Mostrando las entradas para la consulta llana ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta llana ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 2 de junio de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA SÉPTIMA.

Simona vol a Pasquino; están juns a un hort; Pasquino se refregue les dens en una fulla de sauvia y se mor; Simona es arrestada, y volén mostrali al jues cóm va morí Pasquino, refreganse les dens en una de aquelles fulles, se mor de la mateixa manera.

Pánfilo habíe acabat la seua historia cuan lo rey, sense mostrá cap compassió per Andreuola, mirán a Emilia, li va fé un gesto volén di que contare la seua, y ella va escomensá: volgudes compañes, la historia contada per Pánfilo me porte a contaton una en cap cosa pareguda a la seua mes que va passá a un jardí, y del mateix modo arrestada, com u va sé Andreuola, no per forsa ni per virtut sino per inesperada mort se va librá de la justissia. Y com ya se ha dit mes vegades entre natros, encara que Amor de bon grado habite a les cases de los nobles, no per naixó fuch de les de los pobres y tamé an elles amostre alguna vegada les seues forses de tal manera que com a poderossíssim siñó se fa tindre temó de los mes rics. Tornaré a la nostra siudat, de la que avui, contán diverses coses, vagán per varies parts del món, tan mos ham alluñat.
Va ñabé, pos, no fa encara mol tems, a Florencia, una jove mol hermosa y pita per a la seua condissió, ere filla de pares pobres, que se díe Simona; y encara que tinguere que guañás en les seues mans lo pa que volíe minjá, y per a subsistí filare llana, no va sé cap impedimén per a que Amor li apareguere al cap dels actes y paraules amables de un mosso de igual condissió, que li portáe la llana per a filá, de nom Pasquino. Volenlo mol y no atrevinse a res mes, filán, a cada volta de llana que se enroscabe al fus tiráe mil suspiros mes calens que lo foc al enrecordassen de aquell que li portabe la llana per a hilvanala.
Ell, per un atra part, volén que se filare be la llana del seu mestre, com si sol la que Simona filabe, y no cap atra, haguere de sé prou per a fé totes les teles, mes assobín que a les atres hilvanadores la solissitabe. Per lo que, solissitán un y l’atra gosán al sé convoyada, va passá que, agarrán ell mes valentía de la que solíe tindre y ella traénse la temó y vergoña de damún, se van ajuntá, y los va agradá tan que no se podíen aguantá de trobás. Y aixina lo seu plaé se va inflamá mes, y va passá que Pasquino li va di a Simona que volíe que trobare lo modo de aná a un jardí aon ell volíe portála, per a que allí mes al ample y en menos temó pugueren está juns. Simona va di que sí, y donanli a entendre a son pare, un domenge después de diná, que volíe aná a la bendissió de San Galo, en una compaña seua de nom Lagina, al jardí que li habíe mostrat Pasquino sen va aná, aon lo va trobá en un compañ seu de nom Puccino, de mote lo Tort. Allí, escomensán un amorío entre lo Tort y Lagina, ells se van retirá a una part del jardí a disfrutá dels seus plaés y al Tort y a Lagina los van dixá a un atra. 


salvia, sauvia


Ñabíe an aquella part del jardí aon Pasquino y Simona habíen anat, una grandíssima y hermosa mota de sauvia, y al seu peu se van assentá. Habén parlat mol de una berena que an aquell hort volíen fé, Pasquino, giranse cap a la gran mota de sauvia, va agarrá algunes fulles de ella y va escomensá a refregás en elles les dens y les genives, dién que la sauvia los llimpiabe mol be de consevol cosa que haguere quedat después de minjá. Y después de llimpiás les dens va torná a la conversa de la berena de la que estaben parlán primé. Y casi no habíe parlat gens cuan va escomensá a cambiásseli tota la cara, va pedre la vista y la paraula y en poc rato se va morí. Veén aixó Simona va escomensá a plorá y a cridá al Tort y a Lagina, que rápidamen van acudí en los talons al cul, y veén a Pasquino no sol mort, sino ya tot unflat y ple de taques fosques per la cara y per lo cos, va bramá lo Tort:

- ¡Ah, dona roína, l´has envenenat tú!

Y habén fet un gran abalot, va sé sentit per mols que vivíen prop del jardí, y va aná escampanse lo rumor. Trobanlo mort y unflat y sentín doldres al Tort li "van fotre la martellada" (la culpa) a Simona de habél envenenat en engañs. Ella, per lo doló del acsidén que li habíe tret al seu amán, casi fora de sí, no sabén excusás, va sé cregut per tots que habíe sigut com lo Tort díe; per lo que, arrestanla, plorán sempre ella mol, va sé portada al palau del podestá. Insistín allí lo Tort, lo Rechoncho y lo Desmañat, compañs de Pasquino que habíen arribat, un jues sense fé llarg lo assunto se va ficá a interrogala sobre lo fet y, no podén compendre ella en qué podíe habé obrat mal o sé culpable, va volé, están ell presén, aná aon estabe lo cos mort y contali in situ com habíe passat. Fenla portá sense cap soroll cap allí, li va preguntá cóm habíe sigut. Ella, arrimanse a la mota de sauvia y habén contat tota la historia abáns per a donáli a entendre lo que habíe passat, va fé lo que Pasquino habíe fet, refreganse contra les dens una de aquelles fulles de sauvia. Lo TortRechoncho y Desmañat y uns atres amics y compañs de Pasquino, se queixáen en presensia del jues, y demanáen que lo foc fore lo cástic. La pobreta, per lo doló del amán perdut y per la temó de la pena demanada per lo Tort, estabe apocadeta, y per habés refregat les dens en la sauvia, va patí aquell mateix acsidén que antes habíe patit Pasquino, no sense gran maravilla de tots los que estaben presens.
¡Oh, almes felises, a qui un mateix día va passá lo ardén amor y acabá la mortal vida; y mes felises si juntes a un mateix puesto ton vau aná; y felissíssimes si a l’atra vida se vol, y tos voléu com u vau fé an ésta! Pero mol mes felís l´alma de Simona en gran mida, per lo que respecte al juissi de los que, vius, detrás de ella ham quedat. La seua inossensia no va caure daball de los testimonis del Tort, del Rechoncho y del Desmañat (potsé cardadós o homens mes baixos). Lo jues, tot parat per lo acsidén, jun en los que allí estaben, no sabén qué di, va callá un bon rato; después, en lo juissi mes cla, va di:
- Pareix que esta sauvia es venenosa, lo que no sol passá en cas de la sauvia. Pero per a que no pugue matá a dingú mes, que se tallo hasta les arraíls y se avío al foc. Lo que ere guardia del jardí ya u estáe fen en presensia del jues, y encara no acababe de tombá la gran mota cuan va apareixe la raó de la mort de los dos amans. Ñabíe daball de la mota de aquella sauvia un sapo jagán, y van pensá que la sauvia se habíe envenenat per culpa del sapo. Al sapo, no atrevinse dingú a arrimásseli, li van ficá al voltán una pila grandíssima de lleña, y allí jun en la sauvia lo van sucarrá, y se va acabá lo prossés del siñó jues per la mort del pobret Pasquino. Ell, jun en la seua Simona, tan unflats com estaben, per lo Tort y lo Rechoncho y lo Morro Gorrino y lo Desmañat van sé sepultats a la iglesia de San Paolo, de aon probablemén eren feligresos.

jornada-cuarta-novela-octava

viernes, 26 de octubre de 2018

ovella, sedella, medella


Una ovella sedella, medella, llana llanuda cap y cornuda ha tingut un sedell medell llana llanut cap y cornut, si la ovella no haguere sigut llana llanuda cap y cornuda no haguere tingut un sedell medell llana llanut cap y cornut pero com la ovella era sedella.....va tindre un sedell medell.....cornut


Mes traballéngües a https://parlochapurriau.blogspot.com/2018/10/una-endivinalla-curiosa.html

endevinalla, adivinansa castellanisat

http://lafabricadefimo.blogspot.com/2010/03/una-ovella-recuerdos-de-mi-infancia.html

lunes, 10 de junio de 2019

Tomo I, texto XXXIV, Cardenal de Spannya, Pisa


XXXIV.

Legajo de cartas reales, n.° 107. 26 de agosto de 1409.

Al muyt alto esclarescido principe e victoriosissimo senyor rey de Aragon. - Del cardenal Despanya. - Muy alto et esclarescido principe et victoriosissimo senyor. Con muy humil recomendacion et voluntat aparajada para vos servir rescibi la carta que a la vuestra grandia plogo de me enbiar e tengovos a sennalada gracia que asi vos plogo de me declarar vuestra voluntat la qual yo siempre tove et tengo et es asi publico en el mundo que fue et es en dessear et trabajar por el bien et conjunçion de la Eglesia: e si vuestros ambaxadores sennor aqui quesieran sperar algund poco despues de la creaçion del papa et quesieran aver enformaçion de todos los feechos fuerales feechatan clara llana et complida de que ellos devieran ser muy contentos e aun yo esso mesmo por contemplaçion et serviçio vuestro les enbie rogar et requerir que si alguna cosa querian desta corte o avian menester que me lo dexiesseno enbiasen desir que yo trabajaria por que lo ellos oviessen tanto quanto yo mas podiesse: e ellos me enviaron decir que me lo gradescian mas que non los complia de presente cosa alguna antes que se querian luego partir: e esto fue al secundo o tercero dia que stuvimos de conclavi feecha la exleçion e partieronse luego e Dios sabe que me desplogo por serviçio et honrra de la vuestra sennoria por cuanto quesiera con ellos fablar porque vos avisassen de cosas que me pareçia que tocavan muytho a serviçio de Dios et pro de la Eglesia et honor de la vuestra serenidat. E pues a vos sennor plasede ser enformado de la justiçia et verdat deste feecho dennese vuestra altesa enbiarme decir por que manera et personas queredes aver la enformaçion ca speranza he en Dios cuya es esta cosa que vos la abredes sin alguna dudança et llana et claramente por tal manera que vuestra anima sera consolada et en uno la sancta Eglesia conmisco gosara de folgança. Otrosi sennyor muy altamente engendrado sennor miercoles a veynte et uno de agosto el duque et comun de Veneçia con muy grande sollempnidat et deliberaçion et avidos muy grandes consejos con los mayores letrados et praticos et otros discretos et sabios desta comunidat et otras partes que se podieron haver oydas et consideradas todas las rasones que por los ambaxadores del concilio general que aqui se tovo et otrosi las de los ambaxadores de Angelo Corario entre los quales era frey Juan Doiges et que se llamava por el cardenal et de los ambaxadores del postrimerament exleydo rey de romanos et de Lançislaoconcluyeron determinaron et declararon la obediençia en que ellos avian estado et estavan del dicho Angelo deverle ser tirada et dada al papa Alexandro V° creado por amos los collegios sacro et general conçilio et Eglesia universal en una voluntat et concordia: e asi lo fesieron non enbargant que el dicho Angelo que se llamava Gregorio fuesse natural et nasçido de la dicha cibdat de Veneçiae de los mejores della et aun dis que pariente del duque e este otro era uno de Greçia que del non se conosce nin se sabe al sinon su buena vida et virtudes et grande sabidoria: de lo qual son muycho de alabar et de loar por que non pararon mientes a la carne ni a la sangre mas solament al serviçio et plaçer de Dios et ayuntamiento de la Eglesia e bien del pueblo christiano: a lo qual sennor vos devedes tanto parar mas mientes quanto mas sobrepujades en altesa de sangre poderio et dignidat ca oy esta en vuestra mano dar llana et paçificament concordia en la christiandatseguiendo pura rason et drecho lo qual si non fasedes poniendo en ello grande diligencia e fervor emaginad quanto en el estrecho juisio vos podra ser demandado aunque lo de la mesquindat desta vida querades callar que vos vedes como va. E por la priessa de la partida deste correo non pude mas largo screvir pero supplico a la vuestra sennoria que me quera luego declarar sobresto vuestra voluntat. Otrosi el rey Luys partira de aqui el jueves con la ayuda de Dios e yran con el el cardenal de Bolonia con el poder de la Eglesia e Malatesta capitan de Florençia e seran por todos de quinze fasta veynt mille cavallos por tierra e fasta ocho o dies galeas por la mar: e hase sperança en Dios que segund las nuevas et tractos Roma e toda la tierra de la Eglesia tomara luego esta vos considerado que por aca esta el castiello de Sant Angelo et otras muychas cosas: e yo notificare luego lo que aca acaesçiere a la vuestra sennoria a la qual scrivi al otro dia complidamente de todos los feychos et de la exleçion e fue preso el mensagero que vos enbiava en Girona: de lo qual si a vuestra altesa viene honrra et vuestra fe et guiaje el salvoconducto es bien guardado considerelo la vuestra majestat ca mas me plaseria que vuestra sennoria me enbiase desir que mis omens non entrasen por vuestra tierra que non enbiarme mandar que vos scriva et prenderme mis omens ca esto non se faria en tierra de los mayores enemigos de la fe: e Dios sabe que me desplase muycho por lo que a vos sennor toca ca yo sennor assas puedo aver scusado de non enviar a vos omens mios con algunas nuevas despues que yo sepa que a vos non plase dello ca si a vos sennor non fago plaser a mi non recresçe sinon affan et costa. Otrosi enbiovos el traslado de la exlecçion el qual vos enbiava con el dicho mi omen que fue preso en Girona e si en algunas cosas donde quier a vuestra majestat puedo servyr mandemelo ca lo complire fielmente et de buena voluntat Dios testigo que siempre ensalçe et guarde vuestro estado et persona. A XXVI de agosto de (M) IIII.° (CCCC) et IX en Pisa. - El todo vuestro - Cardenal de Spannya.

martes, 23 de mayo de 2017

barretina, barret, berret, béret, boina, birrete, gorra

barretina, barret, berret, béret, boina, birrete, gorra

En chapurriau: gorra torta pera caps verts.

barretina, barret, del inglés beret o fransés béret, gascón berretboina, gorra. 
Valderrobres tamé ña un Beret, pastó de ovelles, carnissé.
Pepe es lo seu pastó.

Birrete.

de gorra: gratis, beure o minjá sense pagá. Lo que u fa té una influensia clara catalana.



maneres de du la barretina, barretina, barret, vermell, roig

alguns la porten tapanse los ulls, total, Puigdemont ya mos guíe

Uc de la Bacalaria ya ne portabe una de roija

Uc de la Bacalaria, Hugues de La Bachelerie, Bachellerie


BARRETINA 
f. 


|| 1. Barret en forma de bossa llarguera. Vna barratina de criatura, doc. a. 1565 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Barratines de seda, val la dotsena sis lliures; Barratines de llana enfortides, val la dotsena dos lliures sinch sous, Tar. preus 21. A ran del cércol vermell de la barretina, girada del revers, li blanquejaven els cabells, Víct. Cat., Ombr. 11. 

|| 2. La funda que posen dins el capell, davall el suador (Palma). 

|| 
3. Flor de rosella (Empordà). «Un camp de barretines»: un camp de roselles florides (Llofriu). 


|| 
4. Tirar la barretina un pastor a una ovella: tirar-li una pedra (Ripoll). “Oh, respon el pastor, una ovella volia saltar a l'hort i li he tirat la barretina”. L'amo ja sap que el pastor vol dir que l'ha camatrencada amb un cop de roc, Catllar, 16 vii-1921. 


|| 
5. a) Passar una cosa per la barretina: passar pel cap, acudir una idea (Llofriu).—b) No cabre a la barretina: no esser una cosa comprensible, no semblar vera (Vallès, Penedès). 


|| 
6. Peça suplementària que el terrisser superposa a la peça que ha de treballar, quan aquesta és més alta del que permet la resistència del fang (La Bisbal). 


|| 
7. pl. Les flames que surten pels forats superiors del forn de terrisser (La Bisbal).
    Cult. pop.
La barretina és la peça més típica de la indumentària popular masculina a Catalunya. Sol esser de llana, feta amb agulles llargues com les de fer calça. La llargària o fondària és variable: en general és de dos a quatre pams, i es pot dur amollada en tota sa llargària o bé doblegada sobre el cap. Duent-la doblegada, n'hi ha que la duen plana i altres que la duen de garbío sia tombada a un costat. La part extrema o més fonda es diu el niu. Els colors dominants són el vermell (barretina vermella) i el morat (barretina musca); també n'hi ha de negres per dol, que solen esser la mateixa barretina vermella amb enforro negre, que es giren en cas d'haver de dur dol (barretina de dos intents). A més de les barretines grosses ordinàries, hi ha aquestes varietats:a) Barretina d'escórrer fesols barretina d'arròs i fideus: és petita, de forma cònica, amb una borla al cap (Empordà).—b) Barretina de xeixa: la de cotó, blanca o de color variat, que duen per dormir (Olot, Torelló, Vic, Pinós).—c) Barretina de mariner: és vermella i no molt llarga, i l'usen els mariners.—d) Barretina de capellà: barret de punt de seda negra que duen els capellans.—e) Barretina de notari: barret petit de color fosc i amb ratlletes al voltant del front (Llofriu).
    Fon.: 
bərətínə (Ross., Conflent, Empordà, Olot, Vic, Lluçanès, Vallès, Barc., Tarr., Bal.); bərətínɛ (Puigcerdá); baretína (Vall d'Àneu); baretínɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell).
    Intens.:
—a) Augm.: barretinassa.—b) Dim.: barretineta, barretinot, barretinota, barretinola.
    Etim.: 
derivat de barreta. Barrette fransés.


http://etimologias.dechile.net/?birrete




catalá típic, ulls clas, aspecte de Godo, afeitat, no sigue que li diguen, catalá en bigot ojo muixonot
catalá típic, ulls clas, aspecte de Godo, ben afeitat, no sigue que li diguen, "catalá en bigot, ojo muixonot"

Classic Art Poster - Farmer with 'Barretina' by Santiago Rusinol 24 X 17.5
Classic Art Poster - Farmer with 'Barretina' by Santiago Rusiñol 24 X 17.5

Barretina es el típico gorro catalán de lana en forma de bolsa, de color rojo o morado, y a veces con una franja negra alrededor de la abertura, que en su origen se asociaba a marineros y judíos. Se la ha relacionado también con el gorro frigio rojo utilizado desde 1789, tras la Revolución francesa, por los republicanos, simbolismo que pronto se extendería por Europa y los nuevos estados americanos.
En sus diferentes variantes se extendía por un buen número de pueblos marineros cristianos del Mediterráneo como Cataluña, Valencia, Ibiza, Alta Provenza, Sicilia, Córcega, Cerdeña, parte de Nápoles y de los Balcanes y en algunas zonas de Portugal.

En Cataluña e Ibiza los hombres llevaron barretina hasta finales del siglo XIX, especialmente en las zonas rurales. Aunque la barretina ha caído en desuso en la vida cotidiana, sigue estando considerada como un símbolo catalanista y se utiliza en actos folclóricos de identidad cultural, como los bailes de sardanas o en las figuras de los belenes, como lo caganer. Como tocado indumentario aparece en la iconografía de personajes tan dispares como Jacinto Verdaguer o Salvador Dalí , Papá Pitufo.

Papá Pitufo era catalán, de Batea particularmente, un pueblo de Tarragona famoso por su vino, cantado incluso por Quico lo Cèlio, lo Noi y lo Mut de Ferreríes.



Enric Riba y García sosté la teoria que l'origen de la barretina és el barret frigi, i en relació amb això, argumenta que les proves gràfiques que es troben de la presència de barrets frigis a la història d'Amèrica, es deuen al fet que els catalans foren els veritables descobridors d'aquest continent i els seus primers colonitzadors europeus.
A Catalunya la barretina es va començar a fer servir a la segona meitat del segle XVII i a partir de 1565. Els homes catalans en van dur fins al segle XX, especialment a les zones rurals. La barretina ha caigut totalment en desús en la vida quotidiana. Tot i això, és considerada un símbol de catalanitat, i s'utilitza habitualment en actes folklòrics, com les ballades de sardanes, o a les figures del pesebre, com el caganer.
Els personatges que més han popularitzat la barretina al segle XX són segurament Jacint Verdaguer, Salvador Dalí y Arturo Quintanilla y Fuentecilla. Les seves variacions també s'utilitzen a l'escenificació d'alguna òpera ambientada a Nàpols. La barretina és una lligadura pròpia dels homes catalans, mentre que les dones portaven rets o gandalles.

La barretina és una lligadura tradicional catalana de llana de borregos catalans, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem. Segurament deriva de l'antic barret frigi per bé que és difícil de demostrar. Es feien servir barrets similars a gran parts dels pobles mariners cristians del Mediterrani tals com l'Alta Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols, part dels Balcans i a Portugal.
El barretinaire era el fabricant de barretines. En aquests versos del gran poeta català Jacint Verdaguer lamenta la desaparició de la barretina mitjançant aquest personatge:
Com la flor de la magrana,
queia bé al bosc i al jardí;
los més vells la duien plana,
los més joves de garbí;
des de Nàpols a Marsella
no floria un port sense ella,
era en terra flor vermella,
en la mar coral del fi.
barretinaire
de Prats de Molló;
me diuen cantaire,
mes no canto gaire,
mes no canto, no.
  • Barretina d'arròs i fideus o d'escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap. Típica de l'Empordà.
  • Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans.
  • Barretina de dormir: de roba blanca.
  • Barretina de dos intents o dos cairellsbarretina vermella amb el folre negre que es pot girar en cas d'haver d'anar de dol.
  • Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada.
  • Barretina llarga: la que es deixa caure per l'esquena.
  • Barretina de mariner: vermella, poc llarga i típica dels mariners.
  • Barretina musca: la que té el color morat com a dominant.
  • Barretina de niu: es porta aixafada a la punta.
  • Barretina de notari: petit, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front.
  • Barretina vermella: la que és roja unicolor.

Lluch, Ernest «La revolució industrial a la Garrotxa (1777-1822)». Annals de l'Institut d'Estudis Geronins, 25, 2, 1981, pàg. 198-199. «(...) gorres molt semblants a la barretina eren emprades a diverses parts de la Mediterrània. La dificultat en precisar què és una barretina, un barret o una gorra és considerable. La barretina fou començada a utilitzar en la segona meitat del segle XVII (J. Danès) i a partir de 1565 (Joan Coromines). Existeix d'una manera molt semblant a Portugal, a Occitània i entre la marineria napolitana. (...) No coneixem una tipologia rigorosa de barretines, (...)»

sábado, 16 de junio de 2018

Vocabulari Penarroja Tastavins, Matíes Pallarés

Vocabulari de Penarroja (Baix Aragó) Por M. Pallarés * 
Publicado en el "Butlletí de Dialectología Cagalana",
IX, 1921, págs. 69-72.


http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/11/69/11pallares.pdf

https://xarxes.wordpress.com/2017/06/27/vocabulari-de-pena-roja-per-maties-pallares/ (una de les seues webs en xarxa de Ignacio Sorolla Amela) Vocabulari de Pena-roja, per Maties Pallarés.

Matíes escribíe Penarroja y variáns, Ignacio Sorolla Vidal, naixcut y malcriat a Pena Rubea, fique lo guionet en ves de doble RR que recorde a la grafía castellana y a la aragonesa, ya u fee Desiderio Lombarte Arrufat, de Peñarroya de Tastavins, roya o roja en aragonés.

Tan Matíes com Desiderio NO relasionen les paraules nostres en les aragoneses u ocsitanes, sol en les catalanes, (eren grans erudits) pos be, moltes tenen enllás a léxic aragonés, ocsitá, o textos dins de esta web.


Sempre se pot un aprofitá de les tontades que escriu consevol catalaniste, pero si les escriu lo idiota dotó en sossiollingüística Ignacio Sorolla Amela, fa mes goch.

Copy paste de la seua web:


Una de les coses més bones de les temporades en què els grupuscles ultra-xapurrianistes se mobilitzen és que, com has de tindre a mà en tot moment los avals sobre la denominació i natura de la llengua catalana a la Franja, sovint trobes altres avals que fan créixer la col·lecció. En esta ocasió (re)trobo el vocabulari pena-rogí,  que m’unfle el patriotisme local, i és accessible en línia. Quantes paraules s’hauran perdut des d’eixe 1921?

 / ¿Cuántes desde 1196 ?

¿Haurá lligit lo inútil este algún texto com estos:

https://historia-aragon.blogspot.com/2020/09/15-16-de-enero.html

"... Creheu ab gran dolor e congoxa recau en nosaltres tal pensament que sentissem la dita Majestat per reparacio de tals prejudicis no voler retornar lo Senyor Princep en la vegueria de Leyda don lo ha tret pero cove saber quen ha esser prestament del och o no..." 

https://langueoccitane.blogspot.com/2020/09/och-hoc-oc.html

/

Podeu acompanyar la lectura en les indagacions sobre la literatura de la Franja fetes per Hèctor Moret, que tracten a fons la figura de Pallarés.


Esquerra paraula nostra, del chapurriau, dreta descripsió en catalá del bò

A

adés, adv.: ara fa poc.

afant, m.: afany, tribulació.


aladre, m.: arada.


albada, f.: música que toca a la  primera hora del matí.


albenc, m.: forat o escletxa de  les roques.


alifara, f.: menjada acompanyada de disbauxa i divertiment.


apegar, v.: comanar-se una malaltia d'altra persona.


asclar, v.: estellar la llenya o altra cosa sòlida.


aubelló, m.: desaiguador o claveguera.


averia, f.: el gallinam i tota clase de bestiar domèstic.


B

bacó, m.: porc; xorc.

bada, f.: escletxa.

/ balagosto /

baló, balons, m.: pantalons curts, molt usats.


bardissa, f.: esbarzers i mates punxants que es posen damunt les parets, estables, coberts,  etcètera.


bàssia, f.: gaveta de fusta que serveix als paletes per a preparar el ciment, guix, etc., i als pagesos per a donar menjar als porcs.


bassiol, m.: tronc de fusta buidat del mig que serveix d'abeurador al bestiar.


batolla, f.: 1. Barra per a fer caure les nous, ametlles, etc.

2. Instrument per a batre els llegums.
batollar, v.: 1. Fer caure les nous, ametlles, etc. 2. Batre els llegums fent caure el gra i aixafant la palla.

bellota, f. gla.


bocinada, f.: cop, bufetada, etc.


borboll, m.: l'ebullició de l'aigua en els saltants i revolts.


borralló, m.: 1. Tros de llana o d'estopa separat del borrissol.

2. Volva grossa de neu.

bos, m.: el morrió dels gossos.


botja, f.: nom genèric per a anomenar les mates petites, com

l'espígol, la farigola, etc. / bocha

C

cabals, m.: béns, riquesa, benestar.  / caudales

calcigar, v.: trepitjar amb els peus. / palsigá


canalobre, m.: estalactita de glaç que es forma pels saltants

d'aigua quan glaça molt.

canella, f.: aixeta.


cantal, m.: pedra o roc.


canut, m.: canó de posar agulles.


caramanyola, f. carabassa vinera.


carassa, f.: careta de disfressar-se.


cardar, v.: pentinar llana. / avui en día se pentine un atra clase de llana cuan se carde a Penarroija


carronya, f.: persona o cosa dolenta o roïna.


cartró, m.: petita canastra de vímets.


catxo, adj.: baix, acotat. Es diu d'un sostre i d'una persona que camina esquena-plana. / cacho, cachet, cachotet


cimal, m.: cada una de les branques de l'arbre que neixen del tronc.


còdol, m.: pedra cantelluda.


cofí, m.: esportí d'espart que serveix per a posar la pasta de

les olives mòltes que s'ha de destinar a la premsa.

convoiar, v.: tractar amb molta amabilitat una persona.


cormull, m.: la quantitat de gra compresa del ras de la mesura per amunt.


cremaller, m.: graella per a posar les teies de fer llum.


curro, ad.: 1. Esguerrat a qui falta una mà o un braç. 2. Persona presumida.


D

desjunyir, v.: teure del jou les mules i els bous. / juñí es ficals o ficales al jou


desgana, f.: falta de gana, pèrdua dels sentits per defalliment.


devesa, f.: lloc destinat a pastura del bestiar.


dula, f.: ramada de bèsties d'una mateixa espècie, formada pels caps de bestiar de cada casa que juntament van a pasturar a l'ampriu.


dur, m.: espès, atapeït.  / du,  com lo ges, alchez a la bássia


E

eix!: interjecció per a significar fàstic.

eli! ali!, interjecció: així, així; a poca diferència.


emborollar, v.: embullar, embolicar, destorbar. / embrullo


engordir, v.: engreixar.


engorjar, v.: fer menjar per força. / engargallá lo minjá


enrunar, v.: cobrir amb terra alguna cosa. Un Pallarés ho fa a Penarroja amb una Volvo mixta.


enze, m.: animal tomany.


ert, adj.: encarcarat de fred. / carpit, carpidet


escull, m.: bon aspecte. "Fa bon escull": està sa i té salut.


escullós, adj.: fi, sa, de bona presència i bon color.


espill, m.: mirall. / obra en valencià de Jaume Roig


espitralat, adj.: espitregat; que va amb el pit descobert. / despitralat, pitral, pit


eu!: interjecció antiga molt usada. / au a cascala ! Hala en aragonés


F

facilon, adj.: fanfarró, presumit.


faldetes, f.: faldilles.


falòria, f.: mentida, engany.


falló, adj.: enutjat.


fenàs, m.: fanal, classe d'herba. /  Fenassera , ... fenasseres, quan no quedarà res ... quedarà la paraula, quedarà. / Quantes paraules s’hauran perdut des d’eixe 1921? Cuántes ne queden?

feram, m.: mot per a insultar una persona. / afaram, béstia de cárrega ñirviosa

folia, f.: 1. Tontería, ximplesa. / fool inglés /

2. Quarteta que es canta mentre es balla.

forro, adj.: anar...: anar sense càrrega.


G

gaita, f.: instrument semblant al sac de gemecs, però sense sac.

gandaia, f.: ret, no xarxa com la web de Íñigo Sorolla Amela, còfia. / a Valderrobres, mote de Granja Briansó y família


garriga, f.: bosc de carrascotsalzines petites.


garrut, adj.: garrell.


gavarnera, f.: roser bord. / picaesquenes, paregut a la romiguera, gabarrera

gavarnera, roser bord, picaesquenes, paregut a la romiguera, gabarrera

gel, m.: aigua glaçada.


gema, f: rovell de l'ou. / yema


gom, adj.: ple. / de gom a gom


gord, adj.: gras. / gort, gorda , gros, grossa


granera, f.: escombra.  / agraná, agrano, agranes, agrane, agranem o agranam, agraneu o agranau, agranen


grupa (anar a la): muntar un home i una dona en una cavalcadura.

Al DCVB podeu vore que ix País Valencià, ya veéu lo rigurós que es este dicsionari escomensat per Mossen Alcover, mallorquí
GRUPA f. Gropa (val.). Dient ja vaig per ella, aur, girà la grupa, Rond. de R. val., 41. Per dute jo a la grupa | te aguarda mon poltro blanch, Llorente Versos, ii, 125. Especialment: a) Parella d'home i dona que van encavalcats en un mateix cavall formant part d'una cavalcada en certes festes populars del País Valencià.

J

joquer, m.: lloc on dormen les gallines i altres aus. / allí aon se ajoquen les lloques, cloques o gallines ponedores.

jou, m.: 1. Instrument de fusta que es posa al coll del parell quan llaura
2. El vel que es posa als nuvis quan es casen.


jupa, f.: gec.


justador, m.: l'armilla.


LL

llanda, f.: llauna.

llavar, f.: rentar la roba. / per ejemple, al safarech de Penarroija, voltat de flos. llavar se parece mucho a lavar. /

llavar, f.: rentar la roba. / per ejemple, al safarech de Penarroija, voltat de flos. llavar se parece mucho a lavar. /


llenç, m.: tela de cànem. / llansol, lienzo

llépol, adj.: llaminer. / laminero, laminera

llépol, llaminer, laminero, laminera



lleus, m.: pulmons.


llord, adj.: brut, bonyegut, mal treballat.

http://dcvb.iec.cat/results.asp?Word=llord&Id=89328&search=llord
Etim.: del llatí lūrĭdu, ‘fosc’, ‘lívid tirant a negre’, o més aviat d'una forma llatina *lōridu en comptes de lūridu, segons Coromines (BDC, xix, 37).

M

/ malea / brosquill

malesa, f.: dolenteria. / maleses (fe)


malfarjat, adj.: mal endreçat.


manducar, v.: menjar.

mano, m.: germà. S'aplica de petit a gran. / maño, maña


manoll, m.: ram de flors o d'altra cosa que s'aguanta amb la mà.
/ títul de un llibre editat per la Ascuma de un pastoret drogadicte y alusinat que encara seguix al gran Khan : ca : gos : Arturico Quintana Font; crec que se diu Julio Micolau Burgués y es de La Fresneda.


manyós, adj.: intel·ligent, industriós. / mañós , mañosa, tindre trassa


massetja, f.: fona. / massecha, honda como la de David contra Goliat


milorxa, f.: grua.


moixó, m.: ocell petit. / muixó , muixonet, catalá en bigot, ojo muixonot


moragues, f. pl.: olives cuites al caliu. Les preparen mol be los maños Moragrega al hotel restaurán La fábrica de Solfa, quin sol fa a Beseit, la Margarita Celma Tafalla fique lo puntet de sal.


morca, f.: solatge de l'oli. / solada


P

peüc, m.: mitjó que sols tapa el peu.

picaport, m.: anella de picar a la porta.

/ pigot. Pájaro carpintero, pico picapinos / piñerol , pinyerol

pigota, f.: verola. / viruela


pimpollada, f.: bosc o extensió de pins joves i ufanosos.


pitança, f.: cada un dels menjars que es donen en l'àpat.


priló, m.: columna o pedestal que sosté alguna creu de terme o alguna imatge. / piló


Q

quera, f.: core que destrueix la fusta. / corcó, s'ha querat lo barró de melis, mos caurá la barraca de Queretes, paregut a la termita

quimera, f.: mania. / com la franja, paísos cagaláns, diada de la franja, abunde esta manía a Penarroija grássies a Ignacio Sorolla Amela pero la paraula no sé si encara se diu en lo significat de manía.


R

rabosa, f.: guineu. / rabosí de Valderrobres, rabosa de Ráfels








ras, adj.: llis, desembarassat. "Passar la nit al ras."


recapte, m.: tota classe de menjars i viandes.


renc, m.: rengle. / un renc o reng de amelés, ringlera, renglera, línia
recta.


reuca, f.: filera de rossins o muls lligats l'un a la cua de l'altre.


ribàs, m.: marge.


romer, m.: romaní. / lo romeret a la boca ... (y lo sigarro)


S

saduritja, f.: sajulida.  / saduricha, ajedrea en castellá

saurí, m.: persona que falsament diu que veu ço que està ocult, encara que sigui sota terra, mentre no ho cobreixi roba blava. / zahorí que trobe aigua, com Ángel de Valjunquera (que bon sel tingue)

Zahorí cast., çaurí val. De zoharí, adj. de zohra, "Lucifer, Venus, stella" en R. Martín. Dozy. El nombre zoharí, que significa propiamente servidor del planeta Venus, fue dado a los geomancios por los astrólogos a consecuencia de la estrecha analogía de sus procedimientos en el estudio de los datos por los cuales conduce aquel planeta, según cuentan, al conocimiento de las cosas ocultas. (como el agua subterránea) V. Aben Jaldún, Proleg., 1, 209.



sem, adj.: dessubstanciat, defectuós; fruita que ha perdut el suc, el color i el gust. / s' ha semat la carbassa, no me miros que me semo.
sonrós, adj.: mandrós.

sus!: crit per a esquivar els gossos.

sutja, f.: l' engrut de la llana. / suncha


T

taleca, f.: saca, sac, sarró.

tany, m.: cada una de les estelles en què es parteix el tronc amb

la destral.

teca, f.: porquería. / brutíssia


toll, m.: sot i dispòsit d'aigua que es forma en els rius.


tort, m.: borni.


totxo, m.: garrot, bastó, boscall. / tocho, tochada es un cop en un tocho.



V

verdanc, m.: rebrot llarg i prim de l'arbre. (rechito, pullís)

verga, f.: vara o bastó llarg, prim i flexible que es fa dels rebrots d'arbres o verdancs.

(Dels Missatges de verga de la cancellaria.

Considerants que engir la preminencia del offici de la nostra cancellaria real manaments diverses son daquella continuament emanadors: per tal a execucio daquells digna cosa esser pensam que certes persones qui tota hora al canceller e en la sua absencia al vicecanceller on que iran estants en la nostra cort davant vagen e los dits manaments
exeguesquen sien deputades. Perque ordenam que a les damunt dites coses complidores sien destinats tres homens bons e sufficients qui missatges de verga sien nomenats los quals tota hora que lo canceller en la nostra cort sera present o ell absent al vicecanceller on que iran devant vagen e los manaments daquells e encara de qualsevol altre de nostre consell e del nostre protonotari e encara dels oydors con a ells de part nostra seran injuncts exeguesquen ab acabament. Aquests empero al nostre canceller si present sera o ell absent al nostre vicecanceller en lo reebiment del seu offici sagrament faran que son offici ben e leyalment exerciran e la salut de nostra persona per son poder conservaran e que res no han fet ne faran per que les coses damunt dites no puguen fermament observar.)

vespra, f.: vigília d'una festa. (vespera)


vesprada, f.: el temps que va del migdia al vespre.


X, en chapurriau (occitan) CH:

xarc, m.: bassal. / charco


xec, m.: noi. / cheic, chaic, aik, eik, etc.


xixa, f.: carn. / chicha, se li diu als chiquets o chiquetes


xorlo, adj.: mal vestit.