Mostrando entradas con la etiqueta allavontes. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta allavontes. Mostrar todas las entradas

sábado, 2 de septiembre de 2017

Carlos Sancho Meix, lo parlar antic; Valdeltormo, La Vall

Carlos Sancho Meix, lo parlar antic (este hombre es más tonto de lo que parece a simple vista)



(Publicada a La Comarca el 7 de juliol del 2017)

Moltes vegades conversem sobre les paraules que, a poc a poc, anem perdent en la nostra llengua perquè o bé ja han quedat en desús o perquè anem castellanitzant, de manera inconscient, el nostre vocabulari. Formatge s’ha convertit en ‘queso’, aixeta en ‘grifo’, gavinyet en ‘cutxillo’, (este imbécil no sabe escribir la CH de cuchillo?, o es un ignorante de la palabra coltell ?)
abans en ‘antes’, encodonyat en ‘membrillo’, amanida en ‘ensalada’, sopar en ‘cenar’, eixugamans en ‘toalla’, desembre en ‘diciembre’, paraula en ‘palabra’, frontera en ‘fatxada’, grossa en ‘gorda’, blau en ‘assul’, allavontes per ‘entonces’… 
La gent de més edat encara recordem l’evolució que mos ha portat cap al canvi d’algunes d’estes paraules però els més jóvens accepten estos barbarismes com a propis de la seua llengua perquè possiblement les més genuïnes poques vegades o mai les han escoltades.
Recordo que a casa de la meua dona a Vall-de-roures, com que durant un temps hi vam coincidir quatre generacions, lo tio Joaquin, d’una memòria privilegiada, que tenia més de noranta anys i havia estat de menut amb els masovers de la Torre la Maria i, més tard, a Vall-de-roures, parlava amb un vocabulari poc castellanitzat perquè mai va anar a l’escola. Les seues nétes, en sentir-lo parlar, argumentaven que son iaio parlava antic i que elles no utilitzaven algunes de les seues paraules perquè sonaven velles. Elles tenien un parlar modern, asseguraven orgulloses, però que, en resum, significava un parlar farcit de barbarismes impropis de la nostra llengua més autèntica.
Jo sempre defensava les paraules velles i sàvies de son iaio, rescatades del nostre ric patrimoni lingüístic. A Vall-de-roures, i suposo que a altres viles del Matarranya, això passava i encara deu passar entre el parlar de les diferents generacions dins d’una mateixa família. Amb la total escolarització, la globalització cultural i la desaparició dels treballs tradicionals cada vegada el nostre parlar serà més uniforme amb la pèrdua d’un vocabulari que forma part del nostre ric patrimoni immaterial.

Carlos Sancho Meix:


Carlos Sancho Meix va nàixer a la Vall el 1952. Va estudiar a l’escola del poble i als catorze anys va començar el batxillerat a l’ Institut d’Alcanyís. Més tard va continuar els estudis de Magisteri a Teruel i, des de 1979, fa de mestre a Barcelona, agon es va matricular a la Universitat de Barcelona per licenciar-se en Geografia i Història. Mestre a l’escola de Cervelló durant dotze anys i, a continuació, va exercir com a professor de Secundària primer a l’Institut de Vallirana, agon ha viscut des de 1983 i ha consolidat la seua residència. Més tard obté la destinació a l’Institut Alt Penedès de Vilafranca del Penedès durant dotze anys i altra volta a l’Institut de Vallirana. Durant tota la seua vida ha estat molt vinculat a l’activisme cultural del territori. Primer en el Grup de Treball de la Vall del Tormo el 1979, a continuació a l’Associació Catalanista del Matarranya de la que va ser membre fundador el 1989 i, actualment, és lo vicepresident de l’entitat. Ha col·laborat en moltes publicacions i revistes: Sorolla’t, Temps de la Franja del meu cul,
La Comarca, Kalat-Zeyd, Gaceta del Matarraña, Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses, Plana Rasa, Lo Portal, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica... Forma part del col·lectiu d’articulistes
"Viles i Gents" a La Comarca des de fa disset anys.
És 
membre del Consell Científic del Instituto de Estudios Turolenses i del Consell Redactor de la seua col·lecció "Lo trinquet".
És autor, amb Enric Puch, de l’estudi 
Toponímia de Vall-de-Roures (2000), amb Juan Luís Camps, de Toni Llerda, terra i llengua (2006) i Jocs tradicionals del Matarranya per a xiquets i xiquetes (2009) i editor 
del segon volum de Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2 Cançoner (1996) i de Deu anys de "Viles i Gents" (2007).

miércoles, 24 de mayo de 2017

allacuanta

allacuanta, fa mol tems, allaquanta , ăd ĭllas quantum ? 

allabonses, llavors, llavós, entonses


allacuanta, fa mol tems, allaquanta , ăd ĭllas quantum ?


dcvb :

LLAVORS , LLAVORES adv. 


Aleshores; en aquell moment (sentit temporal); en aquest cas (sentit consecutiu); després, a més (sentit additiu); cast. entonces, luego.

E lauores en G. de Muntcada féu ses conuinences d'amor, Jaume I, Cròn. 20. Es l'aygua pus freda que calda lauores, Llull Felix, pt. iv, c. 10. Volch oir ço que'ls altres dirien. Lavors lo bisbe de Barcelona: «Senyor», dix ell, Desclot Cròn., c. 16. Llavors llevà les mans vers lo cel, Muntaner Cròn., c. 27. Llavors era la major e ara és la menor, Pere IV, Cròn. 106. Noresmenys de lavores a ençà, Alegre Transf. 56 vo. Si la urina donchs ix fora ans que la calor natural haia començat a obrar en ella, lavors ix térbola, Albert G., Ques. 38. Los romans, qui lauors eren molt sàbia gent, Boades Feyts 9. Y fent signe llavores a sa filla, li va mostrar una arpa, Costa Trad. 12. Llavors sí que té la vida misteris d'encantament, Salvà Poes. 15. Var. form.: llavòrens (Si deuen guarir lavòrens inflerà, Flos medic. 69; Dix llavòrens ab grans rialles, Faules Isòp. 2); llavòs (E fo nostre acort que haguéssem treuga ab Seyt Abuzeyt, qui era lauòs rey de Ualència, Jaume I, Cròn. 25; E serà lauòs complida la prophetia Villena Vita Chr., c. 194; Y llavòs ella li contà tot lo parlament, Comalada Pierres Prov. 20); llavor, llavò (Lo que us he dit llavò, vos torn dir ara, Alcover Rond. ii, 284; Y llavor, | porqueret de la pellissa, | dexaràs d'esser pastor, Riber Sol ixent 14); llavons (Era manat al batle levons de la dita parròquia, doc. a. 1396, BSAL, xxiv, 267; Ordonam que'ls dits quatre diputats de la dita almoyna lauons passat, doc. a. 1404, BSAL, vii, 408); llavonses (El guardià llevonces li manà que prengués el Sant Cristo, doc. a. 1761, Hist. Sóller, ii, 606; Rich era llavonces, Penya Mos. iii, 66); llavontes (molt dialectal); laora, laores (llaores); llesores.
Fon.: ʎəβɔ́s (Empordà, Lluçanès, Vallès, Barc.); ʎaβɔ́s (Calasseit); ʎəβɔ́ɾəs (Berga, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Solsona); ʎəvɔ́ɾəs (Camp de Tarr., Men.); ʎaβɔ́ɾes (Calasseit); ʎəβɔ́ɾəns (Berga, Igualada, Selva del Camp); ʎəβɔ́ɾins (Cardona); ʎəβɔ́ns (Rosselló, Empordà); ʎəvɔ̞́ (Mall., Men.); ʎəvɔ́ (Eiv.); ʎəβɔ́nsəs (Empordà, Penedès); ʎaβɔ́nses (Tremp, Massalcoreig); ʎəvɔ̞́nsəs (Mall., Men.); ʎavɔ̞́nses (Pinós, Benidorm); ʎəβɔ́ntəs (Rosselló, Olot); ʎaβɔ́ntes (Tremp, Tamarit de la L., Prades).

Etim.: del llatí ăd ĭllas hōras, ‘a aquelles hores’.

La forma catalana antiga més representativa de l'adverbi llatí és llesores; havent-se perdut la -s- com és normal en català perdre-ho tot, es desplegà com a substitutiu evitador de l'hiat un so v, resultant llevores (o sia, la mateixa forma que avui escrivim llavores). Per una contracció degué produir-se la variant llavors (pronunciada llavòs), afavorida tal vegada per la tendència a produir una forma d'aparença masculina en oposició a llavores, que té aspecte de femenina (com ho era originàriament). Essent interpretada la forma llavors com un plural susceptible de canviar-se en singular, resultà la forma de singular llavò. D'aquesta, formant-se un fals plural en -ns o tal volta per influència de doncs o de lladoncs, resultà la variant llavons. De llavons es derivà el femení analògic llavonses, i del mateix llavons interpretat com si fos llavonts, resultà la forma femenina analògica llavontes. La variant llavòrens ve de llavores per aplicació de l'analogia de plurals en -ns, com hòmens, que porten la n per l'etimologia. De totes les variants indicades existeixen segones formes prefixades amb a- (allavores, allavors, allavontes, etc.). Vegeu l'estudi d'aquest mot i les seves variants en BDLIC, xiii, 299 i ss.