Mostrando entradas con la etiqueta rascada. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta rascada. Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de julio de 2024

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronánse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entressuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.


Original en castellá:

Capítulo IV.

Aventuras de Barbastro.

Llegó a la ciudad cerca de las once de la noche; y oyendo una rondalla fue para allá y se agregó a la turba. Pasada una calle se prepararon a cantar delante de una casa a una muchacha que por el nombre que repetían en las letras se llamaba Lorenza. Vio Pedro Saputo que uno de los de la ronda mientras los otros cantaban se acercó y encaramó a una reja no muy alta, hizo st! tres veces, y se entreabrió la ventana. Púsose a escuchar disimuladamente, y oyó que el mozo decía: - Mirad, Lorenza, que no lloréis, pues otra vez te juro que no ha sido más que un raspazo con algo de sangre. Ya se ve, ha puesto el pie en la maldita piedra que era como una bola redonda y ha dado con la cabeza en la pared de la iglesia. El Gafed y Resuello han ido con él, y a mí me han encargado que te lo dijese. Conque luego le tendrás aquí. No te acuestes. Adiós. Y se bajó. Fuese la ronda, y Pedro Saputo por divertirse y pasar el tiempo, que no sabía qué hacerse aquella noche, se ciñó un lienzo a la cabeza y volvió de ahí un rato a la reja, hizo la seña, abrieron la ventana, se encaramó y la moza al verle: ¡ay, Conched Mío!, dijo muy alborozada; ya pensaba que no te vería. ¿Conque no es cosa de cuidado? Y diciendo esto tomaba las manos y se las apretaba. Él le dijo: un poco me duele la cabeza, pero por verte... Es decir, que esta noche, dijo ella con sentimiento, ya no entrarás por el corral. - No, respondió él; y harto me pesa. - Paciencia, contestó ella dando un suspiro, y van cuatro noches. Cómo ha de ser; ya nos desquitaremos. Agora vete a casa, no te dañe el frío de la noche; toma este pastel de magras y este pastel de longaniza. Adiós, querido; vete, y mañana no salgas de casa. - No saldré, dijo él; adiós, alma mía. Y se bajó de la reja y se apartó con el viento, no fuese que la trampa llevase allí a Conched más pronto de lo que era menester y aconteciese una barbarie.

Y vínole bien el agasajo, porque más al caso le hacían las magras y la longaniza que los suspiros y las caricias de la moza; como que en todo el día no había comido más de un par de huevos que tomó en un molino; y comiendo y cenando a un tiempo se andaba de calle en calle. Vino al fin a parar al río, y dijo: todo me va bien. Ahora que tenía sed con este gustillo de las magras, que aunque tiernas y regaladas están un tantillo sabrosas, cata que me encuentro en el río. Pero no podía bajar al agua, y viendo un puente se metió por él y al otro lado un chorro perenne de agua. Esto es una fuente, dijo: y acercándose y bajando con mucho tiento unas gradas, porque no se veía más que una bolsa de avaro, llegó al chorro que oía y bebió muy a su sabor. Sentóse en una grada, dio cabo de las magras y se tomó con la longaniza; volvió a beber, se tornó a dormir y comiendo los últimos bocados se quedó dormido.

Antes del día y con el día, porque la gente de Barbastro es hacendosa, bullía por las calles y por encima y a espalda de la fuente, y Pedro Saputo no despertaba; hasta que llegó una muchacha por agua. Él, un poco sobresaltado, pero disimulando, le preguntó si conocía algún maestro sastre que le pudiera tomar para mancebo; y respondió la moza: - En nuestra casa ha de coser hoy el nuestro, que por eso he yo madrugado un poco más de lo ordinario. Si queréis venir, allí podréis hablalle. Aceptó Pedro Saputo y siguió a su graciosa guía.

Llegaron a la casa, que estaba en el barrio, y dicho al padre y a la madre lo que había pasado, y añadiendo Saputo lo que le pareció mentir, y satisfaciendo a las preguntas impertinentes, aunque sencillas que le hicieron, les mandó el sastre un recado diciendo que perdonasen, que por aquel día no podía ir, porque su mujer tenía flujo. - No importa, dijo él; yo cortaré y coseré los vestidos. Y cuanto antes mejor, señoras huéspedas mías; venga esa tela o paño o lo que sea, y sepa yo a quién he de tomar la medida. Lo que me falta son tijeras y las demás herramientas del oficio; pero las supliré con lo que haya en casa; porque en este mundo sólo hay dos cosas que no se pueden suplir, que son, el pan, y la buena mujer. Hizo después sentar a su lado a la muchacha para enseñarla, con que el padre se fue muy pagado y a la madre se le ablandaba el corazón de gusto. Y pasóse el día sin novedad que digna de contar sea, más de que él conoció que la muchacha se le aficionaba clara y determinadamente, y él sin saber por qué, gustaba también de tenerla cerca y mirarla; que aunque labradora, tenía mucha gracia en todo y hablaba y sentía con gran amabilidad. Pues fea, pudiéralo ser su madre, que ella no era sino muy linda, y una rosa del amor al abrir el capullo.

Anochecido casi o entre sol y candil, hora en que los tales jornaleros se suelen tomar un rato de asueto para vaciar la vejiga de lo que contiene y el vientre de flatos, díjoles que con su buena licencia se saldría un poco a la calle a orearse. Y se salió, pero con ánimo y propósito de no volver, porque no podía sosegar en la quietud del oficio que todavía le parecía poco disfraz, sobresaltándose todo el día cuando oía llamar, no fuesen los corchetes que iban a prenderle.

Dando vueltas por las calles un famoso entierro que se encaminaba a la catedral, y con la gente le siguió y se metió en la iglesia. Tocaron muchas sinfonías al muerto, que era una doncella de hasta dieciocho o veinte años de edad, hija de una casa principal, llena de dijes muy preciosos y un vestido de mucha riqueza, con un velo suelto galoneado de oro, y en la cabeza una diadema de valor muy subido según brillaban las piedras. Duraron bien hasta las diez las sinfonías y el canto, y luego cesaron y metieron la muerta en una capilla, la rodearon de luces y se fue todo el mundo, menos Pedro Saputo, que dijo entre sí: ¿Yo adónde he de ir? Aquí podré pasar la noche, y no hay cuidado que me busquen los frailes; mañana amanecerá Dios y veremos lo que conviene hacer. Y diciendo esto se acomodó en un arca o banco de otra capilla enfrente de la muerta, encomendó a Dios su cuerpo y alma, y se dispuso a dormir si el sueño no le hiciese novillos, pues le sentía venir aprisa.

Durmióse pronto con efecto, que tenía necesidad desde la noche pasada; pero sin duda el sueño era tan ligero como dura la tabla en que descansaba, pues oyó a deshora un rechino que le hizo levantar la cabeza. Era el ronquido de una puerta. Y luego vio entrar (porque la luz y resplandor de las hachas que ardían en honor de la difunta llenaba la iglesia) dos hombres y dirigirse a la capilla de la depositada. Llegan, y el uno de ellos, que era un mozo de unos veinticuatro a veintiséis años de edad, principia a despojarla de sus dijes y diadema, y al mismo tiempo le iba poniendo otros que él traía muy parecidos a aquéllos. De que infirió que los de la muerta eran finos y los que le ponían falsos y de sola vista. Concluyéronla de despojar, y dando el joven al otro un bolsillo le dijo: hasta aquí a partir, lo demás es sólo mío: ahí tienes los treinta escudos del pacto y vete a la sacristía. Fuese en efecto, y el mozo se llegó a la muerta y la abrazó y dio muchos besos, y parecía ir más allá, cuando Pedro Saputo no pudiéndolo sufrir, y escandalizado, tomó del altar de su capilla un candelero mediano de bronce y embistiéndole con toda su fuerza acertó al mozo en el hombro y en el pecho, de que cayó en el suelo dando un grito espantoso. Acudió el sacristán o ayudante, violo desmayado, se asusta, corre a por agua, se la echa al rostro, vuelve el mozo en sí, le levanta, y sin color y cerrando los ojos de horror y tan muerto como la difunta se lo llevaba el otro medio andando medio arrastrando; cuando tomando Pedro Saputo otro candelero y haciendo antes caracol con las manos y vuelto contra la madera del altar, dio un rugido tan bravo que pareció que caían las columnas de la iglesia atronándose toda y amenazando sus altas bóvedas; y luego disparando el candelero con todo su brío, dio al sacristán en la espalda y le hizo caer en tierra con el mozo que ya casi expiraba. Faltóle también a él el ánimo entonces, y parecía que los dos iban a quedar allí muertos de horror y susto. No hablaban empero; y después de esforzarse mucho rato y de sacar entre bascas y mortales congojas trasudores fríos una respiración agonizante, pudieron llegar a la puerta por donde entraron, y la cerraron, y se oyeron luego otras más interiores. Y todo sosegado y vuelto a quedar en un silencio majestuoso y solemne, se envolvió Pedro Saputo con los manteles del altar de su capilla, por si alguien le pudiese ver, fuese como fuese, y pasó a la de la depositada. Miróle al rostro, y parecía con su serenidad y apacibilidad que le daba las gracias de tan buen oficio y defensa como le debía. Y pisando con los pies alguna cosa, vio que eran las prendas que habían quitado a la muerta. Recogiólas todas, y poniéndolas con gran respeto en el pecho y componiendo muy bien el velo y el vestido, le puso en las manos un papelcito doblado que decía, escribiéndolo con lápiz que traía consigo:

«Esta noche entre las doce y la una dos hombres infames y descomulgados han cambiado los dijes y adornos de esta doncella y se llevaban los que traía puestos. Pasar querían a ultrajalla; mas otro muerto que invisiblemente la guardaba hala defendido del ultraje y profanación que iba a padecer, y recogido las prendas robadas. Si se quiere saber quiénes son los desalmados que tan gran maldad acometieron, véase quién de los sirvientes de esta iglesia está gravemente contuso de la espalda, y él es uno de ellos y sabe del otro.» Hecho esto y al retirarse vio una cosa blanca en el suelo, alzóla y se halló que era el bolsillo de los treinta escudos que el perdido del joven había dado al sacristán y se había éste dejado caer sin cuidar de recogerle. Míos son, dijo; porque aunque los haga vocear al pregonero, seguro es que no vendrá su dueño a pedillos. Y con esto se retiró a su capilla, volviendo los candeleros a su lugar, y se recostó en el arca.

Mas de la escena que había visto le comenzó a nacer en el ánimo tan grande horror, que se le levantaron los pelos de la cabeza, y se le iba la fuerza de los miembros y la vida del corazón. Al fin, pensado en la obra tan caritativa, y tan heroica y santa que había hecho se fue sosegando y aguardó el día.

Púsose luego a pensar en su estado, y después de verse mil veces en poder de los alguaciles de Huesca y de escapárseles otras tantas por casualidad, y a malas penas, todo en su imaginación, determinó hacer la más atrevida y graciosa travesura que hombre jamás ha imaginado, como se verá en el capítulo siguiente.

jueves, 4 de abril de 2024

Gratar - Agreviar, Agrieviar

Gratar, v., gratter, égratigner.

Romp son vestir, grata sa cara.

Ara las mans grata son vis clar.

V. de S. Honorat.

Déchire son vêtement, égratigne sa face.

Avec les mains égratigne son visage clair.

Fig. Non grate plus la gelosia, car qui plus la grata, ela plus art.

Liv. de Sydrac, fol. 36. 

Qu'il ne gratte plus la jalousie, car qui plus la gratte, plus elle brûle.

Loc. prov. Gratar me fai lai on no m pru. 

(chap. Rascá me fa allí aon no me pique.)

B. de Ventadour: Ab cor leial.

Gratter me fait là où ne me démange. 

Prov.

Tan grata la cabra tro pogna que mal jay. V. de S. Honorat.

Tant gratte la chèvre jusqu'à ce qu'elle fait en sorte qu'elle gît mal. 

CAT. ESP. (rascar) Gratar. IT. Grattare. 

(chap. Rascá, rascás: yo me rasco, rasques, rasque, rasquem o rascam, rasquéu o rascáu, rasquen; rascat, rascats, rascada, rascades; esgarrapá, esgarrañá.)

rascar, rascá; Gratar, gratter, égratigner. 

 

2. Gratuzar, v., gratter, arracher, détacher.

Part. pas. Lana d' anhels gratuzada de pels d' anhels.

Cartulaire de Montpellier, fol. 144. 

Laine d' agneaux arrachée de peaux d' agneaux.

3. Regratier, s. m., regrattier (Sous l'Ancien Régime, marchand qui vendait au détail légumes, fruits, épices et surtout le sel des greniers royaux.)

Nuls regratiers no... comprar oli.

Docum. de 1381. Ville de Bergerac.

Nuls regrattiers ne... acheter huile.

IT. Rigattiere. (chap. Regatejadó, comersián que veníe al detall. 

An este documén sels prohibix comprá oli.)

 

Graus, s. m., plainte, peine, tourment.

Merce vos clam d'aquel graus.

Marcabrus: Puois mos coratges. Var. 

Je vous crie merci de cette plainte.

(chap. Greuge : perjuissi; ix mes abán: Greug, Greuge.)

2. Grausa, s. f., plainte, murmure, peine.

De las grausas dels homes fo Aventura faita deuessa.

Neguna grausa non es tan grans a ta pessa. 

Trad. de Bède, fol. 5 et 7.

Des murmures des hommes Fortune fut faite déesse.

Nulle peine n'est si grande à ta pensée.

3. Grahusa, s. f., grabuge, débat, querelle, dispute.

N Anselmes d' Olbi avia grahusas de terras am lo comte Dalfi.

Trésor des Chartes de Turenne.

Le seigneur Anselme d'Olbi avait débats de terres avec le comte Dauphin.

4. Grausar, v., murmurer, se plaindre. 

A! quant chaitiva chausa es qu' om sia grevaz d' aquel de cui no s' auze grausar.

Neguna ves non es tan bona aventura que grausar no t'en poschas en qualque part. 

Trad. de Bède, fol. 6 et 7.

Ah! combien malheureuse chose c'est qu'on soit grevé par celui de qui on n'ose se plaindre.

Nulle fois n'est si bonne aventure que tu ne puisses t'en plaindre en quelque partie.

 

Gravier, s. m., gravier, sable. 

A la fontana del vergier,

On l' erb' era vertz, josta 'l gravier.

Marcabrus: A la fontana. 

A la fontaine du verger, où l'herbe était verte, près le gravier.

L'aigua si part sus el gravier. V. de S. Honorat. 

L'eau se sépare sur le gravier.

Tost mostra al fol l' estrada, 

Quan lo gravier es voiatz.

Marcabrus: Dirai vos. 

Montre tôt au fou le chemin, quand le gravier est déblayé.

2. Graviera, s. f., sable, grève.

Tres codols qu' om troba en la graviera.

(chap. Tres coduls o codols que hom trobe (se troben) a la gravera; códul o códol : pedra; barrócul, bolo.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 38. 

Trois cailloux qu'on trouve sur la grève.

3. Grava, s. f., grève, sable.

Cel que cercha l'aur, tant lava 

Lo lot e trastorna la grava 

Tro que trueba.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Celui qui cherche l'or, tant lave la fange et retourne le sable jusqu'à ce qu'il trouve.

Qui us donava

V sols, e puois en gitava

Autres V por en la grava,

X sols auria perdutz.

T. de Hugues et de Reculaire: Cometr' us vuelh. 

Qui vous donnait cinq sous, et puis en jetait hors cinq autres sur la grève, dix sous aurait perdus.

(chap. Grava, graves; gravilla, gravilles; gravera, graveres, com Áridos Curto y (absorbida) Áridos Fabre y Abás (cap de bolo) a Valderrobres.)

Togo, Áridos Curto, natros tamé parlem chapurriau

4. Gravel, s. m., gravier, sable.

Totz jauzions, de mon rossi

Dessendey jos sobr' el gravel.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Tout joyeux, de mon roussin je descendis à bas sur le gravier.

ANC. FR. Cil ont en gravele semé. Roman de la Violette, p. 15.

(chap. Aquells han sembrat a la grava.)

5. Engravar, v., engraver.

Part. pas. Quar en terra son engravat. Brev. d'amor, fol. 52.

Car en terre sont engravés.

6. Desgravar, v., nettoyer, dégraveler, débarrasser du gravier. 

Desgravar los molis.

(chap. Desgravá los molins; traure la grava.)

Tit. de 1356. DOAT, t. XCIII, fol. 210. 

Dégraveler les moulins. 

IT. Sgravare. (chap. Desgravá: desgravo, desgraves, desgrave, desgravem o desgravam, desgravéu o desgraváu, desgraven; desgravat, desgravats, desgravada, desgravades. Tamé se pot referí als impostos, des + gravá.)

 

Grazil, s. m., grésillement, cri du grillon, de la raine. 

Om d'auzel ni rana non au

Chan ni grazil.

Marcabrus: Lo vers comens.

On n'entend d'oiseau ni de raine chant ni grésillement.

(chap. Lo cric-cric del grill, grills; lo croá de la rana (granota), ranes : grobi grobi)

2. Grazillar, v., grésiller, pétiller, craquer.

Espera piegz en apres

Que selh que crema e 'n grazilla.

Bernard de Venzenac: Lanquan cor. 

Espère par après pire que celui qui brûle et en pétille.

(chap. Petá, cruixí; per ejemple cuan algo o algú se creme.)

Lo foc

Grec, adj., lat. Graecus, grec.

Subst. Una grega que 'll fon donada per moiller. V. de P. Vidal.

(chap. Una grega que li va sé donada per mullé, dona, esposa. Per a empeltá se fa aná la pega grega.
Es normal que tamé digam griega, griegues, griego, griegos, en ves de grec, grecs, grega, gregues o greques.)

Une grecque qui lui fut donnée pour femme.

- Nom de peuple.

A obs los Grex Roma volia tradar. Poëme sur Boèce. 

Au profit des Grecs Rome voulait livrer.

- Nom d'un vent. (chap. Gregal.)

Levan, grec e transmontana. Brev. d'amor, fol. 41. 

(chap. Lleván, gregal y tramontana. Com veéu, tramontana es lo mateix que transmontana. Se entén lo significat.)

Levant, grec et tramontane.

CAT. Greg. ESP. Greco (griego). PORT. Grego. IT. Greco. (chap. Grec o greg, grecs o gregs, griego, griegos; grega, griega, gregues, griegues.)

Greg, Greco, griego, Grego, Grec, grecs, gregs, griego, griegos, grega, griega, gregues, griegues

2. Grieu, adj., grec.

Subst. Filha d'emperador, del grieu manen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 20. 

Fille d'empereur, du grec possédant (puissant). 

ANC. FR. Qant Griu orent Troie conquise. Roman de Brut, t. I, p. 1.

ESP. Griego.

3. Grezesc, Grezeis, Grezes, adj., grec, grégeois. 

Desoz avia escript un pei (Π) grezesc. Poëme sur Boèce.

(chap. Deball habíe escrit una pi grega.)

Dessous il y avait écrit un pe (Π) grec.

Fuec grezesc acendre.

(chap. Ensendre foc grec.)

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Feu grégeois allumer. 

Fis jois ses flama gresesca.

Rambaud d'Orange: Car douz. 

Fine joie sans flamme grégeoise.

- Subst. Nom de peuple.

Entr' els Latis e 'ls Grezeis.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad. 

Entre les Latins et les Grecs.

Per. Ongria, en terra de Grezes.

E. Cairel: Qui saubes. 

Par Hongrie, en la terre des Grecs. 

ANC. CAT. Greguesc.

4. Grifo, adj., grec. 

Subst. En lati et en grifo. Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

En latin et en grec.

- Nom de peuple.

No m' avion re forfag li grifo. 

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Ne m'avaient rien forfait les Grecs.

Ieu l' enten mens qu' els grifos. 

T. du Marquis et de Giraud: De so don. 

Je l'entends moins que les Grecs.

5. Gressime, s. m., grécisme, figure de rhétorique.

Gressimes pauza aquesta figura. Leys d'amors, fol. 137. 

Le grécisme pose cette figure.

 

Grecz, Grecs, s. m., lat. grex, troupe, troupeau.

Ni en grecz de bestias. Lo Dispreczi (Despreczi) del mont. 

Ni en troupeaux de bêtes.

La pratiqua e uzança del seignor sobre lo grecs. Doctrine des Vaudois.

(chap. La práctica y usansa del siñó sobre la grey; los gregaris.)

La pratique et usance du seigneur sur le troupeau.

ANC. ESP. PORT. Grege. IT. Gregge.

2. Grey, s. m., troupeau.

En ovelhas et autres greys copioza. 

Aquel qui es del grey defensor. 

En greys, ensems vivo. 

Eluc. de las propr., fol. 179, 234 et 244.

En brebis et autres troupeaux abondante.

Celui qui est le défenseur du troupeau.

Vivent ensemble, en troupeaux.

ESP. Grey. PORT. Grei. (chap. Grey; ramat o rabera de bestiá, com los de la Ascuma en lo pastoret Quimet Monclús.)

3. Greuga, s. f., troupe.

Quan forsa lo greuga d' omes armatz, 

Adonc es orgolhos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 53. 

Quand le presse troupe d'hommes armés, alors il est fier. 

IT. Greggia.

4. Greugansa, s. f., réunion, assemblée.

La greugansa del orde. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 29.

La réunion de l'ordre.

5. Agregacio, Agreguacio, s. f., agrégation, amas, assemblement, réunion.

En las nivols no s fa aytal agregacio de vapors. 

Eluc. de las propr., fol. 138. 

Dans les nuées ne se fait tel amas de vapeurs.

Agreguacio de humiditat. Trad. d'Albucasis, fol. 15.

Amas d'humidité. 

CAT. Agregació. ESP. Agregación. PORT. Aggregação. IT. Aggregazione.

(chap. Agregassió, agregassions.)

6. Agregatiu, adj., agrégatif, qui a la faculté de réunir, de rassembler. Negreza es de lum agregativa. Eluc. de las propr., fol. 38. 

La noirceur est agrégative de la lumière.

(chap. Agregatiu, agregatius, agregativa, agregatives.)

7. Agreguar, v., lat. aggregare, agréger, assembler, réunir, amasser.

La manieyra de la sutura es que tu agregues la solucio de continuitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

La manière de la suture c'est que tu réunisses la solution de continuité.

Part. pas. Aquesta humiditat es agreguada entre la codena e l' os.

(chap. Esta humitat está agregada (ajuntada, afegida) entre la cona y l'os.) 

Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Cette humidité est amassée entre la couenne et l'os. 

CAT. ESP. Agregar. PORT. Aggregar. IT. Aggregare. (chap. agregá: agrego, agregues, agregue, agreguem o agregam, agreguéu o agregáu, agreguen; agregat, agregats, agregada, agregades.)

8. Congregatio, s. f., lat. congregatio, congrégation, assemblée, réunion. La congregatios del coven on devem tuh estar.

(chap. La congregassió del convén aon debem tots está; tota la grey s'  ajunte; assamblea, reunió.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 7. 

La congrégation du couvent où nous devons tous être.

Totas congregacios de pobles. Eluc. de las propr., fol. 2. 

Toutes assemblées de peuples.

En la qual congregatio d'avesques. Cat. dels apost. de Roma, fol. 35. 

En laquelle réunion d'évêques.

Sias compains de la congregacio dels paubres. Trad. de Bède, fol. 66.

(chap. Sigues compañ de la congregassió dels pobres.)

Sois compagnon de la congrégation des pauvres. 

CAT. Congregació. ESP. Congregación. PORT. Congregação. 

IT. Congregazione. (chap. Congregassió, congregassions; v. congregá.)

9. Congregatiu, adj., lat. congregativus, congrégatif, collectif. 

Congregativas coma: Essems, etc. Leys d'amors, fol. 100. 

Collectives comme: Ensemble, etc.

(chap. Congregatiu, congregatius, congregativa, congregatives; colectiu, colectius, colectiva, colectives. Essems, ensemble : jun, juns, ajuntat, ajuntats, ensamblat, ensamblats.)

10. Congregar, Congriar, Congruar, v., lat. congregare, rassembler, réunir, entasser, amasser, attrouper.

Fig. La vapors levada...

Pestilencia nos congria.

Brev. d'amor, fol. 42.

La vapeur élevée... nous entasse pestilence. 

Dont se va congruar dis lo dit castel ung mal de expremesos.

Chronique des Albigeois, col. 58.

Dont va s'amasser dans ledit château un mal d'oppression.

Congria s' el cor.

Nat de Mons: Sitot non. 

S' amasse au coeur. 

Part. pas. Lo poble congregat al son de las trompas.

(chap. Lo poble congregat al so de les trompes, trompetes.)

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 34. 

Le peuple rassemblé au son des trompes. 

Segreguats e congreguats. Trad. d'Albucasis, fol. 16.

(chap. Segregats y congregats; reunits, ajuntats.)

Séparés et réunis. 

CAT. ESP. PORT. Congregar. IT. Congregare. (chap. Congregá: congrego, congregues, congregue, congreguem o congregam, congreguéu o congregáu, congreguen; congregat, congregats, congregada, congregades.)

11. Disgregacio, s. f., disgrégation, dispersion, séparation.

Per digregacio (disgregacio) de lutz.

L' esperit visiu pren disgregatio et diffuzio.

Eluc. de las propr., fol. 140 et 268. 

Par disgrégation de lumière. 

L'esprit visuel prend disgrégation et diffusion. 

CAT. Disgregació. ESP. Disgregación. PORT. Digregação. 

IT. Disgregazione. (chap. Disgregassió, disgregassions.)

12. Disgregatiu, adj., disgrégatif, propre à disgréger.

Del esperit viziu disgregativas. Eluc. de las propr., fol. 37. 

Disgrégatives de l'esprit visuel. 

ESP. PORT. IT. Disgregativo. (chap. Disgregatiu, disgregatius, disgregativa, disgregatives.)

13. Disgregar, v., lat. disgregare, disgréger, diviser, séparer.

Rachtz visuals disgregar. Eluc. de las propr., fol. 38. 

Disgréger les rayons visuels.

Part. prés. Clartat trop resplendent... l' esperit viziu disgregant.

Eluc. de las propr., fol. 82. 

Clarté trop resplendissante... disgrégeant l'esprit visuel.

CAT. ESP. Disgregar. IT. Disgregare. (chap. Disgregá: disgrego, disgregues, disgregue, disgreguem o disgregam, disgreguéu o disgregáu, disgreguen; disgregat, disgregats, disgregada, disgregades.)

14. Segreguar, v., lat. segregare, séparer, diviser, distinguer.

Part. pas. Segreguats e congreguats. Trad. d'Albucasis, fol. 16.

Séparés et réunis.

CAT. ESP. PORT. Segregar. IT. Segregare. (chap. Segregá: segrego, segregues, segregue, segreguem o segregam, segreguéu o segregáu, segreguen; segregat, segregats, segregada, segregades.)

 

Greda, s. f., lat. creta, craie.

Terra o greda. Eluc. de las propr., fol. 267. 

Terre ou craie.

CAT. ESP. PORT. Greda. IT. Creta. (chap. Argila de un coló blang y blavós.)

 

Greu, Grieu, adj., lat. gravis, grief, pénible, difficile, dur. 

Dels legums, deu hom laissar aquels que sunt greu e pesant.

Trad. de Bède, fol. 52.

Des légumes, on doit laisser ceux qui sont durs et pesants.

Mas sola vos, qu' etz grieus a convertir. 

B. de Ventadour: Quan la fuelha. 

Excepté vous seule, qui êtes difficile à convertir. 

La plus greus artz que sia. Liv. de Sydrac, fol. 41.

Le plus difficile art qui soit. 

Chant on plus trac grieu martire. 

P. Raimond de Toulouse: Atressi com la candela.

Je chante où plus je traîne pénible martyre. 

Comp. En donan sentencia, grevior pena pauzar.

Cartulaire de Montpellier, fol. 50.

En donnant sentence, plus dure peine infliger. 

Loc. Car greu es, si ben amatz, 

Que ja cuidetz pro ben faire.

Cadenet: S'ieu pogues.

Car il est difficile, si vous aimez bien, que vous croyiez jamais assez bien faire.

Crestiantatz greu sera que non caia.

(chap. Sirá difíssil que la cristiandat no caigue.)

Lanfranc Cigala: Quan vei far. 

Il sera difficile que chrétienté ne déchoie. 

Adverb. Greu a hom gran ben ses dolor. 

T. de P. d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amics.

Difficilement a-t-on grand bien sans peine.

Quar qui mal demanda 'l sieu, 

Greu conquerra l' autrui fieu.

B. d'Allamanon: Pueis chanzon. 

Car qui mal demande le sien, difficilement conquerra le fief d'autrui.

Adv. comp. Ses la qual a greu pot hom far bon dictat.

Leys d'amors, fol. 63. 

Sans laquelle difficilement on peut faire bonne composition. 

ANC. FR. Les unes sunt en gref turment. Marie de France, t. II, p. 418.

Trop griés maus m'en convient sentir. Roman de la Rose, v. 4163.

K'altre en fera encor de nos grief pénitance. Roman de Rou, v. 3112.

ANC. CAT. Greu. CAT. MOD. (N. E. Ja ja, grave en catalán moderno de antes de 1900) ESP. PORT. IT. Grave. (chap. Grave, graves; difíssil, pesat.)

2. Greument, Greumen, Grieumen, adv., grièvement, difficilement, péniblement.

Mantas vetz n' ai pueys plorat greumen. 

Raimond de Miraval: D'amor son. 

Maintes fois j'en ai depuis grièvement pleuré. 

Cum plus m' enliama 

Grieumen.

Peyrols: Quora qu'amors.

Comme il m'enlace plus péniblement. 

ANC. FR. Ne finèrent de doluser,

De grefment pleindre é de plurer. 

Marie de France, t. II, p. 45". 

ANC. CAT. Greument. ESP. (gravemente) PORT. IT. Gravamente.

(chap. Gravemen; difissilmen, pesadamen.)

3. Grevozamen, adv., péniblement, rudement, fortement. 

Ni tan grevozamen ni tan duramen. Leys d'amors, fol. 137.

Ni si péniblement ni si durement.

4. Greug, Greuge, s. m., grief, vexation, dommage, préjudice. 

En prejudici e en greug.

(chap. En perjuissi y en greuge.)

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88.

En préjudice et en dommage.

Far alcuna extorsion ni greuge.

Chronique des Albigeois, col. 82 et 83. 

Faire aucune extorsion ni dommage. 

De mals curials que fan grans greuges a la paura gen.

V. et Vert., fol. 15.

De méchants officiers de la cour qui font grandes vexations à la pauvre gent.

ANC. CAT. Greuge. (chap. Greuge, greuges; estes paraules ixen a les leys, fueros d'Aragó.) 

5. Greugetat, s. f., gravité.

Fig. Sabis home atempra l' alegreza de son front per la greugetat de sas mors. Trad. de Bède, fol. 69.

Homme sage tempère l' allégresse de son front par la gravité de ses moeurs. (chap. gravedat, gravedats; com al pun siguién:)

6. Gravitat, s. f., lat. gravitatem, gravité, pesanteur.

Gravitat lo porta en jus talment, que no ha repaus entro ve al centre.

Eluc. de las propr., fol. 281.

Gravité le porte en bas tellement, qu'il n'a repos jusqu'à ce qu'il vient au centre. 

Fig. Si accideys, aprop sanacio, gravitat en... membre.

Trad. d'Albucasis, fol. 68.

S'il survient, après guérison, pesanteur dans... le membre.

- Difficulté.

Per gravitat de ausir. Trad. d'Albucasis, fol. 15.

(chap. Per gravedat, dificultat de escoltá; ausir : oír.)

Par difficulté d'entendre.

CAT. Gravedat. ESP. Gravedad. PORT. Gravidade. IT. Gravità, gravitate, gravitade.

7. Greveza, Grevessa, s. f., pesanteur, gravité.

Gravitat o grevessa. Eluc. de las propr., fol. 281.

Gravité ou pesanteur.

- Difficulté.

Escuzar per greveza. Brev. d'amor, fol. 104.

Excuser par difficulté. 

ANC. ESP. PORT. Graveza. IT. Gravezza.

8. Grevor, s. f., peine, dommage.

Om qu'a grevor 

Desira mais de salut.

Giraud de Borneil: Las cum ave. 

Homme qui a peine désire plus de salut.

9. Grevansa, s. f., peine, difficulté.

A cui platz dreitz e tortz peza, 

Soven a grevansa.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Celui à qui droit plaît et tort pèse, a souvent peine.

ANC. FR. Mès, biau sire, que vous avance 

De lui faire anui ne grevance? 

Roman de la Rose, v. 3284.

Et si luy rendray la grevance, 

Le mal, le dueil et le soussy

Où il m'a mis jusqu'à oultrance.

Charles d'Orléans, p. 130. 

Que seulement ne nous porte grévance. Clément Marot, t. 1, p. 312.

Au domage et à la grevance 

Du royaume et de la couronne.

G. Guiart, t. I, p. 44.

ANC. CAT. Grevansa. IT. Gravenza. 

10. Grevament, Greviament, s. m., peine, dommage.

No 'l pot sufrir ses grevament de se. Trad. de Bède, fol. 9. 

Ne le peut souffrir sans dommage pour soi. 

Per razo de lor dureza, de leu no prendo greviament.

Eluc. de las propr., fol. 43.

En raison de leur dureté, ne prennent pas facilement dommage.

CAT. ESP. Gravamen. IT. Gravamento. (chap. En chapurriau, gravamen es un impost; porte lo acento a la segona a, sense tilde.)

11. Greviatiu, adj., oppressif. 

Del estomach greviativas. Eluc. de las propr., fol. 75.

Oppressives de l'estomac.

12. Grevar, Gravar, Greviar, v., lat. gravare, accabler, tourmenter, peiner, grever, aggraver.

N Uc de San Cir, be m deu grevar 

Que us veia.

T. du Comte de Rhodez et de H. de S. Cyr: N Uc de. 

Seigneur Hugues de Saint-Cyr, bien me doit peiner que je vous voie.

Ades sent greviar ma dolor.

Hugues de Pena: Cora que m. 

Incessamment je sens aggraver ma douleur. 

Lo greviava la malautia. V. de S. Honorat. 

La maladie l'accablait.

Part. pas. Atressi cum malautes grevatz.

B. Zorgi: Aissi col. 

Tout ainsi comme malade accablé. 

Si tenen per gravat. Tit. de 1360. DOAT, t. XLIV, fol. 122. 

Se tenant pour grevé. 

Greviada e non poderoza de pagar. V. et Vert., fol. 14.

Grevée et non capable de payer. 

ANC. FR. En somme, des choses qui nous adviennent contre nostre volonté, les unes nous griefvent et nous offensent par nature. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 448. 

Disant que faussement et mauvaisement il l'avoit grévée et blasmée, et qu'il s'en repentoit, et crioit mercy. Arrêts d'amour, p. 821.

Tant peu son faix et sa charge nous griefve.

Clément Marot, t. 1, p. 302. 

Aidoit les petis... ne fuissent grevet des grans. Chronique de Cambray.

CAT. ESP. PORT. Gravar. IT. Gravare. (chap. Gravá: gravo, graves, grave, gravem o gravam, gravéu o graváu, graven; gravat, gravats, gravada, gravades. Grabá en b ve de graphia, grafía, escriure, dibuixá, etc.)

13. Agreviamen, s. m., aggravation, dommage. 

En prejudici et agreviamen.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 87. 

En préjudice et aggravation. 

CAT. Agravament. ESP. Agraviamiento. IT. Aggravamento. (chap. Agravamén, greuge.)

14. Agreviatiu, adj., aggravatif, qui est propre à aggraver. Accidentalment agreviativa. Eluc. de las propr., fol. 24.

Accidentellement aggravative.

(chap. Agravatiu, agravatius, agravativa, agravatives.)

15. Agreviar, Agrieviar, v., lat. aggravare, aggraver, accabler.

Lo dous cossir del belh cors benestan 

Agrevia mout mas dolors e mos mals. 

Cadenet: Ab leyal. 

La douce pensée du beau corps bienséant aggrave moult mes douleurs et mes maux.

Aquells que agrievion e dissipon e devoron las pauras gens.

Circumstancias que agrievion los peccatz.

(chap. Sircunstansies que agraven los pecats.)

V. et Vert., fol. 90 et 69. 

Ceux qui accablent et ruinent et dévorent les pauvres gens.

Circonstances qui aggravent les péchés.

Ad Abraham agreviava aquela vida. Abrégé de l'A. et du N.-T., fol. 4.

A Abraham pesait cette vie.

ANC. FR. Dunc agreva Deus sa main sur cels de Azote.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 7.

E le fu griois à gieter 

Por ceaus dedens plus agrever. Roman du Renart, t. IV, p. 163.

Meins m' engrejast or à maltrere.

2e trad. du Chastoiement, conte 27, p. 183.

Le prist une enfermetez; mais avant que il agreigast plus, se fist porter en la cité de Tours.

(chap. literal: Lo va pendre una enfermedat; pero abans de que se agravare mes, se va fé portá a la siudat de Tours.)

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 224.

CAT. ESP. Agravar. PORT. Aggravar. IT. Aggravare. (chap. Agravá, agravás: yo me agravo, agraves, agrave, agravem o agravam, agravéu o agraváu, agraven; agravat, agravats, agravada, agravades.)