avem pas pron survelhat e a sautat d'un crep una paret de 2 m 50 per s'en anar manjar li favas en la faissa de subre. Autant un còup tirava ben, autant, se li pilhava la fantasia, partia; avies manco temps de veire ren. Ieu, lauravi 'me Robin : li guidas li passàvon dintre d'un anel que mon paire li avia fissat en lo nas e lo guidavi solet sensa que siguesse de besonh de mi faire ajüar d'un autre baudo. Poliam pas faire laurar Taisson, que la charrua durbia lo talher coma la proa d'un batel, tant volia galopar.
Per tirar lo bôsc, preparïam la tira un jorn ò dos avant en plaçant de jainas en li marrits passes e en li curbent de terra 'm'al magalh.
Lo matin, nos calia noirrir li bèstias denant de s'en anar. Per estre a 8 oras al travalh, li portïam vers 6 oras de forratge e un côs d'aiga d'ont mesclïam de bren e de sal. Sovent nos calia una ora per si rendre al travalh. Quora lo bòu si pausava un moment, romilhava quarques bocons pi repilhava lo travalh.
Plantïam de cumans dintre li jainas, mas plus tardi avem acapit que teníon mal e pesàvon de tròup, subretot que calia si portar un martel per li plantar. Alora mon paire si portava de tòcs de cableta que s'estacàvon 'm'un grop alentorn de la jaina. Taisson, lo calia cargar dal doble a la calàia qu'ar sinon petava tot. Un còup es partit ensin e s'es tornat a maion davant la pôrta de l'estable, m'un tòc de colier rot alentorn dal côl.
Car dire que Taisson volia pas tirar 'm'al jog, alora li avíam mes lo colier de la Grisa, una sauma qu'aviam agut totplen d'ans e que nos era môrta a maion.
Ma Robin volia ben tirar 'm'al jog e mon paire n'avia fach un de bôsc laugier, de tilhol, mi sembla : t'en fau lo dessenh.
Aquel jog, l'estaquïam al côl de la bèstia que lo si metia en plassa soleta, d'un còup d'espala.
Dal colier ò dal jog partíon de cadenas ò de côrdas que passàvon dintre de forels al nivel dei côstas de la bèstia, pi s'anàvon fissar ai ganchos dal balancin estacat a la cableta.
Un còup li jainas arribàias al camin, li destaquïam e li feiam regolar 'm'al sapin; ma si calia malfïar que, se n'en partia una, regolava fins al sotran e, de còups, si petava en doi tròces. Un còup, mi sieu rot un artelh 'm'una jaina de 500 quilòs que m'es tombat sus lo pen.
Per s'en anar al travalh, estaquïam jog e cabletas al côl de la bèstia e ieu mi portavi lo balancin sus l'espala.
2) Mestre Vitor Portanelli, de Luceram, dich Masela.
La familha Portanelli ven de Bendejun. Lo paigran de mon paigran avia cinq enfants e tres filhas. Quora son arribats a Luceram, an crompat de proprietats e an fach de comerci d'òli. Plus tardi an bastit (ò an remontat ?) lo defici de la Fos. Mon paigran a encara fach virar aquel molin fins a un procés que lo li a interdich perqué brutava l'aiga d'un autre defici devers sota.
En la mieu enfança, ai demandat a mon paigran coma fèion per portar li môlas ai molins; m'a respondut que li portàvon sus d'alamons, es de dire una rassa de lesa, facha 'm'una gròssa forca de bôsc dur, subretot d'amborn que se trovava qu'ai Gorreas. Sota, li metíon de lamas de ferre. Dal temp de la mieu joinessa, ai vist en lo molin de Moriez de gròssi jainas curvàias en forma de lesa, que devíon servir a-n-aquò e qu'èron entrapausàias en un canton.
Lo cumangle es una rassa de conhet 'm'un trauc al bot, que se planta en li jainas per li tirar.
3) Mestre Loís Michel, de Luceram.
Alentorn dal 1967/1968, ai pilhat part al transpôrt dei peiras de pressa dal molin de Moriez (ò, per dire melhor, dal defici de Liòns), que Enric Gal venia de crompar.
Gaspard avia menat lo sieu bòu e lo fèia estirassar 'm'un jong de côta e de côrdas (li tirelas) que passàvon dintre un forel de cuer e qu'èron tengüas 'm'una corelha de cuer que passava sus l'esquina de la bèstia. Lo bòu es arribat facilament a li tirar fins a la cros dal Lac, sus un sôl de galets (massa-can) plassats en la terra.
Per li montar a la Coleta, lo bòu polia plus (car dire qu'era ja vielh) e se siam servit d'un tira-fôrt de la pista de Peira Cava, en plassant de madriers sota li peiras per passar li banquets.
Per montar li banquets de la glèia, aviam doi juecs de madriers. Aviam plantat una gròssa mariana al subran de cada planet e li estaquïam lo tira-fôrt. Nos ajuïam per sota en fent coha-leva 'me de pinças.
4) Mestre Carle Barraya, de Luceram
(Aquela testimoniança pôl semblar descorduràia perqué es facha de tròces notats a de moments diferents).
D'aquel temp, ero premier ajont e ai sentut dire que Enric Gal volia ben donar li peiras a la comuna : li doai peiras de pressa e li doai môlas dal molin de Moriez.
(Per lai peiras de pressa, pariera testimoniança qu'aquela de Loís Michel).
Per cen qu'es dal transpôrt dei môlas, m'en aviso plus tròup, mas lis avem pas estirassàias sus lo sôl encaladat, perqué auríon laissat de marcas e m'en serio enavisat. De mai, es pas possible de li faire regolar sus de roleus, que seria tròu dangeirós. Lis avem segurament estirassàias sus de bôsc, ma sabo plus s'era sus una lesa ò sus de madriers.
Portavo li peiras de la Paran sus una lesa estirassàia per l'ase : de taulels clavelats sus doi bastins, m'una lama sota, que venia d'una vielha ròda de carreta.
La lesa se polia faire tanben en esclapant un castanher vert 'm'un bolon d'un costat: s'escartava lo bôsc 'me de cubertas banhàias per lo tôrser.
5) Dotor Sòlques
A l’entorn dòu 1950, ai vist a Aspermont sortir una moala d’un vielh molin a farina aroinat qu’era sota camin
Era d’estiu. Lo denivelat era de 6 a 7 metres e la longuessa dòu camin (larc de 3 a 4 metres) era de mai de 100 metres. Calèron quaucu òmes ‘m’un muu. La peira era ja plaçada en terra foara dòu molin e sabi pas coma l’avíon sortida. Comencèron, d’en primier, per cavar sota la moala, per fin que si poasque li faire passar la testa de la barra a mina per faire coa-leva. Basta enaussada un chico, li mandèron sota un pichin roleu que possèron plan planin mai luenh, cen que li permetet de plassar enfin un tròs de biga de telefòne. Faguèron pi parier de l’autre costat.
Alora passèron una cadena en l’uelhs de la moala, estacada a-n-un balancin e faguèron tirar lo muu que lo mestre tenia per lo brilon. A cada còup que la moala avançava de 50 centimetres, doi baudos plantàvon li barras a mina de darrier e s’apontelàvon sus ; doi autres baudos pilhàvon un roleu e lo metíon davant. Per virar, doi òmes reteníon per darrier e doi autres per costat.
Se m’en avisi ben, aquela operacion a ben pilhat tres oras : cau dire que s’afermàvon de tan’n’tan per si pauvar e beure un còup.
DESSENH DAL DOTOR SÒLQUES
BIBLIOGRAFIA TEINICA
BALLONI Toni : Sourtir de jainas dou bouosc en amou. Lou Sourgentin n° 77, 1987, p. 40-43 + cuberta 4.
DAUMAS Maurice : Histoire générale des techniques. P; P.U.F. 1962, 4 vol. in-8°.
JOUVEN Maurice : Boeufs et vaches de travail. Coll. Rustica. P. 1947, éd. de Montsouris, 74 p.
LEROI-GOURHAN André : Evolution et techniques. L'homme et la matière. Ed. Albin Michel, P. 1943 e 1971, 348 p.
MICHIELS Alfred et SCHULER Théophile : Les bûcherons et les Schlitteurs des Vosges. 1857. E. Simon; Strasbourg. Réed. J.P. Gyss. 1981; Rosheim; XIV + 35 p. + 43 pl.
MOHEN Jean-Pierre : Aux prises avec des pierres de plusieurs dizaines de tonnes. In Dossiers de l'Archéologie, n° 46, 1980, p. 58-67 (bbg. de 5 títols).
RAYBAUT Paul : Les sources régionales du pays de Nice. Fayard, 1979, 407 p.
ROUZE Michel : Le dernier des Mégalithes était en béton. In Science et Vie, n° 773; Février 1982, p. 32-36.
SEYMOUR John : Métiers oubliés. Métiers d'autrefois. éd. fr. 1985, Soc. Nouv. des Ed. du Chêne; 191 p.
XXX : Dictionnaire archéologique des techniques. P. Ed. de l'Accueil, 1963, 2 vol. C.N.R.S.
BIBLIOGRAFIA LINGÜISTICA
ALIBERT Louis : Dictionnaire Occitan-Français. 2a edicion, I.E.O.1977,in-8°,701 p.
BAILLY Anatole : Dictionnaire Grec-Français. Hachette, P. 1950, 16° ed. XXXII + 2230 p.
BLOCH Oscar et Von WARTBURG W. : Dictionnaire étymologique de la langue française. P., P.U.F. 1950, XXXI + 651 p.
CALVINO J.B. : Nouveau dictionnaire Niçois-Français. Nissa, 1903, LII + 297 p. Slatkine/Laffitte, 1974
CASTELLANA Georges : Dictionnaire Français-Niçois. Nissa, 1947; Les éditions ludographiques françaises; in-8°, 413 p.
CASTELLANA Georges Dictionnaire Niçois-Français. Nissa, 1952, 267 p.
C.N.R.S. : Trésor de la langue française. 14 vol. despí lo 1971; en lo 1990, n'es a sal. Editat per lo C.N.R.S. pi repilhat per Gallimard.
DALBERA Jean-Philippe : Contact et dynamique interne : deux composantes du changement linguistique. Le cas des liquides dans l'aire dialectale nissarde.

https://tel.archives-ouvertes.fr/tel-00880500/document
EYNAUDI Jules : Dictionnaire de la langue niçoise. Nissa, 1931-1936, Impr. de l'Eclaireur de Nice; gr. in-8°; 2 vol. 520 + 352 p. Arrestat al mòt paraula.
R.P. Xavier de FOURVIERES : Lou pichot tresor. Dictionnaire Provençal-Français et Français-Provençal. s.d. XXIII + 774 + 264 p.
GAFFIOT Félix : Dictionnaire illustré Latin Français. P. Hachette, 1934, 1720 p.
HONNORAT S.-J. : Dictionnaire Provençal-Français ou dictionnaire de la langue d'oc ancienne et moderne. Dinha, 1846/1847, 3 vol + vocabulaire Français-Provençal.
LEVY Emil : Petit dictionnaire Provençal-Français. Heidelberg, 1966; Carl Winter. Universitätsverlag. in-8°; VIII + 388 p.
MEYER Paul : Documents linguistiques du Midi de la France. P. 1909, Champion.
MEYER-LÜBKE W. : Romanisches Etymologisches Wörterbuch. 1935, Heidelberg, Carl Winters Universitätsbuchhandlung; in-8°; XXIII + 1204 p.
MISTRAL Frederi : Lou Tresor dóu Felibrige. 1879-1886. Reed. Aix, Edisud, 1979; 2 vol. in-8°; 47 + 1198/1165 p.
PELLEGRINI J. : Premier essai d'un dictionnaire Niçois Français Italien. Nissa; Impr. Robaudi Frères; 1894; XX + 703 p.
Von WARTBURG Walther : Französisches Etymologisches Wörterbuch. Basel, Zbinden Druck und Verlag AG.
Tübingen; J.C.B. Mohr; in-8°; despí 1948.