PRIMERA JORNADA. NOVELA QUINTA

La marquesa de Monferrato, a una invitassió a minjá gallines, en unes discretes paraules refrene lo lloco amor del rey de Fransa.

La história contada per Dioneo va ferí primé la vergoña y lo cor de les dames que la escoltaben y va doná de alló siñal lo rubor que va apareixe als seus rostros, se van ficá roiges com una ruella; pero después, miránse les unes a les atres, podén apenes aguantá la rissa, la van escoltá sonrién. Y arribat lo final, después de habél renegat pero en dolses paraules, diénli que históries paregudes no se teníen que contá dabán de les dones, la Reina, girada cap a Fiameta (que a la vora d´ell estabe assentada a la herba), li va maná que continuare lo orden de narrassións, y ella en alegre rostro, miránla, va escomensá:

Me contente que haigám demostrat en les históries quina es la forsa de les respostes agudes y rápides. Me ha vingut al ánimo, hermoses Siñores, mostrátos, en la história que me toque contá, cóm una noble dona va sabé en paraules y obres guardás del amor de un home de mol alta cuna y evitá atres coses.

Monferrato

Habíe lo marqués de Monferrato, home postín, abanderat (gonfalonero)de la Iglesia, passat a ultramar en una expedissió general feta per los cristianos a má armada; y parlánse del seu valor a la corte de Felipe lo Tort, que se preparabe per a aná desde Fransa an aquella mateixa expedissió, va sé dit per un caballé que no ñabíe daball de les estrelles datra parella pareguda a la del marqués y la seua dona: destacabe en totes les virtuts lo marqués entre los caballés, y la dona destacabe entre les demés, ere hermossíssima y valenta.

Estes paraules van entrá de tal modo al ánimo del rey de Fransa que, sense habéla vist may, va escomensá a amála en ardó, y se va proposá no fes a la mar, en la expedissió a la que anabe, sino a Génova per a que, anán per terra, puguere tindre un motiu raonable per a aná a vore a la marquesa, pensán que, no están lo marqués, podríe passá que tinguere efecte lo seu dessich. Y segóns u habíe pensat va maná que se faiguere; per lo que, envián dabán a tots los hómens, ell y uns poquets de homes nobles, se van ficá en camí, y arrimánse a la terra del marqués, va maná di a la Siñora en antissipassió de un día que al matí siguién lo esperare a diná.

La Siñora, sabia y cautelosa, va contestá alegremen que aquell ere un favor superió a consevol atre y que siríe benvingut.

Y enseguida se va ficá a pensá qué volíe di que un tal rey, no están lo seu home, vinguere a visitála; y no la va engañá en aixó la sospecha de que la fama de la seua hermosura lo atraguere. Pero tamé com dona de pro se va disposá a honrál, y fen cridá a tots los homes bons que allí habíen quedat, va doná les órdens oportunes per a tots los preparatius. Pero la minjada y los manjars va volé amaníls ella mateixa. Y sense retrás va fé aplegá totes les gallines y polleslloques que ñabíe a la comarca, y va indicá als seus cuinés (cocineros) que prepararen uns cuans plats per a lo convit real en totes eixes gallines.

Va vindre, pos, lo rey y va sé ressibit per la Siñora en gran festa y honor; y an ell, mes del que habíe imaginat per les paraules del caballé, al mirála li va pareixe hermosa y valenta y cortés, y se va maravillá mol, y mol la va estimá, ensenénse encara mes en lo seu dessich perque mes sobrepassabe la Siñora la estima que ell habíe tingut de ella antes de vórela y tratála.

Y después de descansá a cámares adornadíssimes en tot lo que es nessessari per a ressibí a tal rey, arribada la hora del diná, lo rey y la marquesa se van assentá a una taula, y los demés segóns la seua condissió van sé a datres taules honrats. Aquí, sén lo rey servit en mols plats y vins mol ben triats, de añades exeléns, y ademés de alló mirán de cuan en cuan en gust a la hermossíssima marquesa, gran plaé teníe.

Pero arribán un plat detrás de l´atre, va escomensá lo rey a extrañás una mica y va advertí que, per mol variats que fóren los guisos, no u eren tan, tots estaben preparats en polla pita. Y com sabíe lo rey que al puesto aon estabe teníe que ñabé abundánsia de animals salvaches y espessialmén de ploma, y com la habíe avisat de la seua vinguda li habíe donat a la Siñora tems per a podé enviá a cassáls, com mol de aixó se maravillae, no va volé péndre ocasió de féla parlá de un atra cosa mes que de les seues gallines; y en cara alegre se va girá cap an ella y li va di:

- Dama, ¿náixen an este país sol gallines sense cap gall? La marquesa, que va enténdre mol be la pregunta, pareixénli que segóns lo seu dessich nostre Siñó li habíe enviat lo momén adecuat per a podé mostrá la seua intensió, girada cap al rey que li preguntabe, va di:

- No, monseñor; pero les dones, encara que en vestits y en honors algo varíen de les atres, totes són igual aquí que a consevol puesto.

Lo rey, sentides estes paraules, be va enténdre la raó de la invitassió a gallines y la virtut que amagaben aquelles paraules y va compendre que en vano se gastaríen les paraules en tal dona y que no ere lo cas de fé aná la forsa; per lo que, aixina com imprudenmen se habíe ensés en lo seu amor, aixina ere sabio apagá per lo seu honor lo mal ensés foc. Y sense fé mes bromes, temén les seues respostes, va diná fora de tota esperansa, y acabat lo diná, li va pareixe que anánsen pronte dissimularíe la seua deshonesta visita, y agraínli lo habél honrat, encomanánlo ella a Déu, sen va aná cap a Génova.

SEXTA

Nial

Pedro J. Bel Caldú :

Lo “nial” ere un codol blanc o un ou fals fet d’algés, que posavem al ponedor de les gallines de corral per a, com diríe la gent marketing, “ fidelizar al client”. Les gallines, per tendencia natural, ponen dotze o catorce ous al mateix niu. Quan tenen la colecció, se posen lloques, dixen de pondre i se posen a covar hasta que naixen los pollets. Pero porten molt mal les cuentes i, si los vas tren (traén) los ous, continúen ponent indefinidament per que no completen mai la colecció. Pero si no lo dixes un ou com a “nial” escomencen la colecció a cuallquere racó amagat del corral o la pallissa Si no els troves l’amagatall, al cap d’un temps apareixen ufanes en un ramat de pollets que han criat clandestinament. Tamé se podíe dixar un ou de verdat com a “nial” pero , si dixaves sempre lo mateix, se fae vell i se podríe, per això ere millor posar-li un “nial” fals.

DCVB NIAL || 1. m. Covador; lloc on les gallines ponen i coven (Ribagorça, Andorra, Pallars, Cast.); cast. ponedero.

|| 2. m. Ou artificial, generalment de guix, que es posa dins el nieró o covador perquè les gallines hi vagin a pondre (Gir., Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Organyà, Tremp, Balaguer, Ll., Urgell, Priorat, Calasseit, Val., Xàtiva, Benidorm); cast. nidal.

|| 3. adj. (Ou) que ha estat covat i no ha produït pollet; ou dolent, corromput (Empordà, Penedès, Mall., Men., Eiv.); cast. huero, gárgol. Tots ets altres varen esser nials, Ignor. 56.

|| 4. adj. (f. NIALA) fig. dial. Buit, mancat de substáncia o de bona gràcia (mall.); cast. huero. Tot axò embrollat dins una forma grossera, niala, buida, Galmés Flor 9. Aquesta virtut no servex més que per fer niales ses altres dues, Roq. 4.

|| 5. adj., fig. Indispost, mancat de salut completa o de bon humor (mall.); cast. alicaído. Son pare va xerecot i fa dies que no s'és aixecat de sa nitedat que du i de lo nial que va de que li siguem fuites, Alcover Rond. vii, 26. Fon.: niáɫ (or., occ., val., bal.).

Etim.: del llatí *nīdāle, ‘niada’, ‘propi del niu’.

https://diccionari.llenguavalenciana.com/general/consulta/nial