Vermelh, Vermel, Vermellet, Vermelheza, Vermelho, Vermillon, Vermeillon, Vermelhejar, Vermelheiar

Vermelh, Vermel, adj., vermeil.

Prat me semblon vert e vermelh

Eissamen com lo temps de mai.

B. de Ventadour: Era non vei.

Les prés me semblent verts et vermeils également comme le temps de mai.

Aus, tu que as draps e pelhas

E vezes de freg vermelhas

Las gens.

(chap. Sens (escoltes), tú que tens draps y pells y veus de fret roiges les gens.)

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Entends, toi qui as draps et fourrures et vois de froid les gens vermeilles.

Subst. Era revironada de polpra e de vermel. Trad. de l'Apocalypse, ch. 17.

Était environnée de pourpre et de vermeil.

CAT. Bermell. ESP. Bermejo. PORT. Vermelho. IT. Vermiglio.

(chap. Roch, rochos o roijos, rocha o roija, roches o roiges.)

2. Vermellet, adj. dim., vermeil.

Bel nas e bocas vermelletas.

(chap. Bell nas y boques roigetes o rochetes.)

Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que.

Beau nez et bouches vermeilles.

IT. Vermiglietto. (chap. Roiget o rochet com Carlos Rallo Badet, roigets o rochets com los ascumites, roigeta o rocheta com la Silvia Dilla Vidal de la CHA, roigetes o rochetes com les sossialistes, comunistes, republicanes. 

A Arnes existix lo mote : cara colorada o roija.)

3. Vermelheza, s. f., vermillon, couleur vermeille.

Flor dita de camp... ha... vermelheza. Eluc. de las propr., fol. 209.

Fleur dite de champ... a... couleur vermeille.

IT. Vermigliezza. (chap. Roijó o rochó, roijós o rochós.)

4. Vermelho, Vermillon, Vermeillon, s. m., du lat. vermilium, vermillon,

écarlate.

De blanquet e de vermeillon.

Le Moine de Montaudon: Quant tuit.

De blanchet et de vermillon.

Vermillon, clam vos faz

D' un avol pega peincha.

Folquet de Marseille: Vermillon.

Vermillon, je vous fais réclamation d'une méchante poix colorée.

La cal era cuberta de bis e de polpra e de vermelho.

Trad. de l'Apocalypse, ch. 18.

Laquelle était couverte de lin et de pourpre et d'écarlate.

ANC. CAT. Vermeyló. CAT. MOD. Bermelló. ESP. Bermellón. PORT. Vermelhão. IT. Vermiglione. (chap. Bermellón o bermelló, bermellons; escarlata : com la de “lo que lo ven se va emportá”, O'Hara, escarlates.)

5. Vermelhejar, Vermelheiar, v., devenir couleur de vermillon, rougir, devenir rouge.

Trastota la porta viratz vermelhejar. Guillaume de Tudela.

Toute la porte vous verriez devenir rouge.

ANC. FR. Tote li vermeillist la face. Roman du Renart, t. II, p. 349.

Tandis nous voyons d'avanture

Vermeiller dedans un pastis.

R. Garnier, Trag. d'Hippolyte, act. I, choeur.

CAT. Bermellejar. ESP. Bermejear. IT. Vermigliare. (chap. Rogejá o rochechá; ya rochechen les sireres, a La Fresneda, o Vallchunquera. Ficás roch, de fret, vergoña.
Al roiget de Ignacio Sorolla Vidal no lo vorás ficás roch de vergoña, perque no ne té ni mica.)

Chapurriaudín lo roiget o rochet.

Tos presento a Chapurriaudín lo roiget o rochet.
Sirá la mascota del Chapurriau.

Está basat en Lo Chapulín rochet, una serie de televisió de comedia situassional mejicana creada y protagonisada per Roberto Gómez Bolaños pera la Televisió Independén de México (absorbida al 1973 per Televisa per presions polítiques).

Va sé retransmitida a Méjico per primera vegada lo 3 de desembre del 1970 com un segmén del programa Los supergenios de la taula cuadrada (Ascuma). Entre 1973 y 1979 va passá a tindre lo seu propi programa, com la producsió germana Lo chavo del vuit (8), aon ix un tocayo meu, y va tindre un capítul final aon se van doná les grassies als espectadós.

Rog - Rubrica

Rog, adj., allem. Roth (rot), rouge, de couleur rouge.

(N. E. latín rubeo y derivados.)

Dans la basse latinité rocus s'employait pour désigner une sorte de vêtement écarlate. (N. E. Roquete escarlata.)

Exuens se vestimento quod lingua rustica dicitur rocus.

Helgaudus, In Roberto rege, ann. 1029.

Sobr' un teule rog et antic.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Sur une tuile rouge et antique.

Torna... de livor en citri o rog.

Eluc. de las propr., fol. 267.

Change... de lividité en citrin ou rouge.

Barba rossa, auras roja,

Don ti poiras totz revestir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Barbe rousse, rouge tu auras, dont tu te pourras tout revêtir.

Rojas venas. Trad. du lapidaire de Marbode.

Veines rouges.

CAT. Rotj (¿no encontró a Jaume Roig?). ESP. Rojo. IT. Roggio. (chap. Roch, rochos o roijos, roija o rocha, roiges o roches; ros, rossos, rosset, rossets.)

2. Roga, Rocha, Roia, Roya, s. f., allem. Röthe, garance, écarlate.

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 123.

Grana e roga e brezilh. Évang. de l'Enfance.

Écarlate et garance et brésil.

Non sia tens en roia.

Statuts de Montpellier, de 1204.

Ne soit pas teint en garance.

De bresil ni de rocha.

Totas las royas.. del dich autar.

Cartulaire de Montpellier, fol. 192 et 175.

De brésil et de garance.

Toutes les écarlates… dudit autel.

CAT. Roja. ESP. Rubia (roja). PORT. Ruiva. IT. Robbia. (chap. Roija, roiges; rubia, rubies; rossa, rosses, rosseta, rossetes.) 

3. Rogor, s. f., rougeur.

Rogor en... huels.

Rogor del sanc.

(chap. Roijó als... ulls. Roijó de la sang.)

Trad, d'Albucasis, fol. 49 et 55.

Rougeur en... yeux.

Rougeur du sang.

CAT. Rojor. (chap. Roijó, roijós.)

4. Rogeza, s. f., rougeur, couleur rouge.

Am may de rogeza que de blanc.

Mar Roia... de las ribas et terra que 'l so eviro pren rogeza.

Eluc. de las propr., fol. 266 et 153.

Avec plus de rougeur que de blanc. 

La Mer rouge... des rives et terre qui lui sont environ prend couleur rouge.

ESP. Rojeza. IT. Rossezza.

5. Rogenc, adj., rouge.

Ca ravios... les uelhs ha... rogencs. Eluc. de las propr., fol. 243.

Chien enragé... les yeux a... rouges.

ANC. CAT. Rogent. CAT. MOD. Rojenc.

6. Rogir, v., rougir, rendre rouge.

A el puiet el vis

Lo sanc del cor, si que rogis.

Roman de Jaufre, fol. 83.

A lui monta au visage le sang du coeur, de sorte qu'il rougit.

(chap. Enroigí, enroigís, enrochí, enrochís, fés roch.)

7. Rovezir, v., rougir, rendre rouge.

Flama lor chai del ciel qu' els rovezis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 3.

Flamme leur tombe du ciel qui les rougit.

8. Rojeiar, v., rougir.

Part. prés. Resplendent et rojeiant cum foc. Eluc. de las propr., fol. 266.

(chap. Resplendén y roigeján com (lo) foc.)

Resplendissant et rougissant comme feu.

CAT. Rojejar. ESP. Rojear. IT. Rosseggiare. (chap. Roigejá, rochechá; a La Fresneda o Valjunquera: “¿Ya rochechen les sireres?”)

9. Enrogesir, Enrogezir, Enrojezir, v., rougir, devenir rouge.

Vezes la cara del malaute enrogesir.

Enrojezir e inflar.

Sia ignit... entro que s' enrogisca.

Trad. d'Albucasis, fol. 13, 55 et 9.

Tu vois la face du malade rougir.

Rougir et enfler.

Soit enflammé... jusqu'à ce qu'il devienne rouge.

(ESP. Enrojecer.)

10. Enrogjar, v., rougir.

Lo sanc en salh a rag, don lo prat enrogja.

Roman de Fierabras, v. 1313.

Le sang en sort à filet, dont le pré rougit.

ANC. FR. 

Dars de fer bien eschauffés et enrougis.

Roman fr. de Fierabras, liv. II, part. II, ch. 2.

11. Subrog, adj., sous-rouge.

Roia et subroia de sobre. Eluc. de las propr., fol. 90.

Rouge et sous-rouge dessus.

12. Rubor, s. m., lat. rubor, rougeur, couleur rouge.

O ab rubor

O ab lagremas de dolor.

(chap. O en rubor o en llágrimes de doló.)

Brev. d'amor, fol. 109.

Ou avec rougeur ou avec larmes de douleur.

Carbo..., quan foc es en el incorporat, a rubor.

Eluc. de las propr., fol. 132.

Charbon..., quand le feu est en lui incorporé, a couleur rouge.

CAT. ESP. PORT. (chap) Rubor.

13. Ruber, v., lat. rubere, être de couleur rouge, avoir la couleur rouge.

Part. pas. Foc... ha calor rubent o vermelha.

Sol de mati es rubent.

Eluc. de las propr., fol. 24 et 116.

Feu... a chaleur étant de couleur rouge ou vermeille.

Soleil du matin est ayant la couleur rouge.

(chap. adj. ruén, ruéns, ruenta, ruentes : de coló roch a causa de la caló.)

14. Rubificatiu, adj., rubificatif, propre à rendre de couleur rouge.

Calor... es rubificativa, quar, subtilian grossa materia, la transmuda en natura de foc qui ha calor rubent o vermelha. Eluc. de las propr., fol. 24.

La chaleur... est rubificative, car, subtilisant la grosse matière, elle la transforme en nature de feu, qui a chaleur étant de couleur rouge ou vermeille.

IT. Rubificativo. 

15. Rubificar, v., devenir de couleur rouge, rendre de couleur rouge.

Part. pas. E 'l quart quant es rubificat.

Poète Chimique, Hist. litt., t. VII, p. LII.

Et le quatrième quand il est devenu de couleur rouge.

ESP. Rubificar. IT. Rubificare. (chap. Rubificá, fés de coló roch, rubio, ros.)

16. Robi, s. m., rubis.

Plus clara que flors de lis

Ni maracdes ni robis. 

Cadenet: Ai doussa flors.

Plus brillante que fleur de lis et émeraude et rubis.

Per maracdas o per robis d' Orient. V. et Vert., fol. 29.

Pour émeraudes ou pour rubis d'Orient.

CAT. ESP. (rubí) Rubi. PORT. Rubi, rubim. IT. Rubino. (chap. Rubí, rubís.)

17. Robina, s. f., rubis.

Pel saur ab color de robina.

Bertrand de Born: Rassa.

Chevelure blonde avec couleur de rubis.

18. Rubrica, s. f., lat. rubrica, rubrique, sorte de terre rouge.

Colors... alcunas naysho en venas de terra naturalment..., cals so... rubrica.

Eluc. de las propr., fol. 267.

Les couleurs... aucunes naissent dans les veines de la terre naturellement, telles sont... rubrique.

Ce mot servait aussi à désigner les titres des diverses parties d'un livre, parce qu'on les écrivait en rouge.

Lo capitol VII que acomensa en sa rubrica: Capitol, etc.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. II, ch. 32.

Le chapitre septième qui commence en sa rubrique: Chapitre, etc.

Tractem de la rubrica dels motz. Leys d'amors, fol. 93.

Traitons de la rubrique des mots.

CAT. ESP. (rúbrica) PORT. IT. Rubrica. (chap. rúbrica, rúbriques.)

barretina, barret, berret, béret, boina, birrete, gorra

En chapurriau: gorra torta pera caps verts.

barretina, barret, del inglés beret o fransés béret, gascón berret, boina, gorra. A Valderrobres tamé ña un Beret, pastó de ovelles, carnissé.
Pepe es lo seu pastó.

Birrete.

de gorra: gratis, beure o minjá sense pagá. Lo que u fa té una influensia clara catalana.

alguns la porten tapanse los ulls, total, Puigdemont ya mos guíe

Uc de la Bacalaria ya ne portabe una de roija

BARRETINA f. 

|| 1. Barret en forma de bossa llarguera. Vna barratina de criatura, doc. a. 1565 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Barratines de seda, val la dotsena sis lliures; Barratines de llana enfortides, val la dotsena dos lliures sinch sous, Tar. preus 21. A ran del cércol vermell de la barretina, girada del revers, li blanquejaven els cabells, Víct. Cat., Ombr. 11. 

|| 2. La funda que posen dins el capell, davall el suador (Palma). 

|| 3. Flor de rosella (Empordà). «Un camp de barretines»: un camp de roselles florides (Llofriu). 

|| 4. Tirar la barretina un pastor a una ovella: tirar-li una pedra (Ripoll). “Oh, respon el pastor, una ovella volia saltar a l'hort i li he tirat la barretina”. L'amo ja sap que el pastor vol dir que l'ha camatrencada amb un cop de roc, Catllar, 16 vii-1921. 

|| 5. a) Passar una cosa per la barretina: passar pel cap, acudir una idea (Llofriu).—b) No cabre a la barretina: no esser una cosa comprensible, no semblar vera (Vallès, Penedès). 

|| 6. Peça suplementària que el terrisser superposa a la peça que ha de treballar, quan aquesta és més alta del que permet la resistència del fang (La Bisbal). 

|| 7. pl. Les flames que surten pels forats superiors del forn de terrisser (La Bisbal).
    Cult. pop.—La barretina és la peça més típica de la indumentària popular masculina a Catalunya. Sol esser de llana, feta amb agulles llargues com les de fer calça. La llargària o fondària és variable: en general és de dos a quatre pams, i es pot dur amollada en tota sa llargària o bé doblegada sobre el cap. Duent-la doblegada, n'hi ha que la duen plana i altres que la duen de garbí, o sia tombada a un costat. La part extrema o més fonda es diu el niu. Els colors dominants són el vermell (barretina vermella) i el morat (barretina musca); també n'hi ha de negres per dol, que solen esser la mateixa barretina vermella amb enforro negre, que es giren en cas d'haver de dur dol (barretina de dos intents). A més de les barretines grosses ordinàries, hi ha aquestes varietats:a) Barretina d'escórrer fesols o barretina d'arròs i fideus: és petita, de forma cònica, amb una borla al cap (Empordà).—b) Barretina de xeixa: la de cotó, blanca o de color variat, que duen per dormir (Olot, Torelló, Vic, Pinós).—c) Barretina de mariner: és vermella i no molt llarga, i l'usen els mariners.—d) Barretina de capellà: barret de punt de seda negra que duen els capellans.—e) Barretina de notari: barret petit de color fosc i amb ratlletes al voltant del front (Llofriu).
    Fon.: bərətínə (Ross., Conflent, Empordà, Olot, Vic, Lluçanès, Vallès, Barc., Tarr., Bal.); bərətínɛ (Puigcerdá); baretína (Vall d'Àneu); baretínɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell).
    Intens.:—a) Augm.: barretinassa.—b) Dim.: barretineta, barretinot, barretinota, barretinola.
    Etim.: derivat de barreta. Barrette fransés.

http://etimologias.dechile.net/?birrete

catalá típic, ulls clas, aspecte de Godo, ben afeitat, no sigue que li diguen, "catalá en bigot, ojo muixonot"

Classic Art Poster - Farmer with 'Barretina' by Santiago Rusiñol 24 X 17.5

Barretina es el típico gorro catalán de lana en forma de bolsa, de color rojo o morado, y a veces con una franja negra alrededor de la abertura, que en su origen se asociaba a marineros y judíos. Se la ha relacionado también con el gorro frigio rojo utilizado desde 1789, tras la Revolución francesa, por los republicanos, simbolismo que pronto se extendería por Europa y los nuevos estados americanos.
En sus diferentes variantes se extendía por un buen número de pueblos marineros cristianos del Mediterráneo como Cataluña, Valencia, Ibiza, Alta Provenza, Sicilia, Córcega, Cerdeña, parte de Nápoles y de los Balcanes y en algunas zonas de Portugal.

En Cataluña e Ibiza los hombres llevaron barretina hasta finales del siglo XIX, especialmente en las zonas rurales. Aunque la barretina ha caído en desuso en la vida cotidiana, sigue estando considerada como un símbolo catalanista y se utiliza en actos folclóricos de identidad cultural, como los bailes de sardanas o en las figuras de los belenes, como lo caganer. Como tocado indumentario aparece en la iconografía de personajes tan dispares como Jacinto Verdaguer o Salvador Dalí , Papá Pitufo.

Papá Pitufo era catalán, de Batea particularmente, un pueblo de Tarragona famoso por su vino, cantado incluso por Quico lo Cèlio, lo Noi y lo Mut de Ferreríes.

Enric Riba y García sosté la teoria que l'origen de la barretina és el barret frigi, i en relació amb això, argumenta que les proves gràfiques que es troben de la presència de barrets frigis a la història d'Amèrica, es deuen al fet que els catalans foren els veritables descobridors d'aquest continent i els seus primers colonitzadors europeus.
A Catalunya la barretina es va començar a fer servir a la segona meitat del segle XVII i a partir de 1565. Els homes catalans en van dur fins al segle XX, especialment a les zones rurals. La barretina ha caigut totalment en desús en la vida quotidiana. Tot i això, és considerada un símbol de catalanitat, i s'utilitza habitualment en actes folklòrics, com les ballades de sardanes, o a les figures del pesebre, com el caganer.
Els personatges que més han popularitzat la barretina al segle XX són segurament Jacint Verdaguer, Salvador Dalí y Arturo Quintanilla y Fuentecilla. Les seves variacions també s'utilitzen a l'escenificació d'alguna òpera ambientada a Nàpols. La barretina és una lligadura pròpia dels homes catalans, mentre que les dones portaven rets o gandalles.

La barretina és una lligadura tradicional catalana de llana de borregos catalans, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem. Segurament deriva de l'antic barret frigi per bé que és difícil de demostrar. Es feien servir barrets similars a gran parts dels pobles mariners cristians del Mediterrani tals com l'Alta Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols, part dels Balcans i a Portugal.

El barretinaire era el fabricant de barretines. En aquests versos del gran poeta català Jacint Verdaguer lamenta la desaparició de la barretina mitjançant aquest personatge:

Com la flor de la magrana,

queia bé al bosc i al jardí;

los més vells la duien plana,

los més joves de garbí;

des de Nàpols a Marsella

no floria un port sense ella,

era en terra flor vermella,

en la mar coral del fi.

Só barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

Jacinto Verdaguer, La barretina, 2a. est.

• Barretina d'arròs i fideus o d'escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap. Típica de l'Empordà.
• Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans.
• Barretina de dormir: de roba blanca.
• Barretina de dos intents o dos cairells: barretina vermella amb el folre negre que es pot girar en cas d'haver d'anar de dol.
• Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada.
• Barretina llarga: la que es deixa caure per l'esquena.
• Barretina de mariner: vermella, poc llarga i típica dels mariners.
• Barretina musca: la que té el color morat com a dominant.
• Barretina de niu: es porta aixafada a la punta.
• Barretina de notari: petit, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front.
• Barretina vermella: la que és roja unicolor.

Lluch, Ernest «La revolució industrial a la Garrotxa (1777-1822)». Annals de l'Institut d'Estudis Geronins, 25, 2, 1981, pàg. 198-199. «(...) gorres molt semblants a la barretina eren emprades a diverses parts de la Mediterrània. La dificultat en precisar què és una barretina, un barret o una gorra és considerable. La barretina fou començada a utilitzar en la segona meitat del segle XVII (J. Danès) i a partir de 1565 (Joan Coromines). Existeix d'una manera molt semblant a Portugal, a Occitània i entre la marineria napolitana. (...) No coneixem una tipologia rigorosa de barretines, (...)»

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Barretina