Viaje por la frontera de palabras

http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/comarcas/viaje-frontera-palabras_309491.html

El interior de la provincia de Castellón esconde sorpresas lingüísticas como los dialectos y localismos de los municipios de la frontera del valenciano y el castellano.

Llegan las vacaciones y una buena opción es el turismo lingüístico. Esto es, visitar zonas con dialectos o hablas peculiares y conversar con los lugareños. La frontera entre el valenciano y el castellano a lo largo de la provincia ofrece casos muy interesantes. Y también hermosos paisajes, para quien no le contente la lingüística. 

En el sur de la provincia la frontera idiomática discurre a tan solo 20 kilómetros del mar. En la villa de Chóvar, por ejemplo, se habla un castellano con confusión de la ese y la zeta y un cierto deje aragonés. 

Rafael Manzana, jubilado del lugar que pronuncia su apellido mansana, explica que "a las almendras les badamos la piel". Pero esta tarea se hace más pesada si los almendros se encuentran en lo alto de una rocha, que es como se conoce a las cuestas en la Sierra de Espadán.

Estos localismos no se dan solo en zonas rurales. Los habitantes de la Vall d´Uixó llaman coltxo al botijo de beber y antemós a una persona de corto entendimiento. Ya en el corazón de Espadán, Algimia de Almonacid genera palabras de origen incomprensible como litero, que significa tanto sol como calor. "Mira que está cascando un litero que bada las piedras", dice Pepe Calvo, natural de la localidad, al referirse a un día bochornoso. "Los de Alcudia nos dicen que al sol lo llamemos litero, pero lo cierto es que ellos hablan un chapurriau que no hay quien los entienda", explica. Y es que muchos lugareños denominan chapurriau a estas hablas limítrofes.

Desde Azuébar, César Ortín señala que "es raro ver personas hablando valenciano en el pueblo, pero lo comprendemos gracias a Canal 9". Lo cierto es que pocos habitantes de la zona se lanzan a hablarlo. Uno de ellos es Calvo, quien cuando es preguntado en valenciano contesta "poquet a poquet el parlaré". A este intento de hablar la lengua de Joanot Martorell suelen llamarlo churro. Un término que según Calvo no es despectivo, ya que sus orígenes "se remontan a los tiempos de la Reconquista, cuando los señores de la zona juraban lealtad a Jaime I. Cada uno de ellos decía jo jure, pero llegó el turno del señor de esta parte y soltó yo churro". 

esbadocat, esbadocada

esbadocat, esbadocada,

esbadocá lo verbo , esbadoco, esbadoques, esbadoque, esbadoquem, esbadoqueu o esbadocau, esbadoquen

per ejemple, una caña esbadocada es aquella que se ha chafat per la punta y fa un soroll com la onomatopeya clof, clof, badada, de bada. Mes uberta del que toque.

http://dilc.org/esbadocar/

Arrencar els badocs bords (d’una planta).

Los badocs a Beseit son les flós de carbassera, se poden minjá com los crespells, rebossats y fregits, después regats en mel.

Lo camí cap a l'assut se diu los cañerets, els canyerets, s'ha quedat escañerets

http://elrefranyer.com/ref/estar-esbadocat

https://ca.m.wiktionary.org/wiki/esbadocar no está creada la entrada

https://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=esbadocar

http://www.diccionari.cat/cgi-bin/AppDLC3.exe?APP=CERCADLC&GECART=esbadocar

http://aplicacions.llengua.gencat.cat/llc/AppJava/index.html?action=Principal&method=cerca_generica&tipusCerca=cerca.queSignifica&input_cercar=esbadocar

Luis Cañas, vi, Rioja

Lluïs Canyes en català

bada

Bada

grieta

Per una bada que ña a la roca, ix l'aigua

BADA f. 
|| 1. Acte de vigilar o mirar amb atenció per descobrir qualque cosa llunyana o fosca. Mentres que en ius mirar tenia bada, Febrer Inf. xviii. Son tenguts de ffer guayta tota vegada que per lo dit senyor seran requests o demanats, Item son tenguts de ffer bada tota vegada que per lo dit senyor seran requests o demanats,doc. segle XV (arx. parr. de Clariana).
|| 2. ant. Persona que vigila des d'un lloc elevat per descobrir enemics o altra cosa llunyana. Hi pren la bada del castell CXXX solidos, doc. a. 1315 (Col. Bof. xii, 225). Hun dicmenge mati la bada començà a repicar e dix que gent d'armes venie, doc. a. 1413 (Col. Bof. xxxv, 123). Trametrà als lochs acostumats les bades guaytes e scoltes, doc. a. 1469 (Butll. C. Exc. iii, 31).
|| 3. Home rústic que queda aturat d'admiració per qualsevol cosa; cast. paleto, pazguato (Amengual Dicc.).
|| 4. Escletxa, obertura estreta produïda per separació natural o violenta de les parts d'una cosa (Massalcoreig, Pena-roja, Tortosa, Morella); cast. quiebra. «Per una bada que n'hi ha a la roca, ix l'aigua» (Morella). D'una gran soca en la bada, Almarche Goigs 154.
    Fon.: báðɛ (Massalcoreig); báða (Tortosa, Maestr.).
    Etim.: postverbal de badar.

2. BADA ant.
Casta de peix. Per preu de dos roves e mija de tonyina de sorra e dos roves e mija de bada, doc. d'un pescador, a. 1463 (Arx. Gral. R. Val.).

3. BADA 
Llin. existent a Barcelona, Argentona, Mataró, Villalba, etc.
    Etim.: probablement de bada, art. 1, || 2.

4. BADA 
De bada: V. bades,

BADÀ, -ANA m. i f. 
Babau, que bada i s'admira per coses insignificants (Escrig-Ll. Dicc.); cast. abobado.

BADES 
De bades (ant. en bades). adv. || 1. En va, sense profit; cast. en balde. Els fayen despendre lo lur en bades, Jaume I, Cròn. 288. Doncs en bades seria creada fe en home, Llull Cont. 288, 24. Com axí havien fet venir aquí lo rey d'Aragó de bades,Desclot Cròn., c. 142. E yo't dich que ells no ho han dit de bades, Metge Somni iii.Vana y de bades es tal usança, Spill 9830. (Per a més documentació, V. debades, que és la grafia normal actualment). || 2. De franc, sense pagar (Tortosa, val., alg.); cast. de balde. Per fe veura achexas vedutas de bada,rondalla algueresa (Arch. Glott. It. ix, 307). || 3. a) Deixar de bades algú: deixar-lo boca oberta, sense res del que esperava (Men.); cast. dejar plantado.—b) Quedar de bades: quedar atxul·lat, sense res del que un esperava (Men.); cast. quedar chasqueado.
    Fon.: i Etim.: V. debades.

BADÉS 
|| 1. topon. Llogaret del terme municipal de Bellver.
|| 2. Llin. existent a Barc., Palafrugell i Torroella de M.
    Etim.: del pre-romà Biterris, que surt en l'Acte Cons. Seu U. (segle IX) i que Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 4, identifica amb Baeterris, nom primitiu de la ciutat francesa de Béziers.

BADES 
De bades (ant. en bades). adv. || 1. En va, sense profit; cast. en balde. Els fayen despendre lo lur en bades, Jaume I, Cròn. 288. Doncs en bades seria creada fe en home, Llull Cont. 288, 24. Com axí havien fet venir aquí lo rey d'Aragó de bades,Desclot Cròn., c. 142. E yo't dich que ells no ho han dit de bades, Metge Somni iii.Vana y de bades es tal usança, Spill 9830. (Per a més documentació, V. debades, que és la grafia normal actualment). || 2. De franc, sense pagar (Tortosa, val., alg.); cast. de balde. Per fe veura achexas vedutas de bada,rondalla algueresa (Arch. Glott. It. ix, 307). || 3. a) Deixar de bades algú: deixar-lo boca oberta, sense res del que esperava (Men.); cast. dejar plantado.—b) Quedar de bades: quedar atxul·lat, sense res del que un esperava (Men.); cast. quedar chasqueado.
    Fon.: i Etim.: V. debades.

BADÉS 
|| 1. topon. Llogaret del terme municipal de Bellver.
|| 2. Llin. existent a Barc., Palafrugell i Torroella de M.
    Etim.: del pre-romà Biterris, que surt en l'Acte Cons. Seu U. (segle IX) i que Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 4, identifica amb Baeterris, nom primitiu de la ciutat francesa de Béziers.

DEBADES adv. 
|| 1. Inútilment; cast. en balde, en vano. «He cridat debades, perquè no m'han sentit» (Cat., Bal.). «En Es Llombards n'hi ha tres | qui d'esser guapes pretenen, | emperò debades tenen | es vespres es quinqué encès» (cançó pop. Mall.). Si per amor de vós murien, no seria maravella si eren ardits, mas murir per vanitats e debades, assò és, Sènyer, la maravella, Llull Cont. 112, 24. E pus altre seggle no fos, aquest seggle fóra debades, Llull Cont. 176, 10. Si lo Senyor no tenia la mà en esta fahena, debades o en va seria vostre treballar, Villena Vita Chr., c. 1. Debades te treballes, que per molt que tu faces, vuy no'm escaparàs,Alegre Transf. 36.
|| 2. (en el dialecte valencià) De franc, gratuïtament; cast. de balde, gratis. «Hem volgut entrar al teatre debades» (Cast., Val., Al.). Les safanòries que anaven | casi debades, ja van | a dos dinerets la lliura, Ros Rom. 94. El convenencier... o pereós,... tot ho vol, però debaes, sense incomodar-se per nengú ni agrair res de lo que li fan, Martí G., Tip. mod. i, 214.
    Refr.—a) «Qui de Déu fuig, debades corre» (Mall., Men.).—b) «Debades, no pega el frare barretades»: vol dir que ningú fa les coses per no-res (Val.).
    Fon.: dəβáðəs (or., bal.); deβáðes (occ.); deβáes (val.).
    Etim.: de l'àrab bātil, mat. sign. || 1.