Mostrando entradas con la etiqueta vigilies. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta vigilies. Mostrar todas las entradas

viernes, 28 de agosto de 2026

Velhar, Vellar, Veillar, Velha, Veliable, Vigilia, Esvelhar, Esveillar, Desvelhar - Vell, Velut, Villozitat

Velhar, Vellar, Veillar, v., lat. vigilare, veiller, ne pas dormir.
La nueit non posc dormir,
E 'l jorn m' aven a veillar. 
P. Bremon Ricas novas: Mei oill.
La nuit je ne puis dormir, et le jour il m'advient de veiller.
Amors, per cui planh e sospir e velh.
Rambaud de Vaqueiras: Era m requier.
Amour, par qui je gémis et soupire et veille.
Loc. A lei que m fai vellar durmen.
Folquet de Marseille: Ben an mort.
A elle qui me fait veiller en dormant.
CAT. Vetllar. ESP. PORT. Velar. IT. Vigliare. (chap. Velá - als morts -, no dormí, está despert.) 

Jorge V, Inglaterra; Velhar, Vellar, Veillar, v., lat. vigilare, veiller, ne pas dormir.

2. Velha, s. f., lat. vigilia, veille.
Ab gran trebalha et ab velha. V. de sainte Énimie, fol. 1.
Avec grand tourment et avec veille.
CAT. Veilla. ESP. PORT. Vela. (chap. Vela, veles; velada, velades.)

3. Veliable, adj., vigilant.
Qui servis ades a Deu sia tota ora veliables.
Morgues sia veliables en sen, que no sia ordeiaz de vanas cogitatios.
Trad. de Bède, fol. 52 et 61.
Qui sert incessamment Dieu soit à toute heure vigilant.
Que le moine soit vigilant en esprit, de sorte qu'il ne soit pas souillé de vaines pensées.
ANC. FR. Et d'un sommeil profond
Toutes fois réveillable allége le mal d'elle.
Ronsard, t. II, p. 906.
(chap. Vigilán, que está despert, que no dorm, vigilans, vigilanta, vigilantes.)

4. Vigilia, s. f., lat. vigilia, vigile, veille.
La vigilia de Pendecosta. V. de S. Honorat.
(chap. La vigilia de Pentecostés.)
La vigile de Pentecôte.
Per vigilias e per dejuns e per oratios. V. et Vert., fol. 95.
(chap. Per vigilies y per dijús y per orassions.)
Par veilles et par jeûnes et par prières.
CAT. ESP. PORT. IT. Vigilia. (chap. Vigilia, vigilies.)

5. Esvelhar, Esveillar, v., lat. evigilare, éveiller, réveiller.
Quan m' esvelh, cug morir desiran.
Arnaud de Marueil: Aissi cum sel.
Quand je m'éveille, je crois mourir désirant.
Ab tant Joachim s' esveillet. Trad. d'un Évang. apocr.
En même temps Joachim se réveilla.
Part. pas. fig. Aytals personas son ben soven esvelhadas a las fazendas del segle. V. et Vert., fol. 12.
De telles personnes sont bien souvent éveillées aux affaires du monde.
IT. Svegliare.

6. Desvelhar, Desveillar, Desveyllar, v., réveiller, éveiller.
Quan lo pros Horionz si desveyllet al dia. V. de S. Honorat.
Quand le preux Horion s'éveilla au jour.
Part. pas. Cant Constantin si fon desvelhat. Hist. de la Bible en prov., fol. 81.
Quand Constantin se fut réveillé.
CAT. Desvetllar. ESP. PORT. Desvelar. (chap. Desvelá, desvelás : despertá, despertás.)

7. Revelh, s. m., réveil, éveil.
Greu prendra mais revelh.
Marcabrus: Lo vers comensa.
Difficilement prendra désormais réveil.

8. Revelhar, Revellar, Reveillar, v., réveiller, éveiller.
Mas tu, ns revelha.
Pierre de Corbiac: Domna dels.
Mais toi, réveille-nous.
Dirai vos de G. cum se revelha. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 79.
Je vous dirai de Gérard comment il se réveille.
La nueg, quan mi soi adurmitz,
Revelh de joi totz esbaitz.
B. de Ventadour: Pel dols chant.
La nuit, quand je me suis endormi, je me réveille tout ébahi de joie.
Fig. Per solatz revelhar,
Quar es trop endormitz.
Giraud de Borneil: Per solatz.
Pour éveiller soulas, car il est trop endormi.
IT. Risvegliare.

9. Pervigil, adj., lat. pervigil, vigilant, qui veille toujours.
Que guardes am pervigil diligencia... que no caia re de la medecina.
Trad. d'Albucasis, fol. 5.
Que tu observes avec vigilante attention... que rien ne tombe de la médecine.

10. Perveliable, adj., très vigilant.
Perveliables el temps de sa salmodia. Trad. de Bède, fol. 62.
(chap. Mol vigilán al tems de sa salmodia.)
Très vigilant au temps de sa psalmodie.

11. Sobredesvelhar, v., sur-éveiller, être longtemps éveillé, rester longuement éveillé.
Subst. Cel que per sobredejunar
Son cors per sobredesvelhar, 
O autra manieira, trebalha.
Brev. d'amor, fol. 67.
Celui qui par l'extrêmement jeûner ou par le rester longuement éveillé, ou d'autre manière, tourmente sou corps.
(chap. Sobredesvelá, sobredesvelás : no dormí gens : dormí massa poc : vigilá massa : está massa tems despert. Aixó es perillós, te pots quedá com Manuel Riu Fillat.)

Manel Riu Fillat, no passarás fret si escomenses la "lluita" armada.

Vell, s. m., lat. vellus, toison.
De Jason,
Com anet lo vell conquerir.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
De Jason, comme il alla la toison conquérir.
CAT. Velló. ESP. Vellón (vellocino). PORT. IT. Vello. (chap. Velló, vellons; pell, pells.)

La chiqueta María teníe un corderet

2. Velut, adj., lat. villosus, velu, garni de poils.
Raubetz dels motonetz velutz.
(chap. Vau robá uns corderets velluts : peluts : llanuts.)
Torcafols: Cominal en.
Vous dérobâtes des petits moutons velus.
- Fourré.
La cogola sia en yvern veluda. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 27.
(chap. La cogulla sigue al ivern velluda : peluda : forrada.)
Que le capuce soit en hiver fourré.
CAT. Vellut. ESP. Velludo. PORT. Veludo. IT. Veluto (Velluto). (chap. Vellut, velluts, velluda, velludes; tersiopelo; pelut, peluts, peluda, peludes; llanut, llanuts, llanuda, llanudes; forrat de pel, forrats, forrada, forrades.)

vellut, velluto, terciopelo de seda

3. Villozitat, s. f., villosité, qualité de ce qui est velu.
Carns... trop grassas... mollifico la villozitat del estomach.
Eluc. de las propr., fol. 233.
Chairs... trop grasses... amollissent la villosité de l'estomac.
(chap. Vellosidat del estómec, vellosidats intestinals.)

De Génova provenían también los artesanos que introdujeron en Valencia la producción del terciopelo de seda (vellut , en valenciano y velluto en italiano) y que formaron los gremios de los velluters.

viernes, 8 de enero de 2021

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

Se eixeque una abadesa pitán y a fosques pera trobá a una monja seua, delatada an ella, al llit en lo seu amán, y están un mossen en ella, creén que se ficabe al cap la toca, se va ficá los cansonsillos del retó; veénlos la acusada, y fénlay observá, va sé absolta de la acusassió y va tindre libertat pera está en lo seu amán.

En cuan va callá Filomena, después de habé sigut alabat per tots lo bon juissi de la Siñora pera tráures de damún an aquells als que no volíe; y, per lo contrari, no amor sino tontería habíe sigut jusgada per tots la ossada presunsió dels amáns, cuan la reina li va di a Elisa: - Elisa, seguix.

Ella, en seguida, va escomensá:

Caríssimes siñores, discretamen va sabé doña Francesca, com se ha contat, librás de lo que la molestabe; pero una jove monja, en la ajuda de la fortuna, se va librá, en les paraules oportunes, de un amenassadó perill. Y com sabéu, ne són mols los que, sén uns sabocs, mestres se fan dels demés y los emprenen. An estos, tal com podréu compendre per la meua historia, la fortuna algunes vegades mereixcudamen los escarmente; y alló li va passá a una abadesa de la que tos parlaré.

Hau de sabé, pos, que a Lombardía va ñabé un monasteri famossíssim per la seua santidat y religió al que, entre atres monjes que allí ñabíen, estabe una jove de sang noble y de maravillosa hermossura dotada, de nom Isabetta. Habén acudit un día a la reixa pera parlá en un parén seu, de un pincho jove que en ell estabe se va enamorá; y este, veénla majíssima, habén entés lo seu dessich en los ulls, se va inflamá per nella, y no sense gran tristesa dels dos, este amor durán mol tems van mantindre sense cap fruit. Al final, están los dos atentos an alló, va vore lo jove una vía pera pugué acudí aon la monja mol amagadamen; en lo que, alegránse ella, no una vegada, sino moltes, en gran plaé dels dos, la va visitá. Pero continuán aixina, va passá que ell, una nit, va sé vist per una de les siñores de allá a dins (sense que ni ell ni ella sen acataren) aná a vore a Isabetta y torná; lo que a les atres va comunicá. Y primé van pendre la dessisió de acusála a la abadesa, que doña Usimbalda teníe per nom, bona y santa Siñora segóns la seua opinió y de consevol que la coneguere; después van pensá, pera que no puguere negáu, en fé que la abadesa la enchampare en lo jove in fraganti, y, aixina, callán, se repartigueren entre elles les vigilies y les guardies secretamen pera enchampála.
Y, no cuidánse Isabetta de aixó ni sabén res, va passá que lo va fé vindre una nit; lo que inmediatamen van sabé les que estaben a la expectativa. Elles, cuan los va pareixe oportú, están ya la nit avansada, se van separá en dos grupets, unes se van ficá en guardia a la porta de la selda de Isabetta y les atres sen van aná corrén cap a la alcoba de la abadesa, y donán cops a la porta de esta, que ya contestabe, van di:

- ¡Sús!, Siñora, eixécos depressa, que ham trobat a Isabetta en un jove a la selda.
Estabe aquella nit la abadesa acompañada de un mossen, y, al sentíles, en temó de que les monjes tocán a la porta la obrigueren, apressuradamen se va ficá de peu y lo milló que va pugué se va vestí a fosques, y creén pendre unes toques que se porten al cap y que se diuen «lo salterio», va agarrá los cansonsillos del mossen, y tanta va sé la pressa que, sense donássen cuenta, en ves del salterio sels va ficá al cap y va eixí, y rápidamen se va tancá la porta detrás della, dién:

- ¿Aón está eixa maleída de Deu?

Y en les demés, que tan exitades y atentes estaben per trobá a Isabetta en pecat que de lo que portabe al cap la abadesa no sen van acatá, van arribá a la porta de la selda de esta y, ajudada per les atres, la van obrí; y entrán a dins, al llit van trobá als dos amáns abrassats, que, del susto, no sabén qué fé, se van está quietos. La jove va sé en seguida agarrada per les atres monjes y, per orden de la abadesa, portada a capítul. Lo jove se habíe quedat y, vestínse, esperabe a vore en qué parabe la cosa, en la intensió de vengás de les que puguere arreplegá si a la seua jove li faigueren algún mal, y emportássela en ell. La abadesa, assentánse al capítul, en presensia de totes les monjes, que sol miraben a la culpable, va escomensá a díli les mes grans injuries que may a una dona van sé dites, perque la santidat, la honestidat y la bona fama del monasteri en les seues brutes y vituperables acsións, si se sapiguere afora, tot u contaminaríe; y después de los insults afegíe gravíssimes amenasses. La jove, vergoñosa y tímida per la culpa, no sabíe qué contestá, y callán, fée a les demés sentí compassió della. Y multiplicán la abadesa les seues histories, va eixecá la mirada la jove monja y va vore lo que la abadesa portabe al cap y les sintes que de aquí y allá li penjaben; per lo que, donánsen cuenta de lo que ere, tranquilisada del tot, va di:
- Siñora, aixina tos ajudo Deu, lliguéutos be la cofia y después me diréu lo que vullgáu. La abadesa, que no la enteníe, va di:

- ¿Quína cofia, mala dona? ¿tens la cara de fét la grassiosa? ¿te pareix que has fet algo en lo que vaiguen be les bromes?

Entonses la jove, un atra vegada, va di:

- Siñora, tos rogo que tos lliguéu la cofia; después diguéume lo que vullgáu.
En lo que moltes de les monjes van eixecá la mirada cap al cap de la abadesa, y ella tamé portánse an ell les mans, se van doná cuenta de per qué Isabetta díe alló; en lo que la abadesa, donánsen cuenta de la seua mateixa falta y veén que totes la veen y no podén amagá los cansonsillos, va cambiá de sermón, y va seguí parlán de una manera mol diferenta, y va arribá a la conclusió de que ere impossible deféndres de los estímuls de la carn; y per naixó calladamen, com se habíe fet hasta aquell día, va di que cada una se divertiguere tan com puguere. Y ficán en libertat a la jove, sen va entorná a gitás en lo seu mossen, y Isabetta en lo seu amán, al que moltes vegades después, a pesá de aquelles que li teníen enveja, lo va fé vindre allí; les demés que no teníen amán, lo milló que van pugué van probá fortuna.

//

Notissia relassionada:

calzoncillos, cansonsillos, cap, cabeza