carpit

carpida, carpidet, carpideta, carpidets, 

ert, erta, erts, ertes

estamordit de fret, estamordí ?

Un de Valderrobres o Ráfels ert, carpit de fret, congelat

http://dilc.org/estamordir/

DCVB

FRED (ant. escrit fret). adj. i subst. m. (i dial. f.): cast. frío.
I. adj. (f. FREDA) Mancat de calor.
|| 1. en sentit físic: Que té una temperatura sensiblement més baixa que la del cos humà; que té un grau de calor inferior al normal o convenient. Lo crestall qui és de freda natura, se fa en los locs qui són frets per la absència del sol, Llull Cont. 334, 20. Banyat en les aygües més fredes que gel, Passi cobles 85. Quan van a deixondar-lo, lo troben fred com marbre, Atlàntida. x.Humors fredes: escròfules. Sang freda: la dels peixos i reptils; fig., serenitat, carència de nerviositat o d'apassionament obcecador. «S'estimat me va amb sang freda | i diu que no me té amor, | i jo en tenc per pagar-ló | amb sa mateixa moneda» (cançó pop. Mall.). 

|| 2. fig., en sentit espiritual o moral: a) Que no és animat; mancat d'apassionament, d'ardor, de zel. L'esperit tenia més fret que lo gel, Passi cobles 20. Tenen la ànima freda y nua, Villena Vita Chr., c. 12. Vaig trobar-la a ella molt freda, Maura Aygof. 17.—b) Excessivament exacte o serè, sense inclinar-se a l'exageració, a deixar-se suggestionar, etc. Una investigació freda, Obrador Arq. lit. 74.—c) Mancat d'excitació genèsica. Mostrau-vos fret | e tant suau?, Spill 2756. Ffret sou com a rahim de parra, Coll. dames 776. La natura de la dona que és freda, Albert G., Ques. 43 vo.—d) Mancat de força, de poder per a obrar, especialment per estupefacció. Ànima freda: esperit mancat d'activitat. Quedar fred: romandre aturat davant una cosa espantosa o inesperada. Na Maria quedà freda quant va sentir axò,Roq. 28.—e) Mancat de gràcia, d'al·licient, de simpatia, d'expressió, etc. Trob freda tota alegria, Salvà Poes. 26. Era de mirada trista y freda, Rosselló Many. 168. A la freda reclusió de les aules, Ruyra Parada 11.
II. m. (i dial. f.). 
|| 1. Sensació produïda per la pèrdua de calor. Fassen penitència e sostenguen fam, set, calt, fret, turments, Llull Gentil 27. L'ome embriach tremola de fret, Albert G., Ques. 13 vo. Els escarrufaments de fret los fan acostar-se, Rosselló Many. 28. 
|| 2. Temps fred; absència relativa de calor. Per fortuna de temps o de fret o de pluja o de vents, Cost. Tort. II, iv, 18. Ab frets e ab calors, Muntaner Cròn., c. 7. Hi'l trist de Johan en tems de fret sua, Proc. olives 516. Que los frets e les pluges les començauen a enujar, Tirant, c. 92. Fer fred: esser fred el temps. Estauen al foch, car feya fret gran, Passi cobles 20. Se pengen infants tendres pel fred esmorteïts, Atlàntida v. Fred sec: temps fred i mancat d'humitat. Feia molta fred i li sortia un fum blanc per entre els pèls del bigoti, Pla Girona 151. Fred moll o humit: temperatura baixa barrejada amb humitat. Fred negre: fred sec i sense sol. Fred secret: fred molt intens i sense vent (Tarr.).
    Loc.—a) Hi ha moltes comparacions per a expressar hiperbòlicament que una cosa és freda; v. gr.: Més fred que (o Tan fred com) neu, gel, una serp, el nas d'un ca, la cadena del pou, marbre.—b) Donar-ne una de freda i una de calenta: dir ara una cosa i suara la contrària.—c) Fer un fred que talla, que pela, que trepana, que rau, que glaça, que glaça la cua dels gossos, que glaça el pensament: locucions per a expressar hiperbòlicament un fred molt intens.—d) Ja ha arribat el fred de Rússia!: es diu referint-se a algú que va molt abrigat quan encara no fa fred (Empordà).—e) Si t'agafo, no tindràs fred!: es diu en to d'amenaça, com volent dir que li donarà una tupada forta, que el calfarà.—f) No fer fred ni calor: no causar cap impressió, no interessar.—g) No passar fred ni calor per una cosa: estar indiferent.
    Refr.—a) «Un vestit ne tinc a França, i aquí em moro de fred»: al·ludeix als qui s'avanen de posseir coses que no els poden esser útils.—b) «Qui no té seny, no té fred».—c) «Si tens fred, embolica't amb la paret» (Segarra, Urgell); «Si tens fred, arrima't a la paret» (Vinaròs).—d) «Qui té fred de peus, que los s'escalfi» (o «que el se tregui»): es diu volent indicar que no es vol intervenir en un assumpte d'altri, que l'interessat mateix se'l resolgui (mall.).—e) «Ni per calor deixis la capa, ni per fred la carabassa»; «Ni per fred ni per calor, no deixis la capa ni el sarró»; «Ni per calor ni per fred, no et llevis la capa ni el barret».—f) «Lo que guarda del fred, guarda de la calor».—g) «Homo poquet, en haver dinat té fred»: es diu perquè l'home pusil·lànim no es sap treure el fred feinejant o desplegant alguna activitat (Mall.).—h) «Déu dóna el fred segons la roba»; «Déu dóna la roba segons el fred»: vol dir que la Providència sap coordinar les necessitats dels homes amb llur capacitat per a satisfer-les.—i) «El fred és enemic del pit».—j) «Qui festeja, no té fred».—l) «Any serè, any de fred».—m) «Any de fred tardà, raïm sa vinya no farà» (Menorca).—n) «Fred i gel, no queden al cel» (Urgell, Segarra); «Fred, si no el fa davant, el fa darrera» (Men.); «Es fred, ses rates no se'l mengen» (Men.): vol dir que tots els hiverns fa fred, encara que a vegades vingui amb algun retard.—o) «Fred segur, no mata ningú».—p) «Any de fred, mal pel pobret».—q) «En temps de fred, més val una capa (o una gorra) que un barret».—r) «Freds en darrer, pedregades en primer» (Gomis Met. Agr. 84).—s) «Pels Reis, el dia creix i el fred neix» (Urgell, Maestr.); «Quan el dia creix, el fred neix» (ross., or., occ.); «Quan lo dia creix, creix la fam i creix lo fred» (Tortosa).—t) «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni; per Sant Julià, cuida a matar» (Empordà).—u) «Quan vénen los tres barbuts, vénen los freds cascarruts»: els tres barbuts són Sant Pau ermità, Sant Maure (15 gener) i Sant Antoni Abat (17 de gener).—v) «Per Santa Agnès i Sant Fructuós, los freds majors»: la festa d'aquests sants és dia 21 de gener.—x) «Per Sant Vicenç, paren els freds i entren els vents»: la diada de Sant Vicenç és el 22 de gener.—y) «Si el febrer riu, el fred reviu» (Gir.); «Si la Candelera plora, el fred ja és fora; si la Candelera riu, el fred és viu» (or., occ., bal.); «Candelera clara, fred hi ha encara» (Men.); «Per la Candelera, es fred, si no és davant, és darrera» (Men.).—z) «Març, marcedor, que de nit fa fred i de dia calor» (Val.).—aa) «Trons en març, fred en abril i maig» (Val.).—bb) «Boires de març, fred en es maig» (Mall.).—cc) «Fred d'abril, du pa i vi».—dd) «Abril abrilet, va matar sa mare de fred» (Tortosa).—ee) «Es fred de març entra dins ses banyes d'es bous» (Men.).—ff) «No és bon maig, si el ruc no tremola de fred a l'estable» (Manresa).—gg) «El juny fred mata l'esplet» (Mall.).—hh) «L'octubre fred mata el cuquet».—ii) «De Tots Sants a Sant Andreu, vent o pluja, fred o neu».—jj) «Per Sant Iscle, lo fred xiscla» (Costa de Llevant, Manresa): la diada de Sant Iscle és el 17 de novembre.—ll) «Per Sant Climent, el fred reganya la dent»: és al 21 de novembre.—mm) «Per Santa Caterina, o molt freda o molt humida» (Fulleda): és el 25 de novembre.—nn) «Per Sant Andreu, pluja o neu, o fred molt greu» (Ripoll, Empordà, Pla de Bages): és el 30 de novembre.—oo) «Per Sant Tomàs, el fred al nas»: és el 21 de desembre.—pp) «Per Nadal, fred com cal».—qq) «De por i de fred, qui més se'n posa, més n'admet»: significa que hi ha bona part d'autosuggestió en les sensacions de por i de fred (Tremp).
    Fon.: fɾέt (pir-or., or., Maó); fɾét (occ., val.); fɾə́t (mall., Ciutadella, Eiv.). Cal advertir que fred usat com a substantiu (II), encara que regularment és masculí, en alguns dialectes catalans és femení; això ocorre principalment en el Rosselló, a l'Empordà, a la Garrotxa i a la comarca de Girona. «Ai mare, quina fred als peus!»«La fred ha sigut molt forta». La fred deu apretar, defora, Massó Croq. 97. «Qui té fred, set, son i gana, menja, beu, dorm i s'escalfa; s'espassa la fred, la set, la son i la gana» (Olot).
    Intens.:—I (adj.): fredàs, -assa; fredet, -eta; fredot, -ota; fredíssim, -íssima.—II (m.): fredàs, fredarro, fredot, fredet.
    Antòn.: calent, cald.
    Etim.: del llatí frigdu, contracció vulgar de frigĭdum, mat. sign. La i de frigĭdum en llatí clàssic era llarga, i per tant, caldria esperar en català frit (cf. el cast. frío, amb i, no amb e); però es veu que ja en llatí va predominar una forma frĭgĭdum amb i breu, probablement per inflència analògica de rĭgĭdum, i això fa que les formes romàniques del mot, fora del castellà i el portuguès, representin un frĭgĭdum amb i breu (fr. froid, it. freddo, cat. fred).

 

res

Res

RES o RE f. (ant.) i pron.
I. f. ant.
|| 1. Cosa; cast. cosa. a) En frases afirmatives. Ha molts cavallers qui són mos amics e qui farien tota res que yo volgués, Llull Arbre Sc. ii, 355. A conèxer l'esser de la re | covenen III coses, per ma fe, Llull Gatz. 154. En pochs temps membra tantes res, Llull Rim. 535. Bonea eternitat e glòria són una res en nombre, Llull Arbre Sc. ii, 320. Que tot hom pag de tota res que 's carrec e's descarrec a la mar un diner, doc. a. 1339 (Capmany Mem. iv, 99). Esser moll e fred e tèbeu en tota res de bé, Eximenis Reg. 78. Altre cosa és... la qual ames sobre tota res, Canals Arra 126. Aquella res que no fall algun' ora | entenen pochs, Ausiàs March c.—b) En frases negatives. Qui a caritad no enuega a nula re, Hom. Org. 2. No porà fer neguna res qui bona sia, Llull Cont. 141, 10. Sens vós, nulla re no és profitable, Llull Cont. 158. Que no la'n lexàs tornar per nuyla re, Jaume I, Cròn. 2. Per què estàuem així que no fàyem neguna re, Jaume I. Cròn. 262.—c) Gran res o Gran re: gran quantitat. Vengren lops... qui deuoraren gran res de les ouelles, Llull Felix, pt. i, c. 7. Recontava a gran re de prohòmens la captivitat en què son marit era, Llull Blanq. 71. De guisa tiraua lo fenèuol que gran res n'i hauia ferits, Jaume I, Cròn. 15. La ciutat e gran res del regne, Muntaner Cròn., c. 12. De gran res abans: (ant.) de molt de temps abans. La qual ja les sabia de gran res abans, Curial, i,30.
|| 2. per ext., Persona. Ela [la reina] dix... que en la nostra honor ne el nostre bé nuyla re no y hauia tan gran part con ela, Jaume I, Cròn. 271. La donzella Nerguis qui viu aquella res que ella més amaua en aquest món, Jacob Xalabín 10 vo. E tuyt li membres de blancor | qui són en vós, ma dolsa res, Fasset 780. Ha, dolsa res, plasent et cara, Fasset 861. Una alegria de la qual guart Déu a mi e a tota res bona, Curial. iii,42.
|| 3. Animal boví, de llana o de cabrum; cap de bestiar (Maestrat, Val.); cast. res. Carn de res grassa, Spill 10119. Les grasses resses... ells les menjaven, Spill 13275.
II. pron.
|| 1. Alguna cosa (en frases afirmatives); cast. algo. De cavalers qui perden res en osts ni en cavalcades, Usatges 71. Ans que re s'i partesca, Capbr. Ribes 1283. D'on s'esdevé que res cert de ses promeses esperar, és en vanes e folles esperances cercar repòs, Corella Obres 224. Ans se dexaria morir que venir en res contra la honor, Tirant, c. 57. L'emparava contra res que pogués venir a torbar-la, Plana Sta. Mar. 8.
|| 2. Alguna cosa (en frases interrogatives o condicionals); cast. algo. «¿Vols res de Barcelona?»«¿Tens res per als pobres?»Si alcú gitarà a home lança..., si'l nafrarà en res, esmèn lo mal que li farà, Usatges 82. Volets que'ls diga res per vós?, Jaume I, Cròn. (ap. Aguiló Dicc.). Si res voleu, preneu tot quant tinch, Vent. Pel. 19. Teniu vós res de nou?, Lacavalleria Gazoph. Y si acàs de res demana, | és de la gent d'allà dalt, Collell Flor. 51.
|| 3. No res: absència de l'ésser real; negació de tota cosa; cast. nada. «¿Què has vist?—No res». Bous, ni porcs, ni moutons, ni bocs, non re [sic], Reua Perp. 1284. Vós avets creades les creatures de no re, car enans que elles fossen, eren no re; e de no re en què eren, vós fets-les esser re, Llull Cont. 30, 7. Nulla ymaginació no pot compendre com pusca esser creada cosa de no re, Llull Cont. 65. Cor no res no pot donar començament a res, Llull Gentil 71. E què seràs?—No res, Metge Somni i. O tu est Déu, o est hom, o est no res, Scachs 11. No res tenia ni esperava tenir res,Riber Miny. 5. Un no res: una cosa petitíssima, insignificant. Per un no res que ma senyora vos ha dit, stau ja smayat?, Tirant, c. 199. En un no res: en un moment, en molt poc temps. (V. no-res).
|| 4. Cap cosa (en oracions negatives); cast. nada. a) Quan res va darrera el verb, exigeix sempre la companyia de l'adverbi no. Dix que no me'n fermarie res, doc. a. 1242 (Pujol Docs. 16). Prometem... que no recebam, en re del nostre, homeier ni nafrador, doc. a. 1244 (ibid. 19). Si Déus no era res, Llull Gentil 18. Jo no us menaria per re en ma companyia, Llull Blanq. 6. Que cuydàuem hauer goanyada Múrcia e nós no hauíem re goanyat, Jaume I, Cròn. 446. Si... lo castel és tal que'l senyor no y reeb re de les rendes, Commem. 159. Sabets que no us forsarem de re, doc. a. 1344 (BSAL, xi, 47). Fonch tan poca cosa que no vench a res,Eximplis, ii, 327. No sabem de res, y per axò volem parlar de tot, Ignor. 1. No digues res pus, Alcover Cont. 8. No valia res engorronir-se, Ruyra Parada 15.—b) Quan res va davant el verb, aquest sol portar l'adverbi no en el català literari; en el llenguatge parlat generalment se suprimeix el no, i també es tolera aquesta omissió en els escrits. Si ho fa, van serà e res no valdrà, Usatges 95. Segons veritat, re no valem, Llull Cont. 29, 21. Dixem que passatge era que nós per re del món no lexaríem que no y passàssem, Jaume I, Cròn. 109. Y en res no volgué fer may resistència, Passi cobles 15. Res no em surt bé, res!,Ruyra Parada 32. Donchs canta, per ma vida, | que res te donaré, Costa Trad. 45. Res en sabia de l'amor, Alcover Poem. Bíbl. 23.—c) En frases negatives el·líptiques, o sia, en què el verb se sobreentén, s'admeten les dues construccions: no res, i res sense el no. «¿Què t'han dit?—No res». «¿Què t'han dit?—Res». Quan res és el subjecte d'una oració de verb sobreentès, va sense el no. Però res tan pintoresc com sentir-li parlar d'aquella illa llunyedana, Massó Croq. 10.
III. adv. En proposicions negatives, es troba a vegades usat res adverbialment; és més usual i correcte usar l'adverbi gens. O lenga enverinada de diable, no temi res los teus turmens, Sants ross. 47. Però si a vós, legint estes noues, | vos creix la saliva, o poch o no rres, Proc. Olives 450. Fo un mal home molt pervers e no res semblant a son pare, Boades Feyts 32.
    Loc.—a) No res! o Res!: exclamació per a declarar-se disposat a no parlar més o a no pensar més sobre un assumpte. Ella s'exclamà:—Res, me n'hi vaig jo a veure si n'hi faç cap, Aurora 271.—b) No res no res: es diu per indicar un treball o procés en què, sense adonar-se'n, s'arriba a fer quelcom d'importància. «Em vaig aficionar als llibres, i no res no res, vaig arribar a tenir una bibliotequeta» (Valls).—c) Res més, o Res pus, o Res altre (i ant. res àls): cap altra cosa. Farem ço que fer deuem, e no res àls, Jaume I, Cròn. 42. L'home quedà enteressat, més per s'ànsia que tendrien es de ca seua que per res altre, Rond. Eiv. 69.—d) Res nat, o Res del món, o Res nat del món, o Res vivent: absolutament res.—e) No res menys, adv.: V. no-res-menys.—f) No donar-se res: (ant.) no preocupar-se. Donà remey a la sua dolor aconsolant-la e preguà-la no's donàs res en lo fet de Ypòlit, Tirant, c. 247.—g) No anar de res: no estar disposat a fer o acceptar tal o tal cosa.—h) No voler saber res: no admetre raons ni explicacions.—i) No esser res de bo, o Esser un res-de-bo: no esser bona persona. «Tan res-de-bo és l'un com l'altre» (Cardona, Solsona).—j) Com si res fos, o Com si res: indica la inadaptació entre un fet i un altre; sense eficàcia o sense resultat. Joanoya!—tornà ab més forsa encara, y també com si res, la veu se li perdia..., J. M.a Folch i Torres (Jocs Fl. 1904, 140).—l) Com qui no n'és res: fingint indiferència (Mall.). Y jo, com qui no n'és res, me vaig girar per veure aquell gomboy, Roq.—m) Això és un fart de re, barrejat amb poca cosa: es diu humorísticament per indicar que una cosa és molt magra, insignificant, menyspreable (Empordà). En el mateix sentit es diu: No res, no res, dos cebetes tres diners (Martí G. Dicc.); o bé: Això i no res, tot és u (or., occ., val., bal.).
    Refr.—a) «No és res, i li penjava el nas»: es diu quan algú fingeix que no dóna importància a coses que en tenen molta.—b) «Més val un poc que re» (or.); «Val més qualque cosa que no res» (mall.).—c) «Per res, no es dóna res»; «No es fa res per no res»; «Ningú fa res de franc».—d) «El que és estat i no és, com si no hagués estat res».—e) «Don Re, porta botes i està serè»: es diu referint-se a algú que s'alarma o pren precaucions inútilment (Penedès).—f) «Per a no res, no cal cabàs»: es diu contestant a algú que diu que no necessita res (val.).
    Fon.: rέs, rέ (pir-or., or.); rés (occ., val.); ré (occ.); rə́s (mall., Ciutadella, eiv.); rέ̞s (Maó, Alaró, Binissalem).
    Var. form. ant.: ren.
    Var. ort. ant.: ras (Graal 71).
    Etim.: del llatí rēs, ‘cosa’. La forma catalana res representa el nominatiu llatí, i la forma re ve de la d'acusatiu o d'ablatiu.
2. RES m.:
V. rés.
RÉS (escrit també res). m.
Acció de resar; so de veus que resen; cast. rezo. Se senya l'atalayer | tan bon punt el res acaba, Picó Engl. 33. Un llavi mogut pel rés, Ruyra Pinya, i, 83. S'alsava una lleu bronidissa de resos, Galmés Flor 36. Especialment: a) Ofici eclesiàstic que els clergues i religiosos estan obligats a recitar diàriament.
    Etim.: derivat postverbal de resar.

DVA, Borao, E

EBRO. d. Se usa la expresión estar para echar gatos al Ebro como equivalente a estar miserable, pasarlo con estrechez, no estar para derrochar. - n. comer más que Ebro, devorar. - n. ha de bajar mucha agua por el Ebro, ha de pasar mucho tiempo.

EDAD. a. Se dice estar en edad por el tiempo en que aún no han cerrado las bestias.

EJECUTOR. d. Albacea.

EJÉRCITO. n. Tributo que se conoció con este nombre en Aragón, según Blancas.

ELÁSTICO. n. Almilla.

EMBADINAR. d. Encharcar. (badina)

EMBAFAR, d. Empalagar.

EMBARRALAR. n. Meter el vino u otro líquido en barral y por extensión en cualquiera otra redoma.

EMBASTAR. c. Hilvanar.

EMBERAR, p. Empezar la sazón de las frutas; tomar color, sobre todo las uvas.

EMBERO. p. El color que indica sazón en las frutas; y la misma uva o grano. 

EMBROSQUILAR. a. Meter el ganado en el redil.

EMOLOGAR. n. Confirmar, ratificar o aprobar, según se lee en las Ordinaciones de Abejeros 1502.

EMPACHAR. n. Impedir: su participio pasivo se usa en las Ordinaciones de Zaragoza. (Empatxar, empatxament)

EMPACHO. n. Impedimento: se usa en sentido de excepción o amparo forense.

EMPANDULLO. EMPANTULLO d. Pastel ensuciada, mala salida de un negocio. - d. Embolismo, embrollo.

EMPARA. a. Emparamento o inventario.

EMPARAMENTO. a. Acción y efecto de emparar, esto es, de inventariar o secuestrar: hay proceso de emparamiento. - n. Guidático o protección, según declaración en cortes de Cataluña 1351.

EMPARANCIA. n. Emparamento.

EMPARAR. a. Embargar o secuestrar, y mejor inventariar.

EMPEDREAR, d. Empedrar.

EMPELTRE. a. Olivo injertado. (Empeltá: injertar; empelto, empeltes, empelte, empeltem o empeltam, empeltéu o empeltáu, empelten).

EMPENTA. p. Empujón, empellón. (Espenta)

EMPENTAR, a. Empujar. (Espentá. Espento, espentes, espente, espentem o espentam, espentéu o espentáu, espenten)

EMPENTÓN. a. Empujón.

EN. Precediendo al infinitivo, como en castellano al gerundio, significa luego que, después que, p. ej. "en refrescar departiremos," "en pasar las fiestas, lo veremos." - n. Partícula relativa usada, como en la lengua francesa, en las expresiones m' en voy por me voy de aquí, men canso por me canso de esto.

ENANTAR. n. Ducange interpreta pignorare, procedere: el Códice de las Uniones de Aragón trae los siguientes pasajes. "E las spoliaciones que notorias no fuesen que embiariades vuestro procurador por enantar en aquellas ante la Justicia de Aragon;"
"y si enantaria o querria enantar personas o bienes de algunos etc." "que si no viene el dia de Ramos por enantar en las cosas sobreditas etc."

ENATIZO. d. Desmedrado, imperfecto de nacimiento. - d. De ánimo apocado y ruin.

ENAVESAR. d. Trasponer.

ENCABEZADO. n. El vino que se mezcla con aguardiente u otro licor. - n. Cabezero.

ENCABEZAR. ENCABEZARSE. n. Verbos de donde nace el participio anterior y que también son usuales en Aragón.
ENCALZADOR. n. Perseguidor. (acassadó, que acasse)

ENCALZAR. n. Perseguir, ponerse en persecución: "encalcen e geten de la tierra al sobredito rey" se lee en el Códice de los Privilegios de la Unión.

ENCANARSE. b. Detenerse demasiado en la conversación, eternizarse hablando. - n. Pasmarse a la fuerza del lloro o de la risa: la Academia sólo admite el primer afecto que a la verdad es el más común y adecuado. (encanás; yo me encano, encanes, encane, encanem o encanam, encanéu o encanáu, encanen)
ENCANTAR. d. Vender en almoneda.

ENCANTE. ENCANTILLO d. Lugar en que se venden las cosas ya usadas, las viejas y las de desecho. (Plassa del Encant)

ENCAÑIZAR. n. Cubrir las bovedillas o cualquiera otra obra con cañizos. ENCARPETAR. n. Colocar papeles dentro de sobre o carpeta.
ENCARRAÑARSE. d. Irritarse, incomodarse.

ENCARTAR. n. Intentar acción criminal contra el obligado en instrumento en que se juraba pagar y no pleitear: véase a Larripa en sus Procesos forales.
ENCERCAR. n. Inquirir, investigar: es antic. y deducido de documentos latinos, y por consiguiente dudoso. (cercar : buscar, investigar; recerca)

ENCERRONA. n. En el juego del dominó es dejar por ambas puntas un mismo número o palo cuando todos están jugados, en cuyo caso ya no pueden jugar las fichas que se tienen en la mano: en general se da a este lance el nombre de cierro, y cuando los tantos que se cuentan son muchos, entonces se llama encerrona. En Zaragoza es más usual que en otras partes y por consiguiente se halla muy adelantado el juego a que aludimos, de cuyo tecnicismo incluiremos cuatro o cinco vocablos.

ENCETAR. d. Decentar. - d. Empezar: la Academia escribe encentar para la primera significación, y aunque omite la segunda, pone la de encentador el que encienta o empieza alguna cosa. (Ensetá; enseto, ensetes, ensete, ensetem o ensetam, ensetéu o ensetáu, enseten)

ENCORDADURA. n. Conjunto de cuerdas de una guitarra u otro instrumento de cuerda.

ENCORRER. d. Correr tras alguno para cogerle; es verbo activo. (Encorre; encórrego, encorres, encorre, encorrem, encorréu, encorren)
ENCORTIMIENTO. n. Vale tanto como entredicho a juzgar por el Códice de las Uniones en que se lee "que podamos soltar al dito seynor rey el encortimiento de los ditos castieyllos e que non los alienemos."

ENDURAR. a. Pasar hambre, sufrir. (Enduro, endurance: resistencia)

ENFILAR. n. Dirigir un asunto. - n. Ingerirse.

ENFURRUSCARSE. n. Enfurruñarse.

ENGAFETAR. n. Enlazar los gafetes macho y hembra, abrochar.
ENGALZAR. d. Encorrer.

ENGARABITARSE. n. Encorvarse y entumecerse los dedos a impulso del frío o alguna causa patológica,: en Castilla esa palabra significa ponerse en alto, y la definición que hemos dado conviene a la voz engarabatarse.
ENGARDAJINA. d. Lagartija. (sargantana)

ENGLUCIAR. d. Mirar con intención, hacer gestos para conseguir alguna golosina.

ENGULLIDOR. d. Sumidero. (Engullidó, de engullí; engullixco, engullixes, engullix, engullim, engulliu, engullixen).

ENJARETAR. n. Intercalar, incluir, y aun confeccionar o componer.
ENJAUE. n. Prórroga en el pago del arriendo de las generalidades u otro tributo público; y como a veces se concedía sin causa justa y producía un lucro contra los caudales públicos o de corporación, de ahí las frases hacer enjaues, andar en enjaues, enriquecerse con enjaues etc., equivalentes a las más vulgares de andar en enjuagues etc. en cuyo sentido admite la Academia esa significación.

ENJUNCIAR. n. Cubrir de juncia las calles y plazas para algún regocijo.
ENMANTADO. n. Hombre cubierto o embozado en la manta, la cual forma parte del traje aragonés en la clase jornalera y parece ser un recuerdo del albornoz árabe.

ENRELIGARSE. n. Enredarse, entrelazarse, enmarañarse una cosa con otra. (Ligar : lligar : enrelligá, lligá)
ENRONA. a. Escombros, desperdicios de una obra. (enruna)

ENRONAR. a. Envolver con escombros. - n. Metafóricamente se dice de alguno "que es tan rico que nos puede enronar a onzas de oro." (Enruná).

ENRUENA. d. Enrona.

ENRUNA. p. Enrona.

ENRUNAR. p. Enronar.

ENSIMESMADO. ENSIMISMADO. n. El que está distraído, metido en sí mismo y absolutamente extraño a lo que pasa en torno suyo.

ENSOBINADO. n. Se dice de la res enfermiza.

ENSOBINARSE. d. Caer una caballería en postura supina con riesgo de perecer.

ENSUNDIA. n. Enjundia o gordura: úsase también metafóricamente para denotar cachaza y es todavía más familiar la palabra insundia.

ENTORNAR, d. Hacer dobladillo.

ENTORNO. n. Dobladillo.

ENTRATICO. d. Entrada de religioso en alguna comunidad: la Academia lo incluye como provincial de Navarra.

ENTRECAVAR. d. Limpiar de yerbas la hortaliza. (Entrecavá. Entrecavo, entrecaves, entrecave, entrecavem o entrecavam, entrecavéu o entrecaváu, entrecaven)

ENTREGA. n. Restitución in integrum.

ENTRIPARRADO. n. Entripado, en ambos sentidos recto y figurado.

ENTRIPARRAR. n. Ocupar demasiado el estómago algún manjar indigesto o comido en abundancia.

ENVASADOR. c. Embudo: la Academia añade que grande y propio para pellejos y toneles, esto es, para grandes capacidades.

ENZURIZAR. n. Enzarzar o poner guerra entre varias personas sembrando discordias: la Academia admite la voz primitiva zuriza. (Meter cizaña).

ERAGE. a. Miel virgen.

ERETA. n. Era o plantel de tierra para cultivo de verduras.

ERROR DE PROCESO. a. Con que se nota que alguno es tan hábil que, aun convencido, se liberta de la pena que le imponen.

ESBAFAR. d. Evaporar, (esbrafá, esbafá a Beseit; esbafat, grassiosa esbrafada, esbafada).

ESBARRAR. d. Asombrar, espantar la caza, caballerías etc.

ESBRINAR. n. Desbriznar o entresacar de la flor los estambres del azafrán. 

ESCACEAR. n. Desmenuzar la piedra, el yeso, cal etc. para molerlos después más fácilmente.

ESCACILAR. d. Cacarear.

ESCACHAR. d. Despachurrar, o mejor, aplastar, machucar. - d. Chasquear, dejar burlado. (Te escacharé la cabeza, ababol)

ESCACHUFLAR. n. Igual significación que la anterior, pero de uso del vulgo.

ESCALERA. c. Peldaño, escalón.

ESCALFETA. c. Braserillo. (prov. escoufa, escalfar cat. calentar; escofás; yo me escofo, escofes, escofe, esofem o escofam, escoféu o escofáu, escofen).

ESCALIAR. n. poner en cultivo tierra que había sido abandonada, y en este sentido lo usan las Observancias y el erudito Cuenca: Peralta no incluye esta voz, pero sí la de escahar, roturar, que nosotros no hemos incluido por suponerla error de imprenta que se corrige con la voz escaliar: úsase también en antiguos documentos de Navarra. (Traure la escara es escará la terra.)

ESCALIVAR. d. Sacar el rescoldo: en idioma provenzal calivar quemar, escalfar, calentar, recalivar volver a calentar. (Caliu, descaliuá, descalivá, escaliuá, escalivá siríe traure del caliu o be traure lo caliu apegat.)

ESCAMOCHEAR. a. Pavordear o javardear o hacer las abejas segunda cría después de la principal, separándose de la madre en corto número con su maestra. Escamochá, esmochá es tallali a un abre molta lleña per a que torno a creixe mes sano y fort.

ESCAMPAR. d. Tender el estiércol por la tierra. - d. Derramar granos o semillas. (Escampá lo fem - fiemo -, escampá la llaó pel cam, camp, campo).

ESCANDALLAR. n. Computar el valor de una partida de ganado, haciendo de él varios grupos con las reses más iguales, tirando desde otro corral o aposento una piedra a cada grupo, pesando las reses a quienes ha tocado cada piedra y calculando por el peso de cada una el de su grupo: a veces se hace esta operación con el grupo mejor y con el peor y a las demás reses se las hace desfilar una a una marcando como tipo las que hacen un número dado, el diez por ejemplo. En castellano tiene una significación análoga pues equivale a sondear y por ampliación probar, examinar: en italiano scandagliare está mejor definido pues responde en sentido figurado a inquirir, averiguar etc. como en Casti (Nov. IX). Da scandagliar gli altrui talenti a fondo

ESCANDALLO. n. Operación de escandallar. - n. La res que se saca como tipo. - n. A escandallo, modo adverbial, para expresar que se vende un ganado escandallándolo.

ESCAÑARSE. d. Desgañitarse, ahogarse de una tos muy fuerte. (Escañás; Tamé se diu cuan te aufegues perque s’ha enganchat algo al garganchó, a la gola, y no passe o be s’en va pel atre forat (tráquea).

ESCAÑO. d. Féretro. 

ESCARABAJO PELOTERO. n. Insecto de los coleópteros. (Lo escarbat que fa pilotes en lo fem.)

ESCARLATINA. n. Enfermedad que suele padecerse en la niñez.

ESCARRAMANCHONES. (A). a. A horcajadas.

ESCLAFAR. n. Machucar, chafar, quebrantar: también te dice esclafar los huevos por cascarlos, partirlos o abrirlos.

ESCOBAR. c. Barrer. (Escoba. Granera; agraná).

ESCOBIJAR. n. Descubrir, alzar el velo a alguna cosa.
ESCOLANO. n. Ayudante del sacristán mayor en el Hospital de Zaragoza. - n. Especie de coadjutor: lo había también llamado de la limosna según se ve en las Ordinaciones de Pedro IV. (Escolanet: monaguillo)

ESCOMBRA. n. Escombro: la Academia admite esta voz como el hecho de escombrar.

ESCONDECUCAS. a. Escondite, juego de muchachos.

ESCOPETADA. d. Escopetazo.

ESCORCAR. n. Véase esmollar.

ESCORCHA. d. Túrdiga, correa de cuero ancha y sin curtir.

ESCORCHAR. c. Levantar la corteza o piel a alguna cosa, desollar. (Escorxador : matadero)

ESCORCHÓN. n. Desolladura.

ESCORNARSE. n. Se usa en la frase escuérnate como puedas en significación de componte como puedas: también se dice me he descornado estudiando y otras locuciones como esta: en una colección de refranes leemos dejarlo descornar, frase de que se usa cuando no se quiere meter paz."

ESCORREDERO. n. Canal por donde se facilita la salida del agua sobrante de un riego o del término de una acequia. - n. El fondo de la vagina: es voz de la gente inculta. (Escorredora per a regá. Escorres lo verbo eyaculá.)

ESCORREDIZO. n. Escorredero.

ESCORREDOR. n. Escorredero; usa aquella voz el conde de Sástago en su lujosa obra sobre el Canal Imperial de Aragón.

ESCOTOLARSE. d. Frotarse el cuerpo con la camisa moviéndose.

ESCOZNETE. a. Instrumento con que se sacan los escueznos.

ESCRIBANO DE RACIÓN. n. Oficio de la Casa real de Aragón en el siglo XIV.

ESCRISMAR. n. Descrismar.

ESCUDILLAR. d. Echar el caldo en las sopas, el chocolate en los pocillos o jícaras etc.

(Escudilla; escudella)

ESCUEZNAR, a. Sacar los escueznos.

ESCUEZNO. a. Pulpa o carne de la nuez tierna: úsase en plural.

ESCUPINATA. n. Escupetina, escupitina, escupidura: Guevara dice escupecina.

ESFILADIZ. n. Filadiz, desfiladiz: usan aquella voz los ff.

ESFULLINADOR. n. Deshollinador. (Desfullinadó, desfullinadora)

ESFULLINAR. n. Deshollinar. (desfulliná; desfullino, desfullines, desfulline, desfullinem o desfullinam, desfullinéu o desfullináu, desfullinen)

ESGARRAR. n. Desgarrar. (Esgarrá; esgarro, esgarres, esgarre, esgarrem o esgarram, esgarréu o esgarráu, esgarre)

ESGARRIFAR. d. El efecto que nos causa la lima cuando da en falso. - d. Espeluzarse de horror.

ESGARRÓN. n. Desgarrón, rasgón.

ESLAMINARSE. n. Empezar a gustar de una cosa, ir tomando el gusto a algo, estrenarse en ciertas diversiones y placeres.

ESLAVA. n. Pendiente lisa por donde resbala el agua. (resbala : reslaba : eslava)

ESMANGAMAZOS. n. Se dice de cualquiera persona de poco valer, principalmente del estado llano: equivale muy aproximadamente al castellano echa cantos.

ESMEDIAR. n. Disminuir la cantidad de algún líquido, y se aplica comúnmente a los que están al fuego para cocer; úsase también como reflexivo, y hay quienes lo pronuncian y escriben desmediar.

ESMERADO. n. Líquido que ha disminuido su peso y volumen por ebullición.

ESMERAR. n. Conseguir la disminución de un líquido por medio de la ebullición: se usa también como reflexivo.

ESMO. n. Tino, tiento, y así se dice perder el esmo: úsase mucho en el Alto Aragón. (Hay perdut l’esma, esme).

ESMOLLAR. n. Quitar la cáscara verde a las nueces, avellanas y otras frutas. - n. Desmoronarse las obras de tierra o de otra construcción deleznable.

ESMORRILLADO. n. Desportillado.

ESMOSCARSE. n. Desaparecer sin ser visto, ausentarse maliciosamente.

ESMUIRSE. d. Deslizarse, escurrirse, zafarse.

ESPADILLA. n. Juego de naipes, acaso el tresillo: entre los papeles mss. de Lezaun hay una carta escrita en verso desde la Zaida, en que se lee
Mi mayor divertimiento
es el juego de espadilla,
en el cual gano tres reales
en cuatrocientas partidas.

ESPALMAR. n. Quitar el polvo a la ropa frotándola con las manos: así las leyes palatinas de Jaime II de Mallorca, en las cuales también se halla spalmator según Ducange. (La ropa se frota o golpea con las palmas de las manos)

ESPANADO. n. miserable, piojoso, perdido, hombre que no tiene sobre qué caerse muerto: es voz local.

ESPARTAR. n. Cubrir o aforrar con esparto las vasijas de vidrio: se usa también en el adjetivo o participio pasivo.

ESPARVEL. n. Gavilán. (Esparvé; esparver)

ESPATARRARSE. n. Despatarrarse: del mismo modo pierden en Aragón la d los demás derivados. - n.
"Si hay un Barranchán
que al mundo espatarra"
dice en sentido metafórico uno de los varios copleros que se desataron cruelmente contra la Sociedad económica Aragonesa en 1785. (Espatarrá, espatarrás, despatarrás, escamarrás.)

ESPEDERA. n. Espetera.

ESPEDO. a. Asador. (Espeto)

ESPENJADOR. n. Pértiga o vara que tiene dientes de hierro a la punta y sirve para colgar y descolgar cualquier objeto. (Penjadó y despenjadó)

ESPERREQUE. d. Niño u hombre mal sano o regañón. - d. Cosa despreciable.

ESPICHAR. d. Morir. (Espicharla)

ESPINAI. d. Espinaca. (Espinac, espinacs)

ESPINALBO. n. Cierto árbol infructífero. (San Miquel de Espinalbá a Valderrobres. Espino albar, majuelo, arto, Crataegus monogyna)

ESPONJADO. p. Azucarado, panal, azucarillo.

ESPORTILLARSE. n. Desportillarse.

ESPORTÓN. d. Serón.

ESPUENDA. p. Margen de río o campo: usase también en Navarra.

ESPUNTAR. n. Ponerse en movimiento los machos cabríos o guiones de un rebaño.

ESQUEJE. n. Se dice metafórica e irónicamente del niño mal educado. (En un árbol, una ramita para injertar o plantar. Esqueix; rechito).

ESQUILA. c. Cencerro. (Esquella, esquelles, esquellot).

ESQUILADA. a. Cencerrada. (Esquellada).

ESQUILO. d. Cencerro. - n. Esquileo.

ESQUIROL. a. Ardilla. (Squirrel en inglés. Eichhörnchen en alemán. Esquiruelo)

ESTABULADO. n. Se dice del ganado metido en el establo.

ESTABULAR. n. Meter el ganado en el establo.

ESTADAL. p. Librito de cerilla.

ESTAJADIZO. n. División que se hace en los grandes corrales para colocar las reses con la separación conveniente.

ESTALONAR. n. Quitar el talón a la media u otro calzado: se dice del zapato que va destalonado cuanto se le dobla el talón para llevarlo debajo del pie.

ESTALVIAR. n. Perdonar, voz aragonesa anticuada según al Índice de Blancas. (estalviar, estalviá, estauviá, aforrá. Caixa d’estalvis. Ahorrar).

ESTAMENTO. a. Cada estado o brazo de los cuatro que concurrían a las Cortes de Aragón.

ESTANCA. n. Gran porción de agua estancada: es muy famosa en Aragón la de Alcañiz, célebre por sus buenas anguilas.

ESTANCOS. n. Terrenos acotados y vedados, ya de particulares ya de propios: dehesas en que los ganados pueden entrar ciertos meses del año.

ESTATUECER n. Estatuir. Se ve que se usaba ese verbo, por las muchas veces en que se encuentra la tercera persona del indicativo, estatuece.

ESTATUTARIOS. n. Procesos.

ESTEMA. n. Pena de mutilación o perdimiento de miembro.

ESTEMAR. n: Imponer la anterior pena, que tal vez se extendería a marcar con hierro ardiente. (1)
(1) Estas dos palabras se hallan repetidas veces, con toda la posible claridad caligráfica. en el libro de los Privilegios de la Unión, que en la Introducción hemos extractado. La lectura indudable de ellas y aun la desinencia o construcción de la voz estema nos han convencido de que ni son las mismas palabras ni deben representar la misma idea que las de extenuación y extenuar que se definen más adelante y que por otra parte se hallan en varias Alegaciones del Reino y otros tratados jurídicos. En cuanto al significado. nos ha parecido que, nombrándose siempre esa pena después de la de muerte, y conformando tanto ambos vocablos con los latinos de stigma y stigmare que denotan la marca con hierro, no era fuera de camino atribuir a estema y estemar la equivalencia que les hemos señalado. - Escrita esta nota hemos visto con placer que Ducange en su GLOSSARIUM incluye estema y extema, añadiendo membri, ut videtur, abscissio, mutilatio. interpretación del todo conforme con la nuestra, y acerca de la cual viene hasta cierto punto en comprobación el artículo Membrum del REPERTORIO de Miguel del Molino impreso en Zaragoza 1585.

ESTEPILLA. n. Planta: llámase también estrepilla.

ESTERNO. n. Véase cisterno.

ESTERZA. n. Cada uno de los trozos o suertes en que se dividen para su arriendo o aprovechamiento algunos montes.

ESTORNIJA. a. Tala, juego de muchachos.

ESTRAL. n. Destral. (Hacha). - El diccionarista Rosal trae la palabra destraleja o achuela, (hachuela), que ya el vulgo (dice) llama estraleja.

ESTRAPALUCIO. n. Baraúnda, ruido, desorden. (Estrapalussi)

ESTRÉBEDES. d. Trébedes. (trípode, 3 pedem, tres potes, tres peus)

ESTREMEZO. a. Estremecimiento.

ESTRENAS. c. Augetas en sentido de gratificación.

ESTREÑIR. d. Entornar o medio cerrar una puerta. - Nunca hemos oído esta acepción.

ESTREUDES. d. Trévedes. (Trébedes)

ESTREYTO. n. Obligado, según Blancas. (Estret, strenyer)

ESTRIBERA. n. Se dice medias de estribera por las que van sujetas al pie con una trabilla o como estribo a manera de los botines: equivale a la palabra peal.

ESTRICALLAR. d. Hacer pedazos.

ESTRIPACUENTOS. n. El que suele interrumpir inoportunamente al que lleva la palabra.

ESTROPICIO. n. Desperfecto, desorden.

ESVARARSE. n. Resbalarse. La Academia admite desvarar usado en ese sentido: Peralta dice esbarar.

ESVARIZAR. n. Resbalar: se usa principalmente como recíproco. (esvarizarse)

ESVARIZÓN. n. Resbalón. (Rellissada)

ESVIRAR. d. Bruñir.

EXARlCO. n. Colono: se emplea esta voz en los cuerpos de derecho aragonés y se halla también en Blancas.

EXCIBIR. n. Eximir.

EXCREX. a. Aumento o firma de dote que consiste en la cesión que hace el marido de una parte de sus propios bienes para asegurar el dote de su mujer. Asso escribe excriex: el plural es excrez. (creix : aumente)

EXCUSADO. n. Retrete, secreta. (Escusado)

EXCUSÓN, n. tiene el mismo significado que forrón, y es también voz local que se usa principalmente por la gente rústica en algunos pueblos del alto Aragón, en donde el lenguaje aragonés difiere del castellano mucho más que el que comúnmente se habla en Aragón y se define en este diccionario.

EXHIBITA. a. Exhibición.

EXIGIDERO. a. Exigible.

EXPORGA. n. Expurgo.

EXPORGAR. n. Expurgar. - n. Soltar los árboles y las vides parte de su fruto naciente. (Esporgá es tallá rames, chupóns o pullissos; esporgo, esporgues, esporgue, esporguem o esporgam, esporguéu o esporgáu, esporguen)

EXTENUACIÓN. n. Pena de muerte por hambre, sed y frío, que los Sres. feudales de potestad absoluta podían imponer a sus vasallos de signo servicio.

EXTENUAR. n. Imponer la pena de muerte por hambre, sed y frío.

EXTRACTA. a. Traslado fiel de cualquiera escritura o instrumento público.

EXTRAER. a. Sacar traslado de alguna escritura.

Lo llibre dels poetas. Segle XV.

SEGLE XV. 
(Aquí se apropia de autores de otras naciones, como el Reino de Valencia, 
como ha hecho en siglos anteriores)

Abella, Pere d'. - *Acanyés, Lluis. - Avinyó. - Borja, Tecla de. 
- Boxadors, Andreu de. - *Bover, Ramon. - Crespí de Valldaura. 
- *Cardona, Ramon de. - Diez, Roderich. - *Estrús, Bernat. 
- Eril, Arnau d'. - Stanya. - *Ferruix, Gabriel. - *Ferrandis, Vicens.
- Ferrer, Francesch. - (Fenollar, Scrivá) (Fenollar, Vidal, Verdanxa, Vilaspinosa, Miquel Stela.) 
- Febrer, Andreu. - Fogassot, Joan.
- Ferrando. - Figueras. - *Garau, Joan. - *Guiot, Dionís. 
- Galbany, Pere. - Gazull, Jaume. - Gibert, Guillem. - Gralla, Martí. 
- García, Martí. - Guerau, Franci. - Jordi de Sant Jordi. - Lull, Romeu.
- March, Ausias. - Masdovelles, Pere. - Masdovelles, Berenguer.
- Masdovelles, Joan. - Moncada, Huch de. - Moreno, Joan. - Navarro. 
- Oliver, Francisco. - *Portells, Baltasar. - Perot, Johan. - *Pastor, Simón. 
- *Puentull, Joan. - Perez, Miquel. - Pastrana. - Puig, Pere. 
- *Roiç, Lluis. - Roig, Jaume. - Requesens, Lluis. - Rocabertí, Vescompte de. 
- Roiç de Corella, Joan. - Rocafort, Joan. - Ramis. 
- *Sessellas, Blay de. - *Spanyol, Benet. - Sors, Lleonari de. 
- Safonit, Jaume. - Stela, Comenador. - Sunyer, Mossen. - Serra, Bernat.
- Serradell de Vich. - Çavall, Ramon. - Torroella, Pere. - Traffort. - *Urgell. 
- *Vinyoles, Narcís. -*Viana, Carles de - *Vilagut. - *Valterra.
- *Vilarrasa, Lluis de. - Valmanya, Antoni de. - Verdú. - Via, Francesch de La. 

PERE D'ABELLA. 

Pus axí 't plau ta bandera stendre 
é divulgar ça e llá los secrets 
de tu e mi qui 'm son estats retrets 
ben' he rahó que jo 't dega rependre 
e dar castich perque altra vegada 
ton parlar franch no sia abandonat
... 
car veure pots que comets gran errada. 

TORNADA. 

Aldonça prous Deus vos ha dotada 
col solell bell retent gran claradat 
á quantes son passats de gran beldat 
entenets be la coble é la tornada. 
MOSSEN AVINYÓ. 

Com á forçat m'hauré de vos partir 
pus no 'us ve be aceptar mon servey, 
cert á mon grat me convendrá morir 
e morint prest se que pendré remey. 
Lo cor mesquí qui no pot soportar 
l'enuig é dan que 's veu aparellat 
d'açí avant me veuré apartat 
de tot delit pus me voleu matar. 

TORNADA. 

Altas de sort d'aquí no 'm partiria 
mes trobme tal qu'he ja perdut lo cest 
e mes amar jamay no fuy tan lest 
mes los afanys l'entendre meu desvia. 
---------

Lohar cascú segons lo seu merexer 
es lo degut, posant á part tot vici, 
dient lo ver, james pot ser dit nici, 
si be 'l voler á molts lahors fan crexer 
per adquirir alguna benvolença 
han prontitut en fer semblant desorde, 
á mi no 'm plau seguirlos en tal orde 
que fos jutjat de poca conaxensa. 

TORNADA. 

Altas de sort qui 'n te la pens cofesa 
é 'm dona dan é dolor infinida 
tal vida 'm plau mas crech que preterida 
será molt prest si donchs no m'es defesa. 

ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. Lo molt voler jo crech no 's pot compendre. (Ab tornada.)
II. No perque cert a tot lo mon no sia.		» 
III. Pus bona sort de mi tots jorns s' absenta. 	» 
IV. D'amor me clam del interes que prench.	» 
V. Nou pensament es present á la pensa.		» 
VI. Segons comprench práctica cortesana. (Ab tornada.) 

VII. A molts compren qui prenen entrenyor. 	» 
VIII. Tots mos delits en un punt volguí perdre.	» 
----------

NA TECLA DE BORJA. (I) 

Oides vostres rahons belles 
bon Mossen March á qui 'm coman 
responch vos breu al que dit han 
segons juhí que fas d'aquelles. 

Mòlt poch estim lo que en mí es 
mes puix forçat es lo meu dir 
al qui dirá «mes val que 'm mir» 
jo li comdampne lo procés. 

Pero si parle lo revés 
de veritat mudant camins, 
á vos remet los meus juhins 
que sou de tots lo mes entès. 

(1) Esta Tecla de Borja fou neboda del Pare Sant Calixte III y escrigué 
la obra que 's tè á la vista en resposta á una demanada que li feu lo poeta 
Mossen Ausias March, demanada que 's troba al cap d'avall dels 
cants d'amor del mateix y que comensa aixís: 
Entre 'ls ulls é les orelles 
jo 'm trob un contrast mólt gran...
------------


MOSSEN CRESPÍ DE VALLDAURA. 

(En lloansa de la vila de Morella.) 

Ab tota llealtat Morella. 
may son fort valor amolla, 
puix la Germania folla 
fonch tan perseguida d'ella. 
De Valencia es maravella 
y de tot lo mon espill, 
no ha concebut traidor fill, 
perque en observar les lleys 
y la obediencia dels reys 
no repara en lo perill. (1) 
(1) Lo catalá d'aquesta composiciò apar moderna (perque es valensiá); 
mes no 'u semblará tant si se té en compte qu'es son autor de últims del segle y si se l' 
compara ab lo catalá de Anselm Turmeda. 


RODERICH DIEZ. (Díez) 

Si be jo crech la veritat sentí 
mon bon amich del cas que demanáu 
la mia ma á la vostra rescriví 
lo sentiment que de ma pensa trau. 
Cascú dels dos amants vol ser amat 
complidament del altre sèu volgut 
lo gran recel de serhi decebut 
los fa causar lo desdenyós combat. 

A vos confès é 'us dich lo que jo viu 
no ha mòlt temps portant d'amor la jou 
la passio que fa que l'hom no riu 
no cal ser gran l' endici que la móu 
e confiant del bon comport d'amor 
sempre veig hom en altra part vexar 
car un tal fet tantost fa declarar 
quant de voler habita dins lo cor. 

Duptar no 'us cal si 'l Terenci llegiu 
menys de glosar á la lletra veuréu 
solució al dupte que escriviu 
si bè notáu lo que d'ell compendréu. 
Les ires, dix e axi 'u declará, 
de 'ls namorats es integració 
del be d'amor é la perfecció 
la voluntat axí la senyalá. 

SEGUIDA ENDREÇA. 

Vos molt discret e honest capellá 
del que 'us he dit segons ma entenció 
sumar podéu esta conclusió, 
que zel d'amor es qui la brega fá. 


OBRAS D'EST POETA. 

I. De vuy demá fent via lo temps. 
II. Una danza que per responament tè ests versos: 
qui pert son temps es be orat 
e ple de molta grossería; 
aço dich per l'enamorat 
qui desamat ama s'aymía. 


ARNAU D'ERIL. 

O tu traidor é com poguist donar 
per suspitós lo princep de valor? 
car de bontats es vuy cabdels e flor: 
ta malvestats te fa guinardejar 
…....
O tu traidor pus veus que jo t' apell 
per tan vill hom, com no serques senyor 
e jutje gran que 's preu de sa honor 
hon jo e tu provém la nostra pell? 
Car jo't promet que't seguiré dins França 
per so qui n'han molt millor la usança 
de fayt d'armas mostrant cavelleria, 
per çó vull en seguir aycella via. 

O tu traidor quant m'aurás agut jutge 
e sertament auré de leys jornada, 
no 't falliré á la taula jurada, 
ans mon martell ferrá desus l'enclutge 
ab gran plaser ez ab trop gran desduyt, 
mas tu m'aurás tot primer salconduyt 
ez ab aysó lo gatge 's complirá: 
allí veurém qui bon dret mantendrá. 

E que l'arnès sia de nostre grat 
sens refusar e sens tornar á mida, 
lança, coltell, spasa ben fabrida
…. 
atxe pesant o que 'n sie laujera
….. 
O tu traidor, be sabs que Ferriol 
t' ha ensenyat man bel colp é repich 

mes lo teu cor flach, cobart e manich 
non ha sofert c' hom ne veses un vol. 
Dins lo palau de la flor Margarida 
gran assaig fist pera duptant la dita, 
no est gosat exis de Barchinona, 
Bacallar fat com est tan vill persona. 
----------


STANYA. 

Rich sò d' enuigs é pobre de conort. 
Luny de tot be abundant en dolor 
desventurat é malcontent d'amor 
essent jo viu vos dich que ja so mort. 

No trob remey ni se á qui m'acost 
ne passe temps en res que pler me sia 
perque am mes la mort que 'm sia tost 
que viure luny de vos qui sou m'aymia. 

O trist de mi catiu en mala sort 
e corregut de molts mals é tristor 
desventurat e mal content d'amor 
essent jo viu vos dich que ja so mort. 
---------

FRANCESCH FARRER. 

Qui veu present lo que may no ha vist 
per novell cars lo cor fa mudament 
e tal se fa del que no veu e vist 
que com si veu desije ser absent, 
aytals afers experiments los mostra 
que diu lo ver de quant cascú ignora 
desplegant lo estel fen bella mostra 
del gran Soldá per lo canal á fora 
dilluns matí á déu d'agost comptant 
MCCCC e quaranta quatra (10/8/1444; San Lorenzo, Sant Llorenç)
de Sent Lorenz lur festa celebrant 
ben ordenats seguint la hu al atra 
la gent subtil qui viu la multitut 
de tantas naus germás e galeassas 
qu'en nombre son contat vist e sabut 
huitanta cinch entre bonas e lassas. 
Plors, crits e plants sentí de fills e maras, 
e mólts marits dólres ab sas mullers, 
tal per sforz mostraven bellas caras 
qu'era diverz lo cor de lurs volers. 
Lo mestre gran sentint un tal desordre 
pren en la ma lo anyell ab sant Johan 
é diu: «O fels vosaltres de mon ordre 
Deu no permet que rebe mal ne dan. 
«Ecce agnus Dei qui tollit pecata mundi. 
…..

Gran colp de gent e crits per las murallas 
las defensant ab colobrines prou 
y ells tambe de fletxes sus que palles 
tiren los caus a nostra part ço nou. 
…....
La nostra gent pren ánimo tant gran 
que pèls terrats dressen sons e cansons. 
…....
Audaces fortuna juvat timidosque repellit. 
Y aqui sonen bombardes e balestas 
trons e trepig, de fletxes gran remor, 
molts son nafrats per lo cors, qui per testas 
molts cavallers e altra gent de be: 
qui 'ls bull la sanch mirant un acte tal 
ixen al camp e allí ab l'altre 's te, 
ans Mahomet altre sent Jordi val, 
colps de bastons de lansas e coltelas 
los uns nafrats los altres cauhen morts. 
….
Qui baptizatus fuerit, salvus erit; qui non, condemnabitur. 

Un gran ajust de vells e hoc de vellas 
minyons en bras e donas desfrenadas 
infinitat de ninas é donzelles 
contritament, molt escabellonadas 
hi a peu descals uns van á Nostra Dona 
qui á Filerm, tals á Sant Agustí, 
e gran part d'ells á molta sgleya bona 
qu'en Roda ha; veuriels tots allí 
agenollats ab lagremes per cara 
(e gemegant) tots deyan e plorant 
à gente pagana libera nos Domine. 
…....

Vist per tots ells lo mal aculliment 
foren d'acort d'anar ans que morir, 
tres jorns apres sens fer lo manament 
del gran Soldá fan los mes recullir 
tendes, arnès, bombardas e lals tot 
…...

e ab bel mitjorn divendres ells se'n van 
ben ordenats la volta de Turquía 
Quid gloriaris in malitia quae potens es iniquitate? 
------

Aveu lexat ut, re, mi, fa, sol, la 
pera enfingir dehá ¡cuerpo de Dios! 
vos bon galan más sou dels de cassá 
del que 's detras feu cara pera vos 
et finis est convertere Bernat 
cloeu los pits e alargau las faldas 
si no feu tal per eixir de pecat 
vos ne sentrèu de fredas e de caldas. 

Ante quam gallas cantet vos negás 
amich á Deu leixant en la carrera, 
apres penjás l'habit en la figuera 
diacá sou qui 'us absol de tal cars; 
tornáu Bernat al quirieleyson 
si vinctum es vestitum... voléu 
é no 'us cureu d'atenyer Absalon 
que 'l facistol se dol de vostra veu. 

ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. Obra que comensa: Vuit letras son á la mitat vocals. 
II. Conort, obra de 730 versos que comensa aixís: 
O be 's despit e gran dolor 
oir parlar à mòlts d' amor, 
e no tenir que metre 'n joch, etc. 
y acaba: 
e cadescú tornant se 'n va 
hon lo voler mes li digué 
mas l' hu á l' altre promaté 
que 'n semblant cas no falliria 
ans que tostemps loaria 
esta vida esser bona 
dir tos temps mal de mala dona. 

Figura tambè en La questió de Pere Torroella, y en ella hi tè una esparça que comensa : 

Si dona al mon s'ateny per ben servir. 
---------
Cobles

ANDREU FEBRER. 

Fragments de la traducció de la Divina Comedia. 

INFERN, C. 1. 

(Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita. Catalá o catalana, si entens este texto es perque parles italiá.)

En lo mig d' el cami de nostra vida 
Me retrobi per una selva escura, 
Que la directa via era fallida.  

Ay! quant a dir qual era es cosa dura 
Esta selva selvatge, aspera e fort, 
Quel pensament nova por me procura 

Tant amargant que poch es pus la mort! 
Mes per tractar d'el be qu'eu hi trobé 
Diré l' als que hi descobri mi record. 

lo no scé be redir com hi entré, 
Tant era ple de son en aquell punt, 
Que la vera via io abandoné. 

Mas pus qu'eu fuy al peu d'un gran coll gunt 
Hon termenava aquella escura vall 
Qui m'havia de por lo cor compunt, 

Guardé en alt e vi 'l sender qui sall
Pus alt vestit ia d'els raigs d'el planeta 
Qui mena hom dret per cascuna call. 

Llavores fon un poch la pahor queta 
Qui 'ns en lo llach del cor m'era durada 
La nit avant, ab pietat estreta, 

E axi com cell qu'ab elena afanyada 
Ix d'el pelec for d'el mar a la riva, 
Mira l' aygua perillosa e malvada, 

Axi 'l meu cor qui enqueres fugiva 
Se regira a remirar lo pas 
Qui no lexa jamay persona viva; 

E reposat un poch lo meu cors las 
Pris lo cami per la playa deserta 
Axi qu'el peu ferm sempre era el pus bas. 

E vets vos quasi al començar de l'erta 
Una llonçaparda presta e lleugera 
Qui d'un gay pel virat era cuberta. 

E no 'm lexava ans m'anava primera. 
Empatxant me tan fort lo meu camí, 
Que mantas veus fuy per tornar arrera. 

Temps era d'el principi del matí; 
E'l sol muntava ab aquestas senyals 
Qu'eran ab ell lla com l' amor diví 

Mogué primer les coses mundanals; 
Si com fo be d'esperar occaysò 
La gaya pell de semblants animals 

L'hora d'el temps e la dolça sazò; 
Mas no per tant que pahor no 'm fahés 
La vista qui 'm aparech d'un leò. 

Aquest sembla que contra mi vengués 
La testa alçant ab fam molt rabiosa 
Si que aparech que l'aer ne temés; 

E una lloba flaqua e bramosa 
Segons parech en la sua magreza 
Qui molta gent feu ya viura confosa. 

Aquesta 'm mes tanta de gravidesa 
Ab la pahor qu'eixia de sa vista 
Que io perdi tot l' esper de l' altesa. 

Et axi com cell que volenter acquista 
E ve en temps que tot perdre li 'n fa, 
Qu'en tot son cor se complany e s'entrista, 

Aytal me feu cella bestia lla 
Que venent me encontra poch a poch 
Me'n espenyia lla hon may sol no ha. 


EPISSODI D' UGOLIN. 

La boca sosleva d'aquell fer past 
Lo pecador, torquant se la (del sanch vermell)? 
Als pels del cap qu'havia per darrer gast. 

Puys comença: Tu vols qu'io renovell 
Desperada dolor, qui 'm prem lo cor, 
Ja pur pensant abans que parle d'ell. 

Mas s'il parlar meu deu esser labor 
qu'infamia fruyt al traydor qu'io rou, 
Veurás parlar enssems mesclat ab plor. 

Io no sé qui tu es, ni per quin mou 
Es tu vengut ça jus: mas Florenti 
Ressembles bé veramen a qui t' ou. 

Tu deus saber qu'io fuy compte Ugolí, 
E aquest es l' arcevesca En Roger: 
Ara 't diré perqué son tal vehí. 

Que per l' afecte del seu mal saber, 
Fiant me d'ell, cert io fuy axi pres 
E pux fuy mort, ja dir no es mester. 


Pero cell que no pots haver entés, 
Ço es, en com la mia mort fo cruda, 
Ohirás et sabrás si m'ha ofés. 

Un breu pertus de dintra de la muda, 
Hon de la fam per mi titol s'es dat, 
E hon convé qu'encara altri s'encluda, 

Me demostra per un seu poch forat 
Pus llumens ja, quant io fiu lo mal son 
Que del futur lo vel m'ha declarat. 

Aquest paria a mi mestre e don 
Cassant un llop ab llobetons al mont 
Per qui Lucha als de Pisa s'escon. 
…...
…...

Quant fuy desper primer en lendema 
Plorar senti entre' el son mos fillols 
Qu'eran ab mi, e demanar del pa. 

Ah! ets cruel certes si ja not dols 
Pençant aço quel meu cor se pençava; 
E si no ploras, de que donchs plorar sols? 

Ja eram desperts e l'ora s'acostava 
Quel menjar nos solia esser adot; 
E per lo seu somni cascu duptava. 

E io clavar senti 'l portal dessot 
A l' orrible torre, hon io guardé 
En la cara mos fills sença dir mot. 

lo no plorava axi dins m'empedré; 
Ploravan ells, e Ancelmucio meu 
Dix: pare, qu'has qu'axins guardes? Perqué? 

Per ço re no ploré, ne respos eu 
En tot cell Jorn, ne en la nit apres, 
Fins quen lo mon altre sol claror feu. 


E com un poch del seu raig se fo mès 
Al doloros carcer, e io scullí, 
Per quatre visatges lo meu messés. 

Ambduy les mans per dolor me mordí, 
Hon ells pensant qu'eu fés per voler pa 
O per manjar, tantost llevarensí, 

Dien: pare, molt menys dolor sera 
Que tu menjes á nos, car tu 'ns donist 
Estes mesquines carns: despulléns ja. 

Calle llavores per no ferlos pus trist. 
Cell dia e l'altre estiguéren tots muts. 
Ay, dura terra, ay perqué no t' obrist! 

Mas pusqué fom al quart dia venguts 
Gaddo se gita a mi estés als peus. 
Dient: pare, ques que tu no m'ajuts! 

Aqui mori; e axi com tu m' veus 
Viu io morir los tres de u en u 
Entre 'l quint e 'l sext dia, hon cech e leus 

Iom pris a grapponar sobre cascu; 
Dos jorns los cridé pus que foren morts: 
Pus mes pogué quel dolor lo dejú. 

JOAN FOGASOT. 

Ab gemechs grans plors e sospirs mortals 
sentí les gents dolres per les carreres, 
plasses, cantons en diverses maneres 
los ulls postrats estant com bestials. 
Dones d'estat viu estar desfressades 
lagrimejant e batentse los pits, 
los infants pochs criden á cruels crits 
vehent estar llurs mares alterades. 
¡O trist de mí quin fet pot ser aquest! 
¿De quant ensá está axí Barcelona? 
L'arma ab lo cors de cascú se rahona : 
acte semblant no crech may sia lest. 
Clar de llurs ulls diluvi gran depara 
d' aigua tan fort que per terra 'ls decáu, 
i Ay! ¿qu'es axó, germans, dir me vulláu? 
Tots estan muts e guardant me en la cara. 
Creix mon dolor per tal capteviment, 
e de plorar los fiu prest companyía, 
molts esforsats perden la homenía, 
e cascú diu gemegant e planyent: 

O vos omnes qui transitis per hanch viam meam 
attendite et videte si est dolor sicut dolor meus. 
…....


ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. Obra que comensa: Infinits mals divisió 'ns aporta. 
II. Obra en 5 estr. y torn.: Rey virtuós senyor d'insigna terra. 


FERRANDO (1). 
(1) Aquesta poesía en lo «Cansoner d'obres enamorades,» dú per títol: 
«Altra obra contra fortuna adversa feta per mestre Ferrando metge,» 
y al acabament te aquesta nota: «Ab la present obra guanyá joya.» 

Tal indispost qual lo novell e tendre 
en la gentil é pulida sciença 
no recusant mon treball per apendre 
he preposat devant la reverença 
de tanta gent é molt singular plaça 
per manifest no lexant cobla alguna 
un petit vers qui en part satisfaça 
al qui saber vol d'adversa fortuna. 
…....

TORNADA. 

Mare de Deu pus de tot be complida 
sou en lo cel qui es bell consistori 
redressau tost Barcelona afligida
no triguéu en lo seu adjutori.


FIGUERES. 

Lahors de sa senyora. 

Enteniment, saber ne fantasia, 
art, pensa, giny, rahó ne calitat 
no 'm basten may segons ma voluntat 
en dir los bens senyora que Deus guia 
sens vostra part, 
aquests son tals e tants que nunque 'm par 
un sol instant 
que 'l pensament no 'us port mon cors d' avant 
é la virtut qui s' diu aprensiva 
no 'm represent un lum enamorant 
tot mon sentit fins en l'entel•lectiva. 

TORNADA. 

Font d'honestat per legalment servir 
en fins açi la mia carn es morta 
Mas no son mors mon voler é desir 
ne l'arma cert qu' amantvos se deporta. 

Tè aquest poeta á mes una obra de 4 estrofas seguida de una oració de 110
versos de 9 y de 5 sílabas. La obra comensa aixís: Temps ha que visch pecant sens penedir, 
y la oració aixís: sobiran Deu Creador. 


PERE GALVANY. 

Pus vey lo mon es vengut en tal cas 
que leyaltat no n'es de fill á payre 
Pere, Joan volgra aver mort son fraire 
e l'hereter l'heretador al vas. 
Antechrist es qui ve de pas á pas 
guerres bastint, dols, afanys e desayre 
Dèus nos ajut e la Verge sa Mayre 
sino del tot nos te al Satan al ras 
per aquest mals ha Deus permes lo cas... 


JAUME GAZULL. 

(Tros del somni de Joan Joan.) 

Puix sabeu quant es cosa certa 
elles ab elles, 
y mes si son totes femelles 
tantost y son 
volent parlar de tot lo mon, 
en tot se meten; 
y si calláu, vos acometen 
per traure noves, 
y tostemps fan contres y proves 
sobre tot hom. 
¿Y vos qué fèu? ¿Y l' altre com 
se troba huy? 
Y dir los mals de son vehí, 
de sa vehina. 
Y ara parlant de medicina 
donen remeys, 
y atlegant los furs y lleys, 
en tot se posen 
y en tota res diuen y glosen 
lo parer seu. 
Parlar del cel les ohiréu 
y de la terra. 
Ara de pau, adès de guerra, 
y del infern, 
y del estiu y del ivern, 
y sens afany 
vos contaran tot quant en l' any 
han comenzat, 
texit, ordit y acabat; 
tot fil per randa 
vos ho diran, sens donar tanda 
pera respondre. 
Y baix parlant sentí compondre 
tantes cosetes, 
que par que sien oronetes 
dins en lo niu, 
que si 'ls sou prop sol chiu, chiu 
bast á axordarvos: 
y si voleu aparellarvos 
ab ploma y tinta, 
veuréu entr' elles com s'hi pinta, 
y com s'hi juga 
d'un joch que 's diu á la fexuga, 
y com repiquen, 
y unes ab altres com se piquen 
del joch baxet 
parlant cubert y molt secret 
elles ab elles. 

Yo aguaytant y ohint los vols d'aquelles 
tant gran plaer prenia de mirarles, 
que desijí que 'ls meus cabells y celles 
fossen tornats en aquell punt orelles 
perque pogues mes atent escoltarles. 
Y estant axí, vent que 'l joch s'escalfava, 
creure podeu, qu'en tal cas no dormia, 
ans fonch descans, que molt me descansava, 
puix tant com mes la brega 's remesclava, 
tant jo millor major pedres cullia.
….. 

«Senyores mies, trobaréu 
segons me par, 
alguns que solen ajuntar 
en certa casa 
d'un home de corona rasa 
eclessiastich, 
molt graciós y molt fantastich 
y molt sabut, 
y entre la gent molt conegut 
per excellent, 
de molt gentil enteniment 
y singular, 
Mossen Bernat de Fenollar 
¿Be 'l conexéu?» - 
- «Senyora, sí, no 'us estronquéu 
passau avant...» 
…..
Han altercat 
sobre los joves y los vells, 
qual de amor 
deu esser merexedor 
y mes amat, 
ni sin deu ser lo vell privat 
o mes en conte
….. 
- «Digáunos donchs, senyora mia 
¿y qui son ells? 
Digau ¿sabeu quáls son aquells 
que favorexen 
la part dels vells y desconexen 
la joventut? 
Digau, si Dèu vos do salut, 
de cadascú, 
los noms d'aquells de hu en hu: 
vejam qui son 
que des que crech lo mon es mon 
may ohí tal, 
ni questió tan desigual 
viu disputar.» 
- «Senyora, l' hu es Fenollar, 
lo doctor vell, 
Joan Moreno y Portell, 
y un Gazull, (Viscaí y Gasulla a Valderrobres, nom de un vi)
lo Viscaí que te l'un ull 
desconcertat, 
y 'l que 'us he dit; es lo jurat 
Mossen Vinyoles. 
Caxa n'han fet de castanyoles 
ells de nosaltres 
…..
y los que tenen ab los vells 
es lo jurat, 
y lo Moreno qu'es estat 
lo principal. 
Lo Fenollar ha fet egual 
lo joch á tots. 
…....

Escrigué aquest autor á mes La Brama dels llauradors del Orta de Valencia contra lo venerable Mossen Fenollar prevere, y algunas altras. 



GUILLEM GIBERT. 

Ab dolor gran e fora de mesura 
vull jo dir part de una trista mort, 
ab dolor gran abundós en tristura 
vos denuncíu aquesta mala sort. 
Ab dolor gran passá d'aquesta vida 
al lloch etern lo príncep d'Aragó (1), 
ab dolor gran lo poble tot jorns crida 
molt fort plorant, dient: «Deu li perdó.» 

Ans que morís, espay de gran 'stona 
ell parlá clar ab un aire plasent; 
ans que morís, á tots de Barchinona 
recomená son fillet é sa gent. 
Ans que morís, ab gran humilitat 
volguè pregar tot hom li perdonás, 
ans que morís, prés derrer comiat 
á tots dient que algú no plorás. 

Apres d'açó, lo cap va inclinar 
juntas les mans loant lo Criador, 
apres d'açó, los ulls li viu tancar 
ab un sospir miráu quina tristor! 
Apres d'açó, l' ánima s'apartá 
dexant lo cors e montá se 'n á Dèu, 
apres d'açó, tot hom Jesus pregá 
dient: «Senyor es lo servidor teu. 
…...

(1) Variant: lo exellent princep de Aragó. 
A aquesta poesia acompanya en lo Cansoner de Paris la seguent 
nota : 
«A XIII de setembre (festa de Sancte Tecla), any MCCCCLXI, (1461) 
reté la ánima á Deu omnipotent lo princep don Cárles (de Viana) de gloriosa memoria, 
en lo palau Real de la ciutat de Barcelona.» 

TORNADA. 

Mare de Deu humil Verge María 
acudiu prest als qui 'us volem pregar 
Mare de Deu mateunos en tal via, 
qu'est mal divis del tot s'haje apartat. 

ENDREÇA. 

Genolls flectats de fin cor pregaria 
bons Cristians la Verge sense part 
genolls flectats, tot jorn reclamaria 
qu'en paradís nos vulla colocar. 


MARTÍ GRALLA. 

Mossen Johan segons opinió 
d'aquells antichs, qui viu enamorat 
un sol delit es primer be comprat, 
absent enuig veus lur condició, 
si voluntat es causa de sentir 
vostre dolor e seny no 'us pot valer 
no 'us sé remey ans en mig desesper 
sinó en fuig d'açó quin pot fugir. 
…..

TORNADA. 

Mon frare dols vostre amor no lexás 
ni 'l franch voler qui va per lo camí 
de conseguir aquell gentil matí 
qu'ella 'us dirá: “senyor guanya de mas.” 

Esta obra, que consta de 7 estrofas, fou escrita en resposta á una altra 
que á Martí havia dirigit Mossen Johan Masdovelles. 


MARTÍ GARCÍA. 

Desconcertat d'aquell saber 
d'aquell art giny e maestría 
ab que solia 
vençre l'esforç e lo poder 
d'amor e fer ço que tot dia 
m'afavoria 
desgraciat fat é grosser. 
…..

Certes mon fin cor e voler 
ma leyaltat é cortesía 
de 'l que 'm temia 
muyr per fael é verdader, 
e si mils morts perçó prenia 
als no diria 
ans ab esforç ferm e sençer 
ho defendria 
com se pertany d'un escuder. 
…...

Despuys que so presoner de fortuna 
qui 'm te resclus en son carcer terrible 
hon cosa al mon finalment no m'ajude 
blasme, maldich, ma fortuna, 'l planeta, 
cella que m'ha per sa desventura 
portat en loch hon partra del cors l'arma 
res no pensant de ma part ne valença 
que soblement nos gir per lo contrari. 

TORNADA. 

Segurament tot revers e contrari 
que pas per vos menys de tota valença 
mi sent bastant mentre 'l cors m'atur l'arma 
quals no 'm sostè mes de vostra ventura. 

ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. Danza que comensa lo RESPÓS ab est vers: 
Adeu bon temps é bona sort, 
y la primera cobla ab est altre: 
O trist! é no deu sclatar. 
II. Lay que comensa: Temps es que sospir é que plor. 


FRANCI GUERAU. 

Si col malalt quant la febre 'l combat 
e de sa carn ix una gran calor 
per tot lo cors lo pren tan fort dolor 
que del ben star roman las é cansat 
tots los sentits perden sa libertat 
e lo bon juy es luny de son recort 
ab res al mon no pren algun deport 
pèl natural que 's forment alterat. 
Desige strems é quant li es contrari 
e variejant diu molt desvarions 
en son dormir tostemps ha visions 
no pren sabor en negun letovari 
e si molt prest son metge ordinari 
dantli remey no 'l trau del purgatori 
mor lo mesqui freturos d'adjutori 
ple d'entrenyor desert é solitari. 

TORNADA. 

Del viure meu en mans teniu la mida 
viure yo tant com senyora veuréu 
vida ab dolor soplich vos no 'm donéu 
hajáu mercé de mi qui 'us am sens mida. 

ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. Obra de 5 estrofas ab tornada que comensa: Aquí porá doncella virtuosa. 
II. Obra de 5 estrofas y tornada : Un gran enuig dins mon cor sent causar. 
III. Sparça ab tornada : Bellesa gran vostre cor il-lumina. 


JORDI DE SANT JORDI.

Tots jorns aprench e desaprench ensemps, 
é visch é muyr e fau d'enuig plaher, 
axí mateix fan del avol bon temps 
e vey sens ulls é say menys de saber, 
e no strench res é tot lo mòn abras, (1) 
vol sobre 'l cel e no 'm movi de terra, 
e ço que 'm fuig incessantment accás, 
e 'm fuig aço que 'm segueix é m'aferra. 
(1) E null stringo e tutto 'l mondo abraccio, 
e volo sopra 'l cielo, e giaccio in terra. 
(Petrarca. - Sonet XC.) 

Lo mal no 'm plats e soven l'om percás, 
am sens amor e no creis ço que se, 
par que somiy tot quant vey pres ma fas, 
oy he de mi é vull altra gran be, 
e pertant call e avis menys d'oyr, 
de l'hoc cuyt no lo ver me par falsia, 
e menjs sens fam e grat me sens pruhir, 
e sens mans palp e fas de seny follía. 

Com vull muntar devall sens que no 'm gir, 
e devallant puig corrent en alt loch, 
e rient plor é vellar m' es dormir, 
e quant so fret pus calt me sent que foch, 
e a dret seny jo fas ço que no vull, 
e perdent guany el temps cuytats mes tarda, 
e sens dolor mantes de vets me dull, 
e 'l simpl' anyell tinch per falsa guinarda.
 
Colquant me leu é vestint me despull, 
e trob leuger tot fexuch é gran carch, 
e quant me bany me pens que no 'm remull, 
e sucre dolç me semble fel amarch, 
lo jorn m'es nuyt, é fas clar del escur, (el día me es noche)
lo temps passat m'es present cascun' hora, 
e 'l fort m'es flach, e 'l blan tinc molt per dur, 
e sens faller me fall ço que 'm demora. 

No 'm part d'un loch é james no m'atur, 
lo que no crech ivarçosament trob, 
del qui no 'm fiu me tinch mòlt per segur, 
e 'l bax m'es alt, é l' alt me semble prop, 
e vaig cercant ço que no 's pot trobar, 
e ferma veig la causa somoguda, 
e lo fons gorch aygua sus prat me par, 
e ma virtut no 'm te prou no m'ajuda. 

Quant chant me par de que 'm prench udular, 
e lo molt bell me semble fer é leig, 
abans me 'n torn que 'm loch no vull anar, 
e no he pau e no tench qui 'm garreig, 
aço 'm ve tot per tal com vey encés, 
de revers fayts hay cert mont é natura 
e sent qui 'm so en lurs fayts tant empés 
que m'es forçat de viure sens mesura. 

TORNADA. 

Prenga cascú ço que millor li es 
de mon dit vers reverçat d'escriptura 
e si 'l mirats al dret e al revés 
traure porets del ávol cas dretura. 

ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. Obra de 5 estr. ab doble torn.: Un cors gentil m' ha tant enamorat. 
II. Obra de 5 estr., tornada y endr. : Ajustat vey d' amor tot lo poder. 
III. Obra de doble torn.: Enyorament enuig dol é despit. 
IV. Obra de 5 estr. y torn.: Sovint sospir, dona, per vos de luny. 
V. Obra de 5 estr., torn. y endr. : D'aver lo mon é lo dret tal d'aymía. 
VI. Obra de 5 estr. y doble torn.: Ara ojat dompnas que 'us fan saber. 
VII. Obra de 9 estr. : Enuig enamich de jovent. 
VIII. Obra de 5 estr. y torn. : Desert d'amichs de bens é de senyor. 
IX. Obra de 5 estr. y torn.: En mal podiers enqueres en mal loch. 

Lo marqués de Santillana diu en la carta que dirigí al condestable de Portugal, 
al tractar de aquest poeta: «compuso asaz fermosas cosas, las quales el mismo asonaba, 
que fué músico excelente e fizo, entre otras, una cancion de opósitos que comienza: 
Tots jorns aprench e desaprench ensenmp. Fizo La pasion de amor, en la qual copiló 
muchas buenas canciones antiguas... 


ROMEU LULL. 

Cobbles de Romeu Lull scusantse d'un mal dit qu' era inculpat per una dama. 

Si 'us he mal dit visqué en lo mon 

Si 'us he mal dit | en pensar ni per obre 
no 'm do Deu bè | ni lo que li deman; 
si 'us he mal dit | quant fas me vingue en dan 
visque en lo mon | trist, mal conten té pobre; (content é)
si 'us he mal dit | la cara 'm caiga sobre 
sens confessar | muyra com á dampnat; 
si 'us he mal dit | veurem puga orat 
en l' ospital | que james lo seny cobre. 

Si 'us he mal dit | que mon servey pres sia 
en tot desgrat | sens haver galardó; 
si 'us he mal dit | hajen punitió 
per gran que fos | mes ne mereixeria. 
Si 'us he mal dit | l'ofensa tornaria 
tota en mon dan | pena dolò é dolors; 
si 'us he mal dit | james mercé de vos 
de mos treballs | haje la vida mia. 

Si 'us he mal dit | la carn me caigue trossos 
de tot mon cors | per malaltia greu; 
si us he mal dit | rabia 'm prenga 'l peu 
tot fins al cap | que mans les menj á mossos. 
Si 'us he mal dit | tinga dolor al ossos 
tal que james | no puga reposar; 
si us he mal dit | al lobs donéu menjar 
la mia carn | á feres, corps é gossos. 

Si 'us he mal dit | tot hom de mí maldiga 
com de ribalt | que ten leix crim comet; 
si 'us he mal dit | me sia l'un ull tret 
é per lo cos | ma lenga se castiga; 
si 'us mal he dit | que 'm siau enemiga, 
lo mòlt que 'us am | me vinga en desamor; 
si 'us he mal dit | mos delits en dolor 
sien tornats | é pena per amiga. 

Si 'us he mal dit | mort terra no 'm consenta, 
la mar me lans | puis cors mort no 'n consent; 
si 'us he mal dit | no sia penident 
de mos pecats | l' infern de mí 's contenta, 
si 'us he maldit | ….
tot sobre mí | vinga quant mal he dit; 
si us he mal dit | de mi vingue 'n oblit 
com si mort fos | anys passats mes de trenta. 

TORNADA. 

Par é sens par | feu que no 'us desaçenta 
fals pensament | no prengau tant despit, 
sabut lo ver | será mon mal finit, 
de tants amichs | fareu gran delit sensa. 


Resposta de Romeu Lull á tres cobbles del señor Compte de Oliva 
qui mes loaria é millor la Sra. Na Francisca Rossa, metent per joya 
un diamant, responent per los mateixos rims. 

Compte senyor | puis virtut es la rama 
é de son fruyt | pren tema mon scriura 
dir quant mereix | la qu' honestat mes ama 
bellesa es gran | que 'n res no la desama 
es per les dos | de tots vicis desliura. 
La ploma prench | per fer vostre manar 
conplant ab rims | de qui virtut adora, 
ó trobadors | no vulláu mes tardar 
per esser tal | son virtuos obrar 
tant no diréu | que 'l ver no s'entrenyora. 

Natura volch | ça forsa fos finida 
units los tres | la fan que tan prospera 
no pot mes dar | de tots bens es remplida 
los aliments | ab aquella unida 
d'honor é seny | fan qu' es figura vera, 
repos saber | gest, gracia, bondat 
honest, costum | ab vergonya prudent 
l'ayre galant | ab lo parlar limat 
vells pensaments | en jovenil edat 
tant triumfar | la fan degudament. 

Quant mes la mir | tórbem los sentiments 
noves laors | tarden la mia má 
per lo mòlt grat | que prench en les presents 
les pervenir | fan aquelles absents 
lo meu delit | tots temps millorat va 
Dido, Saphos | Tyresi no feu 
Penelope | ni Judith ab sa mossa 
mes del que vos | haveu fet é faréu 
car vist es clar | de totes mereixéu 
prenguéu de vos | espill fins á la fossa. 

ENDRESSA Á LA DAMA. 

Actes d' honor | vos fan tenir tal cosa 
qu'apres la mort | 'ls cels triumpharéu 
per viure honest | felicitat hauréu 
com ho suplich | á nostre senyor Dèu. 

Obre fete per Romeu Lull intitulada 

LO CONSISTORI D'AMOR. 

L' alt trimphant | Cupido Deu d'amor (triumphant, triumfant)
qu'en l'univers | te tanta senyoria 
per moltes gents | fet absolut senyor 
ell departeix | de grat lo seu tresor 
á quants li plau | sols pera cortesía 
mostra tenir | no poca felonia 
sol trist pensós | quant ab ell me n' aní 
en loch desert | plorant la pena mia 
cridant me dix: | «¿Que fas per esta via? 
e ¿de que 't dols | é clamas tant de mí?» 

Per oir dir | ell esser comprenguí 
ab' larch en ma | lo carcaix buyt portava 
los ulls velats | grans ales li miri 
per les senyals | tantost lo coneguí 
de murta al cap | núu ab garlanda anava 
com infant pech | mansuet me semblava 
á poch instant | me parech vell molt fer 
humil prostrat | li diguí: « ¿que manava?» 
tot temorós | irat ves mi 's mostrava 
com si volgués | de mi venjansa haver. 

Si com aquell | que conort ha mester 
ajuda gran | al temps mes necessari 
que 's veu en punt | qu'ha perdut lo poder 
los sentiments | libertat é saber 
y resistir | no pot á son contrari 
ne pres á mi | que lo tancat armar: 
obert me fo | donantme bon socors 
per qui creguí | me tractás de cossari 
son honor prest | se mostra voluntari: 
per remeyar | mos dolors suspirs é plor. 

Perque conech | penava per amors 
ab veu suáu | é cara riallosa 
tal me parlá: | «Perdona tas dolors 
no 't cal duptar | rahoném los dos 
oir de tu | me plaurá tota cosa 
acars te fiu | semblansa furiosa 
ensuperbit | te volguí refrenar 
mes com te viu | color tan dolorosa 
voltim á tu | ab semblansa amorosa. 
Digues ¿que vols? | ton plant vull escoltar.» 

Yo qu' axi prest | por no 'm pogué deixar 
sfors prengui | per la sua valensa 
sentim la veu | encara tremolar 
pus acomens | ma querela donar 
fentli rahons | quant m'era fet ofensa 
per mòlt amar | ab cativada pensa 
la qu'ha mon grat | molt mes que totes val 
ella cruel | del tot vol ma perdensa 
puis consentiu | fer me tal asillensa 
sino de vos | de quí clamar me cal. 

Vos be sabeu | mon cor ferm é leal 
ab quanta fe | servint sempre millora 
des que 'm manás | mon servir li fos tal 
promesa 'm fes | donarme per senyal 
lo dols sguart | que 'm feu en aquella hora 
quan primer viu | tan singular senyora 
tinguí per cert | que viuria content 
que temps vinguès | sémblem' que degut fora 
per dolor gran | vaig cridant «via fora» 
per los carrers | orat me tè la gent.
 
Retrets no fas | que 'n sia penident 
per son servey | sol desige la vida 
puys li fos grat | mes del gran mal que sent 
fora de seny | perdut lo sentiment 
ma veu cridant | deuria esser oida 
donchs vos suplich | feu que sia xaudida 
hajáu mercé | no vulláu que mes dur 
car fins assí | tinch la pena per dida 
jamechs é plants | la llet que m' han nodrida 
e mes que may | mostre lo cor mes dur. 

Mes jo pus ferm | constant vos prench per mur 
met vos devant | per que 'm siáu defesa 
d' aquella fe | no 'us vull esser perjur 
si mester es | per vos morir no cur 
delliberat | tinch seguir tal empresa 
crueltat gran | e complida bellesa 
ab desamor | units son per mon dan 
feu que 'm vullau | donaume gran concesa 
fer pot quant vol | pis ferm la brida presa 
may leixarè | fins vensudes serán.» 

Entés mon dir | ple de pietat gran 
si bè de tot | res sacret no li era 
dolres mostrá | los ulls mullats li van 
tot piedòs | per tans greujes que 'm fan 
los portaments | d'aquella tan altera 
aixi respos: | «Faste promesa vera 
molt prest veurás | lo coll al jou tindrá 
qui tal te fa | sots la mia bandera 
no li valrá | la superba maná 
que mut costums | bé mester li será. 

PRESIDENT. 

Lo teu lament | sens par anujat m' ha 
molt sovint | oig á qui tal me demana 
altri ne tu | mes no m'enujará 
jutje 'us darè | ab consell just é sa 
qui' us oirá | dilums cada sepmana 
president fas | á dona castellana 
per mòlt saber | ab lo bon juy que te 
no veig qu'en res | la voluntat l'engana 
per la rehó | qu'ha presa per germana 
l'esperiment | me 'n dona tanta fé. 

CONCELLER. 

Per canceller | Na Bastida 'us daré 
vuida de pris | ab general entendre 
prevista en tot | reposat n' estaré 
tal la judich | per lo que d' ella sé 
sab, ben coneix, | prudent es per compendre, 
grans esfors pren | per veritat defendre, 
duptar no 'm cal | que no será fet tort 
hajáu per cert | qui s' vulla pot offendre 
james veureu | consenta lo dret vendre 
ni 'l interés | la fes mudar d'acort. 


VICICANCELLER. 

Na Ribes vull | viuda de gran recort 
sia de grat | vicicanceller ella 
per honestat | que pren per son deport 
é tots amants | hauran á bona sort 
quants seguirán | virtuosa querella. 
Al viciós | tindrá sorda la orella 
no consentrá | que 'l haja lo 'us ell 
no hi pot entrar | qui viciós s'apella 
mes qui desig | d'honestat lo consella 
per que virtut | es fonament d'aquell. 

REGENT. 

Continent te | galant ayra novell 
entota antfa | la Rebolleda dama 
ab gran repós | honest discret é vell 
de gravitat | en sí porta 'l mantell 
senyora tal | que tot asçés desama 
ses obres son | conformes á la fama 
car per lo mig | son cami veig tenir 
manifest es | quant honor aquella ama 
son viure honest | abrassa la tal rama 
donchs per regent | d'ella 'm poré servir. 

ADVOCATS. 

Tres advocats | es master elegir 
en lo consell | que las causas rahonen 
la viuda cert | Tagamanent ofir 
l' altre Na Valls | car bo n'ha son bell dir 
Na Dionis Miquel | car be proponen 
totes ensemps | unides se consonen 
d'un parer seu | per defendre virtut 
no hi dupta algú | les orelles m'ho sonen
advocarán | que 'ls vicis se confonen 
del natural | sens ley fará scut. 

ALGUTZIRS. 

A Na Berquer | te mòlt be merescut 
que d'algutzir | li sia dat l'ofissi 
animo gran | gosar saber stut 
vol aquell loch | ó gran solliscitut 
quant ser humil | é quan superbo, nici, 
l'altre será | de mon vot é judici 
viuda qu'es diu | Corbera Caramany 
molt diligent | favorable suspici 
regiran be | lo semblant exercici 
honradament | farán quant se pertany. 

PROPONEDORS. 

De tots amants | per interés é guany 
proponedors | de qualsevol requesta 
Na Sepmanat | vindra pendrá l'afany 
é no 'm oblit | de Na Vilademany 
per llur stil | cascu colrá sa festa 
puys que desig | en res no 's deshonesta 
enteses ja | tal pretestassió 
si voluntats | en aquells no va lesta 
en lo tal cars | la virtut será presta 
castich donant | é greu sumissió. 

JUTJE D'APELLAÇIÓ. 

E si per cars | no 'ls es feta rehó 
acorregut | m'ha la comptesa Lulla 
dará son juy | en la apellaçió 
contents serán | de quant per ella 's vulla 
discreció | es tota sa despulla 
actes prudents | la guien per lo bras 
que just parer | en mig d'ella s'aculla 
com se pot fer | que fruyt altre se 'n culla 
qu'honest é just | ab virtuòs percas. 

UXERS. 

Per ser sagur | que nangú no hi entrás 
dins en aquest | ajust de gent tan noble 
sinó l' amant | que per virtut amás 
é de son cor | tinguè tot vici ras 
car no 'es degut | sia publich al poble 
prench per uxers | las que conté ma coble 
Na Boschanes | ab saber mòlt espert 
senyora tal | que virtut es seu moble 
perque format | sia de dos lo coble 
l'altre será | Na Almugaver per cert. 

L' ARAUT. 

Com ordenat | hagué tan bell concert 
intitulat | d'amor lo consistori 
feu me vestir | sobre vesta de vert 
é com araut | no 'm tingue res cubert 
més me en la má | una verge de vori 
armes als pits | segons es l'us cursori 
perque en mon dir | cascuna fe prengues 
manant á mí | que á totes fes notori 
fossen presents | d'amor al consistori 
al temps donat | sens un punt tardar mes. 

L'ARAUT AL PRESIDENT É ALS ALTRES OFICIALS. 

Al president | primer jo fuy remés 
explicantli | sa gran prorogativa 
e qu'exercís | son ofici com es 
sens consentir | fos preterit en res 
lo dret d'aquell | mostrantsen molt esquiva 
prenent de tots | s'ofensa per cativa 
ell de bon grat | tot mon dir acceptá 
alegrá molt | be mostra lo quant priva 
totes apres | prenent ab gana viva 
obedients | l'ofici que 'ls doná. 

FI É ENDRESSA A TOTS LOS AMANTS VIRTUT. 

Puis obehint | yo fiu quant me maná 
l' amant virtut | fassa justa demanda 
car be defés | per advocats será 
causa seré | cascú son dret haurá 
é justament | li darán la garlanda 
pero gordáu | no vaje per la randa 
vostre proces | d'honest examináu 
car altrament | portaréu negra banda 
ab dolor gran | viuréu en vostra tanda 
foragitat | per vos tancat en clau. 


ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 
I. Misteri gran ó concebiment noble. (Ab tornada.) 
II. Per satisfer al que tant me obliga. » 
III. Si en temps passat hagués hagut coneixer. » 
IV. De boca-dents postrat estich en terra. » 
V. Yo fuig d' amor per viure en libertat. » 
VI. Mon sentiment ha perdut del tot l' esme. »
VII. Fantasiant molt sovint en amor. » 
VIII. Léxem estar amor no 'm dones pene. » 
IX. Si 'n negun temps d'amor me so clamat. » 
X. Vengut es ja qu' en amar daré terme. » 
XI. Puis no 'm voléu prech la mort prest me vulla. » 
XII. Gloriós es l' hom qui no sent d' amor. » 
XIII. Ab gran sfors quasi fora natura. » 
Ausias March

PERE MASDOVELLES. 

Tot ignorant se pensa mòlt saber 
e va ab ulls cluchs en lo bell dia clar 
met son camí pel qual no sab anar 
e tot sabent spatxa per grosser. 
Variejar lo veurets cada dia, 
parla tostemps, lo mesquí no s'compren, 
ab sos semblants li plau fer companyia, 
si ou parlar, lo sentit ho reprèn. 

l'home d'honor qui trenca sa paraula 
á cascun jorn li veureu fer viltat 
no duptant gens deute ni amistat 
d'acte d'honor no li plau tenir taula. 
Si 'l repta algú haya feta malesa 
no y respon may; si 'us ha pres diner 
satisfer hi vos ha ell apaguesa, 
¿mon car cosí que 'us par d'est mercader? 

Dona d'honor qui viure vol honesta 
en general deu esser estimada 
si sa honor castament ha guardada 
e per algú será estada raquesta; 
car la qui 'u es e requesta no l'han 
virtut li es mas no tant singular 
com es la qui estreta l'han haurán 
e dolçament s'es sabuda guardar. 
…....

Be pot pensar dona qui tal tempesta 
met lo seu cors será á mort liurada 
per lo marit qui l' aurá ben amada 
e lo renom qu'en lo mon d'ella resta; 
e 'ls pobres fills qui per sort romandrán 
vituperats no 's poden alegrar 
e son incerts llur pares ahont l'han 
ne qual per dret deuhen la má besar. 

TORNADA AB ENDREÇA. 
Jo prech á Deu les qui mal usarán 
que prestament les vulla illuminar, 
les honestes á vos les recoman 
Mare de Dèu les vullats conservar. 
BERENGUER MASDOVELLES. 

Prenguen espill los curials que son 
de grans senyors é persona cascuna 
y aquell rich hom don Alvaro de Luna 
e com vilment es exit d'aquest mon 
segons se diu per crims executat 
en loch publich dient aquells ab crida 
fets tots per ell en lo temps de la vida 
e per lo quals a mort fonch condempnat. 

Pens cadescú pèl gran rey molt amat 
en aquest fet e crech ab bona cura 
que fets semblants trobarán l'escriptura 
erli aman herz alliot malvat 
que per lur dit e conçell desleyal 
feran reys tres ab lo poble cordats 
mas Dèu volent pres foren descordats 
executals aquells del consell mal. 

Tot conceller de rey ne curial 
qu'es amador de la cosa publica, 
ama, tem Dèu lo temps que pacifica 
rey ab vasalls e vol l'estat reyal 
e part lo be que 'n si n'aconsegueix 
ha merit gran e deu lo regordona (parece que pone regórdona)
mes al tirant que 'l rey e publich dona 
hon se que tir per si Dèu lo puneix. 

Los set peccats mortals aquells compleix 
á mon albir qui ama tiranía 
e vers infern te manifesta via 
ab l' enemich qui d'ell may se parteix, 
e va lo foll abandonadament 
tancats los ulls conaxença perduda, 
e ve la mort jornada no sabuda 
fall-li deixar lo gonyat malament. 

Molts dels passats visqueren noblement 
sol per haver en lo mon nomenada 
apres lur mort e que fos divulgada 
la virtut lur é savi regiment, 
quant mes deu vuy cadascú ben obrar 
que no 'l renom e paradís n'espera 
e sos bons fets li romanen derrera 
e van primers al loch qui es sens par. 

En açó vull aquesta obra finar 
á tots dients l'interés propi lexen 
com faça dan en aquells qui regexen 
e l' aquirit ha també de restar 
e mes anant en retre compte prim 
al jutge gran qui te justa balança 
á folls qui tots vindrem alrabucança 
si en vers Deu justament no vivim. 

TORNADA. 

Mon creador, si lo mon desestim 
servint á tu en qui tinch esperansa, 
em guarts d'açò que mes no dech estim. 

ALTRA OBRA D'EST POETA. 

Obra en 5 estrofas y tornada: L'hom qui del mon s'aparta per servir. 

JOAN MASDOVELLES. 

Qui pert lo temps detrás ço que no val 
me par de seny que molt freturòs sia 
e crech tenir se fa la darraria 
per hom qui 's te content de poch cabal, 
hi aquest tal, 
mon frare car, de vos saber volria 
per quin l' haveu, donchs sens parenseria. 
digáumho prest que jo molt le per al. 

RESPOSTA. 

No pensáu gens que metrè un jornal 
ni dos, ni tres que sia grossería, 
de mi 'us se dir l'home conçellaria 
metès lo temps d'açi per tot Nadal 
ab gran destral 
que mon parer follia gran seria, 
lexás lo fet axi 'n la mijanía, 
ans veure déu la fi de be ó mal. 

REPLICACIÓ. 

Entés haveu ben be lo general 
que 'us dich que 'n res esmenar se poria, 
mas á mon juy servir es gran follia 
dona ab poch seny qui tir al natural, 
mas tot es tal 
per tant diré al qui es en la via 
servesque 'l temps per vos dit e lo dia 
ab tot son cert menjará menys de sal. 

ALTRA. 

Qui de mi 'us dir que fos enamorat 
dona de vos jurvos ma fé mentí 
que per null temps altra que vos aymí 
ni aymaré, tal es ma voluntat. 

ALTRA OBRA D'EST POETA. 
I. Increat Deu sol creador. 


HUCH DE MONCADA. 

(Fragment de un poema.) 

Ab laugeresa no pesada é sompa 
ix de Valencia ressonant la Fama 
inflant (ses galtes de rubins) la trompa 
que 'l so inmortal del mon suspens inflama; 
roba de Dafnes la segona pompa, 
de sa transformació sens deixar rama, 
oberta ó closa flor, oliva é fulla 
que pera fer garlandes no la culla. 

Totes les palmes trau de Berbería 
podentles tallar d' Elx, mes considera 
que en la terra qu'es nit y está á mig dia 
no hi reste palma pus de romaguera; 
é les ales batent ab armonía 
fa per tot l'univers vol é carrera; 
é ab trompa é veu silenci á tots demana 
d' Ort á Ponent, de Sur á Tramontana. 

Torna á Valencia publicant la crida 
que á les Nacions ha fet, y allí prepara 
sens cosa reservar de eterna vida 
un acte publich de memoria clara; 
processó fa Granade, pus florida 
que na vist lo mon de mes afable cara 
tal que la enveja vent tant gran ressenya 
mordent lo cor les serps del cap desgrenya. 


JOHAN MORENO. 

Obra feta per Johan Moreno en persona de una nobbla e devota 
Sra. Dona Violant d'Urria. 

Yo si be 'm tinch | per indigna serventa 
de vos que sou | celestial regina 
alt sobre 'ls cels | mare verge divina 
filla de Aquel | que tot lo mon sostenta 
contemplaré | á Vos magnificada 
en paradís | segons que puch bastar 
car no se algú | tant vos puga loar 
quant merexéu | en vos esser honrada. 

E que 'us diré | verge humil sagrada 
si 'ls doctós sants | prou no si atravexan 
mos pensaments | be troben é conexan 
que ja nasqués | al mon santificada 
de sant Joan | Batista y Jeremies 
se diu ben cert | foren santificats, 
donchs mes de vos | que sou luny de pecats 
conjuncta ab Deu | en cambre del Macies. 
L'esperit Sant | cumplint las profecias 
vench sobre vos | eternalment eleta 
Deu 'us elets | essent verge perfeta 
segons que 'u dix | profetant Isaias. 
Del beneyt part | nata es maravella 
entendres pot | per la virtut de fe, 
Deus inmortal | home mortal naixqué 
Jesus parint | restas mare donzella. 


Ab quanta amor | criá vostre mamella 
al fill Jesus | fet hom sens carnal pare 
…......
de grans virtuts | sobre totas pus bella, 
ab quanta amor | vos plague esser venguda 
casta plorant | sus al peu de la creu, 
ab quanta amor | amás lo Fill de Deu 
restant en vos | la fe que era perduda. 

No 's pot contar | com fos al cel rebuda 
Deu é los sants | quanta 'us feren la festa 
mes que la neu | teniu la sobre vesta, 
molt resplandent | la corona deguda, 
de plenitut | de gracia sou plena 
en paradís | ahont senyorajáu, 
tots van aquí | los que vos prohiscáu 
delliures son | de la infernal cadena. 

TORNADA. 

Tots los meus drets | Mare de Deu serena 
tinch ja perduts | si vos no m'advocáu 
ab vostre fill | Senyora 'm concordáu 
sots lo mantel | cobre la mia 'squena. 

ENDRESSA ALS JUTGES. 

Jutges d'honor | puix que teniu la mena 
del bon saber | e de virtuts la clau 
aquest meu dir | si 'n res vos desplau 
yo 'l vos tramest | que hi sia feta smena. 

ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. Ab tot que á esperiments (47 estrofas). 
Tambè figura en lo Procés de les olives é disputa dels joves é dels vells, fet Fenollar, Gazull, Vinyoles y alguns altres. 


MOSSEN NAVARRO. 

STRAMPS. 

Veig que 'm plau e pas dolor estrema 
per un desig que dins mon cors se tanca 
muyr sens morir é la mort m'es stranya 
sent ço que déu sentir home que fina, 
no crin la mort e desig molt la vida 
tot no mes un ans veig la diferença 
que 'ns ha forçat á amar á qui desama 
tota amistat qu'ab rahó no s' ordena. 

Aquella fi que tot amant desija 
de ses amors ma voluntat cobeja 
é no la teny ans la troba defesa 
perqué la par tal amistat refusa, 
ço que 'm fa amar desamar me consella 
aquell desig que mon voler demana 
é no 'l desam ans l' am sens sperança 
e com mes l' am renova ella ma pena. 

Ço que mes val e no 's pert may en dona 
fin que la carn es de l' arma dijuna 
quant pus hi pens mon sperit atroba 
la hon es tant inclinada ma pensa 
tant m'abelleix ço que forma natura 
humanalment quant acaba tal forma 
que tot voler d'altra amistat me passa 
e lo restant del mon me descontenta. 

TORNADA. 

Dona de mi mon esperit contemple 
vostra amistat á mon delit es causa 
per lo desig humá que no 's conferma 
á vos qui sou d'honestat genitura. 

ALTRA OBRA D'EST POETA. 
Una que comensa: Si be d' amor me clam sovent. 


FRANCISCO OLIVER. 

Requesta d'amor de madama Sans merci feta per mestre M. Chartier, 
treta de francs en cathalá per Franc. Oliver. 
(Alain Chartier (ou Charretier, en latin «Alanus Auriga»), 
né vers 1385/90 à Bayeux, mort vers 1430 (le 20 mars 1430?), 
sans doute à Avignon, est un poète, diplomate, orateur et écrivain politique français, 
ayant écrit à la fois en latin et en moyen français.

Naguères chevauchant pensoye,
Com’ homme triste et douloureux,
Au dueil où il faut que je soye
Le plus dolent des amoureux ;
Puisque par son dart rigoureux
La mort me tolli ma Maistresse,
Et me laissa seul langoureux
En la conduite de tristesse....
Copio y pego todo el poema en una entrada aparte)

No ha molt temps cavalcant jo pensava 
com un hom trist cansat e dolorós 
en un gran dol hon fortuna 'm lançava 
lo mes dolent de negun amorós 
pusqu'ab son dart é força rigorosa 
me tolch la mort la senyora de mí 
lexantme sol ab tristor engoxosa 
en lo govern dolorós é mesquí 
e si vull dir forçat mes que 'm jaquescha 
de fer dictats e de cobles rimar 
e qu'abandon e de mí convertescha 
riure y solaç per lo lagremajar 
cert en açó m'es forçat lo temps metra 
car jo no tinch sentiment ni confort 
d'escriura res ni tampoch de tremetra 
cosa qu'á mi ni altra fos deport. 
…...
Cert lo concell que 'm donáu ma senyora 
se pot mils dir que no fa pas lo fer 
de creureu yo me perdonáu estora 
car lo meu cor es tan fort é sançer 
qu'ab res del mon no pot girar la pensa 
en cosa tal d'hon no ha leyaltat 
ni pus concell mester no 'm fan defensa 
sino de vos mercé e pietat. 
….....

Senyores vos é vosaltres donzelles 
en qui honor neix e fa gran ajust 
no vulláu ser cruelment tan rebel-les 
cascuna may ni totes de tal fust 
é ja de vos neguna no ressembla 
aquella qui m'ohiu parlar açí 
á qui hom diu hi apella so 'm sembla 
la bella cert dama Sense mercí. 
…...


ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. La Borja y 'l d' Aragó. 
II. Bocairent te nom de fel. 

Bocairent te nom de fel
Mes no fel de amaritat
Que fel de tanta lealtat
Es fel dolça com la mel,
Est nom li ha donat lo cel,
Puix que de la Germania
No te raza ni sang cria
Ans te en llealtat lo non plus
Perque li guanya en Bellùs
Honrra y vanderes un dia.

https://books.google.de/books?id=WD9lAAAAcAAJ&pg=PA65&lpg=PA65&dq=%22Bocairent+te+nom+de+fel%22&source=bl&ots=EuvBbE7wZI&sig=ACfU3U2utIRjL-RZw7LfllWUPKIayXQ3Tg&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwjnzounzJz0AhXF_7sIHZIfC5IQ6AF6BAgEEAM#v=onepage&q=%22Bocairent%20te%20nom%20de%20fel%22&f=false

Part 2