Mostrando entradas con la etiqueta fuelh. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta fuelh. Mostrar todas las entradas

jueves, 5 de octubre de 2023

Pierre Rogiers. Peire Rotgiers.

Pierre Rogiers.

Pierre Rogiers. Peire Rotgiers.



I.

Al pareissen de las flors,
Quan l' albre s cargon de fuelh,
E 'l temps gensa ab la verdura
Per l' erba que creys e nais,
Doncx es a selhs bona amors
Qui l' an en patz, ses rancura,
Q' us vas l' autre non s' erguelha.

Bos drutz non deu creire auctors
Ni so que veiran sey huelh
De neguna forfaitura
Don sap que sa domna 'l trays;
So que dis qu' a fait alhors
Creza, sitot non lo jura,
E so qu' en vi dezacuelha.

Qu' ieu vey de totz los melhors
Qui sempr' en devenon fuelh,
Qu' en queron tan lur dreitura
Tro que lur domna s n' irays,
E 'l ris torna 'ls pueis en plors;
E 'l folhs per mal' aventura
Vai queren lo mal qu' el duelha.

Qu' amors vol tals amadors
Que sapchon sufrir erguelh
En patz e gran desmezura,
Sitot lor domna 'ls sostrays;
Paucs plagz lur en sia honors,
Quar s' il sap mal ni s rancura,
Ilh queira tost qui l' acuelha.

Per aquest sen suy ieu sors,
Et ai d' amor tan quan vuelh;
Quar s' elha m fai gran laidura,
Quant autre s planh, ieu m' apais.
Sitot s' es grans ma dolors,
Suefre tro qu' elha m melhura
Ab un plazer, qual que s vuelha.

Mais vuelh trenta dezonors
Q' un onor, si lieys mi tuelh;
Qu' ieu sui hom d' aital natura
No vuelh l' onor qu' el pro lays;
Ni ges no m laissa 'l paors
Don mos cors non s' asegura;
Qu' ades cug qu' autre la m tuelha.

De mon dan prec mos senhors,
Mas l' amor de mi dons vuelh;
E que 'l prenda de mi cura,
Que trop es grans mos esmays.
Molt mi fera gen secors
S' una vetz ab nueg escura
Mi mezes lai o s despuelha.


Peire Rotgiers, quier secors;
E si 'l mals loindans li dura,
Pauc viura, qu' ades rauguelha.

II.

Tan no plou ni venta
Qu' ieu de chan non cossire;
Freidura dolenta
No m tolh chantar ni rire:
Qu' amors me capdelh e m te

Mon cor en fin joi natural;

E m pais, e m guid, e m soste,

Qu' ieu non suy alegres per al,

Ni al res no m fai viure.

Ma domna es manenta

De so qu' ieu plus dezire;

Del donar m' es lenta
Qu' anc non fui mais jauzire:

Ben sai que pauc l' en sove;

E ges no m par joc cominal,

Qu' ilh pensa petit de me:

Et ieu trac per lieys mal mortal,

Tal qu' a penas puesc viure.

Non truep qui m guirenta,
Ni qui m' o auze dire
Q' un' autra tan genta
El mon s' eli, ni s mire;
Ni d' autra non s' esdeve,
Mas qu' om digua que res no val;
Qu' elha ditz e fai tan be,
Q' una contra lieys non sap s' al,
Tal domna fai a viure.

Si s' en fenhon trenta,
Ges per so no m n' ahire;
Cuy que s vol si s menta,
Qu' a mi s denh escondire.
Adoncx sai ieu ben e cre
Q' us non a domna tan cabal,
Quar quecx la lauza per se:
Que s' el n' avia un' aital,
Ben pogra ses lieys viure.

Greu planh mal que senta
Drutz, quant es bos sufrire;
Qu' amors es valenta
A sel que n' es jauzire;

Qu' erguelh no vol ni mante,

Ans qui lo 'lh mostr' a lieys non cal:

Que mais n' auria ab merce
En un jorn, qu' en dos ans ab mal,

Sel qu' ab erguelh vol viure.
Si uns si prezenta

Qu' ill denh lonc se assire,

Ges no m' espaventa
Qu' ab mi l' ai' a devire.

Que domna, que pretz mante,

Deu aver fin cor e leyal;
E non crezas que s mal me

Contra son bon amic coral,

Als dias qu' ai a viure.

E s' il fai parventa
Qu' el guinh ni l' huelh lor vire,
Per so no s guaimenta
Mos cors, ni m mand aucire.
Ma domna fai manta re,
Per que platz a totz per engual:
E quascus, cum li cove,
Deu aculhir dins son ostal,
S' ab gran bontat vol viure.

Peire Rogiers, per bona fe,

Tramet son vers tot per cabal
A si dons clamar merce,
Qu' aprenda 'l, avans de Nadal,

S' ab grat de lui vol viure.



III.

Per far esbaudir mos vezis
Que s fan irat, car ieu non chan,
Non mudarai deserenan,
Qu' ieu non despley
Un son novelh qu' els esbaudey,
E chant, mais per mon Tort N' avez:
Quar trop dechai
Tot quan vei sai,
Mas ab lieys creis honors e pretz;
Per qu' el sieus conortz m' es plus bos,
Que tot quan vei sai entre nos.

De mi dons ai lo guap e 'l ris,
E sui fols s' ieu plus li deman;
Ans dey aver gran joy d' aitan.
A dieu m' autrey,
Non ai doncs pro quan sol la vey:
Del vezer suy ieu bautz e letz;
Plus no m' eschai,
Que ben o sai;
Mas d' aitan n' ai ieu joy e pretz,
E m' en fauc ricautz a sazos,
A guiza de paubr' ergulhos.

Anc ieu ni autre no 'lh o dis,
Ni elha non saup mon talan;
Mas a celat l' am atretan,
Fe qu' ieu li dey,
Cum s' agues fait son drut de mey:

E no i s taing qu' ieu ja l' ameissetz.

Doncs amarai
So qu' ieu non ai;
Oc, qu' eyssamen n' ai joy e pretz,
E suy alegres e joyos,
Quan res non es cum si vers fos.

De totz drutz suy ieu lo plus fis,

Qu' a mi dons no dic re ni man,

Ni 'l quier gen fait, ni bel semblan.
On qu' ilh estey
Sos drutz suy, et ab lieys domney,
Totz cubertz e celatz e quetz.
Qu' ilh no sap lai
Lo ben que m fai,
Ni cum ai per lieys joi e pretz.
No s tanh que ja 'l sapcha enoios
Qu' ieu sui sai sos drutz a rescos.

Per s' amor viu, e si m moris,
Qu' om disses qu' ieu sui mortz aman,
Fait m' agra amors honor tan gran,
Qu' ieu sai e crey
Qu' anc a nulh drut maior non fey.

Vos jutgatz, domna, e destrenhetz;

Quar s' ieu m' esmai,
E si maltrai,
Ni muer per vos, joys m' es e pretz;

De vos m' es totz mals bes, dans pros,

Foldatz sens, tortz dregz e razos.

Ieu mai que mai,
Ma domna, ieu sai
Que vos mi donatz joy e pretz;
E vuelh mais morir a estros,
Ja 'l sapcha negus hom mas vos.

Bastart, tu vai,
E porta m lai
Mon sonet, a mon Tort N' avetz:
E di m' a 'N Aimeric lo tos
Membre 'l dont es, e sia pros.

IV.

Tant ai mon cor en joy assis,
Per que non puesc mudar non chan;
Que joys m' a noirit pauc e gran,
E ses lui non seria res.
Qu' assatz vei que tot l' als qu' om fai

Abaiss, e sordey, e dechai,
Mas so qu' amors e joys soste.

Lo segles es aissi devis
Que perdut es, quan l' avol fan;
Mas ab los pros vai pretz enan,
Et amors ten se ab los cortes:
E d' aqui son drut cuend e guai;
Per que s te jois que tost non chai,
Qu' estiers del mais hom no 'l soste.


Si 'l jois d' amor no fos tan fis,
Ja non agra durat aitan;
Mas no y a d' ira tan ni quan,
Qu' el dans n' es pros, e 'l mals n' es bes
E sojorns cui plus mal en trai;
Demandatz cum qu' ie us o dirai:
Quar apres n' aten hom merce.

Pauc pren d' amor qui no sofris
L' erguelh, e 'l mal, e 'l tort, e 'l dan;
Qu' aissi o fan selh que re n' an:
Guerra m sembla qu' amors no i es,
Tan son li mal e sai e lai;
E non ai dreg el fieu qu' ieu ai,
S' al senhor don mov mals en ve.


Amors ditz ver et escarnis,
E dona pauza ab gran afan,
E franc cor apres mal talan;
Huei fai que platz, deman que pes;
E doncx qu' en diretz qu' aissi vai,
Que costa que tot torn en jai,
Pueis apres no i a re mas be.

Membra m' aras d' un mot qu' ieu dis,
E tal non vuelh qu' om lo m deman.
- No l' auzirem doncx! - Non onguan,
No us er digz, ni sabretz quals es.
- No m' en qal, qu' atressi m viurai.
Si us vivetz o us moretz, so sai
Non costa re mi dons ni me.

Mon Tort N' avetz en Narbones
Man salutz, sitot luenh s' estai;
E sapcha qu' en breu la veyrai,
Si trop grans afars no m rete.


Lo senher, que fetz tot quant es,
Salv e guart son cors cum si s fai;
Qu' ilh mante pretz e joi verai
Quan tota autra gen si recre.

V.

Entr' ira e joy m' an si devis
Qu' ira m tolh manjar e dormir,
Jois me fai rire et esbaudir,
Mas l' ira m passa 'l bon conort,
E 'l joys reman, don sui jauzens,
Per un' amor qu' ieu am e vuelh.


Domn' ai?.. Non ai... Ja 'n suy ieu fis?

No sui, quar no m' en puesc jauzir...

Tot m' en jauzirai quan que tir?
Oc, ben leu, mas sempre n' a tort...
Tort n' a... Qu' ai dig? boca, tu mens,
E dis contra mi dons erguelh!


Bona domna, per qu' ieu m' aucis,
Ara m podetz auzir mentir;
Que re no m fai, per que m' azir,
Non re sia per pauc tot mort.
Ben sui fols, e fatz es mos sens,
Quar ja dis so per que la m tuelh.

Molt am selieys que m' a conquis,
Et elha me;
oc, s' o l' aug dir,
Creirai son dig senes plevir,
Oc ben, sol qu' ab lo fag s' acort,
E m' atenda totz mos covens,
E qu' ieu n' aia plus qu' ieu no suelh.


Per lieys ai ieu joy, joc e ris,
Mas ara 'n planh, plor e sospir,
E 'l mals que m' es greus a sufrir,
Torna m' a doble en deport.
Pauc pres lo mal qu' el bes lo vens,
Que plus m' en jau que no m' en duelh.

De luenh li sui propdas vezis,
Qu' amicx non pot nulhs hom partir
Si 'l cor si volon consentir:
Tot m' es bon quant hom m' en aport,
Mais am quan cor de lai lo vens,
Que d' autra si pres si m' acuelh.

Ja non dira hom qu' anc la vis
Que tan belha 'n pogues chauzir:
Qu' om no la ve que no se mir,
Quar sa beutatz resplan tan fort
Nuegz n' esdeve jorns clars e gens,
A qui l' esgarda de dreg huelh.

Lo vers vuelh qu' om mi dons me port,
E que 'l sia conortamens
Tro que ns esguardem de dreg huelh.

//


Tro que ns esguardem de dreg huelh.

dreg huelh de Oriol Junqueras, dret ull.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Peire_Rogier

Pierre de Rougier o Peire Rogiers (1145 - Lodève, alrededor de 1197) fue un trovador francés de la escuela lemosina y auverniana, hijo del señor de Rouziers, en Auvernia.

Sus biógrafos aluden a que fue hijo de un señor de Auvernia: «Peire Rotgiers si fo d'Alvernhe... e fo gentils hom».

Ha sido identificado como perteneciente a la familia de los señores de Rouziers,​ cerca de Mauriac, en el departamento de Cantal.

Uc de Sant-Cirq (o Uc de Saint-Circ), el trovador biógrafo de trovadores, indicó que conocía las letras y que era canónigo de Clermont. Añade que era un buen cantante que abandonó su canonicato para hacerse juglar y hacer conocidos sus cuentos.

Fue a la corte de Ermengarda de Narbona, de gran valor y de gran inteligencia, que lo acogió y lo trató con honores. Se han conservado ocho sirventès, canciones de amor en las que Peire Rogier designa a la vizcondesa de Narbonne con la palabra clave "senhal".

A causa de calumnias que comprometían la reputación de la vizcondesa, Pierre Rogiers recibió la orden de abandonar su corte y se refugió cerca de Raimbaut d'Orange hasta 1173. Tras la muerte de Raimbaud en 1173, fue a la corte de Raimundo V de Tolosa; frecuentó también las de Alfonso IX de Castilla, después de la de Alfonso II de Aragón.

Se retira con otro trovador, Guilhem Azemar de Merueis, a la abadía de los hombres de Grandmont, cerca de Lodève, donde toma el hábito en 1194 y se queda hasta su muerte.

(Guillem Azemar si fo de Gavaudan d' un castel que a nom Merueis (9). - No revisado - 
Gentils hom era, filhs d' un cavallier que non era rics ni manens: el seigner de Merueis sil fetz cavallier. Et el era ben valens hom e gen parlans, e fon bos trobaires. Et non poc mantener cavaiaria, e fetz se joglars. E fon fort onratz per tota la bona gent, per los baros e per las domnas; e fetz mantas bonas chansos. E cant ac loue temps vescut, el se rendet a l' orde de "Grandmont" e lai mori. Chabaneau, Camille)


  1.  Cheyette, Fredric L. (2001). Ermengard of Narbonne and the World of the Troubadours. Ítaca: Cornell University Press. ISBN 0-8014-3952-3.
  2. Chabaneau, Camille (1885). «Les biographies des troubadours en langue provençale» (en francés).
  3.  Bouillet, Jean-Baptiste. Nobiliaire de Auvernia, tomo V (en francés). p. 419.

Bibliografía

Rambaud, Raimbaut, Raembautz; Orange, Aurenga

Rambaud d' Orange.

Rambaud, Raimbaut, Raembautz; Orange, Aurenga

I.


Ab nou cor et ab nou talen,

Ab nou saber et ab nou sen,

Et ab nou belh captenemen,

Vuelh un bon nou vers comensar;

E qui mos bons nous motz enten,

Ben er plus nous a son viven,

Qu' om vielhs s' en deu renovelar.


Qu' ieu renovelh mon ardimen;

Qu' el novelhs volf vielh pessamen,

Farai novelh ab ferm parven,

Er quant em al novelh temps clar,

Qu' els novelh fuelh naysson desen

Lo novelh crit, don jois en pren

Els auzels qu' intran en amar.


Doncs aman mi fan alegrar,

Qu' ieu am si qu' om non pot comtar

Tan be cum ieu am, ni pensar;

Et am la gensor ses conten,

Si dieus m' am, e no y met cuiar,

Qu' al mielhs d' amar la m saup triar

Amors, quan nos ajustet gen.


D' amor me dey ieu ben lauzar,

Mielhs qu' ad amor guazardonar

No puesc, qu' amors m' a, e m ten car,

Dat amors, per son chauzimen,

Plus qu' amors non pot estujar

A sos ops d' amor, ni donar

A autrui, don ai cor rizen.


Rire deg ieu, si m fatz soven,

Qu' el cors me ri, neys en durmen;

E mi dons ri m tan doussamen

Que belh ris m' es de dieu, so m par;

E me fai sos ris plus jauzen

Que si m rizian quatre cen

Angel que m deurian gaug far.


Gaug ai ieu tal que mil dolen

Serian del mieu gaug manen,

E del mieu gaug tuit mei paren

Viurian ab gaug ses manjar.

E qui vol gaug sai l' an queren,

Que ieu ai tot gaug eissamen

Ab mi dons qui 'l me pot tost dar.


Domna, d' als non ai a parlar

Mas de vos, domna, que baizar

Vos cug, domna, quant aug nomnar

Vos, domna, que ses vestimen

En mon cor, domna, vos esguar,

Qu' ades mi ven, domna, estar

Vostre bel cors nou avinen.


De mon nou vers vuelh totz preguar

Qu' el m' anon de novelh chantar

A lieis qu' am senes talan var;

Dieus m' abais' et amors, s' ieu men,

Qu' autre ris me sembla plorar,

Si m ten ferm en gaug, ses laissar,

Mi dons, qu' autre drut non consen.


Dieus guart ma domn' e mon joglar,

E jamais domna no m prezen.


II.


Si de trobar agues melhor razo

Que ieu non ai, sapchatz que be m plairia; 

Mas, tal cum l' ai, farai gaya chanso,

Si far la sai tal qu' elha fos grazia

Per ma domna, que no m denha entendre,

E ten mon cor qu' alhors non puesc' atendre; 

E platz mi mais viure desesperatz,

Que si ieu fos per altra domn' amatz.


Viure m' es greu, ni morir no m sap bo.

Que farai doncx amarai ma enemia?

Amar la dei, si non fas falhizo,

Qu' amors o vol qui m' a en sa bailia;

Al sieu voler no me vuelh ieu defendre,

Ni enves lieis de nulha re contendre:

Ans dei ben dir qu' ieu mi tenh per pagatz,

Pus que ieu fas totas sas voluntatz.


Son voler fas, e quier li 'n guizardo

Que, s' a lieys platz, desamat no m' aucia,

O que m fezes oblidar sa faisso

Que m' es miralhs, en qualque loc qu' ieu sia.

E pus amors me vol d' amar sorprendre,

Ben deuria a mi dons far aprendre

Com ieu pogues de lieys esser privatz,

Pueis m' auria mos mals guiardonatz.


Trebails, maltraitz, cuidatz ab pensazo,

Ni guerreyars qu' ieu fas, no m' en desvia.

De vos amar, que m tenetz en preizo:

Offensio no us fis jorn de ma via,

Ni en ferai, com que m' en dega prendre,

Ni no m faretz ad autra domna rendre;

Que ab mon cor me sui ben acordatz

De ben amar, sia sens o foldatz.


E non per so molt me sabria bo,

Qu' ieu fezes sen; mas, sitot fauc folhia,

De tal foldat no vuelh qu' hom m' ochaizo,

Quar en amar non sec hom drecha via,

Qui gent no sap sen ab foldat despendre;

Mas selh qu' o fai se pot ben tant estendre

Qu' elh er amicx sivals o drutz clamatz;

Si 'n aisso falh, non er a dreit jutjatz.


A mon Diable, qui belhs motz sap entendre,

T' en vai, chanso, e si te denh' aprendre,

Pueys poirai dir que sui ben cosselhatz

De mon cosselh, qu' es d' Aurengua laissatz.


III.


Er no sui ges mals et astrucx,

Quan sui ben malastrucx de dreg;

E pus malastres m' a eleg,

Farai vers malastruc e freg;

Si truep un malastruc adreg

Que mon malastre mi pesseg.


E pus tos temps sui malastrucx

Per un gran malastre que m ve,

Selh que per malastruc no m te

Dieu prec de malastre l' estre,

Que mil malastruc serion ple

Del malastre qu' ieu ai en me.


Er auiatz cum sui malastrucx!

Qu' on meynhs cug de malastr' aver,

Ieu sui plus malastrucx en ver;

Qu' en malastre m laissei cazer,

E pueis vinc malastre querer

Don aurai malastruc esper.


Domna, per vos sui malastrucx,

Quar per malastre m voletz mal;

E fis ben malastruc jornal,

Qu' anc nuills malastrucs no 'l fetz tal;

Doncx mos malastres res non val,

Per que d' est malastruc no us cal.


Mas pus ara sui malastrucx,

Mos pels malastrucx mi tolrai,

Aitan de malastre perdrai;

E si 'l malastres no s' en vai,

Malastrucx sia cui no m plai,

Quar tan grans malastres m' eschai.


Mas s' atrobes dos malastrucx

Qu' anesson malastruguamen

Ab me mais malastre queren,

Adoncx for' ieu malastrucx gen;

Mas non trueb malastruc valen

Qu' ab mi de malastres prezen.


Et ieu sui aitan malastrucx 

Que de malastre port la flor,

Et ai de malastre l' honor

Levat, malastre de senhor;

Ieu cant en malastre ab plor

D' aquest malastruc amador.

Tu est malastrucx de senhor,

Et ieu sui malastrucx d' amor.

//


Rambaud d' Orange, Raimbaut d’Aurenga

https://de.wikipedia.org/wiki/Raimbaut_d%E2%80%99Aurenga

Cars, douz e fenhz del bederesc

En aital rimeta prima

Una chansoneta fera

Apres mon vers vueilh sempr’ordre

Un vers farai de tal mena

Peire Rotgier, a trassaillir

Al prim qe•il timi sorz en sus

Braiz, chans, quils, critz

Car vei qe clars

Ar vei bru, escur, trebol cel

Ar m’er tal un vers à faire

Ab vergoinha part marrimentz

Er quant s’embla•l foill del fraisse

Ara non siscla ni chanta

Entre gel e vent e fanc

Pos trobars plans

Assaz m’es belh

Aissi mou

Amors, cum er? Que faray?

Assatz sai d’amor ben parlar

Ben s’eschai q’en bona cort

Ben sai c’a sels seria fer

Donna, cel qe•us es bos amics

Escotatz, mas no say que s’es

Amics, en gran cossirier

Dona, si m’auzes rancurar

Non chant per auzel ni per flor

Lonc temps ai estat cubertz

Ara•m so del tot conquis

A mon vers dirai chansso

Ara•m platz, Giraut de Borneill

S’il cors es pres, la lengua non es preza

Joglar, fe qed eu dei

Ab nou cor et ab nou talen

Ar non sui jes mals et astrucs

Als durs, crus, cozens, lauzengiers

Pois tals saber mi sortz e•m creis

Ar resplan la flors enversa

Raembautz daurenga

http://trobar.org/troubadours/aurenga

Raimbaut d’Orange entstammt einer jüngeren Linie der Familie der Herren von Montpellier. Sein Vater war Guillem d’Omelaz (Guilhelm d’Aumelas), seine Mutter Tiburge d’Orange, die Erbtochter des Grafen Raimbaut II. Ab 1156 war Raimbaut u. a. Herr von Aumelas (Omelaz), Le PougetMontarnaud und Popian, 1171 erbte er einen Teil der Herrschaft Orange.



Azalais de Porcairagues, joglar, Rambaud Orange, Raimbaut


//

Raimbaut of Orange (Old Provençal: Raimbaut d'Aurengac. 1147 – 1173) was the lord of Orange and Aumelas and an influential troubadour in medieval France. His properties included the towns of Frontignan and Mireval. He was the only son of William of Aumelas and of Tiburge, Countess of Orange, daughter of Raimbaut, Count of Orange. After the early death of his father, Raimbaut's guardians were his uncle William VII of Montpellier and his elder sister Tibors.

Raimbaut contributed to the creation of trobar ric, or articulate style, in troubadour poetry. About forty of his works survive, displaying a gusto for rare rhymes and intricate poetic form.

His death in 1173 is mourned in a planh (lament) by Giraut de Bornelh, and also in the only surviving poem of the trobairitz Azalais de Porcairagues, who was the lover of Raimbaut's cousin Gui Guerrejat. It seems possible that Azalais' poem was composed in an earlier form while Raimbaut was still alive, because in his poem A mon vers dirai chanso he appears to contribute to the poetical debate begun by Guilhem de Saint-Leidier and taken up by Azalais as to whether a lady is dishonoured by taking a lover who is richer than herself. Aimo Sakari argues that Azalais is the mysterious joglar (jongleur) addressed in several poems by Raimbaut.