Mostrando entradas con la etiqueta Paris. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Paris. Mostrar todas las entradas

miércoles, 21 de octubre de 2026

Noël, Mei amic e mei fiel, laisat estar lo gazel:

XIe-XIIe siècle.

Noël, Mei amic e mei fiel, laisat estar lo gazel:

Noël.

Ms. de Paris., lat. 1139, fol. 48. - Paul Meyer, Anciennes poésies religieuses en langue d'oc, Paris 1860, p. 15-17. (Bibliothèque de l'École des Chartes, 21e année, Paris 1860, p. 493-95) (M.). 
Dans le rythme et la mélodie de l'hymne latine In hoc anni circulo. 
J'ai omis les strophes latines, qui alternent avec les provençales. 
- Grdr. § 10, p. 10.

Mei amic e mei fiel,
laisat estar lo gazel:
aprendet u so noel
Lais lo m dire chi non sab,
qu'eu lo l dirai ses nul gab:
mout m'en issit a bo chab
de virgine Maria.
So sabjat, re qu'es be ver,
no chal c'om s'en desesper,
Deus i ven, per nos, maner
in te, virgo Maria.
“Non perdrai virginitat,
tos temps aurai chastitat,
si cum es profetizat,
pois er virgo Maria.”
“Eu soi l'angels Gabriel,
aport vos salut fiel:
Deus descen desus deu cel
in te, virgo Maria.”
Cum la reina l'enten,
si l respon tan piamen:
“Aco sia au so talen
e virgine Maria.”
Cum la reina l'auvit,
si l'amet e si u jauvit.
“Aco sia au so chausit
in te, virgo Maria.”
“Tu es mesatjes al rei,
si cum tu o dit, o crei:
a lui me do e m'autrei,
ego, virgo Maria.
Ancela soi Damrideu;
si cum tu dit o cre eu:
maire serai Damrideu
e pois virgo Maria.”
L'angels es deu cel vengut
e la dompna l'a creut:
per tal n'esmes ereubut
de virgine Maria.
Eu vos ai dit mon talan,
e vos diia en avan
chasques vers nous ab nou jan
de virgine Maria.

domingo, 18 de octubre de 2026

Gaubert Amiels. Breu vers, per tal que mens y poing,

Gaubert Amiels.

Gaubert Amiels. Breu vers, per tal que mens y poing,



7225.

Gaubertz Amiels si fo de Gascoingna, paubres cavalliers e cortes e bons d'armas. E sap trobar; e non entendet mais en domna plus gentil de se; e fes los sieus vers plus mezuratz de hom que anc mais trobes.

7225, M.

Breu vers, per tal que mens y poing,
Fas, e que sia leu apres;
Qu'eu son trobaires, mas non ges
De cels rics que s fan auzir loing.
E s'anava mos cants tro lai
Don la razos ven à mi sai,
Ja no volria plus anes.

De trop ric' amor non ai soing,
Sol de mon paratge n'agues;
Que'l poders ni'l semblan non es
E mi, ni sui fatz, dieus el doing,
D'enquerre ric joi ni s'escai;
N'esdevenir que ben o sai,
Noi poiria quan bei poignes.

Mais dei donc amar é mon poing
Un bel auzelet qu'eu tengues,
Qu'eu no prengues; ni no somoing
Domna d'amar s'à far no fai.
Ja'l fol cabrier no semblarai
Qu'enques la reïna l'ames.

Las ricas cimas no caloing,
Lais las als domnadors cortes;
C'una conois que m'a conques,
Tal que de Paris troc' al Groing
Genser non es, ni miels no m vai
A nulla de fin pretz verai
Ab poder que la ten en pes.

Ad aquesta soplei e joing
Mas mans per referre merces,
Que la benanans' on m'a mes
Me va miels; e ges no m vergoing
Si trop rica domna non ai,
Que'l sen e la beutat l'estai
Tan aut que paucas li son pres.

De ma ricor, ni mens ni mai
Am; e conois que miels m'estai
Que si trop altament ames.

jueves, 14 de octubre de 2021

LO CANT DE RAMON. CANTO DE RAIMUNDO (Lulio, Lull).

CANTO DE RAIMUNDO.

Valencià que tinga dignitat i cultura jamai li diria catalana a sa llengua valenciana. Blanquerna de Ramón Llull, trad. al valencià. 1521

Los mismos desengaños que habían inspirado a Lulio en Roma el poema que tituló Desconsuelo, le dictaron las excelentes estrofas del Canto que nos ocupa, hacia el año 1299, mientras residía en la capital de la Francia. Es la más sentida de las composiciones cortas del poeta, y ella nos ofrece el retrato cabal de aquel privilegiadísimo ser. Después de recordar sus juveniles desvíos, la visión que tuvo de Jesús crucificado, su perseverancia en la virtud por divina merced, la fundación del colegio de Miramar que a sus instancias se había realizado, el amor de Dios que inflamaba su corazón, los esfuerzos que había hecho en demostración de la Trinidad Santísima, y de los misterios de nuestra santa religión, y el juicio final en que juzgará Dios a los buenos y a los malos, dice que ha inventado una nueva ciencia por medio de la cual puede el hombre encontrar la verdad y destruir el error, y que como inspirada por Dios ella convertirá a la fé de Cristo a los sarracenos, a los tártaros, a los judíos y a todos los que viven en las tinieblas de la falsedad; que tomada la cruz, y lleno de afecto a la Virgen, que es el amparo de los pecadores, le ha pedido ayuda y socorro, y su corazón se ha convertido en casa de amores, y sus ojos en fuentes de lágrimas; y que esto le hace estar entre el dolor y el gozo. Se duele de su vejez, menta su pobreza y el menosprecio en que se le tiene; de que no haya hombre nacido que le ayude; y de que no obstante de haber procurado la realización de grandes hechos, de haber investigado grandes cosas en el mundo, y de haber dado altos ejemplos de abnegación, apenas se le conozca y se le ame. Añade después que quiere morir surcando el piélago del amor, y que no hay hora en que no deplore el agravio que hacen a Dios aquellos señores que contribuyen a que el mundo permanezca en la oscuridad de la ignorancia. Después ruega a Dios que permita que con celo, convicción y sabiduría vayan misioneros a predicar la fé cristiana y que le liberte de la eterna condenación; y ofreciendo elevado ejemplo de humildad, se da por indigno de alabar y ensalzar a Dios, tanto tiene en su imaginación sus pasadas culpas.

La fluidez de los versos de esta hermosa composición y la corrección y pureza de su lenguaje por lo que mira a la forma, y el sentimiento que en ella domina por lo que respecta a su fondo, hacen del Canto de Raimundo la composición de más agradable lectura entre todas las de su autor.


LO CANT DE RAMON.


Son creat e esser m' es dat (soy creado y ser me es dado; jo som a Mallorca)

A servir Deu que fós honrat,

E son cahút en mant peccat;

En ira de Deu fuí pausat,

Jesus me vench crucificat,

Volch que Deu fós per mi amat.


Matí ané querre perdó

A Deu, e prís confessió

Ab dolor e contricció;

De caritat, oració,

Esperança, devoció,

Deus me feu conservació.


Lo monastir de Miramar

Fiu a frares menors donar,

Per sarrahins a preycar;

Enfre la vinya 'l fenollar,

Amor me pres fe 'm Deus amar,

Enfre suspirs e plòrs estar.


Deus Pare, Fill, Deus espirat,

De qui es Sancta Trinitat,

Tracte com fóssen demostrat,

Deus Fill del cèl es devellat,

De una Verge es estat nat,

Deu e hòme, Christ appellat.


Lo mon era en dampnació,

Morí per dar salvació

Jesus, per qui 'l mon creat fó;

Jesus pujá al cèl sobre el trò,

Venrá a jutjar lo mal e ‘l bò;

No valrán plors querre perdó.


Novell saber hay atrobat,

Pot n' hòm coneixer veritat,

E destruir la falsetat;

Sarrahins serán batetjat,

Tartres, jueus e mant errat,

Per lo saber que Deus m' ha dat.


Pres hay la crotz, tramet amors

A la Dòna de peccadors

Que d' élla m' apòrt gran soccors;

Mon còr está casa d' amors,

E mos uyls fontanyes de plors;

Entre gaug estaig e dolors.

Son hòm veyll, paubre, meynspreat;

No hay ajuda d' hòme nat,

E hay tròp gran fayt emperat;

Gran res hay del mon cercat,

Mant bòn eximpli hay donat;

Pauch son conegut e amat.

Vull morir en pelech d' amor;

Per esser gran no ‘n hay pahor

De mal príncep ne mal pastor;

Tots jorns consir la deshonor

Que fan a Deu li gran senyor,

Qui meten lo mon en error.

Prech Deus trameta misagés,

Devots, scients e vertadés,

A conexer que Deu home es,

La Verge hon Deus hòm se fés

E tots los sancts d' ella sotsmes,

Prech que en infern no sia mes.


Laus, honor al major Senyor,

Al qual tramet la mia amor,

Que d' él reeba resplandor;

No son digne de fer honor

A Deu, tan fòrt son peccador;

E son de libres trovador.


Hon que vage cuyt gran bé far,

E a la fí res no 'y puch fár,

Perque n' hay ira e pesar;

Ab contricció e plorar

Vull tant a Deu mercé clamar,

Que mos libres vulla exalçar.

Sanctetat, vida, sanitat,
Gaug me dó Deus e libertat,
E guardme de mal e peccat;
A Deu me son tot comenat;
Mal sperit ne hòm irát
No hagen en mí potestad.


Man Deus als cels e' ls elements

Plantas e totas res vivents,

Que no fassen mal ni turments;

Do ‘m Deus companyós conexents,

Devots, leyals, humils, tements,

A procurar sos honraments.