Mostrando entradas con la etiqueta jardí. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta jardí. Mostrar todas las entradas

viernes, 6 de febrero de 2026

Adios. Tomás Aguiló Forteza.

ADIOS! (Tomás Aguiló Forteza.)


Tomás Aguiló Forteza; Adios; ¡Cóm se mostían y cauen, Esfullades baix dels brots,


¡Cóm se mostían y cauen,

Esfullades baix dels brots,

Les flors qu'eran l'alegría

D'aquest jardí tan hermós!

Floretes blanques y blaves,

Floretes de cent colors,

Ramells no faré de voltros

Ni vendré ja a regarvos:

Adios, floretes, adios!


De lluny s'en venen les ones,

De lluny les du la maror,

Y cap n'arriba a la platja

Que totduna no s'en torn.


ADIÓS!

¡Cómo se marchitan y caen, deshojadas bajo del tronco, las flores que eran la alegría de este jardín tan bello! Florecillas blancas y azules, florecillas de cien colores, ramos no haré de vosotras, ni vendré ya a regaros. Adiós, florecillas, adiós!

De lejos vienen las olas, de lejos las lleva el temporal; ninguna hay que no se vuelva en el momento de tocar en la playa. ¿Es que buscan


¿Es que cerquen altre terra?

¿O 's qu'es perden dins els fons?

Si sabeu, mare, d'hont venen,

¿Ahont van ho sabeu vos?

Ay! ones, adios, adios!


Ja s'en van les oronelles,

Que de prest vendrán els tords,

Y aquests dias tan alegres

Serán dias de tristor!

Els penyals de neu blanquetjan,

El mestral despulla els tronchs,

Y a n'el cor també 'l despullan,

També 'l gèlan les fredors.

Adios, alegría, adios!

Aquells qui tasten la vida

Li troban un gust tan dols!

Y quant menos ho esperan

¡Qu'es d'amarch el derrer glop!

Si d'entre les mans mos fujen

Les esperançes del mon,

¿Per qué el cor d'un ple qui 'l mata

N'está sempre desitjos?

Adios, esperança, adios!

¿Per qué hi ha flors que matzinan

Quant tenen tan bon olor?

¿Per qué en lo blau de les ones

El blau del cel se confon?

¿Per qué tot crestall s'entela?


otras tierras, o es que se pierden en el fondo? Si sabéis, madre, de dónde vienen, ¿sabéis quizás a dónde van? Ay! adiós, olas, adiós!

Ya se van las golondrinas, asaz presto llegarán los tordos, y esos días tan alegres serán días de amargura! La nieve blanquea las cimas, el huracán despoja los troncos, y también al corazón despojan, también le hielan los rigores del otoño. Adiós, alegría, adiós!

Es dulce el sabor de la vida para aquellos que liban su copa, y cuando menos lo esperan, ¡cuán amargo es su último sorbo! Si de entre las manos huyen las esperanzas del mundo, ¿Por qué de un placer que le mata está siempre ansioso el corazón? Adiós, esperanza, adiós!,

¿Por qué hay flores de suavísimo olor que envenenan? ¿Por qué se parece tanto el azul de las olas al azul del cielo? ¿Por qué todo cristal se empaña?


¿Per qué tot mirall se romp?

¿Per qué han de venir les ditxes

Si venen per deixarmos?

Adios, ditxa meua, adios!

Del seu cavall que s'allunya

El trapitx qu'es ja de sórd!

Y encara derrera els àrbres

Axeca un nigul de pols.

El nigul s'escampa al ayre,

El trapitx es perd del tot;

Ja may mes sobre la terra

Tornarém a veuremós.

Adios, pera sempre, adios!

Sentiu, mare? sentiu, mare?

Aquests aglapits, qué son?

El meu còs tot s'escarrufa;

Ay, mare, quín tremoló!

¿Será ver axó que diuen,

Qu'el cá del nostre pastor,

Cada pich qu'el fosser passa,

Se pòsa a lladrar furiós?

Adios, vida meua, adios!

Allá demunt la muntanya

S'axeca una vermelló;

Si 's el sol que ja 's vol pondre,

¿Cóm axí 's pòn tan dejorn?

Els niguls vermells s'apagan:

¡Quín nigul s'en vé tan fosch!

¿Por qué se rompe todo espejo? ¿Por qué han de venir las dichas, si vienen para dejarnos? Adiós, dicha mía, adiós!

Cuán sordas llegan ya las pisadas de su caballo que se aleja! y todavía tras de los árboles levanta una nube de polvo. El polvo se esparrama por los aires, y piérdese del todo el rumor de su carrera: ya no le veré más en este mundo. Adiós, dicha mía, adiós!

Oís, madre? oís, madre? ese ruido ¿qué significa? Se estremece todo mi cuerpo. Ay! qué susto, madre! ¿Será verdad lo que dicen? ¿será verdad que el perro de nuestro pastor, lanza furiosos ladridos cada vez que pasa el sepulturero? Adiós, vida mía, adiós!

Por encima de la montana resplandece una luz roja: si es el sol que va a ponerse,
¿por qué se pone tan temprano? Las nubes arreboladas se apagan; ¡cuán negra es la que se acerca! Tan oscuro está el cielo como a la media noche. Adiós, luz del cielo, adiós!


Tot el cel es ja tan negre

Com si mitja nit ja fos!

Adios, llum del cel, adios!

Ay, mare, es meus ulls s'aclucan!

Ay, mare, preniume el pols;

¿No 's un ángel d'ales negres

Aquest qu'are m' besa el front?

Vetx una paloma blanca,

Darrera hi vola un falcó;

Y s'en pujan, y s'en pujan,

Ja no vetx a cap dels dos.

Adios, mare meua, adios!

____

Ay, madre, mis ojos se cierran! Tomadme el pulso, madre; ¿no es un ángel de alas negras el que ahora me besa en la frente? Veo una paloma blanca, y tras de ella volando un halcón; y suben, y suben, y suben; a ninguno de los dos veo ya.
Adiós, madre mía, adiós.

___



Nat en Palma de Mallorca, en l'any 1812, de D. Tomás Aguiló Cortés, també distingit poeta mallorquí, ja en sa jovenesa se dexá conduir per una extraordinaria afició a les Belles lletresy a aquesta es deu sens dupte que fós el qui iniciás en Mallorca la moderna poesia castellana, contribuint a formar ab son exemple la distingida córt de poetas qu' avuy l'honra. En l'any 1840, juntament ab D. Joseph Maria Quadrado y D. Antoni Móntis, publica la revista anomenada La Palma, primer periódich literari que ha vist la llum en aquesta illa; y en lo de 1844 fou un dels principals redactors de La Fé, revista mensual relligiosapolítica y literaria que es vá publicar per espay d'algun temps també en la capital de las Balears.

Entre les obres que 'n llengua nacional té publicades en Tomás Aguiló, son las principals: Rimas varias, colecció de poesies, en tres volums in 8.°, estampats en lo establiment tipografich de D. Felip Guasp; La agonia del Redentor, poema relligiós, un petit volum in 16; Á la sombra del ciprés, cuentos y fantasías, un altre volum in 4.°; y la are derrerament impresa que té per titol Escenas episódicas y es aplech de quadros de la passió de Jesucrist, totes eixes obres estampades en lo mateix establiment.

En aquests ultims anys ha sigut un dels mes constants y eloquents redactors de la Unidad católica, periódich que defensava la unidad relligiosa en nostra patria. En diferents revistes y calendáris poden llegirse moltes de ses poesies escrites en la materna llengua, y ja en 1852 en publicá un tomét titolat Poesies fantásticas en mallorquí, qu'es tal vegada la flor millor de sa corona de poeta. En los Jochs florals de Barcelona del any 1865 fou adjudicat lo primer accéssit de l'englantina d'òr a sa poesia El 25 d'octubre, y en los de 1867 guanyá la viola d'or y argent per la qui s'anomena Constança d'Aragó.

Regí aquest poeta per espay de tres anys la cátedra de Historia del Institut de Tarragona, y viu en el dia en Palma entregat a ses ocupacions literaries.

___

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA QUINTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA QUINTA.

Doña Dianora li demane a micer Ansaldo un jardí de giné tan majo com al mach; micer Ansaldo, comprometénse en un nigromante, lay done; lo home li consedix que faigue lo que vullgue micer Ansaldo, que, escoltada la generosidat del home, la libere de la promesa y lo nigromante, sense voldre res de lo seu, libere de la seua a micer Ansaldo.

Per tots los de la alegre compañía habíe sigut ya micer Gentile pujat al sel en sumes alabanses cuan lo rey li va maná a Emilia que continuare; ella, desenvoltamen, aixina va escomensá:

Blanes siñores, dingú dirá en raó que micer Gentile no va obrá en magnifissensia; pero di que no se pugue en mes potsé no demostro que se pot mes: lo que penso contátos en una noveleta meua.
Al Friuli, puesto alt, fret, pero mol adornat de majes montañes, mols rius y clares fons, ña una siudat que se diu Udine (Údine), a la que va viure una hermosa y noble Siñora de nom doña Dianora, casada en un gran home ric de nom Gilberto, mol amable y de bona índole; y va mereixe esta Siñora per lo seu valor sé mol volguda per un noble y gran baró que teníe per nom micer Ansaldo Gradense, home de alta condissió y en les armes y en la cortessía conegut a tot arreu. Este, volénla mol y fen tot lo que podíe pera sé volgut per nella, y assobín solissitánla en embaixades, en vano se esforsabe. Y sénli ya a la Siñora cansinesles solissituts del caballé, y veén que, encara que li negare tot lo que ell demanáe, ell no dixabe de insistí, va pensá que podríe tráuressel de damún demanánli algo extrañ y al seu juissi impossible; y a una dona que an ella acudíe moltes vegades de part dell, li va di un día aixó:

- Bona dona, tú me has afirmat moltes vegades que micer Ansaldo me vol sobre totes les coses y maravillosos dons me has oferit de part seua; regalos que vull que se quedo perque per naixó no hay de vóldrel. Si puguera está segura de que me vol tan com diéu, sense falta me entregaría an ell y faría lo que ell vullguere; y per naixó, si puguere assegurám de aixó en algo que li vach a demaná, estaría disposada a lo que me manare. Va di la bona dona: - ¿Qué es, Siñora, lo que voléu que faigue?

Va contestá la Siñora: - Lo que dessicho es aixó: vull tindre, al próxim mes de chiné, prop de esta siudat, un jardí ple de herbes verdes, flos y ábres frondosos, com si fore mach; aixó, si no u fa, que no envío ni a tú ni a dingú mes a parlám, si mes me solissite, tal com hasta ara u hay tingut amagat al meu home y als meus paréns, me queixaré an ells y ben pronte mel trauré de damún.

Lo caballé, escoltada la petissió de boca de la correvesydili, y la promesa de la seua Siñora, encara que li pareixíe algo mol difíssil, casi impossible de fé, y veén que per naixó li habíe demanat la dama alló, pera que abandonare tota esperansa, se va proposá, sin embargo, intentá fé tot lo que puguere, y per moltes parts del món va aná buscán a vore si trobabe algú que li donare ajuda o consell; y ne va trobá un que li va di, que si li pagabe be, li prometíe féu en arts nigromántiques. Micer Ansaldo, consertánu per una grandíssima cantidat de perres, va esperá lo tems que li habíe dit la Siñora. Vingut lo giné, en grans gelades, escarches y gebrades, neu, canalobres, broma y tot lo que correspón al crúo hivern, lo valerós home a un hermossíssim prat prop de la siudat en les seus arts va fé apareixe, lo primé matí de giné, segóns los que u van vore testimoniaben, un dels mes hermosos jardíns que may va vore dingú, en herbes verdes, ábres frondosos y fruites de totes les classes. Cuan micer Ansaldo, contentíssim, va vore alló, fen cullí alguna fruita de les mes majes que ñabíen y arrencán flos de les mes vistoses, de amagatóns u va fé portá a la seua Siñora, y la va invitá a vore lo jardí per nella demanat pera que per puguere vore cuán la volíe y enrecordássen de la promesa que li habíe fet y sellat en juramén, y lealmen procurare después cumplíla. La Siñora, vistes les flos y les fruites, y habén sentit parlá a mols del maravellós jardí, va escomensá a arrepentís de la seua promesa; pero en tot lo seu arrepentimén, dessichosa de vore coses extrañes, en moltes atres dames de la siudat va aná a vore lo jardí, y no sense maravella alabánlo mol, mes triste que cap atra dona va torná a casa, pensán en alló a lo que estabe obligada. Y va sé tan gran lo doló que, no podén agamál a dins, va eixí fora, y lo seu home sen va acatá; y va voldre que li contare quína ere la raó. La Siñora, per vergoña, u habíe callat mol tems, pero, al remat, obligada, lay va contá tot.
Gilberto, sentín alló se va enfadá mol; después, considerán la bona intensió de la Siñora, foragitán la ira, en mes discressió, va di: - Dianora, no es cosa prudén ni honesta escoltá embaixades de cap classe, ni negossiá en cap condissió la castidat en dingú. Les paraules ressibides per al cor escoltades per los oíts tenen mes forsa de la que mols pensen, y casi tot los es possible als que se volen. Mal vas fé, pos, primé escoltánlo y después fén un trate; pero com conec la puresa de la teua intensió, pera liberat del llas de la promesa feta, te consediré lo que no li consediría a dingú mes, portánme an aixó tamé la temó al nigromante, al que micer Ansaldo, si lo burlares, podríe demanáli algo roín per a natros. Vull que acudíxques an ell y, si pots, te les ingenios en fé que, conserván la teua honestidat, sigues liberada de esta promesa; pero si no puguere sé, per esta vegada, consedíxli lo cos, pero no l´ánim. La dona, sentín al seu home, plorabe y negabe que tal grassia vullguere dell. Gilberto va voldre, per mol que la seua dona se negare, que fore aixina, per lo que, arribat lo día siguién, al eixí la aurora, sense adornás o arreglás massa, en dos dels seus criats dabán y en una camarera zaguera, sen va aná la Siñora a casa de micer Ansaldo. Este, al sentí que la seua Siñora habíe vingut a vórel, se va alegrá mol, y eixecánse y fen cridá al nigromante, li va di:

- Vull que veigues lo que me ha fet conseguí lo teu art. Y eixín a trobála, en reverensia la va ressibí honestamen, y a una hermosa cámara en un gran foc van entrá tots; y fénla assentá, li va di: - Siñora, tos rogo, si lo llarg amor que tos hay tingut mereix algún galardón, que no tos molesto dím la verdadera raó que an esta hora tan matinera tos ha fet vindre y en tanta compañía. La Siñora, vergoñosa y casi en llágrimes als ulls, va contestá: - Siñó, ni amor que tos tinga ni la paraula donada me porten aquí, sino la orden del meu home, que, tenín mes respecte a les faenes del vostre amor que a la seua honra y la meua, me ha fet acudí aquí, y perque ell mu mane estic disposada per esta vegada a fé lo que vullgáu. Micer Ansaldo, si primé se habíe extrañat, sentín a la Siñora mol mes se va maravellá, y conmogut per la generosidat de Gilberto, la seua fogosidat se va torná compassió, va escomensá a cambiá, y va di: - Siñora, no vullgue Deu, ya que aixina es com vos diéu, que siga yo qui taco lo vostre honor, del que té compassió lo meu amor; y per naixó, lo está aquí vos, sirá com si estiguere aquí man germana, y, cuan vullgáu, libremen podréu anáton, en la condissió de que al vostre home, per tanta cortessía com ha sigut la seua, li donéu les grassies que cregáu conveniéns, tenínme a mí sempre daquiabán com amic y servidó.

La Siñora, sentín estes paraules, mes contenta que may, va contestá: - res podíe fém creure, tenín en considerassió les vostres costums, que datra cosa se haguere de seguí de la meua vinguda mes que lo que vech que feu; per lo que tos estaré sempre obligada. Y despedínse, honrosamen acompañada va torná en Gilberto y li va contá lo que li habíe passat; de aixó se va seguí una mol estreta y leal amistat entre los dos.
Lo nigromante, al que micer Ansaldo ya volíe donáli la prometuda recompensa, vista la generosidat de Gilberto en micer Ansaldo y la de micer Ansaldo en la Siñora, va di:

- Después de habé vist a Gilberto sé liberal en la seua honra y a vos en lo vostre amor, tamé yo hay de sé liberal en la meua recompensa; y per naixó, sabén que tos correspón a vos, vull que sigue vostra.

Lo caballé se va avergoñí y va intentá tan com va pugué félay agarrá, sansera o en part; pero después de cansás en vano, habén lo nigromante fet desapareixe lo jardí después del tersé día y volén anássen, li va doná llisensia y lo va despedí; y apagat al cor lo fogós amor, per la dona se va quedá ensés lo afecte.

viernes, 17 de enero de 2020

QUINTA JORNADA

QUINTA JORNADA

Escomense la quinta jornada del decamerón, aon gobernán Fiameta, se raóne sobre algo felís que an algún amán, después de dus o desventurats acsidéns, li va passá.
Estabe ya lo lleván tot blang y lo sol escampabe los seus rayos sobre tot lo nostre hemisferi, cuan Fiameta, insitada per les dolses cansóns de les joves que a primera hora del día cantaben alegremen per entre los abrets y brosquill, se va eixecá y va fé cridá a tots los demés; y van baixá poquet a poquet cap als cams, crusán lo ample pla, entre les herbes cubertes de rosada, hasta que lo sol se va alsá una mica, y van aná passeján, parlán de tot una mica. Pero al notá que ya los rayos de Lorenzo calentaben, cap a la seua habitassió van dirigí les passes; y allí, en mols bons vins y en dolsaines van passá lo rato, y tamé van passechá pel chardí hasta la hora de diná. Están totes les coses aparellades per lo discretíssim senescal, después de cantá alguna estampida y baladeta, segóns li va víndre be a la reina, se van ficá a minchá; y una vegada acabat lo diná, sense olvidá la establida costum de ballá, acompaçades dels instruméns algunes cansóns y danses van seguí. Después, hasta passada la michdiada, la reina los va doná llissénsia a tots; algúns de ells sen van aná a fé la michdiá y datres se van quedá voltán per lo jardí. Pero tots, un poc passada nona, allí, com va volé la reina, segóns la costum se van reuní a la vora de la fon; y habénse assentat la reina pro tribunali, mirán cap a Pánfilo, sonrién, an ell li va maná que escomensare les felises noveles; enseguida ne va tíndre una preparada, que diu aixina.