Mostrando entradas con la etiqueta assurriagada. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta assurriagada. Mostrar todas las entradas

lunes, 10 de agosto de 2020

SEXTA JORNADA.

SEXTA JORNADA.

Escomense la sexta jornada del decamerón, a la que, deball lo gobern de Elisa, se parle sobre algúns que en paraules ingenioses combatixen un ataque, o en una rápida contesta u ocurrensia escapen a la perdissió o al perill o al deshonor.

Habíe ya la lluna, están al mich del sel, perdut los seus rayos, y en la nova llum que arribáe están clares totes les parts del nostre món, cuan se va eixecá la regina, fen cridá a la seua compañía. Sen van alluñá, en pas lento, del hermós palau passejánse entre la frescó, tenín uns cuans raonaméns sobre una y atra cosa, y discutín sobre la bellesa de les históries contades, y enriénsen de les coses passades an elles, hasta que, eixecánse mes lo sol y escomensán a calentá, a tots los va pareixe be torná cap a casa; per lo que, tornán sobre les seues passes, allá sen van entorná. Y allí, están ya parades les taules y tot ple de escampades herbetes de bona auló y flos, antes de que la calina aumentare, per orden de la reina se van ficá a minjá, y fet aixó en festa, antes de fé datra cosa, cantades algunes cansonetes majes y grassioses, uns sen van aná a dormí y uns atres a jugá als dados o atres jocs; y Dioneo jun en Laureta sobre Troilo y Criseida se van ficá a cantá. Y arribada ya la hora de torná al consistori, sén tots requerits per la reina, com acostumbraben, se van assentá pel voltán de la fon; y volén ya la reina maná que se contare la primera história va passá algo que hasta entonses no habíe passat, y va sé que per la reina y per tots va sé sentit un gran abalot que les criades y los criats faien a la cuina. Per lo que van cridá al senescal y li van preguntá quí cridáe y quina ere la raó del abalot; va contestá que aquell rebombori lo feen Licisca y Tíndaro, pero que la raó no la sabíe, perque acababe de arribá allí aon estáen per a fels callá cuan lo habíen quirdat.
Li va maná la reina que enseguida faiguere víndre allí a Licisca y Tíndaro, y una vegada los va tíndre dabán, los va preguntá quina ere la raó de aquell sarabastall. Y volenli contestá Tíndaro, Licisca, que los seus añs teníe y ere bastán soberbia, y calentada en lo cridá, giránse cap an ell en mal gesto, va di:

- ¡Veigáu este animal de home a lo que se atrevix, aon estic yo a parlá abans que yo! Dixa que yo u conta. - Y giránse cap a la reina, va di: - Siñora, éste vol sabé mes que yo de la dona de Sicofonte, y ni mes ni menos que si yo no la coneguera, vol que me crega que la primera nit que Sicofonte se va gitá en ella, micer Mazo va entrá a Montenegro per la forsa y en derramamén de sang; y yo dic que no es verdat, sino que va entrá passíficamen y en gran plaé de los de dins. Y éste es tan animal que se creu massa que les jovenetes són tan tontes que están perdén lo tems cuidán al pare y als germáns que de set vegades sis esperen a casáles tres o cuatre añs mes de lo que deuríen. Germá, ¡be estaríen si tingueren que esperá tan! Per Cristo que sé lo que me dic cuan u juro, no ting veína yo que haigue anat al home donsella; y encara de les casades be ne conec unes cuantes, y quínes burles los fan als seus hómens; y este borrego vol enseñám a coneixe a les dones, com si yo haguera naixcut ahí. Mentres parlabe Licisca, sen enríen tan les siñores que sels haguere pogut arrencá totes les dens que se veíen; y la reina ya la habíe manat callá sis vegades, pero no valíe de res: no va pará hasta que habíe dit tot lo que volíe. Pero después de callá, la reina, rién, giránse cap a Dioneo, va di: - Dioneo, éste es assunto teu, y per naixó cuan haigam acabat les nostres históries tindrás que sentensiá en firme sobre este prossés.

Dioneo rápidamen li va contestá:

- Siñora, la senténsia está donada sense sentí res mes; y dic que Licisca té raó y crec que es com ella diu, y Tíndaro es un animal. - Sentín aixó Licisca, va escomensá a riure, y li va di a Tíndaro:

- Sens? Be u dieba yo: vésten en Deu, ¿creus que saps mes que yo cuan encara no tens secs los ulls? ¡alabat sigue!, no hay viscut yo en vano, no.

Y si no fore que la reina en un mal gesto li va imposá silénsio y li va maná que no diguere una paraula mes ni faiguere cap abalot si no volíe sé assurriagada. Va maná que sen anigueren ella y Tíndaro, res se haguere pogut fé en tot lo día mes que sentíla an ella. Poc después que sen van aná, la reina li va encarregá a Filomena que escomensare les históries; y ella, alegremen aixina va escomensá:

Novela primera de la jornada sexta