cas

Cas.

1. CAS (i la var. ant. cars). m.

I. Acció o esdeveniment succeït o que es suposa succeït, entre molts que podrien ocórrer; cast. caso. Pus tart no torn en semblant cas, Lull Blanq. 29. Que en aquest cas de mort te aportàs, Lull Felix, pt. vii, c. 6. Si és no tal com ans del cas estaven, Auzias March xcii. Lo capità de les guardes veu lo cas, manà a deu hòmens a cauall que anassen a veure quin cas era aquell, Tirant, c. 19. En tal cars podeu fer guerra contra ell..., altrament cauríeu en cars molt leig, Tirant, c. 52. En lo temps que aquells faheren o' cometeren lo dit cas, doc. a. 1479 (BSAL, vii, 65). Tal cas pot venir al caualler que si no és ben acorregut se'n perdan, Flos medic. 14 vo. Anà sse'n al rey de França e comptà-li tot lo cas, Tomic Hist. 96. Lo segon cas és quant la malaltia és curable de si mateixa, Cauliach Coll., pròl. En semblant cars me volria veure, Metge Somni ii. No comanaran les dites claus a persona alguna sinó en cars de legítim impediment, doc. a. 1519 (Priv. Vilafr. 86). Hey ha hagut un cas de pigota.Roq. 5. Ara el cas era obrir-la sense soroll, Ruyra Parada 20.

|| Ocasió, oportunitat de fer una cosa. Prometé tenir-les en bona custòdia y llimpiesa, y en son cas y lloch donar-ne bo, just y lleal compta, doc. a. 1620 (Hist. Sóller, ii, 870). Ara és cas de pendre una caxalada, Vilanova Obres, xi, 236.

II. ant. Casualitat. Demócrito, qui'l món dix que cas fo, Febrer Inf. iv. Alguna cosa se fa per cars de aventura, Genebreda Consol. 224. Y com passassen per cas plegaren a una ramada de porchs, Faules Isòp. 4.

Loc.—a) Fer cas d'una cosa o persona: prestar-li atenció, mostrar-li apreci, concedir-li importància. E no façau cas si ella se n' alta, Proc. olives 381. Mossèn Pau Comelles era home que se'n fa molt de cas, doc. a. 1537 (BSAL, x,47). Sense fer cas dels dardells que'ls francesos li desparen, Picó Engl. 33. El noi no'n feia cap cas, Massó Croq. 58. No fer cas d'una cosa: no preocupar-se'n, no passar-ne gens de maldecap (Mall., Men.). Encara qu'hagués de pagar dos duros cada mes, no me'n faria cas, Roq. 42. Jo no fas cas d'estar a un reconet, Penya Mos. iii, 225. «No voldria haver de veure | que altri de tu comandàs; | de ta mare no faç cas, | perque ets seua i l'has de creure» (cançó pop. Mall.). No sols es diu fer cas de qualcú, sinó també fer cas a qualcú, posant en datiu el nom de la persona a la qual se concedeix l'atenció o la importància: Qualca jove que estigués jelós d'ell per haver vist el cas que li feren aquell vespre, Penya Mos. iii, 134.
—b) Cas pensat: tornar resposta al cap d'estona, quan ja n'és passada la saó (Mall.). «Això seria cas pensat, anar-hi ara a dir-lo-hi» (Manacor).—c) Cas de casos: cas extraordinari, conjunt de circumstàncies excepcionals (Mall., Men.). «Sempre convé estalviar i fer un reconet per un cas de casos». No'n solen transitar, de carros per dins la vila, en no esser a un cas de casos: ha d'esser una cosa necessària de tot, que en transitin, Alcover Cont. 162.
—d) Esser del cas o fer al cas: esser oportú. Y dir-li lo que fassi al cas com dos y dos són quatre, Ignor. 1.
—e) Esser fora del cas: esser inoportú. No estaria fora del cas celebrar la meva vinticinquena poètica, Collell Flor. viii.
—f) En tot cas (i antigament en tot cas del món): sense excusa; passi el que passi. Lo rey... tremès-li chartes fort spesses, que ell en tot cas se partís de aquells processos, Pere IV, Cròn. 30. Phelip los tramès altra vegada a dir que en tot cas del món ell los preguava e manava que anassen al rey, Tirant, c. 96.
—g) Que és cas!: de cap manera! i ca! (Cat., Val.). No voleu pendre alguna cosa?—Que és cas d'això! Si acabem de sopar!,Oller Vilaniu 158.—h) Si és cas que...: si ocorre que... E si és cas que hagen a donar testimonis de proues que sien en parts lunyadanes, Consolat, c. viii.Perque no hagués anar fora de la hermita si era cars que plouia, Tirant, c. 83. E si cas serà que's madure, Alcanyís Reg. 23.—i) Posat cas que...: suposant que succeís que... Posat cars los enemichs nos vinguessen al dessús, Tirant, c. 142.
—j) Fer venir el cas rodat: cercar ocasió oportuna, fer venir bé les coses per a fer quelcom (Empordà).
—l) Si per cas o si a cas (i les formes vulgars si de cas, si per de cas, si al cas, si un cas, si un a cas): si per casualitat; si ocorria que...; si és cas que... Que si per cars morrà algun librater, doc. a. 1553 (González-Sugranyes Grem. ii). Si a cas la m'oferissen, diria també: No'm basta, Aguiló Poes. 42. Per si al cas el patró tenia una recaiguda, Penya Mos. iii, 221. (V. acàs). Amb mi que no s'hi fiqués, i si de cas..., Ruyra Parada 17. Sa poesia la guardarem, si per cas, per quant mos arrambem més a s'estiu, Roq. 12.
—m) Succeir un cas com un cabàs: ocórrer una cosa extraordinària (or.).

Fon.: kás (pir-or., or., occ., val., bal.); сás (Palma, Manacor).

Etim.: del llatí casus ‘caiguda’, ‘casualitat’, ‘esdeveniment’. La forma antiga cars és una mera variant ortogràfica produïda per l'analogia de formes com cors per cos, mors per mos, que tenien r etimològica. Quant al significat primitiu de ‘caiguda’, és possible que se'n trobi una reminiscència en el mallorquí auguent de contra cas, nom que es dóna a un ungüent bo per a fer treure els cops procedents de contusió o caiguda (Manacor).

2. CAS m. 

|| 1. Esquena de ganivet o d'una altra eina, o sia, la part oposada al tall (Mall., Eiv.); cast. recazo. E traheu-ne una tallada tan prima com un cas de gavinet, Anim. caçar 16.

|| 2. Cabossa plana oposada al tall d'una aixada o d'altra eina semblant (Massalcoreig, Gandesa, Tortosa, Morella, Cast., Val., Pego); cast. recazo. Si aquell aixadol..., no se estacà de caç en el cap, Pascual Tirado (BSCC, ii, 216).

|| 3. Barra on van aficades les puntes del raspall d'era (Pobla de L.)

|| 4. Riscla del sedàs (Organyà, segons Griera en BDC, xvi, 24).

Fon.: kás (or., occ., val., bal.).

Etim.: segons Coromines (BDC, xxiv, 54), de l'árab kafā ‘revés d'una cosa’, amb conversió de la f en s com la que ocorre en matalaf > matalàs.

3. CAS m. 

|| 1. ant. Recipient de ferro, amb mànec, que s'emprava per a fondre metall; cast. cazo. Dehuyt caços de ferre, doc. a. 1459 (BDC, xxiv, 123). Un caç per a forjar ensays, doc. a. 1476 (ibid. 126).

|| 2. Poal amb una ansa oberta que s'usa en els molins per a treure l'oli (Tortosa).

Etim.: forma masculina de cassa, o potser de l'àrab kas ‘vas’.

4. CAS, -CASSA adj. ant.

Anul·lat; cast. casado. Ara per lauors e lauors per ara o reuoch e u he per cas e per nulle tostemps, Eximenis, I Crestià (ap. Ribelles Bibliogr. 206). E si alguns processos, enquestes o prisies eren stats..., sien hauts e haudes per nulles, casses e abolits, e aquells e aquelles vós, Senyor..., vullau cassar e anullar e abolir, Ardits, ii, 556 (segle XV).

Etim.: del llatí quassus, ‘trencat’.

cavegueta, aixada, eixada, aixadella, eixadella

Aisá o Eisá = Azada

cavegueta

eixada, aixada, eixadella, aixadella;
jada, 

Eina que essencialment consisteix en un ferro acerat, de diverses formes, acabat en tall més o menys ample o bé en punta, i que té un ull per on passa un mànec de 70 a 90 cm. de llarg que forma angle agut amb el ferro. Serveix per diferents treballs agrícoles (cavar, arrabassar, tallar, fer cauallons, etc.) o de picapedrer. Dono ibi... destrale l, aixata l, relia l,doc. a. 901 (Arx. Cor. Ar.). Feu anar los sarrains ab exades, e trencá l'aygua de la font, Jaume I, Cròn. 70. Item una exada pedrera, doc. segle XIV (Catalana, ii,142). Item duas axades odolandi, inv. a. 1388 (Boll. Lul. xi, 151). Lo negre ortolà... portaua al coll una axada, e començà a cauar, Tirant, c. 268. Item una aixada formiguera de sinch liuras y miga, doc. a. 1564 (arx. parr. Igualada). Un martell, xada, perpal, inv. Sóller, a. 1476 (Hist. Sóller, ii, 1002). Serà ta clava, Alcides, sa enterradora aixada, Atlàntida iv.Les moltes varietats d'usos o de formes que pot tenir l'aixada es redueixen a quatre classes principals:—I, aixades amples (de 12 a 30 cm. de boca);—II, aixades estretes (de menys de 12 cm. de boca);—III, aixades forcades;—IV, aixades de picapedrer.

I. L'aixada de fulla ampla (cast. azada) és l'eina usual per cavar la terra, en el Principat. La fulla sol esser quadrangular i de tall recte; però n'hi ha que tenen el tall en línia corba. Les aixades amples que tenen forma o ús especial, són: 

|| 1. Aixada de clotar: té convex el costat oposat al tall, i serveix per fer clots (Selva del C.). 

|| 2. Aixada malesera: és més grossa que l'ordinària i serveix per eixartigar o per tallar malesa (Tortosa, Morella). 

|| 3. Aixada pradera: té la pala triangular amb el mànec a un dels angles, de manera que el que pega a terra en cavar és un dels costats del triangle, que té devers 30 cm. d'amplària; serveix per treballar la terra en els prats i arrossals (Ribera d'Ebre). 

|| 4. a) Aixada de mitja boca: la que té la fulla de 25 cm. per 12 (Gandesa).—b) Aixada de boca: la més ampla, que té de 20 a 30 cm. d'amplària (Falset). 

|| 5. Aixada hortolana: és lleugera, no gaire ampla ni resistent; serveix per fer solcs a l'hort (Gandesa).

II. L'aixada de fulla estreta (única casta d'aixada que es coneix a Mall. i Men. amb aqueix nom) és una eina doble, car a una banda té tall horitzontal o punta i a l'altra banda té tall vertical, punta o cas; serveix per eixartigar, cavar terres rocoses, tallar arbusts, etc. Hi ha aquestes varietats d'aixada de forma o denominació especial: 

|| 1. Aixada amb picola: la que per un cap té tall horitzontal i per l'altre té punta (Castelló). 

|| 2. Xada amb punta o xada puntera, o xada gavetera: té un cap o tots dos acabats en punta, i serveix per fer pous o gavetes i en general per cavar a terra forta (Manacor, Felanitx, Ariany, Vilafr. de B., Muro). 

|| 3. Xada boca-ampla: té l'aceró tan ample o més que la cala, i serveix per tallar llenya (Manacor, Vilafr. de B., St. Llorenç des C.). 

|| 4. Aixada broca: té punta a cada cap (Llombards). A Mancor en diuen xada amb broc. 

|| 5. Aixada carbonera: té per un cap una fulla llarguera i per l'altre un ample escarpell que fa un angle bastant visible amb la fulla (Selva del C.). 

|| 6. Aixada cassuda: la que al cap posterior té cas o cabota, en lloc d'escarpell o punta (Castelló). 

|| 7. Aixada d'arrabassar o aixada de punta: el ferro és molt llarg, acaba en punta per davant i en cas per darrera; serveix per arrabassar les terres (cavar-les molt endins) (Vinaròs, Gandesa). 

|| 8. Aixada de cavar: té el ferro acabat en tall per davant i en cas per darrera (Vinaròs, Ador). 

|| 9. Aixada de galló (Gandesa) o aixada de pent (Martí G., Dicc.):la que per un cap té forma d'aixada ordinària i per l'altre té punta; cast. azadón de peto. 

|| 10. Aixada de garriga: la que serveix per arrancar garrigues (Confl.). 

|| 11. Aixada escarpellada: la que té escarpell (Castelló). 

|| 12. Aixada estreta: té per davant tall estret horitzontal i per darrera un escarpell (Esterri d'A.), o bé per davant punta i per darrera escarpell (Falset, Cast.). 

|| 13. Aixada hortalissera: aixada petita per arrabassar herbes o entrecavar hortalissa (Benidorm). V. aixadella. 

|| 14. Xada llenyatera: és més grossa que les altres i serveix per tallar llenya de garriga (Ariany, Vilafr. de B.). 

|| 15. Aixada motxa: té el tall de devers 10 cm. d'amplària i un escarpell a la part posterior, i serveix per tallar brossa de la garriga (Falset).

III. De l'aixada forcada n'hi ha dues formes: 

|| 1. Aixada amb punxes (Selva del C.) o aixada de ganxos (Tortosa): té les dues pues molt ben definides i separades una de l'altra des de llur començament. 

|| 2. Aixada amb gavilans (Alcoi, Benidorm) o aixada de tonyar (Xàtiva): té les puntes més amples i curtes, que neixen juntes del centre de la fulla.

IV. Els picapedrers de Mallorca empren dues classes d'aixada: 

|| 1. Aixada amb punta: que per un cap té punta i per l'altre un rastell (tall vertical). 

|| 2. Aixada amb tall, que per davant té tall horitzontal i per l'altre un tall també horitzontal pero escapçat.

Loc.

—«Amb sa xada i es cabàs!»: ho diuen per afirmar que és ben cert allò que han dit, si algú en manifesta dubte (Llofriu).

Fon.: əʃáðə (Oleta, Illa, Ribesaltes, Cotlliure, Olot, Barc., Igualada, Ciutadella); əʃáðɛ (Puigcerdà, Campdevànol, Bagà, Maó); əʃáða, ʃáða (Solsona); əʃáðɛ (Vilafr. del P.); aјʃáðɛ (Lleida, Tremp, Artesa, Falset); aʃáðɛ (Sort, Balaguer); aјʃáða (Pont de S., Bonansa, Senterada, Tortosa, Morella); aјʃáɛ (Fraga, Vinaròs); eјʃáða (Calasseit); eјʃáðɛ (Gandesa); eјʃá (Llucena); aјʃá (Benassal, Morella, Castelló, València, Sueca, Cullera, Xàtiva, Gandia, Ador, Sanet, Alcoi, Benidorm); aʃá (Pego); ʃáðə (Ribes, Llofriu, Mall., Men., Eiv.).—Denominacions especials:—I: ʧafés o ʧáfes (Pego); əјʃaðámplɛ (Selva del C.); əʃaðámple (Vilafr. del P.); ʃaðámplə (Eiv.);—I || 2: aјʃáða malezéɾa (Tortosa); aјʃáða maleéɾa (Morella);—I || 3: aјʃáða pɾaðéɾɛ (Ribera d'Ebre);—I || 4 a: eјʃáða ðe miʤa βókɛ (Gandesa);—I || 4 b: aјʃáða ðɛ βókɛ (Falset);—II || 1: aјʃá em píkɔ́la (Cast.);—II || 2: xáðəmpúntə (Manacor, Ariany, Vilafr. de B., Muro); ʃádə puntéɾə (Manacor, Alqueria-Blanca); ʃáðə ɣəvətéɾə (Vilafr. de B.);—II || 3: ʃáðə βoсámplə (Manacor, St. Llorenç des C.); ʃáðə βokámplə (Vilafr. de B.);—II || 4: əʃáðə βɾɔ́kə (Es Llombards); ʃáðəmbɾɔ́k (Mancor);—II || 5: əјʃáðə kəɾβunéɾɛ (Selva del C.);—II || 6: aјʃá kasúða (Cast.);—II || 7: aјʃá ðareβasá (Vinarós); eјʃáða ðe púntɛ (Gandesa);—II || 8: aјʃá de kavá (Vinaròs, Ador);—II || 11; aјʃá eskaɾpeʎá (Cast.);—II || 12: aјʃáðə estɾéta (Esterri); aјʃáða stɾétɛ (Falset); ʧastɾéta (Cast.);—II || 13: aјʃá oɾtaliséɾa (Benidorm);—II || 14: ʃáðə ʎəɲətéɾə (Mall.);—II || 15: aјʃáða móʧɛ (Falset);—III || 1: əјʃáðəmpúɲʧes (Selva del C.); aјʃáða ðe gáɲʧos (Tortosa);—III || 2: aјʃá eŋ gaviláns (Alcoy, Benidorm); aјʃá ðe toɲáɾ (Xàtiva).

    Sinòn.: I: aixada-fes, xafes;—II || 1: fes; picola;—II || 7 i 8: fes;—II || 11: magall;—II || 13: aixadella; aixadeta;—II || 15: aixadella.

    Etim.: del llatí *asciata, ‘eina per cavar’ (REW 697).